Tertúlia sopar amb el Sr. Martí Anglada, delegat de la Generalitat de Catalunya per França i Suïssa a París, dilluns 11 d’abril de 2016

4 Març 2016 at 20:47 Deixa un comentari

Som molts, avui: una vintena. Ens han de parar taula en un menjador més gran de l’habitual. El Sr. Martí Anglada i Birulés  s’hostatja a l’Hotel Alimara. És, doncs, puntualíssim. Fetes algunes presentacions, anem al menjador, es dóna la benvinguda al Sr. Pere Gratacós, nou gironí que s’afegeix al grup i a més de fer una breu presentació del convidat, s’explica al nostre tertulià com solem procedir en la conversa. Poc després en Xavier, que s’ha retardat dons presidia una conferència al Consell Català del Moviment Europeu del professor Antón Costas, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i president del Cercle d’Economia, en completa la presentació. En subratlla tres vessants. Com el va conèixer a Istanbul. «En veure’l, m’hi vaig presentar. Quanta feina hi faríem allà ara, veritat», afegeix. De com li va quedat gravat a la memòria una reflexió seva que li va escoltar «…i calia decidir entre rus i polonès. Resposta: polonès per que hi fa més bon temps». I finalment el magnífic darrer llibre que ha publicat “La Via Alemanya”, «us el recomano especialment”. L’home sorprèn tothom quan diu que té quatre temes preparats perquè triem. I els enumera:  1. Escenaris  espanyol i català a quinze mesos vista; 2. Com pot afectar el Brexit (Bristish Exit) al procés català; 3. Radiografia de l’actual govern català; i, 4. El futur de CDC.

Se li contesta que hauríem de mirar de parlar una mica de tots, per tal que pogués menjar. Ell proposa encetar el primer, callar i menjar tot deixant fer preguntes i, tot seguit, encetar els altres temes de la mateixa forma, encara que té por de no tenir temps de fer-los tots.

Quan es posa a parlar serveixen les begudes, aigües i vins, blanc i negre, d’Heus* D.O. Empordà. Comença pel primer tema.

MartíAnglada01+«Si no hi ha cap catàstrofe o cap sorpresa d’últim moment, per exemple escàndols econòmics a banda dels papers de Panamà, preu del petroli, estabilitat de la moneda, que algú es mori…, hi ha dos escenaris. Escenari A):Una majoria PP-PSOE, i si volen C’s. Escenari B): PSOE-Podemos i perifèries. Pesa més la primera, però no es pot descartar la segona. I, si hi ha noves eleccions, la cosa tampoc no canviarà gaire, llevat que Podemos  fes el ‘surpasso’ del PSOE, vist que ara sols els separen 300.000 vots. En relació a Catalunya, el primer escenari, l’A), portarà a un xoc, al meu entendre, econòmic. Ja no tindrà tant paper el TC malgrat temptejaran de fer maniobres judicials que ompliran els mitjans contínuament. Tot i que cal considerar que l’abundància hi traurà importància. Montoro, i n’és l’aperitiu, voldrà, tot i que no podrà, encolomar a les autonomies els 10.000M€ més de retallades que demana Europa perquè fins i tot l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que fa un control del pressupost, en la seva compareixença davant la comissió d’Hisenda al Congrés li han parat els peus quan va dir que el dèficit era culpa de les autonomies, tot afirmant clarament que era del govern central. En aquesta qüestió el Constitucional hi pinta poc. És una qüestió que es fa molt popular, si les farmàcies no cobren, si no hi ha diners per la dependència… la gent entendrà les coses. Per tant l’enfrontament és clar. S’hauran acabat els equilibris que havia de fer el Sr. Mas-Collell. Brussel·les sap que Catalunya és la campiona de les retallades a Espanya; sap que amb el 16% de població hem retallat el 23%. I tenim prestigi de gent seriosa i obedient en el manteniment del dèficit. Tenim prestigi de ser l’avantguarda de complir les normes de Brussel·les. No ens justifiquen, però ens comprenen. Amb aquest escenari es podran fer moltes coses que de fet posaran a prova la solidaritat del poble català. Pot ser molt fort en relació a la desobediència al Tribunal Constitucional. Hi haurà per exemple la sentència del 9N, que amb tota probabilitat serà contrària. I moltes altres, però el xoc que és el que mobilitza el ciutadà, és l’econòmic. Les retallades. En el segon escenari, govern de PSOE-Podemos i perifèries, no hi haurà xoc sinó negociació encarada al referèndum —potser amb dues preguntes, a la canadenca—, al finançament i a la presència exterior de Catalunya, com per exemple a la UNESCO, que era als pactes del Majèstic i ens l’hem pintada a l’oli.

»Des del punt de vista de la independència, ambdós escenaris tenen unes conseqüències molt diferents. L’escenari A) és més sòlid. El B) no existeix. Només podríem anar a un grau molt superior d’autogovern. Potser fins i tot a l’exterior. Podríem arribar a semblar-nos al Quebec exteriorment i fiscal, però poca cosa més. Evidentment des d’Europa prefereixen la gran coalició perquè sempre estan per l’estabilitat. Potser quan s’adonin que Podem, no és la Coalició de l’Esquerra Radical grega més coneguda com a Síriza, sinó la substitució del PSOE, en canvien la visió. Europa veu el procés nacional català com un problema afegit. Però saben consultar el Centre d’Estudis d’Opinió. Després de tot el que ha plogut, els favorables i contraris a la independència estan en un empat tècnic: 45% i escreix i un 9% d’indecisos, és a dir dintre la normalitat i per tant és creïble. Després de tres anys igual, és una situació molt consolidada, que ho resisteix tot. Europa s’adona que el procés català és irreversible i no un simple “suflé”. Quan un electorat vota més del 40% un camí, el  problema per a Europa és majúscul. I quan més gran és un problema més ganes té Europa de solucionar-lo aviat. I fer-ho d’una manera pragmàtica. Durao Barroso, abans de passar-se al credo de Garcia Margallo, va declarar que els tractats no diuen res del procés català i que, per tant, caldrà asseure’s i tractar-ho amb calma, perquè la voluntat majoritària de la ciutadania passa per damunt de les lleis. Tampoc no s’expliquen que fa uns anys el PSOE fos partidari d’un referèndum “legal i acordat”. El secretari general de llavors, Alfredo Rubalcaba contemporitzava al respecte amb el secretari general del PSC Pere Navarro, que ho defensava a Catalunya. A més, així ho va declarar a RNE Pedro Sánchez en ser elegit fa dos anys substitut de Rubalcaba; però, a la tarda, ja va rectificar, dient que se l’havia malinterpretat. Això explica el tarannà de Pedro Sánchez. Algú amb prou força el va trucar per desdir-se’n. Des de llavors, va quedar molt tou políticament. El seu entorn doncs, pot ser pitjor que ell. Aquesta és la situació al PSOE i per tant no cal esperar res tret de catàstrofes no previsibles»

—Aquest era ambigu, però al seu entorn es deia que no es podia permetre cap referèndum als catalans perquè si ara el perdíem, i es perdia un segon, al final el tercer l’acabaríem guanyant, perquè enguany els nous naixements ja no són amb la senyera sinó amb l’estelada. És una qüestió de demografia. I, per tant, millor no començar-lo a fer mai.

«El Sr. Navarro, de fet, al Consell territorial del PSOE reunit el 2013 a de Granada, va perdre bous i esquelles. Ha estat el darrer consell important que incloïa el full de ruta territorial. Li tombaren les seves tres propostes: la consideració de Catalunya com a Nació; la descentralització de la Justícia; el respecte al principi d’ordinalitat en un estat federal. És el cas alemany, on el tribunal va dictar aquest principi d’ordinalitat del que es dedueix el 4%, que és el que surt sovint al respecte. És equivalent, però no és exacte. Ara som la 4a  autonomia a l’hora d’aportar i la 8a o 12a a l’hora de rebre. A Granada quedà clar que res de “dret a decidir”!»

—Ho varen tombar Extremadura, Castella la Mancha, Andalusia i Astúries (on per cert i per càpita queda en 7a posició, gràcies es clar a les subvencions bàsicament a la mineria).

«Per tant, per a Catalunya, l’escenari A), al meu entendre seria millor. El B) només representaria anar a una autonomia millorada. I passi el que passi, caldrà una gran solidaritat de la població de Catalunya convençuda.»

—No veig possible l’alternativa B), algú comenta.

«Jo també penso que és més possible la A), però vaja podria passar que en unes noves eleccions Podem passés al davant del PSOE en nombre de diputats i llavors… »

Fa estona que han passat l’aperitiu i es disposa a menjar una mica. (Taps de pernil ibèric, croquetes de cansalada fumada i formatge i tàrtar de salmó marinat amb mostassa).

En l’ínterim, els tertulians comencen a dir-hi la seva. «I si Rajoy i Sànchez fan un pas enrere?» «Però has analitzat qui són els seus segons de bord?»  «I un home per damunt de partits?» «Això és la tercera via i està enterrada fa temps.» «Podemos vol el referèndum perquè els catalans el perdem, no ho oblidéssim.»     «Desenganyem-nos: el primer referèndum que fem el perdrem…» «Encara ens poden escanyar deixant-nos un mes sense salaris o sense pensions o sense despeses necessàries», addueix la Mireia que és interventora general «A fora volen estabilitat i no xoc.» «Van calcular que si Catalunya s’escindís d’Espanya, Astúries perdria 400M€; Galícia, 100M€; Andalusia, 2500M €…» «L’entorn de Sánchez és pitjor que no ell…»

El nostre convidat deixa dir. Ara i adés posa cullerada per matisar una mica:

—Astúries, per càpita, és l’autonomia més subvencionada. Andalusia ho és en números absoluts. Però no és cert que les subvencions a Andalusia són per al PER, que podrien finançar amb el seu pressupost ordinari. La qüestió és que amb les subvencions aprofiten per fer accions per acontentar poblacions amb finalitats clarament electoralistes i òbviament no en volen prescindir. No debades Valls va dir que Europa, enllà del tema del Brexit, havia de plantar cara a quatre reptes: terrorisme, immigrats, euro i relació Catalunya-Espanya. I que França serà molt activa i que faria actuacions molt efectives en aquests punts. Però, mirin: de ser un problema hem esdevingut un repte…

MartíAnglada05+Passa, doncs, al segon tema, el del Brexit, amb una interrogació al damunt:

—No li ha permès massa coses, Europa a Gran Bretanya per quedar-se a la UE?

«Deixar de pagar subsidis als immigrats durant 7 anys (en volien 9) i si Gran Bretanya se sentia perjudicada, poder fer marxa enrere amb el vot favorable de 9 països (en volien 3).»

—I el que no es diu: seguir amb els negocis de la City i els paradisos fiscals al Canal de la Mànega.

«A França i en d’altres llocs no guanyes vots parlant d’Europa. Ara, amb els papers de Panamà que esquitxen Cameron, veurem què passarà. Les possibilitats del Brexit han augmentat, dons el seu líder va coix. L’aniran collant. Tenen un líder dèbil. Pot passar! Però analitzem d’on ve tot plegat. L’anònim va arribar al Süddeutsche Zeitung, un quotidià que  fa part del mastodont mediàtic alemany Süddeutscher Verlag, amb tentacles a Suïssa i l’Europa central. Els documents provenen de la firma panamenya Mossack Fonseca i diuen que hi han treballat molts periodistes de la ICIJ ( The International Consortium of Investigative Journalists), almenys una vintena de bons professionals però que algú finança. En podríem dir que és el consorci dels escàndols del planeta, exclosa la Xina. A diferència de wikileaks que es va publicar tot de cop, aquí només n’ha sortit una part dons algú ho administra seguint uns interessos molt concrets. I qui hi ha al darrera? Dons entre els primers finançadors hi ha l’Open Society Foundation de George Soros, conegut emprenedor financer, inversionista i activista polític amb gran interès per la filosofia molt influenciat per Karl Popper (professor seu a la London School od Economics). A més, Soros és el promotor de la ONG sembla ser finançada pels EUA que es diu NOM (Nou Ordre Mundial o New World Order), moviment revolucionari nomenat de color, és a dir de vellut suau que aconsegueixen canvis de règim polític sense intervenció militar. L’Open Society té seu a Barcelona des del 2013. Potser això expliqui l’esquitxada de Putin.»

Passen el primer plat, amanida de faves i llagostins a la menta. Algú exclama: «Ara ho entenc tot!».  Algú opina que s’han d’acabar els paradisos fiscals a la Unió Europea. El Sr. Anglada és de l’opinió  que amb sis anys s’ha avançat amb la unió bancària, però falta encara avançar més. l segueix:

«Si hi ha Brexit, s’obriran dos anys de negociacions però l’efecte polític, començarà l’endemà mateix. Així Escòcia voldrà tornar a negociar un referèndum d’independència. Pot prendre un any més. I llavors la UE defensarà Escòcia, a l’inrevés del que va fer al primer referèndum. Per a Catalunya pot esdevenir una oportunitat. El bloc diguem-ne carolingi ampliat (els fundadors amb la península ibèrica,… i Àustria) quedarà en estat de xoc. Els euroescèptics es multiplicaran, en declararan la defunció, i caldrà una nova redefinició d’Europa. Veurem com actuen els països escandinaus i els de l’Europa de l’Est. Però no serà la fi d’Europa entre d’altres raons per la moneda que compartim. Passat el xoc, Europa reaccionarà. Pot passar que a l’Europa de l’Est hi hagi moviments, fruït del resultats de nous referèndums per sortir a Hongria, Suècia, Polònia,… Seria el moment per aprofitar la oportunitat i enfortir Europa.—De Gaulle va dir que si Gran Bretanya entrava a la Unió Europea, s’acabaria el procés d’integració. Gran Bretanya pel que fa a la seva política, almenys des del segle XVII sempre ha anat en la direcció de dividir Europa, fet que darrerament es confirma amb la seva actitud contra l’euro i per haver frenat i vetat tot el que ha pogut…

MartíAnglada04+»De Gaulle, en acabar la segona gran guerra, quan es discutia què fer amb Franco, bàsicament per les aliances que havia forjat amb Hitler i Mussolini, va proposar, per interès propi i pensant que el règim cauria, que els exercits aliats envaïssin Catalunya i el País Basc per tal de crear dues Bélgiques, és a dir per crear dos estats amics que fessin de coixí, el català i el basc. Saben qui s’hi oposà? El Vaticà i EUA! Just els mateixos que van pactar amb Franco els acords l’any 1953. Està clar que llavors ja havien decidit no fer caure Franco. És obvi dons que França són els que més interès tenen en Catalunya.»

—França sempre ha volgut que Catalunya es despengés d’Espanya… Però, la llengua i la cultura catalana del sud els fa por de contagi.

«Això són falòrnies! Prop de Calais es parla flamenc i no passa res. França sempre ha tingut un cert sentit inconscient de pertinença carolíngia de les terres catalanes. Recordin la croada albigesa, Richelieu i Mazzarino. Napoléo annexionà Catalunya… En canvi recordin el paper de Churchill a Ialta. Reberen els polonesos, desplaçats a l’oest, i feia cara de compungit. Pitjor: hi anà a pronunciar una conferència sobre la unitat d’Europa.»

—I els EUA?

«S’ho miren de lluny estant, però els interessa, per sobre de tot, una Europa forta que faci de barrera a tot el que els prové de l’est, i Europa els queda al mig. Malgrat la mentalitat anglosaxona, EUA i Gran Bretanya, no sempre coincideixen. EUA voldrien per exemple una defensa única europea, que Londres va dinamitar. El mateix quan a l’euro, els EUA volien estabilitat monetària amb unitat i els britànics sempre el contrari. EUA voldria una Europa unida… Recordin allò de  Henry Kisinguer: “Vull un telèfon per saber amb qui he de parlar d’Europa!”.»

Passen el segon plat: Bacallà confit amb llentia beluga i oli de sobrassada. Una combinació del tot sorprenen i molt ben trobada. Deliciós. Un plat finíssim! Es fan més comentaris. «De fet a Catalunya interessa el Brexit. Seria una oportunitat.» Anem a parar a la relació França-Catalunya el 1640, quan la guerra dels Segadors, i al 1714, quan Anglaterra deixà penjada Catalunya…

IMG_4293+Algú li demana quina és la seva feina a l’Ambaixada de la rue Sant Ferdinand de París.

«Parlant amb propietat, la Delegació. Quina feina fem? Mirin, per esmentar-ne algunes d’aquests darrers temps: preparar una visita del president de la Generalitat a París, amb conferències a la Universitat, sopar amb prohoms, entrevistes als mitjans i a la TV, fer els possible perquè Catalunya tingui ressò amb visites de l’ex-president o  del  conseller Romeva… I d’altres, molt diferents, com desbloquejar l’aturada de tres camions de taronges espanyoles  que anaven a un Banc d’aliments de Marsella i tenien por que no entressin al mercat negre. Hem unit al mateix edifici l’Institut Ramon Llull i estalviem molts diners.»

Passen les postres, maduixes amb nata i xocolata amb un Aria Brut Nature D.O. Cava. Queden encara un parell de temes per parlar i falten deu minuts per mitjanit, l’hora d’acabar.

«Deixarem el tema del govern i els parlaré de Convergència Democràtica, ara que la gent parla de renovar el partit. Penso que es troba davant dues possibilitats, seguir com a partit inter-ideològic i transversal on hi càpiga molta gent cristians, socialdemòcrates, liberals…o definir-se en un espai liberal i democràtic, per al qual hi ha espai a Catalunya.»

Això, és clar, enceta controvèrsies entre els tertulians, començant per si cal canviar de nom, el llast de Pujol, i altres mil coses.

Però és mitjanit. I com es de rigor cal plegar, no sense abans fer-li ofrena d’una litografia com de costum. En aquesta ocasió se li ha escollit un treball del pintor barceloní Ramón Pujolboira, del barri de Sants, que des de l’any 75 viu a l’Empordà. Pujolboira també ha practicat el dibuix, el gravat, la litografia, la ceràmica, la obra pública i la escultura. En aquest cas en el tema podem apreciar l’imaginari que porta dins el pintor, que des de casa estant pot apreciar el pla d’Albons, Tor, la vessant del Montgrí i el puig Segalar, tots ells paisatges que sovint representa als seus quadres.

IMG_4291+El primers anys, com deia Eduard Carbonell en l’article de Judit Pujadó “Pujolboira, l’evolució de la llum” a la Vanguardia (23/9/2011), acostumava a representar “paisatges d’ample visió amb un horitzó molt llunyà, emmarcat per dos elements que centren la composició, en la que hi trobem la figura femenina en unes arquitectures dins un paisatge que ens porta molt enllà”. Judit ho amplia tot dient que “la llum, però, que en aquests anys apareix uniforme i daurada, com a element difuminador, amb el temps s’anirà transformant. A les obres dels anys 80, els peixos, els cargols, o la figura humana, ja hi eren presents. Als anys 90 s’hi suma, en obres com Mediterrània, la figura del cigne, i el blau comença a esdevenir una de les característiques dels seus quadres. També en aquests temps apareixen a les seves obres els punts de fuga centrals que dirigeixen l’espectador cap a l’infinit, i la figura humana se situa com un element més dins del paisatge. Cap el 2011 les obres, on la llum construeix l’atmosfera i el paisatge pren, encara més, caràcters surrealistes.”

Sortim a l’escalinata del vestíbul de l’hotel Alimara per fer les fotos de rigor abans del comiat. La majoria de gironins un cop s’han acomiadat individualment del convidat manifesten en “petits comitès” que la tertúlia d’avui els ha sorprès molt favorablement dons si bé és veritat que n’esperàvem informacions d’interès, aquestes han superat amb escreix i molt positivament les expectatives. I és que hem tingut un convidat amb un gran coneixement de la història, del context i del pensament dels líders europeus i internacionals actuals, que sap aplicar molt bé en la interpretació del moment europeu actual.

Biografia (webs de la viquipèdia, enciclopèdia.cat i sala de premsa de la Generalitat de Catalunya )

Nascut a Girona l’any 1949, és un periodista català que des de setembre de 2014 és el delegat de la Generalitat de Catalunya per França i Suïssa a París. Llicenciat en Dret i Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAM) l’any 1973, s’incorporà al diari La Vanguardia, a les seccions d’esports, successos, i de cròniques judicials fins el 1976, en què s’especialitzà en periodisme internacional. Corresponsal a l’estranger amb La Vanguardia el 1977, a l’Orient Mitjà. Va informar des de Beirut (guerra civil del Líban), El Caire i Bagdad. Es va establir finalment, de forma permanent, a Israel, quan Espanya encara no hi tenia relacions diplomàtiques.

Posteriorment va ser corresponsal a Itàlia i el Vaticà (1978-81). Va residir a Roma durant tres anys, des de l’elecció de Sandro Pertini a la presidència fins a l’atemptat d’Alí Agca contra Joan Pau II. Va ser una època de nombrosos atemptats terroristes de les Brigades Roges i l’extrema dreta (estació de Bolònia). La tercera corresponsalia, també amb La Vanguardia, va ser la de la Gran Bretanya (1981-83), a més de publicar reportatges sobre l’Àfrica Oriental, l’Amèrica Llatina i la Xina.

Es va incorporar a Televisió de Catalunya el gener del 1984, en començar les emissions diàries. Va ser-ne el primer delegat a Madrid i, després d’un parèntesi com a cap de premsa del Partit Reformista en les eleccions del 1986, inaugurà la delegació de l’emissora a Washington, que ocupà del 1987 al 1990, durant els darrers anys de la presidència de Ronald Reagan i els primers de George Bush (1987-90). Novament a Catalunya, fou director de Publicacions del diari Avui, director del programa Les notícies del Canal 33 i va ser cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya i comentarista de política internacional als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals durant més de deu anys. L’any 2001 fou designat cap d’Actualitats de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i en redactà els Principis d’Actuació de les emissores. Cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya (TV3) del 2002 al 2009, des d’aquest any fins al gener del 2011, en fou corresponsal a Brussel·les i a Berlín. Va ser guardonat per l’APEC (Associació de Periodistes Europeus de Catalunya) amb el Premi Ernest Udina 2011 a la trajectòria europeista.

Ha publicat, a més d’articles per a la premsa, “Afers (no tan) estrangers” (Ed. Mina, Grup 62, 2008), “Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia” (Ed. Pòrtic, Grup 62, 2013) i darrerament “La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba” (Brau, 2014).

Anuncis

Entry filed under: Periodistes.

Entrevista al Sr. Josep “Pitu” Roca i Fontané, sumiller i copropietari del Celler de Can Roca, publicada al Dominical del Diari de Girona Entrevista al Dr. Josep Brugada, cardiòleg al Clínic i especialista en arítmies i electrofisiologia, publicada al Dominical del Diari de Girona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,497 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona28/09/2017
6 dies to go.

Categories

Març 2016
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.   abr. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: