Visita a la basílica i Tertúlia-sopar amb el Sr. Jordi Bonet, director emèrit i coordinador del temple expiatori de la Sagrada Família, dimarts 1 de juliol de 2014

13 Juny 2014 at 9:13 1 comentari

Visita a la Sagrada Família

        El sopar-tertúlia d’avui, excepcionalment, comença molt aviat, a les sis de la tarda, davant de la façana de la Passió de la ja Basílica de la Sagrada Família. Ens hi espera el Dr. arquitecte Jordi Bonet, director de les obres del Temple de l’any 1985 al 2012, el millor guia que podíem tenir per fer-hi una visita com cal, a la qual s’han apuntat acompanyants d’alguns dels gironins del grup i també amics i companys olotins i de Camprodon que no es volien perdre l’ocasió.

Escoles recinte Sagrada Família

Escoles recinte Sagrada Família Llicència: CC-BY-SA-3.0-es Autor: Dvdgmz

El Dr. Bonet ens fa les primeres explicacions a l’edifici de les Escoles (amb volta catalana (1) i concepció gaudiniana), tres aules construïdes en motiu de la Setmana Tràgica per a tot el barri i principalment per als fills dels treballadors del Temple. La ubicació que Gaudí els donà dins el solar trepitjava la planta del Temple que ell mateix havia projectat. (Escoles, tot sigui dit, que havia pagat de la seva butxaca i que van ser incendiades durant la revolta del 1936, com l’estudi de Gaudí, i que darrerament, respectant la construcció, s’han mogut de lloc per mantenir l’obra del Temple exactament on Gaudí l’havia projectat (2).
Curiosament en la primera rehabilitació que es va fer, per assegurar l’estructura, s’hi va afegir per dins una paret convencional de totxanes. Se’n va perdre tota l’acústica! Gaudí no feia res endebades. Posteriorment varen poder-les restaurar a la seva forma originària.)
—L’extraordinari d’aquestes escoles és que, abans que vingués a Catalunya la Sra. Maria Montessori, a la Sagrada Família ja es feia escola activa.
DSC00004Resulta que els devots de Sant Josep —en temps convulsos que seguiren la unitat italiana, quan el Papa estava reclòs al Vaticà—, havien fet una peregrinació a Loreto (on hi ha un santuari amb pedres de la casa de Maria de Natzaret i, segons la tradició, on Maria havia rebut l’Anunciació) i Josep M. Bocabella, que va ser el promotor del Temple, en volia fer una mena de còpia a Barcelona i, per això l’any 1881 es comprà un solar a l’Eixample barceloní.
L’arquitecte diocesà Francesc de Paula Villar, que va ser el primer arquitecte de la Sagrada Família, va fer un projecte molt correcte, d’estil neogòtic, i el dia de sant Josep de 1882 es posà la primera pedra. Poc després s’inicià la construcció de la cripta, tot i que llavors Gaudi encara no hi estava vinculat. Tanmateix, al cap d’uns mesos, els josefins i l’arquitecte no es van entendre. Qui podria continuar les obres? Un arquitecte important com Joan Martorell, declinà l’encàrrec. Martorell ja era membre de la Junta i tot i discrepar sovint amb Villar, intervenia en el projecte, per més que treballava en els projectes de les esglésies dels Jesuïtes de Casp i les Saleses del Passeig de Sant Joan. Però Martorell aconsellà un ajudant seu, en Gaudí, que nascut el 1852 llavors tenia poc més d’una trentena d’anys. Més endavant reconegué que ho havia fet  perquè, segons li havien dit, el director de l’Escola d’Arquitectura, admirat d’alguns projectes que havia fet a la pròpia Escola, li va donar a Gaudí el títol d’arquitecte, tot comentant: «Hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà». El 3 de novembre de 1883, Antoni Gaudí ja és l’arquitecte de la Sagrada Família.

Sagrada_Familia_(maqueta)_dominipúbllicGaudí va haver de respectar la cripta ja projectada (entrà en culte el 1890), però, arran d’un donatiu important rebut pels josefins, es dedicà de ple al projecte començant per fer una proposta com a himne de lloança a Déu, on cada pedra era una estrofa. L’exterior del Temple representava l’Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal dita del Crist simbolitzava el triomf de l’Església, l’interior al·ludia a l’Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau. Tot plegat es va concretar amb divuit torres (de fet són campanars ja que dins hi projectà també unes campanes tubulars accionades per la força del vent). De totes les torres, dotze dedicades als apòstols assentades al terra (d’entre 98 m. a la portalada de la Nativitat i 118 m. a la portalada de la Glòria) i sis més damunt dels dos cimboris, el de l’àbsida i el del creuer: respectivament són la de Santa Maria (120 m.) i les quatre dedicats als Evangelis o Evangelistes (de 125 m.) i la de Jesucrist (de 170 m. i coronada per la creu gaudiniana de quatre braços). Les dels apòstols constituirien tres façanes, la del Naixement, corresponent a la Infantesa de Jesús (celebra la vinguda del Messies i també rep el nom de façana de la Vida, del Goig i del Nadal), la de la Passió (representa el dolor, el sacrifici i la mort i està orientada a l’oest per rebre els darrers raigs de sol del dia i accentuar així accentuant l’efecte simbòlic de la foscor) i la de la Glòria, que representa el camí de salvació per als creients i simbolitza el triomf de Crist (orientada a migdia, el sol hi bat la major part del dia suggerint l’exaltació de la vida forta i el seu joiós esperit). No debades per a Gaudí, «la Glòria és la llum, la llum dóna joia i la joia és l’alegria de l’esperit». Les dotze torres dels apòstols, quatre a cada una de les façanes, acaben amb els atributs episcopals: a dalt de tot, la mitra (una creu lobulada d’una mida d’uns 3,75 m.), el tronc del pinacle representa el bàcul episcopal i, sota d’aquest, l’anell. El projecte agradà (3).

L'Eixample a inicis del sXX (1915)-domini_públicGaudí va comprendre que mai veuria acabada la seva obra i que existia la possibilitat que, a la seva mort, el projecte es retallés per manca de finançament o interès. Pensava que si construïa la nau central (dins la qual consagrar l’església) per després ampliar progressivament al seu voltant amb les torres, l’absis i les façanes, el projecte es podria alterar o aturar un cop obtinguda la seva funció de culte. Per aquest motiu, decidí aixecar fins a la seva màxima alçada una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del Temple. D’aquesta forma, evitava un escapçament de l’alçada prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el Temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. Així, doncs, decidí que, en comptes de començar a construir amb filades horitzontals, es fes començant per la verticalitat de les façanes. Del Temple, Gaudí va poder veure’n construïda una part del costat de l’Epístola amb la façana del Naixement, de la qual només la torre de Sant Bernabé estava acabada totalment, i una part del mur exterior de l’absis.

Sagrada_Família._Façana_del_Naixement_(actualitat)_ccbysa30_SagradaFamília

Façana del naixement Llicència:ccbysa30 Autor:Sagrada Família (Oficial)

Gaudí coneixia bé el gòtic (vivia al costat de Santa Maria del Mar, visitava sovint la catedral de Barcelona i va treballar una dotzena d’anys en la restauració de la catedral de Mallorca); per això va assenyalar amb claredat la seva imperfecció estructural i va voler-la superar. Hi veia una teranyina estructural complexa i fràgil. Cada element necessitava d’altres per estabilitzar-se i les càrregues es disgregaven per elements exteriors, més exposats i vulnerables. Els contraforts els veia com unes aletes postisses i els arcbotants com unes crosses antinaturals, que manifestaven la invalidesa d’un edifici. Els pinacles no eren més que una pila de pes per redirigir unes càrregues massa horitzontals que demanaven verticalitzar-se. Si s’enrunava un pinacle, l’arcbotant podria forçar el contrafort i caure, arrossegant l’arcbotant i finalment la nau. La ruïna d’una part podria provocar la ruïna del tot, a banda que els elements exteriors estaven massa exposats a la intempèrie, a inclemències del temps o a atacs o bombardejos. A més, si s’obria la volta d’ogiva, tot tendiria a tirar amunt i per això hi posaven grans pesos als punts de la clau gòtica. Derivat d’això, la segona coberta havia de ser lleugera, doncs no suportava més pes amb uns contraforts lleugers i lluminosos com caracteritza el gòtic. Per això les cobertes són de fusta, que Gaudí veié massa vulnerables al foc, a les humitats,… Així en el primer projecte complet Gaudí, amb la estratègia de la verticalització elimina les “crosses” del gòtic, reduint els components horitzontals. Ho aconsegueix exclusivament amb una extraordinària peraltització dels arcs (amb una forma semblant a una paràbola o catenària), i amb els pilars i columnes interiors.
A la vista de tot plegat, Gaudí decidí començar construint la façana del Naixement. La gent (no oblidem que es tracta d’un Temple expiatori) podria adonar-se de l’obra, veient alguna cosa acabada, fet que va ser un encert. Gaudí havia pronosticat que arribaria gent de tot el món a veure el Temple. I va tenir raó. L’any passat, el 2013, va tenir 3.200.000 visitants. Cada dia en passa una mitjana de 20.000 i s’ha batut el rècord amb 50.000 en una sola jornada.

El Dr. Bonet ens explica que Gaudí es basà en les lleis geomètriques i en l’observació de la natura per fer una nova arquitectura i recrear la vida a través de dos factors, el moviment i els colors.
—Gaudí s’adona que a la natura hi ha unes superfícies i uns elements que pot traspassar a l’arquitectura, arribant a la síntesi de la forma i la estructura, a través de la geometria. Quins són aquests elements de la natura? Les anomenades superfícies reglades, que són superfícies generades per rectes, mitjançant el moviment d’una recta que segueix un determinat recorregut (en particular no s’interessa per a superfícies senzilles, com serien els plans, els cons, o els cilindres, sinó per les nomenades superfícies guerxes de noms estranys com paraboloides, hiperboloides, helicoides i conoides i amb doble curvatura). Gaudí s’adona que quan les coses tenen doble curvatura són més resistents.

L’observació i l’experimentació també estan en l’origen de moltes altres innovacions. Gaudí procura fer coincidir forma estètica i estructura. Feia una pila d’assajos, provava directament la resistència dels materials, en tenim fotografies. I no únicament fent maquetes, que també. Ara bé, l’inconvenient era que això costava diners. Però ell va tenir la gran sort de trobar uns clients que li tenien tanta confiança que estaven disposats a fer-li de mecenes i així podia plantejar totes aquestes innovacions. Principalment, el comte Güell (4), però també en Milà (la Pedrera) o la Junta del Temple.

I sempre a partir del principi que no cal esmerçar més energia de la necessària (avui en diríem sostenibilitat, cosa que no vol pas dir garreperia). Per això l’aprofitament de trossos de ceràmica per fer el famós trencadís. L’observació d’una flor de cinc pètals o d’un arbre també era sotmesa a geometria. Per a ell, les lleis geomètriques de tot el Temple, que són poquíssimes, es poden resumir en un foli de proporcions constants basat en la divisió per 12 dels 90 m. de la llargada total de la basílica, des de la porta d’entrada al fons de l’absis, que dóna un mòdul de 7,5 m., el qual es va repetint arreu (5), i en figures geomètriques senzilles bé que, sovint, superposades: un quadrat i un hexàgon, per exemple, en formes conoides, helicoides, el·lipsoides i hiperboloides. Tot reglat.

Gaudí era un gran racionalista que no feia res perquè sí. Le Corbussier ja havia quedat admirat de la volta catalana, que emprà a la teulada de les escoles. Volgué un edifici en forma piramidal perquè havia observat que una persona s’aguanta més amb les cames eixancarrades que no pas amb els peus junts o un ancià amb bastó, l’acostuma a posar inclinat al terra.

A la seva mort, es va fer càrrec de les obres un altre dels seus deixebles: Domènec Sugrañes 1926-1936. Posteriorment, Francesc de Paula Quintana 1939-1966, Isidre Puig, Lluís Bonet, Francesc Cardoner fins arribar al nostre convidat. Altrament treballava calculant empíricament resistències amb cordills i sacs, i amb maquetes d’escala 1/10 o 1/25. De la qual cosa van tenir sort els continuadors del Temple –el pare del Dr. Bonet mateix—, perquè en morir Gaudí atropellat per un tramvia el 1926, després d’haver dedicat els darrers anys només al Temple, al cap de deu anys, incendiat el seu estudi i cremat o destruït tot el treball en plànols, es van poder trobar trossos de maquetes de mesures diferents (des d’un puny a un parell de metres), cosa que permeté anar redescobrint les seves intencions. Gaudí deia: : «La bellesa és el resplendor de la veritat, i, ja que l’art és bellesa, sense veritat, no hi ha art».

CantonadaPassióGlòria1t+Preguntat per l’estat de les obres el Dr. Bonet respon que ara l’obra està als 80 metres i cal arribar als 170, on hi haurà una creu tridimensio­nal, de quatre braços de 12 metres, a la qual la gent podrà pujar (des de la planta del Temple i per l’interior de les dues escales absidals es pujarà amb dos ascensors fins a 45 m., per traslladar-se després amb dos nous ascensors a les torres dels evangelistes Marc i Lluc, a 85 m. per damunt d’un gran espai situat sobre el creuer. D’allí partiran dos darrers ascensors per assolir el centre de la creu de quatre braços que culminarà l’edifici). Per a ell tot el que s’ha viscut a la Sagrada Família es providencial, fins i tot que en els darrers 50 anys no hi hagi hagut cap accident greu. Ens explica també que després de la visita que Walter Adolf Georg Gropius, de la Bauhaus, va fer a Puig i Cadafalch el 1907 i de la trobada amb Gaudí, recentment s’ha trobat un article elogiós del berlinès a Gaudí de més de tres pàgines. També hauria merescut l’admiració de Frank Gehry, l’autor del Guggenheim de Bilbao. I quan el mestre Millet explicà al Dr. Schweitzer la portalada del Naixement, algú el va fer caure en el compte que ho estava explicant en català. El mestre va voler canviar d’idioma i Schweitzer va dir: «Ho he entès perfectament tot».

—Com han canviat les coses d’ençà que vostè va arribar a la direcció de les obres del Temple?
—Jo vaig arribar-hi el 1985. Hi havia deutes. Hi treballaven un encarregat, dos paletes i dos manobres. Ara treballen 20 arquitectes i un centenar de treballadors fixes, sense comptar els treballs que tenim exter­nalit­zats en d’altres empreses per fer-hi parts molt concretes i limitades en el temps… Hem incorporat eines informàtiques i estris de disseny assistit. I, així i tot, com deia Gaudí, «el meu client, el nostre client, no te pressa». Ja saben que des del 2012 l’arquitecte director és el senyor Jordi Faulí i Oller.
—Els deutes es deuen haver acabat.
—No ens podem queixar. En un moment de crisi es pot dir que no en tenim. Podem invertir uns 2 milions d’euros al mes.

Se li demana també si Gaudí va tenir relacions amb la maçoneria, cosa que nega. Aquest certament és un tema recurrent, que s’alimenta per alguna simbologia que Gaudí ha emprat en la seva obra, que sobrepassa l’àmbit de la simbologia catòlica (la X per exemple al pòrtic del Naixement coronant l’Arbre de la Vida, el pelicà enguany al Museu Gaudí i que anava a pòrtic del Naixement, la creu en sis direccions que es pot veure per exemple al Turó de les Menas del Parc Güell, el llangardaix a l’escalinata del Parc Güell, etc.). També per algunes de les persones per a les quals va treballar, com ara els germans Fontseré, reconeguts maçons. Es podria dir que Gaudí experimentà una via autònoma en el terreny de l’espiritualitat, emmarcada, això si, dins l’ortodòxia catòlica, però amb una pràctica que anava més enllà del catolicisme rutinari. Hi ha una qüestió, prou bàsica per discrepar d’aquesta suposició, com seria el fet que a la francmaçoneria no li importa l’altre vida de l’ànima. Aquest plantejament entraria en contradicció amb la doctrina catòlica, que creu en la transcendència i resurrecció de la carn. Gaudí ho subratlla fins l’excel·lència a la façana de la Glòria. No hi ha dubte, doncs, que Gaudí fou un catòlic practicant i molt devot.

Encara té temps d’acabar l’explicació en referència a la resistència en la guerra de 1714, on, segons el Dr. Bonet, es van trobar batallant dos estran­gers, el duc de Berwick, amb trenta mil persones i el general Villarroel, amb quatre mil (de fet Villarroel va néixer a Barcelona; el seu pare, també militar, s’hi trobava destinat, malgrat ser originari de la província de Ciutat Real); els austríacs tenien fusells de dos a tres trets per minut, mentre els francesos sols en feien un. La capitulació va ser un encert. No es va passar tot a sang i foc i l’endemà tothom va poder començar a treballar.

Façana_Passió_22092014+No hi ha més preguntes, de manera que des de les Escoles anem a la façana de la Passió, per on entrem a la basílica. De fora estant, impacten els sis ossos en funció de columnes (ni haurà 18 més com a galeria superior, tants com vèrtebres o costelles de l’ésser humà), inclinades i en tensió, com representant nervis estirats, evocant el drama de Jesús crucificat.

Gaudí descrivia així la seva concepció d’aquesta façana: «Algú trobarà aquesta porta massa extravagant; però jo voldria que fes por, i per aconseguir-lo no estalviaré el clarobscur, els motius entrants i sortints, tot el que resulti de més tètric efecte. És més, estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a trencar arcs i a tallar columnes per donar una idea del cruent Sacrifici».

L’escultor Subirachs (nascut quan va morir Gaudí), hi ha plasmat en més d’un centenar d’escultures un Via Crucis monumental, no sempre d’acord amb el que Gaudí havia previst, com ja veurem… El Dr. Bonet, que contractà Subirachs, ens explica que dins de les concepcions gaudinianes li va prometre llibertat a l’hora d’executar la seva obra.

Començant per l’esquerra i fent una S a l’hora de llegir, tenim el Darrer sopar, Getsemaní (porta lateral de bronze), petó de Judes, flagel·lació (columna central ), negacions de Pere, coronació d’espines (l’altre porta lateral de bronze), l’Ecce homo, Pilat rentant-se les mans. I, després, seguint de dreta a esquerra, Jesús caigut a Terra, el Cirineu i les tres Maries (la mare, la Magdalena i la de Cleofàs), Jesús amb la creu parlant amb les dones de Jerusalem mentre una Verònica sense rostre mostra al món el rostre de Jesús (Gaudí, a l’esquerra, adora el misteri) i, enllà, el soldat Longinos, a cavall, portant la llança que travessarà el pit de Jesús. En el tercer registre, ara d’esquerra a dreta, els soldats es juguen las daus la túnica de Jesús, la Crucifixió al centre (amb les tres Maries plorant i Joan que les consola), la lluna orfe i el crani d’Adam (on el primer home trobà la mort, Jesús obre el camí a la vida). El vel partit del Temple, sobre la creu, assenyala la nova aliança. I, a la dreta, la sepultura de Jesús, amb Josep d’Arimatea, Nicodem i la Magdalena.

Pasión_(Gaudí,_1911)A la part del damunt, la de la galeria dels 18 ossos, que representa l’Hades o Xeol, el regne dels morts, s’hi troben més que enlloc les concepcions teològiques de Gaudí. La victòria de Jesús sobre la mort té abast còsmic: Jesús baixa a l’Hades, on l’esperen els justos de tots els temps i amb ell fan un seguici vers el Paradís: per això s’hi representaran tots els patriarques amb les seves esposes començant per Adam i Eva. Aquest moviment convergeix vers els centre, on hi haurà el sepulcre buit i un finestral del fons (ja construït: dóna al creuer del Temple) que esbossa una figura que és pura llum: el cos de Crist ressuscitat.

Ni Gaudí ni Subirachs no van voler representar la resurrecció, que ningú no va veure, però sí els símbols de la victòria de Jesús sobre la mort, que són tres: una creu portada per àngels (El Crucificat és el Ressuscitat, com diu avui la Teologia de l’alliberament), amb el lleó de Judà a l‘esquerra i l’anyell immaculat a la dreta, més amunt l’Esperit Sant que ha ressuscitat Jesús (Rm 1,4) en forma de colom i més amunt encara, damunt el pont entre les torres, una escultura de l’Ascensió.

Sagrada Familia-5+Busquets comenta que és magnífic que en una portada dedicada als misteris de la passió, hi hagi Resurrecció, Ascensió i Pentecosta. Gaudí havia entès perfectament, contra molta teologia de l’època, que aquest tres escenaris eren un de sol, el de la victòria de Jesús sobre la mort. «La Resurrecció, l’Ascensió i la Pentecosta, evangèliques, són tres maneres d’explicar el mateix», diu. La cosa portarà cua a l’hora del sopar.

Tanmateix, el Dr. Bonet ja entra a la basílica, ens fa fixar en les inscripcions a l’obra de Domènec Fita del baix relleu en les lloses del terra i se situa cuita-corrents davant la porta de bronze — dues batents d’un parell de tones cadascuna amb la inscripció del Parenostre en cinquanta llengües diferents, presidides pel català—, al darrera de tot del Temple, on hi haurà la façana principal de la Glòria. Ens vol fer adonar de les tres vies existents i els conceptes que signifiquen. La primera és la via que uneix la porta principal amb l’àbsida —amb una volta de 75 m. d’alçada—, dita via de la Humanitat. Llavors hi ha la via que uneix la façana del Naixement amb la de la Passió —via de Jesucrist, que conforma el transsepte o creuer de 60 m.(vuit cops els 7,5 m.)— i finalment la via de l’Església. La via de l’Església és doble: per dins recorre la nau ja que, a l’esquerra de la façana de la Glòria hi haurà el baptisteri o capella del Baptisme, i , a la dreta, la de la Penitència, de manera que els creients, amb la llum del Baptisme, puguin apropar-se a escoltar la paraula de Déu i, si fallen, puguin readquirir-la amb el sagrament de la Penitència; aquesta via eclesial, que és la del claustre, donarà la volta a la basílica per dins, aïllant del soroll extern i permetent un pelegrinatge de pregària compartint els dolors i esperances de la humanitat sencera.

Des d’aquest punt es contempla l’àbsida perfectament, i tot el seu joc de perspectives: el mosaic representa Déu creador (un triangle trinitari i una esfera còsmica entrecreuats en un mantell diví daurat); el lampadari del centre de l’àbsida que representa l’Esperit Sant amb els seus set dons (de moment, integrat en el baldaquí del damunt de l‘altar), amb cinquanta làmpades d’oli, evocació de la Pentecosta i de l’Església unida a Crist, en segon lloc; finalment, la Creu suspesa del baldaquí damunt de l’altar, amb una figura de Crist crucificat en terracota, obra de l’artesà Francesc Fajula.

La planta de l’edifici és basilical de creu llatina (però no llunyana de la grega) i el primer que salta a la vista és un bosc de columnes, que formen les cinc naus i el creuer, lleugerament inclinades, totes les  quals es descomponen en forma de branques i fulles per suportar l’enorme pes que tindran les cobertes i les sis torres cimboris que han de reposar damunt les voltes. En total són 36 columnes, unes columnes noves que va inventar com intersecció de dues columnes helicoïdals amb la mateixa base i girs contraris, les columnes de doble gir, que treballen com un doble helicoide i representen els 4 evangelistes, els 12 apòstols —Pere i Pau els que toquen al presbiteri—, les 10 diòcesis catalanes i altres diòcesis importants d’Espanya i del món. Tot un programa simbòlic, travessat per la llum dels òculs del sostre i els finestrals laterals amb vitralls, que culmina en les branques del bosc de columnes, representant el poble de Déu, i en els cistells amb 12 tipus de fruits a l’exterior, com correspon a la Jerusalem celestial, amb collita per a cada un dels mesos de l’any, segons el llibre de l’Apocalipsi (22,2). El Dr. Bonet ens explica que s’hi ha emprat quatre tipus de material: pedra de Montjuïc, basalt de Castellfollit i d’altres llocs, granit i pòrfir vingut d’Iran. Acostant-nos cap al presbiteri ens adonem dels cors per als cantaries, com tribunes d’un estadi, i també, per a veus blanques, al presbiteri. Al voltant del cimbori central, amb la seva volta, hi ha 24 ulls de llum , que simbolitzen els 24 ancians que donen glòria a Déu nit i dia, segons els llibre esmentat. Des de la dreta de l’àbsida, contemplem la Cripta, on Gaudí deixà plasmada la Sagrada Família, amb un baix relleu de Josep Llimona (Jesús besant la mà de Josep mentre Maria contempla l’escena). Aquí reposen les restes del genial arquitecte, de l’home que proclamava: “Primer, l’amor; després, la tècnica”.

El Dr. Bonet es va mirant el rellotge. Ens porta al claustre, on hi ha una mostra de les inspiracions de Gaudí. Façana_naixement22092014a+Tot seguit, sortim a fora, a contemplar la façana del Naixement, amb la torre central o portal de la Caritat, l’esquerra o portal de l’Esperança (on fa pocs dies es va desprendre el peu d’una de les escultures) i la de la dreta o portal de la Fe. La façana plasma els evangelis de la infantesa de Jesús i algunes de les seves escultures són obra de l’escultor japonès Etsuro Sotoo.

La porta de la dreta o de la Fe està dedicada a Santa Maria (el nom està inscrit al capitell de la palmera) i la seva imatge a dalt de tot, només depassada per la mà oberta de Déu (que tot ho pot) amb un ull al centre de la mà (que tot ho coneix). La Verge Immaculada amb la serp vençuda als peus, se situa damunt una làmpada de tres brocals (la Trinitat). A sota, l’anagrama del nom i el pas als relats evangèlics: la Presentació de Jesús al Temple; Jesús predicant entre el sacerdot Zacaries i Joan Baptista; els pares de Jesús contemplant-lo sorpresos; Jesús treballant de fuster; la Visita de Maria a la seva cosina Isabel, mare del Baptista.

La porta de l’esquerra o de l’Esperança, està dedicat a sant Josep. A dalt de tot hi ha un penyal de Montserrat, el Cavall Bernat, sufragada per les dones catalanes que duien el nom de Montserrat. A dalt, la inscripció, que té a veure amb la barca de sota que travessa una penya. És la barca de l’Església, guiada per Josep al timó, patró de l’Església, amb un rostre que és el de Gaudí, homenatge que reté l’escultor a l’arquitecte ja mort. L’anagrama de Josep deixa pas a les escenes del relat evangèlic: de dalt a baix, els esposoris de Maria i Josep, el nen Jesús i Josep mirant-se en presència de Joaquim i Anna, la matança dels innocents i la fugida a Egipte. Plantes, animals, muntanyes i rosaris omplen cada racó de la façana, acabada tan sols a les vigílies de la guerra (in)civil.

El punt culminant de la façana del Naixement és la porta central o de la Caritat, dedicada a Jesús. El nom apareix damunt de la palmera central, i assenyala la part de la narració evangèlica, mentre que l’anagrama JHS indica la part més simbòlico-teològica, la qual es proposa subratllar l’entrada de Déu a la història humana amb Jesús, vencedor del poder del mal. Aquest poder està representat pels animals amfibis de la base i els extrems de la façana: el serpent temptador del Paradís amb la poma a la boca, impotent sota el pes del nom de Jesús (la seva genealogia apareix en la columna-palmera central, entre la doble porta del portal), les dues tortugues sense força sota la santedat de Maria i Josep (en la base de les dues columnes-palmeres que separen els portals de la façana), i els dos camaleons que fugen derrotats en els dos extrems de la façana. Dalt de tot resplendeix un mon celestial, i, habitat per ocells blancs, símbol dels redimits que estimen i són estimats, l’arbre de la vida o del paradís (el xiprer sempre verd), coronat per la Trinitat (en contrast amb el Serpent-Satanàs en la part més baixa de la vertical); dues escales recolzades en l’arbre de la vida són el símbol de camí de santedat; el pelicà blanc, símbol de l’Eucaristia i de la donació que Jesús fa de la vida, amb els dos polls, que es nodreixen d’aquesta generositat i dos àngels que distribueixen a la humanitat el pa i el vi eucarístics; la corona reial i un ou daurat (de Pasqua), amb el dibuix de l’anagrama de Jesús, símbol del seu triomf sobre la mort. L’anagrama del nom de Jesús (JHS) en pedra, emmarcat per la creu, digne d’adoració i lloança, emblematitzades per dos àngels que omplen l’espai amb granets d’encens.

Tota la secció és la gran paràfrasi teològica del Nadal, connectat amb la Passió i Resurrecció: les dues Pasqües s’entrecreuen. La resta, com sempre, segueix la relació més coneguda: sobre el capitell central, tenim el Betlem: Maria posa a la cistelleta Jesús amb un gest de tendresa de Josep; a l’esquerra els reis mags i, a la dreta, quatre pastors (un amb barretina), en senyal d’adoració. Els àngels músics i cantors (sense ales), acosten a Betlem i omplen el cosmos amb el cant més meravellós de la història: “Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat” (Lc 2,14). L’estel nadalenc apunta cap a la segona escena: L’Anunciació de Gabriel a Maria. En la tercera, com en el misteri del rosari, Maria és coronada pel seu Fill com a reina de cels i terra. Per a Gaudí, Nadal, Anunciació i Coronació formen un tot com també el formaven a la façana de dolor Resurrecció, Ascensió i Pentecosta.

mapa_PGM_àrea_Sagrada_Família-2014+El Dr. Bonet no s’està de comentar-nos dos fets que l’entristeixen: que l’Ajuntament hagués deixat construir en la zona verda del carrer Mallorca reservada per al pont i escalinata de la façana de la Glòria (al mapa adjunt es pot veure el pla general metropolità PGM, enguany vigent, que preveu una franja de 60 m. d’amplada fins el carrer Aragó), i el fet del pas de l’AVE, tan proper als fonaments de la basílica. Ens explica que en venir de Madrid els cinc magistrats de la Secció Vuitena de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, per analitzar si els treballs podien afectar la basílica, tal com havia denunciat el patronat constructor del Temple, grollerament, no van deixar intervenir ningú d’aquí. Ni tant sols el Dr. Arquitecte, catedràtic de Càlcul d’estructures de la UPC, membre numerari de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, Excm. Sr. Carles Buxadé que havíem convocat per la visita, atès el coneixement en el càlcul i el projecte executiu del temple que te des del 1985, adequant els croquis de Gaudí. Varen deixar plantats el cardenal arquebisbe de Barcelona, Emm. i Rvdm. Sr. Lluís Martínez Sistach i el president del patronat del Temple, M. Hble. Sr. Joan Rigol, als que ni tant sols varen saludar. «Si hi haguessin problemes de vibracions i ressonàncies ho passaríem malament. Ara mateix, el passat 13 de juny, es va desprendre del bloc de pedra principal, tota la cama esquerra i part del maluc de l’escultura d’un soldat romà que degolla bebès per ordre d’Herodes en temps de Jesús de Natzaret, d’uns 70 cm. de llarg. D’aquest fragment d’estàtua que ha caigut, en tenim una foto de la mateixa zona de fa un mes, així com l’informe de la inspecció prèvia periòdica corresponent, i no hi havia cap veta ni fissura, ni cap indici o irregularitat…»

Encara ens fa córrer cap al Museu, on ens mostra i explica, dibuixos de Gaudí, estudis de resistències, maquetes, fotografies… És un belluguet que als seus 89 anys… no para ni s’atura. Però són quarts de nou i hem de donar per acabada la visita.

(1) La volta catalana és una tècnica tradicional catalana de construcció. Es realitza disposant els maons per la part plana, la qual cosa fa que sigui molt més lleugera que les voltes bastides amb altres sistemes constructius. Fou àmpliament utilitzada, particularment quant l’espai per cobrir no era massa ample o els paletes eren prou hàbils. Permetia construir sense encofrat, i, per tant construir més de pressa. Amb volta catalana es cobria, amb una sola llum, el sostre de les plantes baixes dels masos i de les construccions urbanes populars, etc. A partir del segle XIX es va aplicar a les construccions nobles dels eixamples de l’època de la industrialització com l’Eixample Cerdà de Barcelona. Els orígens de la volta catalana es troben al segle XIV quan es va començar a utilitzar a Catalunya per mestres d’obres anònims. Això no obstant, va tenir una nova vida en les obres dels arquitectes modernistes. Antoni Gaudí va ser qui va dur més lluny aquesta tècnica, que va utilitzar a la coberta de Santa Maria de Cervelló i a les Escoles de la Sagrada Família. En els anys següents, als Estats Units es va implantar aquest sistema de construcció basat en l’antiga volta catalana, arribant a un catàleg de més de mil edificis per tot el país. El 1889 es va aplicar la volta catalana a l’edifici de la Boston Public Library, considerat un dels projectes més importants de la dècada.

(2) Tal com ens explica el Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch, membre de l’oficina tècnica de la Sagrada Família al seu treball La tècnica arquitectònica de Gaudí: Geometria i mecànica, inicialment les Escoles de la Sagrada Família eren una construcció concebuda totalment com a provisional, on Gaudí no pretenia fer res superflu, ni cap lluïment personal, ni cap excés en el cost.
Els minsos recursos disponibles per a aquestes escoles queden ben palesos en els materials emprats (maó de pla, rajola ceràmica, bigues de fusta…) i en els acabats (lliscat de ciment portland sense paviment fins a una alçada d’arrambador, encaladura o emblanquinament per a la resta de parets, material ceràmic vist exterior en façanes i cobertes…). Malgrat tot això, l’obra pren una força plàstica commovedora amb totes les façanes oscil·lants i la coberta onejant, fins al punt que el mateix Le Corbusier, quan visità Barcelona, va quedar admirat de l’estructura projectada per Gaudí. Fins i tot prengué croquis i notes d’aquesta minúscula obra i no pas de la resta del gran Temple en lenta construcció.
El més important de tot això és que aquest conjunt de superfícies ondulades respon a la genialitat d’aconseguir una estructura estable amb el mínim material.
La paret de tancament, és molt prima; de fet, té dues capes de maó pla, de 4 cm de gruix cadascuna. És una paret de tancament, d’obra vista, de menys de 10 cm. de gruix que arriba gairebé als 5,60 metres d’alçada. És, per tant, extremadament esvelta i seria massa inestable si no fos justament perquè l’ondulació li dóna rigidesa enfront la possible força del vent. L’ondulació no és un caprici formal sinó estructural: és una lliçó de mecànica. A més a més, el resultat funcionava acústicament.
Construir una façana ondulada podria ser molt complicat però Gaudí ens dóna una altra lliçó, aquest cop de geometria. La superfície d’aquestes façanes està formada per unes superfícies reglades guerxes anomenades conoides.
La darrera lliçó de geometria és a la coberta on torna a fer ús de la superfície dels conoides per estalviar-se de fer encavallades, molt més cares que un embigat.
És gràcies a aquest enginy geomètric i mecànic que pot escollir el maó ceràmic, el més econòmic i més a mà d’aquell temps, i col·locar-lo de cantell per tal d’aprimar la paret i necessitar menys peces. Això és optimització de l’estructura gràcies a la geometria.

(3) Com en el punt (2) ara el Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch ens explica la base del projecte de Gaudí amb les voltes d’hiperboloides: Gaudí, amb el Temple de la Sagrada Família, desitja superar l’estil gòtic de les catedrals que necessiten els arcbotants i els contraforts talment com unes crosses, i que no mostren altra cosa que el complicat recorregut de la baixada de càrregues que aquells hàbils constructors havien arribat a concebre.
Gaudí aconsegueix el seu objectiu per dos camins simultanis. D’una banda, estudia amb un model de pesos i cordills el recorregut natural de les càrregues i, gràcies a aquest assaig previ, inclina les columnes-arbre i totes les seves branques segons les direccions que obté en el seu model experimental de tal manera que recullin les diferents càrregues directament del centre de gravetat de cada bocí de volta. La concepció del Temple com un bosc d’arbres (columnes) amb branques (ramificacions) i fullam (voltes) li permet concebre que cada arbre suporta el seu fullam sense necessitar dels arbres veïns. Havent vist les desgràcies de la primera guerra europea no volia que en enfonsar-se una part, un contrafort per exemple, s’ensorrés tot el Temple. Ell pensava que si cau un arbre només ha de caure aquell arbre i no tot el bosc. És doncs, gràcies a aquesta concepció de les columnes-arbre que Gaudí aconsegueix superar el gòtic i portar les càrregues directament als fonaments per la via més directa. Així, en eliminar els arcbotants i contraforts, aconsegueix per a les naus una façana exterior plana, sense les aletes perpendiculars que en el gòtic les segmenten.
D’altra banda Gaudí també supera el gòtic amb les voltes. Les voltes gòtiques de creueria es concebien amb uns nervis que s’ordenaven jeràrquicament per recollir les càrregues de la volta, que era l’últim element, considerat plementeria i sense paper estructural (tot i que després es va demostrar que aquesta pell entre nervis, aquesta closca, també era capaç de resistir encara que li fallés algun nervi). Avançant-se a les teories i en el temps, Gaudí concep la volta tota ella com a pell, com a closca, sense nervis. Per assolir la màxima resistència i optimitzar el comportament mecànic en la seva darrera versió de les voltes, que tant va estudiar i que ens ha arribat gràcies a la maqueta de guix que va fer, utilitza altre cop superfícies reglades de doble curvatura, com són els hiperboloides i els paraboloides.
En el punt de la clau, on les voltes gòtiques necessiten una concentració de pes per tal que les arcades no s’obrin, les voltes d’hiperboloides tenen l’ull, el coll de l’hiperboloide, un gran buit per on passarà la llum natural des de les golfes cap a la nau. Gaudí recuperarà la idea plàstica del medalló de la clau fent un difusor de la llum, lleuger, de vidre i metall, a mode de flor o estel, però és clar que aquesta funció ja no és estructural. En les costures entre els diferents hiperboloides de les voltes, on es podrien endevinar l’existència de nervis, Gaudí hi torna a fer una col·lecció de petits forats, petits hiperboloides el·líptics, per a la llum artificial que de nit han de servir per donar la sensació del cel estrellat. Sembla, doncs, talment com si Gaudí volgués deixar clar que les seves voltes no necessiten nervis i, amb això, també explica altre cop la seva voluntat clara de superar el gòtic.
I altre cop, també en aquesta lliçó magistral, es donen la mà la mecànica i la geometria. El domini total de les superfícies reglades i el coneixement de les rectes generatrius fan que pugui col·locar, seguint aquestes direccions, la rajola ceràmica, inspirant-se en la tècnica de la volta catalana de maó de pla, el material més senzill de cobertura aleshores. Així, amb el color de la ceràmica juntament amb el vidre verd i daurat per a les juntes que es van obrint aconsegueix la volta més florida que mai s’hagués vist en una catedral. El domini de la geometria reglada es posa de manifest observant en detall les costures entre hiperboloides, on totes les interseccions són treballades fins a un grau extrem. En aquestes interseccions, en el contacte entre els diferents elements geomètrics que combina, no apareixen mai corbes estranyes sinó que utilitza sempre les rectes generatrius per fer totes les transicions entre els plans que formen bisells, els petits paraboloides entrecreuats o els grans paraboloides que encara contenen a dins els hiperboloides el·líptics dels estels de la nit.
Gaudí demostra el seu domini de la geometria en alguns aspectes més que les superfícies reglades guerxes (conoides, helicoides o rampes de cargol, paraboloides i hiperboloides). Entre els millors exemples que podríem afegir hi hauria el coneixement i aplicació de les proporcions bàsiques pitagòriques, la seva famosa columna de doble gir o l’ús de formes polièdriques diverses.

(4) El comte Güell va encarregar a Gaudí, l’any 1898, la capella de la colònia Güell, on aquest va poder experimentar les columnes inclinades, les voltes i les tecnologies catalanes de sempre: les voltes catalanes, els envans doblats, les soleres, els terrats, etc. Aquest projecte el va ocupar deu anys. El Dr. Bonet, confessa que sempre ha admirat Güell per això. Va tenir paciència. I així, quan Gaudí finalment s’hi va posar, no van poder acabar la colònia (només va fer la cripta) però, això sí, ja havia experimentat tot el que necessitaria en endavant. A partir de la experiència de la colònia Güell, els deu darrers anys de la seva vida va poder concentrar tots aquests coneixements i experiències en el projecte definiu de la Sagrada Família. A més, per explicar-ho tot molt millor, Gaudí decideix construir maquetes de guix, que fa a una escala d’1/10 i molt detallades. El Dr. Bonet ens explica que havien tingut sort ja que aquestes maquetes no es cremen, només es trenquen i, tot i que amb prou dificultats, es van poder recuperar, a diferència del que va passar amb tots els papers del seu estudi.

(5) El nombre 12 té una llarga història en el món de la modulació arquitectò­nica per la facilitat dels seus divisors. Les plantilles generadores de les columnes principals (les del creuer) son estrelles de 12 puntes.
En general el sistema bàsic de proporcions segueix l’esquema que Pitàgo­res va emprar per crear l’escala musical (la proporció ½ dóna una octava, la 2/3 una quinta i la ¾ la quarta) i que es pot relacionar fàcilment amb el nombre 12.
Existeix una modulació en les dimensions principals del Temple. Bàsicament un mòdul de 15 m. I submòduls de 7,5 m. i 3,75 m. Així del mòdul entre columnes de 7,5 m. aconseguim la dimensió més llarga en planta fent 12 vegades aquesta mida.
Separació entre columnes de l’Absis 3,75 m.
Separació entre columnes de la Nau 7,5 m.
Amplada de la Nau Central i alçada de les Cantories 15 m.
Amplada del Transsepte i alçada de les Naus Laterals 30 m.
Alçada Nau Central i amplada de la Nau Principal 45 m. (=1/2 de 90 m.)
Alçada del Creuer i llargada del Transsepte 60 m. (=2/3 de 90 m.)
Alçada de l’Absis 75 m.
La sèrie aritmètica de les principals dimensions del Temple a partir del mòdul principal de 15 m. (15, 30, 45, 60, 75, 90…) però també aquesta de base 35: 35, 70, 105, 175 i 210. És la que dona els diàmetres interiors de les columnes en cm.
L’alçada de les columnes és sempre, en metres, el doble del nombre de puntes de la base de la estrella:
Columna de 12, alçada total 24 m. (són les quatre del Creuer i fetes de formigó armat amb pòrfir fora)
Columna de 10, alçada total 20 m. (són les vuit dels Evangelistes i fetes de formigó armat amb basalt fora)
Columna de 8, alçada total 16 m. (són les 14 de la Nau i les 10 de l’Absis i fetes de granit)
Columna de 6, alçada total 12 m. (són les 8 de les Naus laterals i les 10 de la Cantoria i fetes de pedra de Montjuic o sedimentària sorrenca)

(6) Enguany hi ha dos ascensors, el primer s’instal·là l’any 1965 a la torre de sant Judes Tadeu de la façana del Naixement i el segon l’any 1996 al campanar de Sant Felip de la façana de la Passió (acabada l’any 1976). Aquests ascensors però són provisionals, ja que impedeixen la circumval·lació prevista al llarg de tot el claustre que envolta tot el Temple. En conjunt són tretze els ascensors que estan previstos. A més del darrer ascensor per baixar a la cripta, que es mantindrà i dels sis indicats per pujar a la creu terminal, n’hi haurà sis més: dos a les sagristies, dos més a la façana de la Glòria fins els seixanta metres (aquests seran panoràmics i a partir de la testera serà possible veure l’interior de les naus i accedir al Jube i a les cantories i a damunt les voltes de 30 m. el progrés de les obres del cimbori central i dels quatre evangelistes que el flanqueixen) i d’allà uns altres dos per accedir als campanars de Sant Pere i Sant Pau fins assolir els noranta metres (on es veurà la part alta del Temple i la visió de cara al mar de bona part de la ciutat).

Nota: S’ha completat la informació facilitada en la visita pel Dr. Bonet amb informació de detall publicada:
-a la web www.sagradafamilia.cat,
-a la entrevista al Dr. Bonet de Joaquim Noguero,
-a la revista d’Òmnium Cultural Escola Catalana de gener de 2002, núm. 386
-i també al treball La tècnica arquitectònica de Gaudí: Geometria i mecànica del Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch, membre de l’oficina tècnica de la Sagrada Família.

Sopar i tertúlia
Uns quants i per grups, ens traslladem, doncs, a l’Hotel Alimara a sopar. Mentre esperem que arribi tothom repassem una mica la seva obra —l’Escola Sant Gregori o l’Auditori Pau Casals del Vendrell— i biografia. En Miquel Alsius ens hi ajuda, començant la presentació tot recordant que com a enginyer de camins ell, varen coincidir ambdós matrimonis a Llesuí per Banca Catalana. P1040511+El convidat estava envoltat de música per tot arreu (la seva sogra era la Conxita Badia, una de les soprano més destacades del segle XX, en el camp de la cançó culta i popular). La família, que prové de pagès, originàriament de Guimerà, es situava ben bé enmig del món intel·lectual i universitari. Entre els avantpassats, un besavi fou Director de l’Escola Nàutica i un avi catedràtic de Química Orgànica a la Universitat de Barcelona. Ha mamat el món acadèmic. El pare, arquitecte famós, deixeble d’Antoni Gaudí i un dels continuadors de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, va facilitar que en Jordi ben petit visités les obres d’aquest temple que despertaren en ell l’admiració per Gaudí. Escoltisme amb mossèn Batlle («Soc minyó de Mossèn Batlle. Un gran educador que em va fer sentir passió per l’escoltisme») i molts amics, avui coneguts: Jordi Galí, Josep Figueres… A Montreal el varen escollir Secretari General; va ser el primer directiu català de la Conferència Internacional Catòlica d’Escoltisme, del 1977 al 1981. Afició a l’esquí. (Encara el practica malgrat els anys!) Servei militar a la Vall de Ribes per subratllar-la. Viatges.

Se li demana pels fets del Palau dels anys 60. Els va viure en directe, el mes de maig. Llavors era membre de la Junta de l’Orfeó Català. Té tantes coses per explicar que un fil el porta a l’altre. Conta que ara mateix rellegeix una tesi doctoral en alemany de 1958 sobre la Sagrada Família perquè li han demanat opinió per traduir-la en català i fer-ne un llibre, que caldrà esmenar ara que les obres estan més avançades que aleshores. També explica que, l’any 80, en morir el seu pare, quan li oferiren la direcció de les obres del Temple, s’havia compromès amb el govern Pujol per ser Director General del Patrimoni Artístic i Cultural, amb Max Cahner com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. D’ell fou la compra del Palau Moja (6.000 m2 per 90 milions de pts). Així, doncs, fou nomenat director de les obres de la Sagrada Família l’any 1985.

P1040542+En aquest punt, ja hem arribat tots al restaurant. Serveixen uns entreteniments galetejats i el primer plat: esqueixada de bacallà i trinxat d’alvocat. Per regar-ho ens proposen Masia Frayé Syrah Tempranillo D.O. Penedès. Comencem parlant del llibre L’últim Gaudí, el modulat geomètric del Temple de la Sagrada Família, en què es basa tot el que s’ha fet darrerament, i també d’un altre que li agrada, La Sagrada Família segons Gaudí. Un llibre, aquest, per comprendre millor la simbologia del monument més representatiu de Barcelona, que després de 125 anys d´iniciar la seva construcció encara té molts missatges per desxifrar. El signen ell i el teòleg i biblista Armand Puig Tàrrech, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. «El mon de la història de l’art, està més feta pels arquitectes que pels historiadors. Puig i Cadafalch o Domènech Montaner, per exemple.» Domènech i Montaner tenia una editorial a la família, i hi va publicar, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech mateix i continuada per Josep Puig i Cadafalch.

Resulta que les guies de Gaudí es venen en proporcions molt diferents segons l’idioma: un 37/38% en anglès; un 8/10% en alemany, francès i italià; en castellà sols un 3%.
—I en català?
—Un 2%, cosa que no està malament, si fem proporcions. Entre d’altres qüestions, ens explica també que els vitralls són un corrector acústic que absorbeixen un 60 % de soroll. I passem, també, als problemes de construcció.
—Tots estem condicionats per l’època en què vivim. De vegades, els problemes són d’ignorància. Va arribar un moment que la volta catalana, que inundà Nova York i allà ningú no la sabia fer. Sortosament ja hi torna a haver-hi experts…
—Com es contempla el canvi de comportament dels materials amb el pas del temps?
—També tenim fracassos, eh? A la Sagrada Família ens hem trobat amb qüestions no fàcils: un morter de calç podia donar resultats millors que materials més purs o més nous que al cap de quaranta anys donen problemes. Gaudí mateix deixà escrit que les cobertes havien de ser exclusivament de material petri. Totxos o pedra. No hi hem posat ni un gram d’acer, perquè, si li toca l’aigua, creix vuit vegades de volum… i ho rebenta tot. I això no vol dir que l’acer no sigui útil per a d’altres coses.

Els tècnics parlen dels capitells el·lipsoïdals que subdivideixen les columnes inferiors en branques que, juntament amb els hiperboloides buits, permetran il·luminació i una mena de buidat acústic. Gaudí va tenir la idea revolucionària de les columnes inclinades bifurcades en forma d’arbre. Gaudí va utilitzar el bosc, no només com a espai màgic de llums que convida a la intimitat i el recolliment, sinó també com a estructura ordenada i jeràrquica que sustenta òptimament una preciosa volta de fulles. Cada arbre es ramifica en diferents branques i sustenta una part de les voltes i quan cau un arbre, no cau pas tot el bosc. Gaudí fa de les voltes amb hiperboloides una closca autoestable, fàcil de construir i més econòmica, que permeten donar més gruixos, més pesos i obrir forats de llum en els punts centrals on abans s’hi acumulava el pes.

—Per què va escollir Subirachs?
—Gaudí volia que la Passió s’expliqués molt bé a una de les façanes. Qui ho podia fer? A Lleó em vaig adonar que en Josep M. Subirachs tenia empenta per fer quelcom monumental (frisos amb 13 figures de sis metres i les portes del Santuari de la Virgen del Camino, porta de San Froilan i porta del Pastor d’uns 3×5 m. cada batent). D’altre banda ens coneixíem de jovenets. Quant teníem uns 15 anys, vàrem coincidir al taller del mestre Monjo, jo pastant el fang fent ceràmica i ell escultura. Fins i tot vàrem fer coses plegats, com la tomba d’en Cambó. Sabia, doncs, que era prou seriós i que les escultures les faria ell. Això va ser determinant. A més hi coincidíem amb en Joan Anton Maragall, marxant i propietari de la Sala Parés, que era la persona idònia, tot i que vaig ser jo qui li va fer la proposta. Li vaig dir que tindria tota la llibertat, si s’ajustava a l’encàrrec. La seva resposta no va ser immediata, sinó al cap d’algunes hores. «Podré anar-hi a viure?», em demanà. Això em va donar la certesa que s’hi dedicaria en cos i ànima. Ens vàrem entendre i va començar la seva obra.

Façana de la Glòria segons Francesc Berenguer Llicència:CC BY-SA 3.0 Autor:Sagrada Família (oficial)

Façana de la Glòria segons Francesc Berenguer Llicència:CC BY-SA 3.0 Autor:Sagrada Família (oficial)

Passen el segon plat: filet de vedella amb mil fulls de tombet i salsa de Porto. Ha arribat l’hora de parlar de la façana de la Glòria que pesarà unes vint-i-cinc mil tones.

—I les escultures de la façana de la Glòria?
—No farem res fins que l’Ajuntament decideixi resoldre l’illa del davant, que ha d’anar a terra. Ara hem de fer la creu (es refereix a les 4 torres dels evangelistes, la torre de Maria i la de Jesucrist amb la gran creu), que ens ocuparà entre vuit i deu anys. Ara, a la façana de la Glòria no hi haurà estàtues. A la façana hi ha d’haver mosaics o baix relleus, però no escultures.
—Com serà?
—És una façana complexa, serà la façana major i potser la més carregada de simbologia, ja que va al cor del misteri cristià. Tindrà una estructura de 8 columnes (corresponents a les benaurances), i, per damunt, com petites xemeneies o tubs d’orgue, dos sèries de llanternes (la superior de 9 unitats i la inferior de 7, corresponents a les 9 jerarquies angèliques i als sis dies de la creació, amb la Santíssima Trinitat i Santa Maria en la llanterna central. Per fora, en la façana pròpiament dita, hi ha d’anar, complet, el text del Credo, en llatí, amb el text tramant-se i relliscant per la façana. A l’exterior, un esonàrtex amb els set dons de l’Esperit Sant, les set virtuts cardinals i els set pecats capitals. A l’esquerra, davant de la capella del Baptisme, una grandiosa font d’aigua amb quatre sortidors llençats a gran alçada, per significar els quatre rius del paradís i la purificació baptismal. A la dreta, davant de la capella de la Penitència, s’alçarà una gran torxa de diversos braços, que significarà el foc del perdó de Déu, que, com en un gresol, fon els pecats comesos després del Baptisme pel sagrament de la  Penitència. El visitant que arribi pel pas subterrani en què caldrà convertir l’actual carrer Mallorca, passarà per un túnel on es representarà l’infern, curull d’éssers malèfics. Si arriba per la plataforma que hi haurà damunt del carrer, passarà per damunt d’unes tombes, que representaran el primer dels novíssims: la mort. En la façana pròpiament les cinc portes d’entrada i les dues corresponents a la capella del Baptisme i a la de la Penitència, estaran en relació amb els set sagraments, les set peticions del Parenostre i les catorze obres de misericòrdia (set espirituals i set corporals).

Arriben les postres pa de pessic d’oli amb cremós de xocolata i mango acompanyat d’una copeta de Vall Formosa Brut Nature D.O. Cava. El Dr. Bonet encara explica que el pòrtic interior tindrà dos nivells, on es representaran oficis (per a Gaudí el treball relacionava tots els homes entre ells) i les tres aliances de la història humana (la de Noé, la del Sinaí i la de Jesucrist) i no s’està de dir que verticalment hi tornarà a haver una síntesi trinitària, Jesucrist, jutge misericordiós, anunciat per set àngels amb trompetes, l’Esperit Sant en el centre del rosetó, i, a dalt de tot, el Pare etern flanquejat per l’obra creada, l’espiritual (les jerarquies angèliques) i la material (el cosmos sencer).

Algú comenta que Gaudí sabia més teologia que molts capellans de l’època. Busquets ho corrobora, però no acaba d’entendre que aquesta línia de verticalitat, tan explícita i significativa a les façanes del Naixement i la Glòria, a la de la Passió comenci amb la flagel·lació de Jesús a baix. La resta, des del nivell en què la Verònica mostra al món el rostre de Jesús, el troba perfecte.

El Dr. Bonet, tot i que li costa explicar-ho, revela un fet cabdal: Subirachs suggerí  canviar els elements escultòrics de com els havia pensat Gaudí i tota la Junta hi va estar d’acord, a fi que la gent entengués millor les coses.

—Gaudí havia posat a baix de tot la Crucifixió, on ara hi ha la flagel·lació. Subirachs va trobar que si érem a la portada de la Passió, havia d’estar al centre, la qual cosa és del tot coherent i comprensible.
—Comprensible, sí; coherent… depèn —xiuxiueja Busquets.
—Depèn de què? —li demana l’Arcadi, que ho ha sentit.
—Del que Gaudí hagués posat al centre.
L’Arcadi ho capta al vol i, vist que té el Dr. Bonet al costat li demana:
—Què hi havia posat, Gaudí, al centre, on hi ha la Crucifixió?
—Oh, és molt llarg d’explicar…
—Però què hi havia posat?
Al final, ho explica:
—Hi havia posat el Sant Sopar!
Busquets exclama:
—Ara s’entén tot! Hi havia posat la institució de l’Eucaristia! És a dir, el Crist fet pa per a tothom! La seqüència seria Crucifixió, Verònica mostrant Jesús sofrent al món, Eucaristia o Jesús fet pa per a tots. I més amunt, Resurrecció, Pentacosta, Ascensió. Formidable. Fantàstic per Gaudí i…. ho sento per Subirachs! L’arquitecte eraP1040521+ més teòleg que no l’escultor!
“Sí, però això només ho entendrien uns quants”, s’afanya justificar el Dr Bonet.
“En això li dono la raó”, fa Busquets

Ara la conversa retorna a la dificultat d’enderrocar el que es va bastir al carrer Mallorca entre el carrer Marina i el carrer Sardenya «i al damunt hi havia una zona verda» (l’alcalde, llavors, era el senyor Viola, que no va poder resistir les fortes pressions especulatives que va tenir) i al pas de l’AVE tan proper. Es busquen responsables tant d’aquí com de Madrid. El Dr. Bonet explica algun detall impublicable.

I ja som a mitjanit, amb temps comptat per oferir-li una litografia del Cavall de Troia del darrer escultor més conegut del Temple, Josep M. Subirachs, fer les fotos pertinents i desitjar-nos mutualment “Bon estiu!”.

__________________________________

Si voleu veure com quedarà la basílica un cop acabin les obres projectades, podeu veure aquest vídeo virtual que ha preparat el Patronat de la Basílica de la Sagrada Família. La construcció virtual presentada, no s’ajusta al progrés exacte de la construcció real, com podeu llegir al resum anterior sobre la visita que hi vàrem fer guiada pel Dr. Bonet, particularment quan ens diu que enguany estan treballant amb les torres dels quatre evangelistes, la de Maria per finalment completar la de Jesucrist, donant així temps a que l’Ajuntament pugui decidir com allibera l’espai que va al davant de la façana de la Glòria, que serà l’entrada principal del temple:

https://www.youtube.com/watch?v=RcDmloG3tXU

Per altre banda, paga la pena accedir al vídeo que publicava La Vanguardia el passat 26 de febrer de 2013 al seu diari digital a internet. Fins i tot els que hem visitat la Sagrada Família més d’un cop n’apreciarem detalls i visions que difícilment estarien al nostre abast.

El patronat de la Sagrada Família havia difós unes imatges inèdites de la basílica gravades des de l’aire amb el suport d’un mini helicòpter. Les imatges, penjades al canal Youtube corporatiu del diari, mostren la transició d’un dia a l’interior i exterior de la basílica, així com l’evolució de la llum i el trànsit dels visitants. Els autors de les imatges són Albert Castaño i Luis Caldevilla que, per la realització de 5 minuts de vídeo, han emprat milers de fotografies per tal d’aconseguir una perspectiva inèdita del temple. Des del patronat de la Sagrada Família es va informar que amb la tècnica “time-lapse” i la presa inèdita d’imatges aèries amb una càmera incorporada a un mini helicòpter “s’ha pogut captar l’essència d’aquest espai únic al mon”.

Veure-ho a: http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20130226/54367785640/imagenes-ineditas-sagrada-familia-minihelicoptero.html#ixzz3Dl7IFNOD

Tanmateix i en relació a les propostes de l’Ajuntament sobre les possibilitats urbanístiques de l’espai que volta la basílica, que tant preocupen al nostre convidat, la Vanguardia va publicar a finals d’any un article on informava del pla urbanístic vigent i 7 alternatives possibles que tnien al damunt de la taula.

Ho podeu veure accedint a: http://www.lavanguardia.com/vida/20131220/54397390429/barcelona-ocho-maneras-acabar-sagrada-familia.html

Biografia (viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1925) és arquitecte, llicenciat per la Universitat de Barcelona i diplomat en Housing Construction als Estats Units. Es doctorà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Casat i pare de sis fills, va ser dirigent de l’escoltisme català i director i coordinador de les obres del temple de la Sagrada Família de Barcelona des de 1985 fins al 2012, en què fou substituït per Jordi Faulí i Oller. Actualment segueix vinculat a les obres de la Sagrada Família com a director emèrit i coordinador del temple expiatori alhora que realitza una tasca divulgativa i d’interpretació sobre l’obra de Gaudí amb conferències arreu del món. També és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i membre de la Junta de Museus de Catalunya.

És fill del també arquitecte Lluís Bonet i Garí i germà del compositor Narcís Bonet i del rector de la Sagrada Família Lluís Bonet. De la mà del seu pare, arquitecte deixeble d’Antoni Gaudí i un dels continuadors de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, de ben petit visità les obres d’aquest temple que despertaren en ell l’admiració per Gaudí. Començà a treballar actualitzant les teories arquitectòniques de Gaudí, que considerava el seu mestre, en obres com l’església de Vinyoles d’Orís, a Osona, el monestir de Sant Benet de Montserrat, l’església de Sant Medir de Barcelona, i l’església de la Fortesa, a l’Anoia. Posteriorment realitzà l’edifici Aiscondel i l’escola Sant Gregori, a Barcelona, i l’auditori Pau Casals, al Vendrell el 1981. Des del 1962 és membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra.

Alhora, es va formar en l’escoltisme al costat de mossèn Antoni Batlle. El 1957 fou el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona, i el 1965 fou el primer directiu català de la Conferència Internacional Catòlica d’Escoltisme, entitat on fou secretari general de 1977 a 1981.També ha estat president del Moviment Scout Catòlic d’Espanya (1962-1977).

El 1981 fou nomenat comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne i el 1985 consultor del Consell Pontifical per als laics (Pontificium Consilium pro Laicis). És membre dels patronats de les fundacions Temple Expiatori de la Sagrada Família (1968), de la Pau Casals (1986), Orfeó Gracienc (1990), de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i vocal de la Fundació Lluís Domenech i Montaner. Ha estat president del Patronat dels Monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran i dels Museus de Solsona, dera Val d’Aran i Museu Prat de la Riba de Castellterçol, de la junta del Centre Excursionista de Catalunya, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, del patronat de la Fundació Gala-Salvador Dalí i vice-president d’Òmnium Cultural, entre altres. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. Des del 1991 és membre de la Junta de Museus de Catalunya. El 1998 fou nomenat president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la que n’és acadèmic des del 18 de desembre de 1985.

L’any 1980 el seu pare es jubilà com a arquitecte director de la Sagrada Família, i oferiren el càrrec a Jordi Bonet. Aquest s’havia compromès amb Jordi Pujol per ser Director General del Patrimoni Artístic i Cultural de la Generalitat de Catalunya, tasca que realitzà entre 1981 i 1984. L’any 1985 fou nomenat arquitecte director de les obres de la Sagrada Família. Durant la seva etapa com arquitecte del temple es varen introduir eines informàtiques de disseny assistit per ordinador i d’enginyeria assistida per ordinador i es va rehabilitar l’edifici de les escoles de la Sagrada Família. El 7 de novembre de 2010, en la cerimònia de dedicació al culte del temple de la Sagrada Família, Jordi Bonet, com a arquitecte director i coordinador, fou la persona que lliurà les claus de la nova basílica al papa Benet XVI i la que féu una breu explicació sobre la construcció del temple en nom de tots els que han treballat per aixecar aquesta gran obra.

Premis i distincions 

-1r Premi pel concurs de restauració de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, 1952.
-Comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne, atorgada pel Vaticà, 1981
-Premi Ciutat de Barcelona, 1989, per la restauració de la Casa Garriga Nogués efectuada el 1987
-Creu de Sant Jordi, 1990
-Premi Lluís Domenech i Montaner d’investigació arquitectònica, de l’Institut d’Estudis Catalans, 1999
-Creu de l’Ordre d'”Alfonso X el Sabio”, atorgada pel Ministeri d’Educació i Ciència, 2006[13]
-Membre de les juntes del COAC, CEC, la Fundació Dalí, entre altres.

Obres publicades 
-L’arquitectura al servei de la música (1986)
-Temple de la Sagrada Família (1992)
-L’architettura consacrata di Antonio Gaudí. La Sagrada Familia de Barcelona, Chiesa (Milà), (març 1995)
-Il fratello di Gaudí, Chiesa, (març 1997)
-L’últim Gaudí: el modulat geomètric del Temple de la Sagrada Família (2000)
-L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans, 1907-1997 (2001)
-Les Escoles de la Sagrada Família (2003)

Anuncis

Entry filed under: Diversos.

Nova pestanya a la web amb informació relativa a la primera edició en paper del llibre “Per sucar-hi pa!” Tertúlia-sopar amb l’esportista Sr. Carles Rexach, exfutbolista i exentrenador del Barça, dijous 4 de setembre de 2014

1 comentari Add your own

  • 1. Núria  |  28 Març 2016 a les 22:30

    Hola! Com puc contactar amb vosaltres?

    M'agrada

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,497 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona28/09/2017
6 dies to go.

Categories

Juny 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig   ag. »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: