Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, dimarts 7 d’octubre de 2014

15 Setembre 2014 at 23:03 Deixa un comentari

Avui som més d’una vintena de comensals i contertulians, de ben segur que atenent a la categoria del nostre convidat. Ens el presenta el Dr. Carles Casacuberta, catedràtic de geometria i topologia de la UB i Director de l’Institut de Matemàtica, afirmant que és prou conegut dir que l’Andreu Mas-Colell és un expert de relleu mundial en teoria microeconòmica. Com a matemàtic, l’omplen d’orgull i li porten molt bons records alguns detalls biogràfics que potser sorprenen. Enllà d’altres consideracions, recordava el primer cop que va escoltar el convidat en ocasió d’una conferència a l’IEC, organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques, el mes de novembre de 1996 (“L’enfoc matemàtic de l’economia”).

— Jo ja n’havia sentit a parlar, perquè l’Andreu era un d’aquells catalans de fora de Catalunya dels quals es sentia a parlar sovint i amb admiració, com en Joan Oró o en Valentí Fuster. De fet, aquell mateix any, el 1996, l’Andreu acabava d’incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, pràcticament acabada de crear, després d’haver gaudit durant quinze anys d’una càtedra d’Economia a la Universitat de Harvard. Vaig preguntar al president de la Societat Catalana de Matemàtiques (aleshores en Sebastià Xambó) com era que hagués convidat un economista a impartir la lliçó inaugural d’aquell curs 1996-1997. Em va contestar: “No te la perdis, aquesta conferència: hi sortiran fibrats vectorials!”. Evidentment no me la vaig pas perdre, i em va fascinar tot el que va explicar.

La conferència, en Carles afegí, malgrat el que pugui semblar, anava d’economia. Més tard, el mes de setembre de l’any 2008, el va tornar a trobar sorprenentment impartint una conferència de matemàtiques a la Universitat Jaume I de Castelló, al XV Encuentro de Topología.

— Aquest cop, la conferència no anava d’economia, sinó de topologia, que és el meu camp de recerca! La conferència es deia “Existencia de equilibrio en juegos bayesianos” i la relació amb la topologia eren els teoremes de punt fix (concretament, el teorema d’Eilenberg-Montgomery), que van néixer gràcies als topòlegs fa molts anys i que han estat útils per a un munt d’aplicacions. Entre elles hi ha algunes a la teoria de jocs, que era el tema d’aquella conferència de l’Andreu el 2008. Deixeu-me-li preguntar, mig seriosament i mig en broma, si ara només es dedica a fer quadrar els comptes de la Generalitat o fa servir els seus coneixements d’estratègia de jocs per ajudar a guiar el procés…

P1040595+En Carles, llavors, ens va comentar que ambdós s’han anat trobant almenys un cop l’any i que on varen estar més vinculats va ser al Centre de Recerca Matemàtica al Campus de Bellaterra, quan n’era sotsdirector, ja que entre l’any 2007 i 2009 l’Andreu en va ser membre del Consell Científic Assessor. Afegí que és l’home de l’ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats), que va posar en marxa l’any 2001, i que és avui una de les grans estructures de país, pal de paller de la investigació a Catalunya i enveja arreu de la pell de brau.

— Aprofito per preguntar, també ara anticipadament, a l’Andreu si creu que ICREA ha estat la seva més gran obra a Catalunya o en posaria d’altres al davant. Potser la Graduate School of Economics, l’institut universitari de recerca adscrit a la UPF i la UAB que ell va fundar i va presidir de 2006 a 2010?

Finalment, va destacar que, més enllà de ser un científic de calat i un polític finíssim, i de la dotzena de distincions acadèmiques que té, Andreu Mas-Colell ha estat membre del consell editorial d’una dotzena llarga de revistes de recerca internacionals i que no ha deixat de publicar-hi articles, uns cent trenta, així com una desena de llibres.

 

El conseller saluda a tothom i comença dient que li plau que aquesta hagi estat una presentació diferent a les habituals, que es basen en la biografia publicada pel departament. “Per cert –afegeix-, encara tinc un article pendent de publicar en un journal, probablement sigui el darrer”. En primer lloc, prossegueix, “hauria de dissertar sobre com està actualment l’economia”. Diu que quan li fan aquesta pregunta ha de distingir si ens referim a l’economia catalana o a la de la Generalitat: “normalment la salut de l’economia d’un país i del seu govern van juntes i una repercuteix en l’altra, però aquest no és el cas de Catalunya”.

— Quant a l’economia de Catalunya, hem començat la recuperació relativament bé. Després de la doble crisi de 2007 i 2011, el PIB està en recuperació i anem una mica millor que l’economia espanyola. S’han fet les reformes estructurals que Europa ens havia demanat, com ara aprimar partides pressupostàries, reforma de les pensions, reforma laboral… En general, s’han fet els deures, cosa que a França encara han de començar a fer, i això té alguns resultats en termes de creixement. Són resultats no pas espectaculars, però sòlids. La nostra recuperació ha estat impulsada per l’exterior. Tenim el pes del deute privat, que no canvia en dos dies i que condiciona la demanda interna, encara que aquesta també depèn de la confiança, que, segons com s’actuï, sí que pot canviar en poc temps.

— El problema són les incerteses europees. Europa ha de fer la seva part d’aquest contracte implícit, i no sabem si la política comunitària s’orientarà vers el creixement. En un moment en què estem a punt de la deflació, Alemanya hauria de ser més expansiva tant en consum privat com públic, i la Comissió europea hauria de ser més procliu al creixement i a l’expansió de la demanda. França demana incomplir el dèficit programat, i crec que això convé a tots perquè, a més dèficit de França, més demanda a Europa. Brussel·les li hauria de dir que sí a canvi d’un compromís de reformes estructurals. El que no ens mereixem, després de fer els deures, és que Europa torni a caure i hàgim de suportar una tercera recaiguda… A la història, de tres caigudes n’hi ha poques: el 2008, el 2011 i .. ara?

— Quant a la Generalitat, l’economia està en mala situació. Les necessitats són les que són i ja no podem reduir més la despesa, perquè els serveis públics pengen d’un fil. Per tant, no es pot actuar per la banda de la despesa. Quan als ingressos, el nostre problema és que l’Estat no ens torna prou diners dels impostos que paguem, ens asfixia. És veritat el que ja va pronosticar Trias Fargas al seu llibre La asfíxia premeditada i que jo, quan el vaig llegir, em costava de creure. L’asfixia, però, no és només a Catalunya, sinó que afecta a totes les CA: no ens tracten ni pitjor ni millor que a València.

— Ni arriben prou diners en relació amb els que paguem ni amplien l’objectiu de dèficit que han imposat a les comunitats. Mirin els pressupostos darrers del Govern espanyol per al 2015: pel que fa a les inversions, la partida assignada a Catalunya és un 9,5% del total, quan aportem al PIB prop del 19%. Quant al model de finançament, s’havia d’actualitzar aquest any per llei i el Govern espanyol no ho ha fet, així que ens donen el que volen. El 2013, que va ser un any de recessió, ens van arribar 400 milions més a través del model que el 2015, que es considera d’expansió. Si l’economia general millora, és inexplicable que ens arribin menys transferències que fa dos anys. Com ens ho farem l’any vinent? No volem retallar més i ens falten 2.000 milions, i no estem disposats que els funcionaris catalans no recuperin la paga extra perduda. Són els únics funcionaris en tot l’Estat que no la cobren! El tema pressupostari, que és un tema polític, és doncs greu.

—Pel que fa als objectius de dèficit, l’objectiu per al 2014 era de l’1%, i no el podrem complir. Per al 2015 l’objectiu és del 0,7%, i ens faltaran 2.000 milions. Caldria distribuir les coses d’una manera més justa… Si l’objectiu de dèficit es distribuís de forma lògica entre Administració Central i Autonomies, a Catalunya ens tocaria entre l’1,4% i l’1,5%. Aquest és l’objectiu que reivindiquem per a totes les CA. Un altre opció és mantenir l’objectiu del 0.7% per al 2015, però interpretar-lo com un objectiu per all dèficit primari, és a dir, sense incloure el pagament d’interessos del deute. Llavors  disposaríem de 1.300 milions més.

Ha entrat l’aperitiu. Botons de pernil ibèric, xarrup de crema de carbassa i ceps i cebiche de sardina amb poma. Entra el vi Masia Frayé D.O. Penedès.

P1040605+Respon a les dues preguntes que havia fet el Dr. Casacuberta a la presentació: la primera, si la teoria de jocs ajuda en el moment polític en què es troba Catalunya; la segona, si l’ICREA seria l’obra que posaria al davant del que ha fet a Catalunya.

—Jo nego que ens trobem en un xoc de trens, que seria un “Chicken game”, conegut per la carrera de cotxes de la pel·lícula de James Dean Rebel sense causa: van a tota velocitat i guanya qui frena més tard i, per tant, qui es queda més arran del precipici (sense caure, és clar!). Ho nego perquè no hi ha precipici. Els països i les nacions no es moren. A mi em sembla que s’hi assembla molt més el joc anomenat “Attrition game”: dos s’empenten i perd el primer que es cansa. La mirada ha de ser a llarg termini. En la mesura que hi hagi elements de suma zero, guanyarà el més pacient i el més persistent. Per tant, es tracta d’un joc de desgast.

—Vol dir que Rajoy és un bon adversari?

—Els adversaris no els triem, ens els trobem. I davant Rajoy caldrà molta paciència i persistència. Cal que no ens cansem. I, si hem de repetir més “onzes de setembre”, fem-ho. Fixem-nos en el que demanava recentment l’editorial del “Financial Times”: desactivar la intransigència espanyola d’una banda i, de l’altra, l’aventurisme català.

Quant a la recerca científica a Catalunya, el conseller considera que el progrés de la ciència a Catalunya ha estat importantíssim. “De fet, aquest ha estat un dels canvis més espectaculars en què ha contribuït la política, i s’ha aconseguit amb, i per, la concordança política de tots els partits.” I dóna gràcies al Dr. Laporte. “Vaig veure una carta que va fer per al president Pujol on deia: ‘Ja hem fet el mapa universitari; ara toca la recerca.’ Ens hi vam posar i ho hem aconseguit”

Serveixen el primer plat, arròs amb bolets i cansalada, ben regat d’un vi negre Masia Freyé D.O. Penedés.

En Xavier li posa dues qüestions diferents. Primera: La societat francesa està preparada per a les reformes, avesada a tenir-ho tot de l’Estat? No hi ha perill de partits populars de dreta que vulguin tornar a la grandeur allunyant-se d’Europa? Segona: Quina sortida europea veu per al procés català? A la primera pregunta, el conseller respon que per a França no té sentit fer reformes si hi ha restricció pressupostària: “Demanen més marge pel que fa al temps i al dèficit. Hi ha la sensació que alguna cosa s’ha de fer. La xifra del deute, propera al 100%, és molt alta, i el seu valor absolut va causar un cert xoc… Poden prendre unes primeres mesures, però congelar salaris, o reduir pagues extres, jo crec que no. Necessiten un temps per a les reformes estructurals. Passat aquest temps, ja garantiran el dèficit marcat. La nova Comissió Europea, que em temo que serà pro-alemanya, no tindrà més remei que acceptar-ho, perquè França és una de les economies grans”.

Quant a la segona pregunta, el conseller afirma que «no veig cap contingència que ens posi en un node de decisió que ens deixi fora d’Europa. Tenim dues coses a favor per no sortir d’Europa: primera, que som Europa; segona, que mai cap govern espanyol demanarà que ens expulsin d’Europa, perquè deixaríem de ser espanyols. Caldrà ser lúcids i hàbils per negociar. Si a Escòcia hagués guanyat el SI ens hagués ajudat molt veure que no li acabarien fent cap maltractament. El nostre procés tindrà moments de desgast, però també de negociació, i mai fora de la Unió Europea».

En Quim diu que viatja molt a Madrid i allà li diuen que no ens sabem administrar, que per què no tanquem TV3 i Catalunya Ràdio o les delegacions exteriors: “m’agradaria saber què els podria respondre”

—Evidentment, llegeixen la premsa de Madrid. Els comptes són fàcils de fer: el 70% de la nostra despesa està dedicada a Salut, Ensenyament i Benestar Social, i estem per sota de la despesa pública a Europa en aquests àmbits. La resta són Cultura, Universitats, Justícia, Seguretat i mossos d’esquadra, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el Parlament… La promoció comercial a l’exterior és molt necessària per recolzar l’economia, i a més és una despesa que, en termes europeus està per sota de la mitjana. No ens podem refiar només del govern espanyol per cercar inversions per a Catalunya, ara mateix han anat a la Xina a cercar inversions per als terrenys de Madrid que varen estar lligats al projecte Eurovegas. Dir que gastem malament és una falsedat! El Govern central sí que s’ha aprimat poc.  Podem ser més eficients però bàsicament no sobra rés.

Diu el Marcel que, quan va a Madrid “els dic que sí, que som malgastadors, que tenim la ma foradada, que som un desastre i que no entenc per què no ens fan fora —fent propi allò de “nos quieren, però no nos aman” —. En altres paraules, ens volen per munyir-nos com ara fan amb el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica): ens retenen diners que són nostres i, després, ens els deixen amb interessos”.

—També és una resposta vàlida. Les balances fiscals, las “cuentas territorializadas”, per dir-ho com a Madrid, serveixen per saber que no els devem ni un euro. Tot el que reclamem ens ho hem guanyat.

L’Albert parla de la Xarxa de TV locals, més barata que TV3. El conseller admet que, si s’hagués de bastir de cap i de nou, potser sí que es podria fer una TV3 més flexible, “però compleix una funció molt important i també ha estat sotmesa a un règim d’austeritat”, afegeix.

En la proximitat, i sobretot els funcionaris, estan preocupats pel que passarà. Recuperaran la paga doble? Hi ha gent que es pregunta quins esforços suposarà la transició vers la independència de Catalunya i si la gent estarà disposada a estar dos mesos sense cobrar el sou.

—Hem d’anar pas a pas. Ja he comentat que és una batalla contra el cansament. Caldrà capacitat de negociació i diàleg. És el que ens demanen a fora. Es guanyarà o es perdrà per l’impacte extern. L’editorial del Financial Times que he comentat abans demostra que ens sent, però també feia un esforç de simetrització: deia que cal desactivar la intransigència del Govern espanyol, però també l’aventurisme català. Jo crec que estem molt lluny de l’aventurisme, però hem de saber quines són les percepcions i hem de saber que aquestes percepcions externes són fonamentals. El que hem de saber és que, des del punt de vista econòmic, Catalunya no té res a témer ni res a perdre. Però les transicions —que n’hi haurà—, i sobretot si hi ha moments de ruptura, sempre són complicades i caldrà calcular-ho tot molt bé.

Ens passen els segon plat, rap a la planxa amb confit de verdures.

El Dr. Josep M., tornant als viatges a Madrid, creu que manca informació real i fàcil d’entendre. La informació que es rep, diu, és poca i parcial, i es pregunta si es preveu fer una feina docent per part de la Generalitat.

—Dues respostes. Primera, s’acaba de publicar el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya (n’hi ha un resum al web del departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya a l’adreça següent: <http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell_assessor_per_a_la_transicio_nacional_catn/informes_publicats/>). Segona, té raó si ho comparem amb Escòcia, on han estat dos anys argumentant i discutint entre el sí i el no. Aquí ho estem tenint més complicat. La pregunta a Catalunya és la que volia fer Salmond a Escòcia. La resposta SI-NO seria el Devomax d’allà que ens hauria d’explicar el president Rajoy.

P1040610

La Maria, tornant a l’àmbit universitari i al turisme en particular, i ara que el CETT ha aconseguit un tercer grau de cuina, li planteja alguns problemes dels centres inscrits a les universitats, com ara que queden exclosos del sistema (per exemple, els carnets no són vàlids arreu, els exclouen de la recerca…), i li demana si es podria millorar l’encaix, tenint veu on es decideix. També pregunta quins canvis es podrien implantar en la política universitària d’una Catalunya com a estat independent.

—Deixi’m ser poc afinat. És un error que els centres adscrits tinguin la voluntat de ser centres integrats. Quant als canvis en cas de disposar d’un autogovern real, faig l’equiparació amb el que hem fet en recerca. A la universitat també hem progressat, tot i que no tant perquè era un terreny molt normat. Provenim d’una situació amb unes estructures administratives i jurídiques de la universitat espanyola que són funcionarials i pressuposen un tarannà molt uniformista. A Espanya l’important és ser catedràtic, no importa d’on o de quina universitat. Aquest fet ho acaba dominant tot. Pel que fa a la governança, crec que si a Catalunya prescindíssim del llast de la llei espanyola i en tinguéssim la responsabilitat es podria fer una reforma en tres mesos, consensuada i homologable amb les universitats europees.

En Josep li demana tot seguit en quin punt es troba l’Agència Tributària Catalana.

—Avancem. S’està reforçant la feina i també les convocatòries de personal i tècnics  tributaris, encara que l’Estat ens les torpedina. Alguns funcionaris de l’Agència espanyola voldrien fer el pas i no se’ls concedeix la comissió de serveis. També volem recuperar la recaptació executiva. Ara ens la fa l’Estat. Però és un negoci relatiu perquè paguem per gestió feta i no pas per resultats.

Han arribat les postres, pa de pessic de pastanaga i cremós de xocolata, ben regat amb Parxet Brut Nature, D.O. Cava. A l’hora de les infusions i els cafès la conversa segueix viva i dinàmica.

En Miquel troba que en el context general manca el que podríem fer nosaltres i no fem, i comenta que els catalans partim d’un mal principi: pensem que, si tenim raó, al capdavall ens la donaran. Però els castellans no són així. No compleixen mai (és el cas recent, per exemple, de les infraestructures pactades pel conseller Vila). També ho hem vist recentment en alguns mitjans. Un director d’un diari de Madrid ha declarat que “antes faltar a la verdad que perder la unidad de España”.

—Cada dia reivindiquem, no parem. No m’impressiona que ens diguin victimistes. Sempre hem de tenir present que a tot el que reclamem hi tenim dret, no els devem res, i és per establir això que serveixen les balances fiscals. El problema de les infraestructures és un exemple notabilíssim. Vol que li parli de rodalies? Germà Bel, en un article recent, ha demostrat que, de la inversió en el Corredor Mediterrani contemplada en els pressupostos del 2015, una part molt important està destinada a vies que connecten amb Madrid. Ara sembla que ens deixaran fer, pagant-nos-ho des d’aquí, i per la via d’una concessió privada o similar, la connexió llançadora amb l’Aeroport del Prat. Doncs ja tenen aprovada una llançadora de Madrid a Barajas!

L’Enric opina que hem fet moltes manifestacions com si fossin aplecs o kermesses, però desconeixem fins a quins sacrificis la gent està disposada a arribar: “Darrere del procés s’haurà d’obrir un procés de negociació. I em faig un tip de riure. Amb aplecs no es guanya la independència. Hi ha qui pensa que el 10-N ja serem independents. Ho estem fent bé o alimentem la frustració? No hem guanyat la batalla del món acadèmic, ni dels intel•lectuals castellans, ni del món internacional”

—No és ben bé així. El que estem fent no és gens fàcil, i efectivament en un dia no ho arreglarem. Té raó i ens ha de preocupar si això pot generar frustració. Ja he dit que hem d’estar disposats a seguir fent aplecs i manifestacions. Alguna batalla hem guanyat: una, la de la opinió internacional. Tenim bon ressò internacional i això exaspera els nostres adversaris a Madrid. A més, fixem-nos que els que parlen molt i alt són alguns periodistes i polítics, però que el món econòmic espanyol està molt callat i l’empresariat espanyol és molt curós per no excitar els temes. No dic que no tinguin inquietuds, però el món dels negocis i de la empresa és sensible als set milions de clients de Catalunya i saben que han d’anar amb compte. Cal seguir el camí sense cansar-se!

La Maria Teresa comentava que no es podia complir l’objectiu de dèficit de les CA, i es preguntava si realment s’han acabat les retallades a ensenyament i sanitat i en quines partides.

—No hi haurà noves retallades. Hi haurà paga doble pels funcionaris, però la vida diària seguirà sent difícil.

L’Arcadi comenta que el país, des del punt de vista de la gent, ha avançat excepcionalment. La feina del govern i del president és impecable. Ho estem fent molt bé fent-los-ho difícil i internacionalment es va interioritzant. La societat civil ho està fent molt bé, és veritat que té pressa, però cal seguir perseverant. No hi ha un endemà, n’hi ha molts. No hi ha incerteses, hi ha la certesa que sabem que no volem seguir igual.

—El que es fa és molt útil. I després del 9N s’ha de seguir fent.

El conseller no va voler acabar sense exposar el que a ell li semblen línies vermelles que hem de tenir molt en compte.

—Jo posaria dos o tres requeriments. Primer: mai i en cap cas la més mínima violència. No dic desobediència civil.

Amb això entenem que vol dir que una desobediència civil com una actitud posada en marxa pels no violents és del tot legítima.

—Segon: això només ho guanyarem si mantenim i augmentem els centenars de milers de persones disposades a fer el procés i a fer tantes manifestacions com faci falta sortint al carrer de forma tranquil·la i festiva.

—Tercer: mantenir una subtil i lúcida sensibilitat a l’hora de transmetre el nostre missatge al món.

P1040626

Tot un epíleg a una gran classe magistral que el conseller Mas-Colell va oferir-nos al llarg de tota la vetllada. Tot plegat en una atmosfera del tot especial, només a l’abast de les més grans i respectades personalitats.

I la Rosa va afegir una nota positiva tot afirmant que, després de totes les escomeses viscudes, ningú pensava que el darrer 11 de setembre hagués anat tan bé. I tot seguit li va lliurar un present en nom de tots els assistents; una litografia d’un bodegó vigorós i potent de colors molt vius de l’artista pintor català, figuratiu i poper a l’abstracció, amb uns inicis d’expressionisme picassià que al final l’acostà al surrealisme, en Josep M. Garcia Llort (1921-2003).

El conseller ens va mostrar el seu agraïment i molts vàrem aprofitar per apropar-nos-hi i fer-nos algunes fotografies amb ell. Amb la fotografia de grup al vestíbul ens vàrem acomiadar, passada ja la mitjanit.

Biografia (viquipèdia i web del govern i de la conselleria)

Nascut a Barcelona l’any 1944, polític, economista, professor universitari i conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2010. Estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Valladolid i a la Universitat de Minnesota (EUA), on l’any 1972 es doctorà. És catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra des del 1995. Va ser catedràtic d’economia a la Universitat de Harvard (1981-96) i professor d’economia i matemàtiques a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1972-80). Ha servit com a editor del Journal of Mathematical Economics (1985-89) i d’Econometrica (1988-92).

L’any 1997 va ser elegit Foreign Associate de la National Academy of Sciences dels EUA i Foreign Honorary Member de l’American Economic Association. Des de l’any 2005 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i, des del 2009, de l’Academia Europea.  Ha estat Sloan Fellow i Guggenheim Fellow, president de l’Econometric Society, president de l’Associació Espanyola d’Economia (1996-98) i president de l’European Economic Association (2006). En l’actualitat és president electe de la International Economic Association.

De l’any 2000 al 2003 va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Secretari general del Consell Europeu de Recerca (ERC) entre el juliol del 2009 i l’agost del 2010. Des de l’any 2006 fins al 2010 va presidir la Barcelona Graduate School of Economics, institut universitari de recerca adscrit a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha estat membre del Consell Assessor del Servei d’Estudis de “la Caixa”, de la Junta Directiva del Cercle d’Economia i president del Consell Assessor Científic de Telefonica I+D.

Ha estat guardonat, entre d’altres, amb el Premi Rey Juan Carlos I d’Economia (1988) i la Creu de Sant Jordi (2006). És doctor honoris causa a les universitats d’Alacant i Tolosa i també a l’Escola d’Estudis Superiors de Comerç de París (HEC) i a la Universidad Nacional del Sur (Argentina).

Anuncis

Entry filed under: Polítics.

Tertúlia-sopar amb l’esportista Sr. Carles Rexach, exfutbolista i exentrenador del Barça, dijous 4 de setembre de 2014 La gironina del grup i Dra. Maria Abellanet i Meya ha estat guardonada amb la Medalla del Turisme 2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Setembre 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« ag.   oct. »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: