Tertúlia sopar amb el Sr. Joan Laporta, advocat, polític i expresident del Barça, dimarts 6 de setembre de 2016

18 Agost 2016 at 22:41 2 comentaris

Avui és un dia de molta calor a Barcelona. Impròpia d’un mes de setembre. Justament avui, el Barça inaugura seu a Nova York i celebra  els deu anys d’UNICEF a la samarreta. És puntual, saluda tothom i, mentre van arribant els tertulians, ja situats al menjador,  l’Arcadi li agraeix la presència, atès que se l’havia avisat en plenes vacances i no havia dubtat a venir. «Allà on va ho omple tot» Diu que en Jan Laporta és un home afable, cordial, entranyable, desbordant i un patriota de pedra picada, amb consciència de país. Laporta correspon adduint que ell considera l’Arcadi amb els mateixos adjectius, agraeix la invitació i assegura que, venint d’on venia, no va dubtar a venir en cap moment sense ni demanar amb qui es trobaria.

El presenta Xavier Ferrer, exdirectiu seu al llarg de set anys des de la Comissió Social del Barça, que el considera un home de caràcter, treballador, vital, valent, responsable, amb gran capacitat de gestió, sense que el treball, per a ell, estigui renyit amb una certa fruïció: es treballava molt tot i passar-ho bé. «En set anys es va  passar d’un Club en hores baixes, a un Barça respectat a tot el món, a un Barça campió, en futbol i en totes les seccions, a un Barça econòmicament estable i consolidat i a un Barça amb més de 160.000 socis, 1.500 penyes i milions de simpatitzants, i també a un Barça compromès amb la societat catalana i mundial, a un Barça solidari amb la infància, a partir de la  seva Fundació i els programes xics de formació i desenvolupament arreu del món, i de l’aposta de col·laboració amb UNICEF» Explica algunes anècdotes com a company de Junta, com, per exemple, que  en la celebració del 50è aniversari del Tractat de Roma, en visitar la Comissió europea, la temporada 2004-05, el Parlament aturà la sessió que celebrava per donar-los la benvinguda. «El Sr. Joan Laporta va rebre a un delegació de la Comissió Europea, del Parlament Europeu i del Consell Català del Moviment Europeu i el Barça va col·laborar passejant per la gespa de l’estadi, un dia de partit, una grandiosa bandera europea, acció que va tenir una gran repercussió mediàtica» Considera que el Barça, acollint un comitè del consell d’Europa, plantà una bandera per ser reconegut arreu. «…vàrem ser rebuts a la Comissió, al Parlament,  i també al Patronat Català Pro Europa, a on, el Sr. Laporta, va fer una encesa defensa a favor de l’oficialitat de la llengua catalana i d’Europa. Finalment afegir que sempre va de cara i és desacomplexadament català» Ell correspon dient que s’havia rodejat d’un bon equip en els tres àmbits de la Junta, esportiu, econòmic i social.

dsc_0097beEl senyor Laporta, sap que ha de parlar durant una estona del que vulgui. I ens sorprèn a tots  començant parlant de política. «M’agradaria parlar del present i del futur. A les portes de la moció de confiança necessitem lideratge i sobirania» Diu que té l’honor de ser molt amic del president Puigdemont, cosa que l’enorgulleix, i que no s’hauria trobat cap persona millor per substituir el president Mas. És una persona cabal, el troba incontestable i admirable, que té les coses molt clares i que no es doblegarà. Per a ell, la qüestió de la moció de confiança obligada per la CUP en no pactar els pressupostos, no la podia plantejar millor. «Una reacció molt intel·ligent. A mi em va passar al Barça, tenia un 60% que m’havia  votat en contra i no estava còmode. Després vaig passar a un 65-45 i era tot un altre cosa» Des de l’inici de l’estiu que deia que la confiança no la pensava pactar; es té i s’atorga o no és té. «Això és propi d’un home de principis» En una situació de màxima complexitat, havent de torejar amb bèsties que podrien fer-li mal, Puigdemont porta el timó al ritme que cal. Ens deia que no pensava negociar ni condicionar res. «Només des del vesant personal, no li puc desitjar que ho lideri en aquests moments, dons seria millor per a ell estalviar-s’ho»

L’altra tema que toca és si el moment actual de l’estat, amb una Espanya abocada a les terceres eleccions, perjudica o beneficia el procés nacional català. Per a ell més aviat ens beneficia, perquè, quan Espanya s’hagi reordenat, dispararà tota l’artilleria contra Catalunya. «No hi ha govern, perquè són anti-independentistes. El socialisme és jacobí i amb problemes interns, són abans espanyols que d’esquerres. No volen de cap manera un referèndum. A mi m’agrada més saber que davant hi tinc anti-independentistes que discursos ambigus com el de Podemos, amb el referèndum, que no me’ls crec. Els que fan bandera contra la corrupció tampoc no me’ls crec. Són ultranacionalistes espanyols. Què proposen?»

Porten l’aperitiu —botons de pernil ibèric, cucurull de sèsam i tàrtar de salmó i royal de foie, mango i blat de moro torrat— i comencen les preguntes. Avui els mitjans han tornat a dir que la Junta de la directiva blaugrana que presideix Josep M. Bartomeu s’està plantejant retirar l’acció de responsabilitat contra vostè i alguns dels seus directius per aturar així el recurs presentat per la mateixa junta a la sentència que exonerava els ex-directius.

—Ho he sentit a dir tants cops i mai no han fet res que… ja no em crec res. Haurien pogut fer patir menys determinades persones. No vull pensar si s’apropa assemblea de compromissaris ni en d’altres interessos. Seré suau i diré que no em crec res. Vam guanyar la primer instància i pensem guanyar el recurs de la segona previst per al 21 de setembre. Ara diuen que es votarà en l’assemblea de compromissaris, sigui quina sigui la decisió del jutge?  Doncs, molt bé. El que hauria de fer l’actual junta és donar les gràcies i demanar perdó. Passats sis anys, ara tant li fot…No crec que ara tinguin un atac de bones persones, se me’n refot si ho fan o no.

—Vostè té arrels gironines…

—Tinc un 25% de gironí. El meu avi, de la Jonquera,  era el més petit de 21 germans i encara la família hi té alguns terrenys.

—Amb l’avi i el pare metges, vostè va anar cap a Dret?

—Jo també volia ser metge, i del Clínic. El que passa és que als Maristes de la Immaculada, al passeig de Sant Joan,  vaig treure un 6,5 de mitjana a COU i, per fer medicina, es necessitava un 7,2.  Llavors, com que el bessó del pare feia d’advocat, em vaig decantar pel Dret. Com es deia en aquell temps, el nostre era l’únic bar de Barcelona que tenia Facultat i, a més, unes companyes més que fabuloses.

dsc_0104be—De l’oposició de l’Elefant Blau, a president del Barça.

—Les circumstàncies. El meu mòbil vital, almenys de jovenet,  tampoc no era ser president el Barça. En tot, cas ser davanter centre!

—Quina va ser la seva decisió més important en els anys de presidència?

—Des del punt de vista social i institucional, posar la UNICEF a la samarreta del Barça. Vàrem signar l’acord amb UNICEF, una decisió no esportiva que m’omple d’orgull, la millor i la que ha fet que el Barça sigui més que un club. La decisió més important a nivell social. Vaig dir que seria la samarreta més valuosa del món. I consti: tota la junta em va donar suport. Betwin ens oferia 110 M€ per portar el nom a la samarreta. El Barça fent propaganda d’una casa d’apostes? No ho veia clar. Havíem de col·laborar a fer un món millor. Propagar el futbol al món i el joc net, amb valors. UNICEF va posar el Barça al món. Quan vaig trucar al president de l’UNICEF de Catalunya, el senyor Victor Solé, no s’ho volia creure. Oferir el 0,7% del pressupost del Barça a UNICEF, era molt per a ells, i no  llastava el Barça (1,5 M € anuals). “Hauré de consultar amb Madrid.”  Consuelo Crespo era la presidenta d’UNICEF a Espanya. Ens va veure engrescats i coratjosos. Li vaig dir: Escolti. Això ho presentarem a les Nacions Unides davant Ann Veneman, directora executiva de l’UNICEF. Res de Madrid. El set de setembre va fer deu anys justos. Quan vam anar a Nova York vam perdre la maleta on hi havia la samarreta del Barça amb el nom d’UNICEF estampat. Vam haver d’improvisar un viatge llampec de l’Eduard Casanovas del meu equip de seguretat i en Rafa Yuste va arribar amb la samarreta adient una horeta abans de començar la sessió. Marta Segú, la meva cosina, i el seu equip, des de la direcció de la Fundació del Barça va ser l’artífex de la construcció de l’aliança global, i els directius que van entusiasmar-se amb l’acord des d’un primer moment. Per això em vaig atrevir i no se’ns varen menjar…

Serveixen el primer plat, ben estiuenc: amanida de salmó marinat amb iogurt i cogombre, molt finet i saborós, regat amb vins d’Hereus* D.O. Empordà, blanc i negre.

—Però, avui, portar Qatar a la samarreta deu ser una necessitat.

dsc_0109be—No. És un error històric, com dei la Pilar Rahola. Nosaltres estàvem convençuts del que fèiem. La glòria l’aconsegueixes guanyant i jugant bé, però hi havia més. Volíem guanyar, jugant millor. Com un ballet. Va funcionar molt bé amb l’estil del Barça de Cruyff. Era millor guanyar per 6-5, que per 1-0. No valia tot. 35 M € són molts pocs diners per al Barça. El Manchester n’ingressa gairebé el triple (90 M€). Al club de Old Trafford, ja el 2014, Adidas, Chervrolet i Aon pagaven xifres molt superiors a Qatar Airways, Nike i Beko que esponsoritzen el Barça…

—Què va passar que es trenqués la junta?

—Amb el Sandro ens coneixíem de jugar a futbol amb el Sant Andreu. Ens vàrem presentar a les eleccions amb una candidatura,  amb alguns membres llavors molt joves, que es va definir bàsicament en quatre eixos: Cruyff, la Masia, Catalunya i Unicef. Algunes coses es varen fer massa grans. En definitiva no vàrem saber gestionar la crisi de creixement. Alguns membres de la junta varen actuar prou bé i d’altres no varen mostrar prou maduresa. En el mon del futbol les juntes són molt peculiars. Hi acostuma a haver incontinència! La premsa estava publicant informacions quan encara les estàvem parlant en junta… No ho vàrem poder evitar.

—i a l’Urbezquistan?

—Vàrem acordar anar a fer-hi un partit (un clínic o entrenament) dons l’equip FC Bunyodkor ens pagava 6 M€ si a més hi obríem una escola. No hi va haver res més, ni continuïtat. Per nosaltres, que necessitàvem calés per atendre les peticions del Pep, ens va anar molt bé.

—En el terreny polític ens dirà que va saber revertir la mitjana  quan se’ls posà una moció de confiança i, en l’esportiu, que la decisió més important va ser fitxar en Guardiola, tot i que anava a la candidatura adversària de Basat. Expliqui una mica el rerefons d’aleshores.

—Vaig dir a la gent que si Guardiola volia venir d’entrenador, molt bé, però no pas de secretari tècnic com anava a l’altra candidatura. Em van assegurar que el que volia era entrenar. El vam fer responsable de l’equip de 3ª. Ben aviat en vaig tenir molts bons informes, fins i tot del Txiqui i de Cruyff.  Quan Cruyff l’encertava em deia: “¿Ves? Ya te lo dije”. I quan l’espifiava, també. Ell no s’equivocava mai. Bé, doncs jo, ho vaig deixar anar en un dinar de Nadal. “Si no guanyem res amb el Rijkaard, poso en Guardiola al davant”.  Algú s’escandalitzà. Ho vaig dir al Rijkaard, que era tot un senyor. Hi va estar d’acord. Fins i tot proposà que Guardiola seguís el primer equip, per  així agafar experiència. Quan li vaig explicar al Pep, com a possibilitat, em va respondre  que jo  tenia opcions menys compromeses. “Però la que m’agrada és la teva.” “No tindràs collons”, em va respondre. I allà mateix, en un dinar que m’havia preparat en Murtra, ens vam clavar a riure: “És que amb mi, ho guanyaràs tot”. “Et poses a fer part de l’equip del Rijkaard?” “No. La meva obligació, enguany, és pujar l’equip a segona”. Va pujar l’equip a segona i ho vam guanyar tot: Lliga, Copa, Champions, Supercopa d’Espanya, Mundial de Clubs…

—I el primer partit el va perdre amb el Numancia, i el segon el va empatar a casa.

—Llavors em vaig fer amic del Pep de veritat. Li vaig dir que no es preocupés de res i que jo entomaria les coses.

—La filosofia del Barça és una filosofia del tiqui-taca.

—Això és sols una caricatura d’entendre el futbol com un joc d’equip. És la filosofia del joc net i dels valors. I aquesta ve de lluny. No en tenim prou guanyant; hem de guanyar jugant bé. I tampoc volem guanyar per 1-0 a l’últim minut; millor guanyar per 6-5.

—I què hi va haver de cert amb els rumors que es volia fitxar el Mourinho?

—Mourinho es pensava que el fitxaríem, perquè algú de la junta li deia. Tot i que jo sempre havia dit que no. Jo perseguia unanimitat en la junta, dons creia que era bo pel Barça.

img_6279—Es veritat que van estar a punt de fitxar Beckham?

—Ens va trucar en Jordi Cruyff, tot informant-nos que no estava bé, ni amb els companys, i que volia marxar d’Anglaterra. En Sandro i jo vam anar a Heathrow i hi vam signar un acord confidencial amb el director general del Manchester United, si guanyàvem les eleccions ens el venien; després, vam anar a Montecarlo, ens vam trobar al Negresco, però es va donar per feta una cosa que tot just s’estava gestant. Per pressionar el Madrid ho varen publicar a una web. Malgrat jo deia que havíem firmat només amb el Manchester, tothom va començar a dir que ja estava fitxat. I actuà Florentino.

—Molts diners en campanyes de publicitat?

—Us explico una anècdota. Buscàvem un eslògan. Ens n’havien presentat 120 i no me n’agradava cap. Un dia en Ferran Soriano se’m presenta i em diu: “Aquest matí, el pare, afaitant-se m’ha dit:—Ferran, primer el Barça!”. Òndima, ja el teníem l’eslògan: “Primer, el Barça!”

—Personatges que ha conegut i que l’hagin sorprès en el tracte proper?

—Diversos. Per exemple, l’expresident de l’Atlético, Gil i Gil. O el mateix Berlusconi, que si et convidava a una recepció podia recitar poemes o cantar i et regalava un  cedé enregistrat per ell. O Julio Iglesias, que una vegada em va dir “Si yo fuera catalán, sería como tu”. Amb en Julio, una vegada vaig haver d’intervenir perquè  volien que anés a cantar a Urbezquistan. Em vaig assabentar del seu catxet i els ho vaig dir pensant que desistirien. “Si ve, el tripliquem”, fou la resposta. I va anar i es pensava que m’havia de pagar la comissió d’intermediari..

—Alguna gironina no va poder més: “tenint-lo d’aprop, em rendeixo als seus encants”. I, després del xiuxiueig col·lectiu, convidat inclòs, afirmà que va tenir l’encert d’acabar amb la violència al Camp Nou.

—M’ho ha agraït molt gent, però vaig passar molta por. La cosa començà quan el cap de seguretat em va venir a dir que volien 700 entrades i 9.000,00 € per a aquell sector per partit. “No mi cabia al cap. Un Barça que era un forn de catalanitat, no podia ser! Qualsevol persona normal també ho hagués fet. Llavors no en vaig veure la perillositat” Em van tirar bengales (al primer Gamper) i cada multa costava més que el preu que demanaven. Una cosa eren els “Boixos” i l’altre mafiosos que traficaven amb droga, alcohol i prostitució, servint-se de les grades del camp Nou. Vaig dir que res de res, i em vaig trobar pintades a casa: taüts, una diana, amenaces de mort. Ho vaig anar a denunciar. Totes les forces de seguretat em van dir que si m’hi posava seriosament, em farien costat. “Si la meva dona i els meus fills em diuen que plegui, ho faig”. Vam anar identificant gent, excloent-la. A una trentena de persones no la podíem fer fora i els vam fer una mena de gàbia de vidre. Recordeu el que em cantaven: “Laporta, hijo de puta, no nos echarás…”. Un dia, a Saragossa, també m’ho van cridar i un altre sector cantà: “Laporta, cabrón, España es tu nación”. El president em va dir. “ Tu aplegues unanimitats per totes bandes”.  Vaig saber que tenien un catau al camp amb tot de coses seves. Vaig donar l’ordre que o ho venien a buscar o l’endemà totes les seves endergues estarien fora de l’estadi. Ho vaig complir. La veritat és que va ser molt dur. Sempre he dit que el Barça em va costar el matrimoni. Viatges, menjars a fora,  juntes fins a les petites…  Quan em van amenaçar els fills, pitjor.  La policia ens va voler posar seguretat. Els meus fills, llavors de 7, 9 i 11 anys, els feien anar de corcoll. Especialment el petit: va fer la mili d’escapar-se dels “segurates”. Finalment la FIFA ens va fer un reconeixement per haver acabat amb la violència, la xenofòbia i el racisme al Camp Nou.

Serveixen el segon plat, corball amb court-bouillon (brou de curta ebullició) d’alga i verdures. Espectacular i sorprenent. Ben be un coixí de plomes on contrastar aquest apassionat moment de la tertúlia. Algú demana per l’equip de bàsquet femení lligat a la Universitat de Barcelona, i Laporta respon que la gestió havia estat un desastre.

—Quin era el pressupost de les seccions i pensa que n’hi hauria d’haver més?

—Era de 35M€ i el bàsquet se’n menjava bona part. Si es fes cas de la gent, tindríem seccions d’escacs, de ping-pong, de bicicletes i del que vulgueu. Però no tot pot anar a càrrec del primer equip de futbol. Nosaltres vam acabar cercant espònsors  per  a seccions més petites.

El nostre paleontòleg explica que al vespre, a la universitat, quan ha dit que venia a un sopar amb Laporta, algunes professores i membres dels equips rectors i fins i tot la meva dona, s’hi haguessin afegit. «Com va desaparèixer el basquet femení?» «Ja he comentat el pressupost de les seccions. Els números no sortien. Tot i així vaig aguantar dos anys més. No sortien els números». En Carles també diu que la seva dona arribà a casa encantada després d’una entrevista. «Per això des de llavors ho procurat no defensar-te massa… ». Es fa xanca: «Què els dónes a les dones?». En Carles també  posa en clar si formava part o no, al Parlament, de la Comissió de Cooperació Internacional. «Em vaig fer un tip de treballar, però aquesta no la recordo. Jo feia part de la comissió de secrets, i vaig procurar que no m’amarguessin la vida. Volia fer de pont entre ERC i CiU, res més».

—No tot van ser flors i violes. Les fotos al “Luz de Gas” amb el xampany damunt, el remullat en la piscina amb la corbata al cap, posar-se” com un bacó” i allò de “cigalero” no devien col·laborar al seu prestigi.

—És cert. Érem joves, ens van sortir les coses prou bé, i vam tenir una crisi de creixement. La del xampany era d’una celebració i, tampoc no l’hagués volguda. El que passa és que tenia periodistes “amics” que “robaven” fotos amb la finalitat de deixar-me malament. La de la piscina fou en un casament celebrat a Ravello, a la costiera amalfitana. Un lloc paradisíac. Jo estava fent cantar l’himne del Barça a uns amics, van tirar els nuvis a la piscina i servidor va anar al darrera. Les reunions a la nit, el sopar de càtering o de qualsevol manera en els viatges, etc, certament em van fer engreixar i ho vaig expressar d’aquella manera perquè tinc el meu amor propi. Allò de “cigalero” va ser en un tour de força dialèctic amb un home tan seriós com l’economista Sala Martín.

dsc_0123—Va dimitir Sandro Rossell, certa premsa se li posà d’esquena, en Pep volia despatxar Samuel Eto’o, juntament amb Deco i Ronaldinho…

—De premsa, encara n’hi ha que no li caic bé.  L’Eto’o em va dir que si el Deco i el Ronaldinho no s’hi feien més, perdríem la lliga quan anàvem cinc punts per davant. I va ser cert. Quan en Pep declarà que, amb en Messi, els altres davanters serien Henry, Bojan i Eto’o, aquest en tercer lloc,  m’ho vaig veure a venir. Eto’o entrenava com jugava, com una bèstia. Era molt professional. Ara bé tenia problemes, fins i tot amb els liniers. L’equip tècnic al complet el volien fora. Em va esperar un dia al garatge, perquè ell era així: se saltava tota l’escala de comandament. “¿Me queréis fuera?” “Si et vols quedar, has de seduir el Pep i no posar-te a parlar en francès al vestidor quan una ordre seva no t’agrada.”  Tots recordem la vegada que en Pep volia que jugués d’extrem i ell li deia que no al mig del camp. La seva sortida estava cantada. Però ell va estar-se un any més, Messi el va voler. I va encertar, dons vàrem guanyar.

—Anem al cas Sandro: amenaces, faldilles o  comissions pel fitxatge de Neymar?

—Això us ho ha de contestar ell. Per amenaces, segur que no va dimitir. I jo els bullits de faldilles els respecto molt, perquè l’amor mou el món.

—Què en pensa quan els mitjans propalen que l’actual Junta blaugrana presidida per Josep M. Bartomeu s’està plantejant retirar l’acció de responsabilitat contra vostè i alguns dels seus directius per aturar així el recurs presentat per la mateixa junta a la sentència que exonerava tots vostès?

—Ho he sentit a dir tants cops i mai no han fet res que… ja no em crec res. Haurien pogut fer patir menys determinades persones. No vull pensar si s’apropa assemblea de compromissaris ni en d’altres interessos. Seré suau i repetiré que no em crec res. Vam guanyar la primer instància i ja s’ha vist la segona del 21 de setembre. Ara diuen que es votarà en l’assemblea de compromissaris?  Doncs , molt bé. El que hauria de fer l’actual junta és dona les gràcies i demanar perdó per haver volgut desprestigiar i arruïnar certes persones.

—La seva, de Junta, s’ha dit, es trobà el 2003 amb força diners.

—Hi havia  123 M € i el 2010, 7 anys després, quan ens en vam anar, n’hi havia 480 M €. Ara, amb 6 anys, han passat dels 480 M€ als 600 M€. No hi veig pas una gran gestió.

—Què ens pot dir del cas Bravo?

—Que no l’ha entès gaire ningú. Podria ser que tingués algun problema fiscal.

—Quan serà el moment oportú per vendre en Messi?

—Espero que mai. És l’artífex veritable dels èxits que hi ha!

—On jugarà el Barça el 2020?

—On vulguin els socis. No ens preocupa. Ens voldrà tothom, França, Itàlia, Alemanya… I Espanya, també. Una lliga europea? S’ha intentat, però no ens posarem mai d’acord ni amb els diners ni amb els arbitratges. Uns ens malfiem dels altres. Amb la ECA i el G14 ja es va intentar. Una lliga tancada, tampoc funcionaria. Una NBA a la europea en futbol podria ser fins i tot contraproduent.

—Què pensa de la remodelació de l’Estadi?

—Un error històric. A nosaltres ens va costar molt de consensuar un conveni amb l’Ajuntament, en temps de l’alcalde Hereu, i amb els veïns del barri de les Corts per a l’Espai Barça: exactament, cinc anys. Vuitanta-cinc despatxos d’arquitectura de tot el món van participar en els projectes. Van quedar al davant Carles Ferrater Lambarri, Jacques Herzog, amb un projecte boníssim, però que pujava a 400 M€, i Norman Robert Foster, que va guanyar el concurs.  Jo hagués preferit el Carles, que va presentar un projecte extraordinari. El resultat però, va ser ben net. El Foster estava entusiasmat. La nova junta s’ha carregat aquell projecte a base de tallar i enganxar ens ha imitat sense haver obtingut, encara, cap conveni amb l’Ajuntament. Crec que un estadi de Foster hauria estat un reclam de ciutat.

—Li agradaria tornar a ser president del Barça?

—Ara, sí. I no penso afegir cap més paraula.

—Què el portà a la política i a fundar  el 2010 Democràcia Catalana (DCat)?

—Els 90 havia ingressat al Partit per la Independència (PI), de la Rahola i en Colom. Jo vaig pujar al carro perquè, havent estat president del Barça, em semblava poder aportar un plus al país i al procés que, llavors, tot just s’engegava. DCat s’integrà al moviment Solidaritat catalana per la Independència (SI), que va obtenir  els diputats que va obtenir.

—Quatre escons al Parlament: Bertran, López Tena, Strubell i vostè. Es van haver d’integrar al grup mixt. I amb López Tena sembla que no es van entendre gaire. Vostè sempre donava suport al president Mas i, a les  municipals de 2011, DCat s’uní a Barcelona amb ERC i Reagrupament, en la coalició Unitat per Barcelona i va sortir elegit  regidor.

—Al grup mixt hi vaig aprendre de tot. I també vaig aprendre en el meu pas a l’Ajuntament barceloní. Per exemple, que l’execució política és més lenta que la de l’empresa privada. Vaig pencar molt. M’ajudaven Lluís Mosella i Jordi Finestres. Ja he dit que no volia que m’amargués ningú la vida. Conservo amics i lleialtats amb la majoria de polítics. I, cert, donava suport a Mas perquè era el més sòlid d’aleshores. Al final, de la legislatura m’ho va reconèixer i em va agradar que ho fes.

—Des del punt de vista humà…?

dsc_0120be—Entre els polítics hi ha gent molt més preparada i valuosa del que la gent es pensa; si es dediqués a l’empresa privada guanyaria molt més. Es treballa molt i la feina llueix poc. La gent sol ser molt injusta amb els polítics: per quatre cràpules que hi ha, la majoria és gent vocacional, disposada a treballar moltíssim.

Amb anècdotes i altres amenitats, s’ha fet mitjanit sense adonar-nos-en. És el moment del lliurament d’un record, una litografia de l’empordanés Modest Cuixart, i de fer les fotos de rigor. Ei, les senyores s’hi posen al costat.

Biografia (webs pròpia, Bufet Laporta&Arbós advocats i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1962, és pare de 3 fills. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1984), és membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i del patronat i de la comissió executiva de la Fundació Lluch. Màster en dret de societats i experts tributaris a l’Institut d’Estudis Superiors Abat Oliba de Barcelona (1986), diplomat en el curs de Dret de societats mercantils per l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1995) i diplomat en el curs d’arbitratge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (1997).

En l’àmbit esportiu va ser portaveu i líder de la plataforma barcelonista opositora l’Elefant Blau, des d’on l’any 1998 va presentar una moció de censura al president Núñez i la seva junta. L’any 2000 es va presentar dins la candidatura a la presidència de Lluís Bassat, rival seu l’any 2003, però Joan Gaspar va ser l’escollit. Posteriorment, després de dimitir Gaspar i també en dimitir, el seu relleu, Enric Reyna, l’any 2003 va ser escollit, entre un gran nombre de candidats i un alt índex de participació (53,8%), president del Fútbol Club Barcelona i de la Fundació FC Barcelona, càrrec que va exercir fins el 2010.  Els estatuts del club no permeten un tercer mandat consecutiu.

La seva presidència del FC Barcelona es caracteritzà pels nombrosos èxits esportius tant en el futbol com en les altres seccions esportives, però també per diverses polèmiques i la dimissió de part dels membres de la Junta directiva inicial. Entre els èxits de la seva gestió hi ha el fet de posar fi a la violència a l’estadi i fer fora els ultres Boixos Nois tot i les amenaces que va rebre Laporta i la seva família, lligar el Barça amb Catalunya amb un missatge catalanista, portar Unicef a la samarreta, apostar per Pep Guardiola com a entrenador i el total de 67 títols assolits durant la seva presidència (en futbol 2 Champions, 1 mundial de clubs, 1 supercopa d’Europa, 4 lligues, 1 copa d’Espanya i 3 supercopes d’Espanya i 3 de Catalunya). Va ser el primer president en aconseguir el “triplet” (copa, lliga i Champions), amb Pep Guardiola com a entrenador.

En l’àmbit polític hi ha estat vinculat des dels anys 90, ingressant al Partit per la Independència (PI) el 96 (amb Pilar Rahola i Àngel Colom). Posteriorment el 2010 va fundar el Partit Democràcia Catalana i més tard va ser cap de llista de la coalició Solidaritat Catalana per la independència l’any 2010 i diputat al Parlament de Catalunya. L’any 2011 deixa la coalició i es presenta a les eleccions municipals a Barcelona on va sortir escollit regidor.

Laporta és soci fundador i titular del bufet Laporta & Arbós, Advocats Associats, i professor col·laborador en Seminari de Dret immobiliari i Registral de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (UPC). També ha estat assessor personal del cònsol japonès a Barcelona. També àrbitre de l’ICC International court of arbitration of Paris, patró de la Johan Cruyff Welfare Foundation, vicepresident de la Federació catalana de Fútbol i membre de la junta directiva de la RFEF, així com membre del consell assessor de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra.

 

Advertisements

Entry filed under: Diversos.

Tertúlia sopar amb la Molt Hble. Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, dimarts 5 de juliol de 2016 Entrevista al Dr. Josep M. Campistol, nefròleg especialista en transplantaments renals i director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Dominical del Diari de Girona

2 comentaris Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 17,880 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona5/09/2017
47 dies to go.

Categories

Agost 2016
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny   set. »
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers


%d bloggers like this: