Tertúlia sopar amb el Molt Hble. Sr. Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, dijous 1 de desembre de 2016

17 Novembre 2016 at 19:32 Deixa un comentari

Avui inaugurem el darrer mes de l’any i el que serà el darrer convidat que tanca el recull de resums per una segona edició impresa, amb un hoste de luxe: el president de Catalunya, Molt Hble. Sr. Carles Puigdemont. El convidat, òbviament, ha fet augmentar el nombre de tertulians fins a 35, xifra màxima en la història de les nostres tertúlies! Tot un repte per al restaurant! Calia aconseguir una taula única prou operativa i còmode per a tots, particularment per al convidat. Nogensmenys sembla ser que aquest tipus de taula, que anomenen imperial no s’aconsella sobrepassi els 28 comensals. Però des de l’equip de l’aulaescola, aquest cop encarregats de la gestió i execució del sopar, han habilitat una taula extra-imperial a una de les sales a tocar el menjador habitual. Menjador de l’autoescola, ubicat a l’edifici de l’escola d’hoteleria i turisme CETT, aquesta nit habilitat exclusivament i encertada, per a l’aperitiu dempeus, que ha facilitat el primer contacte entre els gironins i el president. Un repte dons, superat en escreix, tant pels professors com pels alumnes implicats, tant de cuina, com de sala. Se’ns ha demanat de començar mitja hora abans. Fa fred, però encara no intens. Ho notem perquè, per arribar a l’aulaescola,  hem de travessar el jardí descobert de l’Hotel Alimara, l’edifici del saló privat habitual.

Se’ns demana que comencem l’aperitiu i els snacks tot esperant-lo, ja que el president prefereix aprofitar-ho i així anar-nos saludant sense perdre temps. A penes hem començat a picar uns xips de moniato i carabassa, que ja arriba puntualment. Es fa una breu aturada per a la  presentació mentre els retardats van arribant i, tot seguit, distribuïts per petits grups espontanis, ell es va passejant entre tots i entaula converses amb tota normalitat. A més dels xips, se serveixen unes plates allargades de doble galeta (oreo) d’ oliva negra amb la seva brandada o amb melmelada de tomàquet i uns rovellons a la llauna. Alguns prenen cervesa, però tenim a disposició Blanc Heus, D.O. Empordà del Celler La Vinyeta, Negre Sauló D.O. Empordà, del Celler Espelt i, del mateix celler i denominació, Blanc Quinze Roures. Encertada tria que dona satisfacció diversa a tothom i al menú, ja que el sopar serà regat amb els mateixos vins. Els cuiners es volen fer una foto amb el president i, un cop feta, sortim a l’escalinata de l’escola per fer la de grup amb el fotògraf oficial. Unes alumnes li demanen tímidament una selfie i, pacientment, se’n fa una, dues, tres… fins que acaba amb una foto de tot el grup d’alumnes.

Tornem a entrar i anem al menjador que ens han preparat amb una sola taula, com dèiem de campionat. Fa la introducció del grup al convidat l’Enric Calzada i li agraeix en nom propi i del grup la acceptació d’assistir al sopar tertúlia conscient de la complicada agenda, que la conjuntura actual encara satura més. Li explica una mica la història de les nostres tertúlies-sopars i la seva litúrgia. Tot seguit l’Arcadi Calzada presenta el president —el recorda des que era un jove convergent que enganxava cartells en un acte electoral amb Pujol—, també quan estava a la JNC de les comarques gironines que va ajudar en la seva fundació, en destaca el seu tarannà obert, la seva forma de fer, la seva fidelitat a Catalunya i la seva llibertat d’actuació, que han aconseguit que la gent l’estimi. Les circumstàncies són excepcionals i afegeix amb entusiasme que «des d’aquest grup, no ho dubtis, president t’encoratgem a seguir endavant amb fermesa. Pots comptar que estem al teu costat!».

Quan el president pren la paraula, fa unes disquisicions sobre totes les comarques gironines, assegura saber que es troba entre amics i que juga a casa, fins i tot com a gironí i, per això mateix, li interessa més que mai parlar del context general i de l’estat en què es troba Catalunya ara mateix, diferent de fa uns mesos, molt diferent de fa quatre anys i potser diferent d’aquí a unes setmanes. Però com que, al seu parer, d’ara endavant ens bombardejaran amb relats unionistes, val més afrontar-los preparats. «Us vull dir que, avui per avui, Catalunya és una economia molt dinàmica. Creixem gairebé el doble d’Europa i molt més que l’estat espanyol. Reduïm més l’atur, molt més que l’estat espanyol, també creem més llocs de treball més ocupació i hem assolit el rècord d’empreses exportadores. De 2011 a 2016 hem atret més inversions estrangeres que mai. El 51% de la inversió directa de l’àrea asiàtica del Pacífic ve a Catalunya i amb el 16% de població, les inversions aquí suposen un 25% de les de tot l’estat. Altrament, el 2015 varen ser extraordinàriament bones i el 2016 es veuen molt positives i amb dos dígits de creixement hem assolit un rècord d’exportacions, particularment en el món tecnològic. Amb tot això vull dir que la nostra és una economia sòlida i robusta. El Financial Times mateix, no fa gaire, parlava de Catalunya com el territori més atractiu per fer-hi inversions i amb més expectatives per als anys 2016-2017, i posava en valor tant els indicadors de coneixement com per als centres de recerca.»

Serveixen el primer plat, una mena de puré de patata, ou remenat i espinacs en plat fondo, titulat «la nostra truita d’espinacs». Una agradable sorpresa que dona continuïtat a l’aperitiu dempeus d’una acceptació més que notable entre els presents.

El president, però, vol passar al segon punt i parlar-nos del procés polític en què ens trobem, ferotgement atacat per l’estat espanyol i per algunes instàncies financeres i econòmiques. Instàncies que aconsegueixen imposar una visió negativa, no per descriure cap realitat sinó per establir un relat que no sigui raonable. El relat  centralista és que el procés espanta les inversions i això, assegura, “es rotundament fals”. «És veritat que algú s’ho creu si ho mira per sobre o només segueix alguns dels mitjans espanyols i també algun català. Ara bé si es cerca millor, ràpidament es veu la realitat». Ens explica alguns contactes que ha tingut amb inversors estrangers importants i el que li demanen és quina mena de país serà Catalunya, perquè els inversos estan escamnats d’una Espanya que diu una cosa i en fa una altra i que canvia constantment les regles de joc. «A fora saben perfectament que el nostre país es viable, però volen saber quina Catalunya es projecta de cara a la ciutadania, quin teixit social crearem, com pagarem el deute, si serem un país il·lusionant, si volem seguir amb l’euro o a la UE,…  i, vist tot un entorn favorable, si valdrà la pena invertir-hi. Els expliquem les dades oficials i es clar ningú no ho qüestiona. Com és obvi, no es comprometen amb el nostre procés, ara com ara, perquè encara no l’hem iniciat, poden remugar que amb el Brexit i les divisions del socialisme aquí i a França, o els problemes a Itàlia o les eleccions alemanyes, no és el moment, però tampoc no entenen que no puguem votar. Els sorprenen i valoren les nostres mobilitzacions pacífiques de l’11 de setembre, cinc anys sense un sol acte violent és un actiu que els dona molta tranquil·litat i, en comptes d’alarmar-se pel nostre procés i malgrat la vulnerabilitat del moment, creuen que som un país on val la pena invertir. En pocs anys recuperarem posicions, millorarem salaris i podrem reduir les famílies amb risc de pobresa. Despertem un interès enorme. Ho deixo ben clar perquè no ens hem d’arronsar ni deixar-nos aixecar la camisa amb discursos que diuen tot el contrari.»

El president no ha tastat res del primer plat i una cambrera amable, veient que se li ha refredat, n’hi porta un de nou, més calent, però també més ple. Fa broma: «Veieu? Si segueixo parlant em posen més teca al plat».

Segueix iniciant un tercer punt del seu discurs: L’estabilitat del govern català, «1.-tinc un govern que governa, 2.-governa amb cohesió interna i 3.- governa amb una sòlida majoria parlamentària». Efectivament, s’esplaia, el govern és sòlid amb majoria parlamentària independentista, enfront de la inestabilitat que ha passat el govern espanyol, amb la divisió del PSOE i la defenestració de Pedro Sánchez, només per haver insinuat que  ”potser es podia parlar amb els catalans“. Assegura que no hi va haver cap pacte ni tan sols cap encarnació d’intencions de fer-lo. «El relat unionista, que interessa, és dir que depenem dels anti-sistema de la CUP i això ara, abans de l’aprovació dels pressupostos, ho sentireu sovint. Repeteixen que el govern és inestable, però us ben asseguro que és exactament el contrari. Només es tracta d’un mantra amb el que intenten fer veure el relat que propicien. La col·laboració lleial no implica uniformitat de pensament». I així i tot, comentarà,  espera que els pressupostos no s’entrebanquin.

Arribats a aquest punt, unes ànimes caritatives es posen a parlar dels pressupostos i de la CUP perquè el president pugui menjar el primer plat, cosa que, en honor a la veritat, fa amb una poc saludable esgarrapada. Quan algú pren la paraula perquè s’acabi l’excel·lent i desestructurada truita d’espinacs, diu que ja està i que encara vol parlar-nos d’un quart punt, l’aspecte polític del context actual, fruit del rebuig dels pressupostos. «Em vaig voler sotmetre a una moció de confiança, perquè, si havia perdut la fe del Parlament, anàvem a eleccions com en tot país democràtic; si seguia, iniciàvem una cadena de confiances que són imprescindibles per donar compliment al difícil i complex projecte que ens hem compromès. I es produïren dos fets importantíssims: primer, vam guanyar totes les propostes que vam fer, sense cap votació perduda; segon, el grup del ‘no’ a la independència es va afeblir. Els vots en contra van ser menys que en la meva investidura. De fet a favor n’hi vaig tenir dos més. CSQEP es va abstenir en parlar d’un referèndum unilateral; i la CUP ho va fer quan parlàrem d’un referèndum pactat. Es va ratificar i augmentar la confiança. Es va constatar la solidesa de la legitimitat per impulsar un referèndum per saber si aquest país vol ser un estat o no, tot consolidant el compromís de la legislatura. Referèndum o referèndum, tot pensant també amb aquells catalans que volen votar no, dons per sobre de tot som demòcrates».

Insisteix en l’estabilitat del govern català enfront de les condicions dramàtiques del govern de l’estat espanyol  tot i saber que el front advers a Catalunya (PP, PSOE, C’s) només oferirà camins de confrontació. Te però la esperança que la tramitació pressupostària no s’embolicarà. El PSOE probablement ha sacrificat per molts anys la seva expectativa electoral, bàsicament per intentar salvar Espanya de l’independentisme. Explica com l’estat espanyol fa el ridícul constantment a nivell internacional, com ha perdut la batalla mediàtica, com és l’estat amb més multes per incompliments a la UE, com li cal posar la mà als fons de reserva per  pagar als pensionistes la paga de de Nadal i com, aquesta tarda mateix, en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, el conseller Junqueres ha deixat la reunió, seguit de valencians i illencs, perquè el pacte de Montoro i el PSOE de pujar el sou mínim interprofessional a 707 € i passar el sostre de dèficit de les autonomies d’un 0,5% a un 0,6% ha resultat tan ridícul que els mateixos socialistes andalusos s’han abstingut. No pot ser que Europa permeti un sostre de dèficit del 3,1% i l’estat es reservi per a ell el 2,5% i carregui la resta a les autonomies. «Nosaltres necessitaríem un 1,8% i no el 0,6% permès. Penseu que si cada dècima equival a 56 milions a Castella-Lleó o 100 milions al País Valencià, per a Catalunya suposen 220 milions €».

Serveixen el segon plat, suquet de rap amb salsa d’all negre, però  sembla com si el president volgués cloure la seva intervenció amb un 5è punt. Comenta que la actitud de tancament total del govern estatal enfront les demandes catalanes, fer com si no passés res, no està ben vista fora i era feble i discutida al mon. Europa no entén la posició d’immobilisme que mantenen. El govern espanyol havia de fer alguns canvis i per això s’han empescat una nova  operació, concretament ens diu: «Davant de la situació actual, el PP, sentint-se en minoria, ha posat en marxa l’”operació diàleg”, que sentireu subratllar contínuament, amb Milllo a la Delegació del govern, Sáenz de Santamaria anant i venint de Catalunya, i la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera avui, que porta dos anys i escreix de retard, i fins i tot la Conferència de Presidents. Mentrestant hem vist quin tracte els han merescut la presidenta del Parlament, el conseller Homs. O el ministre Montoro, menystenint la seva gent a Catalunya, proposant a nivell estatal un impost, per impedir que Catalunya el pugui recaptar, i que a l’hora els seus en neguen l’interès i ho critiquen al Parlament català. El diàleg, per a ells, sempre és monòleg. Aquest el podria resumir amb  una expressió que vaig trobar tan graciosa com encertada: “es tracta de fer-nos quedar a nosaltres com els barrufets rondinaires”. Es mourà alguna cosa? Em consta que a la societat política espanyola i fins i tot en alguns sectors a les calderes del PP estan preocupats i voldrien moure-la, però no tenen prou poder ni capacitat d’influència directa. Si es mou alguna cosa, no podrem restar captius de l’actual situació, és clar. Ara bé, tenim tanta experiència de pactes incomplerts, de lleialtats traïdes, que ara no ens deixarem enganyar més. Per això exigim un tracte bilateral. Catalunya no és cap autonomia de règim comú. Han d’entendre que des de la darrera conferència de Presidents de l’any 2012 (i se n’hauria d’haver fet una cada any!) les coses han canviat molt. Llavors el president Mas va anar a Madrid, no sense recança després de quatre anys sense repetir-se, amb 14 diputats elegits amb llistes independents sobre 135, que a més havien votat contra la seva investidura. Ara hi aniríem 72, la majoria i a més tots han votat la meva investidura. Queda dons palès el colossal canvi que hi ha hagut al país. De cap manera hi puc anar com si tot fora igual. Tot i així, només si ens ofereixen un tracte bilateral amb l’estat, negociació i diàleg, aniré a la reunió de Madrid, ens hem guanyat aquest dret tant al carrer com a les darreres eleccions. Però d’oferiment no ens n’han fet cap ni crec que ens el facin. I callo i menjo una mica. Pregunteu amb tota llibertat i jo us contestaré de la mateixa manera.» Sembla esperar veure  si alguna cosa es mou, veu que hi ha una preocupació creixent qualitativa que podria fer de taca d’oli i obligar a fer alguns gestos, es mostra però, molt escèptic. L’home va armat de bloc i bolígraf, residu, suposem, del temps de periodista.

La primera pregunta va sobre pressupostos. Torna a repetir  que segueixen el programa de JuntsxSí  i que l’important és que les partides diferents acabin servint la gent. «Demà tinc un esmorzar amb un grup de periodistes internacionals, diguem-ne liberal, i caldrà fer-los veure que no ens hem sotmès a la CUP per a res. De fet, els cupaires no es cansen de proclamar que no són els seus pressupostos.»

En Francesc intervé tot seguit, el felicita perquè el discurs del president és dels que suma, i diu que cal sumar per la base, sobretot aquella gent que no té un biaix polític segellat. El president hi està d’acord i afegeix que n’és la majoria i també que l’estat espanyol no s’adona que aquí, fet i fet, només hi ha un 16% declarat en contra. Volem que entenguin que l’estat independent que perseguim és només per a poder resoldre els problemes que els preocupen i que els expliquem. A l’estat català no li pot passar com a l’espanyol. Penseu que un 16% de tot l’estat pensa que aquest li va en contra i no el veu capaç de resoldre els seus problemes… com ara les rodalies, o els vols intercontinentals. L’estat català ha de fer veure els que se senten espanyols que tindran la certesa que l’estat no els anirà en contra ni en assumptes personals ni en els professionals».

Demana la paraula en Xavier, president del Consell català del moviment europeu i parla, com és d’esperar, de les actituds internacionals davant del nostre procés. Afirma que del punt de vista econòmic s’entén arreu. La postura europea és la de no significar-se políticament però es clar això podria amagar el procés. El president li respon tot explicant algunes actuacions internacionals, determinats contactes, ajuts rebuts, … «Al món no li agrada que demanem la independència ara. Voldrien que tot seguís igual, però els estats fan exercicis d’un realisme polític impressionants. Ves què han de dir. Però, per a nosaltres, ja és molt interessant que la UE no s’hagi posicionat en contra. Manté una neutralitat oficial. Altre cosa són els portaveus. Recordeu el cas eslovè. Fins i tot l’endemà de guanyar el referèndum, Jacques Delors (llavors n’era el líder europeu) va fer unes declaracions duríssimes en contra. Al cap de sis mesos però ja els havia reconegut i arribat a acords. Si som majoria, què hauran de dir? Si anem a votar un 50% més u i surt que sí en un 55%, com a Montenegro…i per tant d’acord amb els estàndards històricament acceptats internacionalment en cas de desacord en fer un referèndum, França i Alemanya s’hauran de reunir. Ara, però, encara no ha arribat aquest moment. Ara no demanem el reconeixement, sinó el coneixement del nostre cas. I el documentem i això te èxit. Margallo ha fet pífies de l’alçada d’un campanar. Per exemple va fer un article en contra en un mitjà estranger i els mateixos responsables del diari ens varen trucar per si volíem respondre o afegir la nostre visió abans de publicar res. Ja ens tenen present i ens demanen que opinem i contrasten les dues visions. Informen! Com deia el fet que no puguem votar posa molt nervioses les cancelleries. Ningú no discuteix la viabilitat econòmica de Catalunya.

 L’Albert, a continuació, constata que l’actual ”operació diàleg“ als mitjans de comunicació i des d’una perspectiva internacional, “hi posaran bàlsam” i el president hi està d’acord —«sabem que l’estat espanyol vol això»— i dóna dades de la poca credibilitat que té l’Estat espanyol a Europa i al món. «Ho vaig constatar no fa gaire a la City de Londres, amb  uns inversors internacionals que gestionen el deute de tot l’estat de Nova York.» Ni el tribunal de comptes passa pel sedàs de l’exigència. «Veurem si son capaços de restituir la capacitat que l’estat espanyol te al món. Els mesos passen i si els que els han comprat el missatge veuen que no s’avé amb la realitat, poden obtenir el contrari del que pensen. Això passaria si fessin com va fer David Cameron, que si va jugar el partit, llavors si nosaltres no fóssim hàbils podria ser, però no ho crec. Espanya, fins ara, no ens ha fallat mai. En el cas que certament estigués interessada en negociar seria tot un altre escenari. Encara que només fora per voler estudiar-ho. Ara bé, saben que estarien fent un reconeixement implícit de sobirania i això no passarà! Nosaltres, però, hauríem de participar en la escenificació, tot i que ells no faran honor a les expectatives que generen». Ens cita The Economist que veu la possibilitat que ens implantem a Europa de manera normal, tot afegint que uns periodistes d’aquest mitjà ara li deien què faria si ens oferissin inversió en infraestructures, com ara el corredor mediterrani. «Els vaig respondre que això ja ha passat però mai han complert els compromisos, llavors van callar i ho varen entendre. Nosaltres, vaig afegir, pel referèndum volem pactar fins i tot amb l’estat! En aquest cas, un dels periodistes va afegir, quina garantia de compliment tindrien? Aleshores els vaig haver de dir, dons la veritat és que cap. Enguany ja ho entenen, l’estat espanyol és un estat incomplidor. En aquest sentit te una imatge fatal que és prou  explicita». En Marcel, tot seguit, exposa al president el seu parer: potser caldria respondre al seu canvi de tàctica amb un canvi nostre dient-los que tenim tantes ganes de votar que ho podem fer tots, que votin els espanyols. Puigdemont respon que això, que abans al·ludien, m’ho varen preguntar al Fòrum d’Europa Press però ara ja no ho posen damunt la taula perquè s’adonen que votant tots sabríem quina votació surt a Catalunya. Per a ells és un parany. «Ara, si  ho permeten, fantàstic! Ho hauríem d’aprofitar. En tot cas no podem ser nosaltres qui ho proposem, dons no ens el deixarien fer i s’hauria acabat tot».

Ara serveixen les postres. Escuma de crema catalana amb gelat de moscatell. Intervé en Lluís i addueix que, vist que  tothom tindrà només la possibilitat d’una intervenció, ell aprofitarà la seva amb cinc preguntes breus, tot confessant al president que, sovint, abans d’anar a dormir, i per saber què diuen els enemics, es posa un «xute» de 13TV, i dispara la bateria: 1) Diuen que no s’entén amb Mas i Junqueres; 2) Pedro Sánchez no s’adonà que, sense línies vermelles i pactant amb Catalunya, avui podria ser president del govern? El van haver de defenestrar per haver insinuat que potser es podia parlar amb els catalans? 3) No caldria donar arguments al govern sobre la singularitat de Catalunya perquè els empressin davant de les altres autonomies? Nosaltres no sortim de la Constitució, com sempre diu Soraya Sáenz de Santamaría: vam tenir retorn del president Tarradellas i Generalitat molt abans de la Constitució; 4) Què s’han fet dels famosos 46 punts pendents amb què vam estendre la mà com començar el diàleg, nosaltres?; 5) La pregunta del milió:  diuen que vostè és un home fiable, molt implicat en el procés, però poc home de partit perquè no es compromet en el lideratge de futur de  l’actual PDECat.

El president que s’ha anat apuntant les preguntes pacientment, aconsella en Lluís que s’estalviï informacions tòxiques i li prega de llegir el llibre de Marc Argemí Ballbé, Rumors en guerra (Barcelona: A Contravent Ed, 2013), que és un clàssic perquè segueix amb la mateixa vigència dels anys 40: encara que tracti de fets del segle passat, amb la guerra mundial, tot llegint-lo, el pensament s’escapa cada dos per tres cap a la realitat mediàtica i política que estem vivint aquests darrers anys al nostre país. (En Lluís fa que sí com si ja l’hagués llegit.) «El llibre dona a conèixer les línies que fan servir, estan en guerra! Volen colonitzar l’imaginari de l’enemic. Els agents són les xarxes socials i els mitjans de comunicació. S’inventen literalment el que sigui. Hi ha una fàbrica de rumors que van al cor de cadascú de nosaltres. Alguns d’aquests mitjans, de fet, només tenen aquesta missió. Amb toxicitat s’aconsegueix que ara jo li hagi de parlar de Junqueras, amb qui m’entenc perfectament, o del president Mas, que necessito al meu costat i li vaig pregar d’estar proper. Deixem-ho. Quant a Pedro Sánchez,  vaig tenir una llarga conversa amb ell i que semblava entendre-ho tot. Al final em va dir que no podia dinamitar la sobirania nacional. El tema és aquest. No volen un tracte de tu a tu, perquè saben que seria un reconeixement implícit de la nostra sobirania nacional. I, per a ells, n’hi ha una i prou, de sobirania: la seva.» Es mira els punts. «Això de la Soraya. A Madrid  saben perfectament, que no venim de la Constitució. Per això m’agrada presentar-me com el 130è president de la Generalitat de Catalunya, una institució que ve de 1359, amb un primer president, Berenguer de Cruïlles (1310-1362), bisbe de Girona. Si volen arguments per a un tracte diferenciat de Catalunya davant les altres autonomies, els tenen perfectament.» Quan els famosos 46 punts, que duren des del temps del president Mas, vol subratllar que no són cap carta als reis ni cap cistella de peticions. Son incompliments, vulneracions de lleis i acords, coses pactades d’obligat compliment. Deien que no podien afrontar-los perquè estaven en la interinitat. Ara, veurem què fan. Però tenen la paella pel mànec. Recordin les famoses disposicions addicionals de l’Estatut. Fem un pacte, la llei s’aprova i, després, quan desenvolupen la llei, hi posen «según disponibilidad presupuestaria» i, és clar, si tenen ells el comandament dels pressupostos, ja t’han fumut. Es carreguen tot el pactat, lleis d’obligat compliment dient que manca pressupost! A l’hora de respondre la pregunta del milió, la darrera i relativa al seu partit, s’hi posa bé. Si aquest relat fos un film, la música augmentaria. Es considera militant del partit des de 1983, un militant sui generis, molt heterodox, perquè era independentista quan el partit no ho era, tan fidel com disciplinat però que no lidera el partit. No és secretari general ni es vol presentar a les properes eleccions. Quan el passat gener el va cridar el president, sabia tot això i li ho va tornar a dir. «Per cert, li vaig demanar temps per decidir-me, i em va respondre: ‘Tens un quart’.  ‘Home, president…!’, em vaig queixar. ‘Tens raó’, va admetre; ‘necessites més temps: Tens vint minuts.’ «Va anar així, la cosa. I ja aleshores vaig dir-li, he declarat a tothom i he repetit a qui ho hagi volgut sentir, i  repetidament, que no vull cap càrrec orgànic dins del partit. El president i el partit ho saben des del moment zero. He arribat on sóc sense passar per eleccions. Però jo no em sento construint un partit i pugnant electoralment. És la meva opció vital. Compliré fins el final i em sento enormement honorat, però la meva responsabilitat s’acabarà aquell dia.  Tinc 54 anys, vull viure a Girona, tinc fills, miro d’anar a dormir a Girona sempre que puc. Ho aguanto bé, ajudaré tan com pugui en el que calgui, però és una situació que no és gens modèlica. Només seguiria en cas de no poder dur a terme l’encàrrec del poble de Catalunya.»

S’ha fet un silenci. La Mireia havia demanat la paraula. Li diu que se sent trista per tot el que acaba de sentir, perquè, justament ara, amb el maquillatge de l’operació diàleg, el seu lideratge és més necessari que mai i costa molt construir un líder. Fins i tot li arriba a dir que potser no tindrem tanta sort amb una segona oportunitat com va esdevenir-se amb el seu cas. El president té una actitud molt sincera que l’honora: «Vostès pensaven que me’n sortiria com me n’estic sortint? Doncs hi ha altra gent que ho pot fer igual de bé o millor. A mi, fins i tot m’incomoda un lideratge massa personalista i em dol que la gent pensi que faig una mala jugada, quan no he enganyat mai ningú.»

S’ha fet un silenci incòmode. Un instant de res. Tot seguit hi ha d’altres preguntes. Algunes de capcioses: «Esquerra prem». «I què? Sabem què és l’oposició. I sempre ens tendirem ponts d’entesa entre nosaltres.» «Què diria als seus encara poc convençuts dels beneficis de la independència?» Als possibles no independentistes del PDECat els demana que facin el que feia ell: Votava CiU, que no era cap partit independentista, quan ell sí que n’era; ara demana que votin PDECat, encara que no siguin independentistes. «Ser espanyols ens resulta molt car i no ens fan les infraestructures que necessitem ni ens donen el finançament que ens guanyem i ens cal.» Se li demana si es podria tornar unes pantalles enrere, fins a la d’un pacte fiscal amb Catalunya. Per a ell, mentre Montoro sigui ministre, mai no tindrem un pacte fiscal ni un tracte econòmic just. «Enguany ha posat el sostre de dèficit als 5.500M € i vol que surti de les autonomies. Ens pagaran el dèficit estructural que arrosseguem de Sanitat? Ens pagaran el deute històric? A veure on arriba el seu diàleg…»

Serveixen una copeta de Dolç Sinols, D.O. Empordà del Celler Empordàlia amb carquinyolis bufats i bombons de fruita seca juntament amb cafès i infusions.

Per a en Quim, no mancaran paperetes amb el sí a les urnes? D’un manera molt taxativa i convençuda el president assegura que en un referèndum acordat al Parlament de Catalunya sense permís de l’Estat, més de la meitat de la població anirà a votar. «Amb un 50%+1 de participació i un 55% de vots favorables —no podem ser més papistes que el Papa—, en tenim prou. Perquè, si fos al contrari, què voldria dir? Que governaria Catalunya la part minoritària del 49%? Hem de cercar i potenciar al màxim la participació, els unionistes procuraran que la gent no hi participi, aquesta és la veritat. Cal ser pràctics, no els més avançats del mon. Ara bé, si volen que ho pactem dons pactem-ho.» El Dr. Josep M. assegura que si volem ampliar les bases cal anar a l’encontre de les angoixes dels ciutadans i pregunta com les pensa solucionar i com ho explicarà. El president li dóna la raó. «La darrera enquesta del CEO deia que els unionistes i els independentistes estaven tau-tau, els primers amb una dècima amunt. Tothom s’ha fixat principalment en això. Però a la mateixa enquesta sortia d’una forma majoritària que amb una Catalunya independent la gent creia que viuria millor. Això vol dir què hem d’explicar a la gent, allò que els permetrà reduir les seves preocupacions explícites i  emfatitzar allò que els permetrà viure millor. I això és el que farem. Altrament també es pot deduir que a la gent no li fa por independitzar-se, perquè ara se sent maltractada per l’Estat. Tanmateix en un futur pròxim hem de treballar i donar a conèixer els costos de la dependència.»

Les dues darreres preguntes les consumeixen en Narcís i en Miquel. El primer opina que potser els joves s’han refredat una mica, cosa que no tothom veu igual. Passa que treballen d’una altra manera, assegura el president. Però tenen el convenciment de la majoria d’edat de Catalunya, la donen per feta. En Miquel, com a bon saltenc, dóna les gràcies al president i li diu que confia en ell perquè té la mà trencada amb això de la independència, ja que va ser dels que va independitzar Salt de Girona.  El president el replica també amb xanxa…
És hora d’acabar i els germans Calzada el regracien de nou i se li ofereix una litografia de l’escultor gironí Domènec Fita (1927), feta l’any 1976 on hi incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià. Domènec Fita es va anar desproveint progressivament de l’academicisme (palès en obres a la catedral de Girona o a l’abadia de Montserrat) fins arribar després de tres lustres llargs de treball intensiu a una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial que defuig els ismes en ús..

A fora, al pati de l’hotel, fa una llima gelada. Hem plegat mitja hora abans que en les altres ocasions. Tothom se’n va molt satisfet a casa, amb la seguretat de tenir davant del timó un home cabal, però amb l’angúnia que el deixarà tan aviat com hagi arribat a la fi del seu trajecte.

 

Biografia

Carles Puigdemont i Casamajó va néixer el 29 de desembre de 1962 a Amer (la Selva) i viu a Girona. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona i va desenvolupar la seva carrera periodística especialment a El Punt, on va arribar a ser redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), projecte que va dissenyar el 1998, i director general de Catalonia Today, un diari català en anglès que també va contribuir a impulsar. L’any 1994 va publicar el llibre Cata…què?. Catalunya vista per la premsa internacional.

Es dedica activament a la política des de novembre de 2006, quan va ser escollit diputat de les comarques gironines per CiU. Com a diputat del Parlament de Catalunya, ha presidit la Comissió de Cultura i Llengua i ha estat membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’educació de Catalunya (LEC).

El 2011 va ser escollit alcalde de Girona, el primer no socialista de la ciutat de l’actual època democràtica del país. Durant aquest mandat fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), membre de la Comissió Executiva de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i president de la Comissió de Patrimoni Històric Cultural, de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).

A les eleccions de 2015 va ser reelegit alcalde de Girona i, entre els mesos de juliol de 2015 i gener de 2016, ha estat president de l’AMI. Des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

 

Advertisements

Entry filed under: Polítics.

Nova publicació de l’escriptor del grup Lluís Busquets: AMIC I AMAT, tres homes de Déu en diàleg – Llull /Verdaguer / Xirinacs El gironí del grup Francesc X. Ventura, publica un llibre sobre espai i mobilitat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 17,880 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona5/09/2017
47 dies to go.

Categories

Novembre 2016
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« oct.   des. »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers


%d bloggers like this: