Archive for gener, 2013

Tertúlia-sopar amb la Degana de la UB, Dra. Elisenda Paluzie, dimecres 13 de febrer de 2013

Vaig al Sopar de Girona. La grip ens obligà a canviar-ho a aquest dimecres. Em toca presentar l’Elisenda Paluzie. Subratllo que està  en plena maduresa (“In mezzo del camin”, que deia el Dante), el pas per les universitats de Yale, London School of Economics i per París, que es va donar a conèixer en el procés de l’Estatut del 2006 com a una de les promotores d’”Economistes pel No”, que ha promogut la plataforma independentista “Sobirania i Progrés” i que durant els anys de dedicació política a ERC (2008-12), fou la consellera més votada el 2008 i de les més votades el 2011. Encara que ara es dediqui de ple a les feines del deganat de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, on és titular de Teoria Econòmica, podria molt ben ser una futura responsable de la cartera d’Economia i Hisenda del futur govern català quan siguem independents. L’Elisenda hi afegí que ara ja no hi milita, per cap raó inexplicable, exclusivament perquè es volia concentrar en el deganat i això exigia separar-ho ben clarament.

Comença a parlar sobre la viabilitat de la nostra independència des del punt de vista econòmic, en ple aperitiu  (Bloody Mary de maduixa i alfàbrega, Esqueixada de bacallà i Broquetes de verdures amb romesco) exposant la teoria dels italians Alberto Alesina i Enrico Spolaore a The Size of Nations (Cambridge Mass, 2003) —en català, publicat per la Generalitat, La mida de les nacions—, segons la qual, en un món globalitzat,  hi ha forces econòmiques que tendeixen a crear estats grans i unes altres a crear-los petits. Dons bé els autors analitzen que l’equilibri de les dues forces, entre d’altres raons en desaparèixer els aranzels per la globalització, es trenca en favor dels petits. Així les nacions per sota o a l’entorn dels 10 milions d’habitants (contra el que s’havia dit  mirant Islàndia, Irlanda…) són més flexibles, més exportadores que les grans, i ja no necessiten disposar d’un mercat domèstic gran per aprofitar les economies d’escala, perquè el seu mercat és el món. Creixen més, són més obertes i el sector públic ( i el seu corresponent dèficit) és més petit. A més el govern d’un estat més petit pot ser més proper al ciutadà i tenir més joc. El federalisme pot tenir dos efectes contraposats: per una banda pot evitar, prevenir els processos d’independència  però per altra pot facilitar el procés i la transició, un cop aquest es desencadena. La internacionalització de Catalunya ho ha de facilitar. Així Catalunya, el 2011, exporta més al món que a la resta de l’estat; només en mercaderies, el 26,7% va anar al mercat català, el 34,5%  a la resta de l’estat i el 38,8  % a la resta del món, quan l’any 1995 a la resta de l’estat hi anava més del 42% i al món només un 23%. La crisi dels darrers anys, ha accentuat aquest procés gradual d’internacionalització en la comercialització de les mercaderies. Naturalment, això no significa que la resta de l’estat no pogués influir. La UE sap que Catalunya ven, però també compra a Europa (60/65% del que compra a la resta del món). Si el PIB català es de 200.000 milions d’euros, una quarta part correspon a l’exportació de mercaderies. El problema d’aquests darrers anys és que l’estat ha jugat sempre en contra de Catalunya i hem hagut de caminar amb una pedra a la sabata (el dèficit fiscal). No han prioritzat les inversions que ens haguessin afavorit, particularment en infraestructures (l’Estat segueix amb el sistema radial del TGV, sense coherència amb el model productiu-exportador (a Catalunya se li han tallat les ales per ser nucli mediterrani i cap de pont del comerç amb Àsia)).

P1030416

Mentre acabem l’aperitiu regat amb un bon vi manxec (Beso Crianza 2008, DO d’Utiel-Requena), fem una pausa perquè l’Elisenda el pugui assaborir. Arriben els ressagats com en Joan Hortalà i serveixen  un original trinxat amb cansalada i xampinyons a la crema. L’Elisenda segueix ara amb les balances fiscals (impostos dels catalans menys la despesa pública feta a Catalunya). Segons ha calculat el Departament d’Economia i Finances, que disposa d’una llarga sèrie històrica de dades que va del 1986 al 2009, el dèficit fiscal ha resultat, de mitjana, superior al 8’5% del PIB de Catalunya. L’any 2009 en concret va ser d’un 8,4% (el dèficit ratlla els 16.000 milions d’euros . L’any 2009 el Ministeri va fer pública la balança fiscal estatal de l’any 2005 i el dèficit català ratllava el 8,7% del PIB, només per darrera de Balears ( 14% ),  seguit de València (6,3%) i la comunitat de Madrid  ( 5% ). El pitjor del cas és que no sempre hi ha  relació entre la pobresa de les regions i el superàvit fiscal, encapçalat per Extremadura (17% del seu PIB), mentre que comunitats autònomes riques com Aragó, Rioja, o Cantàbria tenen superàvit fiscal enlloc de dèficit fiscal,  i més avall del que necessitaria, Múrcia. El sistema ha ajudat les comunitats pobres, però també algunes que no ho eren. El problema és que per aquest sistema, les comunitats autònomes han de sortir guanyant sempre. Això no té arranjament possible, perquè en les reunions de reforma del sistema de finançament autonòmic s’ha imposat  el que es denomina la clàusula de l’statu quo: “Cap comunitat autonòmica no pot acabar rebent menys del que rep abans de la reforma”. Tampoc no es compleix el principi d’ordinalitat tan proclamat pel conseller Castells del tripartit: si la teva comunitat és la tercera en recaptació (cas de Catalunya), ha de seguir sent la 3ª en rebre les liquidacions. Doncs el 2009 era la 8ena i el 2010 seguia més baixa que la mitjana, mentre Extremadura  disposava de més d’un 20% més que la mitjana, de manera que si ho mirem en termes dels € a gastar per ciutadà, podem dir que abans de la reforma del 2009 disposava de 800€ per persona/any més que la Generalitat de Catalunya (ara s’ha reduït una mica, però la diferència continua). Actualment la primera receptora és Cantàbria (23% per damunt de la mitjana), seguida per Extremadura (20% per sobre, que els anys anteriors havia arribat fins el 30%), la Rioja (18%), Castella-Lleó (17%), Aragó (13,4%), Galícia (11,60%)…. Per sota la mitjana hi ha Catalunya, Madrid, València i Múrcia. Habitualment parlem d’Andalusia com la major receptora, però no és ben bé així en quant a finançament autonòmic però sí que és cert que disposa d’altres programes de finançament especials (per exemple el PER, doncs el PER el rep directament de l’estat). Una altra forma de veure el dèficit fiscal: Del conjunt d’impostos a Espanya (amb un PIB mitjà català del 18,7%), entre 2002-09 Catalunya va pagar entorn del 19,5% i va rebre en despesa pública i pensions un 13%; si descomptem la Seguretat Social, en impostos sols vam pagar el 19,5% i vam rebre el 10,3% . És a dir rebem molt per sota del nostre pes poblacional (16%). El resultat de tot plegat  és que per cada € pagat per un ciutadà català en impostos, només se li’n retornen 52 cèntims .

Nova pausa perquè la ponent pugi  assaborir el trinxat, mentre ja serveixen  el segon, un suculent peix de llotja amb verdures  romesco. L’Enric Grabulosa aprofita per dir que cal fer alguna cosa per expandir arreu d’Europa aquestes dades i se li respon que, segons com, a Europa es prejutja el nostre anhel d’independència com un egoisme en moments de crisi.  Ell es refereix a la publicitat institucional, política i acadèmica per preparar el “caldo” de cultiu per fer efectiva la secessió, amb l’objectiu d’aconseguir el reconeixement exterior i la Elisenda li respon que a nivell institucional l’encarregat de la política exterior és el conseller Homs i que potser es desvetllarà, ara que té al costat els Srs. Albert Royo (secretari general de Diplocat – consell de la Diplomàcia Pública, pròxim a ERC i que va ser secretari d’Exteriors amb Carod Rovira al segon tripartit) i Roger Albinyana (nou secretari d’Afers Exteriors, de perfil liberal i sobiranista) . De fet des del passat 11 de setembre s’han propiciat reunions i dinars amb economistes tant d’aquí com de fora i també moltes entrevistes amb mitjans estrangers. Però, certament, la propaganda fins ara ha estat principalment particular; la institucional ha estat menor, i no només centrada en temes econòmics, també sobre la llengua pròpia i la cultura, així com sobre la existència prèvia de les nostres constitucions. En aquest context, si expliques les magnituds econòmiques aleshores ho entenen més, tot i que sembla que amb la independència no tindríem dèficit públic. L’Enric Grabulosa, afegeix que la gent del món econòmic tenim responsabilitats per explicar-ho fora, però comenta les dificultats de trobar les dades en anglès. Llavors l’Elisenda va explicar el cas d’una noia de Califòrnia, que va viure un temps a Catalunya, enguany està preparant un llibre amb diverses aportacions, que en un mes veurà la llum. Per altre banda ens aconsella consultar la web del col·lectiu Wilson.cat, en català, espanyol o anglès (el col·lectiu Wilson són: Pol Antràs, catedràtic d’Economia a la Universitat de Harward; Carles Boix, catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics a la Universitat de Princenton; Jordi Galí, director del CREI (Centre de Recerca en Economia Internacional) i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i Research Professor de la Barcelona GSE; Xavier Sala i Martín, catedràtic J and M Grossman de Desenvolupament Econòmic  a la Universitat de Columbia de Nova York; Gerard Padró, catedràtic d’Economia a la London School of Economics and Political Science (LSE); i Jaume Ventura, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra)  i els dossiers de la Fundació CatDem, especialment el titulat “Viabilitat de Catalunya com a estat: anàlisi de la hisenda pública ” de Núria Bosch i Marta Espasa, professores d’Economia de la UB, segons les quals la Generalitat hauria disposat de 21.000 milions més el 2006 i hauria tingut un superàvit de 1000 milions el 2009, si Catalunya fos un Estat independent. L’informe assumeix que la Generalitat hauria recaptat totes les  taxes i cotitzacions socials i hauria assumit les competències avui en mans de l’Estat. Una Catalunya independent se situaria un 9% per sobre de la mitjana de la UE i el 15% pel que fa el PIB per càpita. L’informe està disponible i és gratuït a l’enllaç adjunt sobre el títol en català, també està en espanyol i en anglès.  A més d’aquest informe, la Fundació n’ha presentat dos més, un que valora l’efecte mínim d’un hipotètic boicot espanyol als productes catalans, de l’economista de la Universitat Pompeu Fabra, Xavier Cuadras i Morató i també de  Modest Guinjoan (es tracta del llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència” ) i un altre d’Heribert Padrol, economista i ex-cap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya, sobre el funcionament d’una hisenda tributària pròpia (es tracta del llibre “Els reptes econòmics de la Unió Europea. Com afectarà la nova integració fiscal a les comunitats autònomes. Reflexió sobre una futura agència tributària catalana“, us el podeu baixar aquí en català). Finalment, l’Enric Calzada, hi va afegir, el col·lectiu Emma, que en diferents idiomes, vol influir en la visió que els periodistes d’altres països ofereixen de Catalunya, tot traduint en diversos idiomes i interpretant tot allò que es publica al món sobre el procés sobiranista català.

Arriben els postres, cremós de xocolata, els cafès i la copeta d’Anna de Codorniu Brut Nature. Els assistents  fan les seves  intervencions i l’altre punt polèmic que l’Elisenda vol tractar és el de les pensions : caldria explicar-lo bé a la gent, que sovint veiem estan confoses. En Joan Hortalà hi afegeix que cal explicar ben clarament que el sistema és de repartiment. L’Enric Grabulosa hi afegeix que s’ha d’insistir dia a dia sobre com funciona. L’altre qüestió és que cal calcular bé el calendari dels passos a seguir per assolir la independència, sense perdre el buf com sembla que estem fent. Una cosa és el referèndum per decidir i l’altre la independència, que no serà pas l’endemà mateix com alguns  pensen. Hortalà, comenta que cal fer un calendari sense dates prèvies, i tot seguit  explica que la recessió segueix existint a nivell microeconòmic però no pas a nivell macroeconòmic. A banda que no hi ha mal que cent anys duri, hi ha alguns indicadors que ens ho demostren. Així ens comenta el que ahir va dir Draghi i troba cinc paràmetres macroeconòmics que, malgrat no arribin a la gent, indiquen que comencem a sortir del túnel: la reforma del sistema financer amb el refinançament de la banca, la balança positiva per compte corrent, la baixada de la prima de risc que comença a ser competitiva, l’estructura del dèficit (menys d’un 7%)  i la  reforma laboral .

P1030413

Es diuen i comenten moltes coses interessants. Botons de mostra:

-“Guindos comentà a algú a S’Agaró. “Por mi podéis hablar de pacto fiscal o de concierto ahora mismo, pero no me vengáis con la independència. No os dejaremos marchar. Los vascos son el 6% de la riqueza de Espanya, pero vosotros sóis más del 20% y no lo permitiremos”.

-Per què a Mas li fa por la paraula “independència” i parla d’”interdependència”? (Hi ha assistents convençuts que Mas arribarà fins al final i d’altres que no).

-Sala i Martín és un bon professor de macroeconomia, l’Elisenda el va tenir de professor a la Universitat de Yale. Enguany periòdicament intervé al programa Divendres de TV3, on explica algunes d’aquestes idees a la gent, doncs ho explica molt fàcil i bé. Junqueras que no és pas ex-seminarista, com també pregunta Busquets,  és catòlic practicant i havia investigat, per a la seva tesi, a la Biblioteca Vaticana i per això coneix tant bé la Cúria del Vaticà, no per ser vaticanista com Ridao l’havia acusat. Fa un bon paper al costat de Mas, bé que a ERC hi ha qui no es refia de Mas.

-Busquets pregunta “Quin exèrcit hauria de tenir Catalunya?” L’Elisenda respon clarament, el que ens demanin a Europa: haurem de contribuir encara que no ens agradi. Però ara no és el moment de parlar de coses que ens divideixin. No cal obrir debats sobre el que decidirem després. Ja hi ha qui no accepta la Manifestació de Pau i Treva. Si ens dividim abans de res, malament.

-Grabulosa comenta que la gent jove de 30 a 40 anys, li diuen que és un problema de quants morts posem a sobre la taula. L’Elisenda però, creu que des de que Espanya està a la Unió Europea, no s’ho pot permetre. L’Hortalà afegeix que poden suspendre l’autonomia. No hem complert la llei d’estabilitat pressupostària; podrien intervenir l’autonomia catalana i no ho fan (Paluzie creu que aniria malament la intervenció i també, en resposta a una reflexió que Busquets va fer al M.H.Sr.Pujol sobre les pressions a Rajoy per intervenir Catalunya i empresonar el President Mas, un hipotètic empresonament de Mas com s’esdevingué amb Macià després de Molló; quedaríem decapitats. Per aquest motiu convé fer la consulta molt ràpidament).

-L’Elisenda afirma que la consulta cal fer-la encara que la pregunta la portin al constitucional. En aquest sentit cal que la pregunta sigui clara i aposta per la mateixa pregunta que faran a Escòcia.

-L’Arcadi afegeix que cal entendre que anem a la confrontació i l’Hortalà que si es guanyés, vol dir que iniciem un procés a la independència que no sabem si assolirem.

-Els Cavistes no tenen por d’un possible boicot d’Espanya (Freixenet, 90 mil.ions d’ampolles  Raventós , 37 milions). Tenen marques escampades de València a Extremadura.

-L’Arcadi comenta que el comerç amb Espanya és el 34% i ens compra per què som competitius, però “la Caixa” té  quasi el 25%  de la banca de proximitat a Espanya, fora de Catalunya. Un boicot contra “la Caixa” seria carregar-se l’estalvi català. L’Elisenda respon que per tant és una possible pressió i que “la Caixa” vol evitar el procés.

-Hi ha qui parla d’un “Pla de contingència” de “la Caixa”: la fusió per absorció del Banc Popular Espanyol i presentar-se amb aquest nom a Espanya. L’Hortalà assegura que es dóna a “la Caixa” una importància que no té, perquè la seva activitat financera bancària és gairebé deficitària (la gent jove ja no fa hipoteques). Enguany ja té 34.000 treballadors. “la Caixa” té les seves joies de la corona (participacions a Telefònica, Gas Natural, Repsol, Abertis…) i les seves assegurances (VidaCaixa). La part industrial li aporta uns 350 mil milions d’€. Considera Nin un outsider de la Caixa.

-Es parla del Barça (l’actual Junta pot fer pagar a la de Laporta els avals, la qual cosa seria injusta). També del prestigi de les 3 presidències catalanes: la de la Generalitat, la de “la Caixa” i la del Barça.

Breu referència (bloc propi i viquipèdia)

Elisenda Paluzie nascuda a Barcelona, l’any 1969, és l’actual Degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona des del mes de febrer de 2009. És professora Titular de Teoria Econòmica des del 2001 i Directora del Centre d’Anàlisi Econòmica i de les Polítiques Socials (CAEPS) de la UB des de l’any 2002. És màster en Economia Internacional i Desenvolupament Econòmic per Yale University (1996) i Doctora en Economia per la Universitat de Barcelona (1999).

Va obtenir una Beca de “la Caixa” per fer recerca predoctoral a la London School of Economics (1997-1998). I ha gaudit de beques post-doctorals (Beques Batista i Roca i Beques d’estades a l’estranger de la Generalitat de Catalunya i Research Training Network de la Comissió Europea) per cursar estades de recerca post-doctoral a la London School of Economics (2000-2001) i al CERAS, École Nationale de Ponts et Chaussées, Paris (2002-2003).

Ha publicat articles sobre temes de comerç internacional i geografia econòmica en revistes internacionals com Journal of Economic GeographyJournal of Regional ScienceRegional StudiesPapers in Regional ScienceSpanish Economic Review i Cliometrica, entre d’altres.

També ha publicat articles sobre el dèficit fiscal de Catalunya i el sistema de finançament autonòmic a revistes com Idees, en informes (III Informe IEB de Federalismo Fiscal), i en llibres com l’editat per Bosch, N., Espasa, M. i Solé-Ollé, A. (Eds.), The political economy of inter-regional fiscal flows: measurement, determinants, and effects on country stability.

És membre del Claustre de la UB i de la Junta de la Facultat d’Economia i Empresa en representació del professorat i ha estat representant a la Junta de Personal Docent i Investigador per la Intersindical-CSC.

En l’àmbit cívico-polític, va ser Secretària de Finances de la FNEC (1989-1994) i membre del Claustre i la Junta de Govern de la UB en representació dels estudiants. També va ser secretària general del Club FNEC (Associació d’Antics Membres de la FNEC). En el procés d’aprovació de l’Estatut del 2006 va ser la promotora de la campanya Economistes pel No. És impulsora de la plataforma independentista Sobirania i Progrés creada l’octubre del 2006, i va ser membre de la comissió d’internacional de la Coordinadora Nacional de la Consulta sobre la Independència i de Barcelona Decideix. En el període 2008-2012 va militar a Esquerra Republicana de Catalunya, on impulsà el corrent crític d’opinió Esquerra Independentista. En el congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya del juny de 2008 fou la consellera nacional més votada amb 1.324 vots, i en el de setembre de 2011, la cinquena més votada.

25 gener 2013 at 15:30 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el M.H. Sr. Jordi Pujol i Soley, dimarts 8 de gener de 2013

Tant bon punt arribà el M.H. Sr. Pujol a l’Hotel Alimara, en Gaspar Espuña des del vestíbul li va voler donar la benvinguda i, més enllà de la salutació, intercanviar-hi alguns breus comentaris, atès que no ens podria acompanyar al sopar. Ja al saló privat i asseguts a taula el M.H. va revisar un per un la llista dels assistents i ens P1030307_pujol+va identificar a la seva manera, i certament va ser molt “furbo”, tal i com diuen els italians. En comptes de parlar ell, va voler que tothom li respongués com vèiem el país. Una bona manera de recollir la temperatura i l’accent del col•lectiu present aquella nit i una primera sorpresa, que ens va agradar, i que ens suggeria, com així va ser, una magnífica tertúlia. En primer lloc en Miquel Alsius en nom de tots, li va fer lliurament d’una litografia de record del grup Sopars de Girona, de l’artista Josep Maria Subirachs, on el creador va voler representar un diàleg entre la bellesa enfront la saviesa, en una bonica i suggerent composició. Al respecte, i responent al M.H. en Miquel, afegí que al país com la litografia, tenim saviesa i bellesa.

Passant a la qüestió que ens havia fet a tots, l’Arcadi Calzada i algú més li va parlar de desencís darrere l’embranzida i la gran il•lusió de l’onze de setembre, amb un cert pessimisme. Opinà que , des del punt de vista empresarial no es veia horitzó. En Joan Hortalà en va discrepar. Per a ell, la borsa pujarà (més endavant n’explicà les raons, en dir que la economia europea enguany se sap que no depèn tant de la americana, des de que a meitats del passat desembre l’actual economista en cap del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchart va confirmar que els models predictius que es feien servir fins llavors estaven malament), l’exportació que està funcionant prou bé, seguirà igual i l’atur, que ara ja raneja el 25%, a partir de l’estiu farà el tomb; ara es veia millor el panorama que fa vint dies. En Carles Casacuberta va comentar que tot plegat podria canviar si hi hagués un rescat. L’Hortalà respongué que CiU ho demana des de fa molt de temps i realment es necessita. No entén perquè no es demana. Vaja, potser es deu a que els que ho han fet en d’altres llocs han hagut de plegar… En tot cas, però la prima de risc baixaria i, per tant, baixarien els costos de finançament de les empreses. L’escenari actual no és optimista, resumí, però tampoc tant pessimista. A partir de l’estiu les coses poden canviar. En Lluís Busquets digué que la perplexitat vindria en veure que gent que podria anar al davant gira cua, i va posar els exemples del Grup Godó, Lara-Planeta i Fainé-Caixa. Ha sentit alguns comentaris, de gent gran propera, que creuen que no ens en sortirem. Hi ha desassossec. Els professors d’universitat opinen que l’ensenyament està malament, té el sostre molt baix, i que Bolonya no és cap panacea. Concretament en Jordi Martinell pensa que està malament, i no només per les retallades, el pla de Bolonya tècnicament no funciona. Els alumnes que arriben a la universitat ho fan pensant que segueixen anant al col•legi. No mostren o no tenen l’entusiasme que caldria. L’Hortalà opina que a la seva facultat no és així. El que passa és que hi ha incertesa. Cal tenir present que la Facultat d’Econòmiques té 13 mil alumnes i probablement això hi té a veure. La Maria Abellanet afegeix que els de Turisme hi van molt contents, han crescut en nombre i la gent la veu motivada. P1030291_pujol+L’Hortalà hi afegeix, però, que la gent arriba molt menys preparada. Els metges asseguren que les retallades fan molt mal, la metgessa Maria Teresa Puig creu que els alumnes veuen dificultats a l’hora de fer l’especialitat i també pel futur. Al mon sanitari hi ha la sensació d’una certa por i preocupació, i quant a la gestió, creu que cal millorar i concretar la política global. En aquest punt el M.H. Pujol digué que venia a la tertúlia per rebre una injecció d’optimisme i li semblava que a la vista de tot plegat potser se’n hauria d’anar. L’Enric Grabulosa i en Pere Geli, malgrat tot, s’hi varen afegir, manifestant perplexitat, perquè el full de ruta sobiranista no és clar i els joves no saben on anar ni com orientar-se, sobretot, per a en Pere Geli, els que no tenen feina. Això els preocupa perquè pot provocar una gran frustració. No veuen la estratègia sobre on anem. En contra, d’altres opinen que justament per als joves el procés no es pot aturar. El M.H. Sr. Pujol va fer alguns comentaris i breus respostes, i estimulà que hi hagués més comentaris d’alguns dels gironins (per exemple, parlà de la diferència entre Espanya, Portugal i Itàlia). Resulta que Portugal no té la nostra immigració i en Joan Hortalà explicà que el dèficit primari italià és zero (despeses menys ingressos), mentre que el nostre puja als 230.000 milions. Joan Hortalà, sempre tant abassegador ens omplí de xifres. El crèdit ha baixat un 14%, dels 500.000 milions que Europa ha deixat al a banca, 320 han estat per a Espanya, caldria exigir un coeficient de crèdit (que la banca els donés en funció dels dipòsits que té). Des de sudamèrica, afegí, es parla força bé de Catalunya. A Espanya, però, la realitat és que la situació econòmica és insostenible. Alguna cosa s’ha de fer. Hi segueix havent un gran ofegament. Només tenim garantit el pagament del deute. En Miquel Alsius hi afegí que des de l’entorn no acadèmic, hi ha el perill del desànim i la claredat que cal seguir i ser perseverant. L’Arcadi digué que podem arribar a una crisi social amb la preocupació afegida sobre com afectaria al camí cap a la sobirania. Cal seguir de molt a prop la crisi social i més, veient el què i com va passar a França. L’Hortalà hi està molt d’acord i recordà la predicció del figuerenc Deulofeu, que darrerament ha sortit a algun mitjà. Segons els seus vaticinis (als anys trenta va predir la caiguda del mur abans de l’any 2000, o la disgregació de la URSS o la unificació de les dues alemanyes,…), Catalunya, Galicia, el País Basc, Ceuta i Melilla que tornarien al Marroc, assolirien la independència l’any 2029. En Lluis hi afegí que o la veiem nosaltres, la plena sobirania, o no es farà en molts anys. En Pere Gelis hi afegí que Brussel•les serà la que tindrà la darrera paraula. Es va discutir sobre les darreres eleccions, en Joan Hortalà parlà de la campanya bruta feta des de Madrid, que encara segueix; tothom hi assentí… Ja ens havien servit l’aperitiu, a base d’una tempura de llagostí i calçot, un cornet de foie amb codony i un “xupito” de crema amb carbassa i trufa, que amb tantes intervencions diferents, facilità la seva ingesta amb tota normalitat.

P1030309_pujol+El M.H. Sr. Pujol va dir que efectivament enguany hi havia una campanya ferotge, des de l’ofec financer fins a tota la resta. A Madrid estant irritats encara que pensin que la independència és impossible. Es molt difícil fer entendre a la gent que hem perdut una guerra i que Espanya també ha perdut una guerra contra ella mateixa. Catalunya també. Això faria que la gent acceptés els sacrificis. Creu que seguiran les retallades, l’augment d’impostos i l’atur seguirà igual. La caixa està buida. I va insistir que caldria explicar-ho, tot i que creu que no es farà. Alemanya ho va fer i, a més, caldria demanar perdó. No creu que sigui possible fer-ho. En tot cas haurem d’explicar que cal apujar impostos. Creiem que, en parlar de la guerra, no es referia només a la guerra civil, sinó a l’Estat de coses d’aquests darrers temps, perquè vindrà a dir que també vam perdre la guerra al Tribunal Constitucional amb l’Estatut i, a les acaballes del sopar, tornant a la guerra, adduirà que si la fem ens hi hem de posar seriosament i no pas per anar a caçar mosquits. Espanya no pot admetre ni la independència ni la consulta. El que està clar per al M.H.Sr. Pujol és que ara no podem fer marxa enrere. De tot plegat i a banda del resultat final, segur que n’hem tret alguna cosa i que, vist que hem anat més enllà que mai, alguna cosa en sortirà. Per a ell, la campanya electoral de les darreres eleccions no es va fer prou bé i, per això, el resultat no va ser el que CiU esperava. L’altra cosa és que vistos els atacs de tot el Madrid mediàtic, especialment d’“El Mundo” contra ell i contra el President Mas, per al M.H.Sr. Pujol això deu ser un signe que a Madrid ens creuen més forts del que som i tenen més por del que nosaltres pensem. Altrament, quant al govern i els seus principals executius, inclosos els cappares del PP, el de menys agressivitat i animadversió, comparat amb els Montoro, Wert, etc…, per al M.H.Sr. Pujol, és el President Rajoy. Quan calgui tornarà al discurs recursiu de Felip de la Penya: el 1714 ens volien anorrear i Felip de la Penya i altres…van posar-se a fer país treballant de valent. De tant en tant, deixava anar coses interessants. Per exemple, que no s´havia d’haver aprovat al final de la legislatura del tripartit el desdoblament de l’Eix transversal perquè ara ens fan falta diners per a la cohesió social. També esmentà la carretera de Vilafranca a Vilanova. I serviren una amanida tèbia de carxofes amb pernil ibèric i avellanes, acompanyat d’un vi negre Castell del Remei Gotim Bru D.O. Costers del Segre, absolutament adient i excel•lent.
En Lluís Busquets que desitjava que el M.H. respongués les qüestions dels presents el més aviat possible, va demanar que comencéssim el torn de preguntes. L’Arcadi Calzada, moderant la tertúlia, li va donar la paraula. Li’n va fer quatre: 1) Va comentar que s’havia llegit els tres volums de la seva autobiografia, i que creia que, per a Catalunya, ell ha estat un home providencial, però, per no pecar de més ingenu del que és, creia que és una autobiografia selectiva (ho admetrà), perquè oblida al calaix força coses importants i en manefleja d’altres (per exemple, fa veure que CDC no havia gairebé intervingut a l’Assemblea de Catalunya, quan fins i tot havien format part de la taula presidencial d’algunes sessions Roca, Jaume Camps i que Miquel Sellarés no en faltava a cap). Concretament, per exemple, hi troba a faltar un personatge com Xirinacs. Resposta: Tota autobiografia és selectiva, i m’he preocupat de no parlar malament de ningú. A Xirinacs, l’admirava de temps enrere: el vaig conèixer a Olot, quan era escolapi, però no hi tenia massa punts en comú i sobretot no hi tenia contacte, per això no en va parlar. 2) Per què els Srs. Fainé, Godó, etc, giren l’esquena al procés sobiranista? Resposta: el Sr. Godó és monàrquic de sempre; parlà bé del Sr. Fainé, per qui en té una gran consideració. Va ser primer Director General i, després, President de “la Caixa” per decisió seva a proposta de l’actual President Artur Mas, aleshores conseller d’Economia, i ell ho sap, però deu estar patint perquè ara la Caixa té més oficines i impositors a Espanya que a Catalunya (diferent del Santander o BBVA, que fan els beneficis bàsicament a sudamèrica). Des d’aquest punt de vista, la seva gran part d’activitat i negoci el fa a Espanya, cosa que no fan els altres dos. El mateix quant al Banc Sabadell. Ho aprofità per dir que dues de les grans entitats bancàries actuals de l’estat són catalanes: “la Caixa” i el Banc de Sabadell. 3) Com s’explica que la monarquia tingui tants mals assessors en relació a Catalunya i la casa del Príncep sembla que segueixi pel mateix camí? Per exemple, no el ve a veure, a vostè, ni que sigui de tant en tant. Resposta: Se li escapa en veu baixa: “Mira, avui mateix el príncep ha vingut per inaugurar el nou tram del TAV Barcelona-Girona-Figueres”. I diu en veu alta: “A mi no m’ha de venir a veure. Ha d’anar a veure el President Mas…” “No”, en Lluís afegí; “i també a vostè, sense premsa ni fotografies…” El M.H.Sr. Pujol hi afegí que així i tot sempre se s’acaba sabent i canvià de qüestió i en Lluís li digué que ja veia que si tingués fil directe, tampoc no ho diria. Però no li semblava, segons afegí en Lluís en veu baixa, que hi hagués fil directe. En canvi, el M.H. va fer una llarga dissertació sobre el mal funcionament de les coses d’Espanya, perquè, digué, no funciona res: ni la monarquia ni el Tribunal Constitucional ni la Justícia ni els dos grans partits ni el Banc d’Espanya ni… La banca espanyola ha funcionat de les pitjors….” El rei podria haver aprofitat el seu 75è aniversari per abdicar…hagués estat molt intel•ligent” La institució més ben valorada de l’Estat sabeu quina és a les enquestes? L’exèrcit! 4) Possiblement el PP perdi la majoria absoluta i en la pròxima legislatura necessiti CiU per governar. Resposta: “Sí, i això anirà molt malament per a CiU. Ara no podem ni pensar en la possibilitat d’entendre’ns amb el PP. I, escolti digué a en Lluís: abans hem d’haver resolt el nostre procés!” Pujol hesità: hi ha moments, assegurà, que no ens permetran fer el referèndum i, d’altres, que sembla que sigui possible emprendre el camí sobiranista i cità un parell de vegades el seu darrer llibre “El caminant davant del congost. Quan tot és difícil i necessari” (Barcelona: Proa, 2012), títol en relació a “El caminant i el mur”, d’Espriu, ja que el poeta topa amb una paret que és la mort i ell volia donar una petita esperança, trobar una escletxa, amb més esforç i més risc, que és el congost. I sense adonar-nos-en ja ens servien el segon plat, un rap al forn amb salsa de safrà, boníssim. Els que van voler canviar de vi, varen gaudir d’un bon vi blanc Creu de Lavit D.O. Penedès.

Després l’Enric Grabulosa li demanà sobre els possibles amics que tenim fora de Catalunya. Resposta: A Espanya cap, i a fora, si en tenim algun, cal tenir clar que procuraran de posar-nos-el en contra. Hi intervingué en Carles Llorens, que ha tingut càrrecs internacionals a CDC, mostrant un gran pessimisme en aquest sentit. En cas de xoc de trens, cap, hi afegí. La qüestió es tenir una gran majoria aquí. El M.H. afegí que una gran majoria social és l’important i el més difícil. La gent s’espanta. En Francesc X. Ventura li demanà si en tota aquesta etapa del procés no han mancat valors. Resposta: Puc assegurar que sempre he estat preocupat pels valors (probablement coneixeu les meves reflexions, des de fa força temps, relatives a l’IVA: Idees, Valors, Actituds), però enguany passem per un moment difícil i en un doble sentit, el procés sobiranista ha esvalotat el galliner i la gent està ja força cremada com per dedicar-se a la política i així veiem que, en general, es prefereix fer feina o voluntariat per a Caritas o per a una ONG. Admet, això sí, que per començar l’aventura que hem començat, potser no hem calculat prou on som, potser caldria una reflexió profunda sobre el què és Catalunya, de què és capaç i fins on està disposada a arribar. Repeteix, de totes formes, que hem arribat més lluny que mai i, passi el que passi, ben segur que col•lectivament hem avançat i hem mostrat una certa voluntat col•lectiva vers un camí ben clar. Ara caldrà veure les actituds…I, també està molt clar, que el que no es pot fer ara és plegar, de cap de les maneres!!!. Només ens podrien fer desaparèixer, si juguessin el paper de la immigració abassegadora: per això és tant important la immersió lingüística i també la integració. Pensin que des del 1714 ja no hauríem d’existir. Va ser el final jurídic de la nació catalana, ja que ens suprimiren les constitucions (però deixaren els usatges, hi afegí l’Hortalà). Des de llavors hem recuperat moltíssim. Hem mantingut la llengua, la iniciativa i d’altres característiques que ens defineixen com a poble. Fixeu-vos que França sí que ha aconseguit un molt alt grau de centralització i d’homogeneització cultural i lingüístic, i Espanya no, i la raó és perquè França és un país més potent i perquè Catalunya té un sentit d’identitat molt fort i una mentalitat moderna i pròpia que a part de països com França ningú no té amb prou força i amb un plantejament tant complet. El que ara caldria és més lideratge, també a Catalunya, o un fet moralment mobilitzador…

P1030326_pujol+Llavors arribaren les postres amb un bombó de xocolata i gerds amb salsa de iogurt, acompanyat d’un bon cava Parxet Brut Nature. Es debaté si els catalans vam anar a la batalla de l’Estatut o ens hi va portar el tripartit. Per al M.H.Sr. Pujol “ens hi van portar i no va quedar altre remei que anar-hi”. Hem d’entendre que, per a Madrid, hem declarat la guerra, per a ells és impensable i hem de comptar amb tota la seva hostilitat, però malgrat això en el futur, ser amics d’Espanya. I s’esplaià sobre la seva admiració pel poble castellà. Arribada la mitjanit, hora que acostumem a plegar…encara va haver-hi temps per a demanar que signés alguns exemplars dels seus llibres i que es fes algunes fotos amb tots nosaltres.

Sembla que s’ha trobat bé amb tothom. Finalment l’Arcadi li donà les gràcies i varem donar per finalitzada la fantàstica vetllada.

Breu referència ( Biografia Centre d’Estudis Jordi Pujol i Viquipèdia)

Neix el 9 de juny de 1930 a Barcelona. Està casat amb Marta Ferrusola, amb qui té 7 fills. Estudià al Col·legi Alemany de Barcelona. És doctor en medicina per la Universitat de Barcelona. Domina el català, el castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià.

Amb 11 anys, contempla un paisatge desfet per la Guerra Civil i per primera vegada pensa en una fita del seu futur: reconstruir Catalunya. L’ambient familiar que viu és marcadament catalanista. Aquest catalanisme queda palès des de molt petit. Quan només tenia dotze o tretze anys, un estiu a Premià demana al seu oncle que li busqui un llibre per aprendre a llegir i escriure en català. Aquesta serà una de les seves constants: l’autoformació.

Durant la dècada dels seixanta dedica grans esforços a iniciatives culturals, econòmiques i socials que les institucions oficials de l’època no duien a terme: des de la constitució d’un banc fins a una completa enciclopèdia general de la llengua catalana, passant per nombroses accions pedagògiques, editorials o cooperatives. Liderà les campanyes contra el director de la Vanguardia Luis de Galinsoga (coneguda com l’Afer Galinsoga), la dels Fets del Palau o la de “Volem bisbes catalans“. El 13 de juny de 1960 va ser empresonat pel règim franquista pels fets del Palau de la Música (va complir dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinament a la ciutat de Girona). Presidí l’entitat financera Banca Catalana la qual fou un centre de finançament d’activitats culturals catalanes, com el grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural o la Llibreria Ona.

El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i en va ser escollit Secretari General. Va ésser Conseller de la Generalitat de Catalunya en temps del President Josep Tarradellas.

El 24 d’abril de 1980, és investit per primera vegada President de la Generalitat de Catalunya. El 16 de desembre de 2003, deixa la presidència. Al llarg de sis legislatures, durant 23 anys, la tasca de govern de Jordi Pujol ha estat decisiva per vertebrar l’autonomia catalana, convertint-se en una figura cabdal de la història de Catalunya i la figura més important des del restabliment de la democràcia.

La seva profunda vocació europea el porta a ser elegit l’any 1992, president de l’Assemblea de Regions d’Europa.

L’any 2003 féu donació a la Biblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l’exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.

Ha rebut nombrosos diplomes, medalles i condecoracions, així com ha estat distingit amb nombrosos títols.

El 25 de gener de 2011, a l’edat de 80 anys, publica l’article Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec, on aposta per la independència de Catalunya si és que la integració de Catalunya amb Espanya no té un format similar al del Quebec amb el Canadà.

La seva feina política ha anat acompanyada d’una forta expressió intel·lectual. Jordi Pujol ha escrit diversos llibres que plasmen bona part de les seves inquietuds: bàsicament centrats en la qüestió catalana i d’altres que tenen com a objectiu Europa i, sovint, també les regions europees.

3 gener 2013 at 13:33 Deixa un comentari


Estadístiques del Blog

  • 22.942 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

gener 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers