Posts filed under ‘Diversos’

Nova tertúlia sopar amb l’artista pintor, creador i escenògraf Sr. Frederic Amat, dimarts 12 de desembre de 2017

Biografia (web pròpia, enciclopèdia.cat i wiquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1952, estudia disseny de decorats i arquitectura al costat de Fabià Puigserver, amb qui col·laborà estretament com a escenògraf. La seva obra pictòrica és de tendència experimental i conceptual. La seva concepció oberta de la pintura l’ha portat a integrar al seu treball creatiu múltiples llenguatges artístics. Sota la influència d’Antoni Tàpies i Joan Miró utilitza els colors i la pintura amb finalitat expressiva emprant tot tipus de tècniques com el collage, l’assemblage o resina entre d’altres. Conrea un informalisme amb escasses referències a elements concrets i recorre molt sovint a l’ús de materials tèxtils. Són característiques les seves entonacions càlides. A seva obra s’ha exposat i publicat arreu del mon. Segons Andrés Sanchez Robyana, Amat viatja a l’equinocci del somni. La seva obra, ens diu: “és la exploració d’una terra incògnita on els animals arriben a la categoria de signes de l’Enigma; busseig en un mon on els fruits d’un arbre no son peres ni pomes sinó llengües; immersió en els estigmes, els objectes, les visions: es diria que tota l’obra de Frederic Amat apareix marcada pel viatge. La pintura seria abans que res un viatge a les regions on tot es fa visible, fins l’invisible. Encara més: l’acció de la pintura, seria justament aquesta, revelar els objectes no en la seva única presència, en la seva immediatesa, sinó en el seu ser mistèric, fent-nos partícips d’aquest esser”.

És molt destacable també la seva activitat com a il·lustrador, vessant en el qual destaquen, entre d’altres, les col·laboracions en edicions de bibliòfil. Ha realitzat també audiovisuals, murals, vitralls, intervencions en espais arquitectònics i escultures (com ara l’escultura Solc, un homenatge a Salvador Espriu i ubicada a Barcelona, al Passeig de Gràcia amb Diagonal — 2014).

A finals de la dècada dels 70  s’interessa per les arts escèniques arran alguns viatges per Àfrica i Amèrica del Nord. Des de 1986 ha col·laborat com a dissenyador de l’espai escènic, decorats i vestuari, en espectacles de teatre i dansa. També en la direcció escènica i en la direcció d’algunes pel·lícules.

Ha estat guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de Belles Arts (2002),el Premi Nacional de cultura d’arts plàstiques (2007) i el Premi Internacional Terenci Moix (2013).

L’any 2005 fou l’encarregat de dissenyar el trofeu que acredita els guanyadors del Premi Internacional Terenci Moix, realitzant per l’ocasió un peix de fang amb el segell del premi envoltat per una serigrafia.

L’any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Visuals, concedit per la Generalitat de Catalunya, per l’exposició realitzada a la Galeria Carles Taché en la qual va reunir la seva obra pictòrica, escultòrica i multimèdia. Aquell mateix any va decorar el vestíbul d’accés a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès amb el mural «La Porta dels lectors».

El segon trimestre d’aquest any 2017, va presentar una selecció de projectes d’intervenció d’espais, naturals i urbans, a la exposició “Frederic Amat Zoòtrop” a la Pedrera de Barcelona.

17 Novembre 2017 at 13:01 1 comentari

Tertúlia sopar amb l’excel·lent cuiner i innovador Sr. Ferran Adrià, dimecres 18 d’octubre de 2017

 

Biografia (Curriculum personal, Brochure elBulliFoundation)

Nascut a Barcelona l’any 1962, casat i sense fills, és un extraordinari cuiner i innovador, xef propietari del restaurant El Bulli, tres estrelles Michelin i millor restaurant del mon, segons el Top 50 de la revista Restaurant i tancat l’any 2011.

Als 18 anys deixa els estudis de ciències empresarials i amb l’afany de mantenir-se econòmicament comença un periple a diferents restaurants (fregaplats a l’hotel Playafels de Castelldefels i ja treballant, a la cuina a Es Canà d’Eivissa al Club Cala Leña, i a Barcelona al Suquet, al Castell Arnau, al Martinica i al Finisterre). Fa la mili a Cartagena i entra a la cuina del Almirante com a responsable de cuina, on hi havia Fermí Puig, que el va dur de vacances a El Bulli de Cala Montjoi, on treballava. En acabar la mili, treballa al restaurant Sant Marcos de Sevilla i als 3 mesos entra com a cap de partida al Bulli i poc després en Juli Soler (e.p.d.) l’escull com cap de cuina en tàndem amb Christian Lutaud, fins el 1986 on es queda cap de cuina únic. Fa stages a França (amb Georges Blanc i Jacques Pic). Al 1987 decideix abandonar la nouvelle cuisine per una pròpia d’estil Mediterrani i elaboracions autòctones en visió d’alta cuina. El 1990 fan una societat amb Juli Soler, elBulli, S.L. amb diferents models de negoci (incloses consultories, assessories per empreses d’alimentació i restaurants) però reinvertint un 20% de la facturació en creativitat, prioritzant l’avantguarda al negoci.  Des de llavors comença el canvi en la cuina de Ferran i amb els plats mediterranis hi apareixen nous conceptes, elaboracions i tècniques i formats de servei bressol dels canvis de 1994. Dels del 87 ja havien acordat 6 mesos de servei i la resta tancat per treballar (creació d’un taller, el 1er. d’alta cuina a la història, que acaba a Barcelona al carrer de la Portaferrisa amb elBullitaller el 2000).

El juliol de 2011 elBullirestaurante es transforma en elBullifoundation. A finals de 2012 es confirma que en Juli Soler te una malaltia neurodegenerativa, un cop molt fort per la família, pel projecte i per tot l’equip i el sector gastronòmic. Ferran s’ha de fer càrrec de tot i l’esperit d’en Juli ho impregna tot, fins la incorporació de la seva filla Rita, un dels pilars actuals de la Fundació.

Des dels inicis han treballat amb la indústria alimentària i de distribució amb empreses diveres (Kaiku, Caprabo, Lavazza, Diageo, Texturas, Nestlé, Pepsico i United Biscuits, entre d’altres. En restauració en d’altres projectes (el Bulli Bistrot a la discoteca Pasarela a Roses) i assesoran. Com ara Bel-Air, Chévere, Network i Samoa a Barcelona o Can Bosch a Cambrils, Restaurant Reina de Espanya a Puerto Rico; també consultories com a l’hotel Bernat II de Calella. S’obre el self-service Ñam-Ñam i un Dim-Sum europeu a la UPC, també es col·labora amb Semon, s’obre el restaurant Mas Pau a Avinyonet de Puigventós. Neix elBullicatering (1995) o elBullihotel amb l’hotel Hacoienda Benazuza (1999). Colaboracions com amb NH Hoteles. Des de 2011 dona suport al seu germà en el seu projecte global elBarri i també a Heart Ibiza, un projecte conjunt amb el fundador del Cirque de Soleil.

En el mon editorial o audiovisual 35 llibres (inclòs alguns a la editorial pròpia elBulliBooks), un catàleg general de 9 episodis amb TVE i Un dia en el Bulli o el Bulli-Cooking in progress (els 3 el 2009) i El último vals (2011).

Te un gran nombre de premis i acreditacions, que amb les exposicions i bibliografia podeu consultar al Curriculum Vitae extens adjunt.

Currículum Ferran Adrià

brochure_elbf que s’està construint des de elBullifoundation per explicar els propers projectes

5 Octubre 2017 at 10:05 1 comentari

Entrevista amb el Sr. Joan Pere Viladecans, pintor i gravador, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 3 de maig de 2016, vàrem preparar una entrevista amb el pintor i gravador, Sr. Joan Pere Viladecans que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 11 de setembre de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a entrevista_dominical_diari_de_girona_sr_viladecans_11092016

25 Setembre 2016 at 17:13 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Joan Laporta, advocat, polític i expresident del Barça, dimarts 6 de setembre de 2016

Avui és un dia de molta calor a Barcelona. Impròpia d’un mes de setembre. Justament avui, el Barça inaugura seu a Nova York i celebra  els deu anys d’UNICEF a la samarreta. És puntual, saluda tothom i, mentre van arribant els tertulians, ja situats al menjador,  l’Arcadi li agraeix la presència, atès que se l’havia avisat en plenes vacances i no havia dubtat a venir. «Allà on va ho omple tot» Diu que en Jan Laporta és un home afable, cordial, entranyable, desbordant i un patriota de pedra picada, amb consciència de país. Laporta correspon adduint que ell considera l’Arcadi amb els mateixos adjectius, agraeix la invitació i assegura que, venint d’on venia, no va dubtar a venir en cap moment sense ni demanar amb qui es trobaria.

El presenta Xavier Ferrer, exdirectiu seu al llarg de set anys des de la Comissió Social del Barça, que el considera un home de caràcter, treballador, vital, valent, responsable, amb gran capacitat de gestió, sense que el treball, per a ell, estigui renyit amb una certa fruïció: es treballava molt tot i passar-ho bé. «En set anys es va  passar d’un Club en hores baixes, a un Barça respectat a tot el món, a un Barça campió, en futbol i en totes les seccions, a un Barça econòmicament estable i consolidat i a un Barça amb més de 160.000 socis, 1.500 penyes i milions de simpatitzants, i també a un Barça compromès amb la societat catalana i mundial, a un Barça solidari amb la infància, a partir de la  seva Fundació i els programes xics de formació i desenvolupament arreu del món, i de l’aposta de col·laboració amb UNICEF» Explica algunes anècdotes com a company de Junta, com, per exemple, que  en la celebració del 50è aniversari del Tractat de Roma, en visitar la Comissió europea, la temporada 2004-05, el Parlament aturà la sessió que celebrava per donar-los la benvinguda. «El Sr. Joan Laporta va rebre a un delegació de la Comissió Europea, del Parlament Europeu i del Consell Català del Moviment Europeu i el Barça va col·laborar passejant per la gespa de l’estadi, un dia de partit, una grandiosa bandera europea, acció que va tenir una gran repercussió mediàtica» Considera que el Barça, acollint un comitè del consell d’Europa, plantà una bandera per ser reconegut arreu. «…vàrem ser rebuts a la Comissió, al Parlament,  i també al Patronat Català Pro Europa, a on, el Sr. Laporta, va fer una encesa defensa a favor de l’oficialitat de la llengua catalana i d’Europa. Finalment afegir que sempre va de cara i és desacomplexadament català» Ell correspon dient que s’havia rodejat d’un bon equip en els tres àmbits de la Junta, esportiu, econòmic i social.

dsc_0097beEl senyor Laporta, sap que ha de parlar durant una estona del que vulgui. I ens sorprèn a tots  començant parlant de política. «M’agradaria parlar del present i del futur. A les portes de la moció de confiança necessitem lideratge i sobirania» Diu que té l’honor de ser molt amic del president Puigdemont, cosa que l’enorgulleix, i que no s’hauria trobat cap persona millor per substituir el president Mas. És una persona cabal, el troba incontestable i admirable, que té les coses molt clares i que no es doblegarà. Per a ell, la qüestió de la moció de confiança obligada per la CUP en no pactar els pressupostos, no la podia plantejar millor. «Una reacció molt intel·ligent. A mi em va passar al Barça, tenia un 60% que m’havia  votat en contra i no estava còmode. Després vaig passar a un 65-45 i era tot un altre cosa» Des de l’inici de l’estiu que deia que la confiança no la pensava pactar; es té i s’atorga o no és té. «Això és propi d’un home de principis» En una situació de màxima complexitat, havent de torejar amb bèsties que podrien fer-li mal, Puigdemont porta el timó al ritme que cal. Ens deia que no pensava negociar ni condicionar res. «Només des del vesant personal, no li puc desitjar que ho lideri en aquests moments, dons seria millor per a ell estalviar-s’ho»

L’altra tema que toca és si el moment actual de l’estat, amb una Espanya abocada a les terceres eleccions, perjudica o beneficia el procés nacional català. Per a ell més aviat ens beneficia, perquè, quan Espanya s’hagi reordenat, dispararà tota l’artilleria contra Catalunya. «No hi ha govern, perquè són anti-independentistes. El socialisme és jacobí i amb problemes interns, són abans espanyols que d’esquerres. No volen de cap manera un referèndum. A mi m’agrada més saber que davant hi tinc anti-independentistes que discursos ambigus com el de Podemos, amb el referèndum, que no me’ls crec. Els que fan bandera contra la corrupció tampoc no me’ls crec. Són ultranacionalistes espanyols. Què proposen?»

Porten l’aperitiu —botons de pernil ibèric, cucurull de sèsam i tàrtar de salmó i royal de foie, mango i blat de moro torrat— i comencen les preguntes. Avui els mitjans han tornat a dir que la Junta de la directiva blaugrana que presideix Josep M. Bartomeu s’està plantejant retirar l’acció de responsabilitat contra vostè i alguns dels seus directius per aturar així el recurs presentat per la mateixa junta a la sentència que exonerava els ex-directius.

—Ho he sentit a dir tants cops i mai no han fet res que… ja no em crec res. Haurien pogut fer patir menys determinades persones. No vull pensar si s’apropa assemblea de compromissaris ni en d’altres interessos. Seré suau i diré que no em crec res. Vam guanyar la primer instància i pensem guanyar el recurs de la segona previst per al 21 de setembre. Ara diuen que es votarà en l’assemblea de compromissaris, sigui quina sigui la decisió del jutge?  Doncs, molt bé. El que hauria de fer l’actual junta és donar les gràcies i demanar perdó. Passats sis anys, ara tant li fot…No crec que ara tinguin un atac de bones persones, se me’n refot si ho fan o no.

—Vostè té arrels gironines…

—Tinc un 25% de gironí. El meu avi, de la Jonquera,  era el més petit de 21 germans i encara la família hi té alguns terrenys.

—Amb l’avi i el pare metges, vostè va anar cap a Dret?

—Jo també volia ser metge, i del Clínic. El que passa és que als Maristes de la Immaculada, al passeig de Sant Joan,  vaig treure un 6,5 de mitjana a COU i, per fer medicina, es necessitava un 7,2.  Llavors, com que el bessó del pare feia d’advocat, em vaig decantar pel Dret. Com es deia en aquell temps, el nostre era l’únic bar de Barcelona que tenia Facultat i, a més, unes companyes més que fabuloses.

dsc_0104be—De l’oposició de l’Elefant Blau, a president del Barça.

—Les circumstàncies. El meu mòbil vital, almenys de jovenet,  tampoc no era ser president el Barça. En tot, cas ser davanter centre!

—Quina va ser la seva decisió més important en els anys de presidència?

—Des del punt de vista social i institucional, posar la UNICEF a la samarreta del Barça. Vàrem signar l’acord amb UNICEF, una decisió no esportiva que m’omple d’orgull, la millor i la que ha fet que el Barça sigui més que un club. La decisió més important a nivell social. Vaig dir que seria la samarreta més valuosa del món. I consti: tota la junta em va donar suport. Betwin ens oferia 110 M€ per portar el nom a la samarreta. El Barça fent propaganda d’una casa d’apostes? No ho veia clar. Havíem de col·laborar a fer un món millor. Propagar el futbol al món i el joc net, amb valors. UNICEF va posar el Barça al món. Quan vaig trucar al president de l’UNICEF de Catalunya, el senyor Victor Solé, no s’ho volia creure. Oferir el 0,7% del pressupost del Barça a UNICEF, era molt per a ells, i no  llastava el Barça (1,5 M € anuals). “Hauré de consultar amb Madrid.”  Consuelo Crespo era la presidenta d’UNICEF a Espanya. Ens va veure engrescats i coratjosos. Li vaig dir: Escolti. Això ho presentarem a les Nacions Unides davant Ann Veneman, directora executiva de l’UNICEF. Res de Madrid. El set de setembre va fer deu anys justos. Quan vam anar a Nova York vam perdre la maleta on hi havia la samarreta del Barça amb el nom d’UNICEF estampat. Vam haver d’improvisar un viatge llampec de l’Eduard Casanovas del meu equip de seguretat i en Rafa Yuste va arribar amb la samarreta adient una horeta abans de començar la sessió. Marta Segú, la meva cosina, i el seu equip, des de la direcció de la Fundació del Barça va ser l’artífex de la construcció de l’aliança global, i els directius que van entusiasmar-se amb l’acord des d’un primer moment. Per això em vaig atrevir i no se’ns varen menjar…

Serveixen el primer plat, ben estiuenc: amanida de salmó marinat amb iogurt i cogombre, molt finet i saborós, regat amb vins d’Hereus* D.O. Empordà, blanc i negre.

—Però, avui, portar Qatar a la samarreta deu ser una necessitat.

dsc_0109be—No. És un error històric, com dei la Pilar Rahola. Nosaltres estàvem convençuts del que fèiem. La glòria l’aconsegueixes guanyant i jugant bé, però hi havia més. Volíem guanyar, jugant millor. Com un ballet. Va funcionar molt bé amb l’estil del Barça de Cruyff. Era millor guanyar per 6-5, que per 1-0. No valia tot. 35 M € són molts pocs diners per al Barça. El Manchester n’ingressa gairebé el triple (90 M€). Al club de Old Trafford, ja el 2014, Adidas, Chervrolet i Aon pagaven xifres molt superiors a Qatar Airways, Nike i Beko que esponsoritzen el Barça…

—Què va passar que es trenqués la junta?

—Amb el Sandro ens coneixíem de jugar a futbol amb el Sant Andreu. Ens vàrem presentar a les eleccions amb una candidatura,  amb alguns membres llavors molt joves, que es va definir bàsicament en quatre eixos: Cruyff, la Masia, Catalunya i Unicef. Algunes coses es varen fer massa grans. En definitiva no vàrem saber gestionar la crisi de creixement. Alguns membres de la junta varen actuar prou bé i d’altres no varen mostrar prou maduresa. En el mon del futbol les juntes són molt peculiars. Hi acostuma a haver incontinència! La premsa estava publicant informacions quan encara les estàvem parlant en junta… No ho vàrem poder evitar.

—i a l’Urbezquistan?

—Vàrem acordar anar a fer-hi un partit (un clínic o entrenament) dons l’equip FC Bunyodkor ens pagava 6 M€ si a més hi obríem una escola. No hi va haver res més, ni continuïtat. Per nosaltres, que necessitàvem calés per atendre les peticions del Pep, ens va anar molt bé.

—En el terreny polític ens dirà que va saber revertir la mitjana  quan se’ls posà una moció de confiança i, en l’esportiu, que la decisió més important va ser fitxar en Guardiola, tot i que anava a la candidatura adversària de Basat. Expliqui una mica el rerefons d’aleshores.

—Vaig dir a la gent que si Guardiola volia venir d’entrenador, molt bé, però no pas de secretari tècnic com anava a l’altra candidatura. Em van assegurar que el que volia era entrenar. El vam fer responsable de l’equip de 3ª. Ben aviat en vaig tenir molts bons informes, fins i tot del Txiqui i de Cruyff.  Quan Cruyff l’encertava em deia: “¿Ves? Ya te lo dije”. I quan l’espifiava, també. Ell no s’equivocava mai. Bé, doncs jo, ho vaig deixar anar en un dinar de Nadal. “Si no guanyem res amb el Rijkaard, poso en Guardiola al davant”.  Algú s’escandalitzà. Ho vaig dir al Rijkaard, que era tot un senyor. Hi va estar d’acord. Fins i tot proposà que Guardiola seguís el primer equip, per  així agafar experiència. Quan li vaig explicar al Pep, com a possibilitat, em va respondre  que jo  tenia opcions menys compromeses. “Però la que m’agrada és la teva.” “No tindràs collons”, em va respondre. I allà mateix, en un dinar que m’havia preparat en Murtra, ens vam clavar a riure: “És que amb mi, ho guanyaràs tot”. “Et poses a fer part de l’equip del Rijkaard?” “No. La meva obligació, enguany, és pujar l’equip a segona”. Va pujar l’equip a segona i ho vam guanyar tot: Lliga, Copa, Champions, Supercopa d’Espanya, Mundial de Clubs…

—I el primer partit el va perdre amb el Numancia, i el segon el va empatar a casa.

—Llavors em vaig fer amic del Pep de veritat. Li vaig dir que no es preocupés de res i que jo entomaria les coses.

—La filosofia del Barça és una filosofia del tiqui-taca.

—Això és sols una caricatura d’entendre el futbol com un joc d’equip. És la filosofia del joc net i dels valors. I aquesta ve de lluny. No en tenim prou guanyant; hem de guanyar jugant bé. I tampoc volem guanyar per 1-0 a l’últim minut; millor guanyar per 6-5.

—I què hi va haver de cert amb els rumors que es volia fitxar el Mourinho?

—Mourinho es pensava que el fitxaríem, perquè algú de la junta li deia. Tot i que jo sempre havia dit que no. Jo perseguia unanimitat en la junta, dons creia que era bo pel Barça.

img_6279—Es veritat que van estar a punt de fitxar Beckham?

—Ens va trucar en Jordi Cruyff, tot informant-nos que no estava bé, ni amb els companys, i que volia marxar d’Anglaterra. En Sandro i jo vam anar a Heathrow i hi vam signar un acord confidencial amb el director general del Manchester United, si guanyàvem les eleccions ens el venien; després, vam anar a Montecarlo, ens vam trobar al Negresco, però es va donar per feta una cosa que tot just s’estava gestant. Per pressionar el Madrid ho varen publicar a una web. Malgrat jo deia que havíem firmat només amb el Manchester, tothom va començar a dir que ja estava fitxat. I actuà Florentino.

—Molts diners en campanyes de publicitat?

—Us explico una anècdota. Buscàvem un eslògan. Ens n’havien presentat 120 i no me n’agradava cap. Un dia en Ferran Soriano se’m presenta i em diu: “Aquest matí, el pare, afaitant-se m’ha dit:—Ferran, primer el Barça!”. Òndima, ja el teníem l’eslògan: “Primer, el Barça!”

—Personatges que ha conegut i que l’hagin sorprès en el tracte proper?

—Diversos. Per exemple, l’expresident de l’Atlético, Gil i Gil. O el mateix Berlusconi, que si et convidava a una recepció podia recitar poemes o cantar i et regalava un  cedé enregistrat per ell. O Julio Iglesias, que una vegada em va dir “Si yo fuera catalán, sería como tu”. Amb en Julio, una vegada vaig haver d’intervenir perquè  volien que anés a cantar a Urbezquistan. Em vaig assabentar del seu catxet i els ho vaig dir pensant que desistirien. “Si ve, el tripliquem”, fou la resposta. I va anar i es pensava que m’havia de pagar la comissió d’intermediari..

—Alguna gironina no va poder més: “tenint-lo d’aprop, em rendeixo als seus encants”. I, després del xiuxiueig col·lectiu, convidat inclòs, afirmà que va tenir l’encert d’acabar amb la violència al Camp Nou.

—M’ho ha agraït molt gent, però vaig passar molta por. La cosa començà quan el cap de seguretat em va venir a dir que volien 700 entrades i 9.000,00 € per a aquell sector per partit. “No mi cabia al cap. Un Barça que era un forn de catalanitat, no podia ser! Qualsevol persona normal també ho hagués fet. Llavors no en vaig veure la perillositat” Em van tirar bengales (al primer Gamper) i cada multa costava més que el preu que demanaven. Una cosa eren els “Boixos” i l’altre mafiosos que traficaven amb droga, alcohol i prostitució, servint-se de les grades del camp Nou. Vaig dir que res de res, i em vaig trobar pintades a casa: taüts, una diana, amenaces de mort. Ho vaig anar a denunciar. Totes les forces de seguretat em van dir que si m’hi posava seriosament, em farien costat. “Si la meva dona i els meus fills em diuen que plegui, ho faig”. Vam anar identificant gent, excloent-la. A una trentena de persones no la podíem fer fora i els vam fer una mena de gàbia de vidre. Recordeu el que em cantaven: “Laporta, hijo de puta, no nos echarás…”. Un dia, a Saragossa, també m’ho van cridar i un altre sector cantà: “Laporta, cabrón, España es tu nación”. El president em va dir. “ Tu aplegues unanimitats per totes bandes”.  Vaig saber que tenien un catau al camp amb tot de coses seves. Vaig donar l’ordre que o ho venien a buscar o l’endemà totes les seves endergues estarien fora de l’estadi. Ho vaig complir. La veritat és que va ser molt dur. Sempre he dit que el Barça em va costar el matrimoni. Viatges, menjars a fora,  juntes fins a les petites…  Quan em van amenaçar els fills, pitjor.  La policia ens va voler posar seguretat. Els meus fills, llavors de 7, 9 i 11 anys, els feien anar de corcoll. Especialment el petit: va fer la mili d’escapar-se dels “segurates”. Finalment la FIFA ens va fer un reconeixement per haver acabat amb la violència, la xenofòbia i el racisme al Camp Nou.

Serveixen el segon plat, corball amb court-bouillon (brou de curta ebullició) d’alga i verdures. Espectacular i sorprenent. Ben be un coixí de plomes on contrastar aquest apassionat moment de la tertúlia. Algú demana per l’equip de bàsquet femení lligat a la Universitat de Barcelona, i Laporta respon que la gestió havia estat un desastre.

—Quin era el pressupost de les seccions i pensa que n’hi hauria d’haver més?

—Era de 35M€ i el bàsquet se’n menjava bona part. Si es fes cas de la gent, tindríem seccions d’escacs, de ping-pong, de bicicletes i del que vulgueu. Però no tot pot anar a càrrec del primer equip de futbol. Nosaltres vam acabar cercant espònsors  per  a seccions més petites.

El nostre paleontòleg explica que al vespre, a la universitat, quan ha dit que venia a un sopar amb Laporta, algunes professores i membres dels equips rectors i fins i tot la meva dona, s’hi haguessin afegit. «Com va desaparèixer el basquet femení?» «Ja he comentat el pressupost de les seccions. Els números no sortien. Tot i així vaig aguantar dos anys més. No sortien els números». En Carles també diu que la seva dona arribà a casa encantada després d’una entrevista. «Per això des de llavors ho procurat no defensar-te massa… ». Es fa xanca: «Què els dónes a les dones?». En Carles també  posa en clar si formava part o no, al Parlament, de la Comissió de Cooperació Internacional. «Em vaig fer un tip de treballar, però aquesta no la recordo. Jo feia part de la comissió de secrets, i vaig procurar que no m’amarguessin la vida. Volia fer de pont entre ERC i CiU, res més».

—No tot van ser flors i violes. Les fotos al “Luz de Gas” amb el xampany damunt, el remullat en la piscina amb la corbata al cap, posar-se” com un bacó” i allò de “cigalero” no devien col·laborar al seu prestigi.

—És cert. Érem joves, ens van sortir les coses prou bé, i vam tenir una crisi de creixement. La del xampany era d’una celebració i, tampoc no l’hagués volguda. El que passa és que tenia periodistes “amics” que “robaven” fotos amb la finalitat de deixar-me malament. La de la piscina fou en un casament celebrat a Ravello, a la costiera amalfitana. Un lloc paradisíac. Jo estava fent cantar l’himne del Barça a uns amics, van tirar els nuvis a la piscina i servidor va anar al darrera. Les reunions a la nit, el sopar de càtering o de qualsevol manera en els viatges, etc, certament em van fer engreixar i ho vaig expressar d’aquella manera perquè tinc el meu amor propi. Allò de “cigalero” va ser en un tour de força dialèctic amb un home tan seriós com l’economista Sala Martín.

dsc_0123—Va dimitir Sandro Rossell, certa premsa se li posà d’esquena, en Pep volia despatxar Samuel Eto’o, juntament amb Deco i Ronaldinho…

—De premsa, encara n’hi ha que no li caic bé.  L’Eto’o em va dir que si el Deco i el Ronaldinho no s’hi feien més, perdríem la lliga quan anàvem cinc punts per davant. I va ser cert. Quan en Pep declarà que, amb en Messi, els altres davanters serien Henry, Bojan i Eto’o, aquest en tercer lloc,  m’ho vaig veure a venir. Eto’o entrenava com jugava, com una bèstia. Era molt professional. Ara bé tenia problemes, fins i tot amb els liniers. L’equip tècnic al complet el volien fora. Em va esperar un dia al garatge, perquè ell era així: se saltava tota l’escala de comandament. “¿Me queréis fuera?” “Si et vols quedar, has de seduir el Pep i no posar-te a parlar en francès al vestidor quan una ordre seva no t’agrada.”  Tots recordem la vegada que en Pep volia que jugués d’extrem i ell li deia que no al mig del camp. La seva sortida estava cantada. Però ell va estar-se un any més, Messi el va voler. I va encertar, dons vàrem guanyar.

—Anem al cas Sandro: amenaces, faldilles o  comissions pel fitxatge de Neymar?

—Això us ho ha de contestar ell. Per amenaces, segur que no va dimitir. I jo els bullits de faldilles els respecto molt, perquè l’amor mou el món.

—Què en pensa quan els mitjans propalen que l’actual Junta blaugrana presidida per Josep M. Bartomeu s’està plantejant retirar l’acció de responsabilitat contra vostè i alguns dels seus directius per aturar així el recurs presentat per la mateixa junta a la sentència que exonerava tots vostès?

—Ho he sentit a dir tants cops i mai no han fet res que… ja no em crec res. Haurien pogut fer patir menys determinades persones. No vull pensar si s’apropa assemblea de compromissaris ni en d’altres interessos. Seré suau i repetiré que no em crec res. Vam guanyar la primer instància i ja s’ha vist la segona del 21 de setembre. Ara diuen que es votarà en l’assemblea de compromissaris?  Doncs , molt bé. El que hauria de fer l’actual junta és dona les gràcies i demanar perdó per haver volgut desprestigiar i arruïnar certes persones.

—La seva, de Junta, s’ha dit, es trobà el 2003 amb força diners.

—Hi havia  123 M € i el 2010, 7 anys després, quan ens en vam anar, n’hi havia 480 M €. Ara, amb 6 anys, han passat dels 480 M€ als 600 M€. No hi veig pas una gran gestió.

—Què ens pot dir del cas Bravo?

—Que no l’ha entès gaire ningú. Podria ser que tingués algun problema fiscal.

—Quan serà el moment oportú per vendre en Messi?

—Espero que mai. És l’artífex veritable dels èxits que hi ha!

—On jugarà el Barça el 2020?

—On vulguin els socis. No ens preocupa. Ens voldrà tothom, França, Itàlia, Alemanya… I Espanya, també. Una lliga europea? S’ha intentat, però no ens posarem mai d’acord ni amb els diners ni amb els arbitratges. Uns ens malfiem dels altres. Amb la ECA i el G14 ja es va intentar. Una lliga tancada, tampoc funcionaria. Una NBA a la europea en futbol podria ser fins i tot contraproduent.

—Què pensa de la remodelació de l’Estadi?

—Un error històric. A nosaltres ens va costar molt de consensuar un conveni amb l’Ajuntament, en temps de l’alcalde Hereu, i amb els veïns del barri de les Corts per a l’Espai Barça: exactament, cinc anys. Vuitanta-cinc despatxos d’arquitectura de tot el món van participar en els projectes. Van quedar al davant Carles Ferrater Lambarri, Jacques Herzog, amb un projecte boníssim, però que pujava a 400 M€, i Norman Robert Foster, que va guanyar el concurs.  Jo hagués preferit el Carles, que va presentar un projecte extraordinari. El resultat però, va ser ben net. El Foster estava entusiasmat. La nova junta s’ha carregat aquell projecte a base de tallar i enganxar ens ha imitat sense haver obtingut, encara, cap conveni amb l’Ajuntament. Crec que un estadi de Foster hauria estat un reclam de ciutat.

—Li agradaria tornar a ser president del Barça?

—Ara, sí. I no penso afegir cap més paraula.

—Què el portà a la política i a fundar  el 2010 Democràcia Catalana (DCat)?

—Els 90 havia ingressat al Partit per la Independència (PI), de la Rahola i en Colom. Jo vaig pujar al carro perquè, havent estat president del Barça, em semblava poder aportar un plus al país i al procés que, llavors, tot just s’engegava. DCat s’integrà al moviment Solidaritat catalana per la Independència (SI), que va obtenir  els diputats que va obtenir.

—Quatre escons al Parlament: Bertran, López Tena, Strubell i vostè. Es van haver d’integrar al grup mixt. I amb López Tena sembla que no es van entendre gaire. Vostè sempre donava suport al president Mas i, a les  municipals de 2011, DCat s’uní a Barcelona amb ERC i Reagrupament, en la coalició Unitat per Barcelona i va sortir elegit  regidor.

—Al grup mixt hi vaig aprendre de tot. I també vaig aprendre en el meu pas a l’Ajuntament barceloní. Per exemple, que l’execució política és més lenta que la de l’empresa privada. Vaig pencar molt. M’ajudaven Lluís Mosella i Jordi Finestres. Ja he dit que no volia que m’amargués ningú la vida. Conservo amics i lleialtats amb la majoria de polítics. I, cert, donava suport a Mas perquè era el més sòlid d’aleshores. Al final, de la legislatura m’ho va reconèixer i em va agradar que ho fes.

—Des del punt de vista humà…?

dsc_0120be—Entre els polítics hi ha gent molt més preparada i valuosa del que la gent es pensa; si es dediqués a l’empresa privada guanyaria molt més. Es treballa molt i la feina llueix poc. La gent sol ser molt injusta amb els polítics: per quatre cràpules que hi ha, la majoria és gent vocacional, disposada a treballar moltíssim.

Amb anècdotes i altres amenitats, s’ha fet mitjanit sense adonar-nos-en. És el moment del lliurament d’un record, una litografia de l’empordanés Modest Cuixart, i de fer les fotos de rigor. Ei, les senyores s’hi posen al costat.

Biografia (webs pròpia, Bufet Laporta&Arbós advocats i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1962, és pare de 3 fills. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona (1984), és membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i del patronat i de la comissió executiva de la Fundació Lluch. Màster en dret de societats i experts tributaris a l’Institut d’Estudis Superiors Abat Oliba de Barcelona (1986), diplomat en el curs de Dret de societats mercantils per l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1995) i diplomat en el curs d’arbitratge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (1997).

En l’àmbit esportiu va ser portaveu i líder de la plataforma barcelonista opositora l’Elefant Blau, des d’on l’any 1998 va presentar una moció de censura al president Núñez i la seva junta. L’any 2000 es va presentar dins la candidatura a la presidència de Lluís Bassat, rival seu l’any 2003, però Joan Gaspar va ser l’escollit. Posteriorment, després de dimitir Gaspar i també en dimitir, el seu relleu, Enric Reyna, l’any 2003 va ser escollit, entre un gran nombre de candidats i un alt índex de participació (53,8%), president del Fútbol Club Barcelona i de la Fundació FC Barcelona, càrrec que va exercir fins el 2010.  Els estatuts del club no permeten un tercer mandat consecutiu.

La seva presidència del FC Barcelona es caracteritzà pels nombrosos èxits esportius tant en el futbol com en les altres seccions esportives, però també per diverses polèmiques i la dimissió de part dels membres de la Junta directiva inicial. Entre els èxits de la seva gestió hi ha el fet de posar fi a la violència a l’estadi i fer fora els ultres Boixos Nois tot i les amenaces que va rebre Laporta i la seva família, lligar el Barça amb Catalunya amb un missatge catalanista, portar Unicef a la samarreta, apostar per Pep Guardiola com a entrenador i el total de 67 títols assolits durant la seva presidència (en futbol 2 Champions, 1 mundial de clubs, 1 supercopa d’Europa, 4 lligues, 1 copa d’Espanya i 3 supercopes d’Espanya i 3 de Catalunya). Va ser el primer president en aconseguir el “triplet” (copa, lliga i Champions), amb Pep Guardiola com a entrenador.

En l’àmbit polític hi ha estat vinculat des dels anys 90, ingressant al Partit per la Independència (PI) el 96 (amb Pilar Rahola i Àngel Colom). Posteriorment el 2010 va fundar el Partit Democràcia Catalana i més tard va ser cap de llista de la coalició Solidaritat Catalana per la independència l’any 2010 i diputat al Parlament de Catalunya. L’any 2011 deixa la coalició i es presenta a les eleccions municipals a Barcelona on va sortir escollit regidor.

Laporta és soci fundador i titular del bufet Laporta & Arbós, Advocats Associats, i professor col·laborador en Seminari de Dret immobiliari i Registral de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (UPC). També ha estat assessor personal del cònsol japonès a Barcelona. També àrbitre de l’ICC International court of arbitration of Paris, patró de la Johan Cruyff Welfare Foundation, vicepresident de la Federació catalana de Fútbol i membre de la junta directiva de la RFEF, així com membre del consell assessor de la facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat Pompeu Fabra.

 

18 Agost 2016 at 22:41 2 comentaris

Tertúlia sopar amb el Sr. Joan-Pere Viladecans, pintor i gravador, dimarts 3 de maig de 2016

Avui semblem un equip de futbol a l’hora de saltar a la gespa i… sense reserves… ni un més. I em consta que no per manca d’interès pel mon de l’art. Molts i diferents gironins se m’han adreçat al respecte. Però és que a cops, malgrat la data de la tertúlia fos el dia 3 i no el 15 com pròpiament seria el cas, les “idus de març” s’apleguen i emmascaren la realitat. Viatges, compromisos familiars o empresarials o personals… O tots alhora per fer la guitza i esperar haver de recórrer aquest voluntariós resum per satisfer l’avidesa intel·lectual de tot el que sens dubte sabem que aportarà la tertúlia d’avui. La conversa ha de girar entorn de l’art actual, i a més de la boca d’un dels màxims exponents de l’art d’avui a casa nostre amb un gran impacte internacional, precisament en el punt més actiu i àlgid de la seva trajectòria.

I vist que la nit a Barcelona tampoc no ho facilitava, ja que  un accident a la Diagonal sortint de Barcelona cap a Tarragona estava provocant llargues cues arreu la ciutat, vàrem haver de retardar l’inici formal amb una pre-tertúlia al vestíbul de l’hotel. Finalment, tot i no comptar encara amb en Lluís Busquets, peça rellevant en la construcció estructural d’aquests resums, que era a l’estrena del documental Xirinacs, a contracorrent, que posteriorment va emetre TV3 al programa “Sense ficció”, en el qual hi va participar, vàrem començar amb la presentació que en va fer l’Arcadi. Poc més tard en Lluís, es va afegir al grup, excusant-se per la demora. «Emergeix amb llum pròpia. És d’una generació, en la qual Viladecans és dels més interessants a Catalunya. És un home del renaixement. És culte a tots els nivells. Conèixer personalment a Salvador Espriu, des dels 19 anys, o Joan Miró, vol dir molt», així comença l’Arcadi la presentació.

«Ha il·lustrat un munt de grans textos! Confiem que ara ens il·lustri la segona edició del nostre llibre que estem a punt de tancar i que aplegarà els resums de les tertúlies posteriors a l’estiu de 2014…

És un home preocupat per la salut… »

—Home, també és cultura— interromp el convidat.

«Artista autèntic i sincer amb ell mateix, obrint-se a nous llenguatges; per això la seva obra és sòlida i consistent»

Passen un aperitiu molt creatiu i sorprenent, salmorejo amb cecina, foie amb grana de capellà i cebiche (‘guisat de peix’) de fruits de mar. Agrada: tothom s’afanya a degustar-lo aprofitant la presentació del convidat.

DSC_0243bé+—L’art és sempre sorpresa?
«Sí. I treballar permanentment amb la incògnita i el misteri.»

—Avui dia, es pot definir, l’art?
«No ho sé. Per a mi és una forma de viure i de sentir. Una manera de sentir-me útil, de lluitar contra el pas del temps i d’esbravar perplexitats. Però tampoc no és tant important definir-ho a cada època. Massa anàlisi pot dur a la paràlisi.»

—Però no deu ser el mateix avui que fa cinquanta anys. Una novel·la no la definia igual Stendhal que la Rodoreda.
«La creació, en general, està en permanent evolució. Un artista quan crea té a la memòria tota la història de l’art, per revisar-la o per retre-li homenatge.»

—Però hi ha la comercialització. Abans les institucions religioses actuaven de mecenes. Després vingueren les galeries, les col·leccions, els museus i els marxants. I al darrera el bancs. Ara, qui compra art?
«Vull creure que hi ha una part del col·leccionisme que es basa en el propi interès per l’art; de vegades, fins i tot, monogràficament per un artista determinat. Sempre he cregut que per a un pintor el pitjor del seu ofici és haver de vendre.»

Comença la tertúlia amb gran animació i un darrera un altre diversos gironins s’hi apunten.

—Vostè sempre ha rebut encàrrecs d’institucions o empreses per fer cartells, gravats, litografies, cobertes de llibres… I sempre diu que no se sent grafista ni il·lustrador.
«A Catalunya hi ha molts bons grafistes i il·lustradors i jo no en sóc. Totes aquestes col·laboracions sempre les he fetes amb el meu propi llenguatge de pintor. Per fer una portada, em llegeixo el llibre i miro d’acompanyar-lo o complementar-lo pictòricament.  I no és fàcil. De vegades, quan més coneixes l’obra, pitjor. Quan em van encarregar d’acompanyar E. A. Poe, un dels meus autors preferits, em vaig pensar que seria fàcil. No ho va ser gens. Ara, no puc negar que aquests encàrrecs em desvetllen una tensió que m’enriqueix l’obra pictòrica. Em retro-alimenten.»

—Els límits que li posin esdevenen estímuls…
«De límits no n’admeto tret dels imposats pels sistemes de reproducció. El meu problema és el contrari. En una obra on em diuen “Fes el que vulguis”, quan acabo em demano: “Ja has estirat fins al límit la llibertat de què gaudies?”. Sempre sóc víctima de l’autocrítica. »

—Ara està endinsat en unes pintures per acompanyar textos de Miquel Martí i Pol. Com li va?

DSC_0256bé+«Fantàsticament. M’he hagut d’autodisciplinar. Un lema, un llibre, una imposició benigne m’ha fet fer temes i imatges que no m’haguessin vingut mai. El text m’ha suggerit! Potser ni m’ho hauria plantejat ni pensat mai. L’obra doncs s’enriqueix. Hi ha temes que són bàsicament per a grafistes o dissenyadors, però les demanen a un pintor i tot i que és difícil ho fas com a tal.»

—A la Garrotxa, hi ha una situació crec que preocupant. L’Escola d’Art d’Olot, enguany ha decidit no donar més cursos de pintura. Farà disseny i d’altres temes. I el pitjor, la notícia ha passat sense pena ni glòria. I ara, alguns ens preguntem, per on passa la pintura? Els joves no en compren…
«I a més ni se la miren. Tenen més informació que mai, però serveix per alguna cosa? L’aprenentatge és lent. Cal molta pedagogia. La cultura i l’art és com una forma d’ocupació. Els artistes pateixen un gran desgast social comparant-lo amb els anys 70. Ara no se’ls demana opinió. Ni se’ls pregunta ni signen res. Veuen un pintor però no un creador.»

—Diuen que als joves no els agrada l’art ni s’hi interessen…
«Però és mentida. Els arriba a través del disseny i d’altres llocs: cinema, música, tv, els videojocs… I per la manera d’enquadrar les selfies. Sempre que darrera dels mitjans hi hagi un creador, hi veurem la presència de l’art.»

—Ara hi ha alguna galeria que aposti per un jove com va ser vostè?
«No crec. Altrament vaig aprendre-hi molt, a la Galeria Gaspar. Vaig tenir la sort i l’honor que vingués a veure-hi les exposicions que vaig fer-hi Joan Miró. Servidor, quan el veia contemplant algun dels meus quadres, estava expectant i nerviós, i el tractava de vostè i de “senyor” Miró. Sempre m’encoratjava. La frase recurrent era aquesta. “Endavant. Cal treballar sense parar”

Arriba el primer plat, un carpaccio de roastbeef de vedella amb poma i oli de pesto, acompanyat d’un vi, blanc o negre segons cadascú, Heus* D.O. Empordà.

—Avui es fan moltes obres seriades; això pot dur a carregar-se la peça única?
«De fet als anys 80 ja es va fer amb l’obra gràfica perquè es divulgava. No hi havia expressió que no l’incorporés. Entre tots, editors, pintors i altra gent es va escanyar.»

—Ara a través de les fotos, les apps i la edició digital…
«La estampació digital es considera obra gràfica, com abans el gravat o la litografia. Per ser obra gràfica, però, ha d’anar marcada i dosificada. En aquest cas és confiable. Potser d’aquí uns anys, per què no?, es podrà tornar a pintar amb la paleta… Històricament hi havia enfrontaments, com els informalistes contra els figurativistes. Ara no, els hiperrealistes cohabiten perfectament amb els no figurativistes. També és cert que han fet un esforç.»

—Per tant no sabem on es va?
«I tant! Ara més i en tot!»

—I com aconsegueixes connectar amb la gent?»

IMG_4442+«És un tema d’instint. Tu mateix, a través de la recepció dels altres, veus l’obra més objectivament. El que no pots fer és utilitzar-ho, i dir: “Atès que això agrada ho aniré repetint”. La pintura sovint és una cosa lenta. Si ets prou sincer, ho has d’assumir i seguir.»

—És intern?
«Sempre. A cops vols fer 25 treballs i tens gas per a tots, però, quan arribes al 24, no pots fer el següent. Paràlisi.»

—Avui la crisi és la crisi. Les galeries d’art tanquen arreu.

Hem patit dues crisis: la bombolla artística dels 80 i 90, quan un jovenet de l’Escola de Belles Arts gosava posar preus exorbitants a una peça d’aprenentatge, i l’actual, que és global. Avui la gent  ja no es creu res, ni en el camp de la plàstica ni de la música ni de la literatura. A l’inrevés, si dius que creus en alguna cosa ja ets suspecte de desprestigi. Mai com avui s’ha pogut gaudir tan fàcilment d’una extensíssima cohabitació d’ismes i tendències, des de l’hiperrealisme a l’abstracció, des del surrealisme i el pop-art a les instal·lacions i les performances. I no sé si ho aprofitem prou bé.»

—Els 80-90 tothom anava a Nova York. I, escolti, el Guggenheim de Nova York, com el de Bilbao, té obres bones i coses que en diuen actualíssimes que són horripilants. Potser el de Venècia, que és més petit, no té lloc per  exposar extravagàncies i bunyols…
«Ens havien de dir de fora estant el que havíem de fer aquí. Aquest país fa coses excel·lents que no sap valorar-les. No tenim autoestima. Ara, per no saber, no sabem ni què fan els joves. No tenen espais on mostrar l’obra pròpia. I un artista, sigui literat, pintor o músic, sempre necessita expectatives i demostrar en públic el que fa, que és com veritablement s’aprèn. Un escriptor no treballa per tenir el que escriu en un calaix ni  un pintor per omplir el magatzem.»

IMG_4450+—Hi ha qui diu que perdem els punts de referència del passat.
«Això tan vell que es deia el mateix quan arribà l’impressionisme. El nom mateix va néixer d’un crític foteta que es volia burlar del quadre de Monet, “Impression, Soleil levant”. De Monet se’n recorda tothom, i del crític, no. No crec que es perdin els punts de referència. Ara, un determinat art contemporani ha derivat vers un cert decorativisme. Hi ha molt poc pensament i poc coneixement al darrera.»

—Els pintors han sentit la crisi com la gent normal?
«Depèn de com es miri. Per la meva part sempre he mirat de controlar els preus. Ni deixar-los pujar molt ni baixar gaire.»

—Anys enrere les galeries només anaven a fer diners. L’art era una inversió. La gent es feia col·leccionisme. Ara pots invertir en una obra i que et baixi de preu.
«Cert. Ho van fer molt malament. Ni van saber fer pedagogia —i un país com el nostre necessita pedagogia— ni van fer inversions ni van fomentar res ni van promocionar joves. En altres paraules, més que entesos o especialistes, l’art necessita amants. La funció cultural (a banda de l’econòmica) que abans complien les galeries desgraciadament ha desaparegut.»

Arriba el segon plat, lluç “koskera”, suau i saborós que passa sense adonar-se’n, ben bé com la tertúlia. D’aquests menús que darrerament gaudim, lleugers i plens de matisos, el xef n’està fent escola. Variats i magnífics, amb un segell que els haurem de batejar amb la marca del grup. Permet digestions més reflexives i mentals que no pas digestives… tot un encert!

—Avui l’art té molts suports i mai com ara podem gaudir de reproduccions; per exemple, puc  analitzar digitalment el Judici Final de Miquel Àngel millor que in situ. La comercialització de l’art se’n va en orris?
«Evident. Més i tot. Em puc passejar virtualment per la Capella Sixtina. Però una cosa és gaudir de l’art i l’altra, posseir-lo a casa. És la màgia de l’obra original de l’art en directe. Un cosa diferent és el coneixement que t’arriba també a partir de la reproducció. Els suports estan canviant formes i continguts. Com sigui, l’art convertit en comerç, no ha ajudat gaire. A mi m’agrada dir que l’art, unit a la ciència i a la medecina, palesen la lluita contra la mort.»

—Tot és art, si hi ha sensibilitat.
«Sobretot per observar-ho.»

—Ha intentat fer escultura?
«Em surt quadrada…Només intento suggerir-ho… I no veig com m’ho faria per renunciar al color.»

—Les fires internacionals continuen. Una vegada un de nosaltres va anar a ARCO i li va semblar, salvades les distàncies, la Fira de Sant Lluc d’Olot. A Tolosa de Llenguadoc hi hem vist trobades amb més capacitat d’atreure. Però als Salons d’Octubre d’aquí s’hi van donar a conèixer Antoni Tàpies, Ràfols Casamada, Josep Maria de Sucre, Jordi Mercadé, Cuixart, Hernández Pijoan i Guinovart, entre d’altres.
«De jove m’hi havia divertit força amb d’altres companys a ARCO. Ara fa anys que no hi vaig. Les fires no són llocs ni per a pintors ni per amants de l’art, sinó per a galeristes, assessors, marxants i negociants. L’ARCO, que per desídia no vàrem fer a Barcelona, és una trobada social molt lligada en els seus orígens a la “movida madrileña” i a tot l’establishment del poder central.»

—Ja hem vist com van les galeries i les fires. I els museus?
«Per a mi el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA, és un gran fracàs. Podia haver estat un museu on els artistes contemporanis catalans dialoguessin contínuament, interactuant entre ells i relacionant-se amb artistes estrangers,  i atraure així interès internacional, però s’ha quedat en un museu de sèrie B. I el pitjor  és que no tenim el museu de sèrie A, on un foraster pugui veure i analitzar la realitat de l’art català contemporani. Si vols veure art contemporani nostre, hauràs d’anar a fundacions privades…»

DSC_0263bé+Serveixen les postres, carrot cake amb gelat d’ametlla amb un cava Aria Brut Nature D.O. Cava, seguint els cafès i infusions…

—Vostè és un dels pocs artistes plàstics que té una columna  periòdica a “La Vanguardia”. I el més interessant és que l’escriu com a pintor…
«No ho podria fer d’una altra manera. M’ajuda a tenir present l’actualitat del món d’avui. I interactuar amb mi mateix. Ara, si em voleu demanar si podria convertir una columna amb un quadre o a l’inrevés, us he de dir un “no” solemne. Són dos llenguatges diferents i un mateix concepte.»

—I quan és més difícil d’afrontar l’horror vacui, amb la tela blanca a l’estudi o amb el paper en blanc a l’ordinador?
«La tela. Jo m’he passat  hores davant d’una tela sense pintar res. Només concebent el que hi vull fer. I, a l’estudi, he arribat a tapar obra feta amb llençols perquè no m’influïssin. I a l’inrevés, quan penses que una tela ja gairebé està, que sols li falta un toc final, i t’hi poses, potser t’adones que ja t’has passat. Jo dic que un 90% d’una obra és elucubració i sols un 10% materialització.»

—Mostrar l’obra és sempre un diàleg amb el públic que la contempla?
«I tant! Veig la meva obra a través dels ulls dels qui la contemplen. I sé si l’he encertada o l’he errada estant amatent. La pintura és emoció.»

—Clavé (1913-2005), Ràfols Casamada (1923-2009), Cuixart (1925-2007), Guinovart (1927-2007) i Hernàndez Pijoan (1931-2005), que precedien la teva generació, ja han passat a millor vida. Vostè és del 1948 i el solen agrupar  amb R. Llimós (1943), Soledad Sevilla (1944), Frederic Amat (1952), Jaume Plensa (1955), Perico Pastor (1953)… Amb quins pintors de la seva generació sents més afinitats?

«Aquest és un llistat simplement cronològic. Sé el que passa un artista en la soledat del seu estudi i tots, tots, es mereixen els meus respectes. A més, si demaneu al millor crític qui quedarà de tots nosaltres, ningú no us ho sabrà respondre.»

Parlem de més coses. Surt a fumar, com a fumador empedreït  que és tot i pensar en la salut…

—Així, doncs, en el futur immediat hi haurà distints i nous suports i canals?
O es pot anar totalment en contra i tornar a Altamira…

—I hi està reflexionant?
«No us diré que no. Sempre és una qüestió d’actitud. L’art només és: voluntat i necessitat expressiva. Que no és poc.»

Els assistents fan diferents comentaris: «Ja ho deia en “Pitu” Roca això de tornar als orígens més primigenis… ».«… cal tornar a l’autenticitat, de fet, com a reivindicació», hi afegeix un altre.

Es fa tard, sense adonar-nos estem gairebé a mitja nit. Algú de sobte ens interromp i ens recorda que demà toca llevar-se ben aviat… De tant absorts, el temps ens havia passat volant. Certament ha estat una tertúlia per  dedicar-hi algunes estones els propers dies per una més pausada meditació. El nostre convidat ens ha aportat  elements prou profunds, sense estalviar-se afrontar cap qüestió, cosa que des d’aquí agraïm.

DSC_0260bé+L’Andreu, en nom de tots, li lliura l’exemplar d’un llibre, que hem escollit per a un creador com ell i que esperem lligui amb aquesta recerca dels orígens en què enguany es troba reflexionant. El títol “Art romànic català” s’explica per si mateix.

Sortim a fora a l’escalinata per fer la foto de grup i ens acomiadem.

Biografia (web pròpia, Dolors Junyent Galeria d’art i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1948, és un pintor i gravador de formació autodidacta. Des del 1967 en què inicia la seva trajectòria, ha fet un llarg periple d’exposicions, tant a escala nacional com internacional, i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives per diferents països europeus. El govern francès el va distingir amb la condecoració de “Chevalier dans l’Ordre des Arts et des Lettres” (França, 1996) i fou un dels artistes seleccionats per representar la Generalitat de Catalunya en el Pavelló de Catalunya a l’Expo’92 de Sevilla. Segon Premi del Ministerio de Cultura (Madrid, 2003) i premi Award of Excellence de la Society for New Design (Nova York, 1997).

Exposa per primera vegada l’any 1969, amb una obra molt barroca, en la qual hi ha una gran fascinació per l’objecte quotidià que arriba a ser incorporat a les seves obres. Aquesta primera etapa està influïda pel surrealisme i per l’informalisme, per la poesia i la música. Combinava la pintura amb diversos objectes, barrejant tècniques, amb una pinzellada densa propera a la pintura matèrica. Al llarg de la dècada dels setanta desenvolupa un procés de simplificació, que ve donat per uns esquemes constructius elementals i fins i tot simètrics, tot integrant nous elements sígnics com ara lletres, paraules i números. Durant els anys vuitanta es produeix una intensificació cromàtica, acompanyada d’una valoració pels contorns de les formes. Progressivament, el seu llenguatge sígnic va perdent la rigidesa geometritzant per capbussar-se en inquietants problemàtiques de denúncia al voltant de la natura, a través d’un llenguatge molt més flexible, àgil i dinàmic. Actualment, amb iconografies extretes del món orgànic, intenta explicar els interrogants de l’existència amb una obra fonamentalment monocromàtica. Es diu que el seu art està influït per Antoni Tàpies i Joan Brossa, els quals, junt amb Salvador Espriu, comptaven entre les seves amistats.

Des del punt de vista formal, la seva obra és un diàleg constant entre la figuració i l’abstracció, centrada en la naturalesa, el pas del temps i la vida. Combina empremtes o collatges d’elements reals amb signes precisos que cerquen un lirisme plàstic. Pel que fa al contingut, l’interès de Viladecans recau en la naturalesa, el temps i la vida. El tractament de la matèria a base de gruixos de pasta de paper sobre cel·lulosa impregnada de pigment i la preocupació per la textura i pel teixit orogràfic segueixen essent objectius principals de la seva investigació. La seva obra recent contrasta amb l’austeritat d’èpoques anteriors per l’ús de colors vius i intensos. S’ha expressat també amb environments (art ambiental), i ha conreat el cartellisme i el disseny. A més de l’obra pròpiament de creació, Viladecans fa extensiva la seva activitat artística al gran nombre d’encàrrecs que rep d’entitats, institucions o empreses, pel que fa a comandes de cartells, cobertes de publicacions, il·lustracions per a llibres, litografies… També és sol·licitat sovint a participar en debats i pronunciar-se sobre diferents temes, tant en el camp de la pintura com de l’expressió literària, on els seus escrits en articles periodístics tenen un ressò important.

25 Abril 2016 at 20:07 1 comentari

Entrevista al Sr. Josep “Pitu” Roca i Fontané, sumiller i copropietari del Celler de Can Roca, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 4 de maig de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el sumiller i copropietari del Celler de Can Roca, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 80 d’agost de 2015.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a Entrevista al Dominical Diari de Girona al Sr. Josep “Pitu” Roca – 30082015

3 Març 2016 at 11:08 Deixa un comentari

Entrevista al Sr. Josep Maria Bartomeu, president del Barça, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 3 de novembre de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el president del Barça Sr, JosepM. Bartomeu que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 20 de desembre de 2015.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a article_DiarideGirona21122015-entrevista-president-Bartomeu

24 Desembre 2015 at 20:12 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep M. Bartomeu, president del Barça, dimarts 3 de novembre de 2015

Avui som molts i ens han parat taula en un menjador especial al saló privat Corfú amb vistes al bonic jardí interior de l’hotel i de l’escola d’hoteleria. El senyor Bartomeu arriba força puntual amb un somriure als llavis. Saluda tothom i algú el rep dient-li que el sopar li ha portat sort, perquè aquesta tarda s’ha sabut que la UEFA donava una treva condicional al Barça: es comprometia a no sancionar més el club blaugrana per estelades ni crits d’independència el minut 17:14 fins que es Comitè d’Apel·lació de la pròpia UEFA no resolgui el recurs que tenia presentat per la sanció de 40.000 € per l’exhibició de senyeres en el partit contra el Bayern Leverkusen. DSC_0059bé+L’acompanya el senyor Dídac Lee, figuerenc premiat els darrers anys com a empresari emprenedor tecnològic (per la Universitat de Cambridge, la Generalitat i l’IESE), conseller delegat d’Inspirit i directiu de l’Àrea Media i Comunicació i responsable de Noves Tecnologies del club. El president Bartomeu és un home que es fa proper i que s’aprèn els noms d’alguns dels presents. És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Ha exercit diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005, sota el mandat de Laporta, va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet; el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell  S’estrenà com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu assumí el càrrec al llarg de 16 mesos i participà activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors. En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora. El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Ens el presenta Arcadi Calzada, que aprofita per revelar públicament que va signar per la seva candidatura a la Presidència tot i tenir força propostes prou deshonestes d’alguns altres candidats, però que ell no es va deixar influir ja que ha cregut sempre que defensava el que creu serà un gran president. Prossegueix agraint-li que hagués acceptat venir de tertulià sacrificant la seva vida familiar —es casat i pare de dos fills— i explicant-nos la seva vessant professional: conseller delegat de les empreses ADELTE Group i EFS, Equipo Facility Services; la primera dedicada a l’enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, és líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues, i, la segona  és un grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals de ports i aeroports i d’equips electromecànics. Li explica que funcionem a partir d’una petita xerrada seva inicial. S’ho pren al peu de la lletra i comença la seva exposició posant en paral·lel la seva feina professional i la seva direcció al davant del Barça.

«M’acompanya Didac Lee que a més de ser un empresari i emprenedor gironí de Figueras i directiu, és vicepresident de la Fundació. M’ajuda en una gran tasca, particularment en el vessant de les noves tecnologies i la estratègia digital del club, com ja es pot començar a veure en el projecte Smart Espai Barça. Aquest projecte, per exemple, ha facilitat que el club i l’ajuntament el passat mes de maig hagin signat acords per tal d’aconseguir que el Camp Nou sigui una mini ciutat intel·ligent (mini smart city). També ha propiciat un acord entre el Barça i el Mobile World Congress, que està facilitant un gran nombre d’oportunitats de negoci a startups locals, ensems que ajuda a promoure internacionalment la ciutat. A més del Camp Nou hi ha altres espais del club (Miniestadi, també el nou projectat, la Masia,…) amb facilitats que els converteixen en zones intel·ligents (smart areas), amb noves tecnologies com ara les entrades amb tecnologia sense contacte (ticketing contactless), càmeres de seguretat i de vigilància, polítiques facilitadores per a vehicles elèctrics amb infraestructures de càrrega, noves apps per a terminals mòbils amb nous serveis, per a jugadors (ja vigent i operativa quan arriben al club o a la ciutat) o per a socis i afeccionats amb missatges personalitzats per Bluetooth amb cupons o ofertes exclusives i pantalles tàctils. Com ens diu en Didac “Volem que l’Smart Espai Barça sigui una referència entre tots els estadis intel·ligents del mon”.  Però més enllà, fins i tot de les xarxes socials, on també som el primer club del mon, amb 173 milions de seguidors a facebook, twitter, Instagram,… i les més de 196 milions de visites a la web amb 76 milions d’usuaris únics i on per primer cop l’audiència mòbil supera la d’ordinadors, així com els 12 milions d’apps baixades, hi ha el projecte, que ja ha començat a caminar, de disposar de 1.079 punts d’accés wi-fi a l’estadi i rodalies a la primavera de 2016 (wi-fi enguany ja disponible al bulevard del Camp Nou, a les oficines de serveis al soci, a la plaça de la Font de Canaletes i al Gol Sud i aquesta mateixa tardor també al museu i a l’espai del tour turístic o a la pista de gel). Tot plegat com a millores per a promoure la usabilitat, la eficiència i sostenibilitat del club i en particular per millorar la participació dels nadius digitals. I també per negoci. Enguany les vendes generades per les noves tecnologies són cinc cops superiors que fa cinc anys, arribant als 30 m€.

IMG_3323+

»Bé i per començar, i abans d’expressar-vos algunes reflexions, voldria enllaçar amb les paraules de l’Arcadi, tot responent-li que ja sabia de la seva deshonestedat, que ens ha apuntat en la presentació i que agraeixo, però cal dir que nosaltres ho vàrem ser més, per haver guanyat… Jo sóc un empresari dedicat a l’enginyeria per embarcament i desembarcament de persones i càrregues en ports i aeroports, que hem de moure’ns de manera internacional amb visió global innovant contínuament, cercant valor afegit amb eficàcia i rigor. Ho faig des de l’any 1991. Diuen que tinc carisma per aglutinar gent fent equip entorn dels nostres objectius. Tenim oficines a Mèxic, Panamà, Corea, Singapur, Vietnam… Doncs mirin, del Barça també en vull fer una bona empresa multinacional amb els mateixos paràmetres i una gestió comparable: global, pionera, innovadora, rigorosa, eficaç, amb valors i 100% catalans en ambdues empreses. Al Barça som coneguts arreu, respectats i envejats. Tenim oficines a Hong Kong i Nova York i n’obrirem a Sao Paulo… El rigor en la gestió va arribar al Barça en la meva primera junta com a directiu de Sandro Rossell. Això ens obliga a guanyar diners cada any i a no endeutar-nos innecessàriament. Nosaltres mateixos vàrem fixar i incloure als estatuts la limitació obligada d’una ràtio màxima d’endeutament sobre l’EBITDA de 2,5, a complir i que, com ens ha passat aquest any (derivat d’haver hagut de fitxar per a dos anys) si un any es supera cal corregir-ho l’exercici següent o la junta hauria de dimitir. Hem de seguir mantenint-nos com l’equip líder mundial. El Barça és admirat i respectat al mon. El nostre relat és senzill: volem ser un Club diferent dels altres. No volem ser un dels millors equips, com altres a Europa fan. Nosaltres volem ser un Club, el dels nens. Diferent. Millor que cap.»

—Doncs sort de la treva d’avui. Semblaria que  tant la UEFA com la FIFA els vulguin crucificar.
—Anem a pams. Cal distingir. La UEFA (Union of European Football Associations) és la confederació de 55 associacions estatals de futbol (llevat de les nacions que formen el Regne Unit, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, que hi participen de manera separada), l’ens que governa aquest esport a Europa. Es fundà el 1954 i avui té la seu a Nyon (Suïssa). Organitza els campionats nacionals, com la Lliga de campions de la UEFA des de 1955 (bé que fins el 1992 es coneixia com la Copa Europea de Clubs), la UEFA Europa League (coneguda com la Copa de la UEFA de 1971 al 2009), l’Eurocopa de seleccions masculines des de 1960 i la femenina des del 1984, a banda de les eliminatòries de les Copes Mundials de Futbol.  A més de cura dels  reglaments, control de premis i promoció del futbol, és una de les sis confederacions que pertanyen a la FIFA, juntament amb les confederacions Sud-americana, Asiàtica, Africana, i d’Oceania i, finalment, del Nord, Centreamericana i el Carib. La FIFA (Fédération Internationale de Football Association), fundada el 1904, amb seu a Zuric (Suïssa) és la institució que governa les federacions de futbol de tot el planeta i organitza els campionats mundials, els tornejos olímpics i altres competicions. També s’encarrega de fer les reglamentacions per als jocs de l’esport per mitjà de la Directiva Internacional del Futbol Associació (IFAB: International Football Association Board). Agrupa 209 associacions o federacions de futbol de diferents països, 17 més que l’ONU, quatre menys que les Associacions de federacions d’Atletisme i bàsquet, ambdues amb 213 federacions.

— Ara bé la qüestió bàsica rau en la força que tenen, ja que, a la vigília de cada partit fan l’elecció de l’arbitratge que toca a cadascú, fet com sabem molts cops absolutament determinant. A més ambdues brillen precisament per la seva opacitat. El Barça, el gener del 2015, va ser el primer Club de món a trencar amb la FIFA. Del president Havelange vam passar a Blatter, acusat de corrupció el passat maig, juntament amb el vicepresident Michel Platini, que presidia la UEFA des del 2007. Blatter convocà eleccions a la presidència de la FIFA per al proper 26 de febrer. No hi ha perill d’edulcoracions? Com es posicionarà el Barça? Quin és el vostre candidat a la FIFA?

—Ja ho veurem. La FIFA és una entitat molt lucrativa, sense propietari on el president ha de ser elegit per un centenar de persones i escreix. Caldria començar per limitar a dos els mandats. Volem veure els canvis per restablir els ponts de diàleg. Des del passat octubre és secretari interí Issa Hayatou. Gianni Infantino, actualment Secretari General de la UEFA, ha dit que es presentaria com a candidat i té números. Però el que és important és distingir els dos ens.

—Però la UEFA sembla una oligarquia i el Barça es diria que dins no hi te gent que els defensi suficientment
—Cal dir que el Barça te un gran pes a la UEFA, en concret a tot el que fa referència a competició, reglaments, etc. No participem però, al comitè d’ètica. El Barça no té males relacions amb la UEFA. Actualment som el primer club del mon. Tenim molt crèdit, El Barça fa part d’un total de 15 membres del Comitè executiu de l’Associació Europea de Clubs, la ECA, i enguany a més fa part dels quatre membres del consell d’estratègia de Futbol professional (PFSC) juntament amb el Milà, l’Arsenal i el CSKA de Moscou. Així en relació a la pregunta anterior, podria ser que la ECA s’inclinés consensuadament per un sol candidat i si aquest fos Infantino, a nosaltres ens semblaria bé. El nostre vot el consensuarem a l’ECA, i coincidirem si l’escollit és un home del futbol i amb compromís europeu. El que passa és que amb la sanció per les estelades es van passar de quatre estacions, per dir-ho d’una manera  col·loquial. Per això ara, però això no ho escrigueu, fa la sensació que les comissions de la UEFA, és a dir els directius, s’han imposat a la junta o comitè executiu. Nosaltres el que volem és anar a explicar-los la situació amb arguments. Ho vàrem fer a la primera sanció, que ara veiem no varen entendre.

—L’advocadessa ucraïnesa Anna Bordiugova, inspectora d’ètica i disciplina de la UEFA, quan li van passar un vídeo com a delegada de la UEFA amb el públic enarborant senyeres a la final de la Champions amb la Juventus a Berlín el juny passat, cosa que només havia retransmès TV3 i ella no havia vist pel canal internacional de TV, els aplicà l’article 16 dels estatuts de la UEFA que ve a dir que en els camps no hi poden haver manifestacions polítiques, religioses, sexistes… I va trobar “inadequades” les senyeres. La UEFA va multar al Barça amb 30 m €. Li va passar el vídeo una mà negra o blanca?

—El delegat de la UEFA al partit havia qualificat d’«impecable» el comportament de l’afició. I, de problemes de banderes n’hi ha hagut a molts d’altres llocs. També de xiulets. I han multat molts clubs. El mateix Platini em va parlar de les banderes corses. Ningú no recorda una bandera nazi en un estadi? Mirin, d’estelades n’hi ha hagut des del 92 a la final de la Champions a Wembley. I n’hi va haver a la final de Roma i també enguanya Tiblissi per la Supercopa d’Europa amb el DSC_0073bé+Sevilla. No poden prohibir una manifestació pacífica amb una bandera que és històrica. La República va derogar per llei un Decret Llei de Primo de Rivera prohibint l’estelada i aquella llei republicana segueix vigent. Per tant ara mateix és absolutament legal. Ni Franco ho va tocar. Tampoc ho anoteu això…, ni se’n devia recordar.

—Doncs, en què es basen?
—M’he llegit els arguments de la sanció, que ara és de 40 m€ i també per les estelades però en aquest cas al partit de la segona jornada de la Champions amb el Bayern Leverkussen . La Comissió de Control, Ètica i Disciplina de la UEFA no parlen de senyeres sinó de banners (‘pancartes’) i posen la sanció per combinar els banners amb els crits d’«Independència» als 17’, 14”. En diuen  el «Momentum 17:14». Però això no ho podíem deixar passar. D’aquí el recurs  al Comitè d’Apel·lació. I si convingués aniríem al TAS (Tribunal d’Arbitratge Esportiu) de Lausana (Suïssa). Estem disposats a arribar a Estrasburg, si cal. El Club no ho pot fer, però hi ha una iniciativa del president de la Confederació Mundial de Penyes, a la que es poden sumar tots els socis per recórrer a la justícia ordinària i arribar fins el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. La junta considera sagrada la llibertat d’expressió. Avui mateix el director de comunicació de la UEFA i també el cap de premsa s’han reunit amb la premsa a Barcelona i han anunciant que no faran més sancions. mentre duri el recurs que ha cursat el Barça. Tot això de fet ja ens ho havien dit a nosaltres, però per si un cas hem seguit amb les demandes. Demà però ens podrien sancionar a partir de l’article 14 dels estatuts, si es xiula l’himne de la Champions, tot i que han comentat que es referia a Himnes nacionals. De fet sancionen equips anglesos si xiulen l’himne de la Champions.

—El que caldria és derogar els articles que permeten la hipocresia de la doble moral. Sempre s’han mostrat banderes i s’han xiulat himnes!
—Hem de caminar-hi, però no tot s’assoleix en un dia. Malgrat tot, no ho tenen fàcil. En d’altres països d’Europa, el responsable del que passa a l’estadi és l’estat o el club; aquí a l’estat espanyol la responsabilitat és individual, cal assenyalar les persones que tenen un mal comportament. I si xiular ho és, caldrà identificar els que xiulen, un per un.

Passen els vins —blanc i negre d’Heus D.O.Empordà— i l’aperitiu: Mini-steak tàrtar amb mostassa, guisat de peix al pebre vermell (‘cebiche’) i croquetes de cap i pota.

Passem a una altra crucifixió: el tema dels nens. «Hi a més de 25.000 nens que juguen a tota la pell de brau… i només el Barça passa per dolent», deixa anar en Pere.
—En aquest punt pensaria que el Barça es va equivocar contractant nens contra la normativa de la FIFA, malgrat que era una pràctica habitual per a tots. El Barça ho feia malament des de l’any 2001. Ara mateix dons hi ha molts nens que no compleixen. La normativa no te sentit. Els clubs, fa temps, havien d’haver demanat que es canviés. Existeix per oposar-se a la pràctica d’alguns agents malànimes que portaven una dotzena de xicots africans, fracassaven i els deixaven tirats. Cert, hi ha molts nens contractats per clubs de diferents esports a Espanya: bàsquet, tennis… Ara bé, en el cas del futbol, no tots els clubs europeus estan d’acord en aquesta mena de contractes, per dues raons: una, demanen procedència arrelada al territori, perquè tothom vol Xavis, Piqués, Pujols o Bartres; dues, perquè no tenen un mínim potencial econòmic per fer-los. Per resoldre-ho, ho han de fer els afectats. Aquí tenim uns quants pares afectats i s’han constituït en associació per tal de poder reclamar-ho.

—El que no pot ser és que en uns casos es faci la vista grossa i aquests bordegassos juguin i en d’altres, com en el cas del Barça, es miri tot amb lupa.
—Cert. Per això hi ha pares de nois que podrien ser al Barça afectats per aquest tema que estan fent passes legals i s’han constituït en associació per tal de poder obtenir l’aplicació dels drets humans i dels drets dels nens en aquest cas. Legalment, la Federació el que ha fet, és deixar-los jugar en categories inferiors, de segona A o B en avall.

—Qualsevol empresa disposa d’una àrea de RRHH, en el cas del Barça hi ha alguna àrea semblant o equivalent? La Masia més aviat és paradigmàtica en el sentit formatiu.
—Sí que n’és. Tenim, molt bon equip de gent, tant a la part esportiva, en què els noiets es divideixen per edats, dels 8 fins als 15 anys sota la direcció de Jordi Roura i Aurelio Altamira, dels 15 als 18 amb en Pep Segura i més de 18 amb en Robert Fernández , com en la part educativa. I aquesta està relacionada amb l’altra. Pot esdevenir-se, per exemple, que un bon jugador no jugui un partit per males notes. Des del punt de vista acadèmic, per al batxillerat, per exemple, els nens no es desplacen: són els professors que vénen a donar classes a la Masia. Altrament penseu que, dels 400 nens més o menys lligats al futbol base, a la Masia, sota la batuta de Carles Folguera, hi ha uns 60 (hi són només entre els 13 o 14 anys i els 18). I amb Pere Gratacós encarregat de la formació i Masia 360 (una oficina de suport a esportistes i tècnics, amb dos objectius: transmetre els valors del Barça i dotar els atletes de les eines pel seguiment i la formació de l’individu treballant els eixos emocional, acadèmic i social).Els altres s’eduquen a casa com els xavals normals. En aquest tema voldria que el Barça fos molt curós de cara al futur. Si el Barça som un 5 estrelles com a Centre mèdic, també ho hem de ser com a formadors. Però, el problema són…

—Els diners, els fitxatges…
—Justa la fusta. La formació és un valor afegit. A Espanya haurem d’acabar legalitzant unes contraprestacions econòmiques, tal i com fan a Europa. Valoren el que val un nen per formació, per exemple 90m €. Si un altre club el vol, paga l’import i tots contents. Aquí a xicots de menys de 18 anys, enguany, els prometen fortunes.

—Els drets de recompra, funcionen molt bé, no?
—Si. Ara no fem cessions, ja que el jugador cedit segueix pensant que és del Barça i la experiència demostra que no és bo per a ningú.

—I ve Guardiola i s’emporta Thiago Alcántara per cap diner cap al Bayern.
—Això no és ben bé així. Guardiola no s’endú ningú. És el jugador que comença a fer comptes. «Tinc vint anys i la meva posició està coberta per un quants temps», es diu. I acaba volent marxar, com en el cas de Thiago, ja que l’esmenteu, perquè no juga. I el Barça cobra la clàusula de 27 M€.

—La darrera crucifixió del Barça la sofreixen els jugadors a la pell amb la persecució fiscal que han de suportar. No els desequilibra?
—Hisenda a rel del cas Messi, primer inspeccionat a Espanya, va canviar el criteri, particularment pel que fa al tema d’imatge. Des de llavors afecta a tots els jugadors d’Espanya, no només als del Barça. I als nostres jugadors, més aviat els emprenya un fet: que només surten ells a la premsa. Mirin, d’ençà del cas Messi, jugadors de tot Espanya han corregut a fer declaracions complementàries, d’arreu d’Espanya! Però, noi!, només surten els noms dels del Barça. Sap què diuen alguns? «¡Què mierda que vine a España!». Certament , en d’altres llocs tenen altres tactes i tractes fiscals. I quan a Messi, el club empara i recolza completament el jugador.

—Messi haurà d’anar a judici per presumpte frau fiscal, només per què l’advocacia de l’estat manté l’acusació, contra l’opinió de la fiscalia que va retirar la querella. L’advocada de l’estat del cas, es diu Marta Silva, directora del servei jurídic de l’estat, que va formar part de la directiva del Madrid (2000-06), filla del ministre franquista d’Obres públiques Federico Silva i fundador del PP i neboda de l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta (encausat en la causa de la comptabilitat secreta del PP i curiosament quant ella era a Sacyr suposadament la empresa va fer aportacions de 480 m€ en diner negre a la caixa B del PP segons diuen els “papers de Bárcenas”). Finalment és membre de la Gloriosa (promoció d’advocats de l’estat del 96 molts dels quals ocupen alts càrrecs a l’administració pública i a grans empreses privades espanyoles. Per exemple el marit de la  vicepresidenta del govern Soraya, Iván Rosa, gran assessor de Telefònica). També va ser la responsable, com a màxima representant de l’Agència Tributària, de l’acusació i judici contra el Barça pel fitxatge de Neymar. Un cas de parcialitat tant flagrant, no es pot denunciar?
—Efectivament així ho semblaria, malgrat que ens diuen que és totalment imparcial. Miri, jo he estat imputat, en una forma que la podríem qualificar com a molt rebuscada, per unes retencions d’IRPF fetes pel FCB al tipus del 24,75%, que el fiscal de l’estat diu hauria de ser del 52%.

—Li esmentarem uns noms i vostè afegeixi el que vulgui. El ministre d’esports era fins fa ben poc el senyor Wert, que volia “espanyolitzar els nens catalans”; el seu Secretari d’Estat, el senyor Cardenal, que transmetia ordres a la Federació. L’advocadessa de l’Estat, senyora Marta Silva, que pot atiar fiscals, advocats de l’Estat i inspectors contra el Barça. Aquí ni la dona del Cèsar vol aparentar ser honesta. Van a sac.
—No vull ni puc afegir res; insinuen més coses de les que jo puc saber. Recordin que estic acusat per uns simples tecnicismes de doble imposició entre Espanya i Brasil en el fitxatge de Neymar. Sempre s’ha distingit entre salari i traspàs. Els nostres assessors fiscals del despatx Cuatrecasas ens diuen que ho vam fer bé, però es que a més, fins i tot vàrem aprovisionar pel pitjor cas i com a signe de bona fe. De fet hores d’ara l’Audiència Nacional sembla que els dona la raó, quan no troben cas que els afecti com a tals i ho han traslladat als jutjats territorials en aquest cas a Barcelona, d’on no hauria d’haver sortit. Però  ara ja tenim el cas Neymar dos a l’Audiència Nacional. Es tracta d’una querella presentada pel fons d’inversions DIS que haurien de resoldre’s exclusivament amb el Santos FC, tal i com l’informe del fiscal i el mateix jutge Pablo Ruz anteriorment ja els hi va comunicar en la inadmissió inicial. A més el jutge Ruz va expressar la consideració que els 40 milions eren salari i no un traspàs, tal i com defensava el club. Dues entitats de Brasil que es venen a querellar en territori espanyol i no al Brasil com sembla correspondria i opinen els experts?

Passen el primer plat: saltat de verdures i bolets amb ou escumat. Un plat que els àngels hi canten.

—A Espanya hi ha molta gent del Barça. Sobretot la més progressista i antifranquista.—De tota mena. Hem d’arribar a tota aquesta gent; ens han de sentir  propers
—Deixem-nos de misèries i anem a allò que ha de convertir el Barça un club líder diferent. Expliqui’ns això de l’«Espai Barça».

—De fet l’Espai Barça ja ha començat a caminar. Recordeu que la nostra màxima és que volem un Barça dels nens, és l’objectiu i allò que ens ha de fer diferents. A Sant Joan Despí ja hem completat la reordenació de l’espai amb l’ajuntament. Enguany estem en la fase de fer-ho a les Corts. Ho porta Jordi Moix, comissionat de l’Espai Barça i responsabDSC_0070bé+le de l’Àrea de Patrimoni des de l’anterior junta. Treballem simultàniament en tres eixos: l’institucional, el tècnic i l’econòmic. Voldríem que mai el finançament limités els recursos del club. Altrament,
ara, la gent de les Corts ens vol on som; per això ens hem oblidat de fer-lo a cap altre lloc proposat anteriorment. Ja hi ha seleccionats 8 equips de treball per a la remodelació del Camp Nou sobre 26 presentats (Aecom + B720 Arquitectes, Arup Sport + Taller d’arquitectura R. Bofill, Big + Idom + Baas Arquitectes, Gensler Sport + Oab, Hks + Cox + Batlle i Roig Arquitectes, Kss + Mateo Arquitectura, Nikken Sekkei + Pascual i Ausió Arquitectes i Populous + Mias Arquitectes + RCR Arquitectes) i 6 per al nou Palau Blaugrana sobre 19. Tindrà capacitat per 105.000 espectadors i es parla de les grades digitals i tot. La tria la farà un jurat format per 9 persones, cinc membres del club, tres membres del COAC i un membre de l’Ajuntament de Barcelona. Els representants del FC Barcelona són Josep Maria Bartomeu, Susana Monje, Jordi Moix, Emili Rousaud i l’arquitecte Juan Pablo Mitjans, fill del l’arquitecte del Camp Nou; per part del COAC, el degà Lluís Comerón i els arquitectes Arcadi Pla i Joan Forgas, i per part de l’Ajuntament, Aurora López, gerent d’Urbanisme. Institucionalment ja hem parlat amb veïns afectats per les 20Ha que ha de tenir l’«Espai Barça». L’Ajuntament té tota la informació, hi hem consensuat el plec del concurs que hem preparat i facilitat als estudis o equips d’arquitectura seleccionats, que compta amb més de 1.500 pàgines, amb tots els racons ben detallats, fins i tot les funcionalitats de tots i cadascun dels espais. Inclosa l’afectació al barri, i els nous espais i serveis que hi tindran. L’operació portarà molta gent. Un cop al desembre el jurat triï l’equip de treball, portarem el projecte als veïns. Tot i que ja ens reunim amb l’alcaldessa, fins disposar del projecte final no ho farem intensament.

En Pere parla del negoci que va veure a l’Alianz Arena del Bayern de Munich, a títol comparatiu; en Miquel li preocupa no es caigui en el disseny per davant del negoci; en Francesc demana que les entrades als partits de futbol portin el transport integrat; una altra persona posa pegues a l’Aurora López qui diu: «Un bon projecte pot resultar una mala arquitectura si està mal manat», deixa anar algú més. El senyor Bartomeu somriu a tots i es fa proper. No se sent incòmode amb cap de les preguntes i no se i ennuega cap resposta. No troba malament això del transport integrat, perquè a les taquilles del Barça ja es vénen tiquets per al Bus Turístic, descomptes per a determinats establiments i coses per l’estil. Només cal un acord amb l’Ajuntament. Algú es queixa dels horaris. En Jordi fins i tot explica que, si hi ha partit, si ja li és difícil entrar al pàrquing de  la Universitat, sortir li resulta impossible. El President consulta el telèfon i li diu amb qui ha de parlar… «L’Ajuntament,  a l’hora de la veritat, no posarà entrebancs?”, demana un entès.
—L’Ajuntament té tota la informació, amb més de 1.500 pàgines. Hi ha sintonia. L’operació portarà molta gent a la zona. L’Alianz Arena no pot obrir cada dia i té unes 800.000 visites anuals. Nosaltres partim dels 2,2 milions de persones que ens visiten anualment, de les quals 1,5 milions van al museu i fan compres. El nostre és el museu més visitat després del Dalí de Figueres i genera 27 M€ l’any. Volem un estadi obert tots els dies de l’any per a tothom, llevat dels dies de partit. A partir del proper any, l’estadi s’obrirà més  temps abans dels partits i es tancarà força després. Hi ha d’haver restaurants amb bona gastronomia i d’altres amb preus normals. Els de vosaltres que veniu d’Olot, en un partit que comença a les 4 o les 5 de la tarda, no us sortia més a compte dinar a l’estadi? Hi haurà bars, sales per poder-s’hi estar, amb pantalles de TV per reviure els gols. Els germans Iglesias adjudicataris del concurs obriran un nou projecte gastronòmic de restauració a l’estadi i tindran cura de la recuperació de residus. Els germans Iglesias són els propietaris de l’Espai Kru, la marisqueria Rias de Galicia, el bar de tapes Cañota i altres negocis amb els germans Adrià com Tickets, Pakta o la taqueria Niño Viejo i la divisió de càtering Singularis, de Serunión. De fet Singularis serà el proveïdor dels serveis de catering per hospitality i els xefs dels restaurants de la oferta gastronòmica. L’«Espai Barça» esta generant expectatives a tot el barri de les Corts.

—Tenen calculada quina és al repercussió del Barça a la ciutat?
—Sí, l’estudi fet per Deloitte mostra com el club genera un efecte tractor en l’economia, turisme, ocupació i en la recaptació fiscal de la ciutat. Així per la temporada 2013-2014 l’impacte econòmic va ser de 759 M€ anuals, l’1,2% del PIB de la ciutat que amb l’Espai Barça calculen arribarà als 826 M€ i els 16.628 llocs de treball mantinguts l’any. A l’any 2021 però, calculen que juntament amb l’activitat del club arribarà als 917 M€ i 18.523 llocs de treball Fiscalment es tradueix en 219 M€ anuals per a les arques públiques. Enguany ja estem calculant quina és la incidència a Catalunya. El Barça, exteriorment, té un màrqueting i un predicament excepcionals. Ens segueixen, aviat els 200 milions de persones, per les xarxes socials. Som els primers del món.

—L’Espai Barça no s’hauria de fer fora d’un dels centres de la ciutat, com ara és de facto la zona del Camp Nou?
—Absolutament no. Miri si jo pogués el faria a la Plaça de Catalunya. En termes de negoci generat no te comparació possible, estar a prop o lluny de la gent. Altrament ara sabem que els veïns de les Corts volen que ens quedem allà mateix i és el que hem fet.

Quan parlem de pressupostos la gent s’anima i les preguntes s’amunteguen. «Amb els 328 M€ d’endeutament net i uns ingressos totals per al curs 2015-16  de 633 M€; d’on surten les misses?». «Com es distribueixen?» «Quant cobren els jugadors?» «Quines primes tenen?» «Guanyar al Lliga dóna molt de marge?» «No hauran de dimitir segons els estatuts, si tornen a incomplir per segon any consecutiu, el ratio màxim de 2,75 de deute net sobre EBITDA després que el darrer any ha estat de 3,24?»
—Uf! Es nota que preguntar és gratis. Anem a pams. Dels 633 M€, de fet per ser fidels als números, agafant el darrer exercici aprovat, dels 608 M€ el 66% se’n va en salaris al futbol (que està dins el marge del 55 al 70% recomanat) fins i tot quan com el darrer any guanyem la Lliga, la Copa del Rei i la Champions, que si hi afegim les seccions professionals (bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins) i les no professionals fa una massa salarial (salaris de jugadors, staff tècnic, premis per títols, drets d’imatge, agents esportius, seguretat social i amortitzacions dels fitxatges) que va arribar al 73% el 2014/15. La resta són salaris no esportius (com variables pels títols o de reestructuració), despeses de gestió (com les associades a les participacions a les finals de Copa i Champions i les celebracions o els serveis jurídics) i altres (provisions per riscos en litigis). Guanyar la Lliga dóna poc marge extra; i la Copa del Rei, menys (de fet no té incidència dons no es cobra res si no hi ha un altre títol). Ara, la Champions, sí que en dóna. Les primes es pacten, mai de la mateixa manera, i depenen de molts factors. Al futbol hi ha una trentena de jugadors que podríem dir que tenen sous privilegiats, però s’ho guanyen al camp. Quant al deute, l’anem eixugant cada any, amb l’excepció del darrer amb una inversió superior en jugadors per la sanció de la FIFA. Així i tot des de l’any 2011 s’ha reduït en 102 M€. Seguirem igual. Portem cinc anys complint els pressupostos. A més, la previsió de la propera temporada, amb un menor cost d’adquisició de jugadors (*), pensem obtenir un EBITDA de 120 milions € (15 més que el 14/15) i situar-nos per sota del ratio del 2,5 amb un 2,3 complint amb l’equilibri patrimonial dels estatuts i per tant, poden estar tranquils, no haurem de dimitir. (*) Podem agafar jugadors cedits fins poder fitxar el juny. Penso que, probablement ara, no caldrà fitxar. Compte però eh? que tenim prou diners a la caixa per a poder pagar tots els salaris sense problemes. Com us deia veiem el Barça, del punt de vista de la gestió econòmica, com si fos la nostra empresa.

—Quan pensen vendre en Messi? No seria un negoci? —li etziba l’Enric.
—En Messi, si és per a nosaltres, no el vendrem mai. Ni podem ni volem. Més enllà de la valoració exclusivament esportiva, ningú dubta que és el millor jugador del mon. Algú es pensa que no es guanya el sou? Només amb els patrocinis que revaloritza i aporta, qualsevol adversari n’estaria encantat. Espero que en el Mundial del 2018 encara estigui, i ben content i feliç com ara, entre nosaltres.

—I si és ell a voler canviar d’aires?
—Ni m’ho plantejo. Qui el vulgui, ja sap que la clàusula és de 250M€. I ja en pot preparar 250M€ més per a Hisenda. Qui pot fer aquesta despesa?

—Diuen que Messi i Neymar Jr. guanyen més amb els patrocinadors sols que no pas amb el salari.
—Això jo no ho sé. El que tothom veu és que Neymar, ara que Messi ha estat lesionat, s’ha carregat l’equip a l’esquena.

Parlant de jugadors el galliner de tertulians s’esvalota de nou. Que si amb l’uruguaià Luis Suárez conformen el trident més letal de la història del Barça, que si les xifres de gols de tots tres van ser rècord la temporada passada a Europa, que si el Suárez ens el volia pispar el Madrid, que si tomba, que si gira. Fins que algú deixa anar: «És cert que Suárez és al Barça per amor?»
—Això us ho hauria d’explicar ell. No sé què sabeu.

—Que s’havia enamorat d’una companya el col·legi i, encara que els 18 anys fou contractat pel Nacional de Montevideo, sempre havia volgut venir a Europa perquè la família de la noia havia vingut a viure a Barcelona.
—Ho sabeu tot. Què més sabeu?

—El que és públic. El 2006 va assolir ser traspassat al Groningen per un milió de dòlars. D’allí passà a l’Ajax l’any següent per 7,5M€. Venia a Barcelona sempre que podia. En el mercat d’hivern del 2010-11 fou traspassat al Liverpool per 26,5 M€ i escollit el millor davanter d’Europa segons el Centre Internacional d’Estudis de l’Esport. Ja s’havia compromès amb la mare dels seus fills i seguia volent venir al Barça. L’estiu del 2014, quan es va fer oficial el seu traspàs al Barça per 80 M€, compartia la Bota d’Or europea amb Ronaldo.
—També sabeu que des del 2009 trucava cada any al Barça per si el necessitàvem? La Junta finalment va decidit fitxar-lo. (En aquest punt intervé el senyor Lee, que és la discreció amb persona, i afegeix: “Encara que no ho vulgui dir, Suárez va ser un fitxatge de Bartomeu”). Vaig fer unes trucades al Pere Guardiola. Era a punt de fitxar pel Real Madrid. Això no ho podeu escriure.

—Però si ho van publicar els diaris esportius!
—Un home que era a Europa per amor no ens podia fallar. Quan el juny del 14 va passar allò de la mossegada a Chiellini i la seva sanció el vaig trucar. Sabeu quina va ser la seva reacció? Es va emocionar dient-me que tothom li havia girat l’esquena i només el Barça li donavDSC_0066bé+a suport.

Tothom troba el cas admirable. La tertúlia es torna a engrescar amb el tema els jugadors. «Tenim, el mig camp cobert, però ens falten defenses.» «Cal donar oportunitats a Bartra i no fitxar a la babalà. Fontàs també deia que al Barça li sobraven defenses.» «Qui es troba a faltar  és Pedro.» «Al mercat d’hivern vindrà Nolito…» El President deixa parlar tothom i només somriu.

—Hi ha diners per fitxar? —se l’interpel·la a la fi.
—Això no ens preocupa.

—Recordi el lema de Cruyff: “Els diners han d’estar al camp i no al banc”.
—Ara el que hem de fer es desitjar al Johan una bona i feliç recuperació.

—Què va passar amb Puyol?
— És una persona molt exigent amb si mateix i s’ha fixat nous reptes. Un dia potser tornarà al Barça .

—Serà quan els directius cobrin.
—Això també ho hem de millorar en el futur. Almenys proposar unes dietes per la dedicació. Penseu que ara mateix paguem fins i tot les entrades que ens demanen els amics o familiars. Només ens en repartim quatre per cadascun, qui en necessita més les ha de pagar de la seva butxaca. O si anem amb l’equip a un desplaçament i la parella ens hi vol acompanyar, el cost del bitllet va al nostre càrrec.

—Xavi sí que tornarà.
—Veig Xavi com un gran entrenador del Barça.

Serveixen el segon plat: suquet de peix a l‘estil tradicional.

—Expliqui això del «Barça Universitas», que porta Jordi Monés.
—Recordeu que volem diferenciar-nos, així que més enllà de la Fundació centrada amb els nens, estem pensant en alguna formació universitària. Serà la Universitat del Barça, denominada així per no infringir cap norma. Es tracta de consolidar acadèmicament els camps de coneixement que té el Barça, tant en l’àmbit esportiu com mèdic, jurídic, administratiu, legal, periodístic, del màrqueting, fisioterapèutic, de preparació física, de gestió, de gastronomia per a esportistes… Nosaltres generem molt de coneixement i l’hem d’aprofitar i oferir a qui vulgui a més de rendibilitzar fent màsters, postgraus i el que faci falta. Podem oferir professors: metges, advocats, físios….Volem associar la marca Barça al coneixement per ser diferents dels altres clubs del món. Volem mantenir l’excel·lència, estar el dia amb tots els avenços científics i intercanviar i transmetre aquests coneixements. S’estructurarà, de moment, en cinc àrees: salut i medicina esportiva, rendiment esportiu, tecnologia i innovació i ciències socials. Ja hem signat precontractes amb algunes universitats com les de Barcelona, Harvard, Vic o Columbia així com amb el MIT (Massachussets Institut of Tecnlology).

DSC_0079bé+

 

—Però la seva nineta dels ulls és la «Fundació Barça».
—Ha de ser l’eina per esdevenir veritablement globals. La gent, avui, sobretot fora d’aquí, és del Barça perquè guanya. I si no guanya, què? Doncs ha de continuar sent del Barça! Hem d’arribar els nens d’arreu del món. Volem que el Barça sigui el club dels nens, que es facin del Barça per aquest motiu. UNICEF és un instrument per arribar als nens d’arreu del món i poder-los formar i ajudar. Aquest es el veritable relat del Barça que volem, i és del tot extra-polític. De fet aquest és l’origen d’incorporar UNICEF a la samarreta. Els deutes posteriors d’uns cinc cents milions ens varen obligar a compartir-lo amb Qatar, que ens ha permès recuperar la força econòmica i mantenir el club dins l’elit dels millors i primers clubs del mon i no haver de passar a un segon nivell com hi estàvem avocats.

Serveixen les postres: mousse de gerds i coco  i una copa de Mont Marçal Brut Nature D.O. Cava.

Algú aprofita la dolçor del plat per aprofundir el tema Qatar…
—Primer de tot vull dir que ningú, però ningú d’arreu del món, ni UNICEF, ha posat mai cap pega  pel patrocini de Qatar Airways. A més no hi ha cap lligam més enllà del contracte vigent. Amb Qatar Foundation i amb Qatar Airways hem d’estar agraïts, perquè ens van donar suport en un moment que ens calia. Ells també ho estan. Altrament, hi pot haver problemes democràtics, des del punt de vista occidental, a Qatar, però i quines són  les alternatives? Que no n’hi ha, de problemes, a Rússia o a Xina? Imaginin que haguéssim pactat amb Volkswagen! Mirin, difícilment hi haurà cap marca al món que posi pegues al Barça. I els ponts amb Qatar Airways continuen estesos. Altrament Qatar participa en molts negocis que donen feina a Catalunya, com és sabut, des d’«Iberia» al «Corte Inglés» a SEAT. Personalment no tinc cap problema ètic però tampoc hi ha cap acord.

—Però a la junta de compromissaris d’octubre passat es va presentar,  després d’un llarg viatge, sense haver arribat a cap acord de futur. Diuen que vostè  vol cobrar-los el triplet. Si Emirates paga al Madrid 30 M€ i Qatar en paga 34 M€ al Barça, vostè, s’ha dit,  vol pujar molt amunt les xifres.
—Les xifres les diuen vostès. Jo tinc obligació de presentar un contracte amb el valor més alt possible per als nostres actius. No vull que ningú  pugui dir que ens venem malament. A l’Assemblea vaig dir que negociàvem per 65 M€, tres anys i sense samarreta d’entrenament… Ara mateix però no hi ha res tancat, seguim negociant.

—També vol ingressar més pels drets televisius. Però la lliga està quebrada, no? Hi ha algun pla per a reflotar-la?
—Entenem-nos. A la lliga juguem amb pressupostos entorn dels 600 M€ Madrid i Barça; entre 140 M€ i 150 M€ l’Atlético, el València, el Sevilla i el Bilbao. La resta van de 30 a 50. El que ens costa la secció de bàsquet. Calia una reestructuració. La lliga ingressarà 540 M€. Per al curs 2015-16 el Madrid i el Barça hem decidit congelar els ingressos televisius. Quan els drets superin els 140 M€ anuals, els diners passaran als altres clubs ingressant per tant més, que és el camí de la solució. Un partit en obert es pagarà uns 15/16 M€.

—Si els clubs petits ingressen més es faran més competitius.
—Millor. Hem de continuar tenint la millor Lliga del món. Però em temo que molts esperen els ingressos per pagar deutes amb Hisenda. El gran rival del Barça, però, i de cara al futur, no és cap club en concret, ho és la Premier League, pels fons que maneguen. Al Regne Unit els drets televisius són molt més alts. Hi ha qui cobra 15 M€ bruts. Aquests podran venir amb la bossa plena per pispar-nos jugadors de la pedrera. Amb 15 milions d’abonats, acaben repartint molts diners. Arriben a un total de 3.500 M€, més del doble que el de la nostra lliga. Penseu que el futur del futbol es troba a la grada digital, que en permetrà igualar la economia.

—I el tema els deutes de la junta de Joan Laporta?
—L’auditoria ens va portar a fer la demanda. Ara hem recorregut la sentència  del jutge  ja que va deixar sense judicar el serrell dels 30 M€ de Sogecable sense provisió. Quan tinguem sentència decidirem si és o no acceptable i què fem.

—Seria elegant i es demostraria autoritat si perdonessin…
—O deixar que l’assemblea decideixi. Jo ja tinc pensat què faré, però no els ho penso dir. El problema és que les Juntes del Barça, en el futur han de saber que no poden marxar impunement deixant deutes.

És tard. No acabaríem mai. En Jordi, com si ja s’hagués acabat la tertúlia,  torna a fer el pidolaire. Com a bon paleontòleg sap que la celebració de la copa d’Europa a Wembley els jugadors del Barça la van celebrar sota els dinosaures del Bristish Museum i demana si podria obtenir una foto, que farà servir a les seves classes quan en parla. El president li promet…

DSC_0074bé+S’aixeca la sessió. Com sempre, rere els agraïments,  oferim un obsequi al convidat. En Lluís, que ha estat un corcó tota la nit, és l’encarregat d’oferir-li una litografia de l’artista Josep M. Subirachs (e.p.d.) amb la representació del Cavall de Troia, «perquè el pugui endinsar en els passadissos de la UEFA i la FIFA», li diu. El president es mostra molt agraït. Fem les fotos de rigor a l’Escalinata de l’Hotel. A fora plovisqueja, però no fa gaire fred. A dins el debat ha resultat  ple de tebiors i complicitats.

Biografia (webs de la viquipèdia,  FC Barcelona, esports diari El País – juliol 2015 )

Nascut a Barcelona l’any 1963, és un dirigent esportiu i empresari barceloní. Casat i pare de dos fills, estudia a ESADE i és conseller delegat de les empreses ADELTE Group (enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues) i EFS, Equipo Facility Services (grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals i d’equips electromecànics).

És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Bartomeu va estrenar-se com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu va assumir el càrrec al llarg de 16 mesos, participant activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors.En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora.

A part de ser president, Bartomeu va exercir diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005 va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet (guanyant la lliga 2003-04 i la supercopa 2004), llavors presidit per Joan Laporta, mentre que el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell (guanyant molts títols. Per exemple a fútbol el campionat del mon de clubs-2011, la Champions League-2010-11, la Supercopa d’Europa-2011, 2 lligues espanyoles-2010-11 i 2012-13 i 3 Supercopes d’Espanya-2010,2011 i 2013. També a Bàsquet, Hoquei patins i Futbol sala).

El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Títols assolits durant la presidència de Bartomeu.
-Futbol: Lliga 2014-15, Copa del Rei 2014-15, Lliga de Campions 2014-15.
-Bàsquet: Lliga ACB (2013-2014).
-Handbol: Lliga ASOBAL (2013-14), Copa del Rei (2013-14), Super Globe (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14).
-Hoquei patins: Lliga Europea (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14). -Futbol sala: Lliga (2013-14), Copa de Rei de futbol sala (2013-14), UEFA Futsal Cup (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14), Copa Catalunya (2013-14).

18 Octubre 2015 at 11:22 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep “Pitu” Roca i Fontané, sumiller i copropietari del Celler de Can Roca, dilluns 4 de maig de 2015

Aquest dilluns 4 de maig del 2015, el sopar és especial, perquè el convidat també ho és. Comencem l’àgape a les taules o pupitre-cuines de l’Aula  Tecno-Culinària del CETT, asseguts en els tamborets disposats ad hoc, amb presència dels alumnes que ens preparen un sopar especial davant dels nostres ulls (abans de començar, ens fotografiem amb ells)  i, després, pujarem al menjador de l’Aula-Escola a fer els postres i cafès i acabar la tertúlia.

El grup a l'Aula Tecno-culinària del CETT

El grup a l’Aula Tecno-culinària del CETT

Només d’arribar ja tenim disposat un còctel Ginger royal (jengibre i cava) davant de cada cobert. Bon principi… L’Arcadi comença preguntant-se el perquè d’aquesta realitat que és avui el Celler de Can Roca. «Esteu escrivint pàgines brillants de la història de la gastronomia.» «Perquè ha passat? » es pregunta. Hi veu alguns trets diferencials a partir de la seva coneixença personal dels tres germans. Centrant la presentació en el senyor Josep Roca, el defineix com un dels homes que ha incidit en la història culinària del país a partir de tres paràmetres: vocació acompanyada d’una gran professionalitat, compromís i modernitat, tot plegat amb “creativació”, que vol dir creativitat emocional. Enllà del seu tarannà entranyable, que marca la diferència, com el dels seus germans, són grans. Tarannà de la bona gent del país que és compromís en fer la feina ben feta. El resultat és brillant. Destaca l’orgull que sent pel fet que El Celler de Can Roca sigui gironí i els tres germans ambaixadors catalans arreu del món i explica que Ferran Adrià, abans que el Celler de Can Roca obtingués la primera estrella Michelin l’any 1995, ja li havia pronosticat que els germans Roca serien els successors del Bulli.

Josep Roca, en el seu parlament inicial, cofoi de ser ambaixadors ens sorprèn amb un record emocionat de les pròpies arrels. Sap perfectament que pròpies arrels culinàries són de menú d’hostal, primer a “Can Reixach” de Sant Martí de Llémena, amb la seva iaia Angeleta als fogons. Quan el 1964 va néixer en Joan, a Girona, la seva mare, Montserrat Fontané, feia de cuinera al restaurant Lloret i el pare, Josep Roca era conductor de l’autobús de línia entre Sant Esteve de Llémena y Girona.

DSC_0668-def+«El 1967 —Joan tenia tres anys, i jo un— , els pares obriren “Can Roca”,  un bar-restaurant a la zona de Talaià-Germans Sàbat, barri obrer i popular als afores de Girona, prop d’on s’aturava el bus de Sant Martí de Llémena. El descriu molt bé en Cercás. Vam créixer entre olles, fums, bullici de taules. Jugàvem al bar, fèiem els deures al menjador, i flairàvem els guisats de la mare. Aquell restaurant popular fou la peça clau de la vocació dels tres germans. Ajudàvem entre jocs, el meu germà rere el taulell, jo omplin les ampolles de vi de la bota als sis anys, veient la mare cuinar amb respecte, tendresa i humilitat, i servint els clients de la millor manera possible. Allà aprenguérem generositat i hospitalitat. Sense aquesta base de valors mamat ben segur avui no estaríem on som. Aquestes arrels no les podem ni volem perdre i una de les grans alegries, que mai oblidarem, fou l’homenatge que es va fer als pares, amb els néts presents, a Sant Martí de Llémena. Sempre ens ha agradat un espai coral per seguir aprenent dels valors de tothom. Ens acostumàrem a les maneres simples i encara avui mengen al restaurant dels pares la majoria dels nostres treballadors i nosaltres compartim a migdia el primer plat amb la mare, drets a la cuina, com havíem fet sempre. Quan ens van donar la tercera estrella Michelin, la gent del barri, espontàniament, ens acollí amb un aplaudiment… Fou emocionant per inesperat, però el cert és que mai no ens n’havíem desarrelat.

»Quan en Joan va treure les màximes notes a l’Educació General Bàsica i es matriculà a l’Escola d’Hosteleria, creada a Girona el 1965, vingueren professors a casa dient als pares que uns estudis professionals com aquells per a un noi tan intel·ligent com ell eren poca cosa. Però ell sabia el que es feia. Als 9 anys s’havia fet regalar una jaqueta de cuiner i li van haver de fer a mida, perquè per a la seva edat, no n’hi havia. Acabà els estudis el 1983, als 19 anys. Tres anys després, ell hi entrava de professor… Jo també els hi vaig acabar. Em vaig trobar amb allò que havia de triar entre lletres i ciències i, la veritat, en el vi ho vaig trobar tot. I ara faig de director del curs de sommeliers de la Fundació Universitat de Girona amb l’Escola d’Hostaleria.  L’Escola d’Hostaleria està lligada al Celler. La escola ha estat transcendent, ha consolidat la nostra proposta. La formació és bàsica. Hem aprés molt dels llibres i hem aprés que hi ha llibres per fer. Es pot transgredir des de la reflexió. Hi vam aprendre una cuina menys tradicional, més creativa, que la que feien els pares. En Jordi va néixer 14 anys després del Joan, el 1978. És el nen de la senzilla foto de la nostra web on es veu un xicotet que aprèn d’anar amb bici pels descampats de davant del bar-restaurant, un lloc que va anar engolint immigrants del sud durant els anys 60… En Joan ja en portava alguna de cap, però va ser molt generós. Ens va esperar als dos germans petits per arribar més lluny. Gràcies a això, El Celler de Can Roca avui és triple, amb tres especialistes per al salat, per al dolç i per als vins».

Ens serveixen uns aperitius (snacks): palets o sticks de tomàquet amb una salsa verda, carquinyolis de bacó i xocolata —un contrast de sabors— i olives esfèriques plàsmiques servides amb cullera, que exploten a la boca deixant un gust colpidor. Però en “Pitu” no tasta res i segueix amb el seu discurs. No ens dona temps ni per comentar les delícies magnífiques que tastem i que ens estan preparant allà mateix, els alumnes i professors de l’escola del CETT. Ben segur que de tant a prop com estàvem, ho copsaven perfectament. De fet es va assolir una gran sintonia i equilibri tant de sensacions com d’emocions.

DSC_0669-def+«L’agost 1986 en Joan i jo vam obrir “El Celler de Can Roca”, a frec del bar dels pares. Ens hi vam veure amb cor perquè n’havíem après l’esforç, el sobreesforç i l’austeritat amb què treballaven els pares. I també l’optimisme i la positivitat que ens oferia una cultura de proximitat, del fit a fit. Encara recordo un plat basc, lluç amb vinagreta d’all i romaní , que en Joan havia après amb en Ramon Roteta, la cuixeta de pollastre amb gambes o el parmentier de llamàntol amb trompetes de la mort, que feien les delícies dels nostres primers clients. A finals dels 80 en Joan va conèixer en Santi Santamaria, d’“El Racó de Can Faves” i va passar un temps amb Ferran Adrià al “Bulli”. En 1991, amb en Joan, vam fer una ruta francesa i, a Valence, vam visitar el restaurant de Jacques Pic. Allà vam decidir dedicar la nostra vida a la cuina de creació. L’any següent, en Joan va fer una estada a Vonnas, amb Georges Blanc, i descobreix les aplicacions de la cuina al buit per conservar les propietats organolèptiques dels aliments. Comencem el diàleg amb la ciència. Des d’aleshores, experimentà en els processos de temperatura i duració de la cocció. El joc, el divertiment vinculat a l’actitud positiva ha estat important per la gastronomia. La gastronomia té èxit per la necessitat de vàlvula d’escapament del que pot significar la vida. Ara mateix la cuina passa per davant de la medecina. Estem en una situació de privilegi. Ens sentim incòmodes en comparació amb d’altres camps, com la medicina, ja que ara ens toca fer molts papers de moltes auques. Tot perquè la gent necessita sentir-se bé. Tenim molta responsabilitat i en som conscients que no volem caure en la superficialitat ni en la fragilitat. Sentim molt respecte per la gastronomia.

»Aquells anys treballàvem de valent, amb sobreesforç, cosa que va durar fins al 1997, perquè no volíem endeutar-nos tot i necessitar un nou local. El 1995 inauguràrem la “Torre de Can Roca”, espai per a banquets a cent metres del restaurant, cosa que ens permeté renovar-lo una mica poc després. Aquell any se’ns va atorgar la primera estrella Michelin. No vam voler que se’ns pugessin els fums al cap. Ni els de la cuina ni els altres. Vam raonar-ho com una situació de privilegi que ens permetria treballar amb més intenció, com hem volgut seguir fent fins ara. Mai no ens hem volgut moure d’un projecte lligat al territori, a la ciutat de Girona i al país. Tot és en els llibres i no hi ha res prou ben documentat en els llibres. Calia començar pel principi. Per què un bistec a la planxa s’encongeix i treu aigua?»

DSC_0681-def+Per deixar-lo tastar els aperitius algú fa un incís i segueix parlant de la cuina al buit (els ingredients es conserven en una bossa on es practica el buit abans de segellar-la i ser sotmesa a un tractament tèrmic en un mitjà humit o líquid amb temperatura controlada —forn de vapor, banys maria termostàtics, vaporares o autoclaus—; així els aliments conserven les seves propietats organolèptiques). Resulta que el 1996 en Joan invità a l’Escola d’Hosteleria George Pralus, autor el 1985 de La cuisine sous vide à basse température et ses avantages. Amb en Salvador Brugués investiguen la tècnica de cocció a baixa temperatura tenint en compte les aportacions d’Hervé Aquest fisicoquímic francès que treballa a l’Institut National de la Recherche Agronomique, de qui s’acabava de traduir Los secretos de los pucheros. Roca i Brugués acabarien publicant La Cocina al Vacío el 2003, obra pionera a Espanya, reeditada el 2014, quan ja hi havia al mercat altres aportacions valuoses com les de Douglas E. Baldwin Sous Vide for the Home Cook (2010) i Nathan Myhrvold Modernist Cuisine en Español (2011). Algú pondera com ha influït la cuina al buit en la industria alimentària. I ja que parlem de llibres, algú esmenta el de Pau Arenós, Els genis del foc (Barcelona: Empúries, 1999), on es fa un retrat de deu xefs catalans d’avantguarda, un veritable manifest fundacional d’una nova manera d’entendre la cuina. Joan Roca hi diu que la seva cuina evolucionada «ha florit amb esplendor gràcies a les arrels tradicionals, alçada damunt del pilar inamovible de la família.» També se citen els llibres de Jaume Coll, El Celler de Can Roca, una simfonia fantàstica (Edicions Domeny, 2006) i el de Jordi Roca, Dolces sensacions (Barcelona: Ara Llibres, 2007) fruit de les seves receptes a la revista “Cuina”

El senyor Roca re-emprèn el discurs:

«Del 94 al 97 van ser anys durs. El 96 vam fer una renovació del local, abans de traslladar-nos, el novembre del 2007, quan el vam poder comprar Can Sunyer, l’antiga Torre de Can Roja, l’actual ubicació del restaurant, una casa del 1910 que no vam poder comprar amb anterioritat. Van ser anys d’investigació i de treball. A partir de 1997, amb Narcís Carner, un altre company de l’Escola, vam desenvolupar el roner, un termòstat que permet crear una temperatura constant d’entre 5º a 100º per cuinar al bany maria amb la màxima precisió. Enllà de les precoccions, desenvolupem la manera de cuinar en la immediatesa del servei, disminuint les temperatures de cocció. Coincidint amb la reforma del restaurant, es retira el carret de postres. Havia arribat al celler un mestre de la cuina dolça, el gal·lès Damian Allsop, xocolater extraordinari, i el germà petit, en Jordi, s’havia fet fort al seu costat com a ajudant. Tres anys després, el 2000, en Jordi es faria càrrec definitivament de la cuina dolça del restaurant. Ja estàvem tots tres germans ubicats: en Joan, per a la cuina salada; en Jordi, per a la dolça, i jo, per a la mentalitat líquida. En aquells finals del 90 havíem entrat en una nova fase de cuina d’autor.»

DSC_0682-def+Ens serveixen les tapetes: tataki de tonyina, canelons de pollastre i tòfona amb beixamel d’ametlles (una delícia), dumpings de cua de bou, escuma de foie i cacau (una altra delicadesa) i bacallà al vapor amb pèsols i pa de fetge. Ho reguem amb vins catalans, magníficament escollits pel sumiller del CETT, el Sr. César Canovas, prou conegut pel nostre convidat; concretament La Vinyeta Llavors blanc (fet amb garnatxa blanca i macabeu criats en bota de roure, un magnífic exponent dels joves i prometedors productes de l’Empordà) i Sota els àngels Flow negre (el primer vi creat per l’assessor de la bodega Fredi Torres, amb llarga experiència en producció de vins al Priorat). Algú recorda algun plat d’aquells anys com “Garrí ibèric amb salsa pimentada i terrina d’alls i codonys” o “Anxoves, trufa i merlot”, amb el vi texturitzat i emplatat.

«A partir del 2001 el vi esdevingué punt de partida per al procés de creació dels plats. Després incorporàrem el fum amb molècules grasses. En la postra “Viatge a l’Havana” s’aconseguí poder retenir a la boca el sabor del fum d’un havà. Fou un gran postra d’en Jordi, que aquell mateix any s’introduí en el món de la gelateria amb el mestre Angelo Corvito. I la introducció de la bergamota fou el punt de partida dels postres amb perfums. La primera “Adaptació del perfum Eternity de Calvin Klein” obrí un reguitzell de plats que partien d’un concepte inèdit en cuina fins aleshores: captar l’ànima volàtil d’un perfum, desxifrant-ne la fórmula i adaptant-la a una realitat comestible. Amb “Escamarlans al fum de curri” vam aconseguir fixar les aromes volàtils de les espècies en torrefacció en el producte durant la cocció.»

—La segona estrella no podia fallar i arribà aquell 2002. Quina actitud van prendre?

DSC_0680-def+«En primer lloc, que érem un equip de moltes persones. El Celler no som només tres germans. L’equip és transcendent i impactant. Això justifica el creixement. Creativitat i transversalitat. També la sort suada i la de la gastronomia avui.  Actualment som 75 persones en plantilla per a 55 comensals. Segonament, volíem ser conscients de l’aspecte èpic de l’actual gastronomia, sense caure en la salsa rosa ni en la groga, sinó adonant-nos de la responsabilitat que ens queia al damunt. En tercer lloc, que amb la nostra cuina no volíem renunciar a sentir; enllà de la faula i el relat, hi el sabor, els sabors del Mediterrani, més enllà d’altres factors intangibles: sort, excel·lència, innovació, gestió… La història sembla una faula, un conte, d’un relat que te a veure amb allò que ens recorda gastronomia, i intangibles, i sabor. En el futur serà important la excel·lència des de la innovació. Revolució emocional. Necessitat de la societat a no renunciar a sentir, a compartir el que te a veure amb els intangibles. Però no volíem perdre per res la part límbica i emocional de la cuina. Volíem seguir oferint menjar i beure amb una contundència transversal i apassionada. La nostra havia de ser una parcel·la justa, clara i contundent. En Ferran Adrià i també nosaltres hem canviat el món de la cuina. El sabor del mediterrani del Ferran és l’inici del trencament. El prestigi ens obria grans possibilitats i les havíem d’entomar amb responsabilitat. Cuinar amb llibertat sense el pes de la tradició, ha estat fonamental. També compartir amb d’altres tècniques, nous coneixements, nous productes. A França això és el que ja no es fa…. Dediquem 250.000 € en investigació i per poder formar cuiners fent pràctiques al nostre restaurant.»

—A Catalunya hem passat del Motel de l’Empordà, al Bulli i al Celler…

«Sí. Vam passar d’una cuina burgesa amb tocs de ruralitat al parc d’atraccions i focs d’artifici de Ferran Adrià, la reinterpretació de la Nouvelle Cuisine. La feina de l’Adrià va ser descomunal. Els cuiners vam passar a jugar a la NBA. A l’any 94 Ferran fa la “Menestra en textures” i la desconstrucció marca un moment importantíssim. Fou mestre en textures i desconstruccions. L’altre gran moment és quan al “New York Times” hi surt en Ferran amb un “Aire de pastanaga” i es parla en portada de  “La nova Nouvelle Cuisine” que ara és a Espanya, llavors Europa i Amèrica van mirar cap aquí. No vam saber aprofitar això de la “Nova Nouvelle cuisine”, però el pas va ser de gegant i les estrelles d’Adrià del tot merescudes. Quan el titular va ser: “El millor cuiner no és francès”, fou un escàndol. El Ferran va alimentà el 50best, un monstre mediàtic que no el va devorar perquè va saber plegar abans que no se l’engolís, el 2011. Val a dir que es un premi del que se n’ha de prendre distància. En tot cas et pot devorar, si te’l creus…Els prescriptors dels mitjans necessiten credibilitat i això vol renovació. Maten les seves pròpies creacions…per subsistir.»

—Vostès també han arribat a ser mediàtics…

«Estem encantats de viure el moment de privilegi i acceptem el repte amb molta responsabilitat i il·lusió. Sí, som mediàtics, però no en tenim vocació. No en sabem. L’èxit, segons com, és pompós, altiu, atzarós i pot crear enveges i gelosies. En volem extreure les possibilitats que t’ofereix ser a la cresta de l’ona, sabent que això té data de caducitat. Ens mou la proximitat i la recerca. Qui ens podria dir quan vam començar a emprar destil·lats? Qui sap que el 2003 vam emprar per primer cop una pipa mecànica per controlar els fums i dur-los a taula per desvetllar la memòria olfactiva del comensal? Qui recorda quan vam començar a treballar la textura del cava? Ens importa molt la gent que ens ve i això ens permet la recerca i l’anàlisi del que fem. Ara ens podem permetre fer una aturada els dimarts, que dediquem a reunions amb cuiners i cambrers i a analitzar el que fem i com ho fem. Cal sentir la veu de tothom. No necessitem que ens diguin que som molt bons per ser feliços. Ens mou el feedback amb la gent. És una obsessió amb el gust i la gent ve i ens permet temps per fer recerca. Ens fa feliços el nostre propi treball d’exigència. Vàrem començar fent banquets (1994-2006) sense cap dia de descans els tres primers anys. Quan vam inaugurar el nou restaurant el 15 de novembre del 2007, amb 300 m2  de menjador, altres tants de cuina, 200m2 de cellers, 60 de recepció i un acollidor jardí, vam plantejar a qui convidaríem. La cosa es girà: a qui no havíem de convidar? Havíem de convidar tots els clients; altrament, havíem de fer venir els cuiners amics, fer-los agafar un avió, per dir-nos que érem molt guapos? No. El que volíem és que la gent de Girona vingués al nostre barri. Total, que no ho vàrem dir a ningú, ni als crítics, i no va venir ningú fora dels clients normals que tenien la reserva aquell dia…»

—Crítics gastronòmics com Luján, Domingo o Bettonica, ja no en queden…

«És veritat que el pes ha variat entre els prescriptors. Internacionalment els crítics gastronòmics han perdut importància per dues raons: una, els pressupostos per moure’s son escassos i la mobilitat necessària per estar al cas del que passa al mon de la cuina es difícil d’assumir pel diari i per ells personalment; dues, les xarxes socials especialitzades, com el Trip Advisor, els han suplantat. A més hi ha els blocaires (que et poden criticar DSC_0671-def+despietadament), les columnes a diaris i també els llibres de cuina. El 2008 en Joan va publicar Diez menús para un concierto, deu àpats pensats a partir de deu fragments musicals de música clàssica i d’òpera, el 2009, amb Marcel Gorgori, vam publicar Vins compartits, a partir del programa televisiu En clau de vi (C33) i el 2011 va aparèixer Los postres de Jordi Roca, 80 receptes amb fotografies de  Becky Lawton… i també el 2013 presentem el nostre llibre de referència després de la simfonia fantàstica de Jaume Coll, el llibre El celler de Can Roca, processos creatius. L’eix de la informació ha canviat. Ara tot és molt més competitiu. Però ja dic, avui la gent fa més cas a la llista del Trip Advisor (noves plataformes de comunicació que no sabem si ens utilitzen o és veritat. A nosaltres ja ens va bé, però potser més a ells…) o a The S.Pellegrino World’s 50 Best Restaurant que publica la revista britànica “Restaurant Magazine”, que Ferran Adrià va ser qui li va donar credibilitat i que nosaltres, amb dubtes això si, tenim la sensació que és l’important. I ambdues ens posen com els primers del mon.. Qui vol informació d’un restaurant la troba.»

—Pots preparar-te per rebre les tres estrelles Michelin?

«La nostra obsessió sempre ha estat el restaurant que ja teníem i això era el que volíem. Les tres estrelles era quelcom que teníem interioritzat. Saps que les pots tenir. Ens les donen i el que no t’esperes és que la mateixa nit vinguin al restaurant la gent del barri a aplaudir-te. Aquest fet probablement és el que ens ha impactat més i al que li donem major importància. »

—Pots preparar-te per rebre les tres estrelles Michelin?

—La nostra obsessió sempre ha estat el restaurant que ja teníem i això era el que volíem. Les tres estrelles era quelcom que teníem interioritzat. Saps que les pots tenir. Ens les donen i el que no t’esperes és que la mateixa nit vinguin al restaurant la gent del barri a aplaudir-te. Aquest fet probablement és el que ens ha impactat més i al que li donem major importància. »

—Es cert que compraven crítics gastronòmics perquè votessin estrelles Michelin?

«No es pot fer. Crec que si Michelin té la credibilitat des de fa més de 100 anys es per la seva discreció, invisibilitat, eficàcia, precisió i estil a l’hora de valorar els restaurants. Els inspectors son anònims i mai estan lligats a interessos. Son molt exigents i grans examinadors.»

—Hi ha qui diu que és un mal negoci tenir tres estrelles Michelin per la pressió que suposen, que no va, que cal cercar el rendiment en d’altres coses…

«No hi estic d’acord que un tres estrelles sigui una ruïna. Qui ho digui vol dir que no gestiona prou bé. I no s’hi hauria de valdre justificar facturacions que et permeten fer la viu-viu apujant el preu del menjar. Un tres estrelles no necessita banquets inevitablement. Hi ha moltes solucions: franquícies, assessories, conferencies, relacions interdisciplinars,… cuiners als diaris venen,… La nostra motxilla es diu BBVA (per innovació i responsabilitat social i ens hi hem trobat còmodes). No és just que dilapidem la confiança que ens dona la societat, anunciant qualsevol cosa que no fos prou adient. El dubte de futur és com afrontar el decreixement, com ens aprimarem. Ara som 75 persones en plantilla i no sabem si hi serem en tres o en cinc anys. Ben segur que en un màxim de 10 anys la gastronomia serà ben diferent. Potser la cuina paleolítica serà la vigent. Tot canvia molt i en molt poc temps. Avui la cuina d’atraccions, aquella cuina màgica, sorpresiva, fascinant ja no és necessària, estic parlant de la cuina del Bulli. Les tendències canvien. Avui cal afegir transcendència al divertiment. Les tendències no les domines, tens un estil però res més. Entendre que no tens un paper en el futur. Nosaltres, enllà de la pressió, valorem l’oportunitat que ens ofereix. Quan el 2009 arribà la tercera estrella ens ho vam prendre com la primera: la consciència de l’èpica generada s’havia de transformar amb més responsabilitat. Ara, seguint amb l’austeritat de sempre i recordant la part dura de l’èxit. Però, avui, tenir el restaurant ple vol dir poder permetre’ns dedicar els matins del dimarts, que no facturem a migdia, a analitzar tot el que fem, escoltant a tothom, resolent els conflictes de la setmana i a seguir investigant. Potser desaprendre de prejudicis. El futur va cap a l’eco-sostenibilitat. Pretenem treballar per una consciència ecològica i emocional. Ara mateix estem investigant en cadires més ergonòmiques, en coberts…. Al nostre equip, més enllà dels tres germans, és un equip d’assessors. Hi ha assessors externs de tot tipus: dissenyadors, artistes, artesans, decoradors, una química en plantilla, un biòleg, un botànic (l’Evarist que ens porta herbes i plantes que cull als boscos propers, malgrat ens va fer adonar que la mare ja les coneixia perfectament, derivat de la experiència viscuda en la darrera guerra civil),.. També tenim un enginyer agrònom a Girona, una psicòloga i un neuròleg especialista en recepció sensorial per saber més sobre els sentits o una antropòloga per a saber com percebem el menjar en relació al mon,. Si ens preguntem què mengen i com mengen la gent al món, som privilegiats perquè tenim millor qualitat de percepció i d’explicació. I finalment, des de fa cinc mesos,  un alquimista, que reprodueix experiències com les d’Arnau de Vilanova, de la que n’és deixeble o destil·lats que compara amb el de Ramon Llull. Analitzem el que representa l’èxit de cadascú de nosaltres, interpretar les emocions dels clients, de nosaltres, dels treballadors…Cuidar-nos i protegir-nos de l’èxit i aprendre’n d’ell. Aprendre de la enveja i la gelosia. Volem re-aprendre el camí per traure l’ànima dels productes de proximitat. Entenem que Girona ho permet per la tradició, descobrint varietats invasores que destrueixen el nostre paisatge mediterrani. Tenim 400 plantes censades, 2.400 entrades fetes, …una trentena que emprem de mitjana cada dia…  Però anem a sabers antics i primitius: com eliminar olors no desitjades? Com arribar a solucions hidrosolubles? Com destil·lar millor l’espígol, per exemple? Com arribar a olis essencials?  Sense equip no seríem res. Què s’aconseguia al paleolític amb el foc directe i no amb les brases? I amb els fumats? I amb la cuina amb atuells de fang? La liofilització (que és la darrera tècnica que hem incorporat a casa i que probablement encara no disposa ningú més) ve de la cultura inca que ja conreava una patata blanca a 4.500 metres d’alçada i, amb la congelació, els permetia gaudir-ne tot l’any »

—Vist que menjar en restaurants com el seu esdevé un espectacle, creu que en un futur l’entorn o l’espai condicionarà, es mesclaran sabors i aromes diferents, menjar i música…?

«El que no pot ser en una trobada gastronòmica és que la cuina vagi per un cantó i la gent per un altre. No vull semblar pedant, però crec que ens caldrà a tots una mica de consciència ètica. A nosaltres la popularitat se’ns escapa, és la indústria la que la necessita. Nosaltres procurem mostrar-nos com creiem ser. »

—La recerca no s’acaba mai?

«Mai. La creativitat la plantegem des de diversos camps i el diàleg interdisciplinar. A més cal una certa consciència ecològica i disminuir l’empremta de carboni. Cal pensar en el subsòl terraqüi com un ésser viu, com tot el planeta. Haurem de  comprendre més la natura. Serem transcendents perquè s’esgota la vida a la terra. Si millorem la nostra alimentació, millorarem la salut del planeta. »

—Els han posat talons en blanc al davant?

«Doncs, sí. No hem acceptat talons en blanc ni ofertes arreu el mon per obrir delegacions. Ens volien fer obrir a totes les parts del món, de París a Pequín o Beijing… Perquè anéssim a Singapur van venir fins i tot representants del govern. Som de Sant Martí de Llémena, de Talaià. No podem perdre aquestes referències. I els dic una cosa: es pot comprar la distinció perquè viatgi lluny, però la veritat no viatja, no es pot comprar la veritat. Llavors ets tu! Preferim portar una veritat amb l’esforç i el coneixement per seguir aprenent. Conferències, llibres, xerrades arreu el mon (algunes per exemple gràcies al BBVA). Podem parlar de responsabilitat social i ecològica.,… Enguany estem preparant un llibre còmic d’alimentació i salut amb la Fundació Gasol…»

—Les franquícies són de bon cobrar. Quins tractes tenen amb el restaurant Moo de l’Hotel Omm de Barcelona i amb Mas Marroch Banquets? A més, el 2012, just quan va tornar el carretó de postres fruit de la col·laboració amb el dissenyador Andreu Carulla, van obrir Rocambolesc, una gelateria al centre de Girona on s’ofereixen gelats artesans 100% naturals i postres d’El Celler per endur-se’n a casa.

« Fem assessories tècniques, discretament. Per exemple a la cadena d’hotels Riu, reinventem la hoteleria al Carib (tant la de baix preu com la de qualitat). És el cas de l’hotel Omm, on portem deu anys feliçment casats i estem encantats.

Això dels gelats va ser una idea del Jordi amb la seva muller, una noia mexicana, l’Ale, i ho vam trobar la mar de bé. La gelateria si que es pot franquiciar.»

—Ara que parla d’una parella, tots estan casats. Com s’ho prenen, elles?

«M’empipa parlar d’això, no ens agrada lluir de parelles com tampoc amb la resta. Em fa basarda perquè no sóc ningú per donar lliçons. És un èxit volgut i suportat des de l’esforç de la part fosca de la parella. L’Encarna, l’Anna i l’Ale, tenen molt de mèrit. Elles estan tan compromeses com nosaltres en la feina i fins ara ens hem entès molt bé. Certament dediquem tantes hores a la nostra passió que ens mereixeríem que no ens estimessin, però també fem els possibles perquè ens estimin, per estimar-les i perquè se sentin estimades. »

DSC_0697-def+Ens porten els platets: Roastbeef de vedella amb horseradish (rave picant) i patates suflé i garró de xai a la bordelesa, praliné de pinyons i safrà. Espectaculars. Algú deixa anar que al restaurant Picasso de l’Hotel Bellagio de Las Vegas li van parlar dels germans Roca.—Què significa tenir al celler més de 50.000 ampolles i 3.360 referències, on hi ha una rotació aproximada de 5 o 6 anys El vi no acaba fent-se malbé?

«  El vi es vida i manté la seva condició segons constitució i característiques concretes. Significa una sort forçada, poder tenir aquest recull de vins del món amb la possibilitat de ser-ne ambaixadors del treball esforçat i lloat de la gent del vi, des dels de l’Empordà fins a gent d’altres latituds. Hi ha vins que poden envellir molt de temps i de fet, m’agraden els vins amb certa maduresa. Veure els vins massa abrivats, sovint em fa pensar amb la voracitat del temps d’avui en dia. Ens mereixem temps, pausa, serenor i en el celler de casa hi ha vins així, al punt, esperant el millor moment.»

—El vi, per a vostè, què es?

« El vi és vida, pensament, costumisme, filosofia, paisatge, símbol, mite, culte i una manera viva de dinamitzar el temps dins d’una ampolla. Com a principi actiu, ens dinamitza la part emocional, és clar. El vi fa festa i els ancestres parlen d’una alegria que no arriba a l’ebrietat però és una de les categories de Ramon Llull. Suposa una certa desconnexió de la realitat per viure-la, veure-la i expressar-la millor. No els parlaré pas de dietètica saludable ni d’allò que un vaset de vi va bé per al cor. Però tampoc podem renunciar al sabor i a la coherència que acaba de donar complementàriament a certs menjars. Si tenim sabor tenim veritat i jo crec que la gent va a cercar la veritat a un restaurant. Cal respecte a la tradició que ens ha precedit, però sense por a transgredir-la.. »

—Com viuen els pares el canvi d’orientació mental, més enllà de l’èxit. Són els pares d’uns innovadors.

«El gran èxit dels pares és que cada dia hi anem dinar. La mare sempre menja dreta i nosaltres algun plat també. Aquesta és la felicitat de la mare, que hi anem. No serviria de res ser els primers si no ens avinéssim, ni ens agradés i ells ho viuen i ho veuen i això és important. Durs moments de l’any 94 al 96 sense un duro amb les parelles. L’èxit consisteix en suportar aquests moments. Ara bé principalment l’èxit és no voler tenir diners. Pensem que tenir diners és molt perillós. L’enveja i la gelosia podria destruir-ho tot. Íntimament ho vivim així. Es tracta de perseverança, de sacrifici, de generositat i d’austeritat, que és el que practiquem. Per això  destinem anualment 250 m€ a  recerca. Ho vivim amb la boca petita i no volem donar lliçons a ningú. Té molt a veure amb la generositat d’en Joan. En Joan és el líder. De fet ell, tot sol, podia haver triomfat, però decideix esperar-nos per anar més lluny. Quan els pares veuen això, és el millor que poden tenir. Sí que és veritat que les estrelles rejoveneixen els pares, les seves cares han canviat. Quan ets el número u la gent et mira diferent.»

— És cert que els germans Roca van menjar per primera vegada al seu restaurant l’abril del 2014? Expliqui’ns la seva experiència amb la veu de Sílvia Pérez Cruz; en Lluís  havia estat company del seu pare Castor…

«  Vaig tindre la sort de poder fer una mena d’actuació tast al festival de Cap Roig, fa uns anys. És un dels records més impressionants que tinc de fer un tast de vi. Jo hi posava el vi i les paraules i ella la veu i la sensibilitat musical. Una veu que s’esfilagarsa fins que, com diu en Josep Maria Fonalleras, “et clava un punyal”. És prodigiosa i emociona i remou sentiments com poca gent amb la veu pot fer. Gaudim de la seva amistat i es un privilegi que hagués volgut participar tant en el Somni amb veu de sirena, com en altres reptes que sempre ha acceptat. Li estem molt agraïts. »

DSC_0658-def+És el moment de deixar l’Aula Tecno-Culinària del CETT i pujar al menjador del restaurant Aula-Escola a fer postres i a acabar la tertúlia. Ens hi espera un suculent sable de festucs i llima, crema de mango i esponja freda cítrica, amb un gustós Espelt Moscatell, lleuger moscatell empordanès producte d’una dona sensible i amb criteri com l’Anna Espelt, juntament amb un assortit de petit fours i els cafès. Hi ha, encara, molts tertulians que s’han quedat amb preguntes a la boca, però la veritat és que dona gust sentir el senyor Roca, perquè esdevé, en la seva locució, un home a la vegada humil i també un poeta de l’adjectiu i la metàfora, sobretot ara que li han preguntat per la cuina del futur i ell repeteix que d’aquí deu anys tot pot haver canviat, però que la cuina hauria de ser una mena de jardí dels sentits.

—D’ençà que el 20 d’abril del 2013 van ser proclamats el millor restaurant del món, quin peatge han hagut de pagar.

« Ens ho han calculat. Entre els tres germans vam recórrer en un any des d’aleshores 348.000 km viatjant per 19 estats, cosa que equival a donar nou vegades la volta al món. I això, procurant que els viatges fossin els caps de setmana o els dimarts, per no deixar d’estar propers al restaurant. Vam fer més d’un centenar i mig de conferències. Hem elaborat més de 230.000 plats, incloent-hi snacks. Vam seguir el procés creatiu elaborant 62 plats nous. La bodega va passar de tenir 2600 referències de vins a 3.360. Vam atendre 63.000 correus electrònics de peticions de taula i 58.800 trucades telefòniques. Quan vam ser núm. 1 dels “50 Best” la nostra web va tenir dos milions i mig de visites. Vam atendre en aquell any 22.680 clients procedents de 54 estats d’arreu del món, amb un 40,5% de clientela catalana… Però és un peatge que paguem gustosos. No en diria ni  peatge, vaja. Ja he dit que la nostra filosofia és estar a prop de la gent. »

—Cadascun dels tres germans, quan parla, sempre ho fa amb la primera persona del plural, “Nosaltres”. Demostren una entesa molt pregona. Digui la veritat: no s’han barallat mai?

«No. Mai. Tots tres tenim el nostre paper i sabem que en Joan és el líder. Fa un cert pudor explicar-ho, però és així. L’entesa sorgeix d’una cordialitat absoluta i d’una estimació fraternal.»

—Avui la cuina està de moda…

«I tant. Aquí, al CETT, van començar fa vint anys amb 8 alumnes i ara en tenen més de 500…»

—Què opina de programes televisius d’èxit com “Master Chef”?

DSC_0675-def+«Vet aquí un punt en què discrepem amb en Joan. Abans de res, que un programa televisiu tingui èxit no vol dir que sigui bo, sinó que la realitat és vulnerable. No tinc res contra en Jordi i en Pepe; són amics. Però es tracta d’un reality show internacional i jo no crec que aporti cap mena de reflexió a la societat. Jo crec que hi participi un gran cuiner, és un error. No els cal. El fet que hi participin cuiners prestigiosos aporten credibilitat al programa i als accionistes, que es mesura, com tots els altres, segons el negoci de les audiències. Crec que es perd una ocasió de reflexió filosòfica i
sociològica sobre la cuina. En tot cas ho entendria més positivament si després del programa hi hagués una interpretació psicològica dels personatges i de les situacions. Es perd una oportunitat sobre la gestió de les emocions perquè només convé els estirabots, els drames, el suspens i l’espectacle encès, no la comprensió de les relacions humanes. Entenc, tanmateix, les raons d’en Joan que el defensa: la gastronomia és a la pantalla, la gent s’enganxa a la cuina, els nens acaben jugant a fer de cuiners i no a fer de metges i tot plegat pot redundar en profit per al sector, per millorar la salut i gastronomia i per al gust de la gent. Però segueixo pensant que és un profit a la curta. Que tingui èxit no vol dir que sigui bo. La societat és vulnerable i la societat de l’alimentació perd una oportunitat. A més els programes estan farcits de mediocritat.»

—En canvi, la fundació Alícia, on col·laboren, té més perspectives de futur?

«Crec que sí. Alícia, acrònim d’Ali-mentació i cièn-cia, és un centre d’investigació dedicat a la innovació tecnològica en cuina, a la millora dels hàbits nutricionals i a la valoració del patrimoni agroalimentari i gastronòmic. Un centre d’investigació social obert a tothom per promoure una alimentació com cal. »

—Hi ha qui diu que la cuina d’autor serà només per a les persones de gran poder adquisitiu…

«Nosaltres només tenim dos menús. El menú de clàssics està a 170,00€ i el festival està a 190,00€. Val diners, però no és car.  La qualitat exigeix un preu. La nostra mare a Can Roca continua fent menús entorn als 11,00€… I ja he explicat que nosaltres hi mengem.  Però és cert, hi ha qui s’escandalitza de pagar un centenar d’euros per un menjar. Això també ho tenim en compte. I per això la nostra col·laboració al Casal d’infants a de Salt i a OSCOBE i a d’altres organitzacions… No tenim els ulls clucs. »

—Què és OSCOBE?

«És acrònim d’Obra Social Comunitària de Bellvitge, una fundació d’interès social sorgida quan la crisi dels 70 al barri de Bellvitge de l’Hospitalet creada per oferir un futur professional a persones joves en risc d’exclusió, mitjançant una formació humana i professional que garanteixi la seva integració. Compta amb programes d’Acolliment residencial en un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) i amb dos pisos d’autonomia amb seguiment educatiu. Justament la Fundació desenvolupa la seva activitat en una finca rústica de 35 Ha a la Vall del Llémena, d’on nosaltres provenim, amb serveis de jardineria i tot. »

—També hem llegit que teníeu cura de nens amb síndrome de Down?

«Em fa no sé què parlar d’aquestes coses. La filantropia es veu com un màrqueting emocional, i sovint fa basarda parlar-ne. Millor fets i poc publicats per tenir millor netedat de cor. Participem a “Ocells perduts”, un restaurant-escola amb càtering, a “Can Bellvitge”, una casa de colònies amb àrea sòcio-recreativa, a Eco-Brot, per al desenvolupament de l’horticultura i el conreu. Qui s’interessi i vulgui fer aportacions, que ho miri a Internet. »

—El desembre de l’any passat El Celler va signar amb BBVA un tour estival, “The Cooking Tour Experience” per oferir cites gastronòmiques amb el suport de productes locals. L’entitat bancària es comprometia a la formació de sis joves xefs entre els fogons d’El Celler i a recolzar els seus negocis de tornada als seus països d’origen. Com va anar “El Celler de Can Roca on the move. Roca & Roll World Tour 2014”?

«Va ser una experiència fabulosa. En cinc setmanes vam visitar, amb el nostre equip, 4 estats i sis ciutats: Houston i Dallas als EUA;  Monterrey i México DF a Mèxic; Lima, al Perú i Bogotà a Colòmbia. Vam seguir aprenent i intercanviant experiències. »

—Diuen que a Lima els taxistes parlen de vostès i no de Messi o del Barça…

«Ens van acollir i acomiadar molt bé, sí. Vam poder assistir a Mistura, una mena de festa major de productes artesans on es fan degustacions de les diferents menges que es fan, en realitat és una fira gastronòmica internacional, entre les tres més importants del mon. Perú es comença a conèixer i reconèixer ell mateix. Tenen influències xineses i japoneses per damunt de plats típicament extremenys i andalusos, propis del virregnat, que va ser català. A Perú la gastronomia és un concepte d’orgull i aquest és el fet diferencial. El cuiner Gaston Acurio, com a líder, ha aconseguit que la alta societat del país no vagi a Miami i es quedin als restaurants del país. La gastronomia és potser l’únic que pot igualar els diferents àmbits socials. Han aconseguit que la gent s’assegui dues hores a taula. És veritat, però, que allà ens reconeixen pel carrer. Fou una escola d’aprenentatge mutu. Mèxic, en canvi, que no ha passat de la cuina popular, es comença a adonar dels impactes culinaris del Perú.»

—El proper estiu quins països visitaran?

«Emprenem la segona gira començant per Buenos Aires, viatjarem després a Miami, Birmingham, Houston i acabarem en una ciutat de mestissatge ètnic, religiós i gastronòmic impressionant: Istanbul.

Seguirem aprenent, en aquests països sabent que ens convé sortir de la zona de coneixement i reconeixement per comprendre que som petits i que a cada mercat, a cada país tens la necessitat d’escoltar per comprendre. Mantenir la innocència i la passió és bàsic per encendre el foc del coneixement. »

DSC_0694def+Son vora les 12. S’han servit els cafès fa estona. La  Maria Abellanet, consellera delegada del Grup CETT li fa el lliurament d’un linòleum de la sèrie habitual de cases gironines del riu Onyar amb la torre de l’església de Sant Fèlix, per altre banda molt identificatiu i característic de Josep Perpinyà, pintor gironí amb un gran nombre d’exposicions i premis bàsicament en territori català. És el primer sopar tertúlia en el que i per dos cops i espontàniament, els gironins assistents hem aplaudit algunes de les idees que ens exposava el convidat. Ben segur que us imagineu quin clima es va arribar a assolir. I gairebé no vàrem parlar gens del mon del vi…haurem de quedar per una nova ocasió… Fem les consuetes fotos a l’escalinata de l’hotel Alimara i ens acomiadem. La nit primaveral fa flaire d’estiu avançat.

——

Paga la pena que us reserveu poc més d’una hora per veure “El somni dels germans Roca“, un sopar articulat com una òpera en 12 plats que va reunir a Barcelona, el 6 de maig del 2013, dotze comensals de disciplines molt diverses i amb un factor en comú: la curiositat per experimentar.

Biografia ( propi i webs vi-franc.com i vinowine.es)

Nascut a Girona, l’any 1966, es va formar a l’Escola d’Hostaleria de Girona. És sumiller, cap de sala i propietari amb els seus germans Joan i Jordi del prestigiós restaurant El Celler de Can Roca, distingit amb tres estrelles Michelin, tres sols a la guia Repsol, un 10 sobre 10 a “El Viajero El País” de JC Capel 2012 i sis anys entre els cinc primers del rànquing de “Magazine Restaurant” (després d’encapçalar la llista diversos anys, el desembre de 2014 va passar a ocupar el número dos a la llista d’aquesta publicació britànica), segon a la guia dels millors restaurants del mon 2011 i 2012 i primer a l’any 2013 i numero u d’Europa per la revista alemanya “Feinschmecker 2012”. També s’encarrega del restaurant Moo de l’Hotel Omm de Barcelona i de Mas Marroch Banquets. Té la Medalla d’or al mèrit turístic del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio 2011, el Premi Nacional de Gastronomia com a maître i com a sumiller, el Gran Prix de la Acadèmia Internacional de Gastronomia al millor sumiller 2005 i 2011, la millor carta de vins per a la “Revue du Vins de France 2012”, personatge de l’any a França (primer cop que premien a un restaurant no francès). També ha rebut el Gueridón de Oro de Sant Sebastià Gastronomika 2013.

Dirigeix un curs d’especialització de sumillers amb la Fundació Universitat de Girona amb l’Escola d’Hostaleria i és professor a la Universitat de Girona del 4art. grau de la Facultat de Turisme, sobre gastronomia i enologia.

 

Josep Roca, atresora més de 50.000 ampolles i 3.360 referències a la bodega d’uns 200 metres quadrats del Celler de Can Roca, on com s’ha dit s’hi respira un lirisme gens elegíac. Hi ha una rotació aproximada de 5 o 6 anys. Sorprèn  per la seva austeritat, està concebuda perquè sigui eminentment pràctica i funcional amb prestatgeries d’acer galvanitzat. L’acer és inert i prevé de la gens desitjada interacció de microorganismes amb el vi que s’hi conserva

27 Abril 2015 at 13:05 Deixa un comentari

Entrevista al Sr. Carles Rexach, exjugador i exentrenador del Barça, publicada al Diari de Girona

A la tertúlia sopar del passat 4 de setembre de 2014, vàrem preparar una entrevista amb l’exjugador i exentrenador del Barça Sr. Carles Rexach que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 22 de febrer de 2015.  La signa el gironí del grup, Lluís Busquets.

La podeu llegir directament fent clic a l’arxiu pdf – entrevista Sr.Rexach

25 febrer 2015 at 14:10 1 comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 23.151 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Juliol 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers