Tertúlia sopar amb el Dr. Josep M. Campistol, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 2 de febrer de 2016

25 gener 2016 at 11:44 Deixa un comentari

Arriba puntual. Es fa proper i afable només d’entrar. Vol saber el nom de tothom i a què ens dediquem. Se’ls aprèn amb facilitat i a l’hora del diàleg, ho demostra. Camisa a ratlles, corbata blau fosca amb puntets blancs. Conserva negre el cabell, així com les celles, molsudes; les galtes, xuclades; penetrants els ulls. Quan ha de respondre pensa un moment, fa un gest com si alcés al cap serrant les dents, cosa que li aprima endins els llavis, i respon. Ara i adés arruga el front. Se serveix de les mans per reblar certes respostes. Quan anem a començar tenim una incidència: Es presenta el cardiòleg Dr. Josep Brugada, ex-director mèdic que el nostre tertulià substituí, convidat per al mes vinent i convençut que li tocava la tertúlia avui. Campistol li cedeix la paraula, però l’home es disculpa de l’error i explica que li faríem un favor si el deixàvem marxar perquè és l’aniversari de la seva muller. Ho fa fins al mes vinent.

Pren la paraula per fer la presentació del convidat el Dr. Bordas. «El Dr. Campistol és un producte típic del Clínic. El tret bàsic seria que som emprenedors i autogestionaris. Sorprèn que un metge de la base pugi des de baix, que els companys valorin la feina que fa i el promocionin des d’especialista a cap de secció, a cap de servei, i a director mèdic, com és el cas, això en d’altres àmbits hospitalaris seria impensable. Estem davant d’algú amb un gran saber fer, que se li ha valorat. Ha estat seguidor, tot i que a una certa distància, del prestigiós Dr. Josep M. Gil Vernet (metge especialista en urologia (1956), cap de servei d’urologia del Clínic i catedràtic per mèrits propis (1972) i director de l’escola d’urologia (1973), així com vicerector de la UB (1973-1980), va ser amb el Dr. Caralps autor del primer transplantament de ronyó a Espanya el 1965). En els serveis autogestionats, es fa molt difícil poder sortir de l’àmbit del cap del servei. El Dr. Campistol però, va tenir un gran plus en el fet de millorar la situació científica després del Dr. Gil-Vernet. El va seguir a través dels transplantaments. Posteriorment ha transitat des de l’assistència fins a la gestió i ara al seu màxim nivell i responsabilitat com a director general. Això si, fins i tot ara, sense deixar mai l’assistencial». Quan se li exposa al Dr. Campistol que  té un temps inicial per argumentar el que vulgui, és treu un full ja preparat. Dona les gràcies a la invitació i a la presentació, afegint que agraeix i fa seva la proposta d’afegir-se al grup en el proper futur com un gironí més del grup, fet que li atrau especialment. Diu que el fet d’haver estat nomenat recentment Director general del Clínic —per la qual cosa ha rebut felicitacions i enhorabones només de donar-li la benvinguda— li feia témer haver de discursejar i per això els seus apunts. Abans, però, ens parla amb admiració del seu pare, de qui encara avui conserva una foto a la taula del seu despatx, el cèlebre pediatre gironí mort el 2009, i que va atendre la seva consulta fins quinze dies abans del seu traspàs, metge de fins a 60 mil infants de les comarques gironines, ens parla de la seva pulcritud, del seu voler estar al dia de tot —va anar durant 25 anys un cop al mes a Montpeller— i dels seus germans, Pere, ortodontista, i Jaume, també pediatre (enguany cap de neurologia de l’Hospital Sant Joan de Déu).
Serveixen  l’aperitiu: escopinyes i carxofes a la vinagreta de llima i banderilla de calamars a la romana amb maionesa de ponzu (salsa japonesa elaborada amb mirin —vi d’arròs—, katsobuixi —tonyina seca, fermentada i fumada— i alga —konbu— fregida a foc lent; un cop colada la tonyina, s’hi afegeix un cítric verd, yuzu o sudatxi). El celler és un vi negre de La Vinyeta, Heus* D.O. Empordà.

«Efectivament sóc el típic producte del Clínic, oficDSC_0141bé+ialment de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, i me’n sento molt orgullós. Jo hi vaig començar fent el MIR i m’hi vaig incorporar com a metge resident de nefrologia el 1984, quan hi havia les disputes entre els meus referents, els Drs. Gil-Vernet i Revert. No sé si eren ben bé disputes. Més aviat,  punts de vista diferents i complementaris. El primer era uròleg i quirúrgic i l’altre nefròleg, és a dir,  s’acarava a les malalties del ronyó des d’altres perspectives a les quirúrgiques. De fet però jo soc “fill” del Dr. Lluis Revert i Torrellas, també gironí,  primer catedràtic de nefrologia a la UB i cap del servei de Nefrologia del Clínic que va crear ell mateix. Es podria dir però, que vaig entrar a casa del contrincant dels Dr. Gil-Vernet i Caralps. En tornar de Boston el 2004, quan vaig ser Cap de servei de Nefrologia, vaig treballar per fusionar el servei d’urologia i el de nefrologia. De fet, des d’aquell any, vaig ser director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia (ICNU) i també cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal des del 2005, amb 150 transplantaments renals anuals. El 2014, arran la dimissió del Dr. Brugada, vaig ser elegit director mèdic del Clínic i, des de gener de 20016, director general. La veritat és que funcionem d’una manera molt democràtica. Tenim una Junta facultativa de 250 persones, constituïda per els caps de secció i de servei de l’hospital, pels millors i més reconeguts especialistes propis, que suggereixen tots els càrrecs, també el de director general, i, a més, cada 4 anys has de passar per un examen que intenta esbrinar com ho has fet. Per aquesta raó tots els càrrecs són també metges, en una veritable autogestió també en els càrrecs directius. Tot plegat fa molt evident la vocació i estima per la seva feina i per l’hospital de tots els professionals de la entitat.»

Algú, perquè pugui tastar l’aperitiu,  comenta que al Clínic hi ha un bon lobby de metges gironins.
—No els ho puc negar, però no es tracta de cap lobby. Els Dr Brugada, Dr. Antoni Castells actual director mèdic,  Dr. Piqué. Són metges que han fet tota la seva trajectòria a l’Hospital.

DSC_0152bé+Campistol segueix el seu discurs: «Els metges del Clínic tenim un sentit de pertinença gran i un grau d’orgull  accentuat, perquè tots plegats ens esforcem a ser el millor Hospital del país en les tres branques que duem a terme: assistència, docència i recerca. Per a 850 llits i escaig, hi treballem, comptant investigadors, uns 750 professionals. Som pioners en diferents intervencions quirúrgiques. Tractem 13 especialitats diverses. Som el millor hospital de l’estat en assistència, en docència i en recerca. I és així dons som dels tres primers hospitals sol·licitats pels estudiants del MIR, perquè som primers amb l’hospital la Paz (que òbviament li ajuda tenir la seu a Madrid) en l’índex de reputació i també primers en tots els indicadors (com en el factor d’impacte amb doble puntuació que la Vall d’Hebron per exemple) i finalment som els primers en investigació i amb molta diferència tant en nombre de publicacions com en nombre d’assaigs clínics. A més hem estat guardonats per IASIST  durant deu anys consecutius i som un dels quatre grans hospitals de referència espanyola (IASISTS és una empresa de serveis professionals de valor afegit que ofereix a proveïdors de serveis sanitaris, finançadors i indústria sanitària la informació clínica i econòmica necessària per millorar la qualitat i eficiència de les organitzacions i els serveis prestats). La nostra producció científica està considerada entre les cinc primeres d’Europa. Hem aconseguit a la ratlla de 5.000 cites anuals de les més de 1.000 publicacions a l’any que fem…»

—Això vol  dir unes tres diàries o més —algú interromp.
«No està gens bé que ho digui, jo però ratllem l’excel·lència de la medicina catalana i de tot l’estat. La gent no ho sap, però ho diu Europa».

—Ara, amb la crisi, els polítics han començat a assabentar-se’n. Sense el seu plus de feina hi hagués pogut haver un bon rebombori.
—En això els dono la raó. A manca de diners i d’inversions, hi hem posat la pell i hem fet més hores que un rellotge. De l’Ebre en avall, a les 5 de la tarda, no trobes cap metge a la resta d’hospitals públics de la península. Al Clínic, sí.

—Què  caracteritza exactament l’Hospital Clínic?
—El fet de ser un hospital dual. D’una banda som un hospital de barri, qualsevol hi pot anar, i de l’altra un de terciari, que vol dir d’alta complexitat per a neoplàsies, cirurgies cardíaques, càncers o transplantaments, on som hospital de referència per a tot Catalunya. Això és molt complex de gestionar i gràcies al suport de l’anàlisi fet al respecte per PriceWatherhouseCoopers vàrem decidir dividir en dos l’hospital, un per a cada funció. Des del primer aspecte, la població assignada, juntament amb l’Hospital Plató i la Clínica Sagrat Cor, és de 540.000 habitants. Disposem de  850 llits, atenem a l’any unes 422.000 urgències, 4.500 ingressos, executem a la ratlla de 19.000 intervencions quirúrgiques.

Serveixen el primer plat: crema de calçots amb ravioli de gamba.

Ara la conversa toca l’esforç necessari per a la carrera mèdica i els baixos sous actuals. En relació a la dualitat del Clínic, també «es  podria desglossar amb un 60% pel que toca a l’hospital de barri i un 40% a l’Hospital terciari». En Jordi Martinell, gironí i catedràtic de paleontologia, que fa grans elogis del Clínic en la recerca per haver estat vicerector de relacions internacionals de la Universitat de Barcelona i haver pogut fer-ne propaganda arreu del món, li interessa l’estatus salarial dels metges que són titulars a la Facultat de Medicina.

—Tenen dues nòmines, la de la Universitat i la de l’Hospital, segons dedicació.

—Tenim entès que de la seva massa salarial surten les beques…
—Exactament. Des dels 80, renunciem tots a  l’1’5% de la nostra massa salarial, per poder finançar que un professional pugui fer una estada a l’estranger. Són els anomenats permisos sabàtics retribuïts. També hi ha els premis fi de residència, que han ajudat molt a l’hospital. Es bequen metges per fer recerca, bàsicament per la tesi doctoral, d’un a tres anys. Cada any abasta un total d’uns 30 metges. I també fem d’altres subvencions: el 0,5% el dediquem a accions cooperatives al Tercer Món. El comitè de delegats va crear l’Associació de professionals de forma que a l’hospital tenim un conveni col·lectiu específic per als metges. Això ha ajudat a poder renunciar al 1,1% per aquests ajuts i també per accions solidàries.

Estem interrompent tota l’estona, i vist que no ha acabat els seus apunts, es demana que li deixem acabar el discurs.
«Volia simplement parlar dels secrets del Clínic, que és un hospital universitari de beneficència fundat l’any 1906, per tant centenari, i que  s’emmarca dins el conjunt arquitectònic d’estil classicista de la Facultat de Medicina, dissenyat pel mateix arquitecte que l’Observatori Fabra o el Poliorama o l’actual Cosmocaixa o la presó Model o …, l’arquitecte tarragoní Josep Domènech i Estapà, amb un marc jurídic en un núvol molts anys. Depenia de Madrid fins l’any 2015, quan es va aprovar el consorci. Jurídicament estàvem en un llim, fet que ben emprat tenia avantatges i inconvenients. Amb l’hospital de la Laguna eren els únics d’Espanya. Rebíem subvencions de dos ministeris, del d’educació i del de sanitat. L’any 2015 ens vàrem constituir en un consorci públic, ja que era concebut com un hospital públic i ho volíem seguir sent, propietat de la Universitat de Barcelona. El consorci és públic, al marge de les crítiques que hi ha fet Podemos al respecte i, puc assegurar que no s’ha privatitzat res. El consorci està integrat pel Servei Català de Salut, la Universitat de Barcelona i incorpora als òrgans de govern representants dels professionals en medicina i infermeria de l’hospital. Ara ens podrem estructurar i créixer. Prèviament, el director general  Dr. Piqué, va proposar l’any 2012 crear una fundació privada ja que no hi havia cap marc jurídic. Era un canvi important que va aixecar molta polèmica i finalment el projecte va caure. Ni llavors CiU al govern, ni els propis metges no el varen acabar defensant. Els metges hi havien de posar els seus diners i no hi varen acabar de creure. Tots els problemes generats estant en la causa de la caiguda del Dr. Piqué de la direcció general».

DSC_0154bé+—I els secrets?
—Un, la capacitat autogestionària dels professionals. Cada metge té la seva capacitat de gestió i decisió per millorar i estalviar. No es el mateix demanar l’ecografia d’un pacient que una TAC. I només el metge decideix i és molt rellevant. Un altre: tenim un òrgan de representació i pressa de decisions, un comitè de delegats metges, creat fa uns quaranta anys. És un òrgan de representació i d’assessorament al director.
Precisament el gironí del grup, Dr, Parés en va ser director un temps. Ja hem parlat de la Junta facultativa que elegeix càrrecs. De fet, ens agrada de dir que no treballem al Clínic; hi militem. És un tema que ens fa del tot diferents, no es tracta ja només de tenir els millors professionals, pel seu talent i la seva dedicació. És una cultura diferent, la de la participació dels professionals. Podem dir que és una cultura per la que els professionals metges sanitaris dirigeixen l’hospital i poden millorar-ho tot. Òbviament això pressuposa una implicació i motivació molt alta i uns millors resultats.

«T’ho prens com a teu. Tens orgull de pertinença», hi afegeix el Dr. Bordas.
—Un altre secret, la relació amb la universitat, és clau i la veritable pedrera dels futurs metges residents i investigadors. Es pot dir que ens retro-alimentem. Per això els Premis de residència que permeten a molts residents del MIR fer un projecte de recerca d’un a tres anys que sol constituir la seva tesi doctoral. Més d’un 80% dels nostres metges tenen el doctorat, fet molt superior i excepcional front d’altres hospitals equivalents arreu l’estat. Per cada 75 estudiants residents que acaben, n’absorbim uns 25. Però ningú no arriba al Clínic a dit, sinó que passa pel sedàs d’un important Comitè de selecció constituït per nou metges. També el personal de serveis passa per un comitè de selecció… Un altre secret seria el treball en equip i l’estar al dia de tot. Penseu que hi ha molts grans especialistes, alguns ben coneguts pel públic, que segueixen anant gairebé a diari al despatx del Clínic un cop ja jubilats i a primera hora i segueixen treballant, fent recerca,…Per exemple, un home jubilat com el professor i Dr. Ciril Rozman, als seus 87 anys, encara cada dia el veuràs entrar a l’Hospital a quarts de nou del matí. Un bon metge no s’hauria de jubilar mai. A la Universitat mateix, que tenim la ratlla als 75 anys, s’hi hauria de poder continuar voluntàriament com a emèrit…

—Tot plegat es poc conegut per la població, no?
—És veritat. Ens hem dedicat a treballar molt i poc a comunicar. Hi ha metges que fan de tot. Atenció al malalt, docència, recerca i tot molt bé. Això no passa enlloc. A més la gent, com deia abans, s’ajuda treballant en equip,  ningú no es trepitja.

—I això no porta a enveges? Tothom es deu voler assemblar al Clínic.
—No tothom. El Clínic ha desvinculat la gestió de la carrera professional (els mèrits de recerca i d’assistència). Els nomenaments són per quatre anys i el comitè de nomenaments pot renovar-los o no. Això desvincula una cosa de l’altre. Això que els càrrecs es puguin renovar cada quatre anys, no agrada. Jo sóc del parer que és bo que no hi hagi diferències i que hem de relacionar-nos a la distància curta, tant amb hospitals que funciona dins el SISCAT, per exemple el Sant Pau, com amb d’altres de ICS, com el Vall Hebron. Si ens arriba un cremat greu, el traslladem a Vall Hebron, perquè s’hi ha especialitzat, és clar!

—I el director mèdic, també s’escull de la mateix forma?
—En aquest cas ho fa la junta facultativa, que aplega uns 250 professionals i amb elecció secreta. En el cas del director general també cal la consulta prèvia a aquest comitè facultatiu, el consell te la darrera paraula però acostuma a seguir-ne la elecció. Com veieu tot plegat és un procediment excepcional, ben democràtic i participatiu.

—L’origen dels malalts? —demana l’Arcadi
—Un terç de catalans, dels quals, la meitat de Barcelona; un altra terç de la resta d’Espanya; i un altra terç de malalts internacionals.

Serveixen el segon plat: rap a la planxa amb canaló de trixat de la Cerdanya. Algú torna a sol·licitar que li deixem acabar els apunts.

«Senzillament volia fer una mica d’història. El Clínic surt del trasllat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau del carrer Hospital el 1906. L’arquitecte Josep Domènech Estapà, dirigí les obres durant el tombant del segle sobre un projecte de 1881 d’Ignasi C. Bartrolí. Del complex original en queda sols el pòrtic del carrer Casanova. El sòl i l’edifici pertanyen a la Universitat de Barcelona i  els donants del primer van condicionar-lo a ser d’ús exclusiu sanitari. El 1912 el Dr. August Pi i Sunyer introduí l’ús de l’electrocardiograma. El 1935, sota la direcció de Moisès Broggi, es creà el primer servei d’urgències de tot l’Estat espanyol. Durant la guerra incivil els metges catalans van encapçalar la innovació en el camp de la sanitat militar a nivell mundial.»

En Lluís recorda que a  finals dels 50 era un hospital gairebé de beneficència, regit per càtedres universitàries…
—En els darrers 50 anys s’hi ha fet diferents revolucions. Els anys 60 es va iniciar una primera revolució gràcies als doctors Rozman, Pera, Revert i Rodés. Vàrem passar a ser un Hospital d’especialitats (serveis). El 1965 l’equip de Josep M. Gil-Vernet va realitzar el primer transplantament de ronyó de tot l’estat. I Ciril Rozman va realitzar el primer trasplantament al·logènic de medul·la òssia a Espanya el 1976. El 1983 vam iniciar els transplantaments de pàncrees. Als anys 80 vam començar a comptabilitzar científicament el cost real de cada procediment sanitari.

—La segona revolució…
—Tingué lloc a inicis dels 90, quan vàrem canviar l’organització assistencial amb la creació dels Instituts (agrupacions de serveis centrades en els pacients). Simultàniament es va crear la carrera professional: el càrrecs de gestió deixaren de ser vitalicis i esdevingueren renovables cada quatre anys en relació als mèrits. Van saltar un 30% de càrrecs. Avui, una cosa és ser especialista, especialista sènior, consultor, consultor sènior… A finals d’aquella dècada, encara es va iniciar una tercera revolució. Si un transplantament suposava la intervenció de cirurgians, radiòlegs, epidemiòlegs, biòlegs moleculars, etc., per sobre de l’organització per serveis es crearen les “unitats funcionals” amb la qual cosa es passà a treballar d’acord amb el concepte d’ “àrees de coneixement” transversal que és com s’ha arribat a l’excel·lència actual. Tot plegat explica l’entorn mòbil del Clínic i que qualsevol metge hi pot progressar. I ja els he dit que existeix una Junta Facultativa que elegeix els càrrecs.

—Fa tres anys tenien un deute de 80 milions € perquè l’Ajuntament no admetia el seu deute —recorda en Lluís que havia explicat el Dr. Trilla.
—Això s’eixugà amb el Consorci públic del 2015. Una part l’entomà la Generalitat, una altra l’UB i una altra nosaltres. Ara formen part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya, el SISCAT.

—La gent no entén quina diferència hi ha amb l’ICS, l’Institut Català de la Salut. Viquipèdia encara diu que  vostès formen part de l’ICS.
—Doncs, no. I és molt senzill distingir-ho. A Catalunya bàsicament tenim dos sistemes sanitaris, el primer l’ICS Institut Català de la Salut, 100% públic amb personal funcionarial que atén el 40% dels habitants i el segon el SISCAT, que és un servei públic d’atenció sanitària sense personal funcionarial i que dona servei al 60% de la població restant. En aquest segon és on hem d’ubicar l’Hospital Clínic o el Sant Pau i els hospitals comarcals com els de Sabadell, Terrassa, Igualada, Olot, Palamós,…L’ICS, transformació el 1981 de l’INSALUD,  és l’empresa pública de serveis de salut més gran de Catalunya i presta atenció sanitària a gairebé sis milions d’usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). A més de l’activitat assistencial, l’ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d’atenció primària. En el camp de la docència, l’ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments.  Es podria dir que tots els seus treballadors són funcionaris.

Passen les postres. Macedònia de fruita amb escuma de taronja. Serveixen un vi escumós Vallformosa Origen Brut Nature D.O. Cava. Avui el sopar segueix tant exquisit com de costum però més lleuger, fet que més tard hom agrairà quan en la tranquil·litat del retir nocturn,  es facin  les darreres reflexions induïdes d’aquesta sucosa tertúlia.

IMG_3901+Se  li diu que Barnaclínic+ té mala premsa.
«No dic que no. Barnaclínic+ és un centre mèdic global dedicat a abordar tot tipus de patologies, en especial les anomenades de gran complexitat. Medicina privada en el marc de l’hospital que va crear fa 20 anys el Dr. Rodés. L’entitat està integrada al Grup Hospital Clínic de Barcelona. És un apèndix de l’Hospital Clínic, públic, que funciona de manera privada a les tardes vespres quan s’ha acabat el funcionament de l’Hospital, en la qual els professionals que volen poden complementar el seu sou. Se’n beneficien els metges, ja que no els cal un consultori privat, i origina unes entrades extres a l’Hospital com en podem obtenir d’alguns aspectes de la recerca o de la farmacopea. Això és privatitzar la sanitat pública o fer-la rendir? Quan uns institut d’ensenyament públic lloga un camp de futbol o una sala d’actes en hores en que no es necessiten suposa privatitzar-lo o millorar-ne el rendiment? Fa temps que dic que un dels nostres problemes és que no ens sabem explicar prou. I no dic que , amb el temps, Barnaclínic+ no pugui sortir del recinte, per fer més evident que són dues coses diferents»

—Però com funciona Barnaclinic+?
—Pretén respondre a les peticions privades d’assistència dels nostres professionals i que ens permet un control des de la sanitat pública que no tenim sobre centres privats de tercers. En un moment teníem un concert privat però només amb la Clínica del Pilar. Penseu que ara tothom que entra a Barnaclínic+ ha de justificar qui el porta, com i per què. Estem per atendre els ciutadans i no per fer portes giratòries. És la sanitat pública més transparent del país. Ningú del Clínic pot derivar cap malalt a Barnaclínic+, en canvi si que es pot fer a la resta de sanitat pública enviant-los a clíniques privades. Dels ingressos percebuts per Barnaclínic+, una part tornen al Clinic i l’altre als professionals. A Barnaclínic+, en cas de donar-se, s’identificarien aquestes possibles portes giratòries i naturalment es resoldrien taxativament. Altrament es procura separar al màxim els horaris, així que no hi ha cap tractament de cirurgia a Barnaclinic+ que comenci abans de les 16h. Finalment tot el benefici de Barnaclinic+ redunda en l’hospital.

—I a nivell pressupostari, com queda?
—El 95% del pressupost del Clínic a través del SISCAT és públic i només un 5% és privat a través de Barnaclínic.

Hem arribat al tema del cost de la sanitat.

—En el fons, la sanitat és cara, però els usuaris la voldríem tot gratis i sense llistes d’espera… Ens hem avesat a anàlisis de sang, raigs X, ecos i Tacs… com si no costessin res.
—Avui, les llistes, estan molt regulades. I són públiques. Estan auditades i arreu es compleixen. Per tal malaltia sols es pot esperar tant de temps per intervenir. Quant a la resta, tothom hauria de fer factures per saber el cost real de cada actuació. Una analítica deu ratllar els 60,00€, i no és el mateix una placa de raigs X que deu costar 25,00 € que una TAC que en deu costar més de 150,00€.

—Hi ha qui diu que amb altres medicines, l’homeopàtica o la xinesa, estalviaríem.
—M’ho hauran de demostrar. No fa gaire s’ha parlat que des de Pequin, els xinesos volien construir a Barcelona un hospital de 200 llits amb medecines tradicionals xineses. Volien invertir milions. Se’ls ha demanat metges amb títols reconeguts o homologats, sota supervisió i de moment em sembla que la cosa ha quedat amb un centre d’acupuntura a la Maternitat…

—Corren brames que caldria  sancionar. Per exemple, que en dies de revetlla, és més barat fer controls d’alcoholèmia a diversos punts de Barcelona que atendre accidentats a diferents hospitals. O que després la Diada de l’orgull gay, l’1 de juliol, centenars de persones demanen tractament antisida, per por d’haver-se contaminat…
—Aquests detalls no els sé, però el pac d’un tractament antisida costa uns mil euros…

—Els experts asseguren que el model sanitari actual és inaguantable, i que caldrà un copagament proporcional a la despesa.
—Més que el futur llunyà, m’interessa el futur proper. Pensin que sols un 4% de les novetats que es posen en marxa  s’acaben d’introduir en el treball quotidià sanitari. Les tècniques de robòtica i làser s’aniran imposant. Els homes i dones podrem tenir apèndixs insospitats. No està dit que no puguem operar malalts sense moure’ls de casa. A mi m’interessa la propera revolució al Clínic i les tres àrees on ens caldrà invertir: la cardiovascular, la de les neurociències i l’oncològica. La vida s’allarga i molts patirem malalties degeneratives o cancerígenes.

—Sempre hem sentit a dir que l’edifici del Cínic s’ha fet petit. Però, l’hospital té dues seus: la seu Villarroel i la seu Maternitat.
—Mirin, tot i ratllar l’excel·lència, és un clam que ens falta espai. Ens asfixiem. L’edifici d’Urgències és poc menys que il·legal. Tenim l’ull posat en l’Escola Industrial, només la part assistencial. Cal crear una estructura de campus de la salut, creant recerca, vivers d’empreses,…. Tot un projecte de ciutat i de país! No sé a qui caldrà convèncer. Amb l’anterior alcalde teníem converses endegades. Es podria fer una comunicació per sota entre  els dos edificis. Si a aquest tercer grau al qual m’han sotmès, serveix per endegar les coses en aquest sentit, ja em donaria per satisfet.

DSC_0159bé+Arribem a mitjanit i, com sempre, cal plegar. La tertúlia ha estat tan interessant que ni hem parlat malament del recent conseller, Toni Comín, un home de lletres, ni s’ha explicat un trist acudit de malalts. La gironina Rosa Vilavella juntament amb el gironí també del grup Dr. Parés, li fan lliurament d’una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007). En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques com és el cas. Ens fem les fotografies de rigor a l’entrada de l’hotel.

Biografia
(webs del redaccionmedica.com, nefrologia.publicacionmedica.com, noticies.lainformacion.com, http://archive.renaltransplantation.com/bio-campistol i linkedin )

Nascut a Girona l’any 1960, casat i pare de 3 fills, és fill del prestigiós pediatre i metge de milers d’infants de les comarques gironines Dr. Josep Campistol (1922-2009) qui va tenir dos fills més en Pere, ortodontista i en Jaume, també pediatre.

Es llicencià l’any 1983 en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona UB, amb premi extraordinari de llicenciatura, i acabà l’any 1988 la especialitat de nefrologia a l’Hospital Clínic (via MIR), doctorant-se per la UB l’any 1991 també amb premi extraordinari. Va aconseguir una beca Fullbright per anar a estudiar la amiloïdosis a l’ Arthritis Center de l’Escola de Medicina de la Universitat de Boston (1991–92).

Professor associat del departament de Medicina de la UB des del 1994; des de l’any 1999 al 2007 n’és professor titular. Metge staff de l’Hospital Clínic des de 1988 fins l’actualitat. Pel que fa a la especialitat com a nefròleg, amb més de 15 anys d’experiència, és expert en transplantament renal, insuficiència renal crònica i amiloïdosis. Responsable de nefrologia i dels transplantaments renals ha estat director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia ICNU des de l’any 2004, amb 150 transplantaments renals anuals, i cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal HCPB des del 2005. Enguany és professor agregat de Nefrologia i membre de l’Staff de la Unitat de Transplantament Renal de l’Hospital Clínic, ambdós a la UB.

L’any 2014 va ser nomenat director mèdic de l’Hospital Clínic substituint el cardiòleg Dr. Brugada, que ho havia estat els 7 anys anteriors. Finalment i al cap d’un any i mig en aquesta responsabilitat, va ser nomenat director general de l’Hospital Clínic el passat 1 de gener de 2016.

Ha publicat més de 500 articles “peer review”, tant experimentals com clínics,  en les millors revistes de l’especialitat, més de 65 capítols de llibres i ha fet més de 400 xerrades a congressos nacionals i internacionals. A més el Dr. Campistol és membre de diverses societats internacionals de transplantament, formant part dels seus consells , i membre de la junta editorial de les principals revistes internacionals en l’àrea de trasplantament.

Ha rebut molts premis, beques i consideracions entre les que podem citar el premi de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya (1992), a la millor comunicació al congrés de la European Renal Assotiation (1994), premi Premsa (grup Esteve) al millor treball a la XIa reunió de la societat catalana de nefrologia (1995), premi Sandoz d’investigació clínica de la Sociedad Española de Nefrologia (1996), premi Abbott d’investigació sobre metabolisme de la insuficiència renal (1997 i 98), … premi Novartis, 20 anys de transplantaments (2004)…

Anuncis

Entry filed under: Metges.

Entrevista al Sr. Josep Maria Bartomeu, president del Barça, publicada al Dominical del Diari de Girona Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Brugada, professor de Medicina de la UB, cardiòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, dimarts 1 de març de 2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 19,292 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

gener 2016
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.   febr. »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: