Posts filed under ‘Polítics’

Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Santi Vila, conseller de Territori i Sostenibilitat, dimarts 10 de juny de 2014

L’Arcadi presenta el conseller de Territori i sostenibilitat, com un dels representants joves de les comarques gironines al govern, que guanyà l’alcaldia de Figueres amb majoria absoluta, amb una sòlida formació, una gran capacitat de diàleg i un futur polític resplendent. «Va propiciar l’entrada de gent jove als ajuntaments, que en realitat constitueixen la gran escola política», afegí. «Parla clar i afronta els temes de cara. Dóna respostes i es compromet. Cerca la veritat i en el diàleg no creu que la raó només la tingui ell. És un mèrit personal, la forma com aconsegueix algunes de les seves fites. Acostuma a emfatitzar molt bé, té bon gust i és mesurablement imprudent.» Llavors el conseller reconeixent que l’honorava, hi afegí «compartim un sentit social i el bé comú, n’estic segur». Ens presentem perquè ens pugui identificar.

P1040493Quan se li diu que pot parlar del que desitgi, se’l veu un home ordenat i ens diu que per parlar de la cosa pública del futur potser val la pena, abans de fer pronòstics, fer la diagnosi d’on som. Així, doncs, comença afirmant que els catalans estem vivint els millors trenta anys de la nostra història. I no és una qüestió exclusiva de Catalunya, també d’Espanya, tot i que enguany pot ser polèmica. Segons ell, els anys 70 havíem previst el gran desafiament de la modernitat i l’estem passant amb nota.

—Aquest desafiament comporta, per a nosaltres, aquests determinats paràmetres: a) Ser capaços de dotar Espanya d’una economia de mercat, desregulada i homologable; b) Assolir una democràcia de qualitat (partits, contrapoder,…); c) Arribar a un determinat Estat de benestar (amb cobertura social, sanitària, de vellesa i d’ensenyament); d) L’encaix entre Catalunya i Espanya; i, finalment, e) La sintonia plena amb el projecte de la Unió Europea.

Mentre parla, anem picant de l’aperitiu: tastet de pop i patata, cebiche de musclos i llagostí cruixent amb maionesa de romesco. Ens ho reguen amb una ampolla de vi negre Ederra Criança, D.O.C. Rioja.

El conseller segueix.

—Aquestes fites, no oblidem que del 1997 al 2007 va estar la dècada prodigiosa, a partir del 2005/06 ens han dut uns anys de vaques magres amb la recessió econòmica, que ha suposat una gran destrucció d’ocupació, la qual ha comportat la concurrència de fets negatius com un gran deteriorament democràtic, una crisi forta de credibilitat de les institucions (corona, Tribunal constitucional i magistratura, corrupció de polítics i diputats…) i una relació conflictiva institucional entre Catalunya i Espanya. M’incomoden els que diuen que hi ha una crisis de valors. No ho sé! Hi ha hagut concurrència de qüestions certament estructurals, però no ho han estat totes, també n’hi hagut d’altres de cercades. Si parlem del conflicte institucional, aquest conflicte n’ha dut d’altres en cascada, des de mals governs a una relació fiscal injusta; tot plegat, sobretot des del 2010, que configura el paisatge que es troba el president Mas, ens ha dut a una situació de col·lapse. Recordo que llavors, ens deien que la campanya seria fàcil perquè hi havia desig de canvi. Hi havia també uns valors de fons, que s’han atenuat una mica. Un govern amb un programa modernitzador, de base lliberal, reformista i clarament progressista (d’altres deien clarament conservador). Però la situació  exigeix un canvi substancial. L’entesa que podia encarnar el president Mas amb l’Estat, havent-ne sortit escamnat, ha canviat de soca-rel. Catalunya demana estructures d’Estat pròpies tot i voler una administració tan prima com sigui possible (però menys hispano-estatista). El tarannà liberal, modernitzador i reformista, tanmateix, s’ha bifurcat clarament en dues posicions: una de progressista cercant aire propi i una altre de conservadora i recentralitzadora. El govern es troba un clima polític molt enrarit a Catalunya i uns governs espanyols molt maldestres que agiten la bandera nacionalista espanyola (estatut, tribunal constitucional, tracte fiscal…) i ens argumenta que, amb el fracàs de l’Estatut del 2010, l’entesa amb l’Espanya del 1987 malgrat el “cafè per a tots” es trencà i, encara més, amb el pacte fiscal del 2012. Amb aquestes, arribà l’11 de setembre del 2012, en què es va perdre el control de la gent i de les institucions civils. Algú ho visualitza amb la metàfora d’una manada de búfals.

—Què fas davant d’una manada de búfals? O t’hi poses al costat, acompanyant-la, o et passa per damunt i et picona. El 2012 no hi havia pancartes contra Espanya: Catalunya volia fer el seu camí. Camí que s’explicità amb la Via Catalana del 2013 i s’ha anat explicitant amb el procés en què estem.

Serveixen  enciam i altres hortalisses i, al damunt,  uns cullerots de salmorejo amb llagostins i cecina (carn salada i fumada), tot ben regat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. Deixem que mengi un xic, en una mena de pausa en què es parla de l’anterior conselleria i d’alguns aspectes de l’equip actual. El moment actual es si votarem o no el 9 de novembre. El conseller torna a prendre el buf:

—Abans de passar a qüestions concretes, deixeu-me agafar el zoom i prendre en compte tres elements que tenen greus conseqüències i que la gent sovint oblida. L’un, la demografia; tenim més gent de 60 anys o més, i cada vegada en tindrem més, que no pas de vint o menys. Això vol dir que podria ser que dintre vint anys m’emocioni pel sol fet de veure un nen pel carrer. (Com aguantarem la societat del benestar?) Per altre banda quan més envellida és una societat es torna més conservadora. L’altre: som en un món cada vegada més globalitzat i, això també té conseqüències polítiques. Finalment, hi ha una crisi de poders, un estat d’ànim que troba coses envellides, Catalunya subjectada o embridada i tots plegats volem ser cada cop  més lliures.

L’home ho exemplifica. Diu que després de la guerra mundial i fins els anys vuitanta, la gent volia una feina, disposar d’ una vivenda i conformar una família. És a dir, ens diu que hi havia tres decisions rellevants que tots havíem de prendre a la vida: 1er.-amb qui compartir-la, habitualment significava amb qui casar-se i compartir la existència, 2n.-què voldríem ser quant fóssim grans i 3er.-on decidies construir el teu projecte de vida, a quin lloc, doncs gairebé sempre l’acabaries allà mateix. Ara les coses han canviat. Cita un autor, Richard Florida, professor de teoria econòmica i social al Martin Prosperity Institute del Rotman School of Management de la Universitat de Toronto. És el creador de conceptes com: classe creativa (teoria criticada tant per progressistes com conservadors), mega-regions i regions d’aprenentatge, que li han donat gran prestigi internacional. És un dels oradors més reconeguts sobre tendències globals, economia i prosperitat. Les seves recerques tracten sobre el paper que juga la classe creativa, en el creixement econòmic i en la vitalitat urbana i proposa que aquestes classes seleccionen la seva localització en funció de la tolerància -cap a formes de vida no estàndard- i l’atractiu cultural de les ciutats i no tant per l’oferta laboral existent). Doncs bé, ens diu que Florida assegura que si es demana als joves com es veuen en el futur l’única cosa que sol sortir en les enquestes és que es veuen amb parella. Però no pas una parella heterosexual, ni única per a tota la vida, ni beneïda per l’Església o d’altres institucions, amb professions canviats i fins i tot itinerant d’una ciutat a una altra.

—També les residències canvien. I tot plegat té unes conseqüències polítiques fonamentals i influeix a l’hora de construir una identitat. Quines són les quatre potes d’una identitat? La història, la llengua, la cultura, les tradicions? Aquí al mig cal posar-hi la recaptació d’impostos i les maneres de compartir-la… O no? Es pot construir una identitat política sense tenir en compte els fluxos migratoris? Si ara ho concretem una mica a casa nostra, aquest projecte encara és majoritari, principalment per que no és identitari. El poc sentit de pertinença, però comporta una certa negativitat, particularment a l’hora d’enfrontar-se amb el pagament dels impostos.

Vist que segueix sense poder menjar fem una pausa. En Lluís addueix que hem trigat molt a adonar-nos que la Constitució era un engany, una ratera, i l’Enric hi afegeix que era massa i tot: el 23 F va ser un projecte per engegar a dida la Constitució i que les ovelles negres —Catalunya i Euskadi— tornessin al ramat. Per això el rei convocà tots els representants dels partits parlamentaris menys els del PNB i els de CiU.

En Miquel Alsius s’afegeix a la conversa i comenta que a més, arreu hi ha el tema del finançament dels partits.

El conseller, que discrepa de l’anàlisi severa de la Constitució doncs  va trencar amb la tràgica visió històrica d’Espanya, té una resposta teòrica: opina que si des del catalanisme es fa política seriosa, sempre surt guanyador. Particularment quant reuneix tres característiques bàsiques: 1era.- un catalanisme  modernitzador. Parla d’una primera etapa, que abraçaria d’Almirall a Prat de la Riba i Cambó; d’una segona etapa, la d’ERC de l’avi Macià i la República, als anys 30; d’una tercera, quan col·laborem lleialment en la transició política els anys 70 amb Roca i Pujol i dinamitzem el projecte modernitzador amb el qual ha començat. La resta, són etapes casposes. 2ona.-un projecte polític regeneracionista. I 3era.-un catalanisme vinculat a la gent senzilla amb polítiques socials. I avisa: «El veritable catalanisme està vinculat a gent senzilla. No ens hem de fer més d’esquerra, ni d’aquí, ni d’allà, sinó més propers a la gent. Això ens explica les grans victòries i les grans derrotes de CiU». Però el conseller també té una resposta pràctica o d’acció, i a la pregunta «Es pot resoldre?», hi afegeix «Crec que sí. No cal dramatitzar. La política és un reflex de la realitat. Qui, algun cop, no ha escoltat a algú explicar, molt cofoi, que no ha pagat l’IVA? Enguany, però ha canviat molt el nivell de tolerància. I, ha canviat per quedar-se. Cal fer una agenda reformista sensata, atendre el finançament dels partits i la retribució dels polítics, així com la seva relació amb l’administració».

I després de servir-nos un turbot a la planxa amb picada d’avellana, llimona i anet, comença el debat. «Com poden voler els polítics que la gent no s’allunyi, si es respira corrupció arreu?”» Per a ell, un polític no ha d’esperar que el condemni cap jutge. I part de la corrupció s’acabaria amb una Llei de finançament de partits, que ningú mou cap dit perquè arribi a bon port. Tampoc veu clara la resituació de polítics en consells d’administració de multinacionals un cop acabat el mandat; també caldria una llei per trobar-los un lloc adient amb total transparència o prohibir-los segons quines situacions…

I la Maria rebla el clau, «un altre problema de la CiU actual no ho pot ser el soci, o per concretar-ho millor en Duran», El conseller llavors puntualitza, «el problema d’n Duran és que no està alineat amb el President». És a dir,«hi ha un problema de deslleialtat total».

«Hi ha espurnes de reconducció econòmica?» Per al conseller hi ha més que espurnes, hi ha creixement econòmic i tot, des d’un punt de vista macroeconòmic.

—Ara bé, el problema és que havent-hi creixement  experimentat, no arriba a les capes socials més necessitades ni es redueixen desigualtats. Les desigualtats augmenten. I això encara és pitjor, perquè crea mala bava social. La classe mitjana cada cop va a pitjor. Cal connectar amb l’agenda de preocupacions. O connectem amb la gent o no farem res de bo, perquè, malgrat haver aturat la recessió, les diferències socials creixen. Les grans fortunes van endavant i les classes mitjanes endarrere. I això és molt greu. Això sí que trenca el consens entre polítics i ciutadans!

«Minimitzar les desigualtats, estic d’acord, és un objectiu prioritari, però com es fa?», hi afegeix un altre gironí. «És el gran examen. Superada la crisi econòmica, si les desigualtats no es redueixen, això suposa trencar el consens. Cal donar formació i educació a la gent. Tot i que la solució al problema és europea.»

La cosa ens porta a parlar del Brasil (protestes pel campionat de futbol perquè les classes baixes perden poder adquisitiu) i fins i tot can Vies (casa d’okupes a Sants que l’Ajuntament no ha pogut desallotjar).

«Davant del procés, quina és la postura del govern i quina la seva política?»

El conseller no amaga l’extrema dificultat del moment. Se’ns observa planetàriament. Quant al govern, per a ell, el conseller Homs és el més idealista i maximalista, però, des del punt de vista privat, assegura que no farà un pas per perjudicar la gent.

«I això, què vol dir?»

—Doncs que si es perjudica alguna cosa, pensions, infraestructures…. sabrà canviar de marxa. Al meu entendre, per exemple, no hi pot haver ni un sol minut d’inseguretat financera. Entre el «no afluixarem» i la cançó enfadosa de «és il·legal”» hi ha una línia molt prima.  També cal entendre, que si van mal dades, quan més força hàgim acumulat millor arribarem a l’hora de negociar.

«Malgrat la seva capacitat de diàleg amb la ministra de torn, en infraestructures ja ens perjudiquen… Madrid no ha complert els accessos al port, tot i la inversió xinesa, ha deixat podrir Rodalies i  no parlem de la N-II de Girona… »

—Mireu. Jo podia haver tingut un tap a Madrid, un bloqueig constant,o fer el que he fet. Nosaltres tenim un imaginari de bilateralitat que ells no tenen. Anna Pastor també em fa retrets amb clau funcional. Per a ella, mai tenim una actitud de compartir la idea d’Espanya. Per a ella, ens pensem que tota la inversió que fa a Catalunya, la fa de mala gana…

«Es que la hi fa…»

—Es pot entrar per la finestra o per la porta… Jo ja entenc la dificultat. El futur és escindir-nos o refundar Espanya. Però ells no es volen refundar. Tenen molt de gust de reconèixer-se com són.

«Entrar per la finestra és acceptar com un èxit que els camions tinguin gratis l’autopista de Girona a França en comptes d’exigir una autovia com Déu mana?”

—Més val ocell en mà que cent volant.

Algú canvia de tema: «Amb un procés tant complicat, que espera el President per fer un govern d’unitat amb ERC. ERC ha d’entrar al govern? Asseure els PP, PSOE, PNV i CiU, seria un procés constituent com el dels 70, que acabaria de nou amb un 23F al cap de tres anys. El procés estaria abocat al fracàs, tret que formi part d’un procés revolucionari en profunditat».

—Se l’ha convidat. El President va oferir a ERC entrar a govern, fins i tot anar plegats a les eleccions europees, just quan ERC les podia guanyar. De totes formes al proper mes de setembre, eés possible que es plantegi un nou govern d’unitat, que fins i tot teé opcions de veure’s. La manca de diàleg amb Madrid és terrible. Hi ha qui voldria que, amb el nostre procés sobiranista, sigui exitós o no, enfonséssim Espanya. Jo no ho veig així. Passi el que passi, per a Espanya hauria de comportar una revolució amb profunditat.

Avui els mitjans van plens d’unes declaracions de Duran sobre la possibilitat que deixi d’encapçalar el grup parlamentari. «No sembla alineat amb Mas i sempre aprofita per intervenir quan pot fer més mal», comenta un metge. El Conseller no és de la mateixa opinió i pensa que es pot ser lleial al president i discrepar. Algú deixa anar: «El problema és que està associat al lobby del Puente Aéreo i, quan parla, ja se sap amb quins interessos ho fa». Algú assegura que el grup Godó li prepara una bateria de periodistes per si vol encapçalar una posició de tercera via.

Es debat el calendari futur. L’11 de setembre, el 9 de novembre, les municipals. D’aquí es passa a la necessitat de la Generalitat de vendre edificis, al Pla d’infraestructures, al Codi de Territori, a l’Agència Catalana de l’Aigua i el seu deute.. Fixeu-vos quan en Francesc Xavier va comentar: «d’ençà que és conseller, com a pas, s’ha destruït molt capital fix. El territori està més degradat que abans», quina va ser la detallada explicació del conseller: «Del punt de vista del departament, tenim 1.800 milions €, un 35% menys que el 2010 quan vàrem entrar al govern i a més estem molt sobre endeutats. S’ha pogut resistir, gràcies a la maduresa del país, quant a les seves infraestructures. Només citaré un cas d’exemple, el de l’Agència Catalana de l’Aigua (ATM), amb un deute de 1.300 milions €, és a dir tècnicament en fallida econòmica. Enguany hem baixat el deute fins els 900 milions €. Tot i això, un 40% del pressupost anual és per amortitzar i per pagar els interessos del deute, l’altre 40% per donar el servei i el 20% restant per la inversió d’infraestructures. El que se’n deriva d’això, l’opinió pública ho aguanta per que estem molt bé en infraestructures». Sobreendeutament, mal govern, recessió…algú postil·là, « i dons ara, com es pot actuar?» «És el moment de posar intel·ligència als serveis. Per exemple és l’hora de la targeta T-Mobilitat (targeta única i pionera amb xip pel transport públic, que entrarà en vigor l’any 2015 i que fa la validació sense contacte. Farà possible adaptar el preu real a la mobilitat de l’usuari perquè es tindran en compte el nombre de viatges i les distàncies, amb descomptes per ús) o del codi de Territori (un text normatiu bàsic que establirà els grans principis en les matèries relacionades amb el territori i que pretén superar la fragmentació normativa sectorial, aconseguir una major flexibilització legislativa i donar resposta a les noves necessitats territorials)… Afegint-hi intel·ligència les ciutats es regeneraran per elles mateixes i seran més sostenibles. S’ha acabat l’època quan construir era un valor en si mateix a banda del valor del construït. Això ens va dur a les urbanitzacions fantasmes, entre d’altres desastres. Una època que no enyorem, ni tornarà».

I va arribar el torn del transport metropolità i la línia de metro L-9, quan algú va comentar: «En deixen de fer un bon tros, fan que el metro vagi de la zona rica de Pedralbes al Prat i ho vénen com si fos una gran fita… »

—No hi havia més diners. La línia de metro L-9 acabarà costant uns 16.000 milions € i en vull dir tres coses: l’excel·lència de l’enginyeria emprada, l’excel·lència de l’arquitectura i el desastre del punt de vista de la enginyeria financera . Nego que sigui  la línia dels rics. Servirà a d’altres activitats econòmiques com arribar a l’aeroport (en concret a la terminal T2), també a la zona on es fa el Mobile World Congress o on hi ha Mercabarna i finalment serà el metro de barri per a l’Hospitalet de Llobregat i per al Prat de Llobregat. L’any 2016 inaugurarem el 65% de la línia. I el que es pot retreure al govern del tripartit, concretament a l’exconseller Nadal, és que varen comprometre els 3 o 4 governs que els seguirien. L’abús del mètode financer, va ser clarament escandalós. Quant a les infraestructures, no som al quinquenni 2000-2005, en què cada cinc dies es construïa un Eixample. Com comentava fa un moment, construir era un valor més i ara no…

«Com veu Felip VI, arP1040489a que serà proclamat rei, després de la renúncia anunciada el passat dia 2 per Joan Carles?»

—Diuen els ben informats, que el Princep Felip diu que el seu pare va portar la democràcia a Espanya. Jo, quan sigui Felip VI, tinc clar que  hauré de refundar Espanya amb el concurs del catalanisme polític, que activament m’haurà d’ajudar en aquest propòsit o malament… Tots tenim la opinió formada sobre el recorregut d’aquest camí. Ara bé, en paral·lel, jo crec que al segon semestre les coses s’enduriran i hi haurà qui voldrà una certa agenda rupturista… El missatge a l’opinió pública sobre el procés, sigui el que sigui, es que és un projecte llarg…

Són quarts de 12 i ens decidim a plegar. El conseller no accepta mai sopars. Li agrada arribar al despatx ben aviat i desvetllat. Se li lliura una litografia d’obsequi molt identificable del pintor empordanès, conegut internacionalment, Modest Cuixart i fem la foto de grup de rigor.

Biografia

Nascut a Granollers l’any 1973, és historiador, polític i actual conseller de Territori i Sostenibilitat. Es llicencià en Lletres, especialitat d’Història a la Universitat de Girona i ha fet cursos de doctorat en Història a la Universitat Autònoma de Barcelona i de Girona. Com a docent va impartir classes al col·legi La Salle de Figueres i a les Facultats de Lletres i de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Girona des del 1998, a on va ensenyar història contemporània. Ha publicat diversos articles científics i de divulgació  sobre l’integrisme catòlic a Catalunya i en especial sobre la figura de  Fèlix Sardà i Salvany. També s’ha interessat per qüestions relacionades amb la memòria històrica, amb treballs com Elogi de la memòria que va obtenir el reconeixement dels Premis Octubre de 2004, guanyant el premi Joan Fuster d’assaig.

El 1999 va ser regidor de l’ajuntament de Figueres per CiU i va dirigir l’àrea de Benestar Social del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, fins al novembre de 2006, on va dirigir l’àrea de Benestar Social. Des de l’any 2000 és militant de CDC i  des de l’any 2007 va ser alcalde de Figueres. A les eleccions municipals del 2011 es va convertir en el primer alcalde que va obtenir majoria absoluta a la ciutat de Figueres. Va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya a les eleccions de 2006. Ha participat a les comissions d’infraestructures, cultura, educació, universitats i relacions institucionals. Posteriorment va ser designat cap de llista de CiU a la circumscripció de Girona en les eleccions al parlament català de l’any 2010 i va repetir el 2012. El mes de desembre del 2012 va ser confirmat com a nou conseller de Territori i Sostenibilitat, substituint Lluís Recoder. En el primer any al capdavant del Departament de Territori i Sostenibilitat s’han portat a terme actuacions destacades com ara: la signatura del conveni d’accessos al port de Barcelona que suposa abaratir el cost 50M€ respecte el projecte original de 2006; la prohibició del pas de vehicles pesants per la N–II a les Comarques Gironines, fet que ha millorat la fluïdesa i ha reduït la sinistralitat; la signatura del contracte de servei de rodalies amb RENFE que introdueix objectius de qualitat de servei i marca inversions per valor de 165 M€; el reforç de les polítiques socials d’habitatge fent possible ajudar a més de 24.000 famílies catalanes en situació de risc i l’impuls a la política d’espais naturals protegits amb l’ampliació del parc de la Serralada Litoral i l’anunci de declaració del nou parc natural de les Capçaleres del Ter i del Freser.

Va ser fundador de l’Agrupament Escolta Xiprers al Vent, a la comarca de l’Alt Empordà, i patró de la Fundació ALTEM, dedicada a la integració de discapacitats psíquics i de la Fundació Tutelar de l’Empordà.

Obres publicades: M. Àngels Custey (2000), Un camell en el garatge (2003), Elogi de la memòria (2005) i Sense límits (2012).

16 Mai 2014 at 13:47 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el President de Catalunya, M. Hble. Sr. Artur Mas, dilluns 3 de Març de 2014

Som molts, 25 gironins o més i cal comptar el secretari general de Presidència, Sr. Vilajoana. S’ha establert un protocol mínim. Ens han pre-parat una magnífica taula a l’aularestaurant del CETT. Mentre la comissió de rebuda l’espera a l’entrada, la majoria de tertulians esperem al bar de l’aularestaurant, on en Miquel Caselles, vingut de Girona, comenta els articles d’avui als diaris de dos dels presents, Xavier Ferrer (Reptes interns, bàsics a la UE, «El Punt/Avui», 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/o8loml4>) i Lluís Busquets (Al Príncep de Girona, «Diari de Girona» de dilluns 3 de març de 2014 a la URL: <http://tinyurl.com/pfnaxqp>). Hi ha trànsit a les rondes, un accident entre les sortides 5 i 4 direcció Besós, i algú comenta que el President arribarà tard, però no és així. Aviat ens avisen que ja surt del cotxe. No triga a ser amb nosaltres i, encara que no coneix pas tothom, ens dóna la mà un per un. Abans de res, per no perdre temps en acabar, fem la foto de grup amb el fotògraf oficial i li oferim l’habitual litografia d’obsequi. 17_496807-Es tracta de la litografia Bellesa i Saviesa de Josep M. Subirachs. Camí del menjador, en Busquets li ofereix discretament el seu darrer llibre Xirinacs i l’estafa de la transició. Seiem a taula. L’Enric Calzada, com a president del grup dels Sopars de Girona, li dóna la benvinguda en nom de tots i l’Arcadi en fa la presentació, tot agraint-li la seva fortalesa; explica, a més, que l’any 2000, en una entrevista, va deixar anar que Mas, llavors conseller d’Economia, seria la persona o líder més ben preparat per substituir Jordi Pujol. Alguns amics li van comentar que havia estat imprudent per haver donat tota mena d’esquers als periodistes i ens confessa que no va dormir tranquil. L’endemà, però, a la premsa no hi havia interpretacions malèvoles enlloc, senyal que havia encertat el pronòstic i que era compartit.
Entre les raons que li varen portar a poder fer aquest pronòstic, l’Arcadi va citar la seva sòlida formació, una gran honradesa, experiència de govern i unes envejables i profundes conviccions, junta-ment amb una gran fermesa, compromís i coratge.

El President es fixa una mica en la llista de contertulians, demana com solem endegar la conversa i, en dir-li que, generalment, el convidat fa una breu explicació inicial abans de ser bombardejat a preguntes, es disposa a fer-la anunciant que només parlarà breument dels quatre grans temes que tenim plantejats al país. Una lleu afectació al coll li té agafada la veu. D’altra banda, manifesta tenir més interès a conèixer les inquietuds i reflexions dels gironins, que a repetir aquelles idees i informacions prou conegudes.

En primer lloc ens parla del funcionament de l’economia, en una època de clara recessió. Voldria esperar que, de la crisi, fóssim capaços de pouar-ne algunes dinàmiques positives. Ressituar-nos i estalviar els errors que hem comés en el passat seria el millor que podríem esperar. I posa alguns exemples. El país va aprenent a internacionalitzar la seva activitat exportadora millorant les possibilitats del simple mercat interior; sabrem seguir per aquest camí? Ens hem d’apropar, com a país, als millors països amb els quals ens podem equiparar, com serien Àustria, Dinamarca o fins i tot Holanda. Porta també les dades d’atur del mes de febrer, que han de sortir demà en públic. Catalunya ha tingut el millor febrer dels darrers deu anys, en el conegut context actual, tant complicat. Són dades, que inclouen els darrers cinc anys de recessió i també els anteriors a l’any 2008, que eren d’expansió. No vol cantar victòria, perquè tenim els aturats que tenim i els contractes temporals representen una feina més precària, amb salaris més baixos, però també resulta una dada més positiva que negativa, sobretot quan, a la resta d’Espanya, no hi hagut pas el mateix comportament. Però és que, a més, guanyem en competitivitat. Sabrem seguir així? Sabrem, també en això agafar de model Dinamarca o Àustria? Una darrera dada: les fàbriques d’automòbils de l’estat tenen uns costos salarials un 30% inferiors als de França, de manera que la indústria del sector s’ha tornat a animar a fer inversions. Això, que té una cara negativa, també resulta posi-tiu per sortir d’una recessió econòmica.

En segon lloc planteja el problema de com sostenir la cohesió social en aquesta situació de restricció econòmica com la que patim. El tema de les polítiques socials va lligat a les finances públiques, i és delicadíssim, perquè s’ha rebaixat un 20% el pressupost de despesa real. Polítiques d’interès públic, que inclouen Salut, Ensenyament, Atencions socials, Seguretat, etc., s’han hagut de retallar. Llevat d’algun programa de la lluita contra la pobresa, s’han rebaixat totes en un 20% com a mínim (i en alguns casos, un 50% i un 60%!). L’únic que ha augmentat de veritat són els interessos que deriven del deute.
Per visualitzar el drama que representa, la partida d’interessos que ha de pagar la Generalitat s’ha multiplicat per dos en tres anys i ha deixat la Generalitat en la més absoluta precarietat. Els 950 milions € d’interessos anuals que pagàvem el primer any, quan vaig arribar a la Presidència, el 2013 s’han convertit en 2.000 milions €. Cada dia la Generalitat, només d’interessos de deute, ha de pagar 5,5 milions €. Això vol dir que devem tres vegades l’equivalent a la despesa de tot el Departament d’Empresa i Ocupació. Què hem fet per dominar tot aquest problema? Doncs tot de polítiques antipàtiques: baixar sou als funcionaris (10/15% a la majoria, 30% als càrrecs), aturar les inversions noves en infraestructures i d’altres afers i retallar les antigues, aprimar el pressupost en un 20% com a mínim, apujar tots els impostos, vendre tot el patrimoni que podem (l’any passat vam vendre 2.100 milions € i enguany 2.300 milions €) i endeutar-nos amb l’Estat.

DSC_0008-

En tercer lloc, el procés polític del país. Resulta que estem tirant endavant aquest procés en les pitjors condicions de dependència financera. Val a dir que fa tres anys el deute amb l’Estat era pràcticament zero. Teníem altres creditors: els posseïdors dels bons patriòtics, bancs i caixes d’aquí i de fora, fons d’inversió, deute públic… però no teníem deute amb l’Estat Espanyol. Això, però, ara ho tenim tot pràcticament amortitzat. En aquests darrers 3 anys, amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, resulta que depenem de l’Estat en un 50%. El nostre únic Banc, cal dir la veritat, és el Govern espanyol. I en aquesta situació de precarietat, resulta que li fem braça, un pulso que diuen a les Castelles. 

I arriba al punt final. En aquestes circumstàncies, en les pitjors condicions, resulta que hem obert la caixa dels trons per decidir el nostre futur, la qual cosa, per al govern central, significa un tour de force inusitat, i més quan és un procés audaç, atraient per als catalans, pacífic i democràtic. Un desafiament històric com no s’havia fet en els darrers tres-cents anys. «Què crec que passarà? El procés va endavant! En algun moment de l’any 2014, signaré un decret per a poder fer la consulta del 9 de novembre d’acord amb el marc legal que estigui establert en aquell moment. Consulta o referèndum, sense conseqüències jurídiques immediates. Però no ens autoritzaran res, ens anul•laran tots els marcs legals, no cercaran cap escletxa d’entesa i… La partida es juga a Espanya i a fora. És bàsic que a fora s’adonin del repte democràtic plantejat. Veurem què s’esdevindrà en el marc internacional.»
El President fa una pausa i reprèn:—I fins aquí els quatre temes que volia exposar. Ara les preguntes són de tots vosaltres… Si algú té idees que ajudin, a mi m’interessarà molt sentir-les.

Mentrestant han anat servint els entreteniments de benvinguda: un bastonet de llardons, una llauna de favetes, amb vinagreta de cítrics i encenalls de pernil ibèric i un saltat de bolets amb tòfona negra, senzillament extraordinaris, que ens mostren com l’aularestaurant de l’Escola d’Hoteleria del CETT té uns professionals de primera, on els alumnes hi practiquen l’excel•lència. Ens serveixen aigües i un vi blanc Tomàs Cusiné Auzells, D.O. Costers del Segre, però el President discretament comenta que en prefereix un de negre i tot seguit li’n porten.
Erigit l’Arcadi de moderador, dóna la paraula a Xavier Ferrer, que, després d’agrair-li la seva capacitat de resistència, justament confereix molta importància a aquest marc internacional al•ludit i demana quin pols es va prenent des de la Generalitat. «Suport internacional, desenganyem-nos, no en tenim», respon el President; «tampoc no hem fet cap pas perquè des de fora se signifiquin. No és el moment. Si ho fessin, es trobarien amb problemes insolubles per part de l’Estat espanyol. Que hi hagi països petits que ens mirin amb simpatia no és significatiu. Caldran fets consumats perquè a fora es defineixin i, potser, entendre que el procés no serà tan ràpid com alguns voldrien. Els estats només es mouen per interessos. ¿Per què s’haurien d’enfrontar a un estat que funciona fa segles sense saber si el procés endegat seguirà? Mireu. De processos d’independència n’hi ha d’aquests quatre tipus: un, per una explosió inesperada com va passar amb l’antiga URSS; dos, per una guerra civil com va passar als Balcans, i encara cueja el tema de Kosovo; tres, per una entesa amb lideratges ètics com el de Vàclav Havel, cas de Txèquia i Eslovàquia, que aquí no passarà; i quatre, garrotades. Desenganyem-nos, però és així. I aleshores també caldrà saber quin és el grau d’aguant, de risc, de seny i de rauxa dels catalans. Aquest és un dels grans temes on ens ho juguem tot; sempre i quan arribem a aquest punt el poble català tindrà la darrera paraula.»

23_496813-Tot seguit és el torn de Lluís Busquets, que s’aprofita i li fa moltes preguntes: a) Suposant que votem, ¿com es farà el recompte, vist que un 70% de SI en la primera pregunta i un 70% més en la segona, dóna 49% sense arribar a 50%?; b) Atès que ens neguen la consulta feta a manera tradicional, amb testimonis internacionals, ¿no es podria fer informàticament?; c) Vista la campanya de clavegueres del darrer període electoral, amb el document del sindicat de la policia publicat per El Mundo i l’actuació de la justícia, ¿espera noves actuacions des de les clavegueres de l’Estat?; d) Vist que a La Repubblica va declarar que tancades totes les portes, quedava fer eleccions i una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ¿ens podríem sostenir tot seguit, si Madrid té les aixetes dels diners i de l’energia, o vostè ja ha pactat, com la gent comenta, un sosteniment dels primers mesos de la República catalana?
El President ha pres nota i es disposa a respondre pacientment: «El recompte anirà explicitat al Decret de la Consulta, òbviament. En qualsevol cas, no ens hem de posar més condicions de les que dicta el sentit comú. Tot i que la participació és important, ho és més la diferència entre els vots a favor i els vots en contra. Cal pensar en una diferència amplia. Si el resultat fos 49% a 21% el resultat seria clar; si féssim 49% i 46%, el país estaria dividit… Fer la consulta informàticament? No es pot valorar. I la gent gran? I els hackers de la Xarxa? Quant a les clavegueres, la veritat és que espero de tot. Per això sempre dic que ens l’hem de jugar, però sense fer bestieses. I de la Justícia, i és greu, no n’espero res. Depèn de l’estat central. Els jutges d’aquí no rasquen bitlla o toquen el violí. No va ser el Fiscal de Catalunya que per no condemnar el dret a decidir va haver de dimitir ipso facto? Aquesta trentena de jutges que s’han manifestat pel dret a decidir són herois, però saben que sempre sortirà una instància superior per esmenar-los la plana. Quant a la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), he de respondre sincerament que no tinc resposta segura. Fer una Declaració Unilateral d’Independència vol dir, d’una banda, entrar en terreny desconegut i, de l’altra, que no tenim seguretats de res. Ara bé, dit això, també afegeixo aquell adagi que diu “Qui no s’arrisca no pisca”. La qüestió és quin percentatge de risc estem disposats a assumir. Han de ser els mínims, però vol dir riscs. Cert: l’endemà de la declaració ens poden fer molt la guitza, econòmicament i energètica, però també els ciutadans poden organitzar-se. Ningú de fora no ens ho resoldrà fins que nosaltres estem disposats a fer-ho. Haurà d’arribar algun moment de seure al voltant d’una taula. No tot es farà l’endemà.

Demana la paraula el secretari general de Presidència, Sr Vilajoana, perquè el President pugui menjar alguna cosa. («No us preocupeu de si menjo o no», fa ell; «estic sobrealimentat: ja aniré picant…») El Sr Vilajoana exposa que la confrontació somorta és contínua, que les clavegueres de l’Estat no han deixat d’actuar, que es van llimant totes les llibertats constitucionals: llengua, drets, ensenyament… «Poden dir-nos que ens hem posat en un atzucac, que les passarem magres. Però, i quedar-nos com estem, què representaria? Tots els consellers d’Economia quan feien pactes de finançament a Madrid en tornaven la mar de contents: havien assolit el millor pacte de la història. I, després, què? No els complien i ja està. Com ara també passa amb les addicionals… L’escissió és un garbuix, un bullit, un lío, diuen ells; però si ens quedem tindrem un garbuix doble!» El President torna a intervenir: «Es que abans, al Consell de polítiques financeres es repartia creixement. Ara, amb l’arribada de les vaques magres, la cosa s’ha acabat. Mireu, en el moment que estem, hi ha tres alternatives i només dues depenen de nosaltres. Primera, renunciar; segona, seguir; tercera, que l’Estat ofereixi als catalans un pacte econòmic, polític, lingüístic, de caire nacional… Aquesta no depèn de nosaltres i seria un miracle, però ja ha estat dit que qui no creu en els miracles no és prou realista… Que què faria llavors? Doncs, si Espanya ofereix una alternativa, posar-la en consideració dels catalans. A veure si ens entenem: la gent vol un futur que depengui de nosaltres i de ningú més. Però, des d’un punt de vista democràtic, no podria deixar de consultar la ciutadania».
Al seu torn el Dr. Bordas, que va recordar haver compartit taula feia uns anys, va comentar que la gent no vol córrer riscos i es preguntava per la influència de la recuperació econòmica. El President va comentar que «passi el que passi amb el procés polític, millor si hi ha recuperació econòmica. El que passa no deriva només de l’economia. Entre els catalans hi ha un procés de desconnexió mental del que és Espanya i seguirà igual al marge de l’economia. Tret que s’arribi a pensar que la millora ve donada pel fet que el govern espanyol ho faci tot molt bé. Tanmateix la reactivació econòmica actual és bàsicament catalana».
Tot seguit el torn de paraula és per a en Pere Montalà, el qual li diu que, a Sant Pere Pescador, parla amb la gent del poble i molts, sobretot els terratinents i els horticultors, tenen el cul petitet; tot el procés els causa allò que ells diuen mitja basarda. «Perdoni, ¿li puc demanar quina mitjana d’edat té aquesta gent?», pregunta el President. En Pere respon que òbviament són gent gran. «Aquí està el detall. Els joves no tenen pors de perdre res perquè o no tenen res o ben poc. Però els il•lusiona poder regir-nos per nosaltres mateixos. Només ho podrem aconseguir si els joves i les classes mitjanes ho volen».

I arriba el primer plat, una boníssima crema de carxofes amb carxofa arrebossada i cloïsses, acompanyat d’un excel•lent vi negre Els Pics D.O. Priorat. Es el torn del professor Casacuberta, el qual, atès que és matemàtic, s’ha sentit una mica al•ludit quan s’ha parlat del recompte. Per a ell no hem de fer escarafalls ni magarrufes a l’hora de la participació ni del recompte, tot i que millor guanyar la consulta folgadament. El seu consell seria no deixar-hi posar massa mans o cervells a remenar o pensar la comptabilitat del procés. «Com menys matemàtics millor. Cal evitar fórmules, o la fal•làcia del producte del resultat de les dues preguntes. ¡Vaja!, que ho ha d’entendre tothom.» I és clar, per a ell, millor consulta que no pas eleccions plebiscitàries. El President està d’acord amb tot el que ha dit, però recorda a tots un refrany castellà: Lo mejor es enemigo de lo bueno, i l’interpel•la: «Entre eleccions plebiscitàries i res, vostè què tria?». La resposta sembla òbvia.
Ara és un altre gironí qui li contraposa la fantasia que cal per fer la consulta i el que podria esdevenir a una part de catalans: addueix que li fa por que, després de tot plegat, no sols en resulti una gran decepció per a nosaltres sinó que s’acabi donant ales a una Espanya que ara està desnortada i sense il•lusió. Això, segons ell, ja ha passat alguna vegada en la història i sembla, diu, com si ho portéssim en el nostre ADN social. El president li respon que el que ha dit està lluny de la fantasia de la consulta. «La nostra fortalesa, i només tenim aquesta, és la dels tres milions de persones que vulguin decidir amb el seu vot. És la ciutadania que ha de portar la veu cantant. El nostre paper, el dels polítics, és el de posar la cara, que ens bufetegin, que ens diguin desgraciats, folls, insolidaris, bojos, trabucaires i fins i tot terroristes, ja veureu com ens ho diran. I no podrem defensar-nos amb cap querella criminal, cap.»
Parla tot seguit el professor Martinell, que fa una prèvia sobre el fet que Catalunya ja exporti més fora d’Espanya que en l’interior; l’exterior seria Amèrica del Sud, part dels EUA, nord d’Àfrica, Orient… Però ell, amb l’experiència d’haver estat a l’equip rector de la UB, s’adona que la Universitat també exportava saber i coneixement del medi natural i es generaven grans oportunitats; ara, amb les retallades la UB també ha baixat en excel•lència. Assegura que no parla per ell. «Si els paleontòlegs hem de renunciar a un fòssil, no s’acabarà el món! Ara, hi ha d’altres línies d’investigació a les quals no es pot renunciar tan fàcilment.» Es queixa que els investigadors no tinguin estabilitat, que l’accés a les càtedres sigui una escalada de manera que als 40 anys encara, avui, hi hagi professors que no sa-ben si aquella serà la seva vocació. El President li respon: «Em pot dir on era Catalunya, des del punt de vista de la recerca, deu anys enrere i on és avui? Suposo que haurà de convenir que hem fet un salt espectacular. Ara ja se’ns considera alguna cosa. En aquests darrers tres anys hem treballat molt per aconseguir pressupostos financers europeus amb projectes de gran calat. Serem capaços d’obtenir-los? Quina era i quina és la participació del sector privat en recerca? Cert, que n’hem d’assolir més, però no som on érem. I, perdoni, pot demanar estabilitat un investigador en un marc que ningú no en té, d’estabilitat? Es parla molt de recerca, d’I+D, cert. Però jo també afegeixo que els qui recerquen haurien d’arribar a alguna troballa en la seva cerca, no troben?» I ja teníem el segon plat a taula: ànec farcit amb calçots.
Donen suport al professor Martinell la Dra M. Teresa Puig i el Dr. Josep M. Bordas; la primera recorda que alguns investigadors han d’anar-se’n a l’estranger i allà obtenen resultats dels quals nosaltres no ens podem aprofitar, tot i que s’han format aquí, amb els nostres diners; el segon assegura que, a més del problema de sous —molt superiors als EUA i Canadà que no aquí—, n’hi ha un altre, de problema: allà hi ha més possibilitats d’endegar projectes d’investigació molt més ben dotats que no aquí, que de vegades s’endeguen sense la qualitat requerida i havent-los de compartir; tot i això té esperança en el futur, perquè el nostre potencial mèdic és bo. El President admet l’aporia cost de formació interna versus resultants a l’estranger dels nostres investigadors, i ho lamenta, però també cal pensar que nosaltres ens aprofitem d’investigadors forans. «ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que ja ha complet 10 anys, ha disposat de vora de 300 investigadors forans. I jo veig que a l’Institut de Ciències fotòniques, amb el seu lideratge mundial, hi ha investigadors d’arreu del món. I el mateix es podria dir de l’Institut de Ciències genòmiques, o de l’Institut de Ciències Químiques de Tarragona… No ens podem aturar, és clar. De deu intents que fem en recerca, només sortiran bé un parell, cinc tindran resultats normalets i tres cauran… Això ja ho sabem. Altrament, hem d’anar aglutinant la inversió privada en R+D. Hi ha països que multipliquen per dos els nostres pobres percentatges. Això, en tots sentits. Israel, darrerament, ha aconseguit fons per fer més habitatge que Alemanya i França junts. Nosaltres també hem de ser capa-ços de vincular fons privats amb R+D, i amb Indústria, i amb Turisme…»
Potser enardit pel cava, Gramona 3 lustros, D.O., i les postres —escuma de coco amb esponjós de pinya dins un ou de xocolata—, en Quim Roca li confessa que porta un encàrrec de la gent del seu poble: demanar al President si s’acabarà arrugant o no. I en això és taxatiu: « No m’arrugaré. Tinc coratge. I no sé què més he de fer per demostrar-ho. Ara, també afegeixo que no tinc cap ganes de fer el ridícul. Ens ho diran molts cops que fem el ridícul, però aquestes queixes són els lladrucs aquells del Quixot: “¿Ladran? Luego, cabalgamos” No. Per a mi fer el ridícul és fer passar el punt d’alguna cosa per dallonses, sabent que no et sortirà bé…»

Passen els cafès amb alguns entreteniments i una mica de Vi de Glass, Gewürztraminer, D.O. Penedès. Són les 11, termini del pacte horari que havíem fet. La cap de Protocol ens avisa que haurem de plegar. El President demana: «Quins costums teniu?» «Ens hi estem una mica més, President», li xiuxiueja l’Arcadi sense gosar dir-li que pleguem sempre a mitjanit. «Doncs va, una mica més.» El secretari general Vilajoana concedeix vint minuts més.
Busquets torna a intervenir i li demana si creu possible que suspenguin o intervinguin l’autonomia o que el posin a la presó. «Tant de bo em posessin a la presó! No per sempre, eh? Però estic ben disposat a anar-hi. Ara bé, no crec que facin aquest error tan garrofal i exorbitant… Ara, suspendre l’autonomia, sí que ho poden fer. Poden omplir provisionalment determinats llocs de govern amb botiflers catalans… És clar que sí. Després, però, veurem si la ciutadania s’ho empassa…» L’Arcadi intervé una estona argumentant que estem en un procés molt seriós i no en cap festa major i, amb actitud d’acabar, torna a donar les gràcies al President pel seu coratge. Ara sí que pleguem. Són 2/4 de 12. Algú deixa anar que si intervenen l’autonomia… ningú no podrà fer cap Declaració Unilateral d’Independència, que a Madrid esperen poder fer aquesta doble jugada, però la constatació es perd entre les remors de final del sopar. L’Enric Calzada dóna les gràcies al President en nom de tots. Els cuiners i cambrers de l’aularestaurant es volen fer una foto amb ell, el qual hi accedeix amablement. Darrera dels cambrers van d’altres.
Pobre President! Demà, sant Tornar-hi. Que el Cel ens el conservi molt de temps!

Biografia

Nascut a Barcelona l’any 1956, està casat i té tres fills. És el gran de quatre germans i prové d’una família relacionada amb la indústria tèxtil de Sabadell i la metal·lúrgica del Poblenou. Cursa estudis al Liceu Francès i a l’Aula Escola Europea. Domina el francès i l’anglès, a més del català i castellà. Economista, llicenciat en Ciències Econòmiques per la UB, i polític d’ideologia catalanista i liberal. És president de CDC i de CiU.

La seva activitat professional va començar l’any 1979, en un grup d’empreses industrials dedicades a la producció de material de logística i elevació. Més tard, va dirigir una societat d’inversions propietat d’un grup industrial del sector de l’adoberia. La primera vinculació amb el sector públic es va produir el 1982, quan va treballar per la promoció exterior i la captació d’inversions estrangeres per a Catalunya, primer com a cap del Servei de Fires i després com a director general de Promoció Comercial. El 1987 es va presentar per primer cop a la candidatura de CiU a l’Ajuntament de Barcelona i va ser escollit regidor. Al 1995 és diputat al Parlament de Catalunya i conseller d’Obres Públiques (1995-1997). Més tard, assumeix la Conselleria d’Economia i Finances (1997-2001). L’any 2000 és portaveu del Govern i, un any més tard, serà nomenat conseller en Cap (2001-2003). Cap de l’oposició (2004-2010). Des del 23 de desembre de 2010, és el 129è president de la Generalitat.

En el discurs d’investidura, Mas reivindicà un nou model de finançament per a Catalunya, inspirat en el concert econòmic, com el gran repte per als pròxims anys i proclamà la transició nacional de Catalunya basada en el dret a decidir. Arran de la històrica diada de l’11 de setembre de 2012,  a favor de la independència de Catalunya, amb prop de dos milions d’assistents segons l’ANC, i també de la negativa del president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a negociar la proposta de pacte fiscal d’acord amb el mandat del Parlament aquell mateix any, Mas i CiU van prendre posició a favor d’un Estat propi per a Catalunya. Va convocar eleccions a la cambra catalana, amb el dret a decidir com a horitzó. Els comicis, que van elegir el Parlament de la X legislatura, van suposar una participació inèdita del 70 % del cens electoral.

Li agrada molt llegir. Gaudeix anant al cinema i al teatre. De més jove jugava a futbol, handbol, bàsquet, voleibol, ciclisme, tennis, esquí, etc. Ara practica natació per mantenir-se en forma.

Es defineix com una persona treballadora, constant i auto-exigent, per al qual la família i els amics ocupen un lloc principal en la seva vida. Per a ell, és important recuperar valors com la cultura de l’esforç, el treball, la mentalitat oberta, el mèrit, etc., valors que han permès sobreviure i fer gran Catalunya com a país. Repeteix sovint aquella frase de J.F. Kennedy que diu així: «El futur no és un regal sinó una conquesta».

15 Març 2014 at 12:05 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el Secretari General de la Presidència, Hble. Sr. Jordi Vilajoana, dimarts 4 de Febrer de 2014

En Carles Llorens, quan tot just acabàvem de seure a taula i l’Arcadi havia iniciat la presentació del convidat, tot comentant que aviat es complirien els 25 anys d’aquests Sopars de Girona, ens va voler matisar l’origen més exacte dels mateixos. Sembla ser que ell i algun altre gironí volien ajudar un amic a ampliar contactes per Barcelona, ja que hi iniciava una nova etapa professional tot provenint de les comarques gironines. Certament un detall que  complementa el que, al respecte, ens explica en Lluís Busquets al pòrtic de la primera edició del llibre. que estem acabant. El convidat, prosseguí l’Arcadi, assumeix deixar tot un currículum professional d’èxits i amb molt futur al món privat, per ajudar a construir el país tot entrant al món públic de la mà de la política. Enguany podríem dir que, enmig del procés que ens trobem, és l’home ideal i el gran cuiner del país. Existeixen un munt de tasques prou desconegudes, tot i que del tot necessàries, que algú ha de fer. Podríem dir que ve a ser una figura del que a Madrid n’acostumen a titllar com a “los fontaneros del poder”. Cal afegir, a més a més que té les condicions naturals per ser-ho, derivades del seu tarannà. És culte, dialogant, obert, té criteri, fa fàcil l’anècdota per convertir-la en categoria, sempre està ben informat…. Tot plegat ens explica la raó per la qual en Jordi ha estat escollit pel President de Catalunya per aquesta Secretaria General de la Presidència. Ara només cal esperar que, d’aquí  tres o quatre anys, el poguem tornar a convidar i llavors ens pugui explicar tot allò que ara haurà de callar.

«Són dies molt intensos», començà explicant Jordi Vilajoana; «penseu, que enguany cada hora rebo algun responsable, personalitat o gestor rellevant, tant de l’àmbit públic com privat, nacional, de l’estat o internacional. Pel meu despatx passa molta gent per, podríem dir-ne, bescanviar xafarderies.» I ja teníem l’aperitiu a taula una  Cebiche de musclos, unes croquetes de pernil ibèric i una mini-esqueixada. «El President Pujol, quan algun cop escoltava que el citaven com a President de la Generalitat, acostumava a comentar, “Ah, i està bé aquesta companyia d’assegurances?…”. Ell, encertadament, hi afegia que era el President de Catalunya. Ara Barcelona és la tercera ciutat més fotografiada del mon, al darrera de Nova York i de Roma. I Catalunya, està  a l’agenda de totes les cancelleries del món. Enguany totes elles ja tenen una carpeta amb el nom de Catalunya, que els cònsols i ambaixadors que vénen a parlar amb mi, s’encarreguen d’omplir i actualitzar. S’assabenten que a Catalunya està passant una cosa que, em recorden, és impressionant. Un moviment que no neix des de dalt, des dels polítics. Neix del poble i va de baix a dalt. Una experiència única en les democràcies occidentals. Els darrers tres anys hem tingut tres manifestacions massives i espectaculars. La gent, de totes les edats i condició, en lloc d’anar de festa, a passeig, al cinema, al teatre o a veure la televisió, ha anat a  manifestar-se.  Sabien que, més enllà del desplaçament i  pel gran volum de gent que s’hi preveia, tot plegat seria més complicat que l’habitual. Una manifestació significa passar-se almenys quatre hores dret. I més encara quan la manifestació pren la forma d’un llarg recorregut, com els 400 kms. de la darrera, coneguda com a Via Catalana. Es veu clarament que alguna cosa està passant. I els meus interlocutors em fan veure com s’impressionen no només per la quantitat, tipus i diversitat de la gent que hi va assistir—famílies senceres! —, sinó pel civisme, cordialitat, alegria i pacifisme que hi va imperar. Fins i tot hi havia voluntaris per recollir papers, ampolles de plàstic, petita brossa o les burilles que inevitablement havien d’aparèixer, també al llarg de tot el recorregut, en el cas de la Via. La gent va arribar a aplaudir els Mossos d’Esquadra de servei quan passaven a prop. Això no ho aconsegueix cap partit polític!. És un moviment que ve des de baix.»

I arriba el primer plat, un niu cruixent amb amanida de verdures, pernil d’ànec i parmesà, acompanyat d’un vi negre Ederra Criança D.O.C. Rioja. «En un moviment així, quina ha de ser la funció del govern i del seu President? Doncs seguir la ferma voluntat presidencial d’ordenar i donar un camí prou ferm a tot el procés iniciat per la ciutadania. Això sí, sabent que es pot haver d’assumir i calgui resistir davant de qualsevol situació que se’ns presenti. El gran missatge del President és aquest: “Hem de fer les coses molt bé. I sempre pacíficament i democràtica. No ens podem equivocar.” Això desconcerta molts dels ambaixadors i personalitats que em visiten. Certament, a alguns no els entusiasma, però es manifesten absolutament sorpresos. Recordo un cas, on se’m va demanar si podíem emprar la seva llengua, en aquest cas el francès, doncs volia estar ben segur d’entendre ben bé el que parlàvem. En un determinat moment de la conversa, que es va allargar un parell d’hores, quan l’ambaixador portava una estona emprant els tòpics jacobins més suats, no vaig poder fer altra cosa que interrompre’l tot dient: “Si us plau, no em renyi!, Només estem fent ús de la democràcia i la llibertat, tot de manera legal i pacífica. I malgrat l’enorme crisi general, sense cap aldarull enlloc.

És un procés, doncs, que el President assumeix en persona. No és que de sobte els convergents ens hàgim tornat independentistes. Fixeu-vos que al darrer congrés de CDC, el 97% dels congressistes varen votar per l’estat propi.
I per què estat propi? El mateix President Pujol ha reformulat les coses. En els seus anys de mandat, ell va voler  ajudar a aconseguir una Espanya moderna pensant que Catalunya hi tindria un encaix propi, en un nou intent de reformular el catalanisme polític d’Almirall, Prat de la Riba i Cambó, tan mal entesos en la nostra història precedent.

Els espanyols però, no entenen l’encaix que demanem. No entenen ni que parlem català. Sovint ens deien, tant la societat civil d’aquí com la de Madrid, que no ens explicàvem prou. Ho recordo molt bé, doncs llavors, l’any 2000, jo era el Conseller de Cultura de Catalunya. El President Pujol com a resposta a tot plegat  va decidir llavors que ens gastéssim una quantitat de diners impressionant, en una gran campanya informativa, per tal d’intentar explicar-ho bé.  I la resposta que varem rebre d’aquella societat civil va ser: ara sí que ho heu fet molt bé.
Poc després es va decidir fer una enquesta per veure’n directament i objectiva els resultats. Una de les preguntes va ser: Per què creu que els catalans parlem en català?
El 67% ens varen respondre que ho fèiem per demostrar que érem diferents als espanyols. Però és que, al respecte al fet, hi va haver moltes i destacades anècdotes. Per exemple, recordo el llavors Ministre espanyol d’Assumptes Exteriors, el català Sr. Josep Piqué, en ocasió d’una petita estada amb la família al coto de Doñana, com de costum, parlava amb el seu fill en català. De sobte el President Aznar amb qui hi compartia estada, veient que el ministre li parlava en català, l’interrompí dient-li “…
però al teu fill li parles en català?”. L’origen, de la famosa frase del President espanyol, quan deia que parlava català en la intimitat?. Cal recordar que l’Aznar no havia aconseguit majoria absoluta i volia pactar (em refereixo al que després es va anomenar com a pacte del Majestic). El seu discurs pretenia justificar-se dient que cada cop era més rellevant la perifèria d’Espanya. Jo, que llavors era director general de la Corporació Català de Radio i Televisió, li vaig contraposar que no hi estava d’acord. Barcelona és el centre de la zona econòmica més important d’Europa, li responia. Però ell replicava amb tot allò que coneixia els grans autors catalans com Josep Pla o Joan Maragall, i afegia que els rellegia amb molt plaer. Cal tenir present que el seu pare era delegat a Madrid de la empresa catalana Gallina Blanca (propietat dels Carulla, coneguts catalanistes sens cap mena de dubte, de pedra picada). Precisament el mateix Lluís Carulla acostumava a parlar en català al pare de l’Aznar i fins i tot el mateix President Aznar més d’un cop, en ocasió de reunions familiars amb els Carulla, hi va ser present, i naturalment havia escoltat converses en català. Per això ens pot argumentar que fins i tot alguns cops parlava català a la intimitat familiar.

El detonant posterior de tot plegat, però, va ser la darrera reforma de l’Estatut. Allà va quedar palès que mai no tindríem un encaix convenient per Catalunya dins Espanya. Es varen seguir tots els camins constitucionals i es van fer TOTES les aprovacions legals, modificant allò que es demanava tant al Congrés com al Senat espanyols, amb referèndum popular inclòs. Fins i tot Artur Mas, llavors a la oposició, en un gran acte de responsabilitat política poc comprés i reconegut, havia ajudat a desencallar el procés d’aprovació final, en un viatge confidencial a la Moncloa, on va pactar amb el President Zapatero inversions per a Catalunya equivalents al 16% del PIB. Tot i el seu compromís, ni Zapatero ni els seus P1040178+successors no ho varen complir. I precisament el PP, llavors en minoria parlamentària, va recórrer aquest Estatut aprovat i referendat pel poble a un Tribunal Constitucional  absolutament polititzat i desprestigiat arreu l’estat perquè fins i tot tenia membres caducats. L’any 2010 la sentència d’aquest Tribunal Constitucional es va carregar el nou Estatut referendat, amb l’agreujant que molts dels articles assenyalats com anticonstitucionals, i que havien estat copiats íntegrament i literal en d’altres estatuts d’algunes altres comunitats autònomes, hi estant plenament operatius i, fins la data, hi són plenament legals.
Enfront d’aquest incompliment tant escandalós, és plenament enraonada i comprensible l’actitud actual del President Mas de no voler ser enganyat de nou i enfront les propostes de terceres vies, ens respongui que li semblen molt bé però que, en qualsevol cas, han de ser presentades al poble català per saber si les accepta majoritàriament o no. »

I mentre deixem una estona perquè el convidat pugui menjar una mica, en Pere Montalà ens explica com recorda  els 16 anys que va estar sota les seves ordres a la mateixa empresa del món de la publicitat, i també com algunes de les nits “marxava a reunions que llavors desconeixíem … “ i resulta que anava a fer política a la seu d’una de les seus locals de CDC. I en Carles Llorens, tornant al tema, hi afegeix que llavors pensàvem que “Espanya ens deixaria més espai per caminar, que hi hauria més marge”. Llavors, encertadament un altre gironí matisà que, “parlem molt d’Espanya quan en realitat ho hauríem de fer de Castella.  Castella sempre ha estat conquistadora més que treballadora.”  I enguany, més “per la força política i mediàtica”, hi afegí un tercer gironí. I de nou en Jordi Vilajoana  reprengué la conversa, tot afirmant que «avui els extremenys volen ser castellans, els andalusos també, com el valencians i la resta, inclosos els gallecs. Només no ho volen els bascos i, es clar, nosaltres. Ni Pujol ni Duran mai no ho han volgut. Per això no ens entenen.» I en Quim Roca, afegí “…i perquè perden el 20% del PIB”. «Espanya té un problema: té 13 autonomies que cobren i només 4 que paguen. I aquestes 13 que cobren tenen més població que les 4 que paguen i, per tant, poden dominar la situació. »

«Europa segueix pensant que Espanya no ha fet els deures!. I és veritat. A Catalunya hem reduït un 20% el pressupost. Entre d’altres coses, per exemple, els funcionaris han perdut els darrers dos anys una paga extra.

I quant a la rebaixa del dèficit que va acceptar la Unió Europea, l’Estat se’l queda i no el traspassa a les autonomies que n’han de suportar la part més gran, quan moltes autonomies no tenen els departaments més cars o tenen traspassades totes les funcions. En el cas de l’energia, per exemple, podem parlar de l’engany de la fotovoltaica, per cert absolutament minoritària a Catalunya; va ser molt potenciada per l’estat, que la subvencionava. Cal pensar que potser una de les raons principals del seu èxit, va ser precisament que no exigia afegir-hi el recurs del treball. »

I arriba a taula un magnífic bonítol a la planxa amb salsa marmitako, donant fe d’una cuina com cal no només en els productes i la seva acurada elaboració, sinó també en la elecció d’uns menús que sempre són diferents.

«Alguns bancs ens diuen: sou viables, estant millorant els ràtings i no ens preocupa la secessió. Però, pagareu una part del deute? Resposta: Si, si el procés es pactat i pacífic. No, si s’acaba anant a bufetades. Podríem assumir el 16% que és el percentatge de població de Catalunya en relació al total d’Espanya.» Algú parla de la bona feina que es fa a la Conselleria d’Economia. «El conseller d’Economia Mas Colell ens ha demostrat el que val.»

Algun gironí es qüestiona sobre la davallada electoral de CDC a les darreres eleccions, enfront el compromís del programa que explícitament incorporava la votació per a l’estat propi. I més quan, totes les enquestes dels dies anteriors pronosticaven una majoria clara i els resultats electorals no varen ser els esperats. «El procés està per davant de tot. Està clar que ens hagués agradat tenir 66 diputats, però a hores d’ara algú ens garantiria que, a nivell de país i del procés, globalment no estaríem pitjor? Enguany ERC ens ha recolzat el pressupost i, per tant, podem pensar que arribarem bé a l’any 2016, que és el darrer d’aquesta legislatura. ERC ha fet un gran acte de responsabilitat.

Més enllà del dia a dia, ara mateix estem parlant amb tothom, explicant arreu el procés i la voluntat del poble català. El conseller de  Presidència, Francesc Homs va arreu i el President Mas també. A més d’atendre tothom que li ho demana, com, sense anar més lluny, va fer aquest mateix cap de setmana amb el cara a cara amb el President Felipe González i conduït pel periodista català Jordi Évole, al programa “Salvados” de la cadena de nivell estatal La Sexta. Tot plegat mantenint sempre la filosofía pacífica i democràtica. »
En Carles Llorens, aprofita per comentar que ja en temps del President Pujol, en ocasió de l’Economic World Forum de Davos, molts eren els dirigents i responsables internacionals a mostrar coneixement quan no admiració pels catalans, veien el seu President no només parlar-los en molts casos en la seva llengua, sinó  particularment també amb motiu de les qüestions que els plantejava, només possibles a partir del coneixement detallat sobre la realitat més immediata als seus països d’origen. «A Davos, ara ho saben tot del procés català. Ho coneixen perfectament. Però no només a Davos, el MIT, que mai abans s’havia aconseguit, ha entrevistat el President Mas, i també la BBC. O el diari italià “La Repubblica” que n’ha publicat 3 pàgines. En definitiva volem internacionalitzar el procés. Quant aconseguim ser notícia en mitjans internacionals rellevants, tot seguit hi ha un resó als mitjans de tot l’estat, que el reprodueixen i en fan d’altaveu.

Un altre via és la d’omplir-nos de raó. Hem trobat, i ho expliquem, que hi ha fins a 5 formes de poder fer legalment la consulta. S’ha de fer tot pensant que fins i tot la Gran Bretanya ens ho podria aplaudir.»

P1040180+Amb les postres, un pastís d’avellana i llimona, arriba el D.O. cava Lavit Brut Nature i parlem de la gran quantitat de tertúlies que hi ha a Catalunya. «N’hi ha 16, al llarg de tot el dia i probablement és massa.. Cal tenir calma? És fonamental. A Palau sempre és així i cal mantenir-ho i ampliar-ho arreu. » I un gironí afegí “potser necessitem un programa com el Gato al Agua del canal televisiu Intereconomia”. «No ho crec. Nosaltres estem en un altre tesitura. » I ja s’havia fet mitja nit, així que, com de costum, varem fer-li a mans un detall d’agraïment de part del grup amb una la litografia de Josep M. Subirachs, amb un cavall de Troia força alegòric i esperem que prou suggestiu…

Biografia (viquipèdia)

Nascut a Barcelona l’any 1949, està casat i té dues filles. Es llicencià en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i obtingué la diplomatura en màrqueting de nous productes per ESADE i el títol d’Advanced Management per la universitat de Harvard. El 1975 fou un dels fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC), i el 1978 passà a CDC.

Ha treballat activament en el món de la publicitat (durant dues dècades a una de les principals agencies de publicitat del món com és la Batten, Barton, Durstine y Osborn, més coneguda com a BBDO), i ha estat conseller de La Seda de Barcelona S.A, però ho abandonà el 1995 per ocupar la direcció general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) fins l’any 1999. Alhora, s’encarregà de cogestió de la Federació d’Organismes de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) i amb la presidència del complex multimediàtic català Media Park.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 fou nomenat Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins al 2003. A les eleccions generals espanyoles de 2004 va ser escollit diputat per CiU al Congrés per la circumscripció de Barcelona fins l’any 2008, ocupant el càrrec de vicepresident segon del Congrés dels Diputats. Tot seguit va ser senador per designació autonòmica i portantveu de CiU des del 2008 fins el 2013. En ser nomenat Secretari General de Presidència de la Generalitat de Catalunya, el gener de 2013 va renunciar a l’escó del Senat.

Ha estat membre de la Permanent de la Fundació Universitat Oberta de Catalunya, del consell d’administració del Teatre Nacional de Catalunya, del Consell Social de la Llengua Catalana, del Patronat del Gran Teatre del Liceu, del Patronat de la FUNITEC, Enginyeria La Salle, i de la Fundació de l’Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. Enguany segueix com a vicepresident de la Fundació CatDem

29 gener 2014 at 19:09 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el cap de l’oposició Hble. Sr. Oriol Junqueras, dilluns 1 de juliol de 2013

Aquesta vegada els assistents a la tertúlia sopar de gironins hem rebut un trònic demanant-nos de començar a 2/4 de 9 perquè el Sr. Oriol Junqueras estava molt cansat i volia acabar a les 11, de manera que abans de les 9 una bona colla —avui hem fet ple— ja érem al menjador de l’“Alimara”. Debades. Ha arribat el Sr. Lluís Juncà, el seu cap de gabinet, dient-nos que tenia no sé quina reunió i arribaria a les 9. A les 9 i cinc sèiem a taula i l’anaven a esperar a la porta els Srs. A. Calzada i M. Alsius. Ha arribat al cap de cinc minuts i l’Arcadi l’ha presentat argumentant que, en aquests moments, Junqueras i el president Mas tenien la clau del futur de Catalunya, una etapa no pas fàcil, a la qual cosa ha respost tot seguit adduint que el President té més experiència i més capacitat d’arribar a certs sectors que a nosaltres, els d’ERC, ens és més difícil d’arribar, i a l’inrevés: nosaltres arribem a certs sectors on CiU no arriba. “Esperem —ha conclòs— que tots dos ho fem bé des dels respectius papers que ens han tocat”.

P1030874_Oriol_Junqueras   Atès que presentar-nos cadascun seria una llauna per al convidat, acordem, com a qüestió de procediment, que a mesura que anem fent preguntes ens anirem presentant. Així, mentre serveixen l’aperitiu —carquinyolis de pipes, xupa-xup de pinya amb pernil d’ànec i tempura de bacallà amb romesco—, X. Ferrer, europeista com sempre,  enceta les preguntes: “Avui celebrem la incorporació de Croàcia com a 28è estat de la UE; Catalunya serà el 29è?” Junqueras respon que no és rellevant si serem el 29è, sinó que arribem a ser un Estat dins la UE. I, desenganyem-nos, no hi haurà cap confabulació internacional a favor nostre. Per això cal fer els possibles per fer bé les coses. I en això està ERC. Volem que el procés es culmini ara que tenim majoria parlamentària. Per això recolzem el govern i fugim, per ara, d’eleccions anticipades. Necessitem una suma sòlida al Parlament de Catalunya i una actuació estrictament democràtica perquè es vegi això des de fora. “ I si no ens volguessin a la UE, què faríem?” No puc admetre preguntes contrafactuals, esgrimeix el president d’ERC. Si respongués, acceptaria la major. Ja som ciutadans de la UE i res no ens fa pensar que no ho continuem essent. Altrament, quan hagi passat la tensió, l’estat espanyol serà el primer interessat perquè formem part de la UE, només pel fet que el 70% de les seves exportacions passen per Catalunya. No podem plantejar cap altre escenari. Ferrer insinua que l’estabilitat monetària està a l’aire. Junqueras accepta el repte i addueix que ningú no sap què passarà amb les pensions a la tardor, si l’estat espanyol farà front als compromisos que té, si pagarà el que deu, com anirà el mercat interbancari… El Regne d’Espanya té un deute d’un bilió d’euros i, vulgues no vulgues, haurà de renegociar-lo. A Catalunya ens tocaran 240.000 milions, si comptem la mitjana pressupostada dels darrers anys (seria molt menys si comptéssim la mitjana d’inversions que ens han beneficiat), la qual cosa suposa el 140% del PIB. I encara caldrà afegir-hi 50.000 milions… Si acaba que no vol negociar amb nosaltres, millor, perquè el passiu és superior a l’actiu…  Però cal fer front a la crisi com més aviat millor. Cal fer front al dèficit, a l’endeutament, a l’atur… Si no ho fem ara, només ens queda anar a pitjor.

            Serveixen el primer plat —gaspatxo amb poma i llagostins, regat  amb vi del celler de Mas Rabell Alquimia, D. O. Catalunya— i l’Arcadi, per deixar-lo menjar una mica, comenta si l’única perspectiva que tenim per millorar seria un quitament. Junqueras hi està, en part, d’acord, però, addueix,  no resulta fàcil. Ara sabem que la crisi xipriota prové del quitament grec. On anirà a buscar els diners de la part proporcional que hagi de pagar del deute públic el Regne d’Espanya? Què li passarà, per exemple, al Banc de Sabadell, ara que mira de digerir la CAM?, demana, dirigint-se sense malícia a Ramon Rovira. “Patirà”, deixa anar algú. (Té el 75% de clientela espanyola.) Sí, és clar: i dir que “patirà” és una manera suau de dir-ho, afegeix Junqueras. El problema és que als tenidors de deute públic del Regne d’Espanya els interessarà pactar per salvar els seus interessos De moment hem de fer confiança als tenidors de deute i jugar amb tothom, sindicats, institucions civils i el que calgui, a fi d’anar fent agafar confiança amb el procés i aconseguir que el resultat del referèndum sigui clar.

En Pere Montalà l’anima a anar endavant però aviat, perquè vol que els seus fills vegin la independència. Cal posar una data. Avui Homs ha parlat a RAC 1 del desembre o gener del 2014. Junqueras respon amb una metàfora. “Premeu el caragol per la banda que està fluix, no per la banda que ja està ben cargolat, perquè, quan muntes un moble, si prems només d’una banda port acabar  que el malmetis sencer. Per tant, sí: premeu per la banda que cal.

P1030883_Oriol_Junqueras  Algú assegura que l’escenari va canviar a partir del passat 11-IX-12. Convergència el passat 11-IX es posà davant del poble, digué prou, i està disposada a pagar un preu polític. Per a Junqueras no hi ha altre camí. Si no fem les coses el 2014, com aguantar l’economia, com la pròrroga pressupostària, com la tensió social. El país ja no aguantarà més enllà. El procés vers la independència s’ha convertit en un deure.

El Dr. J. M. Bordas assegura que no podem renunciar a la identitat catalana  i que cal denunciar arreu, des de l’Europa de les regions o  nacions, que se’ns escanya econòmicament. Se li respon que l’Europa de les regions, que Pujol havia mirat de construir, avui no és res. Ningú no mourà un dit per Catalunya. Ningú no té cap carpeta  amb el tema català. L’obriran i es mouran si des d’aquí fem les coses bé i aconseguim un mandat democràtic.

El professor Casacuberta, a més de matemàtic és un bon jugador d’escacs i demana si s’ha pensat en les jugades que pot fer el contrincant com fan els escaquistes. Estem segur que guanyarem el referèndum?  Junqueras no descarta que el podem perdre, perquè Espanya s’hi abocarà en cos i ànima. S’han pensat jugades del contrincant, però també que pot jugar brut o fer trampes. El problema és que no podem pactar taules. Pactar taules és perdre.

Lluís Busquets fa tres preguntes relacionades: quan des de la metròpoli ens ofereixin el concert basc o similar, no hi haurà gent (Caixa, Grup Godó, BS, etc.) que s’hi posaran bé? Quina serà al final la postura dels socialistes? Junqueras considera les qüestions per fer un llibre, però accepta respondre-les. Primera: la situació econòmica del Regne d’Espanya és desesperada i no té gaire fàcil oferir res que ens interessi. Ha sembrat tantes mines mediàtiques (La Razón, ABC, El Mundo, Intereconomía, la 13, etc.), polítiques i econòmiques al seu voltant que gairebé no es poden moure, no tenen marge de maniobra. Fins i tot, superant el no voler i anhelant oferir alguna cosa benintencionadament, difícilment els deixaran. I suposant que vulguin i els deixin, el més probable és que no puguin. Aleshores Junqueras aprofita les seves dots didàctiques: Si ofereixen alguna cosa, la bondat de l’oferta serà proporcional a la força que tingui ERC, a la intimidació que els pugui generar. Per tant, potser paradoxalment, aquells que estan en contra del que proposa ERC el que han de fet és donar-nos suport, perquè potser només si ERC és prou forta l’Estat espanyol farà una oferta que valgui la pena. Quant als socialistes, diuen que la intenció de vot de menys de 30 anys és del 0,9%. Creieu que volen eleccions anticipades? I el PP? I IC? No, veritat? ERC, de moment, tampoc. I suposant que arribessin, qui es vendrà més baratet? ERC farà els possibles perquè ningú no es posi bé a acceptar altra cosa que no sigui el referèndum.

En Carles Llorens explica com des de Convergència ja es veia que s’havia d’anar més enllà de l’autonomia, tot i que potser ningú no pensava que es faria un camí tan ràpid. Corrobora que el regionalisme és una opció fracassada: ni a l’ONU ni a la UE fan cas a les regions/nacions. La sort és que Espanya té només el pes de ser un Estat, però no compta per a res. Ni tan sols surt esmentada al llibre Los próximos cien años. Busquets li respon que el mateix Pujol, en les seves memòries, accepta que Catalunya va ser fluixa a l’hora de pactar la Constitució i li llegeix unes frases del seu darrer llibre, Xirinacs i l’estafa de la transició: la Constitució i l’Estatut, que ha portat per oferir al Sr. Junqueras.   Aquest vol ser comprensiu i acollidor amb la feina feta els anys 70, amb gent que anava de les CCOO a les comunitats cristianes de base, dels representants dels barris a les institucions… En canvi troba estrany que en el “Pacte Nacional pel dret a decidir” no hi hagués cap representat de l’Església catòlica… Caldria saber acollir i acomboiar tothom i fer compatibles els discursos. Veníem d’on veníem i es va fer el que es va poder.

Ja servien el segon —filet ibèric amb picada d’orenga i patata al caliu— i el debat seguia viu. Una metgessa li demana per les retallades. Agafem-nos-ho per on vulguem, però falten 3.800 milions d’euros respecte a l’any passat, argumenta Junqueras. No hi són.  I, si no hi són, no es poden gastar.  És horrible, sí, perquè això equival a tancar els 5 hospitals més grans de Catalunya, les Universitats públiques, els bombers, la Corporació Catalana de RTV i encara queden 1000 milions per retallar. No aguantem. Per això he dit abans que la independència és un deure.

Passen les postres —llaminaduixa— i una mica de cava Lavit Brut Nature D. O. Cava. “Aleshores, com ens ho farem l’endemà de la independència?” Necessitarem una pòlissa de crèdit de 36.000 milions; caldrà un pull d’entitats financeres, pagarés, deute públic als nostres ciutadans, potser cessió temporal de ports i aeroports… L’euro no deixarà de circular: seguiran les exportacions i els turistes.  Seguirem en la zona euro fins i tot si temporalment no en fem part, perquè la moneda en circulació, derivat de les nostres relacions econòmiques, serà l’euro. Si Espanya no vol negociar, el passiu que se’l mengi amb patates. L’endemà de la independència no estarà pas tot resolt. Però aguantaríem com han aguantat altres nacions arribades a la independència.

L’Elisenda Paluzie, entre infusions i cafès, parla de l’Agència Tributària Catalana. L’històric de l’IRPF d’Hisenda no el tindrem, però ens hem d’anar mentalitzant a pagar a la nostra hisenda. Junqueras explica que la conversió a l’islam a la península vingué per una facilitació de les rendes (pagaven un 10% mentre els cristians seguien amb delmes i tota altra mena d’impostos). L’Enric Grabulosa és favorable al  referèndum, però està convençut de rebre bufetades de totes bandes i encara no sap què estem disposats els catalans a posar sobre la taula. En Quim Roca demana quines enquestes internes té ERC i si tindrem referèndum, simple consulta o eleccions plebiscitàries. Junqueras diu que no tenen diners per fer enquestes però que hem de ser astuts. I posa d’exemple la croada albigesa. Quan Simó de Montfort es volia quedar  les terres catalanes atorgades al Papa, Roma posà el crit al cel. Surt la qüestió d’assolir grans majories. Paluzie aporta que a Montenegro se li va exigir el 50% de participació (n’obtingué el 60%) i un resultat del 55% favorable (i obtingué el 56%). Algú deixa anar que al Quebec sempre es parla del 50% més 1. “És que donar la victòria a qui obtingui 50% menys 1 seria tenir nassos!”.

P1030882_Oriol_Junqueras   El Dr. Bordas demana pedagogia. Se l’informa del grup Wilson i d’altres actuacions. R. Vilavella planteja el descrèdit de la classe política i demana com s’ho farà ERC quan hagi de governar  per captar tot el talent desaprofitat.  Junqueras respon  que bons professionals en alguns camps (empresa, ensenyament, etc.) no són cap garantia de ser bons gestors polítics. Altrament, per atractius econòmics, no fas anar ningú a la política. Posa com exemple que ell vivia molt millor com a professor universitari i col·laborador de mitjans abans de dedicar-s’hi i que sovint té la temptació de plegar.  Ara bé, un dels símptomes que el procés és sòlid és el de la implicació de les dones. I posa l’exemple de la Marta Rovira, 36 anys, casada, amb una filla i el seu exemple propi: el març del 2011  encara no militava a ERC i el setembre n’era el  president. Vam anar a buscar l’Alfred Bosch. En el futur ens podem equivocar, evidentment. Sé que d’aquí un temps totes les nostres virtuts poden esdevenir defectes. Però farem les coses tan bé com puguem i sapiguem fer-les.

Són les 11 i deu. L’Arcadi, implacable, consulta el rellotge i diu que és hora de plegar. Se li ofereix un gravat de Domènec Fita amb el rostre del president Macià.  Fem la fotografia de grup a les escales de l’hotel.  Arriba de banda de mar la brisa fresca de nit estiuenca que ens eixoriveix una mica de tants bits d’informació. Ningú no té ganes de fer-la petar una estona més ni al menjador ni als jardins de l’hotel com fèiem altres anys per celebrar l’arribada de l’estiu. Algú comenta que avui hem tingut l’honor d’escolar el futur president de Catalunya. Amén!

Biografia (Viquipèdia i web pròpia)

Oriol JUNQUERAS nascut a Barcelona l’any 1969, és un historiador i polític català. És President d’Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde de Sant Vicenç dels Horts. És llicenciat en Història Moderna i Contemporània i doctor en Història del Pensament Econòmic per la UAB.

Va estudiar al Liceu Italià de Barcelona i després va fer estudis econòmics a la UB, tot i que va acabar inclinant-se per historia a la UAB. Actualment és professor agregat al departament d’història moderna i contemporània de la UAB i dona classes en “Història premoderna de l’Àsia Oriental” i “Les bases del Món Modern”.
Ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació, com ara en els programes “En guàrdia” i “El nas de Cleòpatra” de Catalunya Ràdio, en els programes “Minoria absoluta” i “Tu Diràs” de RAC 1 i en el programa “El favorit” de TV3.

Ha treballat com a guionista i assessor en sèries documentals de televisió, com “L’Onze de Setembre de 1714”, “Els Maquis: La guerra silenciada” o “Conviure amb el risc” o “Barcelona sota el franquisme”, entre altres.

És promotor de la plataforma Sobirania i Progrés i membre del Consell Directiu de la Institució Cultural de la Franja de Ponent. És soci del Centre Excursionista de Sant Vicenç dels Horts i de l’Orfeó Vicentí. Des de 2008, just un any després que s’estrenés a la xarxa el diari digital directe!cat, va agafar el relleu de Joan Camp en la direcció d’aquest mitjà electrònic d’informació i actualitat.

El 2009 l’executiva d’Esquerra Republicana de Catalunya ratificà la seva candidatura com a cap de llista del partit per a les eleccions europees. Tot i ser regidor d’ERC a l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) integra les llistes com a independent. Finalment aconsegueix ser diputat en el Parlament Europeu per la coalició Els Verds-Aliança Lliure Europea.

El 2011 es va convertir en alcalde de Sant Vicenç dels Horts, després de rebre els vots de la candidatura que liderava, Junts per Sant Vicenç (Vicentins pel Canvi + ERC), ICV-EUiA i CiU, deixant el PSC, a l’oposició.
El 9 d’octubre de 2012 Junqueras escrigué un article en El Periódico en el qual afirmava rotundament que “El castellà també serà oficial a la República Catalana” a desgrat de la representació limitada del seu partit i d’un futur poc previsible.  És cap de llista d’ERC-Catalunya Sí a les eleccions catalanes convocades pel 25 de novembre de 2012.

És autor i coautor de diversos llibres, entre d’altres:

Els catalans i Cuba, 1998.
La batalla de l’Ebre. Història, paisatge, patrimoni, 1999.
La presó Model de Barcelona, 2000.
Manel Girona, el banc de barcelona i el canal d’Urgell. Pagesos i burgesos en l’articulació del territori, 2003.            Guerres dels catalans, 2003.
Guerra, economia i política a la Catalunya de l’alta edat moderna, 2005.
Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l’alta edat moderna (1520-1630), 2006.
Camí de Sicília, 2008
Les proclames de sobirania de Catalunya (1640-1939), 2009

21 Juny 2013 at 14:15 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb el M.H. Sr. Jordi Pujol i Soley, dimarts 8 de gener de 2013

Tant bon punt arribà el M.H. Sr. Pujol a l’Hotel Alimara, en Gaspar Espuña des del vestíbul li va voler donar la benvinguda i, més enllà de la salutació, intercanviar-hi alguns breus comentaris, atès que no ens podria acompanyar al sopar. Ja al saló privat i asseguts a taula el M.H. va revisar un per un la llista dels assistents i ens P1030307_pujol+va identificar a la seva manera, i certament va ser molt “furbo”, tal i com diuen els italians. En comptes de parlar ell, va voler que tothom li respongués com vèiem el país. Una bona manera de recollir la temperatura i l’accent del col•lectiu present aquella nit i una primera sorpresa, que ens va agradar, i que ens suggeria, com així va ser, una magnífica tertúlia. En primer lloc en Miquel Alsius en nom de tots, li va fer lliurament d’una litografia de record del grup Sopars de Girona, de l’artista Josep Maria Subirachs, on el creador va voler representar un diàleg entre la bellesa enfront la saviesa, en una bonica i suggerent composició. Al respecte, i responent al M.H. en Miquel, afegí que al país com la litografia, tenim saviesa i bellesa.

Passant a la qüestió que ens havia fet a tots, l’Arcadi Calzada i algú més li va parlar de desencís darrere l’embranzida i la gran il•lusió de l’onze de setembre, amb un cert pessimisme. Opinà que , des del punt de vista empresarial no es veia horitzó. En Joan Hortalà en va discrepar. Per a ell, la borsa pujarà (més endavant n’explicà les raons, en dir que la economia europea enguany se sap que no depèn tant de la americana, des de que a meitats del passat desembre l’actual economista en cap del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchart va confirmar que els models predictius que es feien servir fins llavors estaven malament), l’exportació que està funcionant prou bé, seguirà igual i l’atur, que ara ja raneja el 25%, a partir de l’estiu farà el tomb; ara es veia millor el panorama que fa vint dies. En Carles Casacuberta va comentar que tot plegat podria canviar si hi hagués un rescat. L’Hortalà respongué que CiU ho demana des de fa molt de temps i realment es necessita. No entén perquè no es demana. Vaja, potser es deu a que els que ho han fet en d’altres llocs han hagut de plegar… En tot cas, però la prima de risc baixaria i, per tant, baixarien els costos de finançament de les empreses. L’escenari actual no és optimista, resumí, però tampoc tant pessimista. A partir de l’estiu les coses poden canviar. En Lluís Busquets digué que la perplexitat vindria en veure que gent que podria anar al davant gira cua, i va posar els exemples del Grup Godó, Lara-Planeta i Fainé-Caixa. Ha sentit alguns comentaris, de gent gran propera, que creuen que no ens en sortirem. Hi ha desassossec. Els professors d’universitat opinen que l’ensenyament està malament, té el sostre molt baix, i que Bolonya no és cap panacea. Concretament en Jordi Martinell pensa que està malament, i no només per les retallades, el pla de Bolonya tècnicament no funciona. Els alumnes que arriben a la universitat ho fan pensant que segueixen anant al col•legi. No mostren o no tenen l’entusiasme que caldria. L’Hortalà opina que a la seva facultat no és així. El que passa és que hi ha incertesa. Cal tenir present que la Facultat d’Econòmiques té 13 mil alumnes i probablement això hi té a veure. La Maria Abellanet afegeix que els de Turisme hi van molt contents, han crescut en nombre i la gent la veu motivada. P1030291_pujol+L’Hortalà hi afegeix, però, que la gent arriba molt menys preparada. Els metges asseguren que les retallades fan molt mal, la metgessa Maria Teresa Puig creu que els alumnes veuen dificultats a l’hora de fer l’especialitat i també pel futur. Al mon sanitari hi ha la sensació d’una certa por i preocupació, i quant a la gestió, creu que cal millorar i concretar la política global. En aquest punt el M.H. Pujol digué que venia a la tertúlia per rebre una injecció d’optimisme i li semblava que a la vista de tot plegat potser se’n hauria d’anar. L’Enric Grabulosa i en Pere Geli, malgrat tot, s’hi varen afegir, manifestant perplexitat, perquè el full de ruta sobiranista no és clar i els joves no saben on anar ni com orientar-se, sobretot, per a en Pere Geli, els que no tenen feina. Això els preocupa perquè pot provocar una gran frustració. No veuen la estratègia sobre on anem. En contra, d’altres opinen que justament per als joves el procés no es pot aturar. El M.H. Sr. Pujol va fer alguns comentaris i breus respostes, i estimulà que hi hagués més comentaris d’alguns dels gironins (per exemple, parlà de la diferència entre Espanya, Portugal i Itàlia). Resulta que Portugal no té la nostra immigració i en Joan Hortalà explicà que el dèficit primari italià és zero (despeses menys ingressos), mentre que el nostre puja als 230.000 milions. Joan Hortalà, sempre tant abassegador ens omplí de xifres. El crèdit ha baixat un 14%, dels 500.000 milions que Europa ha deixat al a banca, 320 han estat per a Espanya, caldria exigir un coeficient de crèdit (que la banca els donés en funció dels dipòsits que té). Des de sudamèrica, afegí, es parla força bé de Catalunya. A Espanya, però, la realitat és que la situació econòmica és insostenible. Alguna cosa s’ha de fer. Hi segueix havent un gran ofegament. Només tenim garantit el pagament del deute. En Miquel Alsius hi afegí que des de l’entorn no acadèmic, hi ha el perill del desànim i la claredat que cal seguir i ser perseverant. L’Arcadi digué que podem arribar a una crisi social amb la preocupació afegida sobre com afectaria al camí cap a la sobirania. Cal seguir de molt a prop la crisi social i més, veient el què i com va passar a França. L’Hortalà hi està molt d’acord i recordà la predicció del figuerenc Deulofeu, que darrerament ha sortit a algun mitjà. Segons els seus vaticinis (als anys trenta va predir la caiguda del mur abans de l’any 2000, o la disgregació de la URSS o la unificació de les dues alemanyes,…), Catalunya, Galicia, el País Basc, Ceuta i Melilla que tornarien al Marroc, assolirien la independència l’any 2029. En Lluis hi afegí que o la veiem nosaltres, la plena sobirania, o no es farà en molts anys. En Pere Gelis hi afegí que Brussel•les serà la que tindrà la darrera paraula. Es va discutir sobre les darreres eleccions, en Joan Hortalà parlà de la campanya bruta feta des de Madrid, que encara segueix; tothom hi assentí… Ja ens havien servit l’aperitiu, a base d’una tempura de llagostí i calçot, un cornet de foie amb codony i un “xupito” de crema amb carbassa i trufa, que amb tantes intervencions diferents, facilità la seva ingesta amb tota normalitat.

P1030309_pujol+El M.H. Sr. Pujol va dir que efectivament enguany hi havia una campanya ferotge, des de l’ofec financer fins a tota la resta. A Madrid estant irritats encara que pensin que la independència és impossible. Es molt difícil fer entendre a la gent que hem perdut una guerra i que Espanya també ha perdut una guerra contra ella mateixa. Catalunya també. Això faria que la gent acceptés els sacrificis. Creu que seguiran les retallades, l’augment d’impostos i l’atur seguirà igual. La caixa està buida. I va insistir que caldria explicar-ho, tot i que creu que no es farà. Alemanya ho va fer i, a més, caldria demanar perdó. No creu que sigui possible fer-ho. En tot cas haurem d’explicar que cal apujar impostos. Creiem que, en parlar de la guerra, no es referia només a la guerra civil, sinó a l’Estat de coses d’aquests darrers temps, perquè vindrà a dir que també vam perdre la guerra al Tribunal Constitucional amb l’Estatut i, a les acaballes del sopar, tornant a la guerra, adduirà que si la fem ens hi hem de posar seriosament i no pas per anar a caçar mosquits. Espanya no pot admetre ni la independència ni la consulta. El que està clar per al M.H.Sr. Pujol és que ara no podem fer marxa enrere. De tot plegat i a banda del resultat final, segur que n’hem tret alguna cosa i que, vist que hem anat més enllà que mai, alguna cosa en sortirà. Per a ell, la campanya electoral de les darreres eleccions no es va fer prou bé i, per això, el resultat no va ser el que CiU esperava. L’altra cosa és que vistos els atacs de tot el Madrid mediàtic, especialment d’“El Mundo” contra ell i contra el President Mas, per al M.H.Sr. Pujol això deu ser un signe que a Madrid ens creuen més forts del que som i tenen més por del que nosaltres pensem. Altrament, quant al govern i els seus principals executius, inclosos els cappares del PP, el de menys agressivitat i animadversió, comparat amb els Montoro, Wert, etc…, per al M.H.Sr. Pujol, és el President Rajoy. Quan calgui tornarà al discurs recursiu de Felip de la Penya: el 1714 ens volien anorrear i Felip de la Penya i altres…van posar-se a fer país treballant de valent. De tant en tant, deixava anar coses interessants. Per exemple, que no s´havia d’haver aprovat al final de la legislatura del tripartit el desdoblament de l’Eix transversal perquè ara ens fan falta diners per a la cohesió social. També esmentà la carretera de Vilafranca a Vilanova. I serviren una amanida tèbia de carxofes amb pernil ibèric i avellanes, acompanyat d’un vi negre Castell del Remei Gotim Bru D.O. Costers del Segre, absolutament adient i excel•lent.
En Lluís Busquets que desitjava que el M.H. respongués les qüestions dels presents el més aviat possible, va demanar que comencéssim el torn de preguntes. L’Arcadi Calzada, moderant la tertúlia, li va donar la paraula. Li’n va fer quatre: 1) Va comentar que s’havia llegit els tres volums de la seva autobiografia, i que creia que, per a Catalunya, ell ha estat un home providencial, però, per no pecar de més ingenu del que és, creia que és una autobiografia selectiva (ho admetrà), perquè oblida al calaix força coses importants i en manefleja d’altres (per exemple, fa veure que CDC no havia gairebé intervingut a l’Assemblea de Catalunya, quan fins i tot havien format part de la taula presidencial d’algunes sessions Roca, Jaume Camps i que Miquel Sellarés no en faltava a cap). Concretament, per exemple, hi troba a faltar un personatge com Xirinacs. Resposta: Tota autobiografia és selectiva, i m’he preocupat de no parlar malament de ningú. A Xirinacs, l’admirava de temps enrere: el vaig conèixer a Olot, quan era escolapi, però no hi tenia massa punts en comú i sobretot no hi tenia contacte, per això no en va parlar. 2) Per què els Srs. Fainé, Godó, etc, giren l’esquena al procés sobiranista? Resposta: el Sr. Godó és monàrquic de sempre; parlà bé del Sr. Fainé, per qui en té una gran consideració. Va ser primer Director General i, després, President de “la Caixa” per decisió seva a proposta de l’actual President Artur Mas, aleshores conseller d’Economia, i ell ho sap, però deu estar patint perquè ara la Caixa té més oficines i impositors a Espanya que a Catalunya (diferent del Santander o BBVA, que fan els beneficis bàsicament a sudamèrica). Des d’aquest punt de vista, la seva gran part d’activitat i negoci el fa a Espanya, cosa que no fan els altres dos. El mateix quant al Banc Sabadell. Ho aprofità per dir que dues de les grans entitats bancàries actuals de l’estat són catalanes: “la Caixa” i el Banc de Sabadell. 3) Com s’explica que la monarquia tingui tants mals assessors en relació a Catalunya i la casa del Príncep sembla que segueixi pel mateix camí? Per exemple, no el ve a veure, a vostè, ni que sigui de tant en tant. Resposta: Se li escapa en veu baixa: “Mira, avui mateix el príncep ha vingut per inaugurar el nou tram del TAV Barcelona-Girona-Figueres”. I diu en veu alta: “A mi no m’ha de venir a veure. Ha d’anar a veure el President Mas…” “No”, en Lluís afegí; “i també a vostè, sense premsa ni fotografies…” El M.H.Sr. Pujol hi afegí que així i tot sempre se s’acaba sabent i canvià de qüestió i en Lluís li digué que ja veia que si tingués fil directe, tampoc no ho diria. Però no li semblava, segons afegí en Lluís en veu baixa, que hi hagués fil directe. En canvi, el M.H. va fer una llarga dissertació sobre el mal funcionament de les coses d’Espanya, perquè, digué, no funciona res: ni la monarquia ni el Tribunal Constitucional ni la Justícia ni els dos grans partits ni el Banc d’Espanya ni… La banca espanyola ha funcionat de les pitjors….” El rei podria haver aprofitat el seu 75è aniversari per abdicar…hagués estat molt intel•ligent” La institució més ben valorada de l’Estat sabeu quina és a les enquestes? L’exèrcit! 4) Possiblement el PP perdi la majoria absoluta i en la pròxima legislatura necessiti CiU per governar. Resposta: “Sí, i això anirà molt malament per a CiU. Ara no podem ni pensar en la possibilitat d’entendre’ns amb el PP. I, escolti digué a en Lluís: abans hem d’haver resolt el nostre procés!” Pujol hesità: hi ha moments, assegurà, que no ens permetran fer el referèndum i, d’altres, que sembla que sigui possible emprendre el camí sobiranista i cità un parell de vegades el seu darrer llibre “El caminant davant del congost. Quan tot és difícil i necessari” (Barcelona: Proa, 2012), títol en relació a “El caminant i el mur”, d’Espriu, ja que el poeta topa amb una paret que és la mort i ell volia donar una petita esperança, trobar una escletxa, amb més esforç i més risc, que és el congost. I sense adonar-nos-en ja ens servien el segon plat, un rap al forn amb salsa de safrà, boníssim. Els que van voler canviar de vi, varen gaudir d’un bon vi blanc Creu de Lavit D.O. Penedès.

Després l’Enric Grabulosa li demanà sobre els possibles amics que tenim fora de Catalunya. Resposta: A Espanya cap, i a fora, si en tenim algun, cal tenir clar que procuraran de posar-nos-el en contra. Hi intervingué en Carles Llorens, que ha tingut càrrecs internacionals a CDC, mostrant un gran pessimisme en aquest sentit. En cas de xoc de trens, cap, hi afegí. La qüestió es tenir una gran majoria aquí. El M.H. afegí que una gran majoria social és l’important i el més difícil. La gent s’espanta. En Francesc X. Ventura li demanà si en tota aquesta etapa del procés no han mancat valors. Resposta: Puc assegurar que sempre he estat preocupat pels valors (probablement coneixeu les meves reflexions, des de fa força temps, relatives a l’IVA: Idees, Valors, Actituds), però enguany passem per un moment difícil i en un doble sentit, el procés sobiranista ha esvalotat el galliner i la gent està ja força cremada com per dedicar-se a la política i així veiem que, en general, es prefereix fer feina o voluntariat per a Caritas o per a una ONG. Admet, això sí, que per començar l’aventura que hem començat, potser no hem calculat prou on som, potser caldria una reflexió profunda sobre el què és Catalunya, de què és capaç i fins on està disposada a arribar. Repeteix, de totes formes, que hem arribat més lluny que mai i, passi el que passi, ben segur que col•lectivament hem avançat i hem mostrat una certa voluntat col•lectiva vers un camí ben clar. Ara caldrà veure les actituds…I, també està molt clar, que el que no es pot fer ara és plegar, de cap de les maneres!!!. Només ens podrien fer desaparèixer, si juguessin el paper de la immigració abassegadora: per això és tant important la immersió lingüística i també la integració. Pensin que des del 1714 ja no hauríem d’existir. Va ser el final jurídic de la nació catalana, ja que ens suprimiren les constitucions (però deixaren els usatges, hi afegí l’Hortalà). Des de llavors hem recuperat moltíssim. Hem mantingut la llengua, la iniciativa i d’altres característiques que ens defineixen com a poble. Fixeu-vos que França sí que ha aconseguit un molt alt grau de centralització i d’homogeneització cultural i lingüístic, i Espanya no, i la raó és perquè França és un país més potent i perquè Catalunya té un sentit d’identitat molt fort i una mentalitat moderna i pròpia que a part de països com França ningú no té amb prou força i amb un plantejament tant complet. El que ara caldria és més lideratge, també a Catalunya, o un fet moralment mobilitzador…

P1030326_pujol+Llavors arribaren les postres amb un bombó de xocolata i gerds amb salsa de iogurt, acompanyat d’un bon cava Parxet Brut Nature. Es debaté si els catalans vam anar a la batalla de l’Estatut o ens hi va portar el tripartit. Per al M.H.Sr. Pujol “ens hi van portar i no va quedar altre remei que anar-hi”. Hem d’entendre que, per a Madrid, hem declarat la guerra, per a ells és impensable i hem de comptar amb tota la seva hostilitat, però malgrat això en el futur, ser amics d’Espanya. I s’esplaià sobre la seva admiració pel poble castellà. Arribada la mitjanit, hora que acostumem a plegar…encara va haver-hi temps per a demanar que signés alguns exemplars dels seus llibres i que es fes algunes fotos amb tots nosaltres.

Sembla que s’ha trobat bé amb tothom. Finalment l’Arcadi li donà les gràcies i varem donar per finalitzada la fantàstica vetllada.

Breu referència ( Biografia Centre d’Estudis Jordi Pujol i Viquipèdia)

Neix el 9 de juny de 1930 a Barcelona. Està casat amb Marta Ferrusola, amb qui té 7 fills. Estudià al Col·legi Alemany de Barcelona. És doctor en medicina per la Universitat de Barcelona. Domina el català, el castellà, el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià.

Amb 11 anys, contempla un paisatge desfet per la Guerra Civil i per primera vegada pensa en una fita del seu futur: reconstruir Catalunya. L’ambient familiar que viu és marcadament catalanista. Aquest catalanisme queda palès des de molt petit. Quan només tenia dotze o tretze anys, un estiu a Premià demana al seu oncle que li busqui un llibre per aprendre a llegir i escriure en català. Aquesta serà una de les seves constants: l’autoformació.

Durant la dècada dels seixanta dedica grans esforços a iniciatives culturals, econòmiques i socials que les institucions oficials de l’època no duien a terme: des de la constitució d’un banc fins a una completa enciclopèdia general de la llengua catalana, passant per nombroses accions pedagògiques, editorials o cooperatives. Liderà les campanyes contra el director de la Vanguardia Luis de Galinsoga (coneguda com l’Afer Galinsoga), la dels Fets del Palau o la de “Volem bisbes catalans“. El 13 de juny de 1960 va ser empresonat pel règim franquista pels fets del Palau de la Música (va complir dos i mig a la presó de Saragossa i un de confinament a la ciutat de Girona). Presidí l’entitat financera Banca Catalana la qual fou un centre de finançament d’activitats culturals catalanes, com el grup Enciclopèdia Catalana, Òmnium Cultural o la Llibreria Ona.

El 1974 va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i en va ser escollit Secretari General. Va ésser Conseller de la Generalitat de Catalunya en temps del President Josep Tarradellas.

El 24 d’abril de 1980, és investit per primera vegada President de la Generalitat de Catalunya. El 16 de desembre de 2003, deixa la presidència. Al llarg de sis legislatures, durant 23 anys, la tasca de govern de Jordi Pujol ha estat decisiva per vertebrar l’autonomia catalana, convertint-se en una figura cabdal de la història de Catalunya i la figura més important des del restabliment de la democràcia.

La seva profunda vocació europea el porta a ser elegit l’any 1992, president de l’Assemblea de Regions d’Europa.

L’any 2003 féu donació a la Biblioteca de Catalunya del fons bibliogràfic recollit durant l’exercici del seu càrrec de president de la Generalitat, format per més de 16.000 documents.

Ha rebut nombrosos diplomes, medalles i condecoracions, així com ha estat distingit amb nombrosos títols.

El 25 de gener de 2011, a l’edat de 80 anys, publica l’article Del Tribunal Constitucional a la independència. Passant pel Québec, on aposta per la independència de Catalunya si és que la integració de Catalunya amb Espanya no té un format similar al del Quebec amb el Canadà.

La seva feina política ha anat acompanyada d’una forta expressió intel·lectual. Jordi Pujol ha escrit diversos llibres que plasmen bona part de les seves inquietuds: bàsicament centrats en la qüestió catalana i d’altres que tenen com a objectiu Europa i, sovint, també les regions europees.

3 gener 2013 at 13:33 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb l’Excel·lentíssim Sr. Xavier Trias i Vidal de Llobatera, alcalde de Barcelona – dimarts 5 de juny de 2012

Passaven les nou del vespre quan varem rebre l’Alcalde, aquest cop el saló privat es va fer petit. Des de l’hotel, ens havien preparat una magnífica taula imperial al saló del restaurant La Ronda, el que hi ha a l’entrada del saló privat habitual. L’espai molt ben condicionat, atès que no es va habilitar cap taula més, també ens va permetre gaudir del marc de privacitat, silenci i intimitat desitjats.

L’Arcadi va iniciar la conversa amb una breu presentació, complementant amb la seva experiència més personal el que tothom ja coneix del convidat, inclòs el breu resum imprès facilitat a la taula. Va palesar la gran estima que li professa i alguns trets particulars, com ara que tenen la mateixa edat i que varen deixar de fumar a l’hora quant varen fer els 40 anys, tot seguint els persistents i savis consells de l’amic comú, el Dr. Laporte. I mentre s’acostava la fi de la presentació, ens serviren els aperitius, unes delícies de perdiu, bombó de foie i pa d’espècies i carquinyolis de pipes. Per tal de no oblidar-nos-en, tot seguit li va anunciar el lliurament del present que tots plegats li havíem preparat: una característica litografia d’en Subirats, amb un dibuix colorejat d’un cavall de Troia, molt bonic i suggerent. Mentre se li lliurava la litografia, l’Alcalde va agafar la paraula, tot dient que era un cas únic que sense haver dit res, ja li lliuraven un present i …. això, va dir, li agradava.

Amb tanta gent a taula i abans que l’alcalde iniciés la seva intervenció, varem fer una ronda d’autopresentacions per facilitar-li la coneixença dels gironins presents. Entre les curiositats que va citar, observant l’alt nombre d’olotins presents, hi ha la de l’origen olotí de la seva àvia (una Bassols, per cert una part dels quals encara segueixen allà). El seu mandat, que no compta amb majoria absoluta dels regidors de CiU, va prosseguir, vol que es caracteritzi especialment per la CREDIBILITAT. Així, quant encara no fa un any de la seva pressa de possessió, ens va anunciar amb rotunditat que l’any 2012 serà de dèficit zero i a més amb un pagament a proveïdors a 30 dies. Vol reforçar Barcelona com a capital de Catalunya i de la catalanitat. També la mediterrània. I es proposa destinar 500 milions d’€ anuals en inversió (Barcelona serà la ciutat que invertirà més d’Espanya i de les principals d’Europa). A més s’ha incrementat en un 9% el pressupost en assumptes socials. Tot plegat és un indicatiu evident de la seva clara aposta pel CREIXEMENT. Tanmateix és rellevant, en va dir revolucionaria, la aposta metropolitana, amb un govern compartit amb PSC, ERC i IC, amb resultats encara incipients.

I sense que l’Alcalde hagués tingut temps ni de provar l’aperitiu, ens serviren el primer plat. Una saborosa, sorprenent i ben feta crema freda d’escalivada amb sorra de llagostins i anxoves, ben acompanyat d’un fruitós i aromàtic vi blanc, DO de Rueda de nom Etcétera. Llavors va explicar un acord amb l’Ajuntament de Cornellà, ajuntament insòlit dons és l’ajuntament menys endeutat de Catalunya. Barcelona és el 3er. menys endeutat de l’estat, molt per sota de Madrid que, a més, té una situació global ben galdosa. Plegats varen reunir-se amb Rajoy, que els va assegurar atendria les necessitats metropolitanes i de Catalunya, particularment les infraestructures portuàries.

Quant va començar a parlar de la seva aposta total per la marca Barcelona, alguns gironins hi varen intervenir tot emmarcant-ne la qüestió i deixant una estoneta, per tal que pogués menjar i agafar nova embranzida. L’Alcalde va afirmar que cada dia rep empresaris i corporacions d’arreu el mon que volen invertir a Barcelona. Malgrat la difícil situació actual, això diu molt de la ciutat i de com es percebuda. Hem d’esforçar-nos, digué, en acompanyar aquesta percepció positivitzant-ho tot al màxim. Ens hi juguem el futur. Penseu, va proseguir, que en moltes àrees competim amb les millors ciutats del món com ara Londres, Paris i només 4 ciutats més. Se’ns valora molt la CREATIVITAT i també l’ESPORT, i no només el Barça. Com a exemple va citar la Marató de Barcelona, on només fa 3 anys hi varen córrer 3 mil persones i en canvi ara en la darrera edició, després de fer-hi alguns canvis, varem arribar a 20 mil, la meitat dels quals eren estrangers. Hem aconseguit els X-Games, amb un benefici estimat de 60 milions d’€. Montmeló, on l’Ajuntament hi aporta 4 milions d’€ (dons la Generalitat no té un “duro”…), aporta a Catalunya un benefici d’uns 130 milions d’€. Darrerament hem tingut unes 40 mil persones enfilades a algun dels vaixells que han vingut en gran nombre i que quan baixen del vaixell se’n van de compres per la ciutat, i algunes compren a les botigues d’alta qualitat del Passeig de Gràcia. Per posar un exemple, a Barcelona tenim una botiga Santa Eulàlia que és la millor del ram i on, en algunes d’elles –digué- jo no hi podria comprar res, s’entén que per l’acostumat alt preu d’alguns dels productes més especials. Tot això està molt bé, però quin és el benefici per a l’Ajuntament? Aquesta és una lluita que ha endegat i que ja li va expressar en la seva darrera entrevista al president Rajoy. L’Alcalde pensa que bé, caldria reservar una part d’aquest IVA per l’Ajuntament o bé, derivar-li una part d’aquests ingressos. I de la marca Barcelona, va passar a esmentar els plans d’Acció Social, que avui dia passen pel partenariat públic privat. Són, a més, una important font de llocs de treball.

I, mentre s’iniciava el torn de preguntes, ens varen servir el segon plat. Un fantàstic corball a la planxa amb picada d’avellanes i olives arbequines, acompanyat del mateix vi blanc anterior o d’un bon vi negre D.O. Catalunya i nom Mas Rabell Alquimia. En Xavier Ferrer, abans de concretar les seves preguntes, va escoltar com l’Alcalde es mostrava crític amb la Unió Europea. De fet, va dir, ara mateix, només és un mercat. Mentre tant li responia a la primer pregunta: hi ha futur al corredor mediterrani? N’havia parlat a l’àrea metropolitana amb en Balmon (alcalde de Cornellà) per veure’n les possibilitats i també per a poder treure les mercaderies del port. Posteriorment en va parlar amb la ministre del ram, amb qui hi té una bona relació amb una bona amistat i prou confiança i que aquesta mateixa setmana va anar al SIL a Barcelona. La ministra Pastor li va confirmar que hi aposta, havent-hi inclòs una partida al pressupost de 2013. De totes formes, la ministra hi va afegir, no em facin dir que alternativament no atendré els altres corredors plantejats….La segona qüestió anava sobre el centre de la Mediterrània a Barcelona, funcionarà?. Ens interessa, digué.

L’Arcadi va preguntar sobre l’estat de les voreres, particularment al Passeig de Gràcia. L’Alcalde reconeix el seu estat actual i afirma categòric que hi dedicarà una part de la inversió prevista, ara bé només per fer-hi un molt bon manteniment. Res d’invents com els que en algun moment s’havien fet. Tot seguit en Francesc X. Ventura va preguntar pel pacte fiscal. Va estar d’acord en que CiU mai havia tingut tanta representativitat institucional. Quant al pacte fiscal derivat del dret a decidir, si va referir a través d’una metàfora. Si un individu casat amb una Sra. molt rica, es vol separar, veritat que, tots hi estarem d’acord, no li ho hauria d’explicar abans?, particularment per la possible reacció adversa que tindria i els problemes que hauria de patir fins aconseguir-ho, no?, dons això és el que hi ha. El problema a més es concreta en aspectes molt concrets: què farem quan s’hagi de pagar la primera nòmina pública i no tinguem els diners? El president Mas s’ha trobat una Generalitat absolutament arruïnada. Estem en una situació ben peculiar, imagineu el cas d’una família de 10 germans, on els pares demanen als fills que atès n’hi ha 3 que no tenen feina, els altres els haurien d’ajudar mensualment fins que aquells en trobin. Els germans ho accepten i ho fan regularment. De sobte un altre dels germans també es queda sense feina i els pares no atenen les seves lògiques reclamacions i li exigeixen que segueixi pagant. La segona pregunta va ser sobre la reconversió de la zona portuària. L’Alcalde va reconèixer que no hi havia pogut dedicar cap pressupost atès que tant el PP com la resta de grups ho varen impedir. Aleshores, quan es farà? Per respondre’s, ho va comparar amb el cinturó de Ronda, que malgrat que era un projecte de l’alcalde Porcioles, no es va fer fins l’arribada dels Jocs Olímpics.

Se li va preguntar per l’estadi del Barça i la seva situació actual, tot recordant-li que des de l’oposició havia votat amb el PSC, a favor del projecte presentat per l’anterior junta. Ens va explicar que el projecte Foster per a l’estadi, enguany s’ha abandonat i la junta actual tampoc no vol construir-hi vivendes. L’estadi precisa d’una actualització, que al damunt de l’estadi actual resulta massa car. S’han avaluat alternatives a la resta d’espais disponibles a la zona, però no és veuen possibles. Finalment tot plegat és un problema del concepte, i lligant-ho amb una pregunta sobre el Centre de convencions al Fòrum, l’Alcalde va explicar que ja li havia exposat a l’Alcalde Clos com ho veia. La zona del Fòrum podia ser la gran zona universitària de Barcelona, deixant lliure on s’hi ubica enguany, a la zona alta de la ciutat. Seria aquí on, amb un intercanvi d’espais, hi podria anar el nou estadi. Quan en Carles Llorens es va interessar per l’Hospital de Sant Pau, ens va completar part del dibuix de la ciutat que té al cap. Es tracta, digué, d’una construcció impressionant amb 17 edificis. L’ús que se’n havia fet no era prou adequat, fins que es va decidir repensar-hi. La Generalitat va fer molt bé la seva part de la feina amb el nou hospital. Enguany però el problema és que n’han augmentat molt els costos, inclòs el creixement de 120 empleats més. Tot plegat ha fet aparèixer enguany un dèficit de 20 milions d’€. Algú ha proposat de fer-hi algun tipus de centre internacional. Desenganyem-nos, si ho proposem ens diran que si, sempre i quant ho paguem tot i aquest n’és el problema. Cal que ens fem una reflexió molt seriosa al respecte. La meva proposta seria fer-hi un Museu del Modernisme. Penseu en la casa Batlló. Quan es va adquirir per dedicar-la com a casa museu ningú va pensar que seria rendible… A més hi ha 3,1 milions de visitants anuals de la Sagrada Família, que un cop allà fàcilment se’ls podria estimular a arribar una mica més amunt fins l’Hospital de Sant Pau. Fins hi tot s’hi podria incloure un Museu de la Medicina. En Carles Casacuberta hi va afegir una reflexió. Tanmateix es podria reservar un dels edificis per fer-hi el Museu de la Matemàtica, que ben segur ajudaria a la seva estima i creixement, que valora com a socialment necessari en el futur del talent. Va semblar que a l’Alcalde li va agradar la idea.

Per tal de completar la seva visió, va continuar parlant de Montjuic. Hi veu l’espai ideal per a la cultura i l’esport. Enguany ja hi tenim el MNAC, que a més es vol ampliar per baix i també el Museu Miró entre d’altres, així com l’Estadi Olímpic, diversos camps esportius i el Pavelló de Sant Jordi. A més si pensem que els pavellons firals, on enguany s’hi fan alguns dels salons de la ciutat, poden acabar al recinte Firal 2 alliberant aquest espai, podríem pensar en uns nous usos, com podria ser el Museu de la Moto i de l’Automòbil. Un projecte per desenvolupar en els propers 20 anys.

I varen arribar les postres. Macedònia de maduixes amb crema de moscatell, ben regat amb el cava Freixenet Brut Nature al que varen seguir infusions, cafès i alguna copeta. En Pere Montalà, que va fer públic que és el primer cop que vota un candidat de CiU a l’alcaldia, li agrada com l’Alcalde Trias planteja la ciutat i també la marca que té (a tot arreu es coneix Barcelona, però no és així amb Catalunya). A la vista de les dificultats actuals de la Generalitat, li va preguntar, perquè no fem Barcelona de Catalunya? Fins ara des de molts entorns oficials de l’estat s’ha intentat que no es confongués Barcelona amb Catalunya. Són molts anys on s’ha intentat aquesta desvinculació, fins el punt que tampoc s’acaba d’associar a Espanya. De totes formes us haig de dir que Barcelona és la capital de Catalunya i jo com Alcalde sempre ajudaré fins on calgui el president Mas i si hi hagués un president d’un altre partit també. Jo soc nacionalista i catalanista i el més important és Catalunya!!!. Llavors en Pere hi afegí, l’Alcalde ha estat el primer candidat de CiU que s’ha passat més d’una legislatura a la oposició. De fet quasi bé 9 anys i per tant el primer en presentar-se per CiU més d’un cop a les eleccions, perquè?. Doncs senzillament per que m’ha fet confiança el president Mas. El meu plantejament passava per un llindar de tres legislatures.

Finalment ens va recordar que malgrat sovint s’ho sent dir, l’Ajuntament no ha fet cap retallada. Per alguns la reordenació que s’ha fet a les escoles bressol, amb l’objectiu d’atendre 1.100 nens més ho són, en realitat només és una reorganització que no afecta en absolut la qualitat del servei. Compte que varem rebre una herència de 20 escoles bressol noves del mes de juny fins ara, i a més pendents de pagar. I després d’algunes intervencions més, havia arribat l’hora d’acabar i no havíem fet ni una foto… així que varem aprofitar per fer la foto de grup ja a peu dret un cop finalitzada la tertúlia.

Breu Referència (font: Viquipèdia i portal web de l’Ajuntament de Barcelona)

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 5 d’agost del 1946) polític català, militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1979, i alcalde de Barcelona des de l’1 de juliol de 2011. Entre altres responsabilitats a la Generalitat de Catalunya, ha estat Conseller de Sanitat i Conseller de la Presidència durant els governs de Jordi Pujol. També va ser portaveu de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats.

Trajectòria personal
Xavier Trias va néixer a la rambla de Catalunya amb Consell de Cent. És el segon d’una família de dotze germans. El seu pare tenia un laboratori farmacèutic a Itàlia, motiu pel qual hi viatjava molt i va fer que tota la família s’interessés per la música i la cultura italiana.
La seva germana petita es va quedar paralitzada de cintura avall quan tenia dotze anys. El propi Trias reconeix que aquest fet el va marcar molt i li va fer desenvolupar una especial sensibilitat per les persones amb discapacitats físiques.
Xavier Trias està casat amb la Puri Arraut, té quatre fills i sis nets. Es reconeix com un home molt familiar a qui li agrada passar el seu temps lliure amb la família i els amics. Amant de l’esport, practica l’esquí a l’hivern a l’estació de Baqueira, munta habitualment en bicicleta i surt a navegar els estius a Menorca. És, sobretot, un gran aficionat al futbol i seguidor del Barça.
També li agrada molt la música, en concret el Bruce Springsteen i els Beatles.

Formació acadèmica
Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià i es va llicenciar en Medicina i Cirurgia per la UB l’any 1970, especialitzant-se en pediatria. Durant els anys 1971 al 1973 va completar la seva formació de post-graduat a Gènova (Itàlia) i Berna (Suïssa), on va a treballar durant un any i mig en la investigació de las malalties metabòliques, el seu diagnòstic i tractament.

Trajectòria professional

Del 1974 al 1981 va exercir de metge pediatra a l’Hospital Infantil de la Vall d’Hebron. Va entrar a treballar al Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, encapçalat pel conseller Josep Laporte, i a que Trias considera el seu pare polític, el 1981 com a Cap del Servei d’Assistència Hospitalària. El 1983 va assumir la titularitat de la Direcció General d’Ordenació i Planificació Sanitària. El 1984 fou nomenat Director General de l’Institut Català de la Salut (ICS), càrrec que va ostentar fins el seu nomenament com a Conseller de Sanitat de la Generalitat de Catalunya el 1988. Amb el conseller Laporte, Trias és considerat el responsable de l´impuls i desenvolupament del model sanitari català, de prestigi i reconeixement internacional.
El gener de 1996 és nomenat Conseller de la Presidència. D’aquesta època destaquen de la gestió de Trias la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) o la millora en el règim laboral dels funcionaris de la Generalitat avançant en la conciliació amb la vida familiar, entre d’altres iniciatives.
A les eleccions celebrades el 22 de maig de 2011, la candidatura de CiU, encapçalada per Xavier Trias, va guanyar les eleccions municipals de Barcelona amb el 28,7% dels vots, i va obtenir 15 regidors dels 41 que conformen l’Ajuntament de Barcelona.

25 Mai 2012 at 15:12 Deixa un comentari

Tertúlia-sopar amb la honorable consellera Sra. Irene Rigau – dimarts 17 de gener de 2012

L’anterior dimarts 13 de desembre de 2011, varem tenir un sopar de final d’any sense convidat i on els gironins assistents varem poder aprofundir en qüestions pròpies del grup i d’altres de locals i comarcals de les províncies gironines, que l’interès de les tertúlies amb convidat  ens havien anat ajornant. Varem preparar consensuadament una llista prou atraient, tant de possibles nous convidats, com també i per tal d’anar renovant el grup, de nous gironins assistents als sopars .

El sopar del passat dimarts 17 de gener va comptar la presència de la honorable consellera Irene Rigau, que ens va fer entendre amb profunditat tot una varietat i detallada llista de sòlids arguments, que expliquen tant la situació actual com el detall de les actuacions de la conselleria d’Ensenyament. Posteriorment d”una o altre forma tothom ho va  agrair d’allò més.  Va ser tota una llisó magistral feta improvisadament amb senzillesa, convicció i naturalitat.

En assolir la conselleria la Irene va voler recuperar-ne el nom que des del president Tarradelles se li havia donat. Ara novament es torna a nomenar, crec que molt encertadament, com a Conselleria  d’Ensenyament. El governs anteriors l’havien canviat per Educació, però es clar a banda d’altres consideracions i argumentacions, coincidim que la educació ha de començar a casa i és una tasca que les famílies han d’assumir com a pròpia i com una de les seves responsabilitats principals. La Irene ens deia que només quan els nens ens arriben, ben sopats i esmorzats, ben dormits i ben dutxats podem iniciar l’enorme tasca d’ensenyar-los. I enguany, malauradament, no podem dir que sigui sempre així.
Algunes famílies admeten habitualment com a normalitat, que a casa hi pugui haver disparitat de menús (que a més sovint algun adult prepara per a tots), d’horaris (acceptant que cadascú té les seves coses a resoldre també en els moments dels àpats) i de llocs on fer-los (un menja a taula, un altre a la seva habitació mentre escolta música o respon al xat, o…). Sembla clar que l’acceptació recurrent d’aquesta situació, no ajuda gens als fills a acceptar un ordre, que hauria de ser culturalment implícit, d’un menú per a tots (decidit per un adult que pot i hauria de conèixer millor les necessitats nutritives dels fills), un horari únic (que propicia una conversa familiar continuada)  i un lloc comú per menjar plegats (que indica l’inici d’una participació en la tasca col·lectiva).
Situacions així, que sovint s’acompanyen de formes de vestir a l’escola no prou adequades quan criden l’atenció, ens pot fer entendre les dificultats actuals d’aquests nois ,un cop són a la escola, a l’hora de seguir un horari i uns continguts quan se’ls demana. Això ens explica algunes de les situacions que  es generen i fins i tot alguns conflictes, que de cap manera en propicien l’ensenyament.

Biografia de la honorable consellera Irene Rigau (Viquipèdia)

Irene Rigau i Oliver (Banyoles, 1951) és una psicòloga i política catalana.

És l’actual consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. També fou consellera de Benestar Social i Família de 1999 a 2003.

Formació i activitat docent

Nascuda a Banyoles, és llicenciada en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomada en E.G.B., especialitat parvulari, per l’Escola Universitària del Professorat de Girona. També és mestra d’ensenyament primari per l’Escola Normal de Girona i mestra de català per l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit de mestra, inspectora d’ensenyament i professora universitària.

Des del 1970, va exercir la docència en l’ensenyament públic com a mestra d’educació infantil i primària en diverses poblacions de les comarques de Girona. També és professora d’ensenyament secundari i ha impartit docència a la Universitat de Girona i a la Universitat Oberta de Catalunya. És membre del Consell d’Ensenyament des del 1980.

Ha estat cap dels serveis territorials d’Ensenyament a Girona (1982-1986), secretària del Consell Escolar de Catalunya (1986-1989), sotsdirectora general de Formació Permanent (1989-1993) i secretària del Consell Interuniversitari de Catalunya (1993-1999).

 Activitat política

Pertany al Consell Nacional de Convergència Democràtica de Catalunya i va presidir la ponència segona de l’onzè congrés del partit.

Ha estat consellera de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya (1999-2003) i diputada al Parlament de Catalunya el 2003 i 2006.

Fou nomenada consellera d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya pel president Artur Mas i prengué possessió del càrrec el 29 de desembre de 2010.

23 gener 2012 at 11:22 Deixa un comentari

Newer Posts


Estadístiques del Blog

  • 22.942 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona12/12/2000
A la nova web: soparsdegirona.cat

Categories

Mai 2020
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Llibertat!

Llibertat presos polítics!

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 11 other followers