Tertúlia sopar amb el Dr. Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Fundació de la Universitat Catalana d’Estiu, del Consell de Protecció de la Natura i catedràtic d’Ecologia de l’UB, dimecres 4 de febrer de 2015

21 gener 2015 at 13:21 Deixa un comentari

Dia de neu a mig Catalunya i de molt fred a Barcelona. Arriba amb el Dr. Jordi Martinell, biòleg i paleontòleg. que és l’encarregat de presentar-nos-el com un dels primers professors d’ecologia, deixeble del cèlebre Ramon Margalef, amb qui hauria col·laborat en el volums de la Història natural dels Països Catalans i a la càtedra del qual acabà integrant-se. Al llibret on es van publicar les intervencions de la sessió en memòria de Margalef que va tenir lloc a l’IEC el 5 d’octubre de 2004, Ros escriu: «El Margalef d’aquells primers anys treballava de manera incansable i no només excel·lia com a naturalista, sinó que era capaç de relacionar aspectes molt diversos de la biologia, la geologia, la física i la química. Era tan evident que tenia un cervell privilegiat i que els seus coneixements depassaven de molt els dels seus col·legues, que molta gent en posició de fer-ho l’ajudà. Se li van oferir beques i se li va facilitar la recerca. Després de la Segona Guerra Mundial, un cercatalents americà li va donar la possibilitat de viatjar sense límits pels Estats Units i altres països; ell la va aprofitar i, fins i tot, va plantejar de quedar-se en un parell d’universitats nord-americanes, però acabà per quedar-se a  Catalunya. D’aquesta manera, el 1950 va esdevenir investigador de l’Institut d’Investigacions Pesqueres (que ara és l’Institut de Ciències del Mar, del CSIC). Va arribar a ser-ne director i va convertir-lo en un centre de referència en oceanografia».

110_Chromodoris+El Dr. Martinell ens diu que el coneixia ja abans que arribés a la Universitat. «Estudia cargols sense closca però d’uns colors maquíssims. Va ser el primer en fer-ho al país. Aquest va ser el lligam que ens unia, ja que jo estudiava els cargols amb closca, els fòssils. Fins i tot vàrem col·laborar en alguna publicació. Gran docent i pedagog. Els alumnes parlen molt bé d’ell. Va ser responsable de l’edició d’una col·lecció de llibres d’ecologia, que es traduïen de l’anglès, entre ells el llibret seminal d’en Margalef, Perspectives in Ecological Theory (1968). Llavors ja parlava de la teoria de la informació que aplicava a l’ecologia. Fins i tot va traduir llibres del meu terreny, la paleontologia.» També ens parla de les seves aportacions i publicacions científiques, esmenta col·laboracions  amb d’altres científics com Richard Fortey (¡Trilobites!) i Richard B. Primack (Introducción a la biología de la conservación), i subratlla el fet d’haver donat a conèixer a la pell de brau els llibres i articles de Stephen Jay Gould (1941-2002), un dels paleontòlegs més importants del segle XX (Gould esencial).

L’Andreu afegeix que, quan anys enrere, els anys 70-71, a Destino se’ls acudí fer una Història natural en diversos volums, ell va ser el seu científic de referència, al qual, ningú gosava corregir-lo de res, perquè a l’editorial la majoria de gent era de lletres. En Lluís afegeix que els títols dels seus llibres solen ser molt originals i no només n’esmenta alguns sinó que ens en regala algun exemplar: Rots de vaca i pets de formiga. Reflexions sobre el medi ambient (Thassalia, 1999). La natura marradeja (Rubes, 2001), El segle de l’ecologia (Bromera, 2004), L’altra meitat del medi ambient (Almuzara, 2007) o Més de quaranta senyals (Pagès, 2014).

DrRos01+«La motivació per escriure sobre medi ambient és la mateixa que la que em dugué en el seu moment a ser professor d’ecologia: la necessitat d’ensenyar ciència ambiental, però no només a les aules, als estudiants universitaris, sinó al gran públic. La nostra societat necessita saber el fonament científic de molts dels problemes a què s’enfronta, i crec que jo hi puc aportar el meu gra de sorra. He escrit prop de tres centenars d’articles en diaris, revistes, capítols de llibres, sobre temes amb base ambiental i ecològica, que després he recollit (i ampliat) en aquests llibres. He fet el mateix amb textos sobre ciència en general: Proposicions il·luminadores i insensates (Empúries, 1999), Exploració, joc i reflexió (Pagès, 2007) i estic acabant-ne un altre que encara no té títol definitiu. També he escrit directament llibres sobre temes de recerca i medi ambient, per exemple Objectiu: l’Antàrtida. Diari de bord d’una campanya oceanogràfica (Empúries, 1999), Vora el mar broix. Problemàtica ambiental del litoral mediterrani (Empúries, 2001).

Escriure per al gran públic és una de les meves satisfaccions més grans, només comparable a la recerca i la docència en ecologia i a la traducció de llibres de grans científics, també divulgadors ells mateixos, com l’esmentat S. J. Gould o Edward O. Wilson, Charles Darwin, Rachel Carson o Richard Dawkins, entre molts altres.»

Se li explica com funcionen les nostres sessions i es disposa a parlar-nos de l’IEC, del Consell de Protecció de la Natura, de la Universitat Catalana d’Estiu, del seu camp d’investigació —els nudibranquis— per acabar fent referència a un espai  protegit i molt estudiat per ell com és el de les illes Medes.

Comença doncs amb l’IEC, que avui es presenta com l’Acadèmia de la llengua catalana i l’institut de les humanitats i les ciències. «Quan el 18 de juny del 1907 Prat de la Riba va crear l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), presidit per Antoni Rubió i Lluch, volia que anés més enllà de la Universitat, que en aquells temps era força dolenta i no investigava, i que també superés les Acadèmies. L’any 1922 ja fou admès a la Unió Acadèmica Internacional, amb la qual col·laborem en diversos projectes. Avui és una institució privada de Dret públic que té per objecte la recerca científica en tots els elements de la cultura catalana. Això significa que no s’han pogut aplicar les retallades de la Generalitat (però les hem patit, tanmateix). També actuem d’assessors de les institucions, tant del Parlament com de la Generalitat. Volem ser allò que avui se’n diu una estructura d’estat. Cal saber que l’entitat s’estructura en diverses seccions, amb les seves respectives filials, segons les grans àrees temàtiques en què s’organitza la recerca, la primera de les quals va ser la Històrico-Arqueològica, bé que la més coneguda pel gran públic és la Filològica, que té caràcter normatiu respecte a la llengua catalana; és a dir, actua com a referent acadèmic. Cada una de les seccions és formada per un màxim de vint-i-vuit membres numeraris, pels membres emèrits i pels presidents de les societats filials adscrites a les seccions. A cadascuna de les seccions els membres corresponents són un màxim de trenta. Actualment, després dels reajustaments en què es va haver de reduir el personal (hi havia cent vint i cinc persones), compta amb una plantilla d’un centenar de persones. Pressupost? Ara, amb les vaques magres,  movem a l’entorn d’uns 8 a 9 milions € anuals. En temps de vaques grasses, s’havia arribat als 12 milions € (any 2007, de celebració del centenari). En un 70% els diners surten de la Generalitat, un 20% aproximadament, de la Diputació de Barcelona i altres administracions i, cada vega menys, del Ministeri. L’altre 10% surt de la venda de les nostres publicacions, lloguers d’espais, drets d’autor, activitats… Per exemple, l’IEC confecciona i guarda les PAAU, les Proves d’Accés a la Universitat, la Selectivitat, o, des de la filial de matemàtiques, organitza l’olimpíada matemàtica “Cangur”… a més tenim els llegats, que segueixen arribant. Tanmateix puc citar tot el llegat Rodoreda que en els anys bons ha donat uns 50.000 €/any… Ara bé, del total del pressupost una meitat se’n va en el funcionament de la casa i, aproximadament l’altra meitat en personal que es dedica a fer recerca. Cal saber que la majoria de membres treballen a l’IEC gratia et amore. A l’IEC s’hi treballa amb llibertat. Ni tan sols té normes per a les reunions, com tenia la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), una entitat el 1899 a Barcelona, l’organització naturalista més antiga de Catalunya, que segons tinc entès els seus estatuts prohibien que en les reunions de la Institució s’hi pogués parlar de futbol, de política o de dones… Valgui la gracieta.»

—I les quotes dels socis. On van? li demana en Carles Bastons.

«A les filials.»

Mentre parla, serveixen l’aperitiu.  Botons de pernil ibèric, llagostí en tempura i salsa de romesco  i tastet de pop i patata.

«Des del 1990 constitueixen l’IEC les cinc seccions següents: la Secció Històrico-Arqueològica, la de Ciències Biològiques, la de Ciències i Tecnologia, la Filològica i la de Filosofia i Ciències Socials. Les vint-i-vuit societats filials actuals formen part integrant de l’estructura acadèmica i organitzativa de l’Institut com a entitats autònomes. N’hi ha de tota mena, des de la d’estudis litúrgics a les d’estudis jurídics o matemàtics. Les societats tenen una reglamentació pròpia, estan regides per una junta directiva i tenen un membre de la Secció a la qual estan adscrites que hi actua de delegat. A l’IEC publiquem una quarantena de revistes, la majoria en català, però també en anglès o multilingües, com la  d’Estudis romànics

Dr_Ros03febrer15+Perquè pugui fer algun tast algú comenta que el concepte que la gent té de l’IEC és com si només hi hagués filòlegs i lingüistes que fan diccionaris. En canvi, darrerament, Castellet, Giner i ell, sortits del món de les ciències, semblen haver-li donat una altra dinàmica. El Dr. Casacuberta, avançant-se ell a respondre negativament, es demana amb veu alta si no aniria bé una més alta presència pública, per exemple, en el debat del procés actual que viu Catalunya… Comparant amb Òmnium, que ha passat a primera línia del debat públic, l’IEC no. És o no bo? Pensa que no pels principis bàsics. Fixem-nos com els va als Països Catalans. Alguna cosa no va prou bé. Balears i València tenen un paper ben galdós.

«Si, si, jo també ho dubto. Ja hi ha altres institucions per als aspectes cívics i polítics (per a les bufetades, diguem-ne, però nosaltres també n’hem rebut). A cops també fem un cop de puny damunt la taula. Per exemple amb allò del Lapao. La nostre institució és un centre de recerca i estudis de catalanística i, amb les seves seccions i societats filials, promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en la de les humanitats, en tots els elements de la cultura catalana, aquí i arreu dels Països Catalans, a la Franja, a la Catalunya del Nord, a València o a les Illes. Actua com a centre divulgador de la recerca i també acull, en la seva seu, iniciatives d’altres institucions i universitats d’arreu que estan en estreta relació amb la investigació i la cultura. Vam calcular quantes activitats de tota mena s’havien fet el 2013 (conferències, congressos, presentacions de llibres…) i eren entorn de les 3.000. Això, descomptant caps de setmana, vol dir més d’una desena diàries. Des de l’any 1922 que fou admès a la Unió Acadèmica Internacional, amb la qual col·laborem en diversos projectes.»

Llavors la Rosa, tot reblant el clau postil·la, «potser pel fet com s’ha apuntat abans, que l’IEC es una institució privada però de dret públic, a diferència d’Òmnium, no pot actuar com aquesta».

«Efectivament.»

—Es per això que es podria considerar l’IEC doncs una estructura d’estat? —prossegueix la Rosa.

«Jo crec que sí. En Prat de la Riba, de fet, deia una cosa similar.»

—Però les seves activitats són desconegudes pel gran públic. Existeix algun pla director? —li demana el Dr. Bordas.

«El Pla director (les Orientacions estratègiques) es va fer el 2008, en temps de vaques grasses. Es va aprovar un organigrama que tenia sentit. Però no tot ha pogut ser. Avui s’ha convertit en una mena de desideràtum (ja ho deia al meu programa electoral), però el tenim com a meta per a molts aspectes de la nostra activitat. Es fa el que es pot en funció del pressupost. L’activitat científica i acadèmica de l’Institut queda reflectida en els projectes de recerca i en la publicació dels seus llibres, en col·leccions de monografies i en les publicacions periòdiques promogudes per les seccions i les societats filials; això suma més d’un centenar de publicacions anuals. L’IEC les posa a l’abast del públic per mitjà del portal de publicacions, on es troba el catàleg complet i també la versió digital d’una part de la seva producció editorial. Una cosa que valdria la pena fer, és recomanar la visita a la web www.iec.cat on es poden consultar totes les revistes i llibres. Fins i tot hi ha una videoteca consultable per streaming. Ens estem passant al digital, i les publicacions en paper tenen tirades cada cop més reduïdes; en part això és cosa dels temps, en part abarateix l’edició i la tramesa, i en part redueix l’espai de magatzem. Aquest febrer s’ha engegat una campanya de donació d’excedents de publicacions per poder reduir estocs emmagatzemats. A partir de mitjans de febrer va estar obert a tothom (abans als membres de les entitats filials).»

Dr_Ros01febrer15Hi ha qui encara insisteix:

—Suposant que es conegui el seu nom com a president, segur que la majoria de gent desconeix la junta de govern. Altrament, quan es fa un acadèmic de la RAE, surt arreu i li dona prestigi; en canvi, si fan un nou membre de l’IEC, suposant que no hi hagi un bon tap per ser-ne, no surt enlloc.

«A més del President, actualment hi ha dos Vicepresidents, Jaume de Puig i Oliver  i Joaquim Agulló i Batlle, a més d’un Secretari General, que ara és Romà Escalas. L’IEC té uns 200 membres numeraris. Als 70 anys passen a emèrits i deixen la seva plaça buida. Cada any solen entrar deu o dotze membres nous. Tot plegat però, no arriben als 300.»

—Quins criteris regeixen per entrar?

«Depèn de l’àrea, però n’hi ha tres de claus: Una professionalitat provada en excel·lència investigadora, una coneguda i notòria fidelitat al país i la disposició a col·laborar per l’IEC. Un altre criteri addicional procura atendre les àrees o seccions menys representades, tot i que finalment el ple és el que decideix, usualment amb l’aprovació prèvia de la secció que li ha fet arribar. Els nous membres de l’Institut també són publicitats, però crec que, efectivament, la difusió que se’n fa no és tan “sonada” com la de la Real Academia Española; en part això es deu a que en aquesta hi ha molts literats de renom (en la nostra també, però no tants), i en part es deu, segurament, a que els catalans som més discrets: ens agrada fer feina i no anar-ho esbombant.»

Passa tot seguit a parlar-nos del Consell de Protecció de la Natura (CPN), creat per la Llei d’Espais Naturals del juny de 1985, que ara presideix, després que ho fes l’olotí Lluís Paluzie. «La Llei d’Espais Naturals especifica l’adscripció orgànica del Consell, que és independent però “penja” orgànicament del departament que s’ocupa del medi natural. El Consell està ubicat a les dependències de la Direcció General del Medi Natural i Biodiversitat del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, per la qual cosa està adscrit orgànicament a aquest Departament, de qui en depèn. Pel que fa a la protecció de la natura, sempre ha anat amb una sabata i una espardenya. Amb el tripartit encara pitjor. No es feia tot el que calia. Ara ha canviat, accepten les observacions i ens ho diuen. Les funcions del Consell són les d’emetre els informes esmentats en la Llei d’Espais Naturals i altres dictàmens a requeriment del Parlament i de les administracions competents. En general, proposa les mesures i actuacions per al compliment de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.»

Passen el primer plat, arròs amb pèsols, carxofa i cansalada. El vi negre que l’acompanya és un Torres Celeste Roble D. O. Ribera del Duero. El parlament s’ha convertit en diàleg ordenat.

—Té alguna cosa a veure amb el PEIN, les zones de conservació (ZEC) i les de protecció (ZEPA)?

« El Pla d’Espais d’Interès Natural o PEIN, aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el 1992, és una configuració legal que té per objecte la delimitació i l’establiment de les mesures necessàries per a la protecció bàsica dels espais naturals, la conservació dels quals cal assegurar, d’acord amb els valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials. El 2005 incloïa 144 espais d’interès natural que abastaven 648.065 hectàrees; tanmateix, amb l’aprovació al setembre del 2006 de la proposta catalana de la Xarxa Natura 2000, el PEIN experimentà un creixement destacat de la seva superfície total i el seu nombre d’espais, ja que, d’acord amb la Llei de 2006, de mesures en matèria de medi ambient, la declaració d’una zona d’especial conservació (ZEC) o d’una zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) implica la seva inclusió automàtica en el PEIN. Això fa que des del febrer de 2013, 977.107,87 hectàrees (un 30,44% del territori català) formin part del PEIN, a més d’incloure 77.819,21 hectàrees d’espais marins. El Consell evacua informes sobre tots aquests espais, i emet dictàmens sobre temes de medi ambient, a petició o per iniciativa pròpia.

—Quines persones componen el Consell de Protecció de la Natura (CPN)?

«Els membres del Consell són nomenats pel President de la Generalitat a proposta d’entitats científiques, conservacionistes agràries i municipals de Catalunya entre persones de reconeguda competència en les diverses disciplines que tracten del medi natural, i són com a màxim 21 persones: 6 per l’IEC; 3 per les universitats públiques de Catalunya, a proposta del Consell Interuniversitari de Catalunya; 1 per la Federació d’entitats Excursionistes de Catalunya; 1 per la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA); 1 per part de la Federació d’Entitats Ecologistes de Catalunya; 1 per cadascuna de les organitzacions professionals agràries més representatives en l’àmbit de Catalunya, d’acord amb els resultats de les eleccions a cambres agràries i en funció del nombre de vots obtinguts, fins un màxim de tres; 1 pel Consorci Forestal de Catalunya; 1 per la federació de Cooperatives Agràries de Catalunya; 1 per la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors; 1 pel Consell General de Muntanya; 1 per l’Associació Catalana de Municipis; 1 per la Federació de Municipis de Catalunya i 1 persona funcionària del cos superior de la Generalitat de Catalunya que exerceix com a secretari o Secretària del Consell.»

—Qui és el secretari?

«Vet aquí un problema kafkià. Fa uns mesos que no tenim secretari i en vaig demanar un a la direcció general, que va suggerir una persona. Abans del nomenament, el vaig voler conèixer i reunir-me amb ell. Em va dir que no, que abans l’havien de nomenar, i el departament no el vol nomenar si abans el CPN no l’accepta… De moment no hi ha nomenament.»

—Tres preguntes en una: funcionen bé amb gent tan diversa? Cobren? Els fan cas les administracions?

«El Consell de Protecció de la Natura pot funcionar en ple o en comissió permanent. Per acord del Ple també poden crear-se les Comissions de treball no permanent o transitòries que s’estimi convenient en funció de les qüestions que s’hagin d’estudiar o tramitar. Els membres cobren exclusivament dietes (una misèria) per reunions i prou; hi ha una petita remuneració per les persones que elaboren els informes. En el quart de segle de funcionament del Consell, no recordo cap ocasió d’enfrontament entre els membres proteccionistes o conservacionistes i els representants dels que usufructuen el medi natural.»

—En els espais protegits sempre hi ha conflicte.

«L’equilibri no és fàcil. El problema és que les àrees protegides s’han de finançar. Fins ara, els diners procedien de la Generalitat, la qual cosa vol dir que també han patit retallades. Malgrat tot funcionem, però en la part del medi ambient estem amb el “cul enlaire”. Ara ha fet forat la peregrina idea que cal explotar les àrees protegides (quin contrasentit!) per tal que s’automantinguin. Això és no entendre els valors ecològics, ambientals, àdhuc socials de les àrees protegides. És que es vol explotar la fusta, els bolets, les espècies cinegètiques de les àrees protegides?  Això no sembla possible. O protegim o no. És una situació intermèdia que no funcionarà. El més concret és la explotació forestal. Molts boscos no es poden explotar i d’altres sí si es troben en àrees protegides. La gent està enfurismada i volen demanar la dimissió del responsable, el director general de Boscos, Sr. Trasobares i fins i tot del conseller. Prohibir sense més no sembla adequat en molts casos. Hi ha, és cert, molts forats a les lleis; un exemple: Els paleontòlegs es queixen perquè la llei diu que els fòssils estan protegits (els col·leccionistes no poden anar ni  a gratar parets per trobar-ne, si no volen una bona multa), i en canvi, les diatomites, que són roques sedimentàries silícies formades per microfòssils de diatomees, algues marines unicel·lulars que secreten un esquelet de silici conegut com a frústul, es poden emprar per a la construcció.»

S’obre un bon debat en què intervé el Dr. Martinell amb molts exemples. Dels fòssils es passa a la protecció d’espais i fons marins. «Això de llençar àncores a l’estiu amb la barqueta i anar allà on vulguis s’ha d’acabar.» «Ja veig que hauré de sortir a les vuit del matí per trobar una boia lliure.» Experiències de tot tipus. «Ja no es pot fer ni submarinisme si vols arribar sencer a la teva barca i no prendre mal…» «Cal comptar que, entre els animals que cal conservar dins els espasi naturals, n’hi ha un de molt important per les seves activitats: l’ésser humà. El problema és que amb tanta legislació de vegades no es té en compte.»

Algú que s’ha anotat els punts de la xerrada talla i diu que toca parlar de La Universitat Catalana d’Estiu de Prada (UCE), de la que presidí l’equip rector del 2001 al 2008.

«L’embrió de la UCE foren unes diades que l’any 1968 organitzaren a Prada conjuntament el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), amb Pere Verdaguer com a ànima,  tot just després del maig del 68. A partir d’aquesta experiència, i de l’interès de la gent de la Catalunya del Nord per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent del Principat, les Illes i el País Valencià per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme els restringia, sorgí l’estiu del 1969 la primera UCE. L’Any 1977 es va veure la necessitat de passar el relleu a una organització més representativa de tots els Països Catalans. Després de la mort de Franco, l’UCE s’havia vist abocada a un procés de marginalització creixent, tant des d’un punt de vista acadèmic com polític, i s’hi agreujaren els problemes econòmics. Davant una plausible desaparició de l’UCE, el president de l’IEC Enric Casassas reuní l’any 1985 una trentena d’intel·lectuals vinculats a l’UCE amb el propòsit de redreçar la situació.»

—Abans era una mica un desori però darrerament es treballa molt, afegeix en Lluís.

«És veritat, es treballa molt i molt encertadament.»

—M’hi agraden els homenatges que es fan, prossegueix en Lluís.

«Habitualment són de gent que ha fet carrera per la universitat.»

—Allò era una mena de kermesse, una trobada entre estudiants, professors, polítics, gent de cultura… on tothom hi feia activitats segons els interessos particulars. Activitats culturals i lingüístiques en català, que no es podien fer enlloc. També polítiques.

«Sí, començà així, però ha canviat molt. Jo vaig dir que allò era una Universitat, abans de res, catalana en segon lloc. És a dir un lloc de treball de tots els Països Catalans. La festa estival era l’afegitó i venia en tercer lloc. Com a resultat d’aquesta re-fundació es creà el Patronat, on s’incorporaren les principals entitats culturals territorials i les universitats. Avui la majoria de matèries les imparteixen professors universitaris (entre un 70% i 80 %). Es trien celebracions i homenatges a persones de relleu. A la darreria del 1995 el president de l’IEC Emili Giralt tirà endavant la creació de la Fundació UCE, l’estructura que encara tenim avui. No fa gaire em van demanar també que presidís aquesta Fundació. L’experiència de l’UCE? Molt positiva: passes bona part de l’any cercant finançament, professorat i activitats, no tens vacances durant tot l’estiu, però t’enriqueixes amb molts contactes.

—I qui serà el proper president de l’equip rector?

«S’ha d’acabar de decidir. La cosa està entre els doctors Alegret i Sales. Ja ho hauríem de tenir decidit»

Passen  el segon, plat: espatlla de xai a la cullera. 109_Hypselodoris3+Ara toca parlar de la seva carrera i de les seves investigacions. «Se’m va oferir una beca quan no se’n donaven per anar a Galícia, quan començaven allà els negocis de les muscleres, per especialitzar-me en musclos. Vaig refusar, perquè, quan feia immersions al mar m’havia entusiasmat amb els nudibranquis, uns cargolins sense conquilla, uns llimacs marins, vaja com indica el seu nom: “amb les brànquies nues”. Són un subordre de mol·luscs gasteròpodes de l’ordre dels opistobranquis, d’uns colors cridaners, que són “semàfors” de les defenses de tota mena, principalment substàncies químiques que avisen els depredadors que aquests llimacs són perillosos (tòxics, de mal gust, etc.). 106_Donvice+Ja fa uns anys es va veure que aquestes substàncies tenen aplicacions mèdiques, cosmètiques, alimentàries, farmacològiques: n’hi ha d’antitumorals, de cardioactivadores o condimentals etc. Ja se’n han tret condiments per substituir, per exemple, el pebre. En fi, que amb el temps, aquests animalets acolorits han resultat més importants que els musclos.»

—I la carrera de professor  universitari?

«Jo vaig ser un de tants PNN que al llarg de la dècada de 1970 esperaven la dignificació de la carrera a Barcelona i la contractació del professorat. Però, els companys s’anaven situant. Finalment, jo també vaig fer oposicions. Vaig guanyar una de les 5 places d’agregat i vaig triar Múrcia. Va ser molt interessant perquè a la Universitat no hi havia ningú dedicat als estudis marins. Els vaig començar de zero i vam treballar al Mar Menor, una llacuna litoral amb molts problemes de contaminació i molt poc estudiada. Cinc anys. Avui dia hi ha quatre o cinc catedràtics deixebles meus i el Mar Menor està molt estudiat. Vaig arribar a catedràtic i cap a Barcelona, al meu departament, el d’Ecologia, que dirigia el meu mestre, el professor Ramon Margalef. Es pot dir que en vaig ser el successor, si més no en la direcció del departament.»

—També va passar per Tunísia…

«Coordinava un programa europeu de Ciències del mar per a estudiants de tot el sud de la Mediterrània, de Malta al Marroc i Tunísia, amb professors d’aquests països, italians, francesos i catalans, que incloïa cursos en tots aquests països i una estada llarga a Barcelona. Recordo estudiants del Magrib que no se sabien avenir que es poguessin endur els llibres de la biblioteca, conversar amb els professors, conviure sense problemes amb altres estudiants…»

—A què es deguda la proliferació de meduses al Mediterrani?

«A causes diferents, algunes conegudes, altres sospitades. Una, la més clara, pesquem més peixos i hi ha més plàncton, que es del que es nodreixen a més de larves de peixos. Dues, claveguerams, rius, vaixells, desguassen més deixalles, que es converteixen en nodriment pel plàncton que són aliment per a elles. Tres, hi ha menys tortugues que se n’alimentaven (moren en confondre les  bosses de plàstic amb meduses o en caure dins les xarxes de pesca). Quatre, l’augment d’estructures dures com espigons, afavoreixen la fase de pòlips (les meduses tenen un cicle de pòlip i medusa). Cinc, augment de temperatura pel canvi climàtic que incideix, entre altres coses en què els vents portin a les ribes les meduses de mar endins.»

Una copa del cava Agustí Torelló Mata Brut Reserva D.O. Cava arrodoneix la conversa mentre finalitzem el segon plat. Passen els postres: Sopa de mango amb pa de pessic de vainilla i escuma d’ametlla.

—De vostè es diu que és un especialista en el bentos. Que cal entendre amb això?

«El bentos és el conjunt d’organismes que viuen damunt dels fons marins, tant plantes (algues i herbes marines) com animals (invertebrats i peixos), per no parlar dels bacteris i altres grups menys coneguts. D’organismes bentònics n’hi ha que són fixos, com ara els coralls, les algues, les esponges o les praderies de posidònies; d’altres que efectuen desplaçaments curts, com ara els eriçons i les estrelles de mar. Finalment,  d’altres que recorren distàncies llargues, com els crustacis o els peixos bentònics. Els mol·luscs bivalves, com el musclo, la cloïssa, l’ostra, la navalla recta, etc. també són bentònics. Les larves d’aquests éssers vius, en canvi, són planctòniques. També es poden trobar diversos tipus de cucs, que de vegades presenten plomalls branquials molt vistosos. Molts crustacis d’interès pesquer són bentònics: llagostes, gambes, llagostins   escamarlans, llamàntols, galeres, crancs etc. Molts d’ells mantenen el cos amagat a la sorra o en forats. Els peixos bentònics comprenen una part important de les espècies més valorades per a l’alimentació humana (moll de fang, moll de roca, llenguado, rèmol, rap, lluerna rossa, escatós, aranya blanca, etc.) i per a la pesca esportiva (com ara l’anfós bord i el dot). Les morenes i els congres són peixos carnívors que s’amaguen dins els forats.»

Han arribat els cafès.

—Vostè ha treballat molt a les Illes Medes.

«Bé. Vàrem estudiar, Cadaqués, les Medes i una colla d’altres indrets de la costa, però la zona de les Medes ens va captivar. Hi vam treballar els anys 70 des del nostre Departament d’Ecologia, sí, i això ens va fer conèixer la bellesa i el valor ecològic dels seus fons. El 1969 la Federació Espanyola d’Activitats Subaquàtiques volia crear un parc submarí a les Medes, però la zona no es va protegir fins a l’Ordre de 1983 de la Generalitat, per la qual es prohibia la pesca i la recol·lecció de recursos marins vius. Havíem aconseguit que es declarés Parc Natural i a més poder-lo estudiar els següents anys. Si no s’hi deixava pescar ni ancorar vaixells, quins eren els efectes de la protecció? Aleshores, des dels primers vuitanta i durant 15 anys, amb finançament de la Generalitat de Catalunya, vam fer el seguiment de la protecció a les illes, a l’hora que hi desenvolupàvem les nostres recerques científiques. Vàrem triar uns paràmetres per examinar el comportament de mitja dotzena d’espècies i de comunitats. Van ser el corall, la gorgònia camaleó, la llagosta, l’herbei de posidònia, les algues, les garotes i una seixantena d’espècies de peixos, que després es reduïren a mitja dotzena. Amb els peixos, la cosa va anar molt bé: Creixien en nombre i mida. També millorava la qualitat de l’herbei de Posidònia. Les algues depenen dels herbívors (bàsicament les garotes): si hi ha més peixos que mengen garotes, aquestes minven i les algues es recuperen. Les espècies sèssils (les que viuen fixades al substrat) i territorials (és a dir les que dominen un espai fins que un altre jove de la mateixa espècie els expulsa del lloc), milloraven. En d’altres, com la llagosta, que es mou molt i sortia del àmbit protegit, la recuperació no es notava. I un aspecte inesperat: si baixava la vigilància, peixos, garotes o coralls, anaven de mal borràs: els pescadors i coralers furtius se n’aprofitaven. Per això s’amplià la protecció amb la Llei de la conservació de la fauna i flora dels fons marí de les illes Medes de 1990 i, amb el PEIN de 1992 es va fer efectiva la protecció del Montgrí, la part emergent de les illes Medes, i una part de les zones humides del Baix Empordà. La situació actual, però torna a ser preocupant, perquè les retallades pressupostàries i un cert menysteniment per part de l’administració d’aquesta àrea protegida, com de les demés del país, torna a fer possible el furtivisme.

I encara un altre aspecte que ningú no havia previst en protegir les Medes: com que els peixos es recuperaven bé, com que el nombre de neros augmentava, com que les gorgònies són espectaculars amb els seus colors càlids, la visita d’escafandristes, d’embarcacions de fons de vidre, la freqüentació en general ha augmentat molt. El resultat és que el “trepig”, voluntari o involuntari, dels visitants submarins, l’ancoratge d’embarcacions, l’entrada de deixalles, etc. malmeten aquelles mateixes espècies i comunitats que es volia protegir. I ara els clubs d’immersió, el sector de l’hostaleria, del comerç, etc. exerceixen molta pressió sobre l’administració per tal que no s’apliquin les mesures de contenció que els científics recomanem des de fa temps. És el món a l’inrevés..»

—El 2001, a Mònaco, dins les parts contractants del Conveni de Barcelona, s’aprovà incloure els fons marins de les Medes a la llista de les ZEPIM (Zones especialment protegides per al Mediterrani).

«I el 2010 es creà el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, amb l’objectiu d’unificar la normativa de protecció dels tres espais. L’administració semblava haver-se cregut els estudis, però encara queda molta feina per fer.»

—Però sortí un videojoc sobre els fons marins de les Medes i ara, amb el joc a l’ordinador, xinesos, japonesos, americans i gent d’arreu vol comprovar si els fons marins són tan bonics com a la pantalla.

«Certament les Medes sempre han atret escafandristes europeus, però ara el mercat s’ha ampliat. Darrerament l’impacte de la freqüentació torna a ser brutal. A l’estiu caldria aturar el nombre de visitants a 200 diaris i 400 els caps de setmana, sempre en grups petits i acomboiats per un guia expert. Ara són 400 diaris i poden arribar a un miler els caps de setmana. Això no serà sostenible. I el pitjor del cas és que, mentre que algunes espècies poden recuperar-se fàcilment de les maltempsades, com els peixos, altres no: les gorgònies i el corall, per exemple, són de creixement molt parsimoniós i de reclutament reduït… i són molt afectats, també, pel canvi climàtic. A les Medes, entre altres llocs de la Mediterrània occidental, hi hem detectat recentment episodis de mortalitat en massa associats a un escalfament perllongat de les aigües. Potser ja no es podran recuperar en el futur si l’escalfament continua, com ens diuen els experts. »

Ja són quarts de 12. Posats a parlar de degradació i sostenibilitat el Dr. Martinell explica un estudi que va fer els anys 1978-81 a tocar de Platja Llarga del Cap de Salou per analitzar l’impacte del boom turístic en un tipus de petxines: «La idea inicial del estudi era estudiar aspectes relacionats amb traces de depredació de l’espècie ‘Chamelea gallina’, però vam reorientar la recerca per determinar la pressió del turisme sobre l’acumulació de petxines en la platja i els ecosistemes costers. Total que l’augment de turisme a la costa mediterrània durant la temporada turística de juliol a agost del 2013  ha fet disminuir en un 70% les petxines i d’un 60% la resta de l’any  amb comparació a les que hi havia fa trenta anys. Vam publicar el treball a la revista ‘Plos One’, signat per Rosa Domènech i per mi  amb la col·laboració de Michal Kowalewski, de la Universitat de Florida (EUA). Ho trobareu a Internet.»

Dr_Ros02febrer15+Encara tenim temps per parlar de la mort sobtada de José Manuel Lara per càncer de pàncrees, enterrat ahir, de l’imperi Planeta i dels possibles conflictes successoris. Però a mitjanit en punt pleguem. El Dr. Casacuberta li lliura en nom de tots una litografia de Domènec Fita, feta l’any 1976 que incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià, fem la foto de rigor al hall, per no sortir a fora degut al fred intens i ens acomiadem fins a la pròxima.

Biografia (viquipèdia i web de l’IEC)

Nascut a Barcelona, l’any 1946, és un biòleg català i catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. Des de l’any 2013 és el president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Doctor en biologia per la Universitat de Barcelona i catedràtic d’Ecologia des del 1986, ha treballat en el departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona, i també de la Universitat de Múrcia. És especialista en biologia i ecologia d’organismes i comunitats bentòniques en el medi marí, aspectes sobre els quals ha publicat un centenar llarg d’articles en diferents revistes científiques, així com una dotzena de llibres. El seu camp de treball també s’ha centrat en la conservació de la natura i l’ecologia general. És, també, un divulgador de la ciència, en especial de l’ecologia, i ha escrit una desena de llibres sobre ciència en general i medi ambient..

Ha estat director del grup de recerca Ecologia del Zoobentos Marí a la Universitat de Barcelona, integrat en el Laboratori Europeu Associat de Ciències del Mar. Participa amb la Generalitat de Catalunya dins el Consell de Protecció de la Natura i ha coordinat la Càtedra UNESCO de Medi Ambient i Desenvolupament Durable a la Universitat de Barcelona. Ha dirigit el Programa de Ciències del Mar de la Universitat de la Mediterrània i ha estat director del programa “Estratègia catalana per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica” promogut per l’Institut d’Estudis Catalans i la Generalitat de Catalunya. Igualment, ostentà la presidència de la Universitat Catalana d’Estiu entre el 2001 i el 2008 i fou guardonat amb la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic per part de la Generalitat de Catalunya l’any 2006.

Des del 2009 al 2013 fou vice-president del IEC, organització de la que és membre des de 1990 i en la que havia ocupat el càrrec de secretari general entre els anys 2005 i 2009. El 10 de juny de 2013 prengué el relleu a Salvador Giner al capdavant de la presidència de l’IEC.

Anuncis

Entry filed under: Escriptors o intel·lectuals.

Tertúlia-sopar amb el Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 13 de gener de 2015 Tertúlia sopar amb el Sr. Rafael Vilaseca, Conseller Delegat de Gas Natural Fenosa, dilluns 16 de març de 2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

gener 2015
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
262728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: