Posts filed under ‘Diversos’

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep M. Bartomeu, president del Barça, dimarts 3 de novembre de 2015

Avui som molts i ens han parat taula en un menjador especial al saló privat Corfú amb vistes al bonic jardí interior de l’hotel i de l’escola d’hoteleria. El senyor Bartomeu arriba força puntual amb un somriure als llavis. Saluda tothom i algú el rep dient-li que el sopar li ha portat sort, perquè aquesta tarda s’ha sabut que la UEFA donava una treva condicional al Barça: es comprometia a no sancionar més el club blaugrana per estelades ni crits d’independència el minut 17:14 fins que es Comitè d’Apel·lació de la pròpia UEFA no resolgui el recurs que tenia presentat per la sanció de 40.000 € per l’exhibició de senyeres en el partit contra el Bayern Leverkusen. DSC_0059bé+L’acompanya el senyor Dídac Lee, figuerenc premiat els darrers anys com a empresari emprenedor tecnològic (per la Universitat de Cambridge, la Generalitat i l’IESE), conseller delegat d’Inspirit i directiu de l’Àrea Media i Comunicació i responsable de Noves Tecnologies del club. El president Bartomeu és un home que es fa proper i que s’aprèn els noms d’alguns dels presents. És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Ha exercit diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005, sota el mandat de Laporta, va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet; el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell  S’estrenà com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu assumí el càrrec al llarg de 16 mesos i participà activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors. En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora. El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Ens el presenta Arcadi Calzada, que aprofita per revelar públicament que va signar per la seva candidatura a la Presidència tot i tenir força propostes prou deshonestes d’alguns altres candidats, però que ell no es va deixar influir ja que ha cregut sempre que defensava el que creu serà un gran president. Prossegueix agraint-li que hagués acceptat venir de tertulià sacrificant la seva vida familiar —es casat i pare de dos fills— i explicant-nos la seva vessant professional: conseller delegat de les empreses ADELTE Group i EFS, Equipo Facility Services; la primera dedicada a l’enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, és líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues, i, la segona  és un grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals de ports i aeroports i d’equips electromecànics. Li explica que funcionem a partir d’una petita xerrada seva inicial. S’ho pren al peu de la lletra i comença la seva exposició posant en paral·lel la seva feina professional i la seva direcció al davant del Barça.

«M’acompanya Didac Lee que a més de ser un empresari i emprenedor gironí de Figueras i directiu, és vicepresident de la Fundació. M’ajuda en una gran tasca, particularment en el vessant de les noves tecnologies i la estratègia digital del club, com ja es pot començar a veure en el projecte Smart Espai Barça. Aquest projecte, per exemple, ha facilitat que el club i l’ajuntament el passat mes de maig hagin signat acords per tal d’aconseguir que el Camp Nou sigui una mini ciutat intel·ligent (mini smart city). També ha propiciat un acord entre el Barça i el Mobile World Congress, que està facilitant un gran nombre d’oportunitats de negoci a startups locals, ensems que ajuda a promoure internacionalment la ciutat. A més del Camp Nou hi ha altres espais del club (Miniestadi, també el nou projectat, la Masia,…) amb facilitats que els converteixen en zones intel·ligents (smart areas), amb noves tecnologies com ara les entrades amb tecnologia sense contacte (ticketing contactless), càmeres de seguretat i de vigilància, polítiques facilitadores per a vehicles elèctrics amb infraestructures de càrrega, noves apps per a terminals mòbils amb nous serveis, per a jugadors (ja vigent i operativa quan arriben al club o a la ciutat) o per a socis i afeccionats amb missatges personalitzats per Bluetooth amb cupons o ofertes exclusives i pantalles tàctils. Com ens diu en Didac “Volem que l’Smart Espai Barça sigui una referència entre tots els estadis intel·ligents del mon”.  Però més enllà, fins i tot de les xarxes socials, on també som el primer club del mon, amb 173 milions de seguidors a facebook, twitter, Instagram,… i les més de 196 milions de visites a la web amb 76 milions d’usuaris únics i on per primer cop l’audiència mòbil supera la d’ordinadors, així com els 12 milions d’apps baixades, hi ha el projecte, que ja ha començat a caminar, de disposar de 1.079 punts d’accés wi-fi a l’estadi i rodalies a la primavera de 2016 (wi-fi enguany ja disponible al bulevard del Camp Nou, a les oficines de serveis al soci, a la plaça de la Font de Canaletes i al Gol Sud i aquesta mateixa tardor també al museu i a l’espai del tour turístic o a la pista de gel). Tot plegat com a millores per a promoure la usabilitat, la eficiència i sostenibilitat del club i en particular per millorar la participació dels nadius digitals. I també per negoci. Enguany les vendes generades per les noves tecnologies són cinc cops superiors que fa cinc anys, arribant als 30 m€.

IMG_3323+

»Bé i per començar, i abans d’expressar-vos algunes reflexions, voldria enllaçar amb les paraules de l’Arcadi, tot responent-li que ja sabia de la seva deshonestedat, que ens ha apuntat en la presentació i que agraeixo, però cal dir que nosaltres ho vàrem ser més, per haver guanyat… Jo sóc un empresari dedicat a l’enginyeria per embarcament i desembarcament de persones i càrregues en ports i aeroports, que hem de moure’ns de manera internacional amb visió global innovant contínuament, cercant valor afegit amb eficàcia i rigor. Ho faig des de l’any 1991. Diuen que tinc carisma per aglutinar gent fent equip entorn dels nostres objectius. Tenim oficines a Mèxic, Panamà, Corea, Singapur, Vietnam… Doncs mirin, del Barça també en vull fer una bona empresa multinacional amb els mateixos paràmetres i una gestió comparable: global, pionera, innovadora, rigorosa, eficaç, amb valors i 100% catalans en ambdues empreses. Al Barça som coneguts arreu, respectats i envejats. Tenim oficines a Hong Kong i Nova York i n’obrirem a Sao Paulo… El rigor en la gestió va arribar al Barça en la meva primera junta com a directiu de Sandro Rossell. Això ens obliga a guanyar diners cada any i a no endeutar-nos innecessàriament. Nosaltres mateixos vàrem fixar i incloure als estatuts la limitació obligada d’una ràtio màxima d’endeutament sobre l’EBITDA de 2,5, a complir i que, com ens ha passat aquest any (derivat d’haver hagut de fitxar per a dos anys) si un any es supera cal corregir-ho l’exercici següent o la junta hauria de dimitir. Hem de seguir mantenint-nos com l’equip líder mundial. El Barça és admirat i respectat al mon. El nostre relat és senzill: volem ser un Club diferent dels altres. No volem ser un dels millors equips, com altres a Europa fan. Nosaltres volem ser un Club, el dels nens. Diferent. Millor que cap.»

—Doncs sort de la treva d’avui. Semblaria que  tant la UEFA com la FIFA els vulguin crucificar.
—Anem a pams. Cal distingir. La UEFA (Union of European Football Associations) és la confederació de 55 associacions estatals de futbol (llevat de les nacions que formen el Regne Unit, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, que hi participen de manera separada), l’ens que governa aquest esport a Europa. Es fundà el 1954 i avui té la seu a Nyon (Suïssa). Organitza els campionats nacionals, com la Lliga de campions de la UEFA des de 1955 (bé que fins el 1992 es coneixia com la Copa Europea de Clubs), la UEFA Europa League (coneguda com la Copa de la UEFA de 1971 al 2009), l’Eurocopa de seleccions masculines des de 1960 i la femenina des del 1984, a banda de les eliminatòries de les Copes Mundials de Futbol.  A més de cura dels  reglaments, control de premis i promoció del futbol, és una de les sis confederacions que pertanyen a la FIFA, juntament amb les confederacions Sud-americana, Asiàtica, Africana, i d’Oceania i, finalment, del Nord, Centreamericana i el Carib. La FIFA (Fédération Internationale de Football Association), fundada el 1904, amb seu a Zuric (Suïssa) és la institució que governa les federacions de futbol de tot el planeta i organitza els campionats mundials, els tornejos olímpics i altres competicions. També s’encarrega de fer les reglamentacions per als jocs de l’esport per mitjà de la Directiva Internacional del Futbol Associació (IFAB: International Football Association Board). Agrupa 209 associacions o federacions de futbol de diferents països, 17 més que l’ONU, quatre menys que les Associacions de federacions d’Atletisme i bàsquet, ambdues amb 213 federacions.

— Ara bé la qüestió bàsica rau en la força que tenen, ja que, a la vigília de cada partit fan l’elecció de l’arbitratge que toca a cadascú, fet com sabem molts cops absolutament determinant. A més ambdues brillen precisament per la seva opacitat. El Barça, el gener del 2015, va ser el primer Club de món a trencar amb la FIFA. Del president Havelange vam passar a Blatter, acusat de corrupció el passat maig, juntament amb el vicepresident Michel Platini, que presidia la UEFA des del 2007. Blatter convocà eleccions a la presidència de la FIFA per al proper 26 de febrer. No hi ha perill d’edulcoracions? Com es posicionarà el Barça? Quin és el vostre candidat a la FIFA?

—Ja ho veurem. La FIFA és una entitat molt lucrativa, sense propietari on el president ha de ser elegit per un centenar de persones i escreix. Caldria començar per limitar a dos els mandats. Volem veure els canvis per restablir els ponts de diàleg. Des del passat octubre és secretari interí Issa Hayatou. Gianni Infantino, actualment Secretari General de la UEFA, ha dit que es presentaria com a candidat i té números. Però el que és important és distingir els dos ens.

—Però la UEFA sembla una oligarquia i el Barça es diria que dins no hi te gent que els defensi suficientment
—Cal dir que el Barça te un gran pes a la UEFA, en concret a tot el que fa referència a competició, reglaments, etc. No participem però, al comitè d’ètica. El Barça no té males relacions amb la UEFA. Actualment som el primer club del mon. Tenim molt crèdit, El Barça fa part d’un total de 15 membres del Comitè executiu de l’Associació Europea de Clubs, la ECA, i enguany a més fa part dels quatre membres del consell d’estratègia de Futbol professional (PFSC) juntament amb el Milà, l’Arsenal i el CSKA de Moscou. Així en relació a la pregunta anterior, podria ser que la ECA s’inclinés consensuadament per un sol candidat i si aquest fos Infantino, a nosaltres ens semblaria bé. El nostre vot el consensuarem a l’ECA, i coincidirem si l’escollit és un home del futbol i amb compromís europeu. El que passa és que amb la sanció per les estelades es van passar de quatre estacions, per dir-ho d’una manera  col·loquial. Per això ara, però això no ho escrigueu, fa la sensació que les comissions de la UEFA, és a dir els directius, s’han imposat a la junta o comitè executiu. Nosaltres el que volem és anar a explicar-los la situació amb arguments. Ho vàrem fer a la primera sanció, que ara veiem no varen entendre.

—L’advocadessa ucraïnesa Anna Bordiugova, inspectora d’ètica i disciplina de la UEFA, quan li van passar un vídeo com a delegada de la UEFA amb el públic enarborant senyeres a la final de la Champions amb la Juventus a Berlín el juny passat, cosa que només havia retransmès TV3 i ella no havia vist pel canal internacional de TV, els aplicà l’article 16 dels estatuts de la UEFA que ve a dir que en els camps no hi poden haver manifestacions polítiques, religioses, sexistes… I va trobar “inadequades” les senyeres. La UEFA va multar al Barça amb 30 m €. Li va passar el vídeo una mà negra o blanca?

—El delegat de la UEFA al partit havia qualificat d’«impecable» el comportament de l’afició. I, de problemes de banderes n’hi ha hagut a molts d’altres llocs. També de xiulets. I han multat molts clubs. El mateix Platini em va parlar de les banderes corses. Ningú no recorda una bandera nazi en un estadi? Mirin, d’estelades n’hi ha hagut des del 92 a la final de la Champions a Wembley. I n’hi va haver a la final de Roma i també enguanya Tiblissi per la Supercopa d’Europa amb el DSC_0073bé+Sevilla. No poden prohibir una manifestació pacífica amb una bandera que és històrica. La República va derogar per llei un Decret Llei de Primo de Rivera prohibint l’estelada i aquella llei republicana segueix vigent. Per tant ara mateix és absolutament legal. Ni Franco ho va tocar. Tampoc ho anoteu això…, ni se’n devia recordar.

—Doncs, en què es basen?
—M’he llegit els arguments de la sanció, que ara és de 40 m€ i també per les estelades però en aquest cas al partit de la segona jornada de la Champions amb el Bayern Leverkussen . La Comissió de Control, Ètica i Disciplina de la UEFA no parlen de senyeres sinó de banners (‘pancartes’) i posen la sanció per combinar els banners amb els crits d’«Independència» als 17’, 14”. En diuen  el «Momentum 17:14». Però això no ho podíem deixar passar. D’aquí el recurs  al Comitè d’Apel·lació. I si convingués aniríem al TAS (Tribunal d’Arbitratge Esportiu) de Lausana (Suïssa). Estem disposats a arribar a Estrasburg, si cal. El Club no ho pot fer, però hi ha una iniciativa del president de la Confederació Mundial de Penyes, a la que es poden sumar tots els socis per recórrer a la justícia ordinària i arribar fins el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. La junta considera sagrada la llibertat d’expressió. Avui mateix el director de comunicació de la UEFA i també el cap de premsa s’han reunit amb la premsa a Barcelona i han anunciant que no faran més sancions. mentre duri el recurs que ha cursat el Barça. Tot això de fet ja ens ho havien dit a nosaltres, però per si un cas hem seguit amb les demandes. Demà però ens podrien sancionar a partir de l’article 14 dels estatuts, si es xiula l’himne de la Champions, tot i que han comentat que es referia a Himnes nacionals. De fet sancionen equips anglesos si xiulen l’himne de la Champions.

—El que caldria és derogar els articles que permeten la hipocresia de la doble moral. Sempre s’han mostrat banderes i s’han xiulat himnes!
—Hem de caminar-hi, però no tot s’assoleix en un dia. Malgrat tot, no ho tenen fàcil. En d’altres països d’Europa, el responsable del que passa a l’estadi és l’estat o el club; aquí a l’estat espanyol la responsabilitat és individual, cal assenyalar les persones que tenen un mal comportament. I si xiular ho és, caldrà identificar els que xiulen, un per un.

Passen els vins —blanc i negre d’Heus D.O.Empordà— i l’aperitiu: Mini-steak tàrtar amb mostassa, guisat de peix al pebre vermell (‘cebiche’) i croquetes de cap i pota.

Passem a una altra crucifixió: el tema dels nens. «Hi a més de 25.000 nens que juguen a tota la pell de brau… i només el Barça passa per dolent», deixa anar en Pere.
—En aquest punt pensaria que el Barça es va equivocar contractant nens contra la normativa de la FIFA, malgrat que era una pràctica habitual per a tots. El Barça ho feia malament des de l’any 2001. Ara mateix dons hi ha molts nens que no compleixen. La normativa no te sentit. Els clubs, fa temps, havien d’haver demanat que es canviés. Existeix per oposar-se a la pràctica d’alguns agents malànimes que portaven una dotzena de xicots africans, fracassaven i els deixaven tirats. Cert, hi ha molts nens contractats per clubs de diferents esports a Espanya: bàsquet, tennis… Ara bé, en el cas del futbol, no tots els clubs europeus estan d’acord en aquesta mena de contractes, per dues raons: una, demanen procedència arrelada al territori, perquè tothom vol Xavis, Piqués, Pujols o Bartres; dues, perquè no tenen un mínim potencial econòmic per fer-los. Per resoldre-ho, ho han de fer els afectats. Aquí tenim uns quants pares afectats i s’han constituït en associació per tal de poder reclamar-ho.

—El que no pot ser és que en uns casos es faci la vista grossa i aquests bordegassos juguin i en d’altres, com en el cas del Barça, es miri tot amb lupa.
—Cert. Per això hi ha pares de nois que podrien ser al Barça afectats per aquest tema que estan fent passes legals i s’han constituït en associació per tal de poder obtenir l’aplicació dels drets humans i dels drets dels nens en aquest cas. Legalment, la Federació el que ha fet, és deixar-los jugar en categories inferiors, de segona A o B en avall.

—Qualsevol empresa disposa d’una àrea de RRHH, en el cas del Barça hi ha alguna àrea semblant o equivalent? La Masia més aviat és paradigmàtica en el sentit formatiu.
—Sí que n’és. Tenim, molt bon equip de gent, tant a la part esportiva, en què els noiets es divideixen per edats, dels 8 fins als 15 anys sota la direcció de Jordi Roura i Aurelio Altamira, dels 15 als 18 amb en Pep Segura i més de 18 amb en Robert Fernández , com en la part educativa. I aquesta està relacionada amb l’altra. Pot esdevenir-se, per exemple, que un bon jugador no jugui un partit per males notes. Des del punt de vista acadèmic, per al batxillerat, per exemple, els nens no es desplacen: són els professors que vénen a donar classes a la Masia. Altrament penseu que, dels 400 nens més o menys lligats al futbol base, a la Masia, sota la batuta de Carles Folguera, hi ha uns 60 (hi són només entre els 13 o 14 anys i els 18). I amb Pere Gratacós encarregat de la formació i Masia 360 (una oficina de suport a esportistes i tècnics, amb dos objectius: transmetre els valors del Barça i dotar els atletes de les eines pel seguiment i la formació de l’individu treballant els eixos emocional, acadèmic i social).Els altres s’eduquen a casa com els xavals normals. En aquest tema voldria que el Barça fos molt curós de cara al futur. Si el Barça som un 5 estrelles com a Centre mèdic, també ho hem de ser com a formadors. Però, el problema són…

—Els diners, els fitxatges…
—Justa la fusta. La formació és un valor afegit. A Espanya haurem d’acabar legalitzant unes contraprestacions econòmiques, tal i com fan a Europa. Valoren el que val un nen per formació, per exemple 90m €. Si un altre club el vol, paga l’import i tots contents. Aquí a xicots de menys de 18 anys, enguany, els prometen fortunes.

—Els drets de recompra, funcionen molt bé, no?
—Si. Ara no fem cessions, ja que el jugador cedit segueix pensant que és del Barça i la experiència demostra que no és bo per a ningú.

—I ve Guardiola i s’emporta Thiago Alcántara per cap diner cap al Bayern.
—Això no és ben bé així. Guardiola no s’endú ningú. És el jugador que comença a fer comptes. «Tinc vint anys i la meva posició està coberta per un quants temps», es diu. I acaba volent marxar, com en el cas de Thiago, ja que l’esmenteu, perquè no juga. I el Barça cobra la clàusula de 27 M€.

—La darrera crucifixió del Barça la sofreixen els jugadors a la pell amb la persecució fiscal que han de suportar. No els desequilibra?
—Hisenda a rel del cas Messi, primer inspeccionat a Espanya, va canviar el criteri, particularment pel que fa al tema d’imatge. Des de llavors afecta a tots els jugadors d’Espanya, no només als del Barça. I als nostres jugadors, més aviat els emprenya un fet: que només surten ells a la premsa. Mirin, d’ençà del cas Messi, jugadors de tot Espanya han corregut a fer declaracions complementàries, d’arreu d’Espanya! Però, noi!, només surten els noms dels del Barça. Sap què diuen alguns? «¡Què mierda que vine a España!». Certament , en d’altres llocs tenen altres tactes i tractes fiscals. I quan a Messi, el club empara i recolza completament el jugador.

—Messi haurà d’anar a judici per presumpte frau fiscal, només per què l’advocacia de l’estat manté l’acusació, contra l’opinió de la fiscalia que va retirar la querella. L’advocada de l’estat del cas, es diu Marta Silva, directora del servei jurídic de l’estat, que va formar part de la directiva del Madrid (2000-06), filla del ministre franquista d’Obres públiques Federico Silva i fundador del PP i neboda de l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta (encausat en la causa de la comptabilitat secreta del PP i curiosament quant ella era a Sacyr suposadament la empresa va fer aportacions de 480 m€ en diner negre a la caixa B del PP segons diuen els “papers de Bárcenas”). Finalment és membre de la Gloriosa (promoció d’advocats de l’estat del 96 molts dels quals ocupen alts càrrecs a l’administració pública i a grans empreses privades espanyoles. Per exemple el marit de la  vicepresidenta del govern Soraya, Iván Rosa, gran assessor de Telefònica). També va ser la responsable, com a màxima representant de l’Agència Tributària, de l’acusació i judici contra el Barça pel fitxatge de Neymar. Un cas de parcialitat tant flagrant, no es pot denunciar?
—Efectivament així ho semblaria, malgrat que ens diuen que és totalment imparcial. Miri, jo he estat imputat, en una forma que la podríem qualificar com a molt rebuscada, per unes retencions d’IRPF fetes pel FCB al tipus del 24,75%, que el fiscal de l’estat diu hauria de ser del 52%.

—Li esmentarem uns noms i vostè afegeixi el que vulgui. El ministre d’esports era fins fa ben poc el senyor Wert, que volia “espanyolitzar els nens catalans”; el seu Secretari d’Estat, el senyor Cardenal, que transmetia ordres a la Federació. L’advocadessa de l’Estat, senyora Marta Silva, que pot atiar fiscals, advocats de l’Estat i inspectors contra el Barça. Aquí ni la dona del Cèsar vol aparentar ser honesta. Van a sac.
—No vull ni puc afegir res; insinuen més coses de les que jo puc saber. Recordin que estic acusat per uns simples tecnicismes de doble imposició entre Espanya i Brasil en el fitxatge de Neymar. Sempre s’ha distingit entre salari i traspàs. Els nostres assessors fiscals del despatx Cuatrecasas ens diuen que ho vam fer bé, però es que a més, fins i tot vàrem aprovisionar pel pitjor cas i com a signe de bona fe. De fet hores d’ara l’Audiència Nacional sembla que els dona la raó, quan no troben cas que els afecti com a tals i ho han traslladat als jutjats territorials en aquest cas a Barcelona, d’on no hauria d’haver sortit. Però  ara ja tenim el cas Neymar dos a l’Audiència Nacional. Es tracta d’una querella presentada pel fons d’inversions DIS que haurien de resoldre’s exclusivament amb el Santos FC, tal i com l’informe del fiscal i el mateix jutge Pablo Ruz anteriorment ja els hi va comunicar en la inadmissió inicial. A més el jutge Ruz va expressar la consideració que els 40 milions eren salari i no un traspàs, tal i com defensava el club. Dues entitats de Brasil que es venen a querellar en territori espanyol i no al Brasil com sembla correspondria i opinen els experts?

Passen el primer plat: saltat de verdures i bolets amb ou escumat. Un plat que els àngels hi canten.

—A Espanya hi ha molta gent del Barça. Sobretot la més progressista i antifranquista.—De tota mena. Hem d’arribar a tota aquesta gent; ens han de sentir  propers
—Deixem-nos de misèries i anem a allò que ha de convertir el Barça un club líder diferent. Expliqui’ns això de l’«Espai Barça».

—De fet l’Espai Barça ja ha començat a caminar. Recordeu que la nostra màxima és que volem un Barça dels nens, és l’objectiu i allò que ens ha de fer diferents. A Sant Joan Despí ja hem completat la reordenació de l’espai amb l’ajuntament. Enguany estem en la fase de fer-ho a les Corts. Ho porta Jordi Moix, comissionat de l’Espai Barça i responsabDSC_0070bé+le de l’Àrea de Patrimoni des de l’anterior junta. Treballem simultàniament en tres eixos: l’institucional, el tècnic i l’econòmic. Voldríem que mai el finançament limités els recursos del club. Altrament,
ara, la gent de les Corts ens vol on som; per això ens hem oblidat de fer-lo a cap altre lloc proposat anteriorment. Ja hi ha seleccionats 8 equips de treball per a la remodelació del Camp Nou sobre 26 presentats (Aecom + B720 Arquitectes, Arup Sport + Taller d’arquitectura R. Bofill, Big + Idom + Baas Arquitectes, Gensler Sport + Oab, Hks + Cox + Batlle i Roig Arquitectes, Kss + Mateo Arquitectura, Nikken Sekkei + Pascual i Ausió Arquitectes i Populous + Mias Arquitectes + RCR Arquitectes) i 6 per al nou Palau Blaugrana sobre 19. Tindrà capacitat per 105.000 espectadors i es parla de les grades digitals i tot. La tria la farà un jurat format per 9 persones, cinc membres del club, tres membres del COAC i un membre de l’Ajuntament de Barcelona. Els representants del FC Barcelona són Josep Maria Bartomeu, Susana Monje, Jordi Moix, Emili Rousaud i l’arquitecte Juan Pablo Mitjans, fill del l’arquitecte del Camp Nou; per part del COAC, el degà Lluís Comerón i els arquitectes Arcadi Pla i Joan Forgas, i per part de l’Ajuntament, Aurora López, gerent d’Urbanisme. Institucionalment ja hem parlat amb veïns afectats per les 20Ha que ha de tenir l’«Espai Barça». L’Ajuntament té tota la informació, hi hem consensuat el plec del concurs que hem preparat i facilitat als estudis o equips d’arquitectura seleccionats, que compta amb més de 1.500 pàgines, amb tots els racons ben detallats, fins i tot les funcionalitats de tots i cadascun dels espais. Inclosa l’afectació al barri, i els nous espais i serveis que hi tindran. L’operació portarà molta gent. Un cop al desembre el jurat triï l’equip de treball, portarem el projecte als veïns. Tot i que ja ens reunim amb l’alcaldessa, fins disposar del projecte final no ho farem intensament.

En Pere parla del negoci que va veure a l’Alianz Arena del Bayern de Munich, a títol comparatiu; en Miquel li preocupa no es caigui en el disseny per davant del negoci; en Francesc demana que les entrades als partits de futbol portin el transport integrat; una altra persona posa pegues a l’Aurora López qui diu: «Un bon projecte pot resultar una mala arquitectura si està mal manat», deixa anar algú més. El senyor Bartomeu somriu a tots i es fa proper. No se sent incòmode amb cap de les preguntes i no se i ennuega cap resposta. No troba malament això del transport integrat, perquè a les taquilles del Barça ja es vénen tiquets per al Bus Turístic, descomptes per a determinats establiments i coses per l’estil. Només cal un acord amb l’Ajuntament. Algú es queixa dels horaris. En Jordi fins i tot explica que, si hi ha partit, si ja li és difícil entrar al pàrquing de  la Universitat, sortir li resulta impossible. El President consulta el telèfon i li diu amb qui ha de parlar… «L’Ajuntament,  a l’hora de la veritat, no posarà entrebancs?”, demana un entès.
—L’Ajuntament té tota la informació, amb més de 1.500 pàgines. Hi ha sintonia. L’operació portarà molta gent a la zona. L’Alianz Arena no pot obrir cada dia i té unes 800.000 visites anuals. Nosaltres partim dels 2,2 milions de persones que ens visiten anualment, de les quals 1,5 milions van al museu i fan compres. El nostre és el museu més visitat després del Dalí de Figueres i genera 27 M€ l’any. Volem un estadi obert tots els dies de l’any per a tothom, llevat dels dies de partit. A partir del proper any, l’estadi s’obrirà més  temps abans dels partits i es tancarà força després. Hi ha d’haver restaurants amb bona gastronomia i d’altres amb preus normals. Els de vosaltres que veniu d’Olot, en un partit que comença a les 4 o les 5 de la tarda, no us sortia més a compte dinar a l’estadi? Hi haurà bars, sales per poder-s’hi estar, amb pantalles de TV per reviure els gols. Els germans Iglesias adjudicataris del concurs obriran un nou projecte gastronòmic de restauració a l’estadi i tindran cura de la recuperació de residus. Els germans Iglesias són els propietaris de l’Espai Kru, la marisqueria Rias de Galicia, el bar de tapes Cañota i altres negocis amb els germans Adrià com Tickets, Pakta o la taqueria Niño Viejo i la divisió de càtering Singularis, de Serunión. De fet Singularis serà el proveïdor dels serveis de catering per hospitality i els xefs dels restaurants de la oferta gastronòmica. L’«Espai Barça» esta generant expectatives a tot el barri de les Corts.

—Tenen calculada quina és al repercussió del Barça a la ciutat?
—Sí, l’estudi fet per Deloitte mostra com el club genera un efecte tractor en l’economia, turisme, ocupació i en la recaptació fiscal de la ciutat. Així per la temporada 2013-2014 l’impacte econòmic va ser de 759 M€ anuals, l’1,2% del PIB de la ciutat que amb l’Espai Barça calculen arribarà als 826 M€ i els 16.628 llocs de treball mantinguts l’any. A l’any 2021 però, calculen que juntament amb l’activitat del club arribarà als 917 M€ i 18.523 llocs de treball Fiscalment es tradueix en 219 M€ anuals per a les arques públiques. Enguany ja estem calculant quina és la incidència a Catalunya. El Barça, exteriorment, té un màrqueting i un predicament excepcionals. Ens segueixen, aviat els 200 milions de persones, per les xarxes socials. Som els primers del món.

—L’Espai Barça no s’hauria de fer fora d’un dels centres de la ciutat, com ara és de facto la zona del Camp Nou?
—Absolutament no. Miri si jo pogués el faria a la Plaça de Catalunya. En termes de negoci generat no te comparació possible, estar a prop o lluny de la gent. Altrament ara sabem que els veïns de les Corts volen que ens quedem allà mateix i és el que hem fet.

Quan parlem de pressupostos la gent s’anima i les preguntes s’amunteguen. «Amb els 328 M€ d’endeutament net i uns ingressos totals per al curs 2015-16  de 633 M€; d’on surten les misses?». «Com es distribueixen?» «Quant cobren els jugadors?» «Quines primes tenen?» «Guanyar al Lliga dóna molt de marge?» «No hauran de dimitir segons els estatuts, si tornen a incomplir per segon any consecutiu, el ratio màxim de 2,75 de deute net sobre EBITDA després que el darrer any ha estat de 3,24?»
—Uf! Es nota que preguntar és gratis. Anem a pams. Dels 633 M€, de fet per ser fidels als números, agafant el darrer exercici aprovat, dels 608 M€ el 66% se’n va en salaris al futbol (que està dins el marge del 55 al 70% recomanat) fins i tot quan com el darrer any guanyem la Lliga, la Copa del Rei i la Champions, que si hi afegim les seccions professionals (bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins) i les no professionals fa una massa salarial (salaris de jugadors, staff tècnic, premis per títols, drets d’imatge, agents esportius, seguretat social i amortitzacions dels fitxatges) que va arribar al 73% el 2014/15. La resta són salaris no esportius (com variables pels títols o de reestructuració), despeses de gestió (com les associades a les participacions a les finals de Copa i Champions i les celebracions o els serveis jurídics) i altres (provisions per riscos en litigis). Guanyar la Lliga dóna poc marge extra; i la Copa del Rei, menys (de fet no té incidència dons no es cobra res si no hi ha un altre títol). Ara, la Champions, sí que en dóna. Les primes es pacten, mai de la mateixa manera, i depenen de molts factors. Al futbol hi ha una trentena de jugadors que podríem dir que tenen sous privilegiats, però s’ho guanyen al camp. Quant al deute, l’anem eixugant cada any, amb l’excepció del darrer amb una inversió superior en jugadors per la sanció de la FIFA. Així i tot des de l’any 2011 s’ha reduït en 102 M€. Seguirem igual. Portem cinc anys complint els pressupostos. A més, la previsió de la propera temporada, amb un menor cost d’adquisició de jugadors (*), pensem obtenir un EBITDA de 120 milions € (15 més que el 14/15) i situar-nos per sota del ratio del 2,5 amb un 2,3 complint amb l’equilibri patrimonial dels estatuts i per tant, poden estar tranquils, no haurem de dimitir. (*) Podem agafar jugadors cedits fins poder fitxar el juny. Penso que, probablement ara, no caldrà fitxar. Compte però eh? que tenim prou diners a la caixa per a poder pagar tots els salaris sense problemes. Com us deia veiem el Barça, del punt de vista de la gestió econòmica, com si fos la nostra empresa.

—Quan pensen vendre en Messi? No seria un negoci? —li etziba l’Enric.
—En Messi, si és per a nosaltres, no el vendrem mai. Ni podem ni volem. Més enllà de la valoració exclusivament esportiva, ningú dubta que és el millor jugador del mon. Algú es pensa que no es guanya el sou? Només amb els patrocinis que revaloritza i aporta, qualsevol adversari n’estaria encantat. Espero que en el Mundial del 2018 encara estigui, i ben content i feliç com ara, entre nosaltres.

—I si és ell a voler canviar d’aires?
—Ni m’ho plantejo. Qui el vulgui, ja sap que la clàusula és de 250M€. I ja en pot preparar 250M€ més per a Hisenda. Qui pot fer aquesta despesa?

—Diuen que Messi i Neymar Jr. guanyen més amb els patrocinadors sols que no pas amb el salari.
—Això jo no ho sé. El que tothom veu és que Neymar, ara que Messi ha estat lesionat, s’ha carregat l’equip a l’esquena.

Parlant de jugadors el galliner de tertulians s’esvalota de nou. Que si amb l’uruguaià Luis Suárez conformen el trident més letal de la història del Barça, que si les xifres de gols de tots tres van ser rècord la temporada passada a Europa, que si el Suárez ens el volia pispar el Madrid, que si tomba, que si gira. Fins que algú deixa anar: «És cert que Suárez és al Barça per amor?»
—Això us ho hauria d’explicar ell. No sé què sabeu.

—Que s’havia enamorat d’una companya el col·legi i, encara que els 18 anys fou contractat pel Nacional de Montevideo, sempre havia volgut venir a Europa perquè la família de la noia havia vingut a viure a Barcelona.
—Ho sabeu tot. Què més sabeu?

—El que és públic. El 2006 va assolir ser traspassat al Groningen per un milió de dòlars. D’allí passà a l’Ajax l’any següent per 7,5M€. Venia a Barcelona sempre que podia. En el mercat d’hivern del 2010-11 fou traspassat al Liverpool per 26,5 M€ i escollit el millor davanter d’Europa segons el Centre Internacional d’Estudis de l’Esport. Ja s’havia compromès amb la mare dels seus fills i seguia volent venir al Barça. L’estiu del 2014, quan es va fer oficial el seu traspàs al Barça per 80 M€, compartia la Bota d’Or europea amb Ronaldo.
—També sabeu que des del 2009 trucava cada any al Barça per si el necessitàvem? La Junta finalment va decidit fitxar-lo. (En aquest punt intervé el senyor Lee, que és la discreció amb persona, i afegeix: “Encara que no ho vulgui dir, Suárez va ser un fitxatge de Bartomeu”). Vaig fer unes trucades al Pere Guardiola. Era a punt de fitxar pel Real Madrid. Això no ho podeu escriure.

—Però si ho van publicar els diaris esportius!
—Un home que era a Europa per amor no ens podia fallar. Quan el juny del 14 va passar allò de la mossegada a Chiellini i la seva sanció el vaig trucar. Sabeu quina va ser la seva reacció? Es va emocionar dient-me que tothom li havia girat l’esquena i només el Barça li donavDSC_0066bé+a suport.

Tothom troba el cas admirable. La tertúlia es torna a engrescar amb el tema els jugadors. «Tenim, el mig camp cobert, però ens falten defenses.» «Cal donar oportunitats a Bartra i no fitxar a la babalà. Fontàs també deia que al Barça li sobraven defenses.» «Qui es troba a faltar  és Pedro.» «Al mercat d’hivern vindrà Nolito…» El President deixa parlar tothom i només somriu.

—Hi ha diners per fitxar? —se l’interpel·la a la fi.
—Això no ens preocupa.

—Recordi el lema de Cruyff: “Els diners han d’estar al camp i no al banc”.
—Ara el que hem de fer es desitjar al Johan una bona i feliç recuperació.

—Què va passar amb Puyol?
— És una persona molt exigent amb si mateix i s’ha fixat nous reptes. Un dia potser tornarà al Barça .

—Serà quan els directius cobrin.
—Això també ho hem de millorar en el futur. Almenys proposar unes dietes per la dedicació. Penseu que ara mateix paguem fins i tot les entrades que ens demanen els amics o familiars. Només ens en repartim quatre per cadascun, qui en necessita més les ha de pagar de la seva butxaca. O si anem amb l’equip a un desplaçament i la parella ens hi vol acompanyar, el cost del bitllet va al nostre càrrec.

—Xavi sí que tornarà.
—Veig Xavi com un gran entrenador del Barça.

Serveixen el segon plat: suquet de peix a l‘estil tradicional.

—Expliqui això del «Barça Universitas», que porta Jordi Monés.
—Recordeu que volem diferenciar-nos, així que més enllà de la Fundació centrada amb els nens, estem pensant en alguna formació universitària. Serà la Universitat del Barça, denominada així per no infringir cap norma. Es tracta de consolidar acadèmicament els camps de coneixement que té el Barça, tant en l’àmbit esportiu com mèdic, jurídic, administratiu, legal, periodístic, del màrqueting, fisioterapèutic, de preparació física, de gestió, de gastronomia per a esportistes… Nosaltres generem molt de coneixement i l’hem d’aprofitar i oferir a qui vulgui a més de rendibilitzar fent màsters, postgraus i el que faci falta. Podem oferir professors: metges, advocats, físios….Volem associar la marca Barça al coneixement per ser diferents dels altres clubs del món. Volem mantenir l’excel·lència, estar el dia amb tots els avenços científics i intercanviar i transmetre aquests coneixements. S’estructurarà, de moment, en cinc àrees: salut i medicina esportiva, rendiment esportiu, tecnologia i innovació i ciències socials. Ja hem signat precontractes amb algunes universitats com les de Barcelona, Harvard, Vic o Columbia així com amb el MIT (Massachussets Institut of Tecnlology).

DSC_0079bé+

 

—Però la seva nineta dels ulls és la «Fundació Barça».
—Ha de ser l’eina per esdevenir veritablement globals. La gent, avui, sobretot fora d’aquí, és del Barça perquè guanya. I si no guanya, què? Doncs ha de continuar sent del Barça! Hem d’arribar els nens d’arreu del món. Volem que el Barça sigui el club dels nens, que es facin del Barça per aquest motiu. UNICEF és un instrument per arribar als nens d’arreu del món i poder-los formar i ajudar. Aquest es el veritable relat del Barça que volem, i és del tot extra-polític. De fet aquest és l’origen d’incorporar UNICEF a la samarreta. Els deutes posteriors d’uns cinc cents milions ens varen obligar a compartir-lo amb Qatar, que ens ha permès recuperar la força econòmica i mantenir el club dins l’elit dels millors i primers clubs del mon i no haver de passar a un segon nivell com hi estàvem avocats.

Serveixen les postres: mousse de gerds i coco  i una copa de Mont Marçal Brut Nature D.O. Cava.

Algú aprofita la dolçor del plat per aprofundir el tema Qatar…
—Primer de tot vull dir que ningú, però ningú d’arreu del món, ni UNICEF, ha posat mai cap pega  pel patrocini de Qatar Airways. A més no hi ha cap lligam més enllà del contracte vigent. Amb Qatar Foundation i amb Qatar Airways hem d’estar agraïts, perquè ens van donar suport en un moment que ens calia. Ells també ho estan. Altrament, hi pot haver problemes democràtics, des del punt de vista occidental, a Qatar, però i quines són  les alternatives? Que no n’hi ha, de problemes, a Rússia o a Xina? Imaginin que haguéssim pactat amb Volkswagen! Mirin, difícilment hi haurà cap marca al món que posi pegues al Barça. I els ponts amb Qatar Airways continuen estesos. Altrament Qatar participa en molts negocis que donen feina a Catalunya, com és sabut, des d’«Iberia» al «Corte Inglés» a SEAT. Personalment no tinc cap problema ètic però tampoc hi ha cap acord.

—Però a la junta de compromissaris d’octubre passat es va presentar,  després d’un llarg viatge, sense haver arribat a cap acord de futur. Diuen que vostè  vol cobrar-los el triplet. Si Emirates paga al Madrid 30 M€ i Qatar en paga 34 M€ al Barça, vostè, s’ha dit,  vol pujar molt amunt les xifres.
—Les xifres les diuen vostès. Jo tinc obligació de presentar un contracte amb el valor més alt possible per als nostres actius. No vull que ningú  pugui dir que ens venem malament. A l’Assemblea vaig dir que negociàvem per 65 M€, tres anys i sense samarreta d’entrenament… Ara mateix però no hi ha res tancat, seguim negociant.

—També vol ingressar més pels drets televisius. Però la lliga està quebrada, no? Hi ha algun pla per a reflotar-la?
—Entenem-nos. A la lliga juguem amb pressupostos entorn dels 600 M€ Madrid i Barça; entre 140 M€ i 150 M€ l’Atlético, el València, el Sevilla i el Bilbao. La resta van de 30 a 50. El que ens costa la secció de bàsquet. Calia una reestructuració. La lliga ingressarà 540 M€. Per al curs 2015-16 el Madrid i el Barça hem decidit congelar els ingressos televisius. Quan els drets superin els 140 M€ anuals, els diners passaran als altres clubs ingressant per tant més, que és el camí de la solució. Un partit en obert es pagarà uns 15/16 M€.

—Si els clubs petits ingressen més es faran més competitius.
—Millor. Hem de continuar tenint la millor Lliga del món. Però em temo que molts esperen els ingressos per pagar deutes amb Hisenda. El gran rival del Barça, però, i de cara al futur, no és cap club en concret, ho és la Premier League, pels fons que maneguen. Al Regne Unit els drets televisius són molt més alts. Hi ha qui cobra 15 M€ bruts. Aquests podran venir amb la bossa plena per pispar-nos jugadors de la pedrera. Amb 15 milions d’abonats, acaben repartint molts diners. Arriben a un total de 3.500 M€, més del doble que el de la nostra lliga. Penseu que el futur del futbol es troba a la grada digital, que en permetrà igualar la economia.

—I el tema els deutes de la junta de Joan Laporta?
—L’auditoria ens va portar a fer la demanda. Ara hem recorregut la sentència  del jutge  ja que va deixar sense judicar el serrell dels 30 M€ de Sogecable sense provisió. Quan tinguem sentència decidirem si és o no acceptable i què fem.

—Seria elegant i es demostraria autoritat si perdonessin…
—O deixar que l’assemblea decideixi. Jo ja tinc pensat què faré, però no els ho penso dir. El problema és que les Juntes del Barça, en el futur han de saber que no poden marxar impunement deixant deutes.

És tard. No acabaríem mai. En Jordi, com si ja s’hagués acabat la tertúlia,  torna a fer el pidolaire. Com a bon paleontòleg sap que la celebració de la copa d’Europa a Wembley els jugadors del Barça la van celebrar sota els dinosaures del Bristish Museum i demana si podria obtenir una foto, que farà servir a les seves classes quan en parla. El president li promet…

DSC_0074bé+S’aixeca la sessió. Com sempre, rere els agraïments,  oferim un obsequi al convidat. En Lluís, que ha estat un corcó tota la nit, és l’encarregat d’oferir-li una litografia de l’artista Josep M. Subirachs (e.p.d.) amb la representació del Cavall de Troia, «perquè el pugui endinsar en els passadissos de la UEFA i la FIFA», li diu. El president es mostra molt agraït. Fem les fotos de rigor a l’Escalinata de l’Hotel. A fora plovisqueja, però no fa gaire fred. A dins el debat ha resultat  ple de tebiors i complicitats.

Biografia (webs de la viquipèdia,  FC Barcelona, esports diari El País – juliol 2015 )

Nascut a Barcelona l’any 1963, és un dirigent esportiu i empresari barceloní. Casat i pare de dos fills, estudia a ESADE i és conseller delegat de les empreses ADELTE Group (enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues) i EFS, Equipo Facility Services (grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals i d’equips electromecànics).

És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Bartomeu va estrenar-se com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu va assumir el càrrec al llarg de 16 mesos, participant activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors.En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora.

A part de ser president, Bartomeu va exercir diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005 va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet (guanyant la lliga 2003-04 i la supercopa 2004), llavors presidit per Joan Laporta, mentre que el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell (guanyant molts títols. Per exemple a fútbol el campionat del mon de clubs-2011, la Champions League-2010-11, la Supercopa d’Europa-2011, 2 lligues espanyoles-2010-11 i 2012-13 i 3 Supercopes d’Espanya-2010,2011 i 2013. També a Bàsquet, Hoquei patins i Futbol sala).

El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Títols assolits durant la presidència de Bartomeu.
-Futbol: Lliga 2014-15, Copa del Rei 2014-15, Lliga de Campions 2014-15.
-Bàsquet: Lliga ACB (2013-2014).
-Handbol: Lliga ASOBAL (2013-14), Copa del Rei (2013-14), Super Globe (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14).
-Hoquei patins: Lliga Europea (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14). -Futbol sala: Lliga (2013-14), Copa de Rei de futbol sala (2013-14), UEFA Futsal Cup (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14), Copa Catalunya (2013-14).

18 Octubre 2015 at 11:22 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep “Pitu” Roca i Fontané, sumiller i copropietari del Celler de Can Roca, dilluns 4 de maig de 2015

Aquest dilluns 4 de maig del 2015, el sopar és especial, perquè el convidat també ho és. Comencem l’àgape a les taules o pupitre-cuines de l’Aula  Tecno-Culinària del CETT, asseguts en els tamborets disposats ad hoc, amb presència dels alumnes que ens preparen un sopar especial davant dels nostres ulls (abans de començar, ens fotografiem amb ells)  i, després, pujarem al menjador de l’Aula-Escola a fer els postres i cafès i acabar la tertúlia.

El grup a l'Aula Tecno-culinària del CETT

El grup a l’Aula Tecno-culinària del CETT

Només d’arribar ja tenim disposat un còctel Ginger royal (jengibre i cava) davant de cada cobert. Bon principi… L’Arcadi comença preguntant-se el perquè d’aquesta realitat que és avui el Celler de Can Roca. «Esteu escrivint pàgines brillants de la història de la gastronomia.» «Perquè ha passat? » es pregunta. Hi veu alguns trets diferencials a partir de la seva coneixença personal dels tres germans. Centrant la presentació en el senyor Josep Roca, el defineix com un dels homes que ha incidit en la història culinària del país a partir de tres paràmetres: vocació acompanyada d’una gran professionalitat, compromís i modernitat, tot plegat amb “creativació”, que vol dir creativitat emocional. Enllà del seu tarannà entranyable, que marca la diferència, com el dels seus germans, són grans. Tarannà de la bona gent del país que és compromís en fer la feina ben feta. El resultat és brillant. Destaca l’orgull que sent pel fet que El Celler de Can Roca sigui gironí i els tres germans ambaixadors catalans arreu del món i explica que Ferran Adrià, abans que el Celler de Can Roca obtingués la primera estrella Michelin l’any 1995, ja li havia pronosticat que els germans Roca serien els successors del Bulli.

Josep Roca, en el seu parlament inicial, cofoi de ser ambaixadors ens sorprèn amb un record emocionat de les pròpies arrels. Sap perfectament que pròpies arrels culinàries són de menú d’hostal, primer a “Can Reixach” de Sant Martí de Llémena, amb la seva iaia Angeleta als fogons. Quan el 1964 va néixer en Joan, a Girona, la seva mare, Montserrat Fontané, feia de cuinera al restaurant Lloret i el pare, Josep Roca era conductor de l’autobús de línia entre Sant Esteve de Llémena y Girona.

DSC_0668-def+«El 1967 —Joan tenia tres anys, i jo un— , els pares obriren “Can Roca”,  un bar-restaurant a la zona de Talaià-Germans Sàbat, barri obrer i popular als afores de Girona, prop d’on s’aturava el bus de Sant Martí de Llémena. El descriu molt bé en Cercás. Vam créixer entre olles, fums, bullici de taules. Jugàvem al bar, fèiem els deures al menjador, i flairàvem els guisats de la mare. Aquell restaurant popular fou la peça clau de la vocació dels tres germans. Ajudàvem entre jocs, el meu germà rere el taulell, jo omplin les ampolles de vi de la bota als sis anys, veient la mare cuinar amb respecte, tendresa i humilitat, i servint els clients de la millor manera possible. Allà aprenguérem generositat i hospitalitat. Sense aquesta base de valors mamat ben segur avui no estaríem on som. Aquestes arrels no les podem ni volem perdre i una de les grans alegries, que mai oblidarem, fou l’homenatge que es va fer als pares, amb els néts presents, a Sant Martí de Llémena. Sempre ens ha agradat un espai coral per seguir aprenent dels valors de tothom. Ens acostumàrem a les maneres simples i encara avui mengen al restaurant dels pares la majoria dels nostres treballadors i nosaltres compartim a migdia el primer plat amb la mare, drets a la cuina, com havíem fet sempre. Quan ens van donar la tercera estrella Michelin, la gent del barri, espontàniament, ens acollí amb un aplaudiment… Fou emocionant per inesperat, però el cert és que mai no ens n’havíem desarrelat.

»Quan en Joan va treure les màximes notes a l’Educació General Bàsica i es matriculà a l’Escola d’Hosteleria, creada a Girona el 1965, vingueren professors a casa dient als pares que uns estudis professionals com aquells per a un noi tan intel·ligent com ell eren poca cosa. Però ell sabia el que es feia. Als 9 anys s’havia fet regalar una jaqueta de cuiner i li van haver de fer a mida, perquè per a la seva edat, no n’hi havia. Acabà els estudis el 1983, als 19 anys. Tres anys després, ell hi entrava de professor… Jo també els hi vaig acabar. Em vaig trobar amb allò que havia de triar entre lletres i ciències i, la veritat, en el vi ho vaig trobar tot. I ara faig de director del curs de sommeliers de la Fundació Universitat de Girona amb l’Escola d’Hostaleria.  L’Escola d’Hostaleria està lligada al Celler. La escola ha estat transcendent, ha consolidat la nostra proposta. La formació és bàsica. Hem aprés molt dels llibres i hem aprés que hi ha llibres per fer. Es pot transgredir des de la reflexió. Hi vam aprendre una cuina menys tradicional, més creativa, que la que feien els pares. En Jordi va néixer 14 anys després del Joan, el 1978. És el nen de la senzilla foto de la nostra web on es veu un xicotet que aprèn d’anar amb bici pels descampats de davant del bar-restaurant, un lloc que va anar engolint immigrants del sud durant els anys 60… En Joan ja en portava alguna de cap, però va ser molt generós. Ens va esperar als dos germans petits per arribar més lluny. Gràcies a això, El Celler de Can Roca avui és triple, amb tres especialistes per al salat, per al dolç i per als vins».

Ens serveixen uns aperitius (snacks): palets o sticks de tomàquet amb una salsa verda, carquinyolis de bacó i xocolata —un contrast de sabors— i olives esfèriques plàsmiques servides amb cullera, que exploten a la boca deixant un gust colpidor. Però en “Pitu” no tasta res i segueix amb el seu discurs. No ens dona temps ni per comentar les delícies magnífiques que tastem i que ens estan preparant allà mateix, els alumnes i professors de l’escola del CETT. Ben segur que de tant a prop com estàvem, ho copsaven perfectament. De fet es va assolir una gran sintonia i equilibri tant de sensacions com d’emocions.

DSC_0669-def+«L’agost 1986 en Joan i jo vam obrir “El Celler de Can Roca”, a frec del bar dels pares. Ens hi vam veure amb cor perquè n’havíem après l’esforç, el sobreesforç i l’austeritat amb què treballaven els pares. I també l’optimisme i la positivitat que ens oferia una cultura de proximitat, del fit a fit. Encara recordo un plat basc, lluç amb vinagreta d’all i romaní , que en Joan havia après amb en Ramon Roteta, la cuixeta de pollastre amb gambes o el parmentier de llamàntol amb trompetes de la mort, que feien les delícies dels nostres primers clients. A finals dels 80 en Joan va conèixer en Santi Santamaria, d’“El Racó de Can Faves” i va passar un temps amb Ferran Adrià al “Bulli”. En 1991, amb en Joan, vam fer una ruta francesa i, a Valence, vam visitar el restaurant de Jacques Pic. Allà vam decidir dedicar la nostra vida a la cuina de creació. L’any següent, en Joan va fer una estada a Vonnas, amb Georges Blanc, i descobreix les aplicacions de la cuina al buit per conservar les propietats organolèptiques dels aliments. Comencem el diàleg amb la ciència. Des d’aleshores, experimentà en els processos de temperatura i duració de la cocció. El joc, el divertiment vinculat a l’actitud positiva ha estat important per la gastronomia. La gastronomia té èxit per la necessitat de vàlvula d’escapament del que pot significar la vida. Ara mateix la cuina passa per davant de la medecina. Estem en una situació de privilegi. Ens sentim incòmodes en comparació amb d’altres camps, com la medicina, ja que ara ens toca fer molts papers de moltes auques. Tot perquè la gent necessita sentir-se bé. Tenim molta responsabilitat i en som conscients que no volem caure en la superficialitat ni en la fragilitat. Sentim molt respecte per la gastronomia.

»Aquells anys treballàvem de valent, amb sobreesforç, cosa que va durar fins al 1997, perquè no volíem endeutar-nos tot i necessitar un nou local. El 1995 inauguràrem la “Torre de Can Roca”, espai per a banquets a cent metres del restaurant, cosa que ens permeté renovar-lo una mica poc després. Aquell any se’ns va atorgar la primera estrella Michelin. No vam voler que se’ns pugessin els fums al cap. Ni els de la cuina ni els altres. Vam raonar-ho com una situació de privilegi que ens permetria treballar amb més intenció, com hem volgut seguir fent fins ara. Mai no ens hem volgut moure d’un projecte lligat al territori, a la ciutat de Girona i al país. Tot és en els llibres i no hi ha res prou ben documentat en els llibres. Calia començar pel principi. Per què un bistec a la planxa s’encongeix i treu aigua?»

DSC_0681-def+Per deixar-lo tastar els aperitius algú fa un incís i segueix parlant de la cuina al buit (els ingredients es conserven en una bossa on es practica el buit abans de segellar-la i ser sotmesa a un tractament tèrmic en un mitjà humit o líquid amb temperatura controlada —forn de vapor, banys maria termostàtics, vaporares o autoclaus—; així els aliments conserven les seves propietats organolèptiques). Resulta que el 1996 en Joan invità a l’Escola d’Hosteleria George Pralus, autor el 1985 de La cuisine sous vide à basse température et ses avantages. Amb en Salvador Brugués investiguen la tècnica de cocció a baixa temperatura tenint en compte les aportacions d’Hervé Aquest fisicoquímic francès que treballa a l’Institut National de la Recherche Agronomique, de qui s’acabava de traduir Los secretos de los pucheros. Roca i Brugués acabarien publicant La Cocina al Vacío el 2003, obra pionera a Espanya, reeditada el 2014, quan ja hi havia al mercat altres aportacions valuoses com les de Douglas E. Baldwin Sous Vide for the Home Cook (2010) i Nathan Myhrvold Modernist Cuisine en Español (2011). Algú pondera com ha influït la cuina al buit en la industria alimentària. I ja que parlem de llibres, algú esmenta el de Pau Arenós, Els genis del foc (Barcelona: Empúries, 1999), on es fa un retrat de deu xefs catalans d’avantguarda, un veritable manifest fundacional d’una nova manera d’entendre la cuina. Joan Roca hi diu que la seva cuina evolucionada «ha florit amb esplendor gràcies a les arrels tradicionals, alçada damunt del pilar inamovible de la família.» També se citen els llibres de Jaume Coll, El Celler de Can Roca, una simfonia fantàstica (Edicions Domeny, 2006) i el de Jordi Roca, Dolces sensacions (Barcelona: Ara Llibres, 2007) fruit de les seves receptes a la revista “Cuina”

El senyor Roca re-emprèn el discurs:

«Del 94 al 97 van ser anys durs. El 96 vam fer una renovació del local, abans de traslladar-nos, el novembre del 2007, quan el vam poder comprar Can Sunyer, l’antiga Torre de Can Roja, l’actual ubicació del restaurant, una casa del 1910 que no vam poder comprar amb anterioritat. Van ser anys d’investigació i de treball. A partir de 1997, amb Narcís Carner, un altre company de l’Escola, vam desenvolupar el roner, un termòstat que permet crear una temperatura constant d’entre 5º a 100º per cuinar al bany maria amb la màxima precisió. Enllà de les precoccions, desenvolupem la manera de cuinar en la immediatesa del servei, disminuint les temperatures de cocció. Coincidint amb la reforma del restaurant, es retira el carret de postres. Havia arribat al celler un mestre de la cuina dolça, el gal·lès Damian Allsop, xocolater extraordinari, i el germà petit, en Jordi, s’havia fet fort al seu costat com a ajudant. Tres anys després, el 2000, en Jordi es faria càrrec definitivament de la cuina dolça del restaurant. Ja estàvem tots tres germans ubicats: en Joan, per a la cuina salada; en Jordi, per a la dolça, i jo, per a la mentalitat líquida. En aquells finals del 90 havíem entrat en una nova fase de cuina d’autor.»

DSC_0682-def+Ens serveixen les tapetes: tataki de tonyina, canelons de pollastre i tòfona amb beixamel d’ametlles (una delícia), dumpings de cua de bou, escuma de foie i cacau (una altra delicadesa) i bacallà al vapor amb pèsols i pa de fetge. Ho reguem amb vins catalans, magníficament escollits pel sumiller del CETT, el Sr. César Canovas, prou conegut pel nostre convidat; concretament La Vinyeta Llavors blanc (fet amb garnatxa blanca i macabeu criats en bota de roure, un magnífic exponent dels joves i prometedors productes de l’Empordà) i Sota els àngels Flow negre (el primer vi creat per l’assessor de la bodega Fredi Torres, amb llarga experiència en producció de vins al Priorat). Algú recorda algun plat d’aquells anys com “Garrí ibèric amb salsa pimentada i terrina d’alls i codonys” o “Anxoves, trufa i merlot”, amb el vi texturitzat i emplatat.

«A partir del 2001 el vi esdevingué punt de partida per al procés de creació dels plats. Després incorporàrem el fum amb molècules grasses. En la postra “Viatge a l’Havana” s’aconseguí poder retenir a la boca el sabor del fum d’un havà. Fou un gran postra d’en Jordi, que aquell mateix any s’introduí en el món de la gelateria amb el mestre Angelo Corvito. I la introducció de la bergamota fou el punt de partida dels postres amb perfums. La primera “Adaptació del perfum Eternity de Calvin Klein” obrí un reguitzell de plats que partien d’un concepte inèdit en cuina fins aleshores: captar l’ànima volàtil d’un perfum, desxifrant-ne la fórmula i adaptant-la a una realitat comestible. Amb “Escamarlans al fum de curri” vam aconseguir fixar les aromes volàtils de les espècies en torrefacció en el producte durant la cocció.»

—La segona estrella no podia fallar i arribà aquell 2002. Quina actitud van prendre?

DSC_0680-def+«En primer lloc, que érem un equip de moltes persones. El Celler no som només tres germans. L’equip és transcendent i impactant. Això justifica el creixement. Creativitat i transversalitat. També la sort suada i la de la gastronomia avui.  Actualment som 75 persones en plantilla per a 55 comensals. Segonament, volíem ser conscients de l’aspecte èpic de l’actual gastronomia, sense caure en la salsa rosa ni en la groga, sinó adonant-nos de la responsabilitat que ens queia al damunt. En tercer lloc, que amb la nostra cuina no volíem renunciar a sentir; enllà de la faula i el relat, hi el sabor, els sabors del Mediterrani, més enllà d’altres factors intangibles: sort, excel·lència, innovació, gestió… La història sembla una faula, un conte, d’un relat que te a veure amb allò que ens recorda gastronomia, i intangibles, i sabor. En el futur serà important la excel·lència des de la innovació. Revolució emocional. Necessitat de la societat a no renunciar a sentir, a compartir el que te a veure amb els intangibles. Però no volíem perdre per res la part límbica i emocional de la cuina. Volíem seguir oferint menjar i beure amb una contundència transversal i apassionada. La nostra havia de ser una parcel·la justa, clara i contundent. En Ferran Adrià i també nosaltres hem canviat el món de la cuina. El sabor del mediterrani del Ferran és l’inici del trencament. El prestigi ens obria grans possibilitats i les havíem d’entomar amb responsabilitat. Cuinar amb llibertat sense el pes de la tradició, ha estat fonamental. També compartir amb d’altres tècniques, nous coneixements, nous productes. A França això és el que ja no es fa…. Dediquem 250.000 € en investigació i per poder formar cuiners fent pràctiques al nostre restaurant.»

—A Catalunya hem passat del Motel de l’Empordà, al Bulli i al Celler…

«Sí. Vam passar d’una cuina burgesa amb tocs de ruralitat al parc d’atraccions i focs d’artifici de Ferran Adrià, la reinterpretació de la Nouvelle Cuisine. La feina de l’Adrià va ser descomunal. Els cuiners vam passar a jugar a la NBA. A l’any 94 Ferran fa la “Menestra en textures” i la desconstrucció marca un moment importantíssim. Fou mestre en textures i desconstruccions. L’altre gran moment és quan al “New York Times” hi surt en Ferran amb un “Aire de pastanaga” i es parla en portada de  “La nova Nouvelle Cuisine” que ara és a Espanya, llavors Europa i Amèrica van mirar cap aquí. No vam saber aprofitar això de la “Nova Nouvelle cuisine”, però el pas va ser de gegant i les estrelles d’Adrià del tot merescudes. Quan el titular va ser: “El millor cuiner no és francès”, fou un escàndol. El Ferran va alimentà el 50best, un monstre mediàtic que no el va devorar perquè va saber plegar abans que no se l’engolís, el 2011. Val a dir que es un premi del que se n’ha de prendre distància. En tot cas et pot devorar, si te’l creus…Els prescriptors dels mitjans necessiten credibilitat i això vol renovació. Maten les seves pròpies creacions…per subsistir.»

—Vostès també han arribat a ser mediàtics…

«Estem encantats de viure el moment de privilegi i acceptem el repte amb molta responsabilitat i il·lusió. Sí, som mediàtics, però no en tenim vocació. No en sabem. L’èxit, segons com, és pompós, altiu, atzarós i pot crear enveges i gelosies. En volem extreure les possibilitats que t’ofereix ser a la cresta de l’ona, sabent que això té data de caducitat. Ens mou la proximitat i la recerca. Qui ens podria dir quan vam començar a emprar destil·lats? Qui sap que el 2003 vam emprar per primer cop una pipa mecànica per controlar els fums i dur-los a taula per desvetllar la memòria olfactiva del comensal? Qui recorda quan vam començar a treballar la textura del cava? Ens importa molt la gent que ens ve i això ens permet la recerca i l’anàlisi del que fem. Ara ens podem permetre fer una aturada els dimarts, que dediquem a reunions amb cuiners i cambrers i a analitzar el que fem i com ho fem. Cal sentir la veu de tothom. No necessitem que ens diguin que som molt bons per ser feliços. Ens mou el feedback amb la gent. És una obsessió amb el gust i la gent ve i ens permet temps per fer recerca. Ens fa feliços el nostre propi treball d’exigència. Vàrem començar fent banquets (1994-2006) sense cap dia de descans els tres primers anys. Quan vam inaugurar el nou restaurant el 15 de novembre del 2007, amb 300 m2  de menjador, altres tants de cuina, 200m2 de cellers, 60 de recepció i un acollidor jardí, vam plantejar a qui convidaríem. La cosa es girà: a qui no havíem de convidar? Havíem de convidar tots els clients; altrament, havíem de fer venir els cuiners amics, fer-los agafar un avió, per dir-nos que érem molt guapos? No. El que volíem és que la gent de Girona vingués al nostre barri. Total, que no ho vàrem dir a ningú, ni als crítics, i no va venir ningú fora dels clients normals que tenien la reserva aquell dia…»

—Crítics gastronòmics com Luján, Domingo o Bettonica, ja no en queden…

«És veritat que el pes ha variat entre els prescriptors. Internacionalment els crítics gastronòmics han perdut importància per dues raons: una, els pressupostos per moure’s son escassos i la mobilitat necessària per estar al cas del que passa al mon de la cuina es difícil d’assumir pel diari i per ells personalment; dues, les xarxes socials especialitzades, com el Trip Advisor, els han suplantat. A més hi ha els blocaires (que et poden criticar DSC_0671-def+despietadament), les columnes a diaris i també els llibres de cuina. El 2008 en Joan va publicar Diez menús para un concierto, deu àpats pensats a partir de deu fragments musicals de música clàssica i d’òpera, el 2009, amb Marcel Gorgori, vam publicar Vins compartits, a partir del programa televisiu En clau de vi (C33) i el 2011 va aparèixer Los postres de Jordi Roca, 80 receptes amb fotografies de  Becky Lawton… i també el 2013 presentem el nostre llibre de referència després de la simfonia fantàstica de Jaume Coll, el llibre El celler de Can Roca, processos creatius. L’eix de la informació ha canviat. Ara tot és molt més competitiu. Però ja dic, avui la gent fa més cas a la llista del Trip Advisor (noves plataformes de comunicació que no sabem si ens utilitzen o és veritat. A nosaltres ja ens va bé, però potser més a ells…) o a The S.Pellegrino World’s 50 Best Restaurant que publica la revista britànica “Restaurant Magazine”, que Ferran Adrià va ser qui li va donar credibilitat i que nosaltres, amb dubtes això si, tenim la sensació que és l’important. I ambdues ens posen com els primers del mon.. Qui vol informació d’un restaurant la troba.»

—Pots preparar-te per rebre les tres estrelles Michelin?

«La nostra obsessió sempre ha estat el restaurant que ja teníem i això era el que volíem. Les tres estrelles era quelcom que teníem interioritzat. Saps que les pots tenir. Ens les donen i el que no t’esperes és que la mateixa nit vinguin al restaurant la gent del barri a aplaudir-te. Aquest fet probablement és el que ens ha impactat més i al que li donem major importància. »

—Pots preparar-te per rebre les tres estrelles Michelin?

—La nostra obsessió sempre ha estat el restaurant que ja teníem i això era el que volíem. Les tres estrelles era quelcom que teníem interioritzat. Saps que les pots tenir. Ens les donen i el que no t’esperes és que la mateixa nit vinguin al restaurant la gent del barri a aplaudir-te. Aquest fet probablement és el que ens ha impactat més i al que li donem major importància. »

—Es cert que compraven crítics gastronòmics perquè votessin estrelles Michelin?

«No es pot fer. Crec que si Michelin té la credibilitat des de fa més de 100 anys es per la seva discreció, invisibilitat, eficàcia, precisió i estil a l’hora de valorar els restaurants. Els inspectors son anònims i mai estan lligats a interessos. Son molt exigents i grans examinadors.»

—Hi ha qui diu que és un mal negoci tenir tres estrelles Michelin per la pressió que suposen, que no va, que cal cercar el rendiment en d’altres coses…

«No hi estic d’acord que un tres estrelles sigui una ruïna. Qui ho digui vol dir que no gestiona prou bé. I no s’hi hauria de valdre justificar facturacions que et permeten fer la viu-viu apujant el preu del menjar. Un tres estrelles no necessita banquets inevitablement. Hi ha moltes solucions: franquícies, assessories, conferencies, relacions interdisciplinars,… cuiners als diaris venen,… La nostra motxilla es diu BBVA (per innovació i responsabilitat social i ens hi hem trobat còmodes). No és just que dilapidem la confiança que ens dona la societat, anunciant qualsevol cosa que no fos prou adient. El dubte de futur és com afrontar el decreixement, com ens aprimarem. Ara som 75 persones en plantilla i no sabem si hi serem en tres o en cinc anys. Ben segur que en un màxim de 10 anys la gastronomia serà ben diferent. Potser la cuina paleolítica serà la vigent. Tot canvia molt i en molt poc temps. Avui la cuina d’atraccions, aquella cuina màgica, sorpresiva, fascinant ja no és necessària, estic parlant de la cuina del Bulli. Les tendències canvien. Avui cal afegir transcendència al divertiment. Les tendències no les domines, tens un estil però res més. Entendre que no tens un paper en el futur. Nosaltres, enllà de la pressió, valorem l’oportunitat que ens ofereix. Quan el 2009 arribà la tercera estrella ens ho vam prendre com la primera: la consciència de l’èpica generada s’havia de transformar amb més responsabilitat. Ara, seguint amb l’austeritat de sempre i recordant la part dura de l’èxit. Però, avui, tenir el restaurant ple vol dir poder permetre’ns dedicar els matins del dimarts, que no facturem a migdia, a analitzar tot el que fem, escoltant a tothom, resolent els conflictes de la setmana i a seguir investigant. Potser desaprendre de prejudicis. El futur va cap a l’eco-sostenibilitat. Pretenem treballar per una consciència ecològica i emocional. Ara mateix estem investigant en cadires més ergonòmiques, en coberts…. Al nostre equip, més enllà dels tres germans, és un equip d’assessors. Hi ha assessors externs de tot tipus: dissenyadors, artistes, artesans, decoradors, una química en plantilla, un biòleg, un botànic (l’Evarist que ens porta herbes i plantes que cull als boscos propers, malgrat ens va fer adonar que la mare ja les coneixia perfectament, derivat de la experiència viscuda en la darrera guerra civil),.. També tenim un enginyer agrònom a Girona, una psicòloga i un neuròleg especialista en recepció sensorial per saber més sobre els sentits o una antropòloga per a saber com percebem el menjar en relació al mon,. Si ens preguntem què mengen i com mengen la gent al món, som privilegiats perquè tenim millor qualitat de percepció i d’explicació. I finalment, des de fa cinc mesos,  un alquimista, que reprodueix experiències com les d’Arnau de Vilanova, de la que n’és deixeble o destil·lats que compara amb el de Ramon Llull. Analitzem el que representa l’èxit de cadascú de nosaltres, interpretar les emocions dels clients, de nosaltres, dels treballadors…Cuidar-nos i protegir-nos de l’èxit i aprendre’n d’ell. Aprendre de la enveja i la gelosia. Volem re-aprendre el camí per traure l’ànima dels productes de proximitat. Entenem que Girona ho permet per la tradició, descobrint varietats invasores que destrueixen el nostre paisatge mediterrani. Tenim 400 plantes censades, 2.400 entrades fetes, …una trentena que emprem de mitjana cada dia…  Però anem a sabers antics i primitius: com eliminar olors no desitjades? Com arribar a solucions hidrosolubles? Com destil·lar millor l’espígol, per exemple? Com arribar a olis essencials?  Sense equip no seríem res. Què s’aconseguia al paleolític amb el foc directe i no amb les brases? I amb els fumats? I amb la cuina amb atuells de fang? La liofilització (que és la darrera tècnica que hem incorporat a casa i que probablement encara no disposa ningú més) ve de la cultura inca que ja conreava una patata blanca a 4.500 metres d’alçada i, amb la congelació, els permetia gaudir-ne tot l’any »

—Vist que menjar en restaurants com el seu esdevé un espectacle, creu que en un futur l’entorn o l’espai condicionarà, es mesclaran sabors i aromes diferents, menjar i música…?

«El que no pot ser en una trobada gastronòmica és que la cuina vagi per un cantó i la gent per un altre. No vull semblar pedant, però crec que ens caldrà a tots una mica de consciència ètica. A nosaltres la popularitat se’ns escapa, és la indústria la que la necessita. Nosaltres procurem mostrar-nos com creiem ser. »

—La recerca no s’acaba mai?

«Mai. La creativitat la plantegem des de diversos camps i el diàleg interdisciplinar. A més cal una certa consciència ecològica i disminuir l’empremta de carboni. Cal pensar en el subsòl terraqüi com un ésser viu, com tot el planeta. Haurem de  comprendre més la natura. Serem transcendents perquè s’esgota la vida a la terra. Si millorem la nostra alimentació, millorarem la salut del planeta. »

—Els han posat talons en blanc al davant?

«Doncs, sí. No hem acceptat talons en blanc ni ofertes arreu el mon per obrir delegacions. Ens volien fer obrir a totes les parts del món, de París a Pequín o Beijing… Perquè anéssim a Singapur van venir fins i tot representants del govern. Som de Sant Martí de Llémena, de Talaià. No podem perdre aquestes referències. I els dic una cosa: es pot comprar la distinció perquè viatgi lluny, però la veritat no viatja, no es pot comprar la veritat. Llavors ets tu! Preferim portar una veritat amb l’esforç i el coneixement per seguir aprenent. Conferències, llibres, xerrades arreu el mon (algunes per exemple gràcies al BBVA). Podem parlar de responsabilitat social i ecològica.,… Enguany estem preparant un llibre còmic d’alimentació i salut amb la Fundació Gasol…»

—Les franquícies són de bon cobrar. Quins tractes tenen amb el restaurant Moo de l’Hotel Omm de Barcelona i amb Mas Marroch Banquets? A més, el 2012, just quan va tornar el carretó de postres fruit de la col·laboració amb el dissenyador Andreu Carulla, van obrir Rocambolesc, una gelateria al centre de Girona on s’ofereixen gelats artesans 100% naturals i postres d’El Celler per endur-se’n a casa.

« Fem assessories tècniques, discretament. Per exemple a la cadena d’hotels Riu, reinventem la hoteleria al Carib (tant la de baix preu com la de qualitat). És el cas de l’hotel Omm, on portem deu anys feliçment casats i estem encantats.

Això dels gelats va ser una idea del Jordi amb la seva muller, una noia mexicana, l’Ale, i ho vam trobar la mar de bé. La gelateria si que es pot franquiciar.»

—Ara que parla d’una parella, tots estan casats. Com s’ho prenen, elles?

«M’empipa parlar d’això, no ens agrada lluir de parelles com tampoc amb la resta. Em fa basarda perquè no sóc ningú per donar lliçons. És un èxit volgut i suportat des de l’esforç de la part fosca de la parella. L’Encarna, l’Anna i l’Ale, tenen molt de mèrit. Elles estan tan compromeses com nosaltres en la feina i fins ara ens hem entès molt bé. Certament dediquem tantes hores a la nostra passió que ens mereixeríem que no ens estimessin, però també fem els possibles perquè ens estimin, per estimar-les i perquè se sentin estimades. »

DSC_0697-def+Ens porten els platets: Roastbeef de vedella amb horseradish (rave picant) i patates suflé i garró de xai a la bordelesa, praliné de pinyons i safrà. Espectaculars. Algú deixa anar que al restaurant Picasso de l’Hotel Bellagio de Las Vegas li van parlar dels germans Roca.—Què significa tenir al celler més de 50.000 ampolles i 3.360 referències, on hi ha una rotació aproximada de 5 o 6 anys El vi no acaba fent-se malbé?

«  El vi es vida i manté la seva condició segons constitució i característiques concretes. Significa una sort forçada, poder tenir aquest recull de vins del món amb la possibilitat de ser-ne ambaixadors del treball esforçat i lloat de la gent del vi, des dels de l’Empordà fins a gent d’altres latituds. Hi ha vins que poden envellir molt de temps i de fet, m’agraden els vins amb certa maduresa. Veure els vins massa abrivats, sovint em fa pensar amb la voracitat del temps d’avui en dia. Ens mereixem temps, pausa, serenor i en el celler de casa hi ha vins així, al punt, esperant el millor moment.»

—El vi, per a vostè, què es?

« El vi és vida, pensament, costumisme, filosofia, paisatge, símbol, mite, culte i una manera viva de dinamitzar el temps dins d’una ampolla. Com a principi actiu, ens dinamitza la part emocional, és clar. El vi fa festa i els ancestres parlen d’una alegria que no arriba a l’ebrietat però és una de les categories de Ramon Llull. Suposa una certa desconnexió de la realitat per viure-la, veure-la i expressar-la millor. No els parlaré pas de dietètica saludable ni d’allò que un vaset de vi va bé per al cor. Però tampoc podem renunciar al sabor i a la coherència que acaba de donar complementàriament a certs menjars. Si tenim sabor tenim veritat i jo crec que la gent va a cercar la veritat a un restaurant. Cal respecte a la tradició que ens ha precedit, però sense por a transgredir-la.. »

—Com viuen els pares el canvi d’orientació mental, més enllà de l’èxit. Són els pares d’uns innovadors.

«El gran èxit dels pares és que cada dia hi anem dinar. La mare sempre menja dreta i nosaltres algun plat també. Aquesta és la felicitat de la mare, que hi anem. No serviria de res ser els primers si no ens avinéssim, ni ens agradés i ells ho viuen i ho veuen i això és important. Durs moments de l’any 94 al 96 sense un duro amb les parelles. L’èxit consisteix en suportar aquests moments. Ara bé principalment l’èxit és no voler tenir diners. Pensem que tenir diners és molt perillós. L’enveja i la gelosia podria destruir-ho tot. Íntimament ho vivim així. Es tracta de perseverança, de sacrifici, de generositat i d’austeritat, que és el que practiquem. Per això  destinem anualment 250 m€ a  recerca. Ho vivim amb la boca petita i no volem donar lliçons a ningú. Té molt a veure amb la generositat d’en Joan. En Joan és el líder. De fet ell, tot sol, podia haver triomfat, però decideix esperar-nos per anar més lluny. Quan els pares veuen això, és el millor que poden tenir. Sí que és veritat que les estrelles rejoveneixen els pares, les seves cares han canviat. Quan ets el número u la gent et mira diferent.»

— És cert que els germans Roca van menjar per primera vegada al seu restaurant l’abril del 2014? Expliqui’ns la seva experiència amb la veu de Sílvia Pérez Cruz; en Lluís  havia estat company del seu pare Castor…

«  Vaig tindre la sort de poder fer una mena d’actuació tast al festival de Cap Roig, fa uns anys. És un dels records més impressionants que tinc de fer un tast de vi. Jo hi posava el vi i les paraules i ella la veu i la sensibilitat musical. Una veu que s’esfilagarsa fins que, com diu en Josep Maria Fonalleras, “et clava un punyal”. És prodigiosa i emociona i remou sentiments com poca gent amb la veu pot fer. Gaudim de la seva amistat i es un privilegi que hagués volgut participar tant en el Somni amb veu de sirena, com en altres reptes que sempre ha acceptat. Li estem molt agraïts. »

DSC_0658-def+És el moment de deixar l’Aula Tecno-Culinària del CETT i pujar al menjador del restaurant Aula-Escola a fer postres i a acabar la tertúlia. Ens hi espera un suculent sable de festucs i llima, crema de mango i esponja freda cítrica, amb un gustós Espelt Moscatell, lleuger moscatell empordanès producte d’una dona sensible i amb criteri com l’Anna Espelt, juntament amb un assortit de petit fours i els cafès. Hi ha, encara, molts tertulians que s’han quedat amb preguntes a la boca, però la veritat és que dona gust sentir el senyor Roca, perquè esdevé, en la seva locució, un home a la vegada humil i també un poeta de l’adjectiu i la metàfora, sobretot ara que li han preguntat per la cuina del futur i ell repeteix que d’aquí deu anys tot pot haver canviat, però que la cuina hauria de ser una mena de jardí dels sentits.

—D’ençà que el 20 d’abril del 2013 van ser proclamats el millor restaurant del món, quin peatge han hagut de pagar.

« Ens ho han calculat. Entre els tres germans vam recórrer en un any des d’aleshores 348.000 km viatjant per 19 estats, cosa que equival a donar nou vegades la volta al món. I això, procurant que els viatges fossin els caps de setmana o els dimarts, per no deixar d’estar propers al restaurant. Vam fer més d’un centenar i mig de conferències. Hem elaborat més de 230.000 plats, incloent-hi snacks. Vam seguir el procés creatiu elaborant 62 plats nous. La bodega va passar de tenir 2600 referències de vins a 3.360. Vam atendre 63.000 correus electrònics de peticions de taula i 58.800 trucades telefòniques. Quan vam ser núm. 1 dels “50 Best” la nostra web va tenir dos milions i mig de visites. Vam atendre en aquell any 22.680 clients procedents de 54 estats d’arreu del món, amb un 40,5% de clientela catalana… Però és un peatge que paguem gustosos. No en diria ni  peatge, vaja. Ja he dit que la nostra filosofia és estar a prop de la gent. »

—Cadascun dels tres germans, quan parla, sempre ho fa amb la primera persona del plural, “Nosaltres”. Demostren una entesa molt pregona. Digui la veritat: no s’han barallat mai?

«No. Mai. Tots tres tenim el nostre paper i sabem que en Joan és el líder. Fa un cert pudor explicar-ho, però és així. L’entesa sorgeix d’una cordialitat absoluta i d’una estimació fraternal.»

—Avui la cuina està de moda…

«I tant. Aquí, al CETT, van començar fa vint anys amb 8 alumnes i ara en tenen més de 500…»

—Què opina de programes televisius d’èxit com “Master Chef”?

DSC_0675-def+«Vet aquí un punt en què discrepem amb en Joan. Abans de res, que un programa televisiu tingui èxit no vol dir que sigui bo, sinó que la realitat és vulnerable. No tinc res contra en Jordi i en Pepe; són amics. Però es tracta d’un reality show internacional i jo no crec que aporti cap mena de reflexió a la societat. Jo crec que hi participi un gran cuiner, és un error. No els cal. El fet que hi participin cuiners prestigiosos aporten credibilitat al programa i als accionistes, que es mesura, com tots els altres, segons el negoci de les audiències. Crec que es perd una ocasió de reflexió filosòfica i
sociològica sobre la cuina. En tot cas ho entendria més positivament si després del programa hi hagués una interpretació psicològica dels personatges i de les situacions. Es perd una oportunitat sobre la gestió de les emocions perquè només convé els estirabots, els drames, el suspens i l’espectacle encès, no la comprensió de les relacions humanes. Entenc, tanmateix, les raons d’en Joan que el defensa: la gastronomia és a la pantalla, la gent s’enganxa a la cuina, els nens acaben jugant a fer de cuiners i no a fer de metges i tot plegat pot redundar en profit per al sector, per millorar la salut i gastronomia i per al gust de la gent. Però segueixo pensant que és un profit a la curta. Que tingui èxit no vol dir que sigui bo. La societat és vulnerable i la societat de l’alimentació perd una oportunitat. A més els programes estan farcits de mediocritat.»

—En canvi, la fundació Alícia, on col·laboren, té més perspectives de futur?

«Crec que sí. Alícia, acrònim d’Ali-mentació i cièn-cia, és un centre d’investigació dedicat a la innovació tecnològica en cuina, a la millora dels hàbits nutricionals i a la valoració del patrimoni agroalimentari i gastronòmic. Un centre d’investigació social obert a tothom per promoure una alimentació com cal. »

—Hi ha qui diu que la cuina d’autor serà només per a les persones de gran poder adquisitiu…

«Nosaltres només tenim dos menús. El menú de clàssics està a 170,00€ i el festival està a 190,00€. Val diners, però no és car.  La qualitat exigeix un preu. La nostra mare a Can Roca continua fent menús entorn als 11,00€… I ja he explicat que nosaltres hi mengem.  Però és cert, hi ha qui s’escandalitza de pagar un centenar d’euros per un menjar. Això també ho tenim en compte. I per això la nostra col·laboració al Casal d’infants a de Salt i a OSCOBE i a d’altres organitzacions… No tenim els ulls clucs. »

—Què és OSCOBE?

«És acrònim d’Obra Social Comunitària de Bellvitge, una fundació d’interès social sorgida quan la crisi dels 70 al barri de Bellvitge de l’Hospitalet creada per oferir un futur professional a persones joves en risc d’exclusió, mitjançant una formació humana i professional que garanteixi la seva integració. Compta amb programes d’Acolliment residencial en un CRAE (Centre Residencial d’Acció Educativa) i amb dos pisos d’autonomia amb seguiment educatiu. Justament la Fundació desenvolupa la seva activitat en una finca rústica de 35 Ha a la Vall del Llémena, d’on nosaltres provenim, amb serveis de jardineria i tot. »

—També hem llegit que teníeu cura de nens amb síndrome de Down?

«Em fa no sé què parlar d’aquestes coses. La filantropia es veu com un màrqueting emocional, i sovint fa basarda parlar-ne. Millor fets i poc publicats per tenir millor netedat de cor. Participem a “Ocells perduts”, un restaurant-escola amb càtering, a “Can Bellvitge”, una casa de colònies amb àrea sòcio-recreativa, a Eco-Brot, per al desenvolupament de l’horticultura i el conreu. Qui s’interessi i vulgui fer aportacions, que ho miri a Internet. »

—El desembre de l’any passat El Celler va signar amb BBVA un tour estival, “The Cooking Tour Experience” per oferir cites gastronòmiques amb el suport de productes locals. L’entitat bancària es comprometia a la formació de sis joves xefs entre els fogons d’El Celler i a recolzar els seus negocis de tornada als seus països d’origen. Com va anar “El Celler de Can Roca on the move. Roca & Roll World Tour 2014”?

«Va ser una experiència fabulosa. En cinc setmanes vam visitar, amb el nostre equip, 4 estats i sis ciutats: Houston i Dallas als EUA;  Monterrey i México DF a Mèxic; Lima, al Perú i Bogotà a Colòmbia. Vam seguir aprenent i intercanviant experiències. »

—Diuen que a Lima els taxistes parlen de vostès i no de Messi o del Barça…

«Ens van acollir i acomiadar molt bé, sí. Vam poder assistir a Mistura, una mena de festa major de productes artesans on es fan degustacions de les diferents menges que es fan, en realitat és una fira gastronòmica internacional, entre les tres més importants del mon. Perú es comença a conèixer i reconèixer ell mateix. Tenen influències xineses i japoneses per damunt de plats típicament extremenys i andalusos, propis del virregnat, que va ser català. A Perú la gastronomia és un concepte d’orgull i aquest és el fet diferencial. El cuiner Gaston Acurio, com a líder, ha aconseguit que la alta societat del país no vagi a Miami i es quedin als restaurants del país. La gastronomia és potser l’únic que pot igualar els diferents àmbits socials. Han aconseguit que la gent s’assegui dues hores a taula. És veritat, però, que allà ens reconeixen pel carrer. Fou una escola d’aprenentatge mutu. Mèxic, en canvi, que no ha passat de la cuina popular, es comença a adonar dels impactes culinaris del Perú.»

—El proper estiu quins països visitaran?

«Emprenem la segona gira començant per Buenos Aires, viatjarem després a Miami, Birmingham, Houston i acabarem en una ciutat de mestissatge ètnic, religiós i gastronòmic impressionant: Istanbul.

Seguirem aprenent, en aquests països sabent que ens convé sortir de la zona de coneixement i reconeixement per comprendre que som petits i que a cada mercat, a cada país tens la necessitat d’escoltar per comprendre. Mantenir la innocència i la passió és bàsic per encendre el foc del coneixement. »

DSC_0694def+Son vora les 12. S’han servit els cafès fa estona. La  Maria Abellanet, consellera delegada del Grup CETT li fa el lliurament d’un linòleum de la sèrie habitual de cases gironines del riu Onyar amb la torre de l’església de Sant Fèlix, per altre banda molt identificatiu i característic de Josep Perpinyà, pintor gironí amb un gran nombre d’exposicions i premis bàsicament en territori català. És el primer sopar tertúlia en el que i per dos cops i espontàniament, els gironins assistents hem aplaudit algunes de les idees que ens exposava el convidat. Ben segur que us imagineu quin clima es va arribar a assolir. I gairebé no vàrem parlar gens del mon del vi…haurem de quedar per una nova ocasió… Fem les consuetes fotos a l’escalinata de l’hotel Alimara i ens acomiadem. La nit primaveral fa flaire d’estiu avançat.

——

Paga la pena que us reserveu poc més d’una hora per veure “El somni dels germans Roca“, un sopar articulat com una òpera en 12 plats que va reunir a Barcelona, el 6 de maig del 2013, dotze comensals de disciplines molt diverses i amb un factor en comú: la curiositat per experimentar.

Biografia ( propi i webs vi-franc.com i vinowine.es)

Nascut a Girona, l’any 1966, es va formar a l’Escola d’Hostaleria de Girona. És sumiller, cap de sala i propietari amb els seus germans Joan i Jordi del prestigiós restaurant El Celler de Can Roca, distingit amb tres estrelles Michelin, tres sols a la guia Repsol, un 10 sobre 10 a “El Viajero El País” de JC Capel 2012 i sis anys entre els cinc primers del rànquing de “Magazine Restaurant” (després d’encapçalar la llista diversos anys, el desembre de 2014 va passar a ocupar el número dos a la llista d’aquesta publicació britànica), segon a la guia dels millors restaurants del mon 2011 i 2012 i primer a l’any 2013 i numero u d’Europa per la revista alemanya “Feinschmecker 2012”. També s’encarrega del restaurant Moo de l’Hotel Omm de Barcelona i de Mas Marroch Banquets. Té la Medalla d’or al mèrit turístic del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio 2011, el Premi Nacional de Gastronomia com a maître i com a sumiller, el Gran Prix de la Acadèmia Internacional de Gastronomia al millor sumiller 2005 i 2011, la millor carta de vins per a la “Revue du Vins de France 2012”, personatge de l’any a França (primer cop que premien a un restaurant no francès). També ha rebut el Gueridón de Oro de Sant Sebastià Gastronomika 2013.

Dirigeix un curs d’especialització de sumillers amb la Fundació Universitat de Girona amb l’Escola d’Hostaleria i és professor a la Universitat de Girona del 4art. grau de la Facultat de Turisme, sobre gastronomia i enologia.

 

Josep Roca, atresora més de 50.000 ampolles i 3.360 referències a la bodega d’uns 200 metres quadrats del Celler de Can Roca, on com s’ha dit s’hi respira un lirisme gens elegíac. Hi ha una rotació aproximada de 5 o 6 anys. Sorprèn  per la seva austeritat, està concebuda perquè sigui eminentment pràctica i funcional amb prestatgeries d’acer galvanitzat. L’acer és inert i prevé de la gens desitjada interacció de microorganismes amb el vi que s’hi conserva

27 Abril 2015 at 13:05 Deixa un comentari

Entrevista al Sr. Carles Rexach, exjugador i exentrenador del Barça, publicada al Diari de Girona

A la tertúlia sopar del passat 4 de setembre de 2014, vàrem preparar una entrevista amb l’exjugador i exentrenador del Barça Sr. Carles Rexach que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 22 de febrer de 2015.  La signa el gironí del grup, Lluís Busquets.

La podeu llegir directament fent clic a l’arxiu pdf – entrevista Sr.Rexach

25 febrer 2015 at 14:10 1 comentari

Tertúlia-sopar amb l’esportista Sr. Carles Rexach, exfutbolista i exentrenador del Barça, dijous 4 de setembre de 2014

Avui el sopar ha canviat de dia perquè els dimarts en Charlie està compromès amb la tertúlia esportiva que setmanalment fa RAC1. Arriben ell i Josep M. Minguella i tot esperant els gironins, informalment, ens diu que ha de posar fre, perquè hi ha tertúlies a totes hores i no acabaria mai. A més, els suposats “experts” prenen espai i temps als periodistes en detriment de la professió, com se li va queixar un jove. «Al meu entendre la culpa és dels mateixos periodistes que ens conviden.» En Josep Trias li fa referència a la fàbrica de filats del seu pare a Ripoll i Campdevànol i ell assegura que es passava els estius al Ripollès i fins i tot hi va passar un parell d’hiverns, internat als Salesians.

Quan hi som tots, el Sr. Minguella comença la presentació dient que és molt difícil presentar una persona com en Charlie que tothom coneix. El compara amb l’actual jugador del Barça Munir, tot i que l’època era molt diferent. També el club era molt diferent. El conec des de l’any 1965. Així i tot, recorda quan Salvador Artigas el va fer debutar a una copa del Rei als 18 anys, una cosa així com en aquest principi de temporada s’ha esdevingut amb Munir. Llavors, corria l’any 1965, en un temps en què la construcció de l’estadi havia deixat molts pocs diners a la caixa i el Barça no tenia el potencial que ara té. Ens confessa que hi va haver un moment que volien fer fora del Barça a Reixach, així com amb en Marcial. Llavors van parlar amb el president Montal i aquest va decidir només va fer fora Marcial. Quant va acabar la seva etapa en actiu, se li va fer un comiat com cal. Es va convidar la selecció argentina, amb Maradona. Tot i que no va marxar mai i va seguir fins que se’n va anar entrenar al Japó. Ens explica que s’ha de ser molt llest per seguir, després de tants anys, en l’esfera del Barça aconsellant tots els presidents.
Descriu a continuació les qualitats tècniques de Reixach com a davanter, gran “diblador” (dibbling) i amb un gran posicionament en el camp, tot i que amb el lema que ha de córrer la pilota i no el jugador (la seva frase cèlebre: «Córrer és de covards!»), la gent no sempre l’entenia i el xiulava. (Charlie ho ratifica en veu baixa: «Collons si em xiulava!»). Tot seguit ens revela que en un informe de l’entrenador holandès Rinus Michels —va entrenar el Barça en dues etapes, 1971-75 i 1976-78 , i aconseguí una Copa de Fires, una Lliga i una Copa del Rei—, ell i en Marcial eren transferibles, cosa que com ens ha comentat, es va poder arranjar. Finalment ens fa unes pinzellades com a entrenador, inclosa la temporada amb el Yokohama del Japó (1997-98). Ara, acaba, té una vida tranquil•la i organitzada, juga a tennis, practica la bicicleta i no ha deixat mai la seva passió: el futbol.

IMG_0776+

En Charlie comença la seva intervenció reafirmant que, malgrat la fama de despistat, és una persona organitzada, que no falla en els compromisos que té. I assegura que parlarà amb coneixement de causa gràcies a un avantatge: ha viscut experiències a totes les seccions del Barça (juvenil, jugador, segon entrenador, primer, director tècnic…) i en totes les etapes. «Quan vaig arribar hi havia jugadors molt bons: Sandor Kocsis, Zoltán Czibor,… », jugadors persuadits per Ladislau Kubala per fitxar pel Barça i que varen formar part del llegendari equip de finals dels 50 i principis dels 60 amb el que es guanyà el doblet (lliga i copa) el 1959 i un nou doblet (lliga i Copa de Fires) el 1960, però aquest cop la lliga amb una pugna apassionant contra el Real Madrid. Any en que Luis Suárez va ser Pilota d’Or, encara amb l’argentí Helenio Herrera d’entrenador. L’any següent s’arribà a la final de la Copa d’Europa davant el SL Benfica. Amb un verb prou animat, que acceptava preguntes i interrupcions, la conversa se’n va d’un lloc a l’altre, tot i que toca determinades àrees que aquí mirarem d’ordenar.

La primera àrea de la conversa incidí en la tesi que el futbol ha canviat molt. En tots sentits. En l’econòmic, en el del tracte al jugador, en el tècnic i en l’estructural. L’econòmic salta a la vista en els fitxatges, traspassos i clàusules de rescissió. Al seu temps, tenies dues botes per a la temporada; ara te’n fan a mida quaranta parells. Inicialment no ens canviàvem la samarreta suada ni a mitja part. Després, sí i en podies regalar fins a set en una temporada; si en regalaves més, anaven a compte de la teva butxaca. Ara els jugadors regalen els dos jocs a cada partit. Admet que el Barça dels anys 60, tècnicament, era bastant fluixet. «Venien nous jugadors i me’ls mirava. Per exemple, Serafín. «Et prendran el lloc», em deien. «No hi havia perill…» Jo havia començat amb una davantera amb Rifé, Pereda, Re, i Fuster. Quan va arribar Rinus Michels, l’home de la “taronja mecànica” i Johan Cruyff, les coses van començar a canviar: Van pujar Pujol, Martí Filosia, Marcial, Sotil… Va arribar Neskeens.

—He tingut una colla d’entrenadors —Sassot (1964-65), Olsen (1965-67), Artigas (1967-69), Seguer (69-70) Buckingham (70-71), que era una gran persona, Michels (1971-75 i 1976-78), Weisweiler (1975-76), Lucien Muller (1978-79), Joaquim Rifé (1979-80), Ladislao Kubala i Helenio Herrera (1980-81)…—. El primer entrenador que va canviar el concepte tècnic del futbol va ser Rinus Michels. Sens dubte el millor tècnicament i tàctica. Abans, els entrenadors et deien: «Pit i collons!». Primer havies de ser un atleta, i després futbolista. Tipus Kubala, Migueli…Amb Cruyff havies de ser tècnic, alt i esprimatxat. El que és bo és bo. Michels va començar a dir que tothom defensava i tothom atacava. Abans Vic Buckingham (entrenador el 1970-71) havia iniciat el «Futbol total». Michels va començar amb frases d’aquelles que queden: «Hay que hacer el campo pequeño». Parlava d’espais i línies. Tàctiques, estratègies i tècniques. I fèiem pissarra. Imagineu quatre jugadors. Porter A passa la pilota al jugador A que és a l’àrea del B; el jugador B ha de córrer com un boig per marcar A; si aquest torna la pilota al porter A, el B ha de tornar a córrer… Penseu que les mides del terreny de joc, aproximadament són uns 100×50 mts. Pensant en el camp contrari, si descomptem on comença la defensa, en realitat, útils ens queden uns 35×50 mts., i pensant que tenim 10 jugadors de camp, correspondrien poc més d’uns 15 m2 per cada jugador. Amb això cobrim tot l’espai de joc possible. Feia matemàtiques. Si el contrari ultrapassava la seva àrea, ja li tocava a un altre jugador… Després anàvem al camp, i posicionava cadascú… Quan vaig ser entrenador amb en Johan, vàrem implantar aquest sistema que encara segueix vigent. Avui dia, però, els futbolistes en general no saben xutar. Bé alguns ho fan bé, com ara en Munir. La qüestió és que quan els arriba la pilota, la paren i llavors xuten. No saben xutar tal i com els arriba. Per altre banda, ara hi ha més caps que indis.

Ja ha entrat l’aperitu: Botons de pernil ibèric, crespells de bacallà amb melmelada de tomàquet i Bloody Mary d’escopinyes.

Algú insisteix i li demana ampliar la informació sobre Buckingham i, perquè pugui menjar una mica, explica una anècdota. Una vegada tot el Camp Nou xiulava Martí Filosia perquè havia fet una fallada de les seves davant de porta, i l’entrenador el va treure… El Barça va perdre. I quan li van demanar quin error havia fet va tenir els nassos de declarar davant la premsa: «Hacer caso al público y sacar a Martí Filosía del campo».
—Era especialíssim. Com a persona, el millor que he tingut. Un vegada que a Sevilla no era el meu dia, però havia fet el gol de la victòria de cap, a l’hora de l’anàlisi comentada del partit esperava una gran «bronca». Va l’home i diu: «Reixach. Mmm. (Fa un gest d’unir les dues mans i posar-les sota una galta en senyal de dormir). Luego, toc. (S’assenyala el cap amb un cop.) Y luego, Mm. (Mateix gest de dormir)». Aquest va ser tota la seva esbroncada. Abans dels partits volia esperonar els jugadors. Contra un Espanyol, un altre cop, agafa en Martí Filosia i li diu: «¡Huy! Te toca marcar a Fulano. Por arriba, nada, porquè es más alto que tú. No la vas a tocar. Y por abajo, tampoco: Regatea muy bien». El Martí Filosía se’l queda mirant, i li respon: «¡Collons, míster! Si es así, ¿por qué me pone?» Una altra vegada havíem de preparar un partit contra el Betis. Ens asseu a tots davant la pissarra, es toca la galta, i anava d’una banda a l’altra amb la cara amoïnada. Un minut. Dos minuts. Esborra la pissarra. Nou passeig. Tres minuts. El temps es feia etern. Hi havia un silenci candent. Agafa un guix. Volta per darrera on érem tots asseguts i tira el guix contra la pissarra tot dient: «Però, ¿quién es el Betis?» Aquella va ser tota la seva tàctica. El Betis no havia de ser ningú per a nosaltres.

Serveixen el primer plat: Amanida de roastbeef de magret d’ànec amb figues i vinagreta de mel. Regat amb Masia Freye D.O. Penedès.

Amb això li hem fet perdre el fil, de la seva primera tesi sobre els canvis en el futbol. Només volia afegir que fins i tot els marcatges han canviat.
—Ara, amb les zones, no és com abans, que amb un marcatge individual et trobaves el contrari fins a la cuina de casa.

Ara tocava parlar dels canvis estructurals. Ens recorda la diferència de pressupostos (amb l’oportuna o importuna incidència de la TV), els primers estrangers arribats (només podien ser dos, abans de tot l’envitricoll dels “oriundos”) i que la puntuació era a dos punts si guanyaves i un si empataves. Això volia dir que un equip que empatés tots els partits, feia 38 punts i anava a segona divisió…
—Per què el Madrid té més copes d’Europa?, pregunta un dels gironins.
—Doncs, perquè per guanyar-la l’havies de poder jugar, només hi participava el primer de la lliga i nosaltres no quedàvem campions. Tot i que dels que la jugaven, només eren bons alguns dels equips d’Itàlia, d’Anglaterra i d’Alemanya, la resta para de comptar. Però, en canvi, nosaltres jugàvem la Copa Fires o de la UEFA, que era més difícil que la lliga de Campions, ja que era a un partit. No hi havia lligueta i et podia tocar qualsevol el primer partit. Hi havia tots els bons i es feia més complicat passar. D’aquestes si que n’havíem guanyat!
I prossegueix.
—Ara hi ha molta diferència entre equips i amb els preus dels fitxatges, cada cop n’hi haurà més. Enguany un equip que no perdi mai, si no guanya cap partit, baixa de categoria segur. Tot va contra els febles.

En una segona àrea de la seva conversa tocà plenament la desmitificació del món del futbol, malgrat els diners i les emocions que arrossega.

—El futbol és per fruir-lo. Jo no he entès mai aquell jugador que en sortir al camp, al túnel, et deia: «M’agradaria ser a casa i haver guanyat per 1-0 encara que sigui de penal». Jo, no. Jo vull jugar, gaudir, emocionar-me, espifiar-la i encertar-la, gaudir de tot això i dels crits de l’afició. Qui no vulgui fer-ho, no és apte per al futbol d’elit. L’altra cosa que em fa riure és una certa terminologia que s’està imposant: «Jugava per dins de forma romboïdal perquè la pilota surti per fora… » Òndia! Què vol dir jugar per dins? I sobretot, em fa riure que ara els jugadors necessitin «mucho trabajo». Quan el meu nano era petit i em demanava on anava sempre li deia a jugar a futbol, noi. Jo el veia amb la cartera carregat de llibres i em feia una certa pena. «Tu a jugar i jo al cole?», em deia. «Les coses són així, noi!».

En Charlie ens explica que quan un entrenador li deia que, si feia d’extrem i li passaven la pilota, havia de córrer fins a l’extrem, i un altre entrenador que no havia de córrer en absolut per no donar espai al defensa, que havia de retenir la pilota, pensava: «Un d’aquests dos m’està engalipant!».

Ara ens parla d’alguns jugadors.
—En Sergi Roberto juga però no es nota. Sembla com si no s’atrevís. I ara ha començat a passar amb en Rakitic. Per jugar bé, no cal pensar gaire. A cops el més “tonto”, és el que funciona millor. Fixeu-vos que hi ha jugadors que juguen amb tots els entrenadors: Asensi, Pujol, Xavi, jo … Abans xiulaven quan des de l’extrem passava la pilota enrere. Bakero per exemple. No s’entenia que era una feina que perseguia ajuntar línies i que l’equip estigués més compacte.

Llavors en Minguella hi afegeix:
—Abans no es protegia tant els jugadors, el futbol era més dur.
I en Pep?, pregunta un gironí.
—En Pep, interpretava molt bé els partits. Ho va aprendre d’en Koeman, que va ser el primer jugador que, com a entrenadors, vàrem escollir per fer aquesta funció al camp. Calia algú que fos capaç d’entendre ràpidament qualsevol indicació o canvi tàctic des de la banda, en funció de com anava el partit. Des de la banqueta és molt difícil corregir diverses posicions dels jugadors sense una figura així, que ho entengui i sigui capaç de transmetre ràpidament els canvis desitjats. Als jugadors quan surten, els pots dir que han de fer, però no complicar-los en alternatives posteriors segons vagi el partit. Si ho fessis, no recordarien les alternatives i quan voguessis canvis seria un embolic. És també el cas d’en Xavi Hernández. En Maradona per exemple, no entenia el futbol. En canvi, en Johan Cruyff, no només jugava molt bé també l’entenia.

Assegura també que el futbol és un món ple de vel•leïtats. I fa dos exemples. En un partit Barça-Madrid no li sortien les coses, la gent el cridava i el xiulava a tot pulmó. Fins va sentir crits que deien «Rexach al banquillo!»….
—A punt d’acabar el partit, va arribar un córner a favor nostre. Jo els tirava sempre, però no em vaig atrevir anar a l’angle per por que no em tiressin alguna cosa al cap. Em vaig quedar fora l’àrea i al davant de la porteria amb tanta fortuna que la pilota va arribar just on era, no vaig dubtar un segon, vaig rematar tal com venia i la pilota va entrar per l’esquadra. Va ser un gran gol! Els que em volien estossinar m’esperaven la sortida i em volien pujar a coll-i-bé com si fos un torero…

Ens fa un altre exemple.
—A Koeman el vam fitxar com a interior o migcampista. En aquella posició era un patata. Era tant lent que no funcionava. Llavors amb en Johan vàrem decidir posar-lo de central, i la vàrem endevinar. Des d’allà les passava com pocs. I va acabar manant damunt del camp, cosa que al Pep, que el va substituir, li va costar de fer… Penseu que una passada llarga de Koeman, arribava a uns 60 mts enllà. Aleshores era bàsic col•locar-lo a prop del mig del camp. Això s’aconseguia amb els tocs curts que ajuntaven els jugadors.
I rebla el clau.
—La gent ens atribuí al Johan Cruyff i a mi, l’invent del tiqui-taca. No, no… El tiqui-taca per ell mateix, no és res. Nosaltres fèiem “rondos”. El nostres “rondos” es feien de forma que els jugadors del mig no ens agafessin mai la pilota, és a dir amb la finalitat de conservar la pilota, retenir-la, assegurar-la… Ara Simeone, de l’Atlètic de Madrid, també fa “rondos”, però amb una altra perspectiva: que els jugadors del mig del camp robin la pilota sempre que puguin, desconstruint el joc de l’altre…
Arriba el segon: Lluç a la planxa amb sofregit de gingebre.

I ja a la tercera àrea, se li demanaren detalls de la seva biografia…
—Jo vaig ser solter fins als 32 anys. Vivia a casa del pare i la mare. Fèiem les nostres malifetes, és clar. Els jugadors són com un internat de col•legi. Estàvem en una mena de túnel. Dilluns: viatge i recuperació; dimarts, entrenament; dimecres partit (i viatges) o entrenament: dijous, rondo… Busques qualsevol vàlvula de sortida. Quan viatjàvem a l’estranger, també era molt diferent. Per exemple recordo anar a jugar un partit oficial a Polònia. En total dos dies, un d’anar i un per tornar. Quan arribaves, estaves tant cansat que només volies dormir. No tenies esma ni per atendre la novia. Ara, quan els companys es van començar a casar, les dones els controlaven fins quan sortíem dels entrenaments. Sense fer noms. N’hi havia d’abassegadores que jo no hauria aguantat. Ara passa el mateix… Les parelles dels jugadors els fan anar més a ratlla que l’entrenador.

Se li comenta la seva fama de no córrer. «M’estan passant vídeos de partits i ja ho miraré si es tan cert que no corria. Però jo recordo que acabava força esgotat… No sé si exhaurit, perquè allò de morir damunt del camp no m’ho he cregut mai».

Se li demana per què concentrava els jugadors la vigília.
—El primer cop que ho vaig fer em van fer morros. L’endemà la premsa em demanà el perquè de la concentració. Mirin, vaig dir; Quan jo em vaig casar i el nen plorava a la nit, feia un cop de colze a la meva muller, ella s’alçava i portava el nen a una altra habitació perquè pogués seguir dormint. Ara, la dona també treballa i és el jugador qui s’aixeca… En un hotel segur que no tenia aquest problema. I, ara, ja em poden dir masclista.

Se li recorden els gols olímpics, fets d’un xut directa des del córner, almenys tres: un Espanya-Portugal, un contra el Feyenord i un altre. «Ara els extrems no saben passar-la amb rosca», comenta.

—Els entrenaments han de ser força avorrits; com ho feu per motivar els jugadors?
—Jo sóc partidari d’entrenaments curts, intensos i competitius. No més d’una hora i mitja.

Se li plantegen dos temes roents que no defuig. Les tensions entre ell i en Cruyff i entre Guardiola i Vilanova.
—Tot comença quan Cruyff fa unes declaracions informant que plegava. Jo m’hi vaig sumar defensant‘el, però llavors ell em va dir que em quedés. Quan en Cruyff fou substituït jo vaig dir que només acabaria els dos partits que faltaven i tot seguit me n’aniria amb ell. Més tard en una reunió força histriònica, amb la presència de Gaspar, hi va haver de tot fins i tot alguna cadira va voleiar. En Cruyff estava molt empipat fins al punt que el seu fill no se’m va presentar al primer partit al que jo, ja tot sol, l’havia convocat. Truco al Johan i el fa venir al partit. Vaig arranjar aquest tema dient-li que una cosa érem nosaltres i l’altre els nostres fills. Llavors li pregunto al Jordi si vol jugar i em diu que si. Comença el partit i quan ja perdíem per 2-0, decideixo fer dos canvis i quan estem 2-3, canvio el Jordi Cruyff. El públic l’aplaudeix molt. El president Núñez em volia matar…En relació al següent partit, el perdíem per 2-0 però amb el Pep el vàrem aconseguir empatar. Després d’aquests dos partits ja s’havia acabat el campionat i llavors vaig plegar. Em vaig acomiadar dels jugadors i del club. Bé, el club va fitxar Robson. Tot al seu lloc, només que després d’haver-me estat dos mesos a casa, en Robson em va oferir anar de segon seu. Li vaig contestar que no, dons jo estava amb en Cruyff. Enfront la seva insistència i la d’altres instàncies del club, vaig decidir anar a parlar amb en Johan. Em va dir que li cabrejaria molt si fos entrenador del primer equip del Barça, però si feia qualsevol altre tasca tant li feia. I això és el que vaig dir al club i és el que vaig fer. Llavors es va a començar a dir que havia traït el club i tot es va embolicar. Així doncs cal deduir que tot i que en Johan m’havia dit que no hi tenia inconvenient, en el fons li va saber greu Tot i que el problema d’en Johan probablement el te a casa seva… Abans en Cruyff estava tot el dia a casa meva. Em trucava ja a les 8 del matí, sovint quan jo encara dormia. Ara només ens trobem algun cop al Muntanyà on coincidim quan anem a jugar al golf, ens preguntem per la família i poc més.

I prossegueix en relació al segon tema qüestionat.
—Una cosa semblant va passar entre el Pep i el Tito, quan el Tito es queda a entrenar el Barça. Tot i que el meu cas amb el Johan havia estat més espectacular. El Tito tenia un gran temperament. El conflicte sorgeix quan el Tito accepta entrenar el primer equip. D’entrada en Pep semblava que ho havia acceptat, però l’entorn li varen omplir el cap. I és que tenien una oferta pels dos per entrenar el Manchester, un cop passat l’any sabàtic, que també tenien pagat. Cal recordar que en Pep volia descansar un temps per recuperar la energia que sentia haver perdut. La cosa es va agreujar a Nova York, quan el Tito hi va anar a una clínica a fer-se un tractament oncològic i el Pep, que llavors hi residia amb la seva família, mai no el va visitar. En Pep ho sabia ja que casualment, en algun moment de l’estada, varen coincidir físicament les dues mullers.

També se li fa explicar la seva intervenció en el fitxatge del Messi, quan tenia 12 o 13 anys.
—Era un nen baixet, el Dr. Borrell ens havia dit que creixeria fins a 1,69-1,70 com a molt, la tocava bé, però no hi veien futur. Van muntar un partit a les cinc de la tarda. Va començar abans que jo sortís al camp. Sortia des de l’angle diagonalment oposat a la banqueta, on em dirigia caminant entorn de la gespa. Encara no estava a la porteria ja vaig veure que calia fitxar-lo. «És un nen per jugar a futbolí», em van comentar d’altres tècnics quan vaig arribar a la banqueta. «Doncs porteu-me’n uns quants d’aquests nens de futbolí, perquè els fitxarem tots.”

Per Reixach, ni president, ni entrenadors haurien de familiaritzar-se amb els jugadors. No es pot confraternitzar, perquè, al capdavall, són treballadors de la casa i a algun, que potser té una muller amiga de la teva dona, li pots haver de signar la quitança (el “finiquito”). Ens explica que a Núñez encara el tracta de vostè. I això que va ser la causa que el 1997 se n’anés al Japó. Abans per arribar al president, calia passar almenys per tres filtres. Quan el vicepresident Casaus, venia a saludar els jugadors, tothom ens posàvem drets. Ara tot ha canviat molt.
—Al costat de Van Gaal pul•lulàvem els seus ajudants, en Robson, jo mateix. Li vaig dir que em donés feina. Em va dir: «Vostè portarà els afers internacionals del Barça». Li vaig preparar tot un calendari de viatges per anar a veure campionats, finals, partits important, per Sud-Amèrica i Europa. Em va dir que molt bé. Però que allò ho podria fer en Robson. Vaig tenir l’oferta japonesa. I la vaig acceptar. «Vostè n’aprendrà i podrà tornar més bé que mai», em va dir el Núñez. «Aprendre, allà?»

Se li demana si és cert que els jugadors paguen multes quan arriben tard o fan trapelleries…
—I tant! Vaig voler-les pactar amb ells. Em van dir: «Cada malifeta 10.000 pessetes». Els vaig dir si em prenien el pèl. Vam acordar 10.000 la primera vegada, 20.000 la segona, i anar doblant… Vaig recollir al cap de la temporada 18 milions de pessetes. Quines males passades són més freqüents? Retards a entrenaments, als àpats, a l’autocar… No apagar el llum de l’habitació a mitjanit. Emprar el mòbil a l’hora dels àpats. Beure Coca-cola o altres begudes gasificades… Ells poden beure vi (una ampolla per a quatre), però algú es feia posar Coca-cola al got… Van Gaal hauria muntat el numeret escridassant el cambrer i el jugador davant de tothom. Jo m’hi vaig acostar i li vaig dir: «Vés a pagar perquè aquesta trampeta és molt vella…»

Arriben les postres: macedònia de fruites amb hibisc i crema de vainilla. I una copa de cava Vallformosa Origen D.O. Deuen ser les 11 i escreix. Minguella marxa per anar a una tertúlia de BTV i l’Arcadi n’arriba d’una altra, en aquest cas de 8TV.

Arribem així a l’hora de les preguntes obertes, indiscriminadament. Les posarem resumidament.
—Diferències entre el Barça i el Madrid.
—Són els dos equips espanyols de més pressupost. Tenen jugadors de primera. Si els jugadors hi van, han de guanyar. Però cal fer un equip d’entesa i no sé si el Madrid el té. De tota manera, Florentino Pérez: mira el mercat mundial. Vol un equip galàctic, d’aparador. Del Bosque o Di Maria són lletjos per al Madrid. Ben diferents de Kroos o James. Enteneu què vull dir? Ronaldo és el buc insigne. Florentino cerca vendre marca internacional.
—I les diferències amb el Bayern?
—El Bayern el porten ex-jugadors. Un gestiona, l’altre té l’àrea tècnica. I el Guardiola entrena. Punt.
—Però s’insisteix, paga la pena el càrrec de Director Tècnic?
—Sense pensar amb els que ho han estat, i jo en sóc un, o en l’actual, sóc de l’opinió que més val que desaparegui. A Robson el van matar. I han d’anar molt d’acord entrenador i Director Tècnic…
Pensa que els Directors Tècnics desapareixeran. Creu que els entrenadors són els que decideixen.

—Serveixen d’alguna cosa les concentracions?
—Ens segons quins partits hi ha jugadors que el que necessiten és que els desconcentris. Els hi has de dir que si demà perdem, no passa res…
—Què opines de la mala sort del Valdés?
—Crec que es va equivocar liquidant el seu contacte ja al mes de maig. El varen aconsellar fer-ho per raons fiscals, amb la idea de fitxar la temporada següent pel Mònaco. Però el pitjor és que va sortir del Barça sense tenir les coses prou lligades. Igual que li va passar al Pep el 2001. Pensava anar a la Juventus i, llavors varen fitxar Fabio Capello, que és un entrenador de fúria, no el va voler i va acabar al Brescia. Veurem què passa…
—És comparable amb Casillas?
—Ara Casillas és un absent.
—Del Tata Martino què en dius?
—Una bellíssima i boníssima persona.
—És cert que quan Luis Enrique estava als juvenils i Pep al primer equip no s’entenien?
—Em sembla que a Luis Enrique no li agradava que li pispés jugadors. Els que anaven al primer equip, ni que fos a entrenar, després, amb ell, no jugaven. Això és cert.
—Deulofeu?
—Bo. Potser s’ho té un pèl massa cregut.
—Què li va passar l’any passat a Messi?
—Massa coses de cop. fill, dona, hisenda, lesió, mundial, família… Estava avesat a dinar al club i a reposar havent dinat. Enguany em sembla que potser ha menjat més pizzes de les que volia o calia. I us ho dic jo, que no les suporto llevat del cas d’extrema necessitat.
—Munir?
—Està cremant etapes amb velocitat i cap, però encara s’ha de fer.
—Tenim equip?
—Sí. Veurem com ho lliga tot l’entrenador.
—Un defecte de Luis Enrique.
—Em sembla que ha començat amb massa normes. «Qui no entrena, no juga»; d’acord. Veurem què passa quan no s’entreni Messi i el necessiti. Una vegada, en un partit europeu, veníem d’un altre en què mitja plantilla havia quedat baldada i jo vaig dir: “A qui li faci mal alguna cosa que m’ho digui, perquè serà substituït. Només jugaran els que estant al 100%.”. Van venir primeres figures a queixar-se i no van jugar. Al vestidor, en Laudrup, en veure que hi havia baixes, se m’acosta i em diu: «Mister, jo també em ressento del maluc, però no ho he volgut dir…» Li vaig dir: «Mira, tu, al 50% ja em serveixes…» En futbol no hi ha línies rectes! Quan Van Gaal va tornar a entrenar el Barça, per segon cop, jo el vaig assessorar. En un moment determinat la premsa em va preguntar si jo l’havia aconsellat. Els vaig respondre que això no era rellevant, l’important és que ho beneeixi el director del diari Sport. Hi va haver un embolic considerable. La línia recta no existeix. En Van Gaal, però no ho feia així.

IMG_0772+Encara , a l’hora dels cafès, hi ha temps de parlar de la lliga, dels diferents rasers davant del cas del Múrcia i de moltes altres coses. Però és mitjanit, l’hora de plegar. Li oferim un gravat d’Aguilar Moré, fem les fotos prescriptives i …ens acomiadem.

 

 

Biografia (viquipèdia i web del FCBarcelona)

Nascut al barri de Pedralbes de Barcelona l’any 1947 és una institució a Can Barça, a més d’un famós i carismàtic ex futbolista dels anys 70 i posteriorment entrenador de futbol, conegut amb els sobrenoms de Charly i el noi de Pedralbes. Fill de la pedrera barcelonista, era un extrem dret de tècnica exquisida que destacava pel seu gran dribbling, la seva excel•lent visió de joc i els seus magistrals llançaments de penals i cops francs. Va ser considerat un dels millors extrems d’Europa de l’època. Desenvolupà tota la seva trajectòria esportiva al FC Barcelona, on hi va arribar als dotze anys, des de l’infantil, el juvenil (amb el qual fou campió d’Espanya i fou internacional) i el CD Comtal (que era el nom del filial del primer equip). Es a dir, té el rècord d’haver mantingut una relació contractual amb el Barça al llarg de 44 anys, 5 com a jugador de la cantera, 17 com a jugador del primer equip i 22 om a membre del cos tècnic. És un dels jugadors que més cops ha defensat la samarreta blaugrana: va disputar amb el Barça un total de 656 partits, en els que marcà 197 gols (el vuitè màxim golejador de la història blaugrana). És el cinquè jugador amb més partits oficials amb el Barça (449 partits i 122 gols).

L’any 1965, l’entrenador blaugrana Salvador Artigas, el va fer debutar a la Copa del Rei al primer equip del Barça. Tenia 18 anys i va fer el quart gol de la victòria i el seu primer gol a primera divisió. Fou un jugador molt estimat pels seguidors, però també rebé fortes crítiques per la irregularitat i la seva sang freda. Va fer seva una famosa frase que diu que “córrer és de covards”. Va guanyar la lliga del 73-74 amb Johan Cruyff, Sotil i Asensi. També quatre copes del rei. A més va ser un dels grans protagonistes de la final de la Recopa a Basilea l’any 1979, on va fer un gol, guanyant per 4-3 al Fortuna Düsseldorf. L’1 de setembre de 1981 s’organitzà un partit de comiat a Rexach al Camp Nou en el que el Barça guanyà la selecció argentina amb totes les seves estrelles, inclòs un jove de nom Maradona. Era la vigent campiona del món de futbol, i a la qual derrotà per 1 a 0 amb gol d’Allan Simonsen, qui fóra el seu substitut al primer equip. Fou 15 cops internacional A, 7 internacional olímpic i 7 sots-23. Va disputar el Mundial d’Argentina 1978.

Carrera com a entrenador: Com a tècnic s’inicià a les categories de formació del Barça. L’any 1984 creà l’escola TARR juntament amb quatre companys seus, Torres, Asensi i Rifé. Fou vuit anys segon entrenador del Barça de Johan Cruyff (entre l’any 1988 i el 1996), amb qui guanyà quatre lligues i una copa d’Europa, i a qui substituí durant dos partits després del seu cessament. Posteriorment va ser entrenador del primer equip entre l’any 2001 i 2002. Uns anys abans havia substituït Luis Aragonés, de qui també va ser segon, i el 2001 a Llorenç Serra Ferrer, seguint la temporada següent. També visqué una curta etapa d’entrenador al Japó, entrenant el Yokohama Flugels a la primera divisió japonesa. Actualment, és comentarista i tertulià de ràdio i televisió.

Trajectòria esportiva
Com a jugador:CD Comtal: 1962-64; FC Barcelona: 1965-81
Com a entrenador: Equips inferiors del FC Barcelona: 1981-87.
Segon entrenador del FC Barcelona: 1987-96. FC Barcelona: 1988 / 1996 / 2001-02. Yokohama Flügels: 1997-98
Títols: 1 Recopa d’Europa: 1978-79. 1 Copa de Fires: 1965-66. 1 Finalíssima de la Copa de les Ciutats en Fires: 1971. 1 Lliga: 1973-74. 4 Copes d’Espanya: 1968, 1971, 1978, 1981. 1 Trofeu Pichichi: 1971.

24 Agost 2014 at 12:00 1 comentari

Visita a la basílica i Tertúlia-sopar amb el Sr. Jordi Bonet, director emèrit i coordinador del temple expiatori de la Sagrada Família, dimarts 1 de juliol de 2014

Visita a la Sagrada Família

        El sopar-tertúlia d’avui, excepcionalment, comença molt aviat, a les sis de la tarda, davant de la façana de la Passió de la ja Basílica de la Sagrada Família. Ens hi espera el Dr. arquitecte Jordi Bonet, director de les obres del Temple de l’any 1985 al 2012, el millor guia que podíem tenir per fer-hi una visita com cal, a la qual s’han apuntat acompanyants d’alguns dels gironins del grup i també amics i companys olotins i de Camprodon que no es volien perdre l’ocasió.

Escoles recinte Sagrada Família

Escoles recinte Sagrada Família Llicència: CC-BY-SA-3.0-es Autor: Dvdgmz

El Dr. Bonet ens fa les primeres explicacions a l’edifici de les Escoles (amb volta catalana (1) i concepció gaudiniana), tres aules construïdes en motiu de la Setmana Tràgica per a tot el barri i principalment per als fills dels treballadors del Temple. La ubicació que Gaudí els donà dins el solar trepitjava la planta del Temple que ell mateix havia projectat. (Escoles, tot sigui dit, que havia pagat de la seva butxaca i que van ser incendiades durant la revolta del 1936, com l’estudi de Gaudí, i que darrerament, respectant la construcció, s’han mogut de lloc per mantenir l’obra del Temple exactament on Gaudí l’havia projectat (2).
Curiosament en la primera rehabilitació que es va fer, per assegurar l’estructura, s’hi va afegir per dins una paret convencional de totxanes. Se’n va perdre tota l’acústica! Gaudí no feia res endebades. Posteriorment varen poder-les restaurar a la seva forma originària.)
—L’extraordinari d’aquestes escoles és que, abans que vingués a Catalunya la Sra. Maria Montessori, a la Sagrada Família ja es feia escola activa.
DSC00004Resulta que els devots de Sant Josep —en temps convulsos que seguiren la unitat italiana, quan el Papa estava reclòs al Vaticà—, havien fet una peregrinació a Loreto (on hi ha un santuari amb pedres de la casa de Maria de Natzaret i, segons la tradició, on Maria havia rebut l’Anunciació) i Josep M. Bocabella, que va ser el promotor del Temple, en volia fer una mena de còpia a Barcelona i, per això l’any 1881 es comprà un solar a l’Eixample barceloní.
L’arquitecte diocesà Francesc de Paula Villar, que va ser el primer arquitecte de la Sagrada Família, va fer un projecte molt correcte, d’estil neogòtic, i el dia de sant Josep de 1882 es posà la primera pedra. Poc després s’inicià la construcció de la cripta, tot i que llavors Gaudi encara no hi estava vinculat. Tanmateix, al cap d’uns mesos, els josefins i l’arquitecte no es van entendre. Qui podria continuar les obres? Un arquitecte important com Joan Martorell, declinà l’encàrrec. Martorell ja era membre de la Junta i tot i discrepar sovint amb Villar, intervenia en el projecte, per més que treballava en els projectes de les esglésies dels Jesuïtes de Casp i les Saleses del Passeig de Sant Joan. Però Martorell aconsellà un ajudant seu, en Gaudí, que nascut el 1852 llavors tenia poc més d’una trentena d’anys. Més endavant reconegué que ho havia fet  perquè, segons li havien dit, el director de l’Escola d’Arquitectura, admirat d’alguns projectes que havia fet a la pròpia Escola, li va donar a Gaudí el títol d’arquitecte, tot comentant: «Hem donat un títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà». El 3 de novembre de 1883, Antoni Gaudí ja és l’arquitecte de la Sagrada Família.

Sagrada_Familia_(maqueta)_dominipúbllicGaudí va haver de respectar la cripta ja projectada (entrà en culte el 1890), però, arran d’un donatiu important rebut pels josefins, es dedicà de ple al projecte començant per fer una proposta com a himne de lloança a Déu, on cada pedra era una estrofa. L’exterior del Temple representava l’Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal dita del Crist simbolitzava el triomf de l’Església, l’interior al·ludia a l’Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau. Tot plegat es va concretar amb divuit torres (de fet són campanars ja que dins hi projectà també unes campanes tubulars accionades per la força del vent). De totes les torres, dotze dedicades als apòstols assentades al terra (d’entre 98 m. a la portalada de la Nativitat i 118 m. a la portalada de la Glòria) i sis més damunt dels dos cimboris, el de l’àbsida i el del creuer: respectivament són la de Santa Maria (120 m.) i les quatre dedicats als Evangelis o Evangelistes (de 125 m.) i la de Jesucrist (de 170 m. i coronada per la creu gaudiniana de quatre braços). Les dels apòstols constituirien tres façanes, la del Naixement, corresponent a la Infantesa de Jesús (celebra la vinguda del Messies i també rep el nom de façana de la Vida, del Goig i del Nadal), la de la Passió (representa el dolor, el sacrifici i la mort i està orientada a l’oest per rebre els darrers raigs de sol del dia i accentuar així accentuant l’efecte simbòlic de la foscor) i la de la Glòria, que representa el camí de salvació per als creients i simbolitza el triomf de Crist (orientada a migdia, el sol hi bat la major part del dia suggerint l’exaltació de la vida forta i el seu joiós esperit). No debades per a Gaudí, «la Glòria és la llum, la llum dóna joia i la joia és l’alegria de l’esperit». Les dotze torres dels apòstols, quatre a cada una de les façanes, acaben amb els atributs episcopals: a dalt de tot, la mitra (una creu lobulada d’una mida d’uns 3,75 m.), el tronc del pinacle representa el bàcul episcopal i, sota d’aquest, l’anell. El projecte agradà (3).

L'Eixample a inicis del sXX (1915)-domini_públicGaudí va comprendre que mai veuria acabada la seva obra i que existia la possibilitat que, a la seva mort, el projecte es retallés per manca de finançament o interès. Pensava que si construïa la nau central (dins la qual consagrar l’església) per després ampliar progressivament al seu voltant amb les torres, l’absis i les façanes, el projecte es podria alterar o aturar un cop obtinguda la seva funció de culte. Per aquest motiu, decidí aixecar fins a la seva màxima alçada una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del Temple. D’aquesta forma, evitava un escapçament de l’alçada prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el Temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. Així, doncs, decidí que, en comptes de començar a construir amb filades horitzontals, es fes començant per la verticalitat de les façanes. Del Temple, Gaudí va poder veure’n construïda una part del costat de l’Epístola amb la façana del Naixement, de la qual només la torre de Sant Bernabé estava acabada totalment, i una part del mur exterior de l’absis.

Sagrada_Família._Façana_del_Naixement_(actualitat)_ccbysa30_SagradaFamília

Façana del naixement Llicència:ccbysa30 Autor:Sagrada Família (Oficial)

Gaudí coneixia bé el gòtic (vivia al costat de Santa Maria del Mar, visitava sovint la catedral de Barcelona i va treballar una dotzena d’anys en la restauració de la catedral de Mallorca); per això va assenyalar amb claredat la seva imperfecció estructural i va voler-la superar. Hi veia una teranyina estructural complexa i fràgil. Cada element necessitava d’altres per estabilitzar-se i les càrregues es disgregaven per elements exteriors, més exposats i vulnerables. Els contraforts els veia com unes aletes postisses i els arcbotants com unes crosses antinaturals, que manifestaven la invalidesa d’un edifici. Els pinacles no eren més que una pila de pes per redirigir unes càrregues massa horitzontals que demanaven verticalitzar-se. Si s’enrunava un pinacle, l’arcbotant podria forçar el contrafort i caure, arrossegant l’arcbotant i finalment la nau. La ruïna d’una part podria provocar la ruïna del tot, a banda que els elements exteriors estaven massa exposats a la intempèrie, a inclemències del temps o a atacs o bombardejos. A més, si s’obria la volta d’ogiva, tot tendiria a tirar amunt i per això hi posaven grans pesos als punts de la clau gòtica. Derivat d’això, la segona coberta havia de ser lleugera, doncs no suportava més pes amb uns contraforts lleugers i lluminosos com caracteritza el gòtic. Per això les cobertes són de fusta, que Gaudí veié massa vulnerables al foc, a les humitats,… Així en el primer projecte complet Gaudí, amb la estratègia de la verticalització elimina les “crosses” del gòtic, reduint els components horitzontals. Ho aconsegueix exclusivament amb una extraordinària peraltització dels arcs (amb una forma semblant a una paràbola o catenària), i amb els pilars i columnes interiors.
A la vista de tot plegat, Gaudí decidí començar construint la façana del Naixement. La gent (no oblidem que es tracta d’un Temple expiatori) podria adonar-se de l’obra, veient alguna cosa acabada, fet que va ser un encert. Gaudí havia pronosticat que arribaria gent de tot el món a veure el Temple. I va tenir raó. L’any passat, el 2013, va tenir 3.200.000 visitants. Cada dia en passa una mitjana de 20.000 i s’ha batut el rècord amb 50.000 en una sola jornada.

El Dr. Bonet ens explica que Gaudí es basà en les lleis geomètriques i en l’observació de la natura per fer una nova arquitectura i recrear la vida a través de dos factors, el moviment i els colors.
—Gaudí s’adona que a la natura hi ha unes superfícies i uns elements que pot traspassar a l’arquitectura, arribant a la síntesi de la forma i la estructura, a través de la geometria. Quins són aquests elements de la natura? Les anomenades superfícies reglades, que són superfícies generades per rectes, mitjançant el moviment d’una recta que segueix un determinat recorregut (en particular no s’interessa per a superfícies senzilles, com serien els plans, els cons, o els cilindres, sinó per les nomenades superfícies guerxes de noms estranys com paraboloides, hiperboloides, helicoides i conoides i amb doble curvatura). Gaudí s’adona que quan les coses tenen doble curvatura són més resistents.

L’observació i l’experimentació també estan en l’origen de moltes altres innovacions. Gaudí procura fer coincidir forma estètica i estructura. Feia una pila d’assajos, provava directament la resistència dels materials, en tenim fotografies. I no únicament fent maquetes, que també. Ara bé, l’inconvenient era que això costava diners. Però ell va tenir la gran sort de trobar uns clients que li tenien tanta confiança que estaven disposats a fer-li de mecenes i així podia plantejar totes aquestes innovacions. Principalment, el comte Güell (4), però també en Milà (la Pedrera) o la Junta del Temple.

I sempre a partir del principi que no cal esmerçar més energia de la necessària (avui en diríem sostenibilitat, cosa que no vol pas dir garreperia). Per això l’aprofitament de trossos de ceràmica per fer el famós trencadís. L’observació d’una flor de cinc pètals o d’un arbre també era sotmesa a geometria. Per a ell, les lleis geomètriques de tot el Temple, que són poquíssimes, es poden resumir en un foli de proporcions constants basat en la divisió per 12 dels 90 m. de la llargada total de la basílica, des de la porta d’entrada al fons de l’absis, que dóna un mòdul de 7,5 m., el qual es va repetint arreu (5), i en figures geomètriques senzilles bé que, sovint, superposades: un quadrat i un hexàgon, per exemple, en formes conoides, helicoides, el·lipsoides i hiperboloides. Tot reglat.

Gaudí era un gran racionalista que no feia res perquè sí. Le Corbussier ja havia quedat admirat de la volta catalana, que emprà a la teulada de les escoles. Volgué un edifici en forma piramidal perquè havia observat que una persona s’aguanta més amb les cames eixancarrades que no pas amb els peus junts o un ancià amb bastó, l’acostuma a posar inclinat al terra.

A la seva mort, es va fer càrrec de les obres un altre dels seus deixebles: Domènec Sugrañes 1926-1936. Posteriorment, Francesc de Paula Quintana 1939-1966, Isidre Puig, Lluís Bonet, Francesc Cardoner fins arribar al nostre convidat. Altrament treballava calculant empíricament resistències amb cordills i sacs, i amb maquetes d’escala 1/10 o 1/25. De la qual cosa van tenir sort els continuadors del Temple –el pare del Dr. Bonet mateix—, perquè en morir Gaudí atropellat per un tramvia el 1926, després d’haver dedicat els darrers anys només al Temple, al cap de deu anys, incendiat el seu estudi i cremat o destruït tot el treball en plànols, es van poder trobar trossos de maquetes de mesures diferents (des d’un puny a un parell de metres), cosa que permeté anar redescobrint les seves intencions. Gaudí deia: : «La bellesa és el resplendor de la veritat, i, ja que l’art és bellesa, sense veritat, no hi ha art».

CantonadaPassióGlòria1t+Preguntat per l’estat de les obres el Dr. Bonet respon que ara l’obra està als 80 metres i cal arribar als 170, on hi haurà una creu tridimensio­nal, de quatre braços de 12 metres, a la qual la gent podrà pujar (des de la planta del Temple i per l’interior de les dues escales absidals es pujarà amb dos ascensors fins a 45 m., per traslladar-se després amb dos nous ascensors a les torres dels evangelistes Marc i Lluc, a 85 m. per damunt d’un gran espai situat sobre el creuer. D’allí partiran dos darrers ascensors per assolir el centre de la creu de quatre braços que culminarà l’edifici). Per a ell tot el que s’ha viscut a la Sagrada Família es providencial, fins i tot que en els darrers 50 anys no hi hagi hagut cap accident greu. Ens explica també que després de la visita que Walter Adolf Georg Gropius, de la Bauhaus, va fer a Puig i Cadafalch el 1907 i de la trobada amb Gaudí, recentment s’ha trobat un article elogiós del berlinès a Gaudí de més de tres pàgines. També hauria merescut l’admiració de Frank Gehry, l’autor del Guggenheim de Bilbao. I quan el mestre Millet explicà al Dr. Schweitzer la portalada del Naixement, algú el va fer caure en el compte que ho estava explicant en català. El mestre va voler canviar d’idioma i Schweitzer va dir: «Ho he entès perfectament tot».

—Com han canviat les coses d’ençà que vostè va arribar a la direcció de les obres del Temple?
—Jo vaig arribar-hi el 1985. Hi havia deutes. Hi treballaven un encarregat, dos paletes i dos manobres. Ara treballen 20 arquitectes i un centenar de treballadors fixes, sense comptar els treballs que tenim exter­nalit­zats en d’altres empreses per fer-hi parts molt concretes i limitades en el temps… Hem incorporat eines informàtiques i estris de disseny assistit. I, així i tot, com deia Gaudí, «el meu client, el nostre client, no te pressa». Ja saben que des del 2012 l’arquitecte director és el senyor Jordi Faulí i Oller.
—Els deutes es deuen haver acabat.
—No ens podem queixar. En un moment de crisi es pot dir que no en tenim. Podem invertir uns 2 milions d’euros al mes.

Se li demana també si Gaudí va tenir relacions amb la maçoneria, cosa que nega. Aquest certament és un tema recurrent, que s’alimenta per alguna simbologia que Gaudí ha emprat en la seva obra, que sobrepassa l’àmbit de la simbologia catòlica (la X per exemple al pòrtic del Naixement coronant l’Arbre de la Vida, el pelicà enguany al Museu Gaudí i que anava a pòrtic del Naixement, la creu en sis direccions que es pot veure per exemple al Turó de les Menas del Parc Güell, el llangardaix a l’escalinata del Parc Güell, etc.). També per algunes de les persones per a les quals va treballar, com ara els germans Fontseré, reconeguts maçons. Es podria dir que Gaudí experimentà una via autònoma en el terreny de l’espiritualitat, emmarcada, això si, dins l’ortodòxia catòlica, però amb una pràctica que anava més enllà del catolicisme rutinari. Hi ha una qüestió, prou bàsica per discrepar d’aquesta suposició, com seria el fet que a la francmaçoneria no li importa l’altre vida de l’ànima. Aquest plantejament entraria en contradicció amb la doctrina catòlica, que creu en la transcendència i resurrecció de la carn. Gaudí ho subratlla fins l’excel·lència a la façana de la Glòria. No hi ha dubte, doncs, que Gaudí fou un catòlic practicant i molt devot.

Encara té temps d’acabar l’explicació en referència a la resistència en la guerra de 1714, on, segons el Dr. Bonet, es van trobar batallant dos estran­gers, el duc de Berwick, amb trenta mil persones i el general Villarroel, amb quatre mil (de fet Villarroel va néixer a Barcelona; el seu pare, també militar, s’hi trobava destinat, malgrat ser originari de la província de Ciutat Real); els austríacs tenien fusells de dos a tres trets per minut, mentre els francesos sols en feien un. La capitulació va ser un encert. No es va passar tot a sang i foc i l’endemà tothom va poder començar a treballar.

Façana_Passió_22092014+No hi ha més preguntes, de manera que des de les Escoles anem a la façana de la Passió, per on entrem a la basílica. De fora estant, impacten els sis ossos en funció de columnes (ni haurà 18 més com a galeria superior, tants com vèrtebres o costelles de l’ésser humà), inclinades i en tensió, com representant nervis estirats, evocant el drama de Jesús crucificat.

Gaudí descrivia així la seva concepció d’aquesta façana: «Algú trobarà aquesta porta massa extravagant; però jo voldria que fes por, i per aconseguir-lo no estalviaré el clarobscur, els motius entrants i sortints, tot el que resulti de més tètric efecte. És més, estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a trencar arcs i a tallar columnes per donar una idea del cruent Sacrifici».

L’escultor Subirachs (nascut quan va morir Gaudí), hi ha plasmat en més d’un centenar d’escultures un Via Crucis monumental, no sempre d’acord amb el que Gaudí havia previst, com ja veurem… El Dr. Bonet, que contractà Subirachs, ens explica que dins de les concepcions gaudinianes li va prometre llibertat a l’hora d’executar la seva obra.

Començant per l’esquerra i fent una S a l’hora de llegir, tenim el Darrer sopar, Getsemaní (porta lateral de bronze), petó de Judes, flagel·lació (columna central ), negacions de Pere, coronació d’espines (l’altre porta lateral de bronze), l’Ecce homo, Pilat rentant-se les mans. I, després, seguint de dreta a esquerra, Jesús caigut a Terra, el Cirineu i les tres Maries (la mare, la Magdalena i la de Cleofàs), Jesús amb la creu parlant amb les dones de Jerusalem mentre una Verònica sense rostre mostra al món el rostre de Jesús (Gaudí, a l’esquerra, adora el misteri) i, enllà, el soldat Longinos, a cavall, portant la llança que travessarà el pit de Jesús. En el tercer registre, ara d’esquerra a dreta, els soldats es juguen las daus la túnica de Jesús, la Crucifixió al centre (amb les tres Maries plorant i Joan que les consola), la lluna orfe i el crani d’Adam (on el primer home trobà la mort, Jesús obre el camí a la vida). El vel partit del Temple, sobre la creu, assenyala la nova aliança. I, a la dreta, la sepultura de Jesús, amb Josep d’Arimatea, Nicodem i la Magdalena.

Pasión_(Gaudí,_1911)A la part del damunt, la de la galeria dels 18 ossos, que representa l’Hades o Xeol, el regne dels morts, s’hi troben més que enlloc les concepcions teològiques de Gaudí. La victòria de Jesús sobre la mort té abast còsmic: Jesús baixa a l’Hades, on l’esperen els justos de tots els temps i amb ell fan un seguici vers el Paradís: per això s’hi representaran tots els patriarques amb les seves esposes començant per Adam i Eva. Aquest moviment convergeix vers els centre, on hi haurà el sepulcre buit i un finestral del fons (ja construït: dóna al creuer del Temple) que esbossa una figura que és pura llum: el cos de Crist ressuscitat.

Ni Gaudí ni Subirachs no van voler representar la resurrecció, que ningú no va veure, però sí els símbols de la victòria de Jesús sobre la mort, que són tres: una creu portada per àngels (El Crucificat és el Ressuscitat, com diu avui la Teologia de l’alliberament), amb el lleó de Judà a l‘esquerra i l’anyell immaculat a la dreta, més amunt l’Esperit Sant que ha ressuscitat Jesús (Rm 1,4) en forma de colom i més amunt encara, damunt el pont entre les torres, una escultura de l’Ascensió.

Sagrada Familia-5+Busquets comenta que és magnífic que en una portada dedicada als misteris de la passió, hi hagi Resurrecció, Ascensió i Pentecosta. Gaudí havia entès perfectament, contra molta teologia de l’època, que aquest tres escenaris eren un de sol, el de la victòria de Jesús sobre la mort. «La Resurrecció, l’Ascensió i la Pentecosta, evangèliques, són tres maneres d’explicar el mateix», diu. La cosa portarà cua a l’hora del sopar.

Tanmateix, el Dr. Bonet ja entra a la basílica, ens fa fixar en les inscripcions a l’obra de Domènec Fita del baix relleu en les lloses del terra i se situa cuita-corrents davant la porta de bronze — dues batents d’un parell de tones cadascuna amb la inscripció del Parenostre en cinquanta llengües diferents, presidides pel català—, al darrera de tot del Temple, on hi haurà la façana principal de la Glòria. Ens vol fer adonar de les tres vies existents i els conceptes que signifiquen. La primera és la via que uneix la porta principal amb l’àbsida —amb una volta de 75 m. d’alçada—, dita via de la Humanitat. Llavors hi ha la via que uneix la façana del Naixement amb la de la Passió —via de Jesucrist, que conforma el transsepte o creuer de 60 m.(vuit cops els 7,5 m.)— i finalment la via de l’Església. La via de l’Església és doble: per dins recorre la nau ja que, a l’esquerra de la façana de la Glòria hi haurà el baptisteri o capella del Baptisme, i , a la dreta, la de la Penitència, de manera que els creients, amb la llum del Baptisme, puguin apropar-se a escoltar la paraula de Déu i, si fallen, puguin readquirir-la amb el sagrament de la Penitència; aquesta via eclesial, que és la del claustre, donarà la volta a la basílica per dins, aïllant del soroll extern i permetent un pelegrinatge de pregària compartint els dolors i esperances de la humanitat sencera.

Des d’aquest punt es contempla l’àbsida perfectament, i tot el seu joc de perspectives: el mosaic representa Déu creador (un triangle trinitari i una esfera còsmica entrecreuats en un mantell diví daurat); el lampadari del centre de l’àbsida que representa l’Esperit Sant amb els seus set dons (de moment, integrat en el baldaquí del damunt de l‘altar), amb cinquanta làmpades d’oli, evocació de la Pentecosta i de l’Església unida a Crist, en segon lloc; finalment, la Creu suspesa del baldaquí damunt de l’altar, amb una figura de Crist crucificat en terracota, obra de l’artesà Francesc Fajula.

La planta de l’edifici és basilical de creu llatina (però no llunyana de la grega) i el primer que salta a la vista és un bosc de columnes, que formen les cinc naus i el creuer, lleugerament inclinades, totes les  quals es descomponen en forma de branques i fulles per suportar l’enorme pes que tindran les cobertes i les sis torres cimboris que han de reposar damunt les voltes. En total són 36 columnes, unes columnes noves que va inventar com intersecció de dues columnes helicoïdals amb la mateixa base i girs contraris, les columnes de doble gir, que treballen com un doble helicoide i representen els 4 evangelistes, els 12 apòstols —Pere i Pau els que toquen al presbiteri—, les 10 diòcesis catalanes i altres diòcesis importants d’Espanya i del món. Tot un programa simbòlic, travessat per la llum dels òculs del sostre i els finestrals laterals amb vitralls, que culmina en les branques del bosc de columnes, representant el poble de Déu, i en els cistells amb 12 tipus de fruits a l’exterior, com correspon a la Jerusalem celestial, amb collita per a cada un dels mesos de l’any, segons el llibre de l’Apocalipsi (22,2). El Dr. Bonet ens explica que s’hi ha emprat quatre tipus de material: pedra de Montjuïc, basalt de Castellfollit i d’altres llocs, granit i pòrfir vingut d’Iran. Acostant-nos cap al presbiteri ens adonem dels cors per als cantaries, com tribunes d’un estadi, i també, per a veus blanques, al presbiteri. Al voltant del cimbori central, amb la seva volta, hi ha 24 ulls de llum , que simbolitzen els 24 ancians que donen glòria a Déu nit i dia, segons els llibre esmentat. Des de la dreta de l’àbsida, contemplem la Cripta, on Gaudí deixà plasmada la Sagrada Família, amb un baix relleu de Josep Llimona (Jesús besant la mà de Josep mentre Maria contempla l’escena). Aquí reposen les restes del genial arquitecte, de l’home que proclamava: “Primer, l’amor; després, la tècnica”.

El Dr. Bonet es va mirant el rellotge. Ens porta al claustre, on hi ha una mostra de les inspiracions de Gaudí. Façana_naixement22092014a+Tot seguit, sortim a fora, a contemplar la façana del Naixement, amb la torre central o portal de la Caritat, l’esquerra o portal de l’Esperança (on fa pocs dies es va desprendre el peu d’una de les escultures) i la de la dreta o portal de la Fe. La façana plasma els evangelis de la infantesa de Jesús i algunes de les seves escultures són obra de l’escultor japonès Etsuro Sotoo.

La porta de la dreta o de la Fe està dedicada a Santa Maria (el nom està inscrit al capitell de la palmera) i la seva imatge a dalt de tot, només depassada per la mà oberta de Déu (que tot ho pot) amb un ull al centre de la mà (que tot ho coneix). La Verge Immaculada amb la serp vençuda als peus, se situa damunt una làmpada de tres brocals (la Trinitat). A sota, l’anagrama del nom i el pas als relats evangèlics: la Presentació de Jesús al Temple; Jesús predicant entre el sacerdot Zacaries i Joan Baptista; els pares de Jesús contemplant-lo sorpresos; Jesús treballant de fuster; la Visita de Maria a la seva cosina Isabel, mare del Baptista.

La porta de l’esquerra o de l’Esperança, està dedicat a sant Josep. A dalt de tot hi ha un penyal de Montserrat, el Cavall Bernat, sufragada per les dones catalanes que duien el nom de Montserrat. A dalt, la inscripció, que té a veure amb la barca de sota que travessa una penya. És la barca de l’Església, guiada per Josep al timó, patró de l’Església, amb un rostre que és el de Gaudí, homenatge que reté l’escultor a l’arquitecte ja mort. L’anagrama de Josep deixa pas a les escenes del relat evangèlic: de dalt a baix, els esposoris de Maria i Josep, el nen Jesús i Josep mirant-se en presència de Joaquim i Anna, la matança dels innocents i la fugida a Egipte. Plantes, animals, muntanyes i rosaris omplen cada racó de la façana, acabada tan sols a les vigílies de la guerra (in)civil.

El punt culminant de la façana del Naixement és la porta central o de la Caritat, dedicada a Jesús. El nom apareix damunt de la palmera central, i assenyala la part de la narració evangèlica, mentre que l’anagrama JHS indica la part més simbòlico-teològica, la qual es proposa subratllar l’entrada de Déu a la història humana amb Jesús, vencedor del poder del mal. Aquest poder està representat pels animals amfibis de la base i els extrems de la façana: el serpent temptador del Paradís amb la poma a la boca, impotent sota el pes del nom de Jesús (la seva genealogia apareix en la columna-palmera central, entre la doble porta del portal), les dues tortugues sense força sota la santedat de Maria i Josep (en la base de les dues columnes-palmeres que separen els portals de la façana), i els dos camaleons que fugen derrotats en els dos extrems de la façana. Dalt de tot resplendeix un mon celestial, i, habitat per ocells blancs, símbol dels redimits que estimen i són estimats, l’arbre de la vida o del paradís (el xiprer sempre verd), coronat per la Trinitat (en contrast amb el Serpent-Satanàs en la part més baixa de la vertical); dues escales recolzades en l’arbre de la vida són el símbol de camí de santedat; el pelicà blanc, símbol de l’Eucaristia i de la donació que Jesús fa de la vida, amb els dos polls, que es nodreixen d’aquesta generositat i dos àngels que distribueixen a la humanitat el pa i el vi eucarístics; la corona reial i un ou daurat (de Pasqua), amb el dibuix de l’anagrama de Jesús, símbol del seu triomf sobre la mort. L’anagrama del nom de Jesús (JHS) en pedra, emmarcat per la creu, digne d’adoració i lloança, emblematitzades per dos àngels que omplen l’espai amb granets d’encens.

Tota la secció és la gran paràfrasi teològica del Nadal, connectat amb la Passió i Resurrecció: les dues Pasqües s’entrecreuen. La resta, com sempre, segueix la relació més coneguda: sobre el capitell central, tenim el Betlem: Maria posa a la cistelleta Jesús amb un gest de tendresa de Josep; a l’esquerra els reis mags i, a la dreta, quatre pastors (un amb barretina), en senyal d’adoració. Els àngels músics i cantors (sense ales), acosten a Betlem i omplen el cosmos amb el cant més meravellós de la història: “Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat” (Lc 2,14). L’estel nadalenc apunta cap a la segona escena: L’Anunciació de Gabriel a Maria. En la tercera, com en el misteri del rosari, Maria és coronada pel seu Fill com a reina de cels i terra. Per a Gaudí, Nadal, Anunciació i Coronació formen un tot com també el formaven a la façana de dolor Resurrecció, Ascensió i Pentecosta.

mapa_PGM_àrea_Sagrada_Família-2014+El Dr. Bonet no s’està de comentar-nos dos fets que l’entristeixen: que l’Ajuntament hagués deixat construir en la zona verda del carrer Mallorca reservada per al pont i escalinata de la façana de la Glòria (al mapa adjunt es pot veure el pla general metropolità PGM, enguany vigent, que preveu una franja de 60 m. d’amplada fins el carrer Aragó), i el fet del pas de l’AVE, tan proper als fonaments de la basílica. Ens explica que en venir de Madrid els cinc magistrats de la Secció Vuitena de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, per analitzar si els treballs podien afectar la basílica, tal com havia denunciat el patronat constructor del Temple, grollerament, no van deixar intervenir ningú d’aquí. Ni tant sols el Dr. Arquitecte, catedràtic de Càlcul d’estructures de la UPC, membre numerari de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona, Excm. Sr. Carles Buxadé que havíem convocat per la visita, atès el coneixement en el càlcul i el projecte executiu del temple que te des del 1985, adequant els croquis de Gaudí. Varen deixar plantats el cardenal arquebisbe de Barcelona, Emm. i Rvdm. Sr. Lluís Martínez Sistach i el president del patronat del Temple, M. Hble. Sr. Joan Rigol, als que ni tant sols varen saludar. «Si hi haguessin problemes de vibracions i ressonàncies ho passaríem malament. Ara mateix, el passat 13 de juny, es va desprendre del bloc de pedra principal, tota la cama esquerra i part del maluc de l’escultura d’un soldat romà que degolla bebès per ordre d’Herodes en temps de Jesús de Natzaret, d’uns 70 cm. de llarg. D’aquest fragment d’estàtua que ha caigut, en tenim una foto de la mateixa zona de fa un mes, així com l’informe de la inspecció prèvia periòdica corresponent, i no hi havia cap veta ni fissura, ni cap indici o irregularitat…»

Encara ens fa córrer cap al Museu, on ens mostra i explica, dibuixos de Gaudí, estudis de resistències, maquetes, fotografies… És un belluguet que als seus 89 anys… no para ni s’atura. Però són quarts de nou i hem de donar per acabada la visita.

(1) La volta catalana és una tècnica tradicional catalana de construcció. Es realitza disposant els maons per la part plana, la qual cosa fa que sigui molt més lleugera que les voltes bastides amb altres sistemes constructius. Fou àmpliament utilitzada, particularment quant l’espai per cobrir no era massa ample o els paletes eren prou hàbils. Permetia construir sense encofrat, i, per tant construir més de pressa. Amb volta catalana es cobria, amb una sola llum, el sostre de les plantes baixes dels masos i de les construccions urbanes populars, etc. A partir del segle XIX es va aplicar a les construccions nobles dels eixamples de l’època de la industrialització com l’Eixample Cerdà de Barcelona. Els orígens de la volta catalana es troben al segle XIV quan es va començar a utilitzar a Catalunya per mestres d’obres anònims. Això no obstant, va tenir una nova vida en les obres dels arquitectes modernistes. Antoni Gaudí va ser qui va dur més lluny aquesta tècnica, que va utilitzar a la coberta de Santa Maria de Cervelló i a les Escoles de la Sagrada Família. En els anys següents, als Estats Units es va implantar aquest sistema de construcció basat en l’antiga volta catalana, arribant a un catàleg de més de mil edificis per tot el país. El 1889 es va aplicar la volta catalana a l’edifici de la Boston Public Library, considerat un dels projectes més importants de la dècada.

(2) Tal com ens explica el Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch, membre de l’oficina tècnica de la Sagrada Família al seu treball La tècnica arquitectònica de Gaudí: Geometria i mecànica, inicialment les Escoles de la Sagrada Família eren una construcció concebuda totalment com a provisional, on Gaudí no pretenia fer res superflu, ni cap lluïment personal, ni cap excés en el cost.
Els minsos recursos disponibles per a aquestes escoles queden ben palesos en els materials emprats (maó de pla, rajola ceràmica, bigues de fusta…) i en els acabats (lliscat de ciment portland sense paviment fins a una alçada d’arrambador, encaladura o emblanquinament per a la resta de parets, material ceràmic vist exterior en façanes i cobertes…). Malgrat tot això, l’obra pren una força plàstica commovedora amb totes les façanes oscil·lants i la coberta onejant, fins al punt que el mateix Le Corbusier, quan visità Barcelona, va quedar admirat de l’estructura projectada per Gaudí. Fins i tot prengué croquis i notes d’aquesta minúscula obra i no pas de la resta del gran Temple en lenta construcció.
El més important de tot això és que aquest conjunt de superfícies ondulades respon a la genialitat d’aconseguir una estructura estable amb el mínim material.
La paret de tancament, és molt prima; de fet, té dues capes de maó pla, de 4 cm de gruix cadascuna. És una paret de tancament, d’obra vista, de menys de 10 cm. de gruix que arriba gairebé als 5,60 metres d’alçada. És, per tant, extremadament esvelta i seria massa inestable si no fos justament perquè l’ondulació li dóna rigidesa enfront la possible força del vent. L’ondulació no és un caprici formal sinó estructural: és una lliçó de mecànica. A més a més, el resultat funcionava acústicament.
Construir una façana ondulada podria ser molt complicat però Gaudí ens dóna una altra lliçó, aquest cop de geometria. La superfície d’aquestes façanes està formada per unes superfícies reglades guerxes anomenades conoides.
La darrera lliçó de geometria és a la coberta on torna a fer ús de la superfície dels conoides per estalviar-se de fer encavallades, molt més cares que un embigat.
És gràcies a aquest enginy geomètric i mecànic que pot escollir el maó ceràmic, el més econòmic i més a mà d’aquell temps, i col·locar-lo de cantell per tal d’aprimar la paret i necessitar menys peces. Això és optimització de l’estructura gràcies a la geometria.

(3) Com en el punt (2) ara el Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch ens explica la base del projecte de Gaudí amb les voltes d’hiperboloides: Gaudí, amb el Temple de la Sagrada Família, desitja superar l’estil gòtic de les catedrals que necessiten els arcbotants i els contraforts talment com unes crosses, i que no mostren altra cosa que el complicat recorregut de la baixada de càrregues que aquells hàbils constructors havien arribat a concebre.
Gaudí aconsegueix el seu objectiu per dos camins simultanis. D’una banda, estudia amb un model de pesos i cordills el recorregut natural de les càrregues i, gràcies a aquest assaig previ, inclina les columnes-arbre i totes les seves branques segons les direccions que obté en el seu model experimental de tal manera que recullin les diferents càrregues directament del centre de gravetat de cada bocí de volta. La concepció del Temple com un bosc d’arbres (columnes) amb branques (ramificacions) i fullam (voltes) li permet concebre que cada arbre suporta el seu fullam sense necessitar dels arbres veïns. Havent vist les desgràcies de la primera guerra europea no volia que en enfonsar-se una part, un contrafort per exemple, s’ensorrés tot el Temple. Ell pensava que si cau un arbre només ha de caure aquell arbre i no tot el bosc. És doncs, gràcies a aquesta concepció de les columnes-arbre que Gaudí aconsegueix superar el gòtic i portar les càrregues directament als fonaments per la via més directa. Així, en eliminar els arcbotants i contraforts, aconsegueix per a les naus una façana exterior plana, sense les aletes perpendiculars que en el gòtic les segmenten.
D’altra banda Gaudí també supera el gòtic amb les voltes. Les voltes gòtiques de creueria es concebien amb uns nervis que s’ordenaven jeràrquicament per recollir les càrregues de la volta, que era l’últim element, considerat plementeria i sense paper estructural (tot i que després es va demostrar que aquesta pell entre nervis, aquesta closca, també era capaç de resistir encara que li fallés algun nervi). Avançant-se a les teories i en el temps, Gaudí concep la volta tota ella com a pell, com a closca, sense nervis. Per assolir la màxima resistència i optimitzar el comportament mecànic en la seva darrera versió de les voltes, que tant va estudiar i que ens ha arribat gràcies a la maqueta de guix que va fer, utilitza altre cop superfícies reglades de doble curvatura, com són els hiperboloides i els paraboloides.
En el punt de la clau, on les voltes gòtiques necessiten una concentració de pes per tal que les arcades no s’obrin, les voltes d’hiperboloides tenen l’ull, el coll de l’hiperboloide, un gran buit per on passarà la llum natural des de les golfes cap a la nau. Gaudí recuperarà la idea plàstica del medalló de la clau fent un difusor de la llum, lleuger, de vidre i metall, a mode de flor o estel, però és clar que aquesta funció ja no és estructural. En les costures entre els diferents hiperboloides de les voltes, on es podrien endevinar l’existència de nervis, Gaudí hi torna a fer una col·lecció de petits forats, petits hiperboloides el·líptics, per a la llum artificial que de nit han de servir per donar la sensació del cel estrellat. Sembla, doncs, talment com si Gaudí volgués deixar clar que les seves voltes no necessiten nervis i, amb això, també explica altre cop la seva voluntat clara de superar el gòtic.
I altre cop, també en aquesta lliçó magistral, es donen la mà la mecànica i la geometria. El domini total de les superfícies reglades i el coneixement de les rectes generatrius fan que pugui col·locar, seguint aquestes direccions, la rajola ceràmica, inspirant-se en la tècnica de la volta catalana de maó de pla, el material més senzill de cobertura aleshores. Així, amb el color de la ceràmica juntament amb el vidre verd i daurat per a les juntes que es van obrint aconsegueix la volta més florida que mai s’hagués vist en una catedral. El domini de la geometria reglada es posa de manifest observant en detall les costures entre hiperboloides, on totes les interseccions són treballades fins a un grau extrem. En aquestes interseccions, en el contacte entre els diferents elements geomètrics que combina, no apareixen mai corbes estranyes sinó que utilitza sempre les rectes generatrius per fer totes les transicions entre els plans que formen bisells, els petits paraboloides entrecreuats o els grans paraboloides que encara contenen a dins els hiperboloides el·líptics dels estels de la nit.
Gaudí demostra el seu domini de la geometria en alguns aspectes més que les superfícies reglades guerxes (conoides, helicoides o rampes de cargol, paraboloides i hiperboloides). Entre els millors exemples que podríem afegir hi hauria el coneixement i aplicació de les proporcions bàsiques pitagòriques, la seva famosa columna de doble gir o l’ús de formes polièdriques diverses.

(4) El comte Güell va encarregar a Gaudí, l’any 1898, la capella de la colònia Güell, on aquest va poder experimentar les columnes inclinades, les voltes i les tecnologies catalanes de sempre: les voltes catalanes, els envans doblats, les soleres, els terrats, etc. Aquest projecte el va ocupar deu anys. El Dr. Bonet, confessa que sempre ha admirat Güell per això. Va tenir paciència. I així, quan Gaudí finalment s’hi va posar, no van poder acabar la colònia (només va fer la cripta) però, això sí, ja havia experimentat tot el que necessitaria en endavant. A partir de la experiència de la colònia Güell, els deu darrers anys de la seva vida va poder concentrar tots aquests coneixements i experiències en el projecte definiu de la Sagrada Família. A més, per explicar-ho tot molt millor, Gaudí decideix construir maquetes de guix, que fa a una escala d’1/10 i molt detallades. El Dr. Bonet ens explica que havien tingut sort ja que aquestes maquetes no es cremen, només es trenquen i, tot i que amb prou dificultats, es van poder recuperar, a diferència del que va passar amb tots els papers del seu estudi.

(5) El nombre 12 té una llarga història en el món de la modulació arquitectò­nica per la facilitat dels seus divisors. Les plantilles generadores de les columnes principals (les del creuer) son estrelles de 12 puntes.
En general el sistema bàsic de proporcions segueix l’esquema que Pitàgo­res va emprar per crear l’escala musical (la proporció ½ dóna una octava, la 2/3 una quinta i la ¾ la quarta) i que es pot relacionar fàcilment amb el nombre 12.
Existeix una modulació en les dimensions principals del Temple. Bàsicament un mòdul de 15 m. I submòduls de 7,5 m. i 3,75 m. Així del mòdul entre columnes de 7,5 m. aconseguim la dimensió més llarga en planta fent 12 vegades aquesta mida.
Separació entre columnes de l’Absis 3,75 m.
Separació entre columnes de la Nau 7,5 m.
Amplada de la Nau Central i alçada de les Cantories 15 m.
Amplada del Transsepte i alçada de les Naus Laterals 30 m.
Alçada Nau Central i amplada de la Nau Principal 45 m. (=1/2 de 90 m.)
Alçada del Creuer i llargada del Transsepte 60 m. (=2/3 de 90 m.)
Alçada de l’Absis 75 m.
La sèrie aritmètica de les principals dimensions del Temple a partir del mòdul principal de 15 m. (15, 30, 45, 60, 75, 90…) però també aquesta de base 35: 35, 70, 105, 175 i 210. És la que dona els diàmetres interiors de les columnes en cm.
L’alçada de les columnes és sempre, en metres, el doble del nombre de puntes de la base de la estrella:
Columna de 12, alçada total 24 m. (són les quatre del Creuer i fetes de formigó armat amb pòrfir fora)
Columna de 10, alçada total 20 m. (són les vuit dels Evangelistes i fetes de formigó armat amb basalt fora)
Columna de 8, alçada total 16 m. (són les 14 de la Nau i les 10 de l’Absis i fetes de granit)
Columna de 6, alçada total 12 m. (són les 8 de les Naus laterals i les 10 de la Cantoria i fetes de pedra de Montjuic o sedimentària sorrenca)

(6) Enguany hi ha dos ascensors, el primer s’instal·là l’any 1965 a la torre de sant Judes Tadeu de la façana del Naixement i el segon l’any 1996 al campanar de Sant Felip de la façana de la Passió (acabada l’any 1976). Aquests ascensors però són provisionals, ja que impedeixen la circumval·lació prevista al llarg de tot el claustre que envolta tot el Temple. En conjunt són tretze els ascensors que estan previstos. A més del darrer ascensor per baixar a la cripta, que es mantindrà i dels sis indicats per pujar a la creu terminal, n’hi haurà sis més: dos a les sagristies, dos més a la façana de la Glòria fins els seixanta metres (aquests seran panoràmics i a partir de la testera serà possible veure l’interior de les naus i accedir al Jube i a les cantories i a damunt les voltes de 30 m. el progrés de les obres del cimbori central i dels quatre evangelistes que el flanqueixen) i d’allà uns altres dos per accedir als campanars de Sant Pere i Sant Pau fins assolir els noranta metres (on es veurà la part alta del Temple i la visió de cara al mar de bona part de la ciutat).

Nota: S’ha completat la informació facilitada en la visita pel Dr. Bonet amb informació de detall publicada:
-a la web www.sagradafamilia.cat,
-a la entrevista al Dr. Bonet de Joaquim Noguero,
-a la revista d’Òmnium Cultural Escola Catalana de gener de 2002, núm. 386
-i també al treball La tècnica arquitectònica de Gaudí: Geometria i mecànica del Doctor Arquitecte Jaume Serrallonga i Gasch, membre de l’oficina tècnica de la Sagrada Família.

Sopar i tertúlia
Uns quants i per grups, ens traslladem, doncs, a l’Hotel Alimara a sopar. Mentre esperem que arribi tothom repassem una mica la seva obra —l’Escola Sant Gregori o l’Auditori Pau Casals del Vendrell— i biografia. En Miquel Alsius ens hi ajuda, començant la presentació tot recordant que com a enginyer de camins ell, varen coincidir ambdós matrimonis a Llesuí per Banca Catalana. P1040511+El convidat estava envoltat de música per tot arreu (la seva sogra era la Conxita Badia, una de les soprano més destacades del segle XX, en el camp de la cançó culta i popular). La família, que prové de pagès, originàriament de Guimerà, es situava ben bé enmig del món intel·lectual i universitari. Entre els avantpassats, un besavi fou Director de l’Escola Nàutica i un avi catedràtic de Química Orgànica a la Universitat de Barcelona. Ha mamat el món acadèmic. El pare, arquitecte famós, deixeble d’Antoni Gaudí i un dels continuadors de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, va facilitar que en Jordi ben petit visités les obres d’aquest temple que despertaren en ell l’admiració per Gaudí. Escoltisme amb mossèn Batlle («Soc minyó de Mossèn Batlle. Un gran educador que em va fer sentir passió per l’escoltisme») i molts amics, avui coneguts: Jordi Galí, Josep Figueres… A Montreal el varen escollir Secretari General; va ser el primer directiu català de la Conferència Internacional Catòlica d’Escoltisme, del 1977 al 1981. Afició a l’esquí. (Encara el practica malgrat els anys!) Servei militar a la Vall de Ribes per subratllar-la. Viatges.

Se li demana pels fets del Palau dels anys 60. Els va viure en directe, el mes de maig. Llavors era membre de la Junta de l’Orfeó Català. Té tantes coses per explicar que un fil el porta a l’altre. Conta que ara mateix rellegeix una tesi doctoral en alemany de 1958 sobre la Sagrada Família perquè li han demanat opinió per traduir-la en català i fer-ne un llibre, que caldrà esmenar ara que les obres estan més avançades que aleshores. També explica que, l’any 80, en morir el seu pare, quan li oferiren la direcció de les obres del Temple, s’havia compromès amb el govern Pujol per ser Director General del Patrimoni Artístic i Cultural, amb Max Cahner com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. D’ell fou la compra del Palau Moja (6.000 m2 per 90 milions de pts). Així, doncs, fou nomenat director de les obres de la Sagrada Família l’any 1985.

P1040542+En aquest punt, ja hem arribat tots al restaurant. Serveixen uns entreteniments galetejats i el primer plat: esqueixada de bacallà i trinxat d’alvocat. Per regar-ho ens proposen Masia Frayé Syrah Tempranillo D.O. Penedès. Comencem parlant del llibre L’últim Gaudí, el modulat geomètric del Temple de la Sagrada Família, en què es basa tot el que s’ha fet darrerament, i també d’un altre que li agrada, La Sagrada Família segons Gaudí. Un llibre, aquest, per comprendre millor la simbologia del monument més representatiu de Barcelona, que després de 125 anys d´iniciar la seva construcció encara té molts missatges per desxifrar. El signen ell i el teòleg i biblista Armand Puig Tàrrech, degà-president de la Facultat de Teologia de Catalunya. «El mon de la història de l’art, està més feta pels arquitectes que pels historiadors. Puig i Cadafalch o Domènech Montaner, per exemple.» Domènech i Montaner tenia una editorial a la família, i hi va publicar, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech mateix i continuada per Josep Puig i Cadafalch.

Resulta que les guies de Gaudí es venen en proporcions molt diferents segons l’idioma: un 37/38% en anglès; un 8/10% en alemany, francès i italià; en castellà sols un 3%.
—I en català?
—Un 2%, cosa que no està malament, si fem proporcions. Entre d’altres qüestions, ens explica també que els vitralls són un corrector acústic que absorbeixen un 60 % de soroll. I passem, també, als problemes de construcció.
—Tots estem condicionats per l’època en què vivim. De vegades, els problemes són d’ignorància. Va arribar un moment que la volta catalana, que inundà Nova York i allà ningú no la sabia fer. Sortosament ja hi torna a haver-hi experts…
—Com es contempla el canvi de comportament dels materials amb el pas del temps?
—També tenim fracassos, eh? A la Sagrada Família ens hem trobat amb qüestions no fàcils: un morter de calç podia donar resultats millors que materials més purs o més nous que al cap de quaranta anys donen problemes. Gaudí mateix deixà escrit que les cobertes havien de ser exclusivament de material petri. Totxos o pedra. No hi hem posat ni un gram d’acer, perquè, si li toca l’aigua, creix vuit vegades de volum… i ho rebenta tot. I això no vol dir que l’acer no sigui útil per a d’altres coses.

Els tècnics parlen dels capitells el·lipsoïdals que subdivideixen les columnes inferiors en branques que, juntament amb els hiperboloides buits, permetran il·luminació i una mena de buidat acústic. Gaudí va tenir la idea revolucionària de les columnes inclinades bifurcades en forma d’arbre. Gaudí va utilitzar el bosc, no només com a espai màgic de llums que convida a la intimitat i el recolliment, sinó també com a estructura ordenada i jeràrquica que sustenta òptimament una preciosa volta de fulles. Cada arbre es ramifica en diferents branques i sustenta una part de les voltes i quan cau un arbre, no cau pas tot el bosc. Gaudí fa de les voltes amb hiperboloides una closca autoestable, fàcil de construir i més econòmica, que permeten donar més gruixos, més pesos i obrir forats de llum en els punts centrals on abans s’hi acumulava el pes.

—Per què va escollir Subirachs?
—Gaudí volia que la Passió s’expliqués molt bé a una de les façanes. Qui ho podia fer? A Lleó em vaig adonar que en Josep M. Subirachs tenia empenta per fer quelcom monumental (frisos amb 13 figures de sis metres i les portes del Santuari de la Virgen del Camino, porta de San Froilan i porta del Pastor d’uns 3×5 m. cada batent). D’altre banda ens coneixíem de jovenets. Quant teníem uns 15 anys, vàrem coincidir al taller del mestre Monjo, jo pastant el fang fent ceràmica i ell escultura. Fins i tot vàrem fer coses plegats, com la tomba d’en Cambó. Sabia, doncs, que era prou seriós i que les escultures les faria ell. Això va ser determinant. A més hi coincidíem amb en Joan Anton Maragall, marxant i propietari de la Sala Parés, que era la persona idònia, tot i que vaig ser jo qui li va fer la proposta. Li vaig dir que tindria tota la llibertat, si s’ajustava a l’encàrrec. La seva resposta no va ser immediata, sinó al cap d’algunes hores. «Podré anar-hi a viure?», em demanà. Això em va donar la certesa que s’hi dedicaria en cos i ànima. Ens vàrem entendre i va començar la seva obra.

Façana de la Glòria segons Francesc Berenguer Llicència:CC BY-SA 3.0 Autor:Sagrada Família (oficial)

Façana de la Glòria segons Francesc Berenguer Llicència:CC BY-SA 3.0 Autor:Sagrada Família (oficial)

Passen el segon plat: filet de vedella amb mil fulls de tombet i salsa de Porto. Ha arribat l’hora de parlar de la façana de la Glòria que pesarà unes vint-i-cinc mil tones.

—I les escultures de la façana de la Glòria?
—No farem res fins que l’Ajuntament decideixi resoldre l’illa del davant, que ha d’anar a terra. Ara hem de fer la creu (es refereix a les 4 torres dels evangelistes, la torre de Maria i la de Jesucrist amb la gran creu), que ens ocuparà entre vuit i deu anys. Ara, a la façana de la Glòria no hi haurà estàtues. A la façana hi ha d’haver mosaics o baix relleus, però no escultures.
—Com serà?
—És una façana complexa, serà la façana major i potser la més carregada de simbologia, ja que va al cor del misteri cristià. Tindrà una estructura de 8 columnes (corresponents a les benaurances), i, per damunt, com petites xemeneies o tubs d’orgue, dos sèries de llanternes (la superior de 9 unitats i la inferior de 7, corresponents a les 9 jerarquies angèliques i als sis dies de la creació, amb la Santíssima Trinitat i Santa Maria en la llanterna central. Per fora, en la façana pròpiament dita, hi ha d’anar, complet, el text del Credo, en llatí, amb el text tramant-se i relliscant per la façana. A l’exterior, un esonàrtex amb els set dons de l’Esperit Sant, les set virtuts cardinals i els set pecats capitals. A l’esquerra, davant de la capella del Baptisme, una grandiosa font d’aigua amb quatre sortidors llençats a gran alçada, per significar els quatre rius del paradís i la purificació baptismal. A la dreta, davant de la capella de la Penitència, s’alçarà una gran torxa de diversos braços, que significarà el foc del perdó de Déu, que, com en un gresol, fon els pecats comesos després del Baptisme pel sagrament de la  Penitència. El visitant que arribi pel pas subterrani en què caldrà convertir l’actual carrer Mallorca, passarà per un túnel on es representarà l’infern, curull d’éssers malèfics. Si arriba per la plataforma que hi haurà damunt del carrer, passarà per damunt d’unes tombes, que representaran el primer dels novíssims: la mort. En la façana pròpiament les cinc portes d’entrada i les dues corresponents a la capella del Baptisme i a la de la Penitència, estaran en relació amb els set sagraments, les set peticions del Parenostre i les catorze obres de misericòrdia (set espirituals i set corporals).

Arriben les postres pa de pessic d’oli amb cremós de xocolata i mango acompanyat d’una copeta de Vall Formosa Brut Nature D.O. Cava. El Dr. Bonet encara explica que el pòrtic interior tindrà dos nivells, on es representaran oficis (per a Gaudí el treball relacionava tots els homes entre ells) i les tres aliances de la història humana (la de Noé, la del Sinaí i la de Jesucrist) i no s’està de dir que verticalment hi tornarà a haver una síntesi trinitària, Jesucrist, jutge misericordiós, anunciat per set àngels amb trompetes, l’Esperit Sant en el centre del rosetó, i, a dalt de tot, el Pare etern flanquejat per l’obra creada, l’espiritual (les jerarquies angèliques) i la material (el cosmos sencer).

Algú comenta que Gaudí sabia més teologia que molts capellans de l’època. Busquets ho corrobora, però no acaba d’entendre que aquesta línia de verticalitat, tan explícita i significativa a les façanes del Naixement i la Glòria, a la de la Passió comenci amb la flagel·lació de Jesús a baix. La resta, des del nivell en què la Verònica mostra al món el rostre de Jesús, el troba perfecte.

El Dr. Bonet, tot i que li costa explicar-ho, revela un fet cabdal: Subirachs suggerí  canviar els elements escultòrics de com els havia pensat Gaudí i tota la Junta hi va estar d’acord, a fi que la gent entengués millor les coses.

—Gaudí havia posat a baix de tot la Crucifixió, on ara hi ha la flagel·lació. Subirachs va trobar que si érem a la portada de la Passió, havia d’estar al centre, la qual cosa és del tot coherent i comprensible.
—Comprensible, sí; coherent… depèn —xiuxiueja Busquets.
—Depèn de què? —li demana l’Arcadi, que ho ha sentit.
—Del que Gaudí hagués posat al centre.
L’Arcadi ho capta al vol i, vist que té el Dr. Bonet al costat li demana:
—Què hi havia posat, Gaudí, al centre, on hi ha la Crucifixió?
—Oh, és molt llarg d’explicar…
—Però què hi havia posat?
Al final, ho explica:
—Hi havia posat el Sant Sopar!
Busquets exclama:
—Ara s’entén tot! Hi havia posat la institució de l’Eucaristia! És a dir, el Crist fet pa per a tothom! La seqüència seria Crucifixió, Verònica mostrant Jesús sofrent al món, Eucaristia o Jesús fet pa per a tots. I més amunt, Resurrecció, Pentacosta, Ascensió. Formidable. Fantàstic per Gaudí i…. ho sento per Subirachs! L’arquitecte eraP1040521+ més teòleg que no l’escultor!
“Sí, però això només ho entendrien uns quants”, s’afanya justificar el Dr Bonet.
“En això li dono la raó”, fa Busquets

Ara la conversa retorna a la dificultat d’enderrocar el que es va bastir al carrer Mallorca entre el carrer Marina i el carrer Sardenya «i al damunt hi havia una zona verda» (l’alcalde, llavors, era el senyor Viola, que no va poder resistir les fortes pressions especulatives que va tenir) i al pas de l’AVE tan proper. Es busquen responsables tant d’aquí com de Madrid. El Dr. Bonet explica algun detall impublicable.

I ja som a mitjanit, amb temps comptat per oferir-li una litografia del Cavall de Troia del darrer escultor més conegut del Temple, Josep M. Subirachs, fer les fotos pertinents i desitjar-nos mutualment “Bon estiu!”.

__________________________________

Si voleu veure com quedarà la basílica un cop acabin les obres projectades, podeu veure aquest vídeo virtual que ha preparat el Patronat de la Basílica de la Sagrada Família. La construcció virtual presentada, no s’ajusta al progrés exacte de la construcció real, com podeu llegir al resum anterior sobre la visita que hi vàrem fer guiada pel Dr. Bonet, particularment quan ens diu que enguany estan treballant amb les torres dels quatre evangelistes, la de Maria per finalment completar la de Jesucrist, donant així temps a que l’Ajuntament pugui decidir com allibera l’espai que va al davant de la façana de la Glòria, que serà l’entrada principal del temple:

https://www.youtube.com/watch?v=RcDmloG3tXU

Per altre banda, paga la pena accedir al vídeo que publicava La Vanguardia el passat 26 de febrer de 2013 al seu diari digital a internet. Fins i tot els que hem visitat la Sagrada Família més d’un cop n’apreciarem detalls i visions que difícilment estarien al nostre abast.

El patronat de la Sagrada Família havia difós unes imatges inèdites de la basílica gravades des de l’aire amb el suport d’un mini helicòpter. Les imatges, penjades al canal Youtube corporatiu del diari, mostren la transició d’un dia a l’interior i exterior de la basílica, així com l’evolució de la llum i el trànsit dels visitants. Els autors de les imatges són Albert Castaño i Luis Caldevilla que, per la realització de 5 minuts de vídeo, han emprat milers de fotografies per tal d’aconseguir una perspectiva inèdita del temple. Des del patronat de la Sagrada Família es va informar que amb la tècnica “time-lapse” i la presa inèdita d’imatges aèries amb una càmera incorporada a un mini helicòpter “s’ha pogut captar l’essència d’aquest espai únic al mon”.

Veure-ho a: http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20130226/54367785640/imagenes-ineditas-sagrada-familia-minihelicoptero.html#ixzz3Dl7IFNOD

Tanmateix i en relació a les propostes de l’Ajuntament sobre les possibilitats urbanístiques de l’espai que volta la basílica, que tant preocupen al nostre convidat, la Vanguardia va publicar a finals d’any un article on informava del pla urbanístic vigent i 7 alternatives possibles que tnien al damunt de la taula.

Ho podeu veure accedint a: http://www.lavanguardia.com/vida/20131220/54397390429/barcelona-ocho-maneras-acabar-sagrada-familia.html

Biografia (viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1925) és arquitecte, llicenciat per la Universitat de Barcelona i diplomat en Housing Construction als Estats Units. Es doctorà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona. Casat i pare de sis fills, va ser dirigent de l’escoltisme català i director i coordinador de les obres del temple de la Sagrada Família de Barcelona des de 1985 fins al 2012, en què fou substituït per Jordi Faulí i Oller. Actualment segueix vinculat a les obres de la Sagrada Família com a director emèrit i coordinador del temple expiatori alhora que realitza una tasca divulgativa i d’interpretació sobre l’obra de Gaudí amb conferències arreu del món. També és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i membre de la Junta de Museus de Catalunya.

És fill del també arquitecte Lluís Bonet i Garí i germà del compositor Narcís Bonet i del rector de la Sagrada Família Lluís Bonet. De la mà del seu pare, arquitecte deixeble d’Antoni Gaudí i un dels continuadors de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, de ben petit visità les obres d’aquest temple que despertaren en ell l’admiració per Gaudí. Començà a treballar actualitzant les teories arquitectòniques de Gaudí, que considerava el seu mestre, en obres com l’església de Vinyoles d’Orís, a Osona, el monestir de Sant Benet de Montserrat, l’església de Sant Medir de Barcelona, i l’església de la Fortesa, a l’Anoia. Posteriorment realitzà l’edifici Aiscondel i l’escola Sant Gregori, a Barcelona, i l’auditori Pau Casals, al Vendrell el 1981. Des del 1962 és membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra.

Alhora, es va formar en l’escoltisme al costat de mossèn Antoni Batlle. El 1957 fou el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona, i el 1965 fou el primer directiu català de la Conferència Internacional Catòlica d’Escoltisme, entitat on fou secretari general de 1977 a 1981.També ha estat president del Moviment Scout Catòlic d’Espanya (1962-1977).

El 1981 fou nomenat comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne i el 1985 consultor del Consell Pontifical per als laics (Pontificium Consilium pro Laicis). És membre dels patronats de les fundacions Temple Expiatori de la Sagrada Família (1968), de la Pau Casals (1986), Orfeó Gracienc (1990), de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori i vocal de la Fundació Lluís Domenech i Montaner. Ha estat president del Patronat dels Monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran i dels Museus de Solsona, dera Val d’Aran i Museu Prat de la Riba de Castellterçol, de la junta del Centre Excursionista de Catalunya, del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, del patronat de la Fundació Gala-Salvador Dalí i vice-president d’Òmnium Cultural, entre altres. El 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi. Des del 1991 és membre de la Junta de Museus de Catalunya. El 1998 fou nomenat president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, de la que n’és acadèmic des del 18 de desembre de 1985.

L’any 1980 el seu pare es jubilà com a arquitecte director de la Sagrada Família, i oferiren el càrrec a Jordi Bonet. Aquest s’havia compromès amb Jordi Pujol per ser Director General del Patrimoni Artístic i Cultural de la Generalitat de Catalunya, tasca que realitzà entre 1981 i 1984. L’any 1985 fou nomenat arquitecte director de les obres de la Sagrada Família. Durant la seva etapa com arquitecte del temple es varen introduir eines informàtiques de disseny assistit per ordinador i d’enginyeria assistida per ordinador i es va rehabilitar l’edifici de les escoles de la Sagrada Família. El 7 de novembre de 2010, en la cerimònia de dedicació al culte del temple de la Sagrada Família, Jordi Bonet, com a arquitecte director i coordinador, fou la persona que lliurà les claus de la nova basílica al papa Benet XVI i la que féu una breu explicació sobre la construcció del temple en nom de tots els que han treballat per aixecar aquesta gran obra.

Premis i distincions 

-1r Premi pel concurs de restauració de la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, 1952.
-Comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne, atorgada pel Vaticà, 1981
-Premi Ciutat de Barcelona, 1989, per la restauració de la Casa Garriga Nogués efectuada el 1987
-Creu de Sant Jordi, 1990
-Premi Lluís Domenech i Montaner d’investigació arquitectònica, de l’Institut d’Estudis Catalans, 1999
-Creu de l’Ordre d'”Alfonso X el Sabio”, atorgada pel Ministeri d’Educació i Ciència, 2006[13]
-Membre de les juntes del COAC, CEC, la Fundació Dalí, entre altres.

Obres publicades 
-L’arquitectura al servei de la música (1986)
-Temple de la Sagrada Família (1992)
-L’architettura consacrata di Antonio Gaudí. La Sagrada Familia de Barcelona, Chiesa (Milà), (març 1995)
-Il fratello di Gaudí, Chiesa, (març 1997)
-L’últim Gaudí: el modulat geomètric del Temple de la Sagrada Família (2000)
-L’aportació cultural i científica de l’Institut d’Estudis Catalans, 1907-1997 (2001)
-Les Escoles de la Sagrada Família (2003)

13 Juny 2014 at 9:13 1 comentari

Tertúlia-sopar amb el conegut tertulià esportiu Sr. Josep M. Minguella, dimarts 3 de setembre de 2013

La tertúlia d’aquest vespre, tant propera a les vacances —la majoria o les han acabat fa pocs dies o tot just les acabem de tancar–, ens ofereix als gironins un to lúdic superior a l’habitual atesa l’especialitat del convidat: el futbol. L’ambient s’escalfa fins i tot abans de començar la tertúlia, mentre els gironins van arribant. Potser serà un suau aterratge a la realitat, això de poder parlar de les interioritats del futbol amb un gran entès. Enguany, a més, es fan els primers comentaris sobre els partits i competicions que en els darrers anys s’ha anat incrustant dins les vacances d’agost. Abans, de futbol a l’agost, pràcticament només se’n parlava als diaris per nodrir tota mena d’especulacions estivals vist que no hi havia partits fins el Gamper o la resta de  tornejos d’estiu. Ara, però, les competicions oficials ja formen part de la programació d’estiueig de molts, almenys de la televisiva. Els partits del Camp Nou, particularment la final de la Supercopa, que darrerament ja és de pagament –socis inclosos–, incorporen tota una plèiade d’espectadors ben diferent a l’habitual i fins i tot a la que acostumava a haver-hi als antics Gampers. Algú explicava que, per exemple, després d’un any de sentir els crits d’In-de-pendència de la grada, tant a la primera com a la segona part, tot coincidint amb els minuts 17:14, aquest cop ningú els va iniciar i no es van cridar de cap de les maneres. Segur que n’hi havia prou ganes, ja que no tot eren “guiris”; ara, probablement  va mancar la guspira que n’arranqués els primers càntics …

Inicia la tertúlia l’Arcadi, tot presentant el convidat: li resumeix, breument la història d’aquests Sopars-tertúlia. Afirma, categòric, que en Josep M. Minguella no necessita presentació;  ja es prou conegut per tothom més enllà de la biografia que s’adjunta impresa al costat de la minuta per a cada comensal. Hi afegeix que, del punt de vista personal, pot afirmar que és una excel·lent persona i un molt bon amic. IMG_1748+

Aquest cop, sense esperar més, decidim lliurar-li un petit record de la trobada, en la forma d’una bonica litografia d’Aguilar Moré.

En Josep M. respon amb un triple agraïment, a les seves paraules inicials i a la invitació i present, i més per a poder parlar de la seva passió, a la qual hi ha dedicat tota la vida. Serveixen l’aperitiu, bombó de foie, tastet d’ibèric i llagostí cruixent amb un vi negre Mas Rabell Alquímia D.O. Penedès, que ens acompanyarà tot el sopar. Als 10 anys, ens explica, la família es trasllada a Barcelona, concretament al carrer Vallespir altura Novell, al barri de Les Corts. Ben a prop,  encara s’hi troba el bar restaurant “El Chut”, que juntament amb la gran proximitat a l’antic Camp de les Corts (primer estadi del Barça) tindran molt a veure en el seu futur. Així, poc després, amb alguns companys d’estudis i amics acostuma a seguir les tertúlies del bar i sovint els entrenaments del Barça —des dels del primer equip fins als dels juvenils—, així com l’ambient de futbol de la zona, que prosseguirà fins i tot quan estudia dret (que va escollir perquè ho feren alguns dels seus companys, alguns d’ells prou reconeguts avui com a juristes eminents, com seria el cas del professor Xavier Añoveros Trias de Bes).  S’apunta a un curs d’entrenador, coincidint amb conegudes figures del futbol com Pepe Mauri o Sándor Kocsis, i se’l treu. Llavors ens confessa l’altre passió: el cinema. Així, en paral·lel, fa contactes que li permeten arribar a produir amb Memsa Films, l’any 65 la pel·lícula “Maria Rosa” amb actors tant coneguts com Núria Espert i Paco Rabal. De sobte però, l’entrenador de la selecció catalana, en Corral, li demana entrenar als juvenils del Barça (no hi havia, com ara, tantes  persones a l’equip tècnic (35 el 2013), i ens recordava que els 3 equips juvenils tenien un únic entrenador, en Paco Rodri). S’entrenava als terrenys de terra on ara hi ha el Mini-estadi, naturalment sense cobrar res, però tot plegat, ens reconeix, li va canviar la vida. D’aquell equip varen sortir tota una colla de bons jugadors, com ara en Paco Martínez, l’Estella… S’hi va estar 3 ó 4 anys fins el 1970, any d’eleccions al club, guanyades per  l’Agustí Montal. El president, per sorpresa de molts, va presentar d’entrenador Vic Buckingham; era anglès i calia algú que l’entengués. Ningú no en sabia prou, d’anglès, però en Minguella havia anat a estudiar-lo alguns estius a Anglaterra, de manera que, segons explica, no sense gosadia, es va oferir d’intèrpret. «Vaig adonar-me que només es tractava de parlar de futbol», afegeix. Això va reblar el clau de la seva professió i el canvi a la seva vida esdevingué definitiu.

En Samitier, ens diu, l’aconsellava molt bé, i no només de futbol,  com quan li deia «quan fumis un bon puro, llença’l quan n’hagis fumat la meitat, la resta no val res».  Però sobretot, és clar, l’aconsellava sobre qüestions de futbol, com ara quan li deia «si arriba un jugador nou, sempre li dones la benvinguda». «En Buckinham era un senyor!», proclama. Potser no es coneix prou que, tot i ser anglès, provenia de l’Ajax, on hi va entrenar el 1964 i 1965. Va ser el precursor de la filosofia del “futbol total”. Ell va fer debutar al futbol de màxim nivell, tot just amb 17 anys, Johan Cruyff. Tot seguit es fitxà en Rinus Michels, que fou un dels entrenadors que van fer evolucionar el futbol i pare del “futbol total”. Minguella ens recorda que fou el primer que deia  que calia que defensessin tots i que ho havia d’iniciar la defensa el qui es troba mes proper a la pilota. Anomenat pel club “Mister Mármol” –per la seva serietat extrema–, Michels va viure dues etapes al club (71-75 i 76-78). En la primera, va guanyar la Lliga del 1974, coincidint amb l’arribada de Johan Cruyff. Cal fer menció especial al fet que en Buckinham va voler esperar l’arribada de Michels, per tal de reunir-s’hi i coordinar el canvi. Un fet que, tot i ser excepcional, tots els presents entenem que hauria de ser el més normal. Llavors, tot seguint el consell d’en Buckinham, Michels em va fer el seu segon entrenador. Hi vaig aprendre molt, ja que tenia contacte amb tot el relatiu al món del futbol professional, en un temps sense els tècnics que hi ha ara. Més tard, ja a l’any 75, va arribar l’entrenador Weisweler, i en Montal em va proposar de fer-me càrrec de la gerència de l’Hércules. Aquest fet em va permetre viatjar, veure jugadors i fer intermediacions.

Va ser llavors quan vaig posar en marxa la figura d’agent de jugadors. Així, un vegada que era a l’Argentina vaig fer atenció a un noi de 16 anys, en Maradona. El vaig proposar: per 10 milions de pessetes el podíem tenir com a juvenil, però el club, se’m va dir, no preveia pressupostos així pels juvenils. Finalment, i ja amb en Núñez a la presidència, l’any 1982 el vaig poder dur per mil dos cents milions de les antigues pessetes, tot i que no sense grans entrebancs. Pals a les rodes des de l’any 1980, bàsicament aquí, pel tema d’hisenda per la limitació del pagament en divises, i allà, perquè el govern del dictador Videla no el deixava marxar fins després del mundial de futbol del 82. Vaig aconseguir entrevistar-me amb el ministre que llavors es responsabilitzava dels esports, militar és clar. Només entrar al seu despatx, en una escenografia que feia por, per posar-se còmode, em va deixar la pistola a sobre la taula…. Començà dient-me que ja sabia que hi anava per endur-me Maradona, però que d’això fins després del mundial res de res. El seu interès llavors era saber quins altres negocis podíem fer plegats…. Tot i això, amb la meva persistència li vaig arrancar l’acceptació de la cessió de Maradona per dos anys i pagant un lloguer, de l’Argentinos, que era el club on llavors jugava, al Boca Juniors (de la mateixa ciutat però de primer nivell), des d’on el futur transfer hauria de ser més fàcil. Més tard, i aprofitant una gira del Barça per Sudamèrica, vaig veure que calia tancar el contracte. Tot i la complexitat es va arribar a un acord. Llavors el president Núñez va acceptar de viatjar-hi per signar-lo. Un cop allà i reunits tots els que calia, la reunió es va interrompre per una trucada a Julio Grondona, llavors president de l’AFA (Asociación del Fútbol Argentino) i vicepresident senior de la FIFA. Quan aquest tornà, explicà que no es podia signar, ja que un dels afectats no retirava la demanda com havia dit, si no se li pagaven uns quants milers de dòlars. El president Núñez es va aixecar, no ho va acceptar i va marxar a Barcelona. Imagineu els seus comentaris… Va voler, però, que m’hi quedés per tractar de reconduir novament la negociació. Llavors se’m va ocórrer la solució compensatòria de fer algun partit a canvi, fet que des de llavors s’ha repetit arreu i per molts altres clubs. Poques setmanes després, la selecció argentina, Maradona inclòs, es preparava per al Mundial de Barcelona des d’Alacant. Ho vaig preparar tot per signar a Barcelona i així va ser.  Anys després, explica, tot responent a una pregunta d’un gironí, vaig portar Bakero, López Recarte i Beguiristain. El cas fou que el president Núñez, després del motí de l’Hesperia (1988) volia posar d’entrenador Clemente i havia estat aquest, qui abans li havia facilitat la llista de jugadors que necessitava. Núñez decideix convocar eleccions anticipades. S’assabenta que Sixte Cambra, el seu candidat adversari de qui es rumorejava comptar amb la simpatia de CiU, volia presentar com entrenador a Johan Cruyff. Ja sabem que se li va avançar i hi va tancar un acord. Per tant, ja no va poder fitxar Clemente; ara bé, però aquells jugadors, juntament amb alguns altres, de la mà d’en Johan, varen formar el nucli  dels que varen iniciar un cicle guanyador, conegut des d’aleshores com a Dream Team.

IMG_1749+El menú s’ha anat servint amb una esqueixada de bacallà amb vinagreta de verdures i filet de vedella amb salsa d’estragó i patates chateau. Llavors algú, potser recolzat per la seva biografia impresa que tots disposàvem a la taula, pregunta per Messi. En Minguella, en primer lloc,  insisteix que el més important és tenir una bona xarxa de contactes arreu. En el cas de Messi, efectivament, des d’Argentina, ens diu, m’informen del cas d’un nen que la toca molt bé, que és fantàstic i que sobresurt molt de la resta. M’envien un parell de “cassetes de vídeo”. Per cert, un d’aquests, darrerament el vaig cedir a TV3 i és el que en més d’un cop han anat reproduint d’ell quan era molt jovenet. El vaig a veure i, convençut, proposo al president Joan Gaspar de portar-lo als juvenils; inicialment, amb els maldecaps que té, no en fa massa cas. Altrament, a Messi quan tenia 11 anys, li havien diagnosticat una deficiència de l’hormona del creixement i el River Plate, que va mostrar interès en el progrés de Messi, no tenia prou diners per pagar el tractament de la malaltia que costava uns 1.500 dòlars al mes. Més tard, parlant amb en Charlie Reixach, que llavors era el segon entrenador de Serra Ferrer, vaig acordar fer un partit per facilitar la decisió, ja que anava passant el temps i jo creia que calia tancar-ho. Va ser llavors quan els tres reunits en un restaurant, vaig insistir a en Charlie que signessin algun paper (jo tenia clar que calia deixar l’acord per escrit). Vist que no en trobava cap, va decidir escriure el famós tovalló que varen signar els dos. Tot i això, encara hi hagué nous entrebancs. Gaspar fitxa un gerent professional, en Pérez Farguell, que en revisar-ho tot al detall en retarda inevitablement la signatura formal. Mentrestant Minguella va haver de donar suport, de tot tipus i  pel seu compte, a Messi i a la seva família insistint-los des de Barcelona que havien d’esperar-se.

El debat rutllava ben viu, amb moltes preguntes. Sort que no hi havia diners, així hem tingut jugadors com Guardiola o Xavi, deia en Pere Gelis. No es una qüestió de diners. El Barça sempre té crèdit. Rosell guanya per un 60%, no accepta els comptes  del darrer resultat econòmic i inicia el procés administratiu previst al club de l’acció de responsabilitat, contra la junta anterior, que amb la aprovació posterior de la junta dels compromissaris,  es judicialitza. <<Això no és un error?>> preguntava en Xavier Ferrer. Quan dimiteix Gaspar, Reina acaba la temporada,i convoca les eleccions que  guanya Laporta el juny de 2003. La junta sencera, inclosos els vicepresidents Rosell i Soriano, decideix per unanimitat revisar els resultats econòmics i, al balanç de situació, posar a valor zero l’actiu que representen la revalorització d’alguns dels jugadors. Aquest fet canvia els números finals i també té conseqüències, el mateix any i també els posteriors, bàsicament pels avals necessaris, que descriuen els estatuts del club. Probablement rau aquí, l’origen de tots els problemes posteriors. Quan l’Arcadi reflexiona sobre les institucions Barça vs Madrid, Minguella afirma que ara estem al mateix lloc de sempre però a l’inrevés. Les urgències ara estan a Madrid. En tot cas però, cal tenir en compte que empresarialment el Madrid rutlla potser fins i tot millor que el Barça. Algú  més pregunta si la lliga europea no seria la solució. Minguella no creu en una lliga europea, almenys a cinc anys vista. Les lligues nacionals són la base del futbol…

I, òbviament, arriba el torn de les qüestions sobre els àrbitres. Minguella es mostra categòric: el problema sempre el tenen i l’han tingut els equips menors; ni el Barça ni el Madrid no es poden queixar de res. Ens recordà, els comentaris que, al respecte,  feia l’entrenador Miguel Muñoz quan, ja fora del Madrid, entrenava el Granada. En aquest tema, a parer seu, la qüestió bàsica rau en la força que tenen els clubs davant de la UEFA, ja que, comptat i debatut, no és un altre que l’elecció que fa, a la vigília de cada partit de l’arbitratge que li assigna.  Ens recordà, com s’havien agrupat una catorzena de clubs europeus per tal de poder oferir una veu alternativa i com, anys després, s’ha desfet com un terròs de sucre, amb molts dels llavors implicats dins la UEFA. I per no parlar d’altres equips, ens recordà què no hauria passat, si l’àrbitre hagués xiulat un dels tres possibles penals contra el Barça, reclamats en un dels darrers partits de la Champions League del 2006. Després varen venir tres dels sis títol de la temporada,  que en aquell cas probablement no s’haguessin assolit. Faltava un tema, és clar, el qual després de  prendre les postres –una crema de fruits vermells i ametlla amb el cava Lavit Brut Nature–,arribà inexorablement: Mourinho. Va quedar ben clar: no és la educació personificada, però és un gran treballador, molt intel·ligent, sap fer un gran teatre i és un gran entrenador. Minguella va manifestar tenir-hi una bona relació. Als que li neguen el pa i la sal, acostuma a   preguntar-los quin entrenador ha guanyat lligues en tres països diferents, i afegeix encara quina persona llogada com a intèrpret, al cap de cinc anys es entrenador titular amb un sou de 10 milions anuals, mantingut els anys següents. L’Arcadi hi afegeix que ja Bobby Robson, que el tenia de segon entrenador, el 1996, li havia observat que no coneixia ningú que li llegís millor els partits.

I malgrat que estàvem molt còmodes vàrem decidir acabar la fantàstica tertúlia, tot agraint-li de nou a Josep M. Minguella la seva paciència en el joc de preguntes i respostes. Cal tenir present que els gironins havien de poder reprendre l’endemà en plena forma les seves respectives ocupacions laborals…

Biografia (pròpia més viquipèdia)

Josep Mª Minguella LLobet nascut a Guimerà (Lleida) el 3 de Novembre de 1941, és i ha estat un reconegut agent  i tertulià esportiu. Estudia Dret a la UB però la seva gran passió sempre ha estat el futbol.

Entra a formar part del equip tècnic del F.C.Barcelona tot entrenant els equips inferiors del Club. Circumstancialment va actuar com a traductor de l’entrenador anglès del Barça dels anys 1969-1971, Vic Buckingham (precisament l’any 1969 va ser el del gran escàndol arbitral amb Guruceta; l’any següent va aconseguir guanyar la Copa) , i posteriorment amb el seu substitut l’holandés Rinus Michels, nomenat pel club”Mister Mármol” per la seva serietat extrema, va ser-ne segon entrenador en la seva primera etapa al club els anys 1971-1975 (Rinus Michels és el pare del futbol total, que va representar l’excel·lència tècnica, tàctica i física, i va significar un salt qualitatiu en el futbol d’equip.  Va ser un dels exponents d’una manera nova d’entendre el joc, més atractiva, dinàmica i moderna. Els seus equips es caracteritzaven pel joc d’extrems, els davanters que creaven joc i un mig del camp mòbil. Va guanyar la lliga l’any 1974, l’any de l’arribada al club de Johan Cruyff).

Posteriorment va ampliar la seva experiència actuant com a gerent amb l’Hèrcules d’Alacant. Tot seguit, l’any 1981 inicia el seu vessant com a agent esportiu. La seva primera gran operació com a intermediari, va ser portar a Diego Armando Maradona al F.C. Barcelona. Des de llavors la seva activitat professional assoleix una rellevància notòria.  Així per exemple, cal fer esment especial a alguns dels excepcionals jugadors que ha gestionat des del seu despatx: Romário da Sousa Faria, Vitor Borba Ferreira Gómez “Rivaldo”, Pep Guardiola, Miquel Àngel Nadal, Hristo Stoichkov, Ivan de la Peña i Victor Muñoz entre d’altres.  Per alguns d’aquests jugadors, més enllà de l’intermediari i/o representant, en Josep M. Minguella ha estat com un segon pare a més d’assessor.

Posteriorment, quan va deixar el dia a dia del despatx, el President Joan Gaspart el va nomenar assessor esportiu extern del F.C. Barcelona i va ser llavors quan un col-laborador seu l’hi va parlar de Lionel Messi, per qui va fer les gestions adients fins aconseguir que fos jugador del club. Va deixar la assessoria  per presentar-se a les eleccions a la Presidència del F.C. Barcelona, assolint l’objectiu d’aconseguir les signatures necessàries per ser-ne candidat, en les primeres eleccions que va guanyar el Sr. Joan Laporta.

Finalitzada aquesta etapa, inicia una nova activitat com a tertulià esportiu a diferents mitjans audiovisuals tant escrits com de radio i de televisió on hi col-labora habitualment. En concret es tracta dels programes La portería de TV2, 8alDia de Josep Cuni  a 8TV, també a Catalunya Radio amb Pere Escobar i com a articulista al Mundo Deportivo.

8 Agost 2013 at 18:34 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb la cantant Sra. Marina Rosell, dimarts 11 de juny de 2013

Varem arribar plegats amb la Marina Rossell al Sopar de Girona d’aquest dimarts, que per un compromís amb l’estudi de gravació, vam haver d’ajornar una setmana sobre la data acostumada. Pel camí li explicava l’origen del grup i també li explicava la història de la escola d’hoteleria,  el paper i impuls històric d’en Gaspar Espuña i les sinergies compartides amb l’hotel Alimara. Tant bon punt varem arribar al vestíbul de l’hotel, la Marina va voler veure’n el jardí. Allà hi varem trobar alguns gironins i, particularment, els màxims gestors actuals del grup CETT, també gironins, que ens acompanyarien al sopar i a la tertúlia. De manera informal, es va establir una conversa a peu dret allà mateix, mentre s’hnaven sumant els altres gironins segons arribaven i ens hi anaven descobrint. Per moments algú es va creure que tornaríem a fer el sopar al jardí, tot recordant la “conyeta històrica” d’aquell sopar, amb la imprevista encesa automàtica dels aspersors a meitat de l ‘àpat i de la tertúlia … Llavors la Marina, mostrant la seva gran sensibilitat per la natura es preguntà pels noms de la varietat d’arbres que omplen aquest magnífic jardí. Ens recordà que, dels seus orígens a la pagesia, recordava com el seu pare sempre li parlava dels noms de tots els arbres i va aprofitar per lloar la tasca que s’ha fet en molts ajuntaments, també el de Barcelona, en posar plaquetes, una per cada grup dels mateixos, identificant el nom comú i científic en cada cas. Més enllà de les acàcies i dels olorosos gessamins que els acompanyen, ens varem comprometre, atesa la seva especial curiositat al respecte, a facilitar-nos el detall i nom científic de tots ells. I és que allà hi trobem albizies (dins la subfamília Mimosoideae de les fabàcies que, genèricament allà mateix, varem anomenar  com acàcies), als laterals hi ha els arbres ampolla (espècie  Brachychiton populneus de la familia de les Esterculiàcies) i, al fons, a tocar de l’escola, hi tenen els lugustrum del japó (amb el nom científic de Lugustrum Japonicum, espècie de planta de flors que pertany a la família de les Oleaceae). A més, hi ha un ametller (Prunus Dulcis o Amigdalus Communis de la família de les rosàcies) i una olivera (Olea europaea de la família de les oleàcies) que no es podien veure, a causa de les obres d’ampliació que enguany estan fent a l’escola.

P1030852_MarinaRossellUn cop asseguts, ja al saló privat, i mentre ens servien l’aperitiu pernil ibèric amb pa amb tomàquet, musclos a la vinagreta de llima i croquetes de sèsam i perdiu, l’Arcadi va començar la presentació de la convidada, explicant que la Marina, per damunt de tot, representa emoció, al seu albir,  el més important que un artista pot donar. Va reconèixer que el primer cop que va escoltar cantar la Marina, ja fa molts anys, el cor li anava a cent. La Marina és igual que el primer dia, és fidel als amics i es fa estimar. Llavors la Marina, sentint  interpel·lada, manifestà que, a la vida, el més important és la reciprocitat. Des del punt de vista  emocional i de tots els altres. Recordà que quant tenia 27 anys, l’Arcadi era al Parlament i el que més li va cridar l’atenció va ser veure com un polític estava tant interessat en els llibres d’art i, en particular, de pintura. L’Hortalà hi afegí, que ell recordava quan en aquella època ella li va demanar consell en la compra d’unes accions i li subratllà que si ho hagués fet li hauria anat prou bé. L’Arcadi es qüestionà com s’inicia i es consolida una relació, com la que ella va tenir amb en Moustaki. La Marina va explicar que va conèixer el cantant a un concert a Suïssa. A partir d’aquí varem mantenir el contacte i l’amistat va créixer i es va consolidar. El programa “el convidat” de TV3 de l’Albert Om, a més de mostrar la seva relació, va ser la darrera entrevista que Moustaki va donar. Ell volia morir a Barcelona. Recordà que, darrerament, es treia l’aparell respirador per parlar, doncs patia emfisema pulmonar, que va ser  la causa del seu decés el mes passat a Niça. Sorprenia, doncs era un Home que sempre va fer el que realment va voler. Així, si en arribar a un hotel no li agradava el seu olor, canviava d’hotel.  De fet, ens digué, Moustaki hauria pogut viure perfectament i exclusiva dels drets d’autors de la cançó “Milord” (l’any 1959, Moustaki va escriure la lletra de “Milord”, èxit internacional d’Edith Piaf —per a la qual, segons la  Marina Moustaki tenia una adoració brutal—, una cançó sobre una noia de classe treballadora que s’enamora d’un cavaller anglès. En aquell moment, Piaf tenia poc més de 40 anys i Moustaki 20). Ell, com també per exemple en Paco Ibáñez, són persones que ens lleguen  una manera de ser que ja no existeix.  Recordà una anècdota d’aquest darrer, quan en un quiosc, va recollir per llençar a les escombraries tots els exemplars que disposaven dels diaris “La Razón”, l’”ABC” i “El Mundo”, tot vantant-se a continuació d’haver complert aquell dia la seva bona obra. En Jordi Martinell ens recordà com a l’any 67 va convidar, des del comitè organitzador, a Paco Ibáñez a cantar a l’Aula Magna de la UB, amb un magnífic record, doncs no hi estaven acostumats ni professors ni estudiants. La Marina afegí, que a França, tenen a Moustaki, i jo també li veig —hi afegí— com la veu de la república. L’Arcadi es preguntà, quan havia sentit més comunió amb la gent. La Marina ens digué que sempre sent comunió o comunicació amb la gent, però que els que més l’han marcat és quan ha cantat en llocs “calents”. I ens parlà de Juárez o l’Iraq abans de la darrera guerra. A l’Iraq li impressionaren moltes coses, com ara la gent, i fins i tot aspectes puntuals, com ara el mosaic a terra amb la cara de Bush pare, que naturalment era per a trepitjar-lo. Les dones guardaven aigua i petroli, en uns forats oberts adhoc al terra de les seves cases. Just abans de la guerra que es veien a sobre, com així va ser. Recorda amargament quan el diari “El Mundo”, va treure la seva foto a portada, tot manipulant la informació en dir que Marina Rossell cantava per a Sadam Hussein. A  l’Iraq encara hi té amics i observà que li diuen que ningú allà creu que ara estiguin millor. Uns altres gironins recordaren al respecte les paraules d’Aznar sobre les armes de destrucció massiva i la Marina afegí: “I encara no ha de demanat ni perdó!”.Recordà actuacions  a Israel i Palestina, i en demanar-li nosaltres per Juarez,  la Marina ens digué que aquella experiència no es podia explicar sopant. Cantar en tots aquests llocs sempre et dóna més del que hi aportes. Són cultures refinades. Cal observar la paradoxa de les estadístiques oficials, doncs hi ha una part de la població que no s’hi reflecteix;  per a les estadístiques, ni existeixen….

Ens servien el primer plat: –uns raviolis de botifarra negra i bolets amb salsa de fines herbes, molt ben preparats i exquisits, ben acompanyats d’un agradable i poc conegut vi negre de la D.O. Terra de Mallorca, susana (sempre…) Roble 2010 produït per Freixenet, amb un 30% de Cabernet Sauvignon, un 15% de Merlot i un 55% de la varietat local Manto Negro. Aleshores  la Marina recordà la gent que assisteix al seus concerts amb la metàfora que li deia el seu pare, i que ella comparteix: “hi ha tantes rateres…”. Es referia a la televisió, els ordinadors, els smarphones, les taulete,…  Per això aprecia de debò que la gent hi vagi i ompli els seus concerts. Recordà amb afecte quan, no fa gaire, la varen convidar a donar un concert a un poblet nevat del Pirineu, proper a Rialp, i que amb no més de 200 habitants; tot el poble i encara més hi varen assistir. Va ser fenomenal. És veritat, prosseguí, que des de que estem en el procés de la consulta pel dret a decidir i l’estat propi ens demanen anar a menys concerts a Espanya, fora de Catalunya. Tot seguit, l’Arcadi es preguntava pel món del disc: “S’enfonsa o què passa?” La Marina es qüestionava que alguns joves, seguint la dinàmica marcada per internet, les xarxes socials i les tecnologies a l’abast, només compraven o tenien una única cançó.  Es perd la visió global d’una obra, o de la monografia que els autors hem pensat i treballat per a tot un CD o DVD, o fins i tot abans a un LP. O per exemple, i agafà un dels CD’ que la Maria havia portat perquè li P1030855_MarinaRosselldediqués, el de “Marina Rossell canta Moustaki”; en aquest cas aquests dibuixos que l’acompanyen els va fer, com s’hi explica, el mateix Moustaki amb els seus propis dits al seu iPad (talment com quan era petit ho feia a la sorra de la platja).  Amb aquest sistema actual, avui es venen menys CD’s que mai. Per exemple, els Manel, fent-ho bé com ho fan i amb l’èxit que tenen, no arriben als 30 mil CD’s que he venut jo d’aquesta recopilació. Però no és només d’aquest; l’altre CD dels clàssics catalans, que recentment vaig presentar al darrer concert del  Liceu (i que també estava a la taula), he tingut la sort de vendre’l molt bé, probablement els avis el regalen als néts… “Al Liceu, per cert, hi vaig trobar el president Maragall, a qui aprecio i m’estimo molt. Va passar una cosa que recordaré sempre. Feia poc es coneixia la malaltia de l’Alzheimer que pateix i, precisament llavors, es rodava la pel·lícula documental dirigida per Carles Bosch Bicicleta, cullera, poma, que recull el procés vital i la lluita de Pasqual Maragall i la seva família contra l’Alzheimer. Doncs bé, en saludar-lo, se m’acostà a la orella i em digué: «Ja veus, avui porto aquesta colla de cineastes que m’estan fent un documental per que pateixo l’Alzheimer, però el que no saben ells, és que hores d’ara jo ja n’estic curat»”.

El segon plat, un bacallà amb samfaina i allioli de codony, s’acompanyà d’un record molt graciós de la Marina,  també sobre en Moustaki. Una matinada, l’Edith Piaf, de qui n’estava ben enamorat,  el trucà i li demanà que hi anés, que el necessitava veure. Ell es va vestir, va agafar la moto, va creuar Paris i en arribar, després que el fessin esperar una estoneta, sortí la Piaf i li digué: “Gràcies amic, volia saber fins a quin punt era veritat que si et necessitava vindries”. Aleshores, alguns mòbils d’alguns dels gironins ens avisaren que s’havia acabat el segon partit de basquet de la Final Four, Madrid- Barça amb victòria per un punt del Barça. Després de l’ “injust resultat final” del primer partit, pel joc desplegat malgrat el casolà arbitratge i la tangana final… tots ens varem alleugerir.

Tot seguit vàrem parlar de futbol i la Marina ens va recordar una frase que havia escoltat a l’actor Fernando Fernán Gómez, quan anava a veure un partit de futbol: “Voy a ver a 22 chicos millonarios en pantalon corto que nos distraen”.  L’Albert Parés preguntà com era que s’havia dedicat a la cançó, i després de respondre “Pperque m’agradava”, l’Hortalà li preguntà on havia nascut.  Ens va dir que ho havia fet a Castellet i la Gornal, un poblet de Tarragona, però   l’origen de la seva dedicació raïa en el fet que al poble es cantaven unes caramelles meravelloses;  juntament amb els pastorets i el cor parroquial —on el rector feia cantar els petits-, van ser els primers estímuls que la impulsaren a dedicar-se al cant. “Bé, i també a causa de la mare, a qui agradava molt cantar.” Eren temps de misses en llatí i d’imposició del  castellà, encara que ella  el va aprendre tard. ”En canvi, els fulls parroquials eren en català escrit, que va ser on el vaig aprendre”, ens confia . “Del poble vaig marxar a estudiar i treballar a Barcelona. Treballava d’ajudant d’enfermeria per les nits i estudiava de dia. Precisament allà vaig conèixer el Dr. Pomés, un anestesiòleg que m’ajudà. Em presentava a tots els concursos de cançó que podia, principalment als de la Cova del Drac, però no hi havia manera: els perdia tots. Encara vaig tenir la sort de conèixer l’Enric Frigola i en Salvador Escamilla que m’insistien que hi tornés i que em presentés a d’altres llocs (ambdós eren als jurats). L’Enric, amb una total dedicació a la recuperació i utilització del català en els mitjans de comunicació audiovisual, va començar a treballar en el món de la ràdio fa uns 50 anys. En plena dictadura franquista va realitzar diversos programes culturals a Ràdio Girona en català. Posteriorment, a Radio Reloj. I en Salvador, presentador de ràdio i televisió, cantant i actor de teatre, des del 68 a Ràdio Barcelona, va ser el promotor de la nova cançó. Ells dos, amb tants d’altres, varen fer córrer la cançó que ressonava per les muntanyes amb els escoltes i excursioniste, a les manifestacions de protesta i, és clar, a teatres i locals similars.  Amb ells va accedir a la ràdio…”

028_MarinaRossellLlavors va anar a unes funcions que es feien al Teatre Capsa i allà va conèixer, entre d’altres l’Espinàs, que li va agradar molt la meva veu i que la va recomanar als mànagers d’en Lluís Llach. Així va començar a fer les primeres parts dels concerts d’en Llach (vaja li va fer el que enguany es coneix com a “telonera”). També ho va fer a concerts de l’Ovidi Montllor i la Maria del Mar Bonet. Però, ves per on, l’any 74 varen prohibir en Llach…. Recorda que pel seus primers discs “La presó de Lleida” o “Barca del temps”, pel quals va aconseguir el Disc d’Or, va ser el mateix Lluís Llach qui li en va fer els arranjaments, que pagava la casa de discs CBS. A partir d’aquí començà a ser coneguda. El clàssic i símbol feminista “La Gavina” és la cançó que la disparà, ja al seu segon disc titulat“Penyora”.

Serveixen el cava “V” Brut Nature Gran reserva així com elss postres, una Pannacota de civada i llavors. En aquell moment  la Marina ens explicà una anècdota de la Sardà. Treballava a una oficina i, de nit, anava a fer teatre. Finalment un dia es va decidir només pel teatre. Ho va explicar a tothom i també a les seves tietes. Aquestes, llavors, s’explicaven així: “La nostre neboda ha deixat de treballar i ara fa teatre..”.

Fent un repàs d’actualitat, opina que la cançó catalana enguany està molt bé: hi ha més cantants i grups que mai que canten en català. El que no hi ha són prou finestres on promocionar-se. El més rellevant d’un cantant és que no ha de ser obvi. I, arribada la mitjanit, decidim posar fi a la magnífica vetllada. I aleshores, ens va sorprendre:  li hauria agradat poder cantar-nos unes cançons, ho tenia previst. Per això  ens va convidar a cantar plegats la cançó catalana per excel·lència, també al seu disc, el Virolai. És una enamorada del seu text. Hi coincidim i a peu dret i vàrem intentar seguir-la…

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos torons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
ciutat de Déu que sommià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols estrella d’Orient,
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen!
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum!
Rosa del cel que els Serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
arbre d’encens, palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història,
i és Montserrat lo nostre Sinaí;
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·luminau la catalana terra;
guiau-nos cap al cel.

Biografia (Viquipèdia i web pròpia)

Marina ROSSELL va néixer l’any 1954 a Castellet i la Gornal, poble  situat a la comarca del Penedès, entre el mar i la muntanya. És una cantant catalana que canta en català i castellà. Va ser la veu de la transició, la de una generació que a Catalunya no en va donar més, o no de la seva longitud en el temps. Figura clau de la segona generació de la Nova Cançó, entre el seu repertori s’hi troben tant cançons tradicionals clàssiques catalanes, així com havaneres i cançons pròpies. Ha gravat més de 20 discs, alguns d’ells amb distribució internacional: EE.UU, Europa, fins Japó o Sud-Amèrica .

Va començar a actuar professionalment en iniciar l’any 74 com a telonera de Lluis Llach, Ovidi Montllor, M.del Mar Bonet… El 1976 va editar el seu primer disc “Si volieu escoltar” amb arranjaments de Lluís Llach, en el qual recopilava cançons populars catalanes actualitzades, que la van acompanyar en els seus primers anys d’actuacions. Aviat la crítica músical li atorgà el nom de “la veu exquisida”. La veu de la Marina Rossell, més ponderada com més anys fa, es la seva empremta més personal i identificable. Càlida i intensa com poques, adquireix matisos i s´enriqueix amb noves vivències i perspectives. Ha col·laborat i gravat amb molts autors i intèrprets, entre els quals cal destacar a Georges Moustaki, Montserrat Caballé, Lila Downs,Tete Montoliu, Luis Eduardo Aute, Carlos Cano, Marc Parrot, Jaume Sisa, Miguel Poveda, Santiago Auserón, Paco Ibañez, Manzanita, Pedro Guerra, Pedro Aznar -multinstrumentista argentí- Kepa Junquera… Ha realitzat nombroses gires per Europa, Iberoamèrica i el nord d’Àfrica.

L’any 1987 li fou concedida la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.
L’any 2006 va ser nomenada membre Honorífic del Fòrum Iberoamericà de les Arts.
L’any 2007 se la va distingir com a Visitant Il·lustre de La Ciutat de La Plata (Argentina). A l’abril de 2007 va rebre el premi Olof Palme pel seu suport a la pau.
L’any 2008 va ser artista destacada per Mapamundi Música i a L’abadia de Montserrat, la Federació Sardanística de Catalunya li concedeix “la Medalla al Mèrit Cívic”.
L’any 2009 rep el premi de l’Acadèmia de la Música al millor disc de música tradicional.
L’any 2011 rep el premi Enderroc a la millor producció al CD Marina Rossell canta Moustaki.

En condició de cantant ha pogut realitzar els seus viatges amb caràcter solidari. Des de Armènia, Bòsnia, Colòmbia, Sàhara, Palestina, Israel, Ciutat Juàrez a Mèxic, Cuba, i a Bagdad a l’Iraq (abans de la guerra).

3 Juny 2013 at 12:05 Deixa un comentari

Entrades antigues Newer Posts


Estadístiques del Blog

  • 22.942 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Juny 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers