Tertúlia sopar amb la Dra. Anna Cabré, demògrafa i catedràtica emèrita de Geografia humana de la UAB, dimarts 1 de desembre de 2015

23 Novembre 2015 at 10:22 Deixa un comentari

La Dra. Anna Cabré ha estat molt puntual i, atès que en Xavier Ferrer, que l’havia de presentar, truca que està atrapat en un rutinari control policial, després de la reglamentària espera, ja asseguts a la taula i amb els aperitius servits —suculents calçots amb tempura i allioli de poma, mini-steak tàrtar amb mostassa i broqueta de mar i muntanya amb llagostins i cansalada—, decidim començar i, a penes pren la paraula, arriba en Xavier mossegant-se la llengua. Tornem-hi que no ha estat res. En Xavier que arriba de l’acte del lliurament a Francesc Torralba del XIX Premi Ramón Trias Fargas d’Assaig Polític on havia d’assistir-hi com a president del Consell Català del Moviment Europeu, ens fa alguns apunts sobre la feina d’una demògrafa. La demografia no és només l’estudi de poblacions, sinó l’estudi de com els éssers humans es comporten a gran escala. Des de l’aspecte dels primers grups d’éssers humans, de l’organització familiar a l’organització social, mira què ha resultat  essencial o no per a la supervivència  dels individus. A l’escala de les societats que hi ha hagut des de la revolució industrial, la ciència demogràfica ha estat una eina indispensable que ha permès als governs i a la societat civil dirigir els recursos disponibles i assegurar la coexistència en el present i la prosperitat per les generacions futures. Va apuntar que ella s’acostuma a definir com a pensadora silvestre. I dóna molta importància al fet que sense ser economista hagi estat considerada l’any 2010 Col·legiada d’Honor pel Col·legi d’Economistes de Catalunya.

DSC_0092bé+La doctora comença explicant que ella és demògrafa però que la demografia no existeix en l’àmbit acadèmic i que va tenir la sort que l’adoptaren a Geografia humana, on com a geògrafa adoptada s’ha sentit molt ben tractada, com d’altres demògrafs han estat adoptats a Sociologia o a Història Econòmica. Ens explica que la fama que té de singular originalitat li ve de la seva família. «Com tots els nens i nenes jo també  vaig passar l’època dels perquès. Ara bé, quan demanava als meu pares ” Això, per què?”, ells em responien amb el que ha estat un obsequi genial: “Pensa!” Vaig aprendre que dins del teu propi magma tens les respostes que esperes. Aquesta autonomia de pensament, em vaig adonar que no era el més normal, els altres no ho feien, i adquirida en la infantesa, l’he feta servir sempre. És a dir que es tracta d’adonar-se que dins teu hi tens la majoria de les respostes. Un veritable obsequi. De ben petita m’entretenia pensant. M’agrada que em suggereixin temes i llavors hi penso. No vaig enlloc a buscar-los, de forma que els resultats d’aquests pensaments en podríem dir que són originals. Quan em conviden a una xerrada o una reunió, abans, no em documento gaire. Em demano: “D’aquest tema, tu què penses?”. Això et dóna una gran llibertat, però també et priva de la protecció del “power-point”. Això explica la referència que ha fet en Xavier que coincideix amb aquella definició que vaig fer al programa S(avis) de ser una pensadora silvestre.»

També ens explica que prové d’una família modesta, de Sants. Com tantes altres nenes als 15 anys ja treballava, en un despatx de Xocolates Lloveras, i feia el batxillerat nocturn al Maragall. Va tenir la possibilitat d’acabar el batxillerat als EUA i ho va anar a provar en un poblet prop de Buffalo. Recorda que quan va embarcar al vaixell “Seven Seas” a Rotterdam, l’agost de 1961, el mur de Berlin encara no existia i que en arribar a Nova York, vuit dies després, ja l’havien acabat! Un any més tard passà directament dels Estats Units a París. En un altre any molt intens, va treballar a l’American Express, va casar-se amb Manuel Castells, va tenir una filla, Núria, va aconseguir una beca de l’OFPRA (Office français de protection des réfugiés et apatrides) com refugiada política consort i va entrar a la universitat, la primera a la seva família. “A l’OFPRA em volien fer estudiar puericultura. M’hi vaig negar en rodó. O estudiava a l’IEDES (Institut pour l’étude du développement économique et social), a la Sorbona, o res. Em vaig sortir amb la meva. L’estada fora va durar més que el matrimoni, al 70 em vaig separar, però a París hi vaig viure en total 16 anys, fins al 1977. Vaig estudiar-hi ciències polítiques i economia a l’IEDES i demografia a l’Institut de Démographie de la Universitat de París, on vaig ser deixeble d’Alfred Sauvy, Louis Henry i Roland Pressat. Sí, es clar, el Maig del 68 jo era a París, havia tornat a Barcelona més d’un cop des de 1966 però només de visita.”

I segueix: “aquell any 1968 per a mi va ser sobretot l’inici de la meva vida professional: vaig treballar uns mesos a l’INED (Institut national d’études démographiques) i després em vaig estrenar com professora per un semestre a la Universitat de Montreal, al Quebec, i després també en uns cursos d’estiu a la Universitat de Chicago. El 1969 vaig tornar a París i vaig ser durant nou cursos professora ajudant de Demografia a la Universitat de París-X, a Nanterre, amb un parèntesi docent a El Colegio de México el 1973.

—Se la veu molt cosmopolita —posa cullerada algun tertulià.

—Amb una filla que fa inspecció a la ONU, una néta, Clara, que gestiona grans fortunes per a la banca suïssa, ara a Xangai ara a les Bahamas, i un nét, Gabriel, amb la cresta punk més vistosa de tot Ginebra. I amb un fill, Miquel Muñoz Cabré, que fa energies renovables a Boston i que m’ha proporcionat dos néts nord-americans, l’Andrés i el Pau, petitons i molt eixerits… ja direu.

Arriba el primer plat: Amanida de bacallà amb vinagreta tèbia de carxofes i mongetes. Els vins, aquesta vegada també el somelier segueix demostrant-nos una gran sensibilitat vers el grup, del tot gironins:  Oriol dels Aspres D.O. Empordà, un blanc que deixa pàtina i Heus* D.O. Empordà, un negre valent i durador al paladar.

IMG_3453+Atès que ha dirigit fins fa poc el Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB explica que va ser una dèria de Jordi Pujol, que per fer país n’havia parlat des de 1959 amb Jordi Nadal, catedràtic d’història econòmica a la UB, qui va ser el seu director de tesi i que el 1983 ho parlà amb Serra Ramoneda, llavors rector de la UAB. Nadal li proposà de treballar-hi. «Jo estava convençuda que ell seria el director i jo la secretària, i ja m’anava bé. Però, no; resultà que no, que me n’oferí la direcció. Començarem dues persones en un espai de 60 m2 i un pressupost de 30 m€ i ara hi ha 75 persones, trenta de les quals amb contracte indefinit, una vintena amb altres contractes, becaris i visitants. Es considera un dels cinc primers centres demogràfics d’Europa i competim en recerca tot i que disposem de set vegades menys de pressupost en relació a algun dels nostres competidors. Entre un centenar i mig o dos de persones que ara treballen en demografia arreu del món han passat pel nostre Centre. S’estructura en tres grans grups consolidats de recerca:  El GEP (Grup d’Estudis de la Població), el GEDEM (Grup d’Estudis Demogràfics i de Migracions ) i el DEMFAMS (Grup de Recerca en Demografia i Famílies). Però, el CED té altres línies de recerca: Demografia històrica,  migracions, família, salut, envelliment i mercat de treball, territori, habitatge, medi ambient, observatori demogràfic… A nivell personal, en trobar-me al capdavant d’aquest micro-cosmos dedicat a la recerca, em vaig proposar dos objectius, tan senzills com ambiciosos: el que jo en deia càndidament “promoure l‘harmonia universal” i crear ocupació. I ara puc dir que d’alguna manera s’han complert. Al CED hi reina un ambient de treball i de relació extraordinari i s’hi han creat un munt de llocs de treball, i de qualitat! Tenim bona reputació, això hauria fet feliç el meu pare! Hem fet de tot: natalitat, mortalitat, distribució laboral… Mai no ens ha sobrat el diner. És clar, hem viscut d’encàrrecs: institucionals i d’entitats particulars. Hem aconsellat molt i ens hem sentit poc o molt escoltats. He aconsellat centenars de joves: si els dius la veritat i no els vols vendre cap moto, si se senten reconeguts, els joves escolten i fan cas. I després t’ho venen a dir. A nivell d’institucions, de cas en fan menys. Pressions? Sí, que n’hem rebudes, és clar. Les dels lobbies normals. El fracàs absolut, per a mi, és quan parles de les pensions. Aquí estic molt frustrada, potser és la raó per la que em vaig passar a la demografia històrica. Jo dic que la gent de trenta anys ha de fer de tot menys un pla de pensions, als 55 anys pots començar-hi a pensar. Sembla que això és molt heterodox. Segons quines coses no agraden de sentir. Per exemple, que ens estem polint per raons conjunturals el fons de reserva de les pensions destinat, estructuralment, a les generacions nombroses.»

La deixem menjar una mica fent alguns  comentaris  que suggereixen noves respostes que no s’està pas de fer. Ara el debat ja va sol.

—Fa 25 o 30 anys la vaig sentir dir que la demografia repercutiria en el sistema escolar i que alguns centres universitaris haurien de tancar.

—I no ens van fer cas i així està la cosa.

—Jo li vaig sentir a dir que una cosa que podia ajudar la gent a tenir una vellesa digna era adquirir en propietat el propi habitatge…

—Efectivament tenir un habitatge en propietat és bàsic, ningú no ho diu prou. És de sentit comú, no? Els anys 60 tothom vivia de lloguer. L’habitatge en propietat és relativament nou. La llei no permetia tenir la propietat d’un pis, calia tenir-la de tot l’edifici. La llei de propietat horitzontal és de l’any 1963. A més allò de propietat horitzontal deien que era comprar un tros d’aire. Però amb el temps s’ha vist com tenir una propietat dona seguretat a tota la família i per raons diverses. T’estalvies el lloguer, és el refugi dels teus parents en cas de necessitat i, a mal dades, es pot vendre. I això és tan antic com la dita: «Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer!»

—Tornem al tema de les pensions. A la conferència que va fer a l’Ateneu, va parlar de la pressa de pèl dels plans de pensions privats.  Caldrà que la gent s’espavili amb un sistema privat?

IMG_3454++—La gent pot estalviar en el que vulgui, però perquè l’estat prima amb desgravacions importants si es fa un pla de pensions? De fet el favor no li fan al que aporta diners a un pla de pensions, li fan al banc que reté tots aquests diners per períodes molt llargs. A més ningú mai no parla sobre com es recuperen a la pràctica els capitals acumulats als plans de pensions. Tinc la impressió que una gran part no es gasten i passen al fills, per un mecanisme paral·lel al de les successions tradicionals. Voldria veure algun estudi al respecte, hi ha tema per a una tesi doctoral, tot i que l’estudiant que la fes tindria poc futur…. Es parla molt de capitals especulatius però una part substancial en són precisament els nostres plans de pensions. Es diu que hi ha dèficit, que cal retallades de tot, però ningú no parla del que es deixa d’ingressar per les desgravacions dels plans de pensions, fetes precisament a qui menys les necessita. Hi ha moltes fal·làcies, com la que els vells són dependents dels joves pel fet de cobrar una pensió o que no hi ha prou joves per mantenir els vells… però si els joves estan a l’atur! Sabem que a la dècada del 2040-50 hi ha la punta de l’envelliment, que durarà entre 10 i 20 anys, per causa del “baby boom” dels 1960-1970. Tenim tres possibilitats: 1-fer un fons de reserva, 2-vendre patrimoni i 3-endeutar-se. De totes formes estem parlant de gastar-nos l’any 2050 el que enguany s’està gastant Itàlia. Penso que s’està dramatitzant massa. Jo soc poc partidària de voler arreglar-ho amb plans de pensions privats, crec que només arreglen les entitats financeres. En canvi, sóc fortament partidària del sistema de repartiment regulat,  públic, general, obligatori i universal, amb el que tens drets mentre vius i no deixa romanent individual, és el sistema més econòmic, el que menys pesa sobre la massa salarial i la competitivitat Qui vulgui estalviar, que ho faci  pels procediments que li semblin millors, però el contribuent no ha de pagar.

—Però el sistema públic de pensions vigent, segons es diu, es pot exhaurir.

—Això ho diuen per fer por i que fem plans de pensions. Digueu-me un país on això hagi passat o estigui a punt de passar. Crec que caldrà anar revisant les regulacions de les pensions l’adequació dels drets dels pensionistes al període de temps cotitzat. Però abolir el sistema, de cap manera. A més, quanta gent ha treballat sense cotitzar?

—Hi ha qui ha cotitzat per dos treballs i sols cobra una pensió.

Cert, però com us he dit, ja estic cansada de parlar de pensions i ara em dedico a la demografia històrica. També hi ha impostos, però.

El tema dels impostos ve de lluny. Ara hem informatitzat els llibres d’esposalles de la catedral de Barcelona  i ens hem trobat amb sucoses sorpreses. De 1409 a 1451 no sabem res, però des de 1451 fins a 1905 tenim censats gairebé tots els matrimonis i ja pagaven un impost matrimonial: 12 lliures els nobles, menys els senyors, menys els ciutadans honrats i així anar baixant fins a 4 sous , que eren 60 vegades menys que 12 lliures. Imagineu si serà important per conèixer els propis ancestres, fer arbres genealògics, etc. Ah!, i tot en català fins al 1861. L’objectiu és que la base de dades estigui a l’abast de tothom, no només de nosaltres. Pels casaments que hi ha hagut, per exemple per quaresma, es pot deduir si s’està en període liberal o conservador.

—Però hi haurà diners o no per pagar pensions?

—Veig que insistiu. El problema, com deia, vindrà a partir de 2035, quan els membres del baby boom s’hauran fet grans i la població envellirà de cop. Ens hem de plantejar ara, però ara, si els fons de reserva són estructurals o conjunturals com els estan emprant en aquests moments, si caldrà pujar impostos o si caldrà modular les prestacions i quines. No es cap poca-soltada, però el sistema públic funciona mentre vius. Per al sistema privat, has de calcular quants anys penses viure, quants anys ens queden a cadascú després de la jubilació, i ens podem equivocar molt. I si estalvies menys del que et farà falta? O més? Ja sabem que a les novel·les negres una assegurança de vida era perillosa. Els hereus t’enverinaven la sopa. Avui, molts jubilats ajuden els fills amb la pensió: val més que els pensionistes segueixin vius.

—A més de pujar impostos, es podria lluitar contra el frau o retardar l’edat de jubilació. O encebar la màquina de fer diners…

—Lluitar contra el frau amb paradisos fiscals ho veig ad kalendas graecas. Retardar l’edat… ja ho diu la troika europea, ens ho va suggerir i ho ha imposat a Grècia. Encebar seria allò de “más leña” dels germans Marx, oi? I més inflació… El problema rau a si algú vol i pot treballar enllà de la ratlla de jubilació. Caldria fer distincions. A mi m’han jubilat per força, als 71 anys et jubilen, vulgues que no, encara que tingués entre mans  un projecte europeu, al que fa un moment hi he fet referència, un regal rebut als 67 anys de 2M€ per fer recerca… Hi he implicat fins a 159 persones, algunes per unes poques hores i d’altres durant cinc anys, transcrivint els llibres, acabant la base de dades i fent recerca en un projecte que arribarà fins els meus 73 anys. Ara però no soc res, no consto, puc demanar més projectes però no es podrien administrar. El 12 de juny, fa dos anys, em van fer un homenatge i, apa!, llestos, encara que vulguis seguir treballant. Estic enfadada, no hi puc fer més.

Ens serveixen el segon plat. Melós de vedella quadrangular oposat a un cilíndric canaló de bolets, la mar de gustós…

—El tema de la immigració esborrona. I l’aigua no serà un problema atenen al llibre “Població 10.000 milions” de Daniel Dorling?

—Al llibre diu que al planeta no arribarem als 10 mil milions d’habitants. La resposta és que s’esborrona qui vol, em fan por les catàstrofes de debò, no les que són espantalls. Aquest anunci de la catàstrofe que ve, no demà, que ja es desmentiria sola, sinó més endavant, això fa molt temps que dura. Sempre dic que si al 1900, quan hi havia dos milions de catalans, algú hagués anunciat que al cap de 100 anys seríem 6 milions i anant cap els 7,5 milions, tothom s’hauria preguntat de què viuríem i com. Quina terra o fàbriques hi hauria d’haver,… Doncs mira, ja ho hem vist. I de cada 4 catalans 3 han vingut de fora. I més que en vindran. La por la reflecteix aquella dita: «De fora vingueren i de casa ens tragueren», però de moment ningú no ha tret ningú, els nouvinguts més aviat han treballat molt i han creat molta oportunitat de negoci I les coses encara canviaran més, en molts aspectes. A molts països només es feien operacions de pròtesis de maluc fins als 75 anys; ara aquest límit ja no hi és. A l’any 2050 gairebé haurem vençut l’analfabetisme: en quedaran només residus entre les persones de més edat a l’Àsia i a l’Àfrica. Per poc temps. Aviat a la fitxa de variables demogràfiques no sols hi tindrem «sexe» i «edat» sinó també el «nivell educatiu». La gent de nivell educatiu alt es jubilen més tard, tenen menys problemes, de salut i de tot tipus. Ara bé, tornant a la immigració i les pensions, no és veritat que el sistema de pensions només es pugui mantenir a base d’immigrants. És més, jo crec que els immigrants ni aporten ni sostreuen res al sistema de pensions.

—Però la immigració es necessària per l’estat de benestar, no?

—L’Estat del benestar no necessita de la immigració. La immigració és una variant endògena del sistema català de reproducció, sistema organitzat, des d’un punt de vista social, econòmic i fins i tot demogràfic, sobre la base de rebre immigrants en funció de les conjuntures econòmiques. Això però és diferent d’afirmar que els immigrants siguin necessaris ni per la demografia, ni pel manteniment de l’Estat del benestar ni pel sistema de pensions. Si de cas, convenients per l’economia, per a complementar el tipus de treballador autòcton que actualment es forma en la majoria de països europeus.

—Sense immigració doncs, partint dels dos milions de catalans del 1900,  quants en seriem ara?

—Mantenint la fecunditat, que ha estat molt baixa, menor que la espanyola, i amb la mortalitat que hi ha hagut, sense immigració ni emigració, el càlcul fins els anys 80 diu que no arribaríem als 2,4 milions. Si llavors érem 6 milions la diferència de 3,6 milions són fruit directe o indirecte de la immigració. Seria una societat que no tindria res a veure amb l’actual, no només demogràficament, també socialment i econòmica.

—I com s’explica això que no passa arreu?

—La immigració està molt relacionada amb el caràcter oportunista, en el bon sentit, de l’economia catalana. Una economia basada en els productes de consum final que depèn molt dels cicles econòmics i variable en les produccions. Això la fa diferent a l’economia espanyola i de la majoria de països europeus. La demanda oscil·la molt i el recurs a la immigració minimitzava l’atur en la fase cíclica baixa i permetia un increment ràpid en la fase alta. Catalunya s’ha inventat un sistema, que li ha permès malgrat tenir menys natalitat que Espanya, passar de ser el 10% de la població estatal total l’any 1900 al 16% a finals de segle. Jo en dic el sistema català de reproducció. La meitat dels catalans es fan pels procediments habituals i l’altre meitat són d’importació i es catalanitzen després.

—D’on ve aquesta capacitat d’atracció d’immigració, de seducció d’immigrants que s’arriben a catalanitzar amb una certa facilitat?

—Jo diria que ve d’un parell de característiques de la societat catalana que són singulars, fins i tot dins d’un context internacional. La primera és el valor que es concedeix al treball que està molt per sobre, en les escales de valors, de com s’aprecia el treball al conjunt d’Espanya. Però és que està molt per sobre també, de com s’aprecia el treball en la majoria de països europeus i no és fins al Japó, que no tornem a trobar una altra societat que valori el treball com ho fem a Catalunya. Amb això vull dir que els immigrants, que aporten el seu treball, si són treballadors i bones persones tenen un element d’integració més fàcil que no pas a d’altres llocs on les prioritats són diferents.
IMG_3482+La segona característica, molt lligada a la primera, és l’extraordinari nivell de promoció social que s’ha donat a Catalunya, també comparat amb la resta d’Espanya i amb altres societats europees. Contràriament a alguns països com Anglaterra, que té una classe baixa hereditària a la que es pot pertànyer durant moltes generacions, a Catalunya, com a mínim en el període que jo he estudiat, les classes baixes no són hereditàries, són d’importació. En un llinatge familiar és molt freqüent el pas de l’agricultura a la indústria i que en la classe obrera només s’hi estiguessin una generació. En zones industrials molt aïllades, en comarques específiques, podem trobar com a cas excepcional, dos generacions seguides de classe obrera però tres ja és estrany i d’aquí no passa. El transitar per la classe obrera era, dins la història familiar, una etapa entre el camp i la classe mitjana. Però és clar, les classes baixes no han desaparegut. Ara són d’importació però, des de la seva arribada entren en el procés de promoció social començant, això sí, pel nivell més baix i per tant, en ascendir, tornen a alliberar els llocs més baixos de l’escala social que queden disponibles per a noves onades immigratòries. Per tant, és un sistema que contínuament genera i atrau immigració. Evidentment d’immigrants n’hi ha de molts nivells, però l’immigrant típic de Catalunya és un immigrant que ve per ocupar els llocs de la base de l’escala social i laboral i que després pujarà. És un esquema diferent del de Madrid, on també hi ha immigració, però sobretot immigració de classe mitjana, funcionària i immigració de classe alta, aquells que hi van per ser ministres, directors de grans companyies multinacionals,… i que entren directament per dalt de tot. Aquí això també succeeix, però molt menys.

—Podríem resumir quins són els aspectes més importants d’aquest sistema català de reproducció?

—En l’aspecte demogràfic, hi ha una baixa fecunditat i una elevada immigració; en l’aspecte econòmic dir que el recurs sistemàtic de la immigració permet adaptar-se bé als cicles i minimitzar els costos en els moments de reflux; i, en l’aspecte social, el que sosté aquest sistema seria el valor del treball i la continuada promoció social, o si més no, la promesa de promoció social.

—El seu estudi arribava als anys 80, avui dia podríem pensar que segueix igual?

—Aquest sistema que jo en dic català, avui en dia està essent adoptat per la major part d’Espanya i per la majoria de països europeus. Seria una mica semblant al sistema americà, però amb una diferència, que el sistema americà, que contínuament s’ha nodrit d’immigrants, es podia permetre tenir una fecunditat més elevada perquè tenien un gran territori per omplir. El sistema americà socialment era un sistema com el català, o el català com l’americà, amb una gran afluència d’immigració i una gran promoció, exceptuant unes minories marginals, però que a més a més, tenia terra i matèries primeres, cosa que en el cas de Catalunya no hi era i això els permetia un creixement demogràfic autòcton. Hi havia lloc per tot, pels immigrants i pel creixement demogràfic autòcton. Doncs bé, aquest sistema català avui en dia s’està imposant a pràcticament la major part de la geografia espanyola i europea. Avui dia, crec que és el sistema de reproducció dels països rics.

—Per què?

—Perquè tenim un sistema de benestar, no només per les pensions, sinó pel sistema de salut, el sistema d’escolaritat fins als 16 anys, d’accés a l’ensenyament superior en bones condicions, fins i tot tenim un sistema de protecció contra la pobresa extrema…, de tota una sèrie de coses que fan que la població autòctona no reprodueixi tota la gamma de treballadors que demana el mercat de treball, sinó que només en reprodueix un tros.

IMG_3508++—Així que no es cert que necessitem immigrants perquè tenim pocs fills?

—Necessitem immigrants perquè, afortunadament, només fem un tipus de gent i necessitem els seus complementaris. Segons el meu parer, quan més natalitat tinguem, més immigrants caldran perquè, si som complementaris, quant més n’hi hagi de la categoria A, més en faran falta de la categoria B. Qui no vulgui veure immigrants, més val que tingui pocs fills o que estigui decidit a exportar-ne una part. I que prefereixi deslocalitzar activitats que ara es fan aquí.  Si la Unió Europea permetés al Marroc exportar tomàquets durant tot l’any, molts marroquins podrien estar treballant en els tomàquets al Marroc, però nosaltres volem els tomàquets aquí, i que els conreïn aquí els marroquins d’aquí. I ja no en parlem del cas de la pesca: pesquem peixos marroquins, amb pescadors marroquins i fins i tot amb barques marroquines, però sota la bandera espanyola! A més hi ha coses que no es poden deslocalitzar. Per exemple, els serveis personals, la construcció, l’obra pública, no diguem ja el turisme que és la principal indústria del país i que si el deslocalitzem ja no és el nostre! Per tant, hi ha tota una sèrie de treballs, que es troben proporcionalment lligats al volum de població, que els autòctons es neguen a fer i que no són deslocalitzables, o sigui que seguiran absorbint immigrants.

—Ara tornem a l’edat, dons hem interromput la Dra. i en volia parlar. Què és un «vell» per a una demògrafa?

—Fins fa poc ho era una persona de més de 65 anys. Ara la definim cada cop més pels anys que et queden de vida. Ara mateix us vaig a fer una cura de rejoveniment! Admetem que ets jove pels anys que tens pel davant i vell pels que tens per darrera. Doncs bé, jo aconsello que aneu pensant en viure uns 95 anys, que és molt més del que segurament pensàveu. O sigui, que teniu força més anys per davant que abans de començar a sopar, o sigui, que ACABEU DE REJOVENIR!.

I perquè crèieu que us quedava menys, és a dir, que éreu més vells? L’esperança de vida que habitualment es comenta parla de 82 anys i escaig pels homes i 87 per les dones. Ara bé, això es refereix al néixer. No contempla els que es moren pel camí. Nosaltres, el grup que fem aquesta tertúlia, tenim una edat que ja no ens la treu ningú. Aleshores hem de calcular la esperança de vida, o si ho preferiu, la vida mediana, que no és gaire diferent, a partir de l’edat que tenim ara. Així per algú d’uns 70 anys de vida, com ara jo, la vida mediana deu ser entre 88 i 89 anys pels homes i de 92-93 anys per a les dones. Però si ara parlem d’aquest grup de tertulians, tots tenim un bon nivell educatiu i un bon estat de salut, sinó no fórem aquí, per tant estadísticament aquesta selecció ens portaria a dir que pels homes serien de 90 a 91 anys i per a les dones de 95 a 96. A més amb les millores previsibles podríem fàcilment arribar als 93 i 98 anys respectivament. Així dons preparem-nos tots per viure noranta i molts anys! Aquesta és la raó per la qual és preferible una pensió pública a una privada, amb una vida tan llarga és més fàcil que se’ns acabessin els estalvis que no pas que peti el sistema públic de protecció, sobretot si seguim sent electors!

Es cada vegada més admès que no és vell qui té més de 65 anys sinó qui té, en mitjana, menys de 15 anys d’esperança de vida per davant. Això vol dir que amb dades d’avui es comença a ser vell entre els 75 i 80 anys.

—Érem a la immigració. Els refugiats sirians que Europa ha d’acceptar, el problema de l’aigua, les malalties pandèmiques…deuen ser objecte d’atenció demogràfica.

—I d’altres. La guerra a Síria és una qüestió econòmico-política. L’aigua depèn de l’escalfament del planeta: és un problema ecològic. Si disminueix, afectarà la demografia com afectava la London fog als londinencs o el sutge de les centrals tèrmiques a la papallona blanca del bedoll. Quan el bedoll queda negre de sutge, els ocells exterminen la papallona banca perquè la veuen més, i deixen viure la negra; quan la indústria plega i no hi ha fum, els bedolls tornen a ser blancs i els ocells ataquen les papallones negres i les blanques reviuen. Però a mi em preocupen més els problemes d’avui que els del 2.100. El model actual es de malbaratament de recursos. Sempre ens creem problemes futuribles amb la demografia i no atenem els problemes reals d’avui.

—Quins, per exemple?

—La pobresa infantil, l’atur dels joves,… Els naixements mundials estant baixant des dels anys 90. Però aquí, aquells anys de màxims van ser anys de mínims. Posem-nos al 1995, el de menys naixements aquí, quan neixen les persones que ara tenen 20 anys: 350.000 a Espanya, 53.000 a Catalunya. Sembla que essent tan pocs haurien d’estar molt sol·licitats, però el cas es que no troben feina i sembla que ho tindran difícil per formar famílies i tenir fills.

En aquest moment el debat s’enardeix perquè hi ha qui porta com a testimoni l’allargament dolorós de la vida de la pròpia mare amb una sentència del metge: «Al meu servei no es morirà ningú per una infecció». Els altres metges ho troben horrorós. Algú conta una història. Una dona viu sola a Suècia als 96 anys. El fill, de més de 70, pateix per ella. Li porta fotos d’una residència que és com un hotel d’apartaments, amb independència total, i jardins, però amb  cuidadors i la cuina resolta. Inesperadament la mare diu que sí, que li agradaria viure-hi, però que no sap com ho podrien pagar. El fill ja ho té resolt. «Ja ho he calculat mare. Vendrem el teu pis i amb el que ens en donin en tindràs per 7 o 8 anys…» La mare, de 96 anys, recordem-ho, se’l mira i li respon: «I després?» La doctora Cabré explica el seu, d’acudit: «Dues senyores grans es troben per berenar i una diu al marit: “Amor meu, ens portes el sucre?” L’home se’n va i al cap d’una estona els el porta. “Moltes gràcies, carinyo”. Quan se’n va l’amiga comenta. “Esteu ben encaramel·lats, després de 60 anys de matrimoni”. L’altre respon: “Calla, calla, que no recordo com se diu”». Es l’exemple d’una manera elegant de fer front als reptes de l’edat avançada…

— Serveixen els postres, una deliciosa mousse de xocolata negra amb mandarina i un cava Llopart Brut Nature, excel·lent.

—Necessitem  immigrats, com és diu?

Mira que sou insistents! De moviments migratoris sempre n’hi ha hagut. Quan jo vaig arribar a França, l’any 1962, acabada la guerra d’Algèria, en poques setmanes varen arribar prop d’un milió de “peus negres” i harkis amb una ma al davant i l’altra al darrera. A l’Alemanya de l’Oest, entre 1945 i 1950, hi van arribar més de 10 milions de refugiats i emigrants forçosos de molts països de l’Est. La partició de la Índia i el Pakistan, el 1947, va mobilitzar 25 milions de emigrants en pocs mesos. El passat, el present i el futur de l’espècie humana està fet de grans migracions. En proporció a la grandària de la població mundial, les migracions actuals són relativament modestes. I la més important en els últims anys, l’èxode des de Siria i l’Irak no rau en la demografia, ni en la pobresa ni en el canvi climàtic, sinó en guerres i violències sense aturador.

La immigració s’ha d’assimilar i digerir, però és obvi que pot ser molt positiva. Cal però que l’ascensor social funcioni per tal de poder parlar de win-win, que ni ells, els emigrants, ni nosaltres, els autòctons, no hi perdem res.

IMG_3501+Ja han servit cafès i infusions i hem arribat a mitjanit. El Dr. Carles Casacuberta li ofereix en nom de tots una litografia del pintor català Josep Maria García-Llort (1921-2003), el qual va formà part del grup d’artistes avantguardistes vinculats al Cercle Maillol i als Salons Octubre amb una pintura figurativa, propera a l’abstracte amb una particular iconografia crítica i irònica. García-Llort partí d’un expressionisme d’arrel picassiana, de composició complexa, de colors plans i de línies gruixudes centrada en una temàtica d’ocellots, que més tard anà acostant-se al surrealisme., La litografia és un bodegó expressionista molt típic d’ell, visualment potent al nivell de la magnífica tertúlia que hem gaudit. Anem a fer les fotos de rigor al hall de l’Hotel abans del comiat. Fa força fred.

Biografia (webs de la viquipèdia, de El País, del Centre d’Estudis Demogràfics)

Nascuda a Barcelona l’any 1943, és geògrafa, catedràtica emèrita de Geografia humana a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i des de fa molt poc directora honorària del Centre d’Estudis Demogràfics (1984-2015). El seu àmbit de recerca és l’anàlisi demogràfica, la geografia històrica i la geografia humana. Se la considera experta en la dinàmica dels mercats matrimonials i és tota una referència en demografia històrica catalana, sistema definit com de baixa fecunditat i gran immigració.
Estudià ciències polítiques i demografia a l’IEDES i a l’Institut de Démographie de la Universitat de París, on fou deixeble d’Alfred Sauvy, Louis Henry i Roland Pressat. Va viure a Paris 14 anys. Després fou professora d’anàlisi demogràfica a les universitats de Montreal (1969), Chicago (1969), Sorbona (1970), Nanterre (1970-1978) i a El Colegio de México (1973 i 1981). Des del 1978 és professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i, des del 1984 fins el 2015, directora del Centre d’Estudis Demogràfics. Es doctorà el 1989, és autora de nombrosos articles sobre demografia. La seva carrera professional ha estat molt lligada a Jordi Nadal i Oller. Va ser també membre del consell de l’IUSSP (Unió internacional per l’Estudi Científic de la Població)(1994-2000) i presidenta del Grup de Població de l’AGE (Associació de geògrafs espanyols)(2000-04) i vocal de la Junta de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER) (2007-2015). Actualment és Vice-presidenta de l’Associació Europea per als Estudis de Població (EAPS). Ha comparegut, a títol d’experta, en diferents comissions del Congrés dels Diputats i del Parlament de Catalunya.
Recentment es va autodefinir al programa Savi(s) de TV3 com una pensadora silvestre (en el sentit levi-straussià).

Anna Cabré ha rebut els següents premis i honors:
L’any passat el 7è Memorial Francesc Candel 2014, en l’àmbit social, pel Patronat de la Fundació Paco Candel. Anteriorment col·legiada d’Honor del Col·legi d’Economistes de Catalunya, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, Creu de Sant Jordi l’any 2005, distinció de la Generalitat de Catalunya per la Promoció de la Recerca Universitària (2003), medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic per la Generalitat de Catalunya (1994) i premi Jaume Carner atorgat per l’Institut d’Estudis Catalans a la Tesi Doctoral La Reproducció de les generacions catalanes 1856-1960.

És autora d’un bon nombre de publicacions, entre les quals les més rellevants són: El sistema català de reproducció. 100 anys de singularitat demogràfica (1999), Volveran tórtolas y cigüeñas (1994), Tensions Imminents en els mercats matrimonials (1994), Immigració. Les Onades Immigratòries en la Catalunya Contemporània (2007) i La constitución familiar en España (2007-disponible en pdf).

Advertisements

Entry filed under: Escriptors o intel·lectuals.

Presentació a Olot i a Barcelona d’un nou llibre del gironí del grup Lluís Busquets Tertúlia sopar amb el Sr. Joan Font, president i director general del Grup Bon Preu i Esclat, dimarts 12 de gener de 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 17,880 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona5/09/2017
47 dies to go.

Categories

Novembre 2015
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.   des. »
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
30  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers


%d bloggers like this: