Tertúlia-sopar amb el Dr. Eduard Estivill, especialista del Son, dimarts 5 de novembre de 2013

23 Octubre 2013 at 19:40 Deixa un comentari

Aquesta vegada el presentador del convidat, en Quim Roca, ho fa d’una manera original: es presenta ell mateix com a pacient del metge. “Roncava,  la meva parella no podia dormir, feia apnees i el Dr. Estivill m’ho va solucionar amb un CPAP, que denomino Centre Productor d’Aire a Pressió.Resposta general: “I això  què és?” Parla el metge:

«El Continuous Positive Airway Pressure és un simple aparell que consisteix en un morrió o mascareta i un compressor que fa de ventilador i humificador, si ho voleu mistificar. Només porta al nas l’aire de l’ambient on es dorm».CPAP
I tot són preguntes. El Dr. Estivill assegura que si algú té una persona que li venti el nas tota la nit, es podria estalviar l’aparell, però que, vist que no sol ser el cas, la maquineta de marres funciona com unes ulleres: No et solucionen la miopia, però permeten que hi vegis bé.  El CPAP no et soluciona res, però t’evita les apnees. L’home —que se la sap molt llarga— fa un pacte. Ens demana que no l’interrompem perquè l’explicació prèvia serà un pèl llarga. Només permetrà qüestions quan hagi acabat. I es posa a explicar les coses de manera amena i divertida. «Quan dormim entren en joc el nas, el paladar i la gola. Vet aquí les canonades que porten aire a l’ampolla dels pulmons. Desperts no ronquem. Però, com que el son relaxa els músculs del cos, tot s’afluixa i estova, també els de la gola, mandíbula i llengua, vet aquí que la canonada s’estreny i s’embussa amb freqüència. Es pot comprovar amb qualsevol refredat. Ja tenim la ronquera.»  Arribats aquí, cal dir que les dones, tinguem-ho clar, mai no ronquen, sinó que “respiren fort”. Doncs bé les dones que han de suportar cada nit la companyia d’un roncaire, han après i forjat una cultura popular, sovint explicada com a femenina, que els porta a tres actuacions. Primera: Si el company ronca, fan  “Tse, tse, tse…”, com si arriessin un cavall.  Amb la qual cosa l’home es desperta, els músculs de la gola se li enrigideixen de nou i el conducte es desembussa. Al cap de poc es torna a relaxar i torna a roncar. Arribem al segon aprenentatge femení: un crit. “Gira’t!” L’home es torna a despertar, es regira i para de roncar. Fins que els músculs se li tornen a relaxar. I aleshores arriba el tercer aprenentatge: Cop de colze a les costelles. Els comensals riuen. Sembla que tothom sàpiga de què va la cosa…  És el ronc benigne, no pateix el cor ni el cervell, únicament és maligne pel qui l’escolta. El metge fa un incís. «Hi ha companyes que tot i que “respiren fort” —recordem que les dones mai no ronquen—, no suporten els roncs del company i he tingut casos de tota mena: una dona posava esparadrap a la boca el senyor.» Més riures. «Una altra era pitjor: li lligava una bena al voltant del cap perquè no pogués obrir la boca. No s’hi va quedar perquè  algun àngel de la guarda el vetllà, pobret!»  Més riures. El doctor segueix.

«De vegades la cosa comença davant de la TV. L’home ronca rítmicament a tandes llargues: “Grrrrr…, Grrrrr, Grrrr…” Fins que es fa un cop fort final:  “Racht!” Automàticament l’home sent: “Vés al llit!” (Resposta normal: “Si no dormo…”) I també el cop sec final, després de un bon nombre de rítmiques ronqueres, pot passar al llit. Què passa? Doncs que els músculs de la gola s’han embussat tant que s’han tancat del tot i no han deixat passar aire. Una veritable aturada respiratòria. Una apnea. Sortosament el cervell envia una ordre als músculs del diafragma, fa el cop sec, s’autodesperta i torna a la desrelaxació de músculs i a la respiració normal.» Parèntesi: Quan dura, l’aturada respiratòria? «N’hi ha d’uns segons i n’hi ha que arriben a més d’un minut.»  Quantes apnees se’n poden fer en una nit? «Això és el que comptem a la clínica. Nombre d’apnees per hora de son. Una no mata; 15 ó 16 apnees per hora de son, ja és un problema. Hi ha persones que arriben a 40 ó  a 60 i algunes poden ser de fins a un minut.  Això ja és falta d’oxigen de forma crònica.»  Avui, ens explica, per mesurar-ho li posem els electrodes a la clínica i ja se’n pot anar a dormir a casa seva, on s’hi trobarà més confortable i menys condicionat.  Es tracta d’una polisomnografia nocturna, on es valora la qualitat del son, el flux d’aire respirat, la saturació d’oxigen en sang, el ronc i el moviment toràcic i abdominal.

«I comporta moltes conseqüències. Si tenim en compte que el son s’organitza en 4 ó 5 cicles de 90-120 minuts en una escala de graons o fases, posem el primer de son superficial (5%) , el segon de son menys superficial (25%), el tercer i quart graó de son més profund o lent (45%), i la cinquena  fase (25%) de son MOR  (Moviments Oculars Ràpids) o  REM (Rapid Eyers Mouviment), el més profund on movem les parpelles, resulta que el roncaire que fa apnees no entra en son profund en tota la nit.  L’endemà té nyonya i somnolència. Poc descans i s’adorm si no té estímuls. Si ha de fer una activitat no passa res; però si ha d’assistir a una conferència avorrida fa microsons (una ràpida aclucada i obertura de les parpelles, mireu al parlament com els fan els diputats) o ha de conduir una estona llarga (tothom ha tingut ensurts). Segona conseqüència: l’endemà estàs irritable, depressiu i de mal humor. A més el roncaire es pensa que té un munt de malalties diferents. Per què? Perquè el cervell no se t’ha reparat (dormint s’eliminen residus de cèl·lules cerebrals i es fa més espai, per al líquid bulboraquidi, com una neteja d’espai d’ordinador). Tercera, no et recordes de res del que vols recordar dons has tingut una pérdua de memòria i de concentració, (dormint es processa i consolida la memòria, per això allò de “Lección dormida, lección sabida”). Quarta i important: la falta d’oxigen comporta problemes cardiovasculars, et puja la mínima de la tensió arterial, dons l’adrenalina es dispara i el son és intermitent, amb repercusions cardiovasculars, com la hipertrofia cardíaca, doncs es fa més gran la part dreta del cor.»

P1040053               Ha arribat ja l’aperitiu: Mini-quiche de cabrales i mel, croquetes de pernil ibèric i bombó de foie amb ametlla. Algú, perquè el doctor mengi una mica, demana si és cert que les dones ronquen menys. El doctor respon que, encara que les preguntes s’havien de fer al final, ara tocava parlar d’aquest punt. «Abans de la menopausa les dones tenen una hormona estrògena que els fa conservar millor la força muscular de la gola, explicant-hi la seva menor incidència percentual. Aleshores direu: per què no tractar amb estrògens els roncaires? Ja es va provar. Just quan jo era als EUA. Es va provar amb ximpanzés i els creixien uns pits com unes pilotes. I per què no tractar les dones no menopàusiques? Doncs perquè retenen líquids. Aquesta línia de tractaments es va haver de deixar. Tot el problema és que estem mal dissenyats. En un espai de 5 centímetres hem de parlar, respirar i engolir. Les balenes que mengen i respiren per llocs diferents no ronquen… »

Aleshores el doctor, que ja tenia tot el personal ben encongit, va dirigir-se a cadascun dels comensals i va dir: tu ronques, tu no, tu sí i tens apnees, tu també, tu no, tu sí… I seguí parlant. «Per què he fet aquets diagnòstics gratuïts? Perquè us volia parlar dels factors de risc. Tenir el coll curt, la barbeta endins o sobrepès (que preferentment se’n va a la panxa i al coll) —i us ho diu una persona que feia 140 kg— són factors  de risc segurs. L’alcohol, excel·lent relaxant muscular, també hi ajuda. I els hipnòtics, ansiolítics, antitossius i antidepressius…

Voldreu que us parli de tractaments i solucions. Quan és lleu, el primer tractament i més habitual és un càstig! Fer dieta!!! El segon, els dispositius odontològics d’avançament de la mandíbula inferior (actuen a nivell de la base de la llengua, permeten obrir l’espai retrolingual. Es un dispositiu, d’ús nocturn, que a la boca modifica la posició de la mandíbula i de la llengua facilitan el pas de l’aire). El normal és que us vulguin operar les parets nasals i aprofitar per deixar-vos un nas millor. Res! (Només als nens, si els treus les amígdales, fan bons resultats!) A banda dels postoperatoris dolorosíssims, no soluciona res. He sentit gent que diu: “Els primers dies sí, que havia deixat de roncar”. Després d’una operació i amb el postoperatori tant dur, el pacient s’havia aprimat i, és clar… Finalment tenim el tercer tractament, que és la col·locació d’una mena de l morrió, tècnicament anomenat CPAP que no cura, però almenys permet oxigenar el cervell com li cal i posar a lloc la tensió arterial… I també dóna vitalitat. Una senyora em va dir: “Escolti: el meu home ara no em deixa tranquil·la. Potser que me’l posi a mi, el morrió…”»

P1040046               I va arribar el primer plat, saltat de verdures i bolets de tardor amb ou poché i oli de tòfona, regat amb vi negre René Barbier Roble 2011, D.O. Catalunya. I amb el primer plat, les qüestions. Es parla de la síndrome de Pickwick, com la de les apnees del son. Resulta que el Pickwick del Dickens és el primer document amb problemes de ronquera i son… L’any 1836, Charles Dickens, el famós novel·lista anglès del segle XIX, va publicar la novel·la “Els papers pòstums del club Pickwick”, en què descrivia un personatge, Joe, obès, cotxer d’ofici, que s’adormia fàcilment, a vegades fins i tot conduint. Dickens es va anticipar exactament un segle a la primera descripció mèdica del que ara coneixem com la síndrome d’apnees del son. “Quina és la millor postura per dormir?” «La pitjor, panxa amunt.  Millor girats, a qualsevol banda. Però el cervell acabarà fent el que li doni la gana.» “Quantes hores cal dormir?” I, aquí, hi va haver la segona ronda del doctor. Ens va fer dir a cadascú quantes hores dormíem, de quina hora a quina hora, i si fèiem migdiada. Després va respondre. «Depèn de l’edat.  Un 5% de gent en necessita 9/10 per estar bé. L’altre 5% en té prou amb 5/6. La resta, 7/8. Els adolescents, 9. I ara que en parlo, diguem que els adolescents no troben l’hora d’anar a dormir i l’endemà no els aixeques. Han desfasat el ritme del son. A més, es pensen que dormint dissabtes i diumenges ja en tenen prou. I no. La son no es recupera. Ningú diu, jo nomes menjo el dilluns i el dissabte i el diumenge recupero. Aixo no es fa perque sabem que tindrem gana els dies que no mejem. El mateix pasa amb el son. Ningú  no podria dormir 15 hores quinze dies seguits. El son és un taller de reparació, de configuració intel·lectual, de restauració i de memorització. I aquest és un país en què anem curts de son, dormim un promig de 40 minuts menys que la resta dels europeus. De vegades vas a dormir amb un problema i t’alces trobant la solució. Es allò de “Consúltalo con la almohada”. A partir dels 60, amb 6 hores i una o dues petites siestes o becaines de 20 minuts n’hi ha prou. (La d’abans de dinar se’n diu la migdiada del canonge… i amb set minuts ja resulta reparador). Atès que els nens contínuament estant aprenent, per això necessiten entre 10 i 12 hores.» “Quan al llarg de la nit t’has d’alçar repetidament per problemes de pròstata o per intervencions quirúrgiques, arribes al son REM?” «Sí, perquè  ja hem dit que a la nit fem uns quants cicles de son. Dormir es com baixar els graons d’una escala. Bàsicament son superficial, son profund i REM. Tot plegat, com deia abans el cicle complert dura entre 1,5 i 2 hores i es va repetint al llarg de la nit.» “Per què de vegades no tens ganes ni de sortir al cinema a la nit?” «Avui dia els darrers avenços que hem fet, ens va portar a fer recerca i a estudiar els ritmes circadians, que són uns ritmes biològics de 24 hores. Es troben ritmes circadians tant de plantes (incloent-hi fongs i cianobacteris) com en animals. El cos humà té molts cicles (respirar, dormir, bategar del cor, el cicle menstrual, etc…). Per cert, si comptem el temps que ens passem dormint, per exemple en una persona de 90 anys totalitzariem uns 30 anys i per tant el son ens manté desperts 60 anys. De vegades, ens ve somnolència, aguantem un xic i, si passa el moment clau, ja ens costa conciliar el son. Resulta que la temperatura del cervell canvia i atès que s’estén a la pell, és aquí on la podem mesurar. Els canvis són d’aproximadament mig grau. Al matí entre les 7 i les 8h baixa, cap a la l’hora sexta (aproximadament entre les 15 i les 16h de la tarda) torna a pujar…només un pic. I, després, torna a baixar, fins la nit entre les 22 i les 23h.» La becaina d’entre 5 i 10 minuts és reparadora total i coincideix amb aquest pic. Cal potenciar la becaina!!! I algú fa un incís, la “siesta” és un invent dels llatins o no?. De cap manera. Els asiris ja la feian. La “siesta”, nom que prové d’aquesta hora sexta (que pels romans, es trobava entre les 14 i les 16h. —que és quan va morir Jesús, hi afegí un gironí—), ens explica el Dr.  que és un requeriment absolutament fisiólògic. Es dona aproximadament després d’unes 6 o 7 hores des que ens despertem pel matí. Quan estava als EEUU treballant i fent recerca al respecte, varen aconsellar als directius d’una fàbrica de Toyota suggerir els empleats que la fessin. A partir de llavors per les tardes es va aconseguir un increment del 15% en la producció dels vehicles. Hem vist una curva de temperatura al llarg de les 24 hores, que a cops i en funció dels hàbits de cadascú és deplaça. La cronobiologia, que és la biologia del temps dels essers humans i d’altres, ho estudia. Particularment el del son, el de la vigília i el de la temperatura. I una curiositat, tots aquells que desplacen el cicle, acostumen tenint fred de peus. Al fil dels ritmes circadians, algú altre pregunta, “i això té a veure amb les ereccions matinals?” Un altre li respon: La trempera matinera no es trempera vertadera; és trempera pixanera. Dons, no. Res a veure-hi. «A la fase REM hi ha vasodilatació, les venes s’obren i es dóna la tumescència peneana. També el clítoris de les dones, però no es nota…»  Un dels metges presents, comenta que es pot aprende a relaxar-se per dormir i esmenta el métode Schultz, de Johannes Henrich Schultz i el seu llibre Técnicas de relajación. El entrenamiento autógeno sobre l’autohipnosi, una mena de autopsicoteràpia contra l’insomni, al qual el doctor dóna molta importància. Tots necessitem tècniques per desconnectar. Hi ha qui fa ioga i qui mira Tele-5. Són autocontrols diferents. I el bo és estar tranquils… Si et lleves com un globus desinflat, és que l’escorça cerebral et posa alerta. Potser no has reposat prou.

Arriba el segon plat, Melós de vedella amb ceps. Però les preguntes no s’exhaureixen. “Afectarà la investigació l’actual crisi econòmica?” «Molt. Aquí i als EUA hem perdut 5 anys d’investigació en una línia que anava descobrint moltes coses darrerament. Com a mínim afectarà els propers deu anys perquè ja no es fan assajos clínics… D’aquí a deu anys encara es receptarà l’Orfidal.» “De vegades tenim son i no hi ha manera de dormir…” «Ja hem parlat de la temperatura. Ara caldria fer-ho del nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. És un parell de diferents grups de cèl·lules, molt petit i el tenim a la part superior del cervell, entre els dos hemisferis. És una mena de rellotge biològic central, el principal, que ens diu que hem de dormir de nit i estar en vigília de dia, o altres temes com ara controlar la temperatura i la tensió arterial. Aquest rellotge, que està programat per alguns gens, tanmateix, té rellotges perifèrics: pulmons, fetge, pàncrees… I es dóna corda automàticament segons les influències internes de tots aquests perifèrics i segons les externes. Per exemple. Hi ha llum? Doncs, deixo de fabricar melatonina. És fosc? En torno a fabricar.  La melatonina resincronitza el cicle circadià. Els neonats, immadurs com són, tenen el rellotge net i fins els sis mesos no maduren el cicle circadià. Com els fetus, que ja dormen des dels 6 mesos. Dormen a trossets, sigui de nit o de dia i al marge de l’activitat de la mare que el du a la panxa. El 30 % de nens que a partir dels sis mesos no dormen prou bé, són per males habituds: per això vam fer el llibre Dorm, nen que ha ajudat a dormir a tants i tants nens, establint algunes rutines, ha estat traduït a 22 idiomes i ha venut tres milions d’exemplars arreu del món. Els adults, no.  Resincronitzem el rellotge, llevat dels adolescents, als quals, als 12-13 anys se’ls retarda el rellotge de la fase del son i fan cicles de 26h. Aleshores és un bandarra que a les nits s’està a l’ordinador i l’endemà gandul, no s’alça amb tota la problemàtica social i escolar complementària. D’aquests n’hi ha que si estudien de nit, saben cercar feina en torns nocturns, acaben essent boníssims professionals…Es pot resoldre. De fet recordo algun cas, on l’adolescent m’ho va agraïr molt. Es va resoldre amb només dos dies de vigília i tot seguit uns dies anant a dormir a les 23h. amb una mica de melatonina i despertant-se 7 h. després amb activitat física i molta llum. Tampoc la gent gran de més de 70 anys, resincronitzen sempre prou bé aquest rellotge. A aquests el rellotge se’ls avança i fan cicles de 23 hores. A l’entorn de les 19h. ja es comencen a preparar i ben aviat se’n van a dormir. Al cap de les 6-7h. de son, com correspon, més o menys cap a les 4h. del matí, es desperten i llavors és quan venen a la consulta a demanar ajuda per dormir, dons a des de les 4h. de la matinada no hi ha forma de tornar-se a dormir . Què hi podem fer? Doncs a partir de les 18-19 h. que tinguin activitat i molta llum.»

Arriben les postres: macedònia de mango i pinya amb crema de vainilla i palet de xocolata. “L’orgasme és un bon relaxant?” «Els homes i les dones funcionem de manera diferent; per a nosaltres, els homes, sí, en arribar-hi ens adormim deseguida però, les dones, atès que el seu clímax és llarg i mentre dura poden aconseguir-hi més d’un orgasme, fàcilment deixem la companya amb més ganes… El matí o en d’altres moments, com els de la “siesta”, no ens adormim… Ergo, millor no fer-ho a les nits i menys si estem cansats.»

A l’hora del cafè el doctor demana una treva per anar a fer una trucadeta… —vaja, es tractava d’una cigarreta, que la necessitat apreta— a fora. Alguns l’acompanyen. En tornar parlarem de la seva segona faceta, la de cantaire del grup Falsterbo Marí, el que va popularitzar (l’adaptacio de la lletra es de Ramon Casajoana) aquella famosa cançó de “Puf, era un drac màgic…”

«—És la meva veritable faceta. La de metge és una tapadora…—riu.»

En efecte, en tornar ens explica que quan era membre de l’Agrupament Escolta Santa Agnès, havia après tres acords de guitarra i cantava Raimon i folk en un grup musical. Els pares, treballadors humils, volien que aprengués anglès i atès que un oncle capellà havia anat a parar a Califòrnia, li van demanar que busqués una família amb algun noi per fer un intercanvi: ell allà i el fill dels americans aquí, a casa seva a un petit pis del barri de Sarrià.  La família americana era de Carlsbad, entre Sant Diego i los Àngeles. Ell, guitarra i maleteta, amb un paper amb el nom del poble i el de la família es va embarcar en un avió a BCN via Lisboa cap a Los Àngeles-Sant Diego. Era l’any 1966 i tenia 17 anys.  Res de mòbils, ni internet i amb unes trucades internacionals caríssimes. A Los Àngeles, només aterrar ja va patir. No entenia res. El passatge el varen aplegar a una sala, hi havia hagut problemes de retards i perduts els diferents enllaços previstos. Li deien per altaveus Mr. Staivail i no sabia que l’avisaven a ell. Al final, ja no hi quedava ningú més i si no hagués estat per una hostessa, perdia el seu avió. Arribà a l’aeroport de Sant Diego a les 3 de la matinada. No hi havia ningú a rebre’l. Tampoc no havia pogut avisar. I, per postres, la maleta no va aparèixer a la cinta de repartiment. Matinada a l’aeroport. No entenia res. Un negre escombrava cantant “Oh my River…” Era blues veritable! S’hi va anar apropant amb la guitarra… El negre parlava castellà. Li va ensenyar el paper amb el nom del poble i la família. El bon home va buscar en un llistí de milers de pàgines, va trucar i la família, els Merkle, es van presentar a buscar-lo.

Es va trobar amb una família de classe mitjana, amb cotxe llarg i descapotable i una TV de 42 canals. Aquí no havia vist mai TV.  Al cap de 3 mesos ho entenia tot. Al cap de 6 parlava anglès perfectament. Immersió total. A la High School se la va passar pipa. Era obès però àgil. Hi havia una hora de gimnàstica diària obligatòria i havies de practicar un esport. Va triar tennis. Volia ser Santana, com molts d’altres quant aquest va guanyar a Winbledon, precisament a Dennis Ralston, que era californià i guanyador en dobles de 5 gran slams els anys precedents —el mateix any a Roland Garros i 3 anteriors als US Open i el primer a Winbledon l’any 60—. Va arribar a ser el núm 1. Això volia dir jaqueta verda i lideratge. Les noietes se’l disputaven. Era l’Eddie: estranger, esportista bon estudiant i tocava la guitarra. Va fer part de la banda de l’escola. A les tardes, va aprendre a fer surf. Els divendres, després del partit  tòpic de futbol americà (ell només tirava penalties, perquè no volia rebre cops, dons no era tant corpulent com calia i a més sabia jugar al futbol d’aquí) feien ball. S’enamorà d’una cheer-leader que es  deia Kathy. Intercanviaven amb bandes de grups locals.  Un dia els va dur a un college de Berkeley. Van assistir a un concert d’un tipus que cantava fatal. Era Bob Dylan. Després, Joan Baez. Eren els temps dels hyppies i de la LSD i ho estava vivint al bell mig i com el fet més normal i natural del món. Va conèixer els Big Boys, Birds, The Mamas and the Papas, Peter, Paul and Mary. Era el rei del mambo. No pensava tornar. Quan va anar a renovar la Green Card, el permís d’estudiant, després d’un any i mig, es trobà amb una pregunta terrible: “Ha fet la mili?” “I’m spanish! “Non Problem…” El posaren a la llista dels que anaven al Vietnam, amb els negres i d’altres “pringats” hispans. Tornà.

Durant mesos es van escriure una carta diària amb la Kathy. Va passar una depressió de cavall. El van treure del seu entotsolament fent-lo jugar un torneig de tennis a Castelldefels. Va guanyar. Després va conèixer la Montse, la seva actual companya.  I amb Joan Boix van començar a traduir cançons folk  i a cantar-les. Grup Folk, Falsterbo 3… i ara. Per què la seva dedicació al món del son? Volia fer neurologia pediatrica… Va treballar amb l’alcalde Trias a la Vall d’Hebron, amb qui té una gran amistat i que li va ajudar i ensenyar moltíssim. Després fou adjunt al Servei de Neuropediatria a l’Hopital de Sant Joan de Déu. La burocràcia no era cosa seva. Tornà als EUA amb l’escàndol dels companys. Al retorn, el Dr. Josep Maria Dexeus li va dir: “El prenc a prova. Si d’aquí un any la secció del son va bé, endavant. Si no, no”. Va anar bé. “Puf era un drac màgic”. I més enllà de la seva amistat, li està molt agraït.

P1040050De tant interès i concentració amb tot el que ens deia, havíem oblidat les fotos, així que varem aprofitar per lliurar-li una litografia, amb un grup tocant i gent ballant que semblava prou adient, del conegut pintor barceloní Aguilar Moré. En sortir varem fer la foto de grup, tot i que en haver depassat llargament la mitja nit, alguns dels gironins ja havien marxat.

 

Biografia (web pròpia i Viquipèdia)

Nascut a Barcelona el 1948, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona. Té l’especialitat de Neurofisiología Clínica i  Pediatria i és Especialista Europeu en Medecina del Son. Des de fa 27 anys es el Director de la Clínica del Son Estivill, de l’Institut Quiron-Dexeus de Barcelona i de l’Hospital General de Catalunya. A l’any  1989 inicia l’etapa més decisiva de la seva carrera professional, formant la Unitat d’Alteracions del Son a l’Institut Dexeus de Barcelona. La Unitat esdevé capdavantera en el tractament de les malalties del son i és reconeguda per les seves aportacions científiques i divulgatives sobre aquesta matèria. És autor de nombroses publicacions, més de dues-centes en revistes científiques, així com llibres per al gran públic, on destaquen entre ells “Duérmete niño”, amb més de tres milions d’exemplars venuts en vint-i-dos idiomes, i que ha ajudat milers de nens a dormir bé. Les normes que recomana en el llibre es basen en la Cronobiologia i en aportacions pedagògiques conductuals. Son les mateixes normes que recomana la Associació Americana del Son i l’Acadèmia Americana de Pediatria.

Va ser membre de l’escoltisme a l’Agrupament Escolta Santa Agnès del barri de Sant Gervasi. Als 18 anys va fer una estada a Califòrnia, Estats Units, amb una beca d’estudis durant el període del gener de 1966 al juliol de 1967. Allà coneix la música Folk en profunditat, assistint a concerts de Bob Dylan, Peter, Paul and Mary, Beach Boys, The Mamas and the Papas, Birds i Joan Baez. Queda fortament marcat pel moment cultural que li toca viure (naixement del moviment hippie, guerra del Vietnam, música) i al tornar a Barcelona es reuneix amb el seu amic Joan Boix per traduir cançons Folk i començar a cantar-les amb el Grup de Folk. Amb Amadeu Bernadet fan el grup Falsterbo 3, que tindrà una llarga carrera amb intermitències i canvis de components fins el 1987. L’any 1999 retornaran a l’activitat amb el grup Falsterbo Marí que perdura fins avui amb l’Eduard Estivill, la Montse Domènech, i l’ Isidor Marí com a membres.

Anuncis

Entry filed under: Metges.

Tertúlia-sopar amb l’enòleg i empresari del món del cava Sr. Manuel Raventós, dimecres 2 d’octubre de 2013 Tertúlia-sopar amb el Dr. Mariano Marzo, Expert en recursos energètics, dimarts 3 de desembre de 2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,496 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona28/09/2017
7 dies to go.

Categories

Octubre 2013
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« set.   nov. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: