Posts filed under ‘Empresaris’

Entrevista amb el Sr. Antoni Vila Casas, empresari i gran mecenes cultural, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 8 de novembre de 2016, vàrem preparar una entrevista amb l’empresari del sector farmacèutic i el mecenes cultural més important de Catalunya actualment, Sr. Antoni Vila Casas, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat dia 12 de febrer de 2017.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a entrevista_sr_vila_casas_12022017

24 febrer 2017 at 18:14 2 comentaris

Tertúlia sopar amb el Sr. Antoni Vila i Casas, empresari i mecenes cultural, dimarts 8 de novembre de 2016

Avui fa fred i la gent arriba abrigada. El nostre convidat, puntual, arriba amb gavardina. Un cop a taula, l’Enric agraeix que el senyor Vila Casas, hagi acceptat participar en la nostra tertúlia, perquè avui ja ha assistit al dinar al Via Veneto organitzat per l’Acadèmia de Gastronomia i Nutrició  en homenatge a Néstor Luján (1922-95). «Menjaré poquet», afegeix el convidat tot comentant que el discurs del president Puigdemont ha estat magnífic. L’Enric aprofita un minut per explicar l’opuscle que els comensals es troben al costat dels plats sobre una edició singular,  del gironí del grup Lluís Busquets titulat Amic i amat, tres homes de Déu en diàleg, de Llull, Verdaguer i Xirinacs. Una edició, tot just acabada de sortir a la llum, de només 202 exemplars a tot color, amb motiu del setè centenari de la mort del beat mallorquí Ramón Llull, en la que s’ha volgut promoure la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Il·lustrat per Sergi Barnils, amb l’afegit d’una litografia signada i numerada pel pintor català nascut a Bata (Guinea) que tanmateix figura a la Fundació Vila Casas i del qual es prepara una mostra, se’ns ofereix a meitat de preu. Tot seguit, l’Arcadi ens presenta el convidat com un home positiu, idealista, creatiu i nacionalista, que estima el país, que estima la gent i el que fa i que es manté jove perquè s’il·lusiona cada dia. «És molt bona persona, que ha desitjat i aconseguit ser útil pel país amb un gran compromís amb l’art, particularment l’art actual que es fa a Catalunya,¡ , excepcional. Avui és sens dubte un exemple únic i no només de mecenatge, amb les quatre potes, que a més caminaran soles en el futur, que són Casa Manel Felip al carrer Ausiàs Marc de Barcelona, seu central de la Fundació Vila Casas, amb els espais Volart al seu costat, per la promoció d’artistes dels fons de la col·lecció i d’artistes de trajectòria a l’entorn català respectivament, Palau Solterra a Torroella de Montgrí amb fotografia contemporània, can Mario a Palafrugell amb més de 300 escultures des dels 60 fins l’actualitat i la gran obra Can Framis a al 22@ de Barcelona, amb el fons pictòric de la Fundació d’unes 700 obres». El Sr. Vila Casas diu que ens obsequiarà amb una mena d’autobiografia dialogada que du per títol El que pensin de mi no m’interessa gens. Reflexions sobre l’art, el món i la salut tot adduint que ha arribat a una edat que pot parlar de tot sense cap por. Títol, per cert, inspirat en una de les estrofes d’una cançó de Joan Manuel Serrat dedicada a en Joan Salvat-Papasseit. I, així amb aquest esperit es disposa a parlar. «El llibre només el vaig fer per explicar-me i sincerar-me, no per vendre. De fet no el trobareu a cap llibreria».

dsc_0076bebeComença explicant que era el quart de cinc germans i que es va quedar orfe als 11 anys, ja que el pare morí quan en tenia 48, després de la guerra. El conflicte els va sorprendre a Llavaneres, on van romandre mentre va durar, perquè el nostre pis de Barcelona estava decomissat. En morir el pare, la mare es va anar venent a poc a poc la col·lecció de segells del marit, encara que els avis també ajudaven. L’avi es deia Lluís Vila Miralles, era procurador en Corts pel partit conservador de Dato, tenia una fàbrica de filats i teixits i el pare de la mare va ser un dels signants de les Bases de Manresa. «Potser el sentit del col·leccionisme em ve d’aleshores. També vaig col·leccionar segells i mil altres coses. I els diumenges al matí el pare em duia a veure les galeries d’art d’aleshores: Layetana, Pinacoteca, Syra, Parés, Gaspar, Dalmau… Vaig contemplar de petit obres de l’escola d’Olot, Sagnier, Duran-Camps i em vaig quedar embadalit davant de Joan Miró». En definitiva, la mare va donar carrera als cinc germans. «Jo em vaig formar als jesuïtes de Casp, carrer on vivíem, i d’ells vaig aprendre l’examen de consciència que encara practico cada dia. Abans de dormir em demano què podria haver millorat de tot el que he fet avui.»

Porten l’aperitiu, que ni tasta i ho entenem: taps de pernil ibèric, broqueta de llagostins amb all i oli de cítrics i tast de foie amb melmelada de carbassa i gingebre. El celler és Més que paraules, D. O. Pla del Bages i Rec de Brau, D.O. Empordà, que ja podem dir, com de costum, fantàstics.

Algú demana, vist que el col·leccionisme prové de família, d’on li va arribar l’ull empresarial. «Acabat l’examen d’Estat, l’avi Vila em va demanar quin regal volia, una moto o un teler. El meu germà Paco ja en tenia un, de teler. Vaig optar per aquesta opció, pensant que amb els diners que poguéssim treure unint tots dos telers, ja me’n  compraria una, de moto. I així va ser. Fèiem unes teles d’una mena de seda amb tons beixos, marrons i daurats per als altaveus dels aparells de ràdio treta dels residus dels pneumàtics Firestone. Ens costaven 3 ptes. i es venien a més de 500 ptes. Quan ens van encarregar 1.000 metres per a una empresa, ens vam tornar bojos. Vam acabar venent per Philips, Invicta, Iberia, Lucarda, Sanyo, Cahue i a tots els fabricants de ràdio de Catalunya i València. En vam arribar a tenir tres, de telers, al carrer Pallars 284, vora del Poblenou. L’important és saber vendre els productes que tens i a més creure-hi! És el que hi vaig aprendre. Va sortir un problema, un competidor (es deia Campos) que en tenia 20 de telers. Arribà una comanda de 15 mil metres per Làmpades Z. Vaig parlar amb el meu germà dient-li que això no anava. Vàrem oferir a la competència comprar el nostre negoci, tot menys els telers que vàrem vendre a un altre, que només els volia llogar. Tot plegat per la competència i el polièster.

—I per què va estudiar farmàcia?
—Jo volia ser advocat i fer dret a Deusto, amb els jesuïtes. Però els grans em van dir que havent-hi universitat a Barcelona, ja m’ho podia treure del cap. No veien massa bé marxar al País Basc. Què fer? Tenia d’amic el fill d’un metge, en Santi Oller, i em va proposar fer farmàcia no sols perquè permetia viure’n sinó perquè a la facultat hi havia les noies més guapes de Barcelona. Li vaig dir que m’hi apuntés, però que si hi havia una facultat amb noies més guapes, m’ho digués. Em va trucar i em va dir que a Filosofia i Lletres, efectivament, també hi havia noies guapes. «I quines van més ben arranjades?» «Les de Farmàcia.». I no em va desagradar pas, fer Farmàcia. En vaig regentar a la Trinitat, al districte de Sant Andreu. Hi anava amb la «Montesa» i tornava a casa a dinar: quinze quilòmetres quatre vegades al dia. I em tocà fer milícies a Castillejos. La mare havia d’anar a vigilar el dependent perquè no ens robés. Fèiem unes 4.000 pts al mes. Quan em vaig casar amb l’Anna als 24 anys (ella en tenia 19) disposava d’unes 3.000 pts: 600 per al pis, 500 per a la minyona i la resta per a viure. Aviat vam poder comprar una altra farmàcia, al xamfrà Gran Via –Girona. D’aquella ja en trèiem unes 60.000 pts al mes, una gran diferència.

dsc_0085beLa conversa és molt amena, perquè el nostre tertulià deixa entreveure amb la seva veu baixeta, ara i adés, pinzellades de la seva vida. La paraula ‘mecenes’ no li agrada gens i prefereixi la de ‘filàntrop’. Casat  amb segones núpcies amb Montserrat Pascual Samaranch el 1987, tot i que s’havien conegut el 1978. Un estiu, per a ella, va escriure una novel·la i el 1980 s’edità ell mateix Once cuentos de tierra mar y cielo.  Estalviador fins al punt d’aprofitar els sobres de les cartes que rep per escriure-hi notes. Ha estat als cinc continents, però diu que no li agrada gaire viatjar ni visita gaires museus. Diu que no ha escrit mai a màquina ni amb ordinador. I que li costa canviar d’opinió. Elegant però auster. Li agraden els toros, tot i que opina que ja s’extingien abans de la prohibició. És de l’Espanyol, però troba que en Messi ha convertit el futbol en poc menys que un art. No és monàrquic però sí independentista. Diu que té una visió antiga del món però et parla del grafè, un al·lòtrop del carboni, i t’assegura que a Barcelona tenim un dels millors centres de fotònica del món, l’ICFO. Parla molt baixat, però diu que quan s’enfada i esbronca algú alça la veu.

—I com va posar el seu primer laboratori, Prodes, el 1960?
—En Santi Oller, amic del col-legi dels jesuïtes de Casp, feia medicaments per al seu pare i em va dir que podríem comprar el laboratori Prodes per 600.000 pts. No les teníem. Les vam aconseguir fent deu participacions de 60.000 pts per a deu farmacèutics. Fèiem sals de bany Pinosan i un xarop expectorant, la Bronquidiamina que en vàrem dir Prodesmicina, que va entrar a la Seguretat Social i vam comercialitzar amb un flascó de plàstic. En plàstic va ser un èxit, en vàrem vendre un milió! Quan vam treure  la sulpirida Tepavil —gràcies a un acord amb els fabricants de Primperan perquè no promocionéssim un producte nostre semblant, el Metagliz—, un representant  d’Alacant va venir a veure un copa d’Europa del Barça i ens oferí vendre 2.000 xarops amb el 20% de comissió. «A l’any?», li vaig demanar. «No, no: al mes.» I ho va fer…

Afegeix que el creixement va ser gradual. «Mai no he fet projectes grans i ambiciosos, sinó que he avançat pas a pas, amb allò que m’ha fet il·lusió. Has de creure en el que fas. Als meus venedors els deia que seríem el primer laboratori del país. Alguns socis no van voler seguir el ritme d’inversions i els vam comprar la seva part.» Van quedar ells tres, Oller Daurella, Bravo Andreu i Vila Casas. El 1986 tindrien un hòlding d’empreses, Prodesfarma, amb possibilitat de fer investigació pròpia.

«No va ser tan fàcil. Distingeixo sempre tres etapes de Prodesforma. La primera, al carrer Perill del barri de Gràcia, de 1960 a 1973, quan vam aconseguir fer entrar a la Seguretat Social alguns productes productes com la Prodesmicina. Però, vam  tenir un conflicte amb el Diazepan Prodes, que va sortir el 1964 i valia 30 pts. Es tractava d’una benzodiacepina, un ansiolític relaxant, que era una còpia del Valium, que anava al preu de  80 pts. Els laboratoris La Roche, fabricants del Valium, ens van posar un plet a nosaltres i a Lacer, que va treure un producte igual amb vitamines B1 i B6 i valia 50 pts. Llavors es copiaven productes, però no es podien fabricar de la mateixa manera. La Roche va pagar dos investigadors del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) perquè emetessin un informe sobre els procediments de fabricació. I van concloure que els tres productes es fabricaven de la mateixa manera. Semblava tot perdut. Vaig anar a veure el ministre de Governació Garicano Goñi, que coneixia del toros gràcies el advocat Tejero Pere Balañá, el qual explicà el cas al Director general de Farmàcia. Total, que l’afer acabà davant de Franco amb un doble argument: érem uns laboratoris espanyols que calia protegir i el nostre producte estalviava a la Seguretat Social 50 pts per capsa. Franco va cridar Manuel Lora-Tamayo, que presidia el CSIC, i li va dir que la conclusió de l’informe no podia ser tan rotunda. Hi van posar que de totes les proves fetes “podia deducirse que había la probabilidad que se fabricaran de la misma manera”. Ja no era seguretat sinó probabilitat i el jutge fallà a favor nostre. D’allí vam passar al Tepavil i al Tepazepan, el primer medicament a tractar el binomi ansietat-depressió. Era el primer ansiolític registrat , els dos primers anys en vam vendre 300.000 cada mes, tot un èxit. Ja havíem marxat de Gràcia i ens havíem implantat, primer  a Sant Just Desvern i, després, a frec de Sant Celoni.

Serveixen el primer plat, una crema de bolets amb ou trufat, que només tasta una mica, tot i que admet està francament bé. Explica que la segona etapa de Prodesfarma va de 1973 a 1984, amb l’arribada al poder dels socialistes el 1982. Van ser anys de desenvolupament, d’exportació a l’Amèrica Llatina, de crear la primera planta de síntesi i crear el nostre primer producte d’R+D. Vam adquirir un laboratori portuguès, Lusofármaco, que ens va donar empenta i mostrar els pros i contres de fusions. Els socialistes ens van afavorir perquè van decidir que tots els productes havien de tenir el mateix preu i ens va permetre pujar-los ja que els originals estrangers cars no es podien rebaixar. Així que amb l’increment de preus permès d’entre el 5 i el 10% vàrem passar de 80 milions als 800 milions de ptes. L’any 1983 vam poder adquirir més laboratoris — Funk, Berenguer-Beneyto, Infale — i rellançar-los.

—La tercera etapa?
dsc_0089be—És la de consolidació, des del 1984 fins a la fusió amb Almirall el 1997 passant per la compra d’Aquilea el 1995. El 1986 Prodes esdevingué el grup Prodesfarma i va néixer el centre d’investigació Prodesfarma, ubicat a Sant Feliu de Llobregat. Llavors retiraren del mercat el Minilip, una amfetamina, que fabricava Infale. Hi vam perdre 80 milions i ens vam queixar a l’administració al·legant que estàvem donant viabilitat a laboratoris sense acomiadar personal i ens ho van compensar permetent-nos pujar entre un 5% i un 10% els productes inferiors a 150 pts. Vam recuperar les pèrdues multiplicades per cent. El 1990 adquirírem Farmasines a Espanya i Sintesa a Bèlgica  i ampliem la nostra activitat amb joint-venture amb UP-Farma i Pras-Farma a Espanya i Genteck de Veneçuela.

—I quan va inventar al molècula antiinflamatòria no esteroidea de l’aceclofenac, comercialitzat  com a Airtal des de 1992, l’any en què inauguraren les noves oficines i el nou centre d’investigació a Sant Feliu  encara devien fer més diners.—Si treballes molt, no és difícil guanyar diners; el difícil és saber-los administrar. Durant vint anys, cap dels socis de l’empresa vam cobrar una pesseta de salari; només vam cobrar els darrers disset anys. L’Airtal és un antiinflamatori i analgèsic que no produeix acidesa, amb el mateix efecte terapèutic que el Voltarén, sense cap necessitat de protector gàstric. Era un producte nou, fruit de la investigació que ens va costar 8 mil milions de ptes (facturàvem 20 mil milions de ptes). Vam fer proves de toxicitat amb rates, gossos i micos. I amb vint-i-quatre primats que valien un milió de pessetes cadascun. Li vaig dir al conseller Laporte: “Mira-t’ho bé”. Ens donà el registre la CEE i la vam comercialitzar a 15 països. Va ser un nou salt. Vam ser la primera empresa espanyola a registrar un producte a Europa. El vam llicenciar a diferents laboratoris UCB, Sanofi, Bayer… El pots trobar a l’Amèrica llatina amb el nom de Bristaflam i al Regne Unit amb el de Preservex…  I va funcionar tant perquè convidàvem cada setmana seixanta metges (traumatòlegs i reumatòlegs) amb les seves respectives esposes a l’hotel Melià de l’Avda. de Sarrià per passar un cap de setmana a Barcelona. Una campanya promocional a la qual dedicàrem mil milions de pessetes.

—I encara va comprar Aquilea, el 1995 i dona impuls al projecte Quiral.
—Els complements alimentararis, la parafarmàcia, començava. Ara està en auge. Vaig vendre Aquilea el 2005 al Dr. Joan Uriach i em consta que li va molt bé. ‘Quiral’ és un adjectiu químic, que vol dir gaudir de quiralitat, això és, en una configuració donada, la propietat de no-identitat d’una molècula amb la seva imatge especular, la qual cosa li confereix activitat òptica. L’Informe Quiral és un estudi d’investigació fet conjuntament amb el Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat en el qual s’analitza la transmissió que els mitjans de comunicació realitzen del coneixement mèdic i de salut a la societat. El del 2014 va ser sobre medecina regenerativa; el del 2015, sobre l’èbola; el del 2016, sobre les vacunes. N’hem fet més d’una trentena. Els quaderns “Quiral Salud” recullen el resum de la trobada que anualment organitza la Fundació Vila Casas, amb l’objectiu de fomentar el debat social i la informació analitzada en temes de l’actualitat medicosanitària, L’Opinió Quiral aplega reunions per a debatre amb especialistes, representants de mitjans de comunicació i institucions del món sociosanitari, sobre el tema anual en què es centra la investigació de l’Informe Quiral. Vull creure que hem contribuït a augmentar la qualitat de la informació mèdica.

—La fusió amb Almirall va ser idea seva?
—Sí. L’any 90 sortí un film del Costner, Ballant amb llops, recorden? Ja vaig fer un article dient que la indústria farmacèutica havia de ballar amb elefants, que eren les multinacionals, a causa de la internacionalització dels mercats, l’equiparació de preus, la implantació de genèrics, la guerra per la investigació, la dificultat d’obtenir llicències… Calia fusionar-nos. Només els germans Gallardo d’Almirall, em varen trucar preguntant-me si parlava seriosament. Jo volia el 50% i per a ells la direcció executiva, per relleu generacional. Em vaig conformar amb una minoria reforçada del 33% (és a dir amb opció de vetar les decisions rellevants que afectessin al moll de l’ós de la empresa). Posteriorment en saber que tenia linfoma em vaig voler vendre la meva part. Tot i el bon preu i les facilitats, inicialment no ho acceptaven. Al final ho varen fer, ben segur que hi va influir un plet que abans els havia posat per haver aprovat per vendre sota preu de mercat un edifici i uns productes a preu molt baix. Amb els diners rebuts vaig impulsar seriosament la Fundació, que havia creat el 1988, per ajudar iniciatives sociosanitàries. A partir de llavors només em vaig dedicar a l’art a partir de conservar la tradició, fer país i promocionar artistes locals contemporanis.

img_7340Assegura que no enyora el món farmacèutic perquè hi segueix connectat gràcies a projectes d’investigació a través de capital risc. «Ara tothom investiga coses relacionades amb càncers. Una noia de Verges, L’Elisabeth de los Pinos, té molt avançat un producte contra el melanoma de l’ull.»

—I pren píndoles, al llarg del dia, vostè?
—Sis al matí i cinc al vespre. Per a la pressió, el colesterol, las plaquetes, la gota…. Un antioxidant, una aspirina infantil contra la coagulació de la sang, el Sermion per a la circulació cerebral, una contra el restrenyiment i el Diazepan, que no falti.

Algú comenta que venia convençut de tenir una tertúlia sobre art i no esperava que fos tan explícit en el tema farmacèutic. El senyor Vila Casas s’excusa dient que la farmàcia ha format part molt anys de la seva vida, però que tot seguit parlarem d’art i de la seva Fundació, perquè el 2004 li diagnostiquen un limfoma i li donen un any i mig de vida màxim dos.

«Vaig haver redirigir les meves activitats. La Fundació Vila Casas, creada per reforçar la investigació sociosanitària la vaig redirigir cap a l’àmbit artístic. Ja havia rehabilitat el 1998 l’edifici modernista de Can Felip , una finca modernista al carrer Ausiàs March de Barcelona, actual seu de la Fundació Vila Casas. Paral·lelament, a Pals, aquell 1998 vaig inaugurar-hi amb una quarantena de peces un petit museu d’escultura, Ca la Tona, que ja no existeix. I també a Pals vam comprar amb Francesc Jover i Xavier Millet, Ca la Pruna, una casa fortificada del segle XVI, situada extramurs al començament de la vila, i donada al municipi com a Casa de Cultura, a banda de Can Ramonet i Can Frailem, que els vaig tenir interinament. Volia donar visibilitat a artistes catalans que, al meu entendre, no en tenien prou. No podem perdre la pròpia identitat. Sóc independentista perquè Espanya no ens tracta bé ni ens hi tractarà mai. Per això em vaig voler desempallegar d’Aquilea i de les accions d’Almirall-Prodesfarma i en Santi Oller em va fer costat. Amb els diners d’Aquilea ens vam comprar un palauet a Mallorca i, amb els de les farmacèutiques  una part dels diners va anar a la Fundació i l’altra la vaig invertir en una immobiliària, on vaig quedar ben atrapat, i en dos edificis al Passeig de Gràcia perquè donin unes rendes per mantenir la Fundació.

—La malaltia?
—Tenia un linfoma fol·licular, que en principi es cura. Més tard el Dr. Bosch que és qui em porta, va veure que era d’un tipus (Mantell) que sempre torna. Amb la químio vaig tenir sort: vaig poder anar a treballar cada dia. Sóc el primer pacient tractat amb Rituximab de la Roche, un cas d’estudi als congressos d’hematologia juntament amb dos austríacs vius, en la meva mateixa situació. No passa any que molt metges no li demanin si segueixo viu…

Serveixen el segon plat, lluç al vapor amb cremós de moniato i salsa d’alls cremats. Finíssim. El tasta una mica i diu que el troba molt bo. Té declarat que li agraden menges senzilles: el pa amb tomàquet amb truita, les patates bullides, els pèsols, les costelles, el fricandó…i aquesta nit, que es pensava no menjar res, s’ha sorprès de l’àpat, molt adient per a un sopar amb tertúlia que ens permetrà tot seguit poder agafar el son ben aviat per així reparar i ordenar a la memòria amb tant coneixement rebut…

Ens explica que l’afany del col·leccionisme que ja havia començat a Pals, seguí a Torroella de Montgrí. L’any 2000 s’obrí les portes del Museu Art 2000 de Torroella, ubicat en el Palau Solterra, un palauet d’arquitectura civil del s. XV. «Els primers anys s’hi exhibí gran part del fons pictòric de la col·lecció. Amb el temps ha passat a dir-se Palau Solterra, Museu de Fotografia Contemporània perquè acull una col·lecció de fotografia de caràcter nacional i internacional». Dos anys més tard, al 2002, als magatzems de la finca modernista Casa Antònia Puget, considerat bé cultural, al carrer Ausiàs March, s’inaugurà l’Espai Volart, el primer àmbit de la Fundació obert a públic a Barcelona, destinat a la celebració d’exposicions temporals. «A finals del s. XIX, la superfície de l’actual Espai Volart, pertanyia a l’empresa Volart de Puntes i Teixits  s’utilitzava com a magatzem de puntes i teles, un exemple característic de la producció i comerç tèxtil catalans d’aquella època.» I el 2004, per tal d’ampliar l’espai expositiu de la col·lecció, que progressivament anava creixent, rehabilità Can Mario, a Palafrugell. «Una antiga fàbrica de suro serví com a museu per a exposar-hi les obres de pintura, fotografia i escultura, que va substituir el petit museu de Pals de Ca la Tona i, en l’actualitat, s’ha convertit en Can Mario, Museu d’Escultura Contemporània        

dsc_0100beAlgú explica que, aleshores, quan va patir el limfoma va encarregar a la Rosa Serra un escultura seva pensant que si ell desapareixia hi hauria un seu bronze.

—I la Rosa està enfadada amb mi perquè, un cop guarit, no vaig tenir collons de posar la meva escultura al museu. Era dins una caixa com la mòmia d’un faraó, però feia nosa. Ara  és al museu, però ben embolcallada. Quan em mori o si pateixo Alzheimer, ja la podran destapar.

—El 2008 a Volart s’afegí Volart 2.
—Sí. A més de la seva activitat corrent, cada mes de juliol tenen lloc les exposicions ‘Patrim’, consistent en la selecció de treballs dels estudiants del darrer curs de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, i l’exposició de les obres seleccionades del ‘Concurs de dibuix Ynglada-Guillot’, així com la cerimònia de lliurament del seu premi. I encara, potser, podrem ampliar l’espai.

—Ja tenim Torroella, Volarts i Palafrugell. Li rendeixen una mica?
—No. Sí de cas, maldecaps. Puc fer el que faig gràcies als diners fets amb els laboratoris. La Fundació Vila Casas costa cada any 3 milions d’euros d’aportació personal. Te 25 persones i és una empresa sense beneficis. Em preocupa saber què gasto i què ingresso.

Així i tot ens explica que el 2009 va culminar el projecte d’espais museístics amb la inauguració de Can Framis, Museu de Pintura Contemporània, en una antiga fàbrica tèxtil rehabilitada i localitzada al districte 22@ del Poblenou a Barcelona. «A mi m’agrada molt rehabilitar espais, i aquesta la realitzà l’estudi BAAS Arquitectes. Can Framis va ser una fàbrica de finals del s.XVIII, propietat de la família Framis. S’hi exposen al voltant de 300 obres, que daten des de la dècada dels 60 fins l’actualitat i que pertanyen a diversos artistes nascuts o residents a Catalunya. A l’Espai A0 de Can Framis s’hi celebren, a més, exposicions temporals. Avui, és un racó per a la contemplació artística situat en el mateix districte, a la zona del 22@, que ha canviat la indústria per la innovació. I atorguem els premis de pintura, escultura i fotografia. Per a cada artista se li fa un catàleg i un doble vídeo, de com treballa i de la mostra. En portem més de dos-cents.»

Ja hi ha confiança es disparen les preguntes.

—Com fa la tria per al seu fons?
—Només compro l’art que m’agrada. M’ha d’entrar pels ulls. I sóc eclèctic. Em deu venir de petit: col·leccionava còmics, balances angleses. A part dels segells, el pare ja comprava quadres i em duia a les galeries barcelonines els diumenges al matí. Comprar pintors que comencen i acabar tenint una col·lecció de pintors correcte del teu temps ja és tot un projecte. Anem enriquint el fons, de fet es canvia cada 18 mesos. A Can Framis fem canvi de fons anualment. Després fem l’art de col·leccions amb l’expert Giralt Miracle.

dsc_0103be—De les 3000 obres que té, sumant quadres, fotografies i escultures, quina és per a vostè més important que té exposada?
—Potser Rio Manol, de José María Guerrero Medina.

—El millor artista català viu?
—Jaume Plensa té fama mundial. De pintors, els més cotitzats són Barceló, Blasco i Cabellut, una gitana filla d’un català, de qui farem una mostra aviat. Però m’agrada haver promocionat Agustí Puig, les teles del qual són les que pinta a Penélope Cruz a Vicky, Cristina, Barcelona, de Woody Allen, del qual sóc un fan. Gerard Mas guanyà el premi d’escultura 2015 i Jordi Díaz Alamà, el premi de Pintura 2016.

—Artistes gironins?
—L’Enric Ancesa. Ja he parlat de la Rosa Serra. La Lídia Masllorens, de Cassà, a cada Fira que va ven una vintena de quadres…

—Encara que al discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi va dir que mai no es compraria un Miró, no va complir…
—És el meu pintor preferit i em semblava impossible que mai pogués arribar-ne a comprar cap. Però ho vaig fer per celebrar els 25 anys de casats. És molt petit i en vaig pagar vint milions de pessetes.

—Tres museus d’art contemporani —fotografia, escultura i pintura— i dos àmbits per a exposicions temporals i sense abandonar els projectes de salut. I tot ho porta vostè?
—Funciono amb un patronat, amb un director general, una directora d’art i faig cas a galeristes entesos. Gastem entre 300.000 i 400.000 euros anuals en adquisició de noves obres.

— Què passarà quan vostè falti?
dsc_0097be—Mireu, el fet de no tenir fills em dóna molta llibertat. Potser els hauria exigit tant que hauria estat un mal pare. El meu lema és «Esforça’t a millorar sense fer mal a ningú». Sé que m’acabaré abans jo que els meus diners. La gent que té fills passa molts maldecaps. La gent es baralla per les herències. Jo podria no haver fet testament. Quan em mori, em moriré i ja està. Deixo unes rendes per a la meva dona i, la resta, per a la Fundació, que procuro deixar ben nodrida. M’agrada molt una cançó de Joan Manuel Serrat: Cançó per a Joan Salvat-Papasseit, on diu: “I el que pensin de mi no m’interessa gens, no m’interessa gens, no m’interessa gens”. Com ha sortit abans, enguany he publicat unes memòries titulades El que pensin de mi no m’interessa gens. Reflexions sobre l’art, el món i la salut.  Quan em mori, que no ho diguin a ningú fins que no estigui enterrat. Després, els amics que vulguin que vinguin  a acomiadar-se i que desembalin l’estàtua de la Serra, que cantin  “El que pensin de mi no m’interessa gens” i, després, el Virolai. Ho tinc dit a la meva dona. I aire, adéu. Estic ben tranquil.

dsc_0102beS’ha fet mitjanit. Ens ofereix a cadascú dels assistents, un exemplar del llibre esmentat, que molts demanen els dediqui aprofitant l’avinentesa. Abans però, li oferim com a record de la trobada, una edició de la obra ens dos volums numerats d’un total de quatre mil exemplars de Gerunda Girona, amb 235 i 227 pàgines de mida foli i apaïsat (32×24) amb estoig de tela i cartró, que ja està exhaurida. Es tracta d’un recull de fotografies fetes pel basc Jordi Olavarrieta d’arreu la província en cadascuna de les quatre estacions de l’any, amb una introducció de Manuel Ibáñez Escofet que va editar l’any 1986 la Caixa d’estalvis provincial de Girona, abans que el gironí del grup l’Arcadi la presidís. Fem les fotos de rigor. El senyor Vila Casas és l’exemple vivent que el poder no sempre corromp i que es pot administrar com cal una fortuna.

Biografia (pròpia i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1930, és llicenciat en farmàcia per la Universitat de Barcelona (1956). Empresari, divulgador de la indústria farmacèutica, així com el més important mecenes cultural actual de Catalunya. Fundador i president del consell d’administració de Laboratorios Prodes (1960), que més tard es va fusionar amb Laboratoris Almirall (1998), el 1988 va crear la Fundació Vila Casas, per reforçar la investigació sociosanitària. El 1986 presidí el consell d’administració del holding Prodesfarma, un laboratori farmacèutic que s’havia  involucrat en crear. També presidí els d’altres empreses del grup (aplegant un total de més de 800 treballadors).

És membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2003), de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (2004) i ex-membre del Consell Social de la Universitat de Barcelona (1993). El 1996 va rebre la Gran Creu de l’ordre del Mèrit Civil, el 1999 la Creu de Sant Jordi, el 2004 el Premi Montblanc al mecenatge, el 2009 el Premi Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) al patrimoni cultural, el 2012 premi GAC categoria col·leccionisme i el 2013 la medalla d’or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona.

La creixent afició d’Antoni Vila Casas pel col·leccionisme d’art contemporani català, alimentada per la seva inquietud per contribuir a l’enriquiment de la cultura i preservar la tradició del país, es posaren de manifest per primer cop l’any 1998 amb la rehabilitació de l’edifici modernista Casa Felip a l’Eixample de Barcelona, el Principal del qual acull la seu de la Fundació Vila Casas.

L’any 2000 s’obriren les portes del Museu Art 2000, situat a Torroella de Montgrí (Girona) i ubicat en un palauet d’arquitectura civil que data del S.XV. Els primers anys s’hi exhibí gran part del fons pictòric de la col·lecció. Amb el temps ha passat a dir-se Palau Solterra, Museu de Fotografia Contemporània perquè acull la col·lecció de fotografia de la Fundació Vila Casas de caràcter nacional i internacional. Dos anys més tard, al 2002, s’inaugurà l’Espai Volart, el primer àmbit de la Fundació obert a públic a Barcelona, destinat a la celebració d’exposicions temporals.

Per tal d’ampliar l’espai expositiu de la col·lecció, l’any 2004 es rehabilità Can Mario, a Palafrugell (Girona), una antiga fàbrica de suro, com a museu per a exposar-hi les obres de pintura, fotografia i escultura. En l’actualitat, s’ha convertit en Can Mario, Museu d’Escultura Contemporània.

A finals de 2008, es va inaugurar el segon espai per a mostres temporals a Barcelona, l’Espai Volart 2 (al costat de l’Espai Volart), i un any després, el 2009, es va culminar el projecte d’espais museístics amb la inauguració de Can Framis, Museu de Pintura Contemporània, una antiga fàbrica tèxtil al districte 22@ del Poblenou a Barcelona, que acull al voltant de 300 obres pictòriques, a més de fotografia i escultura, que daten des la dècada dels 60 fins l’actualitat, de diversos artistes nascuts o residents a Catalunya.

28 Octubre 2016 at 13:23 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Joan Font, president i director general del Grup Bon Preu i Esclat, dimarts 12 de gener de 2016

És molt puntual a la cita. Abans de les 9 ja som amb ell força tertulians a la taula. A l’hora en punt, ens el presenta l’Arcadi Calzada com un empresari compromès amb Catalunya, amb la feina ben feta, amb un  model propi de negoci i distribució en català, que representa l’estil català de fer empresa. D’aquells empresaris que quan demana crèdits abans mostra les tripes de l’empresa, vol que se’ls conegui bé, de debò, mostra els balanços, els comptes i el que faci falta, però sobretot regala confiança. És un gran exemple d’emprenedor i d’estimar la feina com a empresari. De la botiga de bacallà de Torelló… ha creat tot un imperi. En l’hora actual, afegeix amb una certa solemnitat, «necessitem els empresaris en forma rellevant. Tanmateix però vull aprofitar abans no acabi la jornada per felicitar-nos i celebrar que avui tenim president del país, el M.H. Sr. Carles Puigdemont, que a més és gironí, d’Amer». Finalment li explica les regles del joc de la tertúlia. El senyor Font podrà parlar un quart o vint minuts a l’inici i, després, s’obrirà el col·loqui.

El convidat comença dient-nos que no li agrada fer xerrades ni entrevistes, que se sent com el peix a l’aigua fent d’empresari, que és del que ens vol parlar, i subratlla que és legítim que els empresaris puguin guanyar diners lícitament per generar riquesa a la societat. «Un país depèn de la quantitat d’empreses rendibles que inverteixin i generin riquesa, pagant impostos i sous i tenint proveïdors. És fonamental. Després seran els polítics els que s’encarregaran de decidir a què dediquen els impostos». Potser per això, l’home, d’inici una mica encarcarat, es treu uns papers, per no deixar-se res, i comença.

«Som una empresa familiar. A casa érem els pares, les meves dues germanes, el meu germà i servidor. A casa meva érem bacallaners. Jo des dels 5 anys que vaig ser un nen de botiga. Als vuit o nou ja anava als mercats d’un dia de la zona. El dissabte a Vic, el dilluns a Manlleu, o a Torelló, o a… i anar fent. També vaig seguir anant al mercat mentre estudiava Ciències Empresarials i ADE. Després de la botiga de Torelló, la bacallaneria, vam inaugurar el primer establiment  d’autoservei a Manlleu, el 7 de setembre de 1974. Tenia 23 anys i havia treballat sempre per poder estudiar.

DSC_0135bé+Un dia vaig sentir una conferència de Jordi Pujol on va dir que en el futur el sector de la distribució d’assortiments seria molt important pels països….» Explica que se li va encendre la bombeta, tot i que no s’imaginava totes les conseqüències. «Efectivament, tenia raó, ja que el sector te capacitat de potenciar o marginar empreses, te un factor d’arrossegament molt alt. Pensin que el nostre és un sector poc valorat. La gent no s‘adona que perquè trobin el que busquen en els nostres establiments, no tenim ni dissabtes ni vigílies de Nadal. La reposició i, per tant, la distribució, és el tot. Com ja ho era quan la família anava als mercats de la rodalia. Potser per això la nostra seu central és a les Masies de Voltregà i no s’ha mogut gaire del territori. Al sector de la distribució, són fonamentals les persones. Nosaltres som molt intensius en talent, havent incorporat especialistes fins i tot en intel·ligència artificial. Som, ja dic,  una empresa de propietat familiar però amb la gestió professionalitzada. Una empresa, però, que del punt de vista d’estructura financera, treballa a l’inrevés de la majoria: cobrem al comptat i paguem a 60 dies.»

Ens fa una mica d’història. El primer “Esclat”, el de Vilafranca, data de 1988. I l’“EsclatOil”, de 1995. El 1998 van potenciar els supermercats de descompte sota l’ensenya “Orangután”. I entre el 2009 i el 2010 van adquirir més de 30 locals d’“Intermarché” amb més de 800 treballadors. Això va  incrementar la facturació en un 7% «El 2011 vam obrir un nou hipermercat  a Malla, amb una sala de vendes de 5.000 m² i un total edificat de 10.171m²; és la superfície comercial  més gran de la comarca d’Osona i l’híper més gran del grup Bon Preu. El 2013, amb l’”Esclat” de Palafrugell, vam obrir el segon hipermercat més gran del grup. » Els magatzems de Balenyà estan sobre una finca de 91.918 m² i n’hi ha 34.243 d’edificats.

Ben aviat convidat i tertulians deixarem aquell enravenament, ja que l’home serà interpel·lat sense poder mai acabar el seu discurs. Potser també en té la culpa l’aperitiu que ens serveixen, uns botons d’encenalls de pernil, uns magnífics bombons de foie i cirera i uns suculents  mini-steaks tàrtars sobre crosta. Se’l convida a tastar les menges i ja no parem de qüestionar-lo.

—El hòlding, quines empreses agrupa?
—Tenim diferents ensenyes en una trentena de comarques de Catalunya. Els 119 supermercats “Bonpreu”, són unes botigues amb una mida mitjana d’uns 1.000-1.500m2, que cerquen la proximitat i la fidelització del client; els 41 hipermercats “Esclat”, amb una mida de 2000 a 6.000m2, com el que bastim a Olot d’uns 4.000m2, amb basar i aparcament, tenen un altre objectiu: que el client trobi de tot. Les trenta-i-tantes benzineres “EsclatOil” estan obertes 24h i algunes disposen d’un minimercat obert fins a mitjanit, on tractem de servir  al client allò que pugui necessitar de la forma més peremptòria, amb uns preus molt atractius, això sí, en règim d’autoservei.. I, en relació amb el negoci de venda per internet, ara estem experimentant amb l’“Iquodrive”. El client fa la compra online i pot triar el centre (dels 3 Iquodrives que hi ha ara) i hora de recollida, a partir de les 2 hores següents a la comanda. Al centre de recollida,  les nostres persones li carregaran la compra al vehicle. Ens comprometem que seran cinc minuts de rellotge.
—No s’ha publicitat gens, això.
—Fins fa poc no, perquè encara estàvem afinant el model, concretament a Girona, Reus i Mataró. Penseu que, en general, la venda per internet que s’està fent aquí, quan més vens més hi perds. Des d’un inici es va fer malament, dons per mantenir el preu de la botiga s’hi inclou el cost del transport, sense informar-ne el client. Per aquesta raó nosaltres vàrem decidir no entrar-hi. Algun directiu però hi insistia molt. Vàrem estudiar com es feia a la resta d’Europa, on funciona bé i vàrem decidir seguir-ne el model. A Iquodrive la recollida es fa a un local nostre, mantenint el preu de la botiga de Bonpreu i estalviant el cost del transport, que de mitjana no baixa dels 20,00€ per lliurament a casa del client.

L’home segueix. «De sempre hem crescut. El 2014 vam facturar 888,5 M€ (vendes netes abans d’IVA), vam ocupar 4.700 treballadors i van atendre uns 48 milions de clients. Vam publicar que teníem un EBITDA —l’indicador que permet mesurar el marge brut de beneficis d’una empresa abans d’interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions—  de 67,9 M€, una inversió de 42,3 M€ i uns fons propis de 170,4 M€. Per l’exercici 2015 (tancat a febrer 2016) creiem que la nostra facturació serà de 986M€, haurem ocupat 5.400 persones i els nostres clients ratllaran la xifra de 51 milions, l’’EBITDA serà de 85M€, haurem invertit 63M€, dels quals una part en organització, logística i informàtica contemplant l’aplicació de la intel·ligència artificial al negoci i els nostres fons propis deuen ratllar els 220M€».

Algú, ja que ha esmentat la intel·ligència artificial, li demana si arribarà el moment que omplir la nevera serà automàtic. «No n’estem gaire lluny. De fet és tant factible, que hores d’ara les nostres màquines ja ho fan. Si vostè vol un pac de 6 cerveses a la nevera i en queda una, caldrà trobar l’automatisme per avisar el re-proveïment. Nosaltres necessitem programadors, enginyers, matemàtics, geògrafs, arquitectes… Planificar la distribució i ubicació de productes d’una botiga, el “layout”, no ho pot fer qualsevol i té molta importància. Per familiar que sigui l’empresa, la gestió, com li deia, insisteixo que és del tot professionalitzada.»

—Tota empresa familiar porta problemes, diuen.
—Depèn de si saps donar a l’empresa la preeminència que té o no. Un banc et deixarà diners, però no pots encarar les coses només als guanys. No te’ls pots endur tots. No canviaria l’equip directiu de “Bonpreu” amb cap de la competència i això que, ben segur, no els podem pagar tan bé tot i que, estic ben convençut, penquen més i millor. No fa molt vam executar el que vam denominar “Programa de talent extern”. És un  programa del que n’estic molt content. Vàrem contractar 13 persones amb formació universitària diversa, enginyers, matemàtics,… i els vàrem incorporar en un recorregut planificat on tots passaven per tot, des d’un caixer fins la càrrega o descàrrega de camions. Si ho han de solucionar, abans han d’aprendre què passa quan un dissabte se’n va la llum amb la botiga plena o fallen 15 terminals d’ordinador. És molt important, en el sector de distribució almenys, conèixer molt bé tots els detalls del negoci. Pensin que cada nit ens cal saber com tenen les 20.000 referències els més de 160 establiments. Es mouen 20 milions d’euros a la setmana.

Insisteix molt en la creació de software i programaris adequats.  «Ens fan falta software o programaris exclusius, per exemple, per millorar la gestió dels estocs o saber la rotació real dels productes. El client penalitza molt el nivell de falta. No és el mateix un producte super-A com les begudes de cola, que tenen una rotació molt alta, que un “Campari” o un a ampolla de “Mascaró”. Però has de tenir de tot, perquè si el que busca un “Campari”, no el troba, conclourà que allí no s’hi troba res de res i que aquell súper és un desastre. Vam comprar un programa americà per 600.000€. Estalvia l’estoc a la botiga, cap director ho podria gestionar així, reduint també les faltes; ara estem a menys d’un 1% en faltes, que és dels millors resultats d’Europa. Va fer patir molt a mots treballadors, però després de 6 mesos, no se’n sabrien estar. Ens ho ha resolt molt bé. I n’hem provat molts d’altres, amb tecnologia RFID o sense».

Algú explica que la RFID (sigles de Radio Frequency Identification, això és, “identificació per radiofreqüència) es una tecnologia que fa servir diminuts xips amb antenes, com petites etiquetes impreses, que es posen als objectes per rastrejar-los, un  sistema que empra aquestes etiquetes o tags, amb l’objectiu de transmetre la identitat d’un objecte (similar a un número de sèrie únic, com fan els codis de barres) mitjançant ones de ràdio. Les més econòmiques no passen dels 10 cts € i es fan servir per identificar productes, cartes, equipatges mercaderies, per fer inventaris automàtics o controls de fabricació o control d’accessos de vehicles, etc. Permeten per exemple la traçabilitat. Ell segueix: «Aquestes etiquetes o tags són petits dispositius, semblants a un adhesiu, adherits al producte, que tenen com unes antenes per permetre de rebre i respondre peticions fetes amb radiofreqüència des d’un emissor-receptor RFID». Es veu que això és poc menys que imprescindible a l’hora de relacionar els productes estacionals amb els proveïdors. «Nosaltres hem anat aprenent com harmonitzar les faltes dels productes més estacionals. Vam començar amb les verdures i després amb la xarcuteria; Després la fruita. Quan duraven uns maduixots o un meló? Finalment el peix. Com aconseguir peix fresc i que no se’t passi? Nosaltres cada dia al vespre hem de saber com estan els estocs de tots i cadascun dels establiments. »

Serveixen el primer plat, arròs amb sípia i carxofes, regat amb vi negre Heus D.O. Empordà, que és un interessant vi del celler de La Vinyeta, de gran intensitat aromàtica, amb sensacions de fruita madura amb notes especiades i anisades. Per ser un vi jove sorprèn la seva persistència en boca i la seva carnositat.

DSC_0150+Ara la conversa gira entorn del producte de proximitat o de quilòmetre zero. «Nosaltres mirem de proveir-nos sempre de productes de proximitat. Ho hem assumit. La gent ho agraeix. La botifarra d’arròs de pobles del Delta potser no la vendríem de la mateixa manera a Osona. O l’oli de Siurana. Per això tenim dues marques de ratafia, Russet i Bosch». Algú esmenta a la tarragonina “Casa Ametller” com a referent en el producte fresc i la cadena de supermercats “Veritas” per als productes ecològics. «Però als nostres establiments el client hi trobarà, a més del producte fresc, moltes altres coses. Quant a “Veritas” disposa d’una trentena de súpers i des del 2012 un establiment online. Però crec que la consciència ecològica s’ha anat adquirint de moltes maneres.»

—I el producte ecològic?
—Això ha canviat molt, també. Si el client el demana, i ara ho fa, l’hem de tenir. No opinem si creiem és o no millor. Abans la gent era molt ecològica, però  d’estar per casa. Ara està disposada a pagar més,  si un detergent no té fosfats que contaminin els rius, per exemple. Prefereix pagar 20 cèntims més per una poma lletja però més gustosa de proximitat que no pas  per una de ben polida.
—I quan al producte congelat?
—És un dels altres casos on pot tenir sentit petites botigues especialitzades, en aquest cas especialistes en fred. Per exemple hi ha la referència catalana de “La Sirena”, primer a mans de la família Cernuda. El 2000, una altra empresa familiar, “Agrolimen” dels Carulla, entrà al seu accionariat i n’adquirí gradualment la totalitat de les accions. Però el 2005 la va vendre al fons de capital risc britànic “3i”, que en són els actuals propietaris, coincidint quan no funciona tant bé.

Algun de nosaltres entrant al model de negoci del sector de la distribució, on cada empresa es posiciona diferent i per tal d’aclarir-ne el panorama, demana què és això dels operadors “discount” que va inventar l’alemany Karl Albrecht. En distribució, les botigues de descompte (cadenes de descompte) són una fórmula comercial de productes d’alimentació i drogueria caracteritzada per un assortit limitat, l’aposta per la marca del propi distribuïdor, una política constant de preus baixos i un control de costos sistemàtic. En la seva versió extrema es parla de hard discount (descompte dur o dràstic); «Podríem dir que les línies vermelles les posen molt avall. Però nosaltres no tenim aquest model de negoci. Els millors operadors de discount, són les marques alemanyes com “Aldi” (Albrecht-Discount) i “Lidl”, que es concentren en productes bàsics (unes 400 referències, quan nosaltres en tenim 20.000) i tenen una oferta limitada de només una sola referència de cada producte o família (usualment la marca líder, que es contraposa amb la marca blanca pròpia, que així queda reforçada), per aconseguir baixar preus. El que si que passa és que en alguns casos el client ens comparteix. No ens agrada gaire. Posem el cas de la drogueria. Hi ha clients que van a l’Aldi, per exemple, a comprar el lleixiu, perquè el troba una mica més barat. Naturalment la qualitat no és la mateixa. Mireu, nosaltres no volem una situació, que sabem es dona, on el client per exemple compra uns cereals més barats però que al final els acaba llençant. No ho volem, preferim no vendre’ls i per tant no els incorporem. Això determina el que explico com a línies vermelles, on cada empresa decideix les seves. Tant el Lidl com l’Aldi les tenen molt baixes. Un altre diferència, nosaltres per exemple, no volem que el client hagi de canviar de llengua. Més encara: tenir 108 referències locals, és molt complicat, però nosaltres les tenim. Per exemple, embotit d’arròs. A Girona no agrada però si a Cambrils. Els nostres assortits varien segons el lloc. El client interpreta que es pensa en ell».

—Però, què és exactament una “marca blanca”? No és una marca d’una empresa, per exemple “Gel Cosmopolitan”, que envasa el seu producte amb la marca del supermercat que li encarrega molta quantitat amb la mateixa qualitat de sempre? I quina és la relació marques de distribució vs marques de fabricant?
—Sí, l’oli “Bonpreu”, per exemple, és de Borges. La gent el troba boníssim.  No es poden posar totes les marques de les empreses de distribució al mateix sac. Perquè cada empresa les posiciona de diferent manera: una empresa pot posicionar la seva marca com la més barata de la categoria, amb un nivell de qualitat molt baix i una altra, com és el nostre cas, pot tenir la seva marca amb la mateixa qualitat que la líder de la categoria, però significativament més barata. Tanmateix, hi hauria d’haver unes línies vermelles. La distribució hauria de deixar temps a les novetats dels fabricants perquè aquests poguessin rendibilitzar les inversions fetes en innovació.
—I com sorgeixen les marques blanques?
—Durant almenys 20 anys, tots els fabricants, probablement per inèrcia, pujaven els preus a principis d’any. De sobte algú va encarregar a una empresa un producte sense marca, posem un fuet millor que el més bo de tots o com el líder, que és “Tarradellas”, o un millor pernil cuit que “la Selva”, en aquest cas el millor de l’estat. La sorpresa va ser que el podia aconseguir un 30% més econòmic. Va trencar el mercat. El sector sencer s’havia debilitat.

—I les botigues de descompte tou?
—Com deia, a més hi ha les cadenes de descompte tou, amb un punt més de qualitat treballant bé el producte. Es tracta de Dia i Mercadona. Nosaltres seguim el model, que ens va inspirar, de Tesco o Sainsbury’s a Anglaterra o E.Leclerc a França com a supermercat de servei. Disposem d’un gran assortit de marques de fabricant, de forma que el client pot escollir les marques que ell vol, no les que nosaltres li voldríem vendre. En aquest sentit nosaltres hem comprovat que Catalunya és més “marquista” que Espanya, que al seu torn ho és més que Europa.»
—Empreses grans subsisteixen amb poques referències?
—Sí.. Deuen tenir, com a molt, 400 referències. I deuen facturar entorn d’uns 30.000 M€. “Lidl”, del grup Schwarz, té una marca per cada família i en té moltes de pròpies. Té uns 8.000 supermercats en 17 països d’arreu del món i competeix amb “Aldi”, la cadena alemanya més gran, que amb una sola referència de cada producte, eleva la rotació i la xifra de vendes. El preu és la seva fortalesa, però la seva feblesa és el producte fresc, que nosaltres hem vist és el segon criteri per decidir on comprar. Nosaltres, que hem millorat i molt al respecte, pretenem oferir producte fresc de qualitat (peixateria, formatgeria, xarcuteria amb els marges que vol el consumidor, carnisseria que exigeix garantir la traçabilitat des de l’inici, raó per la qual molt competidors no la ofereixen, …) i un bon assortit de marques, des de diferents cafès o marques d’aigua a diferents gels de bany. Entre un gel de bany que no ensaboni a 0’80€ i un que ensaboni a 1,10€, o el tap d’un producte de neteja que es trenqui al segon ús i un que no, els nostres clients ens han dit ben clarament que prefereixen el segon, malgrat un preu lleugerament superior, i és el que oferim.

—Quina és la política de preus del grup “Bonpreu”?
— La nostra regla bàsica és que no podem ser més cars que els competidors. Cada dilluns gestionem la informació que Nielsen ens facilita dels preus de tots els demès, nostres inclosos (Nielsen fa estudis dels consumidors a 47 mercats europeus i a més de 100 països a tot el mon  per tal de donar una visió completa de les tendències de compra i dels hàbits de consum). Naturalment hi ha un conjunt de productes que només tenim nosaltres on hi posem la marginalitat que creiem més adient pels nostres clients.

—S’ha parlat d’una distància excessiva entre preu de cost i preu de venda.
—Aquest gap ha existit per una raó: com deia abans a primers d’any tothom pujava tarifes. Al cap d’un temps tothom s’adonà que era excessiu (llevat de les multinacionals de detergents, que els costà més d’adonar-se’n) i començaren estratègies per equilibrar. Tres productes d’una marca a preu de dos, dos iogurts més en el pac, etc. Això generà irreferències, però també oportunitats. Per exemple, hi havia una escletxa, i s’aprofità per a un producte desembussador de canonades com K7.

—I quin seria el marge?
— Encara que tinguin menys rotació, tenir més productes ens permeten altres marges de negoci. Per entendre’ns, el “Nespresso” o el “Danone” l’hauré de vendre a preu de mercat, però tindré altres cafès i altres iogurts. Ja em va bé que “Danone” sigui líder, però tindré iogurts garrotxins de “La Fageda” o “Pastoret” de la Segarra, que molta gent troba millors. El marge és molt variable en funció del producte, pot anar del 3% al 30% brut en productes que són molt exclusius i de baixa rotació. Si fem bé l’estratègia i ho expliquem bé als fabricants pot resultar tant econòmic com el que més i poder tenir guanys.

—Algú creu que un punt feble de Bonpreu són els “layouts”, la col·locació dels productes vaja?
—És veritat, però nosaltres agrupem famílies de productes pensant en l’acte de consum.

—I les botigues Orangutan? A Olot per exemple, n’hi havia una al lloc on ara hi ha un Bonpreu.
—Va ser una marca del tipus de botigues de descompte, que abans hem comentat, vaja com el Lidl o l’Aldi, dons en un principi no negaré que ens feien una certa por. Al cap d’un temps, però, vàrem veure clar que no era el que els nostres clients volien i les vàrem redissenyar totes.

—I les caixes automàtiques?
—En aquest cas vàrem tenir una bona sorpresa. Pensàvem que els farien servir clients joves amb una cistella curta i no va ser així. El fan servir principalment, gent gran i amb cistelles o carros grans.

—Així que amb l’“Iquodrive”, quan el client no pot triar el producte fresc, se li ofereix el de la millor qualitat.
—Justa la fusta. Ja ha passat el temps de creure que el venedor t’encolomarà les pomes més dolentes, el raïm més passat o les patates més corcades. Si volem  fidelitzar clients els has de donar el bo i millor. I també el millor dels nostres treballadors. De vegades també ens critiquen la rotació del personal, la gent es queixa: “Han canviat la carnissera”. Si obrim un nou espai de carns i xarcuteria, la millor haurà d’anar-hi. I vendre la millor carn, per fidelitzar la clientela.

Porten el segon plat, galta de vedella amb moniato i rossinyols.

Arriba el moment d’ampliar-la comparació de la pròpia empresa amb la competència: —“Hipercor”, “Dia”, “Eroski”, “Condis”, “Consum”, “Mercadona” i “Carrefour”, segueixen la mateixa política d’assortiment de marques i producte fresc?
—Amb matisos: cadascú té el seu model. “Dia” és un grup espanyol escindit de “Carrefour” que va comprar alguns “Eroskis” el 2014 i cotitza a borsa; ha de tenir contents els inversors, però s’ha situat com a segona cadena de supermercats a Espanya: té més de 16.000 treballadors. “Mercadona”, la primera espanyola amb el 30% del mercat, és una companyia de distribució valenciana, del senyor Roig, que desenvolupa un model urbà de proximitat, amb marques blanques i altres marques comercials: té més de 74 mil empleats. “Eroski” és una cooperativa de distribució que pertany a la Corporació basca Mondragón. No em sembla que cap de les tres treballi amb cura el producte fresc. “Hipercor”, sí: és el grup d’hípers que pertany al Corte Inglés, amb 11.000 treballadors. També és una cooperativa amb uns 650 establiments “Consum”, que treballa el producte fresc, amb més de 10.000 treballadors . “Condis” és una companyia familiar que deu facturar entorn dels 800M€. “Carrefour” ja és una altra cosa, perquè es tracta d’un grup francès especialitzat en la gran distribució. El 2004 tenia 10.000 magatzems a 30 països,  400.000 treballadors i les seves vendes consolidades van assolir els 90,6 miliars d’euros. El 2015 van facturar 86.294 M€. A França fa una mica més del 50% del negoci, un 34% a la resta d’Europa, 8% a Amèrica i 7% a Àsia. Darrerament el director general s’equivocà en canviar certes línies, però, amb més temps, se n’hauria sortit.

DSC_0162bé+—Amb aquestes marques hem esmentat tota la competència?
—Ui, no! Caldria esmentar, almenys, del Regne Unit,  “Tesco”, “Sainsbury’s”, “ASDA”, “Morrison’s”, i, ja més cars, “ Mark&Spencer” o  “Waitrose”. A França caldria esmentar, a més de “Carrefour”, els grups “Auchan”, “Casino”, “Intermarché” i “Marché Plus”. I, almenys, el cas de “Migros”, el major detallista de Suïssa… No acabaríem mai.

—I els grups d’origen gironí “Miquel Alimentació” i “Valvi”?
—“Miquel”, nascut a Figueres, deu comercialitzar 2.400 referències i és un grup amb àrees de negoci molt diversificat amb marques com “Suma”, “Spar” o “Gros Mercat”. El 30 de setembre del 2015 es va anunciar la seva venda per 110M€ al gegant de l’alimentació xinesa “Bright Foods””, un conglomerat industrial públic xinès ubicat a Xangai. La família Miquel, fundadora i fins aleshores propietària del negoci, va quedar completament fora de l’accionariat. Quant a “Valvi”, crec que el seu propietari, el Sr. Joaquim Vidal, va fer una bona decisió, a especialitzar-se a ser super-estacionals i no voler competir amb els grans. Ara gestionen una setantena de súpers, tenen la marca Spar a la província de Girona, ciutat de Barcelona i Maresme i és la primera xarxa de supermercats independents de la província de Girona.

Qui sap com, hem arribat al tema de la localització d’establiments. Ens comenta que el seu és un sector híper-regulat. «Per posar un nou súper, tothom ho ha de veure bé (veïns, bombers, indústria, ajuntament, sanitat, Generalitat,…). Escollim un lloc determinat quan el compte d’explotació provisional surt favorable. També fem servir tècniques de “big data” i matemàtiques per decidir on posem una botiga i per no trepitjar una prèvia. Sabem on fem els clients i això és definitiu». D’entrada ens explica que hi ha competidors que han de pagar lloguer dels edificis que ocupen, ells funcionen de manera diferent. «Els solars i edificis pertanyen a uns accionistes d’un altre societat del grup que compra els locals i després els lloga. El fet de tenir tants locals com tenim, no és irrellevant, ens fa més competitius. Penseu que genèricament el benefici net no arriba al 4%, però és que aquest pot ser el cost que a alguns, com ara el Caprabo, els representa el cost del lloguer del local». Finalment afegir que el seu grup no pensa en franquícies.

Arriben les postres. Pinya flamejada amb escuma de Malibú, tot plegat acompanyat d una copa de cava Mont Marçal Brut Natura D.O. Cava.

Se li diu que el difícil d’entendre és que en llocs amb molts súpers se n’hi vagin bastint i no n’hi hagi en d’altres llocs on manquen. «És l’eterna discussió de l’equip directiu els dissabtes al matí, quan ens reunim. Es calculen tots els paràmetres. Costos, tipologia de mercats propers, transport… El que no podem és tenir terrenys comprats prenent el sol, i n’hi tenim alguns. Si no tens permisos municipals, vist i plau d’ecologistes i mil detalls més, ja t’hi pots posar fulles. A Olot per exemple l’Esclat que ara mateix s’està construint, hem hagut d’esperar un any, nosaltres no podíem construir i haver de tenir la botiga en dues plantes. Mai enlloc n’ocupem més d’una».
—El petit comerç diu que les grans superfícies edulcoren els ajuntaments.
—No diré que no s’hagi fet. Nosaltres preferim pactar legítimament. Col·laborar a pagar una rotonda, un enjardinament o una escultura.

—Targetes per  fidelitzar la clientela, calen?
—Tornem a la intel·ligència artificial. Hem fet molts càlculs. Fidelitzem a partir d’estalvis amb descomptes, sí. Fem ràpel, és a dir descompte per volum de consum durant un temps determinat, habitualment amb un escalat de descomptes. El client decideix quan ho aplica. Però també d’altres maneres. De vegades amb actuacions de patrocini o esponsorització a la comarca o amb complicitat amb fabricants. “Voldria fer un iogurt vermell amb gust de roses…” Doncs, caldrà gairebé regalar-lo, perquè la clientela el conegui. Invertir en els millors clients és rendible; fer-ho amb els pitjors és llençar els diners.

—I com saber quins són els millors?
—Tenim 800 mil clients amb aquestes targes que fan un milió de compres. Avui dia fins i tot podem calcular quins i quants clients ens abandonen. Perquè un 30% ens abandona.. .I ens cal trobar raons. Zones d’habitatge de la clientela, botigues de l’entorn… I amb la tecnologia hem aconseguir detectar-ho abans i estalviar-ho resolent la raó per la que marxaven.

El senyor Font ha demanat plegar a tres quarts de 12 i ja són dos. Arriben els cafès i les infusions. Es permeten un parell de preguntes. Atès que el client és multicanal, és a dir va a l’Esclat, a Bonpreu, al LIDL i al mercat municipal, quines sorpreses ha donat la crisi? «Doncs, n’ha donat. Quan la crisi, el client ha racionalitzat més la despesa. Però no hem venut més l’article barat, sinó el de qualitat, a preu just. L’article mig ha pujat. La gent no vol comprar barat i llençar-ho a les escombraries. Si les fleques han venut menys pa és perquè la gent ja no el llença. Per què comprar vi en tetrabrik, si amb menys de 10€ tens vins catalans de primera i embotellats?»

—La pèrdua desconeguda segueix sent baixa?
—Tot el que desapareix per la raó que sigui ho considerem com a pèrdua desconeguda. Hi suma la merma. Hi ha robatoris, personal nostre que equivocadament pot llençar un filet a les escombraries per que l’estant esperant o perquè al posar el preu s’equivoca el lloc on va la coma,… En la secció de frescos la pèrdua és variable, en la carnisseria és d’un 5%. Ho gestionem agrupadament. Fa deu anys era del 2,8% i avui dia la tenim entre el 1,8 i 1,9% i d’aquí ja no baixarem. A Europa està entre l’1,5 i el 3% i es considera prou bona.

—Com es professionalitza la empresa familiar? Com passa a la següent generació?
—La família som a l’accionariat. Els directius els escollim només per criteris professionals. Defenso la preeminència de la empresa. Cal capitalitzar-la. No perquè es gastin els diners en iots! En aquest país els darrers anys s’ha avançat molt, menys en el govern corporatiu. A nivell d’executius, enguany n’hi ha de molt bons i això ho facilita.

El senyor Font acaba gairebé amb un ideari de la seva empresa: «Cal vetllar pel client, tenir-ne cura. Els nostres establiments han de ser endreçats, nets, amb passadissos amplis, fent reposicions de nit, si és possible. Els nostres treballadors han de ser amabilíssims. I els directius hem de procurar exercir una proximitat emocional que va més enllà de tenir productes de km 0».

—El seu grup sempre s’ha caracteritzat per potenciar l’ús del català als seus establiments; l’agost de 2008, l’empresa va distribuir 2.500 xapes als seus treballadors amb el missatge Si us plau parla’m en català.
—Som catalans i volem seguir-ho sent.

IMG_3808+És hora de cloure. L’Enric Calzada dóna les gràcies al senyor Font i , com sempre, se li lliure una litografia de record de mans d’en Carles Bastons, en nom de tots. Es tracta d’una litografia en color de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007) on s’hi endevina un dels rostre femenins tant típics d’ell. El cambrer ens fa les fotos de rigor, força desenfocades, perquè avui a fora, per fi, fa fred d’hivern.

Biografia (webs del grup Bon Preu, de la viquipèdia, aijec i Institut Arquitecte Manuel Raspall de Cardedeu)

Nascut a Torelló l’any 1951, és llicenciat en Ciències Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB) i en un Programa d’Alta Direcció d’Empreses per ESADE. Va cofundar el grup Bonpreu (*) el 1974.

Actualment és el president i director general del Grup Bonpreu i Esclat, president executiu de la societat mixta publico-privada “AUSA FUTUR, S.A”, membre del Patronat de la Fundació de la Universitat de Vic, membre de la Comissió de Comerç de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, membre del Consell Assessor de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra i  membre del Consell de Notables de l’Agència Alumni UB.. Cofundador d’Ona Capital, societat de capital de risc que inverteix en sectors com energies renovables, TIC o selecció de personal per internet. Compromès amb el territori i el seu desenvolupament, és cofundador i president d’Ausa Futur, empresa creada juntament amb altres empresaris de la comarca d’Osona l’any 2008, amb l’objectiu de promoure a llarg termini el coneixement, el creixement econòmic i la qualitat de vida del territori.

En l’àmbit econòmic, és conseller de la central de compres IFA Española, membre de l’associació de l’empresa familiar de retail Comertia i patró de FemCAT, de la qual n’ha estat vicepresident. En l’àmbit formatiu, actualment és membre del Patronat de la Fundació Universitària Balmes-UVic. En l’àmbit institucional, és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

El 2008, va rebre el Premi d’Honor Lluís Carulla per haver desenvolupat un model econòmic pensat i dirigit des del territori i arrelat al país.

(*) El Grup Bonpreu, inclou els supermercats Bonpreu, els hipermercats Esclat, així com les benzineres Esclatoil. Amb seu central a les Masies de Voltregà, disposa de més de 160 establiments a 29 comarques de Catalunya ocupant a més de 4.700 treballadors. L’exercici de 2014 varen atendre més de 48 milions de clients, amb unes vendes netes (facturació) de 888,5 M€ (un 8,4% d’increment), un EBITDA de 67,9 M€, una inversió de 42,3 M€ i uns fons propis de 170,4 M€.

El grup Bonpreu sempre s’ha caracteritzat per potenciar l’ús del català als seus establiments i l’agost de 2008, l’empresa va distribuir 2.500 xapes als seus treballadors amb el missatge Si us plau parla’m en català

22 Desembre 2015 at 12:13 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep M. Bartomeu, president del Barça, dimarts 3 de novembre de 2015

Avui som molts i ens han parat taula en un menjador especial al saló privat Corfú amb vistes al bonic jardí interior de l’hotel i de l’escola d’hoteleria. El senyor Bartomeu arriba força puntual amb un somriure als llavis. Saluda tothom i algú el rep dient-li que el sopar li ha portat sort, perquè aquesta tarda s’ha sabut que la UEFA donava una treva condicional al Barça: es comprometia a no sancionar més el club blaugrana per estelades ni crits d’independència el minut 17:14 fins que es Comitè d’Apel·lació de la pròpia UEFA no resolgui el recurs que tenia presentat per la sanció de 40.000 € per l’exhibició de senyeres en el partit contra el Bayern Leverkusen. DSC_0059bé+L’acompanya el senyor Dídac Lee, figuerenc premiat els darrers anys com a empresari emprenedor tecnològic (per la Universitat de Cambridge, la Generalitat i l’IESE), conseller delegat d’Inspirit i directiu de l’Àrea Media i Comunicació i responsable de Noves Tecnologies del club. El president Bartomeu és un home que es fa proper i que s’aprèn els noms d’alguns dels presents. És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Ha exercit diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005, sota el mandat de Laporta, va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet; el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell  S’estrenà com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu assumí el càrrec al llarg de 16 mesos i participà activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors. En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora. El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Ens el presenta Arcadi Calzada, que aprofita per revelar públicament que va signar per la seva candidatura a la Presidència tot i tenir força propostes prou deshonestes d’alguns altres candidats, però que ell no es va deixar influir ja que ha cregut sempre que defensava el que creu serà un gran president. Prossegueix agraint-li que hagués acceptat venir de tertulià sacrificant la seva vida familiar —es casat i pare de dos fills— i explicant-nos la seva vessant professional: conseller delegat de les empreses ADELTE Group i EFS, Equipo Facility Services; la primera dedicada a l’enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, és líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues, i, la segona  és un grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals de ports i aeroports i d’equips electromecànics. Li explica que funcionem a partir d’una petita xerrada seva inicial. S’ho pren al peu de la lletra i comença la seva exposició posant en paral·lel la seva feina professional i la seva direcció al davant del Barça.

«M’acompanya Didac Lee que a més de ser un empresari i emprenedor gironí de Figueras i directiu, és vicepresident de la Fundació. M’ajuda en una gran tasca, particularment en el vessant de les noves tecnologies i la estratègia digital del club, com ja es pot començar a veure en el projecte Smart Espai Barça. Aquest projecte, per exemple, ha facilitat que el club i l’ajuntament el passat mes de maig hagin signat acords per tal d’aconseguir que el Camp Nou sigui una mini ciutat intel·ligent (mini smart city). També ha propiciat un acord entre el Barça i el Mobile World Congress, que està facilitant un gran nombre d’oportunitats de negoci a startups locals, ensems que ajuda a promoure internacionalment la ciutat. A més del Camp Nou hi ha altres espais del club (Miniestadi, també el nou projectat, la Masia,…) amb facilitats que els converteixen en zones intel·ligents (smart areas), amb noves tecnologies com ara les entrades amb tecnologia sense contacte (ticketing contactless), càmeres de seguretat i de vigilància, polítiques facilitadores per a vehicles elèctrics amb infraestructures de càrrega, noves apps per a terminals mòbils amb nous serveis, per a jugadors (ja vigent i operativa quan arriben al club o a la ciutat) o per a socis i afeccionats amb missatges personalitzats per Bluetooth amb cupons o ofertes exclusives i pantalles tàctils. Com ens diu en Didac “Volem que l’Smart Espai Barça sigui una referència entre tots els estadis intel·ligents del mon”.  Però més enllà, fins i tot de les xarxes socials, on també som el primer club del mon, amb 173 milions de seguidors a facebook, twitter, Instagram,… i les més de 196 milions de visites a la web amb 76 milions d’usuaris únics i on per primer cop l’audiència mòbil supera la d’ordinadors, així com els 12 milions d’apps baixades, hi ha el projecte, que ja ha començat a caminar, de disposar de 1.079 punts d’accés wi-fi a l’estadi i rodalies a la primavera de 2016 (wi-fi enguany ja disponible al bulevard del Camp Nou, a les oficines de serveis al soci, a la plaça de la Font de Canaletes i al Gol Sud i aquesta mateixa tardor també al museu i a l’espai del tour turístic o a la pista de gel). Tot plegat com a millores per a promoure la usabilitat, la eficiència i sostenibilitat del club i en particular per millorar la participació dels nadius digitals. I també per negoci. Enguany les vendes generades per les noves tecnologies són cinc cops superiors que fa cinc anys, arribant als 30 m€.

IMG_3323+

»Bé i per començar, i abans d’expressar-vos algunes reflexions, voldria enllaçar amb les paraules de l’Arcadi, tot responent-li que ja sabia de la seva deshonestedat, que ens ha apuntat en la presentació i que agraeixo, però cal dir que nosaltres ho vàrem ser més, per haver guanyat… Jo sóc un empresari dedicat a l’enginyeria per embarcament i desembarcament de persones i càrregues en ports i aeroports, que hem de moure’ns de manera internacional amb visió global innovant contínuament, cercant valor afegit amb eficàcia i rigor. Ho faig des de l’any 1991. Diuen que tinc carisma per aglutinar gent fent equip entorn dels nostres objectius. Tenim oficines a Mèxic, Panamà, Corea, Singapur, Vietnam… Doncs mirin, del Barça també en vull fer una bona empresa multinacional amb els mateixos paràmetres i una gestió comparable: global, pionera, innovadora, rigorosa, eficaç, amb valors i 100% catalans en ambdues empreses. Al Barça som coneguts arreu, respectats i envejats. Tenim oficines a Hong Kong i Nova York i n’obrirem a Sao Paulo… El rigor en la gestió va arribar al Barça en la meva primera junta com a directiu de Sandro Rossell. Això ens obliga a guanyar diners cada any i a no endeutar-nos innecessàriament. Nosaltres mateixos vàrem fixar i incloure als estatuts la limitació obligada d’una ràtio màxima d’endeutament sobre l’EBITDA de 2,5, a complir i que, com ens ha passat aquest any (derivat d’haver hagut de fitxar per a dos anys) si un any es supera cal corregir-ho l’exercici següent o la junta hauria de dimitir. Hem de seguir mantenint-nos com l’equip líder mundial. El Barça és admirat i respectat al mon. El nostre relat és senzill: volem ser un Club diferent dels altres. No volem ser un dels millors equips, com altres a Europa fan. Nosaltres volem ser un Club, el dels nens. Diferent. Millor que cap.»

—Doncs sort de la treva d’avui. Semblaria que  tant la UEFA com la FIFA els vulguin crucificar.
—Anem a pams. Cal distingir. La UEFA (Union of European Football Associations) és la confederació de 55 associacions estatals de futbol (llevat de les nacions que formen el Regne Unit, Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord, que hi participen de manera separada), l’ens que governa aquest esport a Europa. Es fundà el 1954 i avui té la seu a Nyon (Suïssa). Organitza els campionats nacionals, com la Lliga de campions de la UEFA des de 1955 (bé que fins el 1992 es coneixia com la Copa Europea de Clubs), la UEFA Europa League (coneguda com la Copa de la UEFA de 1971 al 2009), l’Eurocopa de seleccions masculines des de 1960 i la femenina des del 1984, a banda de les eliminatòries de les Copes Mundials de Futbol.  A més de cura dels  reglaments, control de premis i promoció del futbol, és una de les sis confederacions que pertanyen a la FIFA, juntament amb les confederacions Sud-americana, Asiàtica, Africana, i d’Oceania i, finalment, del Nord, Centreamericana i el Carib. La FIFA (Fédération Internationale de Football Association), fundada el 1904, amb seu a Zuric (Suïssa) és la institució que governa les federacions de futbol de tot el planeta i organitza els campionats mundials, els tornejos olímpics i altres competicions. També s’encarrega de fer les reglamentacions per als jocs de l’esport per mitjà de la Directiva Internacional del Futbol Associació (IFAB: International Football Association Board). Agrupa 209 associacions o federacions de futbol de diferents països, 17 més que l’ONU, quatre menys que les Associacions de federacions d’Atletisme i bàsquet, ambdues amb 213 federacions.

— Ara bé la qüestió bàsica rau en la força que tenen, ja que, a la vigília de cada partit fan l’elecció de l’arbitratge que toca a cadascú, fet com sabem molts cops absolutament determinant. A més ambdues brillen precisament per la seva opacitat. El Barça, el gener del 2015, va ser el primer Club de món a trencar amb la FIFA. Del president Havelange vam passar a Blatter, acusat de corrupció el passat maig, juntament amb el vicepresident Michel Platini, que presidia la UEFA des del 2007. Blatter convocà eleccions a la presidència de la FIFA per al proper 26 de febrer. No hi ha perill d’edulcoracions? Com es posicionarà el Barça? Quin és el vostre candidat a la FIFA?

—Ja ho veurem. La FIFA és una entitat molt lucrativa, sense propietari on el president ha de ser elegit per un centenar de persones i escreix. Caldria començar per limitar a dos els mandats. Volem veure els canvis per restablir els ponts de diàleg. Des del passat octubre és secretari interí Issa Hayatou. Gianni Infantino, actualment Secretari General de la UEFA, ha dit que es presentaria com a candidat i té números. Però el que és important és distingir els dos ens.

—Però la UEFA sembla una oligarquia i el Barça es diria que dins no hi te gent que els defensi suficientment
—Cal dir que el Barça te un gran pes a la UEFA, en concret a tot el que fa referència a competició, reglaments, etc. No participem però, al comitè d’ètica. El Barça no té males relacions amb la UEFA. Actualment som el primer club del mon. Tenim molt crèdit, El Barça fa part d’un total de 15 membres del Comitè executiu de l’Associació Europea de Clubs, la ECA, i enguany a més fa part dels quatre membres del consell d’estratègia de Futbol professional (PFSC) juntament amb el Milà, l’Arsenal i el CSKA de Moscou. Així en relació a la pregunta anterior, podria ser que la ECA s’inclinés consensuadament per un sol candidat i si aquest fos Infantino, a nosaltres ens semblaria bé. El nostre vot el consensuarem a l’ECA, i coincidirem si l’escollit és un home del futbol i amb compromís europeu. El que passa és que amb la sanció per les estelades es van passar de quatre estacions, per dir-ho d’una manera  col·loquial. Per això ara, però això no ho escrigueu, fa la sensació que les comissions de la UEFA, és a dir els directius, s’han imposat a la junta o comitè executiu. Nosaltres el que volem és anar a explicar-los la situació amb arguments. Ho vàrem fer a la primera sanció, que ara veiem no varen entendre.

—L’advocadessa ucraïnesa Anna Bordiugova, inspectora d’ètica i disciplina de la UEFA, quan li van passar un vídeo com a delegada de la UEFA amb el públic enarborant senyeres a la final de la Champions amb la Juventus a Berlín el juny passat, cosa que només havia retransmès TV3 i ella no havia vist pel canal internacional de TV, els aplicà l’article 16 dels estatuts de la UEFA que ve a dir que en els camps no hi poden haver manifestacions polítiques, religioses, sexistes… I va trobar “inadequades” les senyeres. La UEFA va multar al Barça amb 30 m €. Li va passar el vídeo una mà negra o blanca?

—El delegat de la UEFA al partit havia qualificat d’«impecable» el comportament de l’afició. I, de problemes de banderes n’hi ha hagut a molts d’altres llocs. També de xiulets. I han multat molts clubs. El mateix Platini em va parlar de les banderes corses. Ningú no recorda una bandera nazi en un estadi? Mirin, d’estelades n’hi ha hagut des del 92 a la final de la Champions a Wembley. I n’hi va haver a la final de Roma i també enguanya Tiblissi per la Supercopa d’Europa amb el DSC_0073bé+Sevilla. No poden prohibir una manifestació pacífica amb una bandera que és històrica. La República va derogar per llei un Decret Llei de Primo de Rivera prohibint l’estelada i aquella llei republicana segueix vigent. Per tant ara mateix és absolutament legal. Ni Franco ho va tocar. Tampoc ho anoteu això…, ni se’n devia recordar.

—Doncs, en què es basen?
—M’he llegit els arguments de la sanció, que ara és de 40 m€ i també per les estelades però en aquest cas al partit de la segona jornada de la Champions amb el Bayern Leverkussen . La Comissió de Control, Ètica i Disciplina de la UEFA no parlen de senyeres sinó de banners (‘pancartes’) i posen la sanció per combinar els banners amb els crits d’«Independència» als 17’, 14”. En diuen  el «Momentum 17:14». Però això no ho podíem deixar passar. D’aquí el recurs  al Comitè d’Apel·lació. I si convingués aniríem al TAS (Tribunal d’Arbitratge Esportiu) de Lausana (Suïssa). Estem disposats a arribar a Estrasburg, si cal. El Club no ho pot fer, però hi ha una iniciativa del president de la Confederació Mundial de Penyes, a la que es poden sumar tots els socis per recórrer a la justícia ordinària i arribar fins el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg. La junta considera sagrada la llibertat d’expressió. Avui mateix el director de comunicació de la UEFA i també el cap de premsa s’han reunit amb la premsa a Barcelona i han anunciant que no faran més sancions. mentre duri el recurs que ha cursat el Barça. Tot això de fet ja ens ho havien dit a nosaltres, però per si un cas hem seguit amb les demandes. Demà però ens podrien sancionar a partir de l’article 14 dels estatuts, si es xiula l’himne de la Champions, tot i que han comentat que es referia a Himnes nacionals. De fet sancionen equips anglesos si xiulen l’himne de la Champions.

—El que caldria és derogar els articles que permeten la hipocresia de la doble moral. Sempre s’han mostrat banderes i s’han xiulat himnes!
—Hem de caminar-hi, però no tot s’assoleix en un dia. Malgrat tot, no ho tenen fàcil. En d’altres països d’Europa, el responsable del que passa a l’estadi és l’estat o el club; aquí a l’estat espanyol la responsabilitat és individual, cal assenyalar les persones que tenen un mal comportament. I si xiular ho és, caldrà identificar els que xiulen, un per un.

Passen els vins —blanc i negre d’Heus D.O.Empordà— i l’aperitiu: Mini-steak tàrtar amb mostassa, guisat de peix al pebre vermell (‘cebiche’) i croquetes de cap i pota.

Passem a una altra crucifixió: el tema dels nens. «Hi a més de 25.000 nens que juguen a tota la pell de brau… i només el Barça passa per dolent», deixa anar en Pere.
—En aquest punt pensaria que el Barça es va equivocar contractant nens contra la normativa de la FIFA, malgrat que era una pràctica habitual per a tots. El Barça ho feia malament des de l’any 2001. Ara mateix dons hi ha molts nens que no compleixen. La normativa no te sentit. Els clubs, fa temps, havien d’haver demanat que es canviés. Existeix per oposar-se a la pràctica d’alguns agents malànimes que portaven una dotzena de xicots africans, fracassaven i els deixaven tirats. Cert, hi ha molts nens contractats per clubs de diferents esports a Espanya: bàsquet, tennis… Ara bé, en el cas del futbol, no tots els clubs europeus estan d’acord en aquesta mena de contractes, per dues raons: una, demanen procedència arrelada al territori, perquè tothom vol Xavis, Piqués, Pujols o Bartres; dues, perquè no tenen un mínim potencial econòmic per fer-los. Per resoldre-ho, ho han de fer els afectats. Aquí tenim uns quants pares afectats i s’han constituït en associació per tal de poder reclamar-ho.

—El que no pot ser és que en uns casos es faci la vista grossa i aquests bordegassos juguin i en d’altres, com en el cas del Barça, es miri tot amb lupa.
—Cert. Per això hi ha pares de nois que podrien ser al Barça afectats per aquest tema que estan fent passes legals i s’han constituït en associació per tal de poder obtenir l’aplicació dels drets humans i dels drets dels nens en aquest cas. Legalment, la Federació el que ha fet, és deixar-los jugar en categories inferiors, de segona A o B en avall.

—Qualsevol empresa disposa d’una àrea de RRHH, en el cas del Barça hi ha alguna àrea semblant o equivalent? La Masia més aviat és paradigmàtica en el sentit formatiu.
—Sí que n’és. Tenim, molt bon equip de gent, tant a la part esportiva, en què els noiets es divideixen per edats, dels 8 fins als 15 anys sota la direcció de Jordi Roura i Aurelio Altamira, dels 15 als 18 amb en Pep Segura i més de 18 amb en Robert Fernández , com en la part educativa. I aquesta està relacionada amb l’altra. Pot esdevenir-se, per exemple, que un bon jugador no jugui un partit per males notes. Des del punt de vista acadèmic, per al batxillerat, per exemple, els nens no es desplacen: són els professors que vénen a donar classes a la Masia. Altrament penseu que, dels 400 nens més o menys lligats al futbol base, a la Masia, sota la batuta de Carles Folguera, hi ha uns 60 (hi són només entre els 13 o 14 anys i els 18). I amb Pere Gratacós encarregat de la formació i Masia 360 (una oficina de suport a esportistes i tècnics, amb dos objectius: transmetre els valors del Barça i dotar els atletes de les eines pel seguiment i la formació de l’individu treballant els eixos emocional, acadèmic i social).Els altres s’eduquen a casa com els xavals normals. En aquest tema voldria que el Barça fos molt curós de cara al futur. Si el Barça som un 5 estrelles com a Centre mèdic, també ho hem de ser com a formadors. Però, el problema són…

—Els diners, els fitxatges…
—Justa la fusta. La formació és un valor afegit. A Espanya haurem d’acabar legalitzant unes contraprestacions econòmiques, tal i com fan a Europa. Valoren el que val un nen per formació, per exemple 90m €. Si un altre club el vol, paga l’import i tots contents. Aquí a xicots de menys de 18 anys, enguany, els prometen fortunes.

—Els drets de recompra, funcionen molt bé, no?
—Si. Ara no fem cessions, ja que el jugador cedit segueix pensant que és del Barça i la experiència demostra que no és bo per a ningú.

—I ve Guardiola i s’emporta Thiago Alcántara per cap diner cap al Bayern.
—Això no és ben bé així. Guardiola no s’endú ningú. És el jugador que comença a fer comptes. «Tinc vint anys i la meva posició està coberta per un quants temps», es diu. I acaba volent marxar, com en el cas de Thiago, ja que l’esmenteu, perquè no juga. I el Barça cobra la clàusula de 27 M€.

—La darrera crucifixió del Barça la sofreixen els jugadors a la pell amb la persecució fiscal que han de suportar. No els desequilibra?
—Hisenda a rel del cas Messi, primer inspeccionat a Espanya, va canviar el criteri, particularment pel que fa al tema d’imatge. Des de llavors afecta a tots els jugadors d’Espanya, no només als del Barça. I als nostres jugadors, més aviat els emprenya un fet: que només surten ells a la premsa. Mirin, d’ençà del cas Messi, jugadors de tot Espanya han corregut a fer declaracions complementàries, d’arreu d’Espanya! Però, noi!, només surten els noms dels del Barça. Sap què diuen alguns? «¡Què mierda que vine a España!». Certament , en d’altres llocs tenen altres tactes i tractes fiscals. I quan a Messi, el club empara i recolza completament el jugador.

—Messi haurà d’anar a judici per presumpte frau fiscal, només per què l’advocacia de l’estat manté l’acusació, contra l’opinió de la fiscalia que va retirar la querella. L’advocada de l’estat del cas, es diu Marta Silva, directora del servei jurídic de l’estat, que va formar part de la directiva del Madrid (2000-06), filla del ministre franquista d’Obres públiques Federico Silva i fundador del PP i neboda de l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta (encausat en la causa de la comptabilitat secreta del PP i curiosament quant ella era a Sacyr suposadament la empresa va fer aportacions de 480 m€ en diner negre a la caixa B del PP segons diuen els “papers de Bárcenas”). Finalment és membre de la Gloriosa (promoció d’advocats de l’estat del 96 molts dels quals ocupen alts càrrecs a l’administració pública i a grans empreses privades espanyoles. Per exemple el marit de la  vicepresidenta del govern Soraya, Iván Rosa, gran assessor de Telefònica). També va ser la responsable, com a màxima representant de l’Agència Tributària, de l’acusació i judici contra el Barça pel fitxatge de Neymar. Un cas de parcialitat tant flagrant, no es pot denunciar?
—Efectivament així ho semblaria, malgrat que ens diuen que és totalment imparcial. Miri, jo he estat imputat, en una forma que la podríem qualificar com a molt rebuscada, per unes retencions d’IRPF fetes pel FCB al tipus del 24,75%, que el fiscal de l’estat diu hauria de ser del 52%.

—Li esmentarem uns noms i vostè afegeixi el que vulgui. El ministre d’esports era fins fa ben poc el senyor Wert, que volia “espanyolitzar els nens catalans”; el seu Secretari d’Estat, el senyor Cardenal, que transmetia ordres a la Federació. L’advocadessa de l’Estat, senyora Marta Silva, que pot atiar fiscals, advocats de l’Estat i inspectors contra el Barça. Aquí ni la dona del Cèsar vol aparentar ser honesta. Van a sac.
—No vull ni puc afegir res; insinuen més coses de les que jo puc saber. Recordin que estic acusat per uns simples tecnicismes de doble imposició entre Espanya i Brasil en el fitxatge de Neymar. Sempre s’ha distingit entre salari i traspàs. Els nostres assessors fiscals del despatx Cuatrecasas ens diuen que ho vam fer bé, però es que a més, fins i tot vàrem aprovisionar pel pitjor cas i com a signe de bona fe. De fet hores d’ara l’Audiència Nacional sembla que els dona la raó, quan no troben cas que els afecti com a tals i ho han traslladat als jutjats territorials en aquest cas a Barcelona, d’on no hauria d’haver sortit. Però  ara ja tenim el cas Neymar dos a l’Audiència Nacional. Es tracta d’una querella presentada pel fons d’inversions DIS que haurien de resoldre’s exclusivament amb el Santos FC, tal i com l’informe del fiscal i el mateix jutge Pablo Ruz anteriorment ja els hi va comunicar en la inadmissió inicial. A més el jutge Ruz va expressar la consideració que els 40 milions eren salari i no un traspàs, tal i com defensava el club. Dues entitats de Brasil que es venen a querellar en territori espanyol i no al Brasil com sembla correspondria i opinen els experts?

Passen el primer plat: saltat de verdures i bolets amb ou escumat. Un plat que els àngels hi canten.

—A Espanya hi ha molta gent del Barça. Sobretot la més progressista i antifranquista.—De tota mena. Hem d’arribar a tota aquesta gent; ens han de sentir  propers
—Deixem-nos de misèries i anem a allò que ha de convertir el Barça un club líder diferent. Expliqui’ns això de l’«Espai Barça».

—De fet l’Espai Barça ja ha començat a caminar. Recordeu que la nostra màxima és que volem un Barça dels nens, és l’objectiu i allò que ens ha de fer diferents. A Sant Joan Despí ja hem completat la reordenació de l’espai amb l’ajuntament. Enguany estem en la fase de fer-ho a les Corts. Ho porta Jordi Moix, comissionat de l’Espai Barça i responsabDSC_0070bé+le de l’Àrea de Patrimoni des de l’anterior junta. Treballem simultàniament en tres eixos: l’institucional, el tècnic i l’econòmic. Voldríem que mai el finançament limités els recursos del club. Altrament,
ara, la gent de les Corts ens vol on som; per això ens hem oblidat de fer-lo a cap altre lloc proposat anteriorment. Ja hi ha seleccionats 8 equips de treball per a la remodelació del Camp Nou sobre 26 presentats (Aecom + B720 Arquitectes, Arup Sport + Taller d’arquitectura R. Bofill, Big + Idom + Baas Arquitectes, Gensler Sport + Oab, Hks + Cox + Batlle i Roig Arquitectes, Kss + Mateo Arquitectura, Nikken Sekkei + Pascual i Ausió Arquitectes i Populous + Mias Arquitectes + RCR Arquitectes) i 6 per al nou Palau Blaugrana sobre 19. Tindrà capacitat per 105.000 espectadors i es parla de les grades digitals i tot. La tria la farà un jurat format per 9 persones, cinc membres del club, tres membres del COAC i un membre de l’Ajuntament de Barcelona. Els representants del FC Barcelona són Josep Maria Bartomeu, Susana Monje, Jordi Moix, Emili Rousaud i l’arquitecte Juan Pablo Mitjans, fill del l’arquitecte del Camp Nou; per part del COAC, el degà Lluís Comerón i els arquitectes Arcadi Pla i Joan Forgas, i per part de l’Ajuntament, Aurora López, gerent d’Urbanisme. Institucionalment ja hem parlat amb veïns afectats per les 20Ha que ha de tenir l’«Espai Barça». L’Ajuntament té tota la informació, hi hem consensuat el plec del concurs que hem preparat i facilitat als estudis o equips d’arquitectura seleccionats, que compta amb més de 1.500 pàgines, amb tots els racons ben detallats, fins i tot les funcionalitats de tots i cadascun dels espais. Inclosa l’afectació al barri, i els nous espais i serveis que hi tindran. L’operació portarà molta gent. Un cop al desembre el jurat triï l’equip de treball, portarem el projecte als veïns. Tot i que ja ens reunim amb l’alcaldessa, fins disposar del projecte final no ho farem intensament.

En Pere parla del negoci que va veure a l’Alianz Arena del Bayern de Munich, a títol comparatiu; en Miquel li preocupa no es caigui en el disseny per davant del negoci; en Francesc demana que les entrades als partits de futbol portin el transport integrat; una altra persona posa pegues a l’Aurora López qui diu: «Un bon projecte pot resultar una mala arquitectura si està mal manat», deixa anar algú més. El senyor Bartomeu somriu a tots i es fa proper. No se sent incòmode amb cap de les preguntes i no se i ennuega cap resposta. No troba malament això del transport integrat, perquè a les taquilles del Barça ja es vénen tiquets per al Bus Turístic, descomptes per a determinats establiments i coses per l’estil. Només cal un acord amb l’Ajuntament. Algú es queixa dels horaris. En Jordi fins i tot explica que, si hi ha partit, si ja li és difícil entrar al pàrquing de  la Universitat, sortir li resulta impossible. El President consulta el telèfon i li diu amb qui ha de parlar… «L’Ajuntament,  a l’hora de la veritat, no posarà entrebancs?”, demana un entès.
—L’Ajuntament té tota la informació, amb més de 1.500 pàgines. Hi ha sintonia. L’operació portarà molta gent a la zona. L’Alianz Arena no pot obrir cada dia i té unes 800.000 visites anuals. Nosaltres partim dels 2,2 milions de persones que ens visiten anualment, de les quals 1,5 milions van al museu i fan compres. El nostre és el museu més visitat després del Dalí de Figueres i genera 27 M€ l’any. Volem un estadi obert tots els dies de l’any per a tothom, llevat dels dies de partit. A partir del proper any, l’estadi s’obrirà més  temps abans dels partits i es tancarà força després. Hi ha d’haver restaurants amb bona gastronomia i d’altres amb preus normals. Els de vosaltres que veniu d’Olot, en un partit que comença a les 4 o les 5 de la tarda, no us sortia més a compte dinar a l’estadi? Hi haurà bars, sales per poder-s’hi estar, amb pantalles de TV per reviure els gols. Els germans Iglesias adjudicataris del concurs obriran un nou projecte gastronòmic de restauració a l’estadi i tindran cura de la recuperació de residus. Els germans Iglesias són els propietaris de l’Espai Kru, la marisqueria Rias de Galicia, el bar de tapes Cañota i altres negocis amb els germans Adrià com Tickets, Pakta o la taqueria Niño Viejo i la divisió de càtering Singularis, de Serunión. De fet Singularis serà el proveïdor dels serveis de catering per hospitality i els xefs dels restaurants de la oferta gastronòmica. L’«Espai Barça» esta generant expectatives a tot el barri de les Corts.

—Tenen calculada quina és al repercussió del Barça a la ciutat?
—Sí, l’estudi fet per Deloitte mostra com el club genera un efecte tractor en l’economia, turisme, ocupació i en la recaptació fiscal de la ciutat. Així per la temporada 2013-2014 l’impacte econòmic va ser de 759 M€ anuals, l’1,2% del PIB de la ciutat que amb l’Espai Barça calculen arribarà als 826 M€ i els 16.628 llocs de treball mantinguts l’any. A l’any 2021 però, calculen que juntament amb l’activitat del club arribarà als 917 M€ i 18.523 llocs de treball Fiscalment es tradueix en 219 M€ anuals per a les arques públiques. Enguany ja estem calculant quina és la incidència a Catalunya. El Barça, exteriorment, té un màrqueting i un predicament excepcionals. Ens segueixen, aviat els 200 milions de persones, per les xarxes socials. Som els primers del món.

—L’Espai Barça no s’hauria de fer fora d’un dels centres de la ciutat, com ara és de facto la zona del Camp Nou?
—Absolutament no. Miri si jo pogués el faria a la Plaça de Catalunya. En termes de negoci generat no te comparació possible, estar a prop o lluny de la gent. Altrament ara sabem que els veïns de les Corts volen que ens quedem allà mateix i és el que hem fet.

Quan parlem de pressupostos la gent s’anima i les preguntes s’amunteguen. «Amb els 328 M€ d’endeutament net i uns ingressos totals per al curs 2015-16  de 633 M€; d’on surten les misses?». «Com es distribueixen?» «Quant cobren els jugadors?» «Quines primes tenen?» «Guanyar al Lliga dóna molt de marge?» «No hauran de dimitir segons els estatuts, si tornen a incomplir per segon any consecutiu, el ratio màxim de 2,75 de deute net sobre EBITDA després que el darrer any ha estat de 3,24?»
—Uf! Es nota que preguntar és gratis. Anem a pams. Dels 633 M€, de fet per ser fidels als números, agafant el darrer exercici aprovat, dels 608 M€ el 66% se’n va en salaris al futbol (que està dins el marge del 55 al 70% recomanat) fins i tot quan com el darrer any guanyem la Lliga, la Copa del Rei i la Champions, que si hi afegim les seccions professionals (bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins) i les no professionals fa una massa salarial (salaris de jugadors, staff tècnic, premis per títols, drets d’imatge, agents esportius, seguretat social i amortitzacions dels fitxatges) que va arribar al 73% el 2014/15. La resta són salaris no esportius (com variables pels títols o de reestructuració), despeses de gestió (com les associades a les participacions a les finals de Copa i Champions i les celebracions o els serveis jurídics) i altres (provisions per riscos en litigis). Guanyar la Lliga dóna poc marge extra; i la Copa del Rei, menys (de fet no té incidència dons no es cobra res si no hi ha un altre títol). Ara, la Champions, sí que en dóna. Les primes es pacten, mai de la mateixa manera, i depenen de molts factors. Al futbol hi ha una trentena de jugadors que podríem dir que tenen sous privilegiats, però s’ho guanyen al camp. Quant al deute, l’anem eixugant cada any, amb l’excepció del darrer amb una inversió superior en jugadors per la sanció de la FIFA. Així i tot des de l’any 2011 s’ha reduït en 102 M€. Seguirem igual. Portem cinc anys complint els pressupostos. A més, la previsió de la propera temporada, amb un menor cost d’adquisició de jugadors (*), pensem obtenir un EBITDA de 120 milions € (15 més que el 14/15) i situar-nos per sota del ratio del 2,5 amb un 2,3 complint amb l’equilibri patrimonial dels estatuts i per tant, poden estar tranquils, no haurem de dimitir. (*) Podem agafar jugadors cedits fins poder fitxar el juny. Penso que, probablement ara, no caldrà fitxar. Compte però eh? que tenim prou diners a la caixa per a poder pagar tots els salaris sense problemes. Com us deia veiem el Barça, del punt de vista de la gestió econòmica, com si fos la nostra empresa.

—Quan pensen vendre en Messi? No seria un negoci? —li etziba l’Enric.
—En Messi, si és per a nosaltres, no el vendrem mai. Ni podem ni volem. Més enllà de la valoració exclusivament esportiva, ningú dubta que és el millor jugador del mon. Algú es pensa que no es guanya el sou? Només amb els patrocinis que revaloritza i aporta, qualsevol adversari n’estaria encantat. Espero que en el Mundial del 2018 encara estigui, i ben content i feliç com ara, entre nosaltres.

—I si és ell a voler canviar d’aires?
—Ni m’ho plantejo. Qui el vulgui, ja sap que la clàusula és de 250M€. I ja en pot preparar 250M€ més per a Hisenda. Qui pot fer aquesta despesa?

—Diuen que Messi i Neymar Jr. guanyen més amb els patrocinadors sols que no pas amb el salari.
—Això jo no ho sé. El que tothom veu és que Neymar, ara que Messi ha estat lesionat, s’ha carregat l’equip a l’esquena.

Parlant de jugadors el galliner de tertulians s’esvalota de nou. Que si amb l’uruguaià Luis Suárez conformen el trident més letal de la història del Barça, que si les xifres de gols de tots tres van ser rècord la temporada passada a Europa, que si el Suárez ens el volia pispar el Madrid, que si tomba, que si gira. Fins que algú deixa anar: «És cert que Suárez és al Barça per amor?»
—Això us ho hauria d’explicar ell. No sé què sabeu.

—Que s’havia enamorat d’una companya el col·legi i, encara que els 18 anys fou contractat pel Nacional de Montevideo, sempre havia volgut venir a Europa perquè la família de la noia havia vingut a viure a Barcelona.
—Ho sabeu tot. Què més sabeu?

—El que és públic. El 2006 va assolir ser traspassat al Groningen per un milió de dòlars. D’allí passà a l’Ajax l’any següent per 7,5M€. Venia a Barcelona sempre que podia. En el mercat d’hivern del 2010-11 fou traspassat al Liverpool per 26,5 M€ i escollit el millor davanter d’Europa segons el Centre Internacional d’Estudis de l’Esport. Ja s’havia compromès amb la mare dels seus fills i seguia volent venir al Barça. L’estiu del 2014, quan es va fer oficial el seu traspàs al Barça per 80 M€, compartia la Bota d’Or europea amb Ronaldo.
—També sabeu que des del 2009 trucava cada any al Barça per si el necessitàvem? La Junta finalment va decidit fitxar-lo. (En aquest punt intervé el senyor Lee, que és la discreció amb persona, i afegeix: “Encara que no ho vulgui dir, Suárez va ser un fitxatge de Bartomeu”). Vaig fer unes trucades al Pere Guardiola. Era a punt de fitxar pel Real Madrid. Això no ho podeu escriure.

—Però si ho van publicar els diaris esportius!
—Un home que era a Europa per amor no ens podia fallar. Quan el juny del 14 va passar allò de la mossegada a Chiellini i la seva sanció el vaig trucar. Sabeu quina va ser la seva reacció? Es va emocionar dient-me que tothom li havia girat l’esquena i només el Barça li donavDSC_0066bé+a suport.

Tothom troba el cas admirable. La tertúlia es torna a engrescar amb el tema els jugadors. «Tenim, el mig camp cobert, però ens falten defenses.» «Cal donar oportunitats a Bartra i no fitxar a la babalà. Fontàs també deia que al Barça li sobraven defenses.» «Qui es troba a faltar  és Pedro.» «Al mercat d’hivern vindrà Nolito…» El President deixa parlar tothom i només somriu.

—Hi ha diners per fitxar? —se l’interpel·la a la fi.
—Això no ens preocupa.

—Recordi el lema de Cruyff: “Els diners han d’estar al camp i no al banc”.
—Ara el que hem de fer es desitjar al Johan una bona i feliç recuperació.

—Què va passar amb Puyol?
— És una persona molt exigent amb si mateix i s’ha fixat nous reptes. Un dia potser tornarà al Barça .

—Serà quan els directius cobrin.
—Això també ho hem de millorar en el futur. Almenys proposar unes dietes per la dedicació. Penseu que ara mateix paguem fins i tot les entrades que ens demanen els amics o familiars. Només ens en repartim quatre per cadascun, qui en necessita més les ha de pagar de la seva butxaca. O si anem amb l’equip a un desplaçament i la parella ens hi vol acompanyar, el cost del bitllet va al nostre càrrec.

—Xavi sí que tornarà.
—Veig Xavi com un gran entrenador del Barça.

Serveixen el segon plat: suquet de peix a l‘estil tradicional.

—Expliqui això del «Barça Universitas», que porta Jordi Monés.
—Recordeu que volem diferenciar-nos, així que més enllà de la Fundació centrada amb els nens, estem pensant en alguna formació universitària. Serà la Universitat del Barça, denominada així per no infringir cap norma. Es tracta de consolidar acadèmicament els camps de coneixement que té el Barça, tant en l’àmbit esportiu com mèdic, jurídic, administratiu, legal, periodístic, del màrqueting, fisioterapèutic, de preparació física, de gestió, de gastronomia per a esportistes… Nosaltres generem molt de coneixement i l’hem d’aprofitar i oferir a qui vulgui a més de rendibilitzar fent màsters, postgraus i el que faci falta. Podem oferir professors: metges, advocats, físios….Volem associar la marca Barça al coneixement per ser diferents dels altres clubs del món. Volem mantenir l’excel·lència, estar el dia amb tots els avenços científics i intercanviar i transmetre aquests coneixements. S’estructurarà, de moment, en cinc àrees: salut i medicina esportiva, rendiment esportiu, tecnologia i innovació i ciències socials. Ja hem signat precontractes amb algunes universitats com les de Barcelona, Harvard, Vic o Columbia així com amb el MIT (Massachussets Institut of Tecnlology).

DSC_0079bé+

 

—Però la seva nineta dels ulls és la «Fundació Barça».
—Ha de ser l’eina per esdevenir veritablement globals. La gent, avui, sobretot fora d’aquí, és del Barça perquè guanya. I si no guanya, què? Doncs ha de continuar sent del Barça! Hem d’arribar els nens d’arreu del món. Volem que el Barça sigui el club dels nens, que es facin del Barça per aquest motiu. UNICEF és un instrument per arribar als nens d’arreu del món i poder-los formar i ajudar. Aquest es el veritable relat del Barça que volem, i és del tot extra-polític. De fet aquest és l’origen d’incorporar UNICEF a la samarreta. Els deutes posteriors d’uns cinc cents milions ens varen obligar a compartir-lo amb Qatar, que ens ha permès recuperar la força econòmica i mantenir el club dins l’elit dels millors i primers clubs del mon i no haver de passar a un segon nivell com hi estàvem avocats.

Serveixen les postres: mousse de gerds i coco  i una copa de Mont Marçal Brut Nature D.O. Cava.

Algú aprofita la dolçor del plat per aprofundir el tema Qatar…
—Primer de tot vull dir que ningú, però ningú d’arreu del món, ni UNICEF, ha posat mai cap pega  pel patrocini de Qatar Airways. A més no hi ha cap lligam més enllà del contracte vigent. Amb Qatar Foundation i amb Qatar Airways hem d’estar agraïts, perquè ens van donar suport en un moment que ens calia. Ells també ho estan. Altrament, hi pot haver problemes democràtics, des del punt de vista occidental, a Qatar, però i quines són  les alternatives? Que no n’hi ha, de problemes, a Rússia o a Xina? Imaginin que haguéssim pactat amb Volkswagen! Mirin, difícilment hi haurà cap marca al món que posi pegues al Barça. I els ponts amb Qatar Airways continuen estesos. Altrament Qatar participa en molts negocis que donen feina a Catalunya, com és sabut, des d’«Iberia» al «Corte Inglés» a SEAT. Personalment no tinc cap problema ètic però tampoc hi ha cap acord.

—Però a la junta de compromissaris d’octubre passat es va presentar,  després d’un llarg viatge, sense haver arribat a cap acord de futur. Diuen que vostè  vol cobrar-los el triplet. Si Emirates paga al Madrid 30 M€ i Qatar en paga 34 M€ al Barça, vostè, s’ha dit,  vol pujar molt amunt les xifres.
—Les xifres les diuen vostès. Jo tinc obligació de presentar un contracte amb el valor més alt possible per als nostres actius. No vull que ningú  pugui dir que ens venem malament. A l’Assemblea vaig dir que negociàvem per 65 M€, tres anys i sense samarreta d’entrenament… Ara mateix però no hi ha res tancat, seguim negociant.

—També vol ingressar més pels drets televisius. Però la lliga està quebrada, no? Hi ha algun pla per a reflotar-la?
—Entenem-nos. A la lliga juguem amb pressupostos entorn dels 600 M€ Madrid i Barça; entre 140 M€ i 150 M€ l’Atlético, el València, el Sevilla i el Bilbao. La resta van de 30 a 50. El que ens costa la secció de bàsquet. Calia una reestructuració. La lliga ingressarà 540 M€. Per al curs 2015-16 el Madrid i el Barça hem decidit congelar els ingressos televisius. Quan els drets superin els 140 M€ anuals, els diners passaran als altres clubs ingressant per tant més, que és el camí de la solució. Un partit en obert es pagarà uns 15/16 M€.

—Si els clubs petits ingressen més es faran més competitius.
—Millor. Hem de continuar tenint la millor Lliga del món. Però em temo que molts esperen els ingressos per pagar deutes amb Hisenda. El gran rival del Barça, però, i de cara al futur, no és cap club en concret, ho és la Premier League, pels fons que maneguen. Al Regne Unit els drets televisius són molt més alts. Hi ha qui cobra 15 M€ bruts. Aquests podran venir amb la bossa plena per pispar-nos jugadors de la pedrera. Amb 15 milions d’abonats, acaben repartint molts diners. Arriben a un total de 3.500 M€, més del doble que el de la nostra lliga. Penseu que el futur del futbol es troba a la grada digital, que en permetrà igualar la economia.

—I el tema els deutes de la junta de Joan Laporta?
—L’auditoria ens va portar a fer la demanda. Ara hem recorregut la sentència  del jutge  ja que va deixar sense judicar el serrell dels 30 M€ de Sogecable sense provisió. Quan tinguem sentència decidirem si és o no acceptable i què fem.

—Seria elegant i es demostraria autoritat si perdonessin…
—O deixar que l’assemblea decideixi. Jo ja tinc pensat què faré, però no els ho penso dir. El problema és que les Juntes del Barça, en el futur han de saber que no poden marxar impunement deixant deutes.

És tard. No acabaríem mai. En Jordi, com si ja s’hagués acabat la tertúlia,  torna a fer el pidolaire. Com a bon paleontòleg sap que la celebració de la copa d’Europa a Wembley els jugadors del Barça la van celebrar sota els dinosaures del Bristish Museum i demana si podria obtenir una foto, que farà servir a les seves classes quan en parla. El president li promet…

DSC_0074bé+S’aixeca la sessió. Com sempre, rere els agraïments,  oferim un obsequi al convidat. En Lluís, que ha estat un corcó tota la nit, és l’encarregat d’oferir-li una litografia de l’artista Josep M. Subirachs (e.p.d.) amb la representació del Cavall de Troia, «perquè el pugui endinsar en els passadissos de la UEFA i la FIFA», li diu. El president es mostra molt agraït. Fem les fotos de rigor a l’Escalinata de l’Hotel. A fora plovisqueja, però no fa gaire fred. A dins el debat ha resultat  ple de tebiors i complicitats.

Biografia (webs de la viquipèdia,  FC Barcelona, esports diari El País – juliol 2015 )

Nascut a Barcelona l’any 1963, és un dirigent esportiu i empresari barceloní. Casat i pare de dos fills, estudia a ESADE i és conseller delegat de les empreses ADELTE Group (enginyeria per a ports i aeroports, bàsicament als fingers, líder mundial en solucions d’embarcament i en el disseny de vehicles de transport per a grans càrregues) i EFS, Equipo Facility Services (grup d’empreses de serveis per al manteniment integral de terminals i d’equips electromecànics).

És el soci 16.331 del Barça i ho és des del 1974. Bartomeu va estrenar-se com a president del FC Barcelona el gener de 2014, quan Sandro Rosell va presentar la seva dimissió. El fins aleshores vicepresident esportiu va assumir el càrrec al llarg de 16 mesos, participant activament amb el director esportiu Andoni Zubizarreta en fitxatges, traspassos i renovacions de jugadors.En les eleccions del 18 de juliol de 2015, la candidatura de Josep Maria Bartomeu va ser la vencedora.

A part de ser president, Bartomeu va exercir diferents càrrecs al FC Barcelona. Entre 2003 i 2005 va ser directiu responsable de les seccions d’handbol i de bàsquet (guanyant la lliga 2003-04 i la supercopa 2004), llavors presidit per Joan Laporta, mentre que el 2010 va tornar al Club com a vicepresident esportiu, sota la presidència de Sandro Rossell (guanyant molts títols. Per exemple a fútbol el campionat del mon de clubs-2011, la Champions League-2010-11, la Supercopa d’Europa-2011, 2 lligues espanyoles-2010-11 i 2012-13 i 3 Supercopes d’Espanya-2010,2011 i 2013. També a Bàsquet, Hoquei patins i Futbol sala).

El seu cap de campanya de la passada campanya electoral el definia com a “un treballador incansable, que cohesiona al grup com pocs. No li costa gens ser proper. Ho porta a extrems paranormals. És l’antítesi d’un dirigent esportiu.”

Títols assolits durant la presidència de Bartomeu.
-Futbol: Lliga 2014-15, Copa del Rei 2014-15, Lliga de Campions 2014-15.
-Bàsquet: Lliga ACB (2013-2014).
-Handbol: Lliga ASOBAL (2013-14), Copa del Rei (2013-14), Super Globe (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14).
-Hoquei patins: Lliga Europea (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14). -Futbol sala: Lliga (2013-14), Copa de Rei de futbol sala (2013-14), UEFA Futsal Cup (2013-14), Supercopa d’Espanya (2013-14), Copa Catalunya (2013-14).

18 Octubre 2015 at 11:22 Deixa un comentari

Entrevista al Sr. Jaume Guardiola, conseller delegat del grup Banc de Sabadell, publicada al Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 2 de juny de 2015, vàrem preparar una entrevista amb conseller delegat del Banc de Sabadell Sr, Jaume Guardiola que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 16 d’agost de 2015.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a Dominical_Diari_de_Girona_16082015-Jaume Guardiola

19 Agost 2015 at 21:23 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Jaume Guardiola, conseller delegat del grup Banc de Sabadell, dimarts 2 de juny de 2015

Jaume Guardiola arriba puntual, acompanyat del, també gironí del grup i director de Comunicació i Relacions Institucionals de Banc Sabadell, Ramon Rovira. Salutacions al vestíbul de l’Hotel Alimara.  Coneix molts dels presents, l’Arcadi, l’Enric, en Francesc i d’altres. Entrem al menjador privat, reservat com de costum pels gironins. L’Arcadi ens el presenta com a banquer d’una autoritat indiscutible tant a nivell personal com professional bàsicament per les seves característiques, una entrega total, màxima professionalitat, vocació, etc. a més amb una gran experiència a l’Amèrica Llatina. Confidencialment exposa que és d’una generació i d’un grup, forma part del “grup de Vilassar de Mar”, un grup d’amics  que es reuneix sovint, a sopar de tant en tant , entre els quals hi ha el President de la Generalitat Artur Mas. Hi afegeix que un altre aspecte a considerar seria el Barça. «És un gran barcelonista que no amaga els seus colors. L’he trobat tant al Camp Nou com a fora, particularment recordo algunes de les finals de les Champions dels darrers anys». Finalment, ens comenta que Banc Sabadell representa molt per al país i li explica com funcionen aquestes tertúlies. Ell podrà exposar el que li sembli i després els presents el podrem cosir a preguntes.

guardiola4       Comença explicant l’anècdota del grup de Vilassar. Efectivament, es coneixen des de jovenets,  amb Artur Mas, a qui aleshores pels més amics és “el Turu”, i amb el seu germà són “els Turus”.No només passen vacances a Vilassar sinó que els seus besavis eren capitans de vaixell de l’Escola Nàutica de la població. «Ambdós doncs som besnéts de Vilassar i provinents del mon de la mar, l’escola nàutica i les drassanes. I amb barques pròpies! Els Mas tenien “la Sebastiana” i els Guardiola “la Pubilla”, d’aquí les metàfores nàutiques del president». Tot seguit ens explica una mica el seu periple en el món bancari. Acabat de llicenciar l’estiu del 1969, el setembre ja entrava a treballar al Banc de Bilbao, fitxat per Pedro Fontana. El 1985 ja era director per a Catalunya i Balears del Banc Industrial de Bilbao i, posteriorment, ocupà el càrrec de director territorial de Catalunya, Llevant i Balears del Bilbao Merchant Bank. Ja, sota la tutela de Pedro Fontana, fou subdirector de Banca Catalana (havia entrat en crisi el 1982 i el 1984 el Banc de Vizcaya havia adquirit la majoria de les seves accions; el procés contra Pujol i els seus consellers fou se sobreseia el 1990). El 1993 fou subdirector general de Banco Bilbao Vizcaya i el 1995 director general de Banca Catalana, càrrec que exercí fins que el 2000 (any que Banca Catalana es va integrar al grup BBVA) fou enviat a Puerto Rico com a  president del BBVA d’allí, en substitució d’Antonio Martínez Jorquera. «Alfredo Saenz havia estat confirmat com a President al Banesto i a mi, Pedro Luís Uriarte, vicepresident i conseller delegat al BBV, em va enviar a fer les Amèriques», puntualitza Guardiola (en un parèntesi professional Pedro Luis Uriarte va assumir responsabilitats públiques del 1980 al 1984 on va ser el primer conseller d’Economia i Hisenda del País Basc, el que va negociar i signar el Concert Econòmic vigent. A Catalunya, per cert, no es va negociar atès que els socialistes, que llavors tenien la majoria, i també el PSUC no varen voler i fins s’hi oposaven fermament. CDC en canvi ja ho havia plantejat abans, des de la redacció de l’Estatut del 79). Així inicià Jaume Guardiola  la seva carrera en la xarxa internacional del grup fins que el 2003 assolí responsabilitats directives del BBVA de México. Fou vicepresident i director general de BBVA Bancomer, càrrec que compatibilitzà amb la vicepresidència executiva i gerència general del BBVA Banco Francés a l’Argentina (on poc després d’arribar-hi, l’Agost de 2001, hi va viure el “corralito”). Sota el seu mandat, les filials de Puerto Rico, Mèxic i Argentina aportaren més del 40% de beneficis del BBVA. El 2006 retornà de Mèxic i esdevingué un cavall guanyador en la remodelació que féu Francisco González en la cúpula del BBVA, un procés a favor de la sang jove per renovar el seu negoci a Espanya, en què van caure Vitalino Nafría i José M. Abril. Fou nomenat Director de Negoci per Espanya i Portugal. L’estiu del 2007, quan era el número tres de BBVA, davant la sortida de Juan M. Nin a la Caixa, Josep Oliu, president Banc Sabadell, el fitxa  i el setembre és nomenat Conseller delegat.
«Banc Sabadell és un banc que en la crisi ho ha fet molt bé. El millor diagnòstic, veure que el que venia era gros. Varen consolidar el mercat. Amb sort i amb uns accionistes fidels hem pogut avançar bé.
—Fou quan començà la crisi —deixa anar algú.
«Sí. De fet, el que vaig parlar amb el president Josep Oliu a inicis d’estiu el setembre ja havia canviat i calia una altra estratègia.»
—El novembre del 2013 la premsa va dir que els gairebé 40.000 milions d’euros (40.000 M€) amb què Europa havia rescatat les entitats financeres espanyoles es van acabar per distribuir així: gairebé la meitat, 17.960 M€, per a Bankia (als quals cal sumar 18.040 M€ de la resta d’ajuts anteriors); 9.084 M€ per a Catalunya Banc, antiga Catalunya Caixa (més 4.920 M€ d’anteriors); Nova Galicia Banco, abans Nova Caixa Galicia, 5.425 M€ (més 4.575 M€ d’abans) i Banc de València (adquirit per CaixaBank un cop sanejat), 4.500 M€ (més uns altres 2.500 M€ anteriors).  El cost total per donar viabilitat a aquests quatre bancs (fruit de fusions entre 13 entitats anteriors)  hauria estat  de 67.004 M€!

Els cambrers porten l’aperitiu: Crespells de bacallà, botons de pernil ibèric  i xof de gorgonzola amb tomàquet dolç, servit en cullereta.

Guardiola ens diu que justament volia acabar la seva intervenció explicant què havia costat el rescat bancari. Segons ell, caldria xifrar la crisi financera entre 170.000 a 180.000 milions d’euros (170.000-180.000 M€). «És brutal, entre el 17 i 18% del PIB i s’hauria repartit així: 50.000 M€ els han aportat els contribuents. Els altres 120.000 M€ els han aportat els accionistes, 100.000 M€ els bancs que han sobreviscut i 20.000 pel rescat bancari. El rescat ha estat mixt, públic (a càrrec dels contribuents) i privat (a càrrec dels accionistes dels bancs – Fons garantia de dipòsits, SAREB, SEPA, Rescat de les preferents). Quan el president Zapatero deia que teníem un sistema financer fort, alguna raó tenia. Gràcies a l’aportació dels principals bancs del país els contribuents no han hagut de fer front als 170.000 milions € sinó 50.000 milions € que, tot i així,  continua sent molt diners. De manera que , perquè  no rebessin els impositors, van rebre els accionistes dels bancs». Afegeix  que la sotragada, a brau passat i comparada amb altres entitats com Lloyd’s, no va ser tràgica. I s’alça la veda d’intervencions.

—L’eslògan era que el rescat no costaria ni cinc a cap contribuent. No sols ha costat sinó que  ningú no ha pagat els plats trencats.
«L’experiència ha portat a una reestructuració bancària i a donar més múscul al regulador».
—Si divideixo 170.000M€ pel nombre d’habitants d’Espanya (46.063.551) tocarien 3.690,00 € a cadascú; per a una família de tres membres, gairebé un milió i mig de les antigues pessetes. Si segons el Congrés Nord-americà el rescat costà a EUA 1.200.000M$ i els dividim per 6.700 milions d’habitants al món, tocarien 179,1 milions $ a cadascú.) El diner es queda a un lloc o altre: on és?
«El diner no és energia que mai no es perd. En tot cas es transforma. El diner es perd pel camí. Si li deixo 10.000,00 € per comprar un terreny i, quan el té, passa a valdre’n la meitat, vostè ha perdut 5.000,00 €. Si pensem en el Banc de València o en el Banco Gallego els seus propietaris o accionistes han perdut el 100%. Es clar que a les caixes les pèrdues no es perceben de la mateixa manera.»
—Però  li hauré de tornar a vostè els 10.000€ del préstec més interessos. El diner segueix essent el mateix. Ha canviat el valor del meu terreny per niciesa meva (Machado diu que “Solo un necio /confunde valor y precio”.) Els 10.000€ segueixen circulant, no s’han perdut. Algú els ha arreplegat.

La intervenció suggereix moltes altres preguntes. Però serveixen el primer plat cebiche de llobarro amb gaspatxo de pèsols (el peix marinat  amb el gaspatxo ha resultat d’un sabor fresc i excel·lent). El vi blanc és Magenc D.O. Empordà dels Cellers d’en Guilla.

DSC_0730+—Com veu el moment econòmic avui? És cert que anem bé?

«Anem pel bon camí. El moment econòmic és bo tant des del creixement com des de l’ocupació. Ho faciliten la paritat € – $ i el petroli. Hem fet una reestructuració bancària, hem fet una revalorització interna, hem fet una reforma laboral… Enguany el guany de competitivitat és real, igual al d’abans de la crisi. En  cal més, però som optimistes de la situació econòmica. En canvi no ho sóc, en el sentit que s’acabin treballs precaris i  mileuristes en poc temps.»

—La societat està tocada…
«Els joves veuen un futur magre. Potser ens falta moral de país.»
—Les lleis d’ensenyament  socialistes igualaven els alumnes per baix i la universitat també. Es va carregar l’excel·lència i ara costa troba emprenedors i joves disposats a esforçar-se.
«No cal culpar només l’Escola. Les famílies i la societat tampoc no han sabut trobar el camí dreturer. Tots som una mica responsables.»
—Es troba a faltar una comunicació explicativa de tot plegat per part dels bancs.
«Això és general. El rescat financer no és només espanyol. Aquests dies fa furor a la City un article de Pablo Iglesias, que publica el diari El Confidencial i que recomano, titulat Understanding Podemos  publicat a “New Left Review”, hi explica l’èxit de la seva comunicació, explica també tot el que passa però jo veig moltes coses a l’inrevés de com ell les diu.»
—Hi diu que amb Maastrich es va perdre sobirania nacional, que el seu partit no és revolucionari, però que les polítiques per salvar l’euro imposades per Alemanya han tingut efectes desastrosos al sud d’Europa, amb altes taxes d’atur, privatitzacions i desmantellament de l’Estat del benestar, perquè la càrrega del deute s’ha desplaçat dels bancs a la ciutadania, de manera que el balanç entre Nord i Sud ha crescut.
«I també diu altres coses. Parla del desastre de l’eurozona i, això no ho diu ningú, i de generar una identitat popular. Lloa Syriza de Tsipras i es refà a Gramsci per definir hegemonia com el poder de les elits dirigents de convèncer els grups subalterns que comparteixen els mateixos interessos, inclosos dins d’un general consens, encara que en un paper subordinat. No crec que hi hagi ningú que vulgui subordinar ningú.»
—La corrupció no ha ajudat. El discurs fàcil és que els rics han  robat massa i que les classes populars tornaran les coses a lloc fent justícia. Tothom voldria ser funcionari.
«Ara ja no. Ens cal valor afegit i un país més industrialitzat. Si algú vol posar un bar, no crec en aquell que dubte si el tindrà ple o buit; crec en algú que vulgui i s’esforci per tenir-lo sempre ple.»
—El món financer no està massa lluny del món del treball?
«Els bancs fan una funció que té un component públic. Assegurar el funcionament del sistema de pagaments. Però el sistema bancari no és sols un sistema de pagaments sinó de crèdit. El crèdit bancari és condició necessària per funcionar. Sense crèdit no hi ha economia. Però, és clar, cal garantir  cobertures. Les entitats no es poden quedar sense líquid. I massa crèdit tampoc no es bo, perquè s’inflarien els valors dels actius.»
—Els bancs també han fet ajustos.
«I tant. I més que en farem. Nosaltres hem reduït un 26% de personal i un 28% d’oficines. I en el futur es tancaran un 30% més. Ara hi ha 30 mil oficines i al final seran unes 20 mil. S’acabarà aviat la banca personal.»
—Hi pot tornar a haver-hi una maltempsada en un futur?
« La banca espanyola no és una banca d’inversions; és una banca comercial. No ha tingut res a veure en això. Ningú no pot preveure si no hi tornarà a haver enginyeries financeres fora dels controls governamentals…La visió és molt liberal i americana: regula les entitats que tenen dipositants. Ara les activitats sense dipositants que s’autoregulin. Lemman Brothers no en tenia. Només inversors especulatius. Sabien que es podien perdre diners. Ningú no es va preocupar de regular. La sensació que tenien era exactament la que es veu a les pel·lícules del tema. Hi ha hagut pel·lícules sobre la situació nord-americana molt fidels (per exemple el documental de 2010 sobre la crisi financera de 2008 Inside Jobs dirigida per Charles Ferguson o la pel·lícula dramàtica de 2011 Margin Call dirigida per J.C. Chandor i protagonitzada per Kevin Spacey i Jeremy Irons), encara que semblin exagerades o pintoresques. Els directius treballen amb bons a curt termini i màxims guanys amb poc temps. No descarto que no es tornin a fer bestieses. Regulen les entitats que tenen dipositants. El trist de la crisi és que la banca d’inversions ha sobreviscut i de fet torna a fer el mateix. Aquests banquers viuen del curt termini. Obama semblava tenir la mà molt oberta. Europa ha estat més dura en aquest sentit. Tornen a aflorar societats amb ratings discutibles. Som en un món global sense governs globals, reguladors globals ni solucions globals.»
—Poc abans del crac, Zapatero predicava que teníem un sistema bancari modèlic i, quan arribà la crisi, tot venia de fora.
«En part era veritat, calia aprovisionar els bancs  obligatòriament segons indicava el Banc d’Espanya. De fet si la crisi hagués estat de 20 m milions € ni ens n’haguéssim adonat. El problema és que va ser de 170 m milions €.  Però sí, es justificava com si fos importada. I era una crisi perfectament endògena. No tot ho vam fer bé a Espanya. Per començar no vam fer com calia l’entrada a l’euro. Vam sofrir una clàssica crisi de creixement amb actius forçats i hipoteques que no es podien pagar. I ara es torna a parlar del shadow banking, actius bancaris a l’ombra. Però ens agafarà més coberts.»
—Tornem als 170 m milions €. Probablement ens indica que vivíem per damunt de les nostres possibilitats, però ara hem d’acceptar un estat de devaluació, i tres replans per sota. És a dir caldrà acceptar la mediocritat? Així empobrim el país, no? Un 20-30% menys no sembla adient d’acceptar sense més . Cal esperit de lluita. Però, m’agradaria saber quin són els efectes de la crisi sobre la moral del país?
«La societat quedarà tocada per la crisi. Ara en veiem la versió política. Es pot veure a l’Argentina, on enguany els avis i els pares viuen millor que els fills. Poc civisme, poca solidaritat. Tothom és de classe mitja, però amb pocs recursos econòmics. La gent accepta caudillismes. Això mateix passarà aquí. Cal educar i invertit en temes que aportin valor. Fer com els nòrdics. Cal fer projectes de país. La societat en crisi vol solucions màgiques. Quan baixes, baixa tothom. Però en la recuperació uns arrenquen i els altres es queden. Amb això no soc optimista. Per fer un país es necessiten moltes coses.»

Han servit  el  segon plat, regat ara amb vi negre, Sàtirs D.O. Empordà del Celler Arché Pagès. Es tracta d’un carré de xai (costellam sencer) amb croustillant (cruixent) de fines herbes i mostassa, cuit a la perfecció, una veritable delicatessen… Ara se li demana que expliqui una mica el cas Andorra i la sortida d’Islàndia de la crisi.

«Andorra volia sortir de les llistes de paradisos fiscals i ho feia força bé. Les cinc entitats bancàries del Principat, capaces de gestionar més de 43.000 milions €, havien d’entrar per força al mercat espanyol. Banca Privada d’Andorra (BPA) adquirí Banco de Madrid, el 2011; Crèdit Andorrà, a finals del mateix any, va comprar Banco Alcalà; Andbank, la societat Inversis; Mora Banc comprà la gestora Tressis. Amb tot l’afer del BPA, crec que el Banco de Madrid acabarà liquidant les coses a costa de fer-s’hi la pell. Pagarà tots els dipòsits, estava ben supervisat i els actius eren sòlids. No tenen crèdits bàsicament deute públic. Qui el comprarà? Això  no se sap. Quant a Islàndia, cal saber que només tenia un 5% de negoci local. El 95% restant era forà. Com sortí de la crisi? Doncs, miri: sense pagar a ningú.  Cent mil inversors internacionals se’n van anar a fer punyetes. En ser petits no va passar res, però està clar que això no es pot fer.»

—Abans un “paradís fiscal” era una àrea amb un règim tributari favorable a empreses i ciutadans no residents que s’hi domiciliaven a afectes legals (parlant clar, per evadir els  impostos que haurien de pagar en altres llocs), caracteritzades per l’opacitat i el secret bancari. I va resultar que el març passat FinCEN (la Divisió de Crims Financers del Tresor dels EUA) va enviar al govern del Principat d’Andorra una notificació en què demostrava saber tot el que es cuinava en l’interior de BPA. I a d’altres llocs no ho saben? Hi trobo molta hipocresia, francament. L’Estat espanyol encara considera 33 paradisos fiscals entre els quals, Gibraltar i Liechtenstein…El Regne Unit és el campió dels paradisos.  I no parlem del 10% de societats notdown de la city… Luxemburg encara avui no dóna la identitat dels  beneficiaris econòmics i fa acords amb multinacionals amb un 2% de fiscalitat sobre beneficis (quant a la resta d’Europa és el 21%). I Juncker presideix la UE!
«Un paradís fiscal és un lloc on funciona el secret bancari. S’ha trencat quan els jutges hi intervenen. A tothom li va interessant de signar documents de transparència tributària. A llarg termini els paradisos fiscals s’hauran d’anar acabant. Ara mateix hi ha preocupació per certs fluxos de diner mundial que poden anar a parar, per exemple, a l’Estat Islàmic.»
—Mentrestant, no caldria una bona sotragada? La gent del carrer veu que els paradisos són per a gent rica igual que les sicavs, les societats d’inversió de capital variable.
«En el fons les sicav són i funcionen com un fons d’inversió. En liquidar pagaràs els impostos. El tema és que la sicav és una inversió col·lectiva però que té la organització. Com els plans de pensions, depenen de com recuperis la inversió així pagaràs. L’avantatge és que no pagues fins que no disposes. A Espanya les sicavs han d’assolir un capital mínim de 2,5 M€, amb un màxim fixat estatutàriament i sota la tutela i control de la Comissió Nacional del Mercat de valors (CNMV) i del la Direcció General del Tresor i la Política Financera.»
—Amb guanys que van del 7% al 16%! Qui estalvia en un fons d’inversió és partícip del patrimoni que aquest fons representa, qui estalvia en una SICAV n’és accionista, ja que té personalitat jurídica pròpia. Altrament, les SICAV gaudeixen de gran liquiditat i permeten una interessant fiscalitat, ja que tributen a l’impost de societats en  percentatge molt baix (a Luxemburg, un 0,1%; a Espanya, l’1%, mentre la venda d’accions com els fons  d’inversió tributen molt més (el 19/21%).
«Si no en tinguéssim, el capital espanyol  cercaria sicavs a d’altres llocs d’Europa.»
—I no s’haurien d’abolir arreu? La mateixa Agència tributària ha manifestat la seva escassa capacitat per investigar-les, ja que són estris legals perquè les grans fortunes puguin evadir obligacions fiscals, moltes de les quals, per arribar al centenar de persones, tenen “homes de palla” o “mariachis” relacionats amb el veritable inversor. El patrimoni dels espanyols invertit en sicavs  ha crescut un 9% durant el primer trimestre del 2015.
«Però digui’m en temps de crisi quant van perdre.»

Porten els postres, mousse de mandarina i, tot seguit,  infusions i cafès.  Tot plegat amb un bon cava Aria Brut Nature D.O. Cava.
—Com veu la situació política després de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig?
«Doncs veig que s’han acabat les majories absolutes, que caldran més pactes i que han emergit dues forces noves, Podemos i C’s amb discursos potents.
—El seu president titllà Ada Colau de “folklòrica”.
«I va explicar tot seguit que volia dir que havia passat de ser una activista social a una gestora pública. Banc Sabadell és l’únic banc que no ha fet desnonaments.»
—Vostè, davant del procés nacional, què hi diu?
«Sempre dic que voten les persones i no les empreses. Ben bé com diu el Sr. Grífols.»
—Josep Oliu més aviat s’ha significat a favor d’una tercera via.
«És ben normal. Els empresaris defugim les confrontacions. I vostès com veuen el procés?»

Guardiola, fent-se el gallec,  ens interpel·la i qui més qui menys hi diu la seva a l’hora del cafè. Es parla del tactisme d’ERC, que altrament hauria fracassat en les darreres eleccions, després de les quals el PSC-PSOE seguí de segona força, però qui opina que la cosa acabarà sortint. A l’altra banda, hi ha qui està segur que Mas s’equivocà i que el 27S no arribarem a l’1,2 milions de vots favorables a la independència. Entremig hi ha qui està preocupat pel Consell Nacional de Convergència del darrer diumenge. Tothom veu elements inquietants, el rearmament de C’s i que som al mur, al km 30 de la marató, quan alguns corredors de fons s’ho deixen.

Guardiola_lito_SubirachsGuardiola assisteix al debat dels tertulians com si fes d’àrbitre d’una partida de tennis. Cal suposar que s’ho passa la mar de bé amb la discussió i, al final ens l’agraeix. A 2/4 de 12 en punt, donem per acabada la tertúlia. El Dr. Parés, en nom de tots,  li fa obsequi d’una litografia de l’escultor, pintor i gravador de prestigi internacional Sr. Josep Maria Subirachs (d.e.p.). que  representa un cavall de Troia  i algú deixa anar que ell podria ser aquest cavall dins una entitat bancària com el grup Sabadell. Fem les fotos de rigor i ens acomiadem. La nit és esplèndida. Una autèntica nit primaveral.

 

Biografia (webs de Bloomberg.com i Expansion.com)

Nascut a Barcelona l’any 1957 es llicència en Dret per la Universitat de Barcelona i també en Ciències Empresarials i MBA per ESADE. A l’any 1985 comença a treballar al grup Banc de Bilbao a Catalunya. El 1995, és nomenat director general de Banca Catalana i el 2000, va assumir també la direcció del BBVA a Puerto Rico. El 2001, assoleix la vicepresidència executiva i la gerència general de Banco Francés, a l’Argentina. El 2003, el nomenen director del banc mexicà Bancomer, del Grupo Financiero BBVA, i actua com a vicepresident i director general fins el 2007. Des de l’any 2005 és membre del Comitè de Direcció del BBVA i des de desembre de 2006, director de Negoci per Espanya i Portugal.

El setembre de l’any 2007 és nomenat director general i posteriorment conseller delegat de Banc Sabadell.

11 Juliol 2015 at 23:22 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Rafael Vilaseca, Conseller Delegat de Gas Natural Fenosa, dilluns 16 de març de 2015

Gas Natural Fenosa (nom social: Gas Natural SDG, S.A.), presidida per Salvador Gabarró, amb el Sr. Villaseca com a Conseller delegat des del gener del 2005, és un grup multinacional del sector energètic que ofereix els seus serveis a més de 20 milions de clients dels cinc continents. Compta amb una potència instal·lada de 15,5 GW i un mix de generació diversificat d’electricitat. El Sr. Villaseca és també vicepresident de la Fundació Gas Natural Fenosa, vocal del Consell consultiu del Foment de Treball Nacional i membre del capítol espanyol del Club de Roma. Des del novembre de 2014 presideix la companyia xilena CGE (Companyia de Gas y Electricidad) i està tan ocupat que hem hagut de traslladar el sopar el dilluns 16 de març, cosa que, per problemes d’agenda, ens ha privat de la companyia d’alguns companys habituals. Arriba molt puntual, de manera que tenim temps de comentar les repercussions de l’entrevista de l’Enric i en Lluís al Carles Rexach (avui s’explica amb pèls i senyals al «Diari de Girona») i d’exposar-li com funcionen aquests sopars tot oferint-li el llibre Per sucar-hi pa. Passats el minuts de cortesia, l’Arcadi ens el presenta subratllant la seva estada a Panrico, on li consta que deu anys després encara és reconegut i estimat, abans arribà a la presidència de TABASA (Túnels i Accessos a Barcelona S.A.C.) i plegats varen coincidir en els temps il·lusionats de fer realitat el túnel del Cadí que portà, anys més tard, a GISA (Gestió d’Infraestructures S.A), que també presidí. Unes experiències notables, les dues darreres, exemple d’eficàcia tot fent  gestió privada en el sector públic. Va estar al capdavant del grup INISEL —avui INDRA (empresa multinacional que ofereix serveis de consultoria, transport, defensa, energia, telecomunicacions, serveis financers així com serveis al sector públic)—, va ser vocal de la Junta directiva del Cercle d’Economia i president del Club Espanyol de l’Energia. Atès que es públic —és a la xarxa i ho publicà “El Periódico” el 4-X-1984— ens confia que, en els temps de la presidència de Túnel del CADÍ SA, quan  tenia 33 anys, el 26-IX -1984 fou segrestat unes hores pels GRAPO (Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre) i extorsionat a pagar el rescat, rebut el qual, el van deixar en llibertat.

Comença la seva intervenció explicant el posicionament de la seva empresa, de les 7 primeres d’Espanya i la primera de Catalunya. «Actualment tenim uns 20.000 treballadors, dels quals uns sis mil a Espanya  i en el darrer exercici hem obtingut uns guanys d’uns 1.462 milions €. Som la major companyia integrada de gas i electricitat de la península i la tercera elèctrica del mercat ibèric. Això si, no estem amb el negoci del petroli. Nosaltres comprem gas —en estat gasós o liquat (GNL)—, el transformem en plantes, emmagatzemem, traslladem, és a dir en fem la distribució i la seva venda però un cop feta l’extracció; no intervenim abans, en els pous. Amb l’electricitat estem en tot. La generació elèctrica inclou tot tipus d’energia, l’ordinària (nuclear, hidràulica, amb carbó, fueloil o cicles combinats de gas) i en règim especial (eòlica i cogeneració). A Espanya, el parc de generació és d’uns 13 GW, dels quals, 7GW corresponen a cicles combinats de gas natural. Tenim instal·lacions a Barcelona, Sant Adrià, Màlaga, San Roque (Cadis), Palos de la Frontera (Huelva), Sabón (A Coruña) Cartagena (Múrcia), Plana del Vent (Tarragona) i Lantarón (Àlaba).  Podríem dir que una  meitat del negoci és elèctric i, l’altra meitat, gasista. I que una meitat és a Espanya i l’altra, amb tendència a créixer, a l’estranger. De fet enguany amb Xile, ja  arribarem al 55%. Operem en 9 estats europeus (Holanda, Alemanya, França, Bèlgica, Portugal, Itàlia, Moldàvia, Luxemburg i Regne Unit), 11 de Llatinoamèrica, 6 d’africans, a més d’Austràlia, Oman, Índia, Japó… Som una multinacional de mesura important, perquè, en aquest camp, si ets petit i no vas fora, no hi pots jugar… En el sector elèctric anem darrera d’Iberdrola i Endesa. En el gasista, a España  som els primers. Tot és molt gran en aquest sector, i si un vol ser gran, cal estar al mon no només a Europa.»
—Segons “el Rànquing Global 2000 de Forbes” —afegeix algú—,GNF és una de les quatre empreses catalanes entre les 1.000 empreses més poderoses del mon, concretament es troba al lloc 230è (considerant ingressos, guanys, actius i valors de mercat). A Espanya n’hi totalitzen 15 companyies amb el Santander 43è, Telefònica 68è, BBVA 118è, Iberdrola 133è i les demés darrera Gas Natural Fenosa. En aquest rànquing  Caixabank seria la 325ª, Repsol YPF la 471ª i Abertis la 615ª…
«Això ja és un bon aval.»
—I l’accionariat també…
«El 35,3% el té CaixaHolding, el 30% Repsol, el 17,2% inversors institucionals internacionals, el 9,1% accionistes espanyols, Sonatrac el 3,9% i, tot seguit, ja vénen participacions més petites.»
—El 2005  Gas Natural va llençar una opa sobre Endesa. La Comissió Nacional de l’Energia no la veia malament, però hi va haver polèmica. Pel mig s’hi posà EON. Algú digué que preferia el sector elèctric en mans estrangeres que catalanes. El 2007 l’espanyola Acciona i la italiana ENEL es feien amb el 92% d’accions d’Endesa. Acciona va vendre les seves a ENEL i, des del 2009, ENEL controla el 92% de la major empresa elèctrica espanyola. S’hauria desplegat d’una altra manera, Gas Natural?
«No puc respondre futuribles. Hi va haver molta política pel mig del que havien de ser decisions empresarials. Massa.»
—El futur de l’empresa és expandir-se. Cap on?
«Llatinoamèrica, primerament. També Índia, Indonèsia, Malàisia, Xina.»

Porten l’aperitiu: Crespells de bacallà, botons de pernil ibèric i gaspatxo de pèsols i llagostí. Parlem  de la crisi i de la política elèctrica d’Espanya.
«A Espanya des del 2008 hi ha una gran crisi per la política elèctrica, tot i que ara n’hi ha una mica menys, en actuar sobre el famós dèficit de tarifa. Bàsicament el problema prové de les renovables».
—On estem ara?
Vilaseca_5+«En el sector de l’energia hi ha tres grans vectors: el petroli, el gas i l’electricitat. Està convençut que cal pugnar contra el canvi climàtic, perquè té conseqüències més grans del que pugui semblar.
Tal i com s’està fent ara és un disbarat. Un disbarat sobre tot europeu. Sembla, però, que la política energètica es comença a corregir en tres línies d’actuació: política mediambiental, sostenibilitat econòmica (que fins ara no hi és) i seguretat de subministrament. Rellançament de polítiques sobre aquests tres eixos. Fins ara tot havia estat dominat pel tema ambientalista. Un fracàs. Ara sembla que comença ha haver-hi un canvi. A Europa tot està més globalitzat. Les magnituds desborden, diguin el que vulguin els estats (França, Espanya, …). No hi ha reguladors europeus i això provoca tensions. Hi juga molt la capacitat dels estats. Però el canvi climàtic s’atura si pugnem contra el CO2 i no d’altres maneres! Què produeix CO2? Determinades energies? Doncs, va: fem-ne d’altres! Cal tancar les plantes de carbó? Ha baixat de preu, EUA en té molt i el comprem a Europa. Tractem la mobilitat d’una altra manera? Planifiquem. Quan CO2 vols emetre el 2030? Regulem.»
—Els països subdesenvolupats ens acusen d’haver crescut contaminant i ara no deixar-los-ho fer a ells. Potser hem estat egoistes i no hem calculat el preu d’externalitzar costos. Fet i fet, som en un mercat energètic injust sense cap regulació.
«És clar. Comprem productes xinesos a baix cost perquè allà poden contaminar o treballar més hores o fer-ho sense assegurances… Ens en beneficiem nosaltres.»
—Si a Europa, cada govern va a la seva, no caldria un marc legal estable?
«No és fàcil regular aquests mercats, però és obvi que caldria un regulador europeu potent, i no ser un apèndix dels reguladors estatals. Calculant bé les coses, tanta energia d’aquests i tanta de l’altra, i externalitzant veritablement els costos. El que no es pot fer és liberalitzar a mitges, que és el que s’ha fet.»
—Ha esmentat el parc mòbil… Caldrà imposar el cotxe elèctric?
«El cotxe elèctric encara resulta car i no té tots els problemes resolts. Esperem, per exemple, bateries més duradores. I més llocs de recàrrega. De fet, vist que el parc no ha tingut l’expansió programada, hem passat a l’híbrid. I, entre nosaltres, a Espanya, l’alternativa del cotxe de gas no ha tingut èxit, tot i que, tècnicament aquest sí que ho té tot resolt. Sí que l’ha tingut a Itàlia i d’altres països. Entre nosaltres no ha tingut massa suport públic. »
—I de l’altra també hi deu haver interessos de les petrolieres. Sobretot, enllà d’Europa…
«Cada dia cal tenir una perspectiva més global dels problemes energètics. Europa està força ben servida entre petroli, gas i electricitat, tot i que les energies renovables – que son necessàries – poden donar més problemes del que sembla. Qualsevol factor, desconegut uns anys enrere, pot trastocar les coses. La tecnologia té un paper rellevant. Ara per exemple, tenim el fracking (la fragmentació hidràulica), que es una tècnica d’extracció de gas i cru ràpida, insuflant aigua a pressió amb uns additius en certs terrenys i que cal fer bé, perquè, si es fa malament, es poden contaminar els aqüífers entre altres problemes. El fracking ha donat  en aquests darrers anys un resultat espectacular: EUA era importador de gas i, gràcies al fracking, ha esdevingut exportador. El cost a Europa, però, és tres cops el dels EUA.»
—Però el fracking no era pel petroli?
«Bàsicament més el gas que el petroli. I, com deia, enguany als EUA no han d’importar gas.»
—És tant destructor com hi ha que diu?
«No ho crec. Té els seus punts negatius.»
—Aquí, des del primer moment, hi ha hagut contestació contra el fracking. A Riudaura, a la Garrotxa,  encara pot veure pintades de “Fracking NO”
«Ja. Aquí predomina la cultura del no, parlem de portes giratòries, protestem, denunciem  oligopolis, patim per hipotètics mals que ningú no ha provat científicament… i ens quedem sense saber tan sols si hi hauria possibilitat de jaciments. Als EUA hi ha mes de 200.000 pous de fracking i no ha passat res rellevant, bé que tinguin gran productivitat inicial i després decaiguin…   Per què als EUA no n’hi ha hagut contestació? Doncs, perquè allí, el propietari d’un terreny, té la propietat de tot el que es trobi sota del terreny i fa negoci. Aquí, no. El subsòl es propietat de l’estat. Si el propietari d’un terreny es beneficiés del que hi ha a sota o al damunt, veuríem… Vist que sembla que es troben en les antigues conques de carbó, ara a Polònia, Regne Unit… s’estudia aquest mètode. Els EUA ja poden vendre gas més barat que enlloc, fins al punt que Gas Natural ja prepara quatre vaixells de transport per comprar-los i te acords amb plantes per liquar-lo.»
—Amb la MAT també hi va haver moltes protestes i al final s’ha inaugurat…
«Sense que es compleixin els objectius exigits per la UE. Per a una bona interconnexió amb Europa caldria un mínim del 10% de capacitat d’interconnexió energètica. Estàvem en el 3% i ara en prou feines arribarem al 6%, amb MAT i tot. En paral·lel, potser es farà  una nova connexió pel golf de Biscaia, però, a França, un 80% de l’energia és a mans de l’EDF (Electricité de France) i no està per gaires brocs. »
—Les seves protestes van  aconseguir un bon tros de soterrament de la MAT.
«A un cost deu vegades més alt.»
—Els estats  intervenen  massa en les polítiques energètiques?
«Començant per la política europea. S’ha volgut canviar el paradigma energètic apostant per les energies renovables per contrarestar el canvi climàtic. D’acord. Però també ha fet disbarats. Les renovables també han de complir els tres eixos esmentats: sostenibilitat mediambiental, rendibilitat econòmica i seguretat consumista. La tercera no és fàcil. Si no fa sol o vent, què? Les renovables no són energies fixes. La gent vol tenir un panell solar, sí, però també un endoll, per si falla el sol. I això és caríssim. Mentre hi ha sol, ha de romandre aturada la xarxa elèctrica?»

VGrup2+

Serveixen el primer plat.  Carxofes i petxines de pelegrí amb el seu suquet. El vi, aquesta vegada, es Líbido 2011, D.O. Navarra.
—Tots els estats europeus aprofiten la fiscalitat a l’hora de fer-nos pagar el gas i l’electricitat?
«Del gas paguem un impost verd, el 7%. En electricitat és mes elevat. Estem per damunt d’un 5% o 6% d’Europa.»

Hem arribat als  problemes tarifaris en relació a Europa. Algú insinua que els que van invertir en renovables, actualment es queixen. Calia escampar-les i per això el PSOE va voler subvencionar el mercat de les renovables?
«Amb subvencions molt importants. Els tipus pugen molt més que el que suggeriria la racionalitat. Els desastres fets tenen a veure amb decisions públiques. És veritat, però, que hi ha la directiva europea sobre energia anomenada del 20-20-20. De fet el decret de renovables ja el signa Aznar, i només hi entrava energia solar i eòlica. Però el van portar endavant els socialistes. L’any 2013 hi havia un cost mig de 45 € el megawatt (mesura de potència equivalent a un miler de kilowatts), per a l’eòlica s’oferien 80 € i per a la fotovoltaica 380 €. Les energies renovables costen entre el doble i deu cops respecte les energies convencionals. Semblava que tothom s’havia de posar a vendre electricitat a la xarxa. Per postres, a manca d’energia, s’obligava a les companyies a comprar renovables, encara que fossin més cares. Sorgiren una gran quantitat de renovables, amb l’esclat de les fotovoltaiques, que suposaven un negoci rodó. Es dissenyaven guanys d’un 18% a un 20%. Les comunitats, encantades; els municipis, també. Molta especulació. Es pensava que es podria incloure la factura a les tarifes a 25 anys vista. Però els costos es dispararen. Solució? Anar pujant tarifes.»
—I el forat del sistema elèctric anà pujant… Clos i Sebastian no s’adonaven de res?
«El ministre Sebastián s’adonà de l’error i ell mateix ho va dir. Llavors s’agafaren a la llei que permet el dèficit de tarifa: diferir el pagament del dèficit als consumidors a 15 anys amb interessos. Cap deute de les elèctriques ni l’Estat, sinó dels consumidors. Però el forat arribava a 30.000 milions €, fins un 3% del PIB espanyol.»
—Quan va arribar el  PP ho havia de parar.
«El PP ho va haver de retallar tot, també les subvencions a les renovables. Abans de les retallades la subvenció era de 9.500 milions €, ara de 7.500, millor però tot i això no es resolt el problema. Encara el 2013 el forat s’engruixí en 3.000 milions, tot i que s’havia d’anar reduint a zero. El 2014 es talla la sagnia per aconseguir el dèficit zero, però es va resoldre amb un alt cost pel sistema i els consumidors. Es baixà totes les renovables a una rendibilitat del 7,5% garantit. Els que havien especulat, es clar, hi surten perdent (a les fotovoltaiques per exemple venien d’un marge del 18-20%, òbviament hi va haver moltes protestes). Però no tot està arranjat. Això el PP ho ha fet relativament bé, tot i que no s’ha resolt el forat anterior. El cost de l’electricitat segueix essent un dels més cars d’Europa. També es van reduir els costos de transport i distribució, es van reduir altres subvencions i van pujar impostos, però l’electricitat segueix sent caríssima.»
—I quina és la solució? Quins canvis preveu?
«No sóc expert en tecnologies, però crec que  les renovables s’han d’abaratir, sobretot les fotovoltaiques. No s’havien de promocionar només pel fet de ser energies verdes. L’any passat un 45% de l’electricitat va provenir de les renovables. Les subvencions al final totalitzen els 13.000 milions €. Convé millorar la cogeneració. Caldrà una nova política amb el carbó i els seus filtres… Finalment, es  dediquen molts esforços a la fusió nuclear perquè generi més energia de la que es gasta per aconseguir que en faci… A trenta anys vista ens pot canviar el panorama.»
—Segons el llibre Energia en España 2013 del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, <http://www.minetur.gob.es/energia/balances/Balances/LibrosEnergia/Energia_en_espana_2013.pdf&gt;, en relació a l’any anterior, el 2012,  augmentà el consum d’energia derivada del carbó, disminuí la del petroli, la de l’electricitat  i les renovables, s’estancà la del gas… S’han fet les subvencions degudes? Una cosa és la producció interior d’energia primària, amb un 43,8% d’energia nuclear seguida per un 22,7% d’eòlica, solar i geotèrmica, un 17,8% de biomassa, biocarburants i residus i un 9,4 d’hidràulica i amb escasses mitjanes de carbó (5%), petroli (1,1%), gas natural (0,1), i l’altra el consum d’energia final. En el consum, el 2013, els productes petrolífers passen al davant amb un 50,8%; segueixen electricitat (23,4%), Gas (17,7%), Renovables (6,2%), Carbó (1,6%)…»
—Un dels problemes amb reguladors mediocres és que estem abocats al fracàs. Quines condicions hauria de tenir un regulador per no ser-ho? Per altre banda, sento que parlem de costos i es focalitza tot en la producció i la distribució, i les externalitats?
«El regulador hauria de ser europeu amb poder de decisió. Els governs, però, volen un regulador nacional. De les externalitats, és cert totalment. Per exemple, les externalitats negatives de les renovables. Els costos són elevats. No són energies fixes. Quan el vent s’atura, cal tenir alguna reserva. L’autoabastiment es caríssim. Perquè les renovables? Per lluitar pel canvi climàtic. I què significa? Deixar d’emetre CO2. I és la forma més raonable? Potser no. El primer, en aquest cas, hauria de ser disminuir les plantes de carbó, que emeten molt CO2. També controlar les emissions en mobilitat. Tot el tema s’ha focalitzat en el sector elèctric. I és un gran error, ja que no n’hi ha prou i resulta molt car.

Porten el segon plat: filet de vedella amb foie i salsa Oporto. Potser per això arriba la pregunta clau:
—La baixada de preu del petroli també deu haver influenciat en el mercat energètic. Passar de 100$ el barril de Brent a 60$, suposa que algun tipus d’especulació hi havia d’haver. Tots els altres preus energètics s’indexen seguint el preu del Brent? Què passarà amb el petroli?
«En certa manera, sí. Els preus venen arrossegats per la baixa del preu del barril del Brent. Ara bé, no sabem què passarà. Qui t’ho digui t’enganya. Probablement es recuperarà el nivell dels $80/barril, en cap cas però els $100. El preu surt de les necessitats d’oferta-demanda o es tractava de castigar Veneçuela i Rússia? Veurem què fa Aràbia Saudita, que disposa d’un coixí de 2 milions de barrils per regular. Si es tanca a vendre’ls, pujaran els preus. Ara bé, la demanada de cru tampoc ha pujat com es pensava.»
—Catalunya necessita de les nuclears?
«Ara, sí. A qualsevol país en una crisi econòmica, com aquí, sembla raonable pensar en prorrogar 10 anys més el seu ús. I sóc partidari de no menysprear el que tenim. El problema vindrà quan a les nuclears se’ls acabi la vida amb eficiència i seguretat… González va fer la moratòria: cap més construcció, d’acord. I com ens ho farem? Ho hauríem d’anar planificant ara… Perquè no crec que es vulgui fer cap més central… Als EUA han allargat la vida a les que tenen, com en alguns llocs d’Europa. »
—Es construeixen, tanmateix, poques plantes nuclears.
«Perquè valen un imperi i cal veure’n la rendibilitat. El govern de Finlàndia el 2005 acordà la construcció d’un nou reactor, a Olkiluoto, al nord; havia de ser la primer central europea construïda en els darrers  quinze anys, a partir de dues constructores, la finlandesa Teollisuuden Voima (TVO) i la francesa Areva, a aprtir d’un disseny d’aigua pressuritzada —obra d’Areva, EDF i Siemens—, de tercera generació dit EPR (Evolutionary Power Reactor), amb una potència de 1.600 MW. Havia de costar 3.200 milions € i inaugurar-se el 2009; els costos s’han triplicat i encara no està inaugurat i potser no ho estarà ni el 2017…El d’Hinkley Point, al Regne Unit, té problemes semblants. I el pitjor: el cost estimat de l’energia originada seria de 92,50 lliures per Mwh.»
—O sigui que, sortosament,  no es preveu cap futur nuclear…
«En aquests moments, a més dels esmentats,  es demanen quatre reactors a Xina, hi ha dues sol·licituds a EUA, i plans, sense contractes, a Gran Bretanya i Emirats Àrabs. Pocs, certament. Però, el problema és com substituirem l’energia dels reactors nuclears i com millorar la seguretat de tot el parc nuclear. També això s’hauria de planificar millor.»

Serveixen els postres: Crema de mango amb mousse de xocolata i reixats de xocolata negra. La dolçor, amb els cafès i les infusions, ofereix un clima propici per als comentaris irònics —«Les factures de l’electricitat no hi ha qui les entengui…», «Als domicilis sofrim una guerra de comercials  i tots  es fan passar per Gas Natural siguin d’Endesa o Iberdrola…» —, per a les preguntes que sols es deixen anar sense esperar cap resposta, perfectament imaginable —«Què sent quan Greenpeace denuncia extractors que contaminen l’Àrtic, per exemple, i potser vostès en són clients?»—i d’aquelles qüestions més confiades com les que segueixen.
—Què hi fa un senyor com Felipe González al Consell d’Administració, ja que vostè ha esmentat les portes giratòries?
«Doncs miri, molt. Ho sentiré si se’n va. Té contactes molt bons a Sud-Amèrica i al nord d’Àfrica i una gran experiència de governant que sempre dóna consells interessants. Ara potser plegarà i em sabrà greu.»
—Vostè que viatja tant, com es veu, en el món, el procés català?
«Doncs miri: no es veu en absolut.»
—Què va passar amb la plataforma “Castor”?
«No els diré gran cosa nova, perquè tot ha resultat tan desastrós com sembla. Nosaltres però no hi tenim res a veure. Magatzems de gas en necessitem. Les directives europees els recomanen, per regular la demanda. A Catalunya, nosaltres hem parlat més d’una vegada d’un magatzem a Súria i Cardona, a les antigues mines de sal. Sembla haver-hi interès, estant molt contents però no s’acaba concretant res. Tot està molt aturat. Seria bo establir mercat entre magatzems. En tenim al País Basc i a Cadis… Sembla que en antics magatzems de gas, se’n pot emmagatzemar, però és més difícil en altres llocs on s’havia ubicat petroli. I el projecte “Castor” era molt gran.»
—Quin és el problema entre Ucraïna i Rússia?
«Molt senzill: Ucraïna necessita gas rus i no paga. El vol més barat. I Rússia li talla. Però part del gas que va a Alemanya o a l’Europa de l’Est passa per Ucraïna. Què fa? Se’l queda. I aleshores les polítiques són diferents, perquè de gas rus també n’arriba a Itàlia i França. Alemanya advoca més per una entesa amb Rússia que per una canalització des d’Espanya. D’altre voldrien que el gas que arriba a Espanya travessés els Pirineus i Europa no depengués només del gas rus. Però aleshores a França no li interessa gaire el gas espanyol. El 95% funciona amb energia nuclear i ja té  un bon gruix de llars gasificades.»
—Tenim gas suficient per oferir-ne a Europa?
Vilaseca_5+«En tenim un terç assegurat d’Argèlia i dos terços que vénen d’arreu: Angola, Qatar, Oman, Abu Dhabi, Emirats… El proper any ja podrem disposar de gas des dels EUA.»
—De totes les seves experiències empresarials, quina valora més  per la seva incidència en el bé comú?

«La veritat és que trobo apassionant el camp de l’energia on ara estic.»

És vora mitjanit i no cal allargassar una conversa que ha estat prou viva i participada. Li donem les gràcies, li oferim un gravat de Cuixart de record i li preguem d’acompanyar el grup al vestíbul de l’hotel de l’«Alimara» per fer la fotografia de rigor. Constància per al futur.

Biografia (web corporativa de Gas Natural Fenosa)

Nascut a Barcelona, l’any 1951. És enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i MBA per l’ IESE, de la Universitat de Navarra.

Va ser nomenat conseller delegat de Gas Natural Fenosa el mes de gener de 2005. El 20 de novembre de 2014, es nomenant president de la companyia xilena CGE. A més es vicepresident de la Fundació Gas Natural Fenosa, vocal del Consell Consultiu de Foment del Treball Nacional i membre del Capítol Espanyol del Club de Roma.

Abans havia estat conseller d’Enagás, conseller-director general del Grupo Panrico, president de Túnels i Accessos de Barcelona, S.A.C. (TABASA), president de Túnel del Cadí, S.A.C., president de Gestió d’Infraestructures, S.A., president del Grupo INISEL (avui dia grup INDRA), conseller delegat de Nueva Montaña Quijano, S.A., conseller de Gas Natural SDG, S.A., conseller d’ Amper S.A., president del Club Espanyol de la Energia i vocal de la Junta Directiva del Cercle d’Economía.

També ha estat president de l’Associació d’Antics Alumnes de l’IESE.

Ha estat reconegut amb el premi de l’Associació Espanyola de Directius (AED) al Directiu 2009 i millor CEO segons la edició 2010 de Platts Global Energy Awards (New York).

13 febrer 2015 at 16:39 1 comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 22.942 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Mai 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers