Posts filed under ‘Metges’

Entrevista amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, publicada al Presència del diari El PuntAvui

Després de la tertúlia sopar del passat dimarts 2 de maig de 2017, com de costum vaig preparar el resum de la tertúlia i l’entrevista. El convidat a la tertúlia va ser el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director acadèmic de l’ICO/HUGTiP (Institut Català d’Oncologia/Hospital Universitari Germans Trias i Pujoj) i patró i director científic de la Fundació Interncional Josep Carreras (FIJC).

Derivat de l’acord amb el mitjà del grup El PuntAvui i el grup Sopars de Girona, l’entrevista es va publicar al suplement dominical Presència del PuntAvui, el passat dia 6 d’agost de 2017, el pdf el podeu accedir Presència_06062017_DrEvarist_Feliu-pàg3-4 i Presència_06062017_DrEvarist_Feliu-pàg1-2.

El resum el vaig publicar el mes anterior i també hi podeu accedir des d’aquí.

10 Agost 2017 at 14:14 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, el proper dimarts 2 de maig de 2017

El convidat d’aquest capvespre primaveral, arriba tant puntual, encara faltaven quinze minuts per l’hora, que només dos dels gironins el rebem, mentre ens saludàvem, al vestíbul de l’hotel Alimara. L’Arcadi que es reincorpora novament als sopars, després de l’accident en bicicleta elèctrica de cap d’any, i que afortunadament ha superat en forma totalment satisfactòria, m’acaba de telefonar doncs camí de Barcelona s’ha trobat amb un accident a l’autovia de l’Ametlla, que els han tingut aturats més d’una hora. Calcula arribar en mitja horeta i malgrat havia de fer-ne la presentació personal, demana que comencem. Decidim entrar al restaurant privat, on més còmodament asseguts farem temps per acabar de fer quòrum.

Per començar, i abans de subratllar algun dels trets bàsics de la biografia adjunta del convidat, impresa i a taula una per comensal, l’Enric agraeix al Dr. la acceptació de la invitació per a acompanyar-nos avui, i demana una estona de silenci, en memòria de Gaspar Espuña (a.c.s.), que ens va deixar a les 14h del dissabte passat, 29 d’abril. En Gaspar es va incorporar ben aviat als gironins fundadors del grup, entre els que hi podem comptar en Josep Puigbó, l’Arcadi Calzada, en Carles Llorens, en Quim Espona i en Lluís Busquets, i després d’anar per diversos restaurants de la ciutat, personalment va començar a gestionar els sopars, com per exemple amb un restaurant de l’hotel Plaza on hi tenia alguns lligams professionals. Va ser a l’any 95 on es va decidir la seu, vigent fins la data d’avui, del restaurant de l’hotel Alimara del grup CETT. Sens dubte durant aquests anys en va ser l’”alma mater” dinamitzant el grup i cercant aquells gironins per Barcelona, que varen ser el nucli i empenta d’aquests sopars. Precisament aquell mateix matí s’iniciava la cerimònia funeral, ben a prop d’aquí, al tanatori de la Ronda de Dalt, oficiat per un bon amic seu molts anys i d’alguns dels gironins del grup, Mossèn Batalla, amb la presència de les seves filles, un gran desplegament d’amics i col·laboradors seus del grup CETT, la “casa” que ell va fundar, i molts dels seus amics, entre els que ens comptàvem alguns dels gironins presents. Tot seguit alguns dels familiars, col·laboradors i amics van prosseguir la cerimònia amb el trasllat, nova cerimònia i enterrament de les despulles al cementiri de Sant Cristòfol de les Fonts, ben proper del Mas Cadevall on havia iniciat els seus primers anys de vida i on hi descansen les restes d’alguns seus avantpassats.

Alguns gironins inicien la represa de la conversa, un cop vam donar per acabada aquella tant intima i sentida estona, tot afirmant, crec que molt encertadament, «a en Gaspar, aquest silenci l’hagués emocionat i agradat, i molt».

«Una cosa sí que us voldria destacar», prosseguí l’Enric, «i és que més enllà de la eminència professional del Dr. Feliu és destacable la seva gran i profunda humanitat. Unes paraules que l’Arcadi m’ha demanat fer explicites»

«Amb l’Arcadi, a més, em consta la gran proximitat i amistat, més enllà de compartir patronatge a la Fundació Josep Carreras, que el Dr. Feliu li va demostrar, fent-li visita d’amic cada dia, en un o altre moment, a l’Institut Guttmann, on l’Arcadi llavors seguia el protocol de la seva tant exitosa recuperació. I si em permeteu una llicència particular addicional, haig de reconèixer per vivència personal, que com em va passar recentment amb l’Hospital Sant Joan de Déu, ambdós són hospitals, clíniques o institut, que m’agradaria qualificar com d’alegres. Amb la companyia diària d’uns problemes individuals importants, sovint greus, permanents en molts casos i un tant depriments des de fora, però on els malalts i tot el seu entorn sanitari, radien una llum d’esperança i proximitat destacables, que us ben asseguro, encomana. Una tasca lloable i destacable que han aconseguit els grups humans i equips que les gestionen i que des d’aquí vull felicitar i encoratjar.»

Pren la paraula el Dr. Feliu, enllà d’agrair les paraules i la invitació, afegeix «en una nit de futbol europeu entre els dos grans equips de Madrid, la idea seria fer un resum del que ha estat la creació de l’Institut Josep Carreras per lluitar contra la leucèmia i també contra les demés malalties malignes de la sang. El primer que cal fer és distingir entre la Fundació Internacional Josep Carreras, privada, i l’Institut, públic, Josep Carreras de recerca. La Fundació privada neix l’any 1988. El Sr. Carreras, com sabeu, va ser  diagnosticat i tractat d’una leucèmia aguda al Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic de Barcelona per el Prof. C. Rozman i el seu equip. Es trobava a Paris rodant una pel·lícula i allà el va atendre el professor Jean Bernard, llavors el “rei Midas” de la hematologia a Europa i des de l’hospital Saint Louis de Paris, on li diu que te una leucèmia aguda linfoblàstica i se li afegeix, que vivint i sent de Barcelona, el poden atendre perfectament a l’Hospital Clínic, i igual de bé. Jo llavors estava a l’equip dirigit pel professor Rozman i era, cap de secció del servei d’hematologia biològica. Podríem dir que la nostra és una especialitat bilingüe. És a dir “toquem panxes i mirem cèl·lules” (de la sang). Això el Dr. Bordas, aquí present, s’ho coneix molt bé. Us puc assegurar, que jo m’he passat bastants hores de la meva vida assegut amb l’amic Dr. Miquel Bruguera, que heu tingut recentment aquí també de convidat, mirant biòpsies hepàtiques de malalts afectats per processos hematològics i aprenent molt d’ell. Haig de dir que el Dr. Bordas, és també un dels meus mestres en aquella època i he estat molt content de veure’l aquí. Bé, el vàrem ingressar i tractar al Clínic, amb una leucèmia que era del tipus L3, i llavors era un tipus de leucèmia amb un pronòstic i resultats gens bons. Les coses han canviat molt des d’aleshores i avui dia en aquest tipus de leucèmia s’aconsegueixen resultats molt bons en quant a supervivència i curació. Podem dir dons, que el Sr. Carreras va tenir molta sort, llavors, de sortir-se’n tant bé. Li fem tota la quimioteràpia al Clínic i la segona fase del tractament es fa a Seattle. S’havia de fer un transplantament de medul·la òssia, autogènic de progenitors hemopoètics, és a dir el donant de la medul·la era el propi malalt, dons no tenia cap germà compatible. Es decideix que es faci al Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle liderat per el Prof. E.D Thomas (premi Nobel de Medicina l’any 1990, precisament per ser pioner en la tècnica del trasplantament de moll d’ós) i el seu equip. Va ser el primer premi Nobel de Medicina, que es va donar al món de la clínica i no del laboratori com fins llavors. Vull afegir, i això s’ha dit molt poc, que  quan el Sr. Carreras va marxar a Seattle, a fer la segona fase del seu tractament, ja estava “curat”. És a dir estava en una situació de remissió completa, de forma que podríem dir que el transplantament posterior va ser per rematar la feina que s’havia fet aquí. Llavors es cura i torna a Barcelona.

»Amb la voluntat de retornar a la ciència i a la societat tot l’ajut i l’afecte rebut arran de la seva malaltia, i amb el compromís ferm de lluitar amb tota la força i voluntat possibles per aconseguir acabar algun dia amb la leucèmia, va crear la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la Leucèmia. Penseu que en aquella època els resultats quan a curació de les leucèmies, no eren massa alts, molt diferent a la situació actual.»

–Exactament, però de quines xifres estem parlant?
« Mireu, quan jo estudiava Medicina, als anys 60-70 els malalts de leucèmia es morien pràcticament tots. Als anys 80 i escaig, els percentatges de curació varen començar a créixer, sobretot al mon de la leucèmia aguda linfoblàstica i actualment hi ha determinats tipus de leucèmia, on el percentatge de curacions s’aproxima al 100%. Per exemple la leucèmia aguda linfoblàstica en els nens, amb factors de bon pronòstic, podríem dir que es curen un 85%. També determinats tipus de leucèmia aguda en adults, com la leucèmia aguda promielocítica tenen un percentatge de curació de l’ordre del 80%. Amb la leucèmia que va tenir el Sr. Josep Carreras, avui dia podríem dir que la curació està per sobre del 70% dels casos. El costat negatiu de la balança està en els malalts d’edat avançada amb leucèmia aguda mieloblàstica, on les taxes de curació són inferiors al 10%.

»Es crea la Fundació. Llavors a Espanya no hi havia un registre de donants de medul·la òssia.  Com aquest era un tema imprescindible per els malalts, calia aconseguir-ne un, i com aquest era un projecte que la Fundació no podia fer per si sola, ja que depèn de l’estat, es va optar per anar a cercar la Organització Nacional de Transplantaments (ONT), que depèn del Ministerio de Sanidad, amb qui vàrem arribar a signar un acord marc, l’any 1994. D’aquesta forma, una de les línies més importants de la Fundació Josep Carreras seria el que anomenem com a REDMO, és a dir el registre espanyol de Donants de Medul·la Òssia o de moll d’os, creat l’any 1991.»

–Però exactament, perquè es fa el REDMO?
« Dons per la necessitat de trobar donants fora de l’ambient familiar. Cal tenir en compte que quant, per raó d’una leucèmia o una malaltia  maligna de la sang, ens trobem que cal fer un transplantament de medul·la òssia, la possibilitat de trobar un donant compatible entre els familiars del malalt és només del 25%. I per tant era bo, crear un registre de donants a Espanya, que a l’hora estigués interconnectat amb tots els registres que ja hi havia en aquell moment al mon.»

–Quines són les xifres de donants?
« A Espanya enguany estem arribant a uns 300 mil donants de medul·la òssia. Sembla molt, no? Dons és poc. Encara estem a la cua en aquestes donacions, dons hi ha països com Alemanya que tenen un nombre de donants superior a 6 milions. Per posar-ho en context, en total, en tots els països del mon, estem connectats amb més de 30 milions de donants.»

–I quina és la probabilitat de trobar un donant compatible?
« La possibilitat de trobar un donant que sigui compatible amb  qualsevol de nosaltres, que millor no ens calgui, és d’un entre 30 o 40 mil. Per fer-ne un símil fàcil, penseu que tot el Camp Nou, quan es ple a vessar, per exemple per un partit Barça-Madrid, només hi podríeu trobar dues-tres persones que us fossin compatibles. Avui dia, gràcies al REDMO, estem en un 83% de possibilitats de trobar un donant en menys de tres mesos de recerca.»

–Però només es pot fer transplantament de la medul·la òssia?
« Doncs no, amb els anys es va veure que tant la sang perifèrica dels adults com la del cordó umbilical dels nadons, estan plenes de progenitors hemopoètics, és a dir, cèl·lules mare de la medul·la òssia, de forma que es varen començar a fer trasplantaments de cèl·lules mare de sang perifèrica i de cordons umbilicals. Així enguany, a Espanya hi ha un total d’uns 65 mil cordons umbilicals emmagatzemats i a tot el mon uns 600 mil. La situació actual però, relativa al transplantament de cordó umbilical està bastant estancada. En el futur podria anar a la baixa, dons han arribat noves modalitats de transplantament.»

–Enguany doncs, tots els transplantaments aquí, passen per les mans de la Fundació Carreras, no?
« Dons tots no. La Fundació Carreras només s’encarrega dels transplantaments de donants no emparentats. Així a Espanya, si fem números rodons, cada any es fan uns 3 mil transplantaments de medul·la òssia, dels quals 2 mil són autogènics, és a dir, equivalents als que es va fer amb el Sr. Carreras. En aquest cas, no cal cercar donants, el donant és el propi malalt. Dels mil que queden, la meitat seran al·logènics emparentats, és a dir aquells en que el donant no és el propi malalt, sinó un parent, generalment un germà. L’altre meitat són els de donant no emparentat, que són els que gestiona la Fundació Carreras, i representen quasi cinc cents a l’any. La Fundació cerca la medul·la arreu el mon, on hi ha el donant compatible. Un cop es troba es recull en el centre que la capta, i es porta al centre hospitalari que faci el transplantament. Ah i viceversa, també des d’aquí s’envia medul·la òssia a un malalt que viu i es tracta en un centre hospitalari de l’estranger.»

Arriba l’Arcadi, i el Dr. exclama, «home, amic meu, t’estàvem esperant, dons estàvem dient que quan arribessis podries prosseguir tu el relat, ja que t’ho saps tot». I després d’un esclat de somriures generalitzat,  l’Arcadi, després d’excusar-se pel retard com a conseqüència de la interrupció a la carretera per un accident, afegeix, “a mi em feia especial il·lusió presentar-te per vàries raons. Primer, perquè estem junts a la Fundació, segon, perquè ha estat una de les meves ànimes espirituals, materials i mèdiques en el meus procés de recuperació i, tercer, perquè puc dir que el futur de la Fundació i del proper Institut, és gràcies a ell. I per tant em feia especial il·lusió venir. És dels primers actes amb força gent al que assisteixo. I tenia clar que amb el Dr. Feliu de convidat, hi havia de ser.“ I després d’un breu intercanvi personal amb els assistents, reprenem la tertúlia, quan feia ben poquet que ens havien servit l’entrant.

“Ajoblanco” de meló amb sardina escabetxada, cecina i alfàbrega, acompanyat per un celler català amb un vi blanc d’un coupage de varietats macabeu (65%) i malvasia (35%) D.O. Penedès, el Floral del celler AT Roca. En resulta un vi fresc en boca, lleuger amb alguns tocs dolços i florals, afruitat i amb suau color groc, prou brillant i lleugerament daurat. També d’un vi negre, de la D.O. Terra Alta, en concret, i del jove celler Altavins, l’Almodí. Només amb una varietat de raïm, la garnatxa peluda, amb 14,5 graus es mostra rodó, suau i molt golós. Amb aromes de fruita madura, és un vi jove per degustar els propers dos anys.

–I la medul·la espinal?
« La medul·la espinal forma part del sistema nerviós i es troba dins del canal vertebral, no dins els ossos. El cervell i medul·la espinal, no tenen res a veure amb la medul·la òssia, que està a dins els ossos i que és la fàbrica de la sang. A la medul·la òssia és on es produeixen els glòbuls rojos, els blancs i les plaquetes, que són les cèl·lules de la sang. Són per tant coses completament diferents. Tant de bo que algun dia, també es puguin fer transplantaments de medul·la espinal, de forma que els malalts paraplègics i tetraplègics poguessin recuperar la mobilitat.»

–Així dons els transplantaments de medul·la òssia són com unes transfusions de sang?
« Dons si, s’hi assembla, es cert. De fet quan vàrem començar, només hi havia un procediment de obtenir medul·la òssia, que era punxar els ossos, les crestes ilíaques anteriors i posteriors. I això es feia al quiròfan. Dues hores i mitja de procés, amb anestèsia general del donant i calia fer de 200 a 400 puncions a l’os, i cada vegada extreure de dos a tres cms. cúbics de moll de l’os. Dons si en treies molt, arrossegaves molta sang però no cèl·lules mare. Al cap d’uns anys es demostra, que les cèl·lules mare del moll de l’os circulaven per la sang. Això ens va canviar la vida! Així, la majoria de transplantaments avui dia es fan amb progenitors de medul·la òssia, però dels que circulen per la sang. Per deixar-ho ben palès, els números de referència de l’any 2016, serien: si s’han fet 472 transplantaments de medul·la òssia de donant no emparentat, n’hi ha 358 de progenitors de sang perifèrica, 74 de medul·la òssia i 40 de cordó umbilical.»

–On està físicament enguany la Fundació Josep Carreras?
«La Fundació està establerta a Barcelona i té seus a Alemanya, Suïssa i els Estats Units.»

–Què més fa la Fundació, privada, Josep Carreras?
« Es donen beques, nacionals i internacionals, i ajuts per a la recerca. Hi ha la beca E. D. Thomas Post Doctoral Fellowship (1991-2013), les beques de la JC Deutsche Leukämie Stiftung (1995-2017), la beca José Carreras-EHA Young Investigator Fellowship (2002-2017), les beques espanyoles (1993-2010) i les beques presidencials (1993-2010), de les quals es manté la beca P/Albert Grañena. Com veieu algunes beques s’han hagut d’aturar, deixant només la beca de la fundació alemanya i les europees, tot plegat per la necessitat de fer guardiola per a la creació de l’Institut, públic, de Recerca Josep Carreras contra la Leucèmia.

També es donen ajuts per a la creació d’infraestructures hospitalàries i de recerca, així com activitat per a serveis socials. Així per exemple, hem creat la unitat de transplantament i tractament intensiu hematològic a l’Hospital Clínic i la de transplantament de progenitors hemopoètics de Can Ruti (HGTiP), ambdues finançades en gran part per la Fundació.»

–i quin cost tenien aquestes unitats?
« N’explico el detall. El cost per el funcionament de la unitat de Can Ruti es distribuïa entre sous del personal, medicaments, caríssims en aquest mon, i el banc de sang, també a un cost elevat. Era quan jo estava de director gerent a Can Ruti, precisament en uns temps on en Ramón Massagué, gironí del grup i aquí present, ens governava a tots, era gerent de l’Institut Català de la Salut i, llavors, el meu superior a la Fundació Germans Trias i Pujol. Dons bé, el Sr. Carreras proposava finançar la construcció de la unitat de transplantaments, que valia 160 milions de ptes.  Però llavors jo li deia que ens havíem d’esperar perquè el més car no era la construcció de la Unitat, sinó el seu manteniment. I no disposàvem dels diners per fer-la funcionar. Va ser al cap d’uns anys, quan varem aconseguir el finançament per el seu funcionament i vàrem poder crear la unitat. Calia disposar de la subvenció pública d’almenys un milió € anuals. Jo recordava molt bé la experiència, precisament d’un hospital, que va aconseguir diners per la construcció de la Unitat i la varen construir, però no havien aconseguit els fons pel manteniment i no va reeixir…no es va poder tirar endavant el projecte. Finalment, la Fundació Josep Carreras va finançar el 50% de l’obre, és a dir, 80 milions de ptes., l’altre meitat, derivat de la bona relació que teníem amb el Sr. Serra Ramoneda, llavors President de la Caixa de Catalunya, la varem aconseguir d’aquesta entitat (40 milions de ptes.) i els restants 40 milions els va aportar l’ICS, de la ma del Dr. José J. Navas, llavors Director de la Divisió Hospitalària de l’ICS.»

–Algunes altres infraestructures?
« I tant, un munt i, tant a Catalunya, com a Espanya o a l’estranger. Per exemple a Bellvitge, a la Vall d’Hebrón, a l’Hospital del Mar o a l’Hospital Duran i Reynals de Barcelona, també el Centre Regional de Transfusió a Madrid, el Banc de Cordó Umbilical a Màlaga, el Centre de Transfusió d’Alacant o l’Associació d’Estudis Neonatals a Barakaldo. Quan a l’estranger hem ajudat molt a construir centres a països de l’est d’Europa, com són Romania o l’antiga Iugoslàvia, i també molts centres assistencials i de recerca a quasi una vintena de ciutats d’Alemanya.»

–Tantes a Alemanya?
« Bé, a Alemanya professen al Sr. Carreras una gran i especial estima i adoració professional i, probablement, aquest fet ho ha facilitat molt. Allà a més, hi ha una Fundació Carreras pròpia. Voldria observar que cada any, des de en fa 20, hi fan una gala especial a la TV alemanya, que presenta el propi Sr. Carreras, i on hi participen artistes de primera línia. Jo mateix recordo, per exemple, haver estat present en un assaig amb el Sr. Josep Carreras junt amb el mateix Elton John o la Liza Minelli. Dons bé unes gales on, al llarg de les tres hores que dura la transmissió televisiva, han arribat a captar, en una mena de Marató restringida exclusivament en aquest horari, fins a 7 milions €. Després varem haver de canviar de canal i fer la gala en un canal de pagament i, en no sortir per la primera cadena, per tant amb una menor audiència, s’arriba a un total menor però que arriba als 4 milions €. Els alemanys però diuen que aquells diners hi són per fer recerca en el seu país. Tot i així, si que arriben diners aquí, però sempre sota el criteri de projectes de recerca que han de ser sempre coordinats bé entre Alemanya i Catalunya o bé entre Alemanya i Espanya. Llavors ens ho partim.»

Arriba el servei del plat principal, peix espasa a la planxa amb sofregit d’oliva negra i salsa tirabecs. Riquíssim. Fins i tot el convidat ho va remarcar explícitament, en acabar tot just després de deixar-li alguna estona sense parlar per que pogués menjar. Es comentava que, per la gala, varen haver de canviar de cadena televisiva i al final es va decidir fer la gala en una cadena privada. Algú estava comentant que a Alemanya hi ha moltíssims donants de moll de l’os. El Dr. mentre acabava el plat, no va poder-se resistir i va afegir «això que dieu és cert. A Alemanya hi ha una fundació privada non profit, que es diu DKMS. És potentíssima, i mentre a Espanya tenim prop de 300 mil donants, ella sola té més de 7 milions de donants distribuïts per Europa.»

–Quant a les accions de serveis socials que diu que fan a la Fundació, en podria citar algunes?
« Tenim pisos d’acollida distribuïts i a prop de cada hospital de Barcelona on fem transplantaments i d’altres tractaments intensius per les malalties malignes de la sang. Així, ja que els tractaments són llargs,  els malalts que venen de fora amb les seves famílies per estar-s’hi un o dos mesos, s’hi poden estar. Ah, i ho tenen tot pagat. També tenim conveni entre l’Hospital Sant Joan de Déu i NH Hotels, de forma que l’hotel facilita una habitació a l’hotel NH Porta de Barcelona a pacients i familiars desplaçats lluny del seu domicili. Finalment oferim els transplantaments domiciliaris de l’Hospital Clínic, de forma que els pacients de Barcelona poden sortir de l’hospital l’endemà del transplantament i rebre una o dues vegades al dia visites d’infermeria.»

– Quins són els grans números de la FIJC?
« Mes de 260 milions d’euros destinats a finançar projectes de recerca, mes de 8.000 transplantaments de progenitors hemopoètics de donants no emparentats; mes de 80.000 socis (superem als socis “pericos” i esperem superar els “culers”…ah i pagant, cadascú el que pot) i 8.000 contribuents esporàdics; prop de 300.000 donants de progenitors hemopoètics registrats i mes de 65.000 unitats de sang de cordó umbilical emmagatzemades.»

–A partir d’aquesta situació, com es va gestar, l’Institut Josep Carreras contra la Leucèmia (IJC)?
«El Sr. Josep Carreras, l’any 2006 volia fer un pas més i ens va suggerir que més enllà de donar diners per fer recerca, calia crear un institut que ho fes. Un institut centrat en la leucèmia i altres malalties malignes de la sang, que fos un referent nacional i internacional. Un present per a la societat, representada per l’administració, els científics i els ciutadans. En vàrem parlar amb el Professor Rozman, llavors Vicepresident de la Fundació Josep Carreras, i ambdós ens vàrem posar a treballar per veure com podíem materialitzar la idea.»

–Això que és veritat, tenia però un gran instigador, molt perseverant i persuasiu, com és el Dr. Feliu, pare de la idea i de la seva concreció, afegí l’Arcadi
« Bé, es veritat que hi vaig insistir força… Hi afegiré una anècdota. El gerent de la Fundació, en un moment donat de distensió, li comentà al Sr. Carreras, “al Dr. Feliu, l’ha d’escoltar, ara bé quan li parli utilitzant diminutius, compte i amagui la cartera!”»

–Com de gran va ser la proposta per a l’Institut?
« Bé, al Sr. Carreras llavors li vaig proposar que havíem de construir un edifici. I ell em va demanar, “però de quants metres quadrats hauria de ser?” Dons d’uns 10 mil. “Caram….” Poc després en vàrem començar a parlar amb els consellers Marina Geli i Josep Huguet, amb els Drs. José Navas i Carles Miquel, amb el Sr. Miquel Gómez i finalment amb el president de la Generalitat, el Sr. José Montilla. Vàrem escriure un protocol que era un maridatge entre la Fundació, privada, Josep Carreras i la Generalitat, per crear l’Institut de Recerca, públic, Josep Carreras. Un edifici que construeix la FIJC, però que serà de propietat pública.»

–Quan va néixer?
«Al darrer consell de govern del segon tripartit. Un moment políticament molt delicat i econòmicament dramàtic.»

–I com va seguir?
« En haver-hi canvi de govern, es va haver de tornar a explicar. Varen ser claus el president Artur Mas, els consellers Boi Ruiz i Mas-Colell i el Dr. Lluís Rovira, director de CERCA (Centres de Recerca de Catalunya). També els diferents alcaldes de la Ciutat de Badalona que, gràcies a la seva mediació varem aconseguir la cessió del terreny on construir l’edifici del Campus ICO/GTiP (Can Ruti) i també les institucions hospitalàries, de recerca i universitàries dels tres campus de l’Institut.»

–En quin sentit eren necessàries aquestes institucions?
« Pel finançament públic, el CERCA, i pel finançament competitiu,  convocatòries públiques i projectes de promotors privats com Celgene, Janssen, Sysmex o l’Obra Social de “la Caixa”, entre moltes d’altres, donacions privades incloses. L’Institut, és un exemple de col·laboració entre el sector privat i el sector públic. Altrament, les institucions hospitalàries amb els seus serveis d’hematologia en el que s’atenen a milers de malalts, són les que donen sentit a l’Institut de Recerca. L’exemple paradigmàtic, on no podíem caure, enllà d’AVE’s sense passatgers o aeroports sense vols, és el de algun centre de recerca en càncer que es va construir a llocs on no hi havia malalts i es va haver de resoldre posteriorment establint convenis de col·laboració amb determinats hospitals.»

Serveixen les postres, macedònia de maduixots amb escuma de coco i crumble de cacau.

–Quins varen ser els pactes entre la FIJC i la Generalitat?
« La FIJC, privada es comprometia a posar fins a 14 milions €. L’Institut havia de ser monogràfic, és a dir dedicat a les malalties com la leucèmia i altres malalties malignes de la sang i, també multicampus. És a dir no podia tancar-se en un hospital, sinó anar posant els peus a diferents centres hospitalaris amb molta potència hematològica.»

–Per quina raó?
« No hem inventat res. Vàrem copiar el model del campus americà de Harvard (vaig estar al Massachusetts General Hospital, en un moment que no hi havia massa relació amb altres centres de recerca, finalment però varen rectificar) o d’alguns campus europeus com el de la Max Plank.»

–I que hi havia de posar la Generalitat?
« Inicialment molt poquet diner públic, 40 m€ el primer any (era l’any 2010), i aniria pujant progressivament a 200 m€, 400 m€, 600m€, 1 milió, 1,5 milions fins arribar als 3 milions €, tot plegat un diner estructural públic, fins l’any 2020, que ja no creixeria més.»

–Com s’ha complert aquest pacte?
« Dons la FIJC ho ha fet en escreix, ja portem compromesos 21 milions € en el projecte. Però la Generalitat, per problemes de caixa i de la crisi, es va aturar als 600 m€ l’any. Això si, ara ens prometen que la situació canviarà a partir de l’any 2018 i nosaltres creiem el que ens diuen.»

–Afegir, incidí l’Arcadi, que he pogut visitar l’edifici de l’IJC, que es troba al costat de Can Ruti, i al que només manca posar-hi el mobiliari. Un edifici fantàstic, lluminós que em va sorprendre gratament.
« Es veritat i per cert, els nostres investigadors els tenim allà a prop, rellogats a l’edifici del costat, concretament a l’Institut Germans Trias i Pujol, tot esperant a traslladar-s’hi. Un edifici d’aproximadament 10 mil m2 (3 mil m2 de pàrquing i 7 mil m2 de laboratoris).»

–Qui va ser l’arquitecte?
«Eduardo Talón, que va ser l’arquitecte que entre d’altres projectes com el centre de convencions de Port Aventura o el Museu Würth a la Rioja o el  CRAG, va fer tot el complex del sincrotró Alba de Cerdanyola.»

– Val a dir que en tot plegat, malgrat va ser l’alcalde Albiol qui va donar els permisos i facilitar el terreny de l’edifici, és remarcable el paper que hi va tenir i l’impuls previ i la gran sensibilitat al respecte, que va mostrar en el seu impuls i concepció  previs, la anterior alcaldessa Maite Arqué i l’alcalde Jordi Serra, així com el recolzament actual que reben de l’alcaldessa Dolors Sabaté..
«Efectivament.»

– Molt diferent comparativament a la del llavors alcalde de l’Hospitalet Juan Corbacho, que en planificar un tanatori al darrera mateix de hospital oncològic Duran i Reynals, no va voler escoltar suggeriments de sentit comú, per tal de canviar-lo de lloc per estalviar els malats (molts d’allà són  pal·liatius), la seva visió des de les habitacions. No hi va haver forma. I allà està ara mateix. Molt diferent a l’alcaldessa Arqué, que malgrat fer el tanatori també a prop, va escollir una cota inferior que fa que es vegi menys des de l’hospital.
«Certament va ser molt remarcable l’impuls de l’alcaldessa Arqué.»

–A més, al costat també hi haurà un centre d’experimentació animal, no?
« Efectivament, l’Hospital i la Fundació Germans Trias i Pujol construeixen allà mateix un centre de medicina comparada i bio-imatge. Ens va molt bé, dons farem una connexió estructural entre l’institut i el centre d’experimentació animal. Hi haurà animals petits i també grans (ratolins, conills peix zebra, també porcs…). I es que allà hi tenim, entre d’altres grans investigadors, un molt bon investigador en Cardiologia, el Dr. Toni Bayés, cap del servei de cardiologia a Can Ruti i fill del prestigiós cardiòleg de l’Hospital de Sant Pau del mateix nom. Es dediquen, entre d’altres projectes, a treballar amb cèl·lules mare, per reparar zones necrosades del cor, després d’un infart. Hi tenim molt diàleg científic i una gran relació.»

–Dins el concepte multicampus, treballeu també amb l’Hospital Sant Pau?
« I tant, ara mateix estem negociant amb els directors de les institucions assistencials i de recerca de l’Hospital de Sant Pau. La ubicació ens agradaria que pogués ser en un dels quatre edificis modernistes, que ara mateix tenen per ocupar. Allà, hi estaria molt bé un Campus de l’Institut Josep Carreras. »

–Algun altre campus?
«També, a l’Hospital Clínic, a la Facultat de Medicina hi vàrem invertir prop de 3 milions d’euros en una àrea de laboratoris, ja fa quatre anys i, ara mateix, funciona perfectament amb el pilot automàtic posat i a tota màquina, en recerca i experimentació. A més a més, enguany contribuirem a construir l’Àrea de Recerca Clínica Josep Carreras, amb una aportació d’un milió d’euros»

–Així doncs l’edifici abans descrit, que teniu a punt d’inaugurar a Badalona, serà l’edifici mare de tot l’IJC?
« Si, i a més hi hem reservat dues plantes senceres pel nou director científic quan arribi. Ara mateix jo ho soc, però en funcions. Sempre he dit, però, que estem fent un institut pel futur, no per nosaltres, i, per tant, cal cercar un director científic de molt nivell arreu el mon. Cal saba nova i un director jove té tot el futur al davant. No fa gaire, en el debat que hi ha al respecte sobre les característiques del nou director, els patrons americans de la Fundació Carreras ens deien que cal, sobretot, un perfil que sàpiga captar diners per l’institut, més enllà de la ciència. Tenim uns 20 candidats, tots molt bons, tant d’aquí, com  de fora. Clar que si es d’aquí es guanyarà temps, bàsicament pel coneixement de com funcionem.»

–Dies enrere, també ens ho deia el Dr. Torner. Ell deia que quasi bé un 90% del seu temps se’l passava cercant fons per l’Institut de Fotònica.
« Efectivament. Si fem cas al ja contrastat criteri i directrius de l’Hble. Sr. Mas-Colell, per sobreviure un institut d’aquests, li cal que un terç del diner sigui d’aportació pública i els altres dos terços de fons competitius. És a dir diner públic i privat, que t’has d’anar a buscar. Un institut d’aquests, per poder funcionar bé, cal disposar a l’any, com a mínim d’uns 6 milions d’euros captats de forma competitiva. Ara mateix hi ha 140 persones i n’acabaran sent unes tres centres. Un centre de gran envergadura.»

–Quines són les línies de recerca de l’IJC?
« Són deu. Cinc que són verticals, per malalties malignes de la sang (leucèmia aguda, limfomes o càncers dels ganglis, càncers mieloproliferatius crònics, mieloma múltiple i les mielodisplàsies). I cinc plataformes de recerca horitzontals (coagulació i hemopaties malignes—per investigar sobre les trombosis i hemorràgies que a cops sorgeixen—, complicacions associades al tractaments—per combatre les infeccions sovint sobrevingudes als tractament—, transplantaments de moll de l’os i teràpia cel·lular, epidemiologia i prevenció —aquí és on Girona podria tenir un paper no destacat sinó destacadíssim— i recerca clínica, assajos de nous medicaments i combinacions de fàrmacs).»

–Per què parla d’un paper destacadíssim per a Girona en el cas de la 9a. línia de recerca, la d’epidemiologia i prevenció?
« Perquè allà hi tenim, grans professionals a l’esfera de l’ICO i treballant a Girona. En aquest camp a Girona hi tenim dos magnífics professionals, en David Gallardo, Director Assistencial i Cap del Servei d’Hematologia, i l’epidemiòleg Rafael Marcos Grajera, que ha constituït un dels millors registres que hi ha al país sobre càncer en general. Ells pertanyen a l’ICO i serien elements claus per treballar aquesta 9a. línia de recerca. Es tracta de procurar anar pel davant de la leucèmia. Si pots fer registres hospitalaris i poblacionals, i després identificar quines són les causes predisponents (medicaments que els pacients han pres, virus, radiacions ionitzants, substàncies químiques, tints del cabell, etc.) i també  temes de qualitat de vida dels malalts, estàs en molt bones condicions de prevenir. Fins i tot, avui en dia, s’arriba a la epidemiologia molecular, on fent anàlisis es podrà arribar a identificar la predisposició a tenir aquesta o aquella leucèmia.»

–Quins campus te o tindrà l’IJC? Com funcionen?
«Ara mateix tenim tres campus científics independents i coordinats: el campus Clínic-UB (situat a la facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona), el campus ICO-Germans Trias i Pujol de Badalona (situat a l’entorn de l’ICO a l’HGTiP) i el campus Sant Pau (situat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona).»

– Les obres de l’IJC comencen el 2014, i a finals d’any inaugurareu l’edifici, entretant abans deia que teniu personal treballant, de moment a l’HGTiP i als altres dos campus, com els va la feina?
« Extraordinàriament bé i molt actius. Globalment indicar que no hi ha cap problema pel que fa a l’obra, amb compra enguany d’equipaments i del mobiliari, però l’Institut funciona bé des del punt de vista científic. S’està produint molt treball científic (l’any 2016 amb 88 articles científics, 2 tesis doctorals i 8 en marxa), s’ha creat una “spin off”, Leukos Biotech i fins i tot s’han començat a produir les primeres patents. Ara mateix en tenim una de molt bona i s’ha aconseguit que un inversor privat hi apostés amb una aportació de fins a 3,5 milions €. Una patent molt curiosa, dons es tracta de trobar una nova indicació a un medicament descobert fa més de 100 anys (un inhibidor dels receptors de la serotonina, emprat pels neuròlegs per tractar la malaltia de Parkinson). Els americans en diuen “reprofiling”, és a dir, una nova indicació terapèutica per un fàrmac antic. S’ha descobert, que te un poder anti-leucèmic important.»

–Hi ha cap previsió de l’IJC en relació a un possible campus gironí?
« Tenim molt avançades les converses amb l’ICO/Girona, ubicat a l’Hospital Josep Trueta —molt potent en transplantament autogènic i en l’estudi dels trastorns immunitaris que es produeixen després d’un transplantament—, per la creació del quart campus de l’IJC. Les principals línies de recerca, enllà els transplantaments, serien: Epidemiologia de les hemopaties malignes, i estudi també d’hemopaties com limfomes i leucèmia limfàtica crònica, així com la línia del Biobanc per guardar mostres de malalts, quan els diagnostiquem, quan els fem el primer tractament, durant les recaigudes, el segon tractament etc… A Girona ho han treballat molt bé tot això, com també nosaltres a l’IJC al Campus ICO/GTiP, cal dons unir ambdós esforços.»

–Com i quan es concretaria aquest quart campus gironí?
« El coordinador del campus serà el Dr. David Gallardo amb qui estem treballant plegats. Tenen laboratoris i ja estant ubicats. No demanen dons diners per obres. En canvi si que necessitarien algun tipus d’”start up” per engegar. En un format clàssic això signifiquen unes aportacions de 90 m€ el primer any i el mateix al segon. Enguany entre altres possibilitats estem pensant en la proposta de fer un concert del Sr. Carreras a Girona. El nom de l’ICO en aquest cas es deu a que el Servei d’Hematologia actual li pertany, tot i que el nom del quart campus hauria de ser ICO-Josep Trueta de Girona.»

–Quan es resoldrà la leucèmia?
« En part ja s’està resolent en molts casos. Molts malalts ja es curen i fan una vida absolutament normal. Quan jo estudiava això era impensable. La pregunta que fa en realitat seria, quan es resoldrà al 100%? Jo ja he llegit a alguna de les revistes científiques més prestigioses del mon, com  Nature, que algun valent s’atreveix a dir, per exemple, que a l’any 2050 del càncer ja no en parlarem perquè estarà resolt al mon. Qualsevol càncer. Enguany estem molt lluny de les quimioteràpies anteriors on ho arrasaven tot. Actualment, fem tractaments absolutament personalitzats, molt poc invasius, i disposem de tècniques per mesurar la malaltia mínima residual, on podem arribar a identificar una única cèl·lula maligna entre milers de cèl·lules normals. Els % de curacions creixen dia a dia i són ara mateix molt alts en algunes leucèmies i d’altres hemopaties malignes. Podria ser que en aquestes dates que diuen, d’aquestes malalties ja ni en parlem.
»Aquest mes de juny, des de la Fundació Josep Carreras hem desenvolupat una campanya de sensibilització anomenada “Ponle fecha” que justament planteja la pregunta de quina seria la data de la curació de la leucèmia. El principal objectiu d’aquesta campanya era conscienciar. Volem explicar a la societat la realitat de la leucèmia i poder generar un debat social sobre la seva data de curació perquè mogui consciències i cridi a fer donacions per a continuar investigant. Els fons obtinguts es dedicaran als programes de recerca de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC), únic centre a Europa que investiga monogràficament la leucèmia i els altres càncers de la sang. Animo a tothom a que visiti la pàgina web d’aquesta campanya (www.ponlefecha.org) on podran veure 15 testimonis que podrien ser, de forma simbòlica, l’elenc de la lluita contra la leucèmia.»

– Que en pensa de les teràpies CARTs (Chimeric Antigen Receptor T Cells)?
«Aquestes teràpies amb cèl·lules anticancerígenes, són i seran molt bones. Quan tens un malalt de leucèmia que li has fet de tot i s’ha mostrat resistent al tractament, aleshores aquest tractament podria ser la via de la solució. El que es fa és treure els limfòcits (les cèl·lules blanques especials de la immunitat) del malalt, se les tracta amb un lentivirus, un virus especial que els transformarà i els farà actius contra unes proteïnes que només es troben a les membranes de les cèl·lules leucèmiques i se’ls torna a injectar al malalt un cop transformats per que destrueixin les cèl·lules leucèmiques. Amb això arribem a un 85-90% de respostes satisfactòries, en malalts desnonats. La immunoteràpia és la resposta de futur per aquest i per la resta de càncers. I si aquesta terapèutica no és definitiva perquè també hi poden haver recaigudes, es podria contemplar com un tractament pont preparatori per el trasplantament.»

–Quan hi haurà sang artificial?
«S’ha aconseguit crear sang artificial en el laboratori a partir de cèl·lules mare del cordó umbilical i el següent pas seria realitzar el mateix a nivell industrial, però per fer això, fan falta molts diners.  Han sortit notícies, en lletres molt grans, que diuen que ja ha arribat. Cal, però, ser molt cauts.»

Mentre ens fa la foto de grup, algú pregunta a l’eventual fotògraf,  responsable del servei a taula, pels resultats dels “madriles” a les semifinals de la Champions. Embadalits amb el convidat, ni ho havíem recordat.  Explosivament però, un altre gironí ni deixa respondre. Es veu que amb nocturnitat i d’amagat havia estat consultant el seu mòbil, i sobtadament respon: “3-0, i els tres de Cristiano, no cal ni parlar-ne” i, conformats i obedients, avui clarament no tindrem cap alegria del futbol…. com si res, prosseguim amb la interessant tertúlia…

–Com es pot programar que hi hagin 300 investigadors, quan ara n’hi ha 150?
« Tenim professionals que dediquen molta part del seu temps a cercar finançament per a poder-los subvencionar. Cal tenir present que l’estatus d’investigador no és encara el del metge d’hospital. Es a dir, hi ha molts investigadors que treballen amb beques o sota contractes per un període limitat d’anys. La qüestió és que hi ha pocs diners estructurals per pagar sous, i la major part és diner competitiu.»

Entrem a comentar qüestions diverses, com la compartició d’equipaments tant cars, de forma que treballin totes les hores possibles atès l’alt cost que suposen, o la curiositat de la semiòtica, com en parlar de malalties malignes, quan de benignes alguns no les coneixem o distingim … en aquest punt el Dr. ens aporta una curiosa definició de salut “un estat transitori amb un pronòstic infaust”. Entre això i alguna anècdota el somriure generalitzat, ja és continu… Amb tants conceptes i mots nous, els gironins aliens al món mèdic, ara ens queda la feina de la seva interiorització. Embadalits encara, amb tanta bona feina, tant lloable i altruista per part del Sr. Carreras, ara però, tant ben informats i per tant conscients de la imprescindible tasca que al respecte ha fet, fa i encara farà el Dr. Feliu, l’Enric completa el comiat tot agraint la seva participació, donant per acabada la tertúlia i oferint-li al Dr., com a record de la vetllada, una litografia de Montserrat Gudiol, lliurada pel gironí del grup Dr. Bordas. Gudiol, filla d’un historiador d’art i arquitecte, formada en l’estudi de restauració medieval de la família, mostra sovint una gran sensibilitat artística. Influïda pel surrealisme i les formes de les distintes èpoques de Picasso, la seva obra mostra interioritat i una certa tristesa. Això si amb un estil ben propi i allunyat de les modes. La pintora mostra gust per la fantasia on les figures i colors es fonen en un mon ple de misteri. La litografia n’és una mostra característica d’aquesta forma de fer. I entre comiats i darreres salutacions, ens fem la foto del grup. Qui havia de dir que una tertúlia amb un hematòleg, a més resultés tant divertida…i és que l’home més enllà de conciliador, com ens ha confessat, és un gran conversador i molt proper.

Biografia (Fundación Carreras i ICO)

Nascut a Sant Cugat del Vallès l’any 1948, casat, és va llicenciar en medicina a la UB l’any 1971, doctor l’any 1979 amb qualificació d’excel·lent “Cum Laude” per la UB, especialitzant-se en Medicina Interna i també en Hematologia i Hemoteràpia el 1980. Actualment és catedràtic de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent Germans Trias i Pujol (2008-), cap de servei d’Hematologia i Hemoteràpia (1991-1995) i del laboratori de l’ICO (2014-), ambdós de l’HGTiP, president de la comissió delegada i director científic de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras (2011-), patró (1992-) i director científic (2006-) de la Fundació Internacional per la lluita contra la leucèmia Josep Carreras (FIJC). Director Científic de l’IJC, amb un edifici a inaugurar els propers mesos que està ubicat al complex hospitalari de Can Ruti a Badalona (10 mil m2, auditori inclòs, que ha costat al voltant de 15 milions € i amb un pressupost anual previst d’entre 5 i 6 milions €). També és el director acadèmic universitari de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

Als anys 1975-76 i 1981-82 va fer estades d’investigació a la Universitat de París (Hospital Beaujon) i a la Universitat de Harvard (Massachusetts General Hospital). Va ser Professor Titular de Medicina de la UB i UAB (1985-97) (1997-2007). Procedent del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, en el qual va treballar durant 20 anys sota la direcció dels professors Ciril Rozman i Joan Lluís Vives Corrons, va ser cap de Servei d’Hematologia i Hemoteràpia de l’Hospital Germans Trias i Pujol (HGTiP) (1991-1995), director mèdic de l’HGTiP (1995-97), director gerent de l’HGTiP (1997-2002) i director de centre de l’ICO/HGTiP (2002-2008). El Dr. Feliu, durant la seva etapa com a director mèdic i director gerent del HGTiP va ser el creador de l’hospital de dia psiquiàtric, del banc de sang gestionat pel CTBT, de la unitat de ressonància magnètica nuclear (IDI), del servei de cirurgia cardíaca, del laboratori d’immunologia per la recerca i aplicacions diagnòstiques (LIRAD) i de les unitats hematooncològica “Josep Carreras”, de patologia mamària, de trastorns de la son, d’hemodinàmica, d’hospitalització a domicili, de cures pal·liatives, generadora de transplantaments, d’al·lèrgia, de citogenètica, de citometria de flux i de pediatria social. A més va crear el projecte “Escoles” que va culminar amb la construcció de la nova Facultat de Medicina de la Unitat Docent del HGTiP (UAB) i de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IICSGTiP).

Ha estat director acadèmic de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) (2009-10) i director científic de l’ICO (2010-11). Enguany és director del programa de relacions amb les universitat de l’ICO (2011-).

El Dr. Feliu és un investigador de prestigi en el camp dels procediments i mètodes integrats de diagnòstic hematològic (citologia, citometria, citogenètica i biologia molecular), especialment en la microscòpia electrònica de les cèl·lules de la sang i de la medul·la òssia i en l’estudi de la patologia de la melsa, amb contribucions rellevants en aquestes àrees en l’àmbit nacional i internacional. També ha potenciat en el sí del Servei d’hematologia, línies de recerca sobre leucèmies agudes, limfomes, síndromes mielodisplàsiques i mieloma múltiple.

Ha fet aportacions en 85 llibres i capítols de llibres i ha publicat més de 370 articles nacionals i internacionals. Va ser redactor cap i Sotsdirector de la revista Medicina Clínica (1983-99), Director de la revista JAMA en la seva versió espanyola (1999-2005) i Secretari General i Director de Redacció del llibre de Medicina Interna “Farreras-Rozman” (1992-2000). A més, va ser President de la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia (2007-2011), President de la Comissió Nacional d’Hematologia i Hemoteràpia 1998-2002), president honorífic de la Fundació CAT (2011-), vicepresident de la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia (2013-) i també membre de nombroses societats científiques i fundacions. A més, el 2013 va ser nomenat doctor Honoris Causa per la Universidad Asunción de Paraguai i el febrer de 2016 nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

26 Abril 2017 at 11:21 4 comentaris

Tertúlia sopar amb el Dr. Miquel Bruguera, hepatòleg eminent, president del Cercle de Salut i Creu de Sant Jordi 2010, dimarts 7 de febrer de 2017

Amb tants canvis al calendari futbolístic, que bé ens aniria al país poder disposar d’un calendari prefixat almenys tres mesos abans…, aquest cop el partit de semifinals de la Copa del Rei entre el Barça i l’Atlético de Madrid va coincidir en data i hora exactament amb la nostre tertúlia mensual. Sap greu, que per alguns que som “futboleros”, ens calgui haver d’escollir. Però es que en concretar la data del partit amb tant poc temps d’antelació, no ens deixa marge de maniobra. Alguns, es clar, ja tenien compromís en acompanyar tercers a veure el partit i finalment no ens varen poder acompanyar a la tertúlia. Empíricament queda clar, que per facilitar l’assistència, pel futur immediat caldrà procurar estalviar tertúlies en dies de partit del Barça… Una tertúlia aquesta, que a banda d’escoltar tota una excel·lència mèdica, s’endevinava atractiva, particularment per a poder contrastar, com així va ser, la visió de la nostre medicina oficial i la no oficial, així com la sanitat, des d’un punt de vista experimentat que podria resumir, com la d’un “metge”. Paga la pena recordar aquí, que l’havien anticipat convidats amb altes responsabilitats i o experts en la matèria, com és el cas, entre d’altres, de l’actual conseller de Salut o del director de l’Hospital Clínic, i una mica més enllà el president del Col·legi de metges, que va ser qui va rellevar el convidat d’avui en el càrrec. Tot plegat ens ha ofert una visió global del nostre sistema sanitari i la medicina que gaudim.

L’Enric, com de costum, fa la introducció del convidat afegint que el tema proposat en la invitació formal, Medicina oficial vs Medicina no oficial, així com parlar-nos del recentment creat Cercle de la Salut, que presideix, eren exclusivament uns suggeriments i que parlés del que li semblés adient. «No, no» va afegir el convidat, «precisament aquest és un tema que m’agrada i que darrerament està molt calent». I abans de donar pas a la presentació més personal, que va fer el Dr. Bordas, li va explicar que prendrien algunes notes a fi de preparar un resum per publicar a la web i tot aprofitant l’avinentesa, li va fer a mans un exemplar del primer llibre del grup “Per sucar-hi pa”, recull de les tertúlies del període 2011-14 i que va cloure el president Mas.

“Som amics des de fa molts anys, de fet vàrem estudiar plegats i al mateix curs, i us puc ben assegurar que el Dr. Bruguera és un polemista excel·lent, una de les seves qualitats més manifestes. Amb ell podem xerrar del que sigui i passar-no-s’ho molt bé, per què és un home d’una amplia cultura general, extensa i intensa. Ara bé el fonamental d’ell és que és metge. I tant metge, que de fet, ens els anys 80 li varen proposar ser conseller de sanitat. S’ho va pensar i molt i va considerar que el viatge a la conselleria, era un viatge sense retorn i que el que volia ser i per lo que s’havia preparat, era per seguir sent metge. De fet és un metge especialitat, un metge internista amb coneixements d’especialitat suficients com per publicar tant com fa. Algunes d’aquestes publicacions es citen a la biografia facilitada a taula (aquí al peu del resum) i que a més estant ben indexades (en total unes tres centes i escaig). A més d’internista, és hepatòleg i anàtomo-patòleg, i per tant capaç de llegir laminetes d’anatomia patològica, fet que el diferencia de la majoria i on, a més, n’és una autoritat mundial.” «És excessiu», va interrompre el Dr. Bruguera. “Bé, en tot cas és tota una garantia al respecte. El vaig conèixer fent milícies a Castillejos, en una tenda.” «Dormíem de costat.» Afegí el convidat. “Posteriorment plegats amb el Dr. Rodés, ens vàrem afegir en una aventura, com va ser la creació de la Unitat d’Hepatologia. Després d’anys d’esforços, cadascú va anar fent el seu camí i de fet, tots hem estat fent coses diferents. La seva inquietud política-mèdica, però, posteriorment es va focalitzar en la presidència del Col·legi de Metges de Barcelona, on hi va estar 16 anys (quatre mandats). Està clar que ho devia fer molt bé! A banda d’això és un viatger incansable, tinc entès que li agraden molt els “vallenatos”…” «És veritat, els “vallenatos” són una música tradicional autòctona de la Costa del Carib colombiana, que s’ha anat estenen a d’altres països del seu entorn. No sé per què m’agraden, la veritat, però sí, m’agraden. » “Inicialment però li feia por volar en avió, que el va limitar els primers anys, però després va veure que anava bé i s’hi va acostumar. Enguany forma part del consell de govern de l’Hospital Clínic de Barcelona, fet rellevant ja que com sabeu es tracta d’un dels pocs hospitals autogestionaris d’Espanya, que ha tingut un gran pes específic en reorganitzar la sanitat a Catalunya i en els centres hospitalaris de tot Espanya. Darrerament, a més, està posat en el nou Cercle de la Salut, i on el que és vol, és tractar d’optimitzar els recursos que es posen en la sanitat, que són molts, i que els metges en ocasions els sobre-utilitzen. Es clar, això, exigeix una massa crítica que ho posi en evidència i del que confio ens en parlarà. Tot i que podria parlar de moltes coses més, com política mèdica, de grup, hospitalària, de medicina o … també, de “vallenatos””.

Entretant aprofitem per prendre l’aperitiu, que poca estona abans, el servei del sopar havien deixat a taula; xupa-xup de formatge de cabra, mini-pintxo de pernil ibèric i croquetes de rostit.

«Gràcies per la presentació, una mica més encomiàstica del que em mereixo, però que s’ha d’atribuir bàsicament a que som amics des que teníem vint anys. A més, la història aquesta d’un any a París plegats, dons uneix molt», “si, i era al 68”, precisà el Dr. Bordas, «efectivament vàrem viure junts el maig del 68 a Paris, que per cert em va servir molt per deixar enrere aquella anarquia, aquell desordre i aquella massa del descamisat i tot el que hi te a veure, que quan ho vius en primera línia, almenys a mi, em va deixar esparverat… A mi em va curar, va ser una mesura terapèutica molt eficaç contra els moviments assemblearis. En definitiva, però, una experiència vital molt interessant aquella.  Bé, havia pensat parlar d’alguna cosa de les medicines alternatives, dons sempre m’ha inquietat aquest tema, ja que les utilitza molta gent. Alguns estudis, de diferents indrets del món, indiquen que més del 50% de la població adulta, ha fet servir en algun moment alguna medicina alternativa o complementària, però no oficial.

Per concretar definicions, medicina alternativa és aquella que no vol assemblar-se en res a la medicina oficial, ni en el diagnòstic ni en les mesures terapèutiques, i a més sovint és hostil a la medicina oficial, que és la que en diríem científica, que es la que es basa en la ciència i s’ensenya a les facultats de medicina. Aquestes medicines seran alternatives o voluntàries segons la voluntat del que les aplica o del que les rep. M’agrada més considerar aquestes medicines com complementaries, ja moltes de les mesures que apliquen segurament tenen un efecte benèfic, més per la seva funció de placebo que per la seva connexió biològica. El que tenen en comú totes aquestes medicines, és que no segueixen el patró de la medicina convencional, oficial o científica, que defineix les malalties com un procés que te una causa, que te unes alteracions sobre el funcionament dels òrgans, i sovint dels teixits, i que te una història natural, es a dir una evolució determinada o coneguda i, després, que hi ha medicines que corregeixen o la malaltia globalment o alguns aspectes de la malaltia. El que creu en la medicina alternativa creu que les malalties són el producte d’una alteració de la energia corporal, que per alguna raó, normalment externa tot i que no sempre, es produeix una disfunció. Les mesures terapèutiques que s’apliquen en les medicines alternatives no tenen cap base científica ni massa credibilitat. »

En arriba el primer plat, amanida de mongeta fina amb foie i pera caramel·litzada, sorprenent i que fa les delícies dels comensals. El menú s’acompanya d’un celler molt adient, aquest cop amb els vins Heus DO Empordà i Masia Freyé D.O. Penedès.

«Dons bé totes aquestes medicines alternatives, es basen, en corregir aquesta disfunció, per una via o per un altre, perquè el cos es torni a arreglar sol. I aquesta interpretació del que és la malaltia i de com s’ha de recuperar la salut, és el que ha posat més obstacles a que hi hagi un examen crític, rigorós d’aquestes formes de medicines alternatives.  Perquè els que les fan, no es volen sotmetre als sistema de judici que fem els que seguim la medicina oficial o científica, que és l’estudi dels casos i controls.

»Com sabem que un tractament és eficaç? Dons donant un determinat tractament a un grup de persones amb un determinat trastorn, i no donant-lo, a un altre grup de persones que tinguin el mateix trastorn. De l’anàlisi estadística comparativa dels dos grups, deduïm si els que han rebut aquell tractament estan millor en una magnitud que tingui una significació estadística i si es així direm que aquell tractament funciona i en cas contrari no.

»Els alternatius no hi creuen amb això, diuen que cada persona és un mon diferent i s’han de tractar d’una manera individual. No accepten dons l’estudi de casos i controls i diuen que ni els casos són iguals ni tampoc el controls. Per tant no tindria cap valor el resultat que sortís. Quan han acceptat participar en estudis controlats, els americans hi ha posat molts diners a través de l’American Health Institute, al final han deixat d’aportar-hi i se n’han acabat sortint dons els resultats aconseguits ha estat sempre negatius. Però malgrat això, sabent que no és una medicina científica i que no es demostra que funcioni en forma rigorosa i objectiva, la gent en segueixen fent ús.

»I com és això? Dons resulta que la gent necessita quelcom que no troba en la medicina oficial. Sobretot hi ha una gran diferència en el tracte, que és individualitzat i per tant més personal. Hi dediquen més temps que els metges convencionals. Així en la medicina oficial, alguns estudis oficials que xifren el temps mig que el metge d’ambulatori dedica a cada malalt en uns cinc o set minuts, quan en la medicina alternativa, hi dediquen molt més temps, uns trenta cinc minuts de mitjana.  Es clar, la gent necessita poder-se esplaiar, poder detallar els símptomes que pateix, encara que no ho facin massa bé, i sobretot que l’escoltin.  I el metge convencional no li vol o no li pot dedicar aquest temps. I els altres, si, dons viuen d’això, de la convicció que té el malalt que aquell terapeuta se’n ocupa d’ell. Un segon factor que hi te molt a veure, és l’econòmic. És molt més barat que la medicina oficial. No hi ha exploracions, no hi ha ressonàncies, no hi ha TAC’s … i per tant simplement l’interrogatori. I després la gent no queda decebuda del sistema, cal tenir present aquí que molta gent està molt cremada amb la medicina convencional, que és molt agressiva amb les malalties importants. Es te por de la quimioteràpia, de la cortisona, de moltes medicines comunes per els  efectes adversos que poden tenir en alguns casos… Podria passar que, com les medicines alternatives no tenen una base científica i no resolen els problemes, la gent hi deixés d’anar. Però tenen un avantatge, s’acostuma a anar a un alternatiu quan es te una patologia menys complexa que la dels malalts que  van a un hospital. Hi ha menor gravetat i una major simptomatologia, que no pas  evidencies d’alguna malaltia orgànica. Per tant són més fàcils de corregir els seus problemes, sovint psico-somàtics, amb l’afecte i el teatre que sovint aplica el terapeuta. Llavors el malalt percep un benefici, una millora. Recordo que quan estava en actiu al servei d’hepatologia del Clínic, bé d’actiu també n’estic ara la diferència és que ara no cobro de l’hospital, la resta igual… Dons bé, vaig voler fer un estudi entre els malalts d’hepatitis i els demanava que omplissin un qüestionari que no havien de signar ni identificar-se. Dons bé el resultat quan a la eficàcia, era que majoritàriament creien que amb els tractament alternatius havien millorat. Això era absolutament subjectiu, ja que les analítiques demostraven que seguien igual, però ells creien que no. I això està molt bé. Perquè l’ideal fora que els metges orgànics fessin el mateix  i aconseguissin que els malalts percebessin anar millor encara que la malaltia estigués al mateix punt. Si no ho podem arreglar almenys que en percebin millores.

I després, una altre convicció errònia que tenen la gent sobre aquests tractaments í és que són innocus. Es a dir que les medicines alternatives no fan mal. En canvi la medicina oficial és agressiva te efectes adversos, complicacions etc. I aquesta visió, es basa en un concepte tant simple com dir que és així dons et donen coses naturals. Jo sempre els hi deia i la cicuta també es natural, no? És a dir que ser natural, no et dona cap garantia que sigui inofensiu, això els desmunta una mica però l’efecte dura poc… En realitat em sembla bé que hi vagin a consultes alternatives o si voleu complementàries, , perquè les medicines alternatives donen un consol i per tant, com crec que la medicina no és només per curar sinó també i principalment per cuidar, cal posar tota la empatia que puguis per que el malalt se senti cuidat i posar tots els medis per que ho percebi així. Cal posar tots els medis formals possibles per que se’n adonin, i els alternatius això ho saben fer molt bé. I per tant hi ha coses que hem d’aprendre d’ells.

»Enguany el president del Col·legi de metges de Barcelona m’ha demanat un informe extens sobre tot això, per veure que pot dir-ne al respecte. Darrerament per exemple, els mitjans posen a “caldo” la homeopatia, tot dient que no serveix per a res, que caldria prohibir-la… Hi ha una forta campanya en contra. Jo crec que no cal ser maximalistes. Es com si els metges demanéssim que no hi hagin confessors, dons la gent que es confessa s’alleugera i les angoixes li baixen d’intensitat. Dons home això és bo. No és dolent anar a les medicines alternatives, quan no es creen expectatives equivocades. Així per exemple, quan un metge, després de sortir de l’ambulatori, fa homeopatia per la tarda, que és una activitat força usual entre els metges de primària, pràctiques per altre banda que s’aprenen en dos dies, amb pocs riscs, sense problemes i són una manera de guanyar-se la vida, dons que ho faci. Si els hi prohibeixes no guanyes res, perquè aquest metges ja fan usualment de metge i per tant ja s’adonen si aquell cas precisa d’un tractament més important. No em sembla dons que s’hagin de prohibir, el que si crec que és important és que les facin metges. Si són metges, almenys teòricament tenen la capacitat d’identificar si sota d’aquells símptomes hi ha amagat algun problema que necessita un altre cosa. Per cert des del Col·legi, encara hi ha qui em recrimina haver obert la porta del col·legi als alternatius, dons vaig facilitar una secció d’acupuntura, una secció de medicina natural i una d’homeòpates. Tinc però arguments per defensar-me, i és que crec que és millor tenir-los dintre que fora. Des de dintre hi ha un major control, també d’ells a si mateixos. Es tracta de garantir que no hi hagi gent fraudulenta, que enganya, que promet coses que no pot complir. Amb aquesta diguem-ne persuasió, crec es fa un millor servei i així no es treu la possibilitat, d’altre banda ben legítima, que alguns es puguin guanyar millor la vida. A més que ho fan en el mon privat, no obligant ningú a  anar-hi.»

—De totes maneres, interpel·la un gironí també metge i per a donar temps al doctor a que pugui menjar una mica, el fet que els col·legis professionals acceptin o ajudin o considerin que cal controlar la medicina alternativa no deixa de ser un problema, ja que es dona una cobertura legal a una activitat que de fet s’aparta del que hauria de ser una activitat medica específica. No sé si hi ha prou penetració, per que es consideri que és una activitat més de la medicina. A banda que fer publicitat d’això és difícil. Que la gent entengui la complementarietat no és senzill. Pot tenir beneficis alternatius, és cert i la idea és bona però hi ha el problema que es mal interpreti com a la base i no el complement. El problema és que hi ha gent que la exerceix i que no te altres coneixements, que no són metges i s’emparen amb aquesta legalització.

«Més que legalitzar, de fet ho autoritzem i, en una forma diguem-ne que passiva. Aquest argument però, efectivament també m’ha preocupat. És veritat que hi ha terapeutes que no són metges i que per tant no saben diagnosticar. Però és que hi ha metges que només fan medicina oficial i estan en les mateixes condicions que aquests i tampoc no saben diagnosticar. I em sap greu disparar contra alguns col·legues… però és que mireu entre d’altres activitats enguany presideixo una comissió tècnica, que s’anomena de responsabilitat civil del col·legi de metges, i en la que examinem tots els casos de reclamacions. La veritat és que m’esgarrifo d’algunes coses que passen. Afortunadament les reclamacions numèricament són una part ínfima de tots els actes mèdics que es fan. Afortunadament molts metges indocumentats no fan mal, dons recepten coses no perilloses, tampoc fan actuacions que posin risc, només entretenen…»

— …fan actuacions per omissió.

«Efectivament, això mateix. S’entretenen o demoren les coses, que també té algun risc per algunes malalties, però vaja… i això si que es difícil que ho arreglem. Quan era president del col·legi, durant força temps vaig estar preocupat tractant d’introduir o aconseguir que prosperés  la re-certificació. Que cada metge, cada cert temps, s’hauria de sotmetre’s a un control, a una certa revisió dels coneixements per part d’altres col·legues. No es tractava de fer un examen, sinó només una valoració de la seva activitat professional, que n’acrediti que manté el seu nivell de competències. Cada cop que ho comentava, menys llençar-me tomàquets, em deien de tot, menys bonic. La gent, a qualsevol control ho assimila a un examen, i, pel que sembla, això dels exàmens els ha deixat molt traumatitzats… Que quedi clar, però, que la immensa majoria de professionals són absolutament competents, altrament el sistema se n’hauria anat en orris…»

—Coincideixo absolutament amb el plantejament que en fas de la medicina alternativa, però penso que el problema de tot plegat és dels que en fan un mal ús, afegeix un altre dels Drs. Els has obert la porta i a més es pot estendre…estimula els xarlatans i es fa molt difícil posar-hi llindars.  Quant al poc temps de la medicina oficial, que deies, probablement el problema es que estem fent una mala utilització de la feina de fer de metge. Es demana un temps limitat i aleshores sense mirar el malalt cal tenir un diagnòstic. Això els aboca a fer proves i més proves. Proves que costen molts diners i a més la majoria, sabem que no serveixen per gaire res, vaja si per gastar diners. Caldria canviar el sistema. Cal mirar més el malalt i estar menys estona mirant a l’ordinador, que, lamentablement, enguany ja ens hi hem acostumat. Cal demanar al malat què li passa. El pitjor és que sovint el malalt ni s’ho espera, només confia que li digui que té i per tant vol proves i més proves, de fet ni li interessa el que te, només que el curin, de no se sap ben bé què.

«En tot això hi estic d’acord, però encara que no hi hagués medicina alternativa, també ho hauríem d’arreglar tot això, eh?»

—Si, però probablement és el primer punt a arreglar ja que llavors la medicina alternativa només afectaria a un petit col·lectiu. Hem alterat el fer de metge. M’expliquen alguns companys, que es dediquen a omplir tot un conjunt de dades que només potser serviran per determinades anàlisis estadístiques. I nosaltres en tenim alguna culpa, per que ho fem cada cop pitjor…

«En això tens raó, per això el Cercle de Salut vol començar a arreglar coses…»

—Tanmateix un tercer metge del grup s’afegeix a la conversa, i no només per sentir-se interpel·lat, que també, si no per ampliar el tema. Comenta que la Conselleria de Salut fa un temps que va voler regular totes les medicines alternatives. Perquè estem parlant de metges que, amb la cobertura del col·legi, fan aquestes pràctiques, però també de terapeutes que no en són, i que també practiquen amb aquestes medicines. No se’n varen sortir. Altres països ho tenen regulat?

«Ho he estudiat bé, però no hi ha cap país que ho tingui regulat.»

Entrem en un debat sobre els medicaments alternatius, que si els laboratoris que els fabriquen no passen els mateixos controls que els oficials dons no es consideren medicaments sinó productes naturals, que si suposen un volum econòmic important amb grans beneficis que a més només estan en el mon privat, que normalitzar-ho suposa posar d’acord moltes institucions, fet d’altre banda que sembla força impossible, i fins i tot que com el col·legi te unes possibilitats limitades, tot això ho hem de fer a mitges i tot pensant que no han de ser alternatius sinó que han de ser complementaris. També els metges convencionals aconsellem comportaments alternatius, com ara fer bafs, no anar a dormir ben sopat, …

—Però és que a la televisió diuen “consulte a su farmacéutico”

«Amb això també vaig tenir problemes al col·legi, alguns col·legues hem deien que no protestava davant aquests eslògans… Els metges no podem parlar dels medicaments que no estan en el petitori de la seguretat social, que acostumen a ser els que s’anuncien per la televisió. I qualsevol sense prescripció o amb la del farmacèutic, els pot anar a cercar a una farmàcia.»

—I si vas a una farmàcia i escoltes el que diuen, és fantàstic.

«I tant, i es que ho fan tant bé com els alternatius…»

Per facilitar els metges que puguin menjar, un dels gironins ens explicà que acostuma a ser molt refractari amb l’anunci d’alguns tractaments aparentment miraculosos. El cas és que la seva esposa, amb dolors importants d’artritis es va deixar convèncer i va comprar uns pegats, que li sembla fa servir micro-robòtica. Sembla ser que cada cop que li fa mal, se’n posa un i abans d’acabar el següent minut ja no te dolor.

—Tant és així que fa poc vaig tenir un problema al peu, em varen fer una radiografia i no tenia res trencat ni lesionat, tenia però una fascitis plantar. Sense dir-ne res, un dia que em feia mal, vaig agafar un pegat i, sorprès, el mal em va desaparèixer en un parell de minuts. Es tracta d’un producte anomenat LifeWave. Mireu per internet. Adreçat a tots els metges, no només al convidat. Què en penseu? En sabeu res? Es curiosíssim…

«No, no el coneixem, probablement, hi coincideixen tots, inclouran alguna mena d’analgèsic o fins i tot morfina… Ho mirarem» La incredulitat, però és total. A internet indica que son pegats d’acupuntura i de nanotecnologia. La típica imatge dels tractaments o medicaments alternatius… i explicita que no introdueix cap producte químic al cos … ¿?

Sense ni adonar-nos ens trobem amb el segon plat a taula, un tronc de lluç amb vel de cansalada, moniato i salsa de Pernod. Es desfà solet en boca, una delícia.

—Jo ja feia estona estava esperant que algú de la taula sortís amb alguna aplicació personal que li havia anat bé … afegí un altre gironí. I encara més, digué un tercer, això ens deu haver passat a tots, a mi us asseguro que tenia un rebaixinc o una unglera, vaja el típic “uñero” en castellà. Per tres cops un metge havia intentat resoldre-m’ho traient-me la ungla i no ho vaig aconseguir fins que vaig anar a un “curandero” que va fer unes creus i una certa litúrgia, que em va acabar funcionant…mai més.

«Això que dius no ho sé, però hi ha una sèrie de problemes, com són els de columna, on els osteòpates ho fan molt bé i ho resolen abans que els traumatòlegs. Per què la columna adquireix sovint males posicions per les feines o la forma de dormir o posturals i alguns músculs de la zona de la columna no es relaxen mai i hi ha inflamacions doloroses. Molts cops els experts, són francesos dons allà els ho ensenyen bé. Recordo l’anècdota d’un cap de servei, i estava molt fumut del reuma de la columna, quasi no podia caminar, i veia que el reumatòleg no li arreglava res. De sobte va arribar un dia eufòric i em va reconèixer que li feia vergonya dir-ho, però un osteòpata que li havien recomanant, li havia resolt i ja no li feia mal res. Per tant no podem posar en un sac totes les alternatives. La dificultat rau en trobar fórmules de regular, principalment per la seva heterogeneïtat. Sorgeixen problemes de competència, saber a qui li correspon cada situació i qui ho ha de dir, teòricament l’administració, però a mi no em queda gens clar. La osteopatia, per exemple, te una certa base teòrica, d’altres no en tenen cap. I sobretot que no és el mateix si la practiquen metges o no!»

— Hem parlat d’osteopatia, i la quiropràxia?

«Dons seria força equivalent, també es basa en manipulacions del cos. No és però el mateix.»

—Com els “curanderos”?

«Si, si,… recordo per exemple, que el pare d’un traumatòleg, quan jo era estudiant, era “curandero”. Quan el seu pare no es trobava bé, ell el suplia de “curandero”, no de metge, i quan ho feia li deia al recepcionista que sobretot no li digués doctor. No volia perdre la credibilitat. La gent allà  no volia un metge o traumatòleg …»

—Algú diu, el metge no es bo i una pastilla es creu que cura però no sempre és així. El cas paradigmàtic, seria el de l’Steve Jobs, que amb un càncer acudeix a la medicina alternativa i després reconeix l’error. Com hi cau una persona així, que no dubtem sigui culta, intel·ligent i tingui accés a tota la informació…?  O el cas dels osteòpates, afegeix un dels Drs. del grup, que acaben estudiant si, no sé quina vertebra repercuteix en el moviment del parietal i això actua no se sap on…

«La qüestió és que aquesta medicina alternativa es fa exclusiva en comptes de complementària. Tot plegat, fixeu-vos, rau en que ho expliquen senzill i molt bé, pel que el malat vol escoltar i és aquí on la medicina oficial tenim el problema. Nosaltres ho expliquem d’una manera on el malalt no ho entén i aquest es pensa que li estàs amagant alguna cosa.»

—I que en pensa del diagnòstic per l’iris?

«Un disbarat. A mi, per exemple, sempre m’ha fet gràcia això de la reflexologia plantar. Fàcil d’estudiar. El peu està dividit en sectors i cadascun correspon a una part del cos. En un curset de tres mesos, aprés…»

—I amb 75 anys, continua treballant igual?

«Si, si, fins i tot jo diria que més. He perdut part de la capacitat de dir que no. Faig de metge, vaig cada dia a l’hospital, dos cops per setmana vaig al col·legi fins les 16-17h. on hi faig temes culturals (treballo en la web, organitzo actes culturals…), també m’interesso per l’àrea de responsabilitat professional a la vista de com estan les mancances que tenim els metges,… també faig medicina privada i no precisament pels diners, bàsicament per veure malalts… i veig pel·lícules que m’agrada molt…»

—…i del Cercle de Salut?

«Aquesta és una novetat, que no em pensava que em passes a aquestes alçades de la vida, però m’ho varen demanar i no vaig poder dir que no. Ara ja és una associació (els estatuts, molt polits fins i tot políticament, ja estan per aprovar a la conselleria de Justícia). Pretén ser un grup de reflexió i d’informació sobre sanitat. Sobretot centrada en proposar fórmules o iniciatives que vagin en el sentit d’ajudar en la modernització del sistema sanitari català, que bona falta li fa. Un sistema, que ha funcionat molt bé durant molts anys, pels diners que hi vàrem posar (hagués funcionat millor si n’hi haguéssim posat més). Sobretot per que ho hem fet a l’esquena dels metges, que són els que han patit més aquest sistema, ja que els metges cobren molt poc comparativament amb el que cobren d’altres metges en sistemes públics equivalents del nostre entorn civilitzat, bàsicament els europeus. I malgrat hem mantingut el sistema en bon estat,  cada cop està més tensionat, perquè els pressupostos assignats a sanitat són més justets. Diners n’hi ha més, però no ens arriben, els governs prioritzen d’altres qüestions. Com tot funciona i mai ens hem posat en vaga… A més la població creix i els sistema sanitari és el mateix. Tot està més sobrecarregat. Hi ha un límit! Els recursos però són bàsics. A més hi ha la obsolescència del material i utillatge que els metges tenen per treballar, que cada vegada és més car d’actualitzar. O pagues salaris o compres aparells. I això és molt preocupant, pels gestors i també pels metges, tot i que els metges son una espècie molt rara, ja que accepten cobrar menys del que haurien de cobrar, mentre els deixin treballar bé. I si bé en el seu moment havia començat bé, ara no és així. Altrament i al respecte, tampoc ni ens arriben ni veiem perspectives encoratjadores… no ens expliquen projectes que facin veure un futur millor i si, en canvi, debats recents que, més aviat, distreuen…»

Es parla de privatització, on és?, per exemple l’Hospital Clínic no ho és, un 60% és de la Generalitat i la resta de la universitat,… de BarnaClínic, amb uns salaris als metges més adequats i on els beneficis reverteixen al propi Hospital Clínic,…

—…i els malalts aguts?

«Aquest és un problema mal enfocat pel nostre sistema sanitari. Tenim uns hospitals que es varen dissenyar per atendre malalts aguts. Se’ls feia un diagnòstic, se’ls tractava i llavors se’ls enviava a casa, per incorporar-se al circuit normal. Això ja s’ha acabat, a l’hospital enguany no hi arriben malats aguts, el que tenim són malalts crònics, són crònics vells i que no s’arreglen mai. I mantenir això representa un cost altíssim. No queda compensat pels efectes benèfics que comporta. Caldria re-dissenyar dons tot aquest sistema.»

—…i les llistes d’espera? i els serveis d’urgència?

«Exactament, llargues llistes d’espera en algunes especialitats. I alguns serveis d’urgències saturats. Els metges de capçalera no van per les cases. I llavors què passa? Dons quan estàs una mica preocupat, quan tens un problema, dons vas a l’hospital. Penses que és l’únic lloc on algú et veurà. El metge de capçalera visita només sis hores, que són les contractades i que el disseny actual comporta, i després has de demanar hora i si estàs fotut…»

—..s’ha pervertit el sistema. És l’absurd del sistema sanitari que tenim i a sobre els polítics n’estan contents, tot explicant que és una cosa meravellosa…

«És així.»

—…però si truques al 061, un metge et ve a casa, no?

«Si d’acord, però el raonable no és haver de trucar al 061, sinó que no tinguis d’anar a urgències, dons el metge de capçalera t’atengui abans o vagi a casa teva sense haver de trucar a urgències.»

És l’hora de les postres, i un cop retirats els plats, serveixen un lingot de xocolata amb llet i canyella, i el debat, que està ben calentet…, continua…

—Tinc una metge en el CAP, que comença a les 10h. i a les 22h. encara és allà.  Un altre dels metges respon.

«Això tampoc és el que tocaria. Les urgències estan plenes de gent, per que no atenen adequadament els malalts. S’ha pervertit el sistema, el malalt no sap explicar ni el que li passa. Va a un lloc, perquè l’atenguin i li donin coses… perquè el que fa de metge d’assistència primària te sis hores i no pot anar a seguir el malalt a casa i el passa a un altre o a l’hospital, que a cops no te sentit.»

I el Dr. hi afegeix, «no hem sigut prou militants per tal de no eliminar la prova del metge de capçalera, que era la tradicional. La prova del metge de capçalera es va crear per descriure el rol que feien els metges d’abans. Tenint en compte com era llavors Catalunya. A començament del segle passat, Catalunya era un país rural, amb ciutats i pobles més aviat petits. Per tant, la majoria dels metges eren de poble, i com tenien pocs recursos, el que feien era anar cada dia a veure el malalt i asseure’s al capçal del llit, al seu costat. Li prenien el pols, la temperatura o la pressió, es preocupaven del que havia menjat, de si havia anat de ventre i com,… vaja sobretot l’escoltaven, hi enraonaven i l’animaven. Si tenia febre, li aplicaven una frega d’alcohol, si tenia tos dons una cataplasma… Vaja feien el que fan ara els terapeutes o els metges de la medicina alternativa o complementària: parlar força. I per això, la gent estava contenta i tranquil·la. La gent es moria, per què es tenia de morir…no responsabilitzaven ni als metges, ni al sistema. Però els metges de família varen considerar que això els empobria. I llavors varen fer una reivindicació, de forma que la seva àrea havia de tenir una especialitat tant científica i valuosa, com la cirurgia o com la pediatria o …  de forma que si t’havies de magnificar com a professional, havies de donar hores, posar un límit i no anar per les cases, altrament et posaries al nivell de l’especialista convencional d’hospital.»

—Hi ha un altre problema interessant, com és la sobre-utilització de la medicina. El sobre-diagnòstic i el sobre-tractament. A les facultats de medicina se’ns ha ensenyat, que cal fer sempre tot el possible. Hi ha coses i situacions però, en que els estaments responsables haurien de facilitar que els metges no haguessin de fer res més. El Cercle de Salut ho tocarà això?

«Si, al Cercle de Salut hi ha la idea del “less is more”, és a dir fent menys coses perjudicarem menys. A més hi ha un altre concepte, que és la iatrogènia (fer mal en comptes de bé, volent fer bé). Hi ha coses que passen, que poder ser culpa del metge, però d’altres que no són culpa de ningú, potser de mala sort… Tot i que estudiar-ho és complicat, fins i tot està mal vist. Hi ha moltes d’aquestes qüestions que justifiquen una certa  reflexió, que sembla clar necessita de molta informació, moltes dades… el Cercle de Salut pretén trobar un espai on es pugui fer això. Veurem si sabrem fer-ho, si tindrem la capacitat… Al Cercle tenim transversalitat i és bo, però això mateix fa difícil l’acord, també per què hi ha molts interessos.»

—Doctor, què és el que recomanaria als que no som metges, com a pacients, per anar pel mon?  No posar-nos malalts,…

«El més important és no pensar gaire en les malalties, perquè la salut és un estat mental. Es clar que hi ha un component físic inevitable quan la perds, però jo crec que el concepte d’estar sa és mental, cal pensar que el cos humà te limitacions de moltes menes, però no per que un tingui una alteració en algun lloc vol dir que està malalt. Tothom te coses i no per això s’està malalt. Un fet rellevant és que els metges han d’ensenyar a la gent a conviure amb les malalties, les que no es poden curar, es clar. Cal aprendre a conviure-hi. La interferència pitjor de totes és la por. Així dons, no s’ha de témer ni pensar en les malalties.»

Tot i que al llarg del sopar i la tertúlia, almenys en un parell d’ocasions, el cambrer “sotto voce”, ens havia anat informant del resultat del partit, “guanyem 1-0 però patim…” o “han fallat un penal en contra nostre i seguim igual…”, vàrem arribar a prop de la mitja nit i algú va comentar que havíem passat. Buff! algú va deixar anar… I es que els assistents, o no eren massa afeccionats al futbol o bé érem del Barça i, com passa sovint, inconscientment hi apliquem la primera persona del plural, fent-lo de tots… 1-1 al xiulet final. Així que ja, un cop tranquil·litzats pel Barça, ara ja a la seva quarta final consecutiva, vàrem iniciar el comiat del Dr. Bruguera, tot agraint-li, novament per la seva assistència, i sobretot per la il·lustrada tertúlia, fent-li present un detall de record del grup. En aquesta ocasió havíem reservat un bonic treball, en litografia limitada a 99 exemplars, del pintor barceloní, amb taller també a Cadaqués, Ramón Aguilar Moré (1924-2015). Una obra amb el tema del ball, que tant agradava al pintor, probablement en un intent de plasmar l’alegria i el moviment de la gent, mentre sonava alguna melodia de swing. La música de jazz era la seva altre gran passió! Ja des dels seus inicis havia fet molts apunts de dansa, music-hall i ballet des dels teatres barcelonins que freqüentava… fins i tot ho va fer al Liceu. En la litografia s’aprecia una obra influenciada per l’expressionisme amb tons decorativistes, però sempre de colors intensos. L’artista es nota que sabia dibuixar molt bé, aconseguint uns quadres d’una gran base esteticista. El Dr. Bruguera es congratulà, manifestant-nos la seva coneixença del pintor, que a més li agradava molt.

I mentre marxàvem i acabàvem els comentaris en petit comitè, ens vàrem aplegar a les escalinates de l’hotel. Ho permetia una nit no tant freda com les de la setmana anterior amb nevades arreu el país. I ens vàrem fer la foto de grup, malgrat alguns amb compromisos, havien hagut de marxar…

Biografia (Viquipèdia, Reial Acadèmia Medicina de Catalunya i Enciclopèdia.cat i Universitat de Barcelona)

Nascut a Barcelona l’any 1942, llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (UB)(1965), especialista en medicina interna i de l’aparell digestiu (1972) i doctor en Medicina per la UB (1979), d’on és professor titular de Medicina (1985). Formació de postgrau a l’Hópital Saint-Antoine de Parí (1967-68) i al Royal Free Hospital de Londres (1975).

Cap de secció (1979-2000) i consultor sènior (2000-2010) del Servei d’Hepatologia a l’Hospital Clínic de Barcelona. President de la Societat Catalana de Digestologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears (1983-1984), president de l’Associació Espanyola d’Hepatologia (1993-1997), president del Consell Assessor per l’ús terapèutic de l’interferó del Servei Català de la Salut (1991-2005), president del Patronat de la Fundació Museu d’Història de Medicina de Catalunya des del 1995, i president del Col·legi de Metges de Barcelona (1994-2010). Des del passat mes de gener de 2017 forma part de la nova associació Cercle de Salut, que vol defensar el model sanitari català.

Ha rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya al mèrit científic (2001), la medalla Josep Trueta (2010) i la Creu de Sant Jordi (2011). Recentment també ha estat guardonat amb el premi d’Ediciones Mayo 2010 en la categoria de Personalitat sanitària de l’any, com a reconeixement per la seva contribució a la millora en l’àmbit de la medicina durant el 2009.

Publicacions: Llibres: com autor 5, com editor 3, i com autor d’un capitol 49 Articles en revistes indexades : 335

Referències d’interès:
-El Dr. Miquel Bruguera i les medicines alternatives i complementàries, en la primera sessió de Fòrum Salut Clínic 2014
-Fòrum Salut Clínic: “Medicines no oficials” – Dr. Miquel Bruguera

27 gener 2017 at 16:42 1 comentari

Entrevista al Dr. Josep M. Campistol, nefròleg especialista en transplantaments renals i director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 2 de febrer de 2016, vàrem preparar una entrevista amb el director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 10 d’abril de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a entrevista_dominical_diari_de_girona_dr_campistol-03072016

25 Setembre 2016 at 12:37 1 comentari

Entrevista al Dr. Josep Brugada, cardiòleg al Clínic i especialista en arítmies i electrofisiologia, publicada al Dominical del Diari de Girona

Després de la tertúlia sopar del passat 1 de març de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el cardióleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 10 d’abril de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

Havia quedat pendent de publicar en aquesta web, ara la podeu llegir directament fent clic a Entrevista_Dominical_Diari_de_Girona_Dr_Brugada-10042016

13 Abril 2016 at 0:24 Deixa un comentari

Entrevista al Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Univ. Vall d’Hebron i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), publicada al Dominical del Diari de Girona

Com a conseqüència de la tertúlia sopar del passat 13 d’octubre de 2015, es va  preparar una entrevista amb el cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebrón i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO) Dr. Josep Tabernero que s’ha publicat al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 14 de febrer de 2016.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a DiarideGirona14022016-entrevista-Dr_Tabernero

17 febrer 2016 at 12:44 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Brugada, professor de Medicina de la UB, cardiòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i cap de la secció d’Arítmies de l’Hospital Pediàtric Sant Joan de Déu i de la Unitat d’Arítmies de Clínica El Pilar-Sant Jordi, dimarts 1 de març de 2016

Avui som molts, i ens paren taula al menjador gran, perquè no cabríem al saló privat habitual, probablement perquè en aquest menjador no estava previst que hi hagués ningú més. De fet, abans de començar la tertúlia, volem agrair l’ajut i suport administratiu rebuts en la gestió d’aquests sopars en l’hora de la jubilació de la Sra. Monique Rous de Madinhac. DSC_0171bé+L’Enric Calzada entre algunes reflexions i cites li llegeix, públicament aquest poema que en Lluís li havia suggerit i, que hi coincideix, li escau molt bé:

 

Una dona forta, qui la trobarà?
És més preciosa que les perles.
Tothom  confia en ella:
Difon el benestar i no malestar
tots els dies de la vida.
Sempre treballa amb delit.
És de nit i ja es lleva;
prepara el menjar per als de casa
i la feina a tothom.
Es posa amb energia a la feina,
fa anar els braços amb vigor.
Comprova que els negocis marxen bé:
en plena nit encara té encesa la llàntia.
Obre la mà als pobres,
l’allarga als necessitats.
Parla amb sensatesa,
els seus llavis instrueixen dolçament.
Tothom va  a felicitar-la,
els seus en canten lloances:
Reconeixeu-li el fruit del seu treball:
per tot el que fa, rebrà pública lloança.

Són fragments del llibre dels Proverbis de la Bíblia.
La Monique n’està molt agraïda i mormola “És massa, és massa”, tot adreçant unes breus paraules de satisfacció, d’agraïment i record.

DSC_0179bé+Tanmateix i tot seguit i en nom del grup, li lliura un petit detall de record, una litografia del pintor barceloní Ramón Aguilar Moré (1924-2015), on es palesa una  pintura amb una clara  influència expressionista. El pintor construïa les teles des d’una base esteticista, de forma que feia ús de tons decorativistes  recorrent  a uns  colors ben intensos. Amb referents impressionistes Aguilar Moré es va decantar vers la figuració, tot i que la seva obra artística va passar per diferents etapes: naïf, expressionisme, cubisme i realisme. Hàbil en el dibuix, acostuma a crear atmosferes d’un cert neo-romanticisme. Enamorat del jazz, sovint el reflecteix en els seus temes, com pot ser el cas que ens ocupa. S’hi pot apreciar la sòlida estructuració de la escena, que es mou entre el rigor i la sensació de moviment.
DSC_0176bé+L’Enric també vol fer memòria expressa d’un gironí del grup, gran contertulià que ens ha deixat,  Josep Trias, economista de Sant Martí de Llémena,  mort el dia 7 de febrer a causa del càncer que arrossegava, de qui exposa la seva trajectòria professional, d’ençà que, provenint del BNP Paribas i Fortis, com a gran economista i expert en fons d’inversió entre d’altres que era, topà amb Joan Antoni Samaranch, que devia influir que poc després alguns l’haguessin pogut tenir de company a la Caixa. Va fer arribar a la seva vídua i fills unes lletres de condol en nom de tots. I encara volem recordar una de les convidades als nostres sopars, la senyora Muriel Casals, també economista, que ens acompanyà el dia 7 de gener de 2014 i morí el dia 14 de febrer de 2016 arran d’un infaust accident de trànsit. Havia estat professora d’en Lluís Busquets, present al sopar, a Periodisme i companya professional del catedràtic en Paleontologia Jordi Martinell, que pren la paraula i explica com van coincidir l’un en el vicerectorat d’Internacional de la Central  (UB) i l’altra en el de l’Autònoma i van lligar actuacions i viatges diversos, durant els quals  es manifestà amb el tarannà serè i amical que la caracteritzà i que la premsa va testimoniar arran de la seva mort.

Acabats aquests records, tant emotius pel grup, el Dr. Josep M. Bordas presenta el nostre convidat d’avui, tot assegurant que ara com ara, més que la tecnologia esclafi els metges són els metges que, necessitats com n’estan, acaben esclafant-la. I en cardiologia és fonamental i necessària del tot. Sovint tenen al cap pràctiques que només poden posar en marxa quan els arriba aquesta tecnologia. Ens advera que molt poques vegades es dóna el cas que el nom d’un metge en plena activitat serveixi per denominar una malaltia o  síndrome com passa en el cas de la síndrome Brugada una disfunció cardíaca relacionada amb la mort sobtada cardíaca (MSC) que van descobrir ell i el seu germà gran, Pere, també cardiòleg. Afegeix que els metges catalans, i del Clínic en particular, són d’una mena especial per la seva formació perquè aprenen a fer assistència i a fer de professors, però també gestió, política, investigació i que el nostre hoste d’avui és dels que, després d’anys d’haver fet gestió, fins arribar a la direcció mèdica de l’hospital, un cop exhaurits els anys previstos al càrrec, ha tornat a l’assistència mèdica i a les classes, amb tota normalitat.
Quan el doctor Brugada pren la paraula, assegura que li agrada exercir de banyolí i de gironí i que en els congressos tothom es pensa que ell es el fill del Brugada que donà nom al síndrome actualment tant conegut arreu del mon en medicina i, particularment, en cardiologia.

«Jo vinc d’una família normaleta de Banyoles. El meu pare era pollaire. S’alçava a les 4 del matí, corria mercats, matava aviram, gallines i conills, i en venia la carn. Havent dinat, era un home elegant que anava amb corbata, ben vestit i clenxinat, anava al cafè. Els seus amics, ens deia, parlen de milions i jo de pessetes, dons a mi una pesseta de més o de menys em representa guanyar o perdre en les vendes del dia. La mare, una dona exigent, era de la Bisbal d’Empordà i ens feia anar tots de vint-i-un botó. No volia que treballéssim  de pollaires. Ens va fer aprendre a tots l’anglès amb el senyor Torrent, quan ningú no el parlava.  I volgué que els tres germans féssim carrera. Quan en Pere, sis anys més gran que jo, acabava medicina, jo començava. Quan jo vaig acabar, en Ramon vuit anys més jove que jo i que ha muntat la facultat de medicina de la UDG, encara feia el batxillerat. Tots tres som cardiòlegs amb especialitats diferents, l’un dedicat a les cardiopaties, l’altra a les arítmies i l’altra a la genètica. Cap altre metge a la família abans. I ara només una neboda, la Geòrgia, filla de la germana que vàrem perdre,  completa les especialitats i és cardiòloga pediatra a Sant Joan de Déu. Però jo vaig començar de metge de poble a Riudarenes. “Médico titular por oposición”, de les darreres, l’any 1981-82. Obria al consulta a les set del vespre, quan la gent havia acabat la feina. No els podia pas partir la jornada. Tenia 23 anys i en volia més, per això la decisió d’anar plegats amb la muller a Montpeller a fer cardiologia.»
DSC_0142bé+L’home ens explica que portà una joventut molt accelerada, segons la seva muller. El 1981, als 22 anys,  es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona: « Tot a la vida m’ha passat molt aviat. Vaig entrar a medicina als 16 anys i vaig acabar la carrera als 22. Als 23 em vaig casar, als 25 era pare per primera vegada. En seria una segona. Als 30 anys jo tenia la vida estabilitzada. Entre el 1983 i 1987 vaig treballar al Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi, a Montpeller, i vaig ser investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat d’allí. Em vaig doctorar. Vaig tenir l’oportunitat de fer recerca a Holanda i entre  1988 i 1991 em varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht. Sou, pis, plaça fixa  i estabilitat i vida estructurada a Holanda. Parlàvem holandès. Quan havia sortit l’oportunitat de Montpeller, li havia dit a la meva dona que sols tornaria si podia ser metge adjunt del Clínic…»
—I va tenir la oportunitat.
—Mi va cridar en Paco Navarro, de Gironella, el germà de Vicenç, el politòleg i sociòleg català, catedràtic de Ciències Socials a la Pompeu (UPF), que enguany ha col·laborat en el programa econòmic de “Podemos” i va tancar la llista de CSQP a Barcelona. En Paco s’havia especialitzat en tècniques de cateterisme a Chicago i duia el Servei de Cardiologia i Unitat Coronària. Recordo que en saber la notícia, amb la muller ens vàrem mirar i  no vàrem tenir cap dubte. Això si vàrem tenir clar que volíem que els fills creixessin a Banyoles, malgrat que jo hagués d’anar i tornar de Barcelona. I efectivament el 8 de novembre del 1991 vam tornar a Banyoles. I em vaig fer tips d‘agafar la TEISA. Hi llegia, hi dormia i hi pensava… Com podeu deduir dons, estic orgullós de venir a aquest sopar i fins i tot de participar amb el grup, dons sempre he volgut exercir de gironí. Llavors, el Clínic, no tenia servei d’Arítmies, en vaig crear la unitat i ara és un dels tres de referència d’Europa. I un dels cinc grups de recerca en el món que més publica en el camp de l’arítmia, tot aconseguint-hi, a més, moltes beques. Vaig ser cap de Servei de Cardiologia i després Director del Institut del Tòrax i el 2008 em van elegir director mèdic del Clínic. Ho vaig acceptar  amb la condició de poder seguir treballant a la Clínica del Pilar i amb el tema de les arítmies pediàtriques a Sant Joan de Déu, on intervenim arítmies perquè un de cada 120 nadons neix amb cardiopaties congènites; ara, a Sant Joan de Déu, ens hem convertit en un centre de referència per a tot Espanya. Som el primer centre per arítmies pediàtriques a l’estat, ningú més ho ha tractat a Espanya. Això ha fet créixer molt la feina i enguany no hi vaig un dia a la setmana sinó dos. Sabia que de director mèdic hi podia estar un màxim de vuit anys. Així que aquestes dues condicions, posteriorment em varen facilitar la tornada de la gestió a l’assistència, formació i recerca. Els anys de Direcció mèdica del Clínic, foren temps de retallades. Els metges de l’Hospital vam perdre el 27% del poder adquisitiu (quan el sou mig és de 2.700,00€). Si es va haver de baixar el pressupost global entre el 15% i el 20%, el 12% va anar a sous.
En Lluís li explica que a la xarxa males llengües diuen que  el 2014 ho va deixar perquè  no volia deixar el sector privat. «El 2012 em van tornar a elegir amb el 86% de vots, 10 punts percentuals més que el primer cop. Dos anys després es va iniciar el procés de transformació del Clínic en una nova entitat jurídica. Mai he promocionat ningú si no te per endavant 4 anys de marge. Si demanava que la gent no acceptés càrrecs si no tenia un projecte de 4 anys o més,  servidor també havia de complir. Va ser elegit per a la direcció mèdica un altre gironí, el Dr. Campistol per a poder portar a terme aquest procés.

Porten l’aperitiu: taps de pernil ibèric, navalles amb escabetx cítric i xips de carxofa amb romesco. Deixem que mengi una mica.

Hi ha qui opina que això de privacitat en el sistema sanitari català (un 20% és privat i un 80% públic) no s’explica mai prou bé. Ni tan sols el “Barnaclínic+”. Qui parla dóna per suposat que l’anunciada sortida de la xarxa pública de l’Hospital General de Catalunya i de al Clínica del Vallès no li deu caure gens bé, al doctor.
DSC_0186bé+«No, és clar. Mirin, els ho explico. Imaginin que al Clínic hi ha 30 genolls per operar, per posar-los una pròtesi. El trentè està programat per d’aquí un mes. Però resulta que el desè, posem per cas, no vol esperar, i com que té una mútua o diners, pot pagar-s’ho. Pot anar a una Clínica privada (on el metge li cobrarà el que està estipulat, posem 500€ on la clínica de fet li facturarà uns 5.000 €) o fer-s’ho al Barnaclínic+, en hores en què els quiròfans no funcionarien, on el metge cobrarà 1.000€ i els altres 4.000€ aniran per a l’Hospital Clínic. Amb el benefici que el trentè de la llista el podran operar abans. Tan difícil és d’entendre?  Ja sé què li respondria un purista. Que si el Clínic operés matí i tarda, el desè també entraria a les operacions. Però, el sector privat seguiria. Tractem igual els pacients del Pilar que els del Clínic. No hi ha medecina pública o privada. Hi ha bona o mala medicina.»
Ja que l’ha esmentat, un dels contertulians afectat arítmia es fa creus dels canvis del Centre Cardiovascular Sant Jordi, ara lligat al Pilar, antic referent espanyol de cardiopaties. El doctor confirma que de la Caixa de Catalunya va passar a Clínica Tres Torres per 500 milions de pessetes. «Una ganga. Però calien 10 M € per a la remodelació. La Caixa de Catalunya no havia invertit gens. I, sí que fou un  gran referent, cert. El visità fins i tot el Dr. Christian Bernard.»
—Es diu que va comprar la Clínica el Pilar, per 40M€, car i a crèdit. La Sant Jordi es pensava vendre per 20M€. Eren temps de vaques magres. Arribà el concurs de creditors.
—Ara, després de moltes giragonses,  fa part de Quironsalud.
Resseguim aquestes giragonses. El 2011, el fons de capital risc CVC adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900M€. El 2012, Dougthty  Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grup Quiron, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum capital. Amb la compra del 61% del capital de Grup Quiron al fons Dougthty  Hanson, s’aconseguí el grup hospitalari privat més gran d’Espanya controlat per CVC, amb 40 establiments i 30 centres sanitaris, entre els quals, a Barcelona, Dexeus, Sagrat Cor o Clínica del Pilar. Algú dóna dades de Metges de Catalunya del passat setembre: les contractacions de CatSalut al grup privat IDC havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%). Les preguntes salten per òbvies:
—Si teniment compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el  1981 com a filial europea de Citicorp capital risc, no ho troba molt opac, tot plegat? O és que ja tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l’americana? I, quan la sanitat esdevé negoci, malament, no?
—Be, aquest és el sistema que tenim, amb inversors que creuen que es poden obtenir bones rendibilitats en el sector de la salut. El que la societat, els col·legis professionals i els poders públics han d’exigir és que l’assistència que es presti sigui de bona qualitat i acompleixi tots els estàndards que també li exigim a la sanitat pública. Si l’administració vol o necessita contractar o no amb el sistema privat es una decisió de gestió dels recursos. Quan a les inversions en salut per part de les companyies, desenganyem-nos, la indústria mèdica vol fer negoci com qualsevol altra indústria i desenvolupa allò que el món està disposat a comprar. Ho trec del Sala Martín. Ara ho focalitza tot en les cardiopaties i el càncer. Una vacuna per la malària no és negoci ja que els països que la necessiten no la poden comprar. Necessitem polítiques internacionals globals que permetin comprar per exemple la vacuna de la malària a la companyia que la desenvolupi per després oferir-la a qui la necessiti.

Serveixen el primer plat: pèsols amb cocotxes de bacallà i botifarra negra. Un plat d’una suavitat i lleugeresa magníficament aconseguides que amb el contrapunt de la botifarra negra constitueix tot una suau simfonia que ens predisposa d’allò més a la conversa. I els vins. Aquest cop —es va demanar temps enrere— novament són d’un celler ben gironí: Heus* blanc i negre D.O. Empordà, del celler la Vinyeta. Un vi blanc lleuger i fresc on en destaca l’elevada intensitat d’aromes i la llarga persistència. Quan al negre també te aquesta alta intensitat aromàtica i una notable persistència en boca a la que hi afegiríem una bona carnositat, ambdós sorprenen atesa la seva joventut.

Algú li recorda que del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina… «Serà més divertit que us digui que des de fa cinc o sis anys sóc responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.
—Parlem-ne,
DSC_0195né+—Sí, perquè el Barça, en aquest punt, treballa des de fa molts anys molt seriosament i són 3.500 esportistes de totes les categories. De moment, toquem fusta, no hem tingut mai cap mort sobtada, però, entre dos i quatre jugadors, cada any, els desclassifiquem, no els deixem jugar en cap esport de competició. Poden fer esport normal això si. I sabeu la tragèdia familiar que això suposa? Acostumen a cercar segones opinions i sempre troben algun metge que els diu que si que poden, però nosaltres els diem que a Can Barça no!
—Però passa revista tothom?
—Sí.  I passa revista de la mateixa manera un aleví de 8 anys que arriba al club que un jugador del primer equip, com ara en Messi. Igual que el seguiment posterior. Bé, de la mateixa manera no, perquè els jugadors professionals els costa molt passar revisions. No volen que els trobis res. Si poguessin, tots s’escapolirien, però al final tots hi passen.
—A banda dels equips professionals, com està la relació esport-medicina?
—Malament. Hi ha qui fa curses de llarg recorregut sense ni una revisió de cor. No tothom pot fer maratons! El primer, un soldat grec, s’hi va quedar. A veure si la gent s’ho posa al cap, a banda de la preparació prèvia qui faci aquestes proves hauria de fer-se sempre revisions abans i després.  Avui, sense entrenament, hi ha qui et diu que vol fer els ”Carros de foc”, la ruta de 55km. I 9.200 m de desnivell acumulat que volta d’Aigües Tortes fins a l’Estany de Sant Maurici que van començar quatre guàrdies preparats l’any 87…O la travessa “Cavalls del Vent”, que va començar l’octubre de 2009, una ruta circular de trekking de 80 km i 11.600 m. de desnivell acumulat en un recorregut que uneix vuit refugis del parc Cadí-Moixeró, amb alçades fins a 2.536 metres, que van començar quatre pirats. Després no volen patir arítmies!
—Abans de les arítmies en dèiem palpitacions, però no es normal distingir entre taquicàrdies i arítmies; a més, hi ha gent aprensiva que sempre parla de punxades al cor…
—No estava pas mal dit, això de les palpitacions. Jo sempre demano si les palpitacions són de metralleta ta-ta-ta-ta-ta o de cafetera ta-taata-ta-ta-taa-ta… Metralleta, taquicàrdia; si no, cafetera, arítmia. I quan em parlen de punxades dic que tranquils: el cor no punxa. Quan tens un cor d’un animal sa a la mà, el sents viu, palpitant rítmicament; si té arítmies, és com si estigués ple de cucs, cadascú per la seva banda.
—És cert que baixa la taxa de transplantaments de cor ara que s’havia vençut el rebuig?
—Han baixat els donants de tot, perquè hi ha menys accidents, sobretot de moto. Per tant ho tenim més difícil. A més al haver-hi menys donants òptims, ara agafem cors que abans no s’utilitzaven. A Catalunya se’n fan uns 60 a l’any.

Serveixen el segon plat, corball al forn amb premsat de patata i ceba. Deliciós i suau, probablement el millor peix del litoral i del Mediterrani, el preferit d’en Josep Pla i diuen que és millor que el llobarro i més econòmic. Alguns entesos expliquen que de tant bo que és, ha perdut el gust de peix, però no hi estic d’acord. Té un gust finíssim, de carn molt saborosa amb una certa semblança a la dorada, tot i que és poc conegut i per això mateix sovinteja poc als mercats. És el moment d’explicar-nos com arribà al “Síndrome Brugada” i la seva relació amb la mort sobtada.

«Un 80% de morts sobtades són degudes a un infart. I l’altra 20 %? Ningú no ho sabia. La nostra recerca va començar com una curiositat. De fet un és científic per que és curiós. Et preguntes coses i acabes trobant-ne d’altres. A Maastricht l’any 1986 ens van portar un nen polonès de dos anys recuperat d’una mort sobtada, reanimat pel seu pare. Una germana seva s’havia mort un any abans i els pares estaven escamats. En Pere va veure el seu electrocardiograma i era molt estrany. Vam demanar el de la seva germana i vam comparar els electrocardiogrames de tots dos, i eren iguals. Li vam posar un marcapassos. Passats uns anys, ja el 1989, ens va visitar un senyor de 40 anys recuperat d’una mort sobtada. Amb en Pere ens vam adonar que l’electrocardiograma era igual d’estrany que el dels nens polonesos. Vam anar a l’arxiu, i efectivament coincidia. Tot seguit vam corroborar-ho amb quatre pacients més i vam decidir l’any 1991 exposar-ho en un Congrés Mundial de cardiòlegs a Washington. Ho vàrem explicar i de sobte molts dels cardiòlegs ens varen venir a dir que tenien alguns pacients així. En varen sortir 8 casos més. Hi va haver una certa eufòria  perquè semblava que podríem ajudar  a afrontar la mort sobtada. Un gran rebombori, tothom trobava pacients iguals. Amb en Pere vam fer un article que va costar molt publicar. Només ho va voler fer la revista Journal of American College of Cardiology. A distinct clinical and electrocardio-graphic syndrome: right bundle-branch block, persistent ST segment elevation with normal QT interval and sudden cardiac death (JACC, 1991). Vàrem tenir 15 mil cites. Impressionant!. Se’n parlava als congressos mundials de cardiòlegs, fins que un cardiòleg japonès li va posar el nom de “Síndrome Brugada”. Cada any es continuen publicant uns 250 articles amb la referència a la síndrome Brugada. Tot plegat va permetre veure tota la problemàtica. En Ramón, el tercer germà, que es dedica a la genètica cardíaca, va descriure a l’any 1998 la causa última de la malaltia: un defecte al canal de sodi cardíac genèticament determinat. Ja sabíem que eren una part d’aquelles morts del 20% diferents als infarts i es va fer un model.
—I com es descriu la mort sobtada? Hi ha qui diu que una defunció d’aquestes, judicialment és un envitricoll.
IMG_4014+—Hi ha jutges de tota mena i alguns no entenien que  amb una mort d’aquest tipus calia encendre uns semàfor vermell per avisar la família. Ara amb l’Institut de Medecina Legal Català, la cosa ha millorat. La mort sobtada es discuteix des del temps del Dr. Bayés de Luna. Seria el decés inesperat d’una persona que es trobava bé en les 24 hores precedents i que es produeix en la primera hora des de l’inici dels primers símptomes com ara un esvaniment o pèrdua de consciència. La causa és una arítmia anomenada fibril·lació ventricular que fa que el cor perdi la seva capacitat de contraure’s de forma organitzada, per la qual cosa deixa de bategar. Als pacients que tenen risc de mort sobtada, els protegim amb un desfibril·lador implantat (com vàrem fer amb el nen polonès als 13 anys). Ara, gràcies als estudis d’en Ramon, sabem que és una malaltia d’origen genètic, produïda per l’alteració dels gens que dirigeixen la formació de les proteïnes cardíaques que regulen el pas de ions a través de la membrana cel·lular, conegudes com canals iònics. Per això se la considera una canalopatia. El problema no és estructural, sinó elèctric i genètic. Les mesures de reanimació cardiopulmonar aconsegueixen que el pacient es recuperi i l’arítmia desapareix; en aquest cas som davant d’una “mort sobtada reanimada.”
—A la xarxa hi ha un article signat per tots tres germans a “Revista Española de Cardiología”, El síndrome de Brugada y las miocardiopatías derechas como causa de muerte súbita. Diferencias y similitudes; es pot considerar la síntesi final de la investigació?
—Mai no s’arriba al final d’una investigació. Tenim encara molts interrogants. Per això des de la Societat Espanyola de Cardiologia demanem que si s’han produït casos de mort sobtada o de reanimació se’ns comuniqui  amb la màxima urgència a <muertesubitadxt@secardiologia.es>.

Algun dels metges recorda que el doctor ha publicat més de 400 articles originals en revistes internacionals indexades com “Nature”, “The Lance”t, “The New England Journal of Medicine”, “Circulation”,”Revista Española de Cardiologia”,  “American Journal of Cardiology”  i a la cèlebre “JACC” ( “Journal of the American College of Cardiology”), considerada la millor del món en cardiologia….  I afegeix: «Això es diu aviat però és molt difícil».
—Són molt exigents. “The New England Journal of Medicine” publica el 3% dels articles que rep. Un 50% són retornats als seus autors; l’altre 50% passa per revisors especialitzats que tenen la potestat de rebutjar-los. I sé el que em dic, perquè  per exemple vaig ser Editor Associat de l’“European Heart Journal”, de la Societat Europea de Cardiologia, la segona més important del món. En un determinat moment m’arribaven més d’una vintena d’articles setmanals, com una tortura —ser revisor és molt dur, esgota, és honorífic, no està remunerat—, però passaven el sedàs quatre o cinc. Ara me n’arriben quatre o cinc setmanals i és massa i tot… Tot digital, sí. Es busca originalitat i, per tant, indexació..
—Què vol dir revistes indexades?
—Un investigador pot publicar una vintena d’articles i, al cap de l’any, d’altres científics n’hi han citat un. El pes de la seva investigació ha tingut poca incidència. Es diu que te un baix factor d’impacte. Un altre en pot publicar un parell i obtenir una quinzena de cites. En aquest cas el factor d’impacte és alt. La seva investigació ha resultat molt més productiva. Avui a més s’usa l’índex Hirsch, desenvolupat pel físic del mateix nom, on es troben el nombre de publicacions i el factor d’impacte i que calcula la confluència de número d’articles i de les cites que obté i calcula la producció científica d’un investigador. Val a dir que des del Clínic obtenim resultats realment espectaculars.

Serveixen  les postres, dolç de coco i xocolata i una copa de cava, Aria Brut Nature D.O. Cava.

Algú comenta que la seva especialitat d’arítmies al Clínic té tota una història…
«I tant. Primer semblàvem els savis de cardiologia. Tot el dia investigàvem, però no curàvem res. Sabíem molt sobre arítmies, però només receptàvem Trangorex, i no paràvem de fer estudis electrofisiològics que només servien per generar coneixement. No teníem eines. Per sort vàrem viure dues revolucions. La primera revolució va ser els anys 83-84, quan va aparèixer el desfibril·lador implantable. Finalment allò que matava ho controlàvem.»
—Els desfibril·ladors ja s’implanten?
—El 1958 C.W. Lillehai i Earl Bakken  introduïren els dispositius d’estimulació amb piles. L’evolució natural del marcapassos (MP) portà a la invenció del DAI (Desfibril·lador Automàtic implantable) per Michel Mirowski, un jueu polonès que vivia a Israel i que perdé un seu amic per mort sobtada, el Dr. Harry Heller. Assajà amb gossos, vencé tota mena d’incredulitats i el 4 de febrer de 1980, els Drs. Mirowski, Reid i Mower l’implantaren amb èxit a una dona californiana a l’ Hospital John´s Hopkins de la Universitat de Baltimore. Avui tenen una mida de mig telèfon mòbil. Tots els desfibril·ladors són marcapassos, però no a l’inrevés.
—I enguany quant desfibril·ladors s’implanten?
—Centenars de milers cada any al  mon i uns 8.000 només a Espanya. A Catalunya uns 1.000 cada any.
—I la segona revolució?
—Va ser la gran revolució que realment va ser entre els anys 88 i 89. La radiofreqüència. Es tracta de fer servir un catèter per cremar els punts que provoquen la taquicàrdia. Va ser una època irrepetible.
—I així operen les arítmies?
—Efectivament amb cateterisme. En diem ablació. Fem una ablació per radiofreqüència i els pacients es curen. Pacients que havien anat fins a dos cents cops a urgències per taquicàrdies. Un cop mesurada l’activitat elèctrica del cor, destruïm o cicatritzem  el teixit del miocardi que està causant l’arítmia i ja no es patirà més. L’ablació per radiofreqüència utilitza energia tèrmica para eliminar la zona problemàtica; la crio ablació utilitza temperatures molt baixes. Així que després de les dues revolucions, vam començar a intervenir arítmies i implantar marcapassos.
—I el Síndrome Brugada?
—No hi ha tractament curatiu; el que fem és identificar pacients amb risc i prevenir la mort sobtada amb la implantació d’un DAI(Desfibril·lador Automàtic implantable)
—A Girona tothom ha vist unes capses amb un desfibril·lador, principalment a les places dels pobles. El problema semblaria que és saber emprar-lo.
—La província de Girona ha estat el primer gran territori cardioprotegit d’arreu del món, gràcies a la Universitat i a la Diputació. En realitat va sorgir, quan nosaltres, en Ramon i jo mateix des de la Facultat de medicina i la Fundació Brugada, estàvem treballant en aquests projectes, i el president de la Diputació, que tenia un pressupost sobrant derivat del traspàs de l’hospital de Santa Caterina, ens ho va demanar explícitament per a tots els pobles de la província. Ara mateix ni tenim posats 750. A cada poble que n’hi ha, el trobareu a la seva plaça major. Us explico un cas real que va publicar el diari “El Periòdic de Catalunya”. Quatre persones d’un poblet de 200 habitants jugaven a la botifarra havent dinat. Un d’ells va caure en rodó. Què fer? Acabaven de posar el desfibril·lador a la plaça del poble i un  dels jugadors el va anar a buscar. No sabien què fer, però l’aparell deien salvava vides. Van obrir aquell fòtil i una veu els va començar a donar instruccions. Les van seguir i van salvar la vida del company. A Girona d’ençà fa 4 anys que els vàrem posar, ja s’han salvat 34 persones gràcies al desfibril·lador.
IMG_4015+—I què cal saber?
—Que cal actuar ràpid, en un ínterim de 10 minuts. Les neurones necessiten oxigen. Hi ha pèrdua de consciència tant sols entre 5 i 10 segons sense oxigen. Cada minut que passa tens un 10% menys de probabilitats de reversió. Posar els dos pegats i seguir les instruccions.
—I a Barcelona?
—vàrem crear una Associació anomenada Barcelona Salut per promocionar hàbits saludables. Després vàrem decidir iniciar el programa Barcelona Ciutat Cardioprotegida. No sabíem on posar-los. Qualsevol ciutadà però té una farmàcia a 250 m. o menys, així que va ser per on vàrem començar. A dins o a fora de les farmàcies? N’hi ha 1.048, de farmàcies. Vam començar amb les que estan obertes les 24 hores; després les de 18h. Ja n’hi ha a 300 farmàcies. A estacions de tren i de metro. A Sants, el primer dia de posar-lo, va salvar una persona. Al metro, i n’és la única excepció fins ara, ens van robar una unitat…
—Quan val un aparell d’aquests?
—Uns mil euros. El podeu trobar a internet. Però, cal revisar-lo periòdicament, talment com un extintor. Tenim sort que els paguen uns sponsors, com ara Philips, laboratoris Ferrer, Menarini, Fiatc, etc. El Banc de Sabadell va esponzoritzar la col·locació als mercats de Barcelona (on hi passen l’any uns 60 milions de persones).
—I com s’estudia la possibilitat de mort sobtada?
—En un 80-90% dels casos és un problema cardíac. Però també pot ser per un aneurisma cerebral o d’aorta i morir-se. A Europa i als EEUU hi ha un 1/1000 per any de morts sobtades. A Catalunya estem al 0,6-0,7/1000 per any. Un 90% d’aquell 90% es deuen a una fibril·lació ventricular. L’altre % restant al fet que no funciona l’electricitat i o la mecànica cardíaca. El cor és una bomba i necessita electricitat per funcionar. La fibril·lació fa perdre la sincronia necessària. Per desfibril·lar donem un xoc elèctric.
—I la fibril·lació auricular?
—Provoca un mal batec del cor, irregular. Però com les aurícules no són les que impulsen la sang, dons se’n ocupen els ventricles, la sang flueix sense problema, però es fan coàguls i pot provocar ictus. Per això en aquest casos es facilita un medicament anticoagulant com el Sintrom per exemple.
—Com es defineix la mort sobtada?
—És aquella mort on la persona afectada perd el coneixement i des de llavors fins la mort passa com a màxim una hora.
—Com es pot prevenir la mort sobtada?
—Cal evitar l’infart, que n’és la causa principal en un 80% dels casos. A banda d’això com en la cura de la salut cardíaca, l’aspirineta que algú comenta està bé, menjar sa, no fumar, fer un exercici normal, controlar el colesterol i la hipertensió. Vaja els factors de risc clàssics. Es tracta de fer una vida sana!

Passen els cafès. El doctor, exemplarment, no en pren.
Un dels presents assegura que el doctor passa temporades al Tercer Món.
«Sí. Des que vaig deixar la direcció mèdica del Clínic, m’he pogut dedicar a la part humanitària. Vaig entre sis i vuit vegades l’any a l’Àfrica, a Egipte, a la banda d’Asswan, i ara mateix vaig a Moçambic, a Maputo,  i m’hi estic una setmana operant arítmies. A Asswan m’hi va portar la Cadena de l’esperança del Dr. Magdi Habib Yacoub, professor de cirurgia cardiotoràcica a l’Iimperial College de Londres; allà el veneren com un sant i malgrat els seus 81 anys encara segueix operant… A Maputo hi arribo amb motxilles i tot d’aparells portàtils i medicaments. Moçambic té 25 milions d’habitants (2013) i 800 metges, menys que els que treballem al Clínic, dels quals només hi ha 8 cardiòlegs. Treballo en un Hospital militar, que porten unes mitges monges i en un de públic, que és un desastre. A cada llit hi ha dos pacient capiculats. Opero en un garatge emblanquinat on a vegades hi passen escarabats….»
—Ha de passar de la realitat més crua a l’excel·lència de la investigació. On arribarem? Amb les noves biotecnologies es parla de transhumanisme, posthumans reparats a peces, gràcies a les impressores 3D, la robòtica i a les cèl·lules mare (amb les quals, l’equip de Yacoub, ha aconseguit una vàlvula cardíaca). Mentrestant, 400 milions de persones viuen amb algun tipus d’hepatitis i empreses com Gilead es fan la barba d’or amb medicaments.
—És cert. Un fàrmac que a Egipte val 900€ perquè està infectada un 40% de la població, aquí val 70.000€, i tenim més de 50.000 pacients amb hepatitis. Això ja es veu que no pot ser. Caldran lleis.
—El càncer?
—El cronificarem aviat, com hem fet amb el SIDA. Ara ningú no es mor de SIDA, encara que cada pacient costi 10.000 € l’any.
—I el sistema ho resistirà?
—Be imagino que com en tot haurem de prioritzar els recursos i les companyies hauran d’entendre que no podem continuar pagant indefinidament preus caríssims per recursos necessaris per curar malalties. Al final la salut és el be mes important que tenim i haurem de trobar l’equilibri entre que podem pagar i que necessitem per tractar el millor possible als nostres pacients.

IMG_4017+És mitjanit i, com sempre, cal ser puntuals en acabar. Fem els agraïments al convidat i tot seguit el lliurament d’una litografia de record, en aquesta ocasió de l’artista de sentiment empordanès Modest Cuixart (1925-2007); un treball on empra exclusivament dos colors, el negre i el sèpia, més el blanc del fons del paper, en un tema poc comercial i fins i tot allunyat d’aquella època acolorida de rostres femenins. En aquest cas la obra  ens recorda que va ser un dels artistes fundadors del grup d’avantguarda català Dau al Set, en aquest cas entre l’oníric i el surrealisme, tot mostrant un món propi. Un cavall volant damunt un objecte, que el Dr. Brugada ràpidament va associar a un cor, certament una imatge central que també ens ho va suggerir quan la vàrem escollir. Cal tenir present que el nexe del grup Dau al set era l’estil surrealista: empraven la imatgeria onírica i la literatura de tall incongruent com a fonts d’inspiració. El seu nom sintetitza la setena cara d’un dau, indicant que pretenia anar més enllà dels límits establerts, atès que un dau només te sis cares.
DSC_0207bé+Finalment anem a la sortida per fer les corresponents fotografies de grup a l’escalinata de l’Hotel Alimara i ens acomiadem.

Biografia

(webs de http://www.barnaclinic.com/,    http://www.policlinicamiramar.com i viquipèdia)

Nascut l’any 1958 a Banyoles, casat amb 2 fills, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1981. L’any 1987 es va doctorar per la UB amb la qualificació “Cum Laude”. Entre els anys 1983 i 1987 va ser membre del Servei de Cardiologia de l’Hospital Saint Eloi a Montpeller i investigador del Laboratori de Fisiologia Cardiovascular de la Universitat de Montpeller. Aconseguí la especialitat en cardiologia per la Universitat de Montpeller el 1987. Entre els anys 1988 i 1991 el varen nomenar Investigador de la Reial Acadèmia Holandesa de les Arts i les Ciències així com professor del Departament de Fisiologia de la Universitat de Limburg a Maastricht, Holanda. Posteriorment va cursar el màster en Direcció de Serveis Integrats de Salut d’ESADE.
Ha estat becari de la Fundació Joan Bruguera per estudis d’especialització (1984-1986), becari del “Ministerio de Educación y Ciencia” per la formació de personal investigador a l’estranger (1986-1988), becari de la “Sociedad Española de Cardiología” per a estàncies a Hospitals d’Europa (1990) y becari de la Fundació Valverde per a investigació (1991). Va aconseguir la Beca Bayer d’Investigació el 1992 i la Beca Mapfre d’Investigació el 1993 i el 1994.

Cardiòleg de l’ Institut Clínic del Tòrax (ICT) i cap de l’equip de recerca IDIBAPS d’Aritmies, Resincronització i Imatge Cardíaques, des de l’any 1992 va dirigir successivament la Secció d’Arítmies, el Departament de Cardiologia i l’ Institut Clínic del Tòrax del Hospital Clínic de Barcelona. Entre el 2008 i el 2014 va ser el Director mèdic del mateix Hospital Clínic. Dirigeix actualment la Unitat d’Arítmies Pediàtriques de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona (única unitat de referència reconeguda pel ministeri a tot l’estat espanyol) i la Unitat d’Arítmies del Centre Cardiovascular Clínica del Pilar Sant Jordi de Barcelona.

És professor de Medicina de la UB, professor invitat a la Universitat de Lausanne a Suïssa i de la Universitat de Sardenya (Itàlia).

Igualment és el responsable de l’equip de cardiologia del Fútbol Club Barcelona.

Ha organitzat 48 cursos, dirigit 8 tesis doctorals i ha estat Mentor de 108 fellows internacionals en electrofisiologia i arítmies. Conjuntament amb els seus germans Pere i Ramon, varen descriure una síndrome causant de la mort sobtada: la Síndrome Brugada (trastorn genètic poc freqüent de l’activitat elèctrica del cor), comptabilitzant, hores d’ara, més de 20 anys d’experiència com a referència internacional en el tractament d’arítmies i de la mort sobtada.

Del 2002 al 2004 va ser vicepresident de la Societat Espanyola de cardiologia i del 2005 a 2009 president de la Societat Europea d’arítmies cardíaques (2005-2009) i membre honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina.

Ha publicat més de 400 artícles originals en revistes internacionals, com Nature, The Lancet, The New England Journal of Medicine, Circulation, Journal of the American College of Cardiology i American Journal of Cardiology entre d’altres. També ha dut a terme més de 450 presentacions en congressos i escrit 49 capítols de llibres i publicat 10 llibres.
L’any 1990 va ser finalista del Premi d’Investigació de la Societat Nord-americana d’Electrofisiologia i Estimulació (NASPE) a San Diego, Califòrnia. El 1991 aconseguí el Primer Premi d’Investigació en Cardiologia del Col·legi Americà de Cardiologia (American College of Cardiology) d’Atlanta i el 1999 va rebre el Premi “Fritz Ackher” de la Societat Alemanya de Cardiologia i el Premi “Josep Trueta” de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. L’any 2010 és nomenat Acadèmic Corresponent Honorari de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina espanyola. Ha seguit rebent molt premis com ara l’any passat Doctor Honoris Causa per la Universidad Nacional del Sur (UNS) d’Argentina i aquest any Doctor Honoris Causa per la Universitat de Bahia Blanca. Ha estat guardonat amb el prestigiós premi “Rey Jaime I” en la categoria “Medicina Clínica” a l’any 2015.

Es President de la Associació Barcelona Salut per la difusió d’hàbits saludables, de la Fundació Brugada que ajuda a combatre la mort sobtada amb la implantació d’espais cardioprotegits. Realitza, de forma regular, missions humanitàries a Maputo (Mozambic) i a Aswan (Egipte) per intervenir nens amb arítmies cardíaques.

5 febrer 2016 at 19:22 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep M. Campistol, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 2 de febrer de 2016

Arriba puntual. Es fa proper i afable només d’entrar. Vol saber el nom de tothom i a què ens dediquem. Se’ls aprèn amb facilitat i a l’hora del diàleg, ho demostra. Camisa a ratlles, corbata blau fosca amb puntets blancs. Conserva negre el cabell, així com les celles, molsudes; les galtes, xuclades; penetrants els ulls. Quan ha de respondre pensa un moment, fa un gest com si alcés al cap serrant les dents, cosa que li aprima endins els llavis, i respon. Ara i adés arruga el front. Se serveix de les mans per reblar certes respostes. Quan anem a començar tenim una incidència: Es presenta el cardiòleg Dr. Josep Brugada, ex-director mèdic que el nostre tertulià substituí, convidat per al mes vinent i convençut que li tocava la tertúlia avui. Campistol li cedeix la paraula, però l’home es disculpa de l’error i explica que li faríem un favor si el deixàvem marxar perquè és l’aniversari de la seva muller. Ho fa fins al mes vinent.

Pren la paraula per fer la presentació del convidat el Dr. Bordas. «El Dr. Campistol és un producte típic del Clínic. El tret bàsic seria que som emprenedors i autogestionaris. Sorprèn que un metge de la base pugi des de baix, que els companys valorin la feina que fa i el promocionin des d’especialista a cap de secció, a cap de servei, i a director mèdic, com és el cas, això en d’altres àmbits hospitalaris seria impensable. Estem davant d’algú amb un gran saber fer, que se li ha valorat. Ha estat seguidor, tot i que a una certa distància, del prestigiós Dr. Josep M. Gil Vernet (metge especialista en urologia (1956), cap de servei d’urologia del Clínic i catedràtic per mèrits propis (1972) i director de l’escola d’urologia (1973), així com vicerector de la UB (1973-1980), va ser amb el Dr. Caralps autor del primer transplantament de ronyó a Espanya el 1965). En els serveis autogestionats, es fa molt difícil poder sortir de l’àmbit del cap del servei. El Dr. Campistol però, va tenir un gran plus en el fet de millorar la situació científica després del Dr. Gil-Vernet. El va seguir a través dels transplantaments. Posteriorment ha transitat des de l’assistència fins a la gestió i ara al seu màxim nivell i responsabilitat com a director general. Això si, fins i tot ara, sense deixar mai l’assistencial». Quan se li exposa al Dr. Campistol que  té un temps inicial per argumentar el que vulgui, és treu un full ja preparat. Dona les gràcies a la invitació i a la presentació, afegint que agraeix i fa seva la proposta d’afegir-se al grup en el proper futur com un gironí més del grup, fet que li atrau especialment. Diu que el fet d’haver estat nomenat recentment Director general del Clínic —per la qual cosa ha rebut felicitacions i enhorabones només de donar-li la benvinguda— li feia témer haver de discursejar i per això els seus apunts. Abans, però, ens parla amb admiració del seu pare, de qui encara avui conserva una foto a la taula del seu despatx, el cèlebre pediatre gironí mort el 2009, i que va atendre la seva consulta fins quinze dies abans del seu traspàs, metge de fins a 60 mil infants de les comarques gironines, ens parla de la seva pulcritud, del seu voler estar al dia de tot —va anar durant 25 anys un cop al mes a Montpeller— i dels seus germans, Pere, ortodontista, i Jaume, també pediatre (enguany cap de neurologia de l’Hospital Sant Joan de Déu).
Serveixen  l’aperitiu: escopinyes i carxofes a la vinagreta de llima i banderilla de calamars a la romana amb maionesa de ponzu (salsa japonesa elaborada amb mirin —vi d’arròs—, katsobuixi —tonyina seca, fermentada i fumada— i alga —konbu— fregida a foc lent; un cop colada la tonyina, s’hi afegeix un cítric verd, yuzu o sudatxi). El celler és un vi negre de La Vinyeta, Heus* D.O. Empordà.

«Efectivament sóc el típic producte del Clínic, oficDSC_0141bé+ialment de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, i me’n sento molt orgullós. Jo hi vaig començar fent el MIR i m’hi vaig incorporar com a metge resident de nefrologia el 1984, quan hi havia les disputes entre els meus referents, els Drs. Gil-Vernet i Revert. No sé si eren ben bé disputes. Més aviat,  punts de vista diferents i complementaris. El primer era uròleg i quirúrgic i l’altre nefròleg, és a dir,  s’acarava a les malalties del ronyó des d’altres perspectives a les quirúrgiques. De fet però jo soc “fill” del Dr. Lluis Revert i Torrellas, també gironí,  primer catedràtic de nefrologia a la UB i cap del servei de Nefrologia del Clínic que va crear ell mateix. Es podria dir però, que vaig entrar a casa del contrincant dels Dr. Gil-Vernet i Caralps. En tornar de Boston el 2004, quan vaig ser Cap de servei de Nefrologia, vaig treballar per fusionar el servei d’urologia i el de nefrologia. De fet, des d’aquell any, vaig ser director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia (ICNU) i també cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal des del 2005, amb 150 transplantaments renals anuals. El 2014, arran la dimissió del Dr. Brugada, vaig ser elegit director mèdic del Clínic i, des de gener de 20016, director general. La veritat és que funcionem d’una manera molt democràtica. Tenim una Junta facultativa de 250 persones, constituïda per els caps de secció i de servei de l’hospital, pels millors i més reconeguts especialistes propis, que suggereixen tots els càrrecs, també el de director general, i, a més, cada 4 anys has de passar per un examen que intenta esbrinar com ho has fet. Per aquesta raó tots els càrrecs són també metges, en una veritable autogestió també en els càrrecs directius. Tot plegat fa molt evident la vocació i estima per la seva feina i per l’hospital de tots els professionals de la entitat.»

Algú, perquè pugui tastar l’aperitiu,  comenta que al Clínic hi ha un bon lobby de metges gironins.
—No els ho puc negar, però no es tracta de cap lobby. Els Dr Brugada, Dr. Antoni Castells actual director mèdic,  Dr. Piqué. Són metges que han fet tota la seva trajectòria a l’Hospital.

DSC_0152bé+Campistol segueix el seu discurs: «Els metges del Clínic tenim un sentit de pertinença gran i un grau d’orgull  accentuat, perquè tots plegats ens esforcem a ser el millor Hospital del país en les tres branques que duem a terme: assistència, docència i recerca. Per a 850 llits i escaig, hi treballem, comptant investigadors, uns 750 professionals. Som pioners en diferents intervencions quirúrgiques. Tractem 13 especialitats diverses. Som el millor hospital de l’estat en assistència, en docència i en recerca. I és així dons som dels tres primers hospitals sol·licitats pels estudiants del MIR, perquè som primers amb l’hospital la Paz (que òbviament li ajuda tenir la seu a Madrid) en l’índex de reputació i també primers en tots els indicadors (com en el factor d’impacte amb doble puntuació que la Vall d’Hebron per exemple) i finalment som els primers en investigació i amb molta diferència tant en nombre de publicacions com en nombre d’assaigs clínics. A més hem estat guardonats per IASIST  durant deu anys consecutius i som un dels quatre grans hospitals de referència espanyola (IASISTS és una empresa de serveis professionals de valor afegit que ofereix a proveïdors de serveis sanitaris, finançadors i indústria sanitària la informació clínica i econòmica necessària per millorar la qualitat i eficiència de les organitzacions i els serveis prestats). La nostra producció científica està considerada entre les cinc primeres d’Europa. Hem aconseguit a la ratlla de 5.000 cites anuals de les més de 1.000 publicacions a l’any que fem…»

—Això vol  dir unes tres diàries o més —algú interromp.
«No està gens bé que ho digui, jo però ratllem l’excel·lència de la medicina catalana i de tot l’estat. La gent no ho sap, però ho diu Europa».

—Ara, amb la crisi, els polítics han començat a assabentar-se’n. Sense el seu plus de feina hi hagués pogut haver un bon rebombori.
—En això els dono la raó. A manca de diners i d’inversions, hi hem posat la pell i hem fet més hores que un rellotge. De l’Ebre en avall, a les 5 de la tarda, no trobes cap metge a la resta d’hospitals públics de la península. Al Clínic, sí.

—Què  caracteritza exactament l’Hospital Clínic?
—El fet de ser un hospital dual. D’una banda som un hospital de barri, qualsevol hi pot anar, i de l’altra un de terciari, que vol dir d’alta complexitat per a neoplàsies, cirurgies cardíaques, càncers o transplantaments, on som hospital de referència per a tot Catalunya. Això és molt complex de gestionar i gràcies al suport de l’anàlisi fet al respecte per PriceWatherhouseCoopers vàrem decidir dividir en dos l’hospital, un per a cada funció. Des del primer aspecte, la població assignada, juntament amb l’Hospital Plató i la Clínica Sagrat Cor, és de 540.000 habitants. Disposem de  850 llits, atenem a l’any unes 422.000 urgències, 4.500 ingressos, executem a la ratlla de 19.000 intervencions quirúrgiques.

Serveixen el primer plat: crema de calçots amb ravioli de gamba.

Ara la conversa toca l’esforç necessari per a la carrera mèdica i els baixos sous actuals. En relació a la dualitat del Clínic, també «es  podria desglossar amb un 60% pel que toca a l’hospital de barri i un 40% a l’Hospital terciari». En Jordi Martinell, gironí i catedràtic de paleontologia, que fa grans elogis del Clínic en la recerca per haver estat vicerector de relacions internacionals de la Universitat de Barcelona i haver pogut fer-ne propaganda arreu del món, li interessa l’estatus salarial dels metges que són titulars a la Facultat de Medicina.

—Tenen dues nòmines, la de la Universitat i la de l’Hospital, segons dedicació.

—Tenim entès que de la seva massa salarial surten les beques…
—Exactament. Des dels 80, renunciem tots a  l’1’5% de la nostra massa salarial, per poder finançar que un professional pugui fer una estada a l’estranger. Són els anomenats permisos sabàtics retribuïts. També hi ha els premis fi de residència, que han ajudat molt a l’hospital. Es bequen metges per fer recerca, bàsicament per la tesi doctoral, d’un a tres anys. Cada any abasta un total d’uns 30 metges. I també fem d’altres subvencions: el 0,5% el dediquem a accions cooperatives al Tercer Món. El comitè de delegats va crear l’Associació de professionals de forma que a l’hospital tenim un conveni col·lectiu específic per als metges. Això ha ajudat a poder renunciar al 1,1% per aquests ajuts i també per accions solidàries.

Estem interrompent tota l’estona, i vist que no ha acabat els seus apunts, es demana que li deixem acabar el discurs.
«Volia simplement parlar dels secrets del Clínic, que és un hospital universitari de beneficència fundat l’any 1906, per tant centenari, i que  s’emmarca dins el conjunt arquitectònic d’estil classicista de la Facultat de Medicina, dissenyat pel mateix arquitecte que l’Observatori Fabra o el Poliorama o l’actual Cosmocaixa o la presó Model o …, l’arquitecte tarragoní Josep Domènech i Estapà, amb un marc jurídic en un núvol molts anys. Depenia de Madrid fins l’any 2015, quan es va aprovar el consorci. Jurídicament estàvem en un llim, fet que ben emprat tenia avantatges i inconvenients. Amb l’hospital de la Laguna eren els únics d’Espanya. Rebíem subvencions de dos ministeris, del d’educació i del de sanitat. L’any 2015 ens vàrem constituir en un consorci públic, ja que era concebut com un hospital públic i ho volíem seguir sent, propietat de la Universitat de Barcelona. El consorci és públic, al marge de les crítiques que hi ha fet Podemos al respecte i, puc assegurar que no s’ha privatitzat res. El consorci està integrat pel Servei Català de Salut, la Universitat de Barcelona i incorpora als òrgans de govern representants dels professionals en medicina i infermeria de l’hospital. Ara ens podrem estructurar i créixer. Prèviament, el director general  Dr. Piqué, va proposar l’any 2012 crear una fundació privada ja que no hi havia cap marc jurídic. Era un canvi important que va aixecar molta polèmica i finalment el projecte va caure. Ni llavors CiU al govern, ni els propis metges no el varen acabar defensant. Els metges hi havien de posar els seus diners i no hi varen acabar de creure. Tots els problemes generats estant en la causa de la caiguda del Dr. Piqué de la direcció general».

DSC_0154bé+—I els secrets?
—Un, la capacitat autogestionària dels professionals. Cada metge té la seva capacitat de gestió i decisió per millorar i estalviar. No es el mateix demanar l’ecografia d’un pacient que una TAC. I només el metge decideix i és molt rellevant. Un altre: tenim un òrgan de representació i pressa de decisions, un comitè de delegats metges, creat fa uns quaranta anys. És un òrgan de representació i d’assessorament al director.
Precisament el gironí del grup, Dr, Parés en va ser director un temps. Ja hem parlat de la Junta facultativa que elegeix càrrecs. De fet, ens agrada de dir que no treballem al Clínic; hi militem. És un tema que ens fa del tot diferents, no es tracta ja només de tenir els millors professionals, pel seu talent i la seva dedicació. És una cultura diferent, la de la participació dels professionals. Podem dir que és una cultura per la que els professionals metges sanitaris dirigeixen l’hospital i poden millorar-ho tot. Òbviament això pressuposa una implicació i motivació molt alta i uns millors resultats.

«T’ho prens com a teu. Tens orgull de pertinença», hi afegeix el Dr. Bordas.
—Un altre secret, la relació amb la universitat, és clau i la veritable pedrera dels futurs metges residents i investigadors. Es pot dir que ens retro-alimentem. Per això els Premis de residència que permeten a molts residents del MIR fer un projecte de recerca d’un a tres anys que sol constituir la seva tesi doctoral. Més d’un 80% dels nostres metges tenen el doctorat, fet molt superior i excepcional front d’altres hospitals equivalents arreu l’estat. Per cada 75 estudiants residents que acaben, n’absorbim uns 25. Però ningú no arriba al Clínic a dit, sinó que passa pel sedàs d’un important Comitè de selecció constituït per nou metges. També el personal de serveis passa per un comitè de selecció… Un altre secret seria el treball en equip i l’estar al dia de tot. Penseu que hi ha molts grans especialistes, alguns ben coneguts pel públic, que segueixen anant gairebé a diari al despatx del Clínic un cop ja jubilats i a primera hora i segueixen treballant, fent recerca,…Per exemple, un home jubilat com el professor i Dr. Ciril Rozman, als seus 87 anys, encara cada dia el veuràs entrar a l’Hospital a quarts de nou del matí. Un bon metge no s’hauria de jubilar mai. A la Universitat mateix, que tenim la ratlla als 75 anys, s’hi hauria de poder continuar voluntàriament com a emèrit…

—Tot plegat es poc conegut per la població, no?
—És veritat. Ens hem dedicat a treballar molt i poc a comunicar. Hi ha metges que fan de tot. Atenció al malalt, docència, recerca i tot molt bé. Això no passa enlloc. A més la gent, com deia abans, s’ajuda treballant en equip,  ningú no es trepitja.

—I això no porta a enveges? Tothom es deu voler assemblar al Clínic.
—No tothom. El Clínic ha desvinculat la gestió de la carrera professional (els mèrits de recerca i d’assistència). Els nomenaments són per quatre anys i el comitè de nomenaments pot renovar-los o no. Això desvincula una cosa de l’altre. Això que els càrrecs es puguin renovar cada quatre anys, no agrada. Jo sóc del parer que és bo que no hi hagi diferències i que hem de relacionar-nos a la distància curta, tant amb hospitals que funciona dins el SISCAT, per exemple el Sant Pau, com amb d’altres de ICS, com el Vall Hebron. Si ens arriba un cremat greu, el traslladem a Vall Hebron, perquè s’hi ha especialitzat, és clar!

—I el director mèdic, també s’escull de la mateix forma?
—En aquest cas ho fa la junta facultativa, que aplega uns 250 professionals i amb elecció secreta. En el cas del director general també cal la consulta prèvia a aquest comitè facultatiu, el consell te la darrera paraula però acostuma a seguir-ne la elecció. Com veieu tot plegat és un procediment excepcional, ben democràtic i participatiu.

—L’origen dels malalts? —demana l’Arcadi
—Un terç de catalans, dels quals, la meitat de Barcelona; un altra terç de la resta d’Espanya; i un altra terç de malalts internacionals.

Serveixen el segon plat: rap a la planxa amb canaló de trixat de la Cerdanya. Algú torna a sol·licitar que li deixem acabar els apunts.

«Senzillament volia fer una mica d’història. El Clínic surt del trasllat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau del carrer Hospital el 1906. L’arquitecte Josep Domènech Estapà, dirigí les obres durant el tombant del segle sobre un projecte de 1881 d’Ignasi C. Bartrolí. Del complex original en queda sols el pòrtic del carrer Casanova. El sòl i l’edifici pertanyen a la Universitat de Barcelona i  els donants del primer van condicionar-lo a ser d’ús exclusiu sanitari. El 1912 el Dr. August Pi i Sunyer introduí l’ús de l’electrocardiograma. El 1935, sota la direcció de Moisès Broggi, es creà el primer servei d’urgències de tot l’Estat espanyol. Durant la guerra incivil els metges catalans van encapçalar la innovació en el camp de la sanitat militar a nivell mundial.»

En Lluís recorda que a  finals dels 50 era un hospital gairebé de beneficència, regit per càtedres universitàries…
—En els darrers 50 anys s’hi ha fet diferents revolucions. Els anys 60 es va iniciar una primera revolució gràcies als doctors Rozman, Pera, Revert i Rodés. Vàrem passar a ser un Hospital d’especialitats (serveis). El 1965 l’equip de Josep M. Gil-Vernet va realitzar el primer transplantament de ronyó de tot l’estat. I Ciril Rozman va realitzar el primer trasplantament al·logènic de medul·la òssia a Espanya el 1976. El 1983 vam iniciar els transplantaments de pàncrees. Als anys 80 vam començar a comptabilitzar científicament el cost real de cada procediment sanitari.

—La segona revolució…
—Tingué lloc a inicis dels 90, quan vàrem canviar l’organització assistencial amb la creació dels Instituts (agrupacions de serveis centrades en els pacients). Simultàniament es va crear la carrera professional: el càrrecs de gestió deixaren de ser vitalicis i esdevingueren renovables cada quatre anys en relació als mèrits. Van saltar un 30% de càrrecs. Avui, una cosa és ser especialista, especialista sènior, consultor, consultor sènior… A finals d’aquella dècada, encara es va iniciar una tercera revolució. Si un transplantament suposava la intervenció de cirurgians, radiòlegs, epidemiòlegs, biòlegs moleculars, etc., per sobre de l’organització per serveis es crearen les “unitats funcionals” amb la qual cosa es passà a treballar d’acord amb el concepte d’ “àrees de coneixement” transversal que és com s’ha arribat a l’excel·lència actual. Tot plegat explica l’entorn mòbil del Clínic i que qualsevol metge hi pot progressar. I ja els he dit que existeix una Junta Facultativa que elegeix els càrrecs.

—Fa tres anys tenien un deute de 80 milions € perquè l’Ajuntament no admetia el seu deute —recorda en Lluís que havia explicat el Dr. Trilla.
—Això s’eixugà amb el Consorci públic del 2015. Una part l’entomà la Generalitat, una altra l’UB i una altra nosaltres. Ara formen part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya, el SISCAT.

—La gent no entén quina diferència hi ha amb l’ICS, l’Institut Català de la Salut. Viquipèdia encara diu que  vostès formen part de l’ICS.
—Doncs, no. I és molt senzill distingir-ho. A Catalunya bàsicament tenim dos sistemes sanitaris, el primer l’ICS Institut Català de la Salut, 100% públic amb personal funcionarial que atén el 40% dels habitants i el segon el SISCAT, que és un servei públic d’atenció sanitària sense personal funcionarial i que dona servei al 60% de la població restant. En aquest segon és on hem d’ubicar l’Hospital Clínic o el Sant Pau i els hospitals comarcals com els de Sabadell, Terrassa, Igualada, Olot, Palamós,…L’ICS, transformació el 1981 de l’INSALUD,  és l’empresa pública de serveis de salut més gran de Catalunya i presta atenció sanitària a gairebé sis milions d’usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). A més de l’activitat assistencial, l’ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d’atenció primària. En el camp de la docència, l’ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments.  Es podria dir que tots els seus treballadors són funcionaris.

Passen les postres. Macedònia de fruita amb escuma de taronja. Serveixen un vi escumós Vallformosa Origen Brut Nature D.O. Cava. Avui el sopar segueix tant exquisit com de costum però més lleuger, fet que més tard hom agrairà quan en la tranquil·litat del retir nocturn,  es facin  les darreres reflexions induïdes d’aquesta sucosa tertúlia.

IMG_3901+Se  li diu que Barnaclínic+ té mala premsa.
«No dic que no. Barnaclínic+ és un centre mèdic global dedicat a abordar tot tipus de patologies, en especial les anomenades de gran complexitat. Medicina privada en el marc de l’hospital que va crear fa 20 anys el Dr. Rodés. L’entitat està integrada al Grup Hospital Clínic de Barcelona. És un apèndix de l’Hospital Clínic, públic, que funciona de manera privada a les tardes vespres quan s’ha acabat el funcionament de l’Hospital, en la qual els professionals que volen poden complementar el seu sou. Se’n beneficien els metges, ja que no els cal un consultori privat, i origina unes entrades extres a l’Hospital com en podem obtenir d’alguns aspectes de la recerca o de la farmacopea. Això és privatitzar la sanitat pública o fer-la rendir? Quan uns institut d’ensenyament públic lloga un camp de futbol o una sala d’actes en hores en que no es necessiten suposa privatitzar-lo o millorar-ne el rendiment? Fa temps que dic que un dels nostres problemes és que no ens sabem explicar prou. I no dic que , amb el temps, Barnaclínic+ no pugui sortir del recinte, per fer més evident que són dues coses diferents»

—Però com funciona Barnaclinic+?
—Pretén respondre a les peticions privades d’assistència dels nostres professionals i que ens permet un control des de la sanitat pública que no tenim sobre centres privats de tercers. En un moment teníem un concert privat però només amb la Clínica del Pilar. Penseu que ara tothom que entra a Barnaclínic+ ha de justificar qui el porta, com i per què. Estem per atendre els ciutadans i no per fer portes giratòries. És la sanitat pública més transparent del país. Ningú del Clínic pot derivar cap malalt a Barnaclínic+, en canvi si que es pot fer a la resta de sanitat pública enviant-los a clíniques privades. Dels ingressos percebuts per Barnaclínic+, una part tornen al Clinic i l’altre als professionals. A Barnaclínic+, en cas de donar-se, s’identificarien aquestes possibles portes giratòries i naturalment es resoldrien taxativament. Altrament es procura separar al màxim els horaris, així que no hi ha cap tractament de cirurgia a Barnaclinic+ que comenci abans de les 16h. Finalment tot el benefici de Barnaclinic+ redunda en l’hospital.

—I a nivell pressupostari, com queda?
—El 95% del pressupost del Clínic a través del SISCAT és públic i només un 5% és privat a través de Barnaclínic.

Hem arribat al tema del cost de la sanitat.

—En el fons, la sanitat és cara, però els usuaris la voldríem tot gratis i sense llistes d’espera… Ens hem avesat a anàlisis de sang, raigs X, ecos i Tacs… com si no costessin res.
—Avui, les llistes, estan molt regulades. I són públiques. Estan auditades i arreu es compleixen. Per tal malaltia sols es pot esperar tant de temps per intervenir. Quant a la resta, tothom hauria de fer factures per saber el cost real de cada actuació. Una analítica deu ratllar els 60,00€, i no és el mateix una placa de raigs X que deu costar 25,00 € que una TAC que en deu costar més de 150,00€.

—Hi ha qui diu que amb altres medicines, l’homeopàtica o la xinesa, estalviaríem.
—M’ho hauran de demostrar. No fa gaire s’ha parlat que des de Pequin, els xinesos volien construir a Barcelona un hospital de 200 llits amb medecines tradicionals xineses. Volien invertir milions. Se’ls ha demanat metges amb títols reconeguts o homologats, sota supervisió i de moment em sembla que la cosa ha quedat amb un centre d’acupuntura a la Maternitat…

—Corren brames que caldria  sancionar. Per exemple, que en dies de revetlla, és més barat fer controls d’alcoholèmia a diversos punts de Barcelona que atendre accidentats a diferents hospitals. O que després la Diada de l’orgull gay, l’1 de juliol, centenars de persones demanen tractament antisida, per por d’haver-se contaminat…
—Aquests detalls no els sé, però el pac d’un tractament antisida costa uns mil euros…

—Els experts asseguren que el model sanitari actual és inaguantable, i que caldrà un copagament proporcional a la despesa.
—Més que el futur llunyà, m’interessa el futur proper. Pensin que sols un 4% de les novetats que es posen en marxa  s’acaben d’introduir en el treball quotidià sanitari. Les tècniques de robòtica i làser s’aniran imposant. Els homes i dones podrem tenir apèndixs insospitats. No està dit que no puguem operar malalts sense moure’ls de casa. A mi m’interessa la propera revolució al Clínic i les tres àrees on ens caldrà invertir: la cardiovascular, la de les neurociències i l’oncològica. La vida s’allarga i molts patirem malalties degeneratives o cancerígenes.

—Sempre hem sentit a dir que l’edifici del Cínic s’ha fet petit. Però, l’hospital té dues seus: la seu Villarroel i la seu Maternitat.
—Mirin, tot i ratllar l’excel·lència, és un clam que ens falta espai. Ens asfixiem. L’edifici d’Urgències és poc menys que il·legal. Tenim l’ull posat en l’Escola Industrial, només la part assistencial. Cal crear una estructura de campus de la salut, creant recerca, vivers d’empreses,…. Tot un projecte de ciutat i de país! No sé a qui caldrà convèncer. Amb l’anterior alcalde teníem converses endegades. Es podria fer una comunicació per sota entre  els dos edificis. Si a aquest tercer grau al qual m’han sotmès, serveix per endegar les coses en aquest sentit, ja em donaria per satisfet.

DSC_0159bé+Arribem a mitjanit i, com sempre, cal plegar. La tertúlia ha estat tan interessant que ni hem parlat malament del recent conseller, Toni Comín, un home de lletres, ni s’ha explicat un trist acudit de malalts. La gironina Rosa Vilavella juntament amb el gironí també del grup Dr. Parés, li fan lliurament d’una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007). En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques com és el cas. Ens fem les fotografies de rigor a l’entrada de l’hotel.

Biografia
(webs del redaccionmedica.com, nefrologia.publicacionmedica.com, noticies.lainformacion.com, http://archive.renaltransplantation.com/bio-campistol i linkedin )

Nascut a Girona l’any 1960, casat i pare de 3 fills, és fill del prestigiós pediatre i metge de milers d’infants de les comarques gironines Dr. Josep Campistol (1922-2009) qui va tenir dos fills més en Pere, ortodontista i en Jaume, també pediatre.

Es llicencià l’any 1983 en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona UB, amb premi extraordinari de llicenciatura, i acabà l’any 1988 la especialitat de nefrologia a l’Hospital Clínic (via MIR), doctorant-se per la UB l’any 1991 també amb premi extraordinari. Va aconseguir una beca Fullbright per anar a estudiar la amiloïdosis a l’ Arthritis Center de l’Escola de Medicina de la Universitat de Boston (1991–92).

Professor associat del departament de Medicina de la UB des del 1994; des de l’any 1999 al 2007 n’és professor titular. Metge staff de l’Hospital Clínic des de 1988 fins l’actualitat. Pel que fa a la especialitat com a nefròleg, amb més de 15 anys d’experiència, és expert en transplantament renal, insuficiència renal crònica i amiloïdosis. Responsable de nefrologia i dels transplantaments renals ha estat director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia ICNU des de l’any 2004, amb 150 transplantaments renals anuals, i cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal HCPB des del 2005. Enguany és professor agregat de Nefrologia i membre de l’Staff de la Unitat de Transplantament Renal de l’Hospital Clínic, ambdós a la UB.

L’any 2014 va ser nomenat director mèdic de l’Hospital Clínic substituint el cardiòleg Dr. Brugada, que ho havia estat els 7 anys anteriors. Finalment i al cap d’un any i mig en aquesta responsabilitat, va ser nomenat director general de l’Hospital Clínic el passat 1 de gener de 2016.

Ha publicat més de 500 articles “peer review”, tant experimentals com clínics,  en les millors revistes de l’especialitat, més de 65 capítols de llibres i ha fet més de 400 xerrades a congressos nacionals i internacionals. A més el Dr. Campistol és membre de diverses societats internacionals de transplantament, formant part dels seus consells , i membre de la junta editorial de les principals revistes internacionals en l’àrea de trasplantament.

Ha rebut molts premis, beques i consideracions entre les que podem citar el premi de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya (1992), a la millor comunicació al congrés de la European Renal Assotiation (1994), premi Premsa (grup Esteve) al millor treball a la XIa reunió de la societat catalana de nefrologia (1995), premi Sandoz d’investigació clínica de la Sociedad Española de Nefrologia (1996), premi Abbott d’investigació sobre metabolisme de la insuficiència renal (1997 i 98), … premi Novartis, 20 anys de transplantaments (2004)…

25 gener 2016 at 11:44 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Univ. Vall d’Hebrón i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), dimarts 13 de d’octubre de 2015

El Dr. Josep Tabernero arriba molt puntual. Excepcionalment decidim demorar l’inici del sopar i la tertúlia per donar temps que arribin tots els gironins; la projecció i presentació previstes ho aconsellen. Alguns aprofitem per comentar les darreres notícies de l’actualitat política del dia; darrerament és un no parar. El Dr. Tabernero, tanmateix, després de saludar els presents i ubicar-se al lloc previst, aprofita per endreçar l’arxiu de la presentació a l’ordinador que se li ha preparat per a la projecció, tot i  que ens n’havia fet arribar una darrera versió a migdia. L’home ens puntualitza que la nova versió recull una darrera informació sobre el càncer de còlon apareguda a la premsa aquell mateix dia. Caram, quina professionalitat i quin orgull! Tot un botó de mostra del que ens esperava.

DSC_0021bé+L’Arcadi ens en fa la presentació. Més enllà d’agrair al metge que hagi pogut trobar un forat a la seva complicada agenda per poder estar avui amb nosaltres, fa un reconeixement públic a la professió mèdica que «és excepcional a casa nostra». «Hi ha un altre vessant destacable, a més a més, de la seva qualitat humana: la simbiosi entre la professionalitat i el compromís. I també el compromís amb la gent». Finalment comenta que «els gironins, probablement per trobar-nos íntimament fora de casa, podríem dir que més d’un cop ens trobem com un peix fora de l’aigua. No és gens estrany, doncs, que en més d’una ocasió, l’hagi hagut de contactar per mirar de trobar consell per a alguna amistat gironina. Sempre ha estat proper, amable i eficient». Després d’explicar-nos alguna anècdota al respecte, cedeix la paraula al Dr. Bordas perquè en completi la presentació. El Dr. Tabernero, deixeble del cèlebre Dr. Josep Baselga,  és especialista en càncer de còlon i el Dr. Bordas, prestigiós especialista en l’aparell digestiu i en aquesta mena d’endoscòpies, hi té afinitats suficients per poder-nos-en parlar com ningú. Podríem resumir les seves paraules com segueix. «Els metges d’hospital som uns metges peculiars, perquè rebem pacients seleccionats per aplicar-los les tècniques més avançades en vistes a guarir les seves afeccions. Però, a més, la societat ens demana que establim doctrina sobre aquesta atenció mèdica que derivi en investigació. Això ens obliga a organitzar la nostra feina d’una forma diferent de la que fa el metge assistencial. Cal que esdevinguem investigadors i, a la vegada, gestors dels nostres punts d’arribada. És a dir, som metges d’uns pacients i gestors d’un personal i d’una tecnologia que la societat ens posa a l’abast. I aquesta activitat no és ben bé fer de metge com s’acostuma a entendre sinó encarar-nos a la investigació des de diferents nivells. El Dr. Tabernero i el seu equip han aconseguit organitzar un servei d’excel·lència que permet investigar amb les millors i més avançades tècniques diagnòstiques i terapèutiques en un àrea que cada vegada té més importància en la medicina actual: el tractament del càncer. Aquesta organització es relaciona, òbviament, amb la indústria farmacèutica, ja que cal provar i comprovar des de la ciència que els nous medicaments funcionin adequadament. Tot això justifica que l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO), que dirigeix el Dr. Tabernero, sigui una veritable màquina de fer ciència i que el nombre de publicacions en què participa activament sigui tan gran i tingui tanta transcendència. Es podria dir que és el Messi del tema. Però, malgrat la seva responsabilitat de gestionar aquesta “màquina científica”, no ha perdut mai, i em remeto als pacients seus que conec, el vessant de metge. De fet, aconsegueix continuar fent tasca assistencial mèdica i els malalts n’estan encantats que els parli, els tracti o els porti en alguns dels protocols de treball de l’institut».

Serveixen l’aperitiu: sashimi de tonyina amb humus, botons de pernil ibèric i una falsa cirera de foie.

Càncer_Catalunya_població_2010-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

El Dr. Tabernero, després d’agrair les paraules i deixar constància del nombre d’olotins assistents al sopar d’avui, comenta que troba rellevant i fins i tot convenient aquest tipus de trobades-col·loquis així com la història d’aquests i lamenta, segons la seva percepció, que «altres tertúlies, llastimosament, s’hagin perdut».

«Per què a Catalunya hi ha tan bona medicina?», se li demana.

—Doncs, perquè hi ha passió. Els metges tenim una gran passió per la nostra feina. Volem que els malalts millorin i, amb ells, la salut del país. Hi ha sentiment de grup, de treball en equip, fet que fora de Catalunya no és tan comú.

«I la clau de l’èxit, especialment enfront del càncer, a la Vall d’Hebron, quin és?»

Càncer_Catalunya_tipus_2010-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

Càncer_Catalunya_riscxedat-VHIO-VH-OSlaCaixa-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Vam començar del no-res fa uns disset anys. Abans el càncer es tractava simplement amb radioteràpia i la secció d’oncologia mèdica era molt petita. L’Hospital va apostar en aquell moment per fer tornar al Dr. Josep Baselga, que estava als Estats Units, per tal de fer una reorganització de les àrees de tractament del càncer. Calia innovar. Ara, cada any tractem cinc mil malalts nous. Hem agafat els principis del càncer en un molt bon moment. Socialment, ha esdevingut una preocupació. Cada cop diagnostiquem més malalts amb càncer però també es curen més. El càncer és una malaltia freqüent, cal tenir-ho al cap. La població va envellint i en la maduresa, amb l’envelliment dels teixits,  és justament quan la malaltia es desenvolupa. El nombre de casos de càncer creix molt amb la edat, com es pot veure a la gràfica adjunta. A més, el càncer afecta més els homes que les dones, principalment pels seus hàbits tòxics, tot i que aquest fet ha començat a canviar, i no pas a millor, malauradament, perquè  les dones han incorporat alguns d’aquests hàbits perniciosos. De les 38.970 persones afectades el 2008, 24.159 eren homes; dels més de 39.000 afectats el 2009, gairebé 20.000 eren homes. En aquest punt voldria afegir que el primer registre del càncer a Girona el va impulsar el Dr. Pau Viladiu, recentment traspassat, a l’hospital Santa Caterina.

«El càncer va davant o darrera dels problemes de cor? Quan sol començar i quins són els més freqüents?»

—Avui en dia el càncer és la primera causa de mort en molts entorns geogràfics per davant de les cardiopaties, que seria la segona. Les primeres afectacions cancerígenes solen donar-se entre el 40 i 79 anys. El càncer més freqüent és el de còlon, recte i intestins: 6.840 el 2010. El segon és el de pròstata. El tercer, el de pulmó. En general, veiem que la malaltia cardiovascular ha anat baixant, bàsicament per la cura, però en canvi, la malaltia tumoral ha anat pujant. Sortosament, si s’agafen aviat els de colon i els de mama, es poden superar.

Càncer_Catalunya_gens-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

«Hi ha supervivència en alguns càncers, però no en d’altres…»
—Els estudis estadístics que s’han fet al respecte el darrer segle ens han mostrat diferències geogràfiques quant a la supervivència al càncer. Els resultats a nivell mundial indiquen que la supervivència més alta correspon a la de la societat japonesa, però en segon lloc, i això ens afecta, hi tenim la catalana. I tot plegat és una conseqüència directa dels hàbits estacionals, com la dieta. Si ens preguntem per  les causes del càncer, com es pot veure a la gràfica adjunta, després del primer factor ja esmentat de l’edat, i entenent que el càncer sempre obeeix a raons genètiques, les circumstàncies o causes que ho empitjoren són les raons hereditàries (15%), el contacte o ingesta de tòxics  (l’alcohol i tabac en un 35%), la indústria petroquímica sense protecció, la radioactivitat, les infeccions víriques o bacterianes gastrointestinals, les hormonals i, sobretot, com us deia, la dieta alimentària… Per exemplificar el que us dic, puc citar-vos alguns casos prou il·lustratius, probablement poc coneguts. Per exemple, els casos de càncer de còlon a l’Àfrica són baixos i ens hem adonat que una de les raons principals és l’absència de carn vermella a la seva dieta. Així, el millor consell dietètic que se’n deriva d’aquest fet hauria de ser que només mengéssim carns vermelles un màxim d’un o dos cops al mes. Un altre cas: El càncer de mama augmenta perquè vivim més temps i perquè la dieta és més grassa (colesterol), però també perquè tenim menys fills. Quan una dona tenia molts fills, es regulaven millor les seves pròpies hormones (els estrògens). Les religioses, és clar, també són més propenses a aquesta patologia. Al llarg dels anys del darrer segle, hi ha hagut alguns canvis en els hàbits que ens expliquen les noves incidències. Cal no perdre la perspectiva que  un càncer es produeix per l’alteració de gens dins el DNA.

«Avui, quan una persona té càncer de budell se li n’extirpa un tros. I si té càncer de bufeta de l’orina, també.  Justament per això, devem ser a les beceroles del tractament del càncer. Amb el temps, es podrà tractar l’alteració de gens?»

Càncer_Catalunya_progressió1-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Ja es comença de fer, perquè l’origen bàsic del càncer té raons genètiques: les cèl·lules cancerígenes comencen a créixer descontroladament. Ara, seguim fent extirpacions. En algun dels tipus de càncer, que ara comencem a conèixer molt bé, com és el càncer de còlon, tenim molt ben pautats els diferents canvis i estadis d’un progrés que es produeix al llarg d’un període que pot arribar fins els deu anys. Aquest coneixement explica que el puguem tractar, prevenir i fins i tot evitar. Cal tenir present que tots, cada dia, milions cèl·lules s’alteren, per dir-ho així, es tornen anormals, i potencialment es podrien tornar malignes. Ara bé el nostre organisme té uns mecanismes per la seva reparació o per la seva autodestrucció (apoptosis) i neteja.  Si fins i tot, això falla, encara tenim el nostre sistema immunitari. Pot passar, però, que algunes d’aquestes cèl·lules que s’amaguen tant com poden, no siguin detectades pel sistema immunitari. Llavors es desenvolupa el tumor. Però no tot s’acaba ni comença aquí. Quan un tumor creix i arriba a una mida que supera el mil·límetre, per continuar creixent i sobrevivint necessita vasos sanguinis que l’alimentin. En aquest moment és quan el podem atacar. Avui emprem deu paràmetres per explicar-nos les tipologies intrínseques de tumors: la proliferació, els vasos sanguinis, la reacció al sistema immunitari, la inflamació, el metabolisme energètic, etc…

«El descobriment del genoma humà també deu haver ajudat…»

Càncer_Catalunya_canvixpersonalització-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Justa la fusta. Al llarg dels darrers vint anys hem anat coneixent el genoma humà i, amb ell, els tipus de cèl·lules cancerígenes que poden alterar-lo. Hem vist que hi ha un 75% de la informació que és equivalent i es repeteix en tots els tumors pel que fa a allò que els fa créixer. És com quan parlem de cotxes, amb totes les diferencies entre marques i models: si ens fixem en els motors, entenem que bàsicament els principis de funcionament coincideixen en molts d’ells. De fet, dels milers de gens que tenim a les cèl·lules i sintetitzen proteïnes (uns 22,3 mil), només n’hi ha 427 que tenen a veure alguna cosa amb els tumors. I, és clar, només ens centrem en aquests, de manera que això ens ajuda molt. En aquest context la veritable revolució en el tractament del càncer ha estat passar del tractament empíric a un estudi detallat del tumor de cada malalt. Abans  observàvem els canvis en l’aspecte òptic del tumor i els analitzàvem, com ens havien recomanat els patòlegs,  i donàvem una medicació després d’una altra esperant que alguna funcionés. Ara és bàsic analitzar els constituents dels tumors. Resumint, podríem dir que  l’evolució diagnòstica del càncer ha passat del plantejament clínic al patològic per arribar ara al plantejament molecular, que anomenem l’oncologia personalitzada. S’han escurçat molt els temps de desenvolupament dels medicaments. Per exemple, en la història de tractament del melanoma hem aconseguit reduir el temps de desenvolupament de nous medicaments de 10 anys a dos o tres anys. També s’ha fet un esforç molt important en el finançament de l’Atlas del Genoma del Càncer, que ens permet explicar les diferències entre tumors.

«Per investigar, calen malalts. Fins a quin punt separen assistència i investigació?»

—Al VHIO no distingim entre els tractaments assistencials o els d’investigació. (I en aquests darrers, uns tractaments ja han estat protocol·làriament aprovats i d’altres, encara no; precisament a vegades, quan arriba l’aprovació, en anar tan ràpida la recerca, el tractament ja ha canviat). Nosaltres els emprem tots. A més, integrem la medicina clàssica amb les dades de la genòmica. Seqüenciar el genoma depèn dels preus i de la tecnologia, però els darrers avenços ens ho han facilitat molt. Abans, la seqüenciació completa suposava uns cinc anys, quan ara ho aconseguim en 24 hores. Altrament i gràcies a la tecnologia del Big Data, enguany, per exemple, hem discriminat varies tipologies de càncer de pulmó. I analitzant més de cinc mil tumors, n’hem arribat a diferenciar quatre de diferents en el càncer de colon, que precisen tractaments diferents. Això ens ha explicat per què abans alguns malalts no responien tan bé a alguns tractaments. Tenien un tumor diferent, personalitzat: aquest era el problema. En aquest sentit, val a dir que pel camí d’aquesta evolució ha aparegut una nova professió de futur: els bioinformàtics.

Càncer_Catalunya_coneixement_celular-1975-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

«L’Institut Nacional del Càncer (National Cancer Institute, NCI), la principal dependència del govern federal dels EUA dedicada a la investigació del càncer, assegura, a la seva pàgina web, que a partir del 1999 el càncer ha començat a baixar… Des del Vall Hebron també es té aquesta sensació?»

Càncer_Catalunya_coneixement_celular-2011-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

Càncer_Catalunya_estudis_clínics-VHIO-VH-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—L’any 1971 el president Nixon va impulsar una creuada contra el càncer: va signar l’Acta Nacional del Càncer amb la intenció de trobar-hi cures i pal·liatius, d’incrementar la comprensió de la seva biologia i desenvolupar tractaments més efectius. I en responsabilitzà l’Institut Nacional del Càncer, amb seu central a Bethesda, Maryland, fet que va incrementar-ne molt el coneixement i la lluita contra la malaltia. En aquella època teníem un coneixement de la cèl·lula mínim —pràcticament, no  hi distingíem gaire res més que el nucli i el citoplasma—, que ha anat creixent de forma espectacular. Avui,   com es pot veure a les dues gràfiques adjuntes, hem arribat a un detall espectacular dels seus components. Això òbviament s’ha associat a una disseminació d’aquest coneixement en forma d’articles científics en revistes de qualitat (alt factor d’impacte), i amb això la Vall d’Hebron hem contribuït d’una manera molt substancial. Tot plegat gràcies a crear l’institut propi del VHIO (Vall d’Hebron Institut of Oncology centrat més en el càncer) i també del VHIR (Vall d’Hebron Research Institut per a la resta). Al VHIO ens ha anat molt bé, hem crescut molt des del 2007, i hem aconseguit un cert finançament que mai no arriba a ser prou. La Generalitat de Catalunya i l’Hospital, han estat molt importants per deixar-nos fer, però aporten una quantitat de finançament molt limitat. La resta prové d’aportacions desinteressades per fundacions filantròpiques, com les Fundacions Cellex i FERO, fundacions bancàries, com la Fundació Bancària la Caixa i la del BBVA. També tenim finançament per projectes concrets amb la indústria farmacèutica. En tot plegat, hi ha un factor determinant: dels cinc mil malalts que visitem anualment, uns tres mil necessiten alguna mena de tractament. D’aquests, entre 900 i 1.000 decideixen participar en els nostres estudis clínics. Això representa un percentatge extraordinari. Només cal pensar que fora de Catalunya tan sols s’arriba a un percentatge que acostuma a estar entre el 5 i el 10%. Com en el cas dels transplantaments d’òrgans, també en això la societat catalana no només demostra una gran generositat sinó, també, que confia en la nostra medicina.»

Val a dir que hem posat en forma de diàleg la magnífica presentació que ens ha fet el Dr. Tabernero, amb projecció informàtica de suport, perquè sigui més llegidora. Amb prou feines el convidat ha tingut temps de tastar l’aperitiu, així que aprofitem per comentar algunes de les dades i així pot menjar una mica. I és que feia poquet que acabaven de servir-nos el primer plat. Un arròs amb camagrocs, botifarra i conill que hi cantaven els àngels, ben regat d’un Clot dels Oms D.O. Penedès del celler Finca ca n’Estella i d’un Neus D.O. Empordà. Tot seguit, havent obert un ventall tan interessant de comentaris, comencen les preguntes dels tertulians.

—Parlant de prevenció per evitar la malaltia o per saber quan es produirà i relacionat amb els tractament avançats, hi ha alguna indústria al darrera que fins i tot us proposi algunes molècules per provar?

—Nosaltres, sí, perquè podem disposar de finançament independent. Entre el 30-40% dels estudis que fem són exclusivament per a nosaltres, però, de la resta són propiciats per la indústria farmacèutica.

—Tenim clara la situació quan es detecta un càncer, però, abans, què?

—Hi ha dues conductes. Ens els casos dels càncers més freqüents, com els de mama o de còlon, cal fer la prevenció aconsellada, com serien respectivament les mamografies o l’anàlisi de la femta. Pel que fa a la resta, intentar evitar-los, estalviant entrar en contacte amb els tòxics que he esmentat, els virus, bactèries, les radiacions i, finalment, tenint cura de la dieta. No només es tracta de viure més anys; es tracta de preveure com es viuran! A Catalunya, segons l’IDESCAT, l’any 2013 teníem una esperança de vida de 86 anys per a les dones i de 80,3 anys per als homes. Ens cal no deixar-nos per mantenir amb l’edat una bona qualitat de vida. A més, probablement en un termini no gaire llarg, la medicina que caldrà en alguns casos no es podrà pagar, amb els paràmetres que considerem a dia d’avui. No fumar, ingerir alcohol moderadament, vacunar-se, procurar menjar adequadament (menjar carn vermella un màxim d’una o dues vegades per setmana i evitar els greixos…), evitar el sedentarisme fent exercici, reduir el sobrepès…

—I fer-se analítiques un parell de cops a l’any?

Càncer_Catalunya_incidència-mortalitat-VHIO-VH-OSlaCaixa-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Això ja és més discutible. Fins i tot amb indicadors que en un moment semblaven tan evidents com el PSA (Prostate specific antigen), la molècula coneguda per ser un indicador del càncer de pròstata. Si revisem gràfics sobre el diagnòstic i la mortalitat per càncer, es pot notar el pic de la incidència del càncer de pròstata als anys 90, quan es va començar la implantació d’aquesta anàlisi del PSA. Ara bé, no hi ha gaire diferència en els anys successius en termes de supervivència. Per tant, podríem dir que l’analítica, en aquest cas, ajuda en la detecció, però és menys rellevant en la millora de la supervivència. L’OMS per prevenir el càncer insisteix molt a fer exercici per evitar el sobrepès i millorar la salut cardiovascular o la diabetis. Si seguíssim aquests consells, els tumors disminuirien un 50%.

—Darrerament s’ha llegit a la premsa que probablement en deu anys la mortalitat serà molt reduïda i el càncer quedarà com una malaltia crònica…

—«Bé, en aquest sentit jo sóc molt prudent. Segur que en els propers anys la mortalitat es reduirà molt. La incidència també, entre d’altres coses, per les recomanacions que es van imposant i per d’altres actuacions que fem, però l’envelliment, que és un factor com he explicat abans  bàsic,  es mantindrà i contra ell no hi podrem fer gaire res.

—Com s’explica, si és cert, allò que es diu que hi ha càncers on no s’hi pot fer res, com per exemple el càncer de pàncrees?

????????????????????????????????????

—Sí, és cert. El de pàncrees té molt mala gaita, entre d’altres raons pel fet que és molt complex i es visualitza tard en les diagnosis. Cal tenir present que físicament el pàncrees està al bell mig de la panxa i costa de veure. Altrament aquest càncer és asimptomàtic. Hi ha alguns càncers, com aquest o el de pulmó, de cèl·lula petita, on s’hi suma l’alta agressivitat de la malaltia»

—Podríem dir que vostè està al front d’una gran maquinària; però, es generen els recursos econòmics suficients per a la seva continuïtat futura?

—Per definició i del punt de vista econòmic, aquesta maquinària mai no està prou greixada. Abans ja he comentat que el VHIO, nascut l’any 2009, només rebia un 7% del pressupost, que és finançament estructural, d’origen públic, quan hi ha llocs que reben fins a un 30%. Òbviament amb aquest 7% no es pot progressar gaire. Consolides un nom, una marca, és veritat. Cal esperar que l’administració n’acabi aportant més, en ser-li força més costosa qualsevol alternativa amb els mateixos resultats. El retorn que l’administració te només en estalvi de medicació per malalts que es dona dins d’estudis clínics és 5 vegades superior. La resta, és a dir, el 93% que ens cal per funcionar, és un finançament competitiu, que no et regalen. Inclou ofertes públiques obertes, tancades (com per exemple amb “la Caixa”), acords amb la indústria farmacèutica, amb d’altres centres, etc. Cal lluitar permanentment per aquest 93% i, sortosament, fins ara ens n’estem sortim.

IMG_3190+—Gairebé estem acabant amb el càncer o amb una bona majoria; però, i les metàstasis?

—D’entrada penso que en 10 o 20 anys encara no haurem eliminat el càncer, malgrat el que es diu. Com deia, el component edat no el podrem canviar. Caldrà seguir avançant en el coneixement de la malaltia i la metàstasi en particular. Tot just hem començat a entendre’n la complexitat, però encara ens queda camí. La metàstasi és una forma d’evolució cel·lular extremadament complexa que es trasllada a d’altres teixits. Abans es basava en la grossària dels tumors o la teoria de la sembra. Ara sabem que la selectivitat de les metàstasis es deguda a les alteracions genètiques de les cèl·lules que predisposen a colonitzar uns òrgans i no altres. La metàstasi pulmonar es deguda al fet que hi ha cèl·lules que només volen anar al pulmó. L’hepàtica, perquè hi ha cèl·lules que només volen anar al fetge. El Dr. Massagué hi ha treballat molt en això. Així, sabem que la mida del tumor no determina la metàstasi; en alguns casos, tumors petits en fan. La malaltia evoluciona i és complexa. Alguna malaltia infecciosa, com la tuberculosi o la SIDA, se li assembla.

Serveixen el segon plat, corball al forn. Deliciós.

—Que hi hagi una assegurança mèdica per a la majoria de la societat, és a dir,  la Seguretat Social, aquí, es un gran avantatge de cara a la investigació si ho comparem amb d’altres països?

—Hem de ser conscients que, malgrat tot, som el parent pobre. Als EUA no hi ha seguretat social estesa, com l’entenem aquí, però hi ha grans centres d’investigació. Jo crec que el punt important d’inflexió consisteix en establir sistemes sanitaris per una banda i de recerca per un altra amb pressupostos independents, amb una gran claredat i transparència, però que col·laborin.

—Parlant de gestió, del punt de vista de la recerca han proliferat molts instituts. No poden crear-se incompatibilitats?

—Cert. I també han aparegut moltes universitats. A Catalunya per exemple, no ens podem permetre tenir ben operatives nou universitats públiques, amb duplicació de graus, amb set milions i mig d’habitants. Però no hi ha cap acció política que gosi posar-hi remei. Voltes pel món i t’adones que països molt més rics i de mida equivalent, com ara els països nòrdics, només en tenen tres o quatre, d’universitats públiques. Per fer recerca, un institut ha de tenir una certa massa crítica, de coneixement, investigadors, malalts (en el cas de la recerca biomèdica). S’hauria d’elaborar bé un mapa de necessitats i posar ordre. També a les universitats públiques. Caldrà posar ordre i racionalitzar les existents avui en dia. Si no es fa, a la propera onada de dificultats econòmiques, no ho podrem resistir. Cal tancar àrees no productives que no es puguin mantenir. Però aquest discurs no el vol sentir ningú. Quant als instituts, potser caldrà tancar unes àrees deficitàries i obrir-ne d’altres. També s’ha de pensar en models més justos de finançament de talent científic, com per exemple contractes mixtes entre assistència (hospitalaris, a càrrec del sistema sanitari) i d’investigació (amb càrrec a pressupostos d’investigació), en els que quedi clarament definida la dedicació, i per tant el finançament, de cada tasca.

—Hi deu haver, a més, problemes de temps i de voler resultats ràpids.

—Els gestors hospitalaris acostumen a reduir el temps necessari per a la investigació i, sense adonar-se’n, la dificulten. L’administració sanitària no ha de finançar la recerca. Al Vall d’Hebron (VHIO) tenim vint metges joves i amb talent que cobren la part d’assistència que fan de l’administració sanitària mentre que la part de recerca ens cal pagar-la a nosaltres amb fons d’investigació. Això és un model molt transparent però no ho pot fer tothom. De fet hi ha alguns centres hospitalaris que carreguen a l’administració sanitària tant la dedicació de les hores d’assistència com les hores de recerca, i aquest model està clar que no és sostenible.

—Està dient que qui paga la recerca no sempre és qui se’n beneficia? Sembla contradictori fer públics els avenços propis per  beneficiar d’altres que no hi ha posat ni un euro.

—En general, el coneixement no associat a patents o a tecnologies per comercialitzar, i aleshores caldria parlar d’arbitratges,  és gratuït! Dit això, per tal que la investigació progressi cal generar transferència de coneixement a la indústria farmacèutica que pugui repercutir en el centre. Hi ha mecanismes que intenten que el sistema se’n beneficiï. A alguns instituts de recerca, com per exemple el nostre, hi ha patrons públics i privats. Tot es controla i és transparent. Tota la informació de resultats es pot avaluar públicament, incloent les patents.. Amb això hem anat millorant molt. La major part del coneixement que tenim avui dia i que salven milions de vides ha nascut en laboratoris. Recordem per exemple la penicil·lina. Hi ha d’haver interacció entre tots. Mai no serà del tot equitativa, però sí molt més justa.

—A quina edat cal prevenir, per exemple, el càncer de mama?; —Això de les edats és variable. La mamografia ara es fa més enllà dels 59 anys. La prevenció, arribarà un dia que es facilitarà molt donat el coneixement progressiu de la genòmica i de la proteòmica. Per exemple, trobar gens amb alteracions propensos a tenir una malaltia en una analítica. Però això és costós i no serà pas d’immediat.

—Amb una simple anàlisi de sang es pot detectar el càncer?

—No; encara no es pot fer. Només podem detectar algunes particularitats. Tot i així, s’hi està treballant. Per a cada càncer hi ha una o vàries proteïnes que en podria permetre la seva detecció.

—Que arribin a tothom els èxits per poder-se’n beneficiar té un cost.

—I no hi ha més remei que aquest sigui sostenible. Si es vol negociar el preu només es pot aconseguir aplicant-hi talent i les regles del mercat ho acabaran determinant. Cal molt talent, que a cops  manca per negociar. I en el nostre cas, el talent ha d’estar en el CatSalut, la Conselleria de Salut.

—A Olot s’ha bastit el gran Hospital Comarcal amb la visió pujoliana que cada cap de comarca n’ha de tenir un.

—Hi ha modes. Va haver-hi una època en que es pensava que es podia tenir de tot al costat de casa i que la qualitat de tot seria igual de bona a tots els llocs. Avui en dia sabem que això no s’ha de fer així. S’han de fer mapes de recursos sanitaris possibilistes definint molt be el que es bo tenir a tots els llocs i el que no s’ha de tenir per afavorir una sanitat de qualitat, sostenible, donant les millors oportunitats als ciutadans amb la màxima qualitat possible. Això sens dubte obliga a fer reestructuracions sanitàries. Moltes vegades cal mirar mapes i models sanitaris d’altres països en els quals tots aquest paràmetres es miren molt més.

—Com es valora l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona des de Barcelona?

—És un gran hospital. Un gran encert haver creat el consorci per optimitzar de la millor manera possible els recursos existents i millorar per tant la qualitat d’assistència dels malalts. No tindria lògica que els dos grans hospitals de Girona, el Josep Trueta i el Santa Caterina, anessin funcionant independentment i no interaccionessin. Una altra cosa és la diferent governança que puguin tenir les Institucions.

DSC_0044bé+Arriben les postres: un canotier farcit de crema vegetal i pinya amb gelat de caramel així com un Vallformosa Origen D.O. Cava.
—En alguns casos de càncer és millor anar-te’ls a tractar als EUA? Tothom recorda la Rocío Jurado a Houston.

—No cal anar allà en absolut i menys sense els seus diners. Però, aleshores, aquí et preguntes: Seguretat Social o hospitals privats? Els tractaments i els medicaments poden ser cars i, llavors. s’acaba anant a la sanitat pública. Si et diuen que cal un tractament no aprovat, a la pública és normal que no te’l donin. Això passa a tot arreu, no només aquí. Quant al fet que els medicaments siguin cars, potser més del que tocaria, caldria atacar-ho d’altres vessants. La comparació amb els EUA no és bona. Allí hi ha bons centres, cert, per una qüestió de població. Entre els 20 centres millors del mon, 10 són allà, sí; però la desproporció en relació a la població és favorable a nosaltres, perquè també hi ha centres que són molt pitjors que els nostres.

—Respongui amb un monosíl·lab, si és possible. Josep Carreres s’hauria pogut tractar la leucèmia aquí, tan bé com allà?

—Sí. Però cada pacient és cada pacient i, en medicina, és cabdal la qüestió de la confiança.

—Abans  estava mal vist que en sortissin els avenços  mèdics a la premsa, protocols de tractaments oncològics i temes per l’estil. Ara, a l’inrevés,  surten contínuament, es donen expectatives fora de lloc o es llança la brama que la carn embotida és cancerígena.

—Constatem que la professionalitat del periodisme científic ha canviat. Abans llegíem barrabassades. Avui, en alguns casos, els periodistes ens fan arribar els seus esborranys per tal de corregir-los els articles per que els mateixos volen la màxima qualitat possible.

—Aquí segueixen a nivell espanyol o català?

—Des del punt de vista català estan molt consensuats. Els tractaments són molt homogenis. Amb les TIC (Tecnologies de la informació i comunicació) hi ha control de la prescripció del metge (consens de protocols consensuats) i també seguiment per saber si es fan bé o cal millorar alguna cosa. A la resta d’Espanya la cosa és més fragmentada segons zones.

—Aquí tenim una gran tradició de medicina privada, particularment la mutualista. Quin és el futur del punt de vista mèdic?

—A Catalunya hi deu haver un 30%  de persones associades a alguna mútua o assegurança mèdica; a la resta d’Espanya sols n’hi ha un 18%. Al meu entendre, el que cal és analitzar models. A Catalunya, si s’hagués fet i explicat bé, es podia haver-hi traslladat el model bismarckià de caixes de salut (“krankenkassen” , literalment caixes de malalts), que reservava una tasca de supervisió per part de l’estat cap al sistema nacional de salut. En aquest model es garantia l’assistència sols als treballadors que pagaven la seva assegurança obligatòria (calien altres xarxes de beneficència per als qui no cotitzaven). Partint del sistema alemany, i com alternativa, sorgí el model Beveridge, que va donar origen el 1948 al National Health Service anglès.  Amb l’arribada de la democràcia, a Espanya s’instaurà el model Beveridge i es creà el Sistema Nacional de Salut, que va anar mutant quotes per impostos fins a la Llei de Sanitat de 1999, quan es dictaminà que el 100% del finançament del SNS procedís dels impostos. Jo crec que hi podria haver una part de sanitat pública amb finestres vers la sanitat privada. Ara mateix també les assegurances han evolucionat i el treballador paga un mínim i decideix si paga més o menys segons els plusos desitjats (dentista, hospitalització, etc.). Aleshores els hospitals podríem tenir dues fonts de finançament, la part pública, amb assessories puntuals, i la privada. En perspectiva de futur potser seria l’ideal, tot i que ara com ara potser no sigui el millor moment polític per fer-ho. Crec però, que s’hauria d’estudiar i és per on hauríem d’anar… A altres països com França, Suïssa i Alemanya entre d’altres funcionen models com aquest.

IMG_3192+S’ha fet mitjanit en un no-res. Avui és un dels dies en què es veu que tothom gaudeix de la tertúlia. Tenim al davant un convidat que és un veritable científic.  L’interès i les preguntes s’amunteguen, però és l’hora que ens hem imposat de plegar. Agraïm al Dr. Tabernero el gran esforç de fer-nos fàcils les seves explicacions així com la presentació inicial en un tema certament complex, sense perdre’n el rigor. Manifestem plegats la coincidència amb qui ja ens havia comentat l’alt nivell científic exhibit pel convidat, i li fem obsequi d’una bonica litografia en color del pintor empordanès,   mundialment conegut i admirat Modest Cuixart (d.e.p.).

Un cop arribats al vestíbul, tot i que algun contertulià ja havia marxat, fem la foto de grup a les escales de l’hotel.

Resum de la presentació facilitada pel mateix Dr. Tabernero i que va desglossar a la tertúlia:

La Medicina Personalitzada en el Tractament del Càncer

Les millores aconseguides en les malalties tumorals venen donades per molts avenços, no únicament el tractament mèdic. Els avenços que repercuteixen en la millor sobrevida de la població catalana respecte el càncer han estat deguts a unes millors polítiques de prevenció, de seguiment de persones amb alt risc de patir càncer, de diagnòstic precoç, tècniques de diagnòstic per la imatge, tècniques de diagnòstic patològic convencional i molecular, innovacions en tècniques quirúrgiques, avenços en el tractament de radioteràpia, cures continuades dels malalts incloses les cures pal·liatives, i un adequat seguiment dels malalts curats de la seva malaltia i que molt sovint tenen efectes secundaris crònics del tractament que han rebut. Tots i cadascun d’aquests factors han fet que el pronòstic d’aquesta malaltia sigui cada vegada millor. Durant els últims 40 anys hem caracteritzat molt bé les diferents propietats fenotípiques que tenen els tumors no solament implicant directament la cèl·lula maligna però també les propietats del seu entorn –anomenat el microambient- i també les característiques d’òrgans situats a distància. Una excel·lent descripció de totes aquestes característiques va ser inicialment publicada pels Drs. Douglas Hanahan i Robert Weinberg a la prestigiosa revista Cell a l’any 2000 de la qual recentment en aquest any 2011 s’ha fet una actualització.

El fet de poder determinar alteracions genètiques concretes de determinats tumors que confereixen una especial dependència d’aquests tumors a aquestes alteracions, fenomen conegut com addició, ha fet que s’hagin establert tractaments molt eficaços en poblacions molt seleccionades de malalts. Aquest principi segueix el paradigma dels tractaments personalitzats, és a dir donar el medicament adequat al malalt adequat, el que permet afavorir al major nombre de malalts possibles, evitant toxicitats innecessàries als malalts que no es beneficiaran del tractament, fent a més que puguem suportar una medicina eficient i sostenible. Exemples paradigmàtics d’aquest concepte inclouen entre d’altres, el tractament dels malalts amb adenocarcinoma de pulmó que tenen una mutació del receptor del factor de creixement epidèrmic (EGFR) amb inhibidors de tirosina cinasa selectius com el gefitinib i l’erlotinib i el tractament de les malaltes amb càncer de mama que sobreexpressen el receptor HER-2/neu amb l’anticòs trastuzumab  i el inhibidor de tirosina cinasa lapatinib.

En aquest sentit, el que varem començar a fer fa 8 anys és construir sobre el concepte de que cada tumor és únic i diferent i per tant la necessitat d’obtenir el perfil genòmic. Tenim dues plataformes per aconseguir aquest objectiu, una plataforma de genotipació i un altra d’ultrasequenciació. Tot això s’ha traduït en una innovació en els tractaments que oferim als nostres malalts, molts d’aquests tractaments encara en fase de desenvolupament. Això és pot veure reflexat en el nombre creixent de malalts que reben el tractament en el context d’estudis clínics. Cal a dir que són estudis clínics altament innovadors de fàrmacs molts d’ells encara no comercialitzats que estan beneficiant als nostres malalts. El fet de disposar d’aquesta tecnologia d’estudi genètic dels tumors fa possible que els malalts rebin el tractament més personalitzat. Hem comptat amb la confiança de la “Obra Social de la Caixa” que ha invertit recursos pel creació de la Unitat d’Investigació i Teràpia Molecular del Càncer així com el patronatge de la societat civil amb les fundacions FERO i CELLEX.

En aquests darrers 50 anys hem assistit a un canvi paradigmàtic del tractament mèdic del càncer que ha vingut determinat en gran part pel coneixement de la biologia molecular del mateix. De pràcticament no conèixer res dels mecanismes intrínsecs de la cèl·lula, i de les diferències de comportament entre les cèl·lules normals i les malignes, hem passat a un coneixement profund de les particularitats de les cèl·lules malignes i del seu entorn que defineixen el comportament dels tumors. Més encara, hem après a diferenciar les característiques de cada tumor individual en base a les seves alteracions moleculars el que ha permès que podem individualitzar i personalitzar el tractament dels nostres malalts.

Biografia (webs de www.vhio.net, www.iob-oncologia.com i www.esmo.org )

Nascut a Barcelona l’any 1963, es llicència l’any 1987 en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb Premi Extraordinari de Llicenciatura. Posteriorment s’hi va doctorar i va aconseguir la especialitat en Oncologia Mèdica, fent la residència a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

El Dr. Josep Tabernero és l’actual cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO) i responsable de la Unitat d’Investigació de Teràpia Molecular del Càncer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, unitat pionera a Espanya, dedicada al desenvolupament d’assaigs clínics de fase I de teràpia molecular. També és el cap de la Secció de Tumors Gastrointestinals del Servei d’Oncologia Mèdica del mateix hospital. Membre del Comitè de Tumors de l’Hospital Vall d’Hebron des de la seva creació (càncer colorectal, càncer gastroesofàgic, càncer de pàncrees, tumors hepàtics i metàstasis hepàtica). Activament involucrat en investigació translacional i estudis farmacocinètics i farmacodinàmics amb nous fàrmacs antineoplàsics. És professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent de l’Hospital Vall d’Hebron i professor associat visitant de la Universitat de Nàpols. Tanmateix és el director mèdic de l’Institut Oncològic Baselga (IOB) del Grup Hospitalari Quirón i director de la unitat de càncer gastrointestinal del mateix centre.

Membre del Comitè Directiu de la European Society for Medical Oncology (ESMO), amb més de 10 mil membres i on darrerament ha estat escollit president fins l’any 2019, i de la American Society of Clinical Oncology (ASCO). També ho és de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). Participa com a assessor expert en la elaboració i desenvolupament de les Oncoguies de la ESMO, SEOM y del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. També és assessor de diverses comissions del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, del Ministeri de Sanitat i Consum i de la Societat Europea Europacolon.

Forma part de diferents Comitès Editorials entre els que destaquen el Journal of Clinical Oncology, Clinical Cancer Research, Cancer Discovery, Clinical Colorectal Cancer y Annals of Oncology. És (co) autor d’aproximadament 250 manuscrits a revistes indexades internacionals.

Es el representant espanyol de la plataforma PETACC (Pan-European Trials in Alimentary Tract Cancer) del tractament de tumors digestius a la Organització Europea per a la Investigació i el Tractament del Càncer (EORTC). És cofundador del Grup Espanyol de Tractament de Tumors Digestius (TTD) i membre del seu comitè executiu.

A l’any 2008 va aconseguir el “Premi a la Carrera Científica i de Recerca” atorgat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Al VHIO, el Dr. Josep Tabernero, exerceix una funció que resulta clau en la creació d’un entorn de recerca educativa pel foment de la creativitat i la col·laboració entre científics de diferents disciplines i organitzacions.

També promou en el sentit  més ampli la interacció productiva entre els investigadors, altres institucions nacionals i internacionals i els hospitals, les administracions, les fundacions filantròpiques, la indústria i la comunitat investigadora.

Està especialitzat en tumors de l’aparell digestiu i en el desenvolupament de teràpies moleculars contra el càncer colorrectal. Les seves àrees d’interès en la recerca són la oncologia clínica digestiva i el desenvolupament de nous fàrmacs en el tractament del càncer. Dirigeix assajos internacionals multicèntrics de nous fàrmacs en el tractament dels tumors digestius i participa en diversos projectes d’investigació aprovats per la Unió Europea per a la identificació de factores pronòstics i predictius de resposta als tractaments moleculars.

15 Setembre 2015 at 20:39 1 comentari

Entrevista al Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Diari de Girona

A la tertúlia sopar del passat 13 de gener de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, Dr. Antoni Trilla que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 29 de març de 2015.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a Entrevista Dr. Antoni Trilla-DiariGirona

17 Abril 2015 at 20:34 Deixa un comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 23.151 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Juliol 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers