Tertúlia sopar amb el Sr. Josep “Pepe” Antich, periodista i exdirector de la Vanguardia, dimecres 22 d’abril de 2015

25 Març 2015 at 12:32 1 comentari

Celebrem la tertúlia-sopar el dimecres 22 d’abril, la vigília de Sant Jordi, perquè el senyor Josep Antich, ha arribat a Barcelona —hi pogué presenciar a la vigília la classificació de Barça per a les semifinals de la Copa d’Europa contra el París Saint Germain— un cop tancat el seu exili daurat a París, en el parèntesi professional  que li oferí “La Vanguardia”, després de deixar-ne la direcció el desembre del 2013. L’Arcadi, més que presentar-nos-el, li agraeix la tasca duta a terme al davant del quotidià durant gairebé 14 anys, emulant així Horacio Sáenz Guerrero (1969-1983), artífex de la supressió del qualificatiu “Española”, ambdós només superats per Agustí Calvet “Gaziel” (1920-1936) i Luis de Galinsoga (1939-1960). Més i tot: després d’haver aconseguit l’edició catalana del diari, a partir de la manifestació del 2012, havia sabut posar el diari al costat de la majoria del poble català, mantenint opinadors de caire independentista com Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Jordi Graupera o Jordi Barbeta com a responsable de la política catalana. Ens parla també de la seva gran capacitat d’anàlisi política, fent-nos notar que ha estat l’observador que s’ha implicat quan ha estat necessari, amb valentia i coratge. En alguns moments ha estat molt important per al país.  Acabada la presentació que és un agraïment a la seva tasca, li dóna la paraula.

Antich03 (536x640)        El senyor Antich, abans de res, vol saber com fem la tertúlia i si podrà matisar les notes que prenguem, perquè, segons diu, és el primer acte en públic que ofereix ja que, rere la sortida de la direcció del diari el desembre del 2013, volia apartar-se’n explícitament i amb  l’oferiment d’un exili a Paris, s’havia proposat un període de silenci, convençut que tots els ex fan nosa en un moment o altre. Se li explica com funcionem —primer ell pot parlar del que vulgui i després els participants li fan les preguntes que creguin convenients— i, tot seguit, ens diu que havia pensat de parlar-nos de periodisme i de política catalana, que és del que sap. Algú li porta perquè signi El virrei (1994), un llibre clau per a Catalunya i en la seva trajectòria política. Ve armat d’un bloc i un bolígraf i, un cop situat, de manera molt clara, no rebat el que l’Arcadi Calzada ha deixat entendre —que va ser foragitat pel diari per la seva posició al costat de la majoria dels catalans—, però avisa que no pensa parlar dels entrellats de “La Vanguardia”, perquè el dia que vulguem podem convidar l’actual director, del qual es considera amic, el Sr. Màrius Carol. Ell està molt agraït als 14 anys durant els quals el comte de Godó li confià la direcció del rotatiu, per haver-li deixat fer globalment el diari que volia fer, i encara que ens pot confiar que, per causes familiars, té esposa i dos fills de 16 i 13 anys d’edat, va ser reticent al seu any sabàtic a París, li feia molta mandra, ara n’està content perquè li ha donat una perspectiva més ample i gran a l’hora d’observar i entendre el problema del procés català. Com Pla fa cent anys, tot i que ben segur en millors condicions que les seves. Considera, doncs, un any profitós el que ha passat a la riba del Sena, viure aquí des d’allà li ha donat una perspectiva diferent, malgrat els viatges que ha fet d’allà cap aquí i viceversa. I pot confiar-nos que voldria tancar bé la seva etapa a “La Vanguardia”, perquè ell se sent amb massa energies per no fer res i pensa dur endavant algun altra projecte comunicatiu, arrelat a Catalunya, servint l’espai central i majoritari, tot i que no sap quin serà. «No serà fàcil que, amb els temps que corren, els propers directors durin gairebé tres lustres», postil·la.

Després d’un any i escaig , es manifesta molt content del fet que la seva etapa de director es noti en el diari. «He fet el diari que volia i he estat molt bé.» Si el Pacte del Majèstic (1996) el va viure com a redactor en cap de política catalana, quan el 21 de març del 2000 —nou dies després de la victòria del PP per majoria absoluta— hi entrà de director, governava Pujol. Amb el pacte del Tinell del 2003, va conviure amb dos governs autonòmics tripartits, amb Maragall (fins als 2006) i Montilla (2006-2010) de presidents, amb Zapatero a la Moncloa (2004-2011) i un Estatut aprovat a les Cortes el 30 de març de 2006, abans que el Tribunal Constitucional, el 2010, quan ja governava Rajoy gosés retallar-lo tot i haver estat referendat per la ciutadania. Mentrestant, havia consolidat la transformació digital del diari i, en tornar CiU a la Generalitat, el 2011, pogué oferir el llançament de l’edició en llengua catalana, de la qual se sent molt orgullós. «He fet la edició del diari en català i no devia ser tant fàcil, quant en 125 anys no s’havia fet. De fet la Vanguardia en català convergeix amb el procés català. Ara ja mai podrà desfer-se. Si es deixés de fer una llengua, mai seria el català. El procés camina. Calia acompanyar la gent. Va ser fàcil fins les eleccions de l’any 2011. A partir de llavors s’inicia una etapa d’incertesa política i mediàtica. Tot i així la Vanguardia segueix acompanyant el procés l’any 2012 i també el 2013 i fins a finals del 2014.»

Porten l’aperitiu: avellana garapinyada al curri. Botons de pernil ibèric, tastet de pop amb aire de pebre vermell de la Vera i una magnífica broqueta d’ànec teriyaki (tècnica de cocció japonesa de rostit amb un adob de salsa dolça que li dóna brillantor). El celler és Oriol dels Aspres D. O. Empordà i Turó Negre D. O. Empordà.
Antich04 (591x640)«Quant a la política, pensant en Catalunya, caldrà veure què passa en les properes eleccions municipals del 24 maig, a les quals dóna molta importància, sobretot, des del punt de vista estatal, pel que fa a les places de Madrid i València. A Rita Barberà els números sembla que no li surten. En relació a la política espanyola, veurem la magnitud de la davallada del PP i la pujada de Podemos i C’s. Aquests resultats podrien fer canviar la data de les eleccions autonòmiques, ara dites plebiscitàries del 27 de setembre. Podria convenir deixar passar abans les estatals. Però hi haurien d’estar d’acord, almenys, CiU, ERC, ANC, AMI i Òmnium. En qualsevol cas, unitat, atractiu i lideratge, són el tres  paràmetres necessaris per plantejar el calendari, que en aquest cas fins i tot pot ser dubtós si serà millor. Aquí, crec que per a CDC no seran dolentes, tot i que perdi  entre un 10 i un 15% dels regidors actuals. A més, encara que CiU baixi una mica i ERC pugi, però sense “sorpaso”, no crec que el mapa municipal català canviï molt. La derrota dels partits nacionalistes no seria bona. A Barcelona Trias pot perdre, però serà perquè fracassa ell, no perquè guanyi Colau. A Girona no es preveuen sorpreses per a CiU. A Lleida, veurem com afecta el conflicte socialista, i Tarragona, potser hi ha sorpresa, en principi sembla que seguiran els mateixos alcaldes de dreta amb vots d’esquerra. Com sigui, estic convençut que CiU i ERC, el setembre, sumaran una majoria absoluta.»

Fem una pausa perquè pugui menjar una mica, però és tan interessant la seva conversa que no li deixem de fer preguntes.

—Ha parlat de majoria al setembre; de vots o d’escons?
«Miri per legitimar el procés cap a la independència, ha de ser en vots i en escons. El repte que ens proposem és descomunal. Les majories amplies del president Mas han de ser socials, per això cal en els dos termes. No només majoria política i parlamentària. Així i tot ja serà prou difícil, si no impossible. No compliquem les coses.»
—No ens faltaran un milió de vots?
«El que veig és que a l’altre espai també els hi manquen vots. Sempre hi ha una càrrega morta de la societat. La seva prioritat no és decidir sobre això. Als països el vector actiu és el que acaba imposant la seva decisió. Fa mig any Escòcia semblava que seria independent, no va guanyar i va aparèixer la depressió. Ara, mig any després, tenen opcions de nou.»
— Algú darrerament es fa la reflexió que ara ERC veu que no guanya i que potser pagaria la pena tornar a la llista única. Mas lideraria i la plataforma de futur per a ERC seria òptima. Unió s’hi afegiria i fins i tot ICV hi posaria algú. Creuen que l’Oriol Junqueras la plantejaria, però…¿?. La gran espifiada d’alguns dels polítics implicats no ha estat apartar-se de la llista única? No seria millor la llista única?
2015-04-22 22.57.49 (640x480)«La llista única s’entén arreu, a París, a Brussel·les i a Washington. Quan has d’anar a explicar “A aquests cal sumar-hi aquests altres”, internacionalment et diuen: “No m’ho faci tan complicat!”. Però, si un no vol, dos no es poden entendre. ERC creu que debilita el moviment sobiranista. A partir d’aquí la resta te poca importància. Veurem si algú té el coratge de tornar-ho a posar sobre la taula. A l’Oriol Junqueras li he comentat que ERC guanya quan ajuda el moviment sobiranista. La gent vol les coses fàcils. Quant el president Mas va ajornar les eleccions va passar el mateix, a alguns no els va agradar. Seria bo que tot el procés fos del tot unitari i que les relacions Mas-Junqueras no fossin tan dolentes per si calgués ressuscitar la llista única.»
—En el cas d’Escòcia, tothom sabia què significava el Partit Nacionalista Escocès….
«Exactament. I quan les enquestes pujaven va haver de ser l’ex primer ministre Gordon Brown, un home del Labour Party de procedència escocesa qui va tirar aigua al vi i va fer baixar les expectatives. Però, ara, Escòcia ja no és el que era i pot tenir una nova oportunitat. La política sempre és canviant. Després d’una pàgina en ve una altra. També hi havia qui deia que amb tota la premsa unionista mai no s’arribaria a guanyar cap referèndum.»
—La posició d’ERC a alguns ens sembla decepcionant. I no veu possible i fins i tot volguda la inhabilitació de Mas?
«El procés ha funcionat quan el president Mas l’ha liderat i no quan no ho ha fet. És el cas que es donaria si ERC tragués 50 escons i CiU 30. S’hauria de demanar a CiU que acompanyés ERC. No crec que aquest govern del PP tingui marge per fer aquesta maniobra. Els jutges no estan per inculpacions. Encara que els fiscals premin, volen que el procés català torni a la política, que és d’on no hauria d’haver sortit.»
—Segons vostè, arribarem a Ítaca?
2015-04-22 23.33.30+ (640x480)«Miri, per fer política de veritat, cal un govern de veritat. El PP no entén cap diferència per a Catalunya. Per a ells no som diferents de Castella-la Manxa o Extremadura. Jutgen segons el que llegeixen que aquí escrivim. I si aquí no parlem del procés una temporada, es pensen que el suflé ja ha baixat. De París estant veia com des d’aquí s’aprovava una cosa i a Madrid s’impugnava, proposta-impugnació, proposta-impugnació… Aquest joc és kafkià. Ara el que és segur és que, passi el que passi, Catalunya, no sé si serà o no independent però el que és segur és que no serà mai més una comunitat autònoma com les altres. El procés cap a la independència, si vol tenir èxit, ha de ser unitari, atractiu i amb lideratge. No podem pretendre arribar a l’Himàlaia amb espardenyes.»
—Davant les futures eleccions, a Espanya només s’hi veu un sol vector,  el d’esquerra-dreta, però aquí a més tenim els unionistes i els separatistes. Darrerament a més, als dos se’ls hi afegeix el binomi partits nous-partits vells, …
«Té raó. A deu anys vista, les velles oposicions, queden superades. Per sota d’aquest binomi hi ha un discurs emergent que el supera i és  que  es tracta de seguir amb el vell projecte o dibuixar un nou projecte. Per exemple, CiU forma part dels vells partits, però en canvi el debat no serà visualitzar-ne idees noves o velles sinó si té un projecte nou o vell. I això caldrà que deixi pòsit: C’s és projecte nou o és vell? És un projecte nou o és la vella cara del PP remodelada? Ciutadans acceptaria el referèndum i en canvi el PP mai. Es podria comparar al cas de Suárez. Rivera diu que els espanyols no guanyaran mai a Catalunya si no fem el referèndum.»

La pregunta a l’aire té diferents respostes entre els participants, mentre ens serveixen el primer plat. Arròs amb pèsols i calamarsets. — “La gent veu C’s com a un partit nou igual que Podemos.” “És un vell projecte amb cara nova…” “És una cara bonica com Suárez quan la transició…”

«Sí, però no oblidin que Suárez acabà amb el Movimiento des de dins, com a Secretari General que n’era. Ningú no el podia dinamitar millor.»
2015-04-22 22.57.20 (640x480)—Amb l’ajut de la CEOE i la patronal bancària…
«Cert, però, inicialment, ningú no volia Suárez. Volien Fraga. Fem memòria. Ribera demostra gran valentia. A Madrid jugaran fort amb ell. A més, Rajoy, mai no permetrà cap consulta a Catalunya. Ribera ja ha dit que sí. La permetria per guanyar-la. No sé qui serà el proper President d’Espanya, però gairebé asseguraria avui que el proper vice-president serà Albert Rivera. Caldrà veure com surt el PP de les eleccions. Rajoy, amb els Gürtel, Bàrcenas, Rodrigo Rato… està tocat.»
—Per qui apostaria, vostè, a l’hora de succeir Rajoy? Saénz de Santamaria o Cospedal?
«Pel president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo. Per Setmana Santa va fer saltar algunes alarmes amb el xoc entre Cospedal i Arenas després de la batzacada d’Andalusia.»

Amb el primer plat, potser per deixar-lo menjar una mica, els tertulians fem comentaris entre nosaltres. Això de formar part del vell projecte i o del nou projecte per a Catalunya fa efecte, però s’ofereix una nova data: en les properes eleccions el 40% d’electors seran nascuts després de 1974 i hem parlat de Podemos i de C’s, però no de la CUP. «Aquests són vots obtinguts porta a porta que han d’acabar dins el procés, però han de sumar amb els altres ja sumats.» Encara parlem d’ICV. Algú proposa que, per contrast, ja que ha polsat la vida francesa, ens en faci cinc cèntims i ens doni la seva versió de l’èxit del Front Nacional de Le Pen i del que hi passa amb  la ultradreta.
2015-04-22 23.39.21 (640x480)«Mirin: Algú pot pensar que els francesos s’han tornat bojos. Tenen por i el seu espai és molt estatalitzat, poc liberalitzat i rígid, saben que no han fet les reformes que havia de fer d’ençà de Mitterrand. La gent té més por que en d’altres llocs. Saben que les reformes costaran suors i llàgrimes. Davant de tot això surt un partit com el FN, nacionalista de cap a peus, que és menys xenòfob del que sembla i amb un eslògan que diu “Primer, els francesos”. I, amb la por a la immigració a Europa, això cala. No és el que es ven aquí. Els poden votar gent que aquí votaria al PP o al PSOE. El discurs de Marine Le Pen és televisiu. En les properes eleccions la UMP de Sarkozy ara diu que passaran  a dir-se el partit dels Republicans. Tindrem, doncs, Republicans enfront dels socialistes, segurament encapçalats per Manuel Valls i els francesos el Front Nacional de la senyoraeta Le Pen, que a més dona bona imatge per TV.»

(Un parèntesi. El nom de Valls porta entre els tertulians a fer un breu debat sobre el per què és tan anticatalà. La cosa vindria d’una niciesa: aquí, a Barcelona, mai no s’ha fet una antològica del seu pare, Xavier Valls i Subirà, un dels pintors importants de la postguerra catalana. Antich assegura que ho va suggerir a l’alcalde Trias i a Manolo Borja, director del Reina Sofía, i allà ja l’hi han fet. Tanquem el parèntesi.)

Serveixen el segon, rap amb espines a la catalana i salsa de moscatell. El nou servei sembla que doni pas a un canvi de temàtiques i els tertulians s’interessin més pel futur del periodisme.
—No m’agrada desacostumar-me a llegir en paper, comenta en Francesc Xavier. Com veu el futur dels mitjans i de la premsa escrita en particular? Com rebrem la informació? I la opinió? Si ens hem de sotmetre a la premsa digital, ens podrem fer almenys el nostre propi diari? Vull dir, per exemple, agafant les seccions de Catalunya de “La Vanguardia”, la d’economia de “Financial Times”, la d’internacional d’”El País”, la d’articles que m’interessin de la premsa comarcal…
«Això, si té paciència, ja ho pot anar fent-s’ho vostè avui mateix.»
—Però ho voldria fet. Tindrem dossiers de premsa? No tinc paciència de fer-ho. Ni temps.
«I té temps de baixar al quiosc a comprar el diari? Miri, li ho dic ben clar, encara que als que estem avesats al full de paper no ens agradi: en el futur, la premsa o serà digital o no serà. Acostumi’s a llegir al telèfon, si encara no te la vista prou malmesa o a l’iPad, però en tot cas menys al paper. Opinió i informació és un tema també del paper.»
—Les notícies digitals canvien cada mitja hora. I la frontera entre informació i opinió cada vegada és més lleu…
«Cert. I en premsa escrita també. Quanta paciència té vostè a l’hora de cercar una persona? Zero o infinita com abans?
—Si però avui llegeixes notícies i abans de poder-hi reflexionar ja te l’han canviat. Fins i tot en revistes científiques. Potser ara no es verifica prou la informació?
«En tots els processos les èpoques de canvi són les que s’acostumen a cometre més errades. Ara estem en ple procés de canvi. Els que venim de l’època anterior hi trobem tots els inconvenients, però això sempre ha estat així. Caldrà que passi el mínim possible. L’usuari triarà els mitjans que cregui que s’equivoquen menys. Triarem el mitjà que primer et doni la notícia i te la doni bé.
Els canvis s’esdevenen fins i tot en revistes científiques. Però, sense ànims de fer de profeta, li diré més: crec que la batalla per la seriositat i el rigor de la informació guanyarà la batalla de la rapidesa. Tots tenim hàbits i som refractaris als canvis, però aquest el podem donar per descomptat. D’aquí a quatre anys els diaris digitals seran tant seriosos com ho són avui els de paper.»
—Va costar molt fer l’edició catalana de “La Vanguardia”?
«Si no s’havia fer des de 1881… segur que no era fàcil i algun mèrit devem tenir. Ara, el que a mi m’agrada dir és que l’edició catalana ja no té marxa enrere. Es podria deixar de publicar el diari en castellà, però no en català.»
—Justament, deixant el seu Grup Godó, s’ha publicat que Planeta entrarà en “El Periòdico” i que aquest assumirà l’“Ara”, que només continuaria en forma digital i sols s’editaria en paper els caps de setmana… Li faria il·lusió dirigir un altre mitjà?
«La primera part és certa. La segona, no ho crec. Hi pot haver part de la propietat que es ressenti de les pèrdues, però a una altra no els fa ni pessigolles. Quant a això de la il·lusió, amb tot el respecte i admiració per a d’altres mitjans, li he de dir que no superaria el nivell d’on he sortit. Voldria emprendre una altra aventura comunicativa, que ocupi l’espai central català, que em faci il·lusió i al servei de la majoria del país i amb el procés de canvi de la societat catalana.»
—Potser radiofònica o televisiva?
«Les ràdios estan força equilibrades al país. Les televisions, no. Però, ja dic, no sé on m’encaminaran els meus passos.»

Arriben el cava, Vallformosa Origen D.O., i les postres: panacota de mango i crema de vainilla. I tot seguit els cafès i les infusions. És l’excusa per demanar-li, vist que és de la Seu d’Urgell, quina opinió té del fet que el passat 10 de març, poc després d’una visita a Andorra de Rajoy, el FinCEN (Divisió de Crims Financers del Tresor dels EUA) enviés al govern del Principat d’Andorra una notificació en què demostrava saber tot el que es cuinava en l’interior de la Banca Privada d’Andorra (BPA) de la família Cierco, acusat de blanqueig de diner no sols de l’empresa estatal veneçolana Petróleos de Venezuela S.A (PDVS) —2000 milions $— sinó de persones relacionades amb organitzacions criminals, exactament Andrei Petrov de la màfia russa (relacionat amb Semion Mogilevitx, un dels deu homes més buscats per la FBI) i el xinès Gao Ping i obligant a l’INAF (Institut Nacional Andorrà de Finances), el regulador del país veí, a intervenir el banc esmentat. La cosa va tenir repercussions perquè la BPA el 2011 havia comprat Banco de Madrid (supervisat pel Banc d’Espanya) i era també present al Panamà.

Per a ell, els tres casos ja estaven sota vigilància i abans de la intervenció, que va ser un greu error del govern andorrà, calia fer una investigació tot dirimint el problema perquè s’ha corregut el perill d’engegar en orris tot el sistema bancari andorrà, amb cinc entitats capaces de gestionar més de 43.000 milions €. Totes ja havien entrar al mercat espanyol BPA adquirí Banco de Madrid, el 2011; Crèdit Andorrà, a finals del mateix any, va comprar Banco Alcalà; Andbank, la societat Inversis; Mora Banc comprà la gestora Tressis; Sabadell Andorra és filial del gr2015-04-22 23.34.22 (640x480)up català. Considera la intervenció una frivolitat per interessos polítics atribuïble a la feblesa del govern andorrà. Cal tenir en compte que per a Madrid el BPA és el “banco de los Pujol”, i amb això ja està tot mig dit. Ara com ara EUA ja ha dit que no hi haurà cap sanció. El govern andorrà ha donat mostres d’una gran incompetència, de falta d’independència i de submissió. Motius més que suficients perquè el seu cap de govern plegui.

Encara queda temps per demanar-li la seva opinió sobre les llistes de defraudadors fiscals. Al final, en Lluís Busquets, en nom de tots, li ofereix un gravat de Riera i Aragó, fem les fotos de grup de rigor i l’acomiadem agraïts, sobretot per haver estat tan clar, directe i amè en tota la vetllada.       

Biografia (Gran Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia)

Nascut a la Seu d’Urgell, l’any 1955. És un periodista català.

La seva trajectòria professional començà el 1977 com a redactor de l’agència EFE a Barcelona. Un any després formà part de la redacció fundacional d’El Periódico de Catalunya, on s’inicià en les tasques de cronista polític, des de les quals féu una atenció especial als afers de l’àmbit català. El 1982 formà part de l’equip fundacional de l’edició catalana d’El País, publicació en la qual exercí com a corresponsal polític. L’any 1994 s’incorporà a La Vanguardia com a redactor en cap de l’àrea de política catalana. El 1998 es féu càrrec de la coordinació de tota l’àrea política del diari fins que en fou nomenat director l’any 2000, en substitució de Joan Tapia. Va ocupar el càrrec fins al desembre de 2013 en el qual fou rellevat per Màrius Carol. Durant la seva direcció, s’edità l’edició catalana del diari.

És autor del llibre El virrei(1994), una biografia política sobre la figura de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya. És germà del filòsof Xavier Antich.

Ha rebut el VIII Premi Fundación Independiente de Periodismo Camilo José Cela i el premi Gaudí-Gresol a la notorietat i l’excel·lència, entre altres.

 

 

Anuncis

Entry filed under: Periodistes.

Entrevista al Sr. Carles Rexach, exjugador i exentrenador del Barça, publicada al Diari de Girona Entrevista al Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Diari de Girona

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Març 2015
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.   abr. »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: