Tertúlia sopar amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, el proper dimarts 2 de maig de 2017

26 Abril 2017 at 11:21 1 comentari

El convidat d’aquest capvespre primaveral, arriba tant puntual, encara faltaven quinze minuts per l’hora, que només dos dels gironins el rebem, mentre ens saludàvem, al vestíbul de l’hotel Alimara. L’Arcadi que es reincorpora novament als sopars, després de l’accident en bicicleta elèctrica de cap d’any, i que afortunadament ha superat en forma totalment satisfactòria, m’acaba de telefonar doncs camí de Barcelona s’ha trobat amb un accident a l’autovia de l’Ametlla, que els han tingut aturats més d’una hora. Calcula arribar en mitja horeta i malgrat havia de fer-ne la presentació personal, demana que comencem. Decidim entrar al restaurant privat, on més còmodament asseguts farem temps per acabar de fer quòrum.

Per començar, i abans de subratllar algun dels trets bàsics de la biografia adjunta del convidat, impresa i a taula una per comensal, l’Enric agraeix al Dr. la acceptació de la invitació per a acompanyar-nos avui, i demana una estona de silenci, en memòria de Gaspar Espuña (a.c.s.), que ens va deixar a les 14h del dissabte passat, 29 d’abril. En Gaspar es va incorporar ben aviat als gironins fundadors del grup, entre els que hi podem comptar en Josep Puigbó, l’Arcadi Calzada, en Carles Llorens, en Quim Espona i en Lluís Busquets, i després d’anar per diversos restaurants de la ciutat, personalment va començar a gestionar els sopars, com per exemple amb un restaurant de l’hotel Plaza on hi tenia alguns lligams professionals. Va ser a l’any 95 on es va decidir la seu, vigent fins la data d’avui, del restaurant de l’hotel Alimara del grup CETT. Sens dubte durant aquests anys en va ser l’”alma mater” dinamitzant el grup i cercant aquells gironins per Barcelona, que varen ser el nucli i empenta d’aquests sopars. Precisament aquell mateix matí s’iniciava la cerimònia funeral, ben a prop d’aquí, al tanatori de la Ronda de Dalt, oficiat per un bon amic seu molts anys i d’alguns dels gironins del grup, Mossèn Batalla, amb la presència de les seves filles, un gran desplegament d’amics i col·laboradors seus del grup CETT, la “casa” que ell va fundar, i molts dels seus amics, entre els que ens comptàvem alguns dels gironins presents. Tot seguit alguns dels familiars, col·laboradors i amics van prosseguir la cerimònia amb el trasllat, nova cerimònia i enterrament de les despulles al cementiri de Sant Cristòfol de les Fonts, ben proper del Mas Cadevall on havia iniciat els seus primers anys de vida i on hi descansen les restes d’alguns seus avantpassats.

Alguns gironins inicien la represa de la conversa, un cop vam donar per acabada aquella tant intima i sentida estona, tot afirmant, crec que molt encertadament, «a en Gaspar, aquest silenci l’hagués emocionat i agradat, i molt».

«Una cosa sí que us voldria destacar», prosseguí l’Enric, «i és que més enllà de la eminència professional del Dr. Feliu és destacable la seva gran i profunda humanitat. Unes paraules que l’Arcadi m’ha demanat fer explicites»

«Amb l’Arcadi, a més, em consta la gran proximitat i amistat, més enllà de compartir patronatge a la Fundació Josep Carreras, que el Dr. Feliu li va demostrar, fent-li visita d’amic cada dia, en un o altre moment, a l’Institut Guttmann, on l’Arcadi llavors seguia el protocol de la seva tant exitosa recuperació. I si em permeteu una llicència particular addicional, haig de reconèixer per vivència personal, que com em va passar recentment amb l’Hospital Sant Joan de Déu, ambdós són hospitals, clíniques o institut, que m’agradaria qualificar com d’alegres. Amb la companyia diària d’uns problemes individuals importants, sovint greus, permanents en molts casos i un tant depriments des de fora, però on els malalts i tot el seu entorn sanitari, radien una llum d’esperança i proximitat destacables, que us ben asseguro, encomana. Una tasca lloable i destacable que han aconseguit els grups humans i equips que les gestionen i que des d’aquí vull felicitar i encoratjar.»

Pren la paraula el Dr. Feliu, enllà d’agrair les paraules i la invitació, afegeix «en una nit de futbol europeu entre els dos grans equips de Madrid, la idea seria fer un resum del que ha estat la creació de l’Institut Josep Carreras per lluitar contra la leucèmia i també contra les demés malalties malignes de la sang. El primer que cal fer és distingir entre la Fundació Internacional Josep Carreras, privada, i l’Institut, públic, Josep Carreras de recerca. La Fundació privada neix l’any 1988. El Sr. Carreras, com sabeu, va ser  diagnosticat i tractat d’una leucèmia aguda al Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic de Barcelona per el Prof. C. Rozman i el seu equip. Es trobava a Paris rodant una pel·lícula i allà el va atendre el professor Jean Bernard, llavors el “rei Midas” de la hematologia a Europa i des de l’hospital Saint Louis de Paris, on li diu que te una leucèmia aguda linfoblàstica i se li afegeix, que vivint i sent de Barcelona, el poden atendre perfectament a l’Hospital Clínic, i igual de bé. Jo llavors estava a l’equip dirigit pel professor Rozman i era, cap de secció del servei d’hematologia biològica. Podríem dir que la nostra és una especialitat bilingüe. És a dir “toquem panxes i mirem cèl·lules” (de la sang). Això el Dr. Bordas, aquí present, s’ho coneix molt bé. Us puc assegurar, que jo m’he passat bastants hores de la meva vida assegut amb l’amic Dr. Miquel Bruguera, que heu tingut recentment aquí també de convidat, mirant biòpsies hepàtiques de malalts afectats per processos hematològics i aprenent molt d’ell. Haig de dir que el Dr. Bordas, és també un dels meus mestres en aquella època i he estat molt content de veure’l aquí. Bé, el vàrem ingressar i tractar al Clínic, amb una leucèmia que era del tipus L3, i llavors era un tipus de leucèmia amb un pronòstic i resultats gens bons. Les coses han canviat molt des d’aleshores i avui dia en aquest tipus de leucèmia s’aconsegueixen resultats molt bons en quant a supervivència i curació. Podem dir dons, que el Sr. Carreras va tenir molta sort, llavors, de sortir-se’n tant bé. Li fem tota la quimioteràpia al Clínic i la segona fase del tractament es fa a Seattle. S’havia de fer un transplantament de medul·la òssia, autogènic de progenitors hemopoètics, és a dir el donant de la medul·la era el propi malalt, dons no tenia cap germà compatible. Es decideix que es faci al Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle liderat per el Prof. E.D Thomas (premi Nobel de Medicina l’any 1990, precisament per ser pioner en la tècnica del trasplantament de moll d’ós) i el seu equip. Va ser el primer premi Nobel de Medicina, que es va donar al món de la clínica i no del laboratori com fins llavors. Vull afegir, i això s’ha dit molt poc, que  quan el Sr. Carreras va marxar a Seattle, a fer la segona fase del seu tractament, ja estava “curat”. És a dir estava en una situació de remissió completa, de forma que podríem dir que el transplantament posterior va ser per rematar la feina que s’havia fet aquí. Llavors es cura i torna a Barcelona.

»Amb la voluntat de retornar a la ciència i a la societat tot l’ajut i l’afecte rebut arran de la seva malaltia, i amb el compromís ferm de lluitar amb tota la força i voluntat possibles per aconseguir acabar algun dia amb la leucèmia, va crear la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la Leucèmia. Penseu que en aquella època els resultats quan a curació de les leucèmies, no eren massa alts, molt diferent a la situació actual.»

–Exactament, però de quines xifres estem parlant?
« Mireu, quan jo estudiava Medicina, als anys 60-70 els malalts de leucèmia es morien pràcticament tots. Als anys 80 i escaig, els percentatges de curació varen començar a créixer, sobretot al mon de la leucèmia aguda linfoblàstica i actualment hi ha determinats tipus de leucèmia, on el percentatge de curacions s’aproxima al 100%. Per exemple la leucèmia aguda linfoblàstica en els nens, amb factors de bon pronòstic, podríem dir que es curen un 85%. També determinats tipus de leucèmia aguda en adults, com la leucèmia aguda promielocítica tenen un percentatge de curació de l’ordre del 80%. Amb la leucèmia que va tenir el Sr. Carreras, avui dia podríem dir que la curació està per sobre del 70% dels casos.

»Es crea la Fundació. Llavors a Espanya no hi havia un registre de donants de medul·la òssia.  Com aquest era un tema imprescindible per els malalts, calia aconseguir-ne un, i com aquest era un projecte que la Fundació no podia fer per si sola, ja que depèn de l’estat, es va optar per anar a cercar la Organització Nacional de Transplantaments (ONT), que depèn del Ministerio de Sanidad, amb qui vàrem arribar a signar un acord marc, l’any 1994. D’aquesta forma, una de les línies més importants de la Fundació Josep Carreras seria el que anomenem com a REDMO, és a dir el registre espanyol de Donants de Medul·la Òssia o de moll d’os, creat l’any 1991.»

–Però exactament, perquè es fa el REDMO?
« Dons per la necessitat de trobar donants fora de l’ambient familiar. Cal tenir en compte que quant, per raó d’una leucèmia o una malaltia  maligna de la sang, ens trobem que cal fer un transplantament de medul·la òssia, la possibilitat de trobar un donant compatible entre els familiars del donant és només del 25%. I per tant era bo, crear un registre de donants a Espanya, que a l’hora estigués interconnectat amb tots els registres que ja hi havia en aquell moment al mon.»

–Quines són les xifres de donants?
« A Espanya enguany estem arribant a uns 300 mil donants de medul·la òssia. Sembla molt, no? Dons és poc. Encara estem a la cua en aquestes donacions, dons hi ha països com Alemanya que tenen un nombre de donants superior al milió. Per posar-ho en context, en total, en tots els països del mon, estem connectats amb 29 milions de donants.»

–I quina és la probabilitat de trobar un donant compatible?
« La possibilitat de trobar un donant que sigui compatible amb  qualsevol de nosaltres, que millor no ens calgui, és d’un entre 30 o 40 mil. Per fer-ne un símil fàcil, penseu que tot el Camp Nou, quan es ple a vessar, per exemple per un partit Barça-Madrid, només hi podríeu trobar dues-tres persones que us fossin compatibles. Avui dia, gràcies al REDMO, estem en un 83% de possibilitats de trobar un donant en menys de tres mesos de recerca.»

–Però només es pot fer transplantament de la medul·la òssia?
« Doncs no, amb els anys es va veure que tant la sang perifèrica dels adults com la del cordó umbilical dels nadons, estan plenes de progenitors hemopoètics, és a dir, cèl·lules mare de la medul·la òssia, de forma que es varen començar a fer trasplantaments de cèl·lules mare de sang perifèrica i de cordons umbilicals. Així enguany, a Espanya hi ha un total d’uns 65 mil cordons umbilicals emmagatzemats i a tot el mon uns 600 mil. La situació actual però, relativa al transplantament de cordó umbilical està bastant estancada. En el futur podria anar a la baixa, dons han arribat noves modalitats de transplantament.»

–Enguany doncs, tots els transplantaments aquí, passen per les mans de la Fundació Carreras, no?
« Dons tots no. La Fundació Carreras només s’encarrega dels transplantaments de donants no emparentats. Així a Espanya, si fem números rodons, cada any es fan uns 3 mil transplantaments de medul·la òssia, dels quals 2 mil són autogènics, és a dir, equivalents als que es va fer amb el Sr. Carreras. En aquest cas, no cal cercar donants, el donant és el propi malalt. Dels mil que queden, la meitat seran al·logènics emparentats, és a dir aquells en que el donant no és el propi malalt, sinó un parent, generalment un germà. L’altre meitat són els de donant no emparentat, que són els que gestiona la Fundació Carreras, i representen uns quatre cents a l’any. La Fundació cerca la medul·la arreu el mon, on hi ha el donant compatible, a qualsevol lloc del mon. Un cop es troba es recull en el centre que la capta, i es porta al centre hospitalari que faci el transplantament. Ah i viceversa, també des d’aquí s’envia medul·la òssia a un malalt que viu i es tracta en un centre hospitalari de l’estranger.»

Arriba l’Arcadi, i el Dr. exclama, «home, amic meu, t’estàvem esperant, dons estàvem dient que quan arribessis podries prosseguir tu el relat, ja que t’ho saps tot». I després d’un esclat de somriures generalitzat,  l’Arcadi, després d’excusar-se pel retard com a conseqüència de la interrupció a la carretera per un accident, afegeix, “a mi em feia especial il·lusió presentar-te per vàries raons. Primer, perquè estem junts a la Fundació, segon, perquè ha estat una de les meves ànimes espirituals, materials i mèdiques en el meus procés de recuperació i, tercer, perquè puc dir que el futur de la Fundació i del proper Institut, és gràcies a ell. I per tant em feia especial il·lusió venir. És dels primers actes amb força gent al que assisteixo. I tenia clar que amb el Dr. Feliu de convidat, hi havia de ser.“ I després d’un breu intercanvi personal amb els assistents, reprenem la tertúlia, quan feia ben poquet que ens havien servit l’entrant.

“Ajoblanco” de meló amb sardina escabetxada, cecina i alfàbrega, acompanyat per un celler català amb un vi blanc d’un coupage de varietats macabeu (65%) i malvasia (35%) D.O. Penedès, el Floral del celler AT Roca. En resulta un vi fresc en boca, lleuger amb alguns tocs dolços i florals, afruitat i amb suau color groc, prou brillant i lleugerament daurat. També d’un vi negre, de la D.O. Terra Alta, en concret, i del jove celler Altavins, l’Almodí. Només amb una varietat de raïm, la garnatxa peluda, amb 14,5 graus es mostra rodó, suau i molt golós. Amb aromes de fruita madura, és un vi jove per degustar els propers dos anys.

–I la medul·la espinal?
« La medul·la espinal forma part del sistema nerviós i es troba dins del canal vertebral, no dins els ossos. El cervell i medul·la espinal, no tenen res a veure amb la medul·la òssia, que està a dins els ossos i que és la fàbrica de la sang. A la medul·la òssia és on es produeixen els glòbuls rojos, els blancs i les plaquetes, que són les cèl·lules de la sang. Són per tant coses completament diferents. Tant de bo que algun dia, també es puguin fer transplantaments de medul·la espinal, de forma que els malalts paraplègics i tetraplègics poguessin recuperar la mobilitat.»

–Així dons els transplantaments de medul·la òssia són com unes transfusions de sang?
« Dons si, s’hi assembla, es cert. De fet quan vàrem començar, només hi havia un procediment de obtenir medul·la òssia, que era punxar els ossos, les crestes ilíaques anteriors i posteriors. I això es feia al quiròfan. Dues hores i mitja de procés, amb anestèsia general del donant i calia fer de 200 a 400 puncions a l’os, i cada vegada extreure de mig a un cm. cúbic de moll de l’os. Dons si en treies molt, arrossegaves molta sang però no cèl·lules mare. Al cap d’uns anys es demostra, que les cèl·lules mare del moll de l’os circulaven per la sang. Això ens va canviar la vida! Així, la majoria de transplantaments avui dia es fan amb progenitors de medul·la òssia, però dels que circulen per la sang. Per deixar-ho ben palès, els números de referència de l’any 2016, serien: si s’han fet 472 transplantaments de medul·la òssia de donant no emparentat, n’hi ha 358 de progenitors de sang perifèrica, 74 de medul·la òssia i 40 de cordó umbilical.»

–On està físicament enguany la Fundació?
«La Fundació està establerta a Barcelona i té seus a Alemanya, Suïssa i els Estats Units.»

–Què més fa la Fundació, privada, Josep Carreras?
« Es donen beques, nacionals i internacionals, i ajuts per a la recerca. Hi ha la beca E. D. Thomas Post Doctoral Fellowship (1991-2013), les beques de la JC Deutsche Leukämie Stiftung (1995-2017), la beca José Carreras-EHA Young Investigator Fellowship (2002-2017), les beques espanyoles (1993-2010) i les beques presidencials (1993-2010), de les quals es manté la beca P/Albert Grañena. Com veieu algunes beques s’han hagut d’aturar, deixant només la beca de la fundació alemanya i les europees, tot plegat per la necessitat de fer guardiola per a la creació de l’Institut, públic, de Recerca Josep Carreras contra la Leucèmia.

També es donen ajuts per a la creació d’infraestructures hospitalàries i de recerca, així com activitat per a serveis socials. Així per exemple, hem creat la unitat de transplantament i tractament intensiu hematològic a l’Hospital Clínic i la de transplantament de progenitors hemopoètics de Can Ruti (HGTiP), ambdues finançades en gran part per la Fundació.»

–i quin cost tenien aquestes unitats?
« N’explico el detall. El cost per el funcionament de la unitat de Can Ruti es distribuïa entre sous del personal, medicaments, caríssims en aquest mon, i el banc de sang, també a un cost elevat. Era quan jo estava de director gerent a Can Ruti, precisament en uns temps on en Ramón Massagué, gironí del grup i aquí present, ens governava a tots, era gerent de l’Institut Català de la Salut i, llavors, el meu superior a la Fundació Germans Trias i Pujol. Dons bé, el Sr. Carreras proposava finançar la construcció de la unitat de transplantaments, que valia 160 milions de ptes.  Però llavors jo li deia que ens havíem d’esperar perquè el més car no era la construcció de la Unitat, sinó el seu manteniment. I no disposàvem dels diners per fer-la funcionar. Va ser al cap d’uns anys, quan varem aconseguir el finançament per el seu funcionament i vàrem poder crear la unitat. Calia disposar de la subvenció pública d’almenys un milió € anuals. Jo recordava molt bé la experiència, precisament d’un hospital, que va aconseguir diners per la construcció de la Unitat i la varen construir, però no havien aconseguit els fons pel manteniment i no va reeixir…no es va poder tirar endavant el projecte. Finalment, la Fundació Josep Carreras va finançar el 50% de l’obre, és a dir, 80 milions de ptes., l’altre meitat, derivat de la bona relació que teníem amb el Sr. Serra Ramoneda, llavors President de la Caixa de Catalunya, la varem aconseguir d’aquesta entitat (40 milions de ptes.) i els restants 40 milions els va aportar l’ICS, de la ma del Dr. José J. Navas, llavors Director de la Divisió Hospitalària de l’ICS.»

–Algunes altres infraestructures?
« I tant, un munt i, tant a Catalunya, com a Espanya o a l’estranger. Per exemple a Bellvitge, a la Vall d’Hebrón, a l’Hospital del Mar o a l’Hospital Duran i Reynals de Barcelona, també el Centre Regional de Transfusió a Madrid, el Banc de Cordó Umbilical a Màlaga, el Centre de Transfusió d’Alacant o l’Associació d’Estudis Neonatals a Barakaldo. Quan a l’estranger hem ajudat molt a construir centres a països de l’est d’Europa, com són Romania o l’antiga Iugoslàvia, i també molts centres assistencials i de recerca a quasi una vintena de ciutats d’Alemanya.»

–Tantes a Alemanya?
« Bé, a Alemanya professen al Sr. Carreras una gran i especial estima i adoració professional i, probablement, aquest fet ho ha facilitat molt. Allà a més, hi ha una Fundació Carreras pròpia. Voldria observar que cada any, des de en fa 20, hi fan una gala especial a la TV alemanya, que presenta el propi Sr. Carreras, i on hi participen artistes de primera línia. Jo mateix recordo, per exemple, haver estat present en un assaig amb el Sr. Josep Carreras junt amb el mateix Elton John o la Liza Minelli. Dons bé unes gales on, al llarg de les tres hores que dura la transmissió televisiva, han arribat a captar, en una mena de Marató restringida exclusivament en aquest horari, fins a 7 milions €. Després varem haver de canviar de canal i fer la gala en un canal de pagament i, en no sortir per la primera cadena, per tant amb una menor audiència, s’arriba a un total menor però que arriba als 4 milions €. Els alemanys però diuen que aquells diners hi són per fer recerca en el seu país. Tot i així, si que arriben diners aquí, però sempre sota el criteri de projectes de recerca que han de ser sempre coordinats bé entre Alemanya i Catalunya o bé entre Alemanya i Espanya. Llavors ens ho partim.»

Arriba el servei del plat principal, peix espasa a la planxa amb sofregit d’oliva negra i salsa tirabecs. Riquíssim. Fins i tot el convidat ho va remarcar explícitament, en acabar tot just després de deixar-li alguna estona sense parlar per que pogués menjar. Es comentava que, per la gala, varen haver de canviar de cadena televisiva i al final es va decidir fer la gala en una cadena privada. Algú estava comentant que a Alemanya hi ha moltíssims donants de moll de l’os. El Dr. mentre acabava el plat, no va poder-se resistir i va afegir «això que dieu és cert. A Alemanya hi ha una fundació privada non profit, que es diu DKMS. És potentíssima, i mentre a Espanya tenim prop de 300 mil donants, ella sola té més de 7 milions de donants distribuïts per Europa.»

–Quant a les accions de serveis socials que diu que fan a la Fundació, en podria citar algunes?
« Tenim pisos d’acollida distribuïts i a prop de cada hospital de Barcelona on fem transplantaments i d’altres tractaments intensius per les malalties malignes de la sang. Així, ja que els tractaments són llargs,  els malalts que venen de fora amb les seves famílies per estar-s’hi un o dos mesos, s’hi poden estar. Ah, i ho tenen tot pagat. També tenim conveni entre l’Hospital Sant Joan de Déu i NH Hotels, de forma que l’hotel facilita una habitació a l’hotel NH Porta de Barcelona a pacients i familiars desplaçats lluny del seu domicili. Finalment oferim els transplantaments domiciliaris de l’Hospital Clínic, de forma que els pacients de Barcelona poden sortir de l’hospital l’endemà del transplantament i rebre una o dues vegades al dia visites d’infermeria.»

– Quins són els grans números de la FIJC?
« Mes de 250 milions d’euros destinats a finançar projectes de recerca, mes de 8.000 transplantaments de progenitors hemopoètics de donants no emparentats; mes de 80.000 socis (superem als socis “pericos” i esperem superar els “culers”…ah i pagant, cadascú el que pot) i 8.000 contribuents esporàdics; prop de 300.000 donants de progenitors hemopoètics registrats i mes de 65.000 unitats de sang de cordó umbilical emmagatzemades.»

–A partir d’aquesta situació, com es va gestar, l’Institut Josep Carreras contra la Leucèmia (IJC)?
«El Sr. Carreras, l’any 2006 volia fer un pas més i ens va suggerir que més enllà de donar diners per fer recerca, calia crear un institut que ho fes. Un institut centrat en la leucèmia i altres malalties malignes de la sang, que fos un referent nacional i internacional. Un present per a la societat, representada per l’administració, els científics i els ciutadans. En vàrem parlar amb el Professor Rozman, llavors Vicepresident de la Fundació Josep Carreras, i ambdós ens vàrem posar a treballar per veure com podíem materialitzar la idea.»

–Això que és veritat, tenia però un gran instigador, molt perseverant i persuasiu, com és el Dr. Feliu, pare de la idea i de la seva concreció, afegí l’Arcadi
« Bé, es veritat que hi vaig insistir força… Hi afegiré una anècdota. El gerent de la Fundació, en un moment donat de distensió, li comentà al Sr. Carreras, “al Dr. Feliu, l’ha d’escoltar, ara bé quan li parli utilitzant diminutius, compte i amagui la cartera!”»

–Com de gran va ser la proposta per a l’Institut?
« Bé, al Sr. Carreras llavors li vaig proposar que havíem de construir un edifici. I ell em va demanar, “però de quants metres quadrats hauria de ser?” Dons d’uns 10 mil. “Caram….” Poc després en vàrem començar a parlar amb els consellers Marina Geli i Josep Huguet, amb els Drs. José Navas i Carles Miquel, amb el Sr. Miquel Gómez i finalment amb el president de la Generalitat, el Sr. José Montilla. Vàrem escriure un protocol que era un maridatge entre la Fundació, privada, Josep Carreras i la Generalitat, per crear l’Institut de Recerca, públic, Josep Carreras. Un edifici que construeix la FIJC, però que serà de propietat pública.»

–Quan va néixer?
«Al darrer consell de govern del segon tripartit. Un moment políticament molt delicat i econòmicament dramàtic.»

–I com va seguir?
« En haver-hi canvi de govern, es va haver de tornar a explicar. Varen ser claus el president Artur Mas, els consellers Boi Ruiz i Mas-Colell i el Dr. Lluís Rovira, director de CERCA (Centres de Recerca de Catalunya). També els diferents alcaldes de la Ciutat de Badalona que, gràcies a la seva mediació varem aconseguir la cessió del terreny on construir l’edifici del Campus ICO/GTiP (Can Ruti) i també les institucions hospitalàries, de recerca i universitàries dels tres campus de l’Institut.»

–En quin sentit eren necessàries aquestes institucions?
« Pel finançament públic, el CERCA, i pel finançament competitiu,  convocatòries públiques i projectes de promotors privats com Celgene, Janssen, Sysmex o l’Obra Social de “la Caixa”, entre moltes d’altres, donacions privades incloses. L’Institut, és un exemple de col·laboració entre el sector privat i el sector públic. Altrament, les institucions hospitalàries amb els seus serveis d’hematologia en el que s’atenen a milers de malalts, són les que donen sentit a l’Institut de Recerca. L’exemple paradigmàtic, on no podíem caure, enllà d’AVE’s sense passatgers o aeroports sense vols, és el de algun centre de recerca en càncer que es va construir a llocs on no hi havia malalts i es va haver de resoldre posteriorment establint convenis de col·laboració amb determinats hospitals.»

Serveixen les postres, macedònia de maduixots amb escuma de coco i crumble de cacau.

–Quins varen ser els pactes entre la FIJC i la Generalitat?
« La FIJC, privada es comprometia a posar fins a 14 milions €. L’Institut havia de ser monogràfic, és a dir dedicat a les malalties com la leucèmia i altres malalties malignes de la sang i, també multicampus. És a dir no podia tancar-se en un hospital, sinó anar posant els peus a diferents centres hospitalaris amb molta potència hematològica.»

–Per quina raó?
« No hem inventat res. Vàrem copiar el model del campus americà de Harvard (vaig estar al Massachusetts General Hospital, en un moment que no hi havia massa relació amb altres centres de recerca, finalment però varen rectificar) o d’alguns campus europeus com el de la Max Plank.»

–I que hi havia de posar la Generalitat?
« Inicialment molt poquet diner públic, 40 m€ el primer any (era l’any 2010), i aniria pujant progressivament a 200 m€, 400 m€, 600m€, 1 milió, 1,5 milions fins arribar als 3 milions €, tot plegat un diner estructural públic, fins l’any 2020, que ja no creixeria més.»

–Com s’ha complert aquest pacte?
« Dons la FIJC ho ha fet en escreix, ja portem compromesos 21 milions € en el projecte. Però la Generalitat, per problemes de caixa i de la crisi, es va aturar als 600 m€ l’any. Això si, ara ens prometen que la situació canviarà a partir de l’any 2018 i nosaltres creiem el que ens diuen.»

–Afegir, incidí l’Arcadi, que he pogut visitar l’edifici de l’IJC, que es troba al costat de Can Ruti, i al que només manca posar-hi el mobiliari. Un edifici fantàstic, lluminós que em va sorprendre gratament.
« Es veritat i per cert, els nostres investigadors els tenim allà a prop, rellogats a l’edifici del costat, concretament a l’Institut Germans Trias i Pujol, tot esperant a traslladar-s’hi. Un edifici d’aproximadament 10 mil m2 (3 mil m2 de pàrquing i 7 mil m2 de laboratoris).»

–Qui va ser l’arquitecte?
«Eduardo Talón, que va ser l’arquitecte que entre d’altres projectes com el centre de convencions de Port Aventura o el Museu Würth a la Rioja o el  CRAG, va fer tot el complex del sincrotró Alba de Cerdanyola.»

– Val a dir que en tot plegat, malgrat va ser l’alcalde Albiol qui va donar els permisos i facilitar el terreny de l’edifici, és remarcable el paper que hi va tenir i l’impuls previ i la gran sensibilitat al respecte, que va mostrar en el seu impuls i concepció  previs, la anterior alcaldessa Maite Arqué i l’alcalde Jordi Serra, així com el recolzament actual que reben de l’alcaldessa Dolors Sabaté..
«Efectivament.»

– Molt diferent comparativament a la del llavors alcalde de l’Hospitalet Juan Corbacho, que en planificar un tanatori al darrera mateix de hospital oncològic Duran i Reynals, no va voler escoltar suggeriments de sentit comú, per tal de canviar-lo de lloc per estalviar els malats (molts d’allà són  pal·liatius), la seva visió des de les habitacions. No hi va haver forma. I allà està ara mateix. Molt diferent a l’alcaldessa Arqué, que malgrat fer el tanatori també a prop, va escollir una cota inferior que fa que es vegi menys des de l’hospital.
«Certament va ser molt remarcable l’impuls de l’alcaldessa Arqué.»

–A més, al costat també hi haurà un centre d’experimentació animal, no?
« Efectivament, l’Hospital i la Fundació Germans Trias i Pujol construeixen allà mateix un centre de medicina comparada i bio-imatge. Ens va molt bé, dons farem una connexió estructural entre l’institut i el centre d’experimentació animal. Hi haurà animals petits i també grans (ratolins, conills peix zebra, també porcs…). I es que allà hi tenim, entre d’altres grans investigadors, un molt bon investigador en Cardiologia, el Dr. Toni Bayés, cap del servei de cardiologia a Can Ruti i fill del prestigiós cardiòleg de l’Hospital de Sant Pau del mateix nom. Es dediquen, entre d’altres projectes, a treballar amb cèl·lules mare, per reparar zones necrosades del cor, després d’un infart. Hi tenim molt diàleg científic i una gran relació.»

–Dins el concepte multicampus, treballeu també amb l’Hospital Sant Pau?
« I tant, ara mateix estem negociant amb els directors de les institucions assistencials i de recerca de l’Hospital de Sant Pau i, sobre tot, amb el Sr. Jordi Bachs, i me’n alegro que entre els gironins hi tingui alguns amics. La ubicació ens agradaria que pogués ser en un dels quatre edificis modernistes, que ara mateix tenen per ocupar. Allà, hi estaria molt bé un Campus de l’Institut Josep Carreras. »

–Algun altre campus?
«També, a l’Hospital Clínic, a la Facultat de Medicina hi vàrem invertir prop de 3 milions d’euros en una àrea de laboratoris, ja fa quatre anys i, ara mateix, funciona perfectament amb el pilot automàtic posat i a tota màquina, en recerca i experimentació. A més a més, enguany contribuirem a construir l’Àrea de Recerca Clínica Josep Carreras, amb una aportació d’un milió d’euros»

–Així doncs l’edifici abans descrit, que teniu a punt d’inaugurar, serà l’edifici mare de tot l’IJC?
« Si, i a més hi hem reservat dues plantes senceres pel nou director científic quan arribi. Ara mateix jo ho soc, però en funcions. Sempre he dit, però, que estem fent un institut pel futur, no per nosaltres, i, per tant, cal cercar un director científic de molt nivell arreu el mon. Cal saba nova i un director jove té tot el futur al davant. No fa gaire, en el debat que hi ha al respecte sobre les característiques del nou director, els patrons americans de la Fundació Carreras ens deien que cal, sobretot, un perfil que sàpiga captar diners per l’institut, més enllà de la ciència. Tenim uns 20 candidats, tots molt bons, tant d’aquí, com  de fora. Clar que si es d’aquí es guanyarà temps, bàsicament pel coneixement de com funcionem.»

–Dies enrere, també ens ho deia el Dr. Torner. Ell deia que quasi bé un 90% del seu temps se’l passava cercant fons per l’Institut de Fotònica.
« Efectivament. Si fem cas al ja contrastat criteri i directrius de l’Hble. Sr. Mas-Colell, per sobreviure un institut d’aquests, li cal que un terç del diner sigui d’aportació pública i els altres dos terços de fons competitius. És a dir diner públic i privat, que t’has d’anar a buscar. Un institut d’aquests, per poder funcionar bé, cal disposar a l’any, com a mínim d’uns 6 milions d’euros captats de forma competitiva. Ara mateix hi ha 140 persones i n’acabaran sent unes tres centres. Un centre de gran envergadura.»

–Quines són les línies de recerca de l’IJC?
« Són deu. Cinc que són verticals, per malalties malignes de la sang (leucèmia aguda, limfomes o càncers dels ganglis, càncers mieloproliferatius crònics, mieloma múltiple i les mielodisplàsies). I cinc plataformes de recerca horitzontals (coagulació i hemopaties malignes—per investigar sobre les trombosis i hemorràgies que a cops sorgeixen—, complicacions associades al tractaments—per combatre les infeccions sovint sobrevingudes als tractament—, transplantaments de moll de l’os i teràpia cel·lular, epidemiologia i prevenció —aquí és on Girona podria tenir un paper no destacat sinó destacadíssim— i recerca clínica, assajos de nous medicaments i combinacions de fàrmacs).»

–Per què parla d’un paper destacadíssim per a Girona en el cas de la 9a. línia de recerca, la d’epidemiologia i prevenció?
« Perquè allà hi tenim, grans professionals a l’esfera de l’ICO i treballant a Girona. En aquest camp a Girona hi tenim dos magnífics professionals, en David Gallardo, Director Assistencial i Cap del Servei d’Hematologia, i l’epidemiòleg Rafael Marcos Grajera, que ha constituït un dels millors registres que hi ha al país sobre càncer en general. Ells pertanyen a l’ICO i serien elements claus per treballar aquesta 9a. línia de recerca. Es tracta de procurar anar pel davant de la leucèmia. Si pots fer registres hospitalaris i poblacionals, i després identificar quines són les causes predisponents (medicaments que els pacients han pres, virus, radiacions ionitzants, substàncies químiques, tints del cabell, etc.) i també  temes de qualitat de vida dels malalts, estàs en molt bones condicions de prevenir. Fins i tot, avui en dia, s’arriba a la epidemiologia molecular, on fent anàlisis es podrà arribar a identificar la predisposició a tenir aquesta o aquella leucèmia.»

–Quins campus te o tindrà l’IJC? Com funcionen?
«Ara mateix tenim tres campus científics independents i coordinats: el campus Clínic-UB (situat a la facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona), el campus ICO-Germans Trias i Pujol de Badalona (situat a l’entorn de l’ICO a l’HGTiP) i el campus Sant Pau (situat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona).»

– Les obres de l’IJC comencen el 2014, i a finals d’any inaugurareu l’edifici, entretant abans deia que teniu personal treballant, de moment a l’HGTiP i als altres dos campus, com els va la feina?
« Extraordinàriament bé i molt actius. Globalment indicar que no hi ha cap problema pel que fa a l’obra, amb compra enguany d’equipaments i del mobiliari, però l’Institut funciona bé des del punt de vista científic. S’està produint molt treball científic (l’any 2016 amb 88 articles científics, 2 tesis doctorals i 8 en marxa), s’ha creat una “spin off”, Leukos Biotech i fins i tot s’han començat a produir les primeres patents. Ara mateix en tenim una de molt bona i s’ha aconseguit que un inversor privat hi apostés amb una aportació de fins a 3,5 milions €. Una patent molt curiosa, dons es tracta de trobar una nova indicació a un medicament descobert fa més de 100 anys (un inhibidor dels receptors de la serotonina, emprat pels neuròlegs per tractar la malaltia de Parkinson). Els americans en diuen “reprofiling”, és a dir, una nova indicació terapèutica per un fàrmac antic. S’ha descobert, que te un poder anti-leucèmic important.»

–Hi ha cap previsió de l’IJC en relació a un possible campus gironí?
« Tenim molt avançades les converses amb l’ICO/Girona, ubicat a l’Hospital Josep Trueta —molt potent en transplantament autogènic i en l’estudi dels trastorns immunitaris que es produeixen després d’un transplantament—, per la creació del quart campus de l’IJC. Les principals línies de recerca, enllà els transplantaments, serien: Epidemiologia de les hemopaties malignes, i estudi també d’hemopaties com limfomes i leucèmia limfàtica crònica, així com la línia del Biobanc per guardar mostres de malalts, quan els diagnostiquem, quan els fem el primer tractament, durant les recaigudes, el segon tractament etc… A Girona ho han treballat molt bé tot això, com també nosaltres a l’IJC al Campus ICO/GTiP, cal dons unir ambdós esforços.»

–Com i quan es concretaria aquest quart campus gironí?
« El coordinador del campus serà el Dr. David Gallardo amb qui estem treballant plegats. Tenen laboratoris i ja estant ubicats. No demanen dons diners per obres. En canvi si que necessitarien algun tipus d’”start up” per engegar. En un format clàssic això signifiquen unes aportacions de 90 m€ el primer any i el mateix al segon. Enguany entre altres possibilitats estem pensant en la proposta de fer un concert del Sr. Carreras a Girona. El nom de l’ICO en aquest cas es deu a que el Servei d’Hematologia actual li pertany, tot i que el nom del quart campus hauria de ser ICO-Josep Trueta de Girona.»

–Quan es resoldrà la leucèmia?
« En part ja s’està resolent en molts casos. Molts malalts ja es curen i fan una vida absolutament normal. Quan jo estudiava això era impensable. La pregunta que fa en realitat seria, quan es resoldrà al 100%? Jo ja he llegit a alguna de les revistes científiques més prestigioses del mon, com  Nature, que algun valent s’atreveix a dir, per exemple, que a l’any 2050 del càncer ja no en parlarem perquè estarà resolt al mon. Qualsevol càncer. Enguany estem molt lluny de les quimioteràpies anteriors on ho arrasaven tot. Actualment, fem tractaments absolutament personalitzats, molt poc invasius, i disposem de tècniques per mesurar la malaltia mínima residual, on podem arribar a identificar una única cèl·lula maligna entre milers de cèl·lules normals. Els % de curacions creixen dia a dia i són ara mateix molt alts en algunes leucèmies i d’altres hemopaties malignes. Podria ser que en aquestes dates que diuen, d’aquestes malalties ja ni en parlem.»

– Que en pensa de les teràpies CARTs (Chimeric Antigen Receptor T Cells)?
«Aquestes teràpies amb cèl·lules anticancerígenes, són i seran molt bones. Quan tens un malalt de leucèmia que li has fet de tot i s’ha mostrat resistent al tractament, aleshores aquest tractament podria ser la via de la solució. El que es fa és treure els limfòcits (les cèl·lules blanques especials de la immunitat) del malalt, se les tracta amb un lentivirus, un virus especial que els transformarà i els farà actius contra unes proteïnes que només es troben a les membranes de les cèl·lules leucèmiques i se’ls torna a injectar al malalt un cop transformats per que destrueixin les cèl·lules leucèmiques. Amb això arribem a un 85-90% de respostes satisfactòries, en malalts desnonats. La immunoteràpia és la resposta de futur per aquest i per la resta de càncers. I si aquesta terapèutica no és definitiva perquè també hi poden haver recaigudes, es podria contemplar com un tractament pont preparatori per el trasplantament.»

–Quan hi haurà sang artificial?
«S’ha aconseguit crear sang artificial en el laboratori a partir de cèl·lules mare del cordó umbilical i el següent pas seria realitzar el mateix a nivell industrial, però per fer això, fan falta molts diners.  Han sortit notícies, en lletres molt grans, que diuen que ja ha arribat. Cal, però, ser molt cauts.»

Mentre ens fa la foto de grup, algú pregunta a l’eventual fotògraf,  responsable del servei a taula, pels resultats dels “madriles” a les semifinals de la Champions. Embadalits amb el convidat, ni ho havíem recordat.  Explosivament però, un altre gironí ni deixa respondre. Es veu que amb nocturnitat i d’amagat havia estat consultant el seu mòbil, i sobtadament respon: “3-0, i els tres de Cristiano, no cal ni parlar-ne” i, conformats i obedients, avui clarament no tindrem cap alegria del futbol…. com si res, prosseguim amb la interessant tertúlia…

–Com es pot programar que hi hagin 300 investigadors, quan ara n’hi ha 150?
« Tenim professionals que dediquen molta part del seu temps a cercar finançament per a poder-los subvencionar. Cal tenir present que l’estatus d’investigador no és encara el del metge d’hospital. Es a dir, hi ha molts investigadors que treballen amb beques o sota contractes per un període limitat d’anys. La qüestió és que hi ha pocs diners estructurals per pagar sous, i la major part és diner competitiu.»

Entrem a comentar qüestions diverses, com la compartició d’equipaments tant cars, de forma que treballin totes les hores possibles atès l’alt cost que suposen, o la curiositat de la semiòtica, com en parlar de malalties malignes, quan de benignes alguns no les coneixem o distingim … en aquest punt el Dr. ens aporta una curiosa definició de salut “un estat transitori amb un pronòstic infaust”. Entre això i alguna anècdota el somriure generalitzat, ja és continu… Amb tants conceptes i mots nous, els gironins aliens al món mèdic, ara ens queda la feina de la seva interiorització. Embadalits encara, amb tanta bona feina, tant lloable i altruista per part del Sr. Carreras, ara però, tant ben informats i per tant conscients de la imprescindible tasca que al respecte ha fet, fa i encara farà el Dr. Feliu, l’Enric completa el comiat tot agraint la seva participació, donant per acabada la tertúlia i oferint-li al Dr., com a record de la vetllada, una litografia de Montserrat Gudiol, lliurada pel gironí del grup Dr. Bordas. Gudiol, filla d’un historiador d’art i arquitecte, formada en l’estudi de restauració medieval de la família, mostra sovint una gran sensibilitat artística. Influïda pel surrealisme i les formes de les distintes èpoques de Picasso, la seva obra mostra interioritat i una certa tristesa. Això si amb un estil ben propi i allunyat de les modes. La pintora mostra gust per la fantasia on les figures i colors es fonen en un mon ple de misteri. La litografia n’és una mostra característica d’aquesta forma de fer. I entre comiats i darreres salutacions, ens fem la foto del grup. Qui havia de dir que una tertúlia amb un hematòleg, a més resultés tant divertida…i és que l’home més enllà de conciliador, com ens ha confessat, és un gran conversador i molt proper.

Biografia (Fundación Carreras i ICO)

Nascut a Sant Cugat del Vallès l’any 1948, casat, és va llicenciar en medicina a la UB l’any 1971, doctor l’any 1979 amb qualificació d’excel·lent “Cum Laude” per la UB, especialitzant-se en Medicina Interna i també en Hematologia i Hemoteràpia el 1980. Actualment és catedràtic de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent Germans Trias i Pujol (2008-), cap de servei d’Hematologia i Hemoteràpia (1991-1995) i del laboratori de l’ICO (2014-), ambdós de l’HGTiP, president de la comissió delegada i director científic de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras (2011-), patró (1992-) i director científic (2006-) de la Fundació Internacional per la lluita contra la leucèmia Josep Carreras (FIJC). Director Científic de l’IJC, amb un edifici a inaugurar els propers mesos que està ubicat al complex hospitalari de Can Ruti a Badalona (10 mil m2, auditori inclòs, que ha costat al voltant de 15 milions € i amb un pressupost anual previst d’entre 5 i 6 milions €). També és el director acadèmic universitari de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

Als anys 1975-76 i 1981-82 va fer estades d’investigació a la Universitat de París (Hospital Beaujon) i a la Universitat de Harvard (Massachusetts General Hospital). Va ser Professor Titular de Medicina de la UB i UAB (1985-97) (1997-2007). Procedent del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, en el qual va treballar durant 20 anys sota la direcció dels professors Ciril Rozman i Joan Lluís Vives Corrons, va ser cap de Servei d’Hematologia i Hemoteràpia de l’Hospital Germans Trias i Pujol (HGTiP) (1991-1995), director mèdic de l’HGTiP (1995-97), director gerent de l’HGTiP (1997-2002) i director de centre de l’ICO/HGTiP (2002-2008). El Dr. Feliu, durant la seva etapa com a director mèdic i director gerent del HGTiP va ser el creador de l’hospital de dia psiquiàtric, del banc de sang gestionat pel CTBT, de la unitat de ressonància magnètica nuclear (IDI), del servei de cirurgia cardíaca, del laboratori d’immunologia per la recerca i aplicacions diagnòstiques (LIRAD) i de les unitats hematooncològica “Josep Carreras”, de patologia mamària, de trastorns de la son, d’hemodinàmica, d’hospitalització a domicili, de cures pal·liatives, generadora de transplantaments, d’al·lèrgia, de citogenètica, de citometria de flux i de pediatria social. A més va crear el projecte “Escoles” que va culminar amb la construcció de la nova Facultat de Medicina de la Unitat Docent del HGTiP (UAB) i de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IICSGTiP).

Ha estat director acadèmic de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) (2009-10) i director científic de l’ICO (2010-11). Enguany és director del programa de relacions amb les universitat de l’ICO (2011-).

El Dr. Feliu és un investigador de prestigi en el camp dels procediments i mètodes integrats de diagnòstic hematològic (citologia, citometria, citogenètica i biologia molecular), especialment en la microscòpia electrònica de les cèl·lules de la sang i de la medul·la òssia i en l’estudi de la patologia de la melsa, amb contribucions rellevants en aquestes àrees en l’àmbit nacional i internacional. També ha potenciat en el sí del Servei d’hematologia, línies de recerca sobre leucèmies agudes, limfomes, síndromes mielodisplàsiques i mieloma múltiple.

Ha fet aportacions en 85 llibres i capítols de llibres i ha publicat més de 370 articles nacionals i internacionals. Va ser redactor cap i Sotsdirector de la revista Medicina Clínica (1983-99), Director de la revista JAMA en la seva versió espanyola (1999-2005) i Secretari General i Director de Redacció del llibre de Medicina Interna “Farreras-Rozman” (1992-2000). A més, va ser President de la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia (2007-2011), President de la Comissió Nacional d’Hematologia i Hemoteràpia 1998-2002), president honorífic de la Fundació CAT (2011-), vicepresident de la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia (2013-) i també membre de nombroses societats científiques i fundacions. A més, el 2013 va ser nomenat doctor Honoris Causa per la Universidad Asunción de Paraguai i el febrer de 2016 nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Advertisements

Entry filed under: Metges.

Nou llibre d’art del gironí del grup Lluís Busquets: “XIRINACS El profetisme radical i no violent” Presentació del llibre sobre espai i mobilitat, del gironí del grup Francesc X. Ventura

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 17,662 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona4/07/2017
12 dies to go.

Categories

Abril 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març   maig »
 12
3456789
10111213141516
17181920212223
24252627282930

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers


%d bloggers like this: