Tertúlia sopar amb el Sr. Joan-Pere Viladecans, pintor i gravador, dimarts 3 de maig de 2016

25 Abril 2016 at 20:07 1 comentari

Avui semblem un equip de futbol a l’hora de saltar a la gespa i… sense reserves… ni un més. I em consta que no per manca d’interès pel mon de l’art. Molts i diferents gironins se m’han adreçat al respecte. Però és que a cops, malgrat la data de la tertúlia fos el dia 3 i no el 15 com pròpiament seria el cas, les “idus de març” s’apleguen i emmascaren la realitat. Viatges, compromisos familiars o empresarials o personals… O tots alhora per fer la guitza i esperar haver de recórrer aquest voluntariós resum per satisfer l’avidesa intel·lectual de tot el que sens dubte sabem que aportarà la tertúlia d’avui. La conversa ha de girar entorn de l’art actual, i a més de la boca d’un dels màxims exponents de l’art d’avui a casa nostre amb un gran impacte internacional, precisament en el punt més actiu i àlgid de la seva trajectòria.

I vist que la nit a Barcelona tampoc no ho facilitava, ja que  un accident a la Diagonal sortint de Barcelona cap a Tarragona estava provocant llargues cues arreu la ciutat, vàrem haver de retardar l’inici formal amb una pre-tertúlia al vestíbul de l’hotel. Finalment, tot i no comptar encara amb en Lluís Busquets, peça rellevant en la construcció estructural d’aquests resums, que era a l’estrena del documental Xirinacs, a contracorrent, que posteriorment va emetre TV3 al programa “Sense ficció”, en el qual hi va participar, vàrem començar amb la presentació que en va fer l’Arcadi. Poc més tard en Lluís, es va afegir al grup, excusant-se per la demora. «Emergeix amb llum pròpia. És d’una generació, en la qual Viladecans és dels més interessants a Catalunya. És un home del renaixement. És culte a tots els nivells. Conèixer personalment a Salvador Espriu, des dels 19 anys, o Joan Miró, vol dir molt», així comença l’Arcadi la presentació.

«Ha il·lustrat un munt de grans textos! Confiem que ara ens il·lustri la segona edició del nostre llibre que estem a punt de tancar i que aplegarà els resums de les tertúlies posteriors a l’estiu de 2014…

És un home preocupat per la salut… »

—Home, també és cultura— interromp el convidat.

«Artista autèntic i sincer amb ell mateix, obrint-se a nous llenguatges; per això la seva obra és sòlida i consistent»

Passen un aperitiu molt creatiu i sorprenent, salmorejo amb cecina, foie amb grana de capellà i cebiche (‘guisat de peix’) de fruits de mar. Agrada: tothom s’afanya a degustar-lo aprofitant la presentació del convidat.

DSC_0243bé+—L’art és sempre sorpresa?
«Sí. I treballar permanentment amb la incògnita i el misteri.»

—Avui dia, es pot definir, l’art?
«No ho sé. Per a mi és una forma de viure i de sentir. Una manera de sentir-me útil, de lluitar contra el pas del temps i d’esbravar perplexitats. Però tampoc no és tant important definir-ho a cada època. Massa anàlisi pot dur a la paràlisi.»

—Però no deu ser el mateix avui que fa cinquanta anys. Una novel·la no la definia igual Stendhal que la Rodoreda.
«La creació, en general, està en permanent evolució. Un artista quan crea té a la memòria tota la història de l’art, per revisar-la o per retre-li homenatge.»

—Però hi ha la comercialització. Abans les institucions religioses actuaven de mecenes. Després vingueren les galeries, les col·leccions, els museus i els marxants. I al darrera el bancs. Ara, qui compra art?
«Vull creure que hi ha una part del col·leccionisme que es basa en el propi interès per l’art; de vegades, fins i tot, monogràficament per un artista determinat. Sempre he cregut que per a un pintor el pitjor del seu ofici és haver de vendre.»

Comença la tertúlia amb gran animació i un darrera un altre diversos gironins s’hi apunten.

—Vostè sempre ha rebut encàrrecs d’institucions o empreses per fer cartells, gravats, litografies, cobertes de llibres… I sempre diu que no se sent grafista ni il·lustrador.
«A Catalunya hi ha molts bons grafistes i il·lustradors i jo no en sóc. Totes aquestes col·laboracions sempre les he fetes amb el meu propi llenguatge de pintor. Per fer una portada, em llegeixo el llibre i miro d’acompanyar-lo o complementar-lo pictòricament.  I no és fàcil. De vegades, quan més coneixes l’obra, pitjor. Quan em van encarregar d’acompanyar E. A. Poe, un dels meus autors preferits, em vaig pensar que seria fàcil. No ho va ser gens. Ara, no puc negar que aquests encàrrecs em desvetllen una tensió que m’enriqueix l’obra pictòrica. Em retro-alimenten.»

—Els límits que li posin esdevenen estímuls…
«De límits no n’admeto tret dels imposats pels sistemes de reproducció. El meu problema és el contrari. En una obra on em diuen “Fes el que vulguis”, quan acabo em demano: “Ja has estirat fins al límit la llibertat de què gaudies?”. Sempre sóc víctima de l’autocrítica. »

—Ara està endinsat en unes pintures per acompanyar textos de Miquel Martí i Pol. Com li va?

DSC_0256bé+«Fantàsticament. M’he hagut d’autodisciplinar. Un lema, un llibre, una imposició benigne m’ha fet fer temes i imatges que no m’haguessin vingut mai. El text m’ha suggerit! Potser ni m’ho hauria plantejat ni pensat mai. L’obra doncs s’enriqueix. Hi ha temes que són bàsicament per a grafistes o dissenyadors, però les demanen a un pintor i tot i que és difícil ho fas com a tal.»

—A la Garrotxa, hi ha una situació crec que preocupant. L’Escola d’Art d’Olot, enguany ha decidit no donar més cursos de pintura. Farà disseny i d’altres temes. I el pitjor, la notícia ha passat sense pena ni glòria. I ara, alguns ens preguntem, per on passa la pintura? Els joves no en compren…
«I a més ni se la miren. Tenen més informació que mai, però serveix per alguna cosa? L’aprenentatge és lent. Cal molta pedagogia. La cultura i l’art és com una forma d’ocupació. Els artistes pateixen un gran desgast social comparant-lo amb els anys 70. Ara no se’ls demana opinió. Ni se’ls pregunta ni signen res. Veuen un pintor però no un creador.»

—Diuen que als joves no els agrada l’art ni s’hi interessen…
«Però és mentida. Els arriba a través del disseny i d’altres llocs: cinema, música, tv, els videojocs… I per la manera d’enquadrar les selfies. Sempre que darrera dels mitjans hi hagi un creador, hi veurem la presència de l’art.»

—Ara hi ha alguna galeria que aposti per un jove com va ser vostè?
«No crec. Altrament vaig aprendre-hi molt, a la Galeria Gaspar. Vaig tenir la sort i l’honor que vingués a veure-hi les exposicions que vaig fer-hi Joan Miró. Servidor, quan el veia contemplant algun dels meus quadres, estava expectant i nerviós, i el tractava de vostè i de “senyor” Miró. Sempre m’encoratjava. La frase recurrent era aquesta. “Endavant. Cal treballar sense parar”

Arriba el primer plat, un carpaccio de roastbeef de vedella amb poma i oli de pesto, acompanyat d’un vi, blanc o negre segons cadascú, Heus* D.O. Empordà.

—Avui es fan moltes obres seriades; això pot dur a carregar-se la peça única?
«De fet als anys 80 ja es va fer amb l’obra gràfica perquè es divulgava. No hi havia expressió que no l’incorporés. Entre tots, editors, pintors i altra gent es va escanyar.»

—Ara a través de les fotos, les apps i la edició digital…
«La estampació digital es considera obra gràfica, com abans el gravat o la litografia. Per ser obra gràfica, però, ha d’anar marcada i dosificada. En aquest cas és confiable. Potser d’aquí uns anys, per què no?, es podrà tornar a pintar amb la paleta… Històricament hi havia enfrontaments, com els informalistes contra els figurativistes. Ara no, els hiperrealistes cohabiten perfectament amb els no figurativistes. També és cert que han fet un esforç.»

—Per tant no sabem on es va?
«I tant! Ara més i en tot!»

—I com aconsegueixes connectar amb la gent?»

IMG_4442+«És un tema d’instint. Tu mateix, a través de la recepció dels altres, veus l’obra més objectivament. El que no pots fer és utilitzar-ho, i dir: “Atès que això agrada ho aniré repetint”. La pintura sovint és una cosa lenta. Si ets prou sincer, ho has d’assumir i seguir.»

—És intern?
«Sempre. A cops vols fer 25 treballs i tens gas per a tots, però, quan arribes al 24, no pots fer el següent. Paràlisi.»

—Avui la crisi és la crisi. Les galeries d’art tanquen arreu.

Hem patit dues crisis: la bombolla artística dels 80 i 90, quan un jovenet de l’Escola de Belles Arts gosava posar preus exorbitants a una peça d’aprenentatge, i l’actual, que és global. Avui la gent  ja no es creu res, ni en el camp de la plàstica ni de la música ni de la literatura. A l’inrevés, si dius que creus en alguna cosa ja ets suspecte de desprestigi. Mai com avui s’ha pogut gaudir tan fàcilment d’una extensíssima cohabitació d’ismes i tendències, des de l’hiperrealisme a l’abstracció, des del surrealisme i el pop-art a les instal·lacions i les performances. I no sé si ho aprofitem prou bé.»

—Els 80-90 tothom anava a Nova York. I, escolti, el Guggenheim de Nova York, com el de Bilbao, té obres bones i coses que en diuen actualíssimes que són horripilants. Potser el de Venècia, que és més petit, no té lloc per  exposar extravagàncies i bunyols…
«Ens havien de dir de fora estant el que havíem de fer aquí. Aquest país fa coses excel·lents que no sap valorar-les. No tenim autoestima. Ara, per no saber, no sabem ni què fan els joves. No tenen espais on mostrar l’obra pròpia. I un artista, sigui literat, pintor o músic, sempre necessita expectatives i demostrar en públic el que fa, que és com veritablement s’aprèn. Un escriptor no treballa per tenir el que escriu en un calaix ni  un pintor per omplir el magatzem.»

IMG_4450+—Hi ha qui diu que perdem els punts de referència del passat.
«Això tan vell que es deia el mateix quan arribà l’impressionisme. El nom mateix va néixer d’un crític foteta que es volia burlar del quadre de Monet, “Impression, Soleil levant”. De Monet se’n recorda tothom, i del crític, no. No crec que es perdin els punts de referència. Ara, un determinat art contemporani ha derivat vers un cert decorativisme. Hi ha molt poc pensament i poc coneixement al darrera.»

—Els pintors han sentit la crisi com la gent normal?
«Depèn de com es miri. Per la meva part sempre he mirat de controlar els preus. Ni deixar-los pujar molt ni baixar gaire.»

—Anys enrere les galeries només anaven a fer diners. L’art era una inversió. La gent es feia col·leccionisme. Ara pots invertir en una obra i que et baixi de preu.
«Cert. Ho van fer molt malament. Ni van saber fer pedagogia —i un país com el nostre necessita pedagogia— ni van fer inversions ni van fomentar res ni van promocionar joves. En altres paraules, més que entesos o especialistes, l’art necessita amants. La funció cultural (a banda de l’econòmica) que abans complien les galeries desgraciadament ha desaparegut.»

Arriba el segon plat, lluç “koskera”, suau i saborós que passa sense adonar-se’n, ben bé com la tertúlia. D’aquests menús que darrerament gaudim, lleugers i plens de matisos, el xef n’està fent escola. Variats i magnífics, amb un segell que els haurem de batejar amb la marca del grup. Permet digestions més reflexives i mentals que no pas digestives… tot un encert!

—Avui l’art té molts suports i mai com ara podem gaudir de reproduccions; per exemple, puc  analitzar digitalment el Judici Final de Miquel Àngel millor que in situ. La comercialització de l’art se’n va en orris?
«Evident. Més i tot. Em puc passejar virtualment per la Capella Sixtina. Però una cosa és gaudir de l’art i l’altra, posseir-lo a casa. És la màgia de l’obra original de l’art en directe. Un cosa diferent és el coneixement que t’arriba també a partir de la reproducció. Els suports estan canviant formes i continguts. Com sigui, l’art convertit en comerç, no ha ajudat gaire. A mi m’agrada dir que l’art, unit a la ciència i a la medecina, palesen la lluita contra la mort.»

—Tot és art, si hi ha sensibilitat.
«Sobretot per observar-ho.»

—Ha intentat fer escultura?
«Em surt quadrada…Només intento suggerir-ho… I no veig com m’ho faria per renunciar al color.»

—Les fires internacionals continuen. Una vegada un de nosaltres va anar a ARCO i li va semblar, salvades les distàncies, la Fira de Sant Lluc d’Olot. A Tolosa de Llenguadoc hi hem vist trobades amb més capacitat d’atreure. Però als Salons d’Octubre d’aquí s’hi van donar a conèixer Antoni Tàpies, Ràfols Casamada, Josep Maria de Sucre, Jordi Mercadé, Cuixart, Hernández Pijoan i Guinovart, entre d’altres.
«De jove m’hi havia divertit força amb d’altres companys a ARCO. Ara fa anys que no hi vaig. Les fires no són llocs ni per a pintors ni per amants de l’art, sinó per a galeristes, assessors, marxants i negociants. L’ARCO, que per desídia no vàrem fer a Barcelona, és una trobada social molt lligada en els seus orígens a la “movida madrileña” i a tot l’establishment del poder central.»

—Ja hem vist com van les galeries i les fires. I els museus?
«Per a mi el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, és un gran fracàs. Podia haver estat un museu on els artistes contemporanis catalans dialoguessin contínuament, interactuant entre ells i relacionant-se amb artistes estrangers,  i atraure així interès internacional, però s’ha quedat en un museu de sèrie B. I el pitjor  és que no tenim el museu de sèrie A, on un foraster pugui veure i analitzar la realitat de l’art català contemporani. Si vols veure art contemporani nostre, hauràs d’anar a fundacions privades…»

DSC_0263bé+Serveixen les postres, carrot cake amb gelat d’ametlla amb un cava Aria Brut Nature D.O. Cava, seguint els cafès i infusions…

—Vostè és un dels pocs artistes plàstics que té una columna  periòdica a “La Vanguardia”. I el més interessant és que l’escriu com a pintor…
«No ho podria fer d’una altra manera. M’ajuda a tenir present l’actualitat del món d’avui. I interactuar amb mi mateix. Ara, si em voleu demanar si podria convertir una columna amb un quadre o a l’inrevés, us he de dir un “no” solemne. Són dos llenguatges diferents i un mateix concepte.»

—I quan és més difícil d’afrontar l’horror vacui, amb la tela blanca a l’estudi o amb el paper en blanc a l’ordinador?
«La tela. Jo m’he passat  hores davant d’una tela sense pintar res. Només concebent el que hi vull fer. I, a l’estudi, he arribat a tapar obra feta amb llençols perquè no m’influïssin. I a l’inrevés, quan penses que una tela ja gairebé està, que sols li falta un toc final, i t’hi poses, potser t’adones que ja t’has passat. Jo dic que un 90% d’una obra és elucubració i sols un 10% materialització.»

—Mostrar l’obra és sempre un diàleg amb el públic que la contempla?
«I tant! Veig la meva obra a través dels ulls dels qui la contemplen. I sé si l’he encertada o l’he errada estant amatent. La pintura és emoció.»

—Clavé (1913-2005), Ràfols Casamada (1923-2009), Cuixart (1925-2007), Guinovart (1927-2007) i Hernàndez Pijoan (1931-2005), que precedien la teva generació, ja han passat a millor vida. Vostè és del 1948 i el solen agrupar  amb R. Llimós (1943), Soledad Sevilla (1944), Frederic Amat (1952), Jaume Plensa (1955), Perico Pastor (1953)… Amb quins pintors de la seva generació sents més afinitats?

«Aquest és un llistat simplement cronològic. Sé el que passa un artista en la soledat del seu estudi i tots, tots, es mereixen els meus respectes. A més, si demaneu al millor crític qui quedarà de tots nosaltres, ningú no us ho sabrà respondre.»

Parlem de més coses. Surt a fumar, com a fumador empedreït  que és tot i pensar en la salut…

—Així, doncs, en el futur immediat hi haurà distints i nous suports i canals?
O es pot anar totalment en contra i tornar a Altamira…

—I hi està reflexionant?
«No us diré que no. Sempre és una qüestió d’actitud. L’art només és: voluntat i necessitat expressiva. Que no és poc.»

Els assistents fan diferents comentaris: «Ja ho deia en “Pitu” Roca això de tornar als orígens més primigenis… ».«… cal tornar a l’autenticitat, de fet, com a reivindicació», hi afegeix un altre.

Es fa tard, sense adonar-nos estem gairebé a mitja nit. Algú de sobte ens interromp i ens recorda que demà toca llevar-se ben aviat… De tant absorts, el temps ens havia passat volant. Certament ha estat una tertúlia per  dedicar-hi algunes estones els propers dies per una més pausada meditació. El nostre convidat ens ha aportat  elements prou profunds, sense estalviar-se afrontar cap qüestió, cosa que des d’aquí agraïm.

DSC_0260bé+L’Andreu, en nom de tots, li lliura l’exemplar d’un llibre, que hem escollit per a un creador com ell i que esperem lligui amb aquesta recerca dels orígens en què enguany es troba reflexionant. El títol “Art romànic català” s’explica per si mateix.

Sortim a fora a l’escalinata per fer la foto de grup i ens acomiadem.

Biografia (web pròpia, Dolors Junyent Galeria d’art i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1948, és un pintor i gravador de formació autodidacta. Des del 1967 en què inicia la seva trajectòria, ha fet un llarg periple d’exposicions, tant a escala nacional com internacional, i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives per diferents països europeus. El govern francès el va distingir amb la condecoració de “Chevalier dans l’Ordre des Arts et des Lettres” (França, 1996) i fou un dels artistes seleccionats per representar la Generalitat de Catalunya en el Pavelló de Catalunya a l’Expo’92 de Sevilla. Segon Premi del Ministerio de Cultura (Madrid, 2003) i premi Award of Excellence de la Society for New Design (Nova York, 1997).

Exposa per primera vegada l’any 1969, amb una obra molt barroca, en la qual hi ha una gran fascinació per l’objecte quotidià que arriba a ser incorporat a les seves obres. Aquesta primera etapa està influïda pel surrealisme i per l’informalisme, per la poesia i la música. Combinava la pintura amb diversos objectes, barrejant tècniques, amb una pinzellada densa propera a la pintura matèrica. Al llarg de la dècada dels setanta desenvolupa un procés de simplificació, que ve donat per uns esquemes constructius elementals i fins i tot simètrics, tot integrant nous elements sígnics com ara lletres, paraules i números. Durant els anys vuitanta es produeix una intensificació cromàtica, acompanyada d’una valoració pels contorns de les formes. Progressivament, el seu llenguatge sígnic va perdent la rigidesa geometritzant per capbussar-se en inquietants problemàtiques de denúncia al voltant de la natura, a través d’un llenguatge molt més flexible, àgil i dinàmic. Actualment, amb iconografies extretes del món orgànic, intenta explicar els interrogants de l’existència amb una obra fonamentalment monocromàtica. Es diu que el seu art està influït per Antoni Tàpies i Joan Brossa, els quals, junt amb Salvador Espriu, comptaven entre les seves amistats.

Des del punt de vista formal, la seva obra és un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, centrada en la naturalesa, el pas del temps i la vida. Combina empremtes o collatges d’elements reals amb signes precisos que cerquen un lirisme plàstic. Pel que fa al contingut, l’interès de Viladecans recau en la naturalesa, el temps i la vida. El tractament de la matèria a base de gruixos de pasta de paper sobre cel·lulosa impregnada de pigment i la preocupació per la textura i pel teixit orogràfic segueixen essent objectius principals de la seva investigació. La seva obra recent contrasta amb l’austeritat d’èpoques anteriors per l’ús de colors vius i intensos. S’ha expressat també amb environments (art ambiental), i ha conreat el cartellisme i el disseny. A més de l’obra pròpiament de creació, Viladecans fa extensiva la seva activitat artística al gran nombre d’encàrrecs que rep d’entitats, institucions o empreses, pel que fa a comandes de cartells, cobertes de publicacions, il·lustracions per a llibres, litografies… També és sol·licitat sovint a participar en debats i pronunciar-se sobre diferents temes, tant en el camp de la pintura com de l’expressió literària, on els seus escrits en articles periodístics tenen un ressò important.

Advertisements

Entry filed under: Diversos.

Entrevista al Dr. Josep Brugada, cardiòleg al Clínic i especialista en arítmies i electrofisiologia, publicada al Dominical del Diari de Girona Tertúlia sopar amb l’Hble. Sr. Antoni Comín, conseller de Salut, dimarts 7 de juny de 2016

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 17,880 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona5/09/2017
47 dies to go.

Categories

Abril 2016
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març   maig »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers


%d bloggers like this: