Posts filed under ‘Metges’

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep M. Campistol, director general de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 2 de febrer de 2016

Arriba puntual. Es fa proper i afable només d’entrar. Vol saber el nom de tothom i a què ens dediquem. Se’ls aprèn amb facilitat i a l’hora del diàleg, ho demostra. Camisa a ratlles, corbata blau fosca amb puntets blancs. Conserva negre el cabell, així com les celles, molsudes; les galtes, xuclades; penetrants els ulls. Quan ha de respondre pensa un moment, fa un gest com si alcés al cap serrant les dents, cosa que li aprima endins els llavis, i respon. Ara i adés arruga el front. Se serveix de les mans per reblar certes respostes. Quan anem a començar tenim una incidència: Es presenta el cardiòleg Dr. Josep Brugada, ex-director mèdic que el nostre tertulià substituí, convidat per al mes vinent i convençut que li tocava la tertúlia avui. Campistol li cedeix la paraula, però l’home es disculpa de l’error i explica que li faríem un favor si el deixàvem marxar perquè és l’aniversari de la seva muller. Ho fa fins al mes vinent.

Pren la paraula per fer la presentació del convidat el Dr. Bordas. «El Dr. Campistol és un producte típic del Clínic. El tret bàsic seria que som emprenedors i autogestionaris. Sorprèn que un metge de la base pugi des de baix, que els companys valorin la feina que fa i el promocionin des d’especialista a cap de secció, a cap de servei, i a director mèdic, com és el cas, això en d’altres àmbits hospitalaris seria impensable. Estem davant d’algú amb un gran saber fer, que se li ha valorat. Ha estat seguidor, tot i que a una certa distància, del prestigiós Dr. Josep M. Gil Vernet (metge especialista en urologia (1956), cap de servei d’urologia del Clínic i catedràtic per mèrits propis (1972) i director de l’escola d’urologia (1973), així com vicerector de la UB (1973-1980), va ser amb el Dr. Caralps autor del primer transplantament de ronyó a Espanya el 1965). En els serveis autogestionats, es fa molt difícil poder sortir de l’àmbit del cap del servei. El Dr. Campistol però, va tenir un gran plus en el fet de millorar la situació científica després del Dr. Gil-Vernet. El va seguir a través dels transplantaments. Posteriorment ha transitat des de l’assistència fins a la gestió i ara al seu màxim nivell i responsabilitat com a director general. Això si, fins i tot ara, sense deixar mai l’assistencial». Quan se li exposa al Dr. Campistol que  té un temps inicial per argumentar el que vulgui, és treu un full ja preparat. Dona les gràcies a la invitació i a la presentació, afegint que agraeix i fa seva la proposta d’afegir-se al grup en el proper futur com un gironí més del grup, fet que li atrau especialment. Diu que el fet d’haver estat nomenat recentment Director general del Clínic —per la qual cosa ha rebut felicitacions i enhorabones només de donar-li la benvinguda— li feia témer haver de discursejar i per això els seus apunts. Abans, però, ens parla amb admiració del seu pare, de qui encara avui conserva una foto a la taula del seu despatx, el cèlebre pediatre gironí mort el 2009, i que va atendre la seva consulta fins quinze dies abans del seu traspàs, metge de fins a 60 mil infants de les comarques gironines, ens parla de la seva pulcritud, del seu voler estar al dia de tot —va anar durant 25 anys un cop al mes a Montpeller— i dels seus germans, Pere, ortodontista, i Jaume, també pediatre (enguany cap de neurologia de l’Hospital Sant Joan de Déu).
Serveixen  l’aperitiu: escopinyes i carxofes a la vinagreta de llima i banderilla de calamars a la romana amb maionesa de ponzu (salsa japonesa elaborada amb mirin —vi d’arròs—, katsobuixi —tonyina seca, fermentada i fumada— i alga —konbu— fregida a foc lent; un cop colada la tonyina, s’hi afegeix un cítric verd, yuzu o sudatxi). El celler és un vi negre de La Vinyeta, Heus* D.O. Empordà.

«Efectivament sóc el típic producte del Clínic, oficDSC_0141bé+ialment de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona, i me’n sento molt orgullós. Jo hi vaig començar fent el MIR i m’hi vaig incorporar com a metge resident de nefrologia el 1984, quan hi havia les disputes entre els meus referents, els Drs. Gil-Vernet i Revert. No sé si eren ben bé disputes. Més aviat,  punts de vista diferents i complementaris. El primer era uròleg i quirúrgic i l’altre nefròleg, és a dir,  s’acarava a les malalties del ronyó des d’altres perspectives a les quirúrgiques. De fet però jo soc “fill” del Dr. Lluis Revert i Torrellas, també gironí,  primer catedràtic de nefrologia a la UB i cap del servei de Nefrologia del Clínic que va crear ell mateix. Es podria dir però, que vaig entrar a casa del contrincant dels Dr. Gil-Vernet i Caralps. En tornar de Boston el 2004, quan vaig ser Cap de servei de Nefrologia, vaig treballar per fusionar el servei d’urologia i el de nefrologia. De fet, des d’aquell any, vaig ser director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia (ICNU) i també cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal des del 2005, amb 150 transplantaments renals anuals. El 2014, arran la dimissió del Dr. Brugada, vaig ser elegit director mèdic del Clínic i, des de gener de 20016, director general. La veritat és que funcionem d’una manera molt democràtica. Tenim una Junta facultativa de 250 persones, constituïda per els caps de secció i de servei de l’hospital, pels millors i més reconeguts especialistes propis, que suggereixen tots els càrrecs, també el de director general, i, a més, cada 4 anys has de passar per un examen que intenta esbrinar com ho has fet. Per aquesta raó tots els càrrecs són també metges, en una veritable autogestió també en els càrrecs directius. Tot plegat fa molt evident la vocació i estima per la seva feina i per l’hospital de tots els professionals de la entitat.»

Algú, perquè pugui tastar l’aperitiu,  comenta que al Clínic hi ha un bon lobby de metges gironins.
—No els ho puc negar, però no es tracta de cap lobby. Els Dr Brugada, Dr. Antoni Castells actual director mèdic,  Dr. Piqué. Són metges que han fet tota la seva trajectòria a l’Hospital.

DSC_0152bé+Campistol segueix el seu discurs: «Els metges del Clínic tenim un sentit de pertinença gran i un grau d’orgull  accentuat, perquè tots plegats ens esforcem a ser el millor Hospital del país en les tres branques que duem a terme: assistència, docència i recerca. Per a 850 llits i escaig, hi treballem, comptant investigadors, uns 750 professionals. Som pioners en diferents intervencions quirúrgiques. Tractem 13 especialitats diverses. Som el millor hospital de l’estat en assistència, en docència i en recerca. I és així dons som dels tres primers hospitals sol·licitats pels estudiants del MIR, perquè som primers amb l’hospital la Paz (que òbviament li ajuda tenir la seu a Madrid) en l’índex de reputació i també primers en tots els indicadors (com en el factor d’impacte amb doble puntuació que la Vall d’Hebron per exemple) i finalment som els primers en investigació i amb molta diferència tant en nombre de publicacions com en nombre d’assaigs clínics. A més hem estat guardonats per IASIST  durant deu anys consecutius i som un dels quatre grans hospitals de referència espanyola (IASISTS és una empresa de serveis professionals de valor afegit que ofereix a proveïdors de serveis sanitaris, finançadors i indústria sanitària la informació clínica i econòmica necessària per millorar la qualitat i eficiència de les organitzacions i els serveis prestats). La nostra producció científica està considerada entre les cinc primeres d’Europa. Hem aconseguit a la ratlla de 5.000 cites anuals de les més de 1.000 publicacions a l’any que fem…»

—Això vol  dir unes tres diàries o més —algú interromp.
«No està gens bé que ho digui, jo però ratllem l’excel·lència de la medicina catalana i de tot l’estat. La gent no ho sap, però ho diu Europa».

—Ara, amb la crisi, els polítics han començat a assabentar-se’n. Sense el seu plus de feina hi hagués pogut haver un bon rebombori.
—En això els dono la raó. A manca de diners i d’inversions, hi hem posat la pell i hem fet més hores que un rellotge. De l’Ebre en avall, a les 5 de la tarda, no trobes cap metge a la resta d’hospitals públics de la península. Al Clínic, sí.

—Què  caracteritza exactament l’Hospital Clínic?
—El fet de ser un hospital dual. D’una banda som un hospital de barri, qualsevol hi pot anar, i de l’altra un de terciari, que vol dir d’alta complexitat per a neoplàsies, cirurgies cardíaques, càncers o transplantaments, on som hospital de referència per a tot Catalunya. Això és molt complex de gestionar i gràcies al suport de l’anàlisi fet al respecte per PriceWatherhouseCoopers vàrem decidir dividir en dos l’hospital, un per a cada funció. Des del primer aspecte, la població assignada, juntament amb l’Hospital Plató i la Clínica Sagrat Cor, és de 540.000 habitants. Disposem de  850 llits, atenem a l’any unes 422.000 urgències, 4.500 ingressos, executem a la ratlla de 19.000 intervencions quirúrgiques.

Serveixen el primer plat: crema de calçots amb ravioli de gamba.

Ara la conversa toca l’esforç necessari per a la carrera mèdica i els baixos sous actuals. En relació a la dualitat del Clínic, també «es  podria desglossar amb un 60% pel que toca a l’hospital de barri i un 40% a l’Hospital terciari». En Jordi Martinell, gironí i catedràtic de paleontologia, que fa grans elogis del Clínic en la recerca per haver estat vicerector de relacions internacionals de la Universitat de Barcelona i haver pogut fer-ne propaganda arreu del món, li interessa l’estatus salarial dels metges que són titulars a la Facultat de Medicina.

—Tenen dues nòmines, la de la Universitat i la de l’Hospital, segons dedicació.

—Tenim entès que de la seva massa salarial surten les beques…
—Exactament. Des dels 80, renunciem tots a  l’1’5% de la nostra massa salarial, per poder finançar que un professional pugui fer una estada a l’estranger. Són els anomenats permisos sabàtics retribuïts. També hi ha els premis fi de residència, que han ajudat molt a l’hospital. Es bequen metges per fer recerca, bàsicament per la tesi doctoral, d’un a tres anys. Cada any abasta un total d’uns 30 metges. I també fem d’altres subvencions: el 0,5% el dediquem a accions cooperatives al Tercer Món. El comitè de delegats va crear l’Associació de professionals de forma que a l’hospital tenim un conveni col·lectiu específic per als metges. Això ha ajudat a poder renunciar al 1,1% per aquests ajuts i també per accions solidàries.

Estem interrompent tota l’estona, i vist que no ha acabat els seus apunts, es demana que li deixem acabar el discurs.
«Volia simplement parlar dels secrets del Clínic, que és un hospital universitari de beneficència fundat l’any 1906, per tant centenari, i que  s’emmarca dins el conjunt arquitectònic d’estil classicista de la Facultat de Medicina, dissenyat pel mateix arquitecte que l’Observatori Fabra o el Poliorama o l’actual Cosmocaixa o la presó Model o …, l’arquitecte tarragoní Josep Domènech i Estapà, amb un marc jurídic en un núvol molts anys. Depenia de Madrid fins l’any 2015, quan es va aprovar el consorci. Jurídicament estàvem en un llim, fet que ben emprat tenia avantatges i inconvenients. Amb l’hospital de la Laguna eren els únics d’Espanya. Rebíem subvencions de dos ministeris, del d’educació i del de sanitat. L’any 2015 ens vàrem constituir en un consorci públic, ja que era concebut com un hospital públic i ho volíem seguir sent, propietat de la Universitat de Barcelona. El consorci és públic, al marge de les crítiques que hi ha fet Podemos al respecte i, puc assegurar que no s’ha privatitzat res. El consorci està integrat pel Servei Català de Salut, la Universitat de Barcelona i incorpora als òrgans de govern representants dels professionals en medicina i infermeria de l’hospital. Ara ens podrem estructurar i créixer. Prèviament, el director general  Dr. Piqué, va proposar l’any 2012 crear una fundació privada ja que no hi havia cap marc jurídic. Era un canvi important que va aixecar molta polèmica i finalment el projecte va caure. Ni llavors CiU al govern, ni els propis metges no el varen acabar defensant. Els metges hi havien de posar els seus diners i no hi varen acabar de creure. Tots els problemes generats estant en la causa de la caiguda del Dr. Piqué de la direcció general».

DSC_0154bé+—I els secrets?
—Un, la capacitat autogestionària dels professionals. Cada metge té la seva capacitat de gestió i decisió per millorar i estalviar. No es el mateix demanar l’ecografia d’un pacient que una TAC. I només el metge decideix i és molt rellevant. Un altre: tenim un òrgan de representació i pressa de decisions, un comitè de delegats metges, creat fa uns quaranta anys. És un òrgan de representació i d’assessorament al director.
Precisament el gironí del grup, Dr, Parés en va ser director un temps. Ja hem parlat de la Junta facultativa que elegeix càrrecs. De fet, ens agrada de dir que no treballem al Clínic; hi militem. És un tema que ens fa del tot diferents, no es tracta ja només de tenir els millors professionals, pel seu talent i la seva dedicació. És una cultura diferent, la de la participació dels professionals. Podem dir que és una cultura per la que els professionals metges sanitaris dirigeixen l’hospital i poden millorar-ho tot. Òbviament això pressuposa una implicació i motivació molt alta i uns millors resultats.

«T’ho prens com a teu. Tens orgull de pertinença», hi afegeix el Dr. Bordas.
—Un altre secret, la relació amb la universitat, és clau i la veritable pedrera dels futurs metges residents i investigadors. Es pot dir que ens retro-alimentem. Per això els Premis de residència que permeten a molts residents del MIR fer un projecte de recerca d’un a tres anys que sol constituir la seva tesi doctoral. Més d’un 80% dels nostres metges tenen el doctorat, fet molt superior i excepcional front d’altres hospitals equivalents arreu l’estat. Per cada 75 estudiants residents que acaben, n’absorbim uns 25. Però ningú no arriba al Clínic a dit, sinó que passa pel sedàs d’un important Comitè de selecció constituït per nou metges. També el personal de serveis passa per un comitè de selecció… Un altre secret seria el treball en equip i l’estar al dia de tot. Penseu que hi ha molts grans especialistes, alguns ben coneguts pel públic, que segueixen anant gairebé a diari al despatx del Clínic un cop ja jubilats i a primera hora i segueixen treballant, fent recerca,…Per exemple, un home jubilat com el professor i Dr. Ciril Rozman, als seus 87 anys, encara cada dia el veuràs entrar a l’Hospital a quarts de nou del matí. Un bon metge no s’hauria de jubilar mai. A la Universitat mateix, que tenim la ratlla als 75 anys, s’hi hauria de poder continuar voluntàriament com a emèrit…

—Tot plegat es poc conegut per la població, no?
—És veritat. Ens hem dedicat a treballar molt i poc a comunicar. Hi ha metges que fan de tot. Atenció al malalt, docència, recerca i tot molt bé. Això no passa enlloc. A més la gent, com deia abans, s’ajuda treballant en equip,  ningú no es trepitja.

—I això no porta a enveges? Tothom es deu voler assemblar al Clínic.
—No tothom. El Clínic ha desvinculat la gestió de la carrera professional (els mèrits de recerca i d’assistència). Els nomenaments són per quatre anys i el comitè de nomenaments pot renovar-los o no. Això desvincula una cosa de l’altre. Això que els càrrecs es puguin renovar cada quatre anys, no agrada. Jo sóc del parer que és bo que no hi hagi diferències i que hem de relacionar-nos a la distància curta, tant amb hospitals que funciona dins el SISCAT, per exemple el Sant Pau, com amb d’altres de ICS, com el Vall Hebron. Si ens arriba un cremat greu, el traslladem a Vall Hebron, perquè s’hi ha especialitzat, és clar!

—I el director mèdic, també s’escull de la mateix forma?
—En aquest cas ho fa la junta facultativa, que aplega uns 250 professionals i amb elecció secreta. En el cas del director general també cal la consulta prèvia a aquest comitè facultatiu, el consell te la darrera paraula però acostuma a seguir-ne la elecció. Com veieu tot plegat és un procediment excepcional, ben democràtic i participatiu.

—L’origen dels malalts? —demana l’Arcadi
—Un terç de catalans, dels quals, la meitat de Barcelona; un altra terç de la resta d’Espanya; i un altra terç de malalts internacionals.

Serveixen el segon plat: rap a la planxa amb canaló de trixat de la Cerdanya. Algú torna a sol·licitar que li deixem acabar els apunts.

«Senzillament volia fer una mica d’història. El Clínic surt del trasllat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau del carrer Hospital el 1906. L’arquitecte Josep Domènech Estapà, dirigí les obres durant el tombant del segle sobre un projecte de 1881 d’Ignasi C. Bartrolí. Del complex original en queda sols el pòrtic del carrer Casanova. El sòl i l’edifici pertanyen a la Universitat de Barcelona i  els donants del primer van condicionar-lo a ser d’ús exclusiu sanitari. El 1912 el Dr. August Pi i Sunyer introduí l’ús de l’electrocardiograma. El 1935, sota la direcció de Moisès Broggi, es creà el primer servei d’urgències de tot l’Estat espanyol. Durant la guerra incivil els metges catalans van encapçalar la innovació en el camp de la sanitat militar a nivell mundial.»

En Lluís recorda que a  finals dels 50 era un hospital gairebé de beneficència, regit per càtedres universitàries…
—En els darrers 50 anys s’hi ha fet diferents revolucions. Els anys 60 es va iniciar una primera revolució gràcies als doctors Rozman, Pera, Revert i Rodés. Vàrem passar a ser un Hospital d’especialitats (serveis). El 1965 l’equip de Josep M. Gil-Vernet va realitzar el primer transplantament de ronyó de tot l’estat. I Ciril Rozman va realitzar el primer trasplantament al·logènic de medul·la òssia a Espanya el 1976. El 1983 vam iniciar els transplantaments de pàncrees. Als anys 80 vam començar a comptabilitzar científicament el cost real de cada procediment sanitari.

—La segona revolució…
—Tingué lloc a inicis dels 90, quan vàrem canviar l’organització assistencial amb la creació dels Instituts (agrupacions de serveis centrades en els pacients). Simultàniament es va crear la carrera professional: el càrrecs de gestió deixaren de ser vitalicis i esdevingueren renovables cada quatre anys en relació als mèrits. Van saltar un 30% de càrrecs. Avui, una cosa és ser especialista, especialista sènior, consultor, consultor sènior… A finals d’aquella dècada, encara es va iniciar una tercera revolució. Si un transplantament suposava la intervenció de cirurgians, radiòlegs, epidemiòlegs, biòlegs moleculars, etc., per sobre de l’organització per serveis es crearen les “unitats funcionals” amb la qual cosa es passà a treballar d’acord amb el concepte d’ “àrees de coneixement” transversal que és com s’ha arribat a l’excel·lència actual. Tot plegat explica l’entorn mòbil del Clínic i que qualsevol metge hi pot progressar. I ja els he dit que existeix una Junta Facultativa que elegeix els càrrecs.

—Fa tres anys tenien un deute de 80 milions € perquè l’Ajuntament no admetia el seu deute —recorda en Lluís que havia explicat el Dr. Trilla.
—Això s’eixugà amb el Consorci públic del 2015. Una part l’entomà la Generalitat, una altra l’UB i una altra nosaltres. Ara formen part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya, el SISCAT.

—La gent no entén quina diferència hi ha amb l’ICS, l’Institut Català de la Salut. Viquipèdia encara diu que  vostès formen part de l’ICS.
—Doncs, no. I és molt senzill distingir-ho. A Catalunya bàsicament tenim dos sistemes sanitaris, el primer l’ICS Institut Català de la Salut, 100% públic amb personal funcionarial que atén el 40% dels habitants i el segon el SISCAT, que és un servei públic d’atenció sanitària sense personal funcionarial i que dona servei al 60% de la població restant. En aquest segon és on hem d’ubicar l’Hospital Clínic o el Sant Pau i els hospitals comarcals com els de Sabadell, Terrassa, Igualada, Olot, Palamós,…L’ICS, transformació el 1981 de l’INSALUD,  és l’empresa pública de serveis de salut més gran de Catalunya i presta atenció sanitària a gairebé sis milions d’usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). A més de l’activitat assistencial, l’ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d’atenció primària. En el camp de la docència, l’ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments.  Es podria dir que tots els seus treballadors són funcionaris.

Passen les postres. Macedònia de fruita amb escuma de taronja. Serveixen un vi escumós Vallformosa Origen Brut Nature D.O. Cava. Avui el sopar segueix tant exquisit com de costum però més lleuger, fet que més tard hom agrairà quan en la tranquil·litat del retir nocturn,  es facin  les darreres reflexions induïdes d’aquesta sucosa tertúlia.

IMG_3901+Se  li diu que Barnaclínic+ té mala premsa.
«No dic que no. Barnaclínic+ és un centre mèdic global dedicat a abordar tot tipus de patologies, en especial les anomenades de gran complexitat. Medicina privada en el marc de l’hospital que va crear fa 20 anys el Dr. Rodés. L’entitat està integrada al Grup Hospital Clínic de Barcelona. És un apèndix de l’Hospital Clínic, públic, que funciona de manera privada a les tardes vespres quan s’ha acabat el funcionament de l’Hospital, en la qual els professionals que volen poden complementar el seu sou. Se’n beneficien els metges, ja que no els cal un consultori privat, i origina unes entrades extres a l’Hospital com en podem obtenir d’alguns aspectes de la recerca o de la farmacopea. Això és privatitzar la sanitat pública o fer-la rendir? Quan uns institut d’ensenyament públic lloga un camp de futbol o una sala d’actes en hores en que no es necessiten suposa privatitzar-lo o millorar-ne el rendiment? Fa temps que dic que un dels nostres problemes és que no ens sabem explicar prou. I no dic que , amb el temps, Barnaclínic+ no pugui sortir del recinte, per fer més evident que són dues coses diferents»

—Però com funciona Barnaclinic+?
—Pretén respondre a les peticions privades d’assistència dels nostres professionals i que ens permet un control des de la sanitat pública que no tenim sobre centres privats de tercers. En un moment teníem un concert privat però només amb la Clínica del Pilar. Penseu que ara tothom que entra a Barnaclínic+ ha de justificar qui el porta, com i per què. Estem per atendre els ciutadans i no per fer portes giratòries. És la sanitat pública més transparent del país. Ningú del Clínic pot derivar cap malalt a Barnaclínic+, en canvi si que es pot fer a la resta de sanitat pública enviant-los a clíniques privades. Dels ingressos percebuts per Barnaclínic+, una part tornen al Clinic i l’altre als professionals. A Barnaclínic+, en cas de donar-se, s’identificarien aquestes possibles portes giratòries i naturalment es resoldrien taxativament. Altrament es procura separar al màxim els horaris, així que no hi ha cap tractament de cirurgia a Barnaclinic+ que comenci abans de les 16h. Finalment tot el benefici de Barnaclinic+ redunda en l’hospital.

—I a nivell pressupostari, com queda?
—El 95% del pressupost del Clínic a través del SISCAT és públic i només un 5% és privat a través de Barnaclínic.

Hem arribat al tema del cost de la sanitat.

—En el fons, la sanitat és cara, però els usuaris la voldríem tot gratis i sense llistes d’espera… Ens hem avesat a anàlisis de sang, raigs X, ecos i Tacs… com si no costessin res.
—Avui, les llistes, estan molt regulades. I són públiques. Estan auditades i arreu es compleixen. Per tal malaltia sols es pot esperar tant de temps per intervenir. Quant a la resta, tothom hauria de fer factures per saber el cost real de cada actuació. Una analítica deu ratllar els 60,00€, i no és el mateix una placa de raigs X que deu costar 25,00 € que una TAC que en deu costar més de 150,00€.

—Hi ha qui diu que amb altres medicines, l’homeopàtica o la xinesa, estalviaríem.
—M’ho hauran de demostrar. No fa gaire s’ha parlat que des de Pequin, els xinesos volien construir a Barcelona un hospital de 200 llits amb medecines tradicionals xineses. Volien invertir milions. Se’ls ha demanat metges amb títols reconeguts o homologats, sota supervisió i de moment em sembla que la cosa ha quedat amb un centre d’acupuntura a la Maternitat…

—Corren brames que caldria  sancionar. Per exemple, que en dies de revetlla, és més barat fer controls d’alcoholèmia a diversos punts de Barcelona que atendre accidentats a diferents hospitals. O que després la Diada de l’orgull gay, l’1 de juliol, centenars de persones demanen tractament antisida, per por d’haver-se contaminat…
—Aquests detalls no els sé, però el pac d’un tractament antisida costa uns mil euros…

—Els experts asseguren que el model sanitari actual és inaguantable, i que caldrà un copagament proporcional a la despesa.
—Més que el futur llunyà, m’interessa el futur proper. Pensin que sols un 4% de les novetats que es posen en marxa  s’acaben d’introduir en el treball quotidià sanitari. Les tècniques de robòtica i làser s’aniran imposant. Els homes i dones podrem tenir apèndixs insospitats. No està dit que no puguem operar malalts sense moure’ls de casa. A mi m’interessa la propera revolució al Clínic i les tres àrees on ens caldrà invertir: la cardiovascular, la de les neurociències i l’oncològica. La vida s’allarga i molts patirem malalties degeneratives o cancerígenes.

—Sempre hem sentit a dir que l’edifici del Cínic s’ha fet petit. Però, l’hospital té dues seus: la seu Villarroel i la seu Maternitat.
—Mirin, tot i ratllar l’excel·lència, és un clam que ens falta espai. Ens asfixiem. L’edifici d’Urgències és poc menys que il·legal. Tenim l’ull posat en l’Escola Industrial, només la part assistencial. Cal crear una estructura de campus de la salut, creant recerca, vivers d’empreses,…. Tot un projecte de ciutat i de país! No sé a qui caldrà convèncer. Amb l’anterior alcalde teníem converses endegades. Es podria fer una comunicació per sota entre  els dos edificis. Si a aquest tercer grau al qual m’han sotmès, serveix per endegar les coses en aquest sentit, ja em donaria per satisfet.

DSC_0159bé+Arribem a mitjanit i, com sempre, cal plegar. La tertúlia ha estat tan interessant que ni hem parlat malament del recent conseller, Toni Comín, un home de lletres, ni s’ha explicat un trist acudit de malalts. La gironina Rosa Vilavella juntament amb el gironí també del grup Dr. Parés, li fan lliurament d’una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007). En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques com és el cas. Ens fem les fotografies de rigor a l’entrada de l’hotel.

Biografia
(webs del redaccionmedica.com, nefrologia.publicacionmedica.com, noticies.lainformacion.com, http://archive.renaltransplantation.com/bio-campistol i linkedin )

Nascut a Girona l’any 1960, casat i pare de 3 fills, és fill del prestigiós pediatre i metge de milers d’infants de les comarques gironines Dr. Josep Campistol (1922-2009) qui va tenir dos fills més en Pere, ortodontista i en Jaume, també pediatre.

Es llicencià l’any 1983 en medicina i cirurgia per la Universitat de Barcelona UB, amb premi extraordinari de llicenciatura, i acabà l’any 1988 la especialitat de nefrologia a l’Hospital Clínic (via MIR), doctorant-se per la UB l’any 1991 també amb premi extraordinari. Va aconseguir una beca Fullbright per anar a estudiar la amiloïdosis a l’ Arthritis Center de l’Escola de Medicina de la Universitat de Boston (1991–92).

Professor associat del departament de Medicina de la UB des del 1994; des de l’any 1999 al 2007 n’és professor titular. Metge staff de l’Hospital Clínic des de 1988 fins l’actualitat. Pel que fa a la especialitat com a nefròleg, amb més de 15 anys d’experiència, és expert en transplantament renal, insuficiència renal crònica i amiloïdosis. Responsable de nefrologia i dels transplantaments renals ha estat director de l’Institut Clínic de Nefrologia i Urologia ICNU des de l’any 2004, amb 150 transplantaments renals anuals, i cap del servei de Nefrologia i Transplantament Renal HCPB des del 2005. Enguany és professor agregat de Nefrologia i membre de l’Staff de la Unitat de Transplantament Renal de l’Hospital Clínic, ambdós a la UB.

L’any 2014 va ser nomenat director mèdic de l’Hospital Clínic substituint el cardiòleg Dr. Brugada, que ho havia estat els 7 anys anteriors. Finalment i al cap d’un any i mig en aquesta responsabilitat, va ser nomenat director general de l’Hospital Clínic el passat 1 de gener de 2016.

Ha publicat més de 500 articles “peer review”, tant experimentals com clínics,  en les millors revistes de l’especialitat, més de 65 capítols de llibres i ha fet més de 400 xerrades a congressos nacionals i internacionals. A més el Dr. Campistol és membre de diverses societats internacionals de transplantament, formant part dels seus consells , i membre de la junta editorial de les principals revistes internacionals en l’àrea de trasplantament.

Ha rebut molts premis, beques i consideracions entre les que podem citar el premi de la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya (1992), a la millor comunicació al congrés de la European Renal Assotiation (1994), premi Premsa (grup Esteve) al millor treball a la XIa reunió de la societat catalana de nefrologia (1995), premi Sandoz d’investigació clínica de la Sociedad Española de Nefrologia (1996), premi Abbott d’investigació sobre metabolisme de la insuficiència renal (1997 i 98), … premi Novartis, 20 anys de transplantaments (2004)…

25 gener 2016 at 11:44 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Josep Tabernero, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Univ. Vall d’Hebrón i director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO), dimarts 13 de d’octubre de 2015

El Dr. Josep Tabernero arriba molt puntual. Excepcionalment decidim demorar l’inici del sopar i la tertúlia per donar temps que arribin tots els gironins; la projecció i presentació previstes ho aconsellen. Alguns aprofitem per comentar les darreres notícies de l’actualitat política del dia; darrerament és un no parar. El Dr. Tabernero, tanmateix, després de saludar els presents i ubicar-se al lloc previst, aprofita per endreçar l’arxiu de la presentació a l’ordinador que se li ha preparat per a la projecció, tot i  que ens n’havia fet arribar una darrera versió a migdia. L’home ens puntualitza que la nova versió recull una darrera informació sobre el càncer de còlon apareguda a la premsa aquell mateix dia. Caram, quina professionalitat i quin orgull! Tot un botó de mostra del que ens esperava.

DSC_0021bé+L’Arcadi ens en fa la presentació. Més enllà d’agrair al metge que hagi pogut trobar un forat a la seva complicada agenda per poder estar avui amb nosaltres, fa un reconeixement públic a la professió mèdica que «és excepcional a casa nostra». «Hi ha un altre vessant destacable, a més a més, de la seva qualitat humana: la simbiosi entre la professionalitat i el compromís. I també el compromís amb la gent». Finalment comenta que «els gironins, probablement per trobar-nos íntimament fora de casa, podríem dir que més d’un cop ens trobem com un peix fora de l’aigua. No és gens estrany, doncs, que en més d’una ocasió, l’hagi hagut de contactar per mirar de trobar consell per a alguna amistat gironina. Sempre ha estat proper, amable i eficient». Després d’explicar-nos alguna anècdota al respecte, cedeix la paraula al Dr. Bordas perquè en completi la presentació. El Dr. Tabernero, deixeble del cèlebre Dr. Josep Baselga,  és especialista en càncer de còlon i el Dr. Bordas, prestigiós especialista en l’aparell digestiu i en aquesta mena d’endoscòpies, hi té afinitats suficients per poder-nos-en parlar com ningú. Podríem resumir les seves paraules com segueix. «Els metges d’hospital som uns metges peculiars, perquè rebem pacients seleccionats per aplicar-los les tècniques més avançades en vistes a guarir les seves afeccions. Però, a més, la societat ens demana que establim doctrina sobre aquesta atenció mèdica que derivi en investigació. Això ens obliga a organitzar la nostra feina d’una forma diferent de la que fa el metge assistencial. Cal que esdevinguem investigadors i, a la vegada, gestors dels nostres punts d’arribada. És a dir, som metges d’uns pacients i gestors d’un personal i d’una tecnologia que la societat ens posa a l’abast. I aquesta activitat no és ben bé fer de metge com s’acostuma a entendre sinó encarar-nos a la investigació des de diferents nivells. El Dr. Tabernero i el seu equip han aconseguit organitzar un servei d’excel·lència que permet investigar amb les millors i més avançades tècniques diagnòstiques i terapèutiques en un àrea que cada vegada té més importància en la medicina actual: el tractament del càncer. Aquesta organització es relaciona, òbviament, amb la indústria farmacèutica, ja que cal provar i comprovar des de la ciència que els nous medicaments funcionin adequadament. Tot això justifica que l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO), que dirigeix el Dr. Tabernero, sigui una veritable màquina de fer ciència i que el nombre de publicacions en què participa activament sigui tan gran i tingui tanta transcendència. Es podria dir que és el Messi del tema. Però, malgrat la seva responsabilitat de gestionar aquesta “màquina científica”, no ha perdut mai, i em remeto als pacients seus que conec, el vessant de metge. De fet, aconsegueix continuar fent tasca assistencial mèdica i els malalts n’estan encantats que els parli, els tracti o els porti en alguns dels protocols de treball de l’institut».

Serveixen l’aperitiu: sashimi de tonyina amb humus, botons de pernil ibèric i una falsa cirera de foie.

Càncer_Catalunya_població_2010-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

El Dr. Tabernero, després d’agrair les paraules i deixar constància del nombre d’olotins assistents al sopar d’avui, comenta que troba rellevant i fins i tot convenient aquest tipus de trobades-col·loquis així com la història d’aquests i lamenta, segons la seva percepció, que «altres tertúlies, llastimosament, s’hagin perdut».

«Per què a Catalunya hi ha tan bona medicina?», se li demana.

—Doncs, perquè hi ha passió. Els metges tenim una gran passió per la nostra feina. Volem que els malalts millorin i, amb ells, la salut del país. Hi ha sentiment de grup, de treball en equip, fet que fora de Catalunya no és tan comú.

«I la clau de l’èxit, especialment enfront del càncer, a la Vall d’Hebron, quin és?»

Càncer_Catalunya_tipus_2010-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

Càncer_Catalunya_riscxedat-VHIO-VH-OSlaCaixa-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Vam començar del no-res fa uns disset anys. Abans el càncer es tractava simplement amb radioteràpia i la secció d’oncologia mèdica era molt petita. L’Hospital va apostar en aquell moment per fer tornar al Dr. Josep Baselga, que estava als Estats Units, per tal de fer una reorganització de les àrees de tractament del càncer. Calia innovar. Ara, cada any tractem cinc mil malalts nous. Hem agafat els principis del càncer en un molt bon moment. Socialment, ha esdevingut una preocupació. Cada cop diagnostiquem més malalts amb càncer però també es curen més. El càncer és una malaltia freqüent, cal tenir-ho al cap. La població va envellint i en la maduresa, amb l’envelliment dels teixits,  és justament quan la malaltia es desenvolupa. El nombre de casos de càncer creix molt amb la edat, com es pot veure a la gràfica adjunta. A més, el càncer afecta més els homes que les dones, principalment pels seus hàbits tòxics, tot i que aquest fet ha començat a canviar, i no pas a millor, malauradament, perquè  les dones han incorporat alguns d’aquests hàbits perniciosos. De les 38.970 persones afectades el 2008, 24.159 eren homes; dels més de 39.000 afectats el 2009, gairebé 20.000 eren homes. En aquest punt voldria afegir que el primer registre del càncer a Girona el va impulsar el Dr. Pau Viladiu, recentment traspassat, a l’hospital Santa Caterina.

«El càncer va davant o darrera dels problemes de cor? Quan sol començar i quins són els més freqüents?»

—Avui en dia el càncer és la primera causa de mort en molts entorns geogràfics per davant de les cardiopaties, que seria la segona. Les primeres afectacions cancerígenes solen donar-se entre el 40 i 79 anys. El càncer més freqüent és el de còlon, recte i intestins: 6.840 el 2010. El segon és el de pròstata. El tercer, el de pulmó. En general, veiem que la malaltia cardiovascular ha anat baixant, bàsicament per la cura, però en canvi, la malaltia tumoral ha anat pujant. Sortosament, si s’agafen aviat els de colon i els de mama, es poden superar.

Càncer_Catalunya_gens-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

«Hi ha supervivència en alguns càncers, però no en d’altres…»
—Els estudis estadístics que s’han fet al respecte el darrer segle ens han mostrat diferències geogràfiques quant a la supervivència al càncer. Els resultats a nivell mundial indiquen que la supervivència més alta correspon a la de la societat japonesa, però en segon lloc, i això ens afecta, hi tenim la catalana. I tot plegat és una conseqüència directa dels hàbits estacionals, com la dieta. Si ens preguntem per  les causes del càncer, com es pot veure a la gràfica adjunta, després del primer factor ja esmentat de l’edat, i entenent que el càncer sempre obeeix a raons genètiques, les circumstàncies o causes que ho empitjoren són les raons hereditàries (15%), el contacte o ingesta de tòxics  (l’alcohol i tabac en un 35%), la indústria petroquímica sense protecció, la radioactivitat, les infeccions víriques o bacterianes gastrointestinals, les hormonals i, sobretot, com us deia, la dieta alimentària… Per exemplificar el que us dic, puc citar-vos alguns casos prou il·lustratius, probablement poc coneguts. Per exemple, els casos de càncer de còlon a l’Àfrica són baixos i ens hem adonat que una de les raons principals és l’absència de carn vermella a la seva dieta. Així, el millor consell dietètic que se’n deriva d’aquest fet hauria de ser que només mengéssim carns vermelles un màxim d’un o dos cops al mes. Un altre cas: El càncer de mama augmenta perquè vivim més temps i perquè la dieta és més grassa (colesterol), però també perquè tenim menys fills. Quan una dona tenia molts fills, es regulaven millor les seves pròpies hormones (els estrògens). Les religioses, és clar, també són més propenses a aquesta patologia. Al llarg dels anys del darrer segle, hi ha hagut alguns canvis en els hàbits que ens expliquen les noves incidències. Cal no perdre la perspectiva que  un càncer es produeix per l’alteració de gens dins el DNA.

«Avui, quan una persona té càncer de budell se li n’extirpa un tros. I si té càncer de bufeta de l’orina, també.  Justament per això, devem ser a les beceroles del tractament del càncer. Amb el temps, es podrà tractar l’alteració de gens?»

Càncer_Catalunya_progressió1-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Ja es comença de fer, perquè l’origen bàsic del càncer té raons genètiques: les cèl·lules cancerígenes comencen a créixer descontroladament. Ara, seguim fent extirpacions. En algun dels tipus de càncer, que ara comencem a conèixer molt bé, com és el càncer de còlon, tenim molt ben pautats els diferents canvis i estadis d’un progrés que es produeix al llarg d’un període que pot arribar fins els deu anys. Aquest coneixement explica que el puguem tractar, prevenir i fins i tot evitar. Cal tenir present que tots, cada dia, milions cèl·lules s’alteren, per dir-ho així, es tornen anormals, i potencialment es podrien tornar malignes. Ara bé el nostre organisme té uns mecanismes per la seva reparació o per la seva autodestrucció (apoptosis) i neteja.  Si fins i tot, això falla, encara tenim el nostre sistema immunitari. Pot passar, però, que algunes d’aquestes cèl·lules que s’amaguen tant com poden, no siguin detectades pel sistema immunitari. Llavors es desenvolupa el tumor. Però no tot s’acaba ni comença aquí. Quan un tumor creix i arriba a una mida que supera el mil·límetre, per continuar creixent i sobrevivint necessita vasos sanguinis que l’alimentin. En aquest moment és quan el podem atacar. Avui emprem deu paràmetres per explicar-nos les tipologies intrínseques de tumors: la proliferació, els vasos sanguinis, la reacció al sistema immunitari, la inflamació, el metabolisme energètic, etc…

«El descobriment del genoma humà també deu haver ajudat…»

Càncer_Catalunya_canvixpersonalització-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Justa la fusta. Al llarg dels darrers vint anys hem anat coneixent el genoma humà i, amb ell, els tipus de cèl·lules cancerígenes que poden alterar-lo. Hem vist que hi ha un 75% de la informació que és equivalent i es repeteix en tots els tumors pel que fa a allò que els fa créixer. És com quan parlem de cotxes, amb totes les diferencies entre marques i models: si ens fixem en els motors, entenem que bàsicament els principis de funcionament coincideixen en molts d’ells. De fet, dels milers de gens que tenim a les cèl·lules i sintetitzen proteïnes (uns 22,3 mil), només n’hi ha 427 que tenen a veure alguna cosa amb els tumors. I, és clar, només ens centrem en aquests, de manera que això ens ajuda molt. En aquest context la veritable revolució en el tractament del càncer ha estat passar del tractament empíric a un estudi detallat del tumor de cada malalt. Abans  observàvem els canvis en l’aspecte òptic del tumor i els analitzàvem, com ens havien recomanat els patòlegs,  i donàvem una medicació després d’una altra esperant que alguna funcionés. Ara és bàsic analitzar els constituents dels tumors. Resumint, podríem dir que  l’evolució diagnòstica del càncer ha passat del plantejament clínic al patològic per arribar ara al plantejament molecular, que anomenem l’oncologia personalitzada. S’han escurçat molt els temps de desenvolupament dels medicaments. Per exemple, en la història de tractament del melanoma hem aconseguit reduir el temps de desenvolupament de nous medicaments de 10 anys a dos o tres anys. També s’ha fet un esforç molt important en el finançament de l’Atlas del Genoma del Càncer, que ens permet explicar les diferències entre tumors.

«Per investigar, calen malalts. Fins a quin punt separen assistència i investigació?»

—Al VHIO no distingim entre els tractaments assistencials o els d’investigació. (I en aquests darrers, uns tractaments ja han estat protocol·làriament aprovats i d’altres, encara no; precisament a vegades, quan arriba l’aprovació, en anar tan ràpida la recerca, el tractament ja ha canviat). Nosaltres els emprem tots. A més, integrem la medicina clàssica amb les dades de la genòmica. Seqüenciar el genoma depèn dels preus i de la tecnologia, però els darrers avenços ens ho han facilitat molt. Abans, la seqüenciació completa suposava uns cinc anys, quan ara ho aconseguim en 24 hores. Altrament i gràcies a la tecnologia del Big Data, enguany, per exemple, hem discriminat varies tipologies de càncer de pulmó. I analitzant més de cinc mil tumors, n’hem arribat a diferenciar quatre de diferents en el càncer de colon, que precisen tractaments diferents. Això ens ha explicat per què abans alguns malalts no responien tan bé a alguns tractaments. Tenien un tumor diferent, personalitzat: aquest era el problema. En aquest sentit, val a dir que pel camí d’aquesta evolució ha aparegut una nova professió de futur: els bioinformàtics.

Càncer_Catalunya_coneixement_celular-1975-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

«L’Institut Nacional del Càncer (National Cancer Institute, NCI), la principal dependència del govern federal dels EUA dedicada a la investigació del càncer, assegura, a la seva pàgina web, que a partir del 1999 el càncer ha començat a baixar… Des del Vall Hebron també es té aquesta sensació?»

Càncer_Catalunya_coneixement_celular-2011-VHIO-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

Càncer_Catalunya_estudis_clínics-VHIO-VH-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—L’any 1971 el president Nixon va impulsar una creuada contra el càncer: va signar l’Acta Nacional del Càncer amb la intenció de trobar-hi cures i pal·liatius, d’incrementar la comprensió de la seva biologia i desenvolupar tractaments més efectius. I en responsabilitzà l’Institut Nacional del Càncer, amb seu central a Bethesda, Maryland, fet que va incrementar-ne molt el coneixement i la lluita contra la malaltia. En aquella època teníem un coneixement de la cèl·lula mínim —pràcticament, no  hi distingíem gaire res més que el nucli i el citoplasma—, que ha anat creixent de forma espectacular. Avui,   com es pot veure a les dues gràfiques adjuntes, hem arribat a un detall espectacular dels seus components. Això òbviament s’ha associat a una disseminació d’aquest coneixement en forma d’articles científics en revistes de qualitat (alt factor d’impacte), i amb això la Vall d’Hebron hem contribuït d’una manera molt substancial. Tot plegat gràcies a crear l’institut propi del VHIO (Vall d’Hebron Institut of Oncology centrat més en el càncer) i també del VHIR (Vall d’Hebron Research Institut per a la resta). Al VHIO ens ha anat molt bé, hem crescut molt des del 2007, i hem aconseguit un cert finançament que mai no arriba a ser prou. La Generalitat de Catalunya i l’Hospital, han estat molt importants per deixar-nos fer, però aporten una quantitat de finançament molt limitat. La resta prové d’aportacions desinteressades per fundacions filantròpiques, com les Fundacions Cellex i FERO, fundacions bancàries, com la Fundació Bancària la Caixa i la del BBVA. També tenim finançament per projectes concrets amb la indústria farmacèutica. En tot plegat, hi ha un factor determinant: dels cinc mil malalts que visitem anualment, uns tres mil necessiten alguna mena de tractament. D’aquests, entre 900 i 1.000 decideixen participar en els nostres estudis clínics. Això representa un percentatge extraordinari. Només cal pensar que fora de Catalunya tan sols s’arriba a un percentatge que acostuma a estar entre el 5 i el 10%. Com en el cas dels transplantaments d’òrgans, també en això la societat catalana no només demostra una gran generositat sinó, també, que confia en la nostra medicina.»

Val a dir que hem posat en forma de diàleg la magnífica presentació que ens ha fet el Dr. Tabernero, amb projecció informàtica de suport, perquè sigui més llegidora. Amb prou feines el convidat ha tingut temps de tastar l’aperitiu, així que aprofitem per comentar algunes de les dades i així pot menjar una mica. I és que feia poquet que acabaven de servir-nos el primer plat. Un arròs amb camagrocs, botifarra i conill que hi cantaven els àngels, ben regat d’un Clot dels Oms D.O. Penedès del celler Finca ca n’Estella i d’un Neus D.O. Empordà. Tot seguit, havent obert un ventall tan interessant de comentaris, comencen les preguntes dels tertulians.

—Parlant de prevenció per evitar la malaltia o per saber quan es produirà i relacionat amb els tractament avançats, hi ha alguna indústria al darrera que fins i tot us proposi algunes molècules per provar?

—Nosaltres, sí, perquè podem disposar de finançament independent. Entre el 30-40% dels estudis que fem són exclusivament per a nosaltres, però, de la resta són propiciats per la indústria farmacèutica.

—Tenim clara la situació quan es detecta un càncer, però, abans, què?

—Hi ha dues conductes. Ens els casos dels càncers més freqüents, com els de mama o de còlon, cal fer la prevenció aconsellada, com serien respectivament les mamografies o l’anàlisi de la femta. Pel que fa a la resta, intentar evitar-los, estalviant entrar en contacte amb els tòxics que he esmentat, els virus, bactèries, les radiacions i, finalment, tenint cura de la dieta. No només es tracta de viure més anys; es tracta de preveure com es viuran! A Catalunya, segons l’IDESCAT, l’any 2013 teníem una esperança de vida de 86 anys per a les dones i de 80,3 anys per als homes. Ens cal no deixar-nos per mantenir amb l’edat una bona qualitat de vida. A més, probablement en un termini no gaire llarg, la medicina que caldrà en alguns casos no es podrà pagar, amb els paràmetres que considerem a dia d’avui. No fumar, ingerir alcohol moderadament, vacunar-se, procurar menjar adequadament (menjar carn vermella un màxim d’una o dues vegades per setmana i evitar els greixos…), evitar el sedentarisme fent exercici, reduir el sobrepès…

—I fer-se analítiques un parell de cops a l’any?

Càncer_Catalunya_incidència-mortalitat-VHIO-VH-OSlaCaixa-Dr_Tabernero13102015

Propietat imatge: Dr. Tabernero i VHIO

—Això ja és més discutible. Fins i tot amb indicadors que en un moment semblaven tan evidents com el PSA (Prostate specific antigen), la molècula coneguda per ser un indicador del càncer de pròstata. Si revisem gràfics sobre el diagnòstic i la mortalitat per càncer, es pot notar el pic de la incidència del càncer de pròstata als anys 90, quan es va començar la implantació d’aquesta anàlisi del PSA. Ara bé, no hi ha gaire diferència en els anys successius en termes de supervivència. Per tant, podríem dir que l’analítica, en aquest cas, ajuda en la detecció, però és menys rellevant en la millora de la supervivència. L’OMS per prevenir el càncer insisteix molt a fer exercici per evitar el sobrepès i millorar la salut cardiovascular o la diabetis. Si seguíssim aquests consells, els tumors disminuirien un 50%.

—Darrerament s’ha llegit a la premsa que probablement en deu anys la mortalitat serà molt reduïda i el càncer quedarà com una malaltia crònica…

—«Bé, en aquest sentit jo sóc molt prudent. Segur que en els propers anys la mortalitat es reduirà molt. La incidència també, entre d’altres coses, per les recomanacions que es van imposant i per d’altres actuacions que fem, però l’envelliment, que és un factor com he explicat abans  bàsic,  es mantindrà i contra ell no hi podrem fer gaire res.

—Com s’explica, si és cert, allò que es diu que hi ha càncers on no s’hi pot fer res, com per exemple el càncer de pàncrees?

????????????????????????????????????

—Sí, és cert. El de pàncrees té molt mala gaita, entre d’altres raons pel fet que és molt complex i es visualitza tard en les diagnosis. Cal tenir present que físicament el pàncrees està al bell mig de la panxa i costa de veure. Altrament aquest càncer és asimptomàtic. Hi ha alguns càncers, com aquest o el de pulmó, de cèl·lula petita, on s’hi suma l’alta agressivitat de la malaltia»

—Podríem dir que vostè està al front d’una gran maquinària; però, es generen els recursos econòmics suficients per a la seva continuïtat futura?

—Per definició i del punt de vista econòmic, aquesta maquinària mai no està prou greixada. Abans ja he comentat que el VHIO, nascut l’any 2009, només rebia un 7% del pressupost, que és finançament estructural, d’origen públic, quan hi ha llocs que reben fins a un 30%. Òbviament amb aquest 7% no es pot progressar gaire. Consolides un nom, una marca, és veritat. Cal esperar que l’administració n’acabi aportant més, en ser-li força més costosa qualsevol alternativa amb els mateixos resultats. El retorn que l’administració te només en estalvi de medicació per malalts que es dona dins d’estudis clínics és 5 vegades superior. La resta, és a dir, el 93% que ens cal per funcionar, és un finançament competitiu, que no et regalen. Inclou ofertes públiques obertes, tancades (com per exemple amb “la Caixa”), acords amb la indústria farmacèutica, amb d’altres centres, etc. Cal lluitar permanentment per aquest 93% i, sortosament, fins ara ens n’estem sortim.

IMG_3190+—Gairebé estem acabant amb el càncer o amb una bona majoria; però, i les metàstasis?

—D’entrada penso que en 10 o 20 anys encara no haurem eliminat el càncer, malgrat el que es diu. Com deia, el component edat no el podrem canviar. Caldrà seguir avançant en el coneixement de la malaltia i la metàstasi en particular. Tot just hem començat a entendre’n la complexitat, però encara ens queda camí. La metàstasi és una forma d’evolució cel·lular extremadament complexa que es trasllada a d’altres teixits. Abans es basava en la grossària dels tumors o la teoria de la sembra. Ara sabem que la selectivitat de les metàstasis es deguda a les alteracions genètiques de les cèl·lules que predisposen a colonitzar uns òrgans i no altres. La metàstasi pulmonar es deguda al fet que hi ha cèl·lules que només volen anar al pulmó. L’hepàtica, perquè hi ha cèl·lules que només volen anar al fetge. El Dr. Massagué hi ha treballat molt en això. Així, sabem que la mida del tumor no determina la metàstasi; en alguns casos, tumors petits en fan. La malaltia evoluciona i és complexa. Alguna malaltia infecciosa, com la tuberculosi o la SIDA, se li assembla.

Serveixen el segon plat, corball al forn. Deliciós.

—Que hi hagi una assegurança mèdica per a la majoria de la societat, és a dir,  la Seguretat Social, aquí, es un gran avantatge de cara a la investigació si ho comparem amb d’altres països?

—Hem de ser conscients que, malgrat tot, som el parent pobre. Als EUA no hi ha seguretat social estesa, com l’entenem aquí, però hi ha grans centres d’investigació. Jo crec que el punt important d’inflexió consisteix en establir sistemes sanitaris per una banda i de recerca per un altra amb pressupostos independents, amb una gran claredat i transparència, però que col·laborin.

—Parlant de gestió, del punt de vista de la recerca han proliferat molts instituts. No poden crear-se incompatibilitats?

—Cert. I també han aparegut moltes universitats. A Catalunya per exemple, no ens podem permetre tenir ben operatives nou universitats públiques, amb duplicació de graus, amb set milions i mig d’habitants. Però no hi ha cap acció política que gosi posar-hi remei. Voltes pel món i t’adones que països molt més rics i de mida equivalent, com ara els països nòrdics, només en tenen tres o quatre, d’universitats públiques. Per fer recerca, un institut ha de tenir una certa massa crítica, de coneixement, investigadors, malalts (en el cas de la recerca biomèdica). S’hauria d’elaborar bé un mapa de necessitats i posar ordre. També a les universitats públiques. Caldrà posar ordre i racionalitzar les existents avui en dia. Si no es fa, a la propera onada de dificultats econòmiques, no ho podrem resistir. Cal tancar àrees no productives que no es puguin mantenir. Però aquest discurs no el vol sentir ningú. Quant als instituts, potser caldrà tancar unes àrees deficitàries i obrir-ne d’altres. També s’ha de pensar en models més justos de finançament de talent científic, com per exemple contractes mixtes entre assistència (hospitalaris, a càrrec del sistema sanitari) i d’investigació (amb càrrec a pressupostos d’investigació), en els que quedi clarament definida la dedicació, i per tant el finançament, de cada tasca.

—Hi deu haver, a més, problemes de temps i de voler resultats ràpids.

—Els gestors hospitalaris acostumen a reduir el temps necessari per a la investigació i, sense adonar-se’n, la dificulten. L’administració sanitària no ha de finançar la recerca. Al Vall d’Hebron (VHIO) tenim vint metges joves i amb talent que cobren la part d’assistència que fan de l’administració sanitària mentre que la part de recerca ens cal pagar-la a nosaltres amb fons d’investigació. Això és un model molt transparent però no ho pot fer tothom. De fet hi ha alguns centres hospitalaris que carreguen a l’administració sanitària tant la dedicació de les hores d’assistència com les hores de recerca, i aquest model està clar que no és sostenible.

—Està dient que qui paga la recerca no sempre és qui se’n beneficia? Sembla contradictori fer públics els avenços propis per  beneficiar d’altres que no hi ha posat ni un euro.

—En general, el coneixement no associat a patents o a tecnologies per comercialitzar, i aleshores caldria parlar d’arbitratges,  és gratuït! Dit això, per tal que la investigació progressi cal generar transferència de coneixement a la indústria farmacèutica que pugui repercutir en el centre. Hi ha mecanismes que intenten que el sistema se’n beneficiï. A alguns instituts de recerca, com per exemple el nostre, hi ha patrons públics i privats. Tot es controla i és transparent. Tota la informació de resultats es pot avaluar públicament, incloent les patents.. Amb això hem anat millorant molt. La major part del coneixement que tenim avui dia i que salven milions de vides ha nascut en laboratoris. Recordem per exemple la penicil·lina. Hi ha d’haver interacció entre tots. Mai no serà del tot equitativa, però sí molt més justa.

—A quina edat cal prevenir, per exemple, el càncer de mama?; —Això de les edats és variable. La mamografia ara es fa més enllà dels 59 anys. La prevenció, arribarà un dia que es facilitarà molt donat el coneixement progressiu de la genòmica i de la proteòmica. Per exemple, trobar gens amb alteracions propensos a tenir una malaltia en una analítica. Però això és costós i no serà pas d’immediat.

—Amb una simple anàlisi de sang es pot detectar el càncer?

—No; encara no es pot fer. Només podem detectar algunes particularitats. Tot i així, s’hi està treballant. Per a cada càncer hi ha una o vàries proteïnes que en podria permetre la seva detecció.

—Que arribin a tothom els èxits per poder-se’n beneficiar té un cost.

—I no hi ha més remei que aquest sigui sostenible. Si es vol negociar el preu només es pot aconseguir aplicant-hi talent i les regles del mercat ho acabaran determinant. Cal molt talent, que a cops  manca per negociar. I en el nostre cas, el talent ha d’estar en el CatSalut, la Conselleria de Salut.

—A Olot s’ha bastit el gran Hospital Comarcal amb la visió pujoliana que cada cap de comarca n’ha de tenir un.

—Hi ha modes. Va haver-hi una època en que es pensava que es podia tenir de tot al costat de casa i que la qualitat de tot seria igual de bona a tots els llocs. Avui en dia sabem que això no s’ha de fer així. S’han de fer mapes de recursos sanitaris possibilistes definint molt be el que es bo tenir a tots els llocs i el que no s’ha de tenir per afavorir una sanitat de qualitat, sostenible, donant les millors oportunitats als ciutadans amb la màxima qualitat possible. Això sens dubte obliga a fer reestructuracions sanitàries. Moltes vegades cal mirar mapes i models sanitaris d’altres països en els quals tots aquest paràmetres es miren molt més.

—Com es valora l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona des de Barcelona?

—És un gran hospital. Un gran encert haver creat el consorci per optimitzar de la millor manera possible els recursos existents i millorar per tant la qualitat d’assistència dels malalts. No tindria lògica que els dos grans hospitals de Girona, el Josep Trueta i el Santa Caterina, anessin funcionant independentment i no interaccionessin. Una altra cosa és la diferent governança que puguin tenir les Institucions.

DSC_0044bé+Arriben les postres: un canotier farcit de crema vegetal i pinya amb gelat de caramel així com un Vallformosa Origen D.O. Cava.
—En alguns casos de càncer és millor anar-te’ls a tractar als EUA? Tothom recorda la Rocío Jurado a Houston.

—No cal anar allà en absolut i menys sense els seus diners. Però, aleshores, aquí et preguntes: Seguretat Social o hospitals privats? Els tractaments i els medicaments poden ser cars i, llavors. s’acaba anant a la sanitat pública. Si et diuen que cal un tractament no aprovat, a la pública és normal que no te’l donin. Això passa a tot arreu, no només aquí. Quant al fet que els medicaments siguin cars, potser més del que tocaria, caldria atacar-ho d’altres vessants. La comparació amb els EUA no és bona. Allí hi ha bons centres, cert, per una qüestió de població. Entre els 20 centres millors del mon, 10 són allà, sí; però la desproporció en relació a la població és favorable a nosaltres, perquè també hi ha centres que són molt pitjors que els nostres.

—Respongui amb un monosíl·lab, si és possible. Josep Carreres s’hauria pogut tractar la leucèmia aquí, tan bé com allà?

—Sí. Però cada pacient és cada pacient i, en medicina, és cabdal la qüestió de la confiança.

—Abans  estava mal vist que en sortissin els avenços  mèdics a la premsa, protocols de tractaments oncològics i temes per l’estil. Ara, a l’inrevés,  surten contínuament, es donen expectatives fora de lloc o es llança la brama que la carn embotida és cancerígena.

—Constatem que la professionalitat del periodisme científic ha canviat. Abans llegíem barrabassades. Avui, en alguns casos, els periodistes ens fan arribar els seus esborranys per tal de corregir-los els articles per que els mateixos volen la màxima qualitat possible.

—Aquí segueixen a nivell espanyol o català?

—Des del punt de vista català estan molt consensuats. Els tractaments són molt homogenis. Amb les TIC (Tecnologies de la informació i comunicació) hi ha control de la prescripció del metge (consens de protocols consensuats) i també seguiment per saber si es fan bé o cal millorar alguna cosa. A la resta d’Espanya la cosa és més fragmentada segons zones.

—Aquí tenim una gran tradició de medicina privada, particularment la mutualista. Quin és el futur del punt de vista mèdic?

—A Catalunya hi deu haver un 30%  de persones associades a alguna mútua o assegurança mèdica; a la resta d’Espanya sols n’hi ha un 18%. Al meu entendre, el que cal és analitzar models. A Catalunya, si s’hagués fet i explicat bé, es podia haver-hi traslladat el model bismarckià de caixes de salut (“krankenkassen” , literalment caixes de malalts), que reservava una tasca de supervisió per part de l’estat cap al sistema nacional de salut. En aquest model es garantia l’assistència sols als treballadors que pagaven la seva assegurança obligatòria (calien altres xarxes de beneficència per als qui no cotitzaven). Partint del sistema alemany, i com alternativa, sorgí el model Beveridge, que va donar origen el 1948 al National Health Service anglès.  Amb l’arribada de la democràcia, a Espanya s’instaurà el model Beveridge i es creà el Sistema Nacional de Salut, que va anar mutant quotes per impostos fins a la Llei de Sanitat de 1999, quan es dictaminà que el 100% del finançament del SNS procedís dels impostos. Jo crec que hi podria haver una part de sanitat pública amb finestres vers la sanitat privada. Ara mateix també les assegurances han evolucionat i el treballador paga un mínim i decideix si paga més o menys segons els plusos desitjats (dentista, hospitalització, etc.). Aleshores els hospitals podríem tenir dues fonts de finançament, la part pública, amb assessories puntuals, i la privada. En perspectiva de futur potser seria l’ideal, tot i que ara com ara potser no sigui el millor moment polític per fer-ho. Crec però, que s’hauria d’estudiar i és per on hauríem d’anar… A altres països com França, Suïssa i Alemanya entre d’altres funcionen models com aquest.

IMG_3192+S’ha fet mitjanit en un no-res. Avui és un dels dies en què es veu que tothom gaudeix de la tertúlia. Tenim al davant un convidat que és un veritable científic.  L’interès i les preguntes s’amunteguen, però és l’hora que ens hem imposat de plegar. Agraïm al Dr. Tabernero el gran esforç de fer-nos fàcils les seves explicacions així com la presentació inicial en un tema certament complex, sense perdre’n el rigor. Manifestem plegats la coincidència amb qui ja ens havia comentat l’alt nivell científic exhibit pel convidat, i li fem obsequi d’una bonica litografia en color del pintor empordanès,   mundialment conegut i admirat Modest Cuixart (d.e.p.).

Un cop arribats al vestíbul, tot i que algun contertulià ja havia marxat, fem la foto de grup a les escales de l’hotel.

Resum de la presentació facilitada pel mateix Dr. Tabernero i que va desglossar a la tertúlia:

La Medicina Personalitzada en el Tractament del Càncer

Les millores aconseguides en les malalties tumorals venen donades per molts avenços, no únicament el tractament mèdic. Els avenços que repercuteixen en la millor sobrevida de la població catalana respecte el càncer han estat deguts a unes millors polítiques de prevenció, de seguiment de persones amb alt risc de patir càncer, de diagnòstic precoç, tècniques de diagnòstic per la imatge, tècniques de diagnòstic patològic convencional i molecular, innovacions en tècniques quirúrgiques, avenços en el tractament de radioteràpia, cures continuades dels malalts incloses les cures pal·liatives, i un adequat seguiment dels malalts curats de la seva malaltia i que molt sovint tenen efectes secundaris crònics del tractament que han rebut. Tots i cadascun d’aquests factors han fet que el pronòstic d’aquesta malaltia sigui cada vegada millor. Durant els últims 40 anys hem caracteritzat molt bé les diferents propietats fenotípiques que tenen els tumors no solament implicant directament la cèl·lula maligna però també les propietats del seu entorn –anomenat el microambient- i també les característiques d’òrgans situats a distància. Una excel·lent descripció de totes aquestes característiques va ser inicialment publicada pels Drs. Douglas Hanahan i Robert Weinberg a la prestigiosa revista Cell a l’any 2000 de la qual recentment en aquest any 2011 s’ha fet una actualització.

El fet de poder determinar alteracions genètiques concretes de determinats tumors que confereixen una especial dependència d’aquests tumors a aquestes alteracions, fenomen conegut com addició, ha fet que s’hagin establert tractaments molt eficaços en poblacions molt seleccionades de malalts. Aquest principi segueix el paradigma dels tractaments personalitzats, és a dir donar el medicament adequat al malalt adequat, el que permet afavorir al major nombre de malalts possibles, evitant toxicitats innecessàries als malalts que no es beneficiaran del tractament, fent a més que puguem suportar una medicina eficient i sostenible. Exemples paradigmàtics d’aquest concepte inclouen entre d’altres, el tractament dels malalts amb adenocarcinoma de pulmó que tenen una mutació del receptor del factor de creixement epidèrmic (EGFR) amb inhibidors de tirosina cinasa selectius com el gefitinib i l’erlotinib i el tractament de les malaltes amb càncer de mama que sobreexpressen el receptor HER-2/neu amb l’anticòs trastuzumab  i el inhibidor de tirosina cinasa lapatinib.

En aquest sentit, el que varem començar a fer fa 8 anys és construir sobre el concepte de que cada tumor és únic i diferent i per tant la necessitat d’obtenir el perfil genòmic. Tenim dues plataformes per aconseguir aquest objectiu, una plataforma de genotipació i un altra d’ultrasequenciació. Tot això s’ha traduït en una innovació en els tractaments que oferim als nostres malalts, molts d’aquests tractaments encara en fase de desenvolupament. Això és pot veure reflexat en el nombre creixent de malalts que reben el tractament en el context d’estudis clínics. Cal a dir que són estudis clínics altament innovadors de fàrmacs molts d’ells encara no comercialitzats que estan beneficiant als nostres malalts. El fet de disposar d’aquesta tecnologia d’estudi genètic dels tumors fa possible que els malalts rebin el tractament més personalitzat. Hem comptat amb la confiança de la “Obra Social de la Caixa” que ha invertit recursos pel creació de la Unitat d’Investigació i Teràpia Molecular del Càncer així com el patronatge de la societat civil amb les fundacions FERO i CELLEX.

En aquests darrers 50 anys hem assistit a un canvi paradigmàtic del tractament mèdic del càncer que ha vingut determinat en gran part pel coneixement de la biologia molecular del mateix. De pràcticament no conèixer res dels mecanismes intrínsecs de la cèl·lula, i de les diferències de comportament entre les cèl·lules normals i les malignes, hem passat a un coneixement profund de les particularitats de les cèl·lules malignes i del seu entorn que defineixen el comportament dels tumors. Més encara, hem après a diferenciar les característiques de cada tumor individual en base a les seves alteracions moleculars el que ha permès que podem individualitzar i personalitzar el tractament dels nostres malalts.

Biografia (webs de www.vhio.net, www.iob-oncologia.com i www.esmo.org )

Nascut a Barcelona l’any 1963, es llicència l’any 1987 en Medicina i Cirurgia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) amb Premi Extraordinari de Llicenciatura. Posteriorment s’hi va doctorar i va aconseguir la especialitat en Oncologia Mèdica, fent la residència a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona.

El Dr. Josep Tabernero és l’actual cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona, director de l’Institut d’Oncologia Vall d’Hebron (VHIO) i responsable de la Unitat d’Investigació de Teràpia Molecular del Càncer a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, unitat pionera a Espanya, dedicada al desenvolupament d’assaigs clínics de fase I de teràpia molecular. També és el cap de la Secció de Tumors Gastrointestinals del Servei d’Oncologia Mèdica del mateix hospital. Membre del Comitè de Tumors de l’Hospital Vall d’Hebron des de la seva creació (càncer colorectal, càncer gastroesofàgic, càncer de pàncrees, tumors hepàtics i metàstasis hepàtica). Activament involucrat en investigació translacional i estudis farmacocinètics i farmacodinàmics amb nous fàrmacs antineoplàsics. És professor de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent de l’Hospital Vall d’Hebron i professor associat visitant de la Universitat de Nàpols. Tanmateix és el director mèdic de l’Institut Oncològic Baselga (IOB) del Grup Hospitalari Quirón i director de la unitat de càncer gastrointestinal del mateix centre.

Membre del Comitè Directiu de la European Society for Medical Oncology (ESMO), amb més de 10 mil membres i on darrerament ha estat escollit president fins l’any 2019, i de la American Society of Clinical Oncology (ASCO). També ho és de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM). Participa com a assessor expert en la elaboració i desenvolupament de les Oncoguies de la ESMO, SEOM y del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. També és assessor de diverses comissions del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, del Ministeri de Sanitat i Consum i de la Societat Europea Europacolon.

Forma part de diferents Comitès Editorials entre els que destaquen el Journal of Clinical Oncology, Clinical Cancer Research, Cancer Discovery, Clinical Colorectal Cancer y Annals of Oncology. És (co) autor d’aproximadament 250 manuscrits a revistes indexades internacionals.

Es el representant espanyol de la plataforma PETACC (Pan-European Trials in Alimentary Tract Cancer) del tractament de tumors digestius a la Organització Europea per a la Investigació i el Tractament del Càncer (EORTC). És cofundador del Grup Espanyol de Tractament de Tumors Digestius (TTD) i membre del seu comitè executiu.

A l’any 2008 va aconseguir el “Premi a la Carrera Científica i de Recerca” atorgat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Al VHIO, el Dr. Josep Tabernero, exerceix una funció que resulta clau en la creació d’un entorn de recerca educativa pel foment de la creativitat i la col·laboració entre científics de diferents disciplines i organitzacions.

També promou en el sentit  més ampli la interacció productiva entre els investigadors, altres institucions nacionals i internacionals i els hospitals, les administracions, les fundacions filantròpiques, la indústria i la comunitat investigadora.

Està especialitzat en tumors de l’aparell digestiu i en el desenvolupament de teràpies moleculars contra el càncer colorrectal. Les seves àrees d’interès en la recerca són la oncologia clínica digestiva i el desenvolupament de nous fàrmacs en el tractament del càncer. Dirigeix assajos internacionals multicèntrics de nous fàrmacs en el tractament dels tumors digestius i participa en diversos projectes d’investigació aprovats per la Unió Europea per a la identificació de factores pronòstics i predictius de resposta als tractaments moleculars.

15 Setembre 2015 at 20:39 1 comentari

Entrevista al Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, publicada al Diari de Girona

A la tertúlia sopar del passat 13 de gener de 2015, vàrem preparar una entrevista amb el Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, Dr. Antoni Trilla que es va publicar al Dominical del Diari de Girona, el passat diumenge 29 de març de 2015.  La signen els gironins del grup, Lluís Busquets i Enric Calzada,

La podeu llegir directament fent clic a Entrevista Dr. Antoni Trilla-DiariGirona

17 Abril 2015 at 20:34 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el Dr. Antoni Trilla, Cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona, dimarts 13 de gener de 2015

Avui, 13 de gener del 2015, fem el nostre habitual sopar-tertúlia excepcionalment al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, atès que molts dels presents volien assistir a la presentació del llibre del nostre company Lluís Busquets Jesús era un heretge, que poques hores abans s’hi feia a la sala Verdaguer de la mateixa institució, a càrrec del bisbe Joan Godayol, el professor Jaume Botey, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes Laura Borràs i l’autor, parlaments que han tingut un alt interès.

Poc abans de les 9 arriba en nostre contertulià de referència, el Dr. Trilla, Cap de Medecina preventiva i epidemiològica de l’Hospital Clínic i poc després ens posem a taula. Ens en fa la presentació el Dr. Josep M. Bordas —metge i especialista en medicina interna i aparell digestiu al Hospital Clínic i a la Clínica Pilar Sant Jordi i president de la Fundació Societat Espanyola d’Endoscòpia digestiva— com una de les icones de l’Hospital Clínic, igual com el Dr. Pedro L. Alonso (especialista en salut pública comunitària, cap del Servei de Medicina Tropical i Salut Internacional de l’Hospital Clínic i professor de la Facultat de Medicina (càtedra UNESCO) de la Universitat de Barcelona) o el Dr. Joan Rodés (president honorífic de l’Institut d’Investigació Sanitària IDIBAPS-Hospital Clínic). «Cal contextualitzar l’habitat on es mou per poder presentar y comprendre qui és el Dr. Trilla dins de l’Hospital», ens comenta. Això li permet parlar amb orgull de pertànyer al quadre de metges del centre, convertit avui en dia en un Hospital punter caracteritzat per ser molt participatiu i amb un fort component de gestió feta pels professionals, ja que és una organització capaç d’admetre que els seus metges prenguin iniciatives per cobrir les mancances del seu propi sistema tot escollint els millors estudiants i els més emprenedors. I entre les raons principals de la elecció hi ha el fet que aquests descobreixen les mancances i on són. Així milloren el sistema i millora l’entitat. L’Hospital  Clínic, avui, és el primer hospital de la península en publicacions i el primer en investigació, cosa  —ho subscriu el catedràtic de la UB Dr. Jordi Martinell que n’havia estat vicerector— que fa pujar internacionalment la qualificació de la Universitat de Barcelona. I tot plegat, segons ens continua explicant el Dr. Bordas, gràcies a tres revolucions que ha sofert l’Hospital en els darrers anys. Aquell hospital gairebé de beneficència que es regia per les càtedres universitàries, els anys 60 va sofrir una primera revolució gràcies als doctors Ciril Rozman, Cristobal Pera, Lluís Revert i Joan Rodés, i passà a ser un Hospital d’especialitats (serveis). Primera revolució. La segona revolució tingué lloc cap als 90, quan canvià l’organització assistencial amb la creació de guies de tractament per les patologies més freqüents i creà unitats econòmiques per especialitats amb gerents i directors d’instituts; simultàniament es va crear la carrera professional amb caps que deixaren de ser vitalicis i esdevingueren renovables cada quatre anys en relació als mèrits (tesi, investigació i publicacions dels responsables), de manera que en la primera tongada es canviaren el 49% dels caps de servei. Aquestes modificacions tenien la finalitat d’optimitzar les despeses, fer un hospital econòmicament competitiu i estimular els metges. A finals d’aquella dècada, encara hi hagué una tercera revolució. Si un transplantament suposa la intervenció de cirurgians, radiòlegs, epidemiòlegs, biòlegs moleculars, etc., per sobre de l’organització per serveis es creen les “unitats funcionals amb lo que es passa a treballar d’acord amb el concepte d’ “àrees de coneixement” transversal que és com s’ha arribat a l’excel·lència actual. Tot plegat explica l’entorn mòbil del Clínic i com qualsevol metge pot progressar en l’organització.

Tot seguit ens presenta el Dr. Trilla com un home brillant d’ençà que era estudiant, que es va anar decantant cap a la medicina interna, amb interessos per les infeccions, epidemiòleg de fama internacional amb més de 150 publicacions, investigador del CRESIB (Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona), actual membre de la Junta del Col·legi de Metges, director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital i expert com pocs en prevenció i en malalties altament infeccioses. Aquesta trajectòria el fa ser un metge transversal i justifica la seva importància dins l’àmbit sanitari.

Dr_Antoni_Trilla_2_13012015+El Dr. Trilla pren la paraula subratllant l’orgull de ser metge del Clínic, que eixampla a la resta d’hospitals de Catalunya també molt potents, i assegura que el seu objectiu és vetllar per la salut dels catalans i, d’esquitllentes, per la salut de tot el món. «El més rellevant», diu, «és disposar de grans professionals al teu costat. La epidemiologia en un hospital com el nostre, que denota la seva visió, significa seguir la salut d’aquí i del mon sencer. Bàsicament d’infermetats infeccioses». Com epidemiòleg es presenta com una mena d’home del temps de la televisió, que ha de fer anàlisi i respondre prospectivament a la qüestió: “Quin temps farà demà?” A ell li demanen: “Què creu que passarà? Com evolucionarà aquest malalt? I com els meteoròlegs, tenim la tendència a ser pessimistes”.

Per encetar el debat ha pensat parlar-nos de les malalties emergents, i entre aquestes, concretament de l’ebola, ja que fa uns mesos va preocupar tota la pell de brau.

«Tot devia començar a Guinea-Conakri. Ara, imagineu-vos d’allà un petit poblat. Uns nens devien jugar vora una arbre i van descobrir que era buit per dins i ple de rats-penats (reservori natural del virus de l’ebola; els rats-penats no el pateixen, però el transmeten). Els nens juguen a caçar rats penats. Algun d’ells va tenir contacte amb algun d’infectat i potser se’n van endur a casa per menjar i tot. Es va contagiar i després d’estar malalt es mor. Probablement també alguns dels familiars. Allà acostumen a haver-hi força malalties infeccioses semblants i varen creure que seria una d’aquestes. El virus passà a les persones i començà una cadena de transmissió. Els mites i creences contribueixen a difondre la malaltia (desembre de 2013). No va ser fins el mes de març de 2014 quan es va començar a sospitar que no era normal i es va donar la veu d’alerta, que a més no va ser ben interpretada. Era un virus conegut i descrit —ebola és el nom d’un riu del Congo—, però era molt rar. La cosa s’escampà cap al sud de la costa atlàntica de l’Àfrica occidental, sobretot a Sierra Leone i Libèria. (A Nigèria i Senegal es va controlar força; a Mali, un xic menys.) I vam tenir el pas del brot a l’epidèmia. Fins ara hem comptabilitzat unes vint epidèmies[1]. Posem-nos en les condicions higièniques i sanitàries d’aquells països, amb un metge cada 100.000 habitants (nosaltres en tenim 380!) i una despesa de $30/persona/any (nosaltres hi dediquem $3.000). Aviat vam tenir 21.000 casos d’ebola, amb 8.000 morts, dels quals 800 eren sanitaris.(Una tragèdia en aquelles zones!)…»

—I per què no es va detectar abans?

«Es confonia amb d’altres malalties com la malària. Prou “Metges sense fronteres” advertien de casos estranys, de morts inesperades… Durant dos mesos van omplir d’informes l’OMS, l’Organització Mundial de la Salut. Però, inicialment,  ningú en va fer cas… Després, sí. Després, va ser un correm-hi tots. El problema era que no hi havia ni vacunes ni sèrums disponibles i l’únic que es podia fer era hidratar els malalts, donar-los una ampolla d’aigua amb un xic de paracetamol i, si l’endemà eren vius, una altra… Les vacunes les tindrem però no les teníem en el pitjor moment. De fet els tractaments són relativament senzills però difícils de dur a terme. El problema és d’hidratació però cal detectar-ho a temps i allà hi ha dificultats de fer les proves de diagnòstic, així que un cop es tenen vòmits i diarrees es fa tot més complicat. Sortosament les coses van evolucionar pel cantó positiu. Ara estem millor del que preveiem i per tant a prop de controlar-ho. Varia per països. Només a Sierra Leone està més descontrolat. Libèria i Guinea-Conakry van començar a controlar la situació. Però, aparegué la por i la sanitat es col·lapsà. Amb dues conseqüències col·laterals terribles: d’una banda, s’abandonà una mica el control sobre la malària i moriren moltes parteres per manca de cesàries; de l’altra, alguns països que començaven a créixer sanitàriament, van quedar frenats.»

Dr_Antoni_Trilla_13012015+—El problema era a l’Àfrica, fins a les primeres repatriacions.

«Exactament. Dos missioners, ja molt malalts, es repatrien a Espanya. A un hospital poc preparat com era el Carlos III… I infectaren Teresa Romero, auxiliar d’infermeria. Als EUA també se’ls colà un malalt de Libèria, que va infectar dues infermeres… Arribats a una situació de risc així, cal considerar el perill real d’acord amb l’estat d’opinió o, si ho volen d’una manera més grollera, amb el cabreig de la gent.

És diferent perill sense cabreig, cabreig sense perill o perill i cabreig. Quan em demanen que resumeixi la infecció per Ebola de la senyora Romero responc: “Una auxiliar d’infermeria contagiada, vint-i-cinc persones en quarantena, un gos sacrificat innecessàriament i prematura al meu entendre, una ministre dimitida, un conseller de salut de la comunitat de Madrid cessat i una política de comunicació nefasta. A més una resposta del país poc encertada en l’àmbit internacional”.»

—I a Catalunya?

«Aquí vam tocar fons, és clar. Ho vàrem patir molt. Ningú no va pensar que la realitat era tant dura. Hi va haver la normal crisi de confiança. I aquesta és una de les grans lliçons de l’epidèmia. Qualsevol petit hospital de Catalunya es pensava que hauria de tractar casos difícils com els de l’ebola, quan només els poden tractar centres de referència. Per més que t’informessin, quan en parlaves, et deien: “Vostè s’explica molt bé, però no ens en fiem”. A l’Hospital Clínic, que és un centre de referència per a malalties contagioses emergents, vam recomençar les coses de dalt a baix, reiniciant la formació intensivament. Es pot dir que vam aprendre a navegar mentre construíem el vaixell. Per treballar-hi només volíem voluntaris, això sí de tot tipus, incloent personal auxiliar o de neteja, que vam formar durant cinc setmanes a vuit hores diàries. Sortosament la febre a internet baixà, la piulada havia estat bestial a Twitter en el moment del contagi, llavors ja era gairebé nul·la, i com la gent només es preocupa quan tothom en parla, vam poder fer les coses amb una certa harmonia. I fer càlculs i escenaris. Des de l’extracció de sang d’un possible malalt fins disposar del resultat, que només es pot fer a Madrid, poden passar 72 hores… Què caldria fer mentrestant?»

—I per què de Madrid?

«Els protocols ho manen així. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria fa complir escrupolosament una antiga llei espanyola que deixa l’estat com l’únic que determina on fer aquests anàlisis. Així en aquest cas mana un transport per carretera sense passar per zones urbanes ni túnels, com si fos una mostra radioactiva, fins al Centre Nacional de Microbiologia de Majadahonda… L’anàlisi es gratuït, però al Clínic, que ho podria fer perfectament i més ràpid i millor, una mostra ens costa 2.400€ … A banda dels retards, que són d’entre 24 i 36 hores. Per a les grips, per exemple, hem fet servir una prova que es pot desenvolupar a la capçalera del malalt i amb una hora saps si s’ha contagiat i quin tipus de soca de grip té… En fi, deixem-ho. Tornant a l’ebola, ara em faran la pregunta del milió: què creu que passarà? Ve a ser com la pregunta habitual als meteoròlegs, que abans comentava, quin temps farà el proper cap de setmana? Mirin, jo crec que la vacuna trigarà, que no en disposaren tot seguit, però que es controlarà a l’Àfrica Occidental. Ara bé, podem tornar a tenir contagis aquí, perquè hi haurà treballadors, infermeres, metges que aniran a treballar allà. I millor un control allà, si volem estar segurs aquí. Per això no podem deixar la guàrdia ara que estem preparats. A més, fer-hi front tard és molt car. Als EUA, el novaiorquès infectat va anar a l’hospital amb la simptomatologia i el varen enviar a casa, amb una clara errada protocol·lària. Als dos dies hi va tornar tot confirmant la infecció amb ebola. Es parlava d’un cost total estimat d’uns 2 milions $, i no només pels dies que la persona va estar ingressada. Es va haver de contactar i resseguir tots els llocs on havia estat aquests dos dies i també els anteriors i posar en quarantena varies desenes de persones. Aquí, sense comptar medicació, l’atenció mèdica a Teresa Romero degué costar entorn dels 350.000€. Penseu que en els equips que la tractaren hi passaren fins a 120 persones. I encara no disposem d’una auditoria exhaustiva. “Perquè la volen?”, ens demanen. Coi, per no caure en els errors comesos! Si hem de fer front a aquesta o a d’altres malalties semblants, no podem  baixar la guàrdia. Cal pensar que es pot reproduir l’epidèmia amb aquest o amb qualsevol altre virus, conegut o no. La principal preocupació és la seguretat del personal sanitari. A més penseu que això es pot repetir en el futur i per tant cal mantenir tant les infraestructures com els equips ben preparats.»

Els cambrers passen l’aperitiu: farcellets de formatge camembert, fruita seca i grosella amb melmelada de tomàquet, trinxat de la Cerdanya amb cansalada cruixent i patates artesanes de la Deu farcides de carn de rostit. Tot regat amb vins, negre i blanc del Marquès de Sarnella, Celler Roure (DO Catalunya).

2015-01-13 210711+Se li demana al doctor que mengi una mica i el Dr. Bordas proposa, per tal que ho pugui fer, un tema pel debat. “Calia repatriar els infectats d’ebola o, tot generalitzant el concepte, qui viatja a l’Àfrica o on sigui ha d’assumir els propis riscos?” El Dr. Parés, pensa que l’Estat espanyol va actuar d’aquella manera que es pot resumir “Yo, más torero que ninguno”, sense estar prou preparat. Es debat. Un dels gironins que hi havia estat treballant, afegí que l’hospital Carlos III no tenia res, era una carcassa i prou. És un hospital del ministeri de Sanitat, és a dir no és de la comunitat de Madrid. Era absolutament inadequat i no servia per a malalts de risc. Fins i tot l’equip mèdic no era del Carlos III, varen anar-hi de la Paz i d’algun dels altres hospitals propers. I tornant a la qüestió, hi ha qui argumenta que paga impostos a Espanya i, si se li dona passaport per viatjar, el país se n’ha de fer responsable. Fins i tot hi ha qui parla del dret a poder morir a casa teva. La Dra. Teresa Puig i el Dr. Trilla acabaran dient que si es posen malalts on sigui voldrien tornar a casa… això si com s’ha dit, s’havia d’estar més preparats. El debat ha començat i les qüestions per al Dr. Trilla s’encavallen unes a les altres. Llavors el Dr.Trilla hi afegeix «precisament l’any anterior va sortir la proposta de convocatòria per la designació dels CSUR (“Centros, Servicios y Unidades de referencia”) per infermetats tropicals importades. Només ens hi vàrem presentar l’Hospital Clínic de Barcelona i l’Hospital U. Ramón y Cajal de Madrid, que finalment vàrem ser els escollits. Així dons en comptes de l’hospital Carlos III, el més idoni havia de ser un dels dos indicats, per alguna cosa ens hi havíem presentat. I si havia de ser a Madrid, dons calia anar al Ramón y Cajal. Però és que fins i tot, a Madrid hi ha l’hospital central de la Defensa Gómez Ulla, que com és un hospital militar, aquests  acostumen a estar molt ben preparats.»

—Quina profilaxi hem de tenir present quan viatgem a algun dels països potencialment en risc?

«Primer, cal tenir una bona assegurança mèdica. Segon, en cas de tenir símptomes d’alguna infecció, cal anar a un bon hospital allà i tercer, cal tenir la possibilitat de tornar aquí.»

—S’ha dit que l’ebola era una creació militar… Existeix el terrorisme biològic?

«Primer de tot, he de dir que la natura és la primera i millor bio-terrorista que hi ha si no l’emprem com cal; en segon lloc, les armes biològiques són poc fiables i poc efectives. Recordareu un grupet terrorista  japonès molt sectari, nomenats Aum Shinrikyo (enguany Aleph) que l’any 1995 havien alliberat gas sarin a cinc línies del metro de Tokio, amb el resultat de tretze persones mortes, unes cinquanta greument ferides i un miler amb problemes temporals de visió, aconseguint un gran ressò internacional. Dons bé, aquest mateixos em consta que anteriorment havien visitat l’Àfrica per endur-se algun virus i fins i tot l’ebola. Però no els va funcionar. Per anar segurs, si es vol matar gent, millor una bomba nuclear o convencional. Ara bé, en un any sabàtic que vaig passar als EEUU, casualment vaig coincidir a un hospital en una època amb la preocupació al país pel bio-terrorisme relacionat amb tot allò de les armes químiques de l’Iraq en època de Sadam Hussein, i me’n vaig preocupar una mica… Despres de l’11-S, amb els atacs amb cartes contaminades amb antrax (el carboncle: malaltia infecciosa produïda per un bacteri)…als EEUU van morir dues o tres persones si no recordo malament. Ara bé, hi va haver 8-10 contagis i més de 300 mil persones varen voler fer profilaxis amb ciprofloxacino (un antibiòtic). Conseqüència: més afectats pels efectes col·laterals dels antibiòtics que per l’àntrax. Estem regularment en contacte amb el grup especialitzat dels Mossos d’Esquadra per aquest tema (treballen exclusivament amb explosius i armes químiques, nuclears i bacteriològiques), i els vaig comentar que no deurien tenir gaire feina. “Quantes vegades creu que sortim a la setmana?” Em van assegurar que cinc. La majoria, és clar, per bombes trobades de la guerra civil…»

—No fa pas molts anys, el 2009, vam tenir el problema de la grip aviària, causant d’una extrema despesa,…

«La grip A del 2009-2010, causada per una variant de l’Influenzavirus A (subtipus H1N1), va començar a Mèxic i a Califòrnia.

Era un virus nou, no hi havia immunitat, no hi havia vacunes ni tractament i començà un cert estat de pànic. Les vacunes arribaren quan l’epidèmia estava de baixada, encara que l’havien sofert moltes famílies. De fet, l’epidèmia resultà menys greu, afortunadament, de l’esperat. Però van haver-hi casos greus i casos mortals. Així, oportunament, al 2009 començà la propaganda anti-vacuna. Recordar la germana Forcades i la defensa que la vacuna contra la grip A no fos obligatòria (no ho ha estat mai…). Molta gent no se la volia posar perquè creia que no era segura… Total que l’any següent, 2010-2011, la mateixa vacuna en front la soca del virus A causant de tota aquesta polèmica artificial, es va incloure en la vacuna i es van vacunar a molts que no ho havien volgut l’any anterior. No hi ha hagut cap problema de seguretat diferent dels esperats i coneguts. Òbviament, tots els que van escandalitzar i profetitzar greus mals per aquells que es vacunessin al 2009 no han estat capaços de reconèixer la realitat i demanar disculpes. Es natural, doncs sempre, sempre, tenen raó (encara que no la tinguin)…

Les teories conspiratives sempre surten. Amb l’ebola també. Ara tenim les herbes curatories del,Sr. Josep Pàmies, associat també amb la germana Forcades. Ambdós defensen els suposats beneficis medicinals del MMS o Diòxid de Clor, i segueixen difonent públicament que aquest producte cura malalties com la malària, l’ebola, la sida i fins i tot el càncer. No hi ha evidència científica contrastada i acceptada que indiquin la seva utilitat. Son les mateixes tàctiques i els mateixos arguments de sempre. »

—I els antivirals? També va passar alguna cosa semblant…

«Els antivirals són fàrmacs usats per tractar infeccions de virus, així com els antibiòtics s’empren per a les infeccions de bactèries. Actualment els antivirals disponibles estan dissenyats per ajudar el tractament del Virus d’immunodeficiència o virus de la SIDA (VIH), els herpes labial o genital, la varicel·la, els virus d’hepatitis B i C que poden causar càncer de fetge o la grip en casos greus o potencialment complicats…. El seu ús es relativament segur, com el de qualsevol medicament. Ara, també sorgí la llegenda negra al 2009: negocis obscurs, virus creats artificialment, etc… Anecdòticament, quan hi va haver la polèmica del antivirals en la grip A de 2009, al final s’encapsularen amb una etiqueta del “Ejército Español” (dons era qui en tenia la capacitat per la seva ràpida i voluminosa producció)…. Encara en guardo algun pot a casa de caducat.»

—Abans hi va haver la passa de les vaques boges…

«Quan a les vaques boges, l’encefalopatia espongiforme bovina és causada per proteïnes desnaturalitzades (prions). En alguns casos i amb un risc certament baix, vàrem veure que es pot transmetre als humans (Malaltia de Creutzfeldt-Jakob) mitjançant la ingestió de determinades parts dels animals de més de 30 mesos d’edat, ja que a través de les anàlisis mai es va trobar que es desenvolupés la malaltia en els bovins menors de 30 mesos (que comprèn la totalitat dels vedells). Hi va haver un terrabastall a tot el món, amb paràlisi de comerç i molt trasbals en les indústries càrniques. Al Regne Unit se sacrificaren 4’4 milions de vaques… A Espanya s’arribà a uns 400 casos d’animals infectats. La mortalitat humana no va ser gaire major dels 200 casos… Es va canviar la forma d’alimentar els animals i enguany es pot dir que ja està controlada.»

—I el denominat virus del papil·loma humà (VPH)? És cert que actualment és la malaltia de transmissió sexual (ETS) més freqüent al món?

«Si. Sobretot a l’Àfrica. Aquesta infecció és causada per més de 150 tipus de virus i un dels símptomes és l’aparició de berrugues a les mans, peus i genitals… Pot produir càncer de coll d’úter… I la vacuna, descoberta en part gràcies a la tasca de científics catalans de l’ICO i a la qual esta ajudant molt les fundacions i organitzacions tipus GAVI, farà que, d’aquí a 20 anys, haguem reduït el risc i els casos de càncer.  La vacuna és segura i es recomanable posar-se-la.»

Passen el segon plat, a escollir entre un tataki de tonyina en escabetx i canyella, amb hummus d’albergínia i tomàquet semisec  o un melós de vedella cuita a foc lent, a 80º, amb xips vegetals. La discussió, però està molt engegada.

 

2015-01-13 235218+—És important vacunar-se de tot? Per exemple, els funcionaris calia que es posessin la tuberculina contra la tuberculosi? És cert que la teníem eradicada i els immigrants ens l’han tornada fer brotar?

«La tuberculosi mai ha estat eradicada. Culpem la immigració del Perú, Índia o Pakistan, però no és veritat, la tenim aquí… Hi ha la creença popular que és una malaltia dels pobres, però la pot tenir qualsevol. Avui sabem que la vacuna BCG no és prou eficaç i per això ja no es recomana… De la immigració o dels viatges de turisme, tenim altres malalties encomanades o contagiades. Per exemple, la malaltia de Chagas, la tripanosomiasis americana, endèmica des de Mèxic a Sud-Amèrica, una malaltia parasitària tropical, generalment crònica, causada pel Tripanosoma cruzi, caracteritzada per l’OMS com a una de les  malalties tropicals més desateses.

I tornant a la vacunació, el més rellevant però, és la vacunació del personal sanitari. També rentar-se les mans. Cal pensar que el personal sanitari podem transmetre malalties a malalts d’altres infermetats.»

—Quin és el grau actual de vacunació?

«Entre el personal sanitari, la vacunació antigripal ha baixat del 30% fins el 20-25% Vacunes al 100%? Només als EUA, perquè allà, si no et vacunes, ja et pots acomiadar de la feina. Hem de fer esforços i campanyes per tal de mantenir l’hàbit del rentar-se les mans, que entre la població general ja no està de “moda”. Entre els sanitaris ho practica un 60%-70%…»

—I per què la gent no es vol vacunar?

«Hi ha moviments antivacunes des de fa molts anys, que habitualment no es diuen així, sinó que prenen noms més equívocs; per exemple, “vacunació segura”. No estan basats en cap evidencia científica contrastada i neguen la realitat acceptada per una immensa majoria de la comunitat científica. Afortunadament, la majoria dels pares segueixen les recomanacions dels metges i infermers i vacunen (vacunem) els nostres fills. Aixi hem controlat moltes malalties infeccioses.»

—I la influència dels mitjans d’informació? Per exemple la germana Forcades i el suport que en rep.

«La germana Forcades, que per cert i contra el que ella diu en el seu currículum, no es Doctora en Salud Pública, va ser un fenomen mediàtic al 2009. Els seus arguments i la seva posada en escena van tenir força ressò i malauradament poc contrast. Atacar a les multinacionals farmacèutiques es un èxit segur. La especialització en Salut no es habitual avui entre els mitjans ni els periodistes. No es correcte que en matèria de Salut Pública, atenent a la llibertat d’expressió, es doni el mateix pes a opinions expertes i evidencies científiques que a anècdotes i fets aïllats puntuals.»

—Per als joves, la medicina ja no és cap panacea. Els salaris no són els que eren.

«Ni per als grans. Els salaris son comparativament baixos. Hi ha metges que estan sobre els 2.000 € tot i el prestigi del sistema sanitari català. Les enquestes ens deixen molt bé als metges, la ciutadania ens tracta amb respecte i confiança, i això no ho podem perdre. Soc membre de la Junta del Col·legi de metges de Barcelona, fet que em dona una certa perspectiva de les grans dificultats dels metges joves. Dels estudiants, un 70% són noies i només els o les més brillants han entrat a la Facultat.  La carrera dura 6 anys. Poseu després especialitzacions (MIR) de 4-5 anys, màsters, doctorats… Entre els joves metges i metgesses hi ha molt poc atur afortunadament, però hi ha molts “subcontractes” de guàrdies i altres feines inestables i mal remunerades… Els metges que ja tenim una posició podem viure dignament, cert, però no podem pas estirar més el braç que la màniga… Hem de treballar tots perquè Catalunya es recuperi i alhora la sanitat catalana, una veritable “estructura d’estat”, pugui recuperar també i avançar en assistència, docència i recerca biomèdica. Som un país en el que la sanitat es una de les nostres principals fortaleses, i la força de la sanitat son, sense cap dubte, els seus professionals.»

Passen postres a triar —sopeta de  fruits vermells amb gelat de iogurt de la Fageda i gelatina de menta o bé Cilindres de xocolata blanca i negra amb coulis de mango— i cafès.

2015-01-13 235159-1+Tornem al funcionament de l’Hospital Clínic, que pertany a la xarxa del Sistema Català de la Salut i és públic, amb una gestió clínica autogestionària. «Som un hospital públic i n’estem molt orgullosos. Volem servir el Sistema Català de Salut i ho volem fer tant bé com la privada. La gran idea de l’Hospital Clínic va ser fer la gestió clínica. L’autogestió es concreta en fets com ara la de treballar per àrees per aconseguir l’estalvi del 10% de mitjana per adequar-se als requeriments pressupostaris de la Generalitat. Entre els caps d’àrea s’aconsegueix repartir adequadament les càrregues.» El pressupost total  (el 95% ho paga el ciutadà) és una mica superior al del Barça, entorn d’uns 540 milions €, «només que cap metge no cobra com Messi», comenta el doctor sarcàsticament. «Hi ha dèficit, però tanquem els exercicis amb equilibri pressupostari.» El  deute històric amb l’estat és d’uns 80 milions €, d’ençà que l’Ajuntament es desfeu del Patronat, tot i que se li anava carregant la seva part… «Per l’acord vigent, el 80% del deute se’n fa càrrec la Generalitat i el 20% nosaltres, que l’haurem d’anar tornant en uns quants anys. L’Hospital Clínic, doncs, té una part assistencial pública —la més  gran—, la docència a la Universitat de Barcelona, la recerca (amb l’IDIBAPS i CRESIB) i, finalment, per als metges que volen, poden exercir l’activitat privada en una part anomenada Barnaclínic dedicada a aquesta,  els beneficis de la qual reverteixen a l’Hospital Clínic. La crítica, òbviament, es que es facin servir recursos públics per a aquesta part privada, la qual cosa no és certa, ans al contrari: el sector públic es beneficia dels guanys i inversions fetes gracies a aquesta activitat privada.

Davant les constatacions que el Clínic s’està quedant petit i de la compra de l’edifici veí dels bombers (hi havia un projecte d’uns 120 milions d’€ que la crisi s’ha endut), hi ha qui parla de deslocalització i d’inversió dels diners obtinguts per la venda de terrenys en la construcció d’un altre gran Hospital. D’això ja se n’havia parlat, quan es volia traslladar el Clínic a l’Hospital General de Catalunya. Però la situació té avantatges (és cèntric i universitat i hospital són allà mateix) i inconvenients (no pot créixer més). Altrament, vendre terrenys és inviable, perquè la deixa dels terrenys del Clínic està escripturada com per a tenir-hi sempre activitats hospitalàries (si no seguissin, els terrenys tornarien als hereus)… Tampoc els temps estan per inversions… »

2015-01-13 234827+Són gairebé les 12 de la nit. S’ofereix al doctor Trilla una litografia de l’artista empordanès Modest Cuixart (1925-2007) on s’hi endevina un rostre femení. En la etapa que segueix l’any 1970, Modest Cuixart retrata diferents personatges del món de l’art i la cultura, on cal destacar-ne la seva sumptuositat i lirisme. Són remarcables els seus bustos femenins, on hi desdibuixa imatges modernistes i en recrea deformacions anatòmiques, tot plegat amb un redescobriment del color i la matèria. Fem les fotos de rigor del grup abans d’acomiadar-nos.

[1] en epidemiologia un brot descriu un grup petit, localitzat de gent o d’altres organismes infectats amb una malaltia. Acostumen a estar limitats a un poble o àrea petita. Amb un parell de casos d’una malaltia transmissible associats en el temps i l’espai serien suficients per constituir un brot. Un brot es refereix a epidèmia quan afecten una regió en un país o un grup de països. Quan els brots de malaltia són globals es parla de pandèmia, seria per exemple el cas de la sida. Malalties comunes que ocorren a un nivell constant però relativament alt en una determinada població són anomenats “endèmics”, com per exemple el xarampió que ha estat contínuament present en una comunitat i moltes persones desenvolupen resistències

Biografia  (Institut de Salut Global de Barcelona, Sala de premsa de la Generalitat de Catalunya i la web de la Casa Àsia)

Nascut a Barcelona, l’any 1956, és professor i investigador del CRESIB (Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona) i metge epidemiòleg a l’Hospital Clínic de Barcelona. Casat, amb dos fills, és afeccionat a la lectura, el golf i el Barça.

Llicenciat en medicina al 1980 i doctorat al 1990 per la Universitat de Barcelona (UB). Obté el Màster (MSc) en Economia de la Salut i Gestió de la Salut per la UB i la Universitat Pompeu Fabra al 1997, i també el Màster en Gestió Hospitalària i de Serveis de Salut de la UB.

Des de l’any 1980 exerceix la seva tasca assistencial a l’Hospital Clínic de Barcelona com a metge on hi realitza el MIR amb especialitat en Medicina Interna (1981-1985). Va realitzar una estada de Postgrau de Formació en Epidemiologia Clínica i Recerca en Serveis de Salut (1990) a la University of Iowa Hospitals and Clinics (EUA). De l’any 1985 fins el 1995 va ser adjunt d’Infermetats Infeccioses i després cap de secció d’Epidemiologia Hospitalària del 1996 al 2002. Al 2002 obté l’especialitat en Medicina Preventiva i Salut Pública. A l’any 2004 va assolir la categoria de Consultor Sènior  l’Hospital Clínic.

És professor agregat del Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona, on també exerceix com a secretari de la Facultat de Medicina. És president del Consell d’Administració de l’Agència de Qualitat i Avaluació en Salut (AQuAS), empresa pública del Departament de Salut, i és cap de Medicina Preventiva i Epidemiologia i director de Qualitat i Seguretat Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Autor de més de 180 articles originals publicats en revistes biomèdiques incloses el  Science Citation Index i PubMed, ha escrit més de 30 capítols en llibres de medicina (d’Espanya i els EE.UU.). També és revisor i/o membre del consell editorial de vàries publicacions espanyoles, així com de revistes biomèdiques internacionals (EE.UU.).

És Investigador Principal o Associat de més de 20 projectes finançats amb fons públics (FIS, MCyT, UE). I consultor científic expert per al Govern català, així com per al ECDC.

Enguany fa recerca en la prevenció i control d’infeccions relacionades amb l’assistència sanitària. També en epidèmies de la grip i vacunació contra la grip; en qualitat assistencial i seguretat clínic i sobre els procediments d’aïllament i control de malalties altament infeccioses.

4 Desembre 2014 at 1:26 1 comentari

Tertúlia-sopar amb el Dr. Eduard Estivill, especialista del Son, dimarts 5 de novembre de 2013

Aquesta vegada el presentador del convidat, en Quim Roca, ho fa d’una manera original: es presenta ell mateix com a pacient del metge. “Roncava,  la meva parella no podia dormir, feia apnees i el Dr. Estivill m’ho va solucionar amb un CPAP, que denomino Centre Productor d’Aire a Pressió.Resposta general: “I això  què és?” Parla el metge:

«El Continuous Positive Airway Pressure és un simple aparell que consisteix en un morrió o mascareta i un compressor que fa de ventilador i humificador, si ho voleu mistificar. Només porta al nas l’aire de l’ambient on es dorm».CPAP
I tot són preguntes. El Dr. Estivill assegura que si algú té una persona que li venti el nas tota la nit, es podria estalviar l’aparell, però que, vist que no sol ser el cas, la maquineta de marres funciona com unes ulleres: No et solucionen la miopia, però permeten que hi vegis bé.  El CPAP no et soluciona res, però t’evita les apnees. L’home —que se la sap molt llarga— fa un pacte. Ens demana que no l’interrompem perquè l’explicació prèvia serà un pèl llarga. Només permetrà qüestions quan hagi acabat. I es posa a explicar les coses de manera amena i divertida. «Quan dormim entren en joc el nas, el paladar i la gola. Vet aquí les canonades que porten aire a l’ampolla dels pulmons. Desperts no ronquem. Però, com que el son relaxa els músculs del cos, tot s’afluixa i estova, també els de la gola, mandíbula i llengua, vet aquí que la canonada s’estreny i s’embussa amb freqüència. Es pot comprovar amb qualsevol refredat. Ja tenim la ronquera.»  Arribats aquí, cal dir que les dones, tinguem-ho clar, mai no ronquen, sinó que “respiren fort”. Doncs bé les dones que han de suportar cada nit la companyia d’un roncaire, han après i forjat una cultura popular, sovint explicada com a femenina, que els porta a tres actuacions. Primera: Si el company ronca, fan  “Tse, tse, tse…”, com si arriessin un cavall.  Amb la qual cosa l’home es desperta, els músculs de la gola se li enrigideixen de nou i el conducte es desembussa. Al cap de poc es torna a relaxar i torna a roncar. Arribem al segon aprenentatge femení: un crit. “Gira’t!” L’home es torna a despertar, es regira i para de roncar. Fins que els músculs se li tornen a relaxar. I aleshores arriba el tercer aprenentatge: Cop de colze a les costelles. Els comensals riuen. Sembla que tothom sàpiga de què va la cosa…  És el ronc benigne, no pateix el cor ni el cervell, únicament és maligne pel qui l’escolta. El metge fa un incís. «Hi ha companyes que tot i que “respiren fort” —recordem que les dones mai no ronquen—, no suporten els roncs del company i he tingut casos de tota mena: una dona posava esparadrap a la boca el senyor.» Més riures. «Una altra era pitjor: li lligava una bena al voltant del cap perquè no pogués obrir la boca. No s’hi va quedar perquè  algun àngel de la guarda el vetllà, pobret!»  Més riures. El doctor segueix.

«De vegades la cosa comença davant de la TV. L’home ronca rítmicament a tandes llargues: “Grrrrr…, Grrrrr, Grrrr…” Fins que es fa un cop fort final:  “Racht!” Automàticament l’home sent: “Vés al llit!” (Resposta normal: “Si no dormo…”) I també el cop sec final, després de un bon nombre de rítmiques ronqueres, pot passar al llit. Què passa? Doncs que els músculs de la gola s’han embussat tant que s’han tancat del tot i no han deixat passar aire. Una veritable aturada respiratòria. Una apnea. Sortosament el cervell envia una ordre als músculs del diafragma, fa el cop sec, s’autodesperta i torna a la desrelaxació de músculs i a la respiració normal.» Parèntesi: Quan dura, l’aturada respiratòria? «N’hi ha d’uns segons i n’hi ha que arriben a més d’un minut.»  Quantes apnees se’n poden fer en una nit? «Això és el que comptem a la clínica. Nombre d’apnees per hora de son. Una no mata; 15 ó 16 apnees per hora de son, ja és un problema. Hi ha persones que arriben a 40 ó  a 60 i algunes poden ser de fins a un minut.  Això ja és falta d’oxigen de forma crònica.»  Avui, ens explica, per mesurar-ho li posem els electrodes a la clínica i ja se’n pot anar a dormir a casa seva, on s’hi trobarà més confortable i menys condicionat.  Es tracta d’una polisomnografia nocturna, on es valora la qualitat del son, el flux d’aire respirat, la saturació d’oxigen en sang, el ronc i el moviment toràcic i abdominal.

«I comporta moltes conseqüències. Si tenim en compte que el son s’organitza en 4 ó 5 cicles de 90-120 minuts en una escala de graons o fases, posem el primer de son superficial (5%) , el segon de son menys superficial (25%), el tercer i quart graó de son més profund o lent (45%), i la cinquena  fase (25%) de son MOR  (Moviments Oculars Ràpids) o  REM (Rapid Eyers Mouviment), el més profund on movem les parpelles, resulta que el roncaire que fa apnees no entra en son profund en tota la nit.  L’endemà té nyonya i somnolència. Poc descans i s’adorm si no té estímuls. Si ha de fer una activitat no passa res; però si ha d’assistir a una conferència avorrida fa microsons (una ràpida aclucada i obertura de les parpelles, mireu al parlament com els fan els diputats) o ha de conduir una estona llarga (tothom ha tingut ensurts). Segona conseqüència: l’endemà estàs irritable, depressiu i de mal humor. A més el roncaire es pensa que té un munt de malalties diferents. Per què? Perquè el cervell no se t’ha reparat (dormint s’eliminen residus de cèl·lules cerebrals i es fa més espai, per al líquid bulboraquidi, com una neteja d’espai d’ordinador). Tercera, no et recordes de res del que vols recordar dons has tingut una pérdua de memòria i de concentració, (dormint es processa i consolida la memòria, per això allò de “Lección dormida, lección sabida”). Quarta i important: la falta d’oxigen comporta problemes cardiovasculars, et puja la mínima de la tensió arterial, dons l’adrenalina es dispara i el son és intermitent, amb repercusions cardiovasculars, com la hipertrofia cardíaca, doncs es fa més gran la part dreta del cor.»

P1040053               Ha arribat ja l’aperitiu: Mini-quiche de cabrales i mel, croquetes de pernil ibèric i bombó de foie amb ametlla. Algú, perquè el doctor mengi una mica, demana si és cert que les dones ronquen menys. El doctor respon que, encara que les preguntes s’havien de fer al final, ara tocava parlar d’aquest punt. «Abans de la menopausa les dones tenen una hormona estrògena que els fa conservar millor la força muscular de la gola, explicant-hi la seva menor incidència percentual. Aleshores direu: per què no tractar amb estrògens els roncaires? Ja es va provar. Just quan jo era als EUA. Es va provar amb ximpanzés i els creixien uns pits com unes pilotes. I per què no tractar les dones no menopàusiques? Doncs perquè retenen líquids. Aquesta línia de tractaments es va haver de deixar. Tot el problema és que estem mal dissenyats. En un espai de 5 centímetres hem de parlar, respirar i engolir. Les balenes que mengen i respiren per llocs diferents no ronquen… »

Aleshores el doctor, que ja tenia tot el personal ben encongit, va dirigir-se a cadascun dels comensals i va dir: tu ronques, tu no, tu sí i tens apnees, tu també, tu no, tu sí… I seguí parlant. «Per què he fet aquets diagnòstics gratuïts? Perquè us volia parlar dels factors de risc. Tenir el coll curt, la barbeta endins o sobrepès (que preferentment se’n va a la panxa i al coll) —i us ho diu una persona que feia 140 kg— són factors  de risc segurs. L’alcohol, excel·lent relaxant muscular, també hi ajuda. I els hipnòtics, ansiolítics, antitossius i antidepressius…

Voldreu que us parli de tractaments i solucions. Quan és lleu, el primer tractament i més habitual és un càstig! Fer dieta!!! El segon, els dispositius odontològics d’avançament de la mandíbula inferior (actuen a nivell de la base de la llengua, permeten obrir l’espai retrolingual. Es un dispositiu, d’ús nocturn, que a la boca modifica la posició de la mandíbula i de la llengua facilitan el pas de l’aire). El normal és que us vulguin operar les parets nasals i aprofitar per deixar-vos un nas millor. Res! (Només als nens, si els treus les amígdales, fan bons resultats!) A banda dels postoperatoris dolorosíssims, no soluciona res. He sentit gent que diu: “Els primers dies sí, que havia deixat de roncar”. Després d’una operació i amb el postoperatori tant dur, el pacient s’havia aprimat i, és clar… Finalment tenim el tercer tractament, que és la col·locació d’una mena de l morrió, tècnicament anomenat CPAP que no cura, però almenys permet oxigenar el cervell com li cal i posar a lloc la tensió arterial… I també dóna vitalitat. Una senyora em va dir: “Escolti: el meu home ara no em deixa tranquil·la. Potser que me’l posi a mi, el morrió…”»

P1040046               I va arribar el primer plat, saltat de verdures i bolets de tardor amb ou poché i oli de tòfona, regat amb vi negre René Barbier Roble 2011, D.O. Catalunya. I amb el primer plat, les qüestions. Es parla de la síndrome de Pickwick, com la de les apnees del son. Resulta que el Pickwick del Dickens és el primer document amb problemes de ronquera i son… L’any 1836, Charles Dickens, el famós novel·lista anglès del segle XIX, va publicar la novel·la “Els papers pòstums del club Pickwick”, en què descrivia un personatge, Joe, obès, cotxer d’ofici, que s’adormia fàcilment, a vegades fins i tot conduint. Dickens es va anticipar exactament un segle a la primera descripció mèdica del que ara coneixem com la síndrome d’apnees del son. “Quina és la millor postura per dormir?” «La pitjor, panxa amunt.  Millor girats, a qualsevol banda. Però el cervell acabarà fent el que li doni la gana.» “Quantes hores cal dormir?” I, aquí, hi va haver la segona ronda del doctor. Ens va fer dir a cadascú quantes hores dormíem, de quina hora a quina hora, i si fèiem migdiada. Després va respondre. «Depèn de l’edat.  Un 5% de gent en necessita 9/10 per estar bé. L’altre 5% en té prou amb 5/6. La resta, 7/8. Els adolescents, 9. I ara que en parlo, diguem que els adolescents no troben l’hora d’anar a dormir i l’endemà no els aixeques. Han desfasat el ritme del son. A més, es pensen que dormint dissabtes i diumenges ja en tenen prou. I no. La son no es recupera. Ningú diu, jo nomes menjo el dilluns i el dissabte i el diumenge recupero. Aixo no es fa perque sabem que tindrem gana els dies que no mejem. El mateix pasa amb el son. Ningú  no podria dormir 15 hores quinze dies seguits. El son és un taller de reparació, de configuració intel·lectual, de restauració i de memorització. I aquest és un país en què anem curts de son, dormim un promig de 40 minuts menys que la resta dels europeus. De vegades vas a dormir amb un problema i t’alces trobant la solució. Es allò de “Consúltalo con la almohada”. A partir dels 60, amb 6 hores i una o dues petites siestes o becaines de 20 minuts n’hi ha prou. (La d’abans de dinar se’n diu la migdiada del canonge… i amb set minuts ja resulta reparador). Atès que els nens contínuament estant aprenent, per això necessiten entre 10 i 12 hores.» “Quan al llarg de la nit t’has d’alçar repetidament per problemes de pròstata o per intervencions quirúrgiques, arribes al son REM?” «Sí, perquè  ja hem dit que a la nit fem uns quants cicles de son. Dormir es com baixar els graons d’una escala. Bàsicament son superficial, son profund i REM. Tot plegat, com deia abans el cicle complert dura entre 1,5 i 2 hores i es va repetint al llarg de la nit.» “Per què de vegades no tens ganes ni de sortir al cinema a la nit?” «Avui dia els darrers avenços que hem fet, ens va portar a fer recerca i a estudiar els ritmes circadians, que són uns ritmes biològics de 24 hores. Es troben ritmes circadians tant de plantes (incloent-hi fongs i cianobacteris) com en animals. El cos humà té molts cicles (respirar, dormir, bategar del cor, el cicle menstrual, etc…). Per cert, si comptem el temps que ens passem dormint, per exemple en una persona de 90 anys totalitzariem uns 30 anys i per tant el son ens manté desperts 60 anys. De vegades, ens ve somnolència, aguantem un xic i, si passa el moment clau, ja ens costa conciliar el son. Resulta que la temperatura del cervell canvia i atès que s’estén a la pell, és aquí on la podem mesurar. Els canvis són d’aproximadament mig grau. Al matí entre les 7 i les 8h baixa, cap a la l’hora sexta (aproximadament entre les 15 i les 16h de la tarda) torna a pujar…només un pic. I, després, torna a baixar, fins la nit entre les 22 i les 23h.» La becaina d’entre 5 i 10 minuts és reparadora total i coincideix amb aquest pic. Cal potenciar la becaina!!! I algú fa un incís, la “siesta” és un invent dels llatins o no?. De cap manera. Els asiris ja la feian. La “siesta”, nom que prové d’aquesta hora sexta (que pels romans, es trobava entre les 14 i les 16h. —que és quan va morir Jesús, hi afegí un gironí—), ens explica el Dr.  que és un requeriment absolutament fisiólògic. Es dona aproximadament després d’unes 6 o 7 hores des que ens despertem pel matí. Quan estava als EEUU treballant i fent recerca al respecte, varen aconsellar als directius d’una fàbrica de Toyota suggerir els empleats que la fessin. A partir de llavors per les tardes es va aconseguir un increment del 15% en la producció dels vehicles. Hem vist una curva de temperatura al llarg de les 24 hores, que a cops i en funció dels hàbits de cadascú és deplaça. La cronobiologia, que és la biologia del temps dels essers humans i d’altres, ho estudia. Particularment el del son, el de la vigília i el de la temperatura. I una curiositat, tots aquells que desplacen el cicle, acostumen tenint fred de peus. Al fil dels ritmes circadians, algú altre pregunta, “i això té a veure amb les ereccions matinals?” Un altre li respon: La trempera matinera no es trempera vertadera; és trempera pixanera. Dons, no. Res a veure-hi. «A la fase REM hi ha vasodilatació, les venes s’obren i es dóna la tumescència peneana. També el clítoris de les dones, però no es nota…»  Un dels metges presents, comenta que es pot aprende a relaxar-se per dormir i esmenta el métode Schultz, de Johannes Henrich Schultz i el seu llibre Técnicas de relajación. El entrenamiento autógeno sobre l’autohipnosi, una mena de autopsicoteràpia contra l’insomni, al qual el doctor dóna molta importància. Tots necessitem tècniques per desconnectar. Hi ha qui fa ioga i qui mira Tele-5. Són autocontrols diferents. I el bo és estar tranquils… Si et lleves com un globus desinflat, és que l’escorça cerebral et posa alerta. Potser no has reposat prou.

Arriba el segon plat, Melós de vedella amb ceps. Però les preguntes no s’exhaureixen. “Afectarà la investigació l’actual crisi econòmica?” «Molt. Aquí i als EUA hem perdut 5 anys d’investigació en una línia que anava descobrint moltes coses darrerament. Com a mínim afectarà els propers deu anys perquè ja no es fan assajos clínics… D’aquí a deu anys encara es receptarà l’Orfidal.» “De vegades tenim son i no hi ha manera de dormir…” «Ja hem parlat de la temperatura. Ara caldria fer-ho del nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. És un parell de diferents grups de cèl·lules, molt petit i el tenim a la part superior del cervell, entre els dos hemisferis. És una mena de rellotge biològic central, el principal, que ens diu que hem de dormir de nit i estar en vigília de dia, o altres temes com ara controlar la temperatura i la tensió arterial. Aquest rellotge, que està programat per alguns gens, tanmateix, té rellotges perifèrics: pulmons, fetge, pàncrees… I es dóna corda automàticament segons les influències internes de tots aquests perifèrics i segons les externes. Per exemple. Hi ha llum? Doncs, deixo de fabricar melatonina. És fosc? En torno a fabricar.  La melatonina resincronitza el cicle circadià. Els neonats, immadurs com són, tenen el rellotge net i fins els sis mesos no maduren el cicle circadià. Com els fetus, que ja dormen des dels 6 mesos. Dormen a trossets, sigui de nit o de dia i al marge de l’activitat de la mare que el du a la panxa. El 30 % de nens que a partir dels sis mesos no dormen prou bé, són per males habituds: per això vam fer el llibre Dorm, nen que ha ajudat a dormir a tants i tants nens, establint algunes rutines, ha estat traduït a 22 idiomes i ha venut tres milions d’exemplars arreu del món. Els adults, no.  Resincronitzem el rellotge, llevat dels adolescents, als quals, als 12-13 anys se’ls retarda el rellotge de la fase del son i fan cicles de 26h. Aleshores és un bandarra que a les nits s’està a l’ordinador i l’endemà gandul, no s’alça amb tota la problemàtica social i escolar complementària. D’aquests n’hi ha que si estudien de nit, saben cercar feina en torns nocturns, acaben essent boníssims professionals…Es pot resoldre. De fet recordo algun cas, on l’adolescent m’ho va agraïr molt. Es va resoldre amb només dos dies de vigília i tot seguit uns dies anant a dormir a les 23h. amb una mica de melatonina i despertant-se 7 h. després amb activitat física i molta llum. Tampoc la gent gran de més de 70 anys, resincronitzen sempre prou bé aquest rellotge. A aquests el rellotge se’ls avança i fan cicles de 23 hores. A l’entorn de les 19h. ja es comencen a preparar i ben aviat se’n van a dormir. Al cap de les 6-7h. de son, com correspon, més o menys cap a les 4h. del matí, es desperten i llavors és quan venen a la consulta a demanar ajuda per dormir, dons a des de les 4h. de la matinada no hi ha forma de tornar-se a dormir . Què hi podem fer? Doncs a partir de les 18-19 h. que tinguin activitat i molta llum.»

Arriben les postres: macedònia de mango i pinya amb crema de vainilla i palet de xocolata. “L’orgasme és un bon relaxant?” «Els homes i les dones funcionem de manera diferent; per a nosaltres, els homes, sí, en arribar-hi ens adormim deseguida però, les dones, atès que el seu clímax és llarg i mentre dura poden aconseguir-hi més d’un orgasme, fàcilment deixem la companya amb més ganes… El matí o en d’altres moments, com els de la “siesta”, no ens adormim… Ergo, millor no fer-ho a les nits i menys si estem cansats.»

A l’hora del cafè el doctor demana una treva per anar a fer una trucadeta… —vaja, es tractava d’una cigarreta, que la necessitat apreta— a fora. Alguns l’acompanyen. En tornar parlarem de la seva segona faceta, la de cantaire del grup Falsterbo Marí, el que va popularitzar (l’adaptacio de la lletra es de Ramon Casajoana) aquella famosa cançó de “Puf, era un drac màgic…”

«—És la meva veritable faceta. La de metge és una tapadora…—riu.»

En efecte, en tornar ens explica que quan era membre de l’Agrupament Escolta Santa Agnès, havia après tres acords de guitarra i cantava Raimon i folk en un grup musical. Els pares, treballadors humils, volien que aprengués anglès i atès que un oncle capellà havia anat a parar a Califòrnia, li van demanar que busqués una família amb algun noi per fer un intercanvi: ell allà i el fill dels americans aquí, a casa seva a un petit pis del barri de Sarrià.  La família americana era de Carlsbad, entre Sant Diego i los Àngeles. Ell, guitarra i maleteta, amb un paper amb el nom del poble i el de la família es va embarcar en un avió a BCN via Lisboa cap a Los Àngeles-Sant Diego. Era l’any 1966 i tenia 17 anys.  Res de mòbils, ni internet i amb unes trucades internacionals caríssimes. A Los Àngeles, només aterrar ja va patir. No entenia res. El passatge el varen aplegar a una sala, hi havia hagut problemes de retards i perduts els diferents enllaços previstos. Li deien per altaveus Mr. Staivail i no sabia que l’avisaven a ell. Al final, ja no hi quedava ningú més i si no hagués estat per una hostessa, perdia el seu avió. Arribà a l’aeroport de Sant Diego a les 3 de la matinada. No hi havia ningú a rebre’l. Tampoc no havia pogut avisar. I, per postres, la maleta no va aparèixer a la cinta de repartiment. Matinada a l’aeroport. No entenia res. Un negre escombrava cantant “Oh my River…” Era blues veritable! S’hi va anar apropant amb la guitarra… El negre parlava castellà. Li va ensenyar el paper amb el nom del poble i la família. El bon home va buscar en un llistí de milers de pàgines, va trucar i la família, els Merkle, es van presentar a buscar-lo.

Es va trobar amb una família de classe mitjana, amb cotxe llarg i descapotable i una TV de 42 canals. Aquí no havia vist mai TV.  Al cap de 3 mesos ho entenia tot. Al cap de 6 parlava anglès perfectament. Immersió total. A la High School se la va passar pipa. Era obès però àgil. Hi havia una hora de gimnàstica diària obligatòria i havies de practicar un esport. Va triar tennis. Volia ser Santana, com molts d’altres quant aquest va guanyar a Winbledon, precisament a Dennis Ralston, que era californià i guanyador en dobles de 5 gran slams els anys precedents —el mateix any a Roland Garros i 3 anteriors als US Open i el primer a Winbledon l’any 60—. Va arribar a ser el núm 1. Això volia dir jaqueta verda i lideratge. Les noietes se’l disputaven. Era l’Eddie: estranger, esportista bon estudiant i tocava la guitarra. Va fer part de la banda de l’escola. A les tardes, va aprendre a fer surf. Els divendres, després del partit  tòpic de futbol americà (ell només tirava penalties, perquè no volia rebre cops, dons no era tant corpulent com calia i a més sabia jugar al futbol d’aquí) feien ball. S’enamorà d’una cheer-leader que es  deia Kathy. Intercanviaven amb bandes de grups locals.  Un dia els va dur a un college de Berkeley. Van assistir a un concert d’un tipus que cantava fatal. Era Bob Dylan. Després, Joan Baez. Eren els temps dels hyppies i de la LSD i ho estava vivint al bell mig i com el fet més normal i natural del món. Va conèixer els Big Boys, Birds, The Mamas and the Papas, Peter, Paul and Mary. Era el rei del mambo. No pensava tornar. Quan va anar a renovar la Green Card, el permís d’estudiant, després d’un any i mig, es trobà amb una pregunta terrible: “Ha fet la mili?” “I’m spanish! “Non Problem…” El posaren a la llista dels que anaven al Vietnam, amb els negres i d’altres “pringats” hispans. Tornà.

Durant mesos es van escriure una carta diària amb la Kathy. Va passar una depressió de cavall. El van treure del seu entotsolament fent-lo jugar un torneig de tennis a Castelldefels. Va guanyar. Després va conèixer la Montse, la seva actual companya.  I amb Joan Boix van començar a traduir cançons folk  i a cantar-les. Grup Folk, Falsterbo 3… i ara. Per què la seva dedicació al món del son? Volia fer neurologia pediatrica… Va treballar amb l’alcalde Trias a la Vall d’Hebron, amb qui té una gran amistat i que li va ajudar i ensenyar moltíssim. Després fou adjunt al Servei de Neuropediatria a l’Hopital de Sant Joan de Déu. La burocràcia no era cosa seva. Tornà als EUA amb l’escàndol dels companys. Al retorn, el Dr. Josep Maria Dexeus li va dir: “El prenc a prova. Si d’aquí un any la secció del son va bé, endavant. Si no, no”. Va anar bé. “Puf era un drac màgic”. I més enllà de la seva amistat, li està molt agraït.

P1040050De tant interès i concentració amb tot el que ens deia, havíem oblidat les fotos, així que varem aprofitar per lliurar-li una litografia, amb un grup tocant i gent ballant que semblava prou adient, del conegut pintor barceloní Aguilar Moré. En sortir varem fer la foto de grup, tot i que en haver depassat llargament la mitja nit, alguns dels gironins ja havien marxat.

 

Biografia (web pròpia i Viquipèdia)

Nascut a Barcelona el 1948, es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona. Té l’especialitat de Neurofisiología Clínica i  Pediatria i és Especialista Europeu en Medecina del Son. Des de fa 27 anys es el Director de la Clínica del Son Estivill, de l’Institut Quiron-Dexeus de Barcelona i de l’Hospital General de Catalunya. A l’any  1989 inicia l’etapa més decisiva de la seva carrera professional, formant la Unitat d’Alteracions del Son a l’Institut Dexeus de Barcelona. La Unitat esdevé capdavantera en el tractament de les malalties del son i és reconeguda per les seves aportacions científiques i divulgatives sobre aquesta matèria. És autor de nombroses publicacions, més de dues-centes en revistes científiques, així com llibres per al gran públic, on destaquen entre ells “Duérmete niño”, amb més de tres milions d’exemplars venuts en vint-i-dos idiomes, i que ha ajudat milers de nens a dormir bé. Les normes que recomana en el llibre es basen en la Cronobiologia i en aportacions pedagògiques conductuals. Son les mateixes normes que recomana la Associació Americana del Son i l’Acadèmia Americana de Pediatria.

Va ser membre de l’escoltisme a l’Agrupament Escolta Santa Agnès del barri de Sant Gervasi. Als 18 anys va fer una estada a Califòrnia, Estats Units, amb una beca d’estudis durant el període del gener de 1966 al juliol de 1967. Allà coneix la música Folk en profunditat, assistint a concerts de Bob Dylan, Peter, Paul and Mary, Beach Boys, The Mamas and the Papas, Birds i Joan Baez. Queda fortament marcat pel moment cultural que li toca viure (naixement del moviment hippie, guerra del Vietnam, música) i al tornar a Barcelona es reuneix amb el seu amic Joan Boix per traduir cançons Folk i començar a cantar-les amb el Grup de Folk. Amb Amadeu Bernadet fan el grup Falsterbo 3, que tindrà una llarga carrera amb intermitències i canvis de components fins el 1987. L’any 1999 retornaran a l’activitat amb el grup Falsterbo Marí que perdura fins avui amb l’Eduard Estivill, la Montse Domènech, i l’ Isidor Marí com a membres.

23 Octubre 2013 at 19:40 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el Dr.Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges de Barcelona, dimarts 12 de juny de 2012

No eren les nou del vespre i el Dr. Vilardell ja havia arribat. Alguns dels gironins havien mostrat molt d’interès en assistir a aquest sopar-tertúlia, però per compromisos anteriors arribarien amb algun retard, així que excepcionalment els que ja havíem arribat varem demorar el començament del sopar tot xerrant informalment a peu dret. Confiem que el Dr. ja ens hagi excusat pel retard.
Aquest cop però no estàvem al saló privat habitual dons s’havia quedat sense aire condicionat, així que ens varen habilitar el saló Corfú, molt còmode i molt ampli i que també va agradar a tothom. Un cop asseguts, l’Arcadi va completar la presentació escrita, que tothom tenia a taula  i que s’inclou al final d’aquest resum. Va fer algunes reflexions sobre la seva relació personal, tot subratllant que ja eren 41, els anys d’exercici com a metge i sempre en l’àmbit  públic. El va animar a incorporar-se a l’àmbit privat, on ens va confessar que tenia notícia des de ja fa alguns anys, d’algunes de les moltes i atraients propostes que el Dr. havia rebut del món de la medicina privada i que aquest sempre havia rebutjat. És un metge de cap a peus, va resumir. Amb ell, havia descobert  què era això de la medicina interna, quant el Dr. Vilardell va ser nomenat cap del servei a la Vall d’Hebrón, ja fa 24 anys. I ens començaren a servir l’aperitiu. Caramel cruixent de petxina de pelegrí, cornet de sobrassada i mel i Involtini de salmó i formatge fresc. Una delícia que el Dr., engrescat en les seves primeres paraules, tot un plantejament magistral, ni tant sols va tenir temps de gaudir. Probablement el seu ben plantejat, estructurat i clar discurs, tant entenedor en qüestions tant complexes per als que som aliens al món de la salut, s’entén pel seu perfil de professor universitari, amb càtedra a la UAB ja des de les olimpíades de Barcelona.

El Dr. Vilardell ens va confessar que desitjaria poder seguir sempre fent de metge, fins que es mori. És el que sempre ha ambicionat. El seu pare, tota la vida va fer de metge rural a Borredà, on vivia i havia nascut. D’ell en va aprendre valors importants com la humilitat, el respecte a les persones, l’amor a la família, la dedicació al treball i l’estimació al malalt. Era un metge amb un gran ull clínic, en aquelles èpoques en què la medicina es basava fonamentalment en la història clínica i l’exploració.
Gràcies a ell, ens digué, jo avui soc metge. No fa gaire, ha escrit un llibre titulat “Ser metge. L’art i l’ofici de curar” publicat el maig de 2009 per Plataforma Editorial i que és pot trobar fàcilment arreu. Al text hi reconeix, malgrat tots els problemes als que s’enfronta el sector de la salut, que encara gaudeix quan visita els malalts. Encara té tota la il·lusió, la esperança i la confiança necessaris en el futur, que a més li agradaria poder transmetre als joves que es plantegin endinsar-se en la ciència i l’art de guarir les persones.  I ens començaren a servir el primer plat, una amanida de fabetes amb gambes, pernil i menta, molt fresca i saborosa ben acompanyat d’un bon vi negre, Valdubón Crianza de la DO de la Ribera del Duero.

Enguany al col·legi professional de metges de Barcelona, encara hi ha força dificultats doncs les lluites existents n’entorpeixen el camí. El Dr. Vilardell creu que tenim uns sistemes sanitaris públic i privats d’excel·lència, els quals no s’haurien de barrejar sinó complementar. Naturalment calen fer canvis estructurals, però això no significa que es vulgui privatitzar. Però malgrat la seva lluita explicant-ho arreu, enfront qualsevol canvi estructural sempre es diu que es vol privatitzar. Volem mantenir també un sistema privat de qualitat. Cal individualitzar les solucions, ja que les mateixes a un lloc funcionen però a un altre no. El model de l’Hospital Clínic, per exemple. Perquè no en d’altres hospitals no hi fem salut pública també amb gent privada?. Del sistema de salut públic, diuen que no és eficient. Parlar d’eficiència és parlar de models de gestió. Per exemple, els models de gestió de les entitats de bases associativa (cooperatives) s’han pogut fer a Vic, a Terrassa,… però no es pot generalitzar. En aquests casos els professionals estan contents i el públic també. A la època del conseller Trias es va fer molt bé. Es varen crear els consorcis. Els consorcis tenen un Consell d’Administració públic. És el model català. Posteriorment en alguns d’ells ha aparegut el dèficit. Cal tenir molt present que el concepte de reduir pressupost en sanitat no és sempre possible. Canvis tecnològics, demogràfics de la població a atendre,… impedeixen la reducció pressupostària. A més, no sabem, per exemple, si en un parell de mesos és crearà una nova molècula o procediment que resoldrà un problema important i per tant tot això no es pot pressupostar. I això afortunadament és el que passa. Les millores són constants. De consorcis, el més gran és l’ICS (Institut Català de la Salut), amb 45 mil empleats de la salut. Es vol mantenir tot i que els hospitals si sumin, com el Clínic i a més s’automantinguin. El procés actual, on estem, és el de la descentralització amb l’objectiu d’aconseguir més eficiència. Permetria una contractació laboral sense ampliar la plantilla de funcionaris. Curiosament el PP hi està en contra. Voldria seguir el model andalús de l’INSALUD, dons vol evitar que es generin molts dèficits petits, difícils de resoldre i que caldrà suportar en altres instàncies. S’ha començat una prova pilot a Girona i a Lleida. Els sindicats hi estan en contra i els professionals no ho acaben de veure clar. La conselleria en tem el dèficit.
Penseu el difícil que és tot plegat. Per exemple el sou del cap de RRHH de l’ICS, d’uns 100 m€, fa molt difícil si no impossible aconseguir un professional adequat. És la meitat del que té el gerent del Sant Pau o del Clínic, o …. Si a Catalunya tinguéssim el que tenen els bascos, NO TINDRÍEM DÈFICIT!!! Això vol dir QUE ES GESTIONA BÉ! I com podem resoldre-ho tot plegat? Doncs amb taxes com les fetes fins ara. I el co-pagament? No es poden fer globus sonda. Si es diu que pagaran a partir d’uns ingressos anuals de 100 m€, hi caldria afegir els topalls!
L’Enric Grabulosa, pregunta pel cost de la sanitat per persona. Per tal de contextualitza-ho, el Dr. Vilardell ens va explicar que a Catalunya és de 1.100,00 €/any, al País Basc és de 1.400,00€/any i a Extremadura de 1.700,00€/any. Què ha passat a Catalunya que ara hi ha una crispació en la qüestió de salut?, es preguntà. Tenim una població molt medicalitzada, heretada del franquisme. A casa seva, tothom té una farmaciola plena de medicines. Es clar sempre han estat gratuïtes per la població. Hi ha una medicalització de la societat!. Deriva de pensar que qualsevol problema que es tingui, ens ho han de resoldre. Un a persona de 95 anys, si sap que hi ha una medicina que li permeti allargar 3 dies més, dons la vol, demana que li donin. El mateix per un transplantament. A tot això hi contribueixen els mitjans de comunicació i els propis professionals. En definitiva s’ha baratitzat!. Per aquesta raó, anem més al metge nosaltres que la població dels països veïns.  A més, hi ha el problema que la formació continuada dels metges la sostenen des de la indústria. I que quedi clar, la indústria o les molècules, no en tenen la culpa. El cost estricte del medicament a Espanya és el 20% del total final. De fet aquest total té 3 parts. El cost del que la fa, el del que la ven i la distribució. Les retallades han afectat a les dues primeres. Del punt de vista global s’entén que la salut és on s’han fet més retallades ja que representa el 30% de pressupost de Catalunya. De totes formes, em podríeu preguntar quines haurien estat les retallades que hagués fet jo? Dons bé, hagués reduït en un 15% dels salaris públics i incidiria en la eficiència. És imprescindible explicar-ho tot molt bé al ciutadà, les taxes i tot plegat. Cal fer com els anglesos, un grup d’experts suggereixen els medicaments adients per a cada malaltia. En el vessant formatiu, ara mateix tenim un problema, en haver-hi un gran percentatge d’estudiants de medicina que són estrangers i que més endavant acaben marxant. Aquest any, per exemple, del col·legi ens han marxat 300 metges d’origen sud-americà. Hi ha altres problemes a resoldre, per exemple fa uns dies vaig rebre una petició al col·legi en relació a una persona de la CCAA de les Canàries que es volia operar a Barcelona. Varem demanar si ho pagaria la seva CCAA. Ens varen dir que no. Dons no se’l pot operar aquí, va ser la resposta. I tot sense veure el malalt. Si el metge veu el malalt, no es pot negar a atendre’l, no ha de fer. I arribà el segon plat, un Mar i muntanya d’ibèric i petxines de pelegrí, força sorprenent i saborós.

Fa uns dies, el Dr. Vilardell ens va comentar, vaig ser honorat a participar com a jurat del premis Jaume I a València. La primera agradable sorpresa va ser conèixer que compartiria tribunal, amb 41 premis Nobel!
L’atenció que varem rebre va ser extraordinària. Un magnífic hotel de luxe, els dies que convingués i amb acompanyants. I l’import del guanyador un premi de 100 m. €, molt important com es pot veure. Tot un dispendi i més, avui dia, en la situació que tots coneixem….Però no tot va ser això, el que em va cridar l’atenció i que té interès al que estem comentant va ser la pregunta recurrent que molts dels premis Nobel, feien reiteradament a tots als candidats: vostè què ha fet o investigat diferent? quina és la seva aportació personal que pensa ha fet i la que pensa fer en el futur?. Cap dels candidats va poder respondre afirmativament. I n’hi havia amb titulacions magnífiques. D’aquelles que ja comencen a ser un patró, tot i que probablement sense suc o amb poc suc propi. Estudis diversos a les millors universitats, amb màsters internacionals, fins i tot a Harvard, amb un gran nombre de publicacions etc.. Tot molt il·lustratiu, no?.
I per part dels gironins assistents, es va fer un nou intent per tal que el Dr. pogués menjar una mica més. És tanta la passió que manifesta i tants els arguments i coneixement aprofundit que té de la Salut al nostre país, que ràpidament torna a recuperar la paraula. En Xavier Ferrer es preguntava, com pot un conseller de sanitat acceptar ara, una reducció pressupostària del 10%?. Les reduccions les decideix la Conselleria d’Economia que no coneix la problemàtica de la de Salut i on, com dèiem abans, la conjuntura sanitària comporta que els costos són  sempre creixents. El Conseller de Salut, acaba sent un apèndix del d’Economia. El Conseller actual, va arribar com a nou Conseller amb un gran coneixement del sector i amb moltíssima il·lusió i energia i en ser pressionat, per la situació trobada i probablement sense poder-se’n adonar, ho acceptà. Sabem d’una altre resposta a una situació semblant, el Conseller Trias va respondre amb una llista d’hospitals per tal que li diguessin quin d’ells havia de tancar, per aconseguir la reducció demanada. Cal tenir molt clar que aquesta conselleria és VOCACIONAL!!! I en Francesc X. Ventura es preguntava si parlàvem de persones o de diners. Creu que de diners i ara fa una pregunta de persones. Molts metges treballen a la sanitat pública, a la mutual i a la privada. Es per que estan mal pagats? La resposta és taxativa, SI I MOLT MALAMENT! Els metges a Catalunya que fan privada i que també estan a la pública, n’hi ha uns 8 mil d’un total de 40 mil, de mitjana a la pública no arriben als 2 m.€ al mes. Així per exemple un metge a la pública amb un horari de 8 a 17h ingressa 2.600,00 €/mes. I ho fan bàsicament per dos motius: un l’econòmic, però no és l’únic ni el més important. Cal pensar que el salari adequat per a cobrir les seves necessitats haurien de ser a l’entorn dels 6 mil €. L’altre raó és l’autoestima. Penseu, per exemple, en la situació de l’entorn de l’estudiant, en el cas d’un estudiant de notes magnífiques (entre 9 i 10), des de primària, ESO, batxillerat i després la llicenciatura. Fins i tot quant fa el MIR. Tothom ja l’ha programat. És un número u i ha de seguir-ho sent. La sorpresa els arriba quan han acabat i comencen en algun lloc de treball  a l’hospital. Apareixen tot un conjunt de factors nous que desconeix i en els que no necessàriament ha de ser també excel·lent. I aquí cal apel·lar a la importància d’aquests factors per fer de metge. Empatia amb els malalts i amb els altres professionals, adaptació a la estructura i posteriorment les grans dificultats de progressar-hi. Alguns metges així arriben a un lloc, on segueixen 20 ó fins i tot 40 anys després. En molts casos hi ha poques o nul·les possibilitats de promoció. En aquesta situació més enllà dels diners, el professional necessita el contacte amb el malalt i molts ho aconsegueixen a la privada. Penseu que l’efecte placebo del metge és del tot cert, més enllà de com sigui cadascun i això té un retorn gratificant. L’efecte placebo, en el que per altre banda tots més o menys hi creiem, com quan acceptem que en alguna ocasió hem anat a veure, per les comarques gironines, els dits “curanders”, com eren  en Caseca o en Canova, no?. I la Maria Teresa Puig, col·lega que treballa com a metge adjunt al Servei d’Epidemiologia Clínica i Salut Pública a l’Hospital de Sant Pau, mentre comentava el que estava passant, es preguntava quins serien els millors mecanismes institucionals a Catalunya per vetllar per la qualitat i equitat de l’assistència hospitalària tenint en compte les diferents mesures de contenció de la despesa  que s’apliquen en els diferents hospitals de forma no homogènia. El Dr. Vilardell va fer referència a la complexa situació de Sant Pau; i per altra banda, respecte a la pregunta, va mencionar que un bon model a seguir seria el model  NICE anglès i també va destacar el paper que ha de tenir l’Agència d’Avaluació de Tecnologia Mèdica en aquest tema. L’Enric Grabulosa, afegí que la seva dona, com professional de la infermeria, afirmava categòricament que el Sant Pau funciona tot com un rellotge. El Dr. Vilardell respongué categòric: ÉS UN MIRACLE!!! I afegí, el de la Vall d’Hebrón igual, és una roda QUE FUNCIONA!. Només hi ha un mínim de persones que no compleixen. És un miracle, per que hi ha molts bons professionals!!.

I arribaren les postres. Una bomba de xocolata i fruita de la passió. El Dr. Vilardell però, i no sabem si per tal de seguir millor la dieta mediterrània que tant recomana, va demanar només fruita. Vaig pensar que potser hauríem de revisar les minutes dels sopars-tertúlia de Girona amb una òptica més cardio-saludable. De fet, al respecte, es recomanable llegir el discurs de l’octubre de 2006, que el Dr. Vilardell va llegir en motiu del seu ingrés com acadèmic a la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya, titulat “Envelliment i Salut. De l’envelliment vascular fisiològic a la malaltia vascular de l’envelliment”. El  podem llegir al pdf publicat a la web de la Acadèmia a http://www.ramc.cat/composicio/vilardell.pdf. Tot i el rigor tècnic i a banda dels necessaris tecnicismes que inclou, penso que es poden deduir tot una sèrie de recomanacions del tot interessants. Potser podria donar prou tema per a una nova tertúlia amb ell, en aquest cas però per a resoldre’n els dubtes que si es vol aprofundir, inevitablement ens surten als profans de la medicina. En Quim Roca també va intervenir comentant el vessant formatiu de la indústria, que ell coneix bé, en participar professionalment en la organització d’alguns dels congressos que promou la indústria Farmacéutica arreu. Probablement aquest no hauria de ser el sistema, però la realitat és que si apareix una nova molècula, quan es pretén explicar-la només organitzant una reunió o seminari, no hi acudeix ningú. El Dr. Vilardell afegí que avui dia qualsevol metge té tota la informació al seu abast, així qualsevol nova molècula surt publicada a New England, Lancet i altres que, tot metge sempre té a ma. No caldria dons fer cap event  especial.
I després d’algunes explicacions més, un cop degustats els cafès, infusions i alguna copeta varem donar la magnífica vetllada i tertúlia per acabada.

Biografia (Viquipèdia):

Miquel Vilardell i Tarrés (Borredà, Berguedà, 20 de juliol de 1946) és un metge català. El 1969 es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona, on es doctorà el 1979. El 1988 fou nomenat cap del Servei de Medicina Interna (reumatologia i geriatria) a l’Hospital Universitari Vall d’Hebrón i el 1992 catedràtic de medicina interna de la Universitat Autònoma de Barcelona. De 1991 a 1997 fou vicedegà i de 1997 a 2001 degà de la Facultat de Medicina de la UAB.

Des de 2000 és honorary fellow de l’Acadèmia Americana de Medicina i és membre del Consell Català d’Especialitats Mèdiques. El 2004 ha estat vicepresident de la Comissió Nacional d’Avaluació del Medicament i president de la Societat Catalana de Medicina Interna (1992-1998) i de la Societat Espanyola de Medicina Interna (2003-2003). Des de 1985 també és membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i des del 2000 és editor de la revista Medicina Clínica.

El 1978 va rebre el Premi Pere Farreras i Valentí atorgat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1996 va rebre la Medalla Narcís Monturiol del mèrit científic de la Generalitat de Catalunya per la contribució a l’organització i difusió de la immunologia clínica i de la geriatria i les aportacions a la recerca en el camp de les malalties sistèmiques i autoinmunes. En aquest camp ha participat en el programa assistencial Programa Vida als Anys i en la creació de l’associació Ventijol per a ajudar a famílies d’alcohòlics i drogoaddictes de Nou Barris i Sant Andreu del Palomar.

El 2010 fou nomenat president del Col·legi de Metges de Barcelona, del que ja n’era assessor des del 1997. També fou nomenat president del Consell Assessor del Govern de la Generalitat en matèria sanitària per tal d’informar sobre el control de la despesa sanitària, per a la qual ha elaborat l’anomenat Informe Vilardell. L’abril de 2011 es va oposar públicament als retalls en despesa sanitària aprovats pel govern català.

30 Mai 2012 at 14:12 1 comentari

Newer Posts


Estadístiques del Blog

  • 22.941 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Mai 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers