Tertúlia-sopar amb la cantant Sra. Marina Rosell, dimarts 11 de juny de 2013

3 Juny 2013 at 12:05 Deixa un comentari

Varem arribar plegats amb la Marina Rossell al Sopar de Girona d’aquest dimarts, que per un compromís amb l’estudi de gravació, vam haver d’ajornar una setmana sobre la data acostumada. Pel camí li explicava l’origen del grup i també li explicava la història de la escola d’hoteleria,  el paper i impuls històric d’en Gaspar Espuña i les sinergies compartides amb l’hotel Alimara. Tant bon punt varem arribar al vestíbul de l’hotel, la Marina va voler veure’n el jardí. Allà hi varem trobar alguns gironins i, particularment, els màxims gestors actuals del grup CETT, també gironins, que ens acompanyarien al sopar i a la tertúlia. De manera informal, es va establir una conversa a peu dret allà mateix, mentre s’hnaven sumant els altres gironins segons arribaven i ens hi anaven descobrint. Per moments algú es va creure que tornaríem a fer el sopar al jardí, tot recordant la “conyeta històrica” d’aquell sopar, amb la imprevista encesa automàtica dels aspersors a meitat de l ‘àpat i de la tertúlia … Llavors la Marina, mostrant la seva gran sensibilitat per la natura es preguntà pels noms de la varietat d’arbres que omplen aquest magnífic jardí. Ens recordà que, dels seus orígens a la pagesia, recordava com el seu pare sempre li parlava dels noms de tots els arbres i va aprofitar per lloar la tasca que s’ha fet en molts ajuntaments, també el de Barcelona, en posar plaquetes, una per cada grup dels mateixos, identificant el nom comú i científic en cada cas. Més enllà de les acàcies i dels olorosos gessamins que els acompanyen, ens varem comprometre, atesa la seva especial curiositat al respecte, a facilitar-nos el detall i nom científic de tots ells. I és que allà hi trobem albizies (dins la subfamília Mimosoideae de les fabàcies que, genèricament allà mateix, varem anomenar  com acàcies), als laterals hi ha els arbres ampolla (espècie  Brachychiton populneus de la familia de les Esterculiàcies) i, al fons, a tocar de l’escola, hi tenen els lugustrum del japó (amb el nom científic de Lugustrum Japonicum, espècie de planta de flors que pertany a la família de les Oleaceae). A més, hi ha un ametller (Prunus Dulcis o Amigdalus Communis de la família de les rosàcies) i una olivera (Olea europaea de la família de les oleàcies) que no es podien veure, a causa de les obres d’ampliació que enguany estan fent a l’escola.

P1030852_MarinaRossellUn cop asseguts, ja al saló privat, i mentre ens servien l’aperitiu pernil ibèric amb pa amb tomàquet, musclos a la vinagreta de llima i croquetes de sèsam i perdiu, l’Arcadi va començar la presentació de la convidada, explicant que la Marina, per damunt de tot, representa emoció, al seu albir,  el més important que un artista pot donar. Va reconèixer que el primer cop que va escoltar cantar la Marina, ja fa molts anys, el cor li anava a cent. La Marina és igual que el primer dia, és fidel als amics i es fa estimar. Llavors la Marina, sentint  interpel·lada, manifestà que, a la vida, el més important és la reciprocitat. Des del punt de vista  emocional i de tots els altres. Recordà que quant tenia 27 anys, l’Arcadi era al Parlament i el que més li va cridar l’atenció va ser veure com un polític estava tant interessat en els llibres d’art i, en particular, de pintura. L’Hortalà hi afegí, que ell recordava quan en aquella època ella li va demanar consell en la compra d’unes accions i li subratllà que si ho hagués fet li hauria anat prou bé. L’Arcadi es qüestionà com s’inicia i es consolida una relació, com la que ella va tenir amb en Moustaki. La Marina va explicar que va conèixer el cantant a un concert a Suïssa. A partir d’aquí varem mantenir el contacte i l’amistat va créixer i es va consolidar. El programa “el convidat” de TV3 de l’Albert Om, a més de mostrar la seva relació, va ser la darrera entrevista que Moustaki va donar. Ell volia morir a Barcelona. Recordà que, darrerament, es treia l’aparell respirador per parlar, doncs patia emfisema pulmonar, que va ser  la causa del seu decés el mes passat a Niça. Sorprenia, doncs era un Home que sempre va fer el que realment va voler. Així, si en arribar a un hotel no li agradava el seu olor, canviava d’hotel.  De fet, ens digué, Moustaki hauria pogut viure perfectament i exclusiva dels drets d’autors de la cançó “Milord” (l’any 1959, Moustaki va escriure la lletra de “Milord”, èxit internacional d’Edith Piaf —per a la qual, segons la  Marina Moustaki tenia una adoració brutal—, una cançó sobre una noia de classe treballadora que s’enamora d’un cavaller anglès. En aquell moment, Piaf tenia poc més de 40 anys i Moustaki 20). Ell, com també per exemple en Paco Ibáñez, són persones que ens lleguen  una manera de ser que ja no existeix.  Recordà una anècdota d’aquest darrer, quan en un quiosc, va recollir per llençar a les escombraries tots els exemplars que disposaven dels diaris “La Razón”, l’”ABC” i “El Mundo”, tot vantant-se a continuació d’haver complert aquell dia la seva bona obra. En Jordi Martinell ens recordà com a l’any 67 va convidar, des del comitè organitzador, a Paco Ibáñez a cantar a l’Aula Magna de la UB, amb un magnífic record, doncs no hi estaven acostumats ni professors ni estudiants. La Marina afegí, que a França, tenen a Moustaki, i jo també li veig —hi afegí— com la veu de la república. L’Arcadi es preguntà, quan havia sentit més comunió amb la gent. La Marina ens digué que sempre sent comunió o comunicació amb la gent, però que els que més l’han marcat és quan ha cantat en llocs “calents”. I ens parlà de Juárez o l’Iraq abans de la darrera guerra. A l’Iraq li impressionaren moltes coses, com ara la gent, i fins i tot aspectes puntuals, com ara el mosaic a terra amb la cara de Bush pare, que naturalment era per a trepitjar-lo. Les dones guardaven aigua i petroli, en uns forats oberts adhoc al terra de les seves cases. Just abans de la guerra que es veien a sobre, com així va ser. Recorda amargament quan el diari “El Mundo”, va treure la seva foto a portada, tot manipulant la informació en dir que Marina Rossell cantava per a Sadam Hussein. A  l’Iraq encara hi té amics i observà que li diuen que ningú allà creu que ara estiguin millor. Uns altres gironins recordaren al respecte les paraules d’Aznar sobre les armes de destrucció massiva i la Marina afegí: “I encara no ha de demanat ni perdó!”.Recordà actuacions  a Israel i Palestina, i en demanar-li nosaltres per Juarez,  la Marina ens digué que aquella experiència no es podia explicar sopant. Cantar en tots aquests llocs sempre et dóna més del que hi aportes. Són cultures refinades. Cal observar la paradoxa de les estadístiques oficials, doncs hi ha una part de la població que no s’hi reflecteix;  per a les estadístiques, ni existeixen….

Ens servien el primer plat: –uns raviolis de botifarra negra i bolets amb salsa de fines herbes, molt ben preparats i exquisits, ben acompanyats d’un agradable i poc conegut vi negre de la D.O. Terra de Mallorca, susana (sempre…) Roble 2010 produït per Freixenet, amb un 30% de Cabernet Sauvignon, un 15% de Merlot i un 55% de la varietat local Manto Negro. Aleshores  la Marina recordà la gent que assisteix al seus concerts amb la metàfora que li deia el seu pare, i que ella comparteix: “hi ha tantes rateres…”. Es referia a la televisió, els ordinadors, els smarphones, les taulete,…  Per això aprecia de debò que la gent hi vagi i ompli els seus concerts. Recordà amb afecte quan, no fa gaire, la varen convidar a donar un concert a un poblet nevat del Pirineu, proper a Rialp, i que amb no més de 200 habitants; tot el poble i encara més hi varen assistir. Va ser fenomenal. És veritat, prosseguí, que des de que estem en el procés de la consulta pel dret a decidir i l’estat propi ens demanen anar a menys concerts a Espanya, fora de Catalunya. Tot seguit, l’Arcadi es preguntava pel món del disc: “S’enfonsa o què passa?” La Marina es qüestionava que alguns joves, seguint la dinàmica marcada per internet, les xarxes socials i les tecnologies a l’abast, només compraven o tenien una única cançó.  Es perd la visió global d’una obra, o de la monografia que els autors hem pensat i treballat per a tot un CD o DVD, o fins i tot abans a un LP. O per exemple, i agafà un dels CD’ que la Maria havia portat perquè li P1030855_MarinaRosselldediqués, el de “Marina Rossell canta Moustaki”; en aquest cas aquests dibuixos que l’acompanyen els va fer, com s’hi explica, el mateix Moustaki amb els seus propis dits al seu iPad (talment com quan era petit ho feia a la sorra de la platja).  Amb aquest sistema actual, avui es venen menys CD’s que mai. Per exemple, els Manel, fent-ho bé com ho fan i amb l’èxit que tenen, no arriben als 30 mil CD’s que he venut jo d’aquesta recopilació. Però no és només d’aquest; l’altre CD dels clàssics catalans, que recentment vaig presentar al darrer concert del  Liceu (i que també estava a la taula), he tingut la sort de vendre’l molt bé, probablement els avis el regalen als néts… “Al Liceu, per cert, hi vaig trobar el president Maragall, a qui aprecio i m’estimo molt. Va passar una cosa que recordaré sempre. Feia poc es coneixia la malaltia de l’Alzheimer que pateix i, precisament llavors, es rodava la pel·lícula documental dirigida per Carles Bosch Bicicleta, cullera, poma, que recull el procés vital i la lluita de Pasqual Maragall i la seva família contra l’Alzheimer. Doncs bé, en saludar-lo, se m’acostà a la orella i em digué: «Ja veus, avui porto aquesta colla de cineastes que m’estan fent un documental per que pateixo l’Alzheimer, però el que no saben ells, és que hores d’ara jo ja n’estic curat»”.

El segon plat, un bacallà amb samfaina i allioli de codony, s’acompanyà d’un record molt graciós de la Marina,  també sobre en Moustaki. Una matinada, l’Edith Piaf, de qui n’estava ben enamorat,  el trucà i li demanà que hi anés, que el necessitava veure. Ell es va vestir, va agafar la moto, va creuar Paris i en arribar, després que el fessin esperar una estoneta, sortí la Piaf i li digué: “Gràcies amic, volia saber fins a quin punt era veritat que si et necessitava vindries”. Aleshores, alguns mòbils d’alguns dels gironins ens avisaren que s’havia acabat el segon partit de basquet de la Final Four, Madrid- Barça amb victòria per un punt del Barça. Després de l’ “injust resultat final” del primer partit, pel joc desplegat malgrat el casolà arbitratge i la tangana final… tots ens varem alleugerir.

Tot seguit vàrem parlar de futbol i la Marina ens va recordar una frase que havia escoltat a l’actor Fernando Fernán Gómez, quan anava a veure un partit de futbol: “Voy a ver a 22 chicos millonarios en pantalon corto que nos distraen”.  L’Albert Parés preguntà com era que s’havia dedicat a la cançó, i després de respondre “Pperque m’agradava”, l’Hortalà li preguntà on havia nascut.  Ens va dir que ho havia fet a Castellet i la Gornal, un poblet de Tarragona, però   l’origen de la seva dedicació raïa en el fet que al poble es cantaven unes caramelles meravelloses;  juntament amb els pastorets i el cor parroquial —on el rector feia cantar els petits-, van ser els primers estímuls que la impulsaren a dedicar-se al cant. “Bé, i també a causa de la mare, a qui agradava molt cantar.” Eren temps de misses en llatí i d’imposició del  castellà, encara que ella  el va aprendre tard. ”En canvi, els fulls parroquials eren en català escrit, que va ser on el vaig aprendre”, ens confia . “Del poble vaig marxar a estudiar i treballar a Barcelona. Treballava d’ajudant d’enfermeria per les nits i estudiava de dia. Precisament allà vaig conèixer el Dr. Pomés, un anestesiòleg que m’ajudà. Em presentava a tots els concursos de cançó que podia, principalment als de la Cova del Drac, però no hi havia manera: els perdia tots. Encara vaig tenir la sort de conèixer l’Enric Frigola i en Salvador Escamilla que m’insistien que hi tornés i que em presentés a d’altres llocs (ambdós eren als jurats). L’Enric, amb una total dedicació a la recuperació i utilització del català en els mitjans de comunicació audiovisual, va començar a treballar en el món de la ràdio fa uns 50 anys. En plena dictadura franquista va realitzar diversos programes culturals a Ràdio Girona en català. Posteriorment, a Radio Reloj. I en Salvador, presentador de ràdio i televisió, cantant i actor de teatre, des del 68 a Ràdio Barcelona, va ser el promotor de la nova cançó. Ells dos, amb tants d’altres, varen fer córrer la cançó que ressonava per les muntanyes amb els escoltes i excursioniste, a les manifestacions de protesta i, és clar, a teatres i locals similars.  Amb ells va accedir a la ràdio…”

028_MarinaRossellLlavors va anar a unes funcions que es feien al Teatre Capsa i allà va conèixer, entre d’altres l’Espinàs, que li va agradar molt la meva veu i que la va recomanar als mànagers d’en Lluís Llach. Així va començar a fer les primeres parts dels concerts d’en Llach (vaja li va fer el que enguany es coneix com a “telonera”). També ho va fer a concerts de l’Ovidi Montllor i la Maria del Mar Bonet. Però, ves per on, l’any 74 varen prohibir en Llach…. Recorda que pel seus primers discs “La presó de Lleida” o “Barca del temps”, pel quals va aconseguir el Disc d’Or, va ser el mateix Lluís Llach qui li en va fer els arranjaments, que pagava la casa de discs CBS. A partir d’aquí començà a ser coneguda. El clàssic i símbol feminista “La Gavina” és la cançó que la disparà, ja al seu segon disc titulat“Penyora”.

Serveixen el cava “V” Brut Nature Gran reserva així com elss postres, una Pannacota de civada i llavors. En aquell moment  la Marina ens explicà una anècdota de la Sardà. Treballava a una oficina i, de nit, anava a fer teatre. Finalment un dia es va decidir només pel teatre. Ho va explicar a tothom i també a les seves tietes. Aquestes, llavors, s’explicaven així: “La nostre neboda ha deixat de treballar i ara fa teatre..”.

Fent un repàs d’actualitat, opina que la cançó catalana enguany està molt bé: hi ha més cantants i grups que mai que canten en català. El que no hi ha són prou finestres on promocionar-se. El més rellevant d’un cantant és que no ha de ser obvi. I, arribada la mitjanit, decidim posar fi a la magnífica vetllada. I aleshores, ens va sorprendre:  li hauria agradat poder cantar-nos unes cançons, ho tenia previst. Per això  ens va convidar a cantar plegats la cançó catalana per excel·lència, també al seu disc, el Virolai. És una enamorada del seu text. Hi coincidim i a peu dret i vàrem intentar seguir-la…

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
ciutat de Déu que sommià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d’Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d’encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Biografia (Viquipèdia i web pròpia)

Marina ROSSELL va néixer l’any 1954 a Castellet i la Gornal, poble  situat a la comarca del Penedès, entre el mar i la muntanya. És una cantant catalana que canta en català i castellà. Va ser la veu de la transició, la de una generació que a Catalunya no en va donar més, o no de la seva longitud en el temps. Figura clau de la segona generació de la Nova Cançó, entre el seu repertori s’hi troben tant cançons tradicionals clàssiques catalanes, així com havaneres i cançons pròpies. Ha gravat més de 20 discs, alguns d’ells amb distribució internacional: EE.UU, Europa, fins Japó o Sud-Amèrica .

Va començar a actuar professionalment en iniciar l’any 74 com a telonera de Lluis Llach, Ovidi Montllor, M.del Mar Bonet… El 1976 va editar el seu primer disc “Si volieu escoltar” amb arranjaments de Lluís Llach, en el qual recopilava cançons populars catalanes actualitzades, que la van acompanyar en els seus primers anys d’actuacions. Aviat la crítica músical li atorgà el nom de “la veu exquisida”. La veu de la Marina Rossell, més ponderada com més anys fa, es la seva empremta més personal i identificable. Càlida i intensa com poques, adquireix matisos i s´enriqueix amb noves vivències i perspectives. Ha col·laborat i gravat amb molts autors i intèrprets, entre els quals cal destacar a Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Lila Downs,Tete Montoliu, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Jaume Sisa, Miguel Poveda, Santiago Auserón, Paco Ibañez, Manzanita, Pedro Guerra, Pedro Aznar -multinstrumentista argentí- Kepa Junquera… Ha realitzat nombroses gires per Europa, Iberoamèrica i el nord d’Àfrica.

L’any 1987 li fou concedida la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.
L’any 2006 va ser nomenada membre Honorífic del Fòrum Iberoamericà de les Arts.
L’any 2007 se la va distingir com a Visitant Il·lustre de La Ciutat de La Plata (Argentina). A l’abril de 2007 va rebre el premi Olof Palme pel seu suport a la pau.
L’any 2008 va ser artista destacada per Mapamundi Música i a L’abadia de Montserrat, la Federació Sardanística de Catalunya li concedeix “la Medalla al Mèrit Cívic”.
L’any 2009 rep el premi de l’Acadèmia de la Música al millor disc de música tradicional.
L’any 2011 rep el premi Enderroc a la millor producció al CD Marina Rossell canta Moustaki.

En condició de cantant ha pogut realitzar els seus viatges amb caràcter solidari. Des de Armènia, Bòsnia, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Israel, Ciutat Juàrez a Mèxic, Cuba, i a Bagdad a l’Iraq (abans de la guerra).

Anuncis

Entry filed under: Diversos.

Tertúlia-sopar amb el President de la Fundació del Banc dels Aliments de Barcelona Sr. Antoni Sansalvadó, dimarts 9 d’abril de 2013 Presentació a Olot d’un nou llibre de l’amic Lluís Busquets

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Juny 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« abr.   ag. »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: