Tertúlia sopar amb el Sr. Antoni Bassas, periodista i guionista de ràdio i televisió, el proper dimarts 4 d’abril de 2017

9 Març 2017 at 11:12 1 comentari

El convidat d’aquesta plàcida nit de l’inici de la primavera, sembla haver motivat els gironins i malgrat, ens consta, a alguns els ha estat impossible acompanyar-nos. Tot i així ha calgut canviar el saló privat habitual en superar els 18 comensals. L’Enric en una breu introducció recorda al convidat la llibertat en la tria dels continguts de les seves reflexions, malgrat haver-li suggerit un parell de possibles camins, com ara el de la crisis dels mitjans, de les empreses, per l’impacte d’internet o el derivat de la qüestió de la post-veritat, tant vigent actualment. Com a record, i en nom de tots, li lliura un exemplar del llibre que recull els resums de la primera etapa i que du per títol “Per sucar-hi pa”. Tot seguit, pren la paraula, per fer una aproximació més personal, el gironí del grup, l’Albert Brosa, també periodista i presentador de televisió, com ara a La Xarxa i OlotTV entre d’altres, a més de director d’Olot Televisió i de Vulcània Productora Audiovisual.

«Tot defugint la presentació de la viquipèdia, l’Antoni és per mi, enllà de periodista i company, un mestre, i particularment, els que som una miqueta més joves, el tenim com a referent, com és el meu cas. I no vull dir que no ho siguis de jove… » Un esclat de somriures envaeix tot l’ambient… “No, si ja t’he entès…”, afegeix l’Antoni. I l’Albert prossegueix, «…i més quan comencem a exercir aquesta vocació, que portem a la sang, en emissores de ràdio petites, ell a Ràdio Joventut als 16 anys i jo a la ràdio la Vall de les Preses als 14. Un amor i una passió que posem després en fer televisió i que és el cas de molts companys, com els esforços que fem amb els de la Xarxa, difícil però que ens anima tot veient el teu camí, que trobem i és tant admirable. Comença en una ràdio petita, després en esports i que segueix, fent líder d’audiència un programa a Catalunya Ràdio,… és a dir de fet l’Antoni ha concretat una sèrie de fites, vaja ha posat com pedretes al camí, per que d’altres seguim aquestes passes. I no només com a periodista, enguany exercint a un mitjà escrit com és el diari Ara, també al darrera dels micròfons o de les càmeres, com seria de guionista de ràdio i televisió i com no, també al darrera de gestió i decisions empresarials, en moments de tanta crisi i de dificultats objectives a tots els mitjans. Per arribar tant alt com estàs amb una visió tant ample dels mitjans de comunicació, tocant tantes tecles, tu si que ens pots donar lliçons. Us havia de fer aquesta aproximació de cor, i ara penso que enteneu la raó per la que la viquipèdia hi tenia poc lloc».

Més enllà de l’agraïment per la invitació i per les paraules, l’Antoni comença la seva intervenció tot matisant «…és molt bonic això que has dit de les pedretes al camí. De fet hom, al llarg del temps va treballant i entomant nous reptes amb ganes i no és conscient de sembrar res, vas fent i llavors de sobte arriba algú vint anys més jove i et diu que et segueix des que era petit i afegeix la metàfora de les pedretes… i t’ho agraeixo especialment, dons crec molt que, en tots els oficis, hi ha una pràctica que no s’hauria de perdre mai, que és la transmissió entre generacions. Per desgràcia es perd, primer per que es perden oficis, però també per que hi ha moltes feines que no són oficis. I el periodisme és un ofici, amb uns estudis superiors, una teoria i una pràctica. I, lamentablement avui dia em trobo que a moltes redaccions, les noves generacions tenen tanta feina amb el dia a dia (que si la ha de penjar a la web, o el paper, o el vídeo o …), que penso que ens estem perdent la millor part. Hi ha poc lloc per parlar de la pròpia feina, comentar… tu com ho faries això o allò, que n’opines,…etc. Jo vaig aprendre molt, quan vaig començar, escoltant el que deien i feien els meus col·legues més veterans».

Ens serveixen els aperitius, uns botons de pernil ibèric, un cornet amb tàrtar de salmó i croquetes de cap i pota. Deliciós.

«Una de les qüestions que m’heu fet saber us interessaven parlar tenia a veure amb les dificultats dels mitjans. Bé, dons el primer que us hauria de dir és que en aquests moments els periodistes som com els actors del cinema mut intentant passar al cinema sonor. Ens han canviat la tècnica expressiva, dons de cop i volta ha passat un fet molt rellevant. De sobte tant els periodistes com les nostres empreses hem perdut el monopoli emissor. Ja no som els únics que emetem. Ara tots, si us traieu el mòbil, podeu enviar un missatge que, el rebran arreu del mon, a través d’alguna entre tantes xarxes socials, penso per exemple en Twitter, o podeu penjar una fotografia, com ara a l’Instagram… és a dir de sobte tothom és emissor. Això ens porta a la primera crisi digital. La conseqüència és la fragmentació del mercat i per tant la reducció dels ingressos. Per tant, estem davant d’una crisi econòmica. Ara hi ha una major oferta sobre on posar anuncis i, fins i tot, et permet posar-los d’una manera en que, les dades que s’obtenen de consum per internet, et diuen quin és el teu target (el teu públic objectiu). És a dir, pots saber el lloc exacte on has de posar l’anunci. Aquesta crisi digital te un factor afegit, que afecta principalment els diaris de paper. Ara, un diari el pots llegir en una pantalla. Be sigui en una web o, com en el cas de l’Ara, en un arxiu en format pdf. Això que és un avantatge, ja que et poden llegir des de tot el mon (avui un català als EEUU pot llegir l’Ara cada dia sense necessitar el paper, fet impensable fa només deu anys), fa que les xifres del paper estiguin caient, fins el punt que, com haureu vist, estant desapareixent quioscs. I és que, a més a més, la figura del passavolant que compra al quiosc, està desapareixent. Curiosament, el paper no s’acaba de morir, malgrat alguns auguris que afirmaven estava mort, especialment el cap de setmana on hi ha força consum, probablement per que encara ens agrada llegir en contacte amb el paper, particularment els que tenim una certa edat. Amb tot plegat, els mitjans estem dons en la tempesta perfecte: un canvi tecnològic, un canvi econòmic que comporta la pèrdua del monopoli. Això fa que els mitjans de comunicació continuïn sent molt importants a l’hora de crear, el que en podríem dir, la opinió pública i a l’hora d’establir el marcs mentals, a través dels quals pensem i percebem la realitat, però en perdre el monopoli emissor també hem perdut el monopoli de crear marcs mentals i això va en les dues direccions. Per posar un exemple que ho clarifiqui, Duran i Lleida era el polític més ben valorat per La Vanguardia i sortia a tot arreu. Enguany, tant ell com el seu partit no existeixen, ell políticament es clar.»

Ens serveixen l’entrant, una viera a la planxa amb patata Macaire, espàrrecs de marge i velouté d’Idiazabal, que acompanyat d’un celler del país, amb uns vins que s’avenen molt als plats. L’Almodí Petit D.O. Terra Alta, un vi blanc de Batea, amb garnatxa blanca, Chardonay i Sauvignon blanc, que resulta rodó, amb una bona acidesa i fruitós. Pel que fa al vi negre, en aquest cas el sommelier ha escollit un vi del celler Torres, amb carinyena i garnatxa negre, el Mas Rabell Alquímia D.O. Catalunya, que te un magnífic color de cirera fosca, amb aromes de confitura, intens en boca, rodó i que acaba amb fruites i un lleuger toc de regalíssia. Ambdós vins ens acompanyaran al llarg del menú.

«Això per una banda, però també va a la inversa sobre els mitjans de comunicació. I aquí, és on entraríem amb la post-veritat. Feia només unes hores que el president Donald Trump havia jurat com a president dels EEUU. El seu cap de premsa, de sobte, va convocar urgentment els mitjans per renyar-los. El pecat, haver gosat dir que a la pressa de possessió de Trump hi havia hagut menys gent que a la pressa de possessió d’Obama. Conclusió, a partir de llavors la Casablanca controla també els periodistes. Es a dir, no només els periodistes seguiran controlant el poder, ara a més ells també controlarien els periodistes. S’ha produït un canvi, però de tot plegat, ens preguntem, què han descobert els polítics, els partits i els governs? Dons que ells també són emissors i per tant poden crear els seus propis relats. A partir d’aquí veiem que alguns dels relats són veritat, d’altres mig i mig i finalment uns altres que són directament mentides. Justament és aquí, on entraria el concepte de la post-veritat, que també te d’altres elements. Ja s’han començat a escriure articles i fins i tot algun llibre. Algú em demana sovint, quina diferencia hi ha entre la post-veritat i la mentida? Que els mitjans o els polítics han publicat mentides es tant vell com l’anar a peu. On està la novetat? Dons bé, la novetat en part deriva de la difusió massiva d’aquestes mentides, ja que les xarxes permeten un circuit paral·lel de mitjans. Per això el president Trump, es pot permetre el luxe de dir, amb els periodistes del New York Times i els de la CNN jo no hi parlo, només ho faré amb els d’aquestes webs, que són els que diuen la veritat. La novetat està en que la post-veritat està molt enfocada a la acció —normalment la acció més preuada d’un polític és el vot, és a dir que el votin a ell— a través de la emoció i particularment de les emocions negatives, es a dir la por. Por per la creació d’un enemic o adversari. La demonització. El president Trump entre aquests adversaris o enemics hi ha posat a la premsa. A més, parteix d’un principi, i aquí hem de callar, quan diu que “els mitjans no varen veure venir la meva victòria perquè no la desitjaven, varen dir que jo no guanyaria. Ara com veieu, soc president dels EEUU, per tant no us podeu creure aquells mitjans que en el moment més important no varen saber veure que jo guanyaria, perquè no em volien veure”. I això, que és veritat, no justifica que governi com ho està fent, ni intentar crear el relat que està donant. Però tot plegat, està generant una reacció, que fa que hi hagi mitjans que estan treballant més que mai per tal de controlar el poder i, sobretot ha portat a que molts ciutadans entenguin i s’adonin de la importància dels mitjans convencionals. I perquè? Dons de la mateixa manera que dèiem ara tots som potencialment emissors, no tots som periodistes! La diferència entre els que som periodistes i els que no, no només és que hem rebut una titulació que ens acredita, sinó que a més tenim una pràctica per la que, fins i tot amb el codi penal a la ma, ens podeu exigir que fem be la nostra feina. No és el cas de qualsevol persona que fa un tweet, que pot mentir tranquil·lament i no te per què demostrar que és veritat, i on a més ningú li ha de poder dir res, a banda dels casos puntuals més greus que atempten clarament contra les persones. Així dons, jo crec que al periodisme li espera un futur digne i un paper important en la societat, si som capaços de demostrar que una informació firmada per un periodista és més segura que una altre facilitada per un no periodista.  Si fem això la gent es gastarà diners per subscriure’s a un diari o pagar per la informació que li faciliti. Hi ha un altre factor que deriva de la revolució digital. La informació enguany és arreu. Com l’aire, sembla que no tingui cap valor… Usualment no tenim la sensació d’estar desinformats, sempre sabem què passa… llavors on entra el periodisme? Dons a explicar perquè passen les coses. És a dir, el que passa, que també ho expliquem els periodistes, és el que menys valor te. Bé, dons ja sabem què passa. L’important és saber perquè, i en la clau interpretativa, en la feina de treballar els perquès és justament on el periodisme agafa tot el sentit. »

–Però usualment el periodista, que està ubicat en una empresa determinada, te uns llindars determinats per aquesta, que enguany per moltes raons entre d’altres la crisi que comentes, semblen més grans…
«Si, però poc o molt això sempre ha passat. En Lluís Foix, per exemple, acostuma a dir que a totes les redaccions dels diaris hi ha uns rètols immensos amb el que es pot dir i amb el que no, ara bé aquest rètols són invisibles.»

–Però perquè exactament?
«A veure si treballes a una empresa on l’amo és un compte, “grande de Espanya” i monàrquic… hi ha un marc prou clar, altrament si treballes en una empresa fundada en català, que a més també te un origen gironí … dons el marc és molt diferent. Tots els mitjans de comunicació tenen uns peus forçats, tenen interessos i sobretot tenen deutes. I sovint aquests deutes estan en mans d’uns bancs… i per això n’hi ha que estan a les seves mans i s’entén que hagin de limitar la seva crítica, particularment pel que fa als interessos del banc o fins i tot amb el propi banc. Recordo als meus començaments, quan en ocasió d’un incendi a uns grans magatzems, el director em va demanar que hi anés i em va afegir “compte però que aquests magatzems ens contracta molta publicitat al diari…”. Primera lliçó pràctica…
»Ara bé, a la llarga el lector acaba descobrint quins mitjans i quins periodistes li mereixen confiança. Tots com a lectors sabem com descobrir-ho i, de fet, actuem en conseqüència. Podríem dir que de fet és una qüestió de matis en la informació i també sobre si l’autolimitació, és o no puntual. Si un periodista o un mitjà permanentment actua en una forma determinada sempre, el lector se n’adona i si no s’hi troba confortable, l’abandona. Ara bé, quant al conflicte de consciència, de fins on haig d’arribar com a periodista, atenen a les repercussions, efectivament per nosaltres és constant i sovint diari. Fins i tot algun cop el conflicte hi és entre tu i el director del teu mitjà. Quan el director, per exemple, no està d’acord amb alguna informació que has preparat. Intueixes que te alguna informació que tu no saps i que no te la pot dir…»

–Llavors, quin seria, en aquesta tessitura, el millor director d’un mitjà?
«Dons aquell que aguanti millor les pressions, sense transferir-les als de sota. En conec la situació des de la responsabilitat d’un equip. Algun cop, usualment per la nit, recordo haver rebut la comunicació directa d’algun polític, molt enfadat. Si, també des de el govern, fins i tot amb l’amenaça que allò tindria conseqüències. Curiosament des de l’oposició tot és molt diferent. Allà semblen amansits, tot ho troben bé i fins i tot t’afalaguen… Tot plegat però, t’afecta molt quan ets més jove i …és veritat, força menys, quan ja ets més veterà, on saps que sovint allò s’acabarà allà…»

–Recordem que en Toni Soler com a convidat del grup, tot parlant dels programes Polònia i Crackòvia ens explicà que ell s’havia sentit molt protegit per la directora, en aquell moment, la Mònica Terribas, que li va aguantar molts cops.
«Es que alguns cops les pressions són molt grans. Imagineu per exemple que us plantegen la següent situació: “Aniria molt be, de moment, deixar aquest tema, dons estem negociant un crèdit per pagar les nòmines a fi de mes”. Llavors cal ser flexible… és complicat.»

–Una gironina del grup comenta que recentment a l’Hospital del Mar, el convidat va fer la conferència inaugural en unes ponències sobre comunicació als pacients de càncer de mama. Recordava que havia dit que calia comunicar esperança. Llavors preguntà, Antoni Bassas, comunica esperança?

«Precisament, tinc el tema molt fresc, després d’haver fet una entrevista, per al diari Ara, al seu primer director Carles Capdevila, que hores d’ara es troba lluitant contra el seu càncer. Sovint acostuma a parlar molt i francament molt bé, de la educació. Darrerament, a més i també per experiència pròpia, hi ha afegit un altre qüestió, parlar de tota la gent que te cura dels malalts. Tant és així que a l’entrevista em va fer notar que “sovint als hospitals, es reben cartes d’agraïments dels familiars dels ingressats pel tracte rebut. Bàsicament pel temps que varen estar a les mans del personal sanitari. De fet però, alguns cops el malalt ja ha traspassat i per tant, en sentit  estrictament professional i tècnic, la actuació havia acabat en fracàs i, tot i així, s’agraeix. Probablement és l’únic cas on passa”. Però, què agraeix tota aquesta gent? Dons, sens dubte, la atenció rebuda, la cura. La gent allò que lamenta més és que no la tractin bé. M’explicava que un dia en una crisi, el varen haver d’ingressar i tot un grup de metges i personal l’atenien, enmig de tubs, aparells, injeccions … De sobte una infermera li va posar la ma damunt la seva. Es va posar a plorar. Li varen demanar si li feien mal, i els va respondre que no,  gens, tot el contrari, només que li emocionava molt i agraïa l’escalf d’aquella ma… Quan dic que s’ha de transmetre esperança, la resposta estricte a la pregunta seria si, jo he procurat sempre transmetre-la. Ara bé, probablement és deu més al fet de ser pare que de ser periodista. Quan ets pare no et pots permetre no fer-ho. I això que he practicat dins la família, també he procurat dur-ho a la feina. I en cap cas des d’una posició, diguem-ne, paternalista vers ningú. Analitzant-ho per passiva, penso que no et pots permetre davant d’un auditori massiu, transmetre desesperança. Seria un delicte! Entre altres raons per que no crec que el mon sigui un desastre, ni tampoc que estiguem condemnats a que tot vagi malament. Així que efectivament, he procurat incloure sempre l’esperança dins la meva activitat periodística i fer que en sigui el sentit de la mateixa. Miro d’acompanyar la gent, fer-la sentir que no està sola, mirar d’explicar-ho tot ben clarament. Estalviar-los la percepció que hi ha coses que no s’entenen, perquè sembli que hi ha una superestructura de poder i s’arribi a pensar que si es fa així, deu ser per alguna raó… Dons no. Gairebé tot s’ha de poder entendre i per tant s’ha de poder explicar. »

–Però això no tots ho fan, ni entre els més grans de la ràdio, on fins i tot en algun cas hi ha gent que et diu que escolto aquella ràdio per que em diu la veritat. Alguns venen veritats, enfront un públic que per la nit es posa a escoltar i no vol res per pensar. Em sembla que alguns àmbits de la comunicació actual, han canviat el discurs de l’anàlisi deixant-se portar per tot això.
«Anem a pams. La veritat. Fa poc vaig moderar un debat on un filòsof ens va ajudar amb la seva visió. Què és la veritat? Alguns en tenen una, d’altres un altre i molts no en tenen cap. Fins i tot viuen  en la mentida. Recordo haver-me referit a un episodi de l’evangeli, on Jesús enfront de Pons Pilat, poc abans de ser crucificat i per tant, ja sense escapatòria, li digué “jo soc l’enviat de la veritat”, i Pilat li respongué “i què és la veritat?”. Jesús no va respondre. Llavors li vaig demanar al filòsof, per què Jesús no va respondre? Em va dir, perquè era una pregunta impertinent. Perquè en el fons tots sabem quina és la veritat. La veritat està dins nostre. Tots sabem quan una cosa és veritat o quan és mentida.
»Tornem però a l’esperança. Recordo un cop que vaig anar a veure una cantant, que m’agrada molt, per les vostres terres, allà a Cap Roig. Era Diana Krall. Ella, en ple concert, adreçant-se al públic, entre d’altres coses digué: “estic molt contenta de cantar per vosaltres aquesta nit”. Aquesta frase em va agradar tant, que la vaig adaptar al meu programa diari a Catalunya Radio. Jo hi deia, estem contents de treballar per vosaltres un matí més. O alguna adaptació posterior, com ara, estem contents de matinar per vosaltres, frase que era rebuda entre el meu equip amb llançament d’objectes… De fet a ningú, tampoc a mi, li fa il·lusió aixecar-se cada dia a quarts de cinc del matí. Jo això ho he practicat bastant i algun d’aquests grans que dieu, dons no ho practiquen gens ni mica. Fins i tot a cops sembla que fan el contrari. Això penso que sense ser-ho te elements de virtut. De fet la gent espera que aixequis una mica el llistó. Per fer el mateix que faig jo, la gent pensa, dons no se si paga la pena. És el mateix que deia al meu programa de llavors, l’Emili Teixidor quan feia la crítica dels llibres. Deia “els bons llibres, s’identifiquen, dons costen una mica de llegir. Només una miqueta, suficient com perquè un cop hi entres, acabis rebent una retribució del llibre. T’ha pagat la pena l’esforç”. A la radio, sense fer-la poc entenedora, dons també cal aixecar-li el llistó. »

Sense ni adonar-nos, ens han retirat el plat de l’entrant i servit el principal, un magnífic llobarro a la planxa amb ofegat de pèsols i shitake.

–Parlem de les tertúlies. Són molt repetitives amb pocs tertulians i sempre els mateixos.
«És veritat. Però passa quelcom diabòlic. S’ha convertit en una especialització. No és fàcil ser tertulià i fer veure que saps de tot. Per la pressió de les audiències, se sap que hi ha tertulians que agraden molt i enfrontaments entre alguns tertulians, que també. Es clar, llavors passa que quan tens un programa de moltes hores, saber que tens uns tertulians que et cobriran una part del temps amb audiència, és tot un valor.»

–Tinc la sensació que la producció de premsa esportiva està per damunt de la mitjana d’interès al respecte del país. Perquè passa tot això?
«Hi ha uns interessos molt grans. A més són una vàlvula d’escapament, a cops induïda. Són distracció, darrera la qual hi ha un gran negoci, particularment televisiu. Ja en Josep Pla, el primer cop que va veure televisió, als anys 50 als EEUU, ho va resumir esplèndidament. “Quan surt gent parlant, és més aviat ensopit. En canvi veure-hi un partit de beisbol resulta d’allò més interessant.“ Els esports amb la seva incertesa i moviment constant estant fets per veure’ls per la televisió. A més te un gran atractiu i hi ha molta passió. Es diu que es pot canviar de feina, de parella, de religió, però mai de club. »

–Amb el ventall d’impactes, de notícies que es produeixen en el mon cada dia, com és que les portades, les editorials i bona part dels articles dels diaris acaben sent quasi clònics? És seguidisme d’uns amb els altres?
«Dons perquè ens fa angunia no coincidir i que sembli que no ens estem assabentant. Hi ha una certa al·lèrgia a ser diferents. Ara bé, objectivament hi ha dies en que la notícia important és una i no un altre. Llavors només pots aportar-hi la teva visió. Finalment, alguns cops no s’ha treballat prou per traure les teves pròpies notícies, en molts casos per una qüestió pressupostària. Investigar és car.»

–Perquè els cicles de les notícies? Hi ha temes que es perllonguen en el temps, d’altres desapareixen i finalment uns altres són cíclics, …quines són les lleis que governen tot això?
«A banda de les derivades dels cicles estacionals… com ara la castanyada a la tardor o la grip a l’hivern, en temes de política o internacionals, quan ets corresponsal per exemple, t’envien a tota mena d’events, un terratrèmol, un huracà,… llavors allà la pregunta diària de tots els periodistes desplaçats, dels diferents mitjans, és sempre “i tu quan tornes?”. De sobte algú et comenta que avui jo ja no he estat portada de les notícies i de sobte s’encomana i passa arreu, i resulta que ja pots tornar. Altres cops es tracta de raons amb fonaments d’audiència i fonaments econòmics. Tenir un corresponsal lluny és car. Finalment hi ha interessos. Si al govern espanyol li interessa fer notar que la UE està al seu costat en la qüestió de Gibraltar, dons la notícia s’hi estarà dies.»

El debat arriba a un punt amb una qüestió molt interessant, potser és menor, però en tot cas equivalent i paral·lela, la que a alguns membres del grup ens ha preocupat enormement, bàsicament per vivències personals amb aquestes mateixes tertúlies i algunes entrevistes publicades en la etapa anterior. Entrevistes  que encara que només es va donar en tres casos, sabem no havien agradat prou a alguns dels convidats afectats. Es tractava d’un ús de titulars i anotacions emfatitzades al marge que en algun cas eren  irrellevants però resultaven cridaneres i que els periodistes dels mitjans havien amanit pel seu compte sense ni informar prèviament, amb l’argument que formaven part d’un conjunt aprovat per l’entrevistat. No podíem, ni volíem  admetre, i sobretot entendre que el lector podria anar pel davant de l’entrevistat i la seva veritat interrogada. Incidències afortunadament aclarides i creiem que ja resoltes des d’aquesta tercera etapa dels sopars. El primer intent d’abordar el tema, va ser amb un abordatge previ des de la postveritat, però no hi havíem entrat de ple. Ara sembla que si. Veiem…
–Una qüestió important per la gent, seria entendre com enfoqueu la situació derivada quan un forma part d’una notícia o és notícia i els periodistes hi accedeixen i ho volen posar en evidència. Resulta que les coses passen en postveritat. És a dir el que expliquen, no és el que ha passat. Queda transformat d’alguna manera. Quan et passa això tens realment por de com explicaran la notícia i agrairies molt que et diguessin  “perquè no et mires el que he escrit i esmenes el que no estigui prou bé?” Perquè als metges, ens exigeixen super-especialització, però als periodistes generalment no. Sovint s’escriu amb massa generalitats i es perd la veritat, en post d’un sensacionalisme o que sigui més patent. Quina percepció en teniu de tot això?
«La percepció que no t’equivoques, és lamentable. És un dels problemes més greus que tenim. El pitjor és que algú et truqui per dir-te que vares publicar una cosa que no era gaire exacte. Perquè a més segueix amb la frase fatídica “si tot ho tracteu igual, com deuen ser les notícies?”  Com ho tractem? Dons va per barris, per periodistes… Quan hi ha informació molt especialitzada, cal ser molt curosos. Però també va en les dues direccions, quan algú ens demana que hi anem per publicar alguna cosa que de fet semblaria molt rellevant i probablement resulta que no ho era tant, però es clar al demandant li fan la onada. Però és veritat que és un fracàs estrepitós que li diguin això a un periodista.»

Arriben a taula les postres, tiramisú de maduixes.

–Canviant de registre, quina és la teva experiència a América?
«Heu repetit mai de convidat? Ho dic per que la resposta haurà de ser llarga eh? »

–…doncs a veure si podem afinar… Quina diferència hi ha entre la publicació de mentides aquí o fora, particularment als EUA?

«Allà tenen els mateixos problemes que aquí. Ara bé, la mentida, particularment als EUA, està molt penalitzada. Tot i  la qüestió de la postveritat, que un president mentint hagi guanyat les eleccions, els te més que confosos. Penseu que un president va haver de dimitir per mentir. I això els fa sentir-se orgullosos, tot pensant i dient quina democràcia més bona que tenim. Però la qüestió no és exclusiva del president, ho és a tots nivells. Recordo que durant més d’una dècada, la productora i cadena de ràdio i televisió NBC, una de les més grans dels EUA, tenia un presentador d’informatius molt solvent de gran seguiment i prestigi, en Brian Williams, que sortia cada dia a partir de les 19h., que és quan allà fan les notícies. De fet  portava més de 20 anys treballant a la casa amb un èxit notable. Quan feia poc més d’un més que havia renovat el contracte amb la cadena, per cinc anys més a 10 milions de dòlars l’any, es va obrir una gran polèmica en relació al seu relat a la NBC Nightly News sobre com, mentre cobria la Guerra de l’Iraq, l’helicòpter en el que viatjava amb el seu equip l’any 2003 va ser atrapat per un coet RPG (Rocket Propelled Grenade) i obligat a aterrar. La explicació exacte de la wiquipèdia és: “L’equip de la NBC News va ser rescatat i mantingut en vida per un escamot de la infanteria mecanitzada. Érem els americans més al nord de l’Iraq. Portàvem unes seccions de ponts per que el Regiment tercer d’infanteria pugues creuar el riu Èufrates. Dos dels quatre helicòpters varen ser atrapats per foc des de terra, inclòs l’helicòpter en el que jo viatjava, que va ser tocat per coets RPG i foc d’ AK-47.” La seva versió va ser immediatament criticada per Lance Reynolds, un enginyer de vol que anava en un dels tres helicòpters atrapats. Reynolds i altres companys varen explicar al diari militar Stars and Stripes que l’helicòpter de Williams va arribar una hora després de l’incident. Al programa de NBC Nightly News del 4 de febrer de 2015, Williams es va disculpar públicament, deixant clar que havia comès una errada al recordar un incident de feia 12 anys. El 10 de febrer de 2015 Deborah Turness, presidenta de NBC News, va publicar una nota de suspensió de feina i sou per 6 mesos per a Brian Williams. El programa congregava una mitjana de 9,4 milions d’espectadors en el seu noticiari de la tarda i era el més seguit d’aquella franja. Dies després es publicava que el programa havia perdut per aquest fet més de 700 m. espectadors. »

–Però, hi ha més coses diferents als EUA?
«Moltes, unes bones i d’altres no tant. Hi ha un entusiasme ambiental sensacional. La gent te ganes de fer coses. Jo ho vaig veure molt amb els col·legues a la feina, però sobretot portant els nens a l’escola. Allà veus com és un país. Culturalment està malt vist que un nen, nena, noi o noia, vulgui passar desapercebut el temps d’escolaritat des del pupitre del darrera… Has d’intervenir, no pots fer veure que no hi ets… »

–I, perquè has d’intervenir a l’aula?
«Dons per la mateixa raó que t’ensenyen a parlar en públic. I tots són molt bons parlant en públic. Dons per què després t’has de vendre. Has de vendre la teva feina, has d’aconseguir que et contractin a tu i no a un altre,… Per tant has de ser bo parlant.»

–Algun exemple concret?
«Recordo un noi, és xec, llicenciat allà en ciències físiques, doctorat a Paris a l’institut Marie Curie i, que els seus caps de tesi, en acabar-la, ambdós eren dos premis Nobel, com era tant brillant immediatament li varen donar feina a Harvard com a professor no numerari. Quan li comentava que això sol demostrava el seu alt nivell, ell em respongué que no m’ho cregués pas. De fet és la feina que els americans no volen fer. Què vols dir? li vaig preguntar. Si tots els americans que podrien estar fent de catedràtics a Harvard, de fet estan a Wall Street, dons com són molt bons en la seqüenciació, dons són molt bons en càlcul i a l’hora de preveure moviments a la Borsa i se’ls emporten….  Per tant quedem els europeus. I ara jo trobaré feina a Europa, en haver passat per Harvard tots els europeus em volen. Aquest tipus tant brillant, un dia va rebre dues ofertes. Una per anar a l’Institut Max Planck de Leipzig i l’altre per crear un laboratori a la Universitat de Santa Bàrbara a Califòrnia. Per decidir va mirar a internet on hi havia més hores de sol i .. es clar va anar a Califòrnia. Em varen col·locar un laboratori amb vistes a la platja, amb 10 milions de dòlars i em varen dir, bé fins aquí hem arribat, a partir d’ara t’has de buscar la vida. Ell és un investigador de primer nivell. I per tant, va afegir, em passo moltes hores de la meva feina, anant a cercar finançament. La meva feina principal és dons polir bé els arguments per tal que triïn el meu projecte i no el del meu contrincant. Per tant als EUA, el que no comunica, no guanya! És un fet diferencial. Hi ha un sentit de la responsabilitat individual molt gran. Allà t’ho has de guanyar tot, ningú s’espera a veure que em donarà l’estat o… cal que t’ho guanyis tu.»

–Quina és la contrapartida de tot això?
«El sentit de la responsabilitat individual és tant gran, que sovint es cau en l’individualisme. Sovint la societat desapareix i només hi ha l’individu. Vaig coincidir allà en tot el procés de la reforma sanitària de l’Obama, que es va acabar força a mitges. Inicialment l’Obama, volia fer una oferta pública de salut. Però ni el seu propi partit el defensava. La llibertat és per damunt de tot. Els hi deien que no podrien tenir la llibertat d’escollir el seu metge i coses així. Un cop vaig assistir a un míting a favor de la reforma, dons en volia fer un reportatge. Naturalment hi havia els contraris protestant i, alguns, amb pancartes amb l’Obama amb el bigoti nazi i demés. De sobte una Sra. se’m va acostar i em va dir “si jo tinc la sanitat assegurada, quin incentiu tinc per llevar-me cada dia per anar a treballar?”. “Això és d’un país socialista.” O també deien, “perquè haig de pagar la malaltia d’un altre? Si ha fumat o begut…”. També que “vostès molt presumir del seu sistema públic, però es curen gràcies als fàrmacs que inventem als laboratoris americans… gràcies als diners que guanyen els laboratoris, que tenen un incentiu molt fort a espavilar-se i cercar les millor molècules i fórmules per trobar el remei per a les malalties”. Hi insistien, malgrat els deia que molts americans però, no s’ho podien pagar… »

–La llibertat, convençuts des de petits que són el millor país del mon, que Deu el primer que va fer va ser Amèrica,…
«I tant, fixeu-vos per exemple, que encara no ha sortit cap president dient que és ateu o que no es creient. Després faran el que els semblarà, però és així. El que és segur però, és que són una societat molt dinàmica i molt àgil. Per exemple, quan jo vaig anar cap allà, vaig pensar, ostres ara t’hauràs d’adaptar, no només per la ciutat, o una llengua diferent —soc dels que a l’escola vàrem estudiar francès com a segona llengua— principalment per la cultura. De fet tota la família ens vàrem haver d’adaptar. Recordo que al principi, cada nit durant el sopar, tothom explicava la seves petites facècies o desgràcies del dia… al final però, tot va millorar i tot va anar perfecte. De fet, va anar tant perfecte, que vaig descobrir un fet terrible. I és que l’esforç d’adaptació més gran, l’he hagut de fer quan he tornat! I això que jo hi vaig anar força gran i amb la idea de tornar. Sabia que el meu futur estava aquí. Hi ha problemes a tot arreu i allà també en tenen, però hi ha aquesta empenta i ganes de fer coses. »

–Per fer d’advocat del diable, —un gironí que fa vint anys també va viure als EUA, s’anima i interromp— em sembla que aquí dels americans en tenim una percepció idealitzada. Fins i tot a nivell cultural, la mitjana aquí és superior, així com la capacitat de pensament. Aquí, a més, tenim moltes coses molts millors. Es mentida que sempre diuen la veritat. Diuen els que els convé en cada cas. No hi ha gent més hipòcrita que l’actitud i la societat americana. Nosaltres els donem uns valors que sovint no tenen. Només parlen de qüestions irrellevants. Subverteixen la ètica i l’apliquen com volen. Els admiro en moltes coses, això si. Creuen, però que són superiors i són una colla de brètols. Tenim una visió totalment equivocada d’ells. Recordo que vaig anar-hi a treballar i sovint em deien que havien de parar dons estaven cansats. Nosaltres treballem molt més i no ho diem gairebé mai si estem cansats. Bé, podria seguir però ja s’ha entès, de fet la intervenció també pretenia deixar-te temps per menjar…
L’esclat de somriures, impressionant, va anar in crescendo al llarg de la intervenció…
«Veig que vares tenir una mala experiència. He estat escoltant tota aquesta formidable reflexió i professionalment estava pensant, ara a aquest home potser l’hauria de fitxar com a tertulià? o… potser l’hauria d’entrevistar? … aquí hi ha tema…»

…el riure col·lectiu de nou s’ha reprès i ara ja és ensordidor…
»Cadascú te la experiència que te, això està clar. Quan al treball, jo el que he vist, és que allà comencen a treballar molt d’hora, van a dinar en mitja hora i a les 17h. tothom plega. Entre d’altres raons perquè sovint tenen més d’una hora, a cops fins i tot dues hores, de desplaçament fins a casa seva. A més, es considera que el que no hagis fet fins les 17h, ja no ho faràs, entenen que si et cal més temps, ets un inútil o un dropo. En canvi aquí a les 17h, després d’un àpat copiós, comença una segona jornada…
»Altrament, puc estar d’acord amb la qüestió de la hipocresia. Com a conseqüència de la competitivitat, si que és veritat que hi ha gent que et saluda i fins i tot hi mantens una bona conversa, però si comprova que no li aportaràs res, dons de sobte, passen de tu. Recordo que en arribar a Washington, ens varen convidar a una festa del veïnat. Dons be, un dels veïns se’m va apropar, em va saludar i em va dir “m’han dit que ets espanyol, que treballes a l’ambaixada?” Li vaig respondre, no soc periodista. Sense esperar més, em va deixar amb la paraula a la boca i se’n va anar. Un altre, mentre jo voltava per la casa, com s’acostuma a veure a les festes de les pel·lícules de Woody Allen, se m’acosta i em pregunta, “nou pel barri, eh?”. Li dic, si ens acabem d’instal·lar amb la família. Ara mateix ja tinc les dues filles a l’institut i a l’escola de primària i el noi a la universitat. “A una universitat americana?” Li responc, si es clar. I directe, sense embuts, dispara “I com s’ho fa per pagar-la amb un sou de periodista?”. Volen saber el teu secret. Quan has aconseguit algun èxit volen saber com t’ho has fet. »

–Efectivament, de la teva reflexió sobre el periodisme, és molt rellevant tant la veritat, com donar un missatge d’esperança. Ara bé, tot pensant en el procés actual amb el referèndum, amb tot el que es diu i surt, quan creus que hi ha de veritat i quan d’esperança?
«La pregunta, no? …
«El problema seria que esperança fora el mateix que propaganda, llavors si que tindríem un problema greu. Fins on jo sé, fa uns mesos hi havia polítics que en privat deien una cosa i en públic un altre. En públic deien “o referèndum o referèndum” i en privat “no podrem fer el referèndum i farem unes eleccions”. No tots, alguns. Fins on jo sé, això, ara no ho diuen i pensen fer tots els possibles per convocar i fer el referèndum.
»Això si, hem de constatar que durant aquets darrers temps, em sigut testimonis d’un canvi extraordinari, en la percepció que milions de catalans teníem en relació al nostre país i de la seva relació amb Espanya. És un canvi, que molts no hauríem pensat que veuríem i que no sabem on ens portarà, probablement dependrà si alguns més s’hi afegeixen o no. Hi ha raons molt objectives per voler canviar les coses. El tipus de relació que l’estat espanyol vol mantenir amb Catalunya, és indigne, insuficient i mereix ser canviat. Del meu punt de vista, és impresentable tot el que hem rebut des de la reforma de l’Estatut fins ara. Quina capacitat tindrem per canviar-ho? caldrà veure-ho. Recular a la situació actual, no és ni digne. Jo mateix, soc uns dels que està molt content o, si ho voleu orgullós, en aquest sentit, de pertànyer a la generació de catalans que s’ha plantat. I que a més ha proposat una solució democràtica i pacífica. No ha trencat res. Això sol, ha valgut la pena. Mereix ser reconegut. Si a més aconseguim fer la solució guanyadora, serà fantàstic. Aquesta, poc o molt, és la línia editorial que expressa el diari Ara. Ara bé, ha de quedar ben clar fins i tot per raons d’ordre deontològic, a banda que vulguem defensar el referèndum o fins i tot que vulguem el si a la independència, en cap cas deixarem d’informar o, quan calgui, de criticar al govern…»

–Quina és la situació actual del diari Ara?
«Tenim 38.500 subscriptors, en paper i digital. Som el segon diari, quant a nombre de subscriptors de Barcelona. Per la crisi econòmica, enguany hi ha diaris que volen passar els lectors de paper a digital. Nosaltres no, procurem portar el client digital al paper, amb una oferta mixta digital entre setmana i en paper el cap de setmana. Per sort en ser un diari jove, no vàrem cometre l’errada de no cobrar pels continguts digitals. Així, només els subscriptors tenen tot els continguts al seu abast en format digital. Per nosaltres els subscriptors són molt importants, ja que ens han de garantir major independència en dependre menys dels anunciants, ja siguin públics o privats. De totes formes, tots tenim un problema amb el paper, ja que cada cop es ven menys diaris en paper. Es clar que es tracta d’un negoci en regressió. Costa molt veure joves llegint diaris en paper. En vendre menys paper, hi ha resistència per part dels quiosquers, al marge que cada cop hi ha menys quiosquers. Caldrà recórrer a forns, gasolineres, … »

–És rellevant la distinció entre continent i contingut.  La funció del periodista, com molt bé deies rau en el contingut, però pel receptor el continent és molt important. Els nostres joves llegeixen diferent, esteu estudiant, en el sector, com ha de ser el millor continent per tal que els joves s’hi interessin i entenguin que explicar el què de la cosa, que fa el periodista, és el que marca la diferència?
«Probablement els més grans, com el New York Times tinguin equips de gent estudiant això. La resta després el que acostumem a fer és seguir-ho un cop analitzat i posat en context. De moment nosaltres actuem intuïtivament. Procurem fer-nos trobadissos allà on hi ha públic jove. Per exemple, procurem anar a instagram o a twitter (facebook no, que ha passat a ser dels pares…), intentem adaptar-nos al seu llenguatge que és audiovisual, per això fem molts vídeos també, i a l’hora d’explicar els perquès mirem de ser sintètics. Per exemple, emprem recursos com aquell de “5 raons per les quals Trump va guanyar la presidència”. Procurem esquematitzar la notícia, de forma que els joves lectors rebin els perquès en forma curta i comprensible, sense perdre’n rigor. Des d’aquí facilitem ampliar la informació a qui en vulgui més elaboració, amb un accés fàcil a la noticia tant de la web com al diari de paper, des de l’ordinador, tauleta o smartphone. Es a dir, cerquem formats més atractius, però sobretot que els siguin útils.»

–És a dir que us sotmeteu a la dictadura del clic, de forma que empreu les fórmules més atraients per tenir més clics…
«A mi em fa molta ràbia aquesta dictadura. Es basa en que quan més clics tingui la notícia, més et pagaran els anunciants de la web. Coses així com “la piulada més sorprenent de Gerard Pique”. El titular no et diu res i per tant hi has d’entrar. Això és anti-periodístic. El titular havia de contenir la notícia. No es fan titulars informatius, sinó anuncis per que hi entris. Nosaltres intentem no caure en això. Només procurem crear un cert interès per què hi facis click, però no a base de sacrificar la comprensió total de la notícia.»

–I quan a l’emmagatzematge d’informació, ara potser els nous formats es perden més ràpid, hi feu alguna cosa per facilitar-ho als joves, que també guarden i comparteixen coses, com fotos..?
«Bé, a banda del mantenir el nostre propi arxiu i facilitar-ne l’accés en alguns casos al llarg del temps (exemple l’arxiu fotogràfic o vídeos diversos, com entrevistes,… tots ben ordenats i classificats i disponibles a la web), nosaltres per exemple el que fem és pagar a Facebook perquè ens situï bé una notícia. »

–Quina importància tenen les col·laboracions, semblarien fonamentals per ajudar a crear opinió, no?
«Tenen un paper molt rellevant, ara bé un diari només de col·laboradors no seria viable. Al diari li calen exclusives. Sempre hi ha d’haver un enfocament editorial de les notícies, que no es pot fer amb col·laboradors. Notícies que els altres no tenen o que escriuen diferent. Ara  bé tenir una bona nòmina de col·laboradors que són seguits, si que és important. »

–Abans parlàvem de notícies en forma cíclica. Que ho fa que de sobte surt una notícia dient que a l’Àfrica es moren de gana, quan això els passa  tot l’any?
«A vegades perquè hi ha anat l’Angelina Jolie, a vegades derivat que un equip de periodistes d’una cadena de televisió americana hi ha anat a fer un reportatge, a vegades és que convé parlar malament d’aquell país, a vegades és que un corresponsal d’algun mitja que és allà si deixa caure o ha sentit alguna cosa i en parla pel twitter … cada vegada és atzarós. »

–Que tal va ser la experiència d’assistir al sopar de periodistes amb el president Obama?
«Bé, te molta gràcia. Al president Obama l’he vist una vintena de vegades. Entre elles ben d’aprop, com per exemple al despatx oval quan hi ha anar el president Zapatero. Es clar aquest és un dels privilegis de la nostra feina, poder estar aprop dels llocs i dels personatges més rellevants i poder copsar-los més enllà de les paraules… Ara bé el sopar de periodistes és una fira de les vanitats. Es tracta que et vegin i que siguis vist. Tenir la taula més pròxima a la presidencial. Per tant tots els corresponsals estrangers ens ubiquen al final i ben lluny, tot i que des d’allà te la gràcia que veus ben aprop totes les personalitats quan entre i surten. No és el cas del president que entra i surt per un altre lloc. És molt divertit veure-ho. Hi ha tots els que veus per la televisió. Col·legues, polítics nord-americans,… Hi ha una gran litúrgia quan arriba el president, fins i tot militar. Lloguen els marines que toquen en diferents moments de l’acte, com a l’entrar el president, junt amb la companyia d’una secció abanderada, de cada arma de l’exercit. »

–I el discurs del president, irònic, atrevit,..? És el dia que amb les crítiques a Trump, el darrer cop el va fer decidir a presentar-se, no?
«Efectivament, la de vegades que el president Obama deu haver pensat en aquell sopar… Ara bé, tot i que s’ha de dir, Trump no s’havia portat gens bé, particularment amb la campanya dient-li que no podia ser president dons no era nord-americà, no havia nascut als EEUU i que era musulmà. De fet, era menystenir-lo… Llavors el president Obama en el discurs del sopar aquest, el va allisar. Als EEUU tots els actes han de ser profundament entretinguts. Per això els Òscars han de ser divertits i això arriba fins el president. Cal ser divertit. En general, la política també te aquest aspecte d’espectacle, en el que, tot cal dir-ho, són imbatibles. »

–Però quin espectacle s’han cregut els americans, per votar a Trump com a president?
«Bé, hi poden haver moltes raons. Posem que no es creien a Hillary Clinton, que no la veien com un agent de canvi… O, per les conseqüències d’aquell missatge tant tòpic, que corre molt i va funcionar amb el Brexit a Gran Bretanya o recentment a França, que diu que tots els mals venen de fora. Llavors es pot entendre, que alguns vegin bé un cert reforçament interior, tot volent recuperar una major sobirania, pensant que així aniran millor. O també, com és un empresari d’èxit que creava llocs de treball, també ho farà com a president. Penseu que als EEUU els multimilionaris són admirats.  Pensen que, per alguna raó han fet tants diners… això si, sempre i quan no siguin “garrepes” i tinguin fundacions o donin diners per a beques, o recerca o … Una altre possibilitat pot derivar del fet que hi ha un tipus de públic molt sensible als arguments de l’estómac, com quan diu “farem una gran mur”, o “cal guanyar totes les guerres”,… Penseu que hi ha molta gent capaç de votar contra els seus interessos, per votar per valors. Per això, hi ha treballadors que voten a partits de la dreta. »

–Això passa arreu, no?
«Però als EEUU és molt diferent. En general a la televisió el mon no existeix. Només parlen del mon, per parlar d’ells. És a dir, parlen d’Afganistan perquè hi tenen tropes, o parlen de París perquè hi ha hagut un atemptat terrorista, … parlen dels seus interessos al mon. A banda d’això, el mon com a tal no existeix. El mon és un lloc que te poc prestigi. Per contra els EEUU tenen tot el prestigi. »

–Quin és el valor que hi ha al darrera de la possessió d’armes, des de la perspectiva com a europeu?
«La llibertat. Tu tens dret a defensar-te i, a més, és un dret que els va donar Déu. A mi em deien, ah tu no vols tenir cap arma? I quin tipus de pare de família ets? Deixaràs que un dia entri un lladre a casa teva i us mati a tots…? El tema de la llibertat, aquesta també és una mentida! El que diu la Constitució americana, és “per defensar-nos dels abusos del govern, el poble podrà tenir armes i establir-se en una milícia ben organitzada“. Això dels abusos del govern ha caigut i es clar… Prové del moment que s’independitzen, que estaven molt escamats amb la monarquia, i volien estalviar-se cap tirà … »

Aquest cop va ser la Teresa, recentment escollida directora d’SkåI International —al darrer congrés mundial internacional de Mònaco per una gran majoria democràtica i, per tant, enguany formant part del seu comitè executiu—, la gironina qui li va lliurar, en nom de tots els assistents al sopar, una colorejada i bonica litografia del pintor barceloní Modest Cuixart. Cuixart, per la seva llarga estança a Palafrugell, on s’hi establí l’any 1971, es considerat sovint empordanès, si més no d’adopció. Es tractaria d’un treball posterior a la seva època informalista, amb textures lleugerament acolorides, i fins i tot del període estilístic de l’erotisme, on la seva tendència figurativa es va centrar en un interès especial en la figura femenina i en representacions un tant eròtiques. Tot recollint una certa herència d’ambdues, en aquest cas l’hauríem d’encabir en l’etapa de dones del barret. Més enllà del preciosisme formal de la seva trajectòria, en aquesta etapa hi ha un redescobriment del color, tal i com s’aprecia molt bé en aquest exemple.

I plegats ens vàrem adreçar al vestíbul, per tal de fer la foto de grup a les escales de l’hotel, mentre ens anàvem acomiadant individualment, també del convidat, d’una vetllada tant il·lustrativa i plaent.

Biografia (Viquipèdia, enciclopèdia.cat i CCCB )

Nascut a Barcelona l’any 1961, és llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Després de treballar a Ràdio Joventut i Ràdio Barcelona (hi dirigia els programes Àrea de gol i El contestador), on col·laborà amb Joaquim Maria Puyal i, després ja, a Catalunya Ràdio, també en les retransmissions dels partits del FC Barcelona, integrant-se al programa dirigit per Puyal  Futbol en català (des de 1981, catorze anys, en més de 800 retransmissions esportives dels partits del Barça). Entre el 1988 i el 1991 va presentar a TV3 el concurs Tres pics i repicó, a més de ser-ne guionista. Entre el 1992 i el 1993, el debat Polèmic. També ha estat guionista d’El joc del segle, La Lloll i El show de la Diana. El 1999 va co-dirigir i presentar Aquest any, cent! Va presentar i dirigir El Matí de Catalunya Ràdio, programa líder de la ràdio catalana del 1995 al 2008. Va ser, a més, un dels creadors de la versió radiofònica d’Alguna pregunta més? Va tornar a la TV3 el 2003, com a director i presentador d’una sèrie d’entrevistes en profunditat anomenat A contracorrent. Del 2006 al 2009 va col·laborar setmanalment a El club, d’Albert Om, amb qui participaria el 2010 en el programa El convidat. Del 2009 al 2013 fou corresponsal de TV3 a Washington. Des de llavors col·labora al magazín de tardes de TV3 Divendres.

Bassas es va implicar amb el diari Ara des del seu naixement com a articulista i accionista.  A l’estiu de 2013, va incorporar-se a l’equip directiu. Enguany és el director audiovisual del diari i partir del març de 2014 va dirigir i presentar un programa de televisió en línia titulat AraBassas. El podeu llegir i veure a Bon dia i L’anàlisi d’Antoni Bassas.

La seva trajectòria professional ha estat abastament premiada. Ha estat guardonat amb l’Ondas per l’espai d’humor Alguna pregunta més?, 1997, Òmnium Cultural al programa El matí de Catalunya Ràdio, 1998, Millor Periodista Esportiu pel programa de TV3 Aquest any, cent!, 1999, el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya, 2001; el Premi Ràdio Associació al Millor Professional pel conjunt de la seva trajectòria, 2001; Fundació Lluís Carulla, 2004, el Premi Nacional de Radiodifusió, 2005, el Premi Protagonistas, 2008, i el 2010 el premi Bloc Catalunya de l’associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement ) al millor bloc de política de l’any pel seu bloc La primera esmena. L’any 2015 rebé el premi de la Nit  de les Revistes i la Premsa en Català en la categoria de premi Especial a una Persona en reconeixement a la seva trajectòria.

És autor del llibre A un pam de la glòria, 1994, dedicat al període en què el FC Barcelona guanyà quatre lligues i la Copa d’Europa a Wembley.

Anuncis

Entry filed under: Escriptors o intel·lectuals.

Entrevista amb el Sr. Antoni Vila Casas, empresari i gran mecenes cultural, publicada al Dominical del Diari de Girona Nou llibre d’art del gironí del grup Lluís Busquets: “XIRINACS El profetisme radical i no violent”

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,137 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona5/09/2017
21 dies to go.

Categories

Març 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« febr.   abr. »
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
2728293031  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: