Tertúlia-sopar amb el conegut tertulià esportiu Sr. Josep M. Minguella, dimarts 3 de setembre de 2013

8 Agost 2013 at 18:34 Deixa un comentari

La tertúlia d’aquest vespre, tant propera a les vacances —la majoria o les han acabat fa pocs dies o tot just les acabem de tancar–, ens ofereix als gironins un to lúdic superior a l’habitual atesa l’especialitat del convidat: el futbol. L’ambient s’escalfa fins i tot abans de començar la tertúlia, mentre els gironins van arribant. Potser serà un suau aterratge a la realitat, això de poder parlar de les interioritats del futbol amb un gran entès. Enguany, a més, es fan els primers comentaris sobre els partits i competicions que en els darrers anys s’ha anat incrustant dins les vacances d’agost. Abans, de futbol a l’agost, pràcticament només se’n parlava als diaris per nodrir tota mena d’especulacions estivals vist que no hi havia partits fins el Gamper o la resta de  tornejos d’estiu. Ara, però, les competicions oficials ja formen part de la programació d’estiueig de molts, almenys de la televisiva. Els partits del Camp Nou, particularment la final de la Supercopa, que darrerament ja és de pagament –socis inclosos–, incorporen tota una plèiade d’espectadors ben diferent a l’habitual i fins i tot a la que acostumava a haver-hi als antics Gampers. Algú explicava que, per exemple, després d’un any de sentir els crits d’In-de-pendència de la grada, tant a la primera com a la segona part, tot coincidint amb els minuts 17:14, aquest cop ningú els va iniciar i no es van cridar de cap de les maneres. Segur que n’hi havia prou ganes, ja que no tot eren “guiris”; ara, probablement  va mancar la guspira que n’arranqués els primers càntics …

Inicia la tertúlia l’Arcadi, tot presentant el convidat: li resumeix, breument la història d’aquests Sopars-tertúlia. Afirma, categòric, que en Josep M. Minguella no necessita presentació;  ja es prou conegut per tothom més enllà de la biografia que s’adjunta impresa al costat de la minuta per a cada comensal. Hi afegeix que, del punt de vista personal, pot afirmar que és una excel·lent persona i un molt bon amic. IMG_1748+

Aquest cop, sense esperar més, decidim lliurar-li un petit record de la trobada, en la forma d’una bonica litografia d’Aguilar Moré.

En Josep M. respon amb un triple agraïment, a les seves paraules inicials i a la invitació i present, i més per a poder parlar de la seva passió, a la qual hi ha dedicat tota la vida. Serveixen l’aperitiu, bombó de foie, tastet d’ibèric i llagostí cruixent amb un vi negre Mas Rabell Alquímia D.O. Penedès, que ens acompanyarà tot el sopar. Als 10 anys, ens explica, la família es trasllada a Barcelona, concretament al carrer Vallespir altura Novell, al barri de Les Corts. Ben a prop,  encara s’hi troba el bar restaurant “El Chut”, que juntament amb la gran proximitat a l’antic Camp de les Corts (primer estadi del Barça) tindran molt a veure en el seu futur. Així, poc després, amb alguns companys d’estudis i amics acostuma a seguir les tertúlies del bar i sovint els entrenaments del Barça —des dels del primer equip fins als dels juvenils—, així com l’ambient de futbol de la zona, que prosseguirà fins i tot quan estudia dret (que va escollir perquè ho feren alguns dels seus companys, alguns d’ells prou reconeguts avui com a juristes eminents, com seria el cas del professor Xavier Añoveros Trias de Bes).  S’apunta a un curs d’entrenador, coincidint amb conegudes figures del futbol com Pepe Mauri o Sándor Kocsis, i se’l treu. Llavors ens confessa l’altre passió: el cinema. Així, en paral·lel, fa contactes que li permeten arribar a produir amb Memsa Films, l’any 65 la pel·lícula “Maria Rosa” amb actors tant coneguts com Núria Espert i Paco Rabal. De sobte però, l’entrenador de la selecció catalana, en Corral, li demana entrenar als juvenils del Barça (no hi havia, com ara, tantes  persones a l’equip tècnic (35 el 2013), i ens recordava que els 3 equips juvenils tenien un únic entrenador, en Paco Rodri). S’entrenava als terrenys de terra on ara hi ha el Mini-estadi, naturalment sense cobrar res, però tot plegat, ens reconeix, li va canviar la vida. D’aquell equip varen sortir tota una colla de bons jugadors, com ara en Paco Martínez, l’Estella… S’hi va estar 3 ó 4 anys fins el 1970, any d’eleccions al club, guanyades per  l’Agustí Montal. El president, per sorpresa de molts, va presentar d’entrenador Vic Buckingham; era anglès i calia algú que l’entengués. Ningú no en sabia prou, d’anglès, però en Minguella havia anat a estudiar-lo alguns estius a Anglaterra, de manera que, segons explica, no sense gosadia, es va oferir d’intèrpret. «Vaig adonar-me que només es tractava de parlar de futbol», afegeix. Això va reblar el clau de la seva professió i el canvi a la seva vida esdevingué definitiu.

En Samitier, ens diu, l’aconsellava molt bé, i no només de futbol,  com quan li deia «quan fumis un bon puro, llença’l quan n’hagis fumat la meitat, la resta no val res».  Però sobretot, és clar, l’aconsellava sobre qüestions de futbol, com ara quan li deia «si arriba un jugador nou, sempre li dones la benvinguda». «En Buckinham era un senyor!», proclama. Potser no es coneix prou que, tot i ser anglès, provenia de l’Ajax, on hi va entrenar el 1964 i 1965. Va ser el precursor de la filosofia del “futbol total”. Ell va fer debutar al futbol de màxim nivell, tot just amb 17 anys, Johan Cruyff. Tot seguit es fitxà en Rinus Michels, que fou un dels entrenadors que van fer evolucionar el futbol i pare del “futbol total”. Minguella ens recorda que fou el primer que deia  que calia que defensessin tots i que ho havia d’iniciar la defensa el qui es troba mes proper a la pilota. Anomenat pel club “Mister Mármol” –per la seva serietat extrema–, Michels va viure dues etapes al club (71-75 i 76-78). En la primera, va guanyar la Lliga del 1974, coincidint amb l’arribada de Johan Cruyff. Cal fer menció especial al fet que en Buckinham va voler esperar l’arribada de Michels, per tal de reunir-s’hi i coordinar el canvi. Un fet que, tot i ser excepcional, tots els presents entenem que hauria de ser el més normal. Llavors, tot seguint el consell d’en Buckinham, Michels em va fer el seu segon entrenador. Hi vaig aprendre molt, ja que tenia contacte amb tot el relatiu al món del futbol professional, en un temps sense els tècnics que hi ha ara. Més tard, ja a l’any 75, va arribar l’entrenador Weisweler, i en Montal em va proposar de fer-me càrrec de la gerència de l’Hércules. Aquest fet em va permetre viatjar, veure jugadors i fer intermediacions.

Va ser llavors quan vaig posar en marxa la figura d’agent de jugadors. Així, un vegada que era a l’Argentina vaig fer atenció a un noi de 16 anys, en Maradona. El vaig proposar: per 10 milions de pessetes el podíem tenir com a juvenil, però el club, se’m va dir, no preveia pressupostos així pels juvenils. Finalment, i ja amb en Núñez a la presidència, l’any 1982 el vaig poder dur per mil dos cents milions de les antigues pessetes, tot i que no sense grans entrebancs. Pals a les rodes des de l’any 1980, bàsicament aquí, pel tema d’hisenda per la limitació del pagament en divises, i allà, perquè el govern del dictador Videla no el deixava marxar fins després del mundial de futbol del 82. Vaig aconseguir entrevistar-me amb el ministre que llavors es responsabilitzava dels esports, militar és clar. Només entrar al seu despatx, en una escenografia que feia por, per posar-se còmode, em va deixar la pistola a sobre la taula…. Començà dient-me que ja sabia que hi anava per endur-me Maradona, però que d’això fins després del mundial res de res. El seu interès llavors era saber quins altres negocis podíem fer plegats…. Tot i això, amb la meva persistència li vaig arrancar l’acceptació de la cessió de Maradona per dos anys i pagant un lloguer, de l’Argentinos, que era el club on llavors jugava, al Boca Juniors (de la mateixa ciutat però de primer nivell), des d’on el futur transfer hauria de ser més fàcil. Més tard, i aprofitant una gira del Barça per Sudamèrica, vaig veure que calia tancar el contracte. Tot i la complexitat es va arribar a un acord. Llavors el president Núñez va acceptar de viatjar-hi per signar-lo. Un cop allà i reunits tots els que calia, la reunió es va interrompre per una trucada a Julio Grondona, llavors president de l’AFA (Asociación del Fútbol Argentino) i vicepresident senior de la FIFA. Quan aquest tornà, explicà que no es podia signar, ja que un dels afectats no retirava la demanda com havia dit, si no se li pagaven uns quants milers de dòlars. El president Núñez es va aixecar, no ho va acceptar i va marxar a Barcelona. Imagineu els seus comentaris… Va voler, però, que m’hi quedés per tractar de reconduir novament la negociació. Llavors se’m va ocórrer la solució compensatòria de fer algun partit a canvi, fet que des de llavors s’ha repetit arreu i per molts altres clubs. Poques setmanes després, la selecció argentina, Maradona inclòs, es preparava per al Mundial de Barcelona des d’Alacant. Ho vaig preparar tot per signar a Barcelona i així va ser.  Anys després, explica, tot responent a una pregunta d’un gironí, vaig portar Bakero, López Recarte i Beguiristain. El cas fou que el president Núñez, després del motí de l’Hesperia (1988) volia posar d’entrenador Clemente i havia estat aquest, qui abans li havia facilitat la llista de jugadors que necessitava. Núñez decideix convocar eleccions anticipades. S’assabenta que Sixte Cambra, el seu candidat adversari de qui es rumorejava comptar amb la simpatia de CiU, volia presentar com entrenador a Johan Cruyff. Ja sabem que se li va avançar i hi va tancar un acord. Per tant, ja no va poder fitxar Clemente; ara bé, però aquells jugadors, juntament amb alguns altres, de la mà d’en Johan, varen formar el nucli  dels que varen iniciar un cicle guanyador, conegut des d’aleshores com a Dream Team.

IMG_1749+El menú s’ha anat servint amb una esqueixada de bacallà amb vinagreta de verdures i filet de vedella amb salsa d’estragó i patates chateau. Llavors algú, potser recolzat per la seva biografia impresa que tots disposàvem a la taula, pregunta per Messi. En Minguella, en primer lloc,  insisteix que el més important és tenir una bona xarxa de contactes arreu. En el cas de Messi, efectivament, des d’Argentina, ens diu, m’informen del cas d’un nen que la toca molt bé, que és fantàstic i que sobresurt molt de la resta. M’envien un parell de “cassetes de vídeo”. Per cert, un d’aquests, darrerament el vaig cedir a TV3 i és el que en més d’un cop han anat reproduint d’ell quan era molt jovenet. El vaig a veure i, convençut, proposo al president Joan Gaspar de portar-lo als juvenils; inicialment, amb els maldecaps que té, no en fa massa cas. Altrament, a Messi quan tenia 11 anys, li havien diagnosticat una deficiència de l’hormona del creixement i el River Plate, que va mostrar interès en el progrés de Messi, no tenia prou diners per pagar el tractament de la malaltia que costava uns 1.500 dòlars al mes. Més tard, parlant amb en Charlie Reixach, que llavors era el segon entrenador de Serra Ferrer, vaig acordar fer un partit per facilitar la decisió, ja que anava passant el temps i jo creia que calia tancar-ho. Va ser llavors quan els tres reunits en un restaurant, vaig insistir a en Charlie que signessin algun paper (jo tenia clar que calia deixar l’acord per escrit). Vist que no en trobava cap, va decidir escriure el famós tovalló que varen signar els dos. Tot i això, encara hi hagué nous entrebancs. Gaspar fitxa un gerent professional, en Pérez Farguell, que en revisar-ho tot al detall en retarda inevitablement la signatura formal. Mentrestant Minguella va haver de donar suport, de tot tipus i  pel seu compte, a Messi i a la seva família insistint-los des de Barcelona que havien d’esperar-se.

El debat rutllava ben viu, amb moltes preguntes. Sort que no hi havia diners, així hem tingut jugadors com Guardiola o Xavi, deia en Pere Gelis. No es una qüestió de diners. El Barça sempre té crèdit. Rosell guanya per un 60%, no accepta els comptes  del darrer resultat econòmic i inicia el procés administratiu previst al club de l’acció de responsabilitat, contra la junta anterior, que amb la aprovació posterior de la junta dels compromissaris,  es judicialitza. <<Això no és un error?>> preguntava en Xavier Ferrer. Quan dimiteix Gaspar, Reina acaba la temporada,i convoca les eleccions que  guanya Laporta el juny de 2003. La junta sencera, inclosos els vicepresidents Rosell i Soriano, decideix per unanimitat revisar els resultats econòmics i, al balanç de situació, posar a valor zero l’actiu que representen la revalorització d’alguns dels jugadors. Aquest fet canvia els números finals i també té conseqüències, el mateix any i també els posteriors, bàsicament pels avals necessaris, que descriuen els estatuts del club. Probablement rau aquí, l’origen de tots els problemes posteriors. Quan l’Arcadi reflexiona sobre les institucions Barça vs Madrid, Minguella afirma que ara estem al mateix lloc de sempre però a l’inrevés. Les urgències ara estan a Madrid. En tot cas però, cal tenir en compte que empresarialment el Madrid rutlla potser fins i tot millor que el Barça. Algú  més pregunta si la lliga europea no seria la solució. Minguella no creu en una lliga europea, almenys a cinc anys vista. Les lligues nacionals són la base del futbol…

I, òbviament, arriba el torn de les qüestions sobre els àrbitres. Minguella es mostra categòric: el problema sempre el tenen i l’han tingut els equips menors; ni el Barça ni el Madrid no es poden queixar de res. Ens recordà, els comentaris que, al respecte,  feia l’entrenador Miguel Muñoz quan, ja fora del Madrid, entrenava el Granada. En aquest tema, a parer seu, la qüestió bàsica rau en la força que tenen els clubs davant de la UEFA, ja que, comptat i debatut, no és un altre que l’elecció que fa, a la vigília de cada partit de l’arbitratge que li assigna.  Ens recordà, com s’havien agrupat una catorzena de clubs europeus per tal de poder oferir una veu alternativa i com, anys després, s’ha desfet com un terròs de sucre, amb molts dels llavors implicats dins la UEFA. I per no parlar d’altres equips, ens recordà què no hauria passat, si l’àrbitre hagués xiulat un dels tres possibles penals contra el Barça, reclamats en un dels darrers partits de la Champions League del 2006. Després varen venir tres dels sis títol de la temporada,  que en aquell cas probablement no s’haguessin assolit. Faltava un tema, és clar, el qual després de  prendre les postres –una crema de fruits vermells i ametlla amb el cava Lavit Brut Nature–,arribà inexorablement: Mourinho. Va quedar ben clar: no és la educació personificada, però és un gran treballador, molt intel·ligent, sap fer un gran teatre i és un gran entrenador. Minguella va manifestar tenir-hi una bona relació. Als que li neguen el pa i la sal, acostuma a   preguntar-los quin entrenador ha guanyat lligues en tres països diferents, i afegeix encara quina persona llogada com a intèrpret, al cap de cinc anys es entrenador titular amb un sou de 10 milions anuals, mantingut els anys següents. L’Arcadi hi afegeix que ja Bobby Robson, que el tenia de segon entrenador, el 1996, li havia observat que no coneixia ningú que li llegís millor els partits.

I malgrat que estàvem molt còmodes vàrem decidir acabar la fantàstica tertúlia, tot agraint-li de nou a Josep M. Minguella la seva paciència en el joc de preguntes i respostes. Cal tenir present que els gironins havien de poder reprendre l’endemà en plena forma les seves respectives ocupacions laborals…

Biografia (pròpia més viquipèdia)

Josep Mª Minguella LLobet nascut a Guimerà (Lleida) el 3 de Novembre de 1941, és i ha estat un reconegut agent  i tertulià esportiu. Estudia Dret a la UB però la seva gran passió sempre ha estat el futbol.

Entra a formar part del equip tècnic del F.C.Barcelona tot entrenant els equips inferiors del Club. Circumstancialment va actuar com a traductor de l’entrenador anglès del Barça dels anys 1969-1971, Vic Buckingham (precisament l’any 1969 va ser el del gran escàndol arbitral amb Guruceta; l’any següent va aconseguir guanyar la Copa) , i posteriorment amb el seu substitut l’holandés Rinus Michels, nomenat pel club”Mister Mármol” per la seva serietat extrema, va ser-ne segon entrenador en la seva primera etapa al club els anys 1971-1975 (Rinus Michels és el pare del futbol total, que va representar l’excel·lència tècnica, tàctica i física, i va significar un salt qualitatiu en el futbol d’equip.  Va ser un dels exponents d’una manera nova d’entendre el joc, més atractiva, dinàmica i moderna. Els seus equips es caracteritzaven pel joc d’extrems, els davanters que creaven joc i un mig del camp mòbil. Va guanyar la lliga l’any 1974, l’any de l’arribada al club de Johan Cruyff).

Posteriorment va ampliar la seva experiència actuant com a gerent amb l’Hèrcules d’Alacant. Tot seguit, l’any 1981 inicia el seu vessant com a agent esportiu. La seva primera gran operació com a intermediari, va ser portar a Diego Armando Maradona al F.C. Barcelona. Des de llavors la seva activitat professional assoleix una rellevància notòria.  Així per exemple, cal fer esment especial a alguns dels excepcionals jugadors que ha gestionat des del seu despatx: Romário da Sousa Faria, Vitor Borba Ferreira Gómez “Rivaldo”, Pep Guardiola, Miquel Àngel Nadal, Hristo Stoichkov, Ivan de la Peña i Victor Muñoz entre d’altres.  Per alguns d’aquests jugadors, més enllà de l’intermediari i/o representant, en Josep M. Minguella ha estat com un segon pare a més d’assessor.

Posteriorment, quan va deixar el dia a dia del despatx, el President Joan Gaspart el va nomenar assessor esportiu extern del F.C. Barcelona i va ser llavors quan un col-laborador seu l’hi va parlar de Lionel Messi, per qui va fer les gestions adients fins aconseguir que fos jugador del club. Va deixar la assessoria  per presentar-se a les eleccions a la Presidència del F.C. Barcelona, assolint l’objectiu d’aconseguir les signatures necessàries per ser-ne candidat, en les primeres eleccions que va guanyar el Sr. Joan Laporta.

Finalitzada aquesta etapa, inicia una nova activitat com a tertulià esportiu a diferents mitjans audiovisuals tant escrits com de radio i de televisió on hi col-labora habitualment. En concret es tracta dels programes La portería de TV2, 8alDia de Josep Cuni  a 8TV, també a Catalunya Radio amb Pere Escobar i com a articulista al Mundo Deportivo.

Anuncis

Entry filed under: Diversos.

Tertúlia-sopar amb el cap de l’oposició Hble. Sr. Oriol Junqueras, dilluns 1 de juliol de 2013 Tertúlia-sopar amb l’enòleg i empresari del món del cava Sr. Manuel Raventós, dimecres 2 d’octubre de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,496 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona28/09/2017
7 dies to go.

Categories

Agost 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny   set. »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: