Posts filed under ‘Metges’

Entrevista amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, publicada al Presència del diari El PuntAvui

Després de la tertúlia sopar del passat dimarts 2 de maig de 2017, com de costum vaig preparar el resum de la tertúlia i l’entrevista. El convidat a la tertúlia va ser el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director acadèmic de l’ICO/HUGTiP (Institut Català d’Oncologia/Hospital Universitari Germans Trias i Pujoj) i patró i director científic de la Fundació Interncional Josep Carreras (FIJC).

Derivat de l’acord amb el mitjà del grup El PuntAvui i el grup Sopars de Girona, l’entrevista es va publicar al suplement dominical Presència del PuntAvui, el passat dia 6 d’agost de 2017, el pdf el podeu accedir Presència_06062017_DrEvarist_Feliu-pàg3-4 i Presència_06062017_DrEvarist_Feliu-pàg1-2.

El resum el vaig publicar el mes anterior i també hi podeu accedir des d’aquí.

Anuncis

10 Agost 2017 at 14:14 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, el proper dimarts 2 de maig de 2017

El convidat d’aquest capvespre primaveral, arriba tant puntual, encara faltaven quinze minuts per l’hora, que només dos dels gironins el rebem, mentre ens saludàvem, al vestíbul de l’hotel Alimara. L’Arcadi que es reincorpora novament als sopars, després de l’accident en bicicleta elèctrica de cap d’any, i que afortunadament ha superat en forma totalment satisfactòria, m’acaba de telefonar doncs camí de Barcelona s’ha trobat amb un accident a l’autovia de l’Ametlla, que els han tingut aturats més d’una hora. Calcula arribar en mitja horeta i malgrat havia de fer-ne la presentació personal, demana que comencem. Decidim entrar al restaurant privat, on més còmodament asseguts farem temps per acabar de fer quòrum.

Per començar, i abans de subratllar algun dels trets bàsics de la biografia adjunta del convidat, impresa i a taula una per comensal, l’Enric agraeix al Dr. la acceptació de la invitació per a acompanyar-nos avui, i demana una estona de silenci, en memòria de Gaspar Espuña (a.c.s.), que ens va deixar a les 14h del dissabte passat, 29 d’abril. En Gaspar es va incorporar ben aviat als gironins fundadors del grup, entre els que hi podem comptar en Josep Puigbó, l’Arcadi Calzada, en Carles Llorens, en Quim Espona i en Lluís Busquets, i després d’anar per diversos restaurants de la ciutat, personalment va començar a gestionar els sopars, com per exemple amb un restaurant de l’hotel Plaza on hi tenia alguns lligams professionals. Va ser a l’any 95 on es va decidir la seu, vigent fins la data d’avui, del restaurant de l’hotel Alimara del grup CETT. Sens dubte durant aquests anys en va ser l’”alma mater” dinamitzant el grup i cercant aquells gironins per Barcelona, que varen ser el nucli i empenta d’aquests sopars. Precisament aquell mateix matí s’iniciava la cerimònia funeral, ben a prop d’aquí, al tanatori de la Ronda de Dalt, oficiat per un bon amic seu molts anys i d’alguns dels gironins del grup, Mossèn Batalla, amb la presència de les seves filles, un gran desplegament d’amics i col·laboradors seus del grup CETT, la “casa” que ell va fundar, i molts dels seus amics, entre els que ens comptàvem alguns dels gironins presents. Tot seguit alguns dels familiars, col·laboradors i amics van prosseguir la cerimònia amb el trasllat, nova cerimònia i enterrament de les despulles al cementiri de Sant Cristòfol de les Fonts, ben proper del Mas Cadevall on havia iniciat els seus primers anys de vida i on hi descansen les restes d’alguns seus avantpassats.

Alguns gironins inicien la represa de la conversa, un cop vam donar per acabada aquella tant intima i sentida estona, tot afirmant, crec que molt encertadament, «a en Gaspar, aquest silenci l’hagués emocionat i agradat, i molt».

«Una cosa sí que us voldria destacar», prosseguí l’Enric, «i és que més enllà de la eminència professional del Dr. Feliu és destacable la seva gran i profunda humanitat. Unes paraules que l’Arcadi m’ha demanat fer explicites»

«Amb l’Arcadi, a més, em consta la gran proximitat i amistat, més enllà de compartir patronatge a la Fundació Josep Carreras, que el Dr. Feliu li va demostrar, fent-li visita d’amic cada dia, en un o altre moment, a l’Institut Guttmann, on l’Arcadi llavors seguia el protocol de la seva tant exitosa recuperació. I si em permeteu una llicència particular addicional, haig de reconèixer per vivència personal, que com em va passar recentment amb l’Hospital Sant Joan de Déu, ambdós són hospitals, clíniques o institut, que m’agradaria qualificar com d’alegres. Amb la companyia diària d’uns problemes individuals importants, sovint greus, permanents en molts casos i un tant depriments des de fora, però on els malalts i tot el seu entorn sanitari, radien una llum d’esperança i proximitat destacables, que us ben asseguro, encomana. Una tasca lloable i destacable que han aconseguit els grups humans i equips que les gestionen i que des d’aquí vull felicitar i encoratjar.»

Pren la paraula el Dr. Feliu, enllà d’agrair les paraules i la invitació, afegeix «en una nit de futbol europeu entre els dos grans equips de Madrid, la idea seria fer un resum del que ha estat la creació de l’Institut Josep Carreras per lluitar contra la leucèmia i també contra les demés malalties malignes de la sang. El primer que cal fer és distingir entre la Fundació Internacional Josep Carreras, privada, i l’Institut, públic, Josep Carreras de recerca. La Fundació privada neix l’any 1988. El Sr. Carreras, com sabeu, va ser  diagnosticat i tractat d’una leucèmia aguda al Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic de Barcelona per el Prof. C. Rozman i el seu equip. Es trobava a Paris rodant una pel·lícula i allà el va atendre el professor Jean Bernard, llavors el “rei Midas” de la hematologia a Europa i des de l’hospital Saint Louis de Paris, on li diu que te una leucèmia aguda linfoblàstica i se li afegeix, que vivint i sent de Barcelona, el poden atendre perfectament a l’Hospital Clínic, i igual de bé. Jo llavors estava a l’equip dirigit pel professor Rozman i era, cap de secció del servei d’hematologia biològica. Podríem dir que la nostra és una especialitat bilingüe. És a dir “toquem panxes i mirem cèl·lules” (de la sang). Això el Dr. Bordas, aquí present, s’ho coneix molt bé. Us puc assegurar, que jo m’he passat bastants hores de la meva vida assegut amb l’amic Dr. Miquel Bruguera, que heu tingut recentment aquí també de convidat, mirant biòpsies hepàtiques de malalts afectats per processos hematològics i aprenent molt d’ell. Haig de dir que el Dr. Bordas, és també un dels meus mestres en aquella època i he estat molt content de veure’l aquí. Bé, el vàrem ingressar i tractar al Clínic, amb una leucèmia que era del tipus L3, i llavors era un tipus de leucèmia amb un pronòstic i resultats gens bons. Les coses han canviat molt des d’aleshores i avui dia en aquest tipus de leucèmia s’aconsegueixen resultats molt bons en quant a supervivència i curació. Podem dir dons, que el Sr. Carreras va tenir molta sort, llavors, de sortir-se’n tant bé. Li fem tota la quimioteràpia al Clínic i la segona fase del tractament es fa a Seattle. S’havia de fer un transplantament de medul·la òssia, autogènic de progenitors hemopoètics, és a dir el donant de la medul·la era el propi malalt, dons no tenia cap germà compatible. Es decideix que es faci al Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle liderat per el Prof. E.D Thomas (premi Nobel de Medicina l’any 1990, precisament per ser pioner en la tècnica del trasplantament de moll d’ós) i el seu equip. Va ser el primer premi Nobel de Medicina, que es va donar al món de la clínica i no del laboratori com fins llavors. Vull afegir, i això s’ha dit molt poc, que  quan el Sr. Carreras va marxar a Seattle, a fer la segona fase del seu tractament, ja estava “curat”. És a dir estava en una situació de remissió completa, de forma que podríem dir que el transplantament posterior va ser per rematar la feina que s’havia fet aquí. Llavors es cura i torna a Barcelona.

»Amb la voluntat de retornar a la ciència i a la societat tot l’ajut i l’afecte rebut arran de la seva malaltia, i amb el compromís ferm de lluitar amb tota la força i voluntat possibles per aconseguir acabar algun dia amb la leucèmia, va crear la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la Leucèmia. Penseu que en aquella època els resultats quan a curació de les leucèmies, no eren massa alts, molt diferent a la situació actual.»

–Exactament, però de quines xifres estem parlant?
« Mireu, quan jo estudiava Medicina, als anys 60-70 els malalts de leucèmia es morien pràcticament tots. Als anys 80 i escaig, els percentatges de curació varen començar a créixer, sobretot al mon de la leucèmia aguda linfoblàstica i actualment hi ha determinats tipus de leucèmia, on el percentatge de curacions s’aproxima al 100%. Per exemple la leucèmia aguda linfoblàstica en els nens, amb factors de bon pronòstic, podríem dir que es curen un 85%. També determinats tipus de leucèmia aguda en adults, com la leucèmia aguda promielocítica tenen un percentatge de curació de l’ordre del 80%. Amb la leucèmia que va tenir el Sr. Josep Carreras, avui dia podríem dir que la curació està per sobre del 70% dels casos. El costat negatiu de la balança està en els malalts d’edat avançada amb leucèmia aguda mieloblàstica, on les taxes de curació són inferiors al 10%.

»Es crea la Fundació. Llavors a Espanya no hi havia un registre de donants de medul·la òssia.  Com aquest era un tema imprescindible per els malalts, calia aconseguir-ne un, i com aquest era un projecte que la Fundació no podia fer per si sola, ja que depèn de l’estat, es va optar per anar a cercar la Organització Nacional de Transplantaments (ONT), que depèn del Ministerio de Sanidad, amb qui vàrem arribar a signar un acord marc, l’any 1994. D’aquesta forma, una de les línies més importants de la Fundació Josep Carreras seria el que anomenem com a REDMO, és a dir el registre espanyol de Donants de Medul·la Òssia o de moll d’os, creat l’any 1991.»

–Però exactament, perquè es fa el REDMO?
« Dons per la necessitat de trobar donants fora de l’ambient familiar. Cal tenir en compte que quant, per raó d’una leucèmia o una malaltia  maligna de la sang, ens trobem que cal fer un transplantament de medul·la òssia, la possibilitat de trobar un donant compatible entre els familiars del malalt és només del 25%. I per tant era bo, crear un registre de donants a Espanya, que a l’hora estigués interconnectat amb tots els registres que ja hi havia en aquell moment al mon.»

–Quines són les xifres de donants?
« A Espanya enguany estem arribant a uns 300 mil donants de medul·la òssia. Sembla molt, no? Dons és poc. Encara estem a la cua en aquestes donacions, dons hi ha països com Alemanya que tenen un nombre de donants superior a 6 milions. Per posar-ho en context, en total, en tots els països del mon, estem connectats amb més de 30 milions de donants.»

–I quina és la probabilitat de trobar un donant compatible?
« La possibilitat de trobar un donant que sigui compatible amb  qualsevol de nosaltres, que millor no ens calgui, és d’un entre 30 o 40 mil. Per fer-ne un símil fàcil, penseu que tot el Camp Nou, quan es ple a vessar, per exemple per un partit Barça-Madrid, només hi podríeu trobar dues-tres persones que us fossin compatibles. Avui dia, gràcies al REDMO, estem en un 83% de possibilitats de trobar un donant en menys de tres mesos de recerca.»

–Però només es pot fer transplantament de la medul·la òssia?
« Doncs no, amb els anys es va veure que tant la sang perifèrica dels adults com la del cordó umbilical dels nadons, estan plenes de progenitors hemopoètics, és a dir, cèl·lules mare de la medul·la òssia, de forma que es varen començar a fer trasplantaments de cèl·lules mare de sang perifèrica i de cordons umbilicals. Així enguany, a Espanya hi ha un total d’uns 65 mil cordons umbilicals emmagatzemats i a tot el mon uns 600 mil. La situació actual però, relativa al transplantament de cordó umbilical està bastant estancada. En el futur podria anar a la baixa, dons han arribat noves modalitats de transplantament.»

–Enguany doncs, tots els transplantaments aquí, passen per les mans de la Fundació Carreras, no?
« Dons tots no. La Fundació Carreras només s’encarrega dels transplantaments de donants no emparentats. Així a Espanya, si fem números rodons, cada any es fan uns 3 mil transplantaments de medul·la òssia, dels quals 2 mil són autogènics, és a dir, equivalents als que es va fer amb el Sr. Carreras. En aquest cas, no cal cercar donants, el donant és el propi malalt. Dels mil que queden, la meitat seran al·logènics emparentats, és a dir aquells en que el donant no és el propi malalt, sinó un parent, generalment un germà. L’altre meitat són els de donant no emparentat, que són els que gestiona la Fundació Carreras, i representen quasi cinc cents a l’any. La Fundació cerca la medul·la arreu el mon, on hi ha el donant compatible. Un cop es troba es recull en el centre que la capta, i es porta al centre hospitalari que faci el transplantament. Ah i viceversa, també des d’aquí s’envia medul·la òssia a un malalt que viu i es tracta en un centre hospitalari de l’estranger.»

Arriba l’Arcadi, i el Dr. exclama, «home, amic meu, t’estàvem esperant, dons estàvem dient que quan arribessis podries prosseguir tu el relat, ja que t’ho saps tot». I després d’un esclat de somriures generalitzat,  l’Arcadi, després d’excusar-se pel retard com a conseqüència de la interrupció a la carretera per un accident, afegeix, “a mi em feia especial il·lusió presentar-te per vàries raons. Primer, perquè estem junts a la Fundació, segon, perquè ha estat una de les meves ànimes espirituals, materials i mèdiques en el meus procés de recuperació i, tercer, perquè puc dir que el futur de la Fundació i del proper Institut, és gràcies a ell. I per tant em feia especial il·lusió venir. És dels primers actes amb força gent al que assisteixo. I tenia clar que amb el Dr. Feliu de convidat, hi havia de ser.“ I després d’un breu intercanvi personal amb els assistents, reprenem la tertúlia, quan feia ben poquet que ens havien servit l’entrant.

“Ajoblanco” de meló amb sardina escabetxada, cecina i alfàbrega, acompanyat per un celler català amb un vi blanc d’un coupage de varietats macabeu (65%) i malvasia (35%) D.O. Penedès, el Floral del celler AT Roca. En resulta un vi fresc en boca, lleuger amb alguns tocs dolços i florals, afruitat i amb suau color groc, prou brillant i lleugerament daurat. També d’un vi negre, de la D.O. Terra Alta, en concret, i del jove celler Altavins, l’Almodí. Només amb una varietat de raïm, la garnatxa peluda, amb 14,5 graus es mostra rodó, suau i molt golós. Amb aromes de fruita madura, és un vi jove per degustar els propers dos anys.

–I la medul·la espinal?
« La medul·la espinal forma part del sistema nerviós i es troba dins del canal vertebral, no dins els ossos. El cervell i medul·la espinal, no tenen res a veure amb la medul·la òssia, que està a dins els ossos i que és la fàbrica de la sang. A la medul·la òssia és on es produeixen els glòbuls rojos, els blancs i les plaquetes, que són les cèl·lules de la sang. Són per tant coses completament diferents. Tant de bo que algun dia, també es puguin fer transplantaments de medul·la espinal, de forma que els malalts paraplègics i tetraplègics poguessin recuperar la mobilitat.»

–Així dons els transplantaments de medul·la òssia són com unes transfusions de sang?
« Dons si, s’hi assembla, es cert. De fet quan vàrem començar, només hi havia un procediment de obtenir medul·la òssia, que era punxar els ossos, les crestes ilíaques anteriors i posteriors. I això es feia al quiròfan. Dues hores i mitja de procés, amb anestèsia general del donant i calia fer de 200 a 400 puncions a l’os, i cada vegada extreure de dos a tres cms. cúbics de moll de l’os. Dons si en treies molt, arrossegaves molta sang però no cèl·lules mare. Al cap d’uns anys es demostra, que les cèl·lules mare del moll de l’os circulaven per la sang. Això ens va canviar la vida! Així, la majoria de transplantaments avui dia es fan amb progenitors de medul·la òssia, però dels que circulen per la sang. Per deixar-ho ben palès, els números de referència de l’any 2016, serien: si s’han fet 472 transplantaments de medul·la òssia de donant no emparentat, n’hi ha 358 de progenitors de sang perifèrica, 74 de medul·la òssia i 40 de cordó umbilical.»

–On està físicament enguany la Fundació Josep Carreras?
«La Fundació està establerta a Barcelona i té seus a Alemanya, Suïssa i els Estats Units.»

–Què més fa la Fundació, privada, Josep Carreras?
« Es donen beques, nacionals i internacionals, i ajuts per a la recerca. Hi ha la beca E. D. Thomas Post Doctoral Fellowship (1991-2013), les beques de la JC Deutsche Leukämie Stiftung (1995-2017), la beca José Carreras-EHA Young Investigator Fellowship (2002-2017), les beques espanyoles (1993-2010) i les beques presidencials (1993-2010), de les quals es manté la beca P/Albert Grañena. Com veieu algunes beques s’han hagut d’aturar, deixant només la beca de la fundació alemanya i les europees, tot plegat per la necessitat de fer guardiola per a la creació de l’Institut, públic, de Recerca Josep Carreras contra la Leucèmia.

També es donen ajuts per a la creació d’infraestructures hospitalàries i de recerca, així com activitat per a serveis socials. Així per exemple, hem creat la unitat de transplantament i tractament intensiu hematològic a l’Hospital Clínic i la de transplantament de progenitors hemopoètics de Can Ruti (HGTiP), ambdues finançades en gran part per la Fundació.»

–i quin cost tenien aquestes unitats?
« N’explico el detall. El cost per el funcionament de la unitat de Can Ruti es distribuïa entre sous del personal, medicaments, caríssims en aquest mon, i el banc de sang, també a un cost elevat. Era quan jo estava de director gerent a Can Ruti, precisament en uns temps on en Ramón Massagué, gironí del grup i aquí present, ens governava a tots, era gerent de l’Institut Català de la Salut i, llavors, el meu superior a la Fundació Germans Trias i Pujol. Dons bé, el Sr. Carreras proposava finançar la construcció de la unitat de transplantaments, que valia 160 milions de ptes.  Però llavors jo li deia que ens havíem d’esperar perquè el més car no era la construcció de la Unitat, sinó el seu manteniment. I no disposàvem dels diners per fer-la funcionar. Va ser al cap d’uns anys, quan varem aconseguir el finançament per el seu funcionament i vàrem poder crear la unitat. Calia disposar de la subvenció pública d’almenys un milió € anuals. Jo recordava molt bé la experiència, precisament d’un hospital, que va aconseguir diners per la construcció de la Unitat i la varen construir, però no havien aconseguit els fons pel manteniment i no va reeixir…no es va poder tirar endavant el projecte. Finalment, la Fundació Josep Carreras va finançar el 50% de l’obre, és a dir, 80 milions de ptes., l’altre meitat, derivat de la bona relació que teníem amb el Sr. Serra Ramoneda, llavors President de la Caixa de Catalunya, la varem aconseguir d’aquesta entitat (40 milions de ptes.) i els restants 40 milions els va aportar l’ICS, de la ma del Dr. José J. Navas, llavors Director de la Divisió Hospitalària de l’ICS.»

–Algunes altres infraestructures?
« I tant, un munt i, tant a Catalunya, com a Espanya o a l’estranger. Per exemple a Bellvitge, a la Vall d’Hebrón, a l’Hospital del Mar o a l’Hospital Duran i Reynals de Barcelona, també el Centre Regional de Transfusió a Madrid, el Banc de Cordó Umbilical a Màlaga, el Centre de Transfusió d’Alacant o l’Associació d’Estudis Neonatals a Barakaldo. Quan a l’estranger hem ajudat molt a construir centres a països de l’est d’Europa, com són Romania o l’antiga Iugoslàvia, i també molts centres assistencials i de recerca a quasi una vintena de ciutats d’Alemanya.»

–Tantes a Alemanya?
« Bé, a Alemanya professen al Sr. Carreras una gran i especial estima i adoració professional i, probablement, aquest fet ho ha facilitat molt. Allà a més, hi ha una Fundació Carreras pròpia. Voldria observar que cada any, des de en fa 20, hi fan una gala especial a la TV alemanya, que presenta el propi Sr. Carreras, i on hi participen artistes de primera línia. Jo mateix recordo, per exemple, haver estat present en un assaig amb el Sr. Josep Carreras junt amb el mateix Elton John o la Liza Minelli. Dons bé unes gales on, al llarg de les tres hores que dura la transmissió televisiva, han arribat a captar, en una mena de Marató restringida exclusivament en aquest horari, fins a 7 milions €. Després varem haver de canviar de canal i fer la gala en un canal de pagament i, en no sortir per la primera cadena, per tant amb una menor audiència, s’arriba a un total menor però que arriba als 4 milions €. Els alemanys però diuen que aquells diners hi són per fer recerca en el seu país. Tot i així, si que arriben diners aquí, però sempre sota el criteri de projectes de recerca que han de ser sempre coordinats bé entre Alemanya i Catalunya o bé entre Alemanya i Espanya. Llavors ens ho partim.»

Arriba el servei del plat principal, peix espasa a la planxa amb sofregit d’oliva negra i salsa tirabecs. Riquíssim. Fins i tot el convidat ho va remarcar explícitament, en acabar tot just després de deixar-li alguna estona sense parlar per que pogués menjar. Es comentava que, per la gala, varen haver de canviar de cadena televisiva i al final es va decidir fer la gala en una cadena privada. Algú estava comentant que a Alemanya hi ha moltíssims donants de moll de l’os. El Dr. mentre acabava el plat, no va poder-se resistir i va afegir «això que dieu és cert. A Alemanya hi ha una fundació privada non profit, que es diu DKMS. És potentíssima, i mentre a Espanya tenim prop de 300 mil donants, ella sola té més de 7 milions de donants distribuïts per Europa.»

–Quant a les accions de serveis socials que diu que fan a la Fundació, en podria citar algunes?
« Tenim pisos d’acollida distribuïts i a prop de cada hospital de Barcelona on fem transplantaments i d’altres tractaments intensius per les malalties malignes de la sang. Així, ja que els tractaments són llargs,  els malalts que venen de fora amb les seves famílies per estar-s’hi un o dos mesos, s’hi poden estar. Ah, i ho tenen tot pagat. També tenim conveni entre l’Hospital Sant Joan de Déu i NH Hotels, de forma que l’hotel facilita una habitació a l’hotel NH Porta de Barcelona a pacients i familiars desplaçats lluny del seu domicili. Finalment oferim els transplantaments domiciliaris de l’Hospital Clínic, de forma que els pacients de Barcelona poden sortir de l’hospital l’endemà del transplantament i rebre una o dues vegades al dia visites d’infermeria.»

– Quins són els grans números de la FIJC?
« Mes de 260 milions d’euros destinats a finançar projectes de recerca, mes de 8.000 transplantaments de progenitors hemopoètics de donants no emparentats; mes de 80.000 socis (superem als socis “pericos” i esperem superar els “culers”…ah i pagant, cadascú el que pot) i 8.000 contribuents esporàdics; prop de 300.000 donants de progenitors hemopoètics registrats i mes de 65.000 unitats de sang de cordó umbilical emmagatzemades.»

–A partir d’aquesta situació, com es va gestar, l’Institut Josep Carreras contra la Leucèmia (IJC)?
«El Sr. Josep Carreras, l’any 2006 volia fer un pas més i ens va suggerir que més enllà de donar diners per fer recerca, calia crear un institut que ho fes. Un institut centrat en la leucèmia i altres malalties malignes de la sang, que fos un referent nacional i internacional. Un present per a la societat, representada per l’administració, els científics i els ciutadans. En vàrem parlar amb el Professor Rozman, llavors Vicepresident de la Fundació Josep Carreras, i ambdós ens vàrem posar a treballar per veure com podíem materialitzar la idea.»

–Això que és veritat, tenia però un gran instigador, molt perseverant i persuasiu, com és el Dr. Feliu, pare de la idea i de la seva concreció, afegí l’Arcadi
« Bé, es veritat que hi vaig insistir força… Hi afegiré una anècdota. El gerent de la Fundació, en un moment donat de distensió, li comentà al Sr. Carreras, “al Dr. Feliu, l’ha d’escoltar, ara bé quan li parli utilitzant diminutius, compte i amagui la cartera!”»

–Com de gran va ser la proposta per a l’Institut?
« Bé, al Sr. Carreras llavors li vaig proposar que havíem de construir un edifici. I ell em va demanar, “però de quants metres quadrats hauria de ser?” Dons d’uns 10 mil. “Caram….” Poc després en vàrem començar a parlar amb els consellers Marina Geli i Josep Huguet, amb els Drs. José Navas i Carles Miquel, amb el Sr. Miquel Gómez i finalment amb el president de la Generalitat, el Sr. José Montilla. Vàrem escriure un protocol que era un maridatge entre la Fundació, privada, Josep Carreras i la Generalitat, per crear l’Institut de Recerca, públic, Josep Carreras. Un edifici que construeix la FIJC, però que serà de propietat pública.»

–Quan va néixer?
«Al darrer consell de govern del segon tripartit. Un moment políticament molt delicat i econòmicament dramàtic.»

–I com va seguir?
« En haver-hi canvi de govern, es va haver de tornar a explicar. Varen ser claus el president Artur Mas, els consellers Boi Ruiz i Mas-Colell i el Dr. Lluís Rovira, director de CERCA (Centres de Recerca de Catalunya). També els diferents alcaldes de la Ciutat de Badalona que, gràcies a la seva mediació varem aconseguir la cessió del terreny on construir l’edifici del Campus ICO/GTiP (Can Ruti) i també les institucions hospitalàries, de recerca i universitàries dels tres campus de l’Institut.»

–En quin sentit eren necessàries aquestes institucions?
« Pel finançament públic, el CERCA, i pel finançament competitiu,  convocatòries públiques i projectes de promotors privats com Celgene, Janssen, Sysmex o l’Obra Social de “la Caixa”, entre moltes d’altres, donacions privades incloses. L’Institut, és un exemple de col·laboració entre el sector privat i el sector públic. Altrament, les institucions hospitalàries amb els seus serveis d’hematologia en el que s’atenen a milers de malalts, són les que donen sentit a l’Institut de Recerca. L’exemple paradigmàtic, on no podíem caure, enllà d’AVE’s sense passatgers o aeroports sense vols, és el de algun centre de recerca en càncer que es va construir a llocs on no hi havia malalts i es va haver de resoldre posteriorment establint convenis de col·laboració amb determinats hospitals.»

Serveixen les postres, macedònia de maduixots amb escuma de coco i crumble de cacau.

–Quins varen ser els pactes entre la FIJC i la Generalitat?
« La FIJC, privada es comprometia a posar fins a 14 milions €. L’Institut havia de ser monogràfic, és a dir dedicat a les malalties com la leucèmia i altres malalties malignes de la sang i, també multicampus. És a dir no podia tancar-se en un hospital, sinó anar posant els peus a diferents centres hospitalaris amb molta potència hematològica.»

–Per quina raó?
« No hem inventat res. Vàrem copiar el model del campus americà de Harvard (vaig estar al Massachusetts General Hospital, en un moment que no hi havia massa relació amb altres centres de recerca, finalment però varen rectificar) o d’alguns campus europeus com el de la Max Plank.»

–I que hi havia de posar la Generalitat?
« Inicialment molt poquet diner públic, 40 m€ el primer any (era l’any 2010), i aniria pujant progressivament a 200 m€, 400 m€, 600m€, 1 milió, 1,5 milions fins arribar als 3 milions €, tot plegat un diner estructural públic, fins l’any 2020, que ja no creixeria més.»

–Com s’ha complert aquest pacte?
« Dons la FIJC ho ha fet en escreix, ja portem compromesos 21 milions € en el projecte. Però la Generalitat, per problemes de caixa i de la crisi, es va aturar als 600 m€ l’any. Això si, ara ens prometen que la situació canviarà a partir de l’any 2018 i nosaltres creiem el que ens diuen.»

–Afegir, incidí l’Arcadi, que he pogut visitar l’edifici de l’IJC, que es troba al costat de Can Ruti, i al que només manca posar-hi el mobiliari. Un edifici fantàstic, lluminós que em va sorprendre gratament.
« Es veritat i per cert, els nostres investigadors els tenim allà a prop, rellogats a l’edifici del costat, concretament a l’Institut Germans Trias i Pujol, tot esperant a traslladar-s’hi. Un edifici d’aproximadament 10 mil m2 (3 mil m2 de pàrquing i 7 mil m2 de laboratoris).»

–Qui va ser l’arquitecte?
«Eduardo Talón, que va ser l’arquitecte que entre d’altres projectes com el centre de convencions de Port Aventura o el Museu Würth a la Rioja o el  CRAG, va fer tot el complex del sincrotró Alba de Cerdanyola.»

– Val a dir que en tot plegat, malgrat va ser l’alcalde Albiol qui va donar els permisos i facilitar el terreny de l’edifici, és remarcable el paper que hi va tenir i l’impuls previ i la gran sensibilitat al respecte, que va mostrar en el seu impuls i concepció  previs, la anterior alcaldessa Maite Arqué i l’alcalde Jordi Serra, així com el recolzament actual que reben de l’alcaldessa Dolors Sabaté..
«Efectivament.»

– Molt diferent comparativament a la del llavors alcalde de l’Hospitalet Juan Corbacho, que en planificar un tanatori al darrera mateix de hospital oncològic Duran i Reynals, no va voler escoltar suggeriments de sentit comú, per tal de canviar-lo de lloc per estalviar els malats (molts d’allà són  pal·liatius), la seva visió des de les habitacions. No hi va haver forma. I allà està ara mateix. Molt diferent a l’alcaldessa Arqué, que malgrat fer el tanatori també a prop, va escollir una cota inferior que fa que es vegi menys des de l’hospital.
«Certament va ser molt remarcable l’impuls de l’alcaldessa Arqué.»

–A més, al costat també hi haurà un centre d’experimentació animal, no?
« Efectivament, l’Hospital i la Fundació Germans Trias i Pujol construeixen allà mateix un centre de medicina comparada i bio-imatge. Ens va molt bé, dons farem una connexió estructural entre l’institut i el centre d’experimentació animal. Hi haurà animals petits i també grans (ratolins, conills peix zebra, també porcs…). I es que allà hi tenim, entre d’altres grans investigadors, un molt bon investigador en Cardiologia, el Dr. Toni Bayés, cap del servei de cardiologia a Can Ruti i fill del prestigiós cardiòleg de l’Hospital de Sant Pau del mateix nom. Es dediquen, entre d’altres projectes, a treballar amb cèl·lules mare, per reparar zones necrosades del cor, després d’un infart. Hi tenim molt diàleg científic i una gran relació.»

–Dins el concepte multicampus, treballeu també amb l’Hospital Sant Pau?
« I tant, ara mateix estem negociant amb els directors de les institucions assistencials i de recerca de l’Hospital de Sant Pau. La ubicació ens agradaria que pogués ser en un dels quatre edificis modernistes, que ara mateix tenen per ocupar. Allà, hi estaria molt bé un Campus de l’Institut Josep Carreras. »

–Algun altre campus?
«També, a l’Hospital Clínic, a la Facultat de Medicina hi vàrem invertir prop de 3 milions d’euros en una àrea de laboratoris, ja fa quatre anys i, ara mateix, funciona perfectament amb el pilot automàtic posat i a tota màquina, en recerca i experimentació. A més a més, enguany contribuirem a construir l’Àrea de Recerca Clínica Josep Carreras, amb una aportació d’un milió d’euros»

–Així doncs l’edifici abans descrit, que teniu a punt d’inaugurar a Badalona, serà l’edifici mare de tot l’IJC?
« Si, i a més hi hem reservat dues plantes senceres pel nou director científic quan arribi. Ara mateix jo ho soc, però en funcions. Sempre he dit, però, que estem fent un institut pel futur, no per nosaltres, i, per tant, cal cercar un director científic de molt nivell arreu el mon. Cal saba nova i un director jove té tot el futur al davant. No fa gaire, en el debat que hi ha al respecte sobre les característiques del nou director, els patrons americans de la Fundació Carreras ens deien que cal, sobretot, un perfil que sàpiga captar diners per l’institut, més enllà de la ciència. Tenim uns 20 candidats, tots molt bons, tant d’aquí, com  de fora. Clar que si es d’aquí es guanyarà temps, bàsicament pel coneixement de com funcionem.»

–Dies enrere, també ens ho deia el Dr. Torner. Ell deia que quasi bé un 90% del seu temps se’l passava cercant fons per l’Institut de Fotònica.
« Efectivament. Si fem cas al ja contrastat criteri i directrius de l’Hble. Sr. Mas-Colell, per sobreviure un institut d’aquests, li cal que un terç del diner sigui d’aportació pública i els altres dos terços de fons competitius. És a dir diner públic i privat, que t’has d’anar a buscar. Un institut d’aquests, per poder funcionar bé, cal disposar a l’any, com a mínim d’uns 6 milions d’euros captats de forma competitiva. Ara mateix hi ha 140 persones i n’acabaran sent unes tres centres. Un centre de gran envergadura.»

–Quines són les línies de recerca de l’IJC?
« Són deu. Cinc que són verticals, per malalties malignes de la sang (leucèmia aguda, limfomes o càncers dels ganglis, càncers mieloproliferatius crònics, mieloma múltiple i les mielodisplàsies). I cinc plataformes de recerca horitzontals (coagulació i hemopaties malignes—per investigar sobre les trombosis i hemorràgies que a cops sorgeixen—, complicacions associades al tractaments—per combatre les infeccions sovint sobrevingudes als tractament—, transplantaments de moll de l’os i teràpia cel·lular, epidemiologia i prevenció —aquí és on Girona podria tenir un paper no destacat sinó destacadíssim— i recerca clínica, assajos de nous medicaments i combinacions de fàrmacs).»

–Per què parla d’un paper destacadíssim per a Girona en el cas de la 9a. línia de recerca, la d’epidemiologia i prevenció?
« Perquè allà hi tenim, grans professionals a l’esfera de l’ICO i treballant a Girona. En aquest camp a Girona hi tenim dos magnífics professionals, en David Gallardo, Director Assistencial i Cap del Servei d’Hematologia, i l’epidemiòleg Rafael Marcos Grajera, que ha constituït un dels millors registres que hi ha al país sobre càncer en general. Ells pertanyen a l’ICO i serien elements claus per treballar aquesta 9a. línia de recerca. Es tracta de procurar anar pel davant de la leucèmia. Si pots fer registres hospitalaris i poblacionals, i després identificar quines són les causes predisponents (medicaments que els pacients han pres, virus, radiacions ionitzants, substàncies químiques, tints del cabell, etc.) i també  temes de qualitat de vida dels malalts, estàs en molt bones condicions de prevenir. Fins i tot, avui en dia, s’arriba a la epidemiologia molecular, on fent anàlisis es podrà arribar a identificar la predisposició a tenir aquesta o aquella leucèmia.»

–Quins campus te o tindrà l’IJC? Com funcionen?
«Ara mateix tenim tres campus científics independents i coordinats: el campus Clínic-UB (situat a la facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona), el campus ICO-Germans Trias i Pujol de Badalona (situat a l’entorn de l’ICO a l’HGTiP) i el campus Sant Pau (situat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona).»

– Les obres de l’IJC comencen el 2014, i a finals d’any inaugurareu l’edifici, entretant abans deia que teniu personal treballant, de moment a l’HGTiP i als altres dos campus, com els va la feina?
« Extraordinàriament bé i molt actius. Globalment indicar que no hi ha cap problema pel que fa a l’obra, amb compra enguany d’equipaments i del mobiliari, però l’Institut funciona bé des del punt de vista científic. S’està produint molt treball científic (l’any 2016 amb 88 articles científics, 2 tesis doctorals i 8 en marxa), s’ha creat una “spin off”, Leukos Biotech i fins i tot s’han començat a produir les primeres patents. Ara mateix en tenim una de molt bona i s’ha aconseguit que un inversor privat hi apostés amb una aportació de fins a 3,5 milions €. Una patent molt curiosa, dons es tracta de trobar una nova indicació a un medicament descobert fa més de 100 anys (un inhibidor dels receptors de la serotonina, emprat pels neuròlegs per tractar la malaltia de Parkinson). Els americans en diuen “reprofiling”, és a dir, una nova indicació terapèutica per un fàrmac antic. S’ha descobert, que te un poder anti-leucèmic important.»

–Hi ha cap previsió de l’IJC en relació a un possible campus gironí?
« Tenim molt avançades les converses amb l’ICO/Girona, ubicat a l’Hospital Josep Trueta —molt potent en transplantament autogènic i en l’estudi dels trastorns immunitaris que es produeixen després d’un transplantament—, per la creació del quart campus de l’IJC. Les principals línies de recerca, enllà els transplantaments, serien: Epidemiologia de les hemopaties malignes, i estudi també d’hemopaties com limfomes i leucèmia limfàtica crònica, així com la línia del Biobanc per guardar mostres de malalts, quan els diagnostiquem, quan els fem el primer tractament, durant les recaigudes, el segon tractament etc… A Girona ho han treballat molt bé tot això, com també nosaltres a l’IJC al Campus ICO/GTiP, cal dons unir ambdós esforços.»

–Com i quan es concretaria aquest quart campus gironí?
« El coordinador del campus serà el Dr. David Gallardo amb qui estem treballant plegats. Tenen laboratoris i ja estant ubicats. No demanen dons diners per obres. En canvi si que necessitarien algun tipus d’”start up” per engegar. En un format clàssic això signifiquen unes aportacions de 90 m€ el primer any i el mateix al segon. Enguany entre altres possibilitats estem pensant en la proposta de fer un concert del Sr. Carreras a Girona. El nom de l’ICO en aquest cas es deu a que el Servei d’Hematologia actual li pertany, tot i que el nom del quart campus hauria de ser ICO-Josep Trueta de Girona.»

–Quan es resoldrà la leucèmia?
« En part ja s’està resolent en molts casos. Molts malalts ja es curen i fan una vida absolutament normal. Quan jo estudiava això era impensable. La pregunta que fa en realitat seria, quan es resoldrà al 100%? Jo ja he llegit a alguna de les revistes científiques més prestigioses del mon, com  Nature, que algun valent s’atreveix a dir, per exemple, que a l’any 2050 del càncer ja no en parlarem perquè estarà resolt al mon. Qualsevol càncer. Enguany estem molt lluny de les quimioteràpies anteriors on ho arrasaven tot. Actualment, fem tractaments absolutament personalitzats, molt poc invasius, i disposem de tècniques per mesurar la malaltia mínima residual, on podem arribar a identificar una única cèl·lula maligna entre milers de cèl·lules normals. Els % de curacions creixen dia a dia i són ara mateix molt alts en algunes leucèmies i d’altres hemopaties malignes. Podria ser que en aquestes dates que diuen, d’aquestes malalties ja ni en parlem.
»Aquest mes de juny, des de la Fundació Josep Carreras hem desenvolupat una campanya de sensibilització anomenada “Ponle fecha” que justament planteja la pregunta de quina seria la data de la curació de la leucèmia. El principal objectiu d’aquesta campanya era conscienciar. Volem explicar a la societat la realitat de la leucèmia i poder generar un debat social sobre la seva data de curació perquè mogui consciències i cridi a fer donacions per a continuar investigant. Els fons obtinguts es dedicaran als programes de recerca de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), únic centre a Europa que investiga monogràficament la leucèmia i els altres càncers de la sang. Animo a tothom a que visiti la pàgina web d’aquesta campanya (www.ponlefecha.org) on podran veure 15 testimonis que podrien ser, de forma simbòlica, l’elenc de la lluita contra la leucèmia.»

– Que en pensa de les teràpies CARTs (Chimeric Antigen Receptor T Cells)?
«Aquestes teràpies amb cèl·lules anticancerígenes, són i seran molt bones. Quan tens un malalt de leucèmia que li has fet de tot i s’ha mostrat resistent al tractament, aleshores aquest tractament podria ser la via de la solució. El que es fa és treure els limfòcits (les cèl·lules blanques especials de la immunitat) del malalt, se les tracta amb un lentivirus, un virus especial que els transformarà i els farà actius contra unes proteïnes que només es troben a les membranes de les cèl·lules leucèmiques i se’ls torna a injectar al malalt un cop transformats per que destrueixin les cèl·lules leucèmiques. Amb això arribem a un 85-90% de respostes satisfactòries, en malalts desnonats. La immunoteràpia és la resposta de futur per aquest i per la resta de càncers. I si aquesta terapèutica no és definitiva perquè també hi poden haver recaigudes, es podria contemplar com un tractament pont preparatori per el trasplantament.»

–Quan hi haurà sang artificial?
«S’ha aconseguit crear sang artificial en el laboratori a partir de cèl·lules mare del cordó umbilical i el següent pas seria realitzar el mateix a nivell industrial, però per fer això, fan falta molts diners.  Han sortit notícies, en lletres molt grans, que diuen que ja ha arribat. Cal, però, ser molt cauts.»

Mentre ens fa la foto de grup, algú pregunta a l’eventual fotògraf,  responsable del servei a taula, pels resultats dels “madriles” a les semifinals de la Champions. Embadalits amb el convidat, ni ho havíem recordat.  Explosivament però, un altre gironí ni deixa respondre. Es veu que amb nocturnitat i d’amagat havia estat consultant el seu mòbil, i sobtadament respon: “3-0, i els tres de Cristiano, no cal ni parlar-ne” i, conformats i obedients, avui clarament no tindrem cap alegria del futbol…. com si res, prosseguim amb la interessant tertúlia…

–Com es pot programar que hi hagin 300 investigadors, quan ara n’hi ha 150?
« Tenim professionals que dediquen molta part del seu temps a cercar finançament per a poder-los subvencionar. Cal tenir present que l’estatus d’investigador no és encara el del metge d’hospital. Es a dir, hi ha molts investigadors que treballen amb beques o sota contractes per un període limitat d’anys. La qüestió és que hi ha pocs diners estructurals per pagar sous, i la major part és diner competitiu.»

Entrem a comentar qüestions diverses, com la compartició d’equipaments tant cars, de forma que treballin totes les hores possibles atès l’alt cost que suposen, o la curiositat de la semiòtica, com en parlar de malalties malignes, quan de benignes alguns no les coneixem o distingim … en aquest punt el Dr. ens aporta una curiosa definició de salut “un estat transitori amb un pronòstic infaust”. Entre això i alguna anècdota el somriure generalitzat, ja és continu… Amb tants conceptes i mots nous, els gironins aliens al món mèdic, ara ens queda la feina de la seva interiorització. Embadalits encara, amb tanta bona feina, tant lloable i altruista per part del Sr. Carreras, ara però, tant ben informats i per tant conscients de la imprescindible tasca que al respecte ha fet, fa i encara farà el Dr. Feliu, l’Enric completa el comiat tot agraint la seva participació, donant per acabada la tertúlia i oferint-li al Dr., com a record de la vetllada, una litografia de Montserrat Gudiol, lliurada pel gironí del grup Dr. Bordas. Gudiol, filla d’un historiador d’art i arquitecte, formada en l’estudi de restauració medieval de la família, mostra sovint una gran sensibilitat artística. Influïda pel surrealisme i les formes de les distintes èpoques de Picasso, la seva obra mostra interioritat i una certa tristesa. Això si amb un estil ben propi i allunyat de les modes. La pintora mostra gust per la fantasia on les figures i colors es fonen en un mon ple de misteri. La litografia n’és una mostra característica d’aquesta forma de fer. I entre comiats i darreres salutacions, ens fem la foto del grup. Qui havia de dir que una tertúlia amb un hematòleg, a més resultés tant divertida…i és que l’home més enllà de conciliador, com ens ha confessat, és un gran conversador i molt proper.

Biografia (Fundación Carreras i ICO)

Nascut a Sant Cugat del Vallès l’any 1948, casat, és va llicenciar en medicina a la UB l’any 1971, doctor l’any 1979 amb qualificació d’excel·lent “Cum Laude” per la UB, especialitzant-se en Medicina Interna i també en Hematologia i Hemoteràpia el 1980. Actualment és catedràtic de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent Germans Trias i Pujol (2008-), cap de servei d’Hematologia i Hemoteràpia (1991-1995) i del laboratori de l’ICO (2014-), ambdós de l’HGTiP, president de la comissió delegada i director científic de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras (2011-), patró (1992-) i director científic (2006-) de la Fundació Internacional per la lluita contra la leucèmia Josep Carreras (FIJC). Director Científic de l’IJC, amb un edifici a inaugurar els propers mesos que està ubicat al complex hospitalari de Can Ruti a Badalona (10 mil m2, auditori inclòs, que ha costat al voltant de 15 milions € i amb un pressupost anual previst d’entre 5 i 6 milions €). També és el director acadèmic universitari de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

Als anys 1975-76 i 1981-82 va fer estades d’investigació a la Universitat de París (Hospital Beaujon) i a la Universitat de Harvard (Massachusetts General Hospital). Va ser Professor Titular de Medicina de la UB i UAB (1985-97) (1997-2007). Procedent del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, en el qual va treballar durant 20 anys sota la direcció dels professors Ciril Rozman i Joan Lluís Vives Corrons, va ser cap de Servei d’Hematologia i Hemoteràpia de l’Hospital Germans Trias i Pujol (HGTiP) (1991-1995), director mèdic de l’HGTiP (1995-97), director gerent de l’HGTiP (1997-2002) i director de centre de l’ICO/HGTiP (2002-2008). El Dr. Feliu, durant la seva etapa com a director mèdic i director gerent del HGTiP va ser el creador de l’hospital de dia psiquiàtric, del banc de sang gestionat pel CTBT, de la unitat de ressonància magnètica nuclear (IDI), del servei de cirurgia cardíaca, del laboratori d’immunologia per la recerca i aplicacions diagnòstiques (LIRAD) i de les unitats hematooncològica “Josep Carreras”, de patologia mamària, de trastorns de la son, d’hemodinàmica, d’hospitalització a domicili, de cures pal·liatives, generadora de transplantaments, d’al·lèrgia, de citogenètica, de citometria de flux i de pediatria social. A més va crear el projecte “Escoles” que va culminar amb la construcció de la nova Facultat de Medicina de la Unitat Docent del HGTiP (UAB) i de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IICSGTiP).

Ha estat director acadèmic de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) (2009-10) i director científic de l’ICO (2010-11). Enguany és director del programa de relacions amb les universitat de l’ICO (2011-).

El Dr. Feliu és un investigador de prestigi en el camp dels procediments i mètodes integrats de diagnòstic hematològic (citologia, citometria, citogenètica i biologia molecular), especialment en la microscòpia electrònica de les cèl·lules de la sang i de la medul·la òssia i en l’estudi de la patologia de la melsa, amb contribucions rellevants en aquestes àrees en l’àmbit nacional i internacional. També ha potenciat en el sí del Servei d’hematologia, línies de recerca sobre leucèmies agudes, limfomes, síndromes mielodisplàsiques i mieloma múltiple.

Ha fet aportacions en 85 llibres i capítols de llibres i ha publicat més de 370 articles nacionals i internacionals. Va ser redactor cap i Sotsdirector de la revista Medicina Clínica (1983-99), Director de la revista JAMA en la seva versió espanyola (1999-2005) i Secretari General i Director de Redacció del llibre de Medicina Interna “Farreras-Rozman” (1992-2000). A més, va ser President de la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia (2007-2011), President de la Comissió Nacional d’Hematologia i Hemoteràpia 1998-2002), president honorífic de la Fundació CAT (2011-), vicepresident de la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia (2013-) i també membre de nombroses societats científiques i fundacions. A més, el 2013 va ser nomenat doctor Honoris Causa per la Universidad Asunción de Paraguai i el febrer de 2016 nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

26 Abril 2017 at 11:21 4 comentaris

Tertúlia sopar amb el Dr. Miquel Bruguera, hepatòleg eminent, president del Cercle de Salut i Creu de Sant Jordi 2010, dimarts 7 de febrer de 2017

Amb tants canvis al calendari futbolístic, que bé ens aniria al país poder disposar d’un calendari prefixat almenys tres mesos abans…, aquest cop el partit de semifinals de la Copa del Rei entre el Barça i l’Atlético de Madrid va coincidir en data i hora exactament amb la nostre tertúlia mensual. Sap greu, que per alguns que som “futboleros”, ens calgui haver d’escollir. Però es que en concretar la data del partit amb tant poc temps d’antelació, no ens deixa marge de maniobra. Alguns, es clar, ja tenien compromís en acompanyar tercers a veure el partit i finalment no ens varen poder acompanyar a la tertúlia. Empíricament queda clar, que per facilitar l’assistència, pel futur immediat caldrà procurar estalviar tertúlies en dies de partit del Barça… Una tertúlia aquesta, que a banda d’escoltar tota una excel·lència mèdica, s’endevinava atractiva, particularment per a poder contrastar, com així va ser, la visió de la nostre medicina oficial i la no oficial, així com la sanitat, des d’un punt de vista experimentat que podria resumir, com la d’un “metge”. Paga la pena recordar aquí, que l’havien anticipat convidats amb altes responsabilitats i o experts en la matèria, com és el cas, entre d’altres, de l’actual conseller de Salut o del director de l’Hospital Clínic, i una mica més enllà el president del Col·legi de metges, que va ser qui va rellevar el convidat d’avui en el càrrec. Tot plegat ens ha ofert una visió global del nostre sistema sanitari i la medicina que gaudim.

L’Enric, com de costum, fa la introducció del convidat afegint que el tema proposat en la invitació formal, Medicina oficial vs Medicina no oficial, així com parlar-nos del recentment creat Cercle de la Salut, que presideix, eren exclusivament uns suggeriments i que parlés del que li semblés adient. «No, no» va afegir el convidat, «precisament aquest és un tema que m’agrada i que darrerament està molt calent». I abans de donar pas a la presentació més personal, que va fer el Dr. Bordas, li va explicar que prendrien algunes notes a fi de preparar un resum per publicar a la web i tot aprofitant l’avinentesa, li va fer a mans un exemplar del primer llibre del grup “Per sucar-hi pa”, recull de les tertúlies del període 2011-14 i que va cloure el president Mas.

“Som amics des de fa molts anys, de fet vàrem estudiar plegats i al mateix curs, i us puc ben assegurar que el Dr. Bruguera és un polemista excel·lent, una de les seves qualitats més manifestes. Amb ell podem xerrar del que sigui i passar-no-s’ho molt bé, per què és un home d’una amplia cultura general, extensa i intensa. Ara bé el fonamental d’ell és que és metge. I tant metge, que de fet, ens els anys 80 li varen proposar ser conseller de sanitat. S’ho va pensar i molt i va considerar que el viatge a la conselleria, era un viatge sense retorn i que el que volia ser i per lo que s’havia preparat, era per seguir sent metge. De fet és un metge especialitat, un metge internista amb coneixements d’especialitat suficients com per publicar tant com fa. Algunes d’aquestes publicacions es citen a la biografia facilitada a taula (aquí al peu del resum) i que a més estant ben indexades (en total unes tres centes i escaig). A més d’internista, és hepatòleg i anàtomo-patòleg, i per tant capaç de llegir laminetes d’anatomia patològica, fet que el diferencia de la majoria i on, a més, n’és una autoritat mundial.” «És excessiu», va interrompre el Dr. Bruguera. “Bé, en tot cas és tota una garantia al respecte. El vaig conèixer fent milícies a Castillejos, en una tenda.” «Dormíem de costat.» Afegí el convidat. “Posteriorment plegats amb el Dr. Rodés, ens vàrem afegir en una aventura, com va ser la creació de la Unitat d’Hepatologia. Després d’anys d’esforços, cadascú va anar fent el seu camí i de fet, tots hem estat fent coses diferents. La seva inquietud política-mèdica, però, posteriorment es va focalitzar en la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona, on hi va estar 16 anys (quatre mandats). Està clar que ho devia fer molt bé! A banda d’això és un viatger incansable, tinc entès que li agraden molt els “vallenatos”…” «És veritat, els “vallenatos” són una música tradicional autòctona de la Costa del Carib colombiana, que s’ha anat estenen a d’altres països del seu entorn. No sé per què m’agraden, la veritat, però sí, m’agraden. » “Inicialment però li feia por volar en avió, que el va limitar els primers anys, però després va veure que anava bé i s’hi va acostumar. Enguany forma part del consell de govern de l’Hospital Clínic de Barcelona, fet rellevant ja que com sabeu es tracta d’un dels pocs hospitals autogestionaris d’Espanya, que ha tingut un gran pes específic en reorganitzar la sanitat a Catalunya i en els centres hospitalaris de tot Espanya. Darrerament, a més, està posat en el nou Cercle de la Salut, i on el que és vol, és tractar d’optimitzar els recursos que es posen en la sanitat, que són molts, i que els metges en ocasions els sobre-utilitzen. Es clar, això, exigeix una massa crítica que ho posi en evidència i del que confio ens en parlarà. Tot i que podria parlar de moltes coses més, com política mèdica, de grup, hospitalària, de medicina o … també, de “vallenatos””.

Entretant aprofitem per prendre l’aperitiu, que poca estona abans, el servei del sopar havien deixat a taula; xupa-xup de formatge de cabra, mini-pintxo de pernil ibèric i croquetes de rostit.

«Gràcies per la presentació, una mica més encomiàstica del que em mereixo, però que s’ha d’atribuir bàsicament a que som amics des que teníem vint anys. A més, la història aquesta d’un any a París plegats, dons uneix molt», “si, i era al 68”, precisà el Dr. Bordas, «efectivament vàrem viure junts el maig del 68 a Paris, que per cert em va servir molt per deixar enrere aquella anarquia, aquell desordre i aquella massa del descamisat i tot el que hi te a veure, que quan ho vius en primera línia, almenys a mi, em va deixar esparverat… A mi em va curar, va ser una mesura terapèutica molt eficaç contra els moviments assemblearis. En definitiva, però, una experiència vital molt interessant aquella.  Bé, havia pensat parlar d’alguna cosa de les medicines alternatives, dons sempre m’ha inquietat aquest tema, ja que les utilitza molta gent. Alguns estudis, de diferents indrets del món, indiquen que més del 50% de la població adulta, ha fet servir en algun moment alguna medicina alternativa o complementària, però no oficial.

Per concretar definicions, medicina alternativa és aquella que no vol assemblar-se en res a la medicina oficial, ni en el diagnòstic ni en les mesures terapèutiques, i a més sovint és hostil a la medicina oficial, que és la que en diríem científica, que es la que es basa en la ciència i s’ensenya a les facultats de medicina. Aquestes medicines seran alternatives o voluntàries segons la voluntat del que les aplica o del que les rep. M’agrada més considerar aquestes medicines com complementaries, ja moltes de les mesures que apliquen segurament tenen un efecte benèfic, més per la seva funció de placebo que per la seva connexió biològica. El que tenen en comú totes aquestes medicines, és que no segueixen el patró de la medicina convencional, oficial o científica, que defineix les malalties com un procés que te una causa, que te unes alteracions sobre el funcionament dels òrgans, i sovint dels teixits, i que te una història natural, es a dir una evolució determinada o coneguda i, després, que hi ha medicines que corregeixen o la malaltia globalment o alguns aspectes de la malaltia. El que creu en la medicina alternativa creu que les malalties són el producte d’una alteració de la energia corporal, que per alguna raó, normalment externa tot i que no sempre, es produeix una disfunció. Les mesures terapèutiques que s’apliquen en les medicines alternatives no tenen cap base científica ni massa credibilitat. »

En arriba el primer plat, amanida de mongeta fina amb foie i pera caramel·litzada, sorprenent i que fa les delícies dels comensals. El menú s’acompanya d’un celler molt adient, aquest cop amb els vins Heus DO Empordà i Masia Freyé D.O. Penedès.

«Dons bé totes aquestes medicines alternatives, es basen, en corregir aquesta disfunció, per una via o per un altre, perquè el cos es torni a arreglar sol. I aquesta interpretació del que és la malaltia i de com s’ha de recuperar la salut, és el que ha posat més obstacles a que hi hagi un examen crític, rigorós d’aquestes formes de medicines alternatives.  Perquè els que les fan, no es volen sotmetre als sistema de judici que fem els que seguim la medicina oficial o científica, que és l’estudi dels casos i controls.

»Com sabem que un tractament és eficaç? Dons donant un determinat tractament a un grup de persones amb un determinat trastorn, i no donant-lo, a un altre grup de persones que tinguin el mateix trastorn. De l’anàlisi estadística comparativa dels dos grups, deduïm si els que han rebut aquell tractament estan millor en una magnitud que tingui una significació estadística i si es així direm que aquell tractament funciona i en cas contrari no.

»Els alternatius no hi creuen amb això, diuen que cada persona és un mon diferent i s’han de tractar d’una manera individual. No accepten dons l’estudi de casos i controls i diuen que ni els casos són iguals ni tampoc el controls. Per tant no tindria cap valor el resultat que sortís. Quan han acceptat participar en estudis controlats, els americans hi ha posat molts diners a través de l’American Health Institute, al final han deixat d’aportar-hi i se n’han acabat sortint dons els resultats aconseguits ha estat sempre negatius. Però malgrat això, sabent que no és una medicina científica i que no es demostra que funcioni en forma rigorosa i objectiva, la gent en segueixen fent ús.

»I com és això? Dons resulta que la gent necessita quelcom que no troba en la medicina oficial. Sobretot hi ha una gran diferència en el tracte, que és individualitzat i per tant més personal. Hi dediquen més temps que els metges convencionals. Així en la medicina oficial, alguns estudis oficials que xifren el temps mig que el metge d’ambulatori dedica a cada malalt en uns cinc o set minuts, quan en la medicina alternativa, hi dediquen molt més temps, uns trenta cinc minuts de mitjana.  Es clar, la gent necessita poder-se esplaiar, poder detallar els símptomes que pateix, encara que no ho facin massa bé, i sobretot que l’escoltin.  I el metge convencional no li vol o no li pot dedicar aquest temps. I els altres, si, dons viuen d’això, de la convicció que té el malalt que aquell terapeuta se’n ocupa d’ell. Un segon factor que hi te molt a veure, és l’econòmic. És molt més barat que la medicina oficial. No hi ha exploracions, no hi ha ressonàncies, no hi ha TAC’s … i per tant simplement l’interrogatori. I després la gent no queda decebuda del sistema, cal tenir present aquí que molta gent està molt cremada amb la medicina convencional, que és molt agressiva amb les malalties importants. Es te por de la quimioteràpia, de la cortisona, de moltes medicines comunes per els  efectes adversos que poden tenir en alguns casos… Podria passar que, com les medicines alternatives no tenen una base científica i no resolen els problemes, la gent hi deixés d’anar. Però tenen un avantatge, s’acostuma a anar a un alternatiu quan es te una patologia menys complexa que la dels malalts que  van a un hospital. Hi ha menor gravetat i una major simptomatologia, que no pas  evidencies d’alguna malaltia orgànica. Per tant són més fàcils de corregir els seus problemes, sovint psico-somàtics, amb l’afecte i el teatre que sovint aplica el terapeuta. Llavors el malalt percep un benefici, una millora. Recordo que quan estava en actiu al servei d’hepatologia del Clínic, bé d’actiu també n’estic ara la diferència és que ara no cobro de l’hospital, la resta igual… Dons bé, vaig voler fer un estudi entre els malalts d’hepatitis i els demanava que omplissin un qüestionari que no havien de signar ni identificar-se. Dons bé el resultat quan a la eficàcia, era que majoritàriament creien que amb els tractament alternatius havien millorat. Això era absolutament subjectiu, ja que les analítiques demostraven que seguien igual, però ells creien que no. I això està molt bé. Perquè l’ideal fora que els metges orgànics fessin el mateix  i aconseguissin que els malalts percebessin anar millor encara que la malaltia estigués al mateix punt. Si no ho podem arreglar almenys que en percebin millores.

I després, una altre convicció errònia que tenen la gent sobre aquests tractaments í és que són innocus. Es a dir que les medicines alternatives no fan mal. En canvi la medicina oficial és agressiva te efectes adversos, complicacions etc. I aquesta visió, es basa en un concepte tant simple com dir que és així dons et donen coses naturals. Jo sempre els hi deia i la cicuta també es natural, no? És a dir que ser natural, no et dona cap garantia que sigui inofensiu, això els desmunta una mica però l’efecte dura poc… En realitat em sembla bé que hi vagin a consultes alternatives o si voleu complementàries, , perquè les medicines alternatives donen un consol i per tant, com crec que la medicina no és només per curar sinó també i principalment per cuidar, cal posar tota la empatia que puguis per que el malalt se senti cuidat i posar tots els medis per que ho percebi així. Cal posar tots els medis formals possibles per que se’n adonin, i els alternatius això ho saben fer molt bé. I per tant hi ha coses que hem d’aprendre d’ells.

»Enguany el president del Col·legi de metges de Barcelona m’ha demanat un informe extens sobre tot això, per veure que pot dir-ne al respecte. Darrerament per exemple, els mitjans posen a “caldo” la homeopatia, tot dient que no serveix per a res, que caldria prohibir-la… Hi ha una forta campanya en contra. Jo crec que no cal ser maximalistes. Es com si els metges demanéssim que no hi hagin confessors, dons la gent que es confessa s’alleugera i les angoixes li baixen d’intensitat. Dons home això és bo. No és dolent anar a les medicines alternatives, quan no es creen expectatives equivocades. Així per exemple, quan un metge, després de sortir de l’ambulatori, fa homeopatia per la tarda, que és una activitat força usual entre els metges de primària, pràctiques per altre banda que s’aprenen en dos dies, amb pocs riscs, sense problemes i són una manera de guanyar-se la vida, dons que ho faci. Si els hi prohibeixes no guanyes res, perquè aquest metges ja fan usualment de metge i per tant ja s’adonen si aquell cas precisa d’un tractament més important. No em sembla dons que s’hagin de prohibir, el que si crec que és important és que les facin metges. Si són metges, almenys teòricament tenen la capacitat d’identificar si sota d’aquells símptomes hi ha amagat algun problema que necessita un altre cosa. Per cert des del Col·legi, encara hi ha qui em recrimina haver obert la porta del col·legi als alternatius, dons vaig facilitar una secció d’acupuntura, una secció de medicina natural i una d’homeòpates. Tinc però arguments per defensar-me, i és que crec que és millor tenir-los dintre que fora. Des de dintre hi ha un major control, també d’ells a si mateixos. Es tracta de garantir que no hi hagi gent fraudulenta, que enganya, que promet coses que no pot complir. Amb aquesta diguem-ne persuasió, crec es fa un millor servei i així no es treu la possibilitat, d’altre banda ben legítima, que alguns es puguin guanyar millor la vida. A més que ho fan en el mon privat, no obligant ningú a  anar-hi.»

—De totes maneres, interpel·la un gironí també metge i per a donar temps al doctor a que pugui menjar una mica, el fet que els col·legis professionals acceptin o ajudin o considerin que cal controlar la medicina alternativa no deixa de ser un problema, ja que es dona una cobertura legal a una activitat que de fet s’aparta del que hauria de ser una activitat medica específica. No sé si hi ha prou penetració, per que es consideri que és una activitat més de la medicina. A banda que fer publicitat d’això és difícil. Que la gent entengui la complementarietat no és senzill. Pot tenir beneficis alternatius, és cert i la idea és bona però hi ha el problema que es mal interpreti com a la base i no el complement. El problema és que hi ha gent que la exerceix i que no te altres coneixements, que no són metges i s’emparen amb aquesta legalització.

«Més que legalitzar, de fet ho autoritzem i, en una forma diguem-ne que passiva. Aquest argument però, efectivament també m’ha preocupat. És veritat que hi ha terapeutes que no són metges i que per tant no saben diagnosticar. Però és que hi ha metges que només fan medicina oficial i estan en les mateixes condicions que aquests i tampoc no saben diagnosticar. I em sap greu disparar contra alguns col·legues… però és que mireu entre d’altres activitats enguany presideixo una comissió tècnica, que s’anomena de responsabilitat civil del col·legi de metges, i en la que examinem tots els casos de reclamacions. La veritat és que m’esgarrifo d’algunes coses que passen. Afortunadament les reclamacions numèricament són una part ínfima de tots els actes mèdics que es fan. Afortunadament molts metges indocumentats no fan mal, dons recepten coses no perilloses, tampoc fan actuacions que posin risc, només entretenen…»

— …fan actuacions per omissió.

«Efectivament, això mateix. S’entretenen o demoren les coses, que també té algun risc per algunes malalties, però vaja… i això si que es difícil que ho arreglem. Quan era president del col·legi, durant força temps vaig estar preocupat tractant d’introduir o aconseguir que prosperés  la re-certificació. Que cada metge, cada cert temps, s’hauria de sotmetre’s a un control, a una certa revisió dels coneixements per part d’altres col·legues. No es tractava de fer un examen, sinó només una valoració de la seva activitat professional, que n’acrediti que manté el seu nivell de competències. Cada cop que ho comentava, menys llençar-me tomàquets, em deien de tot, menys bonic. La gent, a qualsevol control ho assimila a un examen, i, pel que sembla, això dels exàmens els ha deixat molt traumatitzats… Que quedi clar, però, que la immensa majoria de professionals són absolutament competents, altrament el sistema se n’hauria anat en orris…»

—Coincideixo absolutament amb el plantejament que en fas de la medicina alternativa, però penso que el problema de tot plegat és dels que en fan un mal ús, afegeix un altre dels Drs. Els has obert la porta i a més es pot estendre…estimula els xarlatans i es fa molt difícil posar-hi llindars.  Quant al poc temps de la medicina oficial, que deies, probablement el problema es que estem fent una mala utilització de la feina de fer de metge. Es demana un temps limitat i aleshores sense mirar el malalt cal tenir un diagnòstic. Això els aboca a fer proves i més proves. Proves que costen molts diners i a més la majoria, sabem que no serveixen per gaire res, vaja si per gastar diners. Caldria canviar el sistema. Cal mirar més el malalt i estar menys estona mirant a l’ordinador, que, lamentablement, enguany ja ens hi hem acostumat. Cal demanar al malat què li passa. El pitjor és que sovint el malalt ni s’ho espera, només confia que li digui que té i per tant vol proves i més proves, de fet ni li interessa el que te, només que el curin, de no se sap ben bé què.

«En tot això hi estic d’acord, però encara que no hi hagués medicina alternativa, també ho hauríem d’arreglar tot això, eh?»

—Si, però probablement és el primer punt a arreglar ja que llavors la medicina alternativa només afectaria a un petit col·lectiu. Hem alterat el fer de metge. M’expliquen alguns companys, que es dediquen a omplir tot un conjunt de dades que només potser serviran per determinades anàlisis estadístiques. I nosaltres en tenim alguna culpa, per que ho fem cada cop pitjor…

«En això tens raó, per això el Cercle de Salut vol començar a arreglar coses…»

—Tanmateix un tercer metge del grup s’afegeix a la conversa, i no només per sentir-se interpel·lat, que també, si no per ampliar el tema. Comenta que la Conselleria de Salut fa un temps que va voler regular totes les medicines alternatives. Perquè estem parlant de metges que, amb la cobertura del col·legi, fan aquestes pràctiques, però també de terapeutes que no en són, i que també practiquen amb aquestes medicines. No se’n varen sortir. Altres països ho tenen regulat?

«Ho he estudiat bé, però no hi ha cap país que ho tingui regulat.»

Entrem en un debat sobre els medicaments alternatius, que si els laboratoris que els fabriquen no passen els mateixos controls que els oficials dons no es consideren medicaments sinó productes naturals, que si suposen un volum econòmic important amb grans beneficis que a més només estan en el mon privat, que normalitzar-ho suposa posar d’acord moltes institucions, fet d’altre banda que sembla força impossible, i fins i tot que com el col·legi te unes possibilitats limitades, tot això ho hem de fer a mitges i tot pensant que no han de ser alternatius sinó que han de ser complementaris. També els metges convencionals aconsellem comportaments alternatius, com ara fer bafs, no anar a dormir ben sopat, …

—Però és que a la televisió diuen “consulte a su farmacéutico”

«Amb això també vaig tenir problemes al col·legi, alguns col·legues hem deien que no protestava davant aquests eslògans… Els metges no podem parlar dels medicaments que no estan en el petitori de la seguretat social, que acostumen a ser els que s’anuncien per la televisió. I qualsevol sense prescripció o amb la del farmacèutic, els pot anar a cercar a una farmàcia.»

—I si vas a una farmàcia i escoltes el que diuen, és fantàstic.

«I tant, i es que ho fan tant bé com els alternatius…»

Per facilitar els metges que puguin menjar, un dels gironins ens explicà que acostuma a ser molt refractari amb l’anunci d’alguns tractaments aparentment miraculosos. El cas és que la seva esposa, amb dolors importants d’artritis es va deixar convèncer i va comprar uns pegats, que li sembla fa servir micro-robòtica. Sembla ser que cada cop que li fa mal, se’n posa un i abans d’acabar el següent minut ja no te dolor.

—Tant és així que fa poc vaig tenir un problema al peu, em varen fer una radiografia i no tenia res trencat ni lesionat, tenia però una fascitis plantar. Sense dir-ne res, un dia que em feia mal, vaig agafar un pegat i, sorprès, el mal em va desaparèixer en un parell de minuts. Es tracta d’un producte anomenat LifeWave. Mireu per internet. Adreçat a tots els metges, no només al convidat. Què en penseu? En sabeu res? Es curiosíssim…

«No, no el coneixem, probablement, hi coincideixen tots, inclouran alguna mena d’analgèsic o fins i tot morfina… Ho mirarem» La incredulitat, però és total. A internet indica que son pegats d’acupuntura i de nanotecnologia. La típica imatge dels tractaments o medicaments alternatius… i explicita que no introdueix cap producte químic al cos … ¿?

Sense ni adonar-nos ens trobem amb el segon plat a taula, un tronc de lluç amb vel de cansalada, moniato i salsa de Pernod. Es desfà solet en boca, una delícia.

—Jo ja feia estona estava esperant que algú de la taula sortís amb alguna aplicació personal que li havia anat bé … afegí un altre gironí. I encara més, digué un tercer, això ens deu haver passat a tots, a mi us asseguro que tenia un rebaixinc o una unglera, vaja el típic “uñero” en castellà. Per tres cops un metge havia intentat resoldre-m’ho traient-me la ungla i no ho vaig aconseguir fins que vaig anar a un “curandero” que va fer unes creus i una certa litúrgia, que em va acabar funcionant…mai més.

«Això que dius no ho sé, però hi ha una sèrie de problemes, com són els de columna, on els osteòpates ho fan molt bé i ho resolen abans que els traumatòlegs. Per què la columna adquireix sovint males posicions per les feines o la forma de dormir o posturals i alguns músculs de la zona de la columna no es relaxen mai i hi ha inflamacions doloroses. Molts cops els experts, són francesos dons allà els ho ensenyen bé. Recordo l’anècdota d’un cap de servei, i estava molt fumut del reuma de la columna, quasi no podia caminar, i veia que el reumatòleg no li arreglava res. De sobte va arribar un dia eufòric i em va reconèixer que li feia vergonya dir-ho, però un osteòpata que li havien recomanant, li havia resolt i ja no li feia mal res. Per tant no podem posar en un sac totes les alternatives. La dificultat rau en trobar fórmules de regular, principalment per la seva heterogeneïtat. Sorgeixen problemes de competència, saber a qui li correspon cada situació i qui ho ha de dir, teòricament l’administració, però a mi no em queda gens clar. La osteopatia, per exemple, te una certa base teòrica, d’altres no en tenen cap. I sobretot que no és el mateix si la practiquen metges o no!»

— Hem parlat d’osteopatia, i la quiropràxia?

«Dons seria força equivalent, també es basa en manipulacions del cos. No és però el mateix.»

—Com els “curanderos”?

«Si, si,… recordo per exemple, que el pare d’un traumatòleg, quan jo era estudiant, era “curandero”. Quan el seu pare no es trobava bé, ell el suplia de “curandero”, no de metge, i quan ho feia li deia al recepcionista que sobretot no li digués doctor. No volia perdre la credibilitat. La gent allà  no volia un metge o traumatòleg …»

—Algú diu, el metge no es bo i una pastilla es creu que cura però no sempre és així. El cas paradigmàtic, seria el de l’Steve Jobs, que amb un càncer acudeix a la medicina alternativa i després reconeix l’error. Com hi cau una persona així, que no dubtem sigui culta, intel·ligent i tingui accés a tota la informació…?  O el cas dels osteòpates, afegeix un dels Drs. del grup, que acaben estudiant si, no sé quina vertebra repercuteix en el moviment del parietal i això actua no se sap on…

«La qüestió és que aquesta medicina alternativa es fa exclusiva en comptes de complementària. Tot plegat, fixeu-vos, rau en que ho expliquen senzill i molt bé, pel que el malat vol escoltar i és aquí on la medicina oficial tenim el problema. Nosaltres ho expliquem d’una manera on el malalt no ho entén i aquest es pensa que li estàs amagant alguna cosa.»

—I que en pensa del diagnòstic per l’iris?

«Un disbarat. A mi, per exemple, sempre m’ha fet gràcia això de la reflexologia plantar. Fàcil d’estudiar. El peu està dividit en sectors i cadascun correspon a una part del cos. En un curset de tres mesos, aprés…»

—I amb 75 anys, continua treballant igual?

«Si, si, fins i tot jo diria que més. He perdut part de la capacitat de dir que no. Faig de metge, vaig cada dia a l’hospital, dos cops per setmana vaig al col·legi fins les 16-17h. on hi faig temes culturals (treballo en la web, organitzo actes culturals…), també m’interesso per l’àrea de responsabilitat professional a la vista de com estan les mancances que tenim els metges,… també faig medicina privada i no precisament pels diners, bàsicament per veure malalts… i veig pel·lícules que m’agrada molt…»

—…i del Cercle de Salut?

«Aquesta és una novetat, que no em pensava que em passes a aquestes alçades de la vida, però m’ho varen demanar i no vaig poder dir que no. Ara ja és una associació (els estatuts, molt polits fins i tot políticament, ja estan per aprovar a la conselleria de Justícia). Pretén ser un grup de reflexió i d’informació sobre sanitat. Sobretot centrada en proposar fórmules o iniciatives que vagin en el sentit d’ajudar en la modernització del sistema sanitari català, que bona falta li fa. Un sistema, que ha funcionat molt bé durant molts anys, pels diners que hi vàrem posar (hagués funcionat millor si n’hi haguéssim posat més). Sobretot per que ho hem fet a l’esquena dels metges, que són els que han patit més aquest sistema, ja que els metges cobren molt poc comparativament amb el que cobren d’altres metges en sistemes públics equivalents del nostre entorn civilitzat, bàsicament els europeus. I malgrat hem mantingut el sistema en bon estat,  cada cop està més tensionat, perquè els pressupostos assignats a sanitat són més justets. Diners n’hi ha més, però no ens arriben, els governs prioritzen d’altres qüestions. Com tot funciona i mai ens hem posat en vaga… A més la població creix i els sistema sanitari és el mateix. Tot està més sobrecarregat. Hi ha un límit! Els recursos però són bàsics. A més hi ha la obsolescència del material i utillatge que els metges tenen per treballar, que cada vegada és més car d’actualitzar. O pagues salaris o compres aparells. I això és molt preocupant, pels gestors i també pels metges, tot i que els metges son una espècie molt rara, ja que accepten cobrar menys del que haurien de cobrar, mentre els deixin treballar bé. I si bé en el seu moment havia començat bé, ara no és així. Altrament i al respecte, tampoc ni ens arriben ni veiem perspectives encoratjadores… no ens expliquen projectes que facin veure un futur millor i si, en canvi, debats recents que, més aviat, distreuen…»

Es parla de privatització, on és?, per exemple l’Hospital Clínic no ho és, un 60% és de la Generalitat i la resta de la universitat,… de BarnaClínic, amb uns salaris als metges més adequats i on els beneficis reverteixen al propi Hospital Clínic,…

—…i els malalts aguts?

«Aquest és un problema mal enfocat pel nostre sistema sanitari. Tenim uns hospitals que es varen dissenyar per atendre malalts aguts. Se’ls feia un diagnòstic, se’ls tractava i llavors se’ls enviava a casa, per incorporar-se al circuit normal. Això ja s’ha acabat, a l’hospital enguany no hi arriben malats aguts, el que tenim són malalts crònics, són crònics vells i que no s’arreglen mai. I mantenir això representa un cost altíssim. No queda compensat pels efectes benèfics que comporta. Caldria re-dissenyar dons tot aquest sistema.»

—…i les llistes d’espera? i els serveis d’urgència?

«Exactament, llargues llistes d’espera en algunes especialitats. I alguns serveis d’urgències saturats. Els metges de capçalera no van per les cases. I llavors què passa? Dons quan estàs una mica preocupat, quan tens un problema, dons vas a l’hospital. Penses que és l’únic lloc on algú et veurà. El metge de capçalera visita només sis hores, que són les contractades i que el disseny actual comporta, i després has de demanar hora i si estàs fotut…»

—..s’ha pervertit el sistema. És l’absurd del sistema sanitari que tenim i a sobre els polítics n’estan contents, tot explicant que és una cosa meravellosa…

«És així.»

—…però si truques al 061, un metge et ve a casa, no?

«Si d’acord, però el raonable no és haver de trucar al 061, sinó que no tinguis d’anar a urgències, dons el metge de capçalera t’atengui abans o vagi a casa teva sense haver de trucar a urgències.»

És l’hora de les postres, i un cop retirats els plats, serveixen un lingot de xocolata amb llet i canyella, i el debat, que està ben calentet…, continua…

—Tinc una metge en el CAP, que comença a les 10h. i a les 22h. encara és allà.  Un altre dels metges respon.

«Això tampoc és el que tocaria. Les urgències estan plenes de gent, per que no atenen adequadament els malalts. S’ha pervertit el sistema, el malalt no sap explicar ni el que li passa. Va a un lloc, perquè l’atenguin i li donin coses… perquè el que fa de metge d’assistència primària te sis hores i no pot anar a seguir el malalt a casa i el passa a un altre o a l’hospital, que a cops no te sentit.»

I el Dr. hi afegeix, «no hem sigut prou militants per tal de no eliminar la prova del metge de capçalera, que era la tradicional. La prova del metge de capçalera es va crear per descriure el rol que feien els metges d’abans. Tenint en compte com era llavors Catalunya. A començament del segle passat, Catalunya era un país rural, amb ciutats i pobles més aviat petits. Per tant, la majoria dels metges eren de poble, i com tenien pocs recursos, el que feien era anar cada dia a veure el malalt i asseure’s al capçal del llit, al seu costat. Li prenien el pols, la temperatura o la pressió, es preocupaven del que havia menjat, de si havia anat de ventre i com,… vaja sobretot l’escoltaven, hi enraonaven i l’animaven. Si tenia febre, li aplicaven una frega d’alcohol, si tenia tos dons una cataplasma… Vaja feien el que fan ara els terapeutes o els metges de la medicina alternativa o complementària: parlar força. I per això, la gent estava contenta i tranquil·la. La gent es moria, per què es tenia de morir…no responsabilitzaven ni als metges, ni al sistema. Però els metges de família varen considerar que això els empobria. I llavors varen fer una reivindicació, de forma que la seva àrea havia de tenir una especialitat tant científica i valuosa, com la cirurgia o com la pediatria o …  de forma que si t’havies de magnificar com a professional, havies de donar hores, posar un límit i no anar per les cases, altrament et posaries al nivell de l’especialista convencional d’hospital.»

—Hi ha un altre problema interessant, com és la sobre-utilització de la medicina. El sobre-diagnòstic i el sobre-tractament. A les facultats de medicina se’ns ha ensenyat, que cal fer sempre tot el possible. Hi ha coses i situacions però, en que els estaments responsables haurien de facilitar que els metges no haguessin de fer res més. El Cercle de Salut ho tocarà això?

«Si, al Cercle de Salut hi ha la idea del “less is more”, és a dir fent menys coses perjudicarem menys. A més hi ha un altre concepte, que és la iatrogènia (fer mal en comptes de bé, volent fer bé). Hi ha coses que passen, que poder ser culpa del metge, però d’altres que no són culpa de ningú, potser de mala sort… Tot i que estudiar-ho és complicat, fins i tot està mal vist. Hi ha moltes d’aquestes qüestions que justifiquen una certa  reflexió, que sembla clar necessita de molta informació, moltes dades… el Cercle de Salut pretén trobar un espai on es pugui fer això. Veurem si sabrem fer-ho, si tindrem la capacitat… Al Cercle tenim transversalitat i és bo, però això mateix fa difícil l’acord, també per què hi ha molts interessos.»

—Doctor, què és el que recomanaria als que no som metges, com a pacients, per anar pel mon?  No posar-nos malalts,…

«El més important és no pensar gaire en les malalties, perquè la salut és un estat mental. Es clar que hi ha un component físic inevitable quan la perds, però jo crec que el concepte d’estar sa és mental, cal pensar que el cos humà te limitacions de moltes menes, però no per que un tingui una alteració en algun lloc vol dir que està malalt. Tothom te coses i no per això s’està malalt. Un fet rellevant és que els metges han d’ensenyar a la gent a conviure amb les malalties, les que no es poden curar, es clar. Cal aprendre a conviure-hi. La interferència pitjor de totes és la por. Així dons, no s’ha de témer ni pensar en les malalties.»

Tot i que al llarg del sopar i la tertúlia, almenys en un parell d’ocasions, el cambrer “sotto voce”, ens havia anat informant del resultat del partit, “guanyem 1-0 però patim…” o “han fallat un penal en contra nostre i seguim igual…”, vàrem arribar a prop de la mitja nit i algú va comentar que havíem passat. Buff! algú va deixar anar… I es que els assistents, o no eren massa afeccionats al futbol o bé érem del Barça i, com passa sovint, inconscientment hi apliquem la primera persona del plural, fent-lo de tots… 1-1 al xiulet final. Així que ja, un cop tranquil·litzats pel Barça, ara ja a la seva quarta final consecutiva, vàrem iniciar el comiat del Dr. Bruguera, tot agraint-li, novament per la seva assistència, i sobretot per la il·lustrada tertúlia, fent-li present un detall de record del grup. En aquesta ocasió havíem reservat un bonic treball, en litografia limitada a 99 exemplars, del pintor barceloní, amb taller també a Cadaqués, Ramón Aguilar Moré (1924-2015). Una obra amb el tema del ball, que tant agradava al pintor, probablement en un intent de plasmar l’alegria i el moviment de la gent, mentre sonava alguna melodia de swing. La música de jazz era la seva altre gran passió! Ja des dels seus inicis havia fet molts apunts de dansa, music-hall i ballet des dels teatres barcelonins que freqüentava… fins i tot ho va fer al Liceu. En la litografia s’aprecia una obra influenciada per l’expressionisme amb tons decorativistes, però sempre de colors intensos. L’artista es nota que sabia dibuixar molt bé, aconseguint uns quadres d’una gran base esteticista. El Dr. Bruguera es congratulà, manifestant-nos la seva coneixença del pintor, que a més li agradava molt.

I mentre marxàvem i acabàvem els comentaris en petit comitè, ens vàrem aplegar a les escalinates de l’hotel. Ho permetia una nit no tant freda com les de la setmana anterior amb nevades arreu el país. I ens vàrem fer la foto de grup, malgrat alguns amb compromisos, havien hagut de marxar…

Biografia (Viquipèdia, Reial Acadèmia Medicina de Catalunya i Enciclopèdia.cat i Universitat de Barcelona)

Nascut a Barcelona l’any 1942, llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (UB)(1965), especialista en medicina interna i de l’aparell digestiu (1972) i doctor en Medicina per la UB (1979), d’on és professor titular de Medicina (1985). Formació de postgrau a l’Hópital Saint-Antoine de Parí (1967-68) i al Royal Free Hospital de Londres (1975).

Cap de secció (1979-2000) i consultor sènior (2000-2010) del Servei d’Hepatologia a l’Hospital Clínic de Barcelona. President de la Societat Catalana de Digestologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears (1983-1984), president de l’Associació Espanyola d’Hepatologia (1993-1997), president del Consell Assessor per l’ús terapèutic de l’interferó del Servei Català de la Salut (1991-2005), president del Patronat de la Fundació Museu d’Història de Medicina de Catalunya des del 1995, i president del Col·legi de Metges de Barcelona (1994-2010). Des del passat mes de gener de 2017 forma part de la nova associació Cercle de Salut, que vol defensar el model sanitari català.

Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic (2001), la medalla Josep Trueta (2010) i la Creu de Sant Jordi (2011). Recentment també ha estat guardonat amb el premi d’Ediciones Mayo 2010 en la categoria de Personalitat sanitària de l’any, com a reconeixement per la seva contribució a la millora en l’àmbit de la medicina durant el 2009.

Publicacions: Llibres: com autor 5, com editor 3, i com autor d’un capitol 49 Articles en revistes indexades : 335

Referències d’interès:
-El Dr. Miquel Bruguera i les medicines alternatives i complementàries, en la primera sessió de Fòrum Salut Clínic 2014
-Fòrum Salut Clínic: “Medicines no oficials” – Dr. Miquel Bruguera

27 gener 2017 at 16:42 1 comentari

Entrevista al Dr. Josep M. Campistol, nefròleg especialista en transplantaments renals i director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 2 de febrer de 2016, vàrem preparar una entrevista amb el director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 10 d’abril de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a entrevista_dominical_diari_de_girona_dr_campistol-03072016

25 Setembre 2016 at 12:37 1 comentari

Entrevista al Dr. Josep Brugada, cardiòleg al Clínic i especialista en arítmies i electrofisiologia, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 1 de març de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el cardióleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 10 d’abril de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a Entrevista_Dominical_Diari_de_Girona_Dr_Brugada-10042016

13 Abril 2016 at 0:24 Deixa un comentari

Entrevista al Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Univ. Vall d’Hebron i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), publicada al Dominical del Diari de Girona

Com a conseqüència de la tertúlia sopar del passat 13 d’octubre de 2015, es va  preparar una entrevista amb el cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebrón i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO) Dr. Josep Tabernero que s’ha publicat al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 14 de febrer de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a DiarideGirona14022016-entrevista-Dr_Tabernero

17 febrer 2016 at 12:44 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Brugada, professor de Medicina de la UB, cardiòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, dimarts 1 de març de 2016

Avui som molts, i ens paren taula al menjador gran, perquè no cabríem al saló privat habitual, probablement perquè en aquest menjador no estava previst que hi hagués ningú més. De fet, abans de començar la tertúlia, volem agrair l’ajut i suport administratiu rebuts en la gestió d’aquests sopars en l’hora de la jubilació de la Sra. Monique Rous de Madinhac. DSC_0171bé+L’Enric Calzada entre algunes reflexions i cites li llegeix, públicament aquest poema que en Lluís li havia suggerit i, que hi coincideix, li escau molt bé:

 

Una dona forta, qui la trobarà?
És més preciosa que les perles.
Tothom  confia en ella:
Difon el benestar i no malestar
tots els dies de la vida.
Sempre treballa amb delit.
És de nit i ja es lleva;
prepara el menjar per als de casa
i la feina a tothom.
Es posa amb energia a la feina,
fa anar els braços amb vigor.
Comprova que els negocis marxen bé:
en plena nit encara té encesa la llàntia.
Obre la mà als pobres,
l’allarga als necessitats.
Parla amb sensatesa,
els seus llavis instrueixen dolçament.
Tothom va  a felicitar-la,
els seus en canten lloances:
Reconeixeu-li el fruit del seu treball:
per tot el que fa, rebrà pública lloança.

Són fragments del llibre dels Proverbis de la Bíblia.
La Monique n’està molt agraïda i mormola “És massa, és massa”, tot adreçant unes breus paraules de satisfacció, d’agraïment i record.

DSC_0179bé+Tanmateix i tot seguit i en nom del grup, li lliura un petit detall de record, una litografia del pintor barceloní Ramón Aguilar Moré (1924-2015), on es palesa una  pintura amb una clara  influència expressionista. El pintor construïa les teles des d’una base esteticista, de forma que feia ús de tons decorativistes  recorrent  a uns  colors ben intensos. Amb referents impressionistes Aguilar Moré es va decantar vers la figuració, tot i que la seva obra artística va passar per diferents etapes: naïf, expressionisme, cubisme i realisme. Hàbil en el dibuix, acostuma a crear atmosferes d’un cert neo-romanticisme. Enamorat del jazz, sovint el reflecteix en els seus temes, com pot ser el cas que ens ocupa. S’hi pot apreciar la sòlida estructuració de la escena, que es mou entre el rigor i la sensació de moviment.
DSC_0176bé+L’Enric també vol fer memòria expressa d’un gironí del grup, gran contertulià que ens ha deixat,  Josep Trias, economista de Sant Martí de Llémena,  mort el dia 7 de febrer a causa del càncer que arrossegava, de qui exposa la seva trajectòria professional, d’ençà que, provenint del BNP Paribas i Fortis, com a gran economista i expert en fons d’inversió entre d’altres que era, topà amb Joan Antoni Samaranch, que devia influir que poc després alguns l’haguessin pogut tenir de company a la Caixa. Va fer arribar a la seva vídua i fills unes lletres de condol en nom de tots. I encara volem recordar una de les convidades als nostres sopars, la senyora Muriel Casals, també economista, que ens acompanyà el dia 7 de gener de 2014 i morí el dia 14 de febrer de 2016 arran d’un infaust accident de trànsit. Havia estat professora d’en Lluís Busquets, present al sopar, a Periodisme i companya professional del catedràtic en Paleontologia Jordi Martinell, que pren la paraula i explica com van coincidir l’un en el vicerectorat d’Internacional de la Central  (UB) i l’altra en el de l’Autònoma i van lligar actuacions i viatges diversos, durant els quals  es manifestà amb el tarannà serè i amical que la caracteritzà i que la premsa va testimoniar arran de la seva mort.

Acabats aquests records, tant emotius pel grup, el Dr. Josep M. Bordas presenta el nostre convidat d’avui, tot assegurant que ara com ara, més que la tecnologia esclafi els metges són els metges que, necessitats com n’estan, acaben esclafant-la. I en cardiologia és fonamental i necessària del tot. Sovint tenen al cap pràctiques que només poden posar en marxa quan els arriba aquesta tecnologia. Ens advera que molt poques vegades es dóna el cas que el nom d’un metge en plena activitat serveixi per denominar una malaltia o  síndrome com passa en el cas de la síndrome Brugada una disfunció cardíaca relacionada amb la mort sobtada cardíaca (MSC) que van descobrir ell i el seu germà gran, Pere, també cardiòleg. Afegeix que els metges catalans, i del Clínic en particular, són d’una mena especial per la seva formació perquè aprenen a fer assistència i a fer de professors, però també gestió, política, investigació i que el nostre hoste d’avui és dels que, després d’anys d’haver fet gestió, fins arribar a la direcció mèdica de l’hospital, un cop exhaurits els anys previstos al càrrec, ha tornat a l’assistència mèdica i a les classes, amb tota normalitat.
Quan el doctor Brugada pren la paraula, assegura que li agrada exercir de banyolí i de gironí i que en els congressos tothom es pensa que ell es el fill del Brugada que donà nom al síndrome actualment tant conegut arreu del mon en medicina i, particularment, en cardiologia.

«Jo vinc d’una família normaleta de Banyoles. El meu pare era pollaire. S’alçava a les 4 del matí, corria mercats, matava aviram, gallines i conills, i en venia la carn. Havent dinat, era un home elegant que anava amb corbata, ben vestit i clenxinat, anava al cafè. Els seus amics, ens deia, parlen de milions i jo de pessetes, dons a mi una pesseta de més o de menys em representa guanyar o perdre en les vendes del dia. La mare, una dona exigent, era de la Bisbal d’Empordà i ens feia anar tots de vint-i-un botó. No volia que treballéssim  de pollaires. Ens va fer aprendre a tots l’anglès amb el senyor Torrent, quan ningú no el parlava.  I volgué que els tres germans féssim carrera. Quan en Pere, sis anys més gran que jo, acabava medicina, jo començava. Quan jo vaig acabar, en Ramon vuit anys més jove que jo i que ha muntat la facultat de medicina de la UDG, encara feia el batxillerat. Tots tres som cardiòlegs amb especialitats diferents, l’un dedicat a les cardiopaties, l’altra a les arítmies i l’altra a la genètica. Cap altre metge a la família abans. I ara només una neboda, la Geòrgia, filla de la germana que vàrem perdre,  completa les especialitats i és cardiòloga pediatra a Sant Joan de Déu. Però jo vaig començar de metge de poble a Riudarenes. “Médico titular por oposición”, de les darreres, l’any 1981-82. Obria al consulta a les set del vespre, quan la gent havia acabat la feina. No els podia pas partir la jornada. Tenia 23 anys i en volia més, per això la decisió d’anar plegats amb la muller a Montpeller a fer cardiologia.»
DSC_0142bé+L’home ens explica que portà una joventut molt accelerada, segons la seva muller. El 1981, als 22 anys,  es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona: « Tot a la vida m’ha passat molt aviat. Vaig entrar a medicina als 16 anys i vaig acabar la carrera als 22. Als 23 em vaig casar, als 25 era pare per primera vegada. En seria una segona. Als 30 anys jo tenia la vida estabilitzada. Entre el 1983 i 1987 vaig treballar al Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi, a Montpeller, i vaig ser investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat d’allí. Em vaig doctorar. Vaig tenir l’oportunitat de fer recerca a Holanda i entre  1988 i 1991 em varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht. Sou, pis, plaça fixa  i estabilitat i vida estructurada a Holanda. Parlàvem holandès. Quan havia sortit l’oportunitat de Montpeller, li havia dit a la meva dona que sols tornaria si podia ser metge adjunt del Clínic…»
—I va tenir la oportunitat.
—Mi va cridar en Paco Navarro, de Gironella, el germà de Vicenç, el politòleg i sociòleg català, catedràtic de Ciències Socials a la Pompeu (UPF), que enguany ha col·laborat en el programa econòmic de “Podemos” i va tancar la llista de CSQP a Barcelona. En Paco s’havia especialitzat en tècniques de cateterisme a Chicago i duia el Servei de Cardiologia i Unitat Coronària. Recordo que en saber la notícia, amb la muller ens vàrem mirar i  no vàrem tenir cap dubte. Això si vàrem tenir clar que volíem que els fills creixessin a Banyoles, malgrat que jo hagués d’anar i tornar de Barcelona. I efectivament el 8 de novembre del 1991 vam tornar a Banyoles. I em vaig fer tips d‘agafar la TEISA. Hi llegia, hi dormia i hi pensava… Com podeu deduir dons, estic orgullós de venir a aquest sopar i fins i tot de participar amb el grup, dons sempre he volgut exercir de gironí. Llavors, el Clínic, no tenia servei d’Arítmies, en vaig crear la unitat i ara és un dels tres de referència d’Europa. I un dels cinc grups de recerca en el món que més publica en el camp de l’arítmia, tot aconseguint-hi, a més, moltes beques. Vaig ser cap de Servei de Cardiologia i després Director del Institut del Tòrax i el 2008 em van elegir director mèdic del Clínic. Ho vaig acceptar  amb la condició de poder seguir treballant a la Clínica del Pilar i amb el tema de les arítmies pediàtriques a Sant Joan de Déu, on intervenim arítmies perquè un de cada 120 nadons neix amb cardiopaties congènites; ara, a Sant Joan de Déu, ens hem convertit en un centre de referència per a tot Espanya. Som el primer centre per arítmies pediàtriques a l’estat, ningú més ho ha tractat a Espanya. Això ha fet créixer molt la feina i enguany no hi vaig un dia a la setmana sinó dos. Sabia que de director mèdic hi podia estar un màxim de vuit anys. Així que aquestes dues condicions, posteriorment em varen facilitar la tornada de la gestió a l’assistència, formació i recerca. Els anys de Direcció mèdica del Clínic, foren temps de retallades. Els metges de l’Hospital vam perdre el 27% del poder adquisitiu (quan el sou mig és de 2.700,00€). Si es va haver de baixar el pressupost global entre el 15% i el 20%, el 12% va anar a sous.
En Lluís li explica que a la xarxa males llengües diuen que  el 2014 ho va deixar perquè  no volia deixar el sector privat. «El 2012 em van tornar a elegir amb el 86% de vots, 10 punts percentuals més que el primer cop. Dos anys després es va iniciar el procés de transformació del Clínic en una nova entitat jurídica. Mai he promocionat ningú si no te per endavant 4 anys de marge. Si demanava que la gent no acceptés càrrecs si no tenia un projecte de 4 anys o més,  servidor també havia de complir. Va ser elegit per a la direcció mèdica un altre gironí, el Dr. Campistol per a poder portar a terme aquest procés.

Porten l’aperitiu: taps de pernil ibèric, navalles amb escabetx cítric i xips de carxofa amb romesco. Deixem que mengi una mica.

Hi ha qui opina que això de privacitat en el sistema sanitari català (un 20% és privat i un 80% públic) no s’explica mai prou bé. Ni tan sols el “Barnaclínic+”. Qui parla dóna per suposat que l’anunciada sortida de la xarxa pública de l’Hospital General de Catalunya i de al Clínica del Vallès no li deu caure gens bé, al doctor.
DSC_0186bé+«No, és clar. Mirin, els ho explico. Imaginin que al Clínic hi ha 30 genolls per operar, per posar-los una pròtesi. El trentè està programat per d’aquí un mes. Però resulta que el desè, posem per cas, no vol esperar, i com que té una mútua o diners, pot pagar-s’ho. Pot anar a una Clínica privada (on el metge li cobrarà el que està estipulat, posem 500€ on la clínica de fet li facturarà uns 5.000 €) o fer-s’ho al Barnaclínic+, en hores en què els quiròfans no funcionarien, on el metge cobrarà 1.000€ i els altres 4.000€ aniran per a l’Hospital Clínic. Amb el benefici que el trentè de la llista el podran operar abans. Tan difícil és d’entendre?  Ja sé què li respondria un purista. Que si el Clínic operés matí i tarda, el desè també entraria a les operacions. Però, el sector privat seguiria. Tractem igual els pacients del Pilar que els del Clínic. No hi ha medecina pública o privada. Hi ha bona o mala medicina.»
Ja que l’ha esmentat, un dels contertulians afectat arítmia es fa creus dels canvis del Centre Cardiovascular Sant Jordi, ara lligat al Pilar, antic referent espanyol de cardiopaties. El doctor confirma que de la Caixa de Catalunya va passar a Clínica Tres Torres per 500 milions de pessetes. «Una ganga. Però calien 10 M € per a la remodelació. La Caixa de Catalunya no havia invertit gens. I, sí que fou un  gran referent, cert. El visità fins i tot el Dr. Christian Bernard.»
—Es diu que va comprar la Clínica el Pilar, per 40M€, car i a crèdit. La Sant Jordi es pensava vendre per 20M€. Eren temps de vaques magres. Arribà el concurs de creditors.
—Ara, després de moltes giragonses,  fa part de Quironsalud.
Resseguim aquestes giragonses. El 2011, el fons de capital risc CVC adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900M€. El 2012, Dougthty  Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grup Quiron, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum capital. Amb la compra del 61% del capital de Grup Quiron al fons Dougthty  Hanson, s’aconseguí el grup hospitalari privat més gran d’Espanya controlat per CVC, amb 40 establiments i 30 centres sanitaris, entre els quals, a Barcelona, Dexeus, Sagrat Cor o Clínica del Pilar. Algú dóna dades de Metges de Catalunya del passat setembre: les contractacions de CatSalut al grup privat IDC havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%). Les preguntes salten per òbvies:
—Si teniment compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el  1981 com a filial europea de Citicorp capital risc, no ho troba molt opac, tot plegat? O és que ja tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l’americana? I, quan la sanitat esdevé negoci, malament, no?
—Be, aquest és el sistema que tenim, amb inversors que creuen que es poden obtenir bones rendibilitats en el sector de la salut. El que la societat, els col·legis professionals i els poders públics han d’exigir és que l’assistència que es presti sigui de bona qualitat i acompleixi tots els estàndards que també li exigim a la sanitat pública. Si l’administració vol o necessita contractar o no amb el sistema privat es una decisió de gestió dels recursos. Quan a les inversions en salut per part de les companyies, desenganyem-nos, la indústria mèdica vol fer negoci com qualsevol altra indústria i desenvolupa allò que el món està disposat a comprar. Ho trec del Sala Martín. Ara ho focalitza tot en les cardiopaties i el càncer. Una vacuna per la malària no és negoci ja que els països que la necessiten no la poden comprar. Necessitem polítiques internacionals globals que permetin comprar per exemple la vacuna de la malària a la companyia que la desenvolupi per després oferir-la a qui la necessiti.

Serveixen el primer plat: pèsols amb cocotxes de bacallà i botifarra negra. Un plat d’una suavitat i lleugeresa magníficament aconseguides que amb el contrapunt de la botifarra negra constitueix tot una suau simfonia que ens predisposa d’allò més a la conversa. I els vins. Aquest cop —es va demanar temps enrere— novament són d’un celler ben gironí: Heus* blanc i negre D.O. Empordà, del celler la Vinyeta. Un vi blanc lleuger i fresc on en destaca l’elevada intensitat d’aromes i la llarga persistència. Quan al negre també te aquesta alta intensitat aromàtica i una notable persistència en boca a la que hi afegiríem una bona carnositat, ambdós sorprenen atesa la seva joventut.

Algú li recorda que del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina… «Serà més divertit que us digui que des de fa cinc o sis anys sóc responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.
—Parlem-ne,
DSC_0195né+—Sí, perquè el Barça, en aquest punt, treballa des de fa molts anys molt seriosament i són 3.500 esportistes de totes les categories. De moment, toquem fusta, no hem tingut mai cap mort sobtada, però, entre dos i quatre jugadors, cada any, els desclassifiquem, no els deixem jugar en cap esport de competició. Poden fer esport normal això si. I sabeu la tragèdia familiar que això suposa? Acostumen a cercar segones opinions i sempre troben algun metge que els diu que si que poden, però nosaltres els diem que a Can Barça no!
—Però passa revista tothom?
—Sí.  I passa revista de la mateixa manera un aleví de 8 anys que arriba al club que un jugador del primer equip, com ara en Messi. Igual que el seguiment posterior. Bé, de la mateixa manera no, perquè els jugadors professionals els costa molt passar revisions. No volen que els trobis res. Si poguessin, tots s’escapolirien, però al final tots hi passen.
—A banda dels equips professionals, com està la relació esport-medicina?
—Malament. Hi ha qui fa curses de llarg recorregut sense ni una revisió de cor. No tothom pot fer maratons! El primer, un soldat grec, s’hi va quedar. A veure si la gent s’ho posa al cap, a banda de la preparació prèvia qui faci aquestes proves hauria de fer-se sempre revisions abans i després.  Avui, sense entrenament, hi ha qui et diu que vol fer els ”Carros de foc”, la ruta de 55km. I 9.200 m de desnivell acumulat que volta d’Aigües Tortes fins a l’Estany de Sant Maurici que van començar quatre guàrdies preparats l’any 87…O la travessa “Cavalls del Vent”, que va començar l’octubre de 2009, una ruta circular de trekking de 80 km i 11.600 m. de desnivell acumulat en un recorregut que uneix vuit refugis del parc Cadí-Moixeró, amb alçades fins a 2.536 metres, que van començar quatre pirats. Després no volen patir arítmies!
—Abans de les arítmies en dèiem palpitacions, però no es normal distingir entre taquicàrdies i arítmies; a més, hi ha gent aprensiva que sempre parla de punxades al cor…
—No estava pas mal dit, això de les palpitacions. Jo sempre demano si les palpitacions són de metralleta ta-ta-ta-ta-ta o de cafetera ta-taata-ta-ta-taa-ta… Metralleta, taquicàrdia; si no, cafetera, arítmia. I quan em parlen de punxades dic que tranquils: el cor no punxa. Quan tens un cor d’un animal sa a la mà, el sents viu, palpitant rítmicament; si té arítmies, és com si estigués ple de cucs, cadascú per la seva banda.
—És cert que baixa la taxa de transplantaments de cor ara que s’havia vençut el rebuig?
—Han baixat els donants de tot, perquè hi ha menys accidents, sobretot de moto. Per tant ho tenim més difícil. A més al haver-hi menys donants òptims, ara agafem cors que abans no s’utilitzaven. A Catalunya se’n fan uns 60 a l’any.

Serveixen el segon plat, corball al forn amb premsat de patata i ceba. Deliciós i suau, probablement el millor peix del litoral i del Mediterrani, el preferit d’en Josep Pla i diuen que és millor que el llobarro i més econòmic. Alguns entesos expliquen que de tant bo que és, ha perdut el gust de peix, però no hi estic d’acord. Té un gust finíssim, de carn molt saborosa amb una certa semblança a la dorada, tot i que és poc conegut i per això mateix sovinteja poc als mercats. És el moment d’explicar-nos com arribà al “Síndrome Brugada” i la seva relació amb la mort sobtada.

«Un 80% de morts sobtades són degudes a un infart. I l’altra 20 %? Ningú no ho sabia. La nostra recerca va començar com una curiositat. De fet un és científic per que és curiós. Et preguntes coses i acabes trobant-ne d’altres. A Maastricht l’any 1986 ens van portar un nen polonès de dos anys recuperat d’una mort sobtada, reanimat pel seu pare. Una germana seva s’havia mort un any abans i els pares estaven escamats. En Pere va veure el seu electrocardiograma i era molt estrany. Vam demanar el de la seva germana i vam comparar els electrocardiogrames de tots dos, i eren iguals. Li vam posar un marcapassos. Passats uns anys, ja el 1989, ens va visitar un senyor de 40 anys recuperat d’una mort sobtada. Amb en Pere ens vam adonar que l’electrocardiograma era igual d’estrany que el dels nens polonesos. Vam anar a l’arxiu, i efectivament coincidia. Tot seguit vam corroborar-ho amb quatre pacients més i vam decidir l’any 1991 exposar-ho en un Congrés Mundial de cardiòlegs a Washington. Ho vàrem explicar i de sobte molts dels cardiòlegs ens varen venir a dir que tenien alguns pacients així. En varen sortir 8 casos més. Hi va haver una certa eufòria  perquè semblava que podríem ajudar  a afrontar la mort sobtada. Un gran rebombori, tothom trobava pacients iguals. Amb en Pere vam fer un article que va costar molt publicar. Només ho va voler fer la revista Journal of American College of Cardiology. A distinct clinical and electrocardio-graphic syndrome: right bundle-branch block, persistent ST segment elevation with normal QT interval and sudden cardiac death (JACC, 1991). Vàrem tenir 15 mil cites. Impressionant!. Se’n parlava als congressos mundials de cardiòlegs, fins que un cardiòleg japonès li va posar el nom de “Síndrome Brugada”. Cada any es continuen publicant uns 250 articles amb la referència a la síndrome Brugada. Tot plegat va permetre veure tota la problemàtica. En Ramón, el tercer germà, que es dedica a la genètica cardíaca, va descriure a l’any 1998 la causa última de la malaltia: un defecte al canal de sodi cardíac genèticament determinat. Ja sabíem que eren una part d’aquelles morts del 20% diferents als infarts i es va fer un model.
—I com es descriu la mort sobtada? Hi ha qui diu que una defunció d’aquestes, judicialment és un envitricoll.
IMG_4014+—Hi ha jutges de tota mena i alguns no entenien que  amb una mort d’aquest tipus calia encendre uns semàfor vermell per avisar la família. Ara amb l’Institut de Medecina Legal Català, la cosa ha millorat. La mort sobtada es discuteix des del temps del Dr. Bayés de Luna. Seria el decés inesperat d’una persona que es trobava bé en les 24 hores precedents i que es produeix en la primera hora des de l’inici dels primers símptomes com ara un esvaniment o pèrdua de consciència. La causa és una arítmia anomenada fibril·lació ventricular que fa que el cor perdi la seva capacitat de contraure’s de forma organitzada, per la qual cosa deixa de bategar. Als pacients que tenen risc de mort sobtada, els protegim amb un desfibril·lador implantat (com vàrem fer amb el nen polonès als 13 anys). Ara, gràcies als estudis d’en Ramon, sabem que és una malaltia d’origen genètic, produïda per l’alteració dels gens que dirigeixen la formació de les proteïnes cardíaques que regulen el pas de ions a través de la membrana cel·lular, conegudes com canals iònics. Per això se la considera una canalopatia. El problema no és estructural, sinó elèctric i genètic. Les mesures de reanimació cardiopulmonar aconsegueixen que el pacient es recuperi i l’arítmia desapareix; en aquest cas som davant d’una “mort sobtada reanimada.”
—A la xarxa hi ha un article signat per tots tres germans a “Revista Española de Cardiología”, El síndrome de Brugada y las miocardiopatías derechas como causa de muerte súbita. Diferencias y similitudes; es pot considerar la síntesi final de la investigació?
—Mai no s’arriba al final d’una investigació. Tenim encara molts interrogants. Per això des de la Societat Espanyola de Cardiologia demanem que si s’han produït casos de mort sobtada o de reanimació se’ns comuniqui  amb la màxima urgència a <muertesubitadxt@secardiologia.es>.

Algun dels metges recorda que el doctor ha publicat més de 400 articles originals en revistes internacionals indexades com “Nature”, “The Lance”t, “The New England Journal of Medicine”, “Circulation”,”Revista Española de Cardiologia”,  “American Journal of Cardiology”  i a la cèlebre “JACC” ( “Journal of the American College of Cardiology”), considerada la millor del món en cardiologia….  I afegeix: «Això es diu aviat però és molt difícil».
—Són molt exigents. “The New England Journal of Medicine” publica el 3% dels articles que rep. Un 50% són retornats als seus autors; l’altre 50% passa per revisors especialitzats que tenen la potestat de rebutjar-los. I sé el que em dic, perquè  per exemple vaig ser Editor Associat de l’“European Heart Journal”, de la Societat Europea de Cardiologia, la segona més important del món. En un determinat moment m’arribaven més d’una vintena d’articles setmanals, com una tortura —ser revisor és molt dur, esgota, és honorífic, no està remunerat—, però passaven el sedàs quatre o cinc. Ara me n’arriben quatre o cinc setmanals i és massa i tot… Tot digital, sí. Es busca originalitat i, per tant, indexació..
—Què vol dir revistes indexades?
—Un investigador pot publicar una vintena d’articles i, al cap de l’any, d’altres científics n’hi han citat un. El pes de la seva investigació ha tingut poca incidència. Es diu que te un baix factor d’impacte. Un altre en pot publicar un parell i obtenir una quinzena de cites. En aquest cas el factor d’impacte és alt. La seva investigació ha resultat molt més productiva. Avui a més s’usa l’índex Hirsch, desenvolupat pel físic del mateix nom, on es troben el nombre de publicacions i el factor d’impacte i que calcula la confluència de número d’articles i de les cites que obté i calcula la producció científica d’un investigador. Val a dir que des del Clínic obtenim resultats realment espectaculars.

Serveixen  les postres, dolç de coco i xocolata i una copa de cava, Aria Brut Nature D.O. Cava.

Algú comenta que la seva especialitat d’arítmies al Clínic té tota una història…
«I tant. Primer semblàvem els savis de cardiologia. Tot el dia investigàvem, però no curàvem res. Sabíem molt sobre arítmies, però només receptàvem Trangorex, i no paràvem de fer estudis electrofisiològics que només servien per generar coneixement. No teníem eines. Per sort vàrem viure dues revolucions. La primera revolució va ser els anys 83-84, quan va aparèixer el desfibril·lador implantable. Finalment allò que matava ho controlàvem.»
—Els desfibril·ladors ja s’implanten?
—El 1958 C.W. Lillehai i Earl Bakken  introduïren els dispositius d’estimulació amb piles. L’evolució natural del marcapassos (MP) portà a la invenció del DAI (Desfibril·lador Automàtic implantable) per Michel Mirowski, un jueu polonès que vivia a Israel i que perdé un seu amic per mort sobtada, el Dr. Harry Heller. Assajà amb gossos, vencé tota mena d’incredulitats i el 4 de febrer de 1980, els Drs. Mirowski, Reid i Mower l’implantaren amb èxit a una dona californiana a l’ Hospital John´s Hopkins de la Universitat de Baltimore. Avui tenen una mida de mig telèfon mòbil. Tots els desfibril·ladors són marcapassos, però no a l’inrevés.
—I enguany quant desfibril·ladors s’implanten?
—Centenars de milers cada any al  mon i uns 8.000 només a Espanya. A Catalunya uns 1.000 cada any.
—I la segona revolució?
—Va ser la gran revolució que realment va ser entre els anys 88 i 89. La radiofreqüència. Es tracta de fer servir un catèter per cremar els punts que provoquen la taquicàrdia. Va ser una època irrepetible.
—I així operen les arítmies?
—Efectivament amb cateterisme. En diem ablació. Fem una ablació per radiofreqüència i els pacients es curen. Pacients que havien anat fins a dos cents cops a urgències per taquicàrdies. Un cop mesurada l’activitat elèctrica del cor, destruïm o cicatritzem  el teixit del miocardi que està causant l’arítmia i ja no es patirà més. L’ablació per radiofreqüència utilitza energia tèrmica para eliminar la zona problemàtica; la crio ablació utilitza temperatures molt baixes. Així que després de les dues revolucions, vam començar a intervenir arítmies i implantar marcapassos.
—I el Síndrome Brugada?
—No hi ha tractament curatiu; el que fem és identificar pacients amb risc i prevenir la mort sobtada amb la implantació d’un DAI(Desfibril·lador Automàtic implantable)
—A Girona tothom ha vist unes capses amb un desfibril·lador, principalment a les places dels pobles. El problema semblaria que és saber emprar-lo.
—La província de Girona ha estat el primer gran territori cardioprotegit d’arreu del món, gràcies a la Universitat i a la Diputació. En realitat va sorgir, quan nosaltres, en Ramon i jo mateix des de la Facultat de medicina i la Fundació Brugada, estàvem treballant en aquests projectes, i el president de la Diputació, que tenia un pressupost sobrant derivat del traspàs de l’hospital de Santa Caterina, ens ho va demanar explícitament per a tots els pobles de la província. Ara mateix ni tenim posats 750. A cada poble que n’hi ha, el trobareu a la seva plaça major. Us explico un cas real que va publicar el diari “El Periòdic de Catalunya”. Quatre persones d’un poblet de 200 habitants jugaven a la botifarra havent dinat. Un d’ells va caure en rodó. Què fer? Acabaven de posar el desfibril·lador a la plaça del poble i un  dels jugadors el va anar a buscar. No sabien què fer, però l’aparell deien salvava vides. Van obrir aquell fòtil i una veu els va començar a donar instruccions. Les van seguir i van salvar la vida del company. A Girona d’ençà fa 4 anys que els vàrem posar, ja s’han salvat 34 persones gràcies al desfibril·lador.
IMG_4015+—I què cal saber?
—Que cal actuar ràpid, en un ínterim de 10 minuts. Les neurones necessiten oxigen. Hi ha pèrdua de consciència tant sols entre 5 i 10 segons sense oxigen. Cada minut que passa tens un 10% menys de probabilitats de reversió. Posar els dos pegats i seguir les instruccions.
—I a Barcelona?
—vàrem crear una Associació anomenada Barcelona Salut per promocionar hàbits saludables. Després vàrem decidir iniciar el programa Barcelona Ciutat Cardioprotegida. No sabíem on posar-los. Qualsevol ciutadà però té una farmàcia a 250 m. o menys, així que va ser per on vàrem començar. A dins o a fora de les farmàcies? N’hi ha 1.048, de farmàcies. Vam començar amb les que estan obertes les 24 hores; després les de 18h. Ja n’hi ha a 300 farmàcies. A estacions de tren i de metro. A Sants, el primer dia de posar-lo, va salvar una persona. Al metro, i n’és la única excepció fins ara, ens van robar una unitat…
—Quan val un aparell d’aquests?
—Uns mil euros. El podeu trobar a internet. Però, cal revisar-lo periòdicament, talment com un extintor. Tenim sort que els paguen uns sponsors, com ara Philips, laboratoris Ferrer, Menarini, Fiatc, etc. El Banc de Sabadell va esponzoritzar la col·locació als mercats de Barcelona (on hi passen l’any uns 60 milions de persones).
—I com s’estudia la possibilitat de mort sobtada?
—En un 80-90% dels casos és un problema cardíac. Però també pot ser per un aneurisma cerebral o d’aorta i morir-se. A Europa i als EEUU hi ha un 1/1000 per any de morts sobtades. A Catalunya estem al 0,6-0,7/1000 per any. Un 90% d’aquell 90% es deuen a una fibril·lació ventricular. L’altre % restant al fet que no funciona l’electricitat i o la mecànica cardíaca. El cor és una bomba i necessita electricitat per funcionar. La fibril·lació fa perdre la sincronia necessària. Per desfibril·lar donem un xoc elèctric.
—I la fibril·lació auricular?
—Provoca un mal batec del cor, irregular. Però com les aurícules no són les que impulsen la sang, dons se’n ocupen els ventricles, la sang flueix sense problema, però es fan coàguls i pot provocar ictus. Per això en aquest casos es facilita un medicament anticoagulant com el Sintrom per exemple.
—Com es defineix la mort sobtada?
—És aquella mort on la persona afectada perd el coneixement i des de llavors fins la mort passa com a màxim una hora.
—Com es pot prevenir la mort sobtada?
—Cal evitar l’infart, que n’és la causa principal en un 80% dels casos. A banda d’això com en la cura de la salut cardíaca, l’aspirineta que algú comenta està bé, menjar sa, no fumar, fer un exercici normal, controlar el colesterol i la hipertensió. Vaja els factors de risc clàssics. Es tracta de fer una vida sana!

Passen els cafès. El doctor, exemplarment, no en pren.
Un dels presents assegura que el doctor passa temporades al Tercer Món.
«Sí. Des que vaig deixar la direcció mèdica del Clínic, m’he pogut dedicar a la part humanitària. Vaig entre sis i vuit vegades l’any a l’Àfrica, a Egipte, a la banda d’Asswan, i ara mateix vaig a Moçambic, a Maputo,  i m’hi estic una setmana operant arítmies. A Asswan m’hi va portar la Cadena de l’esperança del Dr. Magdi Habib Yacoub, professor de cirurgia cardiotoràcica a l’Iimperial College de Londres; allà el veneren com un sant i malgrat els seus 81 anys encara segueix operant… A Maputo hi arribo amb motxilles i tot d’aparells portàtils i medicaments. Moçambic té 25 milions d’habitants (2013) i 800 metges, menys que els que treballem al Clínic, dels quals només hi ha 8 cardiòlegs. Treballo en un Hospital militar, que porten unes mitges monges i en un de públic, que és un desastre. A cada llit hi ha dos pacient capiculats. Opero en un garatge emblanquinat on a vegades hi passen escarabats….»
—Ha de passar de la realitat més crua a l’excel·lència de la investigació. On arribarem? Amb les noves biotecnologies es parla de transhumanisme, posthumans reparats a peces, gràcies a les impressores 3D, la robòtica i a les cèl·lules mare (amb les quals, l’equip de Yacoub, ha aconseguit una vàlvula cardíaca). Mentrestant, 400 milions de persones viuen amb algun tipus d’hepatitis i empreses com Gilead es fan la barba d’or amb medicaments.
—És cert. Un fàrmac que a Egipte val 900€ perquè està infectada un 40% de la població, aquí val 70.000€, i tenim més de 50.000 pacients amb hepatitis. Això ja es veu que no pot ser. Caldran lleis.
—El càncer?
—El cronificarem aviat, com hem fet amb el SIDA. Ara ningú no es mor de SIDA, encara que cada pacient costi 10.000 € l’any.
—I el sistema ho resistirà?
—Be imagino que com en tot haurem de prioritzar els recursos i les companyies hauran d’entendre que no podem continuar pagant indefinidament preus caríssims per recursos necessaris per curar malalties. Al final la salut és el be mes important que tenim i haurem de trobar l’equilibri entre que podem pagar i que necessitem per tractar el millor possible als nostres pacients.

IMG_4017+És mitjanit i, com sempre, cal ser puntuals en acabar. Fem els agraïments al convidat i tot seguit el lliurament d’una litografia de record, en aquesta ocasió de l’artista de sentiment empordanès Modest Cuixart (1925-2007); un treball on empra exclusivament dos colors, el negre i el sèpia, més el blanc del fons del paper, en un tema poc comercial i fins i tot allunyat d’aquella època acolorida de rostres femenins. En aquest cas la obra  ens recorda que va ser un dels artistes fundadors del grup d’avantguarda català Dau al Set, en aquest cas entre l’oníric i el surrealisme, tot mostrant un món propi. Un cavall volant damunt un objecte, que el Dr. Brugada ràpidament va associar a un cor, certament una imatge central que també ens ho va suggerir quan la vàrem escollir. Cal tenir present que el nexe del grup Dau al set era l’estil surrealista: empraven la imatgeria onírica i la literatura de tall incongruent com a fonts d’inspiració. El seu nom sintetitza la setena cara d’un dau, indicant que pretenia anar més enllà dels límits establerts, atès que un dau només te sis cares.
DSC_0207bé+Finalment anem a la sortida per fer les corresponents fotografies de grup a l’escalinata de l’Hotel Alimara i ens acomiadem.

Biografia

(webs de http://www.barnaclinic.com/,    http://www.policlinicamiramar.com i viquipèdia)

Nascut l’any 1958 a Banyoles, casat amb 2 fills, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1981. L’any 1987 es va doctorar per la UB amb la qualificació “Cum Laude”. Entre els anys 1983 i 1987 va ser membre del Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi a Montpeller i investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat de Montpeller. Aconseguí la especialitat en cardiologia per la Universitat de Montpeller el 1987. Entre els anys 1988 i 1991 el varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht, Holanda. Posteriorment va cursar el màster en Direcció de Serveis Integrats de Salut d’ESADE.
Ha estat becari de la Fundació Joan Bruguera per estudis d’especialització (1984-1986), becari del “Ministerio de Educación y Ciencia” per la formació de personal investigador a l’estranger (1986-1988), becari de la “Sociedad Española de Cardiología” per a estàncies a Hospitals d’Europa (1990) y becari de la Fundació Valverde per a investigació (1991). Va aconseguir la Beca Bayer d’Investigació el 1992 i la Beca Mapfre d’Investigació el 1993 i el 1994.

Cardiòleg de l’ Institut Clínic del Tòrax (ICT) i cap de l’equip de recerca IDIBAPS d’Aritmies, Resincronització i Imatge Cardíaques, des de l’any 1992 va dirigir successivament la Secció d’Arítmies, el Departament de Cardiologia i l’ Institut Clínic del Tòrax del Hospital Clínic de Barcelona. Entre el 2008 i el 2014 va ser el Director mèdic del mateix Hospital Clínic. Dirigeix actualment la Unitat d’Arítmies Pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (única unitat de referència reconeguda pel ministeri a tot l’estat espanyol) i la Unitat d’Arítmies del Centre Cardiovascular Clínica del Pilar Sant Jordi de Barcelona.

És professor de Medicina de la UB, professor invitat a la Universitat de Lausanne a Suïssa i de la Universitat de Sardenya (Itàlia).

Igualment és el responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.

Ha organitzat 48 cursos, dirigit 8 tesis doctorals i ha estat Mentor de 108 fellows internacionals en electrofisiologia i arítmies. Conjuntament amb els seus germans Pere i Ramon, varen descriure una síndrome causant de la mort sobtada: la Síndrome Brugada (trastorn genètic poc freqüent de l’activitat elèctrica del cor), comptabilitzant, hores d’ara, més de 20 anys d’experiència com a referència internacional en el tractament d’arítmies i de la mort sobtada.

Del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina.

Ha publicat més de 400 artícles originals en revistes internacionals, com Nature, The Lancet, The New England Journal of Medicine, Circulation, Journal of the American College of Cardiology i American Journal of Cardiology entre d’altres. També ha dut a terme més de 450 presentacions en congressos i escrit 49 capítols de llibres i publicat 10 llibres.
L’any 1990 va ser finalista del Premi d’Investigació de la Societat Nord-americana d’Electrofisiologia i Estimulació (NASPE) a San Diego, Califòrnia. El 1991 aconseguí el Primer Premi d’Investigació en Cardiologia del Col·legi Americà de Cardiologia (American College of Cardiology) d’Atlanta i el 1999 va rebre el Premi “Fritz Ackher” de la Societat Alemanya de Cardiologia i el Premi “Josep Trueta” de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. L’any 2010 és nomenat Acadèmic Corresponent Honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina espanyola. Ha seguit rebent molt premis com ara l’any passat Doctor Honoris Causa per la Universidad Nacional del Sur (UNS) d’Argentina i aquest any Doctor Honoris Causa per la Universitat de Bahia Blanca. Ha estat guardonat amb el prestigiós premi “Rey Jaime I” en la categoria “Medicina Clínica” a l’any 2015.

Es President de la Associació Barcelona Salut per la difusió d’hàbits saludables, de la Fundació Brugada que ajuda a combatre la mort sobtada amb la implantació d’espais cardioprotegits. Realitza, de forma regular, missions humanitàries a Maputo (Mozambic) i a Aswan (Egipte) per intervenir nens amb arítmies cardíaques.

5 febrer 2016 at 19:22 1 comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 22.281 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Octubre 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers