Llibres

________________________________________________________

Portada del llibre Per sucar-hi pa!

Portada del llibre Per sucar-hi pa!

Primera edició del llibre que resumeix totes les tertúlies del període que va de juliol de l’any 2011 fins el març de 2014.

El podeu demanar a la llibreria virtual de Bubok a la url:
http://www.bubok.es/libros/232172

El llibre l’hem publicat en el nou sistema d’impressió digital sota comanda o per encàrrec (Print on demand). És a dir només s’imprimeixen els exemplars que es demanen i quan es demanen, no cal preveure’n estocs. Així se’n pot demanar un sol exemplar quan es vulgui i en dues setmanes es rebrà a l’adreça postal indicada.


________________________________________________________

El passat dimecres 9 de juliol, es va presentar a la sala Verdaguer de l’Ateneu Barcelonés el llibre “Per sucar-hi pa!” d’Enric Calzada i Lluís Busquets.

 

P1040561+

Paraules de clausura de l’alcalde de Barcelona

Varen fer la presentació la escriptora, periodista i directora de la revista Sàpiens, Sra. Clàudia Pujol i l’escriptor, crític literari, periodista i director del programa L’ofici de viure de Catalunya RàdioSr. Gaspar Hernández. 

Durant la intervenció, també dels dos autors, es va incorporar per clausurar l’acte l’Excm. Sr. Xavier Trias, alcalde de Barcelona.

Agenda reduïda del 9 de juliol 2014 Ateneu Barcelonès

Inicia la presentació la Sra. Clàudia Pujol tot dient:

Estic molt contenta que m’hàgiu convidat a presentar aquest Per sucar-hi pa. No sé si m’hi convideu com a olotina que treballa a Barcelona, com a dona d’en Carles Llorens, que va ser un dels promotors d’aquests sopars dels gironins que viuen a BCN, o per les dues coses alhora. Però en qualsevol cas, encantada de venir a parlar d’aquests “tiberis il·lustrats” que des de fa més de vint anys que organitzeu.

Tant interessants es tornaven aquelles tertúlies que van haver de fer un pacte: res del que es parlés allà podia sortir d’aquelles quatre parets. Imagino que els periodistes van haver de fer un sobreesforç per poder-ho complir, sobretot en els dos darrers anys, on en aquests sopars s’ha convidat una personalitat de primer nivell del país.

ClaudiaPujolAutor2I és que és clar, passa que una servidora és periodista i m’imagino assistint al sopar que va tenir lloc el passat 3 de març d’aquest any amb el president Mas de convidat. Mas els va dir enmig de la tertúlia “Tant de bo em posessin a la presó! No per sempre, eh? Estic disposat a anar-hi. Ara bé, no crec que facin aquest error tan garrafal i exorbitat… Ara suspendre l’autonomia, sí que ho poden fer. Poden omplir provisionalment determinats llocs de govern amb botiflers catalans. Veurem però si la ciutadania s’ho empassa.” Escoltes allò, ets periodista, i l’endemà saps no pots publicar un titular a quatre columnes “Tant de bo em posessin a la presó”. President Mas.

O escoltes la Muriel Casals deixant anar, de manera clara i ferma: “Des d’Òmnium no pensem fer l’agenda del govern. Pensem que són els polítics qui l’han de fer. Els d’Òmnium vindríem a ser una mena de motor dièsel. El motor de benzina seria l’ANC, que sí que suggereix dates”. Per tant, s’autoerigia com el seny i Forcadell vindria a ser la rauxa.

O assisteixes al sopar-tertúlia amb Oriol Junqueres de convidat i aquest, després de comparar la situació actual amb la croada albigesa (quan Simó de Montfort es volia quedar les terres catalanes atorgades al Papa i Roma va posar el crit al cel), doncs després d’una lliçó d’història, etziba aquesta perla: “L’endemà de la independència necessitarem una pòlissa de crèdit de 36.000 milions d’euros”. Com? 36.000 milions d’euros? I qui ens els deixarà?

O amb l’expresident Pujol que, sent fidel al seu estil, abans de respondre res, va preguntar a tots els assistents al sopar que li diguessin com veien el país, i després ell va parlar-los de congostos, i concretament de la tesi d’un dels seus llibres més recents El caminant davant del congost (que, ell mateix admet, es va inspirar en El caminant i el mur, de Salvador Espriu).

Els congostos geogràficament són passos difícils, insegurs, amb sorpreses… i per això ell va evitar els congostos durant els seus 23 anys de govern. Al seu parer, actualment “Catalunya es troba en un congost; un estret en el qual recular o quedar-se enmig ens duria a la nostra extinció com a poble. Només es pot seguir endavant i això és prou feixuc”.

I després d’aquesta metàfora, va afirmar que, per sort “A Madrid ens creuen més forts del què som”. (esperem que segueixin creient-ho)

Els altres tres polítics que van passar per aquests sopar-tertúlia van ser Jordi Vilajoana, secretari general de la presidència, que és sempre un tertulià molt agraït perquè està informat i té aquella virtut, que tenen alguns, de convertir l’anècdota en categoria.

Xavier Trias, l’alcalde de Barcelona, els va traçar un dibuix de la Barcelona del futur que ell tenia al cap: convertir la zona del fòrum en la gran àrea universitària de BCN, el Sant Pau en el Museu del Modernisme i tal vegada en el Museu de la Medicina, i Montjuïc en el museu de la moto i l’automòbil (això no ho havia sentit mai).

I Irene Rigau que els va explicar que quan va arribar a la conselleria d’Ensenyament es va trobar que havien canviat els valors que imperaven: es sobrevalorava l’espontaneïtat i la improvisació, i conceptes com l’esforç havien estat arraconats. També va deixar anar que en tres anys s’haurà rebaixat el cost el Departament d’ensenyament en un 20% només amb polítiques horàries i de distribució del professorat.

Però la frase que més em va agradar va ser quan va referir-se a què “la família no pot abdicar de l’educació i traspassar-la a l’escola. L’educació ha de començar a casa. Hi ha d’haver corresponsabilitat”.

Qui s’ha encarregat d’escriure les 26 cròniques d’aquests sopar-tertúlia amb personalitats no és ni un periodista ni un escriptor, sinó un enginyer de telecomunicacions, Enric Calzada, i això encara té més mèrit. En el seu debut hi ha col·laborat l’escriptor Lluís Busquets i Grabulosa, i el resultat és un llibre entretingut i periodísticament molt interessant. De fet, m’atreviria a dir que hi ha millors titulars al llarg d’aquestes 250 pàgines de Per sucar-hi pa que en la majoria de diaris en el que va d’any… (i això que tenim un any mogut, ara dimiteix Pere Navarro, ara abdica el rei…)

I amb el valor afegit que les informacions són de primeríssima mà.

Vull dir que una cosa és llegir al diari, el que sigui, que hi ha un boicot espanyol al cava català i l’altre és que això ho afirmi el president de Raventós i Blanc, Manuel Raventós.

Una cosa és llegir al diari que, a Catalunya hi ha un índex gens menyspreable de pobresa i l’altra que el president de la Fundació Banc d’Aliments Antoni Sansalvadó sostingui que hi ha 190.000 llars catalanes sense cap ingrés.

Una cosa és que llegim un reportatge en un dominical sobre la sobremedicació de la població o sobre els baixos sous de la Sanitat Pública, i l’altre que Miquel Vilardell, president del col·legi de metges de BCN, ens doni dades.

O que Elisenda Paluzie, degana de la facultat d’economia, ens demostri amb xifres la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. I que ens parlin d’un llibre The size of nations (la mida de les nacions) que bé a dir que en el supòsit que Catalunya es convertís en un nou estat europeu, tindria la mida ideal. Per ser més flexible, més exportadora i menys gastadora en administració.

O que prenguem consciència, gràcies a la intervenció del Dr. Mariano Marzo, expert en recursos energètics, que “des de Madrid es gestiona tota la xarxa elèctrica, els oleoductes i els gasoductes i es decideix què fer amb la producció i la demanda”. Una constatació molt inquietant.

A banda de les dades i les estadístiques, llegint aquests estones es veu que han estat unes vetllades intel·lectualment estimulats

–fins i tot es va llegir el poema Tàber de Carles Duarte, en el qual el poeta explica l’experiència d’arribar al Palau de la Generalitat a treballar de matinada, quan encara és fosc, tot flairant l’olor de l’albada,-

però que també hi ha hagut moments de distensió.

-Com quan l’agent esportiu Josep M. Minguella va explicar l’ànecdota del famós tovalló de paper on es va signar el primer contracte de Messi –i que ara s’exhibeix al Museu del Barça…

-quan Maria Rossell, després de posar-se nostàlgica parlant d’Edith Piaf i Georges Moustaki, va acabar cantant el Virolai

-quan l’artista plàstic Josep M. Riera i Aragó va confessar que es mareja quan navega i que mai no ha pujat a un dirigible, malgrat que aquests ginys són les formes primigènies de la seva obra, una obra que persegueix la ingravidesa…

-quan Toni Soler que va explicar que el 80% dels programes televisius fracassen (crec que no va donar les claus perquè no ho facin) i que ell té el cap fer un fals documental sobre el 18 de juliol

-quan el cuiner Carles Gaig va donar-los uns quants trucs culinaris

-o quan l’especialista del son Eduard Estivill va començar parlant de les apnees i els ronquets (de fet, explicava el tema dels ronquets de manera amb onomatopeies) i va acabar parlant de si l’orgasme és un bon relaxant (crec que aquí sense onomatopeies).

En aquest llibre he descobert personalitats molt interessants,

-com el director de cinema Robert Bellsolà

-el secretari general de la confederació del comerç de Catalunya, Miguel Àngel Fraile

-el president de Nestlé Health Science, que vol fer front a les morts per diabetis

-o Martí Saballs, subdirector del diari econòmic Expansión, que es lamentava de la manca de cultura financera de la societat; una societat en què tothom parla de la prima de risc, però ningú sap ben bé de què és. El llibre recull una anècdota que l’he trobada molt reveladora. Explica que un ciutadà que no coneixia de res el parava cada dos per al passeig de Gràcia per saludar-lo i exclamar-se “de lo malament que anava tot”. A causa d’aquesta insistència va decidir escriure un llibre Que hago con mi dinero?, una guia per conèixer millor l’entorn econòmic en què ens movem i poder decidir a on posem els nostres estalvis. Compro or? Inverteixo en borsa? Totxo? El mantinc al banc? Sota el coixí? M’ho gasto? Per saber-ho us haureu de comprar dos llibres, aquest i el d’en Martí Saballs, però només un apunt: la millor borsa del món on operar és la de Mongòlia. (sobretot, a mi no em demanin perquè)

Molt reveladora també la xerrada amb l’exrector de la Universitat de Barcelona, Joan Tugores. Per a mi, una de les millors respostes que dóna és quan un dels comensals li demana, preocupat, per la situació de Grècia. Sosté Tugores, i crec que no li falta raó, “si mirem els EUA, quin podria ser un estat equivalent a Grècia? Winsconsin. Algú dels EUA es preocupa si Winsconsin té problemes?

Ja veieu doncs que aquests sopars dels gironins són molt més que uns sopars, de la mateixa manera que Josep Mateu, una altra de les personalitats convidades, afirmava que el RACC era molt més que un grup assegurador.

Una darrera anècdota, aquests sopars s’acaben abans de la mitjanit, per que els dimecres tots els presents treballen, i s’acaben amb el regal d’una litografia (de Subirachs, de Fita, de Lluís Roura…) al convidat.

Com que a la Pilar Rahola, amb tres hores, no en va tenir prou per respondre tot el què ella volia, en els dies següents va dedicar-hi un parell de columnes a La Vanguardia, les dues en el mateix sentit. Si en la primera columna defensava la nostra capacitat de supervivència contra els que reneguen de la valentia catalana, el segon parlava del país de l’excel·lència enfront del país de fireta.

Si faig referència a El país de l’excel·lència és perquè, per a mi, aquests “sopars il·lustrats”, tant pel prestigi dels convidats com pel prestigi professional dels organitzadors, són una demostració de l’enorme talent que hi ha en aquest país.

Esperem que ben aviat els esforços dels catalans no els hàgim de dedicar més a la lluita per la nostra supervivència com a poble, i els puguem desviar cap al progrés creador, que és la nostra tendència natural.

Tot seguit, va prendre la paraula en Gaspar Hernàndez que complementa molt bé aquesta presentació inicial, palesant que sense cap acord ni coordinació prèvia ­­–em meravella aquesta capacitat d’aquests grans professionals de la comunicació­­–, en va fer aquesta fantàstica visió alternativa, que resumeixo així:
Sobre-mí_Gaspar-HernándezEn la seva intervenció, va lloar l’art de la conversa; la conversa, segons ell, s’està perdent. I tertúlies com els Sopars de Girona són “un bé preuat”.

També es va preguntar què estan fent malament els mitjans de comunicació -aquí va ser autocrític- com perquè hi hagi d’haver tertúlies com els Sopars de Girona, amb protagonistes de l’actualitat, que poden dir durant un sopar coses que als mitjans no hi tenen cabuda, per falta de temps. “La veritat està en el matís, i actualment als mitjans no hi ha temps per matisar”, va dir Hernàndez: tot han de ser titulars, i res pot durar més de trenta segons. Va criticar també l’espectacularització de la informació, la separació entre “bons i dolents” i la mentalitat de còmic a la qual acaba reduïda la realitat. Per sort, va remarcar Gaspar Hernàndez, a Catalunya tenim excepcions, com per exemple TV3 i Catalunya Ràdio, que són “tresors”.

El periodista també va lloar, del llibre “Per sucar-hi pa”, el fet que estigui ben escrit, i els comentaris sobre els àpats que anaven arribant a taula.

I per últim va lloar les preguntes als protagonistes de l’actualitat. Preguntes ponderades, reflexives, que pretenen treure el millor del convidat. Aquí Hernàndez va ser de nou autocrític i va dir que moltes de les entrevistes que es fan avui en dia són dolentes, perquè l’entrevistador va de “fiscal”, com volent dir “mireu què sóc capaç de preguntar”, i l’únic que aconsegueix amb aquest estil és que l’entrevistat es tanqui, i no doni el millor d’ell mateix. Per una bona entrevista, com per una bona tertúlia, cal humilitat; va dir el periodista i escriptor.

Tota una autocrítica, que ens va fer anar una mica més enllà i que l’audiència va valorar molt favorablement. Llavors, va ser el coautor Lluís Busquets qui va afegir el següent:

7c7hBusquets

Web pròpia de Lluís Busquets

Només parlaré de tres aspectes del llibre:

1) El perquè  em causa un cert pudor, un mot proscrit  del nostre llenguatge comú i que segons el diccionari vol dir “aversió a l’ofensa de la decència o la modèstia”;

2) Els tipus d’aportacions del llibre; i 

3) La censura que ha sofert, de la qual espero que se’m permeti passar per alt dues indiscrecions.

Parlar de pudor vol dir preveure els possibles defectes del llibre. Pot causar un cert rubor, una certa torbació exposar-se en uns sopars amb amics i convidats d’excepció, on els assistents hem preguntat cadascú a la seva manera, sense censura prèvia, i els convidats han contestat igual, convençuts que l’amistat sincera sempre és un privilegi. De fet els nostres sopars havien començat amb un acord previ: quan hi haguessin qüestions candents, no fer públic el que s’hi deia. I, malgrat els periodistes vam arrufar el suny, sempre ho vam complir.  D’aquell acord hem passat a … publicar-ne un llibre. Per això cal fer algunes precisions. Primera:.Qui prengui la conversa franca i lleial per sinuoses candideses o impulsos contradictoris, per deixar a l’estacada el convidat o fer-li alguna mena de traveta, no estarà en sintonia amb el que veritablement s’esdevingué.  Segona: Algú pot malpensar que posant de manifest el fet d’haver sopar amb un economista destacat, un cuiner famós, el conseller tal o qual, el cap de l’oposició o el mateix president de la Generalitat, és una mostra de fatxenderia imperdonable. Puc respondre adduint que en els vint-i-tants anys que duren els nostres sopars, mai no havíem pensat poder aplegar una sèrie de convidats tan significativa. Vint-i-tants anys són molts anys! I suposo que no se’ns podrà fer culpables que hagin passat per les nostres tertúlies professionals de primera, persones de bona fama, artistes de solvència extrema o polítics de qualitat exquisida. (Altrament, si l’objectiu hagués estat presumir o faronejar d’alguna cosa, haguéssim cercat editor del llibre —que no hagués estat difícil— i no ens l’haguéssim cuinat nosaltres mateixos ni l’haguéssim imprès per impressió digital sota comanda). Tercera: Quan, més d’una vegada, has sentit vergonya d’altri veient que, per ingenuïtat o pel que fos, aquest altri no s’adonava en absolut del ridícul en què queia, no voldries que ningú en sentis a compte teu. L’autoirrisió seria imperdonable. I també puc respondre dient que tota ridiculesa queda desmentida per la feina de l’Enric Calzada, encarregat de presentar a tots els companys la biografia completa i el sector de treball del convidat, sense estalviar-hi hores, i  amb l’única intenció d’enriquir-nos a tots els contertulians. Un servei que també es pretén amb la ressenya de les tertúlies que, abans d’anar al paper, han estat penjades a una web.  Encara es podria objectar, en quart lloc, que, malgrat l’objectivitat que els autors hem pretès,  les al·lusions més o menys elogioses per a alguns dels participants al llarg de les converses poden fer creure  irremeiablement en la llagoteria o el botafumeiro,  cosa que es podria prendre, com a mínim,  per  jugada interessada  o per una mena de mala bava fora mida. Això es desmenteix per si sol, perquè en les tertúlies cadascú es dóna a conèixer per les preguntes que fa, pel que diu o opina i pel que calla, i si es llegeix bé  veuran que no hi ha altre encens que el tracte respectuós entre tots, sota les normes d’una bona educació,  cosa no pas renyida amb el llenguatge ben planer,  l’acudit, o el sarcasme si calia. Si el llibre té algun mèrit és que recull opinions de tota mena.  Si es tractés d’adulació d’algun tipus,  caldria admetre que l’Enric i un servidor de vostès hem pecat i continuem pecant d’una candidesa a prova de bomba, perquè no sols no hem rebut res de ningú sinó que en les tertúlies que han seguit a les aplegades en el llibre, hem continuat prenent notes i fent els resums, qui sap si en vistes a un nou futur recull…

Exposats els punts que si atemptessin a la modèstia serien febleses del llibre, deixin-me apuntar que els convidats han fet aportacions del tot singulars i dignes de tenir en compte, en quatre sentits: a) en el mateix relat de la conversa; b) en les dades objectives del que se’ls demanava;  c)  en el sentit estadístic; i d) en els argumentaris del procés que vivim.

La Clàudia Pujol ha fet molts exemples del relat de la tertúlia i de dades objectives que podrien haver estat titulars periodístics. El llibre ha resultat una mena de comprovació de les rutines dels mitjans de comunicació del país. Ha estat enviat a la majoria de mitjans, però cap emissora de ràdio o TV ni cap mitjà escrit barceloní se n’ha fet ressò; se n’ha fet, això sí, el “Diari de Girona”, interessat més pel fet d’unes trobades de gironins a Barcelona que del que s’ha dit en aquestes trobades. Una veritable prova del cotó fluix del grau de sedasseig  dels llibres que hi arriben

Una cosa és sentir dir a un economista que va ser una errada “voler una unió monetària sense cap mena d’integració política” i l’altra sentir dir a Jordi Pujol que  ara, a Espanya, “no funciona res: ni la monarquia ni el Tribunal Constitucional ni la Justícia ni els dos grans partits ni el Banc d’Espanya!”. Una cosa és que t’assabentis que tens molt números en la rifa de les apnees del son segons el Dr. Estivill i l’altra, segons el Dr. Marzo,  que els centres de dispatching energètics són a la capital i que des de Madrid “es gestiona tota la xarxa elèctrica, els oleoductes i els gaseoductes i es decideix què fer amb la producció i la demanda”. O sigui que ens poden tancar o regular les aixetes.  Una cosa és acceptar mesures dràstiques en economia i l’altra sentir la recepta del Dr. Tugores: “En economia, a més de medecines traumàtiques, calen les regeneratives”.

I aquestes aportacions, són de paraules i dades. Si miren bé el llibre, hi ha estadístiques de tota mena:

La Generalitat havia de pagar el 2013  2000 milions € d’interessos. Nestlè vol fer front al 60% de morts cròniques per diabetis. En tres anys s’haurà rebaixat el cost del Departament d’ensenyament en un 20% només amb polítiques horàries i de distribució del professorat. Del1986 al 2009, el dèficit fiscal ha resultat, de mitjana, superior al 8’5% del PIB de Catalunya. L’any 2009, en concret, va ser d’un 8,4%  (el dèficit ratlla els 16.000 milions d’euros).

Vist que la Clàudia ha parlat dels dos primers, deixin-me esmentar  un parell d’estadístiques i un argument contra el lema unionista que junts “som més grans i més forts”. Primera estadística: A Catalunya, el Banc dels Aliments, el 2012 distribuí més de 10 milions i mig de kg de menjar amb un cost bàsic estimat de 18 milions €, malgrat comptabilitza que cada persona malbarata un 37 kg de menjar/any. La pobresa és aquesta, encara que ens costi d’admetre-la.  Segona: El Regne d’Espanya té un deute d’un bilió d’euros i, vulgues no vulgues, haurà de renegociar-lo. A Catalunya ens tocaran 240.000 milions, si comptem la mitjana pressupostada dels darrers anys (seria molt menys si comptéssim la mitjana d’inversions que ens han beneficiat), la qual cosa suposa el 140% del PIB.

Entre els arguments dels contraris a la secessió de Catalunya hi ha qui diu que seríem un Estat massa petit. Doncs bé, aquests no han llegit el llibre d’Alberto Alesian i Enrico Spolaore, que ens aportà l’Elisenda Paluzie, The Size of Nations, publicat a Cambridge, on es diu que els Estats entorn dels 10 milions són més flexibles, més exportadors i menys susceptibles a despeses administratives.

Acabo. Tots els convidats i tots participants han pogut corregir  els resums de les tertúlies, però la veritat és que hem tingut poques censures. Se’m permetrà una sola indiscreció i confiar-los aquí que, en demanar al president Mas les relacions Catalunya-Vaticà, vist que en el cas dels Balcans, s’havia posat al costat dels Estats secessionistes, va fer riure tothom responent: “Abans veurà les dones celebrar la Missa que no pas que el Vaticà ens ajudi”. Potser ja sabia això que es va fer públic en l’entrevista  al Papa de “La Vanguardia”: “La secessió d’una nació sense un antecedent d’unitat forçosa s’ha d’agafar amb pinces”. De la qual cosa només cal deduir que caldrà explicar bé al Papa què va ser el 1714!

Finalment, després d’algunes observacions addicionals com a coautor o autor formal segons la portada, va prendre la paraula l’alcalde, demostrant un cop més la seva capacitat d’aprofundir en detalls addicionals, més enllà del coneixement derivat de la seva participació com a convidat en una de les tertúlies recollides al llibre.

________________________________________________________

Portada del llibre Per sucar-hi pa!

Portada del llibre Per sucar-hi pa!

A finals del mes d’abril de 2014, s’ha publicat el primer llibre que resumeix totes les tertúlies del període que va de juliol de l’any 2011 fins el març de 2014. S’han revisat tots els escrits, fins i tot pels mateixos convidats, havent-hi afegit fotografies i algun grafisme.

El podeu demanar a la llibreria virtual de Bubok a la url:
http://www.bubok.es/libros/232172

El llibre l’hem publicat en el nou sistema d’impressió digital sota comanda o per encàrrec (Print on demand). És a dir només s’imprimeixen els exemplars que es demanen i quan es demanen, no cal preveure’n estocs. Així se’n pot demanar un sol exemplar quan es vulgui i en dues setmanes es rebrà a l’adreça postal indicada.

Atès que el nostre objectiu és únicament el de la seva difusió i no de fer-hi cap negoci, el preu de venda que hi hem posat pràcticament només cobreix els costos. D’haver-ho fet en el sistema clàssic (tipogràfica o òfset), el preu final fins i tot hagués pogut ser més baix i hi hagués hagut un marge. Segurament això explica l’estat de maduració al mercat d’aquesta tecnologia que s’està començant a consolidar.
Pels que no volen esperar la tramesa, hem deixat uns exemplars a les llibreries El Drac d’Olot, a la Llibreria22 de Girona i a la llibreria Laie a Barcelona (Carrer de Pau Claris, 85, 08010 Barcelona Telèfon:933 181 739) 

________________________________________________________

40053OlotTVEl dimarts 13 de maig de 2014, al programa “Pros i Contres”  produit per Olot Televisió, Albert Brosa va fer una entrevista a Enric Calzada sobre el llibre. Tot seguit es va emetre i posteriorment també per d’altres televisions locals de la Xarxa a la província de Girona. La podeu veure  fent clic  a l’adreça següent:

http://olottv.xiptv.cat/pros-i-contres/capitol/enric-calzada-autor-del-llibre-x27-per-sucar-hi-pa-x27
________________________________________________________

Al número del 15 de maig, el setmanari d’Olot “la Comarca” va publicar la notícia sobre la recent edició del llibre “Per sucar-hi pa!

Podeu veure part de la pàgina a l’arxiu adjunt en format pdf: La_Comarca_15052014

________________________________________________________

El diumenge dia 1 de juny de 2014, el Dominical del Diari de Girona, ha publicat un reportatge del llibre.

Podeu veure les dues pàgines a l’arxiu adjunt en format pdf: Per_sucar-hi_pa_al_Diari_de_Girona_1juny2014
________________________________________________________

Olot: Presentació del llibre “Per sucar-hi pa!”  el divendres 13 de juny, a les 20h. a Can Trinxeria.

IMG_0331En va fer la presentació, la escriptora, periodista, i directora de la revista SàpiensSra. Clàudia Pujol, acompanyada pel regidor de Cultura, Sr. Josep Berga. Clausurà l’acte l’alcalde d’Olot, l’Il·lm. Sr. Josep M. Corominas.

 

Podeu veure la notícia, unes entrevistes i algunes imatges de l’acte al programa MAC Express d’Olot TV per a la Xarxa.  El MAC, és el Magazín d’Actualitat Cultural, que repassa la informació lúdica i cultural de la Garrotxa dels últims dies i avança els actes més rellevants del cap de setmana a través de l’agenda cultural. És, també, el programa que permet estar al dia de tot allò que organitzen les entitats i associacions de la comarca. Dirigeix: Roger Santaló. Presenta: Paula Núñez. Ho podreu veure a partir del minut 5 del vídeo. Són només 5 minuts.

http://olottv.xiptv.cat/mac-expres/capitol/edicio-del-20-juny-2014

Tanmateix el setmanari d’informació local i comarcal la Comarca se’n va fer ressò tant abans com després

laComarca12062014laComarca19062014

________________________________________________________

Un llibre d’Enric Calzada i Lluís Busquets, descrit així per l’escriptor Lluís Busquets:

TERTÚLIES PER SUCAR-HI PA!

¿Li agradaria sopar amb persones tan diferents com el president Jordi Pujol, el metge Miquel Vilardell, la polemista Pilar Rahola, el cuiner Carles Gaig, l’artista Riera i Aragó, el mass-mediàtic Toni Soler, l’economista Joan Tugores, la cantant Marina Rossell, l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, el cavista Manuel Raventós, el poeta Carles Duarte, el cap de l’oposició Oriol Junqueras, la degana de la Facultat d’Economia Elisenda Paluzie, el president del Banc dels Aliments Antoni Sansalvadó, el representant de jugadors de futbol Josep M. Minguella, la consellera d’ensenyament Irene Rigau, el cap executiu de “Nestlé Health Sicience” Lluís Cantarell, la presidenta d’Òmnium Cultural Muriel Casals, l’especialista de la son Dr. Eduard Estivill, l’expert en energia Dr. Mariano Marzo, el subdirector del diari “Expansión” Martí Saballs o el mateix president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas fins a un total de vint-i-sis tertulians d’excepció?

Doncs això es el que fan una colla de gironins a qui la feina ha dut a Barcelona —gironins d’Olot a la Bisbal passant per Sant Martí de Llémena, Calonge, Sils o Sant Pere Pescador— tots els primers dimarts de cada mes des de 1992. Només que, des del 2011, a l’Enric Calzada i Salavedra se li va acudir afegir un convidat i que, juntament amb en Lluís Busquets i Grabulosa, podrien prendre nota del que s’hi deia i deixar-ne constància a la Xarxa. (Del que s’hi deia i del que s’hi menjava, que no debades el sopar el fan en un centre amb Escola d’hostaleria!) Va resultar que la lectura era tan polèmica com encomanadissa. S’acordà que els autors esmenessin el que creguessin convenient abans de digitalitzar-ho. I també els contertulians. La veritat és que uns i altres han esmenat poc. Així les coses, el recull havia d’acabar en un llibre. Un llibre que no amaga ni l’elenc dels privilegiats assistents a les tertúlies ni la llista de tots els convidats. Va sortir editat en impressió sota comanda per Sant Jordi sense gaires escarafalls: Per sucar-hi pa! amb 26 tertulians d’excepció (Barcelona: Maripili, 2014 <http://www.bubok.es/libros/232172 >).

La cosa, malgrat la senzillesa, té el seu morbo, perquè els autors, en comptes de posar-hi cullerada, només tenen un objectiu: estimular els companys tertulians amb preguntes escaients i fer parlar el convidat. (Si de cas, la cullerada la posen amb les preguntes com a contertulians.) I a fe que ho aconsegueixen. Perquè una cosa és sentir dir a un economista que va ser una errada “voler una unió monetària sense cap mena d’integració política” i l’altra sentir dir a Jordi Pujol que ara, a Espanya, “no funciona res: ni la monarquia ni el Tribunal Constitucional ni la Justícia ni els dos grans partits ni el Banc d’Espanya!”. Una cosa és que t’assabentis que tens molt números en la rifa de les apnees del son segons el Dr. Estivill i l’altra, segons el Dr. Marzo, que els centres de dispatching energètics són a la capital i que des de Madrid “es gestiona tota la xarxa elèctrica, els oleoductes i els gasoductes i es decideix què fer amb la producció i la demanda”. O sigui que ens poden tancar o regular les aixetes. Una cosa és acceptar mesures dràstiques en economia i l’altra sentir la recepta del Dr. Tugores: “En economia, a més de medecines traumàtiques, calen les regeneratives”. Una cosa és imaginar el paper del Príncep, i l’altra que el President Mas asseguri: que “el partit de govern no deixa actuar la Monarquia i, dins la Monarquia, no deixen actuar el Príncep”. L’excel·lència culinària es basa en els bons productes, certament, però a Catalunya, el Banc dels Aliments, el 2012 distribuí més de 10 milions i mig de kg de menjar amb un cost bàsic estimat de 18 milions €, malgrat comptabilitza que cada persona malbarata uns 37 kg de menjar/any. La pobresa és aquesta, encara que ens costi d’admetre-la.

I, aquesta és una altra qualitat del llibre. Amb paciència pots inferir estadístiques de tot tipus. Nestlè vol fer front al 60% de morts cròniques per diabetis; en tres anys s’haurà rebaixat el cost del Departament d’ensenyament en un 20% només amb polítiques horàries i de distribució del professorat; els graduats d’ESO de l’escola pública i la privada el 2008 eren respectivament d’un 74,1% i 87,8% (13,7 punts de diferència) i el 2013 de 82,5% a 83,9% (1,4 punts). I, entre les dades, la viabilitat econòmica de Catalunya interessa d’allò més. Paluzie hi diu:

«Segons ha calculat el Departament d’Economia i Finances, que disposa d’una llarga sèrie històrica de dades que va del 1986 al 2009, el dèficit fiscal ha resultat, de mitjana, superior al 8’5% del PIB de Catalunya. L’any 2009, en concret, va ser d’un 8,4% (el dèficit ratlla els 16.000 milions d’euros). L’any 2009 el Ministeri va fer pública la balança fiscal estatal de l’any 2005 i el dèficit català ratllava el 8,7% del PIB, només per darrera de Balears (14% ), seguit de València (6,3%) i la comunitat de Madrid (5% ). El pitjor del cas és que no sempre hi ha relació entre la pobresa de les regions i el superàvit fiscal, encapçalat per Extremadura (17% del seu PIB), mentre que comunitats autònomes riques com Aragó, la Rioja o Cantàbria tenen superàvit fiscal enlloc de dèficit fiscal (en canvi comunitats com Múrcia necessitarien un percentatge fiscal major) […]Una altra forma de veure el dèficit fiscal: del conjunt d’impostos a Espanya (amb un PIB mitjà català del 18,7%), entre 2002-09 Catalunya va pagar entorn del 19,5% i va rebre en despesa pública i pensions un 13%; si descomptem la Seguretat Social, en impostos sols vam pagar el 19,5% i vam rebre el 10,3%. És a dir, rebem molt per sota del nostre pes poblacional (16%). El resultat de tot plegat és que per cada € pagat per un ciutadà català en impostos, només se li’n retornen 52 cèntims».

El llibre té perles escampades arreu. Fixin-se com veu Junqueras l’estat actual de les coses:

«El Regne d’Espanya té un deute d’un bilió d’euros i, vulgues no vulgues, haurà de renegociar-lo. A Catalunya ens tocaran 240.000 milions, si comptem la mitjana pressupostada dels darrers anys (seria molt menys si comptéssim la mitjana d’inversions que ens han beneficiat), la qual cosa suposa el 140% del PIB. I encara caldrà afegir-hi 50.000 milions… Si acaba que no vol negociar amb nosaltres, millor, perquè el passiu és superior a l’actiu… Però cal fer front a la crisi com més aviat millor. Cal fer front al dèficit, a l’endeutament, a l’atur… Si no ho fem ara, només ens queda anar a pitjor

I com veu l’endemà de la independència:

«Necessitarem una pòlissa de crèdit de 36.000 milions; caldrà un “pull” d’entitats financeres, pagarés, deute públic als nostres ciutadans, potser cessió temporal de ports i aeroports… L’euro no deixarà de circular: seguiran les exportacions i els turistes. Seguirem en la zona euro fins i tot si temporalment no en fem part, perquè la moneda en circulació, derivat de les nostres relacions econòmiques, serà l’euro. Si Espanya no vol negociar, el passiu que se’l mengi amb patates. L’endemà de la independència no estarà pas tot resolt. Però aguantaríem com han aguantat altres nacions arribades a la independència

Vilajoana, secretari general de Presidència, deixa clar que som on som per la sentència del Tribunal Constitucional un cop el poble havia referendat la reforma estatutària. Els Tribunals representen la justícia del poble, mai no hi estan per damunt. I s’explica la mar de bé quan afegeix que “el problema d’Espanya és tenir 13 autonomies que cobren i només 4 que paguen. […] Quan em demanen si pagarem una part del deute d’Espanya responc: Sí, si el procés és pactat i pacífic. No, si s’acaba anant a bufetades. Podríem assumir el 16%, que és el percentatge de població de Catalunya en relació al total d’Espanya”.

I el President Artur Mas:

“La nostra fortalesa és la dels tres milions de persones que vulguin decidir amb el seu vot. És la ciutadania que ha de portar la veu cantant. El nostre paper, el dels polítics, és el de posar la cara, que ens bufetegin, que ens diguin desgraciats, insolidaris, bojos, trabucaires i fins i tot terroristes, ja veureu com ens ho diran. I no podrem defensar-nos amb cap querella criminal, cap”.

Si Espanya oferís una alternativa, el President la posaria en consideració dels catalans. Parla d’asseure’s al voltant d’una taula i fins i tot de l’endemà d’una possible Declaració Unilateral d’Independència, cosa a la qual només arribarà si no li deixen cap altra sortida. Algú li demana si creu possible que suspenguin l’autonomia o que el posin a la presó. El President respon:

Tant de bo em posessin a la presó! No per sempre, eh? Però estic ben disposat a anar-hi. Ara bé, no crec que facin aquest error tan garrofal i exorbitant. Ara, suspendre l’autonomia, sí que ho poden fer. Poden omplir provisionalment qualsevol lloc de govern amb botiflers catalans. Després, però, veurem, si la ciutadania s’ho empassa…”

________________________________________________________

Anuncis

2 comentaris Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


%d bloggers like this: