Posts filed under ‘Escriptors o intel·lectuals’

Tertúlia sopar amb el professor de política i afers públics a la Princeton University Sr. Carles Boix, dimarts 14 de novembre de 2017

Biografia ( web de la UB i viquipèdia )

Nascut a Barcelona l’any 1962, és llicenciat en Dret i també en Geografia i Història per la UB, i doctor en ciència política per la Universitat de Harvard (1995). És el catedràtic Robert Garrett de Política i Afers Públics de la Universitat de Princeton (EEUU), ensems que dirigeix a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (UB) el projecte de recerca “The Birth of Party Democracy” (*) per al qual ha obtingut una Advanced Grant, el prestigiós ajut que concedeix el Consell Europeu de Recerca (ERC) a investigadors sèniors. Abans d’ensenyar a Princeton, va ser professor a Ohio State University i a la Universitat de Chicago (1999-2006).

És membre de l’Acadèmia Americana d’Arts i Ciències des de l’octubre de 2010 i de l’Institut d’Estudis Catalans. És membre fundador del Col·lectiu Wilson, col·labora amb una columna d’opinió al diari Ara. Va formar part del Consell Assesor per la Transició Nacional, establert pel Govern de la Generalitat l’any 2014.

La seva recerca abasta les àrees de l’economia política i la política comparada, particularment la teoria democràtica, els orígens de les institucions i els efectes d’aquestes sobre el creixement i la desigualtat.

Ha escrit els llibres Political Parties, Growth and Equality (Cambridge University Press, 1998), que va guanyar el premi William Riker al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association l’any 1999; L’obertura catalana, que va ser premiat amb el Premi Assaig Idees l’any 2003; Democracy and Redistribution (Cambridge University Press, 2003), que va guanyar el premi William Riker al millor llibre en economia política de l’American Political Science Association l’any 2004 i el premi Mattei Dogan al millor llibre en recerca comparada l’any 2004; Political Order and Inequality (Cambridge University Press); i Democratic Capitalism at a Crossroads (en curs de publicació). Ha estat l’editor de l’Oxford Handbook of Comparative Politics (Oxford University Press, 2007). També ha publicat en revistes internacionals com American Political Science Review, American Journal of Political Science, British Journal of Political Science, Journal of Law, Economics and Organization, International Organization i World Politics.

(*)El projecte de recerca titulat “The birth of party democracy. The emergence of mass parties and the choice of electoral laws in Europe and North America (1870-1940)” té com a objectiu analitzar la formació dels partits polítics, la cristal·lització dels diferents sistemes de partits i l’elecció de sistemes electorals a Europa i l’Amèrica del Nord durant la primera onada democratitzadora al món entre mitjan segle XIX i el període d’entreguerres.

El projecte té lloc en el marc del nou Grup de Recerca sobre Institucions i Economia Política de la UB, dirigit pel mateix Carles Boix. Aquest grup neix amb el suport financer de l’Advanced Grant de l’ERC i el suport institucional de la Universitat de Barcelona School of Economics i la Fundació Bosch i Gimpera. Els objectius generals del grup de recerca són incentivar l’estudi del paper de les institucions pel que fa a l’estabilitat i l’ordre polític, la representació política dels interessos individuals i socials i el desenvolupament econòmic i la redistribució, així com promoure la integració entre les diverses ciències socials a Barcelona, particularment entre la ciència política, l’economia, la sociologia i la història.

 

19 Octubre 2017 at 10:18 1 comentari

Ajornada la tertúlia sopar amb l’Excm. i Mgfc. Sr. Joan Elias rector de la Universitat de Barcelona i catedràtic de matemàtiques

Biografia ( web de la UB , web UB gestió recerca i viquipèdia )

Nascut a Barcelona l’any 1956, és catedràtic de Matemàtiques al Departament de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de Barcelona. Durant la seva vida acadèmica ha compaginat la docència, la recerca en àlgebra commutativa i la gestió. Ha estat investigador principal de diversos projectes de recerca, xarxes nacionals i accions integrades en diversos països.

Així mateix, va ser editor en cap de la Reial Societat Matemàtica Espanyola. En l’àmbit de la gestió, ha estat cap d’estudis (1992-1993) i degà de la Facultat de Matemàtiques (1996-2002), vicerector de la Universitat de Barcelona (2008-2010) i secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya (2006). Doctor en Matemàtiques i especialista en Àlgebra commutativa, pertany al grup de recerca Àlgebra i geometria algebraica de l’AGAUR. És nomenat rector el dia 19 de desembre de 2016.

Algunes de les publicacions més rellevants:

Elias, J. (2016): On the canonical ideal of one-dimensional Cohen-Macaulay local rings, Proceedings of the Edinburgh Mathematical Society, 59, 77-90

Elias, J.; Rossi, M. E. (2015): Analytic isomorphism of compressed local algebras, Proceedings of the American Mathematical Society, 143, 973-987

Elias, J.; Rossi, M. E.; Valla, G. (2014): On the Hilbert function of one-dimensional local complete intersections, Journal of Algebra, 399, 489-515

Casnati, G.; Elias, J.; Notari, R.; Rossi, M. E. (2013): Poincaré series and deformations of Gorenstein local algebras, Communications in Algebra, 41, 1-11

Elias, J. (2013): On the last Hilbert-Samuel coefficient of isolated singularities, Journal of Algebra, 394, 285-295

Elias, J.; Rossi, M. E. (2012): Isomorphism classes of short Gorenstein local rings via Macaulay’s inverse system, Transactions of the American Mathematical Society, 364, 4589-4604

Colomé-Nin, G.; Elias, J. (2011): On the asymptotic depth of multigraded modules, Communications in Algebra, 39, 3298-3316

Elias, J.; Valla, G. (2011): Isomorphism classes of certain Gorenstein ideals, Algebras and Representation Theory, 14, 429-448

21 Setembre 2017 at 22:35 Deixa un comentari

Entrevista amb el Dr. Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat dimarts 7 de març de 2017, com de costum vàrem preparar el resum de la tertúlia i l’entrevista. Aquest cop però, amb tanta feinada com suposa, vàrem decidir assajar distribuir la feina en una forma diferent: un dels dos fa el resum, i l’altre l’entrevista. Així podrem esbrinar si guanyem en eficàcia, malgrat que sospito que al convidat potser li dupliquem la feina revisora. El convidat a la tertúlia va ser amb el amb Dr. Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques – ICFO i premi nacional de Recerca 2016.

L’entrevista es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat dia 18 de juny de 2017, el pdf el podeu accedir aquí: Entrevista_Dr_Torner – pàgina 1  i pàgina2. La signa el gironí del grup, Lluís Busquets.

El resum el vaig publicar el mes anterior i també hi podeu accedir des d’aquí.

1 Juliol 2017 at 13:22 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Jordi Casassas i Ymbert, historiador, catedràtic de la UB i president de l’Ateneu Barcelonés, dimarts 4 de juliol de 2017

El resum de la tertúlia està pendent de finalització.

Biografia ( Gran enciclopèdia catalana, web de l’Ateneu Barcelonès i viquipèdia )

Nascut a Barcelona l’any 1948, es va llicenciar i doctorar (1977) a la Universitat de Barcelona (UB), on és catedràtic d’història contemporània (1990-) i on va ser director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català. Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals.

És director de Cercles. Revista d’Història Cultural (1998). Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (2012), el març del 2014 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec que revalidà en les eleccions del 2017, i al desembre del 2015 rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

La seva obra s’ha centrat en l’estudi del món intel·lectual català des del segle XIX fins a la Guerra Civil Espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals. Es considerat un intel·lectual d’ideologia catalanista.

Per la seva obra, El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats, va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004. També és autor, entre altres obres, de Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). Altres obres que destaquen són la tesi doctoral Jaume Bofill i Mates (1878-1933) (1980), L’adscripció social i l’evolució política (1980), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El temps de la nació (2005, premi Ramon Trias Fargas 2004), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (2006) i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), La nació dels catalans: el difícil procès històric de nacionalització de Catalunya (2014) i La voluntat i la quimera. El noucentisme català, guardonat amb el premi Carles Rahola d’assaig 2016.

Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; el 2014 va ser elegit president de la institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006). El seu nomenament rellevà Francesc Cabana. El març del 2017 revalidà la presidència en unes eleccions on també hi competien Bernat Dedéu i Genís Roca.

22 Juny 2017 at 16:51 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques – ICFO i premi nacional de Recerca 2016, dimarts 7 de març de 2017

Aquesta nit teníem un convidat molt puntual…, hom diria que segueix les busques digitals d’algun rellotge quàntic… quasi bé un quart d’hora abans ja estava al vestíbul de l’hotel, assegurant-se que inconvenients públics, no li impedissin complir amb un marcatge tant precís. Així que vàrem decidir entrar al saló privat, per xerrar més còmodes i acabar de fer la colla.

El primer comentari del convidat, en veure la llista impresa dels assistents al sopar, com de costum al costat de la minuta, «caram sous molts d’Olot, no?». És veritat, aquest cop, la meitat ho érem. I com a home molt ben informat,  «deveu estar molt contents  amb el gran premi d’arquitectura  que us ha caigut?». I tant!… un clam unànime fins el rebombori, dels que ja estàvem ben asseguts. El dimarts anterior l’estudi RCR d’Olot havia estat guardonat amb el premi Pritzker, considerat el Nobel de l’arquitectura. «I es varen quedar allà, per què varen voler?» Entre diversos comentaris —en Rafel i la Carme són nascuts a Olot i en Ramón no gaire lluny, a Vic— suggerint la gran influència i voluntat de viure i sentir de ben a prop la natura, particularment de la zona que tant bé coneixen, es va aprofundir el magnífic article d’Antoni Puigverd a la Vanguardia de dos dies enrere. I això que en Puigverd, quan  parla de la sort de no obrir despatx a Barcelona, probablement conscientment es deixa d’afegir el gran projecte pendent d’execució, probablement en l’oblit municipal… que l’estudi havia preparat per a la estació de Sans barcelonina. Un projecte sens dubte més gran, que el disponible avui a la biblioteca Sant Antoni i de visita obligada a la capital.

Llavors la conversa va derivar, apuntant el greu que ens sabia a alguns, que no s’hagués executat la segona fase del projecte que l’any 2004 havien previst pel Firal de la ciutat d’Olot. Havien fet el Firalet, que afortunadament enguany es pot visitar i gaudir, però no es va completar amb el Firal. Problemes pressupostaris amb l’arribada de la crisi, en va ser la causa primera, tot i que molts sospitem que les protestes d’alguns veïns, els conflictes amb els marxants del mercat setmanal i abrandats debats en alguns plens municipals, en varen acabar finiquitant la excel·lent proposta. Ben vist, ara la ciutat podria amplificar, amb una mirada més internacional, l’orgull de la seva encertada aposta inicial.

Un cop som tots a taula, aprofitem amb Lluís Busquets per fer un breu incís amb la primera biografia completa de Lluís Maria Xirinacs, que el propi Lluís ha escrit i publicat, i que properament presentarà arreu. Un exhaustiu treball de recerca, concretat en un llibre d’art, en el que la capsa embolcall amb que es presenta incorpora una malla metàl·lica, tot una metàfora de la presó, i que porta per títol Xirinacs, el profetisme radical i no violent. Amb motiu dels deu anys de la seva mort, l’agost de 2007, any del seu oferiment a Sant Amanç (2007-2017), amb Balash Editors, han volgut promoure a través d’una edició singular la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Amb aquest fi s’ha comptat amb la realització d’obra original i gràfica de Gemma Molera i de Jordi Junyent que acompanyarà aquesta edició en les seves diverses modalitats previstes. A la web elnegre.cat se’ns explica prou bé, amb un començament ben atrevit (sic): “Es tracta de la biografia de l’esperança de milions de catalans que el tenen com a referència de la majoria d’edat de la nostra nació. Xirinacs, tres vegades candidat al Premi Nobel de la Pau, denominat el Gandhi català, des de la seva radicalitat no violenta, és el paradigma de la desobediència civil per assolir la independència de Catalunya i dels Països Catalans. Busquets exhibeix una alta capacitat d’evocació: el seu detallat relat, esmaltat de dades que tots els que vam viure la transició recordarem i de textos colpidors de quan se sentia sol, és apassionat i apassionant.”

Després d’una breu introducció i agraïment per acceptar la invitació, que fa l’Enric, es lliura al Dr. Torner un exemplar del primer recull de tertúlies “Per sucar-hi pa!” i tot seguit en Carles Casacuberta en fa la presentació més personal. En Carles comença observant l’única pega que troba en aquests sopars tertúlia: «El convidat disposa de poc temps per a gaudir d’unes menges que tan bé acostuma a preparar-nos el xef d’aquest  privat de l’hotel Alimara.» Amb aquesta picada d’ullet, la predisposició per aprofitar l’avinentesa era màxima, i ell va començar les  seves reflexions.

Dit i fet. El servei ja omplia la taula amb un aperitiu rellevant, taps de pernil ibèric, mini-steak tàrtar de vedella amb mostassa, cornet de brandada de bacallà i croquetes de gorgonzola, que tots ens vàrem disposar a degustar, mentre escoltàvem amb fruïció… El celler que ens acompanyarà tot l’àpat, incloïa un vi blanc sense criança, mono varietal garnatxa roja de 14.5º, Oriol del celler Vinyes dels Aspres (Cantallops), D.O. Empordà, d’un color groc viu, net i brillant i en boca lleugerament cremós i amb una acidesa ben definida. També un negre, de Bodegues Ca n’Estella, Petit dels Oms D.O. Penedès, varietat Merlot i Cabernet Sauvignon, corpulent, llarg i persistent amb tanins de qualitat.

Enllà d’alguns detalls inclosos a la biografia adjunta, que tots teníem impresa a taula, ens explica com l’Institut de Ciències Fotòniques, l’ICFO, la seva obra cabdal que va crear l’any 2002, és absolutament impressionant, com es pot veure si hom entra a la seva web.

–Fa uns anys vaig coincidir amb el Dr. Torner en reunions de la xarxa CERCA d’instituts de recerca catalans, on jo anava en representació del Centre de Recerca Matemàtica de Bellaterra, dirigit primer per en Manuel Castellet i després per en Joaquim Bruna. Recordo que tant per a l’un com per a l’altre en Torner era un model que calia seguir.
«Ah, sí?» interrogà el convidat.

–I tant, que eres un referent, i no només per la qualitat de la recerca que es feia a l’ICFO sinó també per la teva emprenedoria i la capacitat de generar sinergies amb empreses.

–La recerca que fa ell i el seu equip és sobre òptica no lineal, de la qual no crec que parlem gaire durant el sopar, però també d’aplicacions de la fotònica en diversos camps com les aplicacions als sistemes d’informació i alguns d’altres. Ara bé, entre els gironins assistents hi tenim bons metges i segur que els interessarà saber que vàreu crear una spin off (empresa derivada) d’hemofotònica (Hemo Photonics S.L.). Es tracta de tecnologia fotònica per a la biomedicina. També que treballeu en biofotònica, que s’ocupa de tecnologies basades en la llum, com la microscòpia i l’espectroscòpia modernes o l’ús del làser per a la investigació dels processos biològics cel·lulars. En aquest cas hi ha diverses branques on l’ICFO té empreses seves o amb convenis de col·laboració, com ara per a la detecció ràpida de la sèpsia (infecció generalitzada a tot l’organisme) o per al diagnòstic del càncer. Suposo que en algun moment del sopar sortiran a la conversa els ordinadors quàntics i què hi ha de veritat en tot allò que es diu respecte d’ells. Particularment m’interessa, ja que se’n va parlar molt, saber el resultat final de l’experiment que es va fer l’any passat per tal de generar una quantitat molt gran de nombres aleatoris per a l’estudi de l’entrellaçament quàntic amb el nom de Big Bell Test (projecte mundial per incorporar la impredictibilitat del comportament humà a experiments de física quàntica d’avantguarda), amb un gran impacte en els mitjans, particularment científics. Va ser un projecte de gran ressò, que provava la capacitat de l’ICFO d’apropar-se a la gent, en aquest cas sobretot als instituts de secundària en col·laboració amb CosmoCaixa.

Pren la paraula el Dr. Torner i, després d’agrair-nos la invitació i presentació, va començar fent referència al tema a tractar, la fotònica. Paraula que ens va comentar, troba una mica estranya. «Fins i tot, ja m’ho deia el meu pare, “nen, això de la fotònica no sé si ven gaire, eh?”. El nom en si mateix fa una mica d’esgarrifança, no trobeu? Paraules noves, com la electrònica o la genòmica,…i que en el cas de la fotònica, descriuen àrees de coneixement establertes des de fa segles. Paraules noves, que a vegades  ajuden quan has d’anar pel mon, també en la necessària i contínua renovació, així com a l’hora de cercar inversions. Bé dons, quant a la fotònica hi dos aspectes dels que us puc parlar, un de la fotònica en si mateixa, sobre que és i que fa i, l’altre, de l’ICFO. Ambdós són importants en si mateixos, tot i que són prou diferents. La fotònica, perquè m’agrada, i l’ICFO, en sí mateix com a estructura, com organització i per com funciona. La recerca que fem al nostre país, està canviant, potser més lentament del que convindria, però ho fa en una part important gràcies a puntes de llança, com ara l’ICFO o a altres centres com l’ICFO, dels quals n’hi ha una bona colla.

»Comencem per la fotònica. La fotònica fa referència a la ciència de la llum, i la llum està formada per fotons.» Llavors agafa una llanterna, que duia a la butxaca. La encén i veiem que pot fer dues llums, una blanca i de feix ample, diguem-ne que del tipus més normal, de les emprades per il·luminar. I l’altre, amb llum de color vermell i de feix concentrat, aquesta, de llum làser.» I prossegueix, «aquesta llum la podem entendre com una manega d’aigua on les gotes d’aquest flux són els fotons. Per això la ciència que tracta les partícules de llum es diu fotònica».

S’acosta a taula el primer plat, arròs de llagostins i allioli suau.

«La fotònica avui és important perquè proporciona una eina de treball molt excepcional a varies àrees de la ciència i a molts sectors industrials, sobretot el més innovadors. Els humans, al llarg dels segles, hem volgut entendre el mon que no veiem a simple vista. Els instruments que hem anat construint ens hi han anat ajudant. El món que veiem nosaltres a simple vista, seria el mon abans de Galileu, el de les coses de la nostra mida, la casa, els humans, la Terra, la Lluna…. amb el telescopi, Galileu ens va permetre veure coses molt grans i llunyanes. I amb el microscopi es va poder entrar a veure el mon de les coses molt petites que no es podien veure amb els ulls. Però fins i tot amb el microscopi hi ha un límit amb les coses molt petites. Aquestes coses tant petites no es podrien veure ni per tant manipular una a una  … per que són massa petites i massa fràgils. La fotònica és important precisament per què proporciona un instrument per manipular i estudiar moltes d’aquestes coses tant i tant petites. Manipular, per exemple, cèl·lules vives una a una, manipular el seu interior —el nucli de les cèl·lules—, manipular els mitocondris i les molècules que els formen —sense fer-los mal és clar—, també per veure com s’ho fan els virus per entrar a les cèl·lules, o per manipular els àtoms que formen les molècules. Tot aquest mon tant extremadament petit, no es podria estudiar, prou sòlidament i prou  bé, sense instruments que ho permetin fer.

Amb una llum adient, no la blanca de la llanterna sinó la vermella del làser, ben triada, amb el color i potència que toqui, pot entrar en aquest mon de les coses molt petites i sovint vives, estudiar-les. Això és important per moltes coses, i com avui hi ha força metges entre nosaltres, citaré una d’aquestes, com a exemple, la medicina fonamental. Un està malalt, perquè al final te una part gran, important del cos que està malalta. Si, posem pel cas, és el fetge, doncs, és que moltíssimes cèl·lules del fetge estan malaltes. O quan hom està malalt perquè està infectat per un virus, és perquè està infectat per trilions i trilions de virus que han infectat cèl·lules i cadascuna de les cèl·lules estan infectades. Les malalties comencen a nivell cel·lular. Un cas que s’entén be es el de les malalties neurològiques, que afecten el  cervell, com ara l’Alzheimer, el Parkinson… Quan hom te alguna d’aquestes malalties, el cervell o una part important del cervell no funciona prou bé. Però segurament molts anys abans, el problema va començar perquè una part petita d’aquest cervell va començar a no funcionar com caldria. En l’Alzheimer per exemple, els metges saben que les connexions neuronals no funcionen bé, entre altres coses perquè les plaques amiloides s’hi enganxen, com una mena d’arrebossat. A la llarga, això afecta a una part important, gran, del cervell, i hom està malalt. Però el problema va començar neurona a neurona. Amb la fotònica i amb altres tècniques es pot estudiar com es desenvolupa aquest procés a nivell molecular. Es pot estudiar com s’ho fan les plaques amiloides per acumular-se a les neurones, una a una. Es pot estudiar com comença la malaltia. Aquest coneixement és molt important ja que s’espera que permeti als metges, una vegada conegut el procés, trobar maneres de posar-los-hi difícil a les plaques, trobar estratègies, fàrmacs, que faci que les plaques no s’enganxin a les neurones.

»Amb les infeccions, l’objectiu és semblant. Una investigadora de l’ICFO, la Dra Maria García-Parajo, va ajudar al Dr Javier Martínez Picado de l’IrsiCaixa a fer un experiment important relacionat amb el virus de la SIDA. Junts van fer un vídeo, que es pot trobar a la xarxa, on és veu com s’amaga el virus del SIDA a les cèl·lules del sistema immunitari durant una de les fases de la infecció.

»La tècnica s’havia fet abans amb el virus de la grip, de la polio, i altres. En termes planers, l’objectiu general és que si hom sap com s’ho fa un virus per entrar a les cèl·lules, pot intentar trobar un fàrmac que faci que no hi pugui entrar. Per veure-ho, cal treballar a nivell cel·lular, amb uns poques cèl·lules i uns pocs virus. Altrament, només es poden fer experiments a gran escala, provar fàrmacs i mecanismes, que són útils però que no parteixen de saber com funciona exactament el procés d’infecció. En aquest punt acostumem a posar l’exemple d’uns lladres que entre a casa, o a una segona residència. Imagineu que teniu una segona residència i que us hi ha entrat a robar. Si no saps com s’ho han fet, no saps què fer per protegir-te. En canvi si veus que han entrat per la porta del garatge, doncs pots un pany millor i protegir la porta.»

I per deixar menjar el convidat, un arròs fantàstic i al punt, tots a l’uníson comentem i suggerim el mengi abans no es refredi, que paga la pena, coincidim que és tota una exquisidesa, i tot seguit es fan alguns comentaris prou rellevants…

–Impressiona poder actuar i veure una cèl·lula o una molècula, quan no es pot fer des de cap microscopi, i sobretot no afectant la cèl·lula, i es clar això deu ser possible exclusivament per que els fotons amb que es veuen, també són extremadament petits…és així realment? Tot i que pel camí em sorgeixen nous dubtes, en algun cas no manipularà o es canviarà l’estat d’allò observat…? Llavors el que veus no és realment el que hi ha sinó tot un altre cosa…

Sembla que algú ha vingut amb els deures fets i, abans, s’hagi llegit els principis de la física quàntica (quan mesuro faig una alteració irreversible en allò que mesuro). O fins i tot, la paradoxa del gat de Schrödinger (el gat pot estar en un estat viu i o un estat mort, alhora: és el principi de superposició)…

«Alguns dels comentaris són molt interessants. La llum interacciona amb les coses? Deixeu-me afegir abans de respondre, que el que fa que la fotònica sigui tan important avui en dia, és el làser. De làsers n’hi ha de totes menes, de tots colors, de moltes potencies, uns que fan molta llum, altres poca i uns altres que no es veu… Amb làser es pot veure, escalfar, refredar, tallar, foradar, polir, escriure, esborrar, comunicar, curar, diagnosticar… amb llum normal, no es podria fer. Per entendre la manera en que la llum interacciona amb les coses es pot pensar en l’analogia amb les cordes d’una guitarra, que tenen un fenomen que es diu ressonància i les ressonàncies són les que permeten fer les notes de música. La matèria que forma el mon també, a nivell quàntic, te ressonàncies i si els poses la llum que les fa ressonar, la llum que “els agrada”, ressonen, s’activen.

»També s’ha preguntat si amb la llum es fan més coses? Dons si, tota mena de coses. Com abans deia, es fa gairebé de tot.» Llavors torna a agafar la llanterna i encén la llum blanca. «Aquesta ens serveix molt bé per veure’ns-hi. Hi ha tot una pila de fotons, n’hi ha de blaus, de verds, de grocs, de vermells… i per això es veu blanca. Els fotons que surten d’aquí són tots diferents, com la gent que surt d’un camp de futbol un dia de partit: tots són diferents. Amb aquesta llum blanca, podríem fer algunes coses, com amb la llum del Sol, però moltes altres no.» Ara encén la llum vermella, que ja sabem que és un làser. «Amb aquesta llum els fotons ja no són tots diferents, sinó tots iguals, tots són vermells, tots fan gairebé el mateix. Amb entrenament, fan els que diguis que facin. Fan tot tipus de meravelles. Per exemple, amb aquests fotos pots agafar i aguantar coses molt petites i vives. Així si al damunt d’aquest feix vermell hi poséssim una cèl·lula viva adient, dons s’aguantaria com surant a l’aire. Sembla com l’ou com balla…l’heu vist a la catedral de Barcelona, veritat? Dons igual i la cèl·lula seguiria viva, sense malmetre’s …

–I aquests fotons, perquè són tots iguals?
«Bona la pregunta. El truc teòric, genial, se li va acudir a Einstein. Imagineu una capsa tancada amb un mirall a cada un de dos dels costats enfrontats. I a més, al mig hi ha una font de llum, com una bombeta. Sense miralls, hi hauria fotons de tots colors. Ara bé, amb els miralls, la llum enfocada a un d’ells, es reflexa, rebota, i arriba a l’altre mirall, que repeteix la operació. I així successivament. Dons bé, el que Einstein va dir que passaria és que els àtoms que fan la llum s’estimulen a partir de la llum que fan els altres, i es van posant d’acord i poc a poc tots acaben fent llum del mateix color. Es com si “es posen de moda” fer llum d’un color. Matemàticament és més complicat, però la idea és aquesta.

–I tots els fotons d’un làser són iguals?
«Pràcticament calcats. La paraula làser prové “d’amplificació estimulada de llum”. El principi de la emissió estimulada, si em permeteu la broma, és “veure que fa el veí”. Seguint la broma, la idea és la mateixa que fa que avui en dia aquí a Barcelona els homes no portem faldilles. Com que no és costum, els homes no en porten, però si es posés de moda portar-ne, molts en portaríem.

«La idea important és que un làser pot emetre molts fotons que són tots iguals i molt ben controlats, i per tant pots fer-los fer coses molt delicades. Portant-ho a l’extrem això ens porta a la física quàntica. A l’extrem, amb llum es pot manipulat coses molt més petites que les cèl·lules, que són àtoms individuals. Durant molts anys els físics, fins i tot alguns dels més famosos que es van inventar la física quàntica, pensaven que seria impossible treballar amb àtoms un a un, però des de fa uns anys es fa rutinàriament. Si voleu venir a l’ICFO a veure àtoms un a un, podreu veure’ls. Un cop ets capaç de controlar àtoms un a un, ja pots fer física quàntica, ja que aquesta és manifesta quan tens àtoms individuals.»

Serveixen a taula el segon plat, turbot a la planxa amb menier de llima i cacauet.

–Tot això que has explicat, te una cronologia, no? Els descobriments que has parlat són d’ara, de fa deu anys, dos anys o d’abans d’ahir?
«L’Einstein va tenir aquesta idea l’any 1920. El primer làser és de l’any 1960. Les persones que van inventar la manera pràctica de fer la idea d’Einstein van ser el Charles Townes, recentment mort als 99 anys, i el seu estudiant de doctorat, Jim Gordon, que a finals dels 50s van inventar els anomenats maser, que son com el laser però per microones enlloc de llum. El primer làser el va fabricar Ted Maiman. L’estudi i la manipulació de cèl·lules vives, molècules i àtoms i tot això va començar mica a  mica als 80s, i va culminar els anys 90s i 2000s. Pel camí ha calgut aconseguir els diversos tipus de làser existents avui dia. Un làser que fes llum directament de color blau, per exemple, va costar molt d’aconseguir. Qui va trobar la manera de fer-ho va rebre un premi Nobel fa poc. D’altres com els que fan llum  infrarroja que els humans no veuen, van ser més fàcils. Hi ha làsers que fan poca llum, com el que us he ensenyat fa una estona que  me’l puc enfocar a la pell i no em fa res. Això no obstant, fins i tot els que fan poca llum no s’han d’apuntar mai als ulls. Mai. D’altres làsers foraden una xapa metàl·lica (aquests tenen la mida d’una taula com aquesta on sopem).

Un cop es poden aconseguir làsers tant diversos s’ha anat descobrint que amb ells es poden arribar a fer tota mena de coses. Algunes de les coses són en la línia de recerca de frontera. D’altres, en problemes molt aplicats, que o bé ha plantejat alguna indústria o que poden tenir una aplicació industrial que se li ha acudit a un investigador.»

–A l’entrevista de l’Antoni Bassas a l’Ara Vídeos (de 21/1/2017) —per cert impressionant i molt pedagògica—, parlaves que investigar significava ser una mica explorador. Em pregunto si per ser científic explorador necessites mapa o funciona la intuïció? O sigui, matisa un altre gironí, com uns coneixements permeten anar més enllà.
«Aquesta pregunta, que és molt bona, ens portarà a la segona part, que és la de l’ICFO, que tractarem més endavant. Ara però, seguint el fil del que  comentava abans, quan ningú ens proposa algun problema a resoldre, llavors és quan, efectivament, fem d’exploradors. És as dir, els propis investigadors proposem els projectes o problemes a resoldre, i a l’ICFO ens agraden els problemes de frontera. Parlem de coneixement o recerca de frontera quan es busca anar més lluny dels límits del que es coneix en el nostre camp. Del que és coneix, no a Castelldefels, o a San Francisco, o a Boston, o a on sigui… del que es coneix arreu del mon. Podríeu dir-me, que potser alguns militars o industries fan quelcom que desconeixem…bé, potser si, potser hi ha coses que són secretes, però en molts àmbits el mapa és públic i la gent que es dedica a estar a la frontera sap on s’acaba la part coneguda del mapa. En termes generals, de científics n’hi ha d’haver de dos tipus:  els que saben molt bé una cosa —la dominen i coneixen tots els detalls—, i altres que saben on hi ha la frontera, els que són exploradors. Sovint són gent diferent. Ambdós tipus són necessaris.»

–Queda pendent respondre la qüestió plantejada del principi d’incertesa.
«Quant a la pregunta sobre si quan tu mesures afectes és llarg i complicat de respondre. Les coses grosses, tècnicament el que en diem el mon macroscòpic, les pots estudiar sense fer-los-hi res. La pertorbació és molt petita, negligible.  En canvi al mon extremadament petit, el món quàntic això es impossible. La mecànica o física quàntica te coses que si les mirem pensant en el nostre mon de coses grans, són molt estranyes. No pots actuar sobre un sistema sense afectar-lo de manera decisiva i irreversible. Hi ha l’exemple que s’il·lustra del gat d’Schrödinger. Avui precisament, a la Contra de La Vanguardia surt una entrevista al Dr Juan Ignacio Latorre, catedràtic de física quàntica a la UB, on es parla del tema. Al mon quàntic les propietats de les coses no estan determinades fins que les mirés, fins que les mesures, no abans. A Einstein això li semblava absurd, no hi estava d’acord. Deia que les propietats de les coses han de ser independents de que hom les mesuri, que existeixen abans que hom les miri. Doncs, fins a dia d’avui, tot demostra que no, que en quàntica no. Els experiments que s’han fet els darrers 30 anys, que tenen per nom experiments de Bell, han mostrat que Einstein en aquest cas sembla que no tenia raó.  Hi ha altra gent que pensava com Einstein, però ara ja en queden molts pocs.»

–I lligant-ho amb el que parlàvem al principi, vostès van fer un Big Bell Test del novembre. Que és?
«John Bell va ser un físic originari d’Irlanda que va trobar una forma matemàtica de determinar si tenia raó Einstein o no en la qüestió de la realitat objectiva, de si les propietats dels objectes quàntics estan ben determinades abans de que algú les mesuri. Actualment, és fàcil fer els experiments que va dissenyar Bell. Ara bé, els experiments mai no són perfectes: sempre hi pot haver alguna variable oculta que no s’hagi tingut en compte. En l’experiment del Big Bell Test es va intentar excloure qualsevol interferència deguda al disseny humà dels mecanismes de detecció de l’entrellaçament quàntic, a base d’utilitzar instruccions, en forma de 0s i 1s, proporcionats aleatòriament per persones aleatòries de tot el mon.»

I de postres, pa de pessic de te matcha i cremós de xocolata.

–La física quàntica i la fotònica, simplifica el poder fer experiments en utilitzar elements tant petits?
«Si, si, justament. La física quàntica sense la fotònica seguiria sent en una gran part, teòrica. Perquè per poder fer física quàntica experimental calen  ines que puguin treballar amb coses extremadament petites, vaja com ara poder agafar àtoms un a un.»

–Tornant a la incertesa, tenim entès que aquest principi, està en la rel de la criptografia. Així, en un determinat moment i intrínsecament podem estar segurs que el secret de la informació no s’ha violat ja que en la recepció d’un missatge, no ha canviat el seu estat. Es cert això?
«Si la comunicació s’ha fet en un enllaç quàntic, si algú ha espiat la informació haurà deixat un efecte que es notarà.»

–Compte doncs la criptografia quàntica serà molt rellevant. En el moment que disposem d’un ordinador quàntic, es podrà desencriptar la informació “segura avui dia” sota algorismes i protocols de comunicació tipus RSA, que són els habituals de qualsevol ordinador convencional no quàntic.
«En principi, si, però segurament es podran complicar o sofisticar els sistemes RSA de manera que fins i tot siguin molt complicats per un ordinador quàntic i, a més a més, es trigarà encara molts anys a fabricar ordinadors quàntics realment potents.»

–Però no existien ja alguns ordinadors quàntics, ara mateix només a la Nasa o a Google i Microsoft, a banda del govern americà?
«Hi ha alguna màquines reals que utilitzen una mica de quàntica i algunes de joguina que son quàntiques, però no hi ha cap ordinador quàntic potent. Compte, doncs, això que parlem és complicat de respondre amb precisió.» Encara no ha pogut esplaiar-se en la resposta, que es demanen aclariments en una nova qüestió ben relacionada.

–I que vol dir que fa servir una mica de quàntica?
«Un ordinador quàntic és el que funciona amb les lleis tant estranyes de la física quàntica pura  dura. En principi, amb aquestes lleis,  es poden fer màquines que calculen coses que d’altra manera son molt difícils de calcular,  com per exemple la factorització de nombres enters molt grans. Sabem que és fàcil multiplicar dos nombres; ara bé, no ho és tant saber un nombre gran donat de quins dos nombres “primers” multiplicats prové. O, es fàcil cercar un número de telèfon pel nom d’una persona a un llistí alfabètic telefònic, però el procés invers de cercar el nom a partir del número és molt més complicat, sobretot so el llistí té molts noms. Teòricament, alguns d’aquests problemes molt difícils, es podrien resoldre fàcilment amb un ordinador quàntic. Un dels exemples més famosos és el de descomposició de nombres enters en els seus factors primers trobar pel Shor l’any 1994.
»El problema es fer un ordinador quàntic potent a la pràctica. És a dir una màquina que segueixi els principis de la física atòmica i no la física clàssica. Hi ha tres categories. El que hi ha avui dia, que són els ordinadors que heu comentat. És a dir, unes màquines que són normals, però que  operen a temperatures molt baixes fan servir una mica de processos quàntics. I això, com la sal als espaguetis, fa que aquella màquina sigui una mica millor que l’altre. Un ordinador quàntic és una màquina totalment diferent. Europa ha decidit invertir mil milions € en un flagship (projecte europeu) que espera que potser d’aquí a 10 o 15 anys hagi generat una màquina quàntica petita que pugui calcular unes certes coses molt concretes que no es poden calcular amb màquines convencionals. Se’n diu un simulador quàntic. No seran màquines de propòsit general, sinó d’interès científic. L’objectiu final de fer un ordinador quàntic potent de propòsit universal, com els actuals super-ordinadors però molt més potents, no s’espera que es pugui aconseguir abans de varies dècades. »

–I què hi te a veure la fotònica amb el sincrotró.
«De llum n’hi ha de tots colors. De fet les ones de radio, televisió i microones són fotons. Per fotònica la gent entén la llum infraroja, que els humans no veiem, la llum visible fins el violeta i l’ultra violeta, que l’ull humà torna a no veure, i els raigs X. Dons bé la fotònica arriba fins els raigs X tous i el sincrotró fa llum encara més potent, que permet veure coses encara més petites. En general són fotons potents que s’utilitzen per veure estructura de materials i fàrmacs a una escala que la llum visible no pot arribar. Amb la llum visible no es poden veure coses tant petites i encara menys amb l’infraroig. El sincrotró és l’eina per aconseguir aquestes llums.»

–Per aclarir-me una mica més, la fotònica treballa amb coses molt petites i dons què fa la nano tecnologia? El meu amic Samitier hi treballa…
«I tant, el conec molt en “Sami”. L’objecte d’estudi d’ambdues disciplines té varis punts en comú. La fotònica proporciona alguns instruments. »

–En física quàntica introduïu el concepte de gravetat?
«Bona aquesta, és una pregunta per nota…. Dues des les dues teories de les que la física està més contenta, per que són dues teories que quan se les posa a la pràctica, funcionen amb precisió extrema, son la física quàntica i la relativitat general de l’Einstein. Les dues semblen funcionar com un rellotge suís. Però no, ningú sap com fer-les compatibles. Fins avui ningú ha  sabut fer-les encaixar.»

–A veure, una pregunta que potser marxa una mica de la fotònica. Quan estudiàvem física, ens van ensenyar, que l’univers no tenia fi. Per altre banda, que l’àtom tenia unes partícules molt concretes. Posteriorment, hem sabut que, gràcies a les millores tecnològiques, se’n coneixen de noves i més petites. És que l’àtom podria ser com l’univers però a l’inrevés? Hi podrien haver partícules noves i encara més petites?
«Tant de bo. De fet tothom està esperant que algun dia n’hi hagi alguna nova, però ara mateix amb la tecnologia disponible no se’n troba cap. Els àtoms es coneixen molt bé, el nucli de l’àtom que és més petit, també es coneix bé. El nucli té protons i neutrons, que són fets de quarks, encara que els quarks no es poden veure individualment però tot el que s’ha vist encaixa amb la teoria. Es físics de partícules, que no és la meva especialitat, van fent experiments que han anat trobant parts del puzle que faltaven, com bosó W, el bosó de Higgs, etc. Per a poder arribar aquí s’han hagut de construir màquines gegantines, com ara l’accelerador que està al CERN de Ginebra, d’uns quants kms de llargada. Per provar coses més petites, caldria fer màquines encara mes grans, cosa que sembla difícil, o inventar un nou truc. Aquest és un tema apassionant, però no en soc expert. Recomano que convidin a sopar algun col·lega del IFAE que si que ho són.»

–Una qüestió una mica diferent, més tècnica. Sabem que tenim unes lleis de la física, en particular unes constants, com ara la de Planck en mecànica quàntica, uns mínims que som capaços de fer i de veure. Imaginem que de sobte féssim un canvi d’escala i ens tornéssim més petits, per exemple ens multipliquéssim per 1025. Llavors ens trobaríem molt i molt petits dintre d’un àtom. Si aquesta gent tant i tant petita, fessin una classe de física, les constants serien les mateixes? És a dir el límit del coneixement, també s’empetitiria o seria el mateix que tenim ara?
«Tinc un amic que ha fet la carrera a Munich que es dedica a estudiar si per l’antimatèria (positrons, anti-protons,..), les constants es mantenen, tal com diuen les teories de la física actual. Ha treballat amb una precisió molt alta i de moment la resposta que han trobat és que si. Llàstima, per que si li sortís que no, que passaria? Doncs que  guanyaria un premi Nobel, ja que hauria trobat una cosa que qüestionaria els pilars de la física.»

–Vaig haver d’anar a Castelldefels al campus universitari i vaig quedar parat del l’edifici de l’ICFO. De quan és?
«L’ICFO, el vàrem començar amb els pocs diners que teníem, el primer tros l’any 2005. Després una altre part el 2009 i finalment, la darrera tercera part, el vam poder acabar el 2012 gràcies al regal d’un mecenes, el Sr. Pere Mir i Puig, a través de la fundació privada Cellex, que presideix. El Sr. Mir n’és el fundador i impulsor. És un home extraordinari, que ens ha ajudat i ajuda constantment i que cal aplaudir amb ganes. Així que l’edifici tot sencer, com es veu ara, té només cinc anys.»

–Entrem dons al segon punt i parlem de l’ICFO?
«L’ICFO és un bon experiment. Parteix d’algunes hipòtesis, una de les quals és que els països necessiten diferent tipus de científics. Necessiten científics de frontera, científics molt aplicats, científics que facin coses que potser tindran un impacte d’aquí a dues dècades i d’altres que facin coses que tinguin impacte avui o demà. Llavors si els poses tot junts, es possible que entre ells es barregin i facin coses que separadament no farien. L’ICFO va néixer amb aquest principi, que per cert en el nostre àmbit i a Europa no és massa comú. És més aviat una forma anglosaxona, que te alguns avantatges. A més a més, havien de ser una gent capaços de captar la majoria dels recursos necessaris, per que sabíem que estàvem a un país amb pocs diners per a la recerca. Pensàvem que, amb gent que estigués molt en la punta, es podrien captar diners d’arreu el món. I exactament això és el que ha passat. Voldria remarcar que  els centres com l’ICFO han pogut gaudir d’una flexibilitat de funcionament que per exemple les Universitats no han pogut tenir. Això ha fet que el talent, que també hi és a les universitats, en aquest cas s’hagi pogut manifestar millor. Per això, podem dir que aquell experiment del Conseller Andreu Mas-Colell dels l’anys 2000, amb una dotzena de centres entre els quals hi ha l’ICFO, ha quedat palès i ben clar que funciona. El missatge dons és: si algú s’atreveix a donar més flexibilitat a les universitats i als hospitals que fan recerca, també brillaran molt més. No és una qüestió de diners de base, que la majoria de centres en reben molt pocs, sinó de que pots fer per anar-ne a buscar més a fora i de com els fas servir quan els tens. Així per exemple, nosaltres anem pel mon a cercar diners o podem col·laborar amb empreses en projectes que en entorns més rígids o no es podria o seria més complicat. I ho dic des de la experiència d’haver estat als dos costats. Això és el que jo crec és important d’aquest model de recerca. L’ICFO ahir va fer quinze anys, doncs bé si el model no es trenca, en quinze anys més aconseguirem noves fites i, si algun polític estatal —ja que la legislació bàsica és estatal— el porta a les universitats, alguna potser no se’n sortirà, però segur que d’altres si, aconseguint també grans avenços en gestió i eficàcia.»

–A nivell de plantilla quants sou? Es parla de 400?
«Científics en plantilla som 27. La resta, en un total que pot variar al llarg del temps, són graduats doctorants, investigadors postdocs, tècnics i personal de suport, que estant rebent la màxima formació i informació al centre, per després anar a fer carrera a la indústria o a d’altres llocs. El centre està organitzat amb aquesta visió.»

Algunes preguntes, al mig de la tertúlia, ni es podien ordenar ni respondre amb prou pausa, tot mostrant el gran interès assolit en alguns moments del debat. Es demanava pel sou dels postdocs. D’altres tertulians, ben informats pels seus a la universitat, n’anticipaven la resposta…”els sous d’aquest graduats en formació són, amb sort, el primer any 1.200€, el segon 1.600€ i el tercer 1.800€”. “Més que els metges”, afegia un tercer tertulià.

–Teniu ingressos? Cobreu royalties?
«Una part del nostre pressupost prové del govern de Catalunya. És petita però molt important doncs ens permet pagar el personal fix i les despeses bàsiques i a partir d’aquí anar pel mon a buscar projectes. També en tenim provinents de projectes estatals, com ara el programa Severo Ochoa, de filantropia, la Fundació Cellex, la Fundació Mir-Puig, la Fundació La Caixa, i alguns d’empresa. La part principal són fons europeus. Val a dir que d’icfonians n’hi ha de dos tipus. Els que els hi agrada la frontera i els que agrada fer recerca en coses pràctiques industrials i clíniques. En aquests casos, sempre que podem treballem amb empreses, be motivats per peticions empresarials o per iniciativa pròpia. Fins i tot algun cop s’acaba generant una empresa nova i que pot suposar algun retorn, o en royalties o en accions. Per exemple, fa poc es va vendre una d’aquestes empreses, que va acabar suposant algun ingrés al centre.»

–Però, teniu fons propis?
«No, i és molt important destacar-ho. La recerca a l’ICFO es fa sempre amb diners de tercers. És un sistema usual, també en d’altres centres catalans i del sud d’Europa. Diners que cal anar a cercar i que acostumen a ser finalistes, no per qualsevol de les coses que tu voldries. No som com d’altres centres europeus que tenen un finançament amb diners propis, com ara els centres Max Planck a Alemanya o alguns centres americans, com el MIT. Seria millor un model híbrid, amb una mica de fons propis. »

I com volen atrapar el temps i el debat, entrem en el moment on es pregunta novament de tot, particularment per aplicacions i per qüestions encara pendents…

–A la vista de l’estat real dels ordinadors quàntics, es cert que ja hi ha disponibles algunes aplicacions en l’àmbit dels sensors quàntics, o dels GPS de precisió quasi mil·limètrica o de la  criptografia o, també ¿?. I finalment què és el grafé?
«Dons si, aquestes aplicacions existeixen i, en algunes, s’hi està invertint i treballant molt. Ara bé hi ha una aplicació interessant que també fem a l’ICFO i no n’hem parlat, que no prové de la llum làser, sinó de la llum solar, que és la fotovoltaica. Nosaltres hi estem treballant en varies direccions, una de les quals busca aconseguir materials que en millorin l’actual rendiment, que a la pràctica està sobre el 18%. No és fàcil, ja que fer-ho sovint requereix materials molt cars o difícils de trobar. Pel que fa al grafè, està format per una capa, d’un sol àtom gruix, de carboni. És molt bon conductor de l’electricitat i és flexible i, en molts casos, biocompatible. El grafè només és un exemple, el primer que es va desenvolupar, de centenars de materials que es diuen bidimensionals, que tenen propietats semblants. El que és important és el concepte inaugurat pel grafè, però en el futur veurem molts altres materials semblants segurament més importants i útils que el propi grafè. Es pot extreure del grafit, com el que hi ha a la mina d’un llapis es, com una lasanya de milions de capes de grafé.

–I del que heu fet en aquests quinze anys, de què n’estàs més satisfet? Tant quan a la recerca, com quan a l’ICFO.
«Certament n’hi ha diverses. Però per simplificar podria citar:
-del 26 grans científics d’arreu, que són dels millors del mon i que tenim el goig i la gran sort de compartir a l’ICFO, i dels  ja més de 1000 icfonians que al llarg d’aquests quinze anys han passat per la casa i que ara són  a institucions o empreses d’arreu del mon. Els conec de cara encara pràcticament a tots, de nom ja em costa més.
-d’algunes coses de grafè, nanofotònica i física quàntica, que no em fareu explicar ja que ja és molt tard seria difícil de descriure i, particularment,
-d’un aparell clínic d’hemofotònica “HemoPhotonics”, que s’està provant a  diversos hospitals de casa nostre, i es fan servir per monitoritzar la circulació de la sang a temps real de la gent que té ictus i altres condicions mèdiques.
»El que heu de fer un dia, és venir a visitar l’ICFO, us agradarà. De fet quan vàrem fer deu anys, vaig convidar el president de la Generalitat i tots els cònsols que hi ha a Barcelona, en varen venir una trentena. La cònsol de Polònia, recordo que era d’humanitats, va voler veure el laboratori d’àtoms ultrafreds. Va entrar al laboratori. Una sala plena, molt plena, d’aparells electrònics de tota mena. I després que el responsable del laboratori hagués explicat el que hi fèiem i el que hi havia, no va poder reprimir la seva impressió i va exclamar: ”el infierno debe ser así !” Es com amb l’arquitectura de Gaudí: alguns al troben complexa, altres ens sembla meravellosa en la seva complexitat.»

S’acosta la mitja nit i malgrat que s’intueix que encara ens quedaven algunes qüestions, la gran concentració necessària per entendre aquestes brillants argumentacions científiques, tot i que  planeres quan s’expliquen tant bé com avui, ha fet planar en el grup una mena de catarsi col·lectiva. Probablement pensàvem que millor no afegir-hi res més, no fos que ho espatlléssim complicant-ho endebades. Perquè una cosa és entendre un concepte ben explicat i un altre, saber-lo. Aquest gap entre ambdós conceptes, requereix d’interiorització fruït d’un treball individual, que òbviament no hem pogut fer. Tot i que, sembla que la tertúlia ha resultat prou rodona i, una mica esgotats, decidim donar-la per acabada. Això si, alguns acceptem de bon grat la invitació, feta poca estona abans pel Dr. Torner, per anar a veure un àtom, al seu laboratori a Castelldefels. En Jordi Martinell, encarregat de concretar una data, i alguns gironins més, hi anirem encantats.

Abans de sortir al vestíbul per fer la foto de grup, aprofitem per agrair al convidat la seva paciència i la seva habilitat en fer senzills, conceptes tant complexes, i per tal que en guardi algun bon record, li lliurem una litografia d’un pintor gironí capdavanter de l’avantguardisme, en Joan Josep Tharrats. Tharrats es va iniciar en l’impressionisme, des de Tolouse Lautrec fins a Van Gogh per passar-se a l’abstracte de Mondrian o Kandinsky. Va ser fundador de Dau al Set i va evolucionar vers un informalisme de textura rica, color abundant i grafia lliure. Són molt reconegudes les seves maculatures, una versió pròpia de les tècniques d’estampació de la que la litografia lliurada en podria ser un exemple, si més no indirecte o derivat d’aquelles. Les maculatures són els defectes que presenten els papers estampats amb les impremtes bàsicament manuals. Per al pintor Joan Josep Tharrats, les taques i els replecs d’aquests papers que acaben a la brossa tenien una bellesa molt característica, i ell els utilitzava com a punt de partida en algunes de les seves obres.

Finalment afegir al resum, una petita mostra de l’esperit científic que hem gaudit, tot recordant aquí un parell dels paràgrafs, absolutament vigents, que el nostre convidat d’aquesta fantàstica vetllada, va oferir als barcelonins i barcelonines en motiu del Pregó de les Festes de la Mercè el passat setembre de 2012:

”Digueu a tothom que conegueu, començant pels amics i pels forasters, però̀ després digueu-ho a tot arreu del mon on aneu, que a Barcelona hi ha gent que veu coses que ningú́ mai no havia vist; digueu a tothom que us vulgui escoltar que a Barcelona hi ha gent que ha descobert alguns racons de la natura que ningú́ mai no havia entès; que hi ha gent que fa màquines i estris que ningú́ no sabia fer; que hi ha gent que sabrà̀ guarir malalties que ningú́ no sap curar.

Els que encara teniu, o tindreu, fills i filles petits, en aquella època de la vida en què se’ls expliquen contes i histories màgiques, expliqueu-los que no cal viure a l’època del Senyor dels Anells per ser el príncep Legolas i tenir mirada èlfica per veure coses invisibles; expliqueu-los que no cal ser Blade Runner i viatjar més lluny de la constel·lació́ d’Orió per poder veure coses increïbles. Expliqueu-los que això̀ ja passa en alguns laboratoris que hi ha al Port Olímpic, a la part alta de la Diagonal, a l’Hospital Clínic, a Sant Pau, a la Vall d’Hebron, a Sant Joan de Déu, a Bellvitge, a Castelldefels, a Bellaterra, a Can Ruti i a moltes universitats i altres racons de Catalunya…”

Biografia (pròpia, Nueva economia Fórum, enciclopèdia.cat i UPC BarcelonaTech)

Nascut a Berga l’any 1961, és llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)(1985), doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) (1989) i catedràtic a la UPC (2000), any en què també rebé la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària com a jove investigador.

Ha estat investigador post-doctoral (al Centre d’Investigació i Educació en Òptica i Làsers de la Universitat of Central Florida, al Centre de Ciències Òptiques de la Universitat d’Arizona, i a la Universitat de Maryland a Baltimore) i col·laborador de diverses universitats als Estats Units, i des de 2002, any de la creació del centre, és el director que lidera de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) (www.icfo.eu), entitat que  actualment acull 400 persones i és considerada una institució de referencia, líder  internacional del seu àmbit. Ha dedicat la seva activitat acadèmica a la investigació i la formació en les aplicacions de la fotònica, camp en el qual ha publicat més de 370 treballs a revistes internacionals.

Va ser president de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER) durant el període 2009-2014, així com membre del Consell de Directors de la divisió d’òptica de la European Physical Society i del Consell Internacional de la Optical Society of America. Actualment, és el President dels European Centres for Outreach in Photonics, President de la Comissió d’Avaluació de la Recerca d’AQU Catalunya, membre del Board of Stakeholders of the European Platform Photonics21, membre del Future and Emerging Technologies Advisory Group de la Comissió Europea, i membre del High-Level Expert Group for the European Quantum Technologies Flagship, entre d’altres càrrecs d’assessor a diverses entitats públiques i privades d’Europa, Estats Units, Canadà i Austràlia.

Com a reconeixement a la seva trajectòria, va ésser escollit un dels Fellows més joves de l’Optical Society of America, i recentment ha estat elegit també Fellow de l’European Optical Society i de l’European Physical Society. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol l’any 2009,  el Premi de Lideratge d’àmbit mundial de l’any 2011 atorgat per l’Optical Society of America, pel seu paper fonamental en el desenvolupament de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) i el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya (2016), entre d’altres distincions nacionals i internacionals.

Els darrers anys, ha concentrat els seus esforços en la posta en marxa de l’ICFO i convertir-lo en un dels centres de referència a Europa. La necessitat d’ubicar a Catalunya un centre dedicat a la investigació de frontera en fotònica, una de les prioritats científiques a tots els països avançats, va fer que al 2002 la UPC, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, constituïssin l’ICFO.

Des del principi, l’ICFO tenia la voluntat de convertir-se en un centre competitiu, dotat de la estructura i els instruments adequats per a situar-se entre els millors instituts del mon en el seu àmbit. Objectius més específics: La recerca d’avantguarda en les aplicacions de les ciències i tecnologies de la llum a diversos camps, amb èmfasi en la biofotònica, l’òptica quàntica i els fenòmens i dispositius de control de llum amb llum. A partir d’aquests objectius  es varen dibuixar els seus eixos estratègics, que es resumeixen en tres: desenvolupament de recerca de frontera, formació de capital humà amb coneixements i habilitats úniques, i transferència de coneixement a las empreses. El centre es dedica a diverses branques de la fotònica, amb especial interès en les seves aplicacions en biologia i medicina, tecnologies de la informació, nano-tecnologies, energia, seguretat i sensors. També te un programa molt actiu de col·laboració empresarial.

L’ICFO va ser una de las selectes institucions que van participar en la elaboració del full de ruta de la fotònica europea, per encàrrec de la European Technology Platform in Photonics, anomenada Photonics 21. L’informe es va qualificar “Charting the Future for Europe” per a Nature Photonics (març de 2008), i posa de manifest la importància estratègica de la fotònica en la economia europea actualment i en els propers anys.

-Entrevista al 3/24 (25/3/2017):

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/mes-324-24032017/video/5658194/ (entrevista a 1h i 3 minuts del principi)

-Entrevista d’Antoni Bassas a l’Ara Vídeos (21/1/2017):

http://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Lluis-Torner_3_1721257861.html

 

2 Mai 2017 at 0:48 2 comentaris

Tertúlia sopar amb el Sr. Antoni Bassas, periodista i guionista de ràdio i televisió, el proper dimarts 4 d’abril de 2017

El convidat d’aquesta plàcida nit de l’inici de la primavera, sembla haver motivat els gironins i malgrat, ens consta, a alguns els ha estat impossible acompanyar-nos. Tot i així ha calgut canviar el saló privat habitual en superar els 18 comensals. L’Enric en una breu introducció recorda al convidat la llibertat en la tria dels continguts de les seves reflexions, malgrat haver-li suggerit un parell de possibles camins, com ara el de la crisis dels mitjans, de les empreses, per l’impacte d’internet o el derivat de la qüestió de la post-veritat, tant vigent actualment. Com a record, i en nom de tots, li lliura un exemplar del llibre que recull els resums de la primera etapa i que du per títol “Per sucar-hi pa”. Tot seguit, pren la paraula, per fer una aproximació més personal, el gironí del grup, l’Albert Brosa, també periodista i presentador de televisió, com ara a La Xarxa i OlotTV entre d’altres, a més de director d’Olot Televisió i de Vulcània Productora Audiovisual.

«Tot defugint la presentació de la viquipèdia, l’Antoni és per mi, enllà de periodista i company, un mestre, i particularment, els que som una miqueta més joves, el tenim com a referent, com és el meu cas. I no vull dir que no ho siguis de jove… » Un esclat de somriures envaeix tot l’ambient… “No, si ja t’he entès…”, afegeix l’Antoni. I l’Albert prossegueix, «…i més quan comencem a exercir aquesta vocació, que portem a la sang, en emissores de ràdio petites, ell a Ràdio Joventut als 16 anys i jo a la ràdio la Vall de les Preses als 14. Un amor i una passió que posem després en fer televisió i que és el cas de molts companys, com els esforços que fem amb els de la Xarxa, difícil però que ens anima tot veient el teu camí, que trobem i és tant admirable. Comença en una ràdio petita, després en esports i que segueix, fent líder d’audiència un programa a Catalunya Ràdio,… és a dir de fet l’Antoni ha concretat una sèrie de fites, vaja ha posat com pedretes al camí, per que d’altres seguim aquestes passes. I no només com a periodista, enguany exercint a un mitjà escrit com és el diari Ara, també al darrera dels micròfons o de les càmeres, com seria de guionista de ràdio i televisió i com no, també al darrera de gestió i decisions empresarials, en moments de tanta crisi i de dificultats objectives a tots els mitjans. Per arribar tant alt com estàs amb una visió tant ample dels mitjans de comunicació, tocant tantes tecles, tu si que ens pots donar lliçons. Us havia de fer aquesta aproximació de cor, i ara penso que enteneu la raó per la que la viquipèdia hi tenia poc lloc».

Més enllà de l’agraïment per la invitació i per les paraules, l’Antoni comença la seva intervenció tot matisant «…és molt bonic això que has dit de les pedretes al camí. De fet hom, al llarg del temps va treballant i entomant nous reptes amb ganes i no és conscient de sembrar res, vas fent i llavors de sobte arriba algú vint anys més jove i et diu que et segueix des que era petit i afegeix la metàfora de les pedretes… i t’ho agraeixo especialment, dons crec molt que, en tots els oficis, hi ha una pràctica que no s’hauria de perdre mai, que és la transmissió entre generacions. Per desgràcia es perd, primer per que es perden oficis, però també per que hi ha moltes feines que no són oficis. I el periodisme és un ofici, amb uns estudis superiors, una teoria i una pràctica. I, lamentablement avui dia em trobo que a moltes redaccions, les noves generacions tenen tanta feina amb el dia a dia (que si la ha de penjar a la web, o el paper, o el vídeo o …), que penso que ens estem perdent la millor part. Hi ha poc lloc per parlar de la pròpia feina, comentar… tu com ho faries això o allò, que n’opines,…etc. Jo vaig aprendre molt, quan vaig començar, escoltant el que deien i feien els meus col·legues més veterans».

Ens serveixen els aperitius, uns botons de pernil ibèric, un cornet amb tàrtar de salmó i croquetes de cap i pota. Deliciós.

«Una de les qüestions que m’heu fet saber us interessaven parlar tenia a veure amb les dificultats dels mitjans. Bé, dons el primer que us hauria de dir és que en aquests moments els periodistes som com els actors del cinema mut intentant passar al cinema sonor. Ens han canviat la tècnica expressiva, dons de cop i volta ha passat un fet molt rellevant. De sobte tant els periodistes com les nostres empreses hem perdut el monopoli emissor. Ja no som els únics que emetem. Ara tots, si us traieu el mòbil, podeu enviar un missatge que, el rebran arreu del mon, a través d’alguna entre tantes xarxes socials, penso per exemple en Twitter, o podeu penjar una fotografia, com ara a l’Instagram… és a dir de sobte tothom és emissor. Això ens porta a la primera crisi digital. La conseqüència és la fragmentació del mercat i per tant la reducció dels ingressos. Per tant, estem davant d’una crisi econòmica. Ara hi ha una major oferta sobre on posar anuncis i, fins i tot, et permet posar-los d’una manera en que, les dades que s’obtenen de consum per internet, et diuen quin és el teu target (el teu públic objectiu). És a dir, pots saber el lloc exacte on has de posar l’anunci. Aquesta crisi digital te un factor afegit, que afecta principalment els diaris de paper. Ara, un diari el pots llegir en una pantalla. Be sigui en una web o, com en el cas de l’Ara, en un arxiu en format pdf. Això que és un avantatge, ja que et poden llegir des de tot el mon (avui un català als EEUU pot llegir l’Ara cada dia sense necessitar el paper, fet impensable fa només deu anys), fa que les xifres del paper estiguin caient, fins el punt que, com haureu vist, estant desapareixent quioscs. I és que, a més a més, la figura del passavolant que compra al quiosc, està desapareixent. Curiosament, el paper no s’acaba de morir, malgrat alguns auguris que afirmaven estava mort, especialment el cap de setmana on hi ha força consum, probablement per que encara ens agrada llegir en contacte amb el paper, particularment els que tenim una certa edat. Amb tot plegat, els mitjans estem dons en la tempesta perfecte: un canvi tecnològic, un canvi econòmic que comporta la pèrdua del monopoli. Això fa que els mitjans de comunicació continuïn sent molt importants a l’hora de crear, el que en podríem dir, la opinió pública i a l’hora d’establir el marcs mentals, a través dels quals pensem i percebem la realitat, però en perdre el monopoli emissor també hem perdut el monopoli de crear marcs mentals i això va en les dues direccions. Per posar un exemple que ho clarifiqui, Duran i Lleida era el polític més ben valorat per La Vanguardia i sortia a tot arreu. Enguany, tant ell com el seu partit no existeixen, ell políticament es clar.»

Ens serveixen l’entrant, una viera a la planxa amb patata Macaire, espàrrecs de marge i velouté d’Idiazabal, que acompanyat d’un celler del país, amb uns vins que s’avenen molt als plats. L’Almodí Petit D.O. Terra Alta, un vi blanc de Batea, amb garnatxa blanca, Chardonay i Sauvignon blanc, que resulta rodó, amb una bona acidesa i fruitós. Pel que fa al vi negre, en aquest cas el sommelier ha escollit un vi del celler Torres, amb carinyena i garnatxa negre, el Mas Rabell Alquímia D.O. Catalunya, que te un magnífic color de cirera fosca, amb aromes de confitura, intens en boca, rodó i que acaba amb fruites i un lleuger toc de regalíssia. Ambdós vins ens acompanyaran al llarg del menú.

«Això per una banda, però també va a la inversa sobre els mitjans de comunicació. I aquí, és on entraríem amb la post-veritat. Feia només unes hores que el president Donald Trump havia jurat com a president dels EEUU. El seu cap de premsa, de sobte, va convocar urgentment els mitjans per renyar-los. El pecat, haver gosat dir que a la pressa de possessió de Trump hi havia hagut menys gent que a la pressa de possessió d’Obama. Conclusió, a partir de llavors la Casablanca controla també els periodistes. Es a dir, no només els periodistes seguiran controlant el poder, ara a més ells també controlarien els periodistes. S’ha produït un canvi, però de tot plegat, ens preguntem, què han descobert els polítics, els partits i els governs? Dons que ells també són emissors i per tant poden crear els seus propis relats. A partir d’aquí veiem que alguns dels relats són veritat, d’altres mig i mig i finalment uns altres que són directament mentides. Justament és aquí, on entraria el concepte de la post-veritat, que també te d’altres elements. Ja s’han començat a escriure articles i fins i tot algun llibre. Algú em demana sovint, quina diferencia hi ha entre la post-veritat i la mentida? Que els mitjans o els polítics han publicat mentides es tant vell com l’anar a peu. On està la novetat? Dons bé, la novetat en part deriva de la difusió massiva d’aquestes mentides, ja que les xarxes permeten un circuit paral·lel de mitjans. Per això el president Trump, es pot permetre el luxe de dir, amb els periodistes del New York Times i els de la CNN jo no hi parlo, només ho faré amb els d’aquestes webs, que són els que diuen la veritat. La novetat està en que la post-veritat està molt enfocada a la acció —normalment la acció més preuada d’un polític és el vot, és a dir que el votin a ell— a través de la emoció i particularment de les emocions negatives, es a dir la por. Por per la creació d’un enemic o adversari. La demonització. El president Trump entre aquests adversaris o enemics hi ha posat a la premsa. A més, parteix d’un principi, i aquí hem de callar, quan diu que “els mitjans no varen veure venir la meva victòria perquè no la desitjaven, varen dir que jo no guanyaria. Ara com veieu, soc president dels EEUU, per tant no us podeu creure aquells mitjans que en el moment més important no varen saber veure que jo guanyaria, perquè no em volien veure”. I això, que és veritat, no justifica que governi com ho està fent, ni intentar crear el relat que està donant. Però tot plegat, està generant una reacció, que fa que hi hagi mitjans que estan treballant més que mai per tal de controlar el poder i, sobretot ha portat a que molts ciutadans entenguin i s’adonin de la importància dels mitjans convencionals. I perquè? Dons de la mateixa manera que dèiem ara tots som potencialment emissors, no tots som periodistes! La diferència entre els que som periodistes i els que no, no només és que hem rebut una titulació que ens acredita, sinó que a més tenim una pràctica per la que, fins i tot amb el codi penal a la ma, ens podeu exigir que fem be la nostra feina. No és el cas de qualsevol persona que fa un tweet, que pot mentir tranquil·lament i no te per què demostrar que és veritat, i on a més ningú li ha de poder dir res, a banda dels casos puntuals més greus que atempten clarament contra les persones. Així dons, jo crec que al periodisme li espera un futur digne i un paper important en la societat, si som capaços de demostrar que una informació firmada per un periodista és més segura que una altre facilitada per un no periodista.  Si fem això la gent es gastarà diners per subscriure’s a un diari o pagar per la informació que li faciliti. Hi ha un altre factor que deriva de la revolució digital. La informació enguany és arreu. Com l’aire, sembla que no tingui cap valor… Usualment no tenim la sensació d’estar desinformats, sempre sabem què passa… llavors on entra el periodisme? Dons a explicar perquè passen les coses. És a dir, el que passa, que també ho expliquem els periodistes, és el que menys valor te. Bé, dons ja sabem què passa. L’important és saber perquè, i en la clau interpretativa, en la feina de treballar els perquès és justament on el periodisme agafa tot el sentit. »

–Però usualment el periodista, que està ubicat en una empresa determinada, te uns llindars determinats per aquesta, que enguany per moltes raons entre d’altres la crisi que comentes, semblen més grans…
«Si, però poc o molt això sempre ha passat. En Lluís Foix, per exemple, acostuma a dir que a totes les redaccions dels diaris hi ha uns rètols immensos amb el que es pot dir i amb el que no, ara bé aquest rètols són invisibles.»

–Però perquè exactament?
«A veure si treballes a una empresa on l’amo és un compte, “grande de Espanya” i monàrquic… hi ha un marc prou clar, altrament si treballes en una empresa fundada en català, que a més també te un origen gironí … dons el marc és molt diferent. Tots els mitjans de comunicació tenen uns peus forçats, tenen interessos i sobretot tenen deutes. I sovint aquests deutes estan en mans d’uns bancs… i per això n’hi ha que estan a les seves mans i s’entén que hagin de limitar la seva crítica, particularment pel que fa als interessos del banc o fins i tot amb el propi banc. Recordo als meus començaments, quan en ocasió d’un incendi a uns grans magatzems, el director em va demanar que hi anés i em va afegir “compte però que aquests magatzems ens contracta molta publicitat al diari…”. Primera lliçó pràctica…
»Ara bé, a la llarga el lector acaba descobrint quins mitjans i quins periodistes li mereixen confiança. Tots com a lectors sabem com descobrir-ho i, de fet, actuem en conseqüència. Podríem dir que de fet és una qüestió de matis en la informació i també sobre si l’autolimitació, és o no puntual. Si un periodista o un mitjà permanentment actua en una forma determinada sempre, el lector se n’adona i si no s’hi troba confortable, l’abandona. Ara bé, quant al conflicte de consciència, de fins on haig d’arribar com a periodista, atenen a les repercussions, efectivament per nosaltres és constant i sovint diari. Fins i tot algun cop el conflicte hi és entre tu i el director del teu mitjà. Quan el director, per exemple, no està d’acord amb alguna informació que has preparat. Intueixes que te alguna informació que tu no saps i que no te la pot dir…»

–Llavors, quin seria, en aquesta tessitura, el millor director d’un mitjà?
«Dons aquell que aguanti millor les pressions, sense transferir-les als de sota. En conec la situació des de la responsabilitat d’un equip. Algun cop, usualment per la nit, recordo haver rebut la comunicació directa d’algun polític, molt enfadat. Si, també des de el govern, fins i tot amb l’amenaça que allò tindria conseqüències. Curiosament des de l’oposició tot és molt diferent. Allà semblen amansits, tot ho troben bé i fins i tot t’afalaguen… Tot plegat però, t’afecta molt quan ets més jove i …és veritat, força menys, quan ja ets més veterà, on saps que sovint allò s’acabarà allà…»

–Recordem que en Toni Soler com a convidat del grup, tot parlant dels programes Polònia i Crackòvia ens explicà que ell s’havia sentit molt protegit per la directora, en aquell moment, la Mònica Terribas, que li va aguantar molts cops.
«Es que alguns cops les pressions són molt grans. Imagineu per exemple que us plantegen la següent situació: “Aniria molt be, de moment, deixar aquest tema, dons estem negociant un crèdit per pagar les nòmines a fi de mes”. Llavors cal ser flexible… és complicat.»

–Una gironina del grup comenta que recentment a l’Hospital del Mar, el convidat va fer la conferència inaugural en unes ponències sobre comunicació als pacients de càncer de mama. Recordava que havia dit que calia comunicar esperança. Llavors preguntà, Antoni Bassas, comunica esperança?

«Precisament, tinc el tema molt fresc, després d’haver fet una entrevista, per al diari Ara, al seu primer director Carles Capdevila, que hores d’ara es troba lluitant contra el seu càncer. Sovint acostuma a parlar molt i francament molt bé, de la educació. Darrerament, a més i també per experiència pròpia, hi ha afegit un altre qüestió, parlar de tota la gent que te cura dels malalts. Tant és així que a l’entrevista em va fer notar que “sovint als hospitals, es reben cartes d’agraïments dels familiars dels ingressats pel tracte rebut. Bàsicament pel temps que varen estar a les mans del personal sanitari. De fet però, alguns cops el malalt ja ha traspassat i per tant, en sentit  estrictament professional i tècnic, la actuació havia acabat en fracàs i, tot i així, s’agraeix. Probablement és l’únic cas on passa”. Però, què agraeix tota aquesta gent? Dons, sens dubte, la atenció rebuda, la cura. La gent allò que lamenta més és que no la tractin bé. M’explicava que un dia en una crisi, el varen haver d’ingressar i tot un grup de metges i personal l’atenien, enmig de tubs, aparells, injeccions … De sobte una infermera li va posar la ma damunt la seva. Es va posar a plorar. Li varen demanar si li feien mal, i els va respondre que no,  gens, tot el contrari, només que li emocionava molt i agraïa l’escalf d’aquella ma… Quan dic que s’ha de transmetre esperança, la resposta estricte a la pregunta seria si, jo he procurat sempre transmetre-la. Ara bé, probablement és deu més al fet de ser pare que de ser periodista. Quan ets pare no et pots permetre no fer-ho. I això que he practicat dins la família, també he procurat dur-ho a la feina. I en cap cas des d’una posició, diguem-ne, paternalista vers ningú. Analitzant-ho per passiva, penso que no et pots permetre davant d’un auditori massiu, transmetre desesperança. Seria un delicte! Entre altres raons per que no crec que el mon sigui un desastre, ni tampoc que estiguem condemnats a que tot vagi malament. Així que efectivament, he procurat incloure sempre l’esperança dins la meva activitat periodística i fer que en sigui el sentit de la mateixa. Miro d’acompanyar la gent, fer-la sentir que no està sola, mirar d’explicar-ho tot ben clarament. Estalviar-los la percepció que hi ha coses que no s’entenen, perquè sembli que hi ha una superestructura de poder i s’arribi a pensar que si es fa així, deu ser per alguna raó… Dons no. Gairebé tot s’ha de poder entendre i per tant s’ha de poder explicar. »

–Però això no tots ho fan, ni entre els més grans de la ràdio, on fins i tot en algun cas hi ha gent que et diu que escolto aquella ràdio per que em diu la veritat. Alguns venen veritats, enfront un públic que per la nit es posa a escoltar i no vol res per pensar. Em sembla que alguns àmbits de la comunicació actual, han canviat el discurs de l’anàlisi deixant-se portar per tot això.
«Anem a pams. La veritat. Fa poc vaig moderar un debat on un filòsof ens va ajudar amb la seva visió. Què és la veritat? Alguns en tenen una, d’altres un altre i molts no en tenen cap. Fins i tot viuen  en la mentida. Recordo haver-me referit a un episodi de l’evangeli, on Jesús enfront de Pons Pilat, poc abans de ser crucificat i per tant, ja sense escapatòria, li digué “jo soc l’enviat de la veritat”, i Pilat li respongué “i què és la veritat?”. Jesús no va respondre. Llavors li vaig demanar al filòsof, per què Jesús no va respondre? Em va dir, perquè era una pregunta impertinent. Perquè en el fons tots sabem quina és la veritat. La veritat està dins nostre. Tots sabem quan una cosa és veritat o quan és mentida.
»Tornem però a l’esperança. Recordo un cop que vaig anar a veure una cantant, que m’agrada molt, per les vostres terres, allà a Cap Roig. Era Diana Krall. Ella, en ple concert, adreçant-se al públic, entre d’altres coses digué: “estic molt contenta de cantar per vosaltres aquesta nit”. Aquesta frase em va agradar tant, que la vaig adaptar al meu programa diari a Catalunya Radio. Jo hi deia, estem contents de treballar per vosaltres un matí més. O alguna adaptació posterior, com ara, estem contents de matinar per vosaltres, frase que era rebuda entre el meu equip amb llançament d’objectes… De fet a ningú, tampoc a mi, li fa il·lusió aixecar-se cada dia a quarts de cinc del matí. Jo això ho he practicat bastant i algun d’aquests grans que dieu, dons no ho practiquen gens ni mica. Fins i tot a cops sembla que fan el contrari. Això penso que sense ser-ho te elements de virtut. De fet la gent espera que aixequis una mica el llistó. Per fer el mateix que faig jo, la gent pensa, dons no se si paga la pena. És el mateix que deia al meu programa de llavors, l’Emili Teixidor quan feia la crítica dels llibres. Deia “els bons llibres, s’identifiquen, dons costen una mica de llegir. Només una miqueta, suficient com perquè un cop hi entres, acabis rebent una retribució del llibre. T’ha pagat la pena l’esforç”. A la radio, sense fer-la poc entenedora, dons també cal aixecar-li el llistó. »

Sense ni adonar-nos, ens han retirat el plat de l’entrant i servit el principal, un magnífic llobarro a la planxa amb ofegat de pèsols i shitake.

–Parlem de les tertúlies. Són molt repetitives amb pocs tertulians i sempre els mateixos.
«És veritat. Però passa quelcom diabòlic. S’ha convertit en una especialització. No és fàcil ser tertulià i fer veure que saps de tot. Per la pressió de les audiències, se sap que hi ha tertulians que agraden molt i enfrontaments entre alguns tertulians, que també. Es clar, llavors passa que quan tens un programa de moltes hores, saber que tens uns tertulians que et cobriran una part del temps amb audiència, és tot un valor.»

–Tinc la sensació que la producció de premsa esportiva està per damunt de la mitjana d’interès al respecte del país. Perquè passa tot això?
«Hi ha uns interessos molt grans. A més són una vàlvula d’escapament, a cops induïda. Són distracció, darrera la qual hi ha un gran negoci, particularment televisiu. Ja en Josep Pla, el primer cop que va veure televisió, als anys 50 als EEUU, ho va resumir esplèndidament. “Quan surt gent parlant, és més aviat ensopit. En canvi veure-hi un partit de beisbol resulta d’allò més interessant.“ Els esports amb la seva incertesa i moviment constant estant fets per veure’ls per la televisió. A més te un gran atractiu i hi ha molta passió. Es diu que es pot canviar de feina, de parella, de religió, però mai de club. »

–Amb el ventall d’impactes, de notícies que es produeixen en el mon cada dia, com és que les portades, les editorials i bona part dels articles dels diaris acaben sent quasi clònics? És seguidisme d’uns amb els altres?
«Dons perquè ens fa angunia no coincidir i que sembli que no ens estem assabentant. Hi ha una certa al·lèrgia a ser diferents. Ara bé, objectivament hi ha dies en que la notícia important és una i no un altre. Llavors només pots aportar-hi la teva visió. Finalment, alguns cops no s’ha treballat prou per traure les teves pròpies notícies, en molts casos per una qüestió pressupostària. Investigar és car.»

–Perquè els cicles de les notícies? Hi ha temes que es perllonguen en el temps, d’altres desapareixen i finalment uns altres són cíclics, …quines són les lleis que governen tot això?
«A banda de les derivades dels cicles estacionals… com ara la castanyada a la tardor o la grip a l’hivern, en temes de política o internacionals, quan ets corresponsal per exemple, t’envien a tota mena d’events, un terratrèmol, un huracà,… llavors allà la pregunta diària de tots els periodistes desplaçats, dels diferents mitjans, és sempre “i tu quan tornes?”. De sobte algú et comenta que avui jo ja no he estat portada de les notícies i de sobte s’encomana i passa arreu, i resulta que ja pots tornar. Altres cops es tracta de raons amb fonaments d’audiència i fonaments econòmics. Tenir un corresponsal lluny és car. Finalment hi ha interessos. Si al govern espanyol li interessa fer notar que la UE està al seu costat en la qüestió de Gibraltar, dons la notícia s’hi estarà dies.»

El debat arriba a un punt amb una qüestió molt interessant, potser és menor, però en tot cas equivalent i paral·lela, la que a alguns membres del grup ens ha preocupat enormement, bàsicament per vivències personals amb aquestes mateixes tertúlies i algunes entrevistes publicades en la etapa anterior. Entrevistes  que encara que només es va donar en tres casos, sabem no havien agradat prou a alguns dels convidats afectats. Es tractava d’un ús de titulars i anotacions emfatitzades al marge que en algun cas eren  irrellevants però resultaven cridaneres i que els periodistes dels mitjans havien amanit pel seu compte sense ni informar prèviament, amb l’argument que formaven part d’un conjunt aprovat per l’entrevistat. No podíem, ni volíem  admetre, i sobretot entendre que el lector podria anar pel davant de l’entrevistat i la seva veritat interrogada. Incidències afortunadament aclarides i creiem que ja resoltes des d’aquesta tercera etapa dels sopars. El primer intent d’abordar el tema, va ser amb un abordatge previ des de la postveritat, però no hi havíem entrat de ple. Ara sembla que si. Veiem…
–Una qüestió important per la gent, seria entendre com enfoqueu la situació derivada quan un forma part d’una notícia o és notícia i els periodistes hi accedeixen i ho volen posar en evidència. Resulta que les coses passen en postveritat. És a dir el que expliquen, no és el que ha passat. Queda transformat d’alguna manera. Quan et passa això tens realment por de com explicaran la notícia i agrairies molt que et diguessin  “perquè no et mires el que he escrit i esmenes el que no estigui prou bé?” Perquè als metges, ens exigeixen super-especialització, però als periodistes generalment no. Sovint s’escriu amb massa generalitats i es perd la veritat, en post d’un sensacionalisme o que sigui més patent. Quina percepció en teniu de tot això?
«La percepció que no t’equivoques, és lamentable. És un dels problemes més greus que tenim. El pitjor és que algú et truqui per dir-te que vares publicar una cosa que no era gaire exacte. Perquè a més segueix amb la frase fatídica “si tot ho tracteu igual, com deuen ser les notícies?”  Com ho tractem? Dons va per barris, per periodistes… Quan hi ha informació molt especialitzada, cal ser molt curosos. Però també va en les dues direccions, quan algú ens demana que hi anem per publicar alguna cosa que de fet semblaria molt rellevant i probablement resulta que no ho era tant, però es clar al demandant li fan la onada. Però és veritat que és un fracàs estrepitós que li diguin això a un periodista.»

Arriben a taula les postres, tiramisú de maduixes.

–Canviant de registre, quina és la teva experiència a América?
«Heu repetit mai de convidat? Ho dic per que la resposta haurà de ser llarga eh? »

–…doncs a veure si podem afinar… Quina diferència hi ha entre la publicació de mentides aquí o fora, particularment als EUA?

«Allà tenen els mateixos problemes que aquí. Ara bé, la mentida, particularment als EUA, està molt penalitzada. Tot i  la qüestió de la postveritat, que un president mentint hagi guanyat les eleccions, els te més que confosos. Penseu que un president va haver de dimitir per mentir. I això els fa sentir-se orgullosos, tot pensant i dient quina democràcia més bona que tenim. Però la qüestió no és exclusiva del president, ho és a tots nivells. Recordo que durant més d’una dècada, la productora i cadena de ràdio i televisió NBC, una de les més grans dels EUA, tenia un presentador d’informatius molt solvent de gran seguiment i prestigi, en Brian Williams, que sortia cada dia a partir de les 19h., que és quan allà fan les notícies. De fet  portava més de 20 anys treballant a la casa amb un èxit notable. Quan feia poc més d’un més que havia renovat el contracte amb la cadena, per cinc anys més a 10 milions de dòlars l’any, es va obrir una gran polèmica en relació al seu relat a la NBC Nightly News sobre com, mentre cobria la Guerra de l’Iraq, l’helicòpter en el que viatjava amb el seu equip l’any 2003 va ser atrapat per un coet RPG (Rocket Propelled Grenade) i obligat a aterrar. La explicació exacte de la wiquipèdia és: “L’equip de la NBC News va ser rescatat i mantingut en vida per un escamot de la infanteria mecanitzada. Érem els americans més al nord de l’Iraq. Portàvem unes seccions de ponts per que el Regiment tercer d’infanteria pugues creuar el riu Èufrates. Dos dels quatre helicòpters varen ser atrapats per foc des de terra, inclòs l’helicòpter en el que jo viatjava, que va ser tocat per coets RPG i foc d’ AK-47.” La seva versió va ser immediatament criticada per Lance Reynolds, un enginyer de vol que anava en un dels tres helicòpters atrapats. Reynolds i altres companys varen explicar al diari militar Stars and Stripes que l’helicòpter de Williams va arribar una hora després de l’incident. Al programa de NBC Nightly News del 4 de febrer de 2015, Williams es va disculpar públicament, deixant clar que havia comès una errada al recordar un incident de feia 12 anys. El 10 de febrer de 2015 Deborah Turness, presidenta de NBC News, va publicar una nota de suspensió de feina i sou per 6 mesos per a Brian Williams. El programa congregava una mitjana de 9,4 milions d’espectadors en el seu noticiari de la tarda i era el més seguit d’aquella franja. Dies després es publicava que el programa havia perdut per aquest fet més de 700 m. espectadors. »

–Però, hi ha més coses diferents als EUA?
«Moltes, unes bones i d’altres no tant. Hi ha un entusiasme ambiental sensacional. La gent te ganes de fer coses. Jo ho vaig veure molt amb els col·legues a la feina, però sobretot portant els nens a l’escola. Allà veus com és un país. Culturalment està malt vist que un nen, nena, noi o noia, vulgui passar desapercebut el temps d’escolaritat des del pupitre del darrera… Has d’intervenir, no pots fer veure que no hi ets… »

–I, perquè has d’intervenir a l’aula?
«Dons per la mateixa raó que t’ensenyen a parlar en públic. I tots són molt bons parlant en públic. Dons per què després t’has de vendre. Has de vendre la teva feina, has d’aconseguir que et contractin a tu i no a un altre,… Per tant has de ser bo parlant.»

–Algun exemple concret?
«Recordo un noi, és xec, llicenciat allà en ciències físiques, doctorat a Paris a l’institut Marie Curie i, que els seus caps de tesi, en acabar-la, ambdós eren dos premis Nobel, com era tant brillant immediatament li varen donar feina a Harvard com a professor no numerari. Quan li comentava que això sol demostrava el seu alt nivell, ell em respongué que no m’ho cregués pas. De fet és la feina que els americans no volen fer. Què vols dir? li vaig preguntar. Si tots els americans que podrien estar fent de catedràtics a Harvard, de fet estan a Wall Street, dons com són molt bons en la seqüenciació, dons són molt bons en càlcul i a l’hora de preveure moviments a la Borsa i se’ls emporten….  Per tant quedem els europeus. I ara jo trobaré feina a Europa, en haver passat per Harvard tots els europeus em volen. Aquest tipus tant brillant, un dia va rebre dues ofertes. Una per anar a l’Institut Max Planck de Leipzig i l’altre per crear un laboratori a la Universitat de Santa Bàrbara a Califòrnia. Per decidir va mirar a internet on hi havia més hores de sol i .. es clar va anar a Califòrnia. Em varen col·locar un laboratori amb vistes a la platja, amb 10 milions de dòlars i em varen dir, bé fins aquí hem arribat, a partir d’ara t’has de buscar la vida. Ell és un investigador de primer nivell. I per tant, va afegir, em passo moltes hores de la meva feina, anant a cercar finançament. La meva feina principal és dons polir bé els arguments per tal que triïn el meu projecte i no el del meu contrincant. Per tant als EUA, el que no comunica, no guanya! És un fet diferencial. Hi ha un sentit de la responsabilitat individual molt gran. Allà t’ho has de guanyar tot, ningú s’espera a veure que em donarà l’estat o… cal que t’ho guanyis tu.»

–Quina és la contrapartida de tot això?
«El sentit de la responsabilitat individual és tant gran, que sovint es cau en l’individualisme. Sovint la societat desapareix i només hi ha l’individu. Vaig coincidir allà en tot el procés de la reforma sanitària de l’Obama, que es va acabar força a mitges. Inicialment l’Obama, volia fer una oferta pública de salut. Però ni el seu propi partit el defensava. La llibertat és per damunt de tot. Els hi deien que no podrien tenir la llibertat d’escollir el seu metge i coses així. Un cop vaig assistir a un míting a favor de la reforma, dons en volia fer un reportatge. Naturalment hi havia els contraris protestant i, alguns, amb pancartes amb l’Obama amb el bigoti nazi i demés. De sobte una Sra. se’m va acostar i em va dir “si jo tinc la sanitat assegurada, quin incentiu tinc per llevar-me cada dia per anar a treballar?”. “Això és d’un país socialista.” O també deien, “perquè haig de pagar la malaltia d’un altre? Si ha fumat o begut…”. També que “vostès molt presumir del seu sistema públic, però es curen gràcies als fàrmacs que inventem als laboratoris americans… gràcies als diners que guanyen els laboratoris, que tenen un incentiu molt fort a espavilar-se i cercar les millor molècules i fórmules per trobar el remei per a les malalties”. Hi insistien, malgrat els deia que molts americans però, no s’ho podien pagar… »

–La llibertat, convençuts des de petits que són el millor país del mon, que Deu el primer que va fer va ser Amèrica,…
«I tant, fixeu-vos per exemple, que encara no ha sortit cap president dient que és ateu o que no es creient. Després faran el que els semblarà, però és així. El que és segur però, és que són una societat molt dinàmica i molt àgil. Per exemple, quan jo vaig anar cap allà, vaig pensar, ostres ara t’hauràs d’adaptar, no només per la ciutat, o una llengua diferent —soc dels que a l’escola vàrem estudiar francès com a segona llengua— principalment per la cultura. De fet tota la família ens vàrem haver d’adaptar. Recordo que al principi, cada nit durant el sopar, tothom explicava la seves petites facècies o desgràcies del dia… al final però, tot va millorar i tot va anar perfecte. De fet, va anar tant perfecte, que vaig descobrir un fet terrible. I és que l’esforç d’adaptació més gran, l’he hagut de fer quan he tornat! I això que jo hi vaig anar força gran i amb la idea de tornar. Sabia que el meu futur estava aquí. Hi ha problemes a tot arreu i allà també en tenen, però hi ha aquesta empenta i ganes de fer coses. »

–Per fer d’advocat del diable, —un gironí que fa vint anys també va viure als EUA, s’anima i interromp— em sembla que aquí dels americans en tenim una percepció idealitzada. Fins i tot a nivell cultural, la mitjana aquí és superior, així com la capacitat de pensament. Aquí, a més, tenim moltes coses molts millors. Es mentida que sempre diuen la veritat. Diuen els que els convé en cada cas. No hi ha gent més hipòcrita que l’actitud i la societat americana. Nosaltres els donem uns valors que sovint no tenen. Només parlen de qüestions irrellevants. Subverteixen la ètica i l’apliquen com volen. Els admiro en moltes coses, això si. Creuen, però que són superiors i són una colla de brètols. Tenim una visió totalment equivocada d’ells. Recordo que vaig anar-hi a treballar i sovint em deien que havien de parar dons estaven cansats. Nosaltres treballem molt més i no ho diem gairebé mai si estem cansats. Bé, podria seguir però ja s’ha entès, de fet la intervenció també pretenia deixar-te temps per menjar…
L’esclat de somriures, impressionant, va anar in crescendo al llarg de la intervenció…
«Veig que vares tenir una mala experiència. He estat escoltant tota aquesta formidable reflexió i professionalment estava pensant, ara a aquest home potser l’hauria de fitxar com a tertulià? o… potser l’hauria d’entrevistar? … aquí hi ha tema…»

…el riure col·lectiu de nou s’ha reprès i ara ja és ensordidor…
»Cadascú te la experiència que te, això està clar. Quan al treball, jo el que he vist, és que allà comencen a treballar molt d’hora, van a dinar en mitja hora i a les 17h. tothom plega. Entre d’altres raons perquè sovint tenen més d’una hora, a cops fins i tot dues hores, de desplaçament fins a casa seva. A més, es considera que el que no hagis fet fins les 17h, ja no ho faràs, entenen que si et cal més temps, ets un inútil o un dropo. En canvi aquí a les 17h, després d’un àpat copiós, comença una segona jornada…
»Altrament, puc estar d’acord amb la qüestió de la hipocresia. Com a conseqüència de la competitivitat, si que és veritat que hi ha gent que et saluda i fins i tot hi mantens una bona conversa, però si comprova que no li aportaràs res, dons de sobte, passen de tu. Recordo que en arribar a Washington, ens varen convidar a una festa del veïnat. Dons be, un dels veïns se’m va apropar, em va saludar i em va dir “m’han dit que ets espanyol, que treballes a l’ambaixada?” Li vaig respondre, no soc periodista. Sense esperar més, em va deixar amb la paraula a la boca i se’n va anar. Un altre, mentre jo voltava per la casa, com s’acostuma a veure a les festes de les pel·lícules de Woody Allen, se m’acosta i em pregunta, “nou pel barri, eh?”. Li dic, si ens acabem d’instal·lar amb la família. Ara mateix ja tinc les dues filles a l’institut i a l’escola de primària i el noi a la universitat. “A una universitat americana?” Li responc, si es clar. I directe, sense embuts, dispara “I com s’ho fa per pagar-la amb un sou de periodista?”. Volen saber el teu secret. Quan has aconseguit algun èxit volen saber com t’ho has fet. »

–Efectivament, de la teva reflexió sobre el periodisme, és molt rellevant tant la veritat, com donar un missatge d’esperança. Ara bé, tot pensant en el procés actual amb el referèndum, amb tot el que es diu i surt, quan creus que hi ha de veritat i quan d’esperança?
«La pregunta, no? …
«El problema seria que esperança fora el mateix que propaganda, llavors si que tindríem un problema greu. Fins on jo sé, fa uns mesos hi havia polítics que en privat deien una cosa i en públic un altre. En públic deien “o referèndum o referèndum” i en privat “no podrem fer el referèndum i farem unes eleccions”. No tots, alguns. Fins on jo sé, això, ara no ho diuen i pensen fer tots els possibles per convocar i fer el referèndum.
»Això si, hem de constatar que durant aquets darrers temps, em sigut testimonis d’un canvi extraordinari, en la percepció que milions de catalans teníem en relació al nostre país i de la seva relació amb Espanya. És un canvi, que molts no hauríem pensat que veuríem i que no sabem on ens portarà, probablement dependrà si alguns més s’hi afegeixen o no. Hi ha raons molt objectives per voler canviar les coses. El tipus de relació que l’estat espanyol vol mantenir amb Catalunya, és indigne, insuficient i mereix ser canviat. Del meu punt de vista, és impresentable tot el que hem rebut des de la reforma de l’Estatut fins ara. Quina capacitat tindrem per canviar-ho? caldrà veure-ho. Recular a la situació actual, no és ni digne. Jo mateix, soc uns dels que està molt content o, si ho voleu orgullós, en aquest sentit, de pertànyer a la generació de catalans que s’ha plantat. I que a més ha proposat una solució democràtica i pacífica. No ha trencat res. Això sol, ha valgut la pena. Mereix ser reconegut. Si a més aconseguim fer la solució guanyadora, serà fantàstic. Aquesta, poc o molt, és la línia editorial que expressa el diari Ara. Ara bé, ha de quedar ben clar fins i tot per raons d’ordre deontològic, a banda que vulguem defensar el referèndum o fins i tot que vulguem el si a la independència, en cap cas deixarem d’informar o, quan calgui, de criticar al govern…»

–Quina és la situació actual del diari Ara?
«Tenim 38.500 subscriptors, en paper i digital. Som el segon diari, quant a nombre de subscriptors de Barcelona. Per la crisi econòmica, enguany hi ha diaris que volen passar els lectors de paper a digital. Nosaltres no, procurem portar el client digital al paper, amb una oferta mixta digital entre setmana i en paper el cap de setmana. Per sort en ser un diari jove, no vàrem cometre l’errada de no cobrar pels continguts digitals. Així, només els subscriptors tenen tot els continguts al seu abast en format digital. Per nosaltres els subscriptors són molt importants, ja que ens han de garantir major independència en dependre menys dels anunciants, ja siguin públics o privats. De totes formes, tots tenim un problema amb el paper, ja que cada cop es ven menys diaris en paper. Es clar que es tracta d’un negoci en regressió. Costa molt veure joves llegint diaris en paper. En vendre menys paper, hi ha resistència per part dels quiosquers, al marge que cada cop hi ha menys quiosquers. Caldrà recórrer a forns, gasolineres, … »

–És rellevant la distinció entre continent i contingut.  La funció del periodista, com molt bé deies rau en el contingut, però pel receptor el continent és molt important. Els nostres joves llegeixen diferent, esteu estudiant, en el sector, com ha de ser el millor continent per tal que els joves s’hi interessin i entenguin que explicar el què de la cosa, que fa el periodista, és el que marca la diferència?
«Probablement els més grans, com el New York Times tinguin equips de gent estudiant això. La resta després el que acostumem a fer és seguir-ho un cop analitzat i posat en context. De moment nosaltres actuem intuïtivament. Procurem fer-nos trobadissos allà on hi ha públic jove. Per exemple, procurem anar a instagram o a twitter (facebook no, que ha passat a ser dels pares…), intentem adaptar-nos al seu llenguatge que és audiovisual, per això fem molts vídeos també, i a l’hora d’explicar els perquès mirem de ser sintètics. Per exemple, emprem recursos com aquell de “5 raons per les quals Trump va guanyar la presidència”. Procurem esquematitzar la notícia, de forma que els joves lectors rebin els perquès en forma curta i comprensible, sense perdre’n rigor. Des d’aquí facilitem ampliar la informació a qui en vulgui més elaboració, amb un accés fàcil a la noticia tant de la web com al diari de paper, des de l’ordinador, tauleta o smartphone. Es a dir, cerquem formats més atractius, però sobretot que els siguin útils.»

–És a dir que us sotmeteu a la dictadura del clic, de forma que empreu les fórmules més atraients per tenir més clics…
«A mi em fa molta ràbia aquesta dictadura. Es basa en que quan més clics tingui la notícia, més et pagaran els anunciants de la web. Coses així com “la piulada més sorprenent de Gerard Pique”. El titular no et diu res i per tant hi has d’entrar. Això és anti-periodístic. El titular havia de contenir la notícia. No es fan titulars informatius, sinó anuncis per que hi entris. Nosaltres intentem no caure en això. Només procurem crear un cert interès per què hi facis click, però no a base de sacrificar la comprensió total de la notícia.»

–I quan a l’emmagatzematge d’informació, ara potser els nous formats es perden més ràpid, hi feu alguna cosa per facilitar-ho als joves, que també guarden i comparteixen coses, com fotos..?
«Bé, a banda del mantenir el nostre propi arxiu i facilitar-ne l’accés en alguns casos al llarg del temps (exemple l’arxiu fotogràfic o vídeos diversos, com entrevistes,… tots ben ordenats i classificats i disponibles a la web), nosaltres per exemple el que fem és pagar a Facebook perquè ens situï bé una notícia. »

–Quina importància tenen les col·laboracions, semblarien fonamentals per ajudar a crear opinió, no?
«Tenen un paper molt rellevant, ara bé un diari només de col·laboradors no seria viable. Al diari li calen exclusives. Sempre hi ha d’haver un enfocament editorial de les notícies, que no es pot fer amb col·laboradors. Notícies que els altres no tenen o que escriuen diferent. Ara  bé tenir una bona nòmina de col·laboradors que són seguits, si que és important. »

–Abans parlàvem de notícies en forma cíclica. Que ho fa que de sobte surt una notícia dient que a l’Àfrica es moren de gana, quan això els passa  tot l’any?
«A vegades perquè hi ha anat l’Angelina Jolie, a vegades derivat que un equip de periodistes d’una cadena de televisió americana hi ha anat a fer un reportatge, a vegades és que convé parlar malament d’aquell país, a vegades és que un corresponsal d’algun mitja que és allà si deixa caure o ha sentit alguna cosa i en parla pel twitter … cada vegada és atzarós. »

–Que tal va ser la experiència d’assistir al sopar de periodistes amb el president Obama?
«Bé, te molta gràcia. Al president Obama l’he vist una vintena de vegades. Entre elles ben d’aprop, com per exemple al despatx oval quan hi ha anar el president Zapatero. Es clar aquest és un dels privilegis de la nostra feina, poder estar aprop dels llocs i dels personatges més rellevants i poder copsar-los més enllà de les paraules… Ara bé el sopar de periodistes és una fira de les vanitats. Es tracta que et vegin i que siguis vist. Tenir la taula més pròxima a la presidencial. Per tant tots els corresponsals estrangers ens ubiquen al final i ben lluny, tot i que des d’allà te la gràcia que veus ben aprop totes les personalitats quan entre i surten. No és el cas del president que entra i surt per un altre lloc. És molt divertit veure-ho. Hi ha tots els que veus per la televisió. Col·legues, polítics nord-americans,… Hi ha una gran litúrgia quan arriba el president, fins i tot militar. Lloguen els marines que toquen en diferents moments de l’acte, com a l’entrar el president, junt amb la companyia d’una secció abanderada, de cada arma de l’exercit. »

–I el discurs del president, irònic, atrevit,..? És el dia que amb les crítiques a Trump, el darrer cop el va fer decidir a presentar-se, no?
«Efectivament, la de vegades que el president Obama deu haver pensat en aquell sopar… Ara bé, tot i que s’ha de dir, Trump no s’havia portat gens bé, particularment amb la campanya dient-li que no podia ser president dons no era nord-americà, no havia nascut als EEUU i que era musulmà. De fet, era menystenir-lo… Llavors el president Obama en el discurs del sopar aquest, el va allisar. Als EEUU tots els actes han de ser profundament entretinguts. Per això els Òscars han de ser divertits i això arriba fins el president. Cal ser divertit. En general, la política també te aquest aspecte d’espectacle, en el que, tot cal dir-ho, són imbatibles. »

–Però quin espectacle s’han cregut els americans, per votar a Trump com a president?
«Bé, hi poden haver moltes raons. Posem que no es creien a Hillary Clinton, que no la veien com un agent de canvi… O, per les conseqüències d’aquell missatge tant tòpic, que corre molt i va funcionar amb el Brexit a Gran Bretanya o recentment a França, que diu que tots els mals venen de fora. Llavors es pot entendre, que alguns vegin bé un cert reforçament interior, tot volent recuperar una major sobirania, pensant que així aniran millor. O també, com és un empresari d’èxit que creava llocs de treball, també ho farà com a president. Penseu que als EEUU els multimilionaris són admirats.  Pensen que, per alguna raó han fet tants diners… això si, sempre i quan no siguin “garrepes” i tinguin fundacions o donin diners per a beques, o recerca o … Una altre possibilitat pot derivar del fet que hi ha un tipus de públic molt sensible als arguments de l’estómac, com quan diu “farem una gran mur”, o “cal guanyar totes les guerres”,… Penseu que hi ha molta gent capaç de votar contra els seus interessos, per votar per valors. Per això, hi ha treballadors que voten a partits de la dreta. »

–Això passa arreu, no?
«Però als EEUU és molt diferent. En general a la televisió el mon no existeix. Només parlen del mon, per parlar d’ells. És a dir, parlen d’Afganistan perquè hi tenen tropes, o parlen de París perquè hi ha hagut un atemptat terrorista, … parlen dels seus interessos al mon. A banda d’això, el mon com a tal no existeix. El mon és un lloc que te poc prestigi. Per contra els EEUU tenen tot el prestigi. »

–Quin és el valor que hi ha al darrera de la possessió d’armes, des de la perspectiva com a europeu?
«La llibertat. Tu tens dret a defensar-te i, a més, és un dret que els va donar Déu. A mi em deien, ah tu no vols tenir cap arma? I quin tipus de pare de família ets? Deixaràs que un dia entri un lladre a casa teva i us mati a tots…? El tema de la llibertat, aquesta també és una mentida! El que diu la Constitució americana, és “per defensar-nos dels abusos del govern, el poble podrà tenir armes i establir-se en una milícia ben organitzada“. Això dels abusos del govern ha caigut i es clar… Prové del moment que s’independitzen, que estaven molt escamats amb la monarquia, i volien estalviar-se cap tirà … »

Aquest cop va ser la Teresa, recentment escollida directora d’SkåI International —al darrer congrés mundial internacional de Mònaco per una gran majoria democràtica i, per tant, enguany formant part del seu comitè executiu—, la gironina qui li va lliurar, en nom de tots els assistents al sopar, una colorejada i bonica litografia del pintor barceloní Modest Cuixart. Cuixart, per la seva llarga estança a Palafrugell, on s’hi establí l’any 1971, es considerat sovint empordanès, si més no d’adopció. Es tractaria d’un treball posterior a la seva època informalista, amb textures lleugerament acolorides, i fins i tot del període estilístic de l’erotisme, on la seva tendència figurativa es va centrar en un interès especial en la figura femenina i en representacions un tant eròtiques. Tot recollint una certa herència d’ambdues, en aquest cas l’hauríem d’encabir en l’etapa de dones del barret. Més enllà del preciosisme formal de la seva trajectòria, en aquesta etapa hi ha un redescobriment del color, tal i com s’aprecia molt bé en aquest exemple.

I plegats ens vàrem adreçar al vestíbul, per tal de fer la foto de grup a les escales de l’hotel, mentre ens anàvem acomiadant individualment, també del convidat, d’una vetllada tant il·lustrativa i plaent.

Biografia (Viquipèdia, enciclopèdia.cat i CCCB )

Nascut a Barcelona l’any 1961, és llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Després de treballar a Ràdio Joventut i Ràdio Barcelona (hi dirigia els programes Àrea de gol i El contestador), on col·laborà amb Joaquim Maria Puyal i, després ja, a Catalunya Ràdio, també en les retransmissions dels partits del FC Barcelona, integrant-se al programa dirigit per Puyal  Futbol en català (des de 1981, catorze anys, en més de 800 retransmissions esportives dels partits del Barça). Entre el 1988 i el 1991 va presentar a TV3 el concurs Tres pics i repicó, a més de ser-ne guionista. Entre el 1992 i el 1993, el debat Polèmic. També ha estat guionista d’El joc del segle, La Lloll i El show de la Diana. El 1999 va co-dirigir i presentar Aquest any, cent! Va presentar i dirigir El Matí de Catalunya Ràdio, programa líder de la ràdio catalana del 1995 al 2008. Va ser, a més, un dels creadors de la versió radiofònica d’Alguna pregunta més? Va tornar a la TV3 el 2003, com a director i presentador d’una sèrie d’entrevistes en profunditat anomenat A contracorrent. Del 2006 al 2009 va col·laborar setmanalment a El club, d’Albert Om, amb qui participaria el 2010 en el programa El convidat. Del 2009 al 2013 fou corresponsal de TV3 a Washington. Des de llavors col·labora al magazín de tardes de TV3 Divendres.

Bassas es va implicar amb el diari Ara des del seu naixement com a articulista i accionista.  A l’estiu de 2013, va incorporar-se a l’equip directiu. Enguany és el director audiovisual del diari i partir del març de 2014 va dirigir i presentar un programa de televisió en línia titulat AraBassas. El podeu llegir i veure a Bon dia i L’anàlisi d’Antoni Bassas.

La seva trajectòria professional ha estat abastament premiada. Ha estat guardonat amb l’Ondas per l’espai d’humor Alguna pregunta més?, 1997, Òmnium Cultural al programa El matí de Catalunya Ràdio, 1998, Millor Periodista Esportiu pel programa de TV3 Aquest any, cent!, 1999, el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya, 2001; el Premi Ràdio Associació al Millor Professional pel conjunt de la seva trajectòria, 2001; Fundació Lluís Carulla, 2004, el Premi Nacional de Radiodifusió, 2005, el Premi Protagonistas, 2008, i el 2010 el premi Bloc Catalunya de l’associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement ) al millor bloc de política de l’any pel seu bloc La primera esmena. L’any 2015 rebé el premi de la Nit  de les Revistes i la Premsa en Català en la categoria de premi Especial a una Persona en reconeixement a la seva trajectòria.

És autor del llibre A un pam de la glòria, 1994, dedicat al període en què el FC Barcelona guanyà quatre lligues i la Copa d’Europa a Wembley.

9 Març 2017 at 11:12 1 comentari

Entrevista amb el Sr. Albert Cortina, director de l’Estudi DTUM, advocat i urbanista, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 4 d’octubre de 2016, vàrem preparar una entrevista amb el advocat, urbanista i director de l’Estudi DTUM, Sr. Albert Cortina que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat dia 31 de desembre de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a entrevista_sr_cortina_31122016

2 gener 2017 at 17:07 Deixa un comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 22.373 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Novembre 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers