Tertúlia-sopar amb el Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 13 de gener de 2015

4 Desembre 2014 at 1:26 1 comentari

Avui, 13 de gener del 2015, fem el nostre habitual sopar-tertúlia excepcionalment al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, atès que molts dels presents volien assistir a la presentació del llibre del nostre company Lluís Busquets Jesús era un heretge, que poques hores abans s’hi feia a la sala Verdaguer de la mateixa institució, a càrrec del bisbe Joan Godayol, el professor Jaume Botey, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Laura Borràs i l’autor, parlaments que han tingut un alt interès.

Poc abans de les 9 arriba en nostre contertulià de referència, el Dr. Trilla, Cap de Medecina preventiva i epidemiològica de l’Hospital Clínic i poc després ens posem a taula. Ens en fa la presentació el Dr. Josep M. Bordas —metge i especialista en medicina interna i aparell digestiu al Hospital Clínic i a la Clínica Pilar Sant Jordi i president de la Fundació Societat Espanyola d’Endoscòpia digestiva— com una de les icones de l’Hospital Clínic, igual com el Dr. Pedro L. Alonso (especialista en salut pública comunitària, cap del Servei de Medicina Tropical i Salut Internacional de l’Hospital Clínic i professor de la Facultat de Medicina (càtedra UNESCO) de la Universitat de Barcelona) o el Dr. Joan Rodés (president honorífic de l’Institut d’Investigació Sanitària IDIBAPS-Hospital Clínic). «Cal contextualitzar l’habitat on es mou per poder presentar y comprendre qui és el Dr. Trilla dins de l’Hospital», ens comenta. Això li permet parlar amb orgull de pertànyer al quadre de metges del centre, convertit avui en dia en un Hospital punter caracteritzat per ser molt participatiu i amb un fort component de gestió feta pels professionals, ja que és una organització capaç d’admetre que els seus metges prenguin iniciatives per cobrir les mancances del seu propi sistema tot escollint els millors estudiants i els més emprenedors. I entre les raons principals de la elecció hi ha el fet que aquests descobreixen les mancances i on són. Així milloren el sistema i millora l’entitat. L’Hospital  Clínic, avui, és el primer hospital de la península en publicacions i el primer en investigació, cosa  —ho subscriu el catedràtic de la UB Dr. Jordi Martinell que n’havia estat vicerector— que fa pujar internacionalment la qualificació de la Universitat de Barcelona. I tot plegat, segons ens continua explicant el Dr. Bordas, gràcies a tres revolucions que ha sofert l’Hospital en els darrers anys. Aquell hospital gairebé de beneficència que es regia per les càtedres universitàries, els anys 60 va sofrir una primera revolució gràcies als doctors Ciril Rozman, Cristobal Pera, Lluís Revert i Joan Rodés, i passà a ser un Hospital d’especialitats (serveis). Primera revolució. La segona revolució tingué lloc cap als 90, quan canvià l’organització assistencial amb la creació de guies de tractament per les patologies més freqüents i creà unitats econòmiques per especialitats amb gerents i directors d’instituts; simultàniament es va crear la carrera professional amb caps que deixaren de ser vitalicis i esdevingueren renovables cada quatre anys en relació als mèrits (tesi, investigació i publicacions dels responsables), de manera que en la primera tongada es canviaren el 49% dels caps de servei. Aquestes modificacions tenien la finalitat d’optimitzar les despeses, fer un hospital econòmicament competitiu i estimular els metges. A finals d’aquella dècada, encara hi hagué una tercera revolució. Si un transplantament suposa la intervenció de cirurgians, radiòlegs, epidemiòlegs, biòlegs moleculars, etc., per sobre de l’organització per serveis es creen les “unitats funcionals amb lo que es passa a treballar d’acord amb el concepte d’ “àrees de coneixement” transversal que és com s’ha arribat a l’excel·lència actual. Tot plegat explica l’entorn mòbil del Clínic i com qualsevol metge pot progressar en l’organització.

Tot seguit ens presenta el Dr. Trilla com un home brillant d’ençà que era estudiant, que es va anar decantant cap a la medicina interna, amb interessos per les infeccions, epidemiòleg de fama internacional amb més de 150 publicacions, investigador del CRESIB (Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona), actual membre de la Junta del Col·legi de Metges, director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital i expert com pocs en prevenció i en malalties altament infeccioses. Aquesta trajectòria el fa ser un metge transversal i justifica la seva importància dins l’àmbit sanitari.

Dr_Antoni_Trilla_2_13012015+El Dr. Trilla pren la paraula subratllant l’orgull de ser metge del Clínic, que eixampla a la resta d’hospitals de Catalunya també molt potents, i assegura que el seu objectiu és vetllar per la salut dels catalans i, d’esquitllentes, per la salut de tot el món. «El més rellevant», diu, «és disposar de grans professionals al teu costat. La epidemiologia en un hospital com el nostre, que denota la seva visió, significa seguir la salut d’aquí i del mon sencer. Bàsicament d’infermetats infeccioses». Com epidemiòleg es presenta com una mena d’home del temps de la televisió, que ha de fer anàlisi i respondre prospectivament a la qüestió: “Quin temps farà demà?” A ell li demanen: “Què creu que passarà? Com evolucionarà aquest malalt? I com els meteoròlegs, tenim la tendència a ser pessimistes”.

Per encetar el debat ha pensat parlar-nos de les malalties emergents, i entre aquestes, concretament de l’ebola, ja que fa uns mesos va preocupar tota la pell de brau.

«Tot devia començar a Guinea-Conakri. Ara, imagineu-vos d’allà un petit poblat. Uns nens devien jugar vora una arbre i van descobrir que era buit per dins i ple de rats-penats (reservori natural del virus de l’ebola; els rats-penats no el pateixen, però el transmeten). Els nens juguen a caçar rats penats. Algun d’ells va tenir contacte amb algun d’infectat i potser se’n van endur a casa per menjar i tot. Es va contagiar i després d’estar malalt es mor. Probablement també alguns dels familiars. Allà acostumen a haver-hi força malalties infeccioses semblants i varen creure que seria una d’aquestes. El virus passà a les persones i començà una cadena de transmissió. Els mites i creences contribueixen a difondre la malaltia (desembre de 2013). No va ser fins el mes de març de 2014 quan es va començar a sospitar que no era normal i es va donar la veu d’alerta, que a més no va ser ben interpretada. Era un virus conegut i descrit —ebola és el nom d’un riu del Congo—, però era molt rar. La cosa s’escampà cap al sud de la costa atlàntica de l’Àfrica occidental, sobretot a Sierra Leone i Libèria. (A Nigèria i Senegal es va controlar força; a Mali, un xic menys.) I vam tenir el pas del brot a l’epidèmia. Fins ara hem comptabilitzat unes vint epidèmies[1]. Posem-nos en les condicions higièniques i sanitàries d’aquells països, amb un metge cada 100.000 habitants (nosaltres en tenim 380!) i una despesa de $30/persona/any (nosaltres hi dediquem $3.000). Aviat vam tenir 21.000 casos d’ebola, amb 8.000 morts, dels quals 800 eren sanitaris.(Una tragèdia en aquelles zones!)…»

—I per què no es va detectar abans?

«Es confonia amb d’altres malalties com la malària. Prou “Metges sense fronteres” advertien de casos estranys, de morts inesperades… Durant dos mesos van omplir d’informes l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut. Però, inicialment,  ningú en va fer cas… Després, sí. Després, va ser un correm-hi tots. El problema era que no hi havia ni vacunes ni sèrums disponibles i l’únic que es podia fer era hidratar els malalts, donar-los una ampolla d’aigua amb un xic de paracetamol i, si l’endemà eren vius, una altra… Les vacunes les tindrem però no les teníem en el pitjor moment. De fet els tractaments són relativament senzills però difícils de dur a terme. El problema és d’hidratació però cal detectar-ho a temps i allà hi ha dificultats de fer les proves de diagnòstic, així que un cop es tenen vòmits i diarrees es fa tot més complicat. Sortosament les coses van evolucionar pel cantó positiu. Ara estem millor del que preveiem i per tant a prop de controlar-ho. Varia per països. Només a Sierra Leone està més descontrolat. Libèria i Guinea-Conakry van començar a controlar la situació. Però, aparegué la por i la sanitat es col·lapsà. Amb dues conseqüències col·laterals terribles: d’una banda, s’abandonà una mica el control sobre la malària i moriren moltes parteres per manca de cesàries; de l’altra, alguns països que començaven a créixer sanitàriament, van quedar frenats.»

Dr_Antoni_Trilla_13012015+—El problema era a l’Àfrica, fins a les primeres repatriacions.

«Exactament. Dos missioners, ja molt malalts, es repatrien a Espanya. A un hospital poc preparat com era el Carlos III… I infectaren Teresa Romero, auxiliar d’infermeria. Als EUA també se’ls colà un malalt de Libèria, que va infectar dues infermeres… Arribats a una situació de risc així, cal considerar el perill real d’acord amb l’estat d’opinió o, si ho volen d’una manera més grollera, amb el cabreig de la gent.

És diferent perill sense cabreig, cabreig sense perill o perill i cabreig. Quan em demanen que resumeixi la infecció per Ebola de la senyora Romero responc: “Una auxiliar d’infermeria contagiada, vint-i-cinc persones en quarantena, un gos sacrificat innecessàriament i prematura al meu entendre, una ministre dimitida, un conseller de salut de la comunitat de Madrid cessat i una política de comunicació nefasta. A més una resposta del país poc encertada en l’àmbit internacional”.»

—I a Catalunya?

«Aquí vam tocar fons, és clar. Ho vàrem patir molt. Ningú no va pensar que la realitat era tant dura. Hi va haver la normal crisi de confiança. I aquesta és una de les grans lliçons de l’epidèmia. Qualsevol petit hospital de Catalunya es pensava que hauria de tractar casos difícils com els de l’ebola, quan només els poden tractar centres de referència. Per més que t’informessin, quan en parlaves, et deien: “Vostè s’explica molt bé, però no ens en fiem”. A l’Hospital Clínic, que és un centre de referència per a malalties contagioses emergents, vam recomençar les coses de dalt a baix, reiniciant la formació intensivament. Es pot dir que vam aprendre a navegar mentre construíem el vaixell. Per treballar-hi només volíem voluntaris, això sí de tot tipus, incloent personal auxiliar o de neteja, que vam formar durant cinc setmanes a vuit hores diàries. Sortosament la febre a internet baixà, la piulada havia estat bestial a Twitter en el moment del contagi, llavors ja era gairebé nul·la, i com la gent només es preocupa quan tothom en parla, vam poder fer les coses amb una certa harmonia. I fer càlculs i escenaris. Des de l’extracció de sang d’un possible malalt fins disposar del resultat, que només es pot fer a Madrid, poden passar 72 hores… Què caldria fer mentrestant?»

—I per què de Madrid?

«Els protocols ho manen així. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria fa complir escrupolosament una antiga llei espanyola que deixa l’estat com l’únic que determina on fer aquests anàlisis. Així en aquest cas mana un transport per carretera sense passar per zones urbanes ni túnels, com si fos una mostra radioactiva, fins al Centre Nacional de Microbiologia de Majadahonda… L’anàlisi es gratuït, però al Clínic, que ho podria fer perfectament i més ràpid i millor, una mostra ens costa 2.400€ … A banda dels retards, que són d’entre 24 i 36 hores. Per a les grips, per exemple, hem fet servir una prova que es pot desenvolupar a la capçalera del malalt i amb una hora saps si s’ha contagiat i quin tipus de soca de grip té… En fi, deixem-ho. Tornant a l’ebola, ara em faran la pregunta del milió: què creu que passarà? Ve a ser com la pregunta habitual als meteoròlegs, que abans comentava, quin temps farà el proper cap de setmana? Mirin, jo crec que la vacuna trigarà, que no en disposaren tot seguit, però que es controlarà a l’Àfrica Occidental. Ara bé, podem tornar a tenir contagis aquí, perquè hi haurà treballadors, infermeres, metges que aniran a treballar allà. I millor un control allà, si volem estar segurs aquí. Per això no podem deixar la guàrdia ara que estem preparats. A més, fer-hi front tard és molt car. Als EUA, el novaiorquès infectat va anar a l’hospital amb la simptomatologia i el varen enviar a casa, amb una clara errada protocol·lària. Als dos dies hi va tornar tot confirmant la infecció amb ebola. Es parlava d’un cost total estimat d’uns 2 milions $, i no només pels dies que la persona va estar ingressada. Es va haver de contactar i resseguir tots els llocs on havia estat aquests dos dies i també els anteriors i posar en quarantena varies desenes de persones. Aquí, sense comptar medicació, l’atenció mèdica a Teresa Romero degué costar entorn dels 350.000€. Penseu que en els equips que la tractaren hi passaren fins a 120 persones. I encara no disposem d’una auditoria exhaustiva. “Perquè la volen?”, ens demanen. Coi, per no caure en els errors comesos! Si hem de fer front a aquesta o a d’altres malalties semblants, no podem  baixar la guàrdia. Cal pensar que es pot reproduir l’epidèmia amb aquest o amb qualsevol altre virus, conegut o no. La principal preocupació és la seguretat del personal sanitari. A més penseu que això es pot repetir en el futur i per tant cal mantenir tant les infraestructures com els equips ben preparats.»

Els cambrers passen l’aperitiu: farcellets de formatge camembert, fruita seca i grosella amb melmelada de tomàquet, trinxat de la Cerdanya amb cansalada cruixent i patates artesanes de la Deu farcides de carn de rostit. Tot regat amb vins, negre i blanc del Marquès de Sarnella, Celler Roure (DO Catalunya).

2015-01-13 210711+Se li demana al doctor que mengi una mica i el Dr. Bordas proposa, per tal que ho pugui fer, un tema pel debat. “Calia repatriar els infectats d’ebola o, tot generalitzant el concepte, qui viatja a l’Àfrica o on sigui ha d’assumir els propis riscos?” El Dr. Parés, pensa que l’Estat espanyol va actuar d’aquella manera que es pot resumir “Yo, más torero que ninguno”, sense estar prou preparat. Es debat. Un dels gironins que hi havia estat treballant, afegí que l’hospital Carlos III no tenia res, era una carcassa i prou. És un hospital del ministeri de Sanitat, és a dir no és de la comunitat de Madrid. Era absolutament inadequat i no servia per a malalts de risc. Fins i tot l’equip mèdic no era del Carlos III, varen anar-hi de la Paz i d’algun dels altres hospitals propers. I tornant a la qüestió, hi ha qui argumenta que paga impostos a Espanya i, si se li dona passaport per viatjar, el país se n’ha de fer responsable. Fins i tot hi ha qui parla del dret a poder morir a casa teva. La Dra. Teresa Puig i el Dr. Trilla acabaran dient que si es posen malalts on sigui voldrien tornar a casa… això si com s’ha dit, s’havia d’estar més preparats. El debat ha començat i les qüestions per al Dr. Trilla s’encavallen unes a les altres. Llavors el Dr.Trilla hi afegeix «precisament l’any anterior va sortir la proposta de convocatòria per la designació dels CSUR (“Centros, Servicios y Unidades de referencia”) per infermetats tropicals importades. Només ens hi vàrem presentar l’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital U. Ramón y Cajal de Madrid, que finalment vàrem ser els escollits. Així dons en comptes de l’hospital Carlos III, el més idoni havia de ser un dels dos indicats, per alguna cosa ens hi havíem presentat. I si havia de ser a Madrid, dons calia anar al Ramón y Cajal. Però és que fins i tot, a Madrid hi ha l’hospital central de la Defensa Gómez Ulla, que com és un hospital militar, aquests  acostumen a estar molt ben preparats.»

—Quina profilaxi hem de tenir present quan viatgem a algun dels països potencialment en risc?

«Primer, cal tenir una bona assegurança mèdica. Segon, en cas de tenir símptomes d’alguna infecció, cal anar a un bon hospital allà i tercer, cal tenir la possibilitat de tornar aquí.»

—S’ha dit que l’ebola era una creació militar… Existeix el terrorisme biològic?

«Primer de tot, he de dir que la natura és la primera i millor bio-terrorista que hi ha si no l’emprem com cal; en segon lloc, les armes biològiques són poc fiables i poc efectives. Recordareu un grupet terrorista  japonès molt sectari, nomenats Aum Shinrikyo (enguany Aleph) que l’any 1995 havien alliberat gas sarin a cinc línies del metro de Tokio, amb el resultat de tretze persones mortes, unes cinquanta greument ferides i un miler amb problemes temporals de visió, aconseguint un gran ressò internacional. Dons bé, aquest mateixos em consta que anteriorment havien visitat l’Àfrica per endur-se algun virus i fins i tot l’ebola. Però no els va funcionar. Per anar segurs, si es vol matar gent, millor una bomba nuclear o convencional. Ara bé, en un any sabàtic que vaig passar als EEUU, casualment vaig coincidir a un hospital en una època amb la preocupació al país pel bio-terrorisme relacionat amb tot allò de les armes químiques de l’Iraq en època de Sadam Hussein, i me’n vaig preocupar una mica… Despres de l’11-S, amb els atacs amb cartes contaminades amb antrax (el carboncle: malaltia infecciosa produïda per un bacteri)…als EEUU van morir dues o tres persones si no recordo malament. Ara bé, hi va haver 8-10 contagis i més de 300 mil persones varen voler fer profilaxis amb ciprofloxacino (un antibiòtic). Conseqüència: més afectats pels efectes col·laterals dels antibiòtics que per l’àntrax. Estem regularment en contacte amb el grup especialitzat dels Mossos d’Esquadra per aquest tema (treballen exclusivament amb explosius i armes químiques, nuclears i bacteriològiques), i els vaig comentar que no deurien tenir gaire feina. “Quantes vegades creu que sortim a la setmana?” Em van assegurar que cinc. La majoria, és clar, per bombes trobades de la guerra civil…»

—No fa pas molts anys, el 2009, vam tenir el problema de la grip aviària, causant d’una extrema despesa,…

«La grip A del 2009-2010, causada per una variant de l’Influenzavirus A (subtipus H1N1), va començar a Mèxic i a Califòrnia.

Era un virus nou, no hi havia immunitat, no hi havia vacunes ni tractament i començà un cert estat de pànic. Les vacunes arribaren quan l’epidèmia estava de baixada, encara que l’havien sofert moltes famílies. De fet, l’epidèmia resultà menys greu, afortunadament, de l’esperat. Però van haver-hi casos greus i casos mortals. Així, oportunament, al 2009 començà la propaganda anti-vacuna. Recordar la germana Forcades i la defensa que la vacuna contra la grip A no fos obligatòria (no ho ha estat mai…). Molta gent no se la volia posar perquè creia que no era segura… Total que l’any següent, 2010-2011, la mateixa vacuna en front la soca del virus A causant de tota aquesta polèmica artificial, es va incloure en la vacuna i es van vacunar a molts que no ho havien volgut l’any anterior. No hi ha hagut cap problema de seguretat diferent dels esperats i coneguts. Òbviament, tots els que van escandalitzar i profetitzar greus mals per aquells que es vacunessin al 2009 no han estat capaços de reconèixer la realitat i demanar disculpes. Es natural, doncs sempre, sempre, tenen raó (encara que no la tinguin)…

Les teories conspiratives sempre surten. Amb l’ebola també. Ara tenim les herbes curatories del,Sr. Josep Pàmies, associat també amb la germana Forcades. Ambdós defensen els suposats beneficis medicinals del MMS o Diòxid de Clor, i segueixen difonent públicament que aquest producte cura malalties com la malària, l’ebola, la sida i fins i tot el càncer. No hi ha evidència científica contrastada i acceptada que indiquin la seva utilitat. Son les mateixes tàctiques i els mateixos arguments de sempre. »

—I els antivirals? També va passar alguna cosa semblant…

«Els antivirals són fàrmacs usats per tractar infeccions de virus, així com els antibiòtics s’empren per a les infeccions de bactèries. Actualment els antivirals disponibles estan dissenyats per ajudar el tractament del Virus d’immunodeficiència o virus de la SIDA (VIH), els herpes labial o genital, la varicel·la, els virus d’hepatitis B i C que poden causar càncer de fetge o la grip en casos greus o potencialment complicats…. El seu ús es relativament segur, com el de qualsevol medicament. Ara, també sorgí la llegenda negra al 2009: negocis obscurs, virus creats artificialment, etc… Anecdòticament, quan hi va haver la polèmica del antivirals en la grip A de 2009, al final s’encapsularen amb una etiqueta del “Ejército Español” (dons era qui en tenia la capacitat per la seva ràpida i voluminosa producció)…. Encara en guardo algun pot a casa de caducat.»

—Abans hi va haver la passa de les vaques boges…

«Quan a les vaques boges, l’encefalopatia espongiforme bovina és causada per proteïnes desnaturalitzades (prions). En alguns casos i amb un risc certament baix, vàrem veure que es pot transmetre als humans (Malaltia de Creutzfeldt-Jakob) mitjançant la ingestió de determinades parts dels animals de més de 30 mesos d’edat, ja que a través de les anàlisis mai es va trobar que es desenvolupés la malaltia en els bovins menors de 30 mesos (que comprèn la totalitat dels vedells). Hi va haver un terrabastall a tot el món, amb paràlisi de comerç i molt trasbals en les indústries càrniques. Al Regne Unit se sacrificaren 4’4 milions de vaques… A Espanya s’arribà a uns 400 casos d’animals infectats. La mortalitat humana no va ser gaire major dels 200 casos… Es va canviar la forma d’alimentar els animals i enguany es pot dir que ja està controlada.»

—I el denominat virus del papil·loma humà (VPH)? És cert que actualment és la malaltia de transmissió sexual (ETS) més freqüent al món?

«Si. Sobretot a l’Àfrica. Aquesta infecció és causada per més de 150 tipus de virus i un dels símptomes és l’aparició de berrugues a les mans, peus i genitals… Pot produir càncer de coll d’úter… I la vacuna, descoberta en part gràcies a la tasca de científics catalans de l’ICO i a la qual esta ajudant molt les fundacions i organitzacions tipus GAVI, farà que, d’aquí a 20 anys, haguem reduït el risc i els casos de càncer.  La vacuna és segura i es recomanable posar-se-la.»

Passen el segon plat, a escollir entre un tataki de tonyina en escabetx i canyella, amb hummus d’albergínia i tomàquet semisec  o un melós de vedella cuita a foc lent, a 80º, amb xips vegetals. La discussió, però està molt engegada.

 

2015-01-13 235218+—És important vacunar-se de tot? Per exemple, els funcionaris calia que es posessin la tuberculina contra la tuberculosi? És cert que la teníem eradicada i els immigrants ens l’han tornada fer brotar?

«La tuberculosi mai ha estat eradicada. Culpem la immigració del Perú, Índia o Pakistan, però no és veritat, la tenim aquí… Hi ha la creença popular que és una malaltia dels pobres, però la pot tenir qualsevol. Avui sabem que la vacuna BCG no és prou eficaç i per això ja no es recomana… De la immigració o dels viatges de turisme, tenim altres malalties encomanades o contagiades. Per exemple, la malaltia de Chagas, la tripanosomiasis americana, endèmica des de Mèxic a Sud-Amèrica, una malaltia parasitària tropical, generalment crònica, causada pel Tripanosoma cruzi, caracteritzada per l’OMS com a una de les  malalties tropicals més desateses.

I tornant a la vacunació, el més rellevant però, és la vacunació del personal sanitari. També rentar-se les mans. Cal pensar que el personal sanitari podem transmetre malalties a malalts d’altres infermetats.»

—Quin és el grau actual de vacunació?

«Entre el personal sanitari, la vacunació antigripal ha baixat del 30% fins el 20-25% Vacunes al 100%? Només als EUA, perquè allà, si no et vacunes, ja et pots acomiadar de la feina. Hem de fer esforços i campanyes per tal de mantenir l’hàbit del rentar-se les mans, que entre la població general ja no està de “moda”. Entre els sanitaris ho practica un 60%-70%…»

—I per què la gent no es vol vacunar?

«Hi ha moviments antivacunes des de fa molts anys, que habitualment no es diuen així, sinó que prenen noms més equívocs; per exemple, “vacunació segura”. No estan basats en cap evidencia científica contrastada i neguen la realitat acceptada per una immensa majoria de la comunitat científica. Afortunadament, la majoria dels pares segueixen les recomanacions dels metges i infermers i vacunen (vacunem) els nostres fills. Aixi hem controlat moltes malalties infeccioses.»

—I la influència dels mitjans d’informació? Per exemple la germana Forcades i el suport que en rep.

«La germana Forcades, que per cert i contra el que ella diu en el seu currículum, no es Doctora en Salud Pública, va ser un fenomen mediàtic al 2009. Els seus arguments i la seva posada en escena van tenir força ressò i malauradament poc contrast. Atacar a les multinacionals farmacèutiques es un èxit segur. La especialització en Salut no es habitual avui entre els mitjans ni els periodistes. No es correcte que en matèria de Salut Pública, atenent a la llibertat d’expressió, es doni el mateix pes a opinions expertes i evidencies científiques que a anècdotes i fets aïllats puntuals.»

—Per als joves, la medicina ja no és cap panacea. Els salaris no són els que eren.

«Ni per als grans. Els salaris son comparativament baixos. Hi ha metges que estan sobre els 2.000 € tot i el prestigi del sistema sanitari català. Les enquestes ens deixen molt bé als metges, la ciutadania ens tracta amb respecte i confiança, i això no ho podem perdre. Soc membre de la Junta del Col·legi de metges de Barcelona, fet que em dona una certa perspectiva de les grans dificultats dels metges joves. Dels estudiants, un 70% són noies i només els o les més brillants han entrat a la Facultat.  La carrera dura 6 anys. Poseu després especialitzacions (MIR) de 4-5 anys, màsters, doctorats… Entre els joves metges i metgesses hi ha molt poc atur afortunadament, però hi ha molts “subcontractes” de guàrdies i altres feines inestables i mal remunerades… Els metges que ja tenim una posició podem viure dignament, cert, però no podem pas estirar més el braç que la màniga… Hem de treballar tots perquè Catalunya es recuperi i alhora la sanitat catalana, una veritable “estructura d’estat”, pugui recuperar també i avançar en assistència, docència i recerca biomèdica. Som un país en el que la sanitat es una de les nostres principals fortaleses, i la força de la sanitat son, sense cap dubte, els seus professionals.»

Passen postres a triar —sopeta de  fruits vermells amb gelat de iogurt de la Fageda i gelatina de menta o bé Cilindres de xocolata blanca i negra amb coulis de mango— i cafès.

2015-01-13 235159-1+Tornem al funcionament de l’Hospital Clínic, que pertany a la xarxa del Sistema Català de la Salut i és públic, amb una gestió clínica autogestionària. «Som un hospital públic i n’estem molt orgullosos. Volem servir el Sistema Català de Salut i ho volem fer tant bé com la privada. La gran idea de l’Hospital Clínic va ser fer la gestió clínica. L’autogestió es concreta en fets com ara la de treballar per àrees per aconseguir l’estalvi del 10% de mitjana per adequar-se als requeriments pressupostaris de la Generalitat. Entre els caps d’àrea s’aconsegueix repartir adequadament les càrregues.» El pressupost total  (el 95% ho paga el ciutadà) és una mica superior al del Barça, entorn d’uns 540 milions €, «només que cap metge no cobra com Messi», comenta el doctor sarcàsticament. «Hi ha dèficit, però tanquem els exercicis amb equilibri pressupostari.» El  deute històric amb l’estat és d’uns 80 milions €, d’ençà que l’Ajuntament es desfeu del Patronat, tot i que se li anava carregant la seva part… «Per l’acord vigent, el 80% del deute se’n fa càrrec la Generalitat i el 20% nosaltres, que l’haurem d’anar tornant en uns quants anys. L’Hospital Clínic, doncs, té una part assistencial pública —la més  gran—, la docència a la Universitat de Barcelona, la recerca (amb l’IDIBAPS i CRESIB) i, finalment, per als metges que volen, poden exercir l’activitat privada en una part anomenada Barnaclínic dedicada a aquesta,  els beneficis de la qual reverteixen a l’Hospital Clínic. La crítica, òbviament, es que es facin servir recursos públics per a aquesta part privada, la qual cosa no és certa, ans al contrari: el sector públic es beneficia dels guanys i inversions fetes gracies a aquesta activitat privada.

Davant les constatacions que el Clínic s’està quedant petit i de la compra de l’edifici veí dels bombers (hi havia un projecte d’uns 120 milions d’€ que la crisi s’ha endut), hi ha qui parla de deslocalització i d’inversió dels diners obtinguts per la venda de terrenys en la construcció d’un altre gran Hospital. D’això ja se n’havia parlat, quan es volia traslladar el Clínic a l’Hospital General de Catalunya. Però la situació té avantatges (és cèntric i universitat i hospital són allà mateix) i inconvenients (no pot créixer més). Altrament, vendre terrenys és inviable, perquè la deixa dels terrenys del Clínic està escripturada com per a tenir-hi sempre activitats hospitalàries (si no seguissin, els terrenys tornarien als hereus)… Tampoc els temps estan per inversions… »

2015-01-13 234827+Són gairebé les 12 de la nit. S’ofereix al doctor Trilla una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007) on s’hi endevina un rostre femení. En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on cal destacar-ne la seva sumptuositat i lirisme. Són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques, tot plegat amb un redescobriment del color i la matèria. Fem les fotos de rigor del grup abans d’acomiadar-nos.

[1] en epidemiologia un brot descriu un grup petit, localitzat de gent o d’altres organismes infectats amb una malaltia. Acostumen a estar limitats a un poble o àrea petita. Amb un parell de casos d’una malaltia transmissible associats en el temps i l’espai serien suficients per constituir un brot. Un brot es refereix a epidèmia quan afecten una regió en un país o un grup de països. Quan els brots de malaltia són globals es parla de pandèmia, seria per exemple el cas de la sida. Malalties comunes que ocorren a un nivell constant però relativament alt en una determinada població són anomenats “endèmics”, com per exemple el xarampió que ha estat contínuament present en una comunitat i moltes persones desenvolupen resistències

Biografia  (Institut de Salut Global de Barcelona, Sala de premsa de la Generalitat de Catalunya i la web de la Casa Àsia)

Nascut a Barcelona, l’any 1956, és professor i investigador del CRESIB (Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona) i metge epidemiòleg a l’Hospital Clínic de Barcelona. Casat, amb dos fills, és afeccionat a la lectura, el golf i el Barça.

Llicenciat en medicina al 1980 i doctorat al 1990 per la Universitat de Barcelona (UB). Obté el Màster (MSc) en Economia de la Salut i Gestió de la Salut per la UB i la Universitat Pompeu Fabra al 1997, i també el Màster en Gestió Hospitalària i de Serveis de Salut de la UB.

Des de l’any 1980 exerceix la seva tasca assistencial a l’Hospital Clínic de Barcelona com a metge on hi realitza el MIR amb especialitat en Medicina Interna (1981-1985). Va realitzar una estada de Postgrau de Formació en Epidemiologia Clínica i Recerca en Serveis de Salut (1990) a la University of Iowa Hospitals and Clinics (EUA). De l’any 1985 fins el 1995 va ser adjunt d’Infermetats Infeccioses i després cap de secció d’Epidemiologia Hospitalària del 1996 al 2002. Al 2002 obté l’especialitat en Medicina Preventiva i Salut Pública. A l’any 2004 va assolir la categoria de Consultor Sènior  l’Hospital Clínic.

És professor agregat del Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona, on també exerceix com a secretari de la Facultat de Medicina. És president del Consell d’Administració de l’Agència de Qualitat i Avaluació en Salut (AQuAS), empresa pública del Departament de Salut, i és cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Autor de més de 180 articles originals publicats en revistes biomèdiques incloses el  Science Citation Index i PubMed, ha escrit més de 30 capítols en llibres de medicina (d’Espanya i els EE.UU.). També és revisor i/o membre del consell editorial de vàries publicacions espanyoles, així com de revistes biomèdiques internacionals (EE.UU.).

És Investigador Principal o Associat de més de 20 projectes finançats amb fons públics (FIS, MCyT, UE). I consultor científic expert per al Govern català, així com per al ECDC.

Enguany fa recerca en la prevenció i control d’infeccions relacionades amb l’assistència sanitària. També en epidèmies de la grip i vacunació contra la grip; en qualitat assistencial i seguretat clínic i sobre els procediments d’aïllament i control de malalties altament infeccioses.

Anuncis

Entry filed under: Metges.

Entrevista al Diari de Girona amb el conseller Mas-Colell, derivada del sopar tertúlia Tertúlia sopar amb el Dr. Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Fundació de la Universitat Catalana d’Estiu, del Consell de Protecció de la Natura i catedràtic d’Ecologia de l’UB, dimecres 4 de febrer de 2015

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Desembre 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« nov.   gen. »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: