Posts filed under ‘Polítics’

Tertúlia sopar amb l’Hble. Sra. Dolors Bassa, consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, dijous 21 de setembre de 2017

Declaracions fetes públiques per la consellera Bassa a Olot TV, minuts abans de l’inici del sopar tertúlia. 

També podeu veure una panoràmica de la taula tot just iniciar la vetllada, així com  escoltar i llegir les declaracions del gironí del grup Arcadi Calzada, fetes a continuació, sobre la carta dels ex-alcaldes d’Olot en suport a l’alcalde actual Josep M. Corominas.

Biografia ( web del Departament  i viquipèdia )

Nascuda a Torroella de Montgrí l’any 1960, diplomada en Magisteri (1979) i llicenciada en Psicopedagogia (2007), ha treballat de mestra en diferents centres educatius. Ha exercit de professora a l’Escola Vedruna de Palafrugell així com a l’escola Sant Miquel de Torroella de Montgrí i alliberada Sindical.

Activista sindical vinculada a moviments progressistes, és diputada per Junts pel Sí al Parlament de Catalunya en la XI Legislatura i actual consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat secretària  de Política Social i Ocupació d’UGT a les comarques gironines entre el 2005 i 2008, i secretària general de la Unió General de Treballadors (UGT) a les comarques gironines entre 2008 i 2015, tot i que estava activament vinculada amb el sindicat des del 2000. També ha estat membre del Consell Social de la Universitat de Girona a, entre el 2001 i el 2013, membre del Consell de Formació Professional de la Generalitat de Catalunya del 2007 al 2013, membre del Consell de direcció del Servei d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya entre l’any 2006 i 2014 i membre del Consell Assessor del Màster de Treball, Relacions laborals i Recursos Humans de la Universitat de Girona el 2012. També ha estat activista en diferents associacions en temes d’igualtat com Xibeques del Cau, col·lectiu per la igualtat de Girona.

En la vessant política ha estat regidora de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) entre el 2007 i el 2015, on fou la primera tinent d’alcalde i delegada de Dinamització Econòmica entre 2007 i 2011.

És coautora del llibre col·lectiu Per què volem un estat propi.

8 Setembre 2017 at 11:30 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb la Hble. Sra. Neus Munté Fernández, consellera de la Presidència i portaveu del Govern, dimecres 21 de juny de 2017

El resum de la tertúlia està pendent de finalització.

Biografia (web del Govern de la Generalitat de Catalunya i wikipèdia)

Nascuda a Barcelona l’any 1970, casada i amb dues filles, és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). A l’actual legislatura és consellera de la Presidència (gener 2016-) i portaveu del Govern, havent estat diputada al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí (27/9/2015 – 16/1/2017).

Ha treballat, com a advocada en l’àmbit sindical, en diversos càrrecs a la UGT de Catalunya, a la que n’està afiliada. Va ser membre de la Comissió Executiva Nacional de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya (1996-1999). També ha estat secretària d’Ocupació i Educació i secretària de Política Institucional de la UGT de Catalunya (2004-2010), mostrant-se molt sensible a la problemàtica de l’atur, particularment juvenil i d’altres col·lectius.

Va ser cap de Gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre el 1999 i el 2002. També va ser Diputada al Parlament de Catalunya els anys 2002 i 2003 i entre 2010 i 2013 per CiU, portaveu d’Ensenyament de CiU a la Cambra i Presidenta de la Comissió d’Igualtat de les Persones. Militant de CDC des de 1996, va ser secretària general adjunta de la JNC entre el 1998 i el 2000. Se la considera socialdemòcrata i sobiranista.

Durant la X legislatura, al govern d’Artur Mas, ha estat vicepresidenta i portaveu del Govern (2015-2016), a més de ser la titular de la conselleria de Benestar Social i Família des de l’inici de la legislatura (2012-2016). Amb el president Artur Mas va formar part d’una candidatura compartida a una presidència col·legiada del Partit Demòcrata Català (PDeCAT), que va assolir el 95% dels vots dels associats i tot seguit va ser escollida vicepresidenta del nou partit.

29 Mai 2017 at 9:34 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Molt Hble. Sr. Carles Puigdemont, president de la Generalitat de Catalunya, dijous 1 de desembre de 2016

Avui inaugurem el darrer mes de l’any i el que serà el darrer convidat que tanca el recull de resums per una segona edició impresa, amb un hoste de luxe: el president de Catalunya, Molt Hble. Sr. Carles Puigdemont. El convidat, òbviament, ha fet augmentar el nombre de tertulians fins a 35, xifra màxima en la història de les nostres tertúlies! Tot un repte per al restaurant! Calia aconseguir una taula única prou operativa i còmode per a tots, particularment per al convidat. Nogensmenys sembla ser que aquest tipus de taula, que anomenen imperial no s’aconsella sobrepassi els 28 comensals. Però des de l’equip de l’aulaescola, aquest cop encarregats de la gestió i execució del sopar, han habilitat una taula extra-imperial a una de les sales a tocar el menjador habitual. Menjador de l’autoescola, ubicat a l’edifici de l’escola d’hoteleria i turisme CETT, aquesta nit habilitat exclusivament i encertada, per a l’aperitiu dempeus, que ha facilitat el primer contacte entre els gironins i el president. Un repte dons, superat en escreix, tant pels professors com pels alumnes implicats, tant de cuina, com de sala. Se’ns ha demanat de començar mitja hora abans. Fa fred, però encara no intens. Ho notem perquè, per arribar a l’aulaescola,  hem de travessar el jardí descobert de l’Hotel Alimara, l’edifici del saló privat habitual.

Se’ns demana que comencem l’aperitiu i els snacks tot esperant-lo, ja que el president prefereix aprofitar-ho i així anar-nos saludant sense perdre temps. A penes hem començat a picar uns xips de moniato i carabassa, que ja arriba puntualment. Es fa una breu aturada per a la  presentació mentre els retardats van arribant i, tot seguit, distribuïts per petits grups espontanis, ell es va passejant entre tots i entaula converses amb tota normalitat. A més dels xips, se serveixen unes plates allargades de doble galeta (oreo) d’ oliva negra amb la seva brandada o amb melmelada de tomàquet i uns rovellons a la llauna. Alguns prenen cervesa, però tenim a disposició Blanc Heus, D.O. Empordà del Celler La Vinyeta, Negre Sauló D.O. Empordà, del Celler Espelt i, del mateix celler i denominació, Blanc Quinze Roures. Encertada tria que dona satisfacció diversa a tothom i al menú, ja que el sopar serà regat amb els mateixos vins. Els cuiners es volen fer una foto amb el president i, un cop feta, sortim a l’escalinata de l’escola per fer la de grup amb el fotògraf oficial. Unes alumnes li demanen tímidament una selfie i, pacientment, se’n fa una, dues, tres… fins que acaba amb una foto de tot el grup d’alumnes.

Tornem a entrar i anem al menjador que ens han preparat amb una sola taula, com dèiem de campionat. Fa la introducció del grup al convidat l’Enric Calzada i li agraeix en nom propi i del grup la acceptació d’assistir al sopar tertúlia conscient de la complicada agenda, que la conjuntura actual encara satura més. Li explica una mica la història de les nostres tertúlies-sopars i la seva litúrgia. Tot seguit l’Arcadi Calzada presenta el president —el recorda des que era un jove convergent que enganxava cartells en un acte electoral amb Pujol—, també quan estava a la JNC de les comarques gironines que va ajudar en la seva fundació, en destaca el seu tarannà obert, la seva forma de fer, la seva fidelitat a Catalunya i la seva llibertat d’actuació, que han aconseguit que la gent l’estimi. Les circumstàncies són excepcionals i afegeix amb entusiasme que «des d’aquest grup, no ho dubtis, president t’encoratgem a seguir endavant amb fermesa. Pots comptar que estem al teu costat!».

Quan el president pren la paraula, fa unes disquisicions sobre totes les comarques gironines, assegura saber que es troba entre amics i que juga a casa, fins i tot com a gironí i, per això mateix, li interessa més que mai parlar del context general i de l’estat en què es troba Catalunya ara mateix, diferent de fa uns mesos, molt diferent de fa quatre anys i potser diferent d’aquí a unes setmanes. Però com que, al seu parer, d’ara endavant ens bombardejaran amb relats unionistes, val més afrontar-los preparats. «Us vull dir que, avui per avui, Catalunya és una economia molt dinàmica. Creixem gairebé el doble d’Europa i molt més que l’estat espanyol. Reduïm més l’atur, molt més que l’estat espanyol, també creem més llocs de treball més ocupació i hem assolit el rècord d’empreses exportadores. De 2011 a 2016 hem atret més inversions estrangeres que mai. El 51% de la inversió directa de l’àrea asiàtica del Pacífic ve a Catalunya i amb el 16% de població, les inversions aquí suposen un 25% de les de tot l’estat. Altrament, el 2015 varen ser extraordinàriament bones i el 2016 es veuen molt positives i amb dos dígits de creixement hem assolit un rècord d’exportacions, particularment en el món tecnològic. Amb tot això vull dir que la nostra és una economia sòlida i robusta. El Financial Times mateix, no fa gaire, parlava de Catalunya com el territori més atractiu per fer-hi inversions i amb més expectatives per als anys 2016-2017, i posava en valor tant els indicadors de coneixement com per als centres de recerca.»

Serveixen el primer plat, una mena de puré de patata, ou remenat i espinacs en plat fondo, titulat «la nostra truita d’espinacs». Una agradable sorpresa que dona continuïtat a l’aperitiu dempeus d’una acceptació més que notable entre els presents.

El president, però, vol passar al segon punt i parlar-nos del procés polític en què ens trobem, ferotgement atacat per l’estat espanyol i per algunes instàncies financeres i econòmiques. Instàncies que aconsegueixen imposar una visió negativa, no per descriure cap realitat sinó per establir un relat que no sigui raonable. El relat  centralista és que el procés espanta les inversions i això, assegura, “es rotundament fals”. «És veritat que algú s’ho creu si ho mira per sobre o només segueix alguns dels mitjans espanyols i també algun català. Ara bé si es cerca millor, ràpidament es veu la realitat». Ens explica alguns contactes que ha tingut amb inversors estrangers importants i el que li demanen és quina mena de país serà Catalunya, perquè els inversos estan escamnats d’una Espanya que diu una cosa i en fa una altra i que canvia constantment les regles de joc. «A fora saben perfectament que el nostre país es viable, però volen saber quina Catalunya es projecta de cara a la ciutadania, quin teixit social crearem, com pagarem el deute, si serem un país il·lusionant, si volem seguir amb l’euro o a la UE,…  i, vist tot un entorn favorable, si valdrà la pena invertir-hi. Els expliquem les dades oficials i es clar ningú no ho qüestiona. Com és obvi, no es comprometen amb el nostre procés, ara com ara, perquè encara no l’hem iniciat, poden remugar que amb el Brexit i les divisions del socialisme aquí i a França, o els problemes a Itàlia o les eleccions alemanyes, no és el moment, però tampoc no entenen que no puguem votar. Els sorprenen i valoren les nostres mobilitzacions pacífiques de l’11 de setembre, cinc anys sense un sol acte violent és un actiu que els dona molta tranquil·litat i, en comptes d’alarmar-se pel nostre procés i malgrat la vulnerabilitat del moment, creuen que som un país on val la pena invertir. En pocs anys recuperarem posicions, millorarem salaris i podrem reduir les famílies amb risc de pobresa. Despertem un interès enorme. Ho deixo ben clar perquè no ens hem d’arronsar ni deixar-nos aixecar la camisa amb discursos que diuen tot el contrari.»

El president no ha tastat res del primer plat i una cambrera amable, veient que se li ha refredat, n’hi porta un de nou, més calent, però també més ple. Fa broma: «Veieu? Si segueixo parlant em posen més teca al plat».

Segueix iniciant un tercer punt del seu discurs: L’estabilitat del govern català, «1.-tinc un govern que governa, 2.-governa amb cohesió interna i 3.- governa amb una sòlida majoria parlamentària». Efectivament, s’esplaia, el govern és sòlid amb majoria parlamentària independentista, enfront de la inestabilitat que ha passat el govern espanyol, amb la divisió del PSOE i la defenestració de Pedro Sánchez, només per haver insinuat que  ”potser es podia parlar amb els catalans“. Assegura que no hi va haver cap pacte ni tan sols cap encarnació d’intencions de fer-lo. «El relat unionista, que interessa, és dir que depenem dels anti-sistema de la CUP i això ara, abans de l’aprovació dels pressupostos, ho sentireu sovint. Repeteixen que el govern és inestable, però us ben asseguro que és exactament el contrari. Només es tracta d’un mantra amb el que intenten fer veure el relat que propicien. La col·laboració lleial no implica uniformitat de pensament». I així i tot, comentarà,  espera que els pressupostos no s’entrebanquin.

Arribats a aquest punt, unes ànimes caritatives es posen a parlar dels pressupostos i de la CUP perquè el president pugui menjar el primer plat, cosa que, en honor a la veritat, fa amb una poc saludable esgarrapada. Quan algú pren la paraula perquè s’acabi l’excel·lent i desestructurada truita d’espinacs, diu que ja està i que encara vol parlar-nos d’un quart punt, l’aspecte polític del context actual, fruit del rebuig dels pressupostos. «Em vaig voler sotmetre a una moció de confiança, perquè, si havia perdut la fe del Parlament, anàvem a eleccions com en tot país democràtic; si seguia, iniciàvem una cadena de confiances que són imprescindibles per donar compliment al difícil i complex projecte que ens hem compromès. I es produïren dos fets importantíssims: primer, vam guanyar totes les propostes que vam fer, sense cap votació perduda; segon, el grup del ‘no’ a la independència es va afeblir. Els vots en contra van ser menys que en la meva investidura. De fet a favor n’hi vaig tenir dos més. CSQEP es va abstenir en parlar d’un referèndum unilateral; i la CUP ho va fer quan parlàrem d’un referèndum pactat. Es va ratificar i augmentar la confiança. Es va constatar la solidesa de la legitimitat per impulsar un referèndum per saber si aquest país vol ser un estat o no, tot consolidant el compromís de la legislatura. Referèndum o referèndum, tot pensant també amb aquells catalans que volen votar no, dons per sobre de tot som demòcrates».

Insisteix en l’estabilitat del govern català enfront de les condicions dramàtiques del govern de l’estat espanyol  tot i saber que el front advers a Catalunya (PP, PSOE, C’s) només oferirà camins de confrontació. Te però la esperança que la tramitació pressupostària no s’embolicarà. El PSOE probablement ha sacrificat per molts anys la seva expectativa electoral, bàsicament per intentar salvar Espanya de l’independentisme. Explica com l’estat espanyol fa el ridícul constantment a nivell internacional, com ha perdut la batalla mediàtica, com és l’estat amb més multes per incompliments a la UE, com li cal posar la mà als fons de reserva per  pagar als pensionistes la paga de de Nadal i com, aquesta tarda mateix, en la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera, el conseller Junqueres ha deixat la reunió, seguit de valencians i illencs, perquè el pacte de Montoro i el PSOE de pujar el sou mínim interprofessional a 707 € i passar el sostre de dèficit de les autonomies d’un 0,5% a un 0,6% ha resultat tan ridícul que els mateixos socialistes andalusos s’han abstingut. No pot ser que Europa permeti un sostre de dèficit del 3,1% i l’estat es reservi per a ell el 2,5% i carregui la resta a les autonomies. «Nosaltres necessitaríem un 1,8% i no el 0,6% permès. Penseu que si cada dècima equival a 56 milions a Castella-Lleó o 100 milions al País Valencià, per a Catalunya suposen 220 milions €».

Serveixen el segon plat, suquet de rap amb salsa d’all negre, però  sembla com si el president volgués cloure la seva intervenció amb un 5è punt. Comenta que la actitud de tancament total del govern estatal enfront les demandes catalanes, fer com si no passés res, no està ben vista fora i era feble i discutida al mon. Europa no entén la posició d’immobilisme que mantenen. El govern espanyol havia de fer alguns canvis i per això s’han empescat una nova  operació, concretament ens diu: «Davant de la situació actual, el PP, sentint-se en minoria, ha posat en marxa l’”operació diàleg”, que sentireu subratllar contínuament, amb Milllo a la Delegació del govern, Sáenz de Santamaria anant i venint de Catalunya, i la convocatòria del Consell de Política Fiscal i Financera avui, que porta dos anys i escreix de retard, i fins i tot la Conferència de Presidents. Mentrestant hem vist quin tracte els han merescut la presidenta del Parlament, el conseller Homs. O el ministre Montoro, menystenint la seva gent a Catalunya, proposant a nivell estatal un impost, per impedir que Catalunya el pugui recaptar, i que a l’hora els seus en neguen l’interès i ho critiquen al Parlament català. El diàleg, per a ells, sempre és monòleg. Aquest el podria resumir amb  una expressió que vaig trobar tan graciosa com encertada: “es tracta de fer-nos quedar a nosaltres com els barrufets rondinaires”. Es mourà alguna cosa? Em consta que a la societat política espanyola i fins i tot en alguns sectors a les calderes del PP estan preocupats i voldrien moure-la, però no tenen prou poder ni capacitat d’influència directa. Si es mou alguna cosa, no podrem restar captius de l’actual situació, és clar. Ara bé, tenim tanta experiència de pactes incomplerts, de lleialtats traïdes, que ara no ens deixarem enganyar més. Per això exigim un tracte bilateral. Catalunya no és cap autonomia de règim comú. Han d’entendre que des de la darrera conferència de Presidents de l’any 2012 (i se n’hauria d’haver fet una cada any!) les coses han canviat molt. Llavors el president Mas va anar a Madrid, no sense recança després de quatre anys sense repetir-se, amb 14 diputats elegits amb llistes independents sobre 135, que a més havien votat contra la seva investidura. Ara hi aniríem 72, la majoria i a més tots han votat la meva investidura. Queda dons palès el colossal canvi que hi ha hagut al país. De cap manera hi puc anar com si tot fora igual. Tot i així, només si ens ofereixen un tracte bilateral amb l’estat, negociació i diàleg, aniré a la reunió de Madrid, ens hem guanyat aquest dret tant al carrer com a les darreres eleccions. Però d’oferiment no ens n’han fet cap ni crec que ens el facin. I callo i menjo una mica. Pregunteu amb tota llibertat i jo us contestaré de la mateixa manera.» Sembla esperar veure  si alguna cosa es mou, veu que hi ha una preocupació creixent qualitativa que podria fer de taca d’oli i obligar a fer alguns gestos, es mostra però, molt escèptic. L’home va armat de bloc i bolígraf, residu, suposem, del temps de periodista.

La primera pregunta va sobre pressupostos. Torna a repetir  que segueixen el programa de JuntsxSí  i que l’important és que les partides diferents acabin servint la gent. «Demà tinc un esmorzar amb un grup de periodistes internacionals, diguem-ne liberal, i caldrà fer-los veure que no ens hem sotmès a la CUP per a res. De fet, els cupaires no es cansen de proclamar que no són els seus pressupostos.»

En Francesc intervé tot seguit, el felicita perquè el discurs del president és dels que suma, i diu que cal sumar per la base, sobretot aquella gent que no té un biaix polític segellat. El president hi està d’acord i afegeix que n’és la majoria i també que l’estat espanyol no s’adona que aquí, fet i fet, només hi ha un 16% declarat en contra. Volem que entenguin que l’estat independent que perseguim és només per a poder resoldre els problemes que els preocupen i que els expliquem. A l’estat català no li pot passar com a l’espanyol. Penseu que un 16% de tot l’estat pensa que aquest li va en contra i no el veu capaç de resoldre els seus problemes… com ara les rodalies, o els vols intercontinentals. L’estat català ha de fer veure els que se senten espanyols que tindran la certesa que l’estat no els anirà en contra ni en assumptes personals ni en els professionals».

Demana la paraula en Xavier, president del Consell català del moviment europeu i parla, com és d’esperar, de les actituds internacionals davant del nostre procés. Afirma que del punt de vista econòmic s’entén arreu. La postura europea és la de no significar-se políticament però es clar això podria amagar el procés. El president li respon tot explicant algunes actuacions internacionals, determinats contactes, ajuts rebuts, … «Al món no li agrada que demanem la independència ara. Voldrien que tot seguís igual, però els estats fan exercicis d’un realisme polític impressionants. Ves què han de dir. Però, per a nosaltres, ja és molt interessant que la UE no s’hagi posicionat en contra. Manté una neutralitat oficial. Altre cosa són els portaveus. Recordeu el cas eslovè. Fins i tot l’endemà de guanyar el referèndum, Jacques Delors (llavors n’era el líder europeu) va fer unes declaracions duríssimes en contra. Al cap de sis mesos però ja els havia reconegut i arribat a acords. Si som majoria, què hauran de dir? Si anem a votar un 50% més u i surt que sí en un 55%, com a Montenegro…i per tant d’acord amb els estàndards històricament acceptats internacionalment en cas de desacord en fer un referèndum, França i Alemanya s’hauran de reunir. Ara, però, encara no ha arribat aquest moment. Ara no demanem el reconeixement, sinó el coneixement del nostre cas. I el documentem i això te èxit. Margallo ha fet pífies de l’alçada d’un campanar. Per exemple va fer un article en contra en un mitjà estranger i els mateixos responsables del diari ens varen trucar per si volíem respondre o afegir la nostre visió abans de publicar res. Ja ens tenen present i ens demanen que opinem i contrasten les dues visions. Informen! Com deia el fet que no puguem votar posa molt nervioses les cancelleries. Ningú no discuteix la viabilitat econòmica de Catalunya.

 L’Albert, a continuació, constata que l’actual ”operació diàleg“ als mitjans de comunicació i des d’una perspectiva internacional, “hi posaran bàlsam” i el president hi està d’acord —«sabem que l’estat espanyol vol això»— i dóna dades de la poca credibilitat que té l’Estat espanyol a Europa i al món. «Ho vaig constatar no fa gaire a la City de Londres, amb  uns inversors internacionals que gestionen el deute de tot l’estat de Nova York.» Ni el tribunal de comptes passa pel sedàs de l’exigència. «Veurem si son capaços de restituir la capacitat que l’estat espanyol te al món. Els mesos passen i si els que els han comprat el missatge veuen que no s’avé amb la realitat, poden obtenir el contrari del que pensen. Això passaria si fessin com va fer David Cameron, que si va jugar el partit, llavors si nosaltres no fóssim hàbils podria ser, però no ho crec. Espanya, fins ara, no ens ha fallat mai. En el cas que certament estigués interessada en negociar seria tot un altre escenari. Encara que només fora per voler estudiar-ho. Ara bé, saben que estarien fent un reconeixement implícit de sobirania i això no passarà! Nosaltres, però, hauríem de participar en la escenificació, tot i que ells no faran honor a les expectatives que generen». Ens cita The Economist que veu la possibilitat que ens implantem a Europa de manera normal, tot afegint que uns periodistes d’aquest mitjà ara li deien què faria si ens oferissin inversió en infraestructures, com ara el corredor mediterrani. «Els vaig respondre que això ja ha passat però mai han complert els compromisos, llavors van callar i ho varen entendre. Nosaltres, vaig afegir, pel referèndum volem pactar fins i tot amb l’estat! En aquest cas, un dels periodistes va afegir, quina garantia de compliment tindrien? Aleshores els vaig haver de dir, dons la veritat és que cap. Enguany ja ho entenen, l’estat espanyol és un estat incomplidor. En aquest sentit te una imatge fatal que és prou  explicita». En Marcel, tot seguit, exposa al president el seu parer: potser caldria respondre al seu canvi de tàctica amb un canvi nostre dient-los que tenim tantes ganes de votar que ho podem fer tots, que votin els espanyols. Puigdemont respon que això, que abans al·ludien, m’ho varen preguntar al Fòrum d’Europa Press però ara ja no ho posen damunt la taula perquè s’adonen que votant tots sabríem quina votació surt a Catalunya. Per a ells és un parany. «Ara, si  ho permeten, fantàstic! Ho hauríem d’aprofitar. En tot cas no podem ser nosaltres qui ho proposem, dons no ens el deixarien fer i s’hauria acabat tot».

Ara serveixen les postres. Escuma de crema catalana amb gelat de moscatell. Intervé en Lluís i addueix que, vist que  tothom tindrà només la possibilitat d’una intervenció, ell aprofitarà la seva amb cinc preguntes breus, tot confessant al president que, sovint, abans d’anar a dormir, i per saber què diuen els enemics, es posa un «xute» de 13TV, i dispara la bateria: 1) Diuen que no s’entén amb Mas i Junqueres; 2) Pedro Sánchez no s’adonà que, sense línies vermelles i pactant amb Catalunya, avui podria ser president del govern? El van haver de defenestrar per haver insinuat que potser es podia parlar amb els catalans? 3) No caldria donar arguments al govern sobre la singularitat de Catalunya perquè els empressin davant de les altres autonomies? Nosaltres no sortim de la Constitució, com sempre diu Soraya Sáenz de Santamaría: vam tenir retorn del president Tarradellas i Generalitat molt abans de la Constitució; 4) Què s’han fet dels famosos 46 punts pendents amb què vam estendre la mà com començar el diàleg, nosaltres?; 5) La pregunta del milió:  diuen que vostè és un home fiable, molt implicat en el procés, però poc home de partit perquè no es compromet en el lideratge de futur de  l’actual PDECat.

El president que s’ha anat apuntant les preguntes pacientment, aconsella en Lluís que s’estalviï informacions tòxiques i li prega de llegir el llibre de Marc Argemí Ballbé, Rumors en guerra (Barcelona: A Contravent Ed, 2013), que és un clàssic perquè segueix amb la mateixa vigència dels anys 40: encara que tracti de fets del segle passat, amb la guerra mundial, tot llegint-lo, el pensament s’escapa cada dos per tres cap a la realitat mediàtica i política que estem vivint aquests darrers anys al nostre país. (En Lluís fa que sí com si ja l’hagués llegit.) «El llibre dona a conèixer les línies que fan servir, estan en guerra! Volen colonitzar l’imaginari de l’enemic. Els agents són les xarxes socials i els mitjans de comunicació. S’inventen literalment el que sigui. Hi ha una fàbrica de rumors que van al cor de cadascú de nosaltres. Alguns d’aquests mitjans, de fet, només tenen aquesta missió. Amb toxicitat s’aconsegueix que ara jo li hagi de parlar de Junqueras, amb qui m’entenc perfectament, o del president Mas, que necessito al meu costat i li vaig pregar d’estar proper. Deixem-ho. Quant a Pedro Sánchez,  vaig tenir una llarga conversa amb ell i que semblava entendre-ho tot. Al final em va dir que no podia dinamitar la sobirania nacional. El tema és aquest. No volen un tracte de tu a tu, perquè saben que seria un reconeixement implícit de la nostra sobirania nacional. I, per a ells, n’hi ha una i prou, de sobirania: la seva.» Es mira els punts. «Això de la Soraya. A Madrid  saben perfectament, que no venim de la Constitució. Per això m’agrada presentar-me com el 130è president de la Generalitat de Catalunya, una institució que ve de 1359, amb un primer president, Berenguer de Cruïlles (1310-1362), bisbe de Girona. Si volen arguments per a un tracte diferenciat de Catalunya davant les altres autonomies, els tenen perfectament.» Quan els famosos 46 punts, que duren des del temps del president Mas, vol subratllar que no són cap carta als reis ni cap cistella de peticions. Son incompliments, vulneracions de lleis i acords, coses pactades d’obligat compliment. Deien que no podien afrontar-los perquè estaven en la interinitat. Ara, veurem què fan. Però tenen la paella pel mànec. Recordin les famoses disposicions addicionals de l’Estatut. Fem un pacte, la llei s’aprova i, després, quan desenvolupen la llei, hi posen «según disponibilidad presupuestaria» i, és clar, si tenen ells el comandament dels pressupostos, ja t’han fumut. Es carreguen tot el pactat, lleis d’obligat compliment dient que manca pressupost! A l’hora de respondre la pregunta del milió, la darrera i relativa al seu partit, s’hi posa bé. Si aquest relat fos un film, la música augmentaria. Es considera militant del partit des de 1983, un militant sui generis, molt heterodox, perquè era independentista quan el partit no ho era, tan fidel com disciplinat però que no lidera el partit. No és secretari general ni es vol presentar a les properes eleccions. Quan el passat gener el va cridar el president, sabia tot això i li ho va tornar a dir. «Per cert, li vaig demanar temps per decidir-me, i em va respondre: ‘Tens un quart’.  ‘Home, president…!’, em vaig queixar. ‘Tens raó’, va admetre; ‘necessites més temps: Tens vint minuts.’ «Va anar així, la cosa. I ja aleshores vaig dir-li, he declarat a tothom i he repetit a qui ho hagi volgut sentir, i  repetidament, que no vull cap càrrec orgànic dins del partit. El president i el partit ho saben des del moment zero. He arribat on sóc sense passar per eleccions. Però jo no em sento construint un partit i pugnant electoralment. És la meva opció vital. Compliré fins el final i em sento enormement honorat, però la meva responsabilitat s’acabarà aquell dia.  Tinc 54 anys, vull viure a Girona, tinc fills, miro d’anar a dormir a Girona sempre que puc. Ho aguanto bé, ajudaré tan com pugui en el que calgui, però és una situació que no és gens modèlica. Només seguiria en cas de no poder dur a terme l’encàrrec del poble de Catalunya.»

S’ha fet un silenci. La Mireia havia demanat la paraula. Li diu que se sent trista per tot el que acaba de sentir, perquè, justament ara, amb el maquillatge de l’operació diàleg, el seu lideratge és més necessari que mai i costa molt construir un líder. Fins i tot li arriba a dir que potser no tindrem tanta sort amb una segona oportunitat com va esdevenir-se amb el seu cas. El president té una actitud molt sincera que l’honora: «Vostès pensaven que me’n sortiria com me n’estic sortint? Doncs hi ha altra gent que ho pot fer igual de bé o millor. A mi, fins i tot m’incomoda un lideratge massa personalista i em dol que la gent pensi que faig una mala jugada, quan no he enganyat mai ningú.»

S’ha fet un silenci incòmode. Un instant de res. Tot seguit hi ha d’altres preguntes. Algunes de capcioses: «Esquerra prem». «I què? Sabem què és l’oposició. I sempre ens tendirem ponts d’entesa entre nosaltres.» «Què diria als seus encara poc convençuts dels beneficis de la independència?» Als possibles no independentistes del PDECat els demana que facin el que feia ell: Votava CiU, que no era cap partit independentista, quan ell sí que n’era; ara demana que votin PDECat, encara que no siguin independentistes. «Ser espanyols ens resulta molt car i no ens fan les infraestructures que necessitem ni ens donen el finançament que ens guanyem i ens cal.» Se li demana si es podria tornar unes pantalles enrere, fins a la d’un pacte fiscal amb Catalunya. Per a ell, mentre Montoro sigui ministre, mai no tindrem un pacte fiscal ni un tracte econòmic just. «Enguany ha posat el sostre de dèficit als 5.500M € i vol que surti de les autonomies. Ens pagaran el dèficit estructural que arrosseguem de Sanitat? Ens pagaran el deute històric? A veure on arriba el seu diàleg…»

Serveixen una copeta de Dolç Sinols, D.O. Empordà del Celler Empordàlia amb carquinyolis bufats i bombons de fruita seca juntament amb cafès i infusions.

Per a en Quim, no mancaran paperetes amb el sí a les urnes? D’un manera molt taxativa i convençuda el president assegura que en un referèndum acordat al Parlament de Catalunya sense permís de l’Estat, més de la meitat de la població anirà a votar. «Amb un 50%+1 de participació i un 55% de vots favorables —no podem ser més papistes que el Papa—, en tenim prou. Perquè, si fos al contrari, què voldria dir? Que governaria Catalunya la part minoritària del 49%? Hem de cercar i potenciar al màxim la participació, els unionistes procuraran que la gent no hi participi, aquesta és la veritat. Cal ser pràctics, no els més avançats del mon. Ara bé, si volen que ho pactem dons pactem-ho.» El Dr. Josep M. assegura que si volem ampliar les bases cal anar a l’encontre de les angoixes dels ciutadans i pregunta com les pensa solucionar i com ho explicarà. El president li dóna la raó. «La darrera enquesta del CEO deia que els unionistes i els independentistes estaven tau-tau, els primers amb una dècima amunt. Tothom s’ha fixat principalment en això. Però a la mateixa enquesta sortia d’una forma majoritària que amb una Catalunya independent la gent creia que viuria millor. Això vol dir què hem d’explicar a la gent, allò que els permetrà reduir les seves preocupacions explícites i  emfatitzar allò que els permetrà viure millor. I això és el que farem. Altrament també es pot deduir que a la gent no li fa por independitzar-se, perquè ara se sent maltractada per l’Estat. Tanmateix en un futur pròxim hem de treballar i donar a conèixer els costos de la dependència.»

Les dues darreres preguntes les consumeixen en Narcís i en Miquel. El primer opina que potser els joves s’han refredat una mica, cosa que no tothom veu igual. Passa que treballen d’una altra manera, assegura el president. Però tenen el convenciment de la majoria d’edat de Catalunya, la donen per feta. En Miquel, com a bon saltenc, dóna les gràcies al president i li diu que confia en ell perquè té la mà trencada amb això de la independència, ja que va ser dels que va independitzar Salt de Girona.  El president el replica també amb xanxa…
És hora d’acabar i els germans Calzada el regracien de nou i se li ofereix una litografia de l’escultor gironí Domènec Fita (1927), feta l’any 1976 on hi incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià. Domènec Fita es va anar desproveint progressivament de l’academicisme (palès en obres a la catedral de Girona o a l’abadia de Montserrat) fins arribar després de tres lustres llargs de treball intensiu a una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial que defuig els ismes en ús..

A fora, al pati de l’hotel, fa una llima gelada. Hem plegat mitja hora abans que en les altres ocasions. Tothom se’n va molt satisfet a casa, amb la seguretat de tenir davant del timó un home cabal, però amb l’angúnia que el deixarà tan aviat com hagi arribat a la fi del seu trajecte.

 

Biografia

Carles Puigdemont i Casamajó va néixer el 29 de desembre de 1962 a Amer (la Selva) i viu a Girona. Va cursar estudis de Filologia Catalana al Col·legi Universitari de Girona i va desenvolupar la seva carrera periodística especialment a El Punt, on va arribar a ser redactor en cap. També va ser director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN), projecte que va dissenyar el 1998, i director general de Catalonia Today, un diari català en anglès que també va contribuir a impulsar. L’any 1994 va publicar el llibre Cata…què?. Catalunya vista per la premsa internacional.

Es dedica activament a la política des de novembre de 2006, quan va ser escollit diputat de les comarques gironines per CiU. Com a diputat del Parlament de Catalunya, ha presidit la Comissió de Cultura i Llengua i ha estat membre de les comissions d’Acció Exterior i UE, de la de Polítiques de Joventut i de la d’Ensenyament durant la tramitació de la Llei d’educació de Catalunya (LEC).

El 2011 va ser escollit alcalde de Girona, el primer no socialista de la ciutat de l’actual època democràtica del país. Durant aquest mandat fou vicepresident de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), membre de la Comissió Executiva de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i president de la Comissió de Patrimoni Històric Cultural, de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).

A les eleccions de 2015 va ser reelegit alcalde de Girona i, entre els mesos de juliol de 2015 i gener de 2016, ha estat president de l’AMI. Des del 12 de gener de 2016 és el 130è president de la Generalitat de Catalunya.

 

17 Novembre 2016 at 19:32 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb la Molt Hble. Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, dimarts 5 de juliol de 2016

“Volem un Parlament amb les parets de vidre”

Avui és un dia de molta calor i, al hall de l’hotel Alimara, amb aire condicionat, s’hi està bé per fer-la petar una estoneta abans de la seva arribada. Fa estona que, discretament, el cotxe dels mossos és a l’entrada de l’hotel. La presidenta del Parlament s’excusa per fer una mica tard. Arriba de l’ambaixada dels EUA. Asseguts a taula, som una vintena. L’Enric Calzada  agraeix que acceptés la nostra invitació i dóna la paraula a Carles Llorens per fer-ne la presentació. En Carles assegura que ara que la coneix només en dirà dues coses. La primera, que va néixer a Xerta (Baix Ebre), això li dona un accent prou particular i una catalanitat natural que molts de nosaltres compartim. Afegir que es llicencià en filosofia i ciències de la comunicació a l’Autònoma, on també cursà un màster de filologia catalana. Vol destacar aquest fet, justament perquè tothom sap que els qui estudien filologia catalana saben que no els servirà pas per surar políticament sinó que és una opció en pro del país. I la Carme, que treballà com a filòloga a TVE Catalunya (19879-82)  i de professora per oposició d’un IES de Sabadell (1985-1991), n’és un exemple. I la seva progressió, també: regidora per ERC a Sabadell (2003-07), vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de decidir (2009-1015), Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (2012-2015). La segona cosa que vol exposar és que, en accedir a la Presidència del nostre Parlament l’octubre del 2015, amb l’acta de diputada de Junts x Sí, després de les eleccions del  27-IX, alguns podien hesitar pel fet que una persona sense ser política professional accedís a aquest alt càrrec a l’octubre següent. Aviat es van adonar que l’experiència d’haver contingut tots els bruixots de l’ANC no havia estat debades, cosa que s’ha demostrat que no és tant fàcil, i ell mateix en va fer l’elogi perquè, amb poc temps, la Molt Hble. Sra. Forcadell havia sabut trobar el to, el missatge i la funció del seu càrrec en un temps com l’actual. Havien desaparegut i superat les prevencions, i fins i tot aquella certa desconfiança o incomoditat inicials d’alguns, que també hi havia des de la militància nacionalista, dons al començament era ben desconeguda. Des de l’ANC va acompanyar la política quant no era gens fàcil, empenyent-la per moments i desencallant-la quan els polítics no ho aconseguien. Això va ser molt meritori i ara tothom li ho reconeix. Fins i tot, enguany es considera un actiu no ser una professional de la política, quan tots sabem que abans hagués estat considerat negatiu. Li demanà, doncs, que  parlés amb claredat i sense embuts  dels reptes actuals del Parlament de Catalunya perquè es trobava entre amics.

La presidenta, que  comença demanant que en qualsevol moment si algú ho creu convenient, l’interrompi,  inicià la seva intervenció explicant que en aquesta legislatura hi havia hagut moltes coses noves, a més de cares, començant pel fet de disposar d’un Parlament sobirà. Una legislatura diferent a totes les anteriors. (En efecte, els resultats de les eleccions del 27-IX-2015 van donar  Junts pel sí [CDC, ERC i independents], 62 escons; C’s, 25; PSC-PSOE, 16; Catalunya sí que es pot [Podemos, ICV, EUiA i Equo], 11; PP, 11; CUP, 10. Els rotatius «El Punt/Avui» i «Ara» asseguraren que havia guanyat el «sí» sumant 72 vots [JxSí + CUP], que eren 1.932.529 vots; en contra, 52 del «no» sumant C’s+PP [1.579.194 vots] i deixant als llimbs els 11 escons de Catalunya sí que es pot i els de la prescindible Unió Democràtica. La participació havia estat altíssima: 77,4%, més alta que per al referèndum constitucional que va ser 62,9%).

Aquest sol fet, segons la presidenta, en el dia a dia havia posat a prova les costures del Parlament, el qual, per dur a terme el mandat democràtic del poble català, volia que tingués com a primera qualitat l’eficàcia, a la qual, davant de les diferents vicissituds, ha hagut de sumar-s’hi una bona i gran capacitat de reacció. «Hores d’ara la eficàcia, la capacitat de reacció,… han quedat ben palesades. Recordeu sinó el 9N, el canvi de candidat, l‘organització d’un ple en 24 hores, fer un ple en diumenge, el tema de les tres ponències, la comissió del procés constituent,), en cada pas que fem tenim el TC al damunt,… mai havia passat res de tot això! Mai abans havia estat tant judicialitzada la política. La separació de poders no està gens clara. Ens trobem que hem de defensar la sobirania dsc_0366defdel Parlament de Catalunya, que ha de ser un lloc on es pugui parlar o parlamentar de tot, però això es posa en dubte. Està en dubte la sobirania del Parlament i la separació de poders i per tant la mateixa democràcia.»

Érem  en aquestes, quan els cambrers servien l’aperitiu: taps de pernil ibèric, una copa de gaspatxo de cirera amb formatge de cabra i crespells de bacallà amb melmelada de pebrot del piquillo.

 

Mentrestant la presidenta recordava els resultats de les passades legislatives estatals  (20-XII-2015), que no van permetre formar govern, feia memòria de l’incident l’Assemblea de Sabadell de la CUP-CC (27-XII-2015), l’empat tècnic de la qual no va permetre investir Artur Mas com a president, l’acord de Junts pel Sí i la CUP del dissabte 9-I-2016 que va permetre investir Carles Puigdemont com a president l’endemà, tot i haver de moure la mastodòntica maquinària parlamentària en aquest sentit, el desengany del posicionament de la CUP en no aprovar els pressupostos tot votant el 7-VI al costat dels partits no independentistes i no permetent les millores projectades en els nous pressupostos. «La pròrroga dels pressupostos  permet fer coses, certament, però no permet fer totes les que hi havia projectades. I tornant a les diferències, ara ens hem trobat amb una nova situació: la destitució d’un càrrec nomenat pel Parlament. Es tracta del cap de l’oficina Anti-frau de Catalunya.» El seu memoràndum efectivament s’abocà al coneixement el 21-VI-16 de les converses entre el ministre de l’interior espanyol Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso, a les vigílies de la Jornada de participació del 9-XI-2014, un veritable escàndol perquè suposaven una veritable conspiració contra Catalunya, duta a terme amb diner públic des de les clavegueres de l’Estat No debades, aleshores, tots els partits —llevat del PP— van demanar la  dimissió del ministre, que, malgrat tot, va rebre el recolzament de Rajoy. «Mai havia passat res semblant i s’ha destituït un càrrec nomenat pel parlament. En una setmana s’ha estudiat, debatut i executat. El Parlament va haver de tornar a demostrar la seva capacitat de reacció per destituir el magistrat en una setmana…I tot això en una institució com el Parlament, que és feixuc de moure. Jo que vinc de l’activisme, no estava acostumada a tota una maquinària burocràtica, en part necessària però amb uns ritmes i formes de fer que calia remoure, i es varen aconseguir les tasques en el temps i la forma requerits. Vàrem demostrar que tenim les eines necessàries. I això ha estat molt positiu, però penseu que cada dia hi ha un nou repte!»

dsc_0364beArribàvem així al Brexit del passat dia 24, a les eleccions legislatives estatals del 26-VI amb uns resultats que no eren  pas cap delícia per la governabilitat d’Espanya (PP, 137 escons; PSOE, 85; Podemos i confluències 71; ERC,9; CDC,8; PNB, 5; EH Bildu,2; CC,1) i a l’espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de l’ex-president Mas i de tres consellers. «Això, que els asseguin davant d’un tribunal, per a la ciutadania pot esdevenir una línia vermella. Europa no entendrà que algú sigui processat i jutjat per posar unes urnes…»

Però la presidenta vol acabar el seu parlament inicial tot explicant-nos les tasques del futur immediat que s’ha proposat la nostra cambra, «la primera de totes, recuperar la confiança amb els polítics amb algunes iniciatives que potser es podran dur a terme abans de les vacances d’estiu: el codi de conducta (què és ètic), la llei de transparència i bon govern, el registre de grups d’interès (llegeixin lobbies, registre per tal que totes les agendes dels diputats siguin públiques, no només com ara la de la presidenta), l’accés a la informació (tots els ciutadans podran accedir lliurament a tot el que es generi al Parlament, tret de les matèries reservades, a l’inrevés de com es feia fins ara), la reforma horària, que ens ha de distingir de l’Estat espanyol… Hem de recuperar els temes internacionals perquè Catalunya té relacions i acords amb estats com Califòrnia i regions com Baviera… Jo rebo molts cònsols i ambaixadors,… Tothom sap del procés català i tothom ho considera un afer en el qual no volen intervenir malgrat posin al davant de tot el respecte per la voluntat democràtica dels catalans…  Si aconseguim liderar la reforma horària mostrarem internacionalment una cara ben diferent. Tot això la gent ho hauria de saber. I finalment, el darrer tema és que hem d’obrir el Parlament a la ciutadania, i no només un o dos dies assenyalats de l’any… Tothom ha de poder tenir accés fàcil a la informació. Volem un Parlament amb les parets de vidre! Per això m’agrada poder dir que el Parlament fa la feina que li ha encarregat la ciutadania, la fa bé, de vegades calladament, i de pressa. Una altre cosa són els grups. De vegades hi ha les normals discrepàncies i alguns mitjans titulen els des-encontres com si ens tiréssim contínuament els plats pel cap. Jo veig un gran respecte entre els grups parlamentaris».

Se li demana que mengi una mica, però mentrestant les preguntes surten espontàniament:

dsc_0371def—Com veu la qüestió de confiança a què es vol sotmetre el president Puigdemont el setembre? Com està l’ambient dins Junts x Sí?
Ella la veu com una oportunitat, com a veritable demòcrata, no ho viu pas com cap tragèdia.
—És una qüestió de vivència democràtica. M’han tombat els pressupostos, i doncs, tinc o no tinc la confiança de la cambra? I jo crec que està ben encaminada i que la passarà amb escreix.. En aquests moments al Parlament tenim la convicció que ho superarem. Ara és diferent d’abans, tot és imprevisible. Des de fora sembla com si Junts x Sí ens tirem els plats pel cap, però no és així en absolut.

—L’any vinent, serà un any històric i problemàtic… particularment per la presidenta —comenta l’Arcadi. Sortir del marc de les lleis espanyoles, iniciar els tràmits parlamentaris,… poden inhabilitar o fins i tot empresonar la presidenta. Serà l’hora de la veritat.

—Efectivament, afegeix ella.

Serveixen el primer plat. Un exquisit i refrescant carpaccio de gambot amb guacamol, preparació culinària a base d’alvocat on se sol incorporar suc de llimona i sal.  Ho reguem amb Heus* D.O. Empordà, primer blanc i , després, negre.

En Lluís vol plantejar diverses qüestions, la primera de totes, sobre si el procés arribarà a executar-se.

La presidenta ho dóna per descomptat.

—El procés arribarà al moment de la seva execució. Abans, exposa, caldran tres lleis: la de transitorietat jurídica que permeti la desconnexió, la d’hisenda pròpia i la de protecció social…

—El Brexit ha ajudat?

—Queda clar que Europa ha rebut els mandataris escocesos. Allò que semblava impossible, ho ha estat. Europa sempre actua d’una manera pragmàtica respectant la democràcia. Ara, nosaltres hem de fer el nostre camí…

En Lluís té diverses qüestions, la primera de totes complementant el que ha dit en Carles, sobre la perplexitat d’algunes persones quan accedí el seu actual rol des d’una posició de no professionalitat política. «El tema rau, si de cas, en el fet que la confusió provenia d’abans, de l’hora de conformar Junts x Sí, perquè ni els estatuts d’Òmnium ni els de l’ANC permetien a la Muriel Casals, aCs, ni a vostè passar del  càrrec civil a la política. Ja sé que, abans, van haver de renunciar al càrrec, i que, a brau passat, ha resultat un èxit, cosa de la qual em congratulo, però això no vol dir que en el seu moment no creés hesitacions. En segon lloc no veig tan clara la postura de la CUP  a l’hora de la qüestió de confiança del president Puigdemont. El passat 17 de juny sis dels quinze membres del secretariat de la CUP-CC dimitiren del secretariat i tres dies després l’executiva ja en funcions acordava elaborar un reglament de les eleccions internes que han de tenir lloc aquest juliol o agost. Moltes coses poden dependre d’aquest resultat. En tercer lloc, vostè ha parlat de molt bon rotllo entre els membres del govern. Entre els periodistes es diu que aquest bon rotllo arriba fins als directors generals i, de director general en avall, hi ha les pinyes de sempre. Finalment, vostès sempre han dit que aniríem de llei a llei, però al ciutadà, més que interessar-se pel full de ruta o la comissió del procés, li interessa saber on pagarem impostos l’any vinent, o, si ho vol d’una altra manera, què farem quan l’Estat ens suspengui les lleis de què hem parlat i ens deixi sense aquestes incipients estructures d’Estat que necessitem.» (Entre parèntesi, el TC ho va fer dos dies després, el dia 7)

Quant al primer cas, especifica que ella no va renunciar a la presidència de l’ANC, sinó que no es podia presentar ja que els estatuts de l’Assemblea limiten a tres els mandats al Secretariat Nacional. Per tant, quan li van proposar anar a les llistes ja feia temps que no tenia responsabilitats a l’ANC; el president Mas, justament per eixamplar la base, volia  gent diversa a Junts x Sí i per això l’entrada d’independents com Lluís Llach. Pel que fa a la CUP, no tenim certeses, però sí alguns indicis: el discurs d’aquests darrers dies ha canviat. (I ho corrobora l’Arcadi, que també respon al tercer punt abans de la convidada: «Les tensions i preses de postura de directors en avall són normals i ben lícites, perquè no tothom dins Junt x Sí pensa el mateix. Mentre el govern s’entengui… la sang no arribarà al riu.») La presidenta, a més, afegeix que no veu pas aquestes tensions en el dia a dia… «El clima del Parlament es de treball i respecte. Els debats són forts dins l’hemicicle, però a fora la gent se saluda amicalment. De vegades, qui més sembla fer de bull—dog, resulta ser el més institucional.» Finalment, en relació als impostos, torna a parlar de la necessitat de les tres lleis esmentades. I repeteix un cop més que, faci el que faci Espanya, nosaltres hem de seguir fent el nostre camí.

img_5258Serveixen el segon plat: filet de vedella amb mil-fulls de patata i cabrales amb salsa de vermut. Exquisit.

 

Ara  se li demana per l’escàndol de les converses entre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau de la Generalitat de Catalunya, Daniel de Alfonso.

—Com a Parlament i des del govern no es pensa fer res?

—S’està estudiant, però sóc partidària, que si ens hem de moure per aquest cas, l’hem de guanyar; en cas contrari, reforçaríem l’adversari.

—I el senyor Alfonso en podrà quedar aquí com un dels magistrats? Quin mal exemple!

—Veurem si els altres magistrats no tenen res a dir…

Tot seguit se li demana si veu eixamplar-se o no l’independentisme al país.

—Mirin. Jo sempre dic que els de l’estelada ja sabem el que volem i a Madrid també ho saben. Els de l’estelada ja hi són. No conec cap independentista que ho hagi deixat de ser. En canvi cal gent no independentista, que vegi que volem construir una república millor, més transparent, més social, més encarada a les emergències de les persones. Per això ens calen moltes actuacions per arribar als de la no-estelada. Un exemple, ara treballem la reforma horària, hi pot haver gent d’aquests que això els agradi i s’hi sumin. O treballem contra la corrupció amb propostes que poden engrescar i no tenen a veure amb l’estelada.

Se li demana com veu l’ANC i com s’haurà de celebrar el proper 11 de setembre. Voldria no haver-ne de parlar ara que no n’és la Presidenta, però entre tots l’obliguem a fer uns comentaris sobre l’11 de setembre. Assegura que, al seu temps, també resultaven ser cíclics, això és, tenir moments d’eufòria i de decaïment. «Però , ara, és un moment diferent. Aleshores calia demanar un govern independentista i aquest era un objectiu comú; ara ja el tenim. Ara cal estratègia. Cal empènyer, però no és el mateix que demanar el que ja es té. Cal actuar fins a vèncer… Jo confio molt en la gent de l’ANC. I no sols amb el Secretariat, sinó amb la gent. La gent del territori volen fer coses. Si el projecte és engrescador el faran. Tenim cinc-centes assemblees territorials… Això no és poc! Quan es posen a treballar, poden fer molt.»

Ara el problema gira entorn del fet que la gent jove no va a votar. S’expliquen exemples.

«Això ho sabíem perquè ho tenim estudiat des de la Jornada de participació del 2014.  Hi ha una franja que ens falla, que és dels 18 als 25…»

Se li demana si serà millor un RUI (Referèndum Unilateral d’Independència) o una DIU (Declaració Unilateral d’Independència). No es mou del full de ruta. «Si de cas, abans aprovem les lleis que hem dit, i després, parlem-ne…»

En Xavier contradiu en Lluís i considera que la Muriel Casals (acs), i ella van fer molt bé de presentar-se com a diputades (en Lluís s’ha congratulat que ho fessin), com a especialista i bon europeista afegeix que no ens podrem sostreure del paper d’Escòcia i assegura que ja sabem els arguments i forces espanyoles, però que nosaltres hem d’anar fent. Acaba afegint, «a més em sembla que perdem molt temps parlant de nosaltres mateixos, però no serem independents si no tenim relacions internacionals, sé que s’hi està treballant però perdem massa energies parlant que si la CUP, que si CSQEP, que si…».

«Avui vinc del consolat dels EEUU, on hi havia també els consellers Romeva i Baiget així com el president Puigdemont. Estic d’acord que treballar això és molt important. Tinc moltes visites de cònsols internacionals, que et pregunten moltes qüestions però sempre acaben demanant pel procés. No ens hem trobat en  cap reacció contrària. Cal donar seguretat. Complirem tots els compromisos internacionals. Sempre ens diuen que no s’hi posaran dons és una qüestió interna. Hi estant molt interessats. Dependrà de com ho fem nosaltres.»

—Com veu el Parlament la política espanyola?

—El Parlament no ho sé, Junts x Sí si. Volem que els vagi molt bé, però nosaltres hem de fer la nostre via. No podem estar lligats al que passi allà.

—Es creia que Podem podia aportar alguna cosa i ara ja es veu que no. Ja no s’ho creu ningú.

—Malgrat tot l’independentisme ha mantingut posicions respecte el 20D. Això és molt important i positiu.

Arriben les postres. Arròs amb llet i xocolata blanca acompanyat d’una copeta de cava Aria Brut Nature D.O.Cava.

Hi ha qui assegura que no es pot engrescar la gent sense tenir la força per aconseguir el que se li proposa i, encara menys, deixar-la desprotegida, sense lleis. «Complirem la llei, no en tingui cap dubte. Seguirem el full de ruta. Pel que fa a Catalunya, el PP i el PSOE es diferencien poc. No crec que surti cap demòcrata a l’Estat que ens permeti un referèndum a l’escocesa. I quan es votin les lleis, hi haurà eleccions. La participació és cada vegada més alta. L’independentisme no té topall. El poble tindrà la darrera paraula. Segons el full de ruta de JxSí, caldrà aprovar la Constitució en un referèndum.. Quanta gent ha votat el Brexit? Donant per entès que es configurà una llista on s’apuntaren el 37% dels que tenien dret a vot i d’aquests, cinquanta i poquet per cent van anar a votar, resulta que els britànics han decidit sortir d’Europa per un 18,5% de vots enfront d’un 18,4% de vots. I ningú no ho discuteix. Vull dir que cal esperar que no ens discuteixin resultats. Ara, si perdem, cosa que sincerament no crec, muts i a la gàbia. Abans de res, som demòcrates.»

Encara tornem sobre diversos temes: cal fer les coses bé, ull amb les exigències de les votacions amb el Quebec i Regne Unit d’exemple, amb la gent de CSQEP caldria millor contacte ara que la gent s’ha desenganyat del referèndum i aglutinar-los cap a la independència…

—No es peca d’un excés d’optimisme?

—Jo veig el contrari. Tothom deia que si s’arribava al 70% de participació els independentistes aniríem al carrer. Vàrem votar el 78% i  vàrem guanyar. Crec que el referèndum que es perd és el que no es fa. I estic convençuda de tenir una majoria independentista… Cal explicar-se molt més. Què hem de fer nosaltres? Hem de donar la imatge de seriositat sabem que tenim la majoria.. Certament que hi ha un moment que la gent ha de prendre decisions. El govern sempre ha dit que no et deixaran dubtes. És a dir, per exemple, no et caldrà decidir on pagar els impostos. El mateix a tota la resta.

—Tindrem el que la ciutadania vulgui

—Efectivament

Passen de quarts de 12 de la nit, hora establerta amb la presidenta per plegar. Hauríem pogut començar abans de les 21h. però encara molts dels gironins tenen compromisos fins darrera hora de la tarda, que els ho fa difícil. Així que com a mínim havíem d’acabar abans, tot procurant un petit signe d’empatia en l’empeny de la presidenta i del Parlament vers la practica d’una nova regulació horària, que no dubtem intentaran es pugui concretar en llei en els propers mesos. Un cop img_5264concretat aquest desig, estem convençuts que el grup de gironins auto-anomenat Sopars de Girona, procurarem ser dels primers del país en adoptar també un nou horari per als nostres sopars-tertúlia. El Sr. Enric Calzada li torna a donar les gràcies. El Dr. Bordas li ofereix en nom de tots una litografia de record, es tracta d’una litografia de l’escultor gironí Domènec Fita (1927), feta l’any 1976 on en la mena de  collage que hi fa, hi incorpora la imatge parcial de la cara del president Francesc Macià. Domènec Fita es va anar desproveint progressivament de l’academicisme (palès en obres a la catedral de Girona o a l’abadia de Montserrat) fins arribar després de tres lustres llargs de treball intensiu a una abstracció radical, basada en una recerca sistemàtica, imprevisible i serial que defuig els ismes en ús.

Fem les fotos de rigor i ens acomiadem. La nit és esplèndida. Definitivament, tenim l’estiu al damunt.img_5265

Biografia (web del parlamentviquipèdia)

Nascuda a Xerta (Baix Ebre) el 1955, viu a Sabadell. És  llicenciada en filosofia i en ciències de la comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i té un màster en filologia catalana per la mateixa universitat. Lingüista i activista política catalana, des d’octubre de 2015 es presidenta del Parlament de Catalunya. Va ser  fundadora de la Plataforma per la Llengua, membre de l’executiva i vocal de la junta d’Òmnium de Sabadell i presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana des de la seva fundació fins al maig de 2015. Va treballar per a TVE Catalunya entre 1979 i 1982. La seva carrera professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit de l’ensenyament. Funcionària per oposició, va exercir com a professora de llengua i literatura catalanes a l’IES Escola Industrial de Sabadell des del 1985 fins al 1991. També des del 1987, i fins al 2006, exercí com a professora formadora del Departament d’Ensenyament.     Posteriorment, en aquest mateix àmbit ha estat formadora del professorat de les aules d’acollida; dels coordinadors de llengua, interculturalitat i cohesió social dels centres educatius; del programa d’immersió lingüística, i en temes relacionats amb l’ensenyament i l’ús de la llengua. Catedràtica d’ensenyament secundari, fins al 2015 ha treballat com a assessora en llengua, interculturalitat i cohesió social al Departament d’Ensenyament.

És autora de diverses publicacions de pedagogia, llengua i literatura, i del Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació per a tractar aspectes a l’entorn de l’ensenyament de segones llengües, el plurilingüisme i la planificació lingüística.

Trajectòria política. Membre de l’executiva nacional (2001-04). Regidora per ERC (2003-07) a l’Ajuntament de Sabadell. La seva implicació política s’ha concretat sobretot en l’àmbit associatiu, des del qual ha impulsat projectes i mobilitzacions rellevants en la vida política del país. Membre de la Comissió per la Dignitat i de l’executiva de la Plataforma per la Llengua, l’any 2009 fou elegida vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir, càrrec que va ocupar fins al 2015. També formà part del Moviment per la Independència, embrió de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’any 2012 va ser escollida presidenta de l’ANC, càrrec pel qual va ser reelegida dues vegades, i que va exercir fins al 2015. El mateix any es va presentar a les eleccions al Parlament en la coalició Junts pel Sí i va obtenir l’escó de diputada per la circumscripció de Barcelona.

30 Juny 2016 at 19:59 2 comentaris

Tertúlia sopar amb l’Hble. Sr. Antoni Comín, conseller de Salut, dimarts 7 de juny de 2016

A 3/4 de 9 arriba el cotxe de mossos i se situa davant l’hotel. Bona senyal. El conseller no s’ha oblidat de la nostra tertúlia. A les 9 en punt arriba la seva secretària excusant-lo perquè arribarà una hora tard. L’esperen a la porta l’Enric Calzada i en Lluís Busquets que en farà la presentació. Arriba un quart i mig de 10. En Lluís ens ha ofert el seu article que ahir publicava el “Diari de Girona” sobre la sanitat pública la sanitat privada. Val la pena recordar-ne algun fragment perquè explica la complexitat del nostre sistema sanitari:

A Catalunya, sortosament, gaudim d’un sistema sanitari exemplar. Per mitjà de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) de 1990 es creà el Servei Català de la Salut, ens públic depenent de la Generalitat, que contracta serveis sanitaris a centres i institucions anomenats “proveïdors del CatSalut”, que en teoria poden ser públics o privats. L’Institut Català de la Salut (ICS), transformació el 1981 de l’INSALUD,  presta atenció sanitària a gairebé sis milions d’usuaris de tot el territori. Supera els 38.000 professionals en plantilla i gestiona vuit hospitals (Vall d’Hebron, Bellvitge, Germans Trias, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i Viladecans). Disposa de 287 equips d’atenció primària, tres dels quals a través d’un consorci amb l’Hospital Clínic de Barcelona i un quart amb un altre consorci amb l’Ajuntament de Castelldefels. A més de l’activitat assistencial, l’ICS desenvolupa una gran activitat científica a través dels set instituts de recerca integrats als centres hospitalaris i d’atenció primària. En el camp de la docència, l’ICS forma en els seus centres 2.300 especialistes de 51 especialitats diferents en ciències de la salut. També acull més de 4.500 alumnes de grau de medicina, infermeria, odontologia i altres ensenyaments.  Es podria dir que tots els seus treballadors són funcionaris. Però l’INSALUD no cobria tota la població i no funcionava prou bé l’atenció de proximitat. Per això va néixer la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) aprofitant la major part de centres de titularitat pública (ajuntaments, diputacions, consells comarcals…) o privada sense ànim de lucre (fundacions vinculades a l’Església o a caixes d’estalvi) amb els quals s’establien concerts per a la realització d’activitats assistencials. Durant gairebé 30 anys, els hospitals de la XHUP i de l’ICS oferiren  una bona assistència i conformaren el nucli del model sanitari mixt específic i característic de Catalunya. És a dir, una xarxa sanitària amb centres íntegrament públics, ja siguin amb titularitat de la Generalitat (ICS) o amb la participació de diferents institucions públiques en els seus consells d’administració (XHUP). Aquest model, amb les seves virtuts i el seus defectes, constituïa la sanitat pública del país (una cosa així com el sistema d’ensenyament concertat),  en què la participació d’hospitals amb titularitat privada i ànim de lucre era absolutament marginal. El 2010 s’aprovà la constitució del SISCAT (Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya) per unir en una sola xarxa els centres d’internament d’aguts de l’ICS i de la XHUP, els centres d’atenció primària, els sociosanitaris i les entitats de transport sanitari. El SISCAT, del qual  avui en formen part hospitals comarcals com el d’Olot, Figueres, Palamós, Sabadell, etc.,   cobreix el 60% de la població; l’altra 40% la cobreix l’ICS. Sembla que ha funcionat prou bé, tot i que als mitjans ha sortit que la nova conselleria farà fora del sistema, en acabar-se els contractes de proveïdors, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès, pertanyents a IDC [Ibérica de Diagnóstico y Cirugía] Salud, que s’arribà a fer amb l’Hospital universitari Sagrat Cor i amb la Clínica El Pilar). S’havia denunciat  que, les contractacions de CatSalut al grup privat IDC Salud havien augmentat de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%).

Expliquem-m’ho una mica. L’any 2000 CVC (Citicorp Venture Capital), després d’haver-se escindit de Citibank i de la filial nord-americana de Citicorp, ja era un dels fons de capital risc més grans d’Europa amb ànim de lucre. El 2011, adquirí IDC Salud al grup suec Capio per 900M€. Mentrestant, el 2012, Dougthty  Hanson, un cop convertit en accionista principal del Grupo Hospitalario Quiron, va promoure la fusió amb USP (United States Pharmacopea) Hospitals i el 2013 adquirí la Teknon de Barcelona a Magnum capital. El 2014, IDC es fusionà amb el Grupo Hospitalario Quirón com a QuironSalud i es constituí en el grup hospitalari privat més gran d’Espanya controlat per CVC. Segons la seva web són 26.000 professionals en més de 84 centres assistencials distribuïts per tota Espanya, que comprenen 40 hospitals generals i 26 centres multi-especialitat (només  a Barcelona, els que ja pertanyien a IDC més Teknon i Dexeus), a banda de 5 hospitals de dia, 5 de reproducció assistida, 2 oftalmològics i 6 residències per a la tercera edat.

La premsa parlà d’un 13% de beneficis. Tenint en compte que CVC Capital Partners tot just es va fundar el  1981 com a filial europea de Citicorp capital risc, al primer cop de vista sembla que topem amb altes estructures de més opacitat que transparència. Tenim el negoci sanitari a casa nostra, a l’americana? La sanitat ha esdevingut una inversió? Els proveïdors privats no tenen com a objectiu maximitzar els beneficis empresarials?

A partir d’aquí Busquets oferia un decàleg de tics de privatització de la sanitat davant dels quals caldria vigilar. A més d’això Busquets presentà Antoni Comín a la vintena de tertulians assistents al sopar com un dels seus ex-alumnes que prestigien la feina de professor i és que, segons ell, no hi ha major goig que un alumne superi el seu mestre. Afirmà que sabia gestionar les coses i, fins i tot, en aquell temps s’enduia les noies que volia… I és que, prosseguí, Comín, ja de jove, quan dubtava de fer carrera com a pianista, tenia capacitat per observar les coses de conjunt i gestionar-les, fet que, ben segur, li ha donat, des del seu posicionament de filòsof i no professional de la sanitat, un distanciament sobre el nostre sistema de salut allunyat de qualsevol servitud. A més, afegí, Comín és creient i creu que l’evangeli pot fer un altre mon possible. Sé que no s’esperava ser conseller de sanitat i que molta gent li te ganes.

dsc_0329bisComín subratllà l’acollida i l’exigència que va trobar en Busquets com a professor, sobretot a l’hora d’ensenyar-lo a escriure i veure publicats els seus articles —tres persones feien una col·laboració periòdica que signaven “Fàfnir”, el dragó de tres caps—, perquè va declarar, “si no ho dic exploto”. «Des de ben jove, una de les meves passions segueix sent la d’escriure i una de les grans il·lusions,  publicar. I en Lluís és la primera persona que va fer possible que s’imprimissin els meus primers escrits. Publicar de tant jove, tot i que amb un mestre que encara t’està examinant, t’ajuda molt. Et queda gravat a la memòria per sempre i et dona una confiança de molta vàlua.»

Tot seguit li demana sobre què desitja que comenci parlant i, enfront diverses alternatives, acaba decidint comentar resumidament el contingut de la conferència, que el vespre anterior, havia fet a l’escola de negocis ESADE. La conferència es titulava “El model sanitari català: un camí de millora per enfortir-ne els fonaments”, on es va focalitzar en el debat sobre el model de provisió i explica el perquè ens agrada el nostre sistema sanitari públic de provisió diversa. Passats 25 anys de l’aprovació de la LOSC, la societat catalana disposa ja de la perspectiva històrica necessària i permet fer un balanç del model sanitari català. Un balanç on consignar les especificitats, avaluar-ne les fortaleses, identificar els reptes que haurà d’enfrontar al llarg de la primera meitat del segle XXI i planificar totes aquelles reformes que han de servir per superar les limitacions actuals i desplegar-ne totes les potencialitats. A més, aquest era un balanç fruit d’un diàleg obert entre tots els actors que havien estat protagonistes de la construcció d’aquest model sanitari en les darreres dècades i que ho continuaran essent en el nostre futur immediat. «A banda que espero aclareixi el conflicte actual derivat de la des-privatització de la gestió d’alguns hospitals.» Va començar explicant que, el vicepresident Junqueras l’havia convençut de posar-lo al davant de la conselleria de Sanitat, raonant que calia una persona que no fos professional de la medicina, justament per poder tenir una visió global, des de fora el sector, i així poder arribar a fer un relat comprensible per al conjunt de l’opinió pública. «Enguany, passat un temps, haig de confessar que també jo arribo a la mateixa conclusió. Però, perquè el nostre model sanitari és molt bo com a model? La diferència és que es tracta d’un sistema universal, públic i de provisió diversa. Si ens calgués tornar-lo a pensar, acabaríem  tornant a fer el mateix model.» I exposà que en arribar a la conselleria s’havia proposat tres objectius amb els recursos de què disposava ben lligats als valors d’aquest sistema sanitari: eficàcia, equitat i qualitat assistencial. I això atenent a la provisió diversa anunciada, és a dir, tant per als proveïdors de la sanitat pública de titularitat pública com per aquells de titularitat privada (del tercer sector) «Són tres objectius irrenunciables, i per tant hem de valorar qualsevol sistema sanitari sota el prisma d’aquest triangle. La diversitat de proveïdors- cadascun amb la seva titularitat, la seva història i les seves especificitats- permet maximitzar força bé aquests tres objectius, aquestes tres virtuts, i tots tres simultàniament. Diversitat pel que fa a la dualitat públic privat, amb afany de lucre o sense. Tot plegat amb la finalitat d’aconseguir diversificar els inconvenients i maximitzar les avantatges de cada tipus de proveïdor. Cal ser molt bons en els tres vèrtex del triangle. El procés d’aprenentatge aconsegueix que quan un centre sap que és capaç de satisfer un dels tres objectius de manera excel·lent contagiï a la resta, fet que es repeteix en els altres hospitals, que en garantir algun dels altres vèrtex a màxim nivell acaba aconseguint gràcies a l’aprenentatge recíproc per excel·lir en la resta d’objectius, que la mitjana dels tres s’elevi al màxim nivell. Cal que un sistema divers sigui endreçat. I tenir de proveïdors diversos titulars.» I posà tres centres com a exemple de titularitat i origen divers: Valle Hebron, Clínic i Sant Pau.

Passen l’aperitiu, taps de pernil ibèric, gaspatxo de pèsols i cucurull de brandada de bacallà i tobiko (ous de peix volador per elaborar determinats tipus de sushi).

dsc_0334bis«En relació al repte de la diversitat de proveïdors el que cal fer és aplicar la LOSC, Llei d’ordenació sanitària de Catalunya 15/1990 de 9 de juliol i la de modificació parcial, Llei 11/1995 de 29 de setembre, a partir dels recursos de què disposava. Per això tenim  tot el que ha dit la premsa de la no renovació de contractes amb alguns proveïdors com ara  la Clínica del Vallès, de l’Hospital General de Catalunya o de l’Hospital del Sagrat Cor… La LOSC diu que tenen preferència els proveïdors públics per davant dels privats. Si no n’hi ha, aleshores haurem d’anar als privats i afegeix preferentment sense afany de lucre. Estic d’acord amb aquest principi de preferència de la llei. Per això es tractava de traslladar l’activitat que feien per passar-la als hospitals públics del territori que tenien llits i quiròfans tancats, hospitals com el del Vallés, o l’Hospital General de Catalunya, entre algun altre. Això és el que hi ha i el moll de l’ós de tot plegat. A la conferència d’ESADE, m’interessava molt que l’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias m’hi acompanyés, precisament per fer palès tot el meu argumentari actual de les des-privatitzacions de la gestió (passar l’activitat d’un proveïdor privat a un proveïdor públic, basat en restaurar el model per tornar-lo a l’origen que és la que preveu la llei i que ell va ser el primer en posar en marxa. Compte, una llei que, en el seu moment, va ser aprovada per tots els grups parlamentaris, excepte el grup socialista que inicialment no s’hi havia afegit, però s’hi va acabar afegint després. La veritat és que en aquesta qüestió em sento com el restaurador del model sanitari català. Només m’he atrevit a trencar l’status quo que quan aquest no es correspon amb el sistema sanitari català. I és veritat, ho he fet ràpid. Això ha propiciat que s’obrís un debat als mitjans que podia semblar ideològic, en el sentit pejoratiu del terme, i que, com he explicat, no ho és gens. Però, a banda que alguns d’aquests contractes provenen de circumstàncies derivades de la crisi econòmica del 2009 i 2010 per ajudar a tirar certs centres endavant, abans podíem tenir proveïdors públics saturats, cosa que implicava externalitzar serveis, i avui dia els podem tenir més disponibles. I la qüestió final és si complim o no la Llei que ens vam donar.»

—Sempre es parla de proveïdors…

«Em refereixo als que s’encarreguen de la tasca assistencial (bàsicament es tracta dels CAPS i dels hospitals). A banda hi ha les externalitzacions d’alguns serveis molt específics, amb molta inversió tecnològica (transport sanitari, oxigenoterèpia,…) que sempre fem per concurs. Quan son més intensius en capital tecnològic que en treball   l’externalització en aquest cas sí que representa un estalvi. Però això és l’esfera dels concursos. I del que estem parlant ara és de com prestem l’activitat principal, que és assistencial –especialitzada o primària- i on el gruix dels costos són de professionals. I és aquí on assolim un sistema excel·lent gràcies a la diversitat dels tipus de proveïdors. Per exemple a Barcelona: Consorci públic: Vall d’Hebron, Hospital Clínic, Sant Pau i Hospital del Mar. Consorci privat: Fundació Sant Joan de Déu, Fundació Puigvert. Com han demostrat els ecologistes, la diversitat aconsegueix uns boscos més forts. No ens trobem enfront de cap embolic, de fet la situació aconseguida per raons històriques, és tota una sort. Si haguéssim de començar de zero, com deia abans, voldríem arribar al que tenim ara. És un dels millors sistemes sanitaris del mon. Aconseguim un resultats altíssims, una universalitat total amb una cartera de serveis molt ample I a més aconseguim que la despesa sanitària pública en relació al PIB estigui per sota la mitjana dels països del nostre entorn. El problema principal és que els molts metges tenen un salari més baix del que caldria i que hauríem d’arreglar.»

Per deixar-lo menjar es comenta que si treu operadors privats del servei públic, aquest tornaria a quedar saturat i les llistes d’espera més llargues. Es mostra apassionat, deixa de menjar i respon tot seguit: «No, no. Els recursos que traiem de la banda privada els posem a la pública. Per cert us puc dir que constato que la majoria de la població té claríssim que la qualitat a la sanitat pública és molt alta. Als hospitals públics el que cal és millorar l’aspecte residencial i els temps d’espera. I, escolteu, les llistes d’espera  s’acaben amb més diners. Si ens paguessin els 16.000 milions € que l’Estat deu a Catalunya, aviat les tindríem acabades les llistes d’espera! Però és més, com sabeu del pressupost total de la Generalitat, la sanitat representa el % més rellevant i que darrerament està a prop del 40%. A banda de la part proporcional que li correspondria en el cas de poder disposar del dèficit fiscal amb l’estat, us puc assegurar que si disposés de tant sols dos mil milions € més, resoldria els dos principals problemes de la salut a Catalunya. La meitat seria per adequar els sous dels metges i dels empleats sanitaris i l’altre meitat per eliminar les llistes d’espera. Però no els tinc… Altrament, ara, a Catalunya, càncers i altres malalties greus no fan llistes d’espera. Una altre cosa és una operació de maluc, per fer un cas…»

Passen el primer plat, un piquillo farcit de cua de bou i formatge suau de la Segarra fantàstic tot ben regat amb un vi blanc o negre Heus* D. O. Empordà.

—Algú comenta que el conseller és nou i jove, però polític. Sovint i en general arriben nous polítics i sembla que si hi ha caos, ni ho noten. A més, en moltes ocasions, particularment darrerament, es troba a faltar la flexibilitat d’un acord entre tots ells, particularment quan la voluntat del poble no fa majories clares.

img_4947«Cal posar polítics a fer política. Un govern l’han de formar polítics, com hi ha d’haver metges a l’equip de la conselleria de Salut. Però el conseller forma part del govern. Entre altres raons, enguany a Salut calen polítics per aconseguir el consens que en ocasions es podria haver allunyat. Ara cal refer el consens! Jo el primer que faig és fixar-me en els escandinaus, que són els més rics i els més igualitaris. Hi ha un mètode escandinau Per construir l’Estat del Benestar (fer-ho a  poc a poc, mirar-se molt la política en minúscules, la ètica del servei públic… i el consens polític). El seu és el que més s’assembla al desitjat d’entre tots els sistemes d’estat del benestar. Aquí s’ha seguit aquest mètode escandinau en salut (s’ha seguit el model escandinau ja des dels consellers Espasa i Laporte i també posteriorment). Repeteixo que per mi el consens és i ha estat bàsic per l’èxit del sistema català, ara bé permeteu-me que us digui que no sé si es bo que ho vagi repetint tant en públic, no sigui que acabi sent contraproduent pel mateix consens.»

Un dels gironins, que va assistir a la conferència d’Esade, comenta que n’acaba de fer un magnífic resum. La conversa fa un tomb i s’arriba a parlar de números.

— Els pressupostos condicionen l’activitat. No pot ser que el que costa per català de 900,00 a 1.150,00 € com una plaça hospitalària, si ho traslladem a números actuarials (cal pensar que una pòlissa de salut a tot risc pot suposar uns 1.150,00€/any o un vehicle d’alta gama a tot risc uns 1.000,00 €), llavors tenim que per un nen o nena s’arriben a pagar 6.000,00 € (2.500,00€ al pares i 3.500,00€ a l’administració municipal). Això és insostenible! No quadra de cap manera! La gent ha de saber que un transplantament costa 20.000,00 €. En termes econòmics, seria per dir-li a l’afectat que no pot tornar a emprar el sistema fins dintre uns quants anys.

«Aquí és on cal dir que les guarderies són molt importants. Al llarg dels anys hem vist com gràcies a elles hem assolit uns magnífics resultats educatius després. D’aquesta forma elevem el capital cultural des de baix tot assegurant posteriorment un major èxit. Hem de gastar-nos dons els 6.000,00€ de la plaça al·ludida. A banda d’aquest detall, estic 1.000% d’acord amb tu.»

—Què passa amb el pressupost de la conselleria de Salut, que segueix tant estancat?

El pressupost de la Generalitat de Catalunya el 2015, l’inicial és de 8.467,0 M€  i executat de 9.466,3 M€ . Així suposa un 40% del total del pressupost de la Generalitat. Davant les retallades el pressupost de Salut és el que menys es retalla en termes relatius (tot i que seguia sent, per definició, el que més diners perd en termes absoluts, perquè suposa el 40% del total). De la mateixa manera en el moment en que el pressupost es recupera passa a ser el que menys avança en termes relatius (tot i que, de nou, és el que més guanya en xifres absolutes). De totes maneres, la idea és que el pressupost de Salut es mantingui amb un pes del 40% del pressupost de la Generalitat.

—Si el 30% de catalans amb mútua ens hi donéssim de baixa, què passaria amb el sistema públic?

«Dons no passaria res, com deia abans, ja que cercaríem la forma per tal que aquests recursos dels catalans que ara van apagar la pòlissa de les mútues anessin al sistema públic per compensar automàticament la capacitat de finançament i la despesa. Així dons en aquest cas les llistes d’espera no tindrien per què créixer. Tant els diners com els professionals anirien a la pública i ningú al carrer.»

img_4946En tot cas, hem de ser conscients que la gent té mútua perquè busca confort i rapidesa (evitar la llista d’espera). No perquè busqui qualitat, perquè la gent té molt clar que la qualitat de la pública és tan o millor que la qualitat de la privada. A la pública tens la mateixa qualitat sense pagar. Per tant, per què pagar una mútua? Només per dues raons: per temps i per confort. A mesura que reduïm els temps d’espera, el percentatge de catalans que tenen doble cobertura, és a dir, que paguen mútua, anirà disminuint.

Comparacions de despesa? Nosaltres gastem un 6 o 7% del PIB en salut: a Itàlia està entre el 12% i el 14%; A França el 17%…

«La despesa en relació al PIB és una decisió política. Afegir que a més d’haver-hi una despesa superior en els països del nostre entorn, sovint és així però sense tenir millor sanitat.»

El Dr. Brugada assegura que la sanitat catalana surt bé de preu  perquè els metges que treballen i investiguen s’ho creuen i hi posen un sobreesforç. El conseller està d’acord que els metges del sistema públic no cobren el que caldria….

Hi ha gironins que són metges del Clínic i és obvi que cal parlar de Barnaclínic (la part d’actuació privada a les tardes-vespres del Clínic, que forneix de diners la pròpia institució.). Algú assegura que no es pot tancar la sanitat pública a gent que vol pagar-se-la.

—Qui es pensi que és fàcil obrir un Barnaclínic li asseguro que no. No tothom pot obrir un Barnaclínic. El 90% dels nostres hospitals no podrien.

«Actors privats fent activitat pública. Hi ha dos problemes de naturalesa molt diferent: com és el dels actors privats que fan activitat a la xarxa publica (casos de la clínica del Vallès o de l’Hospital General de Catalunya). L’altra és  el dels actors públics que fan activitat privada (Barnaclínic). Són dos casos totalment diferents, que no tenen res a veure. En el primer cas no es pot defensar que un sol € públic acabi arribant a les butxaques d’un fons d’inversió quan hi ha alternatives que garanteixen la mateixa qualitat i ens permeten evitar-ho. En el segon cas, si ens ho mirem des del punt de vista del flux financer, és exactament a l’inrevés: un privat paga diners a un hospital públic, que millora els seus ingressos. En el tema de l’activitat privada dels hospitals públics hi ha però una qüestió ètica i estètica que hem de debatre a fons i assossegadament…»

El conseller sap que aquest és un tema complex i al·ludeix a informes de l’Observatori d’Ètica i de persones com Victòria Camps que alerten dels problemes d’equitat que poden produir-se en casos com el de Barnaclínic.

—Critiquen l’assistència privada. Nosaltres, a més d’assistència, fem docència i recerca. En docència fem màsters per a russos a 3.000,00 € i no hi ha cap queixa. Fas una operació cobrant, amb una bona part del cobrament per al Clínic, que a més descongestiona llistes d’espera i sembla que s’hagi d’acabar el món.

El conseller es limita a dir que la qualitat assistencial ha de poder arribar a tothom i es refereix a les crítiques que en seu parlamentària ha fet la CUP.        El debat està engegat.

—Quan començarem a tenir competència entre hospitals? El sistema penalitza en aquest terreny. Quan s’arriba a un llindar, cal frenar l’activitat per norma. Caldria incentivar a fer més. Cal incentivar els que brillen i sobresurten més que els altres, els que volen treballar més…

«Estic d’acord amb moltíssimes de les idees expressades. Permeteu-me un parèntesi per tornar un moment al 6 o 7% del PIB abans esmentat. A  més hem de tenir present dues particularitats en el cas de Catalunya. D’una banda tenim el dèficit fiscal (proper al 8%) i de l’altre el frau fiscal (que també es calcula aproximadament en un altre 8%). Això de nou representa una despesa molt superior que ens diferencia dels països del nostre entorn. Bé en el cas del frau fiscal també n’hi ha a fora, tot i que molt inferior a aquest 8%. Si reduíssim el frau fiscal i el dèficit a nivells més normals, la Generalitat tindria entres 15.000 i 20.000 milions d’euros més!!!

»Pel que fa a Barnaclínic haig de dir que també s’ha avaluat del punt de vista ètic. Hi ha per tant costos en termes d’equitat que caldrà minimitzar (a més cal escatir per exemple si afectarà a tota la cartera de serveis oferts o no, als estrangers o no,…).»

Porten el segon plat. Rap a la romana amb cremós de cigrons i vinagreta de tomàquet confit.

Es parla del DPO. La DPO -en realitat DPpO (Direcció Participativa per Objectius)- és fonamentalment una eina de gestió començat a aplicar al sector sanitari a la dècada del 1990. Un dels primers documents de l’Institut Català de la Salut (ICS) en matèria de DPO defineix aquesta com “eina de gestió basada en la especificació d’objectius operatius i en l’avaluació del seu compliment, que pretén que els treballadors-professionals orientin la seva activitat cap als objectius estratègics de la empresa”. La DPpO té cinc dimensions:

  1. Ser eina per a la gestió i direcció de persones.
  2. Orientar-se cap a la millora contínua.
  3. Proporcionar reconeixement.
  4. Fomentar la motivació/incentivació.
  5. Oferir informació als professionals en forma de feed-back.

També s’esmenta l’autorització des del 2013 de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS) del Departament de Salut per emprendre un procés de diàleg competitiu amb empreses especialistes en l’àmbit de la gestió de dades –les big-data—, per al disseny, implantació i operació d’un model de gestió i serveis per al projecte VISC + (Més Valor d’Informació del Sistema Sanitari Català). El Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) emeté un  informe en què analitzà els aspectes ètics i de privacitat del projecte VISC+. L’informe destacà que el projecte VISC+ era una oportunitat per a millorar la qualitat i la sostenibilitat del sistema públic de salut, que requeria la contribució anònima i solidària dels ciutadans. El CBC conclogué que el respecte als principis ètics i la garantia de compliment dels aspectes relacionats amb la custòdia i seguretat de les dades, així com la transparència en la implantació del projecte, havien d’esvair els dubtes que puguin tenir els ciutadans en relació amb aquest projecte. El conseller li dóna molta importància a l’hora de fer recerca. El big data és un instrument imprescindible per fer avançar la recerca clínica.

dsc_0344bisL’informe s’ha realitzat seguint la sol·licitud de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), entitat impulsora del projecte, per tal d’avaluar els riscos potencials per a la privacitat de les persones i els possibles conflictes entre les institucions i les persones implicades. Després del treball dut a terme pel CBC, a l’informe es pot observar que bona part de les recomanacions que realitza el CBC en relació a les garanties ètiques d’ús de les dades -els principis i criteris científico-ètics, els procediments i directrius i els òrgans garants dels aspectes ètics- van en la mateixa direcció que el que s’exposa en la documentació de referència del projecte.

Els postres consten d’una mousse de gerds amb crema de vainilla i d’una copa d’Aria Brut Natura D.O Cava.

També s’al·ludeix al Pla de salut, instrument indicatiu i marc de referència per a totes les actuacions públiques en matèria de salut, en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya. A diferència dels plans de salut anteriors, aquest nou Pla que s’ha elaborat incorpora elements clau de caràcter assistencial i de governança del sistema que, afegits als objectius de salut pròpiament dits, configuraran una visió completa del que ha de ser el sistema sanitari a Catalunya fins al 2020. En aquesta línia, el Pla de salut 2016-2020 s’inspira en el decàleg de principis i valors següent:

  1. Salut en totes les polítiques per promoure la protecció i la promoció de la salut i la prevenció de les malalties mitjançant el desenvolupament de plans inter-departamentals.
    2. Coneixement clínic incorporat en la presa de decisions de la política sanitària i assistencial, i en la transformació del sistema com l’actiu més valuós del sistema públic de salut.
    3. Atenció centrada en la persona. Tenir cura de preservar-ne la intimitat (confidencialitat) i d’assegurar el contínuum assistencial. A més, informar i formar les persones sobre la cura de la pròpia salut perquè facin un ús adequat dels recursos assistencials al seu abast.
    4. Accessibilitat i resolució dels problemes de salut de forma adequada i en funció de les necessitats socials i sanitàries de cada persona mitjançant l’oferta de les alternatives assistencials més adequades.
    5. Equitat en l’accés a les prestacions, però també en els resultats de salut.
    6. Qualitat i seguretat en les activitats assistencials per satisfer les persones que utilitzen els serveis assistencials.
    7. Descentralització de la gestió per fer-la més propera a les persones mitjançant una planificació territorial.
    8. Resultats en salut com a prioritat en la contractació de serveis i com a incentiu de la planificació territorial.
    9. Recerca a tots els nivells, però especialment en la recerca orientada a la millora de la prestació de serveis i a la incorporació de les innovacions.
    10. Transparència de la informació, l’avaluació i la rendició de comptes a tots els nivells.

El debat retorna a girar sobre els perns sanitat individual/col·lectiva, pública/privada. Però hem arribat a mitjanit gairebé sense adonar-nos-en.

dsc_0342bisCom és habitual, se li fa lliurament d’una litografia, en aquesta ocasió una obra d’un artista que va ser convidat a un dels sopars de la primera etapa, concretament el mes de març de 2013, es tracta de l’artista plàstic Riera i Aragó. Un tema que ens porta a un d’aquells estris pesats de la seva iconografia bàsica, que veiem sovint com objectes pesats en el nostre imaginari i que tant bé ens mostra ell amb aquella personal ingravidesa. Es fan les fotos de rigor a la porta de l’Hotel Alimara amb tots els participants, abans d’acomiadar el conseller.

Biografia (web pròpia, web del parlament, web del govern i viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1971, és filòsof, polític i actual conseller de Salut. Viu en parella i te una filla adoptada. Es llicencià en Filosofia i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Postgraduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Doctorand a l’Institut d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Té estudis superiors de Piano i Teoria Musical a l’Escola de Música de Barcelona.

És professor associat del Departament de Ciències Socials d’ESADE (URLl) des de 2001. Va ser professor de batxillerat al Col·legi Sagrat Cor-Diputació des de 1997al 2003.

Diputat al Parlament de Catalunya pel PSC del 2003 al 2010. Durant aquest període va ser president de la Comissió de Peticions, vicepresident de la Comissió d’estudi sobre la Globalització, portaveu en la Comissió de Cooperació i Solidaritat, portaveu adjunt en la Comissió d’Economia, membre de la Comissió de Treball, Indústria i Comerç, i membre de la Comissió de Joventut. Membre de la junta rectora de Ciutadans pel Canvi (2006-2010). Responsable d’acció política i de la campanya per la iniciativa legislativa popular «Per una llei electoral de Catalunya», sobre la reforma de la Llei electoral de Catalunya, i de la campanya «Via federal», per la reforma federal de la Constitució espanyola. Membre actiu del moviment altermundialista (2001-2004). Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) (2011-2014). Des de 2015 és diputat per Junts pel Sí.

Autor de diverses publicacions junt amb altres autors com Qué hacemos por una sociedad laica (2013); Democracia Económica. Hacia una alternativa al capitalismo (2011); Vèncer la crisi: socialdemocràcia i més Europa (2012); Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra de demà (2008); «¿Todavía un cristianismo liberador’» (2008); Governabilitat democràtica global. Proposta d’organització institucional (2007), entre moltes altres.

Col·labora habitualment a RAC1, a l’ARA, El País, i la revista El Ciervo, entre d’altres.

Membre protector de la Fundació Alfonso Comín. També és membre de diverses institucions com, per exemple, del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, vicepresident de la Fundació Catalunya segle XXI, del Consell Assessor de la Fundació Catalunya-Europa.

4 Mai 2016 at 14:13 1 comentari

Entrevista al Diari de Girona amb el conseller Mas-Colell, derivada del sopar tertúlia

A partir dels continguts de la passada tertúlia sopar amb l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, hem preparat una entrevista que el gironí del grup, Lluís Busquets ha publicat aquest diumenge al Diari de Girona.

La podeu llegir al Diari de Girona de diumenge 23 de novembre de 2014.

o directament fent clic en l’arxiu pdf adjunt: Entrevista al conseller Mas-Colell.

 

24 Novembre 2014 at 2:06 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, dimarts 7 d’octubre de 2014

Avui som més d’una vintena de comensals i contertulians, de ben segur que atenent a la categoria del nostre convidat. Ens el presenta el Dr. Carles Casacuberta, catedràtic de geometria i topologia de la UB i Director de l’Institut de Matemàtica, afirmant que és prou conegut dir que l’Andreu Mas-Colell és un expert de relleu mundial en teoria microeconòmica. Com a matemàtic, l’omplen d’orgull i li porten molt bons records alguns detalls biogràfics que potser sorprenen. Enllà d’altres consideracions, recordava el primer cop que va escoltar el convidat en ocasió d’una conferència a l’IEC, organitzada per la Societat Catalana de Matemàtiques, el mes de novembre de 1996 (“L’enfoc matemàtic de l’economia”).

— Jo ja n’havia sentit a parlar, perquè l’Andreu era un d’aquells catalans de fora de Catalunya dels quals es sentia a parlar sovint i amb admiració, com en Joan Oró o en Valentí Fuster. De fet, aquell mateix any, el 1996, l’Andreu acabava d’incorporar-se a la Universitat Pompeu Fabra, pràcticament acabada de crear, després d’haver gaudit durant quinze anys d’una càtedra d’Economia a la Universitat de Harvard. Vaig preguntar al president de la Societat Catalana de Matemàtiques (aleshores en Sebastià Xambó) com era que hagués convidat un economista a impartir la lliçó inaugural d’aquell curs 1996-1997. Em va contestar: “No te la perdis, aquesta conferència: hi sortiran fibrats vectorials!”. Evidentment no me la vaig pas perdre, i em va fascinar tot el que va explicar.

La conferència, en Carles afegí, malgrat el que pugui semblar, anava d’economia. Més tard, el mes de setembre de l’any 2008, el va tornar a trobar sorprenentment impartint una conferència de matemàtiques a la Universitat Jaume I de Castelló, al XV Encuentro de Topología.

— Aquest cop, la conferència no anava d’economia, sinó de topologia, que és el meu camp de recerca! La conferència es deia “Existencia de equilibrio en juegos bayesianos” i la relació amb la topologia eren els teoremes de punt fix (concretament, el teorema d’Eilenberg-Montgomery), que van néixer gràcies als topòlegs fa molts anys i que han estat útils per a un munt d’aplicacions. Entre elles hi ha algunes a la teoria de jocs, que era el tema d’aquella conferència de l’Andreu el 2008. Deixeu-me-li preguntar, mig seriosament i mig en broma, si ara només es dedica a fer quadrar els comptes de la Generalitat o fa servir els seus coneixements d’estratègia de jocs per ajudar a guiar el procés…

P1040595+En Carles, llavors, ens va comentar que ambdós s’han anat trobant almenys un cop l’any i que on varen estar més vinculats va ser al Centre de Recerca Matemàtica al Campus de Bellaterra, quan n’era sotsdirector, ja que entre l’any 2007 i 2009 l’Andreu en va ser membre del Consell Científic Assessor. Afegí que és l’home de l’ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats), que va posar en marxa l’any 2001, i que és avui una de les grans estructures de país, pal de paller de la investigació a Catalunya i enveja arreu de la pell de brau.

— Aprofito per preguntar, també ara anticipadament, a l’Andreu si creu que ICREA ha estat la seva més gran obra a Catalunya o en posaria d’altres al davant. Potser la Graduate School of Economics, l’institut universitari de recerca adscrit a la UPF i la UAB que ell va fundar i va presidir de 2006 a 2010?

Finalment, va destacar que, més enllà de ser un científic de calat i un polític finíssim, i de la dotzena de distincions acadèmiques que té, Andreu Mas-Colell ha estat membre del consell editorial d’una dotzena llarga de revistes de recerca internacionals i que no ha deixat de publicar-hi articles, uns cent trenta, així com una desena de llibres.

 

El conseller saluda a tothom i comença dient que li plau que aquesta hagi estat una presentació diferent a les habituals, que es basen en la biografia publicada pel departament. “Per cert –afegeix-, encara tinc un article pendent de publicar en un journal, probablement sigui el darrer”. En primer lloc, prossegueix, “hauria de dissertar sobre com està actualment l’economia”. Diu que quan li fan aquesta pregunta ha de distingir si ens referim a l’economia catalana o a la de la Generalitat: “normalment la salut de l’economia d’un país i del seu govern van juntes i una repercuteix en l’altra, però aquest no és el cas de Catalunya”.

— Quant a l’economia de Catalunya, hem començat la recuperació relativament bé. Després de la doble crisi de 2007 i 2011, el PIB està en recuperació i anem una mica millor que l’economia espanyola. S’han fet les reformes estructurals que Europa ens havia demanat, com ara aprimar partides pressupostàries, reforma de les pensions, reforma laboral… En general, s’han fet els deures, cosa que a França encara han de començar a fer, i això té alguns resultats en termes de creixement. Són resultats no pas espectaculars, però sòlids. La nostra recuperació ha estat impulsada per l’exterior. Tenim el pes del deute privat, que no canvia en dos dies i que condiciona la demanda interna, encara que aquesta també depèn de la confiança, que, segons com s’actuï, sí que pot canviar en poc temps.

— El problema són les incerteses europees. Europa ha de fer la seva part d’aquest contracte implícit, i no sabem si la política comunitària s’orientarà vers el creixement. En un moment en què estem a punt de la deflació, Alemanya hauria de ser més expansiva tant en consum privat com públic, i la Comissió europea hauria de ser més procliu al creixement i a l’expansió de la demanda. França demana incomplir el dèficit programat, i crec que això convé a tots perquè, a més dèficit de França, més demanda a Europa. Brussel·les li hauria de dir que sí a canvi d’un compromís de reformes estructurals. El que no ens mereixem, després de fer els deures, és que Europa torni a caure i hàgim de suportar una tercera recaiguda… A la història, de tres caigudes n’hi ha poques: el 2008, el 2011 i .. ara?

— Quant a la Generalitat, l’economia està en mala situació. Les necessitats són les que són i ja no podem reduir més la despesa, perquè els serveis públics pengen d’un fil. Per tant, no es pot actuar per la banda de la despesa. Quan als ingressos, el nostre problema és que l’Estat no ens torna prou diners dels impostos que paguem, ens asfixia. És veritat el que ja va pronosticar Trias Fargas al seu llibre La asfíxia premeditada i que jo, quan el vaig llegir, em costava de creure. L’asfixia, però, no és només a Catalunya, sinó que afecta a totes les CA: no ens tracten ni pitjor ni millor que a València.

— Ni arriben prou diners en relació amb els que paguem ni amplien l’objectiu de dèficit que han imposat a les comunitats. Mirin els pressupostos darrers del Govern espanyol per al 2015: pel que fa a les inversions, la partida assignada a Catalunya és un 9,5% del total, quan aportem al PIB prop del 19%. Quant al model de finançament, s’havia d’actualitzar aquest any per llei i el Govern espanyol no ho ha fet, així que ens donen el que volen. El 2013, que va ser un any de recessió, ens van arribar 400 milions més a través del model que el 2015, que es considera d’expansió. Si l’economia general millora, és inexplicable que ens arribin menys transferències que fa dos anys. Com ens ho farem l’any vinent? No volem retallar més i ens falten 2.000 milions, i no estem disposats que els funcionaris catalans no recuperin la paga extra perduda. Són els únics funcionaris en tot l’Estat que no la cobren! El tema pressupostari, que és un tema polític, és doncs greu.

—Pel que fa als objectius de dèficit, l’objectiu per al 2014 era de l’1%, i no el podrem complir. Per al 2015 l’objectiu és del 0,7%, i ens faltaran 2.000 milions. Caldria distribuir les coses d’una manera més justa… Si l’objectiu de dèficit es distribuís de forma lògica entre Administració Central i Autonomies, a Catalunya ens tocaria entre l’1,4% i l’1,5%. Aquest és l’objectiu que reivindiquem per a totes les CA. Un altre opció és mantenir l’objectiu del 0.7% per al 2015, però interpretar-lo com un objectiu per all dèficit primari, és a dir, sense incloure el pagament d’interessos del deute. Llavors  disposaríem de 1.300 milions més.

Ha entrat l’aperitiu. Botons de pernil ibèric, xarrup de crema de carbassa i ceps i cebiche de sardina amb poma. Entra el vi Masia Frayé D.O. Penedès.

P1040605+Respon a les dues preguntes que havia fet el Dr. Casacuberta a la presentació: la primera, si la teoria de jocs ajuda en el moment polític en què es troba Catalunya; la segona, si l’ICREA seria l’obra que posaria al davant del que ha fet a Catalunya.

—Jo nego que ens trobem en un xoc de trens, que seria un “Chicken game”, conegut per la carrera de cotxes de la pel·lícula de James Dean Rebel sense causa: van a tota velocitat i guanya qui frena més tard i, per tant, qui es queda més arran del precipici (sense caure, és clar!). Ho nego perquè no hi ha precipici. Els països i les nacions no es moren. A mi em sembla que s’hi assembla molt més el joc anomenat “Attrition game”: dos s’empenten i perd el primer que es cansa. La mirada ha de ser a llarg termini. En la mesura que hi hagi elements de suma zero, guanyarà el més pacient i el més persistent. Per tant, es tracta d’un joc de desgast.

—Vol dir que Rajoy és un bon adversari?

—Els adversaris no els triem, ens els trobem. I davant Rajoy caldrà molta paciència i persistència. Cal que no ens cansem. I, si hem de repetir més “onzes de setembre”, fem-ho. Fixem-nos en el que demanava recentment l’editorial del “Financial Times”: desactivar la intransigència espanyola d’una banda i, de l’altra, l’aventurisme català.

Quant a la recerca científica a Catalunya, el conseller considera que el progrés de la ciència a Catalunya ha estat importantíssim. “De fet, aquest ha estat un dels canvis més espectaculars en què ha contribuït la política, i s’ha aconseguit amb, i per, la concordança política de tots els partits.” I dóna gràcies al Dr. Laporte. “Vaig veure una carta que va fer per al president Pujol on deia: ‘Ja hem fet el mapa universitari; ara toca la recerca.’ Ens hi vam posar i ho hem aconseguit”

Serveixen el primer plat, arròs amb bolets i cansalada, ben regat d’un vi negre Masia Freyé D.O. Penedés.

En Xavier li posa dues qüestions diferents. Primera: La societat francesa està preparada per a les reformes, avesada a tenir-ho tot de l’Estat? No hi ha perill de partits populars de dreta que vulguin tornar a la grandeur allunyant-se d’Europa? Segona: Quina sortida europea veu per al procés català? A la primera pregunta, el conseller respon que per a França no té sentit fer reformes si hi ha restricció pressupostària: “Demanen més marge pel que fa al temps i al dèficit. Hi ha la sensació que alguna cosa s’ha de fer. La xifra del deute, propera al 100%, és molt alta, i el seu valor absolut va causar un cert xoc… Poden prendre unes primeres mesures, però congelar salaris, o reduir pagues extres, jo crec que no. Necessiten un temps per a les reformes estructurals. Passat aquest temps, ja garantiran el dèficit marcat. La nova Comissió Europea, que em temo que serà pro-alemanya, no tindrà més remei que acceptar-ho, perquè França és una de les economies grans”.

Quant a la segona pregunta, el conseller afirma que «no veig cap contingència que ens posi en un node de decisió que ens deixi fora d’Europa. Tenim dues coses a favor per no sortir d’Europa: primera, que som Europa; segona, que mai cap govern espanyol demanarà que ens expulsin d’Europa, perquè deixaríem de ser espanyols. Caldrà ser lúcids i hàbils per negociar. Si a Escòcia hagués guanyat el SI ens hagués ajudat molt veure que no li acabarien fent cap maltractament. El nostre procés tindrà moments de desgast, però també de negociació, i mai fora de la Unió Europea».

En Quim diu que viatja molt a Madrid i allà li diuen que no ens sabem administrar, que per què no tanquem TV3 i Catalunya Ràdio o les delegacions exteriors: “m’agradaria saber què els podria respondre”

—Evidentment, llegeixen la premsa de Madrid. Els comptes són fàcils de fer: el 70% de la nostra despesa està dedicada a Salut, Ensenyament i Benestar Social, i estem per sota de la despesa pública a Europa en aquests àmbits. La resta són Cultura, Universitats, Justícia, Seguretat i mossos d’esquadra, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el Parlament… La promoció comercial a l’exterior és molt necessària per recolzar l’economia, i a més és una despesa que, en termes europeus està per sota de la mitjana. No ens podem refiar només del govern espanyol per cercar inversions per a Catalunya, ara mateix han anat a la Xina a cercar inversions per als terrenys de Madrid que varen estar lligats al projecte Eurovegas. Dir que gastem malament és una falsedat! El Govern central sí que s’ha aprimat poc.  Podem ser més eficients però bàsicament no sobra rés.

Diu el Marcel que, quan va a Madrid “els dic que sí, que som malgastadors, que tenim la ma foradada, que som un desastre i que no entenc per què no ens fan fora —fent propi allò de “nos quieren, però no nos aman” —. En altres paraules, ens volen per munyir-nos com ara fan amb el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica): ens retenen diners que són nostres i, després, ens els deixen amb interessos”.

—També és una resposta vàlida. Les balances fiscals, las “cuentas territorializadas”, per dir-ho com a Madrid, serveixen per saber que no els devem ni un euro. Tot el que reclamem ens ho hem guanyat.

L’Albert parla de la Xarxa de TV locals, més barata que TV3. El conseller admet que, si s’hagués de bastir de cap i de nou, potser sí que es podria fer una TV3 més flexible, “però compleix una funció molt important i també ha estat sotmesa a un règim d’austeritat”, afegeix.

En la proximitat, i sobretot els funcionaris, estan preocupats pel que passarà. Recuperaran la paga doble? Hi ha gent que es pregunta quins esforços suposarà la transició vers la independència de Catalunya i si la gent estarà disposada a estar dos mesos sense cobrar el sou.

—Hem d’anar pas a pas. Ja he comentat que és una batalla contra el cansament. Caldrà capacitat de negociació i diàleg. És el que ens demanen a fora. Es guanyarà o es perdrà per l’impacte extern. L’editorial del Financial Times que he comentat abans demostra que ens sent, però també feia un esforç de simetrització: deia que cal desactivar la intransigència del Govern espanyol, però també l’aventurisme català. Jo crec que estem molt lluny de l’aventurisme, però hem de saber quines són les percepcions i hem de saber que aquestes percepcions externes són fonamentals. El que hem de saber és que, des del punt de vista econòmic, Catalunya no té res a témer ni res a perdre. Però les transicions —que n’hi haurà—, i sobretot si hi ha moments de ruptura, sempre són complicades i caldrà calcular-ho tot molt bé.

Ens passen els segon plat, rap a la planxa amb confit de verdures.

El Dr. Josep M., tornant als viatges a Madrid, creu que manca informació real i fàcil d’entendre. La informació que es rep, diu, és poca i parcial, i es pregunta si es preveu fer una feina docent per part de la Generalitat.

—Dues respostes. Primera, s’acaba de publicar el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya (n’hi ha un resum al web del departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya a l’adreça següent: <http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell_assessor_per_a_la_transicio_nacional_catn/informes_publicats/>). Segona, té raó si ho comparem amb Escòcia, on han estat dos anys argumentant i discutint entre el sí i el no. Aquí ho estem tenint més complicat. La pregunta a Catalunya és la que volia fer Salmond a Escòcia. La resposta SI-NO seria el Devomax d’allà que ens hauria d’explicar el president Rajoy.

P1040610

La Maria, tornant a l’àmbit universitari i al turisme en particular, i ara que el CETT ha aconseguit un tercer grau de cuina, li planteja alguns problemes dels centres inscrits a les universitats, com ara que queden exclosos del sistema (per exemple, els carnets no són vàlids arreu, els exclouen de la recerca…), i li demana si es podria millorar l’encaix, tenint veu on es decideix. També pregunta quins canvis es podrien implantar en la política universitària d’una Catalunya com a estat independent.

—Deixi’m ser poc afinat. És un error que els centres adscrits tinguin la voluntat de ser centres integrats. Quant als canvis en cas de disposar d’un autogovern real, faig l’equiparació amb el que hem fet en recerca. A la universitat també hem progressat, tot i que no tant perquè era un terreny molt normat. Provenim d’una situació amb unes estructures administratives i jurídiques de la universitat espanyola que són funcionarials i pressuposen un tarannà molt uniformista. A Espanya l’important és ser catedràtic, no importa d’on o de quina universitat. Aquest fet ho acaba dominant tot. Pel que fa a la governança, crec que si a Catalunya prescindíssim del llast de la llei espanyola i en tinguéssim la responsabilitat es podria fer una reforma en tres mesos, consensuada i homologable amb les universitats europees.

En Josep li demana tot seguit en quin punt es troba l’Agència Tributària Catalana.

—Avancem. S’està reforçant la feina i també les convocatòries de personal i tècnics  tributaris, encara que l’Estat ens les torpedina. Alguns funcionaris de l’Agència espanyola voldrien fer el pas i no se’ls concedeix la comissió de serveis. També volem recuperar la recaptació executiva. Ara ens la fa l’Estat. Però és un negoci relatiu perquè paguem per gestió feta i no pas per resultats.

Han arribat les postres, pa de pessic de pastanaga i cremós de xocolata, ben regat amb Parxet Brut Nature, D.O. Cava. A l’hora de les infusions i els cafès la conversa segueix viva i dinàmica.

En Miquel troba que en el context general manca el que podríem fer nosaltres i no fem, i comenta que els catalans partim d’un mal principi: pensem que, si tenim raó, al capdavall ens la donaran. Però els castellans no són així. No compleixen mai (és el cas recent, per exemple, de les infraestructures pactades pel conseller Vila). També ho hem vist recentment en alguns mitjans. Un director d’un diari de Madrid ha declarat que “antes faltar a la verdad que perder la unidad de España”.

—Cada dia reivindiquem, no parem. No m’impressiona que ens diguin victimistes. Sempre hem de tenir present que a tot el que reclamem hi tenim dret, no els devem res, i és per establir això que serveixen les balances fiscals. El problema de les infraestructures és un exemple notabilíssim. Vol que li parli de rodalies? Germà Bel, en un article recent, ha demostrat que, de la inversió en el Corredor Mediterrani contemplada en els pressupostos del 2015, una part molt important està destinada a vies que connecten amb Madrid. Ara sembla que ens deixaran fer, pagant-nos-ho des d’aquí, i per la via d’una concessió privada o similar, la connexió llançadora amb l’Aeroport del Prat. Doncs ja tenen aprovada una llançadora de Madrid a Barajas!

L’Enric opina que hem fet moltes manifestacions com si fossin aplecs o kermesses, però desconeixem fins a quins sacrificis la gent està disposada a arribar: “Darrere del procés s’haurà d’obrir un procés de negociació. I em faig un tip de riure. Amb aplecs no es guanya la independència. Hi ha qui pensa que el 10-N ja serem independents. Ho estem fent bé o alimentem la frustració? No hem guanyat la batalla del món acadèmic, ni dels intel•lectuals castellans, ni del món internacional”

—No és ben bé així. El que estem fent no és gens fàcil, i efectivament en un dia no ho arreglarem. Té raó i ens ha de preocupar si això pot generar frustració. Ja he dit que hem d’estar disposats a seguir fent aplecs i manifestacions. Alguna batalla hem guanyat: una, la de la opinió internacional. Tenim bon ressò internacional i això exaspera els nostres adversaris a Madrid. A més, fixem-nos que els que parlen molt i alt són alguns periodistes i polítics, però que el món econòmic espanyol està molt callat i l’empresariat espanyol és molt curós per no excitar els temes. No dic que no tinguin inquietuds, però el món dels negocis i de la empresa és sensible als set milions de clients de Catalunya i saben que han d’anar amb compte. Cal seguir el camí sense cansar-se!

La Maria Teresa comentava que no es podia complir l’objectiu de dèficit de les CA, i es preguntava si realment s’han acabat les retallades a ensenyament i sanitat i en quines partides.

—No hi haurà noves retallades. Hi haurà paga doble pels funcionaris, però la vida diària seguirà sent difícil.

L’Arcadi comenta que el país, des del punt de vista de la gent, ha avançat excepcionalment. La feina del govern i del president és impecable. Ho estem fent molt bé fent-los-ho difícil i internacionalment es va interioritzant. La societat civil ho està fent molt bé, és veritat que té pressa, però cal seguir perseverant. No hi ha un endemà, n’hi ha molts. No hi ha incerteses, hi ha la certesa que sabem que no volem seguir igual.

—El que es fa és molt útil. I després del 9N s’ha de seguir fent.

El conseller no va voler acabar sense exposar el que a ell li semblen línies vermelles que hem de tenir molt en compte.

—Jo posaria dos o tres requeriments. Primer: mai i en cap cas la més mínima violència. No dic desobediència civil.

Amb això entenem que vol dir que una desobediència civil com una actitud posada en marxa pels no violents és del tot legítima.

—Segon: això només ho guanyarem si mantenim i augmentem els centenars de milers de persones disposades a fer el procés i a fer tantes manifestacions com faci falta sortint al carrer de forma tranquil·la i festiva.

—Tercer: mantenir una subtil i lúcida sensibilitat a l’hora de transmetre el nostre missatge al món.

P1040626

Tot un epíleg a una gran classe magistral que el conseller Mas-Colell va oferir-nos al llarg de tota la vetllada. Tot plegat en una atmosfera del tot especial, només a l’abast de les més grans i respectades personalitats.

I la Rosa va afegir una nota positiva tot afirmant que, després de totes les escomeses viscudes, ningú pensava que el darrer 11 de setembre hagués anat tan bé. I tot seguit li va lliurar un present en nom de tots els assistents; una litografia d’un bodegó vigorós i potent de colors molt vius de l’artista pintor català, figuratiu i poper a l’abstracció, amb uns inicis d’expressionisme picassià que al final l’acostà al surrealisme, en Josep M. Garcia Llort (1921-2003).

El conseller ens va mostrar el seu agraïment i molts vàrem aprofitar per apropar-nos-hi i fer-nos algunes fotografies amb ell. Amb la fotografia de grup al vestíbul ens vàrem acomiadar, passada ja la mitjanit.

Biografia (viquipèdia i web del govern i de la conselleria)

Nascut a Barcelona l’any 1944, polític, economista, professor universitari i conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya des de l’any 2010. Estudià Ciències Econòmiques a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Valladolid i a la Universitat de Minnesota (EUA), on l’any 1972 es doctorà. És catedràtic d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra des del 1995. Va ser catedràtic d’economia a la Universitat de Harvard (1981-96) i professor d’economia i matemàtiques a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1972-80). Ha servit com a editor del Journal of Mathematical Economics (1985-89) i d’Econometrica (1988-92).

L’any 1997 va ser elegit Foreign Associate de la National Academy of Sciences dels EUA i Foreign Honorary Member de l’American Economic Association. Des de l’any 2005 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans i, des del 2009, de l’Academia Europea.  Ha estat Sloan Fellow i Guggenheim Fellow, president de l’Econometric Society, president de l’Associació Espanyola d’Economia (1996-98) i president de l’European Economic Association (2006). En l’actualitat és president electe de la International Economic Association.

De l’any 2000 al 2003 va ser conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya. Secretari general del Consell Europeu de Recerca (ERC) entre el juliol del 2009 i l’agost del 2010. Des de l’any 2006 fins al 2010 va presidir la Barcelona Graduate School of Economics, institut universitari de recerca adscrit a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha estat membre del Consell Assessor del Servei d’Estudis de “la Caixa”, de la Junta Directiva del Cercle d’Economia i president del Consell Assessor Científic de Telefonica I+D.

Ha estat guardonat, entre d’altres, amb el Premi Rey Juan Carlos I d’Economia (1988) i la Creu de Sant Jordi (2006). És doctor honoris causa a les universitats d’Alacant i Tolosa i també a l’Escola d’Estudis Superiors de Comerç de París (HEC) i a la Universidad Nacional del Sur (Argentina).

15 Setembre 2014 at 23:03 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, dimarts 10 de juny de 2014

L’Arcadi presenta el conseller de Territori i sostenibilitat, com un dels representants joves de les comarques gironines al govern, que guanyà l’alcaldia de Figueres amb majoria absoluta, amb una sòlida formació, una gran capacitat de diàleg i un futur polític resplendent. «Va propiciar l’entrada de gent jove als ajuntaments, que en realitat constitueixen la gran escola política», afegí. «Parla clar i afronta els temes de cara. Dóna respostes i es compromet. Cerca la veritat i en el diàleg no creu que la raó només la tingui ell. És un mèrit personal, la forma com aconsegueix algunes de les seves fites. Acostuma a emfatitzar molt bé, té bon gust i és mesurablement imprudent.» Llavors el conseller reconeixent que l’honorava, hi afegí «compartim un sentit social i el bé comú, n’estic segur». Ens presentem perquè ens pugui identificar.

P1040493Quan se li diu que pot parlar del que desitgi, se’l veu un home ordenat i ens diu que per parlar de la cosa pública del futur potser val la pena, abans de fer pronòstics, fer la diagnosi d’on som. Així, doncs, comença afirmant que els catalans estem vivint els millors trenta anys de la nostra història. I no és una qüestió exclusiva de Catalunya, també d’Espanya, tot i que enguany pot ser polèmica. Segons ell, els anys 70 havíem previst el gran desafiament de la modernitat i l’estem passant amb nota.

—Aquest desafiament comporta, per a nosaltres, aquests determinats paràmetres: a) Ser capaços de dotar Espanya d’una economia de mercat, desregulada i homologable; b) Assolir una democràcia de qualitat (partits, contrapoder,…); c) Arribar a un determinat Estat de benestar (amb cobertura social, sanitària, de vellesa i d’ensenyament); d) L’encaix entre Catalunya i Espanya; i, finalment, e) La sintonia plena amb el projecte de la Unió Europea.

Mentre parla, anem picant de l’aperitiu: tastet de pop i patata, cebiche de musclos i llagostí cruixent amb maionesa de romesco. Ens ho reguen amb una ampolla de vi negre Ederra Criança, D.O.C. Rioja.

El conseller segueix.

—Aquestes fites, no oblidem que del 1997 al 2007 va estar la dècada prodigiosa, a partir del 2005/06 ens han dut uns anys de vaques magres amb la recessió econòmica, que ha suposat una gran destrucció d’ocupació, la qual ha comportat la concurrència de fets negatius com un gran deteriorament democràtic, una crisi forta de credibilitat de les institucions (corona, Tribunal constitucional i magistratura, corrupció de polítics i diputats…) i una relació conflictiva institucional entre Catalunya i Espanya. M’incomoden els que diuen que hi ha una crisis de valors. No ho sé! Hi ha hagut concurrència de qüestions certament estructurals, però no ho han estat totes, també n’hi hagut d’altres de cercades. Si parlem del conflicte institucional, aquest conflicte n’ha dut d’altres en cascada, des de mals governs a una relació fiscal injusta; tot plegat, sobretot des del 2010, que configura el paisatge que es troba el president Mas, ens ha dut a una situació de col·lapse. Recordo que llavors, ens deien que la campanya seria fàcil perquè hi havia desig de canvi. Hi havia també uns valors de fons, que s’han atenuat una mica. Un govern amb un programa modernitzador, de base lliberal, reformista i clarament progressista (d’altres deien clarament conservador). Però la situació  exigeix un canvi substancial. L’entesa que podia encarnar el president Mas amb l’Estat, havent-ne sortit escamnat, ha canviat de soca-rel. Catalunya demana estructures d’Estat pròpies tot i voler una administració tan prima com sigui possible (però menys hispano-estatista). El tarannà liberal, modernitzador i reformista, tanmateix, s’ha bifurcat clarament en dues posicions: una de progressista cercant aire propi i una altre de conservadora i recentralitzadora. El govern es troba un clima polític molt enrarit a Catalunya i uns governs espanyols molt maldestres que agiten la bandera nacionalista espanyola (estatut, tribunal constitucional, tracte fiscal…) i ens argumenta que, amb el fracàs de l’Estatut del 2010, l’entesa amb l’Espanya del 1987 malgrat el “cafè per a tots” es trencà i, encara més, amb el pacte fiscal del 2012. Amb aquestes, arribà l’11 de setembre del 2012, en què es va perdre el control de la gent i de les institucions civils. Algú ho visualitza amb la metàfora d’una manada de búfals.

—Què fas davant d’una manada de búfals? O t’hi poses al costat, acompanyant-la, o et passa per damunt i et picona. El 2012 no hi havia pancartes contra Espanya: Catalunya volia fer el seu camí. Camí que s’explicità amb la Via Catalana del 2013 i s’ha anat explicitant amb el procés en què estem.

Serveixen  enciam i altres hortalisses i, al damunt,  uns cullerots de salmorejo amb llagostins i cecina (carn salada i fumada), tot ben regat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. Deixem que mengi un xic, en una mena de pausa en què es parla de l’anterior conselleria i d’alguns aspectes de l’equip actual. El moment actual es si votarem o no el 9 de novembre. El conseller torna a prendre el buf:

—Abans de passar a qüestions concretes, deixeu-me agafar el zoom i prendre en compte tres elements que tenen greus conseqüències i que la gent sovint oblida. L’un, la demografia; tenim més gent de 60 anys o més, i cada vegada en tindrem més, que no pas de vint o menys. Això vol dir que podria ser que dintre vint anys m’emocioni pel sol fet de veure un nen pel carrer. (Com aguantarem la societat del benestar?) Per altre banda quan més envellida és una societat es torna més conservadora. L’altre: som en un món cada vegada més globalitzat i, això també té conseqüències polítiques. Finalment, hi ha una crisi de poders, un estat d’ànim que troba coses envellides, Catalunya subjectada o embridada i tots plegats volem ser cada cop  més lliures.

L’home ho exemplifica. Diu que després de la guerra mundial i fins els anys vuitanta, la gent volia una feina, disposar d’ una vivenda i conformar una família. És a dir, ens diu que hi havia tres decisions rellevants que tots havíem de prendre a la vida: 1er.-amb qui compartir-la, habitualment significava amb qui casar-se i compartir la existència, 2n.-què voldríem ser quant fóssim grans i 3er.-on decidies construir el teu projecte de vida, a quin lloc, doncs gairebé sempre l’acabaries allà mateix. Ara les coses han canviat. Cita un autor, Richard Florida, professor de teoria econòmica i social al Martin Prosperity Institute del Rotman School of Management de la Universitat de Toronto. És el creador de conceptes com: classe creativa (teoria criticada tant per progressistes com conservadors), mega-regions i regions d’aprenentatge, que li han donat gran prestigi internacional. És un dels oradors més reconeguts sobre tendències globals, economia i prosperitat. Les seves recerques tracten sobre el paper que juga la classe creativa, en el creixement econòmic i en la vitalitat urbana i proposa que aquestes classes seleccionen la seva localització en funció de la tolerància -cap a formes de vida no estàndard- i l’atractiu cultural de les ciutats i no tant per l’oferta laboral existent). Doncs bé, ens diu que Florida assegura que si es demana als joves com es veuen en el futur l’única cosa que sol sortir en les enquestes és que es veuen amb parella. Però no pas una parella heterosexual, ni única per a tota la vida, ni beneïda per l’Església o d’altres institucions, amb professions canviats i fins i tot itinerant d’una ciutat a una altra.

—També les residències canvien. I tot plegat té unes conseqüències polítiques fonamentals i influeix a l’hora de construir una identitat. Quines són les quatre potes d’una identitat? La història, la llengua, la cultura, les tradicions? Aquí al mig cal posar-hi la recaptació d’impostos i les maneres de compartir-la… O no? Es pot construir una identitat política sense tenir en compte els fluxos migratoris? Si ara ho concretem una mica a casa nostra, aquest projecte encara és majoritari, principalment per que no és identitari. El poc sentit de pertinença, però comporta una certa negativitat, particularment a l’hora d’enfrontar-se amb el pagament dels impostos.

Vist que segueix sense poder menjar fem una pausa. En Lluís addueix que hem trigat molt a adonar-nos que la Constitució era un engany, una ratera, i l’Enric hi afegeix que era massa i tot: el 23 F va ser un projecte per engegar a dida la Constitució i que les ovelles negres —Catalunya i Euskadi— tornessin al ramat. Per això el rei convocà tots els representants dels partits parlamentaris menys els del PNB i els de CiU.

En Miquel Alsius s’afegeix a la conversa i comenta que a més, arreu hi ha el tema del finançament dels partits.

El conseller, que discrepa de l’anàlisi severa de la Constitució doncs  va trencar amb la tràgica visió històrica d’Espanya, té una resposta teòrica: opina que si des del catalanisme es fa política seriosa, sempre surt guanyador. Particularment quant reuneix tres característiques bàsiques: 1era.- un catalanisme  modernitzador. Parla d’una primera etapa, que abraçaria d’Almirall a Prat de la Riba i Cambó; d’una segona etapa, la d’ERC de l’avi Macià i la República, als anys 30; d’una tercera, quan col·laborem lleialment en la transició política els anys 70 amb Roca i Pujol i dinamitzem el projecte modernitzador amb el qual ha començat. La resta, són etapes casposes. 2ona.-un projecte polític regeneracionista. I 3era.-un catalanisme vinculat a la gent senzilla amb polítiques socials. I avisa: «El veritable catalanisme està vinculat a gent senzilla. No ens hem de fer més d’esquerra, ni d’aquí, ni d’allà, sinó més propers a la gent. Això ens explica les grans victòries i les grans derrotes de CiU». Però el conseller també té una resposta pràctica o d’acció, i a la pregunta «Es pot resoldre?», hi afegeix «Crec que sí. No cal dramatitzar. La política és un reflex de la realitat. Qui, algun cop, no ha escoltat a algú explicar, molt cofoi, que no ha pagat l’IVA? Enguany, però ha canviat molt el nivell de tolerància. I, ha canviat per quedar-se. Cal fer una agenda reformista sensata, atendre el finançament dels partits i la retribució dels polítics, així com la seva relació amb l’administració».

I després de servir-nos un turbot a la planxa amb picada d’avellana, llimona i anet, comença el debat. «Com poden voler els polítics que la gent no s’allunyi, si es respira corrupció arreu?”» Per a ell, un polític no ha d’esperar que el condemni cap jutge. I part de la corrupció s’acabaria amb una Llei de finançament de partits, que ningú mou cap dit perquè arribi a bon port. Tampoc veu clara la resituació de polítics en consells d’administració de multinacionals un cop acabat el mandat; també caldria una llei per trobar-los un lloc adient amb total transparència o prohibir-los segons quines situacions…

I la Maria rebla el clau, «un altre problema de la CiU actual no ho pot ser el soci, o per concretar-ho millor en Duran», El conseller llavors puntualitza, «el problema d’n Duran és que no està alineat amb el President». És a dir,«hi ha un problema de deslleialtat total».

«Hi ha espurnes de reconducció econòmica?» Per al conseller hi ha més que espurnes, hi ha creixement econòmic i tot, des d’un punt de vista macroeconòmic.

—Ara bé, el problema és que havent-hi creixement  experimentat, no arriba a les capes socials més necessitades ni es redueixen desigualtats. Les desigualtats augmenten. I això encara és pitjor, perquè crea mala bava social. La classe mitjana cada cop va a pitjor. Cal connectar amb l’agenda de preocupacions. O connectem amb la gent o no farem res de bo, perquè, malgrat haver aturat la recessió, les diferències socials creixen. Les grans fortunes van endavant i les classes mitjanes endarrere. I això és molt greu. Això sí que trenca el consens entre polítics i ciutadans!

«Minimitzar les desigualtats, estic d’acord, és un objectiu prioritari, però com es fa?», hi afegeix un altre gironí. «És el gran examen. Superada la crisi econòmica, si les desigualtats no es redueixen, això suposa trencar el consens. Cal donar formació i educació a la gent. Tot i que la solució al problema és europea.»

La cosa ens porta a parlar del Brasil (protestes pel campionat de futbol perquè les classes baixes perden poder adquisitiu) i fins i tot can Vies (casa d’okupes a Sants que l’Ajuntament no ha pogut desallotjar).

«Davant del procés, quina és la postura del govern i quina la seva política?»

El conseller no amaga l’extrema dificultat del moment. Se’ns observa planetàriament. Quant al govern, per a ell, el conseller Homs és el més idealista i maximalista, però, des del punt de vista privat, assegura que no farà un pas per perjudicar la gent.

«I això, què vol dir?»

—Doncs que si es perjudica alguna cosa, pensions, infraestructures…. sabrà canviar de marxa. Al meu entendre, per exemple, no hi pot haver ni un sol minut d’inseguretat financera. Entre el «no afluixarem» i la cançó enfadosa de «és il·legal”» hi ha una línia molt prima.  També cal entendre, que si van mal dades, quan més força hàgim acumulat millor arribarem a l’hora de negociar.

«Malgrat la seva capacitat de diàleg amb la ministra de torn, en infraestructures ja ens perjudiquen… Madrid no ha complert els accessos al port, tot i la inversió xinesa, ha deixat podrir Rodalies i  no parlem de la N-II de Girona… »

—Mireu. Jo podia haver tingut un tap a Madrid, un bloqueig constant,o fer el que he fet. Nosaltres tenim un imaginari de bilateralitat que ells no tenen. Anna Pastor també em fa retrets amb clau funcional. Per a ella, mai tenim una actitud de compartir la idea d’Espanya. Per a ella, ens pensem que tota la inversió que fa a Catalunya, la fa de mala gana…

«Es que la hi fa…»

—Es pot entrar per la finestra o per la porta… Jo ja entenc la dificultat. El futur és escindir-nos o refundar Espanya. Però ells no es volen refundar. Tenen molt de gust de reconèixer-se com són.

«Entrar per la finestra és acceptar com un èxit que els camions tinguin gratis l’autopista de Girona a França en comptes d’exigir una autovia com Déu mana?”

—Més val ocell en mà que cent volant.

Algú canvia de tema: «Amb un procés tant complicat, que espera el President per fer un govern d’unitat amb ERC. ERC ha d’entrar al govern? Asseure els PP, PSOE, PNV i CiU, seria un procés constituent com el dels 70, que acabaria de nou amb un 23F al cap de tres anys. El procés estaria abocat al fracàs, tret que formi part d’un procés revolucionari en profunditat».

—Se l’ha convidat. El President va oferir a ERC entrar a govern, fins i tot anar plegats a les eleccions europees, just quan ERC les podia guanyar. De totes formes al proper mes de setembre, eés possible que es plantegi un nou govern d’unitat, que fins i tot teé opcions de veure’s. La manca de diàleg amb Madrid és terrible. Hi ha qui voldria que, amb el nostre procés sobiranista, sigui exitós o no, enfonséssim Espanya. Jo no ho veig així. Passi el que passi, per a Espanya hauria de comportar una revolució amb profunditat.

Avui els mitjans van plens d’unes declaracions de Duran sobre la possibilitat que deixi d’encapçalar el grup parlamentari. «No sembla alineat amb Mas i sempre aprofita per intervenir quan pot fer més mal», comenta un metge. El Conseller no és de la mateixa opinió i pensa que es pot ser lleial al president i discrepar. Algú deixa anar: «El problema és que està associat al lobby del Puente Aéreo i, quan parla, ja se sap amb quins interessos ho fa». Algú assegura que el grup Godó li prepara una bateria de periodistes per si vol encapçalar una posició de tercera via.

Es debat el calendari futur. L’11 de setembre, el 9 de novembre, les municipals. D’aquí es passa a la necessitat de la Generalitat de vendre edificis, al Pla d’infraestructures, al Codi de Territori, a l’Agència Catalana de l’Aigua i el seu deute.. Fixeu-vos quan en Francesc Xavier va comentar: «d’ençà que és conseller, com a pas, s’ha destruït molt capital fix. El territori està més degradat que abans», quina va ser la detallada explicació del conseller: «Del punt de vista del departament, tenim 1.800 milions €, un 35% menys que el 2010 quan vàrem entrar al govern i a més estem molt sobre endeutats. S’ha pogut resistir, gràcies a la maduresa del país, quant a les seves infraestructures. Només citaré un cas d’exemple, el de l’Agència Catalana de l’Aigua (ATM), amb un deute de 1.300 milions €, és a dir tècnicament en fallida econòmica. Enguany hem baixat el deute fins els 900 milions €. Tot i això, un 40% del pressupost anual és per amortitzar i per pagar els interessos del deute, l’altre 40% per donar el servei i el 20% restant per la inversió d’infraestructures. El que se’n deriva d’això, l’opinió pública ho aguanta per que estem molt bé en infraestructures». Sobreendeutament, mal govern, recessió…algú postil·là, « i dons ara, com es pot actuar?» «És el moment de posar intel·ligència als serveis. Per exemple és l’hora de la targeta T-Mobilitat (targeta única i pionera amb xip pel transport públic, que entrarà en vigor l’any 2015 i que fa la validació sense contacte. Farà possible adaptar el preu real a la mobilitat de l’usuari perquè es tindran en compte el nombre de viatges i les distàncies, amb descomptes per ús) o del codi de Territori (un text normatiu bàsic que establirà els grans principis en les matèries relacionades amb el territori i que pretén superar la fragmentació normativa sectorial, aconseguir una major flexibilització legislativa i donar resposta a les noves necessitats territorials)… Afegint-hi intel·ligència les ciutats es regeneraran per elles mateixes i seran més sostenibles. S’ha acabat l’època quan construir era un valor en si mateix a banda del valor del construït. Això ens va dur a les urbanitzacions fantasmes, entre d’altres desastres. Una època que no enyorem, ni tornarà».

I va arribar el torn del transport metropolità i la línia de metro L-9, quan algú va comentar: «En deixen de fer un bon tros, fan que el metro vagi de la zona rica de Pedralbes al Prat i ho vénen com si fos una gran fita… »

—No hi havia més diners. La línia de metro L-9 acabarà costant uns 16.000 milions € i en vull dir tres coses: l’excel·lència de l’enginyeria emprada, l’excel·lència de l’arquitectura i el desastre del punt de vista de la enginyeria financera . Nego que sigui  la línia dels rics. Servirà a d’altres activitats econòmiques com arribar a l’aeroport (en concret a la terminal T2), també a la zona on es fa el Mobile World Congress o on hi ha Mercabarna i finalment serà el metro de barri per a l’Hospitalet de Llobregat i per al Prat de Llobregat. L’any 2016 inaugurarem el 65% de la línia. I el que es pot retreure al govern del tripartit, concretament a l’exconseller Nadal, és que varen comprometre els 3 o 4 governs que els seguirien. L’abús del mètode financer, va ser clarament escandalós. Quant a les infraestructures, no som al quinquenni 2000-2005, en què cada cinc dies es construïa un Eixample. Com comentava fa un moment, construir era un valor més i ara no…

«Com veu Felip VI, arP1040489a que serà proclamat rei, després de la renúncia anunciada el passat dia 2 per Joan Carles?»

—Diuen els ben informats, que el Princep Felip diu que el seu pare va portar la democràcia a Espanya. Jo, quan sigui Felip VI, tinc clar que  hauré de refundar Espanya amb el concurs del catalanisme polític, que activament m’haurà d’ajudar en aquest propòsit o malament… Tots tenim la opinió formada sobre el recorregut d’aquest camí. Ara bé, en paral·lel, jo crec que al segon semestre les coses s’enduriran i hi haurà qui voldrà una certa agenda rupturista… El missatge a l’opinió pública sobre el procés, sigui el que sigui, es que és un projecte llarg…

Són quarts de 12 i ens decidim a plegar. El conseller no accepta mai sopars. Li agrada arribar al despatx ben aviat i desvetllat. Se li lliura una litografia d’obsequi molt identificable del pintor empordanès, conegut internacionalment, Modest Cuixart i fem la foto de grup de rigor.

Biografia

Nascut a Granollers l’any 1973, és historiador, polític i actual conseller de Territori i Sostenibilitat. Es llicencià en Lletres, especialitat d’Història a la Universitat de Girona i ha fet cursos de doctorat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i de Girona. Com a docent va impartir classes al col·legi La Salle de Figueres i a les Facultats de Lletres i de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona des del 1998, a on va ensenyar història contemporània. Ha publicat diversos articles científics i de divulgació  sobre l’integrisme catòlic a Catalunya i en especial sobre la figura de  Fèlix Sardà i Salvany. També s’ha interessat per qüestions relacionades amb la memòria històrica, amb treballs com Elogi de la memòria que va obtenir el reconeixement dels Premis Octubre de 2004, guanyant el premi Joan Fuster d’assaig.

El 1999 va ser regidor de l’ajuntament de Figueres per CiU i va dirigir l’àrea de Benestar Social del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, fins al novembre de 2006, on va dirigir l’àrea de Benestar Social. Des de l’any 2000 és militant de CDC i  des de l’any 2007 va ser alcalde de Figueres. A les eleccions municipals del 2011 es va convertir en el primer alcalde que va obtenir majoria absoluta a la ciutat de Figueres. Va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions de 2006. Ha participat a les comissions d’infraestructures, cultura, educació, universitats i relacions institucionals. Posteriorment va ser designat cap de llista de CiU a la circumscripció de Girona en les eleccions al parlament català de l’any 2010 i va repetir el 2012. El mes de desembre del 2012 va ser confirmat com a nou conseller de Territori i Sostenibilitat, substituint Lluís Recoder. En el primer any al capdavant del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han portat a terme actuacions destacades com ara: la signatura del conveni d’accessos al port de Barcelona que suposa abaratir el cost 50M€ respecte el projecte original de 2006; la prohibició del pas de vehicles pesants per la N–II a les Comarques Gironines, fet que ha millorat la fluïdesa i ha reduït la sinistralitat; la signatura del contracte de servei de rodalies amb RENFE que introdueix objectius de qualitat de servei i marca inversions per valor de 165 M€; el reforç de les polítiques socials d’habitatge fent possible ajudar a més de 24.000 famílies catalanes en situació de risc i l’impuls a la política d’espais naturals protegits amb l’ampliació del parc de la Serralada Litoral i l’anunci de declaració del nou parc natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.

Va ser fundador de l’Agrupament Escolta Xiprers al Vent, a la comarca de l’Alt Empordà, i patró de la Fundació ALTEM, dedicada a la integració de discapacitats psíquics i de la Fundació Tutelar de l’Empordà.

Obres publicades: M. Àngels Custey (2000), Un camell en el garatge (2003), Elogi de la memòria (2005) i Sense límits (2012).

16 Mai 2014 at 13:47 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el President de Catalunya, M. Hble. Sr. Artur Mas, dilluns 3 de Març de 2014

Som molts, 25 gironins o més i cal comptar el secretari general de Presidència, Sr. Vilajoana. S’ha establert un protocol mínim. Ens han pre-parat una magnífica taula a l’aularestaurant del CETT. Mentre la comissió de rebuda l’espera a l’entrada, la majoria de tertulians esperem al bar de l’aularestaurant, on en Miquel Caselles, vingut de Girona, comenta els articles d’avui als diaris de dos dels presents, Xavier Ferrer (Reptes interns, bàsics a la UE, «El Punt/Avui», 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/o8loml4>) i Lluís Busquets (Al Príncep de Girona, «Diari de Girona» de dilluns 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/pfnaxqp>). Hi ha trànsit a les rondes, un accident entre les sortides 5 i 4 direcció Besós, i algú comenta que el President arribarà tard, però no és així. Aviat ens avisen que ja surt del cotxe. No triga a ser amb nosaltres i, encara que no coneix pas tothom, ens dóna la mà un per un. Abans de res, per no perdre temps en acabar, fem la foto de grup amb el fotògraf oficial i li oferim l’habitual litografia d’obsequi. 17_496807-Es tracta de la litografia Bellesa i Saviesa de Josep M. Subirachs. Camí del menjador, en Busquets li ofereix discretament el seu darrer llibre Xirinacs i l’estafa de la transició. Seiem a taula. L’Enric Calzada, com a president del grup dels Sopars de Girona, li dóna la benvinguda en nom de tots i l’Arcadi en fa la presentació, tot agraint-li la seva fortalesa; explica, a més, que l’any 2000, en una entrevista, va deixar anar que Mas, llavors conseller d’Economia, seria la persona o líder més ben preparat per substituir Jordi Pujol. Alguns amics li van comentar que havia estat imprudent per haver donat tota mena d’esquers als periodistes i ens confessa que no va dormir tranquil. L’endemà, però, a la premsa no hi havia interpretacions malèvoles enlloc, senyal que havia encertat el pronòstic i que era compartit.
Entre les raons que li varen portar a poder fer aquest pronòstic, l’Arcadi va citar la seva sòlida formació, una gran honradesa, experiència de govern i unes envejables i profundes conviccions, junta-ment amb una gran fermesa, compromís i coratge.

El President es fixa una mica en la llista de contertulians, demana com solem endegar la conversa i, en dir-li que, generalment, el convidat fa una breu explicació inicial abans de ser bombardejat a preguntes, es disposa a fer-la anunciant que només parlarà breument dels quatre grans temes que tenim plantejats al país. Una lleu afectació al coll li té agafada la veu. D’altra banda, manifesta tenir més interès a conèixer les inquietuds i reflexions dels gironins, que a repetir aquelles idees i informacions prou conegudes.

En primer lloc ens parla del funcionament de l’economia, en una època de clara recessió. Voldria esperar que, de la crisi, fóssim capaços de pouar-ne algunes dinàmiques positives. Ressituar-nos i estalviar els errors que hem comés en el passat seria el millor que podríem esperar. I posa alguns exemples. El país va aprenent a internacionalitzar la seva activitat exportadora millorant les possibilitats del simple mercat interior; sabrem seguir per aquest camí? Ens hem d’apropar, com a país, als millors països amb els quals ens podem equiparar, com serien Àustria, Dinamarca o fins i tot Holanda. Porta també les dades d’atur del mes de febrer, que han de sortir demà en públic. Catalunya ha tingut el millor febrer dels darrers deu anys, en el conegut context actual, tant complicat. Són dades, que inclouen els darrers cinc anys de recessió i també els anteriors a l’any 2008, que eren d’expansió. No vol cantar victòria, perquè tenim els aturats que tenim i els contractes temporals representen una feina més precària, amb salaris més baixos, però també resulta una dada més positiva que negativa, sobretot quan, a la resta d’Espanya, no hi hagut pas el mateix comportament. Però és que, a més, guanyem en competitivitat. Sabrem seguir així? Sabrem, també en això agafar de model Dinamarca o Àustria? Una darrera dada: les fàbriques d’automòbils de l’estat tenen uns costos salarials un 30% inferiors als de França, de manera que la indústria del sector s’ha tornat a animar a fer inversions. Això, que té una cara negativa, també resulta posi-tiu per sortir d’una recessió econòmica.

En segon lloc planteja el problema de com sostenir la cohesió social en aquesta situació de restricció econòmica com la que patim. El tema de les polítiques socials va lligat a les finances públiques, i és delicadíssim, perquè s’ha rebaixat un 20% el pressupost de despesa real. Polítiques d’interès públic, que inclouen Salut, Ensenyament, Atencions socials, Seguretat, etc., s’han hagut de retallar. Llevat d’algun programa de la lluita contra la pobresa, s’han rebaixat totes en un 20% com a mínim (i en alguns casos, un 50% i un 60%!). L’únic que ha augmentat de veritat són els interessos que deriven del deute.
Per visualitzar el drama que representa, la partida d’interessos que ha de pagar la Generalitat s’ha multiplicat per dos en tres anys i ha deixat la Generalitat en la més absoluta precarietat. Els 950 milions € d’interessos anuals que pagàvem el primer any, quan vaig arribar a la Presidència, el 2013 s’han convertit en 2.000 milions €. Cada dia la Generalitat, només d’interessos de deute, ha de pagar 5,5 milions €. Això vol dir que devem tres vegades l’equivalent a la despesa de tot el Departament d’Empresa i Ocupació. Què hem fet per dominar tot aquest problema? Doncs tot de polítiques antipàtiques: baixar sou als funcionaris (10/15% a la majoria, 30% als càrrecs), aturar les inversions noves en infraestructures i d’altres afers i retallar les antigues, aprimar el pressupost en un 20% com a mínim, apujar tots els impostos, vendre tot el patrimoni que podem (l’any passat vam vendre 2.100 milions € i enguany 2.300 milions €) i endeutar-nos amb l’Estat.

DSC_0008-

En tercer lloc, el procés polític del país. Resulta que estem tirant endavant aquest procés en les pitjors condicions de dependència financera. Val a dir que fa tres anys el deute amb l’Estat era pràcticament zero. Teníem altres creditors: els posseïdors dels bons patriòtics, bancs i caixes d’aquí i de fora, fons d’inversió, deute públic… però no teníem deute amb l’Estat Espanyol. Això, però, ara ho tenim tot pràcticament amortitzat. En aquests darrers 3 anys, amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, resulta que depenem de l’Estat en un 50%. El nostre únic Banc, cal dir la veritat, és el Govern espanyol. I en aquesta situació de precarietat, resulta que li fem braça, un pulso que diuen a les Castelles. 

I arriba al punt final. En aquestes circumstàncies, en les pitjors condicions, resulta que hem obert la caixa dels trons per decidir el nostre futur, la qual cosa, per al govern central, significa un tour de force inusitat, i més quan és un procés audaç, atraient per als catalans, pacífic i democràtic. Un desafiament històric com no s’havia fet en els darrers tres-cents anys. «Què crec que passarà? El procés va endavant! En algun moment de l’any 2014, signaré un decret per a poder fer la consulta del 9 de novembre d’acord amb el marc legal que estigui establert en aquell moment. Consulta o referèndum, sense conseqüències jurídiques immediates. Però no ens autoritzaran res, ens anul•laran tots els marcs legals, no cercaran cap escletxa d’entesa i… La partida es juga a Espanya i a fora. És bàsic que a fora s’adonin del repte democràtic plantejat. Veurem què s’esdevindrà en el marc internacional.»
El President fa una pausa i reprèn:—I fins aquí els quatre temes que volia exposar. Ara les preguntes són de tots vosaltres… Si algú té idees que ajudin, a mi m’interessarà molt sentir-les.

Mentrestant han anat servint els entreteniments de benvinguda: un bastonet de llardons, una llauna de favetes, amb vinagreta de cítrics i encenalls de pernil ibèric i un saltat de bolets amb tòfona negra, senzillament extraordinaris, que ens mostren com l’aularestaurant de l’Escola d’Hoteleria del CETT té uns professionals de primera, on els alumnes hi practiquen l’excel•lència. Ens serveixen aigües i un vi blanc Tomàs Cusiné Auzells, D.O. Costers del Segre, però el President discretament comenta que en prefereix un de negre i tot seguit li’n porten.
Erigit l’Arcadi de moderador, dóna la paraula a Xavier Ferrer, que, després d’agrair-li la seva capacitat de resistència, justament confereix molta importància a aquest marc internacional al•ludit i demana quin pols es va prenent des de la Generalitat. «Suport internacional, desenganyem-nos, no en tenim», respon el President; «tampoc no hem fet cap pas perquè des de fora se signifiquin. No és el moment. Si ho fessin, es trobarien amb problemes insolubles per part de l’Estat espanyol. Que hi hagi països petits que ens mirin amb simpatia no és significatiu. Caldran fets consumats perquè a fora es defineixin i, potser, entendre que el procés no serà tan ràpid com alguns voldrien. Els estats només es mouen per interessos. ¿Per què s’haurien d’enfrontar a un estat que funciona fa segles sense saber si el procés endegat seguirà? Mireu. De processos d’independència n’hi ha d’aquests quatre tipus: un, per una explosió inesperada com va passar amb l’antiga URSS; dos, per una guerra civil com va passar als Balcans, i encara cueja el tema de Kosovo; tres, per una entesa amb lideratges ètics com el de Vàclav Havel, cas de Txèquia i Eslovàquia, que aquí no passarà; i quatre, garrotades. Desenganyem-nos, però és així. I aleshores també caldrà saber quin és el grau d’aguant, de risc, de seny i de rauxa dels catalans. Aquest és un dels grans temes on ens ho juguem tot; sempre i quan arribem a aquest punt el poble català tindrà la darrera paraula.»

23_496813-Tot seguit és el torn de Lluís Busquets, que s’aprofita i li fa moltes preguntes: a) Suposant que votem, ¿com es farà el recompte, vist que un 70% de SI en la primera pregunta i un 70% més en la segona, dóna 49% sense arribar a 50%?; b) Atès que ens neguen la consulta feta a manera tradicional, amb testimonis internacionals, ¿no es podria fer informàticament?; c) Vista la campanya de clavegueres del darrer període electoral, amb el document del sindicat de la policia publicat per El Mundo i l’actuació de la justícia, ¿espera noves actuacions des de les clavegueres de l’Estat?; d) Vist que a La Repubblica va declarar que tancades totes les portes, quedava fer eleccions i una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ¿ens podríem sostenir tot seguit, si Madrid té les aixetes dels diners i de l’energia, o vostè ja ha pactat, com la gent comenta, un sosteniment dels primers mesos de la República catalana?
El President ha pres nota i es disposa a respondre pacientment: «El recompte anirà explicitat al Decret de la Consulta, òbviament. En qualsevol cas, no ens hem de posar més condicions de les que dicta el sentit comú. Tot i que la participació és important, ho és més la diferència entre els vots a favor i els vots en contra. Cal pensar en una diferència amplia. Si el resultat fos 49% a 21% el resultat seria clar; si féssim 49% i 46%, el país estaria dividit… Fer la consulta informàticament? No es pot valorar. I la gent gran? I els hackers de la Xarxa? Quant a les clavegueres, la veritat és que espero de tot. Per això sempre dic que ens l’hem de jugar, però sense fer bestieses. I de la Justícia, i és greu, no n’espero res. Depèn de l’estat central. Els jutges d’aquí no rasquen bitlla o toquen el violí. No va ser el Fiscal de Catalunya que per no condemnar el dret a decidir va haver de dimitir ipso facto? Aquesta trentena de jutges que s’han manifestat pel dret a decidir són herois, però saben que sempre sortirà una instància superior per esmenar-los la plana. Quant a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), he de respondre sincerament que no tinc resposta segura. Fer una Declaració Unilateral d’Independència vol dir, d’una banda, entrar en terreny desconegut i, de l’altra, que no tenim seguretats de res. Ara bé, dit això, també afegeixo aquell adagi que diu “Qui no s’arrisca no pisca”. La qüestió és quin percentatge de risc estem disposats a assumir. Han de ser els mínims, però vol dir riscs. Cert: l’endemà de la declaració ens poden fer molt la guitza, econòmicament i energètica, però també els ciutadans poden organitzar-se. Ningú de fora no ens ho resoldrà fins que nosaltres estem disposats a fer-ho. Haurà d’arribar algun moment de seure al voltant d’una taula. No tot es farà l’endemà.

Demana la paraula el secretari general de Presidència, Sr Vilajoana, perquè el President pugui menjar alguna cosa. («No us preocupeu de si menjo o no», fa ell; «estic sobrealimentat: ja aniré picant…») El Sr Vilajoana exposa que la confrontació somorta és contínua, que les clavegueres de l’Estat no han deixat d’actuar, que es van llimant totes les llibertats constitucionals: llengua, drets, ensenyament… «Poden dir-nos que ens hem posat en un atzucac, que les passarem magres. Però, i quedar-nos com estem, què representaria? Tots els consellers d’Economia quan feien pactes de finançament a Madrid en tornaven la mar de contents: havien assolit el millor pacte de la història. I, després, què? No els complien i ja està. Com ara també passa amb les addicionals… L’escissió és un garbuix, un bullit, un lío, diuen ells; però si ens quedem tindrem un garbuix doble!» El President torna a intervenir: «Es que abans, al Consell de polítiques financeres es repartia creixement. Ara, amb l’arribada de les vaques magres, la cosa s’ha acabat. Mireu, en el moment que estem, hi ha tres alternatives i només dues depenen de nosaltres. Primera, renunciar; segona, seguir; tercera, que l’Estat ofereixi als catalans un pacte econòmic, polític, lingüístic, de caire nacional… Aquesta no depèn de nosaltres i seria un miracle, però ja ha estat dit que qui no creu en els miracles no és prou realista… Que què faria llavors? Doncs, si Espanya ofereix una alternativa, posar-la en consideració dels catalans. A veure si ens entenem: la gent vol un futur que depengui de nosaltres i de ningú més. Però, des d’un punt de vista democràtic, no podria deixar de consultar la ciutadania».
Al seu torn el Dr. Bordas, que va recordar haver compartit taula feia uns anys, va comentar que la gent no vol córrer riscos i es preguntava per la influència de la recuperació econòmica. El President va comentar que «passi el que passi amb el procés polític, millor si hi ha recuperació econòmica. El que passa no deriva només de l’economia. Entre els catalans hi ha un procés de desconnexió mental del que és Espanya i seguirà igual al marge de l’economia. Tret que s’arribi a pensar que la millora ve donada pel fet que el govern espanyol ho faci tot molt bé. Tanmateix la reactivació econòmica actual és bàsicament catalana».
Tot seguit el torn de paraula és per a en Pere Montalà, el qual li diu que, a Sant Pere Pescador, parla amb la gent del poble i molts, sobretot els terratinents i els horticultors, tenen el cul petitet; tot el procés els causa allò que ells diuen mitja basarda. «Perdoni, ¿li puc demanar quina mitjana d’edat té aquesta gent?», pregunta el President. En Pere respon que òbviament són gent gran. «Aquí està el detall. Els joves no tenen pors de perdre res perquè o no tenen res o ben poc. Però els il•lusiona poder regir-nos per nosaltres mateixos. Només ho podrem aconseguir si els joves i les classes mitjanes ho volen».

I arriba el primer plat, una boníssima crema de carxofes amb carxofa arrebossada i cloïsses, acompanyat d’un excel•lent vi negre Els Pics D.O. Priorat. Es el torn del professor Casacuberta, el qual, atès que és matemàtic, s’ha sentit una mica al•ludit quan s’ha parlat del recompte. Per a ell no hem de fer escarafalls ni magarrufes a l’hora de la participació ni del recompte, tot i que millor guanyar la consulta folgadament. El seu consell seria no deixar-hi posar massa mans o cervells a remenar o pensar la comptabilitat del procés. «Com menys matemàtics millor. Cal evitar fórmules, o la fal•làcia del producte del resultat de les dues preguntes. ¡Vaja!, que ho ha d’entendre tothom.» I és clar, per a ell, millor consulta que no pas eleccions plebiscitàries. El President està d’acord amb tot el que ha dit, però recorda a tots un refrany castellà: Lo mejor es enemigo de lo bueno, i l’interpel•la: «Entre eleccions plebiscitàries i res, vostè què tria?». La resposta sembla òbvia.
Ara és un altre gironí qui li contraposa la fantasia que cal per fer la consulta i el que podria esdevenir a una part de catalans: addueix que li fa por que, després de tot plegat, no sols en resulti una gran decepció per a nosaltres sinó que s’acabi donant ales a una Espanya que ara està desnortada i sense il•lusió. Això, segons ell, ja ha passat alguna vegada en la història i sembla, diu, com si ho portéssim en el nostre ADN social. El president li respon que el que ha dit està lluny de la fantasia de la consulta. «La nostra fortalesa, i només tenim aquesta, és la dels tres milions de persones que vulguin decidir amb el seu vot. És la ciutadania que ha de portar la veu cantant. El nostre paper, el dels polítics, és el de posar la cara, que ens bufetegin, que ens diguin desgraciats, folls, insolidaris, bojos, trabucaires i fins i tot terroristes, ja veureu com ens ho diran. I no podrem defensar-nos amb cap querella criminal, cap.»
Parla tot seguit el professor Martinell, que fa una prèvia sobre el fet que Catalunya ja exporti més fora d’Espanya que en l’interior; l’exterior seria Amèrica del Sud, part dels EUA, nord d’Àfrica, Orient… Però ell, amb l’experiència d’haver estat a l’equip rector de la UB, s’adona que la Universitat també exportava saber i coneixement del medi natural i es generaven grans oportunitats; ara, amb les retallades la UB també ha baixat en excel•lència. Assegura que no parla per ell. «Si els paleontòlegs hem de renunciar a un fòssil, no s’acabarà el món! Ara, hi ha d’altres línies d’investigació a les quals no es pot renunciar tan fàcilment.» Es queixa que els investigadors no tinguin estabilitat, que l’accés a les càtedres sigui una escalada de manera que als 40 anys encara, avui, hi hagi professors que no sa-ben si aquella serà la seva vocació. El President li respon: «Em pot dir on era Catalunya, des del punt de vista de la recerca, deu anys enrere i on és avui? Suposo que haurà de convenir que hem fet un salt espectacular. Ara ja se’ns considera alguna cosa. En aquests darrers tres anys hem treballat molt per aconseguir pressupostos financers europeus amb projectes de gran calat. Serem capaços d’obtenir-los? Quina era i quina és la participació del sector privat en recerca? Cert, que n’hem d’assolir més, però no som on érem. I, perdoni, pot demanar estabilitat un investigador en un marc que ningú no en té, d’estabilitat? Es parla molt de recerca, d’I+D, cert. Però jo també afegeixo que els qui recerquen haurien d’arribar a alguna troballa en la seva cerca, no troben?» I ja teníem el segon plat a taula: ànec farcit amb calçots.
Donen suport al professor Martinell la Dra M. Teresa Puig i el Dr. Josep M. Bordas; la primera recorda que alguns investigadors han d’anar-se’n a l’estranger i allà obtenen resultats dels quals nosaltres no ens podem aprofitar, tot i que s’han format aquí, amb els nostres diners; el segon assegura que, a més del problema de sous —molt superiors als EUA i Canadà que no aquí—, n’hi ha un altre, de problema: allà hi ha més possibilitats d’endegar projectes d’investigació molt més ben dotats que no aquí, que de vegades s’endeguen sense la qualitat requerida i havent-los de compartir; tot i això té esperança en el futur, perquè el nostre potencial mèdic és bo. El President admet l’aporia cost de formació interna versus resultants a l’estranger dels nostres investigadors, i ho lamenta, però també cal pensar que nosaltres ens aprofitem d’investigadors forans. «ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que ja ha complet 10 anys, ha disposat de vora de 300 investigadors forans. I jo veig que a l’Institut de Ciències fotòniques, amb el seu lideratge mundial, hi ha investigadors d’arreu del món. I el mateix es podria dir de l’Institut de Ciències genòmiques, o de l’Institut de Ciències Químiques de Tarragona… No ens podem aturar, és clar. De deu intents que fem en recerca, només sortiran bé un parell, cinc tindran resultats normalets i tres cauran… Això ja ho sabem. Altrament, hem d’anar aglutinant la inversió privada en R+D. Hi ha països que multipliquen per dos els nostres pobres percentatges. Això, en tots sentits. Israel, darrerament, ha aconseguit fons per fer més habitatge que Alemanya i França junts. Nosaltres també hem de ser capa-ços de vincular fons privats amb R+D, i amb Indústria, i amb Turisme…»
Potser enardit pel cava, Gramona 3 lustros, D.O., i les postres —escuma de coco amb esponjós de pinya dins un ou de xocolata—, en Quim Roca li confessa que porta un encàrrec de la gent del seu poble: demanar al President si s’acabarà arrugant o no. I en això és taxatiu: « No m’arrugaré. Tinc coratge. I no sé què més he de fer per demostrar-ho. Ara, també afegeixo que no tinc cap ganes de fer el ridícul. Ens ho diran molts cops que fem el ridícul, però aquestes queixes són els lladrucs aquells del Quixot: “¿Ladran? Luego, cabalgamos” No. Per a mi fer el ridícul és fer passar el punt d’alguna cosa per dallonses, sabent que no et sortirà bé…»

Passen els cafès amb alguns entreteniments i una mica de Vi de Glass, Gewürztraminer, D.O. Penedès. Són les 11, termini del pacte horari que havíem fet. La cap de Protocol ens avisa que haurem de plegar. El President demana: «Quins costums teniu?» «Ens hi estem una mica més, President», li xiuxiueja l’Arcadi sense gosar dir-li que pleguem sempre a mitjanit. «Doncs va, una mica més.» El secretari general Vilajoana concedeix vint minuts més.
Busquets torna a intervenir i li demana si creu possible que suspenguin o intervinguin l’autonomia o que el posin a la presó. «Tant de bo em posessin a la presó! No per sempre, eh? Però estic ben disposat a anar-hi. Ara bé, no crec que facin aquest error tan garrofal i exorbitant… Ara, suspendre l’autonomia, sí que ho poden fer. Poden omplir provisionalment determinats llocs de govern amb botiflers catalans… És clar que sí. Després, però, veurem si la ciutadania s’ho empassa…» L’Arcadi intervé una estona argumentant que estem en un procés molt seriós i no en cap festa major i, amb actitud d’acabar, torna a donar les gràcies al President pel seu coratge. Ara sí que pleguem. Són 2/4 de 12. Algú deixa anar que si intervenen l’autonomia… ningú no podrà fer cap Declaració Unilateral d’Independència, que a Madrid esperen poder fer aquesta doble jugada, però la constatació es perd entre les remors de final del sopar. L’Enric Calzada dóna les gràcies al President en nom de tots. Els cuiners i cambrers de l’aularestaurant es volen fer una foto amb ell, el qual hi accedeix amablement. Darrera dels cambrers van d’altres.
Pobre President! Demà, sant Tornar-hi. Que el Cel ens el conservi molt de temps!

Biografia

Nascut a Barcelona l’any 1956, està casat i té tres fills. És el gran de quatre germans i prové d’una família relacionada amb la indústria tèxtil de Sabadell i la metal·lúrgica del Poblenou. Cursa estudis al Liceu Francès i a l’Aula Escola Europea. Domina el francès i l’anglès, a més del català i castellà. Economista, llicenciat en Ciències Econòmiques per la UB, i polític d’ideologia catalanista i liberal. És president de CDC i de CiU.

La seva activitat professional va començar l’any 1979, en un grup d’empreses industrials dedicades a la producció de material de logística i elevació. Més tard, va dirigir una societat d’inversions propietat d’un grup industrial del sector de l’adoberia. La primera vinculació amb el sector públic es va produir el 1982, quan va treballar per la promoció exterior i la captació d’inversions estrangeres per a Catalunya, primer com a cap del Servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial. El 1987 es va presentar per primer cop a la candidatura de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i va ser escollit regidor. Al 1995 és diputat al Parlament de Catalunya i conseller d’Obres Públiques (1995-1997). Més tard, assumeix la Conselleria d’Economia i Finances (1997-2001). L’any 2000 és portaveu del Govern i, un any més tard, serà nomenat conseller en Cap (2001-2003). Cap de l’oposició (2004-2010). Des del 23 de desembre de 2010, és el 129è president de la Generalitat.

En el discurs d’investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir. Arran de la històrica diada de l’11 de setembre de 2012,  a favor de la independència de Catalunya, amb prop de dos milions d’assistents segons l’ANC, i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar la proposta de pacte fiscal d’acord amb el mandat del Parlament aquell mateix any, Mas i CiU van prendre posició a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Va convocar eleccions a la cambra catalana, amb el dret a decidir com a horitzó. Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar una participació inèdita del 70 % del cens electoral.

Li agrada molt llegir. Gaudeix anant al cinema i al teatre. De més jove jugava a futbol, handbol, bàsquet, voleibol, ciclisme, tennis, esquí, etc. Ara practica natació per mantenir-se en forma.

Es defineix com una persona treballadora, constant i auto-exigent, per al qual la família i els amics ocupen un lloc principal en la seva vida. Per a ell, és important recuperar valors com la cultura de l’esforç, el treball, la mentalitat oberta, el mèrit, etc., valors que han permès sobreviure i fer gran Catalunya com a país. Repeteix sovint aquella frase de J.F. Kennedy que diu així: «El futur no és un regal sinó una conquesta».

15 Març 2014 at 12:05 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el Secretari General de la Presidència, Hble. Sr. Jordi Vilajoana, dimarts 4 de Febrer de 2014

En Carles Llorens, quan tot just acabàvem de seure a taula i l’Arcadi havia iniciat la presentació del convidat, tot comentant que aviat es complirien els 25 anys d’aquests Sopars de Girona, ens va voler matisar l’origen més exacte dels mateixos. Sembla ser que ell i algun altre gironí volien ajudar un amic a ampliar contactes per Barcelona, ja que hi iniciava una nova etapa professional tot provenint de les comarques gironines. Certament un detall que  complementa el que, al respecte, ens explica en Lluís Busquets al pòrtic de la primera edició del llibre. que estem acabant. El convidat, prosseguí l’Arcadi, assumeix deixar tot un currículum professional d’èxits i amb molt futur al món privat, per ajudar a construir el país tot entrant al món públic de la mà de la política. Enguany podríem dir que, enmig del procés que ens trobem, és l’home ideal i el gran cuiner del país. Existeixen un munt de tasques prou desconegudes, tot i que del tot necessàries, que algú ha de fer. Podríem dir que ve a ser una figura del que a Madrid n’acostumen a titllar com a “los fontaneros del poder”. Cal afegir, a més a més que té les condicions naturals per ser-ho, derivades del seu tarannà. És culte, dialogant, obert, té criteri, fa fàcil l’anècdota per convertir-la en categoria, sempre està ben informat…. Tot plegat ens explica la raó per la qual en Jordi ha estat escollit pel President de Catalunya per aquesta Secretaria General de la Presidència. Ara només cal esperar que, d’aquí  tres o quatre anys, el poguem tornar a convidar i llavors ens pugui explicar tot allò que ara haurà de callar.

«Són dies molt intensos», començà explicant Jordi Vilajoana; «penseu, que enguany cada hora rebo algun responsable, personalitat o gestor rellevant, tant de l’àmbit públic com privat, nacional, de l’estat o internacional. Pel meu despatx passa molta gent per, podríem dir-ne, bescanviar xafarderies.» I ja teníem l’aperitiu a taula una  Cebiche de musclos, unes croquetes de pernil ibèric i una mini-esqueixada. «El President Pujol, quan algun cop escoltava que el citaven com a President de la Generalitat, acostumava a comentar, “Ah, i està bé aquesta companyia d’assegurances?…”. Ell, encertadament, hi afegia que era el President de Catalunya. Ara Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del mon, al darrera de Nova York i de Roma. I Catalunya, està  a l’agenda de totes les cancelleries del món. Enguany totes elles ja tenen una carpeta amb el nom de Catalunya, que els cònsols i ambaixadors que vénen a parlar amb mi, s’encarreguen d’omplir i actualitzar. S’assabenten que a Catalunya està passant una cosa que, em recorden, és impressionant. Un moviment que no neix des de dalt, des dels polítics. Neix del poble i va de baix a dalt. Una experiència única en les democràcies occidentals. Els darrers tres anys hem tingut tres manifestacions massives i espectaculars. La gent, de totes les edats i condició, en lloc d’anar de festa, a passeig, al cinema, al teatre o a veure la televisió, ha anat a  manifestar-se.  Sabien que, més enllà del desplaçament i  pel gran volum de gent que s’hi preveia, tot plegat seria més complicat que l’habitual. Una manifestació significa passar-se almenys quatre hores dret. I més encara quan la manifestació pren la forma d’un llarg recorregut, com els 400 kms. de la darrera, coneguda com a Via Catalana. Es veu clarament que alguna cosa està passant. I els meus interlocutors em fan veure com s’impressionen no només per la quantitat, tipus i diversitat de la gent que hi va assistir—famílies senceres! —, sinó pel civisme, cordialitat, alegria i pacifisme que hi va imperar. Fins i tot hi havia voluntaris per recollir papers, ampolles de plàstic, petita brossa o les burilles que inevitablement havien d’aparèixer, també al llarg de tot el recorregut, en el cas de la Via. La gent va arribar a aplaudir els Mossos d’Esquadra de servei quan passaven a prop. Això no ho aconsegueix cap partit polític!. És un moviment que ve des de baix.»

I arriba el primer plat, un niu cruixent amb amanida de verdures, pernil d’ànec i parmesà, acompanyat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. «En un moviment així, quina ha de ser la funció del govern i del seu President? Doncs seguir la ferma voluntat presidencial d’ordenar i donar un camí prou ferm a tot el procés iniciat per la ciutadania. Això sí, sabent que es pot haver d’assumir i calgui resistir davant de qualsevol situació que se’ns presenti. El gran missatge del President és aquest: “Hem de fer les coses molt bé. I sempre pacíficament i democràtica. No ens podem equivocar.” Això desconcerta molts dels ambaixadors i personalitats que em visiten. Certament, a alguns no els entusiasma, però es manifesten absolutament sorpresos. Recordo un cas, on se’m va demanar si podíem emprar la seva llengua, en aquest cas el francès, doncs volia estar ben segur d’entendre ben bé el que parlàvem. En un determinat moment de la conversa, que es va allargar un parell d’hores, quan l’ambaixador portava una estona emprant els tòpics jacobins més suats, no vaig poder fer altra cosa que interrompre’l tot dient: “Si us plau, no em renyi!, Només estem fent ús de la democràcia i la llibertat, tot de manera legal i pacífica. I malgrat l’enorme crisi general, sense cap aldarull enlloc.

És un procés, doncs, que el President assumeix en persona. No és que de sobte els convergents ens hàgim tornat independentistes. Fixeu-vos que al darrer congrés de CDC, el 97% dels congressistes varen votar per l’estat propi.
I per què estat propi? El mateix President Pujol ha reformulat les coses. En els seus anys de mandat, ell va voler  ajudar a aconseguir una Espanya moderna pensant que Catalunya hi tindria un encaix propi, en un nou intent de reformular el catalanisme polític d’Almirall, Prat de la Riba i Cambó, tan mal entesos en la nostra història precedent.

Els espanyols però, no entenen l’encaix que demanem. No entenen ni que parlem català. Sovint ens deien, tant la societat civil d’aquí com la de Madrid, que no ens explicàvem prou. Ho recordo molt bé, doncs llavors, l’any 2000, jo era el Conseller de Cultura de Catalunya. El President Pujol com a resposta a tot plegat  va decidir llavors que ens gastéssim una quantitat de diners impressionant, en una gran campanya informativa, per tal d’intentar explicar-ho bé.  I la resposta que varem rebre d’aquella societat civil va ser: ara sí que ho heu fet molt bé.
Poc després es va decidir fer una enquesta per veure’n directament i objectiva els resultats. Una de les preguntes va ser: Per què creu que els catalans parlem en català?
El 67% ens varen respondre que ho fèiem per demostrar que érem diferents als espanyols. Però és que, al respecte al fet, hi va haver moltes i destacades anècdotes. Per exemple, recordo el llavors Ministre espanyol d’Assumptes Exteriors, el català Sr. Josep Piqué, en ocasió d’una petita estada amb la família al coto de Doñana, com de costum, parlava amb el seu fill en català. De sobte el President Aznar amb qui hi compartia estada, veient que el ministre li parlava en català, l’interrompí dient-li “…
però al teu fill li parles en català?”. L’origen, de la famosa frase del President espanyol, quan deia que parlava català en la intimitat?. Cal recordar que l’Aznar no havia aconseguit majoria absoluta i volia pactar (em refereixo al que després es va anomenar com a pacte del Majestic). El seu discurs pretenia justificar-se dient que cada cop era més rellevant la perifèria d’Espanya. Jo, que llavors era director general de la Corporació Català de Radio i Televisió, li vaig contraposar que no hi estava d’acord. Barcelona és el centre de la zona econòmica més important d’Europa, li responia. Però ell replicava amb tot allò que coneixia els grans autors catalans com Josep Pla o Joan Maragall, i afegia que els rellegia amb molt plaer. Cal tenir present que el seu pare era delegat a Madrid de la empresa catalana Gallina Blanca (propietat dels Carulla, coneguts catalanistes sens cap mena de dubte, de pedra picada). Precisament el mateix Lluís Carulla acostumava a parlar en català al pare de l’Aznar i fins i tot el mateix President Aznar més d’un cop, en ocasió de reunions familiars amb els Carulla, hi va ser present, i naturalment havia escoltat converses en català. Per això ens pot argumentar que fins i tot alguns cops parlava català a la intimitat familiar.

El detonant posterior de tot plegat, però, va ser la darrera reforma de l’Estatut. Allà va quedar palès que mai no tindríem un encaix convenient per Catalunya dins Espanya. Es varen seguir tots els camins constitucionals i es van fer TOTES les aprovacions legals, modificant allò que es demanava tant al Congrés com al Senat espanyols, amb referèndum popular inclòs. Fins i tot Artur Mas, llavors a la oposició, en un gran acte de responsabilitat política poc comprés i reconegut, havia ajudat a desencallar el procés d’aprovació final, en un viatge confidencial a la Moncloa, on va pactar amb el President Zapatero inversions per a Catalunya equivalents al 16% del PIB. Tot i el seu compromís, ni Zapatero ni els seus P1040178+successors no ho varen complir. I precisament el PP, llavors en minoria parlamentària, va recórrer aquest Estatut aprovat i referendat pel poble a un Tribunal Constitucional  absolutament polititzat i desprestigiat arreu l’estat perquè fins i tot tenia membres caducats. L’any 2010 la sentència d’aquest Tribunal Constitucional es va carregar el nou Estatut referendat, amb l’agreujant que molts dels articles assenyalats com anticonstitucionals, i que havien estat copiats íntegrament i literal en d’altres estatuts d’algunes altres comunitats autònomes, hi estant plenament operatius i, fins la data, hi són plenament legals.
Enfront d’aquest incompliment tant escandalós, és plenament enraonada i comprensible l’actitud actual del President Mas de no voler ser enganyat de nou i enfront les propostes de terceres vies, ens respongui que li semblen molt bé però que, en qualsevol cas, han de ser presentades al poble català per saber si les accepta majoritàriament o no. »

I mentre deixem una estona perquè el convidat pugui menjar una mica, en Pere Montalà ens explica com recorda  els 16 anys que va estar sota les seves ordres a la mateixa empresa del món de la publicitat, i també com algunes de les nits “marxava a reunions que llavors desconeixíem … “ i resulta que anava a fer política a la seu d’una de les seus locals de CDC. I en Carles Llorens, tornant al tema, hi afegeix que llavors pensàvem que “Espanya ens deixaria més espai per caminar, que hi hauria més marge”. Llavors, encertadament un altre gironí matisà que, “parlem molt d’Espanya quan en realitat ho hauríem de fer de Castella.  Castella sempre ha estat conquistadora més que treballadora.”  I enguany, més “per la força política i mediàtica”, hi afegí un tercer gironí. I de nou en Jordi Vilajoana  reprengué la conversa, tot afirmant que «avui els extremenys volen ser castellans, els andalusos també, com el valencians i la resta, inclosos els gallecs. Només no ho volen els bascos i, es clar, nosaltres. Ni Pujol ni Duran mai no ho han volgut. Per això no ens entenen.» I en Quim Roca, afegí “…i perquè perden el 20% del PIB”. «Espanya té un problema: té 13 autonomies que cobren i només 4 que paguen. I aquestes 13 que cobren tenen més població que les 4 que paguen i, per tant, poden dominar la situació. »

«Europa segueix pensant que Espanya no ha fet els deures!. I és veritat. A Catalunya hem reduït un 20% el pressupost. Entre d’altres coses, per exemple, els funcionaris han perdut els darrers dos anys una paga extra.

I quant a la rebaixa del dèficit que va acceptar la Unió Europea, l’Estat se’l queda i no el traspassa a les autonomies que n’han de suportar la part més gran, quan moltes autonomies no tenen els departaments més cars o tenen traspassades totes les funcions. En el cas de l’energia, per exemple, podem parlar de l’engany de la fotovoltaica, per cert absolutament minoritària a Catalunya; va ser molt potenciada per l’estat, que la subvencionava. Cal pensar que potser una de les raons principals del seu èxit, va ser precisament que no exigia afegir-hi el recurs del treball. »

I arriba a taula un magnífic bonítol a la planxa amb salsa marmitako, donant fe d’una cuina com cal no només en els productes i la seva acurada elaboració, sinó també en la elecció d’uns menús que sempre són diferents.

«Alguns bancs ens diuen: sou viables, estant millorant els ràtings i no ens preocupa la secessió. Però, pagareu una part del deute? Resposta: Si, si el procés es pactat i pacífic. No, si s’acaba anant a bufetades. Podríem assumir el 16% que és el percentatge de població de Catalunya en relació al total d’Espanya.» Algú parla de la bona feina que es fa a la Conselleria d’Economia. «El conseller d’Economia Mas Colell ens ha demostrat el que val.»

Algun gironí es qüestiona sobre la davallada electoral de CDC a les darreres eleccions, enfront el compromís del programa que explícitament incorporava la votació per a l’estat propi. I més quan, totes les enquestes dels dies anteriors pronosticaven una majoria clara i els resultats electorals no varen ser els esperats. «El procés està per davant de tot. Està clar que ens hagués agradat tenir 66 diputats, però a hores d’ara algú ens garantiria que, a nivell de país i del procés, globalment no estaríem pitjor? Enguany ERC ens ha recolzat el pressupost i, per tant, podem pensar que arribarem bé a l’any 2016, que és el darrer d’aquesta legislatura. ERC ha fet un gran acte de responsabilitat.

Més enllà del dia a dia, ara mateix estem parlant amb tothom, explicant arreu el procés i la voluntat del poble català. El conseller de  Presidència, Francesc Homs va arreu i el President Mas també. A més d’atendre tothom que li ho demana, com, sense anar més lluny, va fer aquest mateix cap de setmana amb el cara a cara amb el President Felipe González i conduït pel periodista català Jordi Évole, al programa “Salvados” de la cadena de nivell estatal La Sexta. Tot plegat mantenint sempre la filosofía pacífica i democràtica. »
En Carles Llorens, aprofita per comentar que ja en temps del President Pujol, en ocasió de l’Economic World Forum de Davos, molts eren els dirigents i responsables internacionals a mostrar coneixement quan no admiració pels catalans, veien el seu President no només parlar-los en molts casos en la seva llengua, sinó  particularment també amb motiu de les qüestions que els plantejava, només possibles a partir del coneixement detallat sobre la realitat més immediata als seus països d’origen. «A Davos, ara ho saben tot del procés català. Ho coneixen perfectament. Però no només a Davos, el MIT, que mai abans s’havia aconseguit, ha entrevistat el President Mas, i també la BBC. O el diari italià “La Repubblica” que n’ha publicat 3 pàgines. En definitiva volem internacionalitzar el procés. Quant aconseguim ser notícia en mitjans internacionals rellevants, tot seguit hi ha un resó als mitjans de tot l’estat, que el reprodueixen i en fan d’altaveu.

Un altre via és la d’omplir-nos de raó. Hem trobat, i ho expliquem, que hi ha fins a 5 formes de poder fer legalment la consulta. S’ha de fer tot pensant que fins i tot la Gran Bretanya ens ho podria aplaudir.»

P1040180+Amb les postres, un pastís d’avellana i llimona, arriba el D.O. cava Lavit Brut Nature i parlem de la gran quantitat de tertúlies que hi ha a Catalunya. «N’hi ha 16, al llarg de tot el dia i probablement és massa.. Cal tenir calma? És fonamental. A Palau sempre és així i cal mantenir-ho i ampliar-ho arreu. » I un gironí afegí “potser necessitem un programa com el Gato al Agua del canal televisiu Intereconomia”. «No ho crec. Nosaltres estem en un altre tesitura. » I ja s’havia fet mitja nit, així que, com de costum, varem fer-li a mans un detall d’agraïment de part del grup amb una la litografia de Josep M. Subirachs, amb un cavall de Troia força alegòric i esperem que prou suggestiu…

Biografia (viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1949, està casat i té dues filles. Es llicencià en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i obtingué la diplomatura en màrqueting de nous productes per ESADE i el títol d’Advanced Management per la universitat de Harvard. El 1975 fou un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), i el 1978 passà a CDC.

Ha treballat activament en el món de la publicitat (durant dues dècades a una de les principals agencies de publicitat del món com és la Batten, Barton, Durstine y Osborn, més coneguda com a BBDO), i ha estat conseller de La Seda de Barcelona S.A, però ho abandonà el 1995 per ocupar la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) fins l’any 1999. Alhora, s’encarregà de cogestió de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i amb la presidència del complex multimediàtic català Media Park.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 fou nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins al 2003. A les eleccions generals espanyoles de 2004 va ser escollit diputat per CiU al Congrés per la circumscripció de Barcelona fins l’any 2008, ocupant el càrrec de vicepresident segon del Congrés dels Diputats. Tot seguit va ser senador per designació autonòmica i portantveu de CiU des del 2008 fins el 2013. En ser nomenat Secretari General de Presidència de la Generalitat de Catalunya, el gener de 2013 va renunciar a l’escó del Senat.

Ha estat membre de la Permanent de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya, del consell d’administració del Teatre Nacional de Catalunya, del Consell Social de la Llengua Catalana, del Patronat del Gran Teatre del Liceu, del Patronat de la FUNITEC, Enginyeria La Salle, i de la Fundació de l’Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. Enguany segueix com a vicepresident de la Fundació CatDem

29 gener 2014 at 19:09 Deixa un comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 23.151 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Juliol 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers