Posts filed under ‘Periodistes’

Nou llibre d’art del gironí del grup Lluís Busquets: “XIRINACS El profetisme radical i no violent”

Es tracta de la biografia definitiva de Xirinacs que ha escrit, el que és el seu màxim expert. S’adjunten dues litografies originals de Gemma Molera i Jordi Junyent.

Amb motiu dels deu anys de la seva mort, l’agost de 2007, any del seu oferiment a Sant Amanç (2007-2017), han volgut promoure a través d’una edició singular la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Amb aquest fi s’ha comptat amb la realització d’obra original i gràfica de Gemma Molera i de Jordi Junyent que acompanyarà aquesta edició en les seves diverses modalitats previstes.

Balasch Editor després d’Amic i Amat ens ofereix aquest nou llibre d’art de Lluís Busquets, podeu aprofundir-hi a l’opuscle adjunt:

Opuscle del llibre d’art Xirinacs de Ll_Busquets

Presentació a Barcelona  dimarts 18 d’abril a la Plaça Sant Jaume a les 18:00h de la tarda.

 

Hi intervindrà el Sr. David Fernàndez, exdiputat per la CUP al Parlament de Catalunya, l’Il·lm. Sr. Jaume Asens tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i la Molt Hble. Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

 

Presentació a Olot dissabte 1 d’abril a Can Trinxeria a 2/4 de 8 del vespre.

27 Març 2017 at 21:43 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Martí Anglada, delegat de la Generalitat de Catalunya per França i Suïssa a París, dilluns 11 d’abril de 2016

Som molts, avui: una vintena. Ens han de parar taula en un menjador més gran de l’habitual. El Sr. Martí Anglada i Birulés  s’hostatja a l’Hotel Alimara. És, doncs, puntualíssim. Fetes algunes presentacions, anem al menjador, es dóna la benvinguda al Sr. Pere Gratacós, nou gironí que s’afegeix al grup i a més de fer una breu presentació del convidat, s’explica al nostre tertulià com solem procedir en la conversa. Poc després en Xavier, que s’ha retardat dons presidia una conferència al Consell Català del Moviment Europeu del professor Antón Costas, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona i president del Cercle d’Economia, en completa la presentació. En subratlla tres vessants. Com el va conèixer a Istanbul. «En veure’l, m’hi vaig presentar. Quanta feina hi faríem allà ara, veritat», afegeix. De com li va quedat gravat a la memòria una reflexió seva que li va escoltar «…i calia decidir entre rus i polonès. Resposta: polonès per que hi fa més bon temps». I finalment el magnífic darrer llibre que ha publicat “La Via Alemanya”, «us el recomano especialment”. L’home sorprèn tothom quan diu que té quatre temes preparats perquè triem. I els enumera:  1. Escenaris  espanyol i català a quinze mesos vista; 2. Com pot afectar el Brexit (Bristish Exit) al procés català; 3. Radiografia de l’actual govern català; i, 4. El futur de CDC.

Se li contesta que hauríem de mirar de parlar una mica de tots, per tal que pogués menjar. Ell proposa encetar el primer, callar i menjar tot deixant fer preguntes i, tot seguit, encetar els altres temes de la mateixa forma, encara que té por de no tenir temps de fer-los tots.

Quan es posa a parlar serveixen les begudes, aigües i vins, blanc i negre, d’Heus* D.O. Empordà. Comença pel primer tema.

MartíAnglada01+«Si no hi ha cap catàstrofe o cap sorpresa d’últim moment, per exemple escàndols econòmics a banda dels papers de Panamà, preu del petroli, estabilitat de la moneda, que algú es mori…, hi ha dos escenaris. Escenari A):Una majoria PP-PSOE, i si volen C’s. Escenari B): PSOE-Podemos i perifèries. Pesa més la primera, però no es pot descartar la segona. I, si hi ha noves eleccions, la cosa tampoc no canviarà gaire, llevat que Podemos  fes el ‘surpasso’ del PSOE, vist que ara sols els separen 300.000 vots. En relació a Catalunya, el primer escenari, l’A), portarà a un xoc, al meu entendre, econòmic. Ja no tindrà tant paper el TC malgrat temptejaran de fer maniobres judicials que ompliran els mitjans contínuament. Tot i que cal considerar que l’abundància hi traurà importància. Montoro, i n’és l’aperitiu, voldrà, tot i que no podrà, encolomar a les autonomies els 10.000M€ més de retallades que demana Europa perquè fins i tot l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), que fa un control del pressupost, en la seva compareixença davant la comissió d’Hisenda al Congrés li han parat els peus quan va dir que el dèficit era culpa de les autonomies, tot afirmant clarament que era del govern central. En aquesta qüestió el Constitucional hi pinta poc. És una qüestió que es fa molt popular, si les farmàcies no cobren, si no hi ha diners per la dependència… la gent entendrà les coses. Per tant l’enfrontament és clar. S’hauran acabat els equilibris que havia de fer el Sr. Mas-Collell. Brussel·les sap que Catalunya és la campiona de les retallades a Espanya; sap que amb el 16% de població hem retallat el 23%. I tenim prestigi de gent seriosa i obedient en el manteniment del dèficit. Tenim prestigi de ser l’avantguarda de complir les normes de Brussel·les. No ens justifiquen, però ens comprenen. Amb aquest escenari es podran fer moltes coses que de fet posaran a prova la solidaritat del poble català. Pot ser molt fort en relació a la desobediència al Tribunal Constitucional. Hi haurà per exemple la sentència del 9N, que amb tota probabilitat serà contrària. I moltes altres, però el xoc que és el que mobilitza el ciutadà, és l’econòmic. Les retallades. En el segon escenari, govern de PSOE-Podemos i perifèries, no hi haurà xoc sinó negociació encarada al referèndum —potser amb dues preguntes, a la canadenca—, al finançament i a la presència exterior de Catalunya, com per exemple a la UNESCO, que era als pactes del Majèstic i ens l’hem pintada a l’oli.

»Des del punt de vista de la independència, ambdós escenaris tenen unes conseqüències molt diferents. L’escenari A) és més sòlid. El B) no existeix. Només podríem anar a un grau molt superior d’autogovern. Potser fins i tot a l’exterior. Podríem arribar a semblar-nos al Quebec exteriorment i fiscal, però poca cosa més. Evidentment des d’Europa prefereixen la gran coalició perquè sempre estan per l’estabilitat. Potser quan s’adonin que Podem, no és la Coalició de l’Esquerra Radical grega més coneguda com a Síriza, sinó la substitució del PSOE, en canvien la visió. Europa veu el procés nacional català com un problema afegit. Però saben consultar el Centre d’Estudis d’Opinió. Després de tot el que ha plogut, els favorables i contraris a la independència estan en un empat tècnic: 45% i escreix i un 9% d’indecisos, és a dir dintre la normalitat i per tant és creïble. Després de tres anys igual, és una situació molt consolidada, que ho resisteix tot. Europa s’adona que el procés català és irreversible i no un simple “suflé”. Quan un electorat vota més del 40% un camí, el  problema per a Europa és majúscul. I quan més gran és un problema més ganes té Europa de solucionar-lo aviat. I fer-ho d’una manera pragmàtica. Durao Barroso, abans de passar-se al credo de Garcia Margallo, va declarar que els tractats no diuen res del procés català i que, per tant, caldrà asseure’s i tractar-ho amb calma, perquè la voluntat majoritària de la ciutadania passa per damunt de les lleis. Tampoc no s’expliquen que fa uns anys el PSOE fos partidari d’un referèndum “legal i acordat”. El secretari general de llavors, Alfredo Rubalcaba contemporitzava al respecte amb el secretari general del PSC Pere Navarro, que ho defensava a Catalunya. A més, així ho va declarar a RNE Pedro Sánchez en ser elegit fa dos anys substitut de Rubalcaba; però, a la tarda, ja va rectificar, dient que se l’havia malinterpretat. Això explica el tarannà de Pedro Sánchez. Algú amb prou força el va trucar per desdir-se’n. Des de llavors, va quedar molt tou políticament. El seu entorn doncs, pot ser pitjor que ell. Aquesta és la situació al PSOE i per tant no cal esperar res tret de catàstrofes no previsibles»

—Aquest era ambigu, però al seu entorn es deia que no es podia permetre cap referèndum als catalans perquè si ara el perdíem, i es perdia un segon, al final el tercer l’acabaríem guanyant, perquè enguany els nous naixements ja no són amb la senyera sinó amb l’estelada. És una qüestió de demografia. I, per tant, millor no començar-lo a fer mai.

«El Sr. Navarro, de fet, al Consell territorial del PSOE reunit el 2013 a de Granada, va perdre bous i esquelles. Ha estat el darrer consell important que incloïa el full de ruta territorial. Li tombaren les seves tres propostes: la consideració de Catalunya com a Nació; la descentralització de la Justícia; el respecte al principi d’ordinalitat en un estat federal. És el cas alemany, on el tribunal va dictar aquest principi d’ordinalitat del que es dedueix el 4%, que és el que surt sovint al respecte. És equivalent, però no és exacte. Ara som la 4a  autonomia a l’hora d’aportar i la 8a o 12a a l’hora de rebre. A Granada quedà clar que res de “dret a decidir”!»

—Ho varen tombar Extremadura, Castella la Mancha, Andalusia i Astúries (on per cert i per càpita queda en 7a posició, gràcies es clar a les subvencions bàsicament a la mineria).

«Per tant, per a Catalunya, l’escenari A), al meu entendre seria millor. El B) només representaria anar a una autonomia millorada. I passi el que passi, caldrà una gran solidaritat de la població de Catalunya convençuda.»

—No veig possible l’alternativa B), algú comenta.

«Jo també penso que és més possible la A), però vaja podria passar que en unes noves eleccions Podem passés al davant del PSOE en nombre de diputats i llavors… »

Fa estona que han passat l’aperitiu i es disposa a menjar una mica. (Taps de pernil ibèric, croquetes de cansalada fumada i formatge i tàrtar de salmó marinat amb mostassa).

En l’ínterim, els tertulians comencen a dir-hi la seva. «I si Rajoy i Sànchez fan un pas enrere?» «Però has analitzat qui són els seus segons de bord?»  «I un home per damunt de partits?» «Això és la tercera via i està enterrada fa temps.» «Podemos vol el referèndum perquè els catalans el perdem, no ho oblidéssim.»     «Desenganyem-nos: el primer referèndum que fem el perdrem…» «Encara ens poden escanyar deixant-nos un mes sense salaris o sense pensions o sense despeses necessàries», addueix la Mireia que és interventora general «A fora volen estabilitat i no xoc.» «Van calcular que si Catalunya s’escindís d’Espanya, Astúries perdria 400M€; Galícia, 100M€; Andalusia, 2500M €…» «L’entorn de Sánchez és pitjor que no ell…»

El nostre convidat deixa dir. Ara i adés posa cullerada per matisar una mica:

—Astúries, per càpita, és l’autonomia més subvencionada. Andalusia ho és en números absoluts. Però no és cert que les subvencions a Andalusia són per al PER, que podrien finançar amb el seu pressupost ordinari. La qüestió és que amb les subvencions aprofiten per fer accions per acontentar poblacions amb finalitats clarament electoralistes i òbviament no en volen prescindir. No debades Valls va dir que Europa, enllà del tema del Brexit, havia de plantar cara a quatre reptes: terrorisme, immigrats, euro i relació Catalunya-Espanya. I que França serà molt activa i que faria actuacions molt efectives en aquests punts. Però, mirin: de ser un problema hem esdevingut un repte…

MartíAnglada05+Passa, doncs, al segon tema, el del Brexit, amb una interrogació al damunt:

—No li ha permès massa coses, Europa a Gran Bretanya per quedar-se a la UE?

«Deixar de pagar subsidis als immigrats durant 7 anys (en volien 9) i si Gran Bretanya se sentia perjudicada, poder fer marxa enrere amb el vot favorable de 9 països (en volien 3).»

—I el que no es diu: seguir amb els negocis de la City i els paradisos fiscals al Canal de la Mànega.

«A França i en d’altres llocs no guanyes vots parlant d’Europa. Ara, amb els papers de Panamà que esquitxen Cameron, veurem què passarà. Les possibilitats del Brexit han augmentat, dons el seu líder va coix. L’aniran collant. Tenen un líder dèbil. Pot passar! Però analitzem d’on ve tot plegat. L’anònim va arribar al Süddeutsche Zeitung, un quotidià que  fa part del mastodont mediàtic alemany Süddeutscher Verlag, amb tentacles a Suïssa i l’Europa central. Els documents provenen de la firma panamenya Mossack Fonseca i diuen que hi han treballat molts periodistes de la ICIJ ( The International Consortium of Investigative Journalists), almenys una vintena de bons professionals però que algú finança. En podríem dir que és el consorci dels escàndols del planeta, exclosa la Xina. A diferència de wikileaks que es va publicar tot de cop, aquí només n’ha sortit una part dons algú ho administra seguint uns interessos molt concrets. I qui hi ha al darrera? Dons entre els primers finançadors hi ha l’Open Society Foundation de George Soros, conegut emprenedor financer, inversionista i activista polític amb gran interès per la filosofia molt influenciat per Karl Popper (professor seu a la London School od Economics). A més, Soros és el promotor de la ONG sembla ser finançada pels EUA que es diu NOM (Nou Ordre Mundial o New World Order), moviment revolucionari nomenat de color, és a dir de vellut suau que aconsegueixen canvis de règim polític sense intervenció militar. L’Open Society té seu a Barcelona des del 2013. Potser això expliqui l’esquitxada de Putin.»

Passen el primer plat, amanida de faves i llagostins a la menta. Algú exclama: «Ara ho entenc tot!».  Algú opina que s’han d’acabar els paradisos fiscals a la Unió Europea. El Sr. Anglada és de l’opinió  que amb sis anys s’ha avançat amb la unió bancària, però falta encara avançar més. l segueix:

«Si hi ha Brexit, s’obriran dos anys de negociacions però l’efecte polític, començarà l’endemà mateix. Així Escòcia voldrà tornar a negociar un referèndum d’independència. Pot prendre un any més. I llavors la UE defensarà Escòcia, a l’inrevés del que va fer al primer referèndum. Per a Catalunya pot esdevenir una oportunitat. El bloc diguem-ne carolingi ampliat (els fundadors amb la península ibèrica,… i Àustria) quedarà en estat de xoc. Els euroescèptics es multiplicaran, en declararan la defunció, i caldrà una nova redefinició d’Europa. Veurem com actuen els països escandinaus i els de l’Europa de l’Est. Però no serà la fi d’Europa entre d’altres raons per la moneda que compartim. Passat el xoc, Europa reaccionarà. Pot passar que a l’Europa de l’Est hi hagi moviments, fruït del resultats de nous referèndums per sortir a Hongria, Suècia, Polònia,… Seria el moment per aprofitar la oportunitat i enfortir Europa.—De Gaulle va dir que si Gran Bretanya entrava a la Unió Europea, s’acabaria el procés d’integració. Gran Bretanya pel que fa a la seva política, almenys des del segle XVII sempre ha anat en la direcció de dividir Europa, fet que darrerament es confirma amb la seva actitud contra l’euro i per haver frenat i vetat tot el que ha pogut…

MartíAnglada04+»De Gaulle, en acabar la segona gran guerra, quan es discutia què fer amb Franco, bàsicament per les aliances que havia forjat amb Hitler i Mussolini, va proposar, per interès propi i pensant que el règim cauria, que els exercits aliats envaïssin Catalunya i el País Basc per tal de crear dues Bélgiques, és a dir per crear dos estats amics que fessin de coixí, el català i el basc. Saben qui s’hi oposà? El Vaticà i EUA! Just els mateixos que van pactar amb Franco els acords l’any 1953. Està clar que llavors ja havien decidit no fer caure Franco. És obvi dons que França són els que més interès tenen en Catalunya.»

—França sempre ha volgut que Catalunya es despengés d’Espanya… Però, la llengua i la cultura catalana del sud els fa por de contagi.

«Això són falòrnies! Prop de Calais es parla flamenc i no passa res. França sempre ha tingut un cert sentit inconscient de pertinença carolíngia de les terres catalanes. Recordin la croada albigesa, Richelieu i Mazzarino. Napoléo annexionà Catalunya… En canvi recordin el paper de Churchill a Ialta. Reberen els polonesos, desplaçats a l’oest, i feia cara de compungit. Pitjor: hi anà a pronunciar una conferència sobre la unitat d’Europa.»

—I els EUA?

«S’ho miren de lluny estant, però els interessa, per sobre de tot, una Europa forta que faci de barrera a tot el que els prové de l’est, i Europa els queda al mig. Malgrat la mentalitat anglosaxona, EUA i Gran Bretanya, no sempre coincideixen. EUA voldrien per exemple una defensa única europea, que Londres va dinamitar. El mateix quan a l’euro, els EUA volien estabilitat monetària amb unitat i els britànics sempre el contrari. EUA voldria una Europa unida… Recordin allò de  Henry Kisinguer: “Vull un telèfon per saber amb qui he de parlar d’Europa!”.»

Passen el segon plat: Bacallà confit amb llentia beluga i oli de sobrassada. Una combinació del tot sorprenen i molt ben trobada. Deliciós. Un plat finíssim! Es fan més comentaris. «De fet a Catalunya interessa el Brexit. Seria una oportunitat.» Anem a parar a la relació França-Catalunya el 1640, quan la guerra dels Segadors, i al 1714, quan Anglaterra deixà penjada Catalunya…

IMG_4293+Algú li demana quina és la seva feina a l’Ambaixada de la rue Sant Ferdinand de París.

«Parlant amb propietat, la Delegació. Quina feina fem? Mirin, per esmentar-ne algunes d’aquests darrers temps: preparar una visita del president de la Generalitat a París, amb conferències a la Universitat, sopar amb prohoms, entrevistes als mitjans i a la TV, fer els possible perquè Catalunya tingui ressò amb visites de l’ex-president o  del  conseller Romeva… I d’altres, molt diferents, com desbloquejar l’aturada de tres camions de taronges espanyoles  que anaven a un Banc d’aliments de Marsella i tenien por que no entressin al mercat negre. Hem unit al mateix edifici l’Institut Ramon Llull i estalviem molts diners.»

Passen les postres, maduixes amb nata i xocolata amb un Aria Brut Nature D.O. Cava. Queden encara un parell de temes per parlar i falten deu minuts per mitjanit, l’hora d’acabar.

«Deixarem el tema del govern i els parlaré de Convergència Democràtica, ara que la gent parla de renovar el partit. Penso que es troba davant dues possibilitats, seguir com a partit inter-ideològic i transversal on hi càpiga molta gent cristians, socialdemòcrates, liberals…o definir-se en un espai liberal i democràtic, per al qual hi ha espai a Catalunya.»

Això, és clar, enceta controvèrsies entre els tertulians, començant per si cal canviar de nom, el llast de Pujol, i altres mil coses.

Però és mitjanit. I com es de rigor cal plegar, no sense abans fer-li ofrena d’una litografia com de costum. En aquesta ocasió se li ha escollit un treball del pintor barceloní Ramón Pujolboira, del barri de Sants, que des de l’any 75 viu a l’Empordà. Pujolboira també ha practicat el dibuix, el gravat, la litografia, la ceràmica, la obra pública i la escultura. En aquest cas en el tema podem apreciar l’imaginari que porta dins el pintor, que des de casa estant pot apreciar el pla d’Albons, Tor, la vessant del Montgrí i el puig Segalar, tots ells paisatges que sovint representa als seus quadres.

IMG_4291+El primers anys, com deia Eduard Carbonell en l’article de Judit Pujadó “Pujolboira, l’evolució de la llum” a la Vanguardia (23/9/2011), acostumava a representar “paisatges d’ample visió amb un horitzó molt llunyà, emmarcat per dos elements que centren la composició, en la que hi trobem la figura femenina en unes arquitectures dins un paisatge que ens porta molt enllà”. Judit ho amplia tot dient que “la llum, però, que en aquests anys apareix uniforme i daurada, com a element difuminador, amb el temps s’anirà transformant. A les obres dels anys 80, els peixos, els cargols, o la figura humana, ja hi eren presents. Als anys 90 s’hi suma, en obres com Mediterrània, la figura del cigne, i el blau comença a esdevenir una de les característiques dels seus quadres. També en aquests temps apareixen a les seves obres els punts de fuga centrals que dirigeixen l’espectador cap a l’infinit, i la figura humana se situa com un element més dins del paisatge. Cap el 2011 les obres, on la llum construeix l’atmosfera i el paisatge pren, encara més, caràcters surrealistes.”

Sortim a l’escalinata del vestíbul de l’hotel Alimara per fer les fotos de rigor abans del comiat. La majoria de gironins un cop s’han acomiadat individualment del convidat manifesten en “petits comitès” que la tertúlia d’avui els ha sorprès molt favorablement dons si bé és veritat que n’esperàvem informacions d’interès, aquestes han superat amb escreix i molt positivament les expectatives. I és que hem tingut un convidat amb un gran coneixement de la història, del context i del pensament dels líders europeus i internacionals actuals, que sap aplicar molt bé en la interpretació del moment europeu actual.

Biografia (webs de la viquipèdia, enciclopèdia.cat i sala de premsa de la Generalitat de Catalunya )

Nascut a Girona l’any 1949, és un periodista català que des de setembre de 2014 és el delegat de la Generalitat de Catalunya per França i Suïssa a París. Llicenciat en Dret i Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAM) l’any 1973, s’incorporà al diari La Vanguardia, a les seccions d’esports, successos, i de cròniques judicials fins el 1976, en què s’especialitzà en periodisme internacional. Corresponsal a l’estranger amb La Vanguardia el 1977, a l’Orient Mitjà. Va informar des de Beirut (guerra civil del Líban), El Caire i Bagdad. Es va establir finalment, de forma permanent, a Israel, quan Espanya encara no hi tenia relacions diplomàtiques.

Posteriorment va ser corresponsal a Itàlia i el Vaticà (1978-81). Va residir a Roma durant tres anys, des de l’elecció de Sandro Pertini a la presidència fins a l’atemptat d’Alí Agca contra Joan Pau II. Va ser una època de nombrosos atemptats terroristes de les Brigades Roges i l’extrema dreta (estació de Bolònia). La tercera corresponsalia, també amb La Vanguardia, va ser la de la Gran Bretanya (1981-83), a més de publicar reportatges sobre l’Àfrica Oriental, l’Amèrica Llatina i la Xina.

Es va incorporar a Televisió de Catalunya el gener del 1984, en començar les emissions diàries. Va ser-ne el primer delegat a Madrid i, després d’un parèntesi com a cap de premsa del Partit Reformista en les eleccions del 1986, inaugurà la delegació de l’emissora a Washington, que ocupà del 1987 al 1990, durant els darrers anys de la presidència de Ronald Reagan i els primers de George Bush (1987-90). Novament a Catalunya, fou director de Publicacions del diari Avui, director del programa Les notícies del Canal 33 i va ser cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya i comentarista de política internacional als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals durant més de deu anys. L’any 2001 fou designat cap d’Actualitats de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i en redactà els Principis d’Actuació de les emissores. Cap d’Informació Internacional de Televisió de Catalunya (TV3) del 2002 al 2009, des d’aquest any fins al gener del 2011, en fou corresponsal a Brussel·les i a Berlín. Va ser guardonat per l’APEC (Associació de Periodistes Europeus de Catalunya) amb el Premi Ernest Udina 2011 a la trajectòria europeista.

Ha publicat, a més d’articles per a la premsa, “Afers (no tan) estrangers” (Ed. Mina, Grup 62, 2008), “Quatre vies per a la Independència: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia” (Ed. Pòrtic, Grup 62, 2013) i darrerament “La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba” (Brau, 2014).

4 Març 2016 at 20:47 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Sr. Josep “Pepe” Antich, periodista i exdirector de la Vanguardia, dimecres 22 d’abril de 2015

Celebrem la tertúlia-sopar el dimecres 22 d’abril, la vigília de Sant Jordi, perquè el senyor Josep Antich, ha arribat a Barcelona —hi pogué presenciar a la vigília la classificació de Barça per a les semifinals de la Copa d’Europa contra el París Saint Germain— un cop tancat el seu exili daurat a París, en el parèntesi professional  que li oferí “La Vanguardia”, després de deixar-ne la direcció el desembre del 2013. L’Arcadi, més que presentar-nos-el, li agraeix la tasca duta a terme al davant del quotidià durant gairebé 14 anys, emulant així Horacio Sáenz Guerrero (1969-1983), artífex de la supressió del qualificatiu “Española”, ambdós només superats per Agustí Calvet “Gaziel” (1920-1936) i Luis de Galinsoga (1939-1960). Més i tot: després d’haver aconseguit l’edició catalana del diari, a partir de la manifestació del 2012, havia sabut posar el diari al costat de la majoria del poble català, mantenint opinadors de caire independentista com Francesc-Marc Àlvaro, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Jordi Graupera o Jordi Barbeta com a responsable de la política catalana. Ens parla també de la seva gran capacitat d’anàlisi política, fent-nos notar que ha estat l’observador que s’ha implicat quan ha estat necessari, amb valentia i coratge. En alguns moments ha estat molt important per al país.  Acabada la presentació que és un agraïment a la seva tasca, li dóna la paraula.

Antich03 (536x640)        El senyor Antich, abans de res, vol saber com fem la tertúlia i si podrà matisar les notes que prenguem, perquè, segons diu, és el primer acte en públic que ofereix ja que, rere la sortida de la direcció del diari el desembre del 2013, volia apartar-se’n explícitament i amb  l’oferiment d’un exili a Paris, s’havia proposat un període de silenci, convençut que tots els ex fan nosa en un moment o altre. Se li explica com funcionem —primer ell pot parlar del que vulgui i després els participants li fan les preguntes que creguin convenients— i, tot seguit, ens diu que havia pensat de parlar-nos de periodisme i de política catalana, que és del que sap. Algú li porta perquè signi El virrei (1994), un llibre clau per a Catalunya i en la seva trajectòria política. Ve armat d’un bloc i un bolígraf i, un cop situat, de manera molt clara, no rebat el que l’Arcadi Calzada ha deixat entendre —que va ser foragitat pel diari per la seva posició al costat de la majoria dels catalans—, però avisa que no pensa parlar dels entrellats de “La Vanguardia”, perquè el dia que vulguem podem convidar l’actual director, del qual es considera amic, el Sr. Màrius Carol. Ell està molt agraït als 14 anys durant els quals el comte de Godó li confià la direcció del rotatiu, per haver-li deixat fer globalment el diari que volia fer, i encara que ens pot confiar que, per causes familiars, té esposa i dos fills de 16 i 13 anys d’edat, va ser reticent al seu any sabàtic a París, li feia molta mandra, ara n’està content perquè li ha donat una perspectiva més ample i gran a l’hora d’observar i entendre el problema del procés català. Com Pla fa cent anys, tot i que ben segur en millors condicions que les seves. Considera, doncs, un any profitós el que ha passat a la riba del Sena, viure aquí des d’allà li ha donat una perspectiva diferent, malgrat els viatges que ha fet d’allà cap aquí i viceversa. I pot confiar-nos que voldria tancar bé la seva etapa a “La Vanguardia”, perquè ell se sent amb massa energies per no fer res i pensa dur endavant algun altra projecte comunicatiu, arrelat a Catalunya, servint l’espai central i majoritari, tot i que no sap quin serà. «No serà fàcil que, amb els temps que corren, els propers directors durin gairebé tres lustres», postil·la.

Després d’un any i escaig , es manifesta molt content del fet que la seva etapa de director es noti en el diari. «He fet el diari que volia i he estat molt bé.» Si el Pacte del Majèstic (1996) el va viure com a redactor en cap de política catalana, quan el 21 de març del 2000 —nou dies després de la victòria del PP per majoria absoluta— hi entrà de director, governava Pujol. Amb el pacte del Tinell del 2003, va conviure amb dos governs autonòmics tripartits, amb Maragall (fins als 2006) i Montilla (2006-2010) de presidents, amb Zapatero a la Moncloa (2004-2011) i un Estatut aprovat a les Cortes el 30 de març de 2006, abans que el Tribunal Constitucional, el 2010, quan ja governava Rajoy gosés retallar-lo tot i haver estat referendat per la ciutadania. Mentrestant, havia consolidat la transformació digital del diari i, en tornar CiU a la Generalitat, el 2011, pogué oferir el llançament de l’edició en llengua catalana, de la qual se sent molt orgullós. «He fet la edició del diari en català i no devia ser tant fàcil, quant en 125 anys no s’havia fet. De fet la Vanguardia en català convergeix amb el procés català. Ara ja mai podrà desfer-se. Si es deixés de fer una llengua, mai seria el català. El procés camina. Calia acompanyar la gent. Va ser fàcil fins les eleccions de l’any 2011. A partir de llavors s’inicia una etapa d’incertesa política i mediàtica. Tot i així la Vanguardia segueix acompanyant el procés l’any 2012 i també el 2013 i fins a finals del 2014.»

Porten l’aperitiu: avellana garapinyada al curri. Botons de pernil ibèric, tastet de pop amb aire de pebre vermell de la Vera i una magnífica broqueta d’ànec teriyaki (tècnica de cocció japonesa de rostit amb un adob de salsa dolça que li dóna brillantor). El celler és Oriol dels Aspres D. O. Empordà i Turó Negre D. O. Empordà.
Antich04 (591x640)«Quant a la política, pensant en Catalunya, caldrà veure què passa en les properes eleccions municipals del 24 maig, a les quals dóna molta importància, sobretot, des del punt de vista estatal, pel que fa a les places de Madrid i València. A Rita Barberà els números sembla que no li surten. En relació a la política espanyola, veurem la magnitud de la davallada del PP i la pujada de Podemos i C’s. Aquests resultats podrien fer canviar la data de les eleccions autonòmiques, ara dites plebiscitàries del 27 de setembre. Podria convenir deixar passar abans les estatals. Però hi haurien d’estar d’acord, almenys, CiU, ERC, ANC, AMI i Òmnium. En qualsevol cas, unitat, atractiu i lideratge, són el tres  paràmetres necessaris per plantejar el calendari, que en aquest cas fins i tot pot ser dubtós si serà millor. Aquí, crec que per a CDC no seran dolentes, tot i que perdi  entre un 10 i un 15% dels regidors actuals. A més, encara que CiU baixi una mica i ERC pugi, però sense “sorpaso”, no crec que el mapa municipal català canviï molt. La derrota dels partits nacionalistes no seria bona. A Barcelona Trias pot perdre, però serà perquè fracassa ell, no perquè guanyi Colau. A Girona no es preveuen sorpreses per a CiU. A Lleida, veurem com afecta el conflicte socialista, i Tarragona, potser hi ha sorpresa, en principi sembla que seguiran els mateixos alcaldes de dreta amb vots d’esquerra. Com sigui, estic convençut que CiU i ERC, el setembre, sumaran una majoria absoluta.»

Fem una pausa perquè pugui menjar una mica, però és tan interessant la seva conversa que no li deixem de fer preguntes.

—Ha parlat de majoria al setembre; de vots o d’escons?
«Miri per legitimar el procés cap a la independència, ha de ser en vots i en escons. El repte que ens proposem és descomunal. Les majories amplies del president Mas han de ser socials, per això cal en els dos termes. No només majoria política i parlamentària. Així i tot ja serà prou difícil, si no impossible. No compliquem les coses.»
—No ens faltaran un milió de vots?
«El que veig és que a l’altre espai també els hi manquen vots. Sempre hi ha una càrrega morta de la societat. La seva prioritat no és decidir sobre això. Als països el vector actiu és el que acaba imposant la seva decisió. Fa mig any Escòcia semblava que seria independent, no va guanyar i va aparèixer la depressió. Ara, mig any després, tenen opcions de nou.»
— Algú darrerament es fa la reflexió que ara ERC veu que no guanya i que potser pagaria la pena tornar a la llista única. Mas lideraria i la plataforma de futur per a ERC seria òptima. Unió s’hi afegiria i fins i tot ICV hi posaria algú. Creuen que l’Oriol Junqueras la plantejaria, però…¿?. La gran espifiada d’alguns dels polítics implicats no ha estat apartar-se de la llista única? No seria millor la llista única?
2015-04-22 22.57.49 (640x480)«La llista única s’entén arreu, a París, a Brussel·les i a Washington. Quan has d’anar a explicar “A aquests cal sumar-hi aquests altres”, internacionalment et diuen: “No m’ho faci tan complicat!”. Però, si un no vol, dos no es poden entendre. ERC creu que debilita el moviment sobiranista. A partir d’aquí la resta te poca importància. Veurem si algú té el coratge de tornar-ho a posar sobre la taula. A l’Oriol Junqueras li he comentat que ERC guanya quan ajuda el moviment sobiranista. La gent vol les coses fàcils. Quant el president Mas va ajornar les eleccions va passar el mateix, a alguns no els va agradar. Seria bo que tot el procés fos del tot unitari i que les relacions Mas-Junqueras no fossin tan dolentes per si calgués ressuscitar la llista única.»
—En el cas d’Escòcia, tothom sabia què significava el Partit Nacionalista Escocès….
«Exactament. I quan les enquestes pujaven va haver de ser l’ex primer ministre Gordon Brown, un home del Labour Party de procedència escocesa qui va tirar aigua al vi i va fer baixar les expectatives. Però, ara, Escòcia ja no és el que era i pot tenir una nova oportunitat. La política sempre és canviant. Després d’una pàgina en ve una altra. També hi havia qui deia que amb tota la premsa unionista mai no s’arribaria a guanyar cap referèndum.»
—La posició d’ERC a alguns ens sembla decepcionant. I no veu possible i fins i tot volguda la inhabilitació de Mas?
«El procés ha funcionat quan el president Mas l’ha liderat i no quan no ho ha fet. És el cas que es donaria si ERC tragués 50 escons i CiU 30. S’hauria de demanar a CiU que acompanyés ERC. No crec que aquest govern del PP tingui marge per fer aquesta maniobra. Els jutges no estan per inculpacions. Encara que els fiscals premin, volen que el procés català torni a la política, que és d’on no hauria d’haver sortit.»
—Segons vostè, arribarem a Ítaca?
2015-04-22 23.33.30+ (640x480)«Miri, per fer política de veritat, cal un govern de veritat. El PP no entén cap diferència per a Catalunya. Per a ells no som diferents de Castella-la Manxa o Extremadura. Jutgen segons el que llegeixen que aquí escrivim. I si aquí no parlem del procés una temporada, es pensen que el suflé ja ha baixat. De París estant veia com des d’aquí s’aprovava una cosa i a Madrid s’impugnava, proposta-impugnació, proposta-impugnació… Aquest joc és kafkià. Ara el que és segur és que, passi el que passi, Catalunya, no sé si serà o no independent però el que és segur és que no serà mai més una comunitat autònoma com les altres. El procés cap a la independència, si vol tenir èxit, ha de ser unitari, atractiu i amb lideratge. No podem pretendre arribar a l’Himàlaia amb espardenyes.»
—Davant les futures eleccions, a Espanya només s’hi veu un sol vector,  el d’esquerra-dreta, però aquí a més tenim els unionistes i els separatistes. Darrerament a més, als dos se’ls hi afegeix el binomi partits nous-partits vells, …
«Té raó. A deu anys vista, les velles oposicions, queden superades. Per sota d’aquest binomi hi ha un discurs emergent que el supera i és  que  es tracta de seguir amb el vell projecte o dibuixar un nou projecte. Per exemple, CiU forma part dels vells partits, però en canvi el debat no serà visualitzar-ne idees noves o velles sinó si té un projecte nou o vell. I això caldrà que deixi pòsit: C’s és projecte nou o és vell? És un projecte nou o és la vella cara del PP remodelada? Ciutadans acceptaria el referèndum i en canvi el PP mai. Es podria comparar al cas de Suárez. Rivera diu que els espanyols no guanyaran mai a Catalunya si no fem el referèndum.»

La pregunta a l’aire té diferents respostes entre els participants, mentre ens serveixen el primer plat. Arròs amb pèsols i calamarsets. — “La gent veu C’s com a un partit nou igual que Podemos.” “És un vell projecte amb cara nova…” “És una cara bonica com Suárez quan la transició…”

«Sí, però no oblidin que Suárez acabà amb el Movimiento des de dins, com a Secretari General que n’era. Ningú no el podia dinamitar millor.»
2015-04-22 22.57.20 (640x480)—Amb l’ajut de la CEOE i la patronal bancària…
«Cert, però, inicialment, ningú no volia Suárez. Volien Fraga. Fem memòria. Ribera demostra gran valentia. A Madrid jugaran fort amb ell. A més, Rajoy, mai no permetrà cap consulta a Catalunya. Ribera ja ha dit que sí. La permetria per guanyar-la. No sé qui serà el proper President d’Espanya, però gairebé asseguraria avui que el proper vice-president serà Albert Rivera. Caldrà veure com surt el PP de les eleccions. Rajoy, amb els Gürtel, Bàrcenas, Rodrigo Rato… està tocat.»
—Per qui apostaria, vostè, a l’hora de succeir Rajoy? Saénz de Santamaria o Cospedal?
«Pel president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo. Per Setmana Santa va fer saltar algunes alarmes amb el xoc entre Cospedal i Arenas després de la batzacada d’Andalusia.»

Amb el primer plat, potser per deixar-lo menjar una mica, els tertulians fem comentaris entre nosaltres. Això de formar part del vell projecte i o del nou projecte per a Catalunya fa efecte, però s’ofereix una nova data: en les properes eleccions el 40% d’electors seran nascuts després de 1974 i hem parlat de Podemos i de C’s, però no de la CUP. «Aquests són vots obtinguts porta a porta que han d’acabar dins el procés, però han de sumar amb els altres ja sumats.» Encara parlem d’ICV. Algú proposa que, per contrast, ja que ha polsat la vida francesa, ens en faci cinc cèntims i ens doni la seva versió de l’èxit del Front Nacional de Le Pen i del que hi passa amb  la ultradreta.
2015-04-22 23.39.21 (640x480)«Mirin: Algú pot pensar que els francesos s’han tornat bojos. Tenen por i el seu espai és molt estatalitzat, poc liberalitzat i rígid, saben que no han fet les reformes que havia de fer d’ençà de Mitterrand. La gent té més por que en d’altres llocs. Saben que les reformes costaran suors i llàgrimes. Davant de tot això surt un partit com el FN, nacionalista de cap a peus, que és menys xenòfob del que sembla i amb un eslògan que diu “Primer, els francesos”. I, amb la por a la immigració a Europa, això cala. No és el que es ven aquí. Els poden votar gent que aquí votaria al PP o al PSOE. El discurs de Marine Le Pen és televisiu. En les properes eleccions la UMP de Sarkozy ara diu que passaran  a dir-se el partit dels Republicans. Tindrem, doncs, Republicans enfront dels socialistes, segurament encapçalats per Manuel Valls i els francesos el Front Nacional de la senyoraeta Le Pen, que a més dona bona imatge per TV.»

(Un parèntesi. El nom de Valls porta entre els tertulians a fer un breu debat sobre el per què és tan anticatalà. La cosa vindria d’una niciesa: aquí, a Barcelona, mai no s’ha fet una antològica del seu pare, Xavier Valls i Subirà, un dels pintors importants de la postguerra catalana. Antich assegura que ho va suggerir a l’alcalde Trias i a Manolo Borja, director del Reina Sofía, i allà ja l’hi han fet. Tanquem el parèntesi.)

Serveixen el segon, rap amb espines a la catalana i salsa de moscatell. El nou servei sembla que doni pas a un canvi de temàtiques i els tertulians s’interessin més pel futur del periodisme.
—No m’agrada desacostumar-me a llegir en paper, comenta en Francesc Xavier. Com veu el futur dels mitjans i de la premsa escrita en particular? Com rebrem la informació? I la opinió? Si ens hem de sotmetre a la premsa digital, ens podrem fer almenys el nostre propi diari? Vull dir, per exemple, agafant les seccions de Catalunya de “La Vanguardia”, la d’economia de “Financial Times”, la d’internacional d’”El País”, la d’articles que m’interessin de la premsa comarcal…
«Això, si té paciència, ja ho pot anar fent-s’ho vostè avui mateix.»
—Però ho voldria fet. Tindrem dossiers de premsa? No tinc paciència de fer-ho. Ni temps.
«I té temps de baixar al quiosc a comprar el diari? Miri, li ho dic ben clar, encara que als que estem avesats al full de paper no ens agradi: en el futur, la premsa o serà digital o no serà. Acostumi’s a llegir al telèfon, si encara no te la vista prou malmesa o a l’iPad, però en tot cas menys al paper. Opinió i informació és un tema també del paper.»
—Les notícies digitals canvien cada mitja hora. I la frontera entre informació i opinió cada vegada és més lleu…
«Cert. I en premsa escrita també. Quanta paciència té vostè a l’hora de cercar una persona? Zero o infinita com abans?
—Si però avui llegeixes notícies i abans de poder-hi reflexionar ja te l’han canviat. Fins i tot en revistes científiques. Potser ara no es verifica prou la informació?
«En tots els processos les èpoques de canvi són les que s’acostumen a cometre més errades. Ara estem en ple procés de canvi. Els que venim de l’època anterior hi trobem tots els inconvenients, però això sempre ha estat així. Caldrà que passi el mínim possible. L’usuari triarà els mitjans que cregui que s’equivoquen menys. Triarem el mitjà que primer et doni la notícia i te la doni bé.
Els canvis s’esdevenen fins i tot en revistes científiques. Però, sense ànims de fer de profeta, li diré més: crec que la batalla per la seriositat i el rigor de la informació guanyarà la batalla de la rapidesa. Tots tenim hàbits i som refractaris als canvis, però aquest el podem donar per descomptat. D’aquí a quatre anys els diaris digitals seran tant seriosos com ho són avui els de paper.»
—Va costar molt fer l’edició catalana de “La Vanguardia”?
«Si no s’havia fer des de 1881… segur que no era fàcil i algun mèrit devem tenir. Ara, el que a mi m’agrada dir és que l’edició catalana ja no té marxa enrere. Es podria deixar de publicar el diari en castellà, però no en català.»
—Justament, deixant el seu Grup Godó, s’ha publicat que Planeta entrarà en “El Periòdico” i que aquest assumirà l’“Ara”, que només continuaria en forma digital i sols s’editaria en paper els caps de setmana… Li faria il·lusió dirigir un altre mitjà?
«La primera part és certa. La segona, no ho crec. Hi pot haver part de la propietat que es ressenti de les pèrdues, però a una altra no els fa ni pessigolles. Quant a això de la il·lusió, amb tot el respecte i admiració per a d’altres mitjans, li he de dir que no superaria el nivell d’on he sortit. Voldria emprendre una altra aventura comunicativa, que ocupi l’espai central català, que em faci il·lusió i al servei de la majoria del país i amb el procés de canvi de la societat catalana.»
—Potser radiofònica o televisiva?
«Les ràdios estan força equilibrades al país. Les televisions, no. Però, ja dic, no sé on m’encaminaran els meus passos.»

Arriben el cava, Vallformosa Origen D.O., i les postres: panacota de mango i crema de vainilla. I tot seguit els cafès i les infusions. És l’excusa per demanar-li, vist que és de la Seu d’Urgell, quina opinió té del fet que el passat 10 de març, poc després d’una visita a Andorra de Rajoy, el FinCEN (Divisió de Crims Financers del Tresor dels EUA) enviés al govern del Principat d’Andorra una notificació en què demostrava saber tot el que es cuinava en l’interior de la Banca Privada d’Andorra (BPA) de la família Cierco, acusat de blanqueig de diner no sols de l’empresa estatal veneçolana Petróleos de Venezuela S.A (PDVS) —2000 milions $— sinó de persones relacionades amb organitzacions criminals, exactament Andrei Petrov de la màfia russa (relacionat amb Semion Mogilevitx, un dels deu homes més buscats per la FBI) i el xinès Gao Ping i obligant a l’INAF (Institut Nacional Andorrà de Finances), el regulador del país veí, a intervenir el banc esmentat. La cosa va tenir repercussions perquè la BPA el 2011 havia comprat Banco de Madrid (supervisat pel Banc d’Espanya) i era també present al Panamà.

Per a ell, els tres casos ja estaven sota vigilància i abans de la intervenció, que va ser un greu error del govern andorrà, calia fer una investigació tot dirimint el problema perquè s’ha corregut el perill d’engegar en orris tot el sistema bancari andorrà, amb cinc entitats capaces de gestionar més de 43.000 milions €. Totes ja havien entrar al mercat espanyol BPA adquirí Banco de Madrid, el 2011; Crèdit Andorrà, a finals del mateix any, va comprar Banco Alcalà; Andbank, la societat Inversis; Mora Banc comprà la gestora Tressis; Sabadell Andorra és filial del gr2015-04-22 23.34.22 (640x480)up català. Considera la intervenció una frivolitat per interessos polítics atribuïble a la feblesa del govern andorrà. Cal tenir en compte que per a Madrid el BPA és el “banco de los Pujol”, i amb això ja està tot mig dit. Ara com ara EUA ja ha dit que no hi haurà cap sanció. El govern andorrà ha donat mostres d’una gran incompetència, de falta d’independència i de submissió. Motius més que suficients perquè el seu cap de govern plegui.

Encara queda temps per demanar-li la seva opinió sobre les llistes de defraudadors fiscals. Al final, en Lluís Busquets, en nom de tots, li ofereix un gravat de Riera i Aragó, fem les fotos de grup de rigor i l’acomiadem agraïts, sobretot per haver estat tan clar, directe i amè en tota la vetllada.       

Biografia (Gran Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia)

Nascut a la Seu d’Urgell, l’any 1955. És un periodista català.

La seva trajectòria professional començà el 1977 com a redactor de l’agència EFE a Barcelona. Un any després formà part de la redacció fundacional d’El Periódico de Catalunya, on s’inicià en les tasques de cronista polític, des de les quals féu una atenció especial als afers de l’àmbit català. El 1982 formà part de l’equip fundacional de l’edició catalana d’El País, publicació en la qual exercí com a corresponsal polític. L’any 1994 s’incorporà a La Vanguardia com a redactor en cap de l’àrea de política catalana. El 1998 es féu càrrec de la coordinació de tota l’àrea política del diari fins que en fou nomenat director l’any 2000, en substitució de Joan Tapia. Va ocupar el càrrec fins al desembre de 2013 en el qual fou rellevat per Màrius Carol. Durant la seva direcció, s’edità l’edició catalana del diari.

És autor del llibre El virrei(1994), una biografia política sobre la figura de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya. És germà del filòsof Xavier Antich.

Ha rebut el VIII Premi Fundación Independiente de Periodismo Camilo José Cela i el premi Gaudí-Gresol a la notorietat i l’excel·lència, entre altres.

 

 

25 Març 2015 at 12:32 1 comentari

Tertúlia-sopar amb l’escriptor i periodista Sr. Vicenç Villatoro, dimarts 8 d’abril de 2014

Avui ha estat un dia dens. A les 4 de la tarda, tres comissionats del Parlament català –Turull, Rovira i Herrera— demanaven a les Cortes madrilenyes el traspàs de competències per deixar-nos exercir el dret a decidir per la via de l’art. 150.2 de la Constitució, sabent d’avant mà que a la metròpoli es tancarien en banda. El debat acaba mentre comença el sopar i el President de la Generalitat fa un discurs adduint que el procés iniciat no ha canviat. En Vicenç Villatoro ha arribat puntual. Ve de presentar un llibre on Ignasi Moreta entrevista l’exegeta Rius-Camps, titulat  Converses amb Josep Rius-Camps, un teòleg i biblista que ha ofert el món l’obra lucana des del codi Beza, diferent del Vaticà, de manera que anomena l’Evangeli de Lluc i els Fets dels Apòstols Demostració de Teòfil. L’Arcadi Calzada en fa una presentació política i li agraeix no haver-se tancat a la torre d’ivori que desitgen tots els escriptors i haver fet un pas pel país, en acceptar càrrecs de gestió i direcció del sector públic (director de l’“Avui”, cap de cultura de TV3, director cultural de la Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, director General de Promoció cultural de la Generalitat, diputat al Parlament català per CiU, director general de la CCRTV i, darrerament, president de l’Institut Ramon Llull fins l’any passat) i afegeix «havia de ser conseller de cultura». En Lluís Busquets en fa una presentació literària i porta uns quants llibres de l’autor guardonats amb algun premi des del primer de tots, el “Joaquim Ruyra” de novel·la juvenil per Papers robats que cremen (1981). S’excusa per haver-se deixat el full que havia preparat per fer aquesta presentació, però explica que Villatoro havia començat publicant poesia i que l’havia llegit quan treballava al “Diari de Terrassa”. Explica que els anys 80 Joan Oliver li havia demanat si el coneixia. Estava en el jurat que discutia si atorgar-li el “Sant Jordi” de novel·la; havia sorprès als membres del jurat que el fill d’un immigrat escrivís tan bé el català. «Més mèrit i més raó per atorgar-li el premi», li digué Busquets. I encara que està segur de no haver influït en res, s’alegrà quan l’obtingué per L’evangeli gris (1982), llibre que també porta, dedicat per Villatoro trenta-dos anys enrere, quan l’entrevistà amb motiu del seu llibre (Qu)eixalades (1982), cosa que tornà a fer a TV3 dos anys després per la seva novel·la El llimerol/Papers d’un ionqui. «Les meves primeres grans entrevistes me les va fer Villatoro, quan encara no les havia fetes a gent d’upa com Václav Havel o Iàssir Arafat», diu. Busquets —que ha dut altres llibres com La ciutat del fum (premi “Prudenci Bertrana” 2001) i fa referència als darrers Moon River (2011), arran de la mort de la muller, Amb Déu o sense (2012), amb F. Torralba (cartes d’un agnòstic a un creient), i el dietari Llibre d’actes (1998-1999) (2012)— avança que Villatoro no s’ha fossilitzat en els càrrecs, que podem tenir un debat molt ric atès els camps que ha tocat i que espera aquesta nit resoldre la brama que corre de Villatoro sobre tres punts: la facilitat que té per escriure, de manera que es capaç de fer un article de diari d’un foli en deu minuts (cosa que li perjudica en certa manera el llenguatge literari); la veritat o no sobre el fet d’emprar la literatura com a catarsi de problemes reals (exposa que davant d’una restricció de personal com a director a l’“Avui”, va fer una novel·la) i que es vendria l’ànima al diable per escriure bé, cosa confirmada per haver deixat l’Institut Ramon Llull per poder escriure alguna cosa de calat de la qual espera avui obtenir-ne informació.

En Pere Montalà, com és normal, es queixa de la xerrameca de les presentacions i el senyor Villatoro es disposa a començar el seu discurs inicial, just quan arriba l’aperitiu: pinxo de llagostí al curry, bombo de foie i ametlla i tonyina amb sèsam i humus.

Villatoro-març2014«Faré una cosa estranya. Ho sento per vosaltres, però em sembla que us explicaré què faig ara, que és escriure, i així podreu adonar-vos que si escrius no pots estar per a res més, podré respondre les preguntes que s’han plantejat i penso que es podran obrir vies diferents de tertúlia. O sigui que, a l’estil de l’Umbral, vengo a hablar de mi libro. Entenguem-nos: des de jove jo m’he sentit i he volgut ser escriptor. El centre de la meva vida és ser escriptor. Això vol dir que no deixes mai de ser-ho. Viure i escriure és el mateix. No deixes de viure per escriure ni deixes d’escriure per viure. He fet moltes coses, m’agrada viure, i també escriure. De jove vaig decidir que em relacionaria amb la meva vida escrivint. Per això és cert que la literatura actua com a catarsi. El tema aquell de la reducció de personal de l’“Avui” no em deixava dormir. Vaig pensar que triar una persona en d’altres contextos havia de ser molt més difícil; per exemple quan l’holocaust. Qui triava qui anava i qui se salvava dels camps? Vaig reflexionar aquell tema i va sortir la novel·la Memòria del traïdor. El mateix Moon River, que comença davant del Clínic, on tinc ingressada la meva dona. Quan algú passa per una malaltia greu es fa preguntes: “Per què?” “Per què li ha tocat a ella?” “Per que no a mi?” O La ciutat del fum, on hi ha una anècdota de la meva àvia. En d’altres paraules, com deia Jaume Cabré, la novel·la planteja dubtes. Em relaciono més amb els dubtes que amb les meves conviccions. Davant d’un problema, si entreveig la solució des del meu punt de vista, agafo l’ordinador i faig un article. Si tinc dubtes, reflexiono i faig una novel·la…La novel·la es molt  trampós per les conviccions pots descriure l’escenari i situació que vulguis. Una novel·la de l’any 81 comença així: I si marxo…, trenta anys després …perquè has tornat»

Porten el primer plat, una crema de porros amb gambes. Ell segueix.

«Fa uns set anys em vaig plantejar: “Qui cony soc?” Els meus cosins són de Lucena, Còrdova, i del Real Madrid, la meva família prové de Castro del Río. Sóc un xarnego, de Convergència,… fruit de l’emigració. Però, per què la gent emigra? Per què emigraren els meus? S’ha dit que era per cercar millor vida. El meu avi, Vicente Villatoro Porcel, era sastre, d’Izquierda Republicana, possiblement amb vincles amb la maçoneria i lliure pensador. Per tant, força conservador. En un poble de 18.000 habitants, un sastre se la campava força bé. Però, amb la guerra civil, l’hi ho van prendre tot. I vaig descobrir que sense el factor guerra civil, l’emigració no s’acaba d’entendre. A mi m’explicaven que l’avi, per ser republicà, havia estat condemnat a mort i que, un cop indultat, s’havia passat quatre anys a la presó de Burgos. Va emigrar a Catalunya  l’any 1950, amb seixanta anys, la seva dona i amb el meu pare, que en tenia vint, deixant una filla casada i uns nets. Ell, per a ell mateix, no ho hauria pas fet. No li feia cap entusiasme deixar ca seva. Pel fill, sí. I van anar a raure a Terrassa, on hi havia molta gent de Castro. (Per cert, obro un parèntesi: el meu pare que no havia anat mai a escola però que no era cap ignorant, va trobar feina per fer de mestre a una escola. Aquí mai no va fer de sastre. Es vanta sempre d’haver trepitjat per primera vegada una escola per fer-hi de mestre, concretament als carmelites de Terrassa. Tanco parèntesi.) Cercant i investigant vaig trobar que, amb la revolució de l’any 1936, a Castro, pilar de l’obrerisme de Còrdova, es va fer una comissió ciutadana maneflejada per gent de la FAI i de la CNT, implantant un comunisme llibertari, que entre d’altres accions va abolir els diners. Es van fer vals, però no crec que es fessin trocs. Era el temps del to pa tò (“tot per a tots”). Va durar tres mesos. Sense diners, però, com es podrien comprar els melons al poble del costat, a Bujalance? Van anar al banc a cercar-hi els seus diners que sabien encara estaven a la caixa del banc. Qui tenia les claus de la caixa? El director. L’havien pelat. I l’apoderat? També. I el caixer? També. Havien estat tres cents els morts d’aquella primera tongada. Total que van rebentar la caixa forta del banc i es van repartir els diners, setanta mil pessetes d’aleshores. Ep! Això no és el que m’havien dit. Al meu avi el van condemnar per atracar un banc! Dos anys, per sentència, al passadís de la mort abans de l’indult. I quatre al penal de Burgos…. Vaig escriure cinquanta pàgines de tot plegat, les vaig deixar al meu pare, se les va llegir d’una revolada, però no en sabia res. Hi ha una generació que no explica res.»

En aquest moment Villatoro ja s’havia posat a la butxaca tots els assistents. Li insistim que mengi una mica. «Ho faré. Mentrestant podreu veure el llapis de memòria, d’aquesta novel·la, que es dirà Un home que se’n va.» Cerca a la bossa que duia a la bandolera i en treu dos gruixuts quaderns. En un, de color negre, hi ha manuscrita la novel·la (la segona foto adjunta mostra el text, en majúscules, com feia l’Espriu,  i amb una lletra molt ben dibuixada). En l’altre, de color vermell, dades cronològiques, fotos antigues com la del penal de Burgos, cares, apunts, trossos de cartes, anotacions…

Menja amb una esgarrapada i ha d’anar donant clarícies sobre aquells quaderns.

«Quan escric literatura he d’escriure a mà. Una de les raons d’escriure a ma és per fer-ho equivalent al parlar. Després corregeixo i corregeixo quan ho passo a l’ordinador. Les vegades que calgui… No, els articles periodístics els faig a l’ordinador directament. Avui he de fer el de demà de l’“Ara”. Quan surti d’aquí, l’escriuré amb deu minuts… Per escriure literatura he de frenar. En faig una colla de versions. Per exemple per a la novel·la Moon River fins a setze.»

La gent, però, vol saber el final de la seva explicació.

«Com va acabar la cosa? Cada vegada que el meu pare em trobava em deia: “Ja has acabat la història de l’avi?” I li havia de contestar que no. Que estava al Ramon Llull, que tenia feina. Fins que vaig dir-me: “O l’acabes o no la llegirà…” El pare té 84 anys i no em volia permetre que no el pogués veure acabat. I vaig deixar el Llull. Des de llavors he tingut temps de viatjar a Castro del Río, de visitar el penal de Burgos i d’acabar la novel·la. I vaig assabentar-me que la revenja franquista va ser terrible. Si a la primera tongada van morir tres centes persones, a la segona, la franquista, quatre centes. El poble es dividí. També aquest va ser un motiu d’emigració… De fet començar de nou, és la gran motivació. Traure’s la cotilla, de fet. Mig Castro és a Terrassa. I vaig acabar la novel·la.» Un parell de setmanes enrere, tot plegat ho explicava molt bé en una entrevista al diari “ARA” a <http://tinyurl.com/pjhcxvk&gt;, on hi deia: «…l’experiència violenta de la revolució, el front i la repressió, una condemna a mort commutada només després d’un llarg període d’incertesa, una llarga estada a la presó de Burgos i un retorn i el retorn al propi poble transformat, tensat i trinxat per la guerra i la victòria dels uns. Els vençuts que marxen perquè tenen por, no tenen horitzó, perquè el món s’ha tancat, perquè porten damunt un estigma que se’ls recorda quotidianament. Els vencedors marxen també, per la por a un esclat revolucionari que ja han viscut una vegada i perquè les relacions humanes i socials, la xarxa de la convivència, ha esclatat entorn de la guerra».

«I el teu pare l’ha llegida?» «I tant!» Llavors l’Arcadi pregunta «El llibre està acabat?» «Sí. Són tres centes pàgines que, ara, ja estan a l’editor»

Porten el segon. Lluç a la planxa amb cremós d’api, rave i salsa julivertada, regat amb un Ederra Crianza D.O.C. Rioja.

Villatoro_grup_a_taula-març2014Se li demana pel component biogràfic que hi ha a les novel·les. «Crec que sempre hi ha autobiografia, però en tres nivells. La raó de per què escrius allò sempre és autobiogràfica. En un segon nivell, la història pot no ser-ho, però algunes circumstàncies sí. Ja he parlat de la novel·la Els jueus i Catalunya situada en l’holocaust o la de la meva àvia, amb coses de la tieta, La ciutat del fum situada a Terrassa. Després hi ha el format i la trama. Els autors som demiürgs. Hi ha coses que han passat en un altre lloc i nivell i ho posem. Som una mica “xupòpters” de tot.»

«Per què la novel·la Tenim un nom en castellà es diu El sueño de París?» «Tenim un nom, premi Ramon Llull, fa referència al Barça. Pensava que seria un encert perquè atrauria els milers de seguidors del Barça. I no. Els seguidors del Barça, si llegeixen, llegeixen algun diari esportiu. La vam salvar perquè jo crec que la van comprar aquelles mares que tenen fills que no llegeixen res i pensaven que així la llegiríem. Quant al títol en castellà, els editors en saben molt, i l’acostumen a suggerir sempre. Mira, una novel·la que a mi m’agrada, La claror de juliol, l’havia anomenada Encalçar el cent. En Castellet, que a La plaça del Diamant li volia dir La Colometa tot reconeixent que no hagués tingut tant d’èxit, em va dir: “On vols anar amb aquest títol?” Fullejà la novel·la, va veure aquest sintagma i, plaf!, ja va tenir títol.»

Ara el tema va sobre els immigrants de Castro a Terrassa, perquè?. «Bona part de la emigració andalusa dels anys 50 i 60, no s’explica sense la guerra. També de la gana, que s’hi barregen. Castro té morts dels dos bàndols. Tots han estat derrotats, almenys uns dies, i això condiciona la gent.» L’Enric li explica que a Olot, hi havia tanta gent de Villanueva de Algaida, que l’alcalde s’havia endut els segells de l’ajuntament i feia documents de casoris d’Olot estant i pregunta «Per què enguany alguns se’n tornen a Castro?» «Vendre’t el pis de Terrassa, et permeten adquirir-ne un de millor allà i viure com un rei a Castro del Rio la resta de la vida. Enguany hi ha uns dos mil veïns nascuts a Terrassa originaris de Castro. Hi ha un gran agermanament entre Castro i Terrassa. Hi ha una relació contínua i cotxe diari. A més intercanvis de productes: d’allà arriba vi i oli.»

«Que diuen els terrassencs de Castro sobre el procés independentista?», s’interessa en Busquets. «No lo veo mu claro, pero si é pa mejó…»

«I quan viatges allà?» «Arrufen el nas amb una certa neutralitat.»

«Ara que els fills ja se la campen, deus tenir temps per escriure molt…» «I gaudeixo de l’estat beatífic de ser avi, que és fantàstic. La pena és que, per arribar-hi, has de passar per ser pare.»

Li cauen preguntes una mica anàrquicament:

L’Arcadi pregunta «Alguna cosa més en projecte?» «Acabo de tancar una novel·la juvenil: L’home que va matar el Cojo de Màlaga. En sabeu la història, no?  Es tractava d’un anarquista que va emigrar de Càceres a Puigcerdà, on s’hi va fer fort a partir del cop d’estat del 36 controlant totes les activitats que s’hi feien i el trànsit fronterer.» A l’obra Entre la revolución y la guerra, del militant anarquista Ramón Liarte, s’indica que Martín, que era el cojo de Màlaga, era un anarquista intransigent que oficiava d’amo i senyor amb més poders que un emperador de l’antiga Xina. En parlar amb ell, explica que els deia:

“-En Madrid manda Largo Caballero, en Catalunya García Oliver, pero en Puigcerdà mando yo.

-Por lo que veo eres un virrey anarquista.

–Soy el mandamás; aquí no se hace más que lo que yo digo”.

Tant al govern de la República, com a la Generalitat els preocupava, particularment les arbitrarietats en el pas de mercaderies per la frontera, així que sumat que tant ERC com els comunistes i fins i tot els franquistes el titllaven de sanguinari, els va ser fàcil provar d’eliminar-lo. «El general, conspirador i un dels principals protagonistes del cop d’estat, Queipo de Llano deia que a Espanya només hi havia dos poders i un era el del cojo de Màlaga a la Cerdanya. En ocasió d’un petit conflicte amb la propietat d’unes vaques a Bellver de la Cerdanya, va haver-hi enfrontaments armats, dins el context dels anomenats com a els Fets de Maig de 1937, quan ERC i els comunistes varen intentar recuperar el seu poder contra el POUM i els anarquistes, i en un dels atacs al poble varen matar Martín sobre el pont del Segre. Mai, però, no s’ha sabut qui el va matar. L’any 1962 es va estrenar la pel·lícula del director John Ford L’home que va matar Liberty Valance, que em va divertir molt i que lliga amb alguns temes d’aquesta novel·la. Un western a la Cerdanya!»

Arriben les postres, maduixes amb nata i el cava, Vallformosa Origen Brut Nature D.O.

«Sembles un home bonhomiós, i has estat en places difícils de regir: l’ “Avui”, TV3… No eren mastodonts una mica difícils de portar?» «He tingut la sort de tenir segons molt bons: a l’«Avui» en Martí Anglada, a TV3 l’Oliver… El país necessita arrauxats que arrenquin coses i assenyats que les endeguin. Sense en Quintà a TV3, en Flotats al TNC, en Rodés a Policia autonòmica o la Forcadell a l’ANC no serien el que són.»

«Què et va sorprendre més del pas per TV3?» «La renovació dels contractes de futbol. Teníem allò d’Audiovisual Sport amb Prisa i Telefònica i els milions ballaven sense música.»

Es parla dels futurs formats de la literatura i dels suports… entre infusions i cafès. «Has pensat mai en un llibre verbal?» «Per què no?» Abans de marxar encara repassem altres temes: la dona com a receptor literari, l’interès literari pel tema jueu a Alemanya…

«Has vist el darrer llibre d’en Vicenç Pagés? Es titula Dies de frontera i és el darrer Premi de Sant Jordi. Penso que hi incorpora alguns whatsApps pel mig, eh?» pregunta Busquets. «M’agradarà molt».

En Ventura intervé «d’aquí a dos cents anys, com sabrem com ha estat la nostra vida si es barreja la novel·la i la història?» «En perspectiva històrica es perden les barreres. La primera obra són les Memòries. La vida no té guió i escriure sí! La vida col·lectiva no te fil, la individual sí. La novel·la és tria, és enquadrament, tal i com explico als meus alumnes. Narrar és decidir què no expliques. Sempre és estratègic. No pots narrar sense triar. Narrativa i vida, la diferència és que la narrativa cerca sentit.» En Lluís comenta que va fer malvestats en terres gironines i, aleshores, es debat sobre els límits de la literatura. «Escriure a cor obert és impossible. No som illes. Acabes adonant-te que no tens dret per afectar els altres.» Retorna el tema de la història personal, la biografia, en el que escrius. «Fins i tot les Memòries són obra de ficció. Enquadres el que dius, tries, rebutges. Al segle XIX calia dir-ho tot. Ara, al XXI, la imatge substituí aquelles descripcions tan meticuloses. Compta el ritme. Narrar és triar. Buidem cap a les puntes, no al mig. Al llarg del segle XX apareix la imatge industrial. Allibera la literatura parcialment. Ara el llibre competeix amb el twit (piulada) que no l’allibera de coses que li tapen els twits. Cada cop fem més llibres que només poden ser llibres.» Villatoro explica que s’ha adonat de la fractura generacional amb el tema sobiranista i, en particular, amb la mort de Suárez. «Si feies un article poc funcional i hi sortia aquest nom
, el lector et deixava. Es veia a les xarxes…» El Dr. Bordas, manifesta que li encanta la sistemàtica de treball, que troba equiparable a la que es practica en la recerca mèdica. En Ventura hi afegeix, i els pVillatoro-lito_març2014rotocols, tot plegat amb l’aprovació de la Maria Teresa.
Retorna, recursiu, el tema del procés en què estem posats. Algú explica que el Madrid ha perdut per 2-0 amb el Dormunt i passa l’eliminatòria pels pèls. També se’ns informa que el President Mas ha fet un discurs molt plausible després del debat a Madrid. Acabem oferint-li una litografia d’en Modest Cuixart i fent les fotos de grup de rigor. En Vicenç avui s’ha guanyat a pols uns quants compradors d’ Un home se’n va.

Biografia (web pròpia, AELC i viquipèdia)

Nascut a Terrassa l’any 1957, és escriptor, periodista i polític. Es llicencià en Ciències de la Informació a la UAB. Compagina l’escriptura i la tasca periodística als mitjans de comunicació. Comença amb la publicació de poesia però es decanta cap al gènere narratiu, en què destaca amb novel·les de recreació històrica i autobiogràfica així com la novel·la juvenil. La seva capacitat i habilitat narratives, forjades en innombrables lectures i en hores a les redaccions, traspua en la seva producció literària i d’articulista. Ha publicat diverses obres en l’àmbit de la narrativa, la poesia, la memorialística i l’assaig polític. Ha obtingut els principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi de novel·la (1981), Sant Joan, Ciutat de Barcelona (1987), Ciutat de Palma, Prudenci Bertrana, Documenta (1991), el Carlemany (2004) i el Ramon Llull de les Lletres Catalanes (2010). Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. La seva tasca d’escriptor s’ha traduït en una trentena d’obres publicades, algunes de les quals han estat traduïdes al castellà i a l’alemany.

La seva implicació amb la cultura catalana, la seva llengua i el seu país, el porten a ocupar càrrecs de gestió i direcció en el sector públic i en el món de la cultura i el periodisme. Com a periodista ha treballat al Diari de Terrassa, El Correo Catalán, Avui i TV3. Va ser director adjunt de l’Avui (1991–1993) i després director (1993–1996). Ha estat cap de la secció de cultura de TV3, director i presentador de programes diversos. Director Cultural de la Fundació Enciclopèdia Catalana (2000–2002). Director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (2002-2004). L’any 2005 presentador d’un programa al Canal 33. També va ostentar el càrrec de president de l’Institut Ramon Llull (2011 -2013). Actualment col·labora amb el programa de llibres Qwerty de BTV i al magazine “Connexió Barcelona”. Com a articulista, ha col·laborat en diversos mitjans, entre ells l’Avui, El Periódico, El País, El Temps, Rac1, Catalunya Ràdio, Com Ràdio, etcètera.

Ha estat professor de Gèneres d’Opinió a la Facultat de Ciències de la Informació de l’UAB. Regularment fa de professor i de conferenciant, preferentment de temes literaris.

A nivell polític, altres càrrecs importants que ha ocupat són el de director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1997–2000). Va ser diputat al Parlament de Catalunya amb Convergència i Unió (1999-2002).

És autor de lletres de cançons amb Ramon Muntaner i amb Registre 23 i coautor de diversos guions cinematogràfics i d’algun documental. Ha estat Comissari de les exposicions “Escolta, Espanya”, “Catalunya, tierra de acogida” i “Veus”. Participa en el jurat de diversos premis de narrativa en llengua catalana.

27 Març 2014 at 13:33 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb la periodista Sra. Pilar Rahola, dimarts 4 de setembre de 2012

Presenta a la ponent l’Arcadi Calzada fent un elogi de la figura de Pilar Rahola que podiem complementar amb l’extens currículum que teniem cada un desl assistents (es pot veure al final d’aquest resum).

Va ser interessant la presentació dels assistents, perquè a cada un, la Pilar, feia algún comentari interessant sobre la professió i/o activitat, fet que va ajudar a fer més amigable i propera la tertulia.

Entrant ja en materia, la Pilar va fer una detallada exposició de la realitat política catalana, entrant també en comentaris sobre la difícil situació econòmica del nostre país i també d’Europa, fet que constata que el centre del món econòmic està ja desplaçat cap al Pacífic.

Pel que fa a la relació Catalunya-Espanya, va exposar amb molta contudència que ara és el moment de fer un salt qualitatiu com a país, ja que l’actuació de l’estat pel que fa al tracte econòmic (expoli fiscal) i polític respecte Catalunya, ho demana i, a més, deia la Pilar, s’ha d’aprofitar la debilitat i dependència econòmica espanyola de l’exterior i el poc prestigi internacional que té en l’actualitat l’estat.

Es va obrir un interessant torn de paraules que va provocar un encés diàleg sobre la idoneitat d’apostar pel l’estat propi o no i el paper i responsabilitat que, en tot això, hi té el govern i especialment el President de la Generalitat.


Canviant de registre, se li va preguntar sobre les revoltes àrabs, concretament la situació a Siria i com veía el futur de la zona.

Interessant i densa resposta de la Pilar que va fer un repàs exhaustiu de les revoltes ja fetes i del cas de Siria, exposant que el govern que hi ha és dictatorial, però que no hi ha cap garantía que els rebels tinguin la democracia com a forma de govern.

Preveu que hi ha conflicte per temps i que la solució del contenciós entre Israel i Palestina va per llarg.

En acabar se li va fer un petit obsequi, per altre banda ben merescut, una litografia de l’artista expressionista català Josep Maria Garcia Llort.

En la part final de la tertúlia, alguna de les qüestions plantejades varen requerir d’una resposta més meditada i contundent, que la Pilar va compartir, al cap d’un parell de dies, amb els seus lectors de la columna habitual de “La Vanguardia” i que tot seguit s’inclouen íntegrament (sic):

País tossut
La idea de país petit, covard i mediocre arrela en molts catalans tocats pel vell verí de l’autoodi
La Vanguardia en català | 07/09/2012 – 00:00h

L’altre dia, en un sopar organitzat per un col•lectiu de gironins, vaig percebre una típica dualitat de sentiments. D’una banda la convicció que el moment actual és únic, que és ara o vés a saber, i que la fatiga amb Espanya ha arribat al punt de no retorn. De l’altra, una certa militància en el pessimisme, sobretot pel que fa a la capacitat de reacció catalana, com si, en expressió d’un participant, fóssim un païset mesell amb poca sang i poca volada. Per bé que no era el sentiment de la majoria, la idea de país petit, covard i mediocre arrela en molts catalans tocats pel vell verí de l’autoodi, no endebades un dels poemes més famosos de Espriu demanava precisament fugir de la “covarda, vella, tan salvatge terra”.

Tanmateix, crec que aquesta és una percepció molt injusta de la història de Catalunya, forjada en un sorprenent sentit de resistència que ens ha permès continuar existint com a nació, malgrat les moltes possibilitats d’haver desaparegut. És cert que no hem tingut les resistències sorolloses d’altres pobles, però la persistència en la voluntat de ser ha estat un tret tant profund que ha garantit la supervivència de la nostra identitat diferenciada.

A la història em remeto. Fa tres-cents anys que no som sobirans i en aquest espai de temps hem patit una severa derrota militar, amb les capes dirigents del país a l’exili i la pèrdua de les nostres institucions. Després de la derrota, dècades de decadència econòmica i cultural, i quan vàrem començar a renéixer, vàrem patir, per aquest ordre, dues dictadures militars, etapes de repressió brutals, una guerra civil, un exili massiu i quaranta anys de dictadura. I en tots aquests tres-cents anys no hem parat de patir un persistent espoli econòmic, un permanent desprestigi de la nostra identitat i un intent permanent de destrucció de l’idioma. I tanmateix aquí estem, com si fos l’etern dia de la marmota, una i altra vegada lluitant pels nostres drets i a les portes d’una Diada històrica que posa damunt del mapa polític la reivindicació definitiva. Tal vegada serem gent tranquil•la, però és evident que som gent molt tossuda, amb una voluntat de ser que s’ha demostrat immune als múltiples intents de destruir-la. Evidentment no nego ni errors històrics, ni febleses, ni totes les misèries que, com a poble, se’ns puguin atribuir. Però nego i combato l’automenysteniment que sovint escolto en boca de conspicus patriotes que es passen la vida remugant perquè asseguren que som un país covard.

Ben al contrari, aquest vell i estrany país ha mantingut un idioma, una memòria i una identitat desmentint la lògica de la història, que tendia a la desaparició, com ha passat amb altres nacions homologues. No sé si aquesta tossuderia és sinònim de valentia, però s’hi assembla molt.

Perquè no són més valents els que més lluiten, sinó els que saben resistir i alçar-se després de perdre.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120907/54347090641/pais-tossut-pilar-rahola.html#ixzz25tngZgCj

País d’excel•lència
Forma part de l’ADN de l’autoodi menysprear l’excel•lència catalana, com si fóssim un país de broma
La Vanguardia en català | 08/09/2012 – 00:00h

L’article d’avui és una mena de segona part del d’ahir, per bé que és casual que ambdues reflexions s’hagin trobat en una seqüència de temps. Però si ahir defensava la nostra capacitat de supervivència davant els que remuguen contra la valentia catalana, avui toca país d’excel•lència enfront país de fireta. Abans, però, una prèvia. La memòria és un territori capriciós i per bé que hauré llegit i citat moltíssim el poema d’Espriu, Assaig de càntic al temple, ahir l’atribuïa a Pere Quart, no sé si per osmosi amb la irònica resposta de Pere Quart, Assaig de plagi a la taverna, o per simple lapsus. Per cert, recordem el final del poema de Pere Quart: “Estimo a més amb un/ irrevocable amor/ aquesta meva i -nostra-/ bastant neta, envejada, bonica pàtria”. A cada poeta, doncs, el seu poema i disculpes.

País d’excel•lència enfront de país de fireta. Forma part de l’ADN de l’autoodi menysprear l’excel•lència catalana, com si fóssim un país de broma que només sap xipollejar en la mediocritat. És cert que els països sotmesos a un Estat depredador tendeixen a l’empobriment, tant moral com professional, i també ho és que Catalunya a vegades té comportaments de país mesell. Però aquesta estranya nació, econòmicament ferida i políticament depenent, també és capaç d’excel•lir en molts camps, on sovint apareixen autèntics genis que deixen la seva petjada al món. No és gaire comprensible que un país de dimensions reduïdes i sense estat propi forneixi tan sovint la humanitat de persones de relleu internacional, ni tampoc no ho és que excel•lim en camps com la medicina o la ciència, on el nivell d’inversions tendeix a acotar l’èxit. Darrerament, per exemple, hem sabut que el doctor Josep Baselga és el nou responsable del Memorial Sloan Kettering de Nueva York, i a can Cuní a 8tv, el doctor Alfonso Torrego acaba de mostrar la tècnica pionera al món per guarir un tipus d’asma. I la llista d’èxits en medicina és tan important que només cal recordar el doctor Fuster o el doctor Clotet. Però hi hauria molt més i així un tros de territori de no res que no té ni bandera a l’ONU, té el millor cuiner del món, el millor equip de futbol, grans esportistes, ha tingut alguns dels pintors i arquitectes més rellevants de la història i excel•leix en metges i en emprenedors. I no només perquè darrera dels grans noms batega una societat inquieta que no para d’innovar. Permeti’m un senzill exemple. Aquest estiu la revolució de Cadaqués ha estat el jove Manel Vehí, que ha convertit el Bar Boia en un centre de cocteleria de relleu internacional. Abans, però, de mostrar la seva excel•lència, s’ha preparat entre els grans, Bulli, Jaleo de Washington, Aviary de Chicago y Soeta de Brasil. És a dir, preparació i l’enginy, tot adobat amb un fort sentit de la innovació. I com el Manel, quants joves tenim com ell? Em diran: per què aquest article? Perquè estic farta del discurs derrotista, més propi de les ments servils que de les societats lliures.

http://www.lavanguardia.com/encatala/20120908/54348262258/pais-d-excel-lencia-pilar-rahola.html#ixzz25tmPrF27

Biografia (Viquipèdia i bloc propi)


Pilar Rahola i Martínez
(Barcelona, 21 d’octubre de 1958) és una política i periodista catalana d’ideologia catalanista.

Biografia

Prové d’una família republicana i antifeixista, amb diversos familiars dedicats a la política. Entre d’altres, Pere Rahola, ministre de la República, Frederic Rahola i d’Espona, primer Síndic de Greuges de la democràcia, i l´escriptor Carles Rahola, afusellat pel franquisme el 1939. Està casada i té tres fills. Una filla biològica i dos fills adoptats: Sira, Noè, adoptat el 1993 a Barcelona, i Ada, adoptada a Sibèria el 2001. Amant dels animals, conviu amb diversos gats i gossos.

Del 1987 fins al 1990, directora de l´Editorial Catalana Pòrtic, amb diverses col•leccions literàries al seu càrrec. Directora de la Fundació Acta, per a la difusió del pensament i el debat. Va dirigir la Fundació fins al 1993, any en què entra en política.  Premi Josep Casanovas de periodisme, 1991. Durant anys, periodista de televisió, ràdio i premsa. Per a la televisió, ha treballat en programes culturals i socials. També ha cobert conflictes com la guerra entre Etiòpia i Eritrea, la guerra dels Balcans, la primera guerra del Golf (des de Jerusalem), la caiguda del mur de Berlín, l´assalt al Parlament Rus, o el procés d´independència dels països bàltics. Del 1993 fins al 2000, diputada al Parlament espanyol per l´Esquerra Republicana de Catalunya. Durant anys, l´única diputada republicana a la Cambra. Ha format part de diverses comissions d´investigació, entre elles, la famosa comissió Roldán, que va investigar el cas més greu de corrupció del govern de Felipe González. També ha estat membre de múltiples comissions parlamentàries, entre elles la comissió d´exteriors. Premi parlamentari «Azote del Gobierno» el 1994, atorgat pel col•lectiu de periodistes. Soci d´Honor d´ADDA, organització en defensa dels animals, des del 1994. Del 1994 fins al 2000, tinent d´alcalde de la ciutat de Barcelona, responsable de les àrees de comerç, consum i turisme. Durant el seu mandat es varen reformar diversos mercats municipals i es reforçaren els eixos comercials de barri. El 1997, després de greus dissensions internes que deriven en una guerra oberta, abandona ERC i cofunda el Partit per la Independència, que resulta un fracàs polític. Abandona la política activa per tornar a centrar la seva carrera en l’escriptura i el periodisme.

És llicenciada en Filologia Hispànica i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. És autora de diferents llibres publicats en català i castellà, i escriu regularment en diversos diaris en les dues llengües, entre ells el diari espanyol El País, el diari argentí La Nación; el Diario de América, de Miami o per posar un exemple de Catalunya La Vanguardia. Treballa regularment a la televisió en diversos programes, entre ells 8 al dia de 8tv, Els Matins de TV3 o La Noria de TeleCinco.

Fou periodista televisiva, cobrint diversos conflictes internacionals, i dirigí el seu propi programa d’entrevistes a Espanya. Ha donat conferències a universitats de l’Argentina, Colòmbia, Brasil, Mèxic, Costa Rica, Israel i Xile. També ha fet conferències en diverses ciutats nord-americanes, entre elles Miami, Nova York, Washington, Boston San Diego i Palm Beach.

Ha participat en el Fòrum de Porto Alegre i és Doctora honoris causa per la Universitat de les Arts i les Ciències de la Comunicació de Santiago de Xile, un reconeixement atorgat per la seva lluita en favor dels drets fonamentals (juny de 2004). També ha estat guardonada amb el Premi Javier Olam (2004), atorgat per la Comunitat de Xile el Dia de l’Holocaust, així com amb el Premi Cicla (2005), atorgat a Jerusalem, per la seva lluita contra l’antisemitisme. És membre d’honor de la Universitat de Tel Aviv des del 2006, i ha guanyat el premi Menorà d’or, juntament amb Simone Weil, atorgat per la B’nai Brith de França. El novembre de 2007 ha rebut el premi a la millor articulista de premsa, atorgat per la “Asociación Profesional Española de Informadores de Prensa, Radio y Televisión”. També ha rebut el premi Scopus 2007, el guardó més prestigiós que atorga la Universitat Hebrea de Jerusalem, i que li ha estat concedit per la seva lluita en favor dels drets humans. Ha participat, com a convidada d’honor, a la Conferencia anual nord-americana d’AIPAC (American Israel Public Affairs Commitee) del 2008, on ha donat una conferència sobre l’antisemitisme i l’esquerra. Premi Senador Angel Pulido, 2009, per la seva lluita contra la intolerància. Premi Mass Media Award, 2009, atorgat per la American Jewish Committee, per la seva lluita a favor dels drets humans. Ordre del President de la Universitat de Tel Aviv, concedit el 2009. Premi Daniel Pearl Award, atorgat per la Anti Defamation League americana, per la seva lluita per un periodisme honest i valent. El 2011 rep a Ginebra el premi Morris Abram Human Rights Award per part de l´organització UN Watch, per la seva defensa de la dona a l´Islam i la seva lluita global pels drets humans. També al 2011 el Gremi del Cava Català li atorga la distinció de “Cofrare de Mèrit”. Finalment el 2011 rep també el “Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista”, atorgat per l´Associació de Dones Periodistes de Catalunya, per practicar “un periodisme rigurós i de qualitat, fent visibles les dones i les seves actuacions”. El 2012, premi Samuel Hadas atorgat per l´Ambaixada d´Israel i rebut juntament amb Jordi Pujol, Felipe González i José Maria Aznar, per la seva contribució a l´entesa entre el poble jueu i els pobles d´Espanya.

Llibres

  • Aquell estiu color de vent – Editorial Pòrtic 1983.
  • Color de verano – Editorial Pòrtic 1983.
    Novel•la de joventut que narra els anhels i les esperances d´un grup de joves, a les darreries del franquisme.
  • Aperitiu nocturn – Editorial Pòrtic 1985.
    Novel•la d´experimentació literària, en homenatge al surrealisme.
  • La qüestió catalana – Editorial Columna 1993.
    Antologia dels seus articles més coneguts i compromesos, publicats al diari Avui, on va tenir una columna diària d´opinió des de 1989 fins al 1993.
  • Mujer liberada, hombre cabreado – Editorial Planeta 2000
  • alliberada, home emprenyat – Editorial Planeta 2000
    Un llibre sarcàstic i combatiu sobre les relacions home/dona des de la perspectiva de l´alliberament femení.
  • Carta al meu fill adoptat, l’adopció, un acte d amor – Editorial Columna 2001
  • Carta a mi hijo adoptado – Editorial Planeta 2001
  • L’adopció un acte d’amor – Editorial Columna 2001
  • Carta ao meu filho adoptado – Editorial Ambar 2003
    Aquest llibre ha esdevingut un clàssic en el món de l´adopció. Narra les pors, els anhels i la lluita, des de la pròpia experiència, de l´adopció de Noè.
  • La luxuria (Els amants de la Tania) – Editorial Columna 2002
  • Historia de Ada Los derechos pisoteados de los niños – Editorial RandomHouse Mondadori 2002
    Aquest llibre és un encàrrec de l´ONG Intermón Oxfam per tal d´explicar la situació dels drets de la infància al món: prostitució infantil, sida, explotació laboral, nens soldats. És un llibre dur i compromès.
  • 3×1: El món actual a través de 3 generacions – Editoral Plaza & Janes 2003
    Llibre coral que inclou una antologia dels millors comentaris radiofònics emesos durant anys en el programa de Josep Cuní, per part de tres generacions diferents: Teresa Pàmies, Margarita Rivière i Pilar Rahola.
  • Catalunya, any zero – Editorial Ara llibres 2004
    Antologia dels millors articles publicats en el Diari El País, on col·labora setmanalment des del 2001. Pròleg de Josep Cuní.
  • A favor de Israel -Editorial Certeza (2005)
    És un text referencial, publicat en un llibre coral i en català a Ed. “3i4”.
  • Atrapados en la discordia. Conversaciones sobre el conflicto Israel- Palestina – Editorial Destino (Juntament escrit amb Tomàs Alcoverro) 2009
    Recull un intens debat sobre el conflicte d’Orient Mitjà amb el corresponsal al Líban, Tomás Alcoverro.
  • La màscara del Rei Artur. 2010 La Magrana, Origens
    És una aproximació crítica a la figura del dirigent polític Artur Mas.
  • La República Islàmica d’Espanya. 2011 Editorial RBA libros (2011). Un estudi complet del fenomen del fanatisme islamista i el gihadisme a la península.

15 Agost 2012 at 12:15 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el Sr. Martí Saballs, subdirector del diari econòmic Expansión a Barcelona, dimarts 3 de juliol de 2012

Aquest primer dimarts de juliol, varem tenir el sopar tertúlia estival, aquest cop amb la companyia com a convidat del periodista gironí en Martí Saballs. En Xavier Ferrer, en va fer la presentació tot emmarcant una brillant definició, que varem trobar molt encertada i escaient. Veu en Martí Saballs, com un empordanès cosmopolita que diu les coses pel seu nom. Magnífica definició que al llarg del sopar varem poder verificar plenament. Tant bon punt ens serviren l’aperitiu, uns carquinyolis de pipes, unes delícies de pollastre amb bacó i un cucurull de sobrassada amb mel, en Martí va començar dient que seria molt millor que li expliquéssim coses i ell ens les faria avinents a tots, actuant d’aquesta manera en el que és el seu rol habitual. Tot i això, va estar molt planer , engrescat i interessant en les reflexions que ens va fer, mostrant així que també domina els rols que diu són menys habituals per a ell.

Parlant de prediccions, quan preguntes per la collita, un pagès sembla més intel•ligent que tot un premi Nobel com en Paul Krugman quan fa prediccions en macroeconomia, particularment per a alguns països. La incertesa és un fet. La humilitat és essencial. No sabem què passarà avui o demà. Alguns com en Roubini entre d’altres estant fent molt mal amb les seves opinions.

Recordo que sovint em trobava un ciutadà, tot creuant el Passeig de Gràcia, que repetidament en saludar-me m’adreçava sempre les mateixes reflexions: Què malament que està tot, oi?. No sabia qui era, però el Sr. que fins i tot se m’adreçava pel meu nom, hi insistia dia rere dia. Això em va fer pensar que havia de fer-hi alguna cosa i al capdavall aquesta va ser la raó per la que em vaig posar a escriure el darrer llibre. I que hi explico al llibre en qüestió? Dons cosetes, com ara que en 7 o 8 anys hem duplicat el deute dels 400 als 900 mil milions d’€. O que la borsa de Mongòlia era la millor on operar-hi. I a continuació teníem la borsa de Mèxic. També que, en general, hi ha una manca de cultura financera total!!!. Hem d’invertir sabent on ho fem, això és bàsic.

Com veig la situació ara? Aquesta setmana, vaig estar a Munich (1,3 milions d’habitants) i tothom hi respira tranquil•litat. Un gran contrast. Expansión és un diari independent, i ho va subratllar, amb un posicionament lliberal. La reforma laboral és correcta, tot i que es podia haver anat més enllà. En el tema Bankia, no s’ha explicat bé abans. Tots sabem com estava i com està. I arribà un gaspatxo amb trinxat de llagostins i tomàquet, que ens va permetre començar el sopar tot refrescant-nos saborosament. El vi negre, un criança Solar Viejo DOC Rioja a temperatura escaient, ho acompanyava plaentment.

Austeritat versus creixement. Calen prendre mesures cara els inversors. L’Hortalà hi afegí una interessant deserció sobre els instruments existents en situacions de restricció, i parlà de les retallades amb creixement econòmic, confirmant la crisi de demanda d’inversió, enguany sota mínims. En Martí prosseguí dient que amb Zapatero, eren temps de control del dèficit. I ara mateix, cal posar ordre en tot el desgavell econòmic. L’Hortalà hi afegí que és un problema espanyol, i no a nivell d’inversió, el crèdit que necessita una empresa, que és important pel tema circulant o de tresoreria. L’Arcadi hi apuntà que a més cal ser competitius. Ara ens pujaran l’IVA, no caldria complementar-ho abaixant les cotitzacions?

Quant al periodisme, va afirmar que polítics i periodistes es necessiten. Enguany els economistes tenen un paper massa important. No pot ser que la meva mare, als 90 anys, faci segons quines preguntes. Avui tothom parla de la prima de risc… ¿?.

I es preguntà si avui, no hi hauria una crisi de lideratge arreu. Un líder, per exemple, no pot vendre com a victòria, com ha fet Rajoy, la recent aprovació dels fons de 100 mil milions per a la banca espanyola amb problemes. A fora ningú ho veu així, i aquí tampoc. Fixem-nos com ho fan a Polònia, que funciona molt bé. Estan aprofitant adequadament els fons estructurals de la unió europea. Avui es diu, que Alemanya està guanyant la tercera guerra mundial. I tot parlant d’empreses, va sortir el cas de Nestlé com l’empresa de major capitalització europea. Al món tenim el cas de l’Apple, que dels $ 3,00 ha arribat als més de $ 600,00.

En Josep Trias va preguntar la influència que tenien les tertúlies actualment tant en boga. En Martí reconegué que en tenen i massa. Alguns periodistes s’atreveixen fins i tot a parlar d’economia com si fossin experts qualificats. No es pot saber de tot!!!. Al diari, per exemple, tinc problemes en trobar becaris (periodistes en pràctiques en economia). Tots volen ser periodistes, principalment d’esports, amb la il•lusió de poder entrevistar en Messi. Tornant a les tertúlies afegí, que cal ser molt crític amb els que parlen que tot està malament. I mentre en Trias i l’Alsius afirmaven que la qüestió era saber o no saber sobre temes econòmics, ens varen servir el segon plat, una fantàstica hamburguesa d’au i foie amb poma al rom. Quan li varem preguntar sobre la possibilitat d’una radicalització alemanya, en Martí ens digué que li sembla que aquest perill enguany no existeix. En Martí es va definir com a europeista i també occidentalista, afirmant que li agradaven molt els EEUU. Això si ens va manifestar que li preocupaven molt el Brasil i la Xina, ja que necessiten créixer un 10 % anual.

Tot seguit l’interès es va centrar en el diari Expansión, així en Martí ens informà que la influència principal del diari és als despatxos. Catalunya té un 25% del total dels 18 mil exemplars diaris venuts. En Quim Roca preguntà, com aguanten els diaris amb tant poca publicitat? En Martí ens digué que la publicitat havia caigut un 50%. El grup Zeta està “quebrat” i en mans de “la Caixa”, a Vocento no saben que fer amb l‘ABC, Planeta que li va bé amb Antena3, aguanta com pot la Razón i Prisa està molt malament. El grup Godó va fent i Recoletos amb Expansión augmentant a Orbit (8 mil subscripcions, 100 € per 6 mesos, un estalvi del 50%) i al món digital. El Mundo, del seu grup, ha reduït la plantilla en 140 persones i estant adequant els costos. La crisis és arreu.

En Jordi Martinell afirmà que mai havia vist cap entrevista sense cap errada i es preguntà si en economia hi passava el mateix. Aquí tenim un excés de rodes de premsa. Als EEUU se’n fan poques i a més la mitjana d’edat dels entrevistadors és de 50 anys. En Parés, hi afegí, habitualment es diuen burrades i no passa res. I en Martinell prosseguí, tothom hauria de ser capaç d’explicar-se a un casal d’avis i que ho entenguessin. En Martí digué, a més són els “mindundis” els que demanen la entrevista, els altres normalment no. I arribaren les postres, una sopa de fruits vermells i llet merengada, mentre l’Enric Grabulosa es preguntava, que en treuen al diari de publicar els sous d’alts càrrecs de les empreses, com acostumeu a fer darrerament. Ben segur que molts d’ells, no en deuen estar gens contents. En Martí respongué, tot dient que únicament publicaven els sous dels càrrecs, consellers etc. de les empreses cotitzades a borsa i que per tant són d’accés públic. Finalment en Parés hi afegí, no vigileu la informació que doneu de forma que no molesti els anunciants? El diari publica el que creu adient, respongué. Naturalment alguns cops hem tingut força problemes, però això fa que els nostres lectors ens valorin més. I després dels cafès i alguna copeta ja arribava la mitja nit, així que varem decidir donar per acabada a tertúlia, agraint a en Martí la seva interessant participació.

Biografia (Expansión i Planetadelibros):

Martí Saball (La Bisbal d’Empordà (Girona), 13 de novembre de 1967) és periodista. Estudia periodisme a la Universidad de Navarra, a Pamplona i obté la llicenciatura en Ciències de la Informació per la Universidad de Navarra l’any 1990. Posteriorment, l’any 2000 aconsegueix l’EMBA per l’ IESE.

L’any 1990 comença a treballar de periodista, com a redactor de la revista Actualidad Económica. L’any  1992, Recoletos l’envia a Nova York com a corresponsal d’Expansión i de la revista Actualidad Económica. Des de maig de 1997 i fins l’any 2001 va ser redactor en cap de la revista Actualidad Económica a Madrid.
Posteriorment treballa a Lisboa i a Buenos Aires,  on va ser gerent de continguts del diari El Cronista (Recoletos) i de la revista Apertura fins a l’octubre de 2004. Des d’aquesta data fins ara és subdirector del diari Expansión a Barcelona.

Dels americans dels EEUU, en va aprendre la importància de la igualtat d’oportunitats, la meritocràcia, el seu esperit de pioner, el valor de la llibertat i el risc. Per que sense llibertat ni responsabilitat, no pot haver-hi igualtat.

Valora dels portuguesos la seva extrema educació i prudència.

A Buenos Aires, va aprendre la duresa de les veritables crisis econòmiques.  Va apreciar la lluita d’un poble per  superar les males estones. L’horror i la herència del peronisme. La corrupció de la seva classe política.

Va escriu-re un llibre de nom “Historias de un corresponsal económico”, on explica les bombolles que va viure durant els darrers anys com a periodista, i enguany n’acaba de publicar-se un altre, que porta per títol: “¿Qué hago con mi dinero?.” Saballs diu que creu que hem aprés molt de tot el que ha passat aquests anys, de les errades dels uns i dels altres, i que ens en sortirem. Sense optimisme, sense solidaritat i sense creure en el treball ben fet, encara viuríem a l’Edat de Pedra. No ha de faltar-nos mai el bon ànim.

“¿Están a salvo mis ahorros en el banco? ¿Debería enviar mi dinero al extranjero? ¿Es el momento de comprar oro o dólares? ¿Debo invertir en bolsa? ¿Debería comprar una caja fuerte para guardar el dinero en casa? Si tengo liquidez, ¿es una buena idea comprar una vivienda? ¿Qué puedo hacer si el euro desaparece?” és com ho resum l’article de La Vanguardia, del passat  12 d’abril de 2012.

Participa en els programes de RTVE “El debat” i de Catalunya Ràdio “La Tribu” i “El matí.”

19 Juny 2012 at 18:02 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el periodista i productor de televisió Sr. Toni Soler – dimarts 4 d’octubre de 2011

El dia 4 d’0ctubre teníem de tertulià convidat al Sopar de Gironins en Toni Soler i Guasch (Figueres, 4 de juny de 1965), historiador, escriptor i productor de ràdio,  televisió i altres mitjans. Arribà a 2/4 de deu per un malentès, i l’Arcadi Calzada, que feia de moderador, donà la paraula a en Lluís Busquets per fer-ne  la presentació, ja que n’havia estat professor, mentre venia l’aperitiu (croquetes de pernil ibèric, pinxo de llonganissa i formatge curat amb oli).

En Lluís se saltà el que ja es troba a Internet i digué que la seva mare, l’escriptora Carme Guasch i Darner, també professora,  en una classe de substitució als Escolapis d’Olot, li havia ensenyat el que era el predicatiu. Va aturar-se molt a vindicar l’obra de la seva mare, d’ençà que amb Jacinto s’endugué un dels premis literaris olotins, avui sortosament aplegada a les obres completes de Columna (2005).. “Des que li vaig fer una entrevista escolar em deia «el meu Del Arco». Obra seva són els poemaris  25 sonets i un dia (1978), Amat i amic (1985), Pràctica vida (1993); va ser Premi “Víctor Català” amb  Situacions insulars 1989) i encara va publicar altres llibres com les narracions El llit isabelí, però especialment,  segons Busquets, impressiona la seva novel·la Trena de cendra (1984), arran de la mort del marit dos anys abans. La vida del Toni va seguir la de la carrera bancària del seu pare (Figueres-Olot-Terrassa-Badalona…), que no pogué exercir pràcticament de figuerenc… com li agradava.

Quan el Toni cursà COU al “Jaume Bofill”, la seva mare, ja vídua, l’encomanà al Lluís amb la recomanació que no ho sabés mai. Aleshores, en Toni ja destacava com a xòuman de les festes trimestrals i com a estudiant garneu d’aquells que semblaven més desconnectats del que estaven però que sabia on jeia la llebre.  Els professors deien que aparentava més seny  del que li tocava per l’edat, cosa que en Lluís atribuí a la circumstància de la mort paterna. Arribats en aquest punt en Toni s’emocionà una mica i explicà que, adolescent com era de 16 anys, volia negar el drama viscut, cosa que era pitjor perquè li quedava a dins.

Acabat el COU va començar de ben jove a col·laborar en els mitjans de comunicació locals, compaginant la feina amb els seus estudis d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Després va treballar als diaris “Avui” i “El Observador”, sempre com a redactor de política catalana. Després de fer de periodista i guionista ocasional en diversos mitjans, el 1995 es va incorporar a l’equip del programa “El Terrat”, de Ràdio Barcelona, com a guionista. La seva col·laboració amb Andreu Buenafuente va continuar a TV3 (“Sense Títol”, “Bonic Vespre”), primer com a guionista, després com a director del seu propi programa (“Malalts de Tele”, 1997-2000), un espai de paròdia i actualitat televisiva, que li va valer el Premi Ondas 98 com el programa més innovador.

Després de tancar l’etapa de “Malalts de tele”, Soler va orientar la seva carrera cap als programes d’humor més àcid i relacionat amb l’actualitat. El 2000 va començar a l’emissora RAC 1 el programa “Minoria Absoluta”, que el 2002 esdevindria diari, i que obtingué el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Ondas al millor programa de ràdio d’Espanya, i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En televisió, després de diverses temptatives de traslladar l’humor polític de “Minoria Absoluta” (“Set de Notícies” i “Set de Nit” a TV3, “MinAb” a CityTV, els espais d’humor de “Las Cerezas”, a TVE, i el setmanal “Mire Usté”, a Antena 3), Toni Soler dirigeix i presenta l’exitós “Polònia”, un delirant recull de gags de paròdia política que ha obtingut una gran resposta per part de l’audiència. Aquest programa va ser guardonat amb el premi Ondas 2007 en la Categoria de millor programa d’una televisió local.

Avui és director de la productora “Minoria Absoluta”, responsable dels programes “Polònia” i “Crackòvia” a TV3, i d’altres productes audiovisuals. És un dels impulsors del diari “Ara”, nascut el 2010, on escriu regularment. Ha col·laborat també en altres mitjans, sobretot a “La Vanguardia”. Arriba de Sant Sebastià on  ha presentat el darrer producte de la seva productora, 14 d’abril: Macià contra Companys, dirigida per M. Huerga, que en Toni apuntalant la presentació, ens informa es podrà veure per TV3 el proper 25 d’octubre.

Feta la presentació, en Lluís va llegir algunes de les seves definicions del Diccionari poc útil i un breu fragment de la seva  Història de Catalunya (modèstia a part) i començà a repartir-se el primer plat, coca de bolets amb botifarra negra i formatge de la Garrotxa, i s’inicià també la bateria de preguntes al convidat, que no van parar fins a mitjanit. Se li demanà de tot, des de les pressions polítiques que rebia passant per la mala acollida de l’humor català a la resta de les Espanyes fins a per què no feia conya crítica amb el President de la Caixa.  Soler va deixar clar que ell procura ser  neutral i que si critica als uns també ho fa als altres, que sap molt bé a qui es deu, qui és que li fa un encàrrec de confiança i que la directora de TV3, Sra. Mònica Terribas,  li deu haver parat molts cops, tot i que  han discutit molt poc. També ens va explicar el pla de treball, idees de guionistes, selecció, treball, enregistraments, etc. Per a “Cracòvia”, té un  equip de guionistes de guàrdia de caps de setmana. Òbviament, el tema duia a parlar del tema televisiu i d’altres programes.

No podem pas entrar en el detall de totes les preguntes, enmig del segon plat, corvall a la planxa amb moniato i oli de cítrics —tot regat amb Ederra criança de la Rioja— però va quedar clar que mentre es revisa de dalt a baix “Polònia”, “Cracòvia” se’l mira menys i, a partir d’enguany, mira de disposar de més temps i de no haver de tenir-ne gaire de compromès als estudis per poder treballar contínuament altres idees perquè, va dir, “penseu que el 80% dels projectes de programes televisius fracassen i se n’han d’anar presentant contínuament”. Ens va explicar que té en projecte fer un fals documental sobre l’Alçament del 18-VII-1936 i una pel·lícula sobre Pere Casaldàliga, que comença justament quan va ser cridat a Roma el 1988 i que ho explica així a Una vida enmig del poble (p. 882s):
“He tingut un encontre conjunt amb els cardenals Gantin i Ratzinger i secretaris seus. Una hora i mitja d’interrogatori i de diàleg, no sé ben bé en quina proporció.  Bromejant, deia jo als amics que seria l’encontre un examen de disciplina (per part de la Congregació dels Bisbes)  i un examen de doctrina (per part de la Congregació de la Fe). Als cardenals els deia que  no tinc cap problema de fe, gràcies a Déu, tot i que sí tinc amb ells discrepàncies teològiques; que no tinc problemes de comunió, però sí desacords amb matèria de disciplina.
He estat amb el Papa, Joan Pau II. Uns 15 o 17 minuts. Que no han estat ‘inútils’, de cap de les maneres, contràriament al que em deia després Gantin, indignat perquè ‘El País’ havia tret fragments de la meva carta al Papa, escrita i enviada el 1986….”

En Lluís, que  s’escriu amb Casaldàliga d’ençà que li va prologar el llibre sobre Jesús, s’alegra molt d’aquest projecte i li diu que li farà una proposició sobre una altra figura catalana. “Quina?” “Xirinacs.” “Ep, parlem-ne. Xirinacs té pel·lícula…” I arribà el tema del diari “Ara”,  que ens portà a repassar tota la premsa  catalana… i l’escàndol de les subvencions. Per a en Toni, al diari li costa fer-se forat a Girona… Se li demanà fins i tot la motivació del pas de “La Vanguardia” al català…

Ja era gairebé l’hora de les postres, amb mousse de canyella i pa de pessic de figues i el xampany, els cafès i les copes… Però seguíem bombardejant-lo a preguntes i en Toni anava responent amb paciència de Job.

Al punt de la mitjanit, l’Arcadi li va oferir, en agrair-li la presència en nom de tots, una litografia d’En Cesc perquè la pengés a la casa que s’està fent enmig de la Fageda olotina: la Cadabosc.  En resum, una vetllada de les que marquen.

Biografia de Toni Soler (Viquipèdia)

 Toni Soler i Guasch (Figueres, 4 de juny de 1965) és periodista i productor de televisió.

Fill de l’escriptora Carme Guasch, Soler es va criar a Badalona, i va començar de ben jove a col·laborar en els mitjans de comunicació locals, compaginant la feina amb els seus estudis d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Després va treballar als diaris Avui i El Observador, sempre com a redactor de política catalana.

Després de fer de periodista i guionista ocasional en diversos mitjans, el 1995 es va incorporar a l’equip del programa El Terrat, de Ràdio Barcelona, com a guionista. La seva col·laboració amb Andreu Buenafuente va continuar a TV3 (“Sense Títol”, “Bonic Vespre”), primer com a guionista, després com a director del seu propi programa (“Malalts de Tele”, 1997-2000), un espai de paròdia i actualitat televisiva, que li va valer el Premi Ondas 98 al programa més innovador.

Després de tancar l’etapa de “Malalts de tele“, Soler va orientar la seva carrera cap als programes d’humor més àcid i relacionat amb l’actualitat. El 2000 va començar a l’emissora RAC 1 el programa “Minoria Absoluta“, que el 2002 esdevindria diari, i que ha obtingut el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Ondas al millor programa de ràdio d’Espanya, i el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

En televisió, després de diverses temptatives de traslladar l’humor polític de “Minoria Absoluta” (“Set de Notícies” i “Set de Nit” a TV3, “MinAb” a CityTV, els espais d’humor de “Las Cerezas”, a TVE, i el setmanal “Mire Usté”, a Antena 3), Toni Soler dirigeix i presenta l’exitós Polònia, un delirant recull de gags de paròdia política que ha obtingut una gran resposta per part de l’audiència. Aquest programa ha estat guardonat amb el premi Ondas 2007 en la Categoria de millor programa d’una televisió local.

És director de la productora “Minoria Absoluta”, responsable dels programes Polònia i Crackòvia a TV3, i d’altres productes audiovisuals.

És un dels impulsors del diari Ara, nascut el 2010, i hi escriu regularment. Ha col·laborat també en altres mitjans, sobretot a La Vanguardia, i és autor de llibres de gèneres diversos.

Novel·la 1994: Pretèrit Imperfecte 2009: L’última carta de Companys
Narrativa 1996: Els mals moments 1997: Diccionari poc útil 1998: Història de Catalunya (modèstia a part) 2003: Vota’m inútil 2003: Objectiu la pau: 34 dies inoblidables 2011: 14 d’abril. Macià contra Companys
Biografies
1996: Roca, l’últim segon (amb Andreu Farràs)
Recull d’articles
2008: Amb llengua o sense
Descripció i viatges
1998: Badalona davant del mirall 2005: La Penya en 75 paraules

7 Octubre 2011 at 17:24 Deixa un comentari


Estadístiques del Blog

  • 22.373 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Novembre 2019
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« des.    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers