Nova tertúlia sopar amb el Sr. Jordi Casassas i Ymbert, historiador, catedràtic de la UB i president de l’Ateneu Barcelonés, dimarts 4 de juliol de 2017

Biografia ( Gran enciclopèdia catalana, web de l’Ateneu Barcelonès i viquipèdia )

Nascut a Barcelona l’any 1948, es va llicenciar i doctorar (1977) a la Universitat de Barcelona (UB), on és catedràtic d’història contemporània (1990-) i on va ser director del departament homònim. Fou codirector de la Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català. Ha estat un dels pioners de les recerques en història cultural contemporània a Catalunya, la qual cosa el portà a fundar, el 1991, el Grup d’Estudi d’Història de la Cultura i dels Intel·lectuals.

És director de Cercles. Revista d’Història Cultural (1998). Membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (2012), el març del 2014 fou elegit president de l’Ateneu Barcelonès, càrrec que revalidà en les eleccions del 2017, i al desembre del 2015 rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

La seva obra s’ha centrat en l’estudi del món intel·lectual català des del segle XIX fins a la Guerra Civil Espanyola. Ha publicat una amplíssima bibliografia sobre aquesta temàtica, i ha participat en nombrosos congressos internacionals. Es considerat un intel·lectual d’ideologia catalanista.

Per la seva obra, El temps de la nació. Estudis sobre el problema polític de les identitats, va rebre el Premi Ramon Trias Fargas 2004. També és autor, entre altres obres, de Les identitats a la Catalunya contemporània i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), El futur del catalanisme (1997), Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920) (1989) i La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) (1983). Altres obres que destaquen són la tesi doctoral Jaume Bofill i Mates (1878-1933) (1980), L’adscripció social i l’evolució política (1980), Entre Escil·la i Caribdis. El catalanisme i la Catalunya conservadora de la segona meitat del segle XIX (1990), El temps de la nació (2005, premi Ramon Trias Fargas 2004), Premsa cultural i intervenció política dels intel·lectuals a la Catalunya contemporània (2006) i La fàbrica de les idees. Política i cultura a la Catalunya del segle XX (2009), La nació dels catalans: el difícil procès històric de nacionalització de Catalunya (2014) i La voluntat i la quimera. El noucentisme català, guardonat amb el premi Carles Rahola d’assaig 2016.

Com a soci de l’Ateneu Barcelonès havia estat vocal entre els anys 1987-1991; el 2014 va ser elegit president de la institució sobre la qual té escrits dos llibres: Història de l’Ateneu Barcelonès. Dels orígens als nostres dies (1986) i Ateneu i Barcelona. Un segle i mig d’acció cultural (2006). El seu nomenament rellevà Francesc Cabana. El març del 2017 revalidà la presidència en unes eleccions on també hi competien Bernat Dedéu i Genís Roca.

22 Juny 2017 at 16:51 Deixa un comentari

Continguts d’interès actualitzats en els darrers mesos

Nova tertúlia sopar amb el Sr. Jordi Casassas i Ymbert, historiador, catedràtic de la UB i president de l’Ateneu Barcelonés, dimarts 4 de juliol de 2017  (dijous 22 de juny de 2017)

Tertúlia sopar amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, dimarts 2 de maig de 2017  (diumenge 18 de juny de 2017)

Tertúlia sopar amb la Hble. Sra. Neus Munté Fernández, consellera de la Presidència i portaveu del Govern, dimecres 21 de juny de 2017 (dilluns 21 de maig de 2017)

Tertúlia sopar amb el Sr. Antoni Bassas, periodista i guionista de ràdio i televisió, el proper dimarts 4 d’abril de 2017 (dilluns 27 de març de 2017)

Tertúlia sopar amb el Dr. Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques – ICFO i premi nacional de Recerca 2016, dimarts 7 de març de 2017 (dilluns 1 de maig de 2017)

18 Juny 2017 at 9:36 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb la Hble. Sra. Neus Munté Fernández, consellera de la Presidència i portaveu del Govern, dimecres 21 de juny de 2017

Biografia (web del Govern de la Generalitat de Catalunya i wikipèdia)

Nascuda a Barcelona l’any 1970, casada i amb dues filles, és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). Té un màster en Dret Públic i Organització Administrativa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). A l’actual legislatura és consellera de la Presidència (gener 2016-) i portaveu del Govern, havent estat diputada al Parlament de Catalunya per Junts pel Sí (27/9/2015 – 16/1/2017).

Ha treballat, com a advocada en l’àmbit sindical, en diversos càrrecs a la UGT de Catalunya, a la que n’està afiliada. Va ser membre de la Comissió Executiva Nacional de la Federació de Serveis Públics de la UGT de Catalunya (1996-1999). També ha estat secretària d’Ocupació i Educació i secretària de Política Institucional de la UGT de Catalunya (2004-2010), mostrant-se molt sensible a la problemàtica de l’atur, particularment juvenil i d’altres col·lectius.

Va ser cap de Gabinet del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, entre el 1999 i el 2002. També va ser Diputada al Parlament de Catalunya els anys 2002 i 2003 i entre 2010 i 2013 per CiU, portaveu d’Ensenyament de CiU a la Cambra i Presidenta de la Comissió d’Igualtat de les Persones. Militant de CDC des de 1996, va ser secretària general adjunta de la JNC entre el 1998 i el 2000. Se la considera socialdemòcrata i sobiranista.

Durant la X legislatura, al govern d’Artur Mas, ha estat vicepresidenta i portaveu del Govern (2015-2016), a més de ser la titular de la conselleria de Benestar Social i Família des de l’inici de la legislatura (2012-2016). Amb el president Artur Mas va formar part d’una candidatura compartida a una presidència col·legiada del Partit Demòcrata Català (PDeCAT), que va assolir el 95% dels vots dels associats i tot seguit va ser escollida vicepresidenta del nou partit.

29 Mai 2017 at 9:34 1 comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Lluís Torner, director de l’Institut de Ciències Fotòniques – ICFO i premi nacional de Recerca 2016, dimarts 7 de març de 2017

Aquesta nit teníem un convidat molt puntual…, hom diria que segueix les busques digitals d’algun rellotge quàntic… quasi bé un quart d’hora abans ja estava al vestíbul de l’hotel, assegurant-se que inconvenients públics, no li impedissin complir amb un marcatge tant precís. Així que vàrem decidir entrar al saló privat, per xerrar més còmodes i acabar de fer la colla.

El primer comentari del convidat, en veure la llista impresa dels assistents al sopar, com de costum al costat de la minuta, «caram sous molts d’Olot, no?». És veritat, aquest cop, la meitat ho érem. I com a home molt ben informat,  «deveu estar molt contents  amb el gran premi d’arquitectura  que us ha caigut?». I tant!… un clam unànime fins el rebombori, dels que ja estàvem ben asseguts. El dimarts anterior l’estudi RCR d’Olot havia estat guardonat amb el premi Pritzker, considerat el Nobel de l’arquitectura. «I es varen quedar allà, per què varen voler?» Entre diversos comentaris —en Rafel i la Carme són nascuts a Olot i en Ramón no gaire lluny, a Vic— suggerint la gran influència i voluntat de viure i sentir de ben a prop la natura, particularment de la zona que tant bé coneixen, es va aprofundir el magnífic article d’Antoni Puigverd a la Vanguardia de dos dies enrere. I això que en Puigverd, quan  parla de la sort de no obrir despatx a Barcelona, probablement conscientment es deixa d’afegir el gran projecte pendent d’execució, probablement en l’oblit municipal… que l’estudi havia preparat per a la estació de Sans barcelonina. Un projecte sens dubte més gran, que el disponible avui a la biblioteca Sant Antoni i de visita obligada a la capital.

Llavors la conversa va derivar, apuntant el greu que ens sabia a alguns, que no s’hagués executat la segona fase del projecte que l’any 2004 havien previst pel Firal de la ciutat d’Olot. Havien fet el Firalet, que afortunadament enguany es pot visitar i gaudir, però no es va completar amb el Firal. Problemes pressupostaris amb l’arribada de la crisi, en va ser la causa primera, tot i que molts sospitem que les protestes d’alguns veïns, els conflictes amb els marxants del mercat setmanal i abrandats debats en alguns plens municipals, en varen acabar finiquitant la excel·lent proposta. Ben vist, ara la ciutat podria amplificar, amb una mirada més internacional, l’orgull de la seva encertada aposta inicial.

Un cop som tots a taula, aprofitem amb Lluís Busquets per fer un breu incís amb la primera biografia completa de Lluís Maria Xirinacs, que el propi Lluís ha escrit i publicat, i que properament presentarà arreu. Un exhaustiu treball de recerca, concretat en un llibre d’art, en el que la capsa embolcall amb que es presenta incorpora una malla metàl·lica, tot una metàfora de la presó, i que porta per títol Xirinacs, el profetisme radical i no violent. Amb motiu dels deu anys de la seva mort, l’agost de 2007, any del seu oferiment a Sant Amanç (2007-2017), amb Balash Editors, han volgut promoure a través d’una edició singular la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Amb aquest fi s’ha comptat amb la realització d’obra original i gràfica de Gemma Molera i de Jordi Junyent que acompanyarà aquesta edició en les seves diverses modalitats previstes. A la web elnegre.cat se’ns explica prou bé, amb un començament ben atrevit (sic): “Es tracta de la biografia de l’esperança de milions de catalans que el tenen com a referència de la majoria d’edat de la nostra nació. Xirinacs, tres vegades candidat al Premi Nobel de la Pau, denominat el Gandhi català, des de la seva radicalitat no violenta, és el paradigma de la desobediència civil per assolir la independència de Catalunya i dels Països Catalans. Busquets exhibeix una alta capacitat d’evocació: el seu detallat relat, esmaltat de dades que tots els que vam viure la transició recordarem i de textos colpidors de quan se sentia sol, és apassionat i apassionant.”

Després d’una breu introducció i agraïment per acceptar la invitació, que fa l’Enric, es lliura al Dr. Torner un exemplar del primer recull de tertúlies “Per sucar-hi pa!” i tot seguit en Carles Casacuberta en fa la presentació més personal. En Carles comença observant l’única pega que troba en aquests sopars tertúlia: «El convidat disposa de poc temps per a gaudir d’unes menges que tan bé acostuma a preparar-nos el xef d’aquest  privat de l’hotel Alimara.» Amb aquesta picada d’ullet, la predisposició per aprofitar l’avinentesa era màxima, i ell va començar les  seves reflexions.

Dit i fet. El servei ja omplia la taula amb un aperitiu rellevant, taps de pernil ibèric, mini-steak tàrtar de vedella amb mostassa, cornet de brandada de bacallà i croquetes de gorgonzola, que tots ens vàrem disposar a degustar, mentre escoltàvem amb fruïció… El celler que ens acompanyarà tot l’àpat, incloïa un vi blanc sense criança, mono varietal garnatxa roja de 14.5º, Oriol del celler Vinyes dels Aspres (Cantallops), D.O. Empordà, d’un color groc viu, net i brillant i en boca lleugerament cremós i amb una acidesa ben definida. També un negre, de Bodegues Ca n’Estella, Petit dels Oms D.O. Penedès, varietat Merlot i Cabernet Sauvignon, corpulent, llarg i persistent amb tanins de qualitat.

Enllà d’alguns detalls inclosos a la biografia adjunta, que tots teníem impresa a taula, ens explica com l’Institut de Ciències Fotòniques, l’ICFO, la seva obra cabdal que va crear l’any 2002, és absolutament impressionant, com es pot veure si hom entra a la seva web.

–Fa uns anys vaig coincidir amb el Dr. Torner en reunions de la xarxa CERCA d’instituts de recerca catalans, on jo anava en representació del Centre de Recerca Matemàtica de Bellaterra, dirigit primer per en Manuel Castellet i després per en Joaquim Bruna. Recordo que tant per a l’un com per a l’altre en Torner era un model que calia seguir.
«Ah, sí?» interrogà el convidat.

–I tant, que eres un referent, i no només per la qualitat de la recerca que es feia a l’ICFO sinó també per la teva emprenedoria i la capacitat de generar sinergies amb empreses.

–La recerca que fa ell i el seu equip és sobre òptica no lineal, de la qual no crec que parlem gaire durant el sopar, però també d’aplicacions de la fotònica en diversos camps com les aplicacions als sistemes d’informació i alguns d’altres. Ara bé, entre els gironins assistents hi tenim bons metges i segur que els interessarà saber que vàreu crear una spin off (empresa derivada) d’hemofotònica (Hemo Photonics S.L.). Es tracta de tecnologia fotònica per a la biomedicina. També que treballeu en biofotònica, que s’ocupa de tecnologies basades en la llum, com la microscòpia i l’espectroscòpia modernes o l’ús del làser per a la investigació dels processos biològics cel·lulars. En aquest cas hi ha diverses branques on l’ICFO té empreses seves o amb convenis de col·laboració, com ara per a la detecció ràpida de la sèpsia (infecció generalitzada a tot l’organisme) o per al diagnòstic del càncer. Suposo que en algun moment del sopar sortiran a la conversa els ordinadors quàntics i què hi ha de veritat en tot allò que es diu respecte d’ells. Particularment m’interessa, ja que se’n va parlar molt, saber el resultat final de l’experiment que es va fer l’any passat per tal de generar una quantitat molt gran de nombres aleatoris per a l’estudi de l’entrellaçament quàntic amb el nom de Big Bell Test (projecte mundial per incorporar la impredictibilitat del comportament humà a experiments de física quàntica d’avantguarda), amb un gran impacte en els mitjans, particularment científics. Va ser un projecte de gran ressò, que provava la capacitat de l’ICFO d’apropar-se a la gent, en aquest cas sobretot als instituts de secundària en col·laboració amb CosmoCaixa.

Pren la paraula el Dr. Torner i, després d’agrair-nos la invitació i presentació, va començar fent referència al tema a tractar, la fotònica. Paraula que ens va comentar, troba una mica estranya. «Fins i tot, ja m’ho deia el meu pare, “nen, això de la fotònica no sé si ven gaire, eh?”. El nom en si mateix fa una mica d’esgarrifança, no trobeu? Paraules noves, com la electrònica o la genòmica,…i que en el cas de la fotònica, descriuen àrees de coneixement establertes des de fa segles. Paraules noves, que a vegades  ajuden quan has d’anar pel mon, també en la necessària i contínua renovació, així com a l’hora de cercar inversions. Bé dons, quant a la fotònica hi dos aspectes dels que us puc parlar, un de la fotònica en si mateixa, sobre que és i que fa i, l’altre, de l’ICFO. Ambdós són importants en si mateixos, tot i que són prou diferents. La fotònica, perquè m’agrada, i l’ICFO, en sí mateix com a estructura, com organització i per com funciona. La recerca que fem al nostre país, està canviant, potser més lentament del que convindria, però ho fa en una part important gràcies a puntes de llança, com ara l’ICFO o a altres centres com l’ICFO, dels quals n’hi ha una bona colla.

»Comencem per la fotònica. La fotònica fa referència a la ciència de la llum, i la llum està formada per fotons.» Llavors agafa una llanterna, que duia a la butxaca. La encén i veiem que pot fer dues llums, una blanca i de feix ample, diguem-ne que del tipus més normal, de les emprades per il·luminar. I l’altre, amb llum de color vermell i de feix concentrat, aquesta, de llum làser.» I prossegueix, «aquesta llum la podem entendre com una manega d’aigua on les gotes d’aquest flux són els fotons. Per això la ciència que tracta les partícules de llum es diu fotònica».

S’acosta a taula el primer plat, arròs de llagostins i allioli suau.

«La fotònica avui és important perquè proporciona una eina de treball molt excepcional a varies àrees de la ciència i a molts sectors industrials, sobretot el més innovadors. Els humans, al llarg dels segles, hem volgut entendre el mon que no veiem a simple vista. Els instruments que hem anat construint ens hi han anat ajudant. El món que veiem nosaltres a simple vista, seria el mon abans de Galileu, el de les coses de la nostra mida, la casa, els humans, la Terra, la Lluna…. amb el telescopi, Galileu ens va permetre veure coses molt grans i llunyanes. I amb el microscopi es va poder entrar a veure el mon de les coses molt petites que no es podien veure amb els ulls. Però fins i tot amb el microscopi hi ha un límit amb les coses molt petites. Aquestes coses tant petites no es podrien veure ni per tant manipular una a una  … per que són massa petites i massa fràgils. La fotònica és important precisament per què proporciona un instrument per manipular i estudiar moltes d’aquestes coses tant i tant petites. Manipular, per exemple, cèl·lules vives una a una, manipular el seu interior —el nucli de les cèl·lules—, manipular els mitocondris i les molècules que els formen —sense fer-los mal és clar—, també per veure com s’ho fan els virus per entrar a les cèl·lules, o per manipular els àtoms que formen les molècules. Tot aquest mon tant extremadament petit, no es podria estudiar, prou sòlidament i prou  bé, sense instruments que ho permetin fer.

Amb una llum adient, no la blanca de la llanterna sinó la vermella del làser, ben triada, amb el color i potència que toqui, pot entrar en aquest mon de les coses molt petites i sovint vives, estudiar-les. Això és important per moltes coses, i com avui hi ha força metges entre nosaltres, citaré una d’aquestes, com a exemple, la medicina fonamental. Un està malalt, perquè al final te una part gran, important del cos que està malalta. Si, posem pel cas, és el fetge, doncs, és que moltíssimes cèl·lules del fetge estan malaltes. O quan hom està malalt perquè està infectat per un virus, és perquè està infectat per trilions i trilions de virus que han infectat cèl·lules i cadascuna de les cèl·lules estan infectades. Les malalties comencen a nivell cel·lular. Un cas que s’entén be es el de les malalties neurològiques, que afecten el  cervell, com ara l’Alzheimer, el Parkinson… Quan hom te alguna d’aquestes malalties, el cervell o una part important del cervell no funciona prou bé. Però segurament molts anys abans, el problema va començar perquè una part petita d’aquest cervell va començar a no funcionar com caldria. En l’Alzheimer per exemple, els metges saben que les connexions neuronals no funcionen bé, entre altres coses perquè les plaques amiloides s’hi enganxen, com una mena d’arrebossat. A la llarga, això afecta a una part important, gran, del cervell, i hom està malalt. Però el problema va començar neurona a neurona. Amb la fotònica i amb altres tècniques es pot estudiar com es desenvolupa aquest procés a nivell molecular. Es pot estudiar com s’ho fan les plaques amiloides per acumular-se a les neurones, una a una. Es pot estudiar com comença la malaltia. Aquest coneixement és molt important ja que s’espera que permeti als metges, una vegada conegut el procés, trobar maneres de posar-los-hi difícil a les plaques, trobar estratègies, fàrmacs, que faci que les plaques no s’enganxin a les neurones.

»Amb les infeccions, l’objectiu és semblant. Una investigadora de l’ICFO, la Dra Maria García-Parajo, va ajudar al Dr Javier Martínez Picado de l’IrsiCaixa a fer un experiment important relacionat amb el virus de la SIDA. Junts van fer un vídeo, que es pot trobar a la xarxa, on és veu com s’amaga el virus del SIDA a les cèl·lules del sistema immunitari durant una de les fases de la infecció.

»La tècnica s’havia fet abans amb el virus de la grip, de la polio, i altres. En termes planers, l’objectiu general és que si hom sap com s’ho fa un virus per entrar a les cèl·lules, pot intentar trobar un fàrmac que faci que no hi pugui entrar. Per veure-ho, cal treballar a nivell cel·lular, amb uns poques cèl·lules i uns pocs virus. Altrament, només es poden fer experiments a gran escala, provar fàrmacs i mecanismes, que són útils però que no parteixen de saber com funciona exactament el procés d’infecció. En aquest punt acostumem a posar l’exemple d’uns lladres que entre a casa, o a una segona residència. Imagineu que teniu una segona residència i que us hi ha entrat a robar. Si no saps com s’ho han fet, no saps què fer per protegir-te. En canvi si veus que han entrat per la porta del garatge, doncs pots un pany millor i protegir la porta.»

I per deixar menjar el convidat, un arròs fantàstic i al punt, tots a l’uníson comentem i suggerim el mengi abans no es refredi, que paga la pena, coincidim que és tota una exquisidesa, i tot seguit es fan alguns comentaris prou rellevants…

–Impressiona poder actuar i veure una cèl·lula o una molècula, quan no es pot fer des de cap microscopi, i sobretot no afectant la cèl·lula, i es clar això deu ser possible exclusivament per que els fotons amb que es veuen, també són extremadament petits…és així realment? Tot i que pel camí em sorgeixen nous dubtes, en algun cas no manipularà o es canviarà l’estat d’allò observat…? Llavors el que veus no és realment el que hi ha sinó tot un altre cosa…

Sembla que algú ha vingut amb els deures fets i, abans, s’hagi llegit els principis de la física quàntica (quan mesuro faig una alteració irreversible en allò que mesuro). O fins i tot, la paradoxa del gat de Schrödinger (el gat pot estar en un estat viu i o un estat mort, alhora: és el principi de superposició)…

«Alguns dels comentaris són molt interessants. La llum interacciona amb les coses? Deixeu-me afegir abans de respondre, que el que fa que la fotònica sigui tan important avui en dia, és el làser. De làsers n’hi ha de totes menes, de tots colors, de moltes potencies, uns que fan molta llum, altres poca i uns altres que no es veu… Amb làser es pot veure, escalfar, refredar, tallar, foradar, polir, escriure, esborrar, comunicar, curar, diagnosticar… amb llum normal, no es podria fer. Per entendre la manera en que la llum interacciona amb les coses es pot pensar en l’analogia amb les cordes d’una guitarra, que tenen un fenomen que es diu ressonància i les ressonàncies són les que permeten fer les notes de música. La matèria que forma el mon també, a nivell quàntic, te ressonàncies i si els poses la llum que les fa ressonar, la llum que “els agrada”, ressonen, s’activen.

»També s’ha preguntat si amb la llum es fan més coses? Dons si, tota mena de coses. Com abans deia, es fa gairebé de tot.» Llavors torna a agafar la llanterna i encén la llum blanca. «Aquesta ens serveix molt bé per veure’ns-hi. Hi ha tot una pila de fotons, n’hi ha de blaus, de verds, de grocs, de vermells… i per això es veu blanca. Els fotons que surten d’aquí són tots diferents, com la gent que surt d’un camp de futbol un dia de partit: tots són diferents. Amb aquesta llum blanca, podríem fer algunes coses, com amb la llum del Sol, però moltes altres no.» Ara encén la llum vermella, que ja sabem que és un làser. «Amb aquesta llum els fotons ja no són tots diferents, sinó tots iguals, tots són vermells, tots fan gairebé el mateix. Amb entrenament, fan els que diguis que facin. Fan tot tipus de meravelles. Per exemple, amb aquests fotos pots agafar i aguantar coses molt petites i vives. Així si al damunt d’aquest feix vermell hi poséssim una cèl·lula viva adient, dons s’aguantaria com surant a l’aire. Sembla com l’ou com balla…l’heu vist a la catedral de Barcelona, veritat? Dons igual i la cèl·lula seguiria viva, sense malmetre’s …

–I aquests fotons, perquè són tots iguals?
«Bona la pregunta. El truc teòric, genial, se li va acudir a Einstein. Imagineu una capsa tancada amb un mirall a cada un de dos dels costats enfrontats. I a més, al mig hi ha una font de llum, com una bombeta. Sense miralls, hi hauria fotons de tots colors. Ara bé, amb els miralls, la llum enfocada a un d’ells, es reflexa, rebota, i arriba a l’altre mirall, que repeteix la operació. I així successivament. Dons bé, el que Einstein va dir que passaria és que els àtoms que fan la llum s’estimulen a partir de la llum que fan els altres, i es van posant d’acord i poc a poc tots acaben fent llum del mateix color. Es com si “es posen de moda” fer llum d’un color. Matemàticament és més complicat, però la idea és aquesta.

–I tots els fotons d’un làser són iguals?
«Pràcticament calcats. La paraula làser prové “d’amplificació estimulada de llum”. El principi de la emissió estimulada, si em permeteu la broma, és “veure que fa el veí”. Seguint la broma, la idea és la mateixa que fa que avui en dia aquí a Barcelona els homes no portem faldilles. Com que no és costum, els homes no en porten, però si es posés de moda portar-ne, molts en portaríem.

«La idea important és que un làser pot emetre molts fotons que són tots iguals i molt ben controlats, i per tant pots fer-los fer coses molt delicades. Portant-ho a l’extrem això ens porta a la física quàntica. A l’extrem, amb llum es pot manipulat coses molt més petites que les cèl·lules, que són àtoms individuals. Durant molts anys els físics, fins i tot alguns dels més famosos que es van inventar la física quàntica, pensaven que seria impossible treballar amb àtoms un a un, però des de fa uns anys es fa rutinàriament. Si voleu venir a l’ICFO a veure àtoms un a un, podreu veure’ls. Un cop ets capaç de controlar àtoms un a un, ja pots fer física quàntica, ja que aquesta és manifesta quan tens àtoms individuals.»

Serveixen a taula el segon plat, turbot a la planxa amb menier de llima i cacauet.

–Tot això que has explicat, te una cronologia, no? Els descobriments que has parlat són d’ara, de fa deu anys, dos anys o d’abans d’ahir?
«L’Einstein va tenir aquesta idea l’any 1920. El primer làser és de l’any 1960. Les persones que van inventar la manera pràctica de fer la idea d’Einstein van ser el Charles Townes, recentment mort als 99 anys, i el seu estudiant de doctorat, Jim Gordon, que a finals dels 50s van inventar els anomenats maser, que son com el laser però per microones enlloc de llum. El primer làser el va fabricar Ted Maiman. L’estudi i la manipulació de cèl·lules vives, molècules i àtoms i tot això va començar mica a  mica als 80s, i va culminar els anys 90s i 2000s. Pel camí ha calgut aconseguir els diversos tipus de làser existents avui dia. Un làser que fes llum directament de color blau, per exemple, va costar molt d’aconseguir. Qui va trobar la manera de fer-ho va rebre un premi Nobel fa poc. D’altres com els que fan llum  infrarroja que els humans no veuen, van ser més fàcils. Hi ha làsers que fan poca llum, com el que us he ensenyat fa una estona que  me’l puc enfocar a la pell i no em fa res. Això no obstant, fins i tot els que fan poca llum no s’han d’apuntar mai als ulls. Mai. D’altres làsers foraden una xapa metàl·lica (aquests tenen la mida d’una taula com aquesta on sopem).

Un cop es poden aconseguir làsers tant diversos s’ha anat descobrint que amb ells es poden arribar a fer tota mena de coses. Algunes de les coses són en la línia de recerca de frontera. D’altres, en problemes molt aplicats, que o bé ha plantejat alguna indústria o que poden tenir una aplicació industrial que se li ha acudit a un investigador.»

–A l’entrevista de l’Antoni Bassas a l’Ara Vídeos (de 21/1/2017) —per cert impressionant i molt pedagògica—, parlaves que investigar significava ser una mica explorador. Em pregunto si per ser científic explorador necessites mapa o funciona la intuïció? O sigui, matisa un altre gironí, com uns coneixements permeten anar més enllà.
«Aquesta pregunta, que és molt bona, ens portarà a la segona part, que és la de l’ICFO, que tractarem més endavant. Ara però, seguint el fil del que  comentava abans, quan ningú ens proposa algun problema a resoldre, llavors és quan, efectivament, fem d’exploradors. És as dir, els propis investigadors proposem els projectes o problemes a resoldre, i a l’ICFO ens agraden els problemes de frontera. Parlem de coneixement o recerca de frontera quan es busca anar més lluny dels límits del que es coneix en el nostre camp. Del que és coneix, no a Castelldefels, o a San Francisco, o a Boston, o a on sigui… del que es coneix arreu del mon. Podríeu dir-me, que potser alguns militars o industries fan quelcom que desconeixem…bé, potser si, potser hi ha coses que són secretes, però en molts àmbits el mapa és públic i la gent que es dedica a estar a la frontera sap on s’acaba la part coneguda del mapa. En termes generals, de científics n’hi ha d’haver de dos tipus:  els que saben molt bé una cosa —la dominen i coneixen tots els detalls—, i altres que saben on hi ha la frontera, els que són exploradors. Sovint són gent diferent. Ambdós tipus són necessaris.»

–Queda pendent respondre la qüestió plantejada del principi d’incertesa.
«Quant a la pregunta sobre si quan tu mesures afectes és llarg i complicat de respondre. Les coses grosses, tècnicament el que en diem el mon macroscòpic, les pots estudiar sense fer-los-hi res. La pertorbació és molt petita, negligible.  En canvi al mon extremadament petit, el món quàntic això es impossible. La mecànica o física quàntica te coses que si les mirem pensant en el nostre mon de coses grans, són molt estranyes. No pots actuar sobre un sistema sense afectar-lo de manera decisiva i irreversible. Hi ha l’exemple que s’il·lustra del gat d’Schrödinger. Avui precisament, a la Contra de La Vanguardia surt una entrevista al Dr Juan Ignacio Latorre, catedràtic de física quàntica a la UB, on es parla del tema. Al mon quàntic les propietats de les coses no estan determinades fins que les mirés, fins que les mesures, no abans. A Einstein això li semblava absurd, no hi estava d’acord. Deia que les propietats de les coses han de ser independents de que hom les mesuri, que existeixen abans que hom les miri. Doncs, fins a dia d’avui, tot demostra que no, que en quàntica no. Els experiments que s’han fet els darrers 30 anys, que tenen per nom experiments de Bell, han mostrat que Einstein en aquest cas sembla que no tenia raó.  Hi ha altra gent que pensava com Einstein, però ara ja en queden molts pocs.»

–I lligant-ho amb el que parlàvem al principi, vostès van fer un Big Bell Test del novembre. Que és?
«John Bell va ser un físic originari d’Irlanda que va trobar una forma matemàtica de determinar si tenia raó Einstein o no en la qüestió de la realitat objectiva, de si les propietats dels objectes quàntics estan ben determinades abans de que algú les mesuri. Actualment, és fàcil fer els experiments que va dissenyar Bell. Ara bé, els experiments mai no són perfectes: sempre hi pot haver alguna variable oculta que no s’hagi tingut en compte. En l’experiment del Big Bell Test es va intentar excloure qualsevol interferència deguda al disseny humà dels mecanismes de detecció de l’entrellaçament quàntic, a base d’utilitzar instruccions, en forma de 0s i 1s, proporcionats aleatòriament per persones aleatòries de tot el mon.»

I de postres, pa de pessic de te matcha i cremós de xocolata.

–La física quàntica i la fotònica, simplifica el poder fer experiments en utilitzar elements tant petits?
«Si, si, justament. La física quàntica sense la fotònica seguiria sent en una gran part, teòrica. Perquè per poder fer física quàntica experimental calen  ines que puguin treballar amb coses extremadament petites, vaja com ara poder agafar àtoms un a un.»

–Tornant a la incertesa, tenim entès que aquest principi, està en la rel de la criptografia. Així, en un determinat moment i intrínsecament podem estar segurs que el secret de la informació no s’ha violat ja que en la recepció d’un missatge, no ha canviat el seu estat. Es cert això?
«Si la comunicació s’ha fet en un enllaç quàntic, si algú ha espiat la informació haurà deixat un efecte que es notarà.»

–Compte doncs la criptografia quàntica serà molt rellevant. En el moment que disposem d’un ordinador quàntic, es podrà desencriptar la informació “segura avui dia” sota algorismes i protocols de comunicació tipus RSA, que són els habituals de qualsevol ordinador convencional no quàntic.
«En principi, si, però segurament es podran complicar o sofisticar els sistemes RSA de manera que fins i tot siguin molt complicats per un ordinador quàntic i, a més a més, es trigarà encara molts anys a fabricar ordinadors quàntics realment potents.»

–Però no existien ja alguns ordinadors quàntics, ara mateix només a la Nasa o a Google i Microsoft, a banda del govern americà?
«Hi ha alguna màquines reals que utilitzen una mica de quàntica i algunes de joguina que son quàntiques, però no hi ha cap ordinador quàntic potent. Compte, doncs, això que parlem és complicat de respondre amb precisió.» Encara no ha pogut esplaiar-se en la resposta, que es demanen aclariments en una nova qüestió ben relacionada.

–I que vol dir que fa servir una mica de quàntica?
«Un ordinador quàntic és el que funciona amb les lleis tant estranyes de la física quàntica pura  dura. En principi, amb aquestes lleis,  es poden fer màquines que calculen coses que d’altra manera son molt difícils de calcular,  com per exemple la factorització de nombres enters molt grans. Sabem que és fàcil multiplicar dos nombres; ara bé, no ho és tant saber un nombre gran donat de quins dos nombres “primers” multiplicats prové. O, es fàcil cercar un número de telèfon pel nom d’una persona a un llistí alfabètic telefònic, però el procés invers de cercar el nom a partir del número és molt més complicat, sobretot so el llistí té molts noms. Teòricament, alguns d’aquests problemes molt difícils, es podrien resoldre fàcilment amb un ordinador quàntic. Un dels exemples més famosos és el de descomposició de nombres enters en els seus factors primers trobar pel Shor l’any 1994.
»El problema es fer un ordinador quàntic potent a la pràctica. És a dir una màquina que segueixi els principis de la física atòmica i no la física clàssica. Hi ha tres categories. El que hi ha avui dia, que són els ordinadors que heu comentat. És a dir, unes màquines que són normals, però que  operen a temperatures molt baixes fan servir una mica de processos quàntics. I això, com la sal als espaguetis, fa que aquella màquina sigui una mica millor que l’altre. Un ordinador quàntic és una màquina totalment diferent. Europa ha decidit invertir mil milions € en un flagship (projecte europeu) que espera que potser d’aquí a 10 o 15 anys hagi generat una màquina quàntica petita que pugui calcular unes certes coses molt concretes que no es poden calcular amb màquines convencionals. Se’n diu un simulador quàntic. No seran màquines de propòsit general, sinó d’interès científic. L’objectiu final de fer un ordinador quàntic potent de propòsit universal, com els actuals super-ordinadors però molt més potents, no s’espera que es pugui aconseguir abans de varies dècades. »

–I què hi te a veure la fotònica amb el sincrotró.
«De llum n’hi ha de tots colors. De fet les ones de radio, televisió i microones són fotons. Per fotònica la gent entén la llum infraroja, que els humans no veiem, la llum visible fins el violeta i l’ultra violeta, que l’ull humà torna a no veure, i els raigs X. Dons bé la fotònica arriba fins els raigs X tous i el sincrotró fa llum encara més potent, que permet veure coses encara més petites. En general són fotons potents que s’utilitzen per veure estructura de materials i fàrmacs a una escala que la llum visible no pot arribar. Amb la llum visible no es poden veure coses tant petites i encara menys amb l’infraroig. El sincrotró és l’eina per aconseguir aquestes llums.»

–Per aclarir-me una mica més, la fotònica treballa amb coses molt petites i dons què fa la nano tecnologia? El meu amic Samitier hi treballa…
«I tant, el conec molt en “Sami”. L’objecte d’estudi d’ambdues disciplines té varis punts en comú. La fotònica proporciona alguns instruments. »

–En física quàntica introduïu el concepte de gravetat?
«Bona aquesta, és una pregunta per nota…. Dues des les dues teories de les que la física està més contenta, per que són dues teories que quan se les posa a la pràctica, funcionen amb precisió extrema, son la física quàntica i la relativitat general de l’Einstein. Les dues semblen funcionar com un rellotge suís. Però no, ningú sap com fer-les compatibles. Fins avui ningú ha  sabut fer-les encaixar.»

–A veure, una pregunta que potser marxa una mica de la fotònica. Quan estudiàvem física, ens van ensenyar, que l’univers no tenia fi. Per altre banda, que l’àtom tenia unes partícules molt concretes. Posteriorment, hem sabut que, gràcies a les millores tecnològiques, se’n coneixen de noves i més petites. És que l’àtom podria ser com l’univers però a l’inrevés? Hi podrien haver partícules noves i encara més petites?
«Tant de bo. De fet tothom està esperant que algun dia n’hi hagi alguna nova, però ara mateix amb la tecnologia disponible no se’n troba cap. Els àtoms es coneixen molt bé, el nucli de l’àtom que és més petit, també es coneix bé. El nucli té protons i neutrons, que són fets de quarks, encara que els quarks no es poden veure individualment però tot el que s’ha vist encaixa amb la teoria. Es físics de partícules, que no és la meva especialitat, van fent experiments que han anat trobant parts del puzle que faltaven, com bosó W, el bosó de Higgs, etc. Per a poder arribar aquí s’han hagut de construir màquines gegantines, com ara l’accelerador que està al CERN de Ginebra, d’uns quants kms de llargada. Per provar coses més petites, caldria fer màquines encara mes grans, cosa que sembla difícil, o inventar un nou truc. Aquest és un tema apassionant, però no en soc expert. Recomano que convidin a sopar algun col·lega del IFAE que si que ho són.»

–Una qüestió una mica diferent, més tècnica. Sabem que tenim unes lleis de la física, en particular unes constants, com ara la de Planck en mecànica quàntica, uns mínims que som capaços de fer i de veure. Imaginem que de sobte féssim un canvi d’escala i ens tornéssim més petits, per exemple ens multipliquéssim per 1025. Llavors ens trobaríem molt i molt petits dintre d’un àtom. Si aquesta gent tant i tant petita, fessin una classe de física, les constants serien les mateixes? És a dir el límit del coneixement, també s’empetitiria o seria el mateix que tenim ara?
«Tinc un amic que ha fet la carrera a Munich que es dedica a estudiar si per l’antimatèria (positrons, anti-protons,..), les constants es mantenen, tal com diuen les teories de la física actual. Ha treballat amb una precisió molt alta i de moment la resposta que han trobat és que si. Llàstima, per que si li sortís que no, que passaria? Doncs que  guanyaria un premi Nobel, ja que hauria trobat una cosa que qüestionaria els pilars de la física.»

–Vaig haver d’anar a Castelldefels al campus universitari i vaig quedar parat del l’edifici de l’ICFO. De quan és?
«L’ICFO, el vàrem començar amb els pocs diners que teníem, el primer tros l’any 2005. Després una altre part el 2009 i finalment, la darrera tercera part, el vam poder acabar el 2012 gràcies al regal d’un mecenes, el Sr. Pere Mir i Puig, a través de la fundació privada Cellex, que presideix. El Sr. Mir n’és el fundador i impulsor. És un home extraordinari, que ens ha ajudat i ajuda constantment i que cal aplaudir amb ganes. Així que l’edifici tot sencer, com es veu ara, té només cinc anys.»

–Entrem dons al segon punt i parlem de l’ICFO?
«L’ICFO és un bon experiment. Parteix d’algunes hipòtesis, una de les quals és que els països necessiten diferent tipus de científics. Necessiten científics de frontera, científics molt aplicats, científics que facin coses que potser tindran un impacte d’aquí a dues dècades i d’altres que facin coses que tinguin impacte avui o demà. Llavors si els poses tot junts, es possible que entre ells es barregin i facin coses que separadament no farien. L’ICFO va néixer amb aquest principi, que per cert en el nostre àmbit i a Europa no és massa comú. És més aviat una forma anglosaxona, que te alguns avantatges. A més a més, havien de ser una gent capaços de captar la majoria dels recursos necessaris, per que sabíem que estàvem a un país amb pocs diners per a la recerca. Pensàvem que, amb gent que estigués molt en la punta, es podrien captar diners d’arreu el món. I exactament això és el que ha passat. Voldria remarcar que  els centres com l’ICFO han pogut gaudir d’una flexibilitat de funcionament que per exemple les Universitats no han pogut tenir. Això ha fet que el talent, que també hi és a les universitats, en aquest cas s’hagi pogut manifestar millor. Per això, podem dir que aquell experiment del Conseller Andreu Mas-Colell dels l’anys 2000, amb una dotzena de centres entre els quals hi ha l’ICFO, ha quedat palès i ben clar que funciona. El missatge dons és: si algú s’atreveix a donar més flexibilitat a les universitats i als hospitals que fan recerca, també brillaran molt més. No és una qüestió de diners de base, que la majoria de centres en reben molt pocs, sinó de que pots fer per anar-ne a buscar més a fora i de com els fas servir quan els tens. Així per exemple, nosaltres anem pel mon a cercar diners o podem col·laborar amb empreses en projectes que en entorns més rígids o no es podria o seria més complicat. I ho dic des de la experiència d’haver estat als dos costats. Això és el que jo crec és important d’aquest model de recerca. L’ICFO ahir va fer quinze anys, doncs bé si el model no es trenca, en quinze anys més aconseguirem noves fites i, si algun polític estatal —ja que la legislació bàsica és estatal— el porta a les universitats, alguna potser no se’n sortirà, però segur que d’altres si, aconseguint també grans avenços en gestió i eficàcia.»

–A nivell de plantilla quants sou? Es parla de 400?
«Científics en plantilla som 27. La resta, en un total que pot variar al llarg del temps, són graduats doctorants, investigadors postdocs, tècnics i personal de suport, que estant rebent la màxima formació i informació al centre, per després anar a fer carrera a la indústria o a d’altres llocs. El centre està organitzat amb aquesta visió.»

Algunes preguntes, al mig de la tertúlia, ni es podien ordenar ni respondre amb prou pausa, tot mostrant el gran interès assolit en alguns moments del debat. Es demanava pel sou dels postdocs. D’altres tertulians, ben informats pels seus a la universitat, n’anticipaven la resposta…”els sous d’aquest graduats en formació són, amb sort, el primer any 1.200€, el segon 1.600€ i el tercer 1.800€”. “Més que els metges”, afegia un tercer tertulià.

–Teniu ingressos? Cobreu royalties?
«Una part del nostre pressupost prové del govern de Catalunya. És petita però molt important doncs ens permet pagar el personal fix i les despeses bàsiques i a partir d’aquí anar pel mon a buscar projectes. També en tenim provinents de projectes estatals, com ara el programa Severo Ochoa, de filantropia, la Fundació Cellex, la Fundació Mir-Puig, la Fundació La Caixa, i alguns d’empresa. La part principal són fons europeus. Val a dir que d’icfonians n’hi ha de dos tipus. Els que els hi agrada la frontera i els que agrada fer recerca en coses pràctiques industrials i clíniques. En aquests casos, sempre que podem treballem amb empreses, be motivats per peticions empresarials o per iniciativa pròpia. Fins i tot algun cop s’acaba generant una empresa nova i que pot suposar algun retorn, o en royalties o en accions. Per exemple, fa poc es va vendre una d’aquestes empreses, que va acabar suposant algun ingrés al centre.»

–Però, teniu fons propis?
«No, i és molt important destacar-ho. La recerca a l’ICFO es fa sempre amb diners de tercers. És un sistema usual, també en d’altres centres catalans i del sud d’Europa. Diners que cal anar a cercar i que acostumen a ser finalistes, no per qualsevol de les coses que tu voldries. No som com d’altres centres europeus que tenen un finançament amb diners propis, com ara els centres Max Planck a Alemanya o alguns centres americans, com el MIT. Seria millor un model híbrid, amb una mica de fons propis. »

I com volen atrapar el temps i el debat, entrem en el moment on es pregunta novament de tot, particularment per aplicacions i per qüestions encara pendents…

–A la vista de l’estat real dels ordinadors quàntics, es cert que ja hi ha disponibles algunes aplicacions en l’àmbit dels sensors quàntics, o dels GPS de precisió quasi mil·limètrica o de la  criptografia o, també ¿?. I finalment què és el grafé?
«Dons si, aquestes aplicacions existeixen i, en algunes, s’hi està invertint i treballant molt. Ara bé hi ha una aplicació interessant que també fem a l’ICFO i no n’hem parlat, que no prové de la llum làser, sinó de la llum solar, que és la fotovoltaica. Nosaltres hi estem treballant en varies direccions, una de les quals busca aconseguir materials que en millorin l’actual rendiment, que a la pràctica està sobre el 18%. No és fàcil, ja que fer-ho sovint requereix materials molt cars o difícils de trobar. Pel que fa al grafè, està format per una capa, d’un sol àtom gruix, de carboni. És molt bon conductor de l’electricitat i és flexible i, en molts casos, biocompatible. El grafè només és un exemple, el primer que es va desenvolupar, de centenars de materials que es diuen bidimensionals, que tenen propietats semblants. El que és important és el concepte inaugurat pel grafè, però en el futur veurem molts altres materials semblants segurament més importants i útils que el propi grafè. Es pot extreure del grafit, com el que hi ha a la mina d’un llapis es, com una lasanya de milions de capes de grafé.

–I del que heu fet en aquests quinze anys, de què n’estàs més satisfet? Tant quan a la recerca, com quan a l’ICFO.
«Certament n’hi ha diverses. Però per simplificar podria citar:
-del 26 grans científics d’arreu, que són dels millors del mon i que tenim el goig i la gran sort de compartir a l’ICFO, i dels  ja més de 1000 icfonians que al llarg d’aquests quinze anys han passat per la casa i que ara són  a institucions o empreses d’arreu del mon. Els conec de cara encara pràcticament a tots, de nom ja em costa més.
-d’algunes coses de grafè, nanofotònica i física quàntica, que no em fareu explicar ja que ja és molt tard seria difícil de descriure i, particularment,
-d’un aparell clínic d’hemofotònica “HemoPhotonics”, que s’està provant a  diversos hospitals de casa nostre, i es fan servir per monitoritzar la circulació de la sang a temps real de la gent que té ictus i altres condicions mèdiques.
»El que heu de fer un dia, és venir a visitar l’ICFO, us agradarà. De fet quan vàrem fer deu anys, vaig convidar el president de la Generalitat i tots els cònsols que hi ha a Barcelona, en varen venir una trentena. La cònsol de Polònia, recordo que era d’humanitats, va voler veure el laboratori d’àtoms ultrafreds. Va entrar al laboratori. Una sala plena, molt plena, d’aparells electrònics de tota mena. I després que el responsable del laboratori hagués explicat el que hi fèiem i el que hi havia, no va poder reprimir la seva impressió i va exclamar: ”el infierno debe ser así !” Es com amb l’arquitectura de Gaudí: alguns al troben complexa, altres ens sembla meravellosa en la seva complexitat.»

S’acosta la mitja nit i malgrat que s’intueix que encara ens quedaven algunes qüestions, la gran concentració necessària per entendre aquestes brillants argumentacions científiques, tot i que  planeres quan s’expliquen tant bé com avui, ha fet planar en el grup una mena de catarsi col·lectiva. Probablement pensàvem que millor no afegir-hi res més, no fos que ho espatlléssim complicant-ho endebades. Perquè una cosa és entendre un concepte ben explicat i un altre, saber-lo. Aquest gap entre ambdós conceptes, requereix d’interiorització fruït d’un treball individual, que òbviament no hem pogut fer. Tot i que, sembla que la tertúlia ha resultat prou rodona i, una mica esgotats, decidim donar-la per acabada. Això si, alguns acceptem de bon grat la invitació, feta poca estona abans pel Dr. Torner, per anar a veure un àtom, al seu laboratori a Castelldefels. En Jordi Martinell, encarregat de concretar una data, i alguns gironins més, hi anirem encantats.

Abans de sortir al vestíbul per fer la foto de grup, aprofitem per agrair al convidat la seva paciència i la seva habilitat en fer senzills, conceptes tant complexes, i per tal que en guardi algun bon record, li lliurem una litografia d’un pintor gironí capdavanter de l’avantguardisme, en Joan Josep Tharrats. Tharrats es va iniciar en l’impressionisme, des de Tolouse Lautrec fins a Van Gogh per passar-se a l’abstracte de Mondrian o Kandinsky. Va ser fundador de Dau al Set i va evolucionar vers un informalisme de textura rica, color abundant i grafia lliure. Són molt reconegudes les seves maculatures, una versió pròpia de les tècniques d’estampació de la que la litografia lliurada en podria ser un exemple, si més no indirecte o derivat d’aquelles. Les maculatures són els defectes que presenten els papers estampats amb les impremtes bàsicament manuals. Per al pintor Joan Josep Tharrats, les taques i els replecs d’aquests papers que acaben a la brossa tenien una bellesa molt característica, i ell els utilitzava com a punt de partida en algunes de les seves obres.

Finalment afegir al resum, una petita mostra de l’esperit científic que hem gaudit, tot recordant aquí un parell dels paràgrafs, absolutament vigents, que el nostre convidat d’aquesta fantàstica vetllada, va oferir als barcelonins i barcelonines en motiu del Pregó de les Festes de la Mercè el passat setembre de 2012:

”Digueu a tothom que conegueu, començant pels amics i pels forasters, però̀ després digueu-ho a tot arreu del mon on aneu, que a Barcelona hi ha gent que veu coses que ningú́ mai no havia vist; digueu a tothom que us vulgui escoltar que a Barcelona hi ha gent que ha descobert alguns racons de la natura que ningú́ mai no havia entès; que hi ha gent que fa màquines i estris que ningú́ no sabia fer; que hi ha gent que sabrà̀ guarir malalties que ningú́ no sap curar.

Els que encara teniu, o tindreu, fills i filles petits, en aquella època de la vida en què se’ls expliquen contes i histories màgiques, expliqueu-los que no cal viure a l’època del Senyor dels Anells per ser el príncep Legolas i tenir mirada èlfica per veure coses invisibles; expliqueu-los que no cal ser Blade Runner i viatjar més lluny de la constel·lació́ d’Orió per poder veure coses increïbles. Expliqueu-los que això̀ ja passa en alguns laboratoris que hi ha al Port Olímpic, a la part alta de la Diagonal, a l’Hospital Clínic, a Sant Pau, a la Vall d’Hebron, a Sant Joan de Déu, a Bellvitge, a Castelldefels, a Bellaterra, a Can Ruti i a moltes universitats i altres racons de Catalunya…”

Biografia (pròpia, Nueva economia Fórum, enciclopèdia.cat i UPC BarcelonaTech)

Nascut a Berga l’any 1961, és llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)(1985), doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) (1989) i catedràtic a la UPC (2000), any en què també rebé la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària com a jove investigador.

Ha estat investigador post-doctoral (al Centre d’Investigació i Educació en Òptica i Làsers de la Universitat of Central Florida, al Centre de Ciències Òptiques de la Universitat d’Arizona, i a la Universitat de Maryland a Baltimore) i col·laborador de diverses universitats als Estats Units, i des de 2002, any de la creació del centre, és el director que lidera de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) (www.icfo.eu), entitat que  actualment acull 400 persones i és considerada una institució de referencia, líder  internacional del seu àmbit. Ha dedicat la seva activitat acadèmica a la investigació i la formació en les aplicacions de la fotònica, camp en el qual ha publicat més de 370 treballs a revistes internacionals.

Va ser president de l’Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER) durant el període 2009-2014, així com membre del Consell de Directors de la divisió d’òptica de la European Physical Society i del Consell Internacional de la Optical Society of America. Actualment, és el President dels European Centres for Outreach in Photonics, President de la Comissió d’Avaluació de la Recerca d’AQU Catalunya, membre del Board of Stakeholders of the European Platform Photonics21, membre del Future and Emerging Technologies Advisory Group de la Comissió Europea, i membre del High-Level Expert Group for the European Quantum Technologies Flagship, entre d’altres càrrecs d’assessor a diverses entitats públiques i privades d’Europa, Estats Units, Canadà i Austràlia.

Com a reconeixement a la seva trajectòria, va ésser escollit un dels Fellows més joves de l’Optical Society of America, i recentment ha estat elegit també Fellow de l’European Optical Society i de l’European Physical Society. Va rebre la Medalla Narcís Monturiol l’any 2009,  el Premi de Lideratge d’àmbit mundial de l’any 2011 atorgat per l’Optical Society of America, pel seu paper fonamental en el desenvolupament de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO) i el Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya (2016), entre d’altres distincions nacionals i internacionals.

Els darrers anys, ha concentrat els seus esforços en la posta en marxa de l’ICFO i convertir-lo en un dels centres de referència a Europa. La necessitat d’ubicar a Catalunya un centre dedicat a la investigació de frontera en fotònica, una de les prioritats científiques a tots els països avançats, va fer que al 2002 la UPC, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, constituïssin l’ICFO.

Des del principi, l’ICFO tenia la voluntat de convertir-se en un centre competitiu, dotat de la estructura i els instruments adequats per a situar-se entre els millors instituts del mon en el seu àmbit. Objectius més específics: La recerca d’avantguarda en les aplicacions de les ciències i tecnologies de la llum a diversos camps, amb èmfasi en la biofotònica, l’òptica quàntica i els fenòmens i dispositius de control de llum amb llum. A partir d’aquests objectius  es varen dibuixar els seus eixos estratègics, que es resumeixen en tres: desenvolupament de recerca de frontera, formació de capital humà amb coneixements i habilitats úniques, i transferència de coneixement a las empreses. El centre es dedica a diverses branques de la fotònica, amb especial interès en les seves aplicacions en biologia i medicina, tecnologies de la informació, nano-tecnologies, energia, seguretat i sensors. També te un programa molt actiu de col·laboració empresarial.

L’ICFO va ser una de las selectes institucions que van participar en la elaboració del full de ruta de la fotònica europea, per encàrrec de la European Technology Platform in Photonics, anomenada Photonics 21. L’informe es va qualificar “Charting the Future for Europe” per a Nature Photonics (març de 2008), i posa de manifest la importància estratègica de la fotònica en la economia europea actualment i en els propers anys.

-Entrevista al 3/24 (25/3/2017):

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/mes-324-24032017/video/5658194/ (entrevista a 1h i 3 minuts del principi)

-Entrevista d’Antoni Bassas a l’Ara Vídeos (21/1/2017):

http://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Lluis-Torner_3_1721257861.html

 

2 Mai 2017 at 0:48 1 comentari

Presentació del llibre sobre espai i mobilitat, del gironí del grup Francesc X. Ventura

Les Fundacions Cercle d’Infraestructures i Arquia, han organitzat un acte de presentació d’un llibre del gironí del grup Francesc X Ventura Teixidor.

Serà el proper dia 9 de maig al Col·legi d’Enginyers de Camins.

28 Abril 2017 at 15:28 Deixa un comentari

Tertúlia sopar amb el Dr. Evarist Feliu, hematòleg, catedràtic a la UAB, director acadèmic de l’ICO/HUGTiP i patró i director científic de la FIJC, el proper dimarts 2 de maig de 2017

El convidat d’aquest capvespre primaveral, arriba tant puntual, encara faltaven quinze minuts per l’hora, que només dos dels gironins el rebem, mentre ens saludàvem, al vestíbul de l’hotel Alimara. L’Arcadi que es reincorpora novament als sopars, després de l’accident en bicicleta elèctrica de cap d’any, i que afortunadament ha superat en forma totalment satisfactòria, m’acaba de telefonar doncs camí de Barcelona s’ha trobat amb un accident a l’autovia de l’Ametlla, que els han tingut aturats més d’una hora. Calcula arribar en mitja horeta i malgrat havia de fer-ne la presentació personal, demana que comencem. Decidim entrar al restaurant privat, on més còmodament asseguts farem temps per acabar de fer quòrum.

Per començar, i abans de subratllar algun dels trets bàsics de la biografia adjunta del convidat, impresa i a taula una per comensal, l’Enric agraeix al Dr. la acceptació de la invitació per a acompanyar-nos avui, i demana una estona de silenci, en memòria de Gaspar Espuña (a.c.s.), que ens va deixar a les 14h del dissabte passat, 29 d’abril. En Gaspar es va incorporar ben aviat als gironins fundadors del grup, entre els que hi podem comptar en Josep Puigbó, l’Arcadi Calzada, en Carles Llorens, en Quim Espona i en Lluís Busquets, i després d’anar per diversos restaurants de la ciutat, personalment va començar a gestionar els sopars, com per exemple amb un restaurant de l’hotel Plaza on hi tenia alguns lligams professionals. Va ser a l’any 95 on es va decidir la seu, vigent fins la data d’avui, del restaurant de l’hotel Alimara del grup CETT. Sens dubte durant aquests anys en va ser l’”alma mater” dinamitzant el grup i cercant aquells gironins per Barcelona, que varen ser el nucli i empenta d’aquests sopars. Precisament aquell mateix matí s’iniciava la cerimònia funeral, ben a prop d’aquí, al tanatori de la Ronda de Dalt, oficiat per un bon amic seu molts anys i d’alguns dels gironins del grup, Mossèn Batalla, amb la presència de les seves filles, un gran desplegament d’amics i col·laboradors seus del grup CETT, la “casa” que ell va fundar, i molts dels seus amics, entre els que ens comptàvem alguns dels gironins presents. Tot seguit alguns dels familiars, col·laboradors i amics van prosseguir la cerimònia amb el trasllat, nova cerimònia i enterrament de les despulles al cementiri de Sant Cristòfol de les Fonts, ben proper del Mas Cadevall on havia iniciat els seus primers anys de vida i on hi descansen les restes d’alguns seus avantpassats.

Alguns gironins inicien la represa de la conversa, un cop vam donar per acabada aquella tant intima i sentida estona, tot afirmant, crec que molt encertadament, «a en Gaspar, aquest silenci l’hagués emocionat i agradat, i molt».

«Una cosa sí que us voldria destacar», prosseguí l’Enric, «i és que més enllà de la eminència professional del Dr. Feliu és destacable la seva gran i profunda humanitat. Unes paraules que l’Arcadi m’ha demanat fer explicites»

«Amb l’Arcadi, a més, em consta la gran proximitat i amistat, més enllà de compartir patronatge a la Fundació Josep Carreras, que el Dr. Feliu li va demostrar, fent-li visita d’amic cada dia, en un o altre moment, a l’Institut Guttmann, on l’Arcadi llavors seguia el protocol de la seva tant exitosa recuperació. I si em permeteu una llicència particular addicional, haig de reconèixer per vivència personal, que com em va passar recentment amb l’Hospital Sant Joan de Déu, ambdós són hospitals, clíniques o institut, que m’agradaria qualificar com d’alegres. Amb la companyia diària d’uns problemes individuals importants, sovint greus, permanents en molts casos i un tant depriments des de fora, però on els malalts i tot el seu entorn sanitari, radien una llum d’esperança i proximitat destacables, que us ben asseguro, encomana. Una tasca lloable i destacable que han aconseguit els grups humans i equips que les gestionen i que des d’aquí vull felicitar i encoratjar.»

Pren la paraula el Dr. Feliu, enllà d’agrair les paraules i la invitació, afegeix «en una nit de futbol europeu entre els dos grans equips de Madrid, la idea seria fer un resum del que ha estat la creació de l’Institut Josep Carreras per lluitar contra la leucèmia i també contra les demés malalties malignes de la sang. El primer que cal fer és distingir entre la Fundació Internacional Josep Carreras, privada, i l’Institut, públic, Josep Carreras de recerca. La Fundació privada neix l’any 1988. El Sr. Carreras, com sabeu, va ser  diagnosticat i tractat d’una leucèmia aguda al Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic de Barcelona per el Prof. C. Rozman i el seu equip. Es trobava a Paris rodant una pel·lícula i allà el va atendre el professor Jean Bernard, llavors el “rei Midas” de la hematologia a Europa i des de l’hospital Saint Louis de Paris, on li diu que te una leucèmia aguda linfoblàstica i se li afegeix, que vivint i sent de Barcelona, el poden atendre perfectament a l’Hospital Clínic, i igual de bé. Jo llavors estava a l’equip dirigit pel professor Rozman i era, cap de secció del servei d’hematologia biològica. Podríem dir que la nostra és una especialitat bilingüe. És a dir “toquem panxes i mirem cèl·lules” (de la sang). Això el Dr. Bordas, aquí present, s’ho coneix molt bé. Us puc assegurar, que jo m’he passat bastants hores de la meva vida assegut amb l’amic Dr. Miquel Bruguera, que heu tingut recentment aquí també de convidat, mirant biòpsies hepàtiques de malalts afectats per processos hematològics i aprenent molt d’ell. Haig de dir que el Dr. Bordas, és també un dels meus mestres en aquella època i he estat molt content de veure’l aquí. Bé, el vàrem ingressar i tractar al Clínic, amb una leucèmia que era del tipus L3, i llavors era un tipus de leucèmia amb un pronòstic i resultats gens bons. Les coses han canviat molt des d’aleshores i avui dia en aquest tipus de leucèmia s’aconsegueixen resultats molt bons en quant a supervivència i curació. Podem dir dons, que el Sr. Carreras va tenir molta sort, llavors, de sortir-se’n tant bé. Li fem tota la quimioteràpia al Clínic i la segona fase del tractament es fa a Seattle. S’havia de fer un transplantament de medul·la òssia, autogènic de progenitors hemopoètics, és a dir el donant de la medul·la era el propi malalt, dons no tenia cap germà compatible. Es decideix que es faci al Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle liderat per el Prof. E.D Thomas (premi Nobel de Medicina l’any 1990, precisament per ser pioner en la tècnica del trasplantament de moll d’ós) i el seu equip. Va ser el primer premi Nobel de Medicina, que es va donar al món de la clínica i no del laboratori com fins llavors. Vull afegir, i això s’ha dit molt poc, que  quan el Sr. Carreras va marxar a Seattle, a fer la segona fase del seu tractament, ja estava “curat”. És a dir estava en una situació de remissió completa, de forma que podríem dir que el transplantament posterior va ser per rematar la feina que s’havia fet aquí. Llavors es cura i torna a Barcelona.

»Amb la voluntat de retornar a la ciència i a la societat tot l’ajut i l’afecte rebut arran de la seva malaltia, i amb el compromís ferm de lluitar amb tota la força i voluntat possibles per aconseguir acabar algun dia amb la leucèmia, va crear la Fundació Josep Carreras per a la lluita contra la Leucèmia. Penseu que en aquella època els resultats quan a curació de les leucèmies, no eren massa alts, molt diferent a la situació actual.»

–Exactament, però de quines xifres estem parlant?
« Mireu, quan jo estudiava Medicina, als anys 60-70 els malalts de leucèmia es morien pràcticament tots. Als anys 80 i escaig, els percentatges de curació varen començar a créixer, sobretot al mon de la leucèmia aguda linfoblàstica i actualment hi ha determinats tipus de leucèmia, on el percentatge de curacions s’aproxima al 100%. Per exemple la leucèmia aguda linfoblàstica en els nens, amb factors de bon pronòstic, podríem dir que es curen un 85%. També determinats tipus de leucèmia aguda en adults, com la leucèmia aguda promielocítica tenen un percentatge de curació de l’ordre del 80%. Amb la leucèmia que va tenir el Sr. Carreras, avui dia podríem dir que la curació està per sobre del 70% dels casos.

»Es crea la Fundació. Llavors a Espanya no hi havia un registre de donants de medul·la òssia.  Com aquest era un tema imprescindible per els malalts, calia aconseguir-ne un, i com aquest era un projecte que la Fundació no podia fer per si sola, ja que depèn de l’estat, es va optar per anar a cercar la Organització Nacional de Transplantaments (ONT), que depèn del Ministerio de Sanidad, amb qui vàrem arribar a signar un acord marc, l’any 1994. D’aquesta forma, una de les línies més importants de la Fundació Josep Carreras seria el que anomenem com a REDMO, és a dir el registre espanyol de Donants de Medul·la Òssia o de moll d’os, creat l’any 1991.»

–Però exactament, perquè es fa el REDMO?
« Dons per la necessitat de trobar donants fora de l’ambient familiar. Cal tenir en compte que quant, per raó d’una leucèmia o una malaltia  maligna de la sang, ens trobem que cal fer un transplantament de medul·la òssia, la possibilitat de trobar un donant compatible entre els familiars del donant és només del 25%. I per tant era bo, crear un registre de donants a Espanya, que a l’hora estigués interconnectat amb tots els registres que ja hi havia en aquell moment al mon.»

–Quines són les xifres de donants?
« A Espanya enguany estem arribant a uns 300 mil donants de medul·la òssia. Sembla molt, no? Dons és poc. Encara estem a la cua en aquestes donacions, dons hi ha països com Alemanya que tenen un nombre de donants superior al milió. Per posar-ho en context, en total, en tots els països del mon, estem connectats amb 29 milions de donants.»

–I quina és la probabilitat de trobar un donant compatible?
« La possibilitat de trobar un donant que sigui compatible amb  qualsevol de nosaltres, que millor no ens calgui, és d’un entre 30 o 40 mil. Per fer-ne un símil fàcil, penseu que tot el Camp Nou, quan es ple a vessar, per exemple per un partit Barça-Madrid, només hi podríeu trobar dues-tres persones que us fossin compatibles. Avui dia, gràcies al REDMO, estem en un 83% de possibilitats de trobar un donant en menys de tres mesos de recerca.»

–Però només es pot fer transplantament de la medul·la òssia?
« Doncs no, amb els anys es va veure que tant la sang perifèrica dels adults com la del cordó umbilical dels nadons, estan plenes de progenitors hemopoètics, és a dir, cèl·lules mare de la medul·la òssia, de forma que es varen començar a fer trasplantaments de cèl·lules mare de sang perifèrica i de cordons umbilicals. Així enguany, a Espanya hi ha un total d’uns 65 mil cordons umbilicals emmagatzemats i a tot el mon uns 600 mil. La situació actual però, relativa al transplantament de cordó umbilical està bastant estancada. En el futur podria anar a la baixa, dons han arribat noves modalitats de transplantament.»

–Enguany doncs, tots els transplantaments aquí, passen per les mans de la Fundació Carreras, no?
« Dons tots no. La Fundació Carreras només s’encarrega dels transplantaments de donants no emparentats. Així a Espanya, si fem números rodons, cada any es fan uns 3 mil transplantaments de medul·la òssia, dels quals 2 mil són autogènics, és a dir, equivalents als que es va fer amb el Sr. Carreras. En aquest cas, no cal cercar donants, el donant és el propi malalt. Dels mil que queden, la meitat seran al·logènics emparentats, és a dir aquells en que el donant no és el propi malalt, sinó un parent, generalment un germà. L’altre meitat són els de donant no emparentat, que són els que gestiona la Fundació Carreras, i representen uns quatre cents a l’any. La Fundació cerca la medul·la arreu el mon, on hi ha el donant compatible, a qualsevol lloc del mon. Un cop es troba es recull en el centre que la capta, i es porta al centre hospitalari que faci el transplantament. Ah i viceversa, també des d’aquí s’envia medul·la òssia a un malalt que viu i es tracta en un centre hospitalari de l’estranger.»

Arriba l’Arcadi, i el Dr. exclama, «home, amic meu, t’estàvem esperant, dons estàvem dient que quan arribessis podries prosseguir tu el relat, ja que t’ho saps tot». I després d’un esclat de somriures generalitzat,  l’Arcadi, després d’excusar-se pel retard com a conseqüència de la interrupció a la carretera per un accident, afegeix, “a mi em feia especial il·lusió presentar-te per vàries raons. Primer, perquè estem junts a la Fundació, segon, perquè ha estat una de les meves ànimes espirituals, materials i mèdiques en el meus procés de recuperació i, tercer, perquè puc dir que el futur de la Fundació i del proper Institut, és gràcies a ell. I per tant em feia especial il·lusió venir. És dels primers actes amb força gent al que assisteixo. I tenia clar que amb el Dr. Feliu de convidat, hi havia de ser.“ I després d’un breu intercanvi personal amb els assistents, reprenem la tertúlia, quan feia ben poquet que ens havien servit l’entrant.

“Ajoblanco” de meló amb sardina escabetxada, cecina i alfàbrega, acompanyat per un celler català amb un vi blanc d’un coupage de varietats macabeu (65%) i malvasia (35%) D.O. Penedès, el Floral del celler AT Roca. En resulta un vi fresc en boca, lleuger amb alguns tocs dolços i florals, afruitat i amb suau color groc, prou brillant i lleugerament daurat. També d’un vi negre, de la D.O. Terra Alta, en concret, i del jove celler Altavins, l’Almodí. Només amb una varietat de raïm, la garnatxa peluda, amb 14,5 graus es mostra rodó, suau i molt golós. Amb aromes de fruita madura, és un vi jove per degustar els propers dos anys.

–I la medul·la espinal?
« La medul·la espinal forma part del sistema nerviós i es troba dins del canal vertebral, no dins els ossos. El cervell i medul·la espinal, no tenen res a veure amb la medul·la òssia, que està a dins els ossos i que és la fàbrica de la sang. A la medul·la òssia és on es produeixen els glòbuls rojos, els blancs i les plaquetes, que són les cèl·lules de la sang. Són per tant coses completament diferents. Tant de bo que algun dia, també es puguin fer transplantaments de medul·la espinal, de forma que els malalts paraplègics i tetraplègics poguessin recuperar la mobilitat.»

–Així dons els transplantaments de medul·la òssia són com unes transfusions de sang?
« Dons si, s’hi assembla, es cert. De fet quan vàrem començar, només hi havia un procediment de obtenir medul·la òssia, que era punxar els ossos, les crestes ilíaques anteriors i posteriors. I això es feia al quiròfan. Dues hores i mitja de procés, amb anestèsia general del donant i calia fer de 200 a 400 puncions a l’os, i cada vegada extreure de mig a un cm. cúbic de moll de l’os. Dons si en treies molt, arrossegaves molta sang però no cèl·lules mare. Al cap d’uns anys es demostra, que les cèl·lules mare del moll de l’os circulaven per la sang. Això ens va canviar la vida! Així, la majoria de transplantaments avui dia es fan amb progenitors de medul·la òssia, però dels que circulen per la sang. Per deixar-ho ben palès, els números de referència de l’any 2016, serien: si s’han fet 472 transplantaments de medul·la òssia de donant no emparentat, n’hi ha 358 de progenitors de sang perifèrica, 74 de medul·la òssia i 40 de cordó umbilical.»

–On està físicament enguany la Fundació?
«La Fundació està establerta a Barcelona i té seus a Alemanya, Suïssa i els Estats Units.»

–Què més fa la Fundació, privada, Josep Carreras?
« Es donen beques, nacionals i internacionals, i ajuts per a la recerca. Hi ha la beca E. D. Thomas Post Doctoral Fellowship (1991-2013), les beques de la JC Deutsche Leukämie Stiftung (1995-2017), la beca José Carreras-EHA Young Investigator Fellowship (2002-2017), les beques espanyoles (1993-2010) i les beques presidencials (1993-2010), de les quals es manté la beca P/Albert Grañena. Com veieu algunes beques s’han hagut d’aturar, deixant només la beca de la fundació alemanya i les europees, tot plegat per la necessitat de fer guardiola per a la creació de l’Institut, públic, de Recerca Josep Carreras contra la Leucèmia.

També es donen ajuts per a la creació d’infraestructures hospitalàries i de recerca, així com activitat per a serveis socials. Així per exemple, hem creat la unitat de transplantament i tractament intensiu hematològic a l’Hospital Clínic i la de transplantament de progenitors hemopoètics de Can Ruti (HGTiP), ambdues finançades en gran part per la Fundació.»

–i quin cost tenien aquestes unitats?
« N’explico el detall. El cost per el funcionament de la unitat de Can Ruti es distribuïa entre sous del personal, medicaments, caríssims en aquest mon, i el banc de sang, també a un cost elevat. Era quan jo estava de director gerent a Can Ruti, precisament en uns temps on en Ramón Massagué, gironí del grup i aquí present, ens governava a tots, era gerent de l’Institut Català de la Salut i, llavors, el meu superior a la Fundació Germans Trias i Pujol. Dons bé, el Sr. Carreras proposava finançar la construcció de la unitat de transplantaments, que valia 160 milions de ptes.  Però llavors jo li deia que ens havíem d’esperar perquè el més car no era la construcció de la Unitat, sinó el seu manteniment. I no disposàvem dels diners per fer-la funcionar. Va ser al cap d’uns anys, quan varem aconseguir el finançament per el seu funcionament i vàrem poder crear la unitat. Calia disposar de la subvenció pública d’almenys un milió € anuals. Jo recordava molt bé la experiència, precisament d’un hospital, que va aconseguir diners per la construcció de la Unitat i la varen construir, però no havien aconseguit els fons pel manteniment i no va reeixir…no es va poder tirar endavant el projecte. Finalment, la Fundació Josep Carreras va finançar el 50% de l’obre, és a dir, 80 milions de ptes., l’altre meitat, derivat de la bona relació que teníem amb el Sr. Serra Ramoneda, llavors President de la Caixa de Catalunya, la varem aconseguir d’aquesta entitat (40 milions de ptes.) i els restants 40 milions els va aportar l’ICS, de la ma del Dr. José J. Navas, llavors Director de la Divisió Hospitalària de l’ICS.»

–Algunes altres infraestructures?
« I tant, un munt i, tant a Catalunya, com a Espanya o a l’estranger. Per exemple a Bellvitge, a la Vall d’Hebrón, a l’Hospital del Mar o a l’Hospital Duran i Reynals de Barcelona, també el Centre Regional de Transfusió a Madrid, el Banc de Cordó Umbilical a Màlaga, el Centre de Transfusió d’Alacant o l’Associació d’Estudis Neonatals a Barakaldo. Quan a l’estranger hem ajudat molt a construir centres a països de l’est d’Europa, com són Romania o l’antiga Iugoslàvia, i també molts centres assistencials i de recerca a quasi una vintena de ciutats d’Alemanya.»

–Tantes a Alemanya?
« Bé, a Alemanya professen al Sr. Carreras una gran i especial estima i adoració professional i, probablement, aquest fet ho ha facilitat molt. Allà a més, hi ha una Fundació Carreras pròpia. Voldria observar que cada any, des de en fa 20, hi fan una gala especial a la TV alemanya, que presenta el propi Sr. Carreras, i on hi participen artistes de primera línia. Jo mateix recordo, per exemple, haver estat present en un assaig amb el Sr. Josep Carreras junt amb el mateix Elton John o la Liza Minelli. Dons bé unes gales on, al llarg de les tres hores que dura la transmissió televisiva, han arribat a captar, en una mena de Marató restringida exclusivament en aquest horari, fins a 7 milions €. Després varem haver de canviar de canal i fer la gala en un canal de pagament i, en no sortir per la primera cadena, per tant amb una menor audiència, s’arriba a un total menor però que arriba als 4 milions €. Els alemanys però diuen que aquells diners hi són per fer recerca en el seu país. Tot i així, si que arriben diners aquí, però sempre sota el criteri de projectes de recerca que han de ser sempre coordinats bé entre Alemanya i Catalunya o bé entre Alemanya i Espanya. Llavors ens ho partim.»

Arriba el servei del plat principal, peix espasa a la planxa amb sofregit d’oliva negra i salsa tirabecs. Riquíssim. Fins i tot el convidat ho va remarcar explícitament, en acabar tot just després de deixar-li alguna estona sense parlar per que pogués menjar. Es comentava que, per la gala, varen haver de canviar de cadena televisiva i al final es va decidir fer la gala en una cadena privada. Algú estava comentant que a Alemanya hi ha moltíssims donants de moll de l’os. El Dr. mentre acabava el plat, no va poder-se resistir i va afegir «això que dieu és cert. A Alemanya hi ha una fundació privada non profit, que es diu DKMS. És potentíssima, i mentre a Espanya tenim prop de 300 mil donants, ella sola té més de 7 milions de donants distribuïts per Europa.»

–Quant a les accions de serveis socials que diu que fan a la Fundació, en podria citar algunes?
« Tenim pisos d’acollida distribuïts i a prop de cada hospital de Barcelona on fem transplantaments i d’altres tractaments intensius per les malalties malignes de la sang. Així, ja que els tractaments són llargs,  els malalts que venen de fora amb les seves famílies per estar-s’hi un o dos mesos, s’hi poden estar. Ah, i ho tenen tot pagat. També tenim conveni entre l’Hospital Sant Joan de Déu i NH Hotels, de forma que l’hotel facilita una habitació a l’hotel NH Porta de Barcelona a pacients i familiars desplaçats lluny del seu domicili. Finalment oferim els transplantaments domiciliaris de l’Hospital Clínic, de forma que els pacients de Barcelona poden sortir de l’hospital l’endemà del transplantament i rebre una o dues vegades al dia visites d’infermeria.»

– Quins són els grans números de la FIJC?
« Mes de 250 milions d’euros destinats a finançar projectes de recerca, mes de 8.000 transplantaments de progenitors hemopoètics de donants no emparentats; mes de 80.000 socis (superem als socis “pericos” i esperem superar els “culers”…ah i pagant, cadascú el que pot) i 8.000 contribuents esporàdics; prop de 300.000 donants de progenitors hemopoètics registrats i mes de 65.000 unitats de sang de cordó umbilical emmagatzemades.»

–A partir d’aquesta situació, com es va gestar, l’Institut Josep Carreras contra la Leucèmia (IJC)?
«El Sr. Carreras, l’any 2006 volia fer un pas més i ens va suggerir que més enllà de donar diners per fer recerca, calia crear un institut que ho fes. Un institut centrat en la leucèmia i altres malalties malignes de la sang, que fos un referent nacional i internacional. Un present per a la societat, representada per l’administració, els científics i els ciutadans. En vàrem parlar amb el Professor Rozman, llavors Vicepresident de la Fundació Josep Carreras, i ambdós ens vàrem posar a treballar per veure com podíem materialitzar la idea.»

–Això que és veritat, tenia però un gran instigador, molt perseverant i persuasiu, com és el Dr. Feliu, pare de la idea i de la seva concreció, afegí l’Arcadi
« Bé, es veritat que hi vaig insistir força… Hi afegiré una anècdota. El gerent de la Fundació, en un moment donat de distensió, li comentà al Sr. Carreras, “al Dr. Feliu, l’ha d’escoltar, ara bé quan li parli utilitzant diminutius, compte i amagui la cartera!”»

–Com de gran va ser la proposta per a l’Institut?
« Bé, al Sr. Carreras llavors li vaig proposar que havíem de construir un edifici. I ell em va demanar, “però de quants metres quadrats hauria de ser?” Dons d’uns 10 mil. “Caram….” Poc després en vàrem començar a parlar amb els consellers Marina Geli i Josep Huguet, amb els Drs. José Navas i Carles Miquel, amb el Sr. Miquel Gómez i finalment amb el president de la Generalitat, el Sr. José Montilla. Vàrem escriure un protocol que era un maridatge entre la Fundació, privada, Josep Carreras i la Generalitat, per crear l’Institut de Recerca, públic, Josep Carreras. Un edifici que construeix la FIJC, però que serà de propietat pública.»

–Quan va néixer?
«Al darrer consell de govern del segon tripartit. Un moment políticament molt delicat i econòmicament dramàtic.»

–I com va seguir?
« En haver-hi canvi de govern, es va haver de tornar a explicar. Varen ser claus el president Artur Mas, els consellers Boi Ruiz i Mas-Colell i el Dr. Lluís Rovira, director de CERCA (Centres de Recerca de Catalunya). També els diferents alcaldes de la Ciutat de Badalona que, gràcies a la seva mediació varem aconseguir la cessió del terreny on construir l’edifici del Campus ICO/GTiP (Can Ruti) i també les institucions hospitalàries, de recerca i universitàries dels tres campus de l’Institut.»

–En quin sentit eren necessàries aquestes institucions?
« Pel finançament públic, el CERCA, i pel finançament competitiu,  convocatòries públiques i projectes de promotors privats com Celgene, Janssen, Sysmex o l’Obra Social de “la Caixa”, entre moltes d’altres, donacions privades incloses. L’Institut, és un exemple de col·laboració entre el sector privat i el sector públic. Altrament, les institucions hospitalàries amb els seus serveis d’hematologia en el que s’atenen a milers de malalts, són les que donen sentit a l’Institut de Recerca. L’exemple paradigmàtic, on no podíem caure, enllà d’AVE’s sense passatgers o aeroports sense vols, és el de algun centre de recerca en càncer que es va construir a llocs on no hi havia malalts i es va haver de resoldre posteriorment establint convenis de col·laboració amb determinats hospitals.»

Serveixen les postres, macedònia de maduixots amb escuma de coco i crumble de cacau.

–Quins varen ser els pactes entre la FIJC i la Generalitat?
« La FIJC, privada es comprometia a posar fins a 14 milions €. L’Institut havia de ser monogràfic, és a dir dedicat a les malalties com la leucèmia i altres malalties malignes de la sang i, també multicampus. És a dir no podia tancar-se en un hospital, sinó anar posant els peus a diferents centres hospitalaris amb molta potència hematològica.»

–Per quina raó?
« No hem inventat res. Vàrem copiar el model del campus americà de Harvard (vaig estar al Massachusetts General Hospital, en un moment que no hi havia massa relació amb altres centres de recerca, finalment però varen rectificar) o d’alguns campus europeus com el de la Max Plank.»

–I que hi havia de posar la Generalitat?
« Inicialment molt poquet diner públic, 40 m€ el primer any (era l’any 2010), i aniria pujant progressivament a 200 m€, 400 m€, 600m€, 1 milió, 1,5 milions fins arribar als 3 milions €, tot plegat un diner estructural públic, fins l’any 2020, que ja no creixeria més.»

–Com s’ha complert aquest pacte?
« Dons la FIJC ho ha fet en escreix, ja portem compromesos 21 milions € en el projecte. Però la Generalitat, per problemes de caixa i de la crisi, es va aturar als 600 m€ l’any. Això si, ara ens prometen que la situació canviarà a partir de l’any 2018 i nosaltres creiem el que ens diuen.»

–Afegir, incidí l’Arcadi, que he pogut visitar l’edifici de l’IJC, que es troba al costat de Can Ruti, i al que només manca posar-hi el mobiliari. Un edifici fantàstic, lluminós que em va sorprendre gratament.
« Es veritat i per cert, els nostres investigadors els tenim allà a prop, rellogats a l’edifici del costat, concretament a l’Institut Germans Trias i Pujol, tot esperant a traslladar-s’hi. Un edifici d’aproximadament 10 mil m2 (3 mil m2 de pàrquing i 7 mil m2 de laboratoris).»

–Qui va ser l’arquitecte?
«Eduardo Talón, que va ser l’arquitecte que entre d’altres projectes com el centre de convencions de Port Aventura o el Museu Würth a la Rioja o el  CRAG, va fer tot el complex del sincrotró Alba de Cerdanyola.»

– Val a dir que en tot plegat, malgrat va ser l’alcalde Albiol qui va donar els permisos i facilitar el terreny de l’edifici, és remarcable el paper que hi va tenir i l’impuls previ i la gran sensibilitat al respecte, que va mostrar en el seu impuls i concepció  previs, la anterior alcaldessa Maite Arqué i l’alcalde Jordi Serra, així com el recolzament actual que reben de l’alcaldessa Dolors Sabaté..
«Efectivament.»

– Molt diferent comparativament a la del llavors alcalde de l’Hospitalet Juan Corbacho, que en planificar un tanatori al darrera mateix de hospital oncològic Duran i Reynals, no va voler escoltar suggeriments de sentit comú, per tal de canviar-lo de lloc per estalviar els malats (molts d’allà són  pal·liatius), la seva visió des de les habitacions. No hi va haver forma. I allà està ara mateix. Molt diferent a l’alcaldessa Arqué, que malgrat fer el tanatori també a prop, va escollir una cota inferior que fa que es vegi menys des de l’hospital.
«Certament va ser molt remarcable l’impuls de l’alcaldessa Arqué.»

–A més, al costat també hi haurà un centre d’experimentació animal, no?
« Efectivament, l’Hospital i la Fundació Germans Trias i Pujol construeixen allà mateix un centre de medicina comparada i bio-imatge. Ens va molt bé, dons farem una connexió estructural entre l’institut i el centre d’experimentació animal. Hi haurà animals petits i també grans (ratolins, conills peix zebra, també porcs…). I es que allà hi tenim, entre d’altres grans investigadors, un molt bon investigador en Cardiologia, el Dr. Toni Bayés, cap del servei de cardiologia a Can Ruti i fill del prestigiós cardiòleg de l’Hospital de Sant Pau del mateix nom. Es dediquen, entre d’altres projectes, a treballar amb cèl·lules mare, per reparar zones necrosades del cor, després d’un infart. Hi tenim molt diàleg científic i una gran relació.»

–Dins el concepte multicampus, treballeu també amb l’Hospital Sant Pau?
« I tant, ara mateix estem negociant amb els directors de les institucions assistencials i de recerca de l’Hospital de Sant Pau i, sobre tot, amb el Sr. Jordi Bachs, i me’n alegro que entre els gironins hi tingui alguns amics. La ubicació ens agradaria que pogués ser en un dels quatre edificis modernistes, que ara mateix tenen per ocupar. Allà, hi estaria molt bé un Campus de l’Institut Josep Carreras. »

–Algun altre campus?
«També, a l’Hospital Clínic, a la Facultat de Medicina hi vàrem invertir prop de 3 milions d’euros en una àrea de laboratoris, ja fa quatre anys i, ara mateix, funciona perfectament amb el pilot automàtic posat i a tota màquina, en recerca i experimentació. A més a més, enguany contribuirem a construir l’Àrea de Recerca Clínica Josep Carreras, amb una aportació d’un milió d’euros»

–Així doncs l’edifici abans descrit, que teniu a punt d’inaugurar, serà l’edifici mare de tot l’IJC?
« Si, i a més hi hem reservat dues plantes senceres pel nou director científic quan arribi. Ara mateix jo ho soc, però en funcions. Sempre he dit, però, que estem fent un institut pel futur, no per nosaltres, i, per tant, cal cercar un director científic de molt nivell arreu el mon. Cal saba nova i un director jove té tot el futur al davant. No fa gaire, en el debat que hi ha al respecte sobre les característiques del nou director, els patrons americans de la Fundació Carreras ens deien que cal, sobretot, un perfil que sàpiga captar diners per l’institut, més enllà de la ciència. Tenim uns 20 candidats, tots molt bons, tant d’aquí, com  de fora. Clar que si es d’aquí es guanyarà temps, bàsicament pel coneixement de com funcionem.»

–Dies enrere, també ens ho deia el Dr. Torner. Ell deia que quasi bé un 90% del seu temps se’l passava cercant fons per l’Institut de Fotònica.
« Efectivament. Si fem cas al ja contrastat criteri i directrius de l’Hble. Sr. Mas-Colell, per sobreviure un institut d’aquests, li cal que un terç del diner sigui d’aportació pública i els altres dos terços de fons competitius. És a dir diner públic i privat, que t’has d’anar a buscar. Un institut d’aquests, per poder funcionar bé, cal disposar a l’any, com a mínim d’uns 6 milions d’euros captats de forma competitiva. Ara mateix hi ha 140 persones i n’acabaran sent unes tres centres. Un centre de gran envergadura.»

–Quines són les línies de recerca de l’IJC?
« Són deu. Cinc que són verticals, per malalties malignes de la sang (leucèmia aguda, limfomes o càncers dels ganglis, càncers mieloproliferatius crònics, mieloma múltiple i les mielodisplàsies). I cinc plataformes de recerca horitzontals (coagulació i hemopaties malignes—per investigar sobre les trombosis i hemorràgies que a cops sorgeixen—, complicacions associades al tractaments—per combatre les infeccions sovint sobrevingudes als tractament—, transplantaments de moll de l’os i teràpia cel·lular, epidemiologia i prevenció —aquí és on Girona podria tenir un paper no destacat sinó destacadíssim— i recerca clínica, assajos de nous medicaments i combinacions de fàrmacs).»

–Per què parla d’un paper destacadíssim per a Girona en el cas de la 9a. línia de recerca, la d’epidemiologia i prevenció?
« Perquè allà hi tenim, grans professionals a l’esfera de l’ICO i treballant a Girona. En aquest camp a Girona hi tenim dos magnífics professionals, en David Gallardo, Director Assistencial i Cap del Servei d’Hematologia, i l’epidemiòleg Rafael Marcos Grajera, que ha constituït un dels millors registres que hi ha al país sobre càncer en general. Ells pertanyen a l’ICO i serien elements claus per treballar aquesta 9a. línia de recerca. Es tracta de procurar anar pel davant de la leucèmia. Si pots fer registres hospitalaris i poblacionals, i després identificar quines són les causes predisponents (medicaments que els pacients han pres, virus, radiacions ionitzants, substàncies químiques, tints del cabell, etc.) i també  temes de qualitat de vida dels malalts, estàs en molt bones condicions de prevenir. Fins i tot, avui en dia, s’arriba a la epidemiologia molecular, on fent anàlisis es podrà arribar a identificar la predisposició a tenir aquesta o aquella leucèmia.»

–Quins campus te o tindrà l’IJC? Com funcionen?
«Ara mateix tenim tres campus científics independents i coordinats: el campus Clínic-UB (situat a la facultat de Medicina de l’Hospital Clínic de Barcelona), el campus ICO-Germans Trias i Pujol de Badalona (situat a l’entorn de l’ICO a l’HGTiP) i el campus Sant Pau (situat a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona).»

– Les obres de l’IJC comencen el 2014, i a finals d’any inaugurareu l’edifici, entretant abans deia que teniu personal treballant, de moment a l’HGTiP i als altres dos campus, com els va la feina?
« Extraordinàriament bé i molt actius. Globalment indicar que no hi ha cap problema pel que fa a l’obra, amb compra enguany d’equipaments i del mobiliari, però l’Institut funciona bé des del punt de vista científic. S’està produint molt treball científic (l’any 2016 amb 88 articles científics, 2 tesis doctorals i 8 en marxa), s’ha creat una “spin off”, Leukos Biotech i fins i tot s’han començat a produir les primeres patents. Ara mateix en tenim una de molt bona i s’ha aconseguit que un inversor privat hi apostés amb una aportació de fins a 3,5 milions €. Una patent molt curiosa, dons es tracta de trobar una nova indicació a un medicament descobert fa més de 100 anys (un inhibidor dels receptors de la serotonina, emprat pels neuròlegs per tractar la malaltia de Parkinson). Els americans en diuen “reprofiling”, és a dir, una nova indicació terapèutica per un fàrmac antic. S’ha descobert, que te un poder anti-leucèmic important.»

–Hi ha cap previsió de l’IJC en relació a un possible campus gironí?
« Tenim molt avançades les converses amb l’ICO/Girona, ubicat a l’Hospital Josep Trueta —molt potent en transplantament autogènic i en l’estudi dels trastorns immunitaris que es produeixen després d’un transplantament—, per la creació del quart campus de l’IJC. Les principals línies de recerca, enllà els transplantaments, serien: Epidemiologia de les hemopaties malignes, i estudi també d’hemopaties com limfomes i leucèmia limfàtica crònica, així com la línia del Biobanc per guardar mostres de malalts, quan els diagnostiquem, quan els fem el primer tractament, durant les recaigudes, el segon tractament etc… A Girona ho han treballat molt bé tot això, com també nosaltres a l’IJC al Campus ICO/GTiP, cal dons unir ambdós esforços.»

–Com i quan es concretaria aquest quart campus gironí?
« El coordinador del campus serà el Dr. David Gallardo amb qui estem treballant plegats. Tenen laboratoris i ja estant ubicats. No demanen dons diners per obres. En canvi si que necessitarien algun tipus d’”start up” per engegar. En un format clàssic això signifiquen unes aportacions de 90 m€ el primer any i el mateix al segon. Enguany entre altres possibilitats estem pensant en la proposta de fer un concert del Sr. Carreras a Girona. El nom de l’ICO en aquest cas es deu a que el Servei d’Hematologia actual li pertany, tot i que el nom del quart campus hauria de ser ICO-Josep Trueta de Girona.»

–Quan es resoldrà la leucèmia?
« En part ja s’està resolent en molts casos. Molts malalts ja es curen i fan una vida absolutament normal. Quan jo estudiava això era impensable. La pregunta que fa en realitat seria, quan es resoldrà al 100%? Jo ja he llegit a alguna de les revistes científiques més prestigioses del mon, com  Nature, que algun valent s’atreveix a dir, per exemple, que a l’any 2050 del càncer ja no en parlarem perquè estarà resolt al mon. Qualsevol càncer. Enguany estem molt lluny de les quimioteràpies anteriors on ho arrasaven tot. Actualment, fem tractaments absolutament personalitzats, molt poc invasius, i disposem de tècniques per mesurar la malaltia mínima residual, on podem arribar a identificar una única cèl·lula maligna entre milers de cèl·lules normals. Els % de curacions creixen dia a dia i són ara mateix molt alts en algunes leucèmies i d’altres hemopaties malignes. Podria ser que en aquestes dates que diuen, d’aquestes malalties ja ni en parlem.»

– Que en pensa de les teràpies CARTs (Chimeric Antigen Receptor T Cells)?
«Aquestes teràpies amb cèl·lules anticancerígenes, són i seran molt bones. Quan tens un malalt de leucèmia que li has fet de tot i s’ha mostrat resistent al tractament, aleshores aquest tractament podria ser la via de la solució. El que es fa és treure els limfòcits (les cèl·lules blanques especials de la immunitat) del malalt, se les tracta amb un lentivirus, un virus especial que els transformarà i els farà actius contra unes proteïnes que només es troben a les membranes de les cèl·lules leucèmiques i se’ls torna a injectar al malalt un cop transformats per que destrueixin les cèl·lules leucèmiques. Amb això arribem a un 85-90% de respostes satisfactòries, en malalts desnonats. La immunoteràpia és la resposta de futur per aquest i per la resta de càncers. I si aquesta terapèutica no és definitiva perquè també hi poden haver recaigudes, es podria contemplar com un tractament pont preparatori per el trasplantament.»

–Quan hi haurà sang artificial?
«S’ha aconseguit crear sang artificial en el laboratori a partir de cèl·lules mare del cordó umbilical i el següent pas seria realitzar el mateix a nivell industrial, però per fer això, fan falta molts diners.  Han sortit notícies, en lletres molt grans, que diuen que ja ha arribat. Cal, però, ser molt cauts.»

Mentre ens fa la foto de grup, algú pregunta a l’eventual fotògraf,  responsable del servei a taula, pels resultats dels “madriles” a les semifinals de la Champions. Embadalits amb el convidat, ni ho havíem recordat.  Explosivament però, un altre gironí ni deixa respondre. Es veu que amb nocturnitat i d’amagat havia estat consultant el seu mòbil, i sobtadament respon: “3-0, i els tres de Cristiano, no cal ni parlar-ne” i, conformats i obedients, avui clarament no tindrem cap alegria del futbol…. com si res, prosseguim amb la interessant tertúlia…

–Com es pot programar que hi hagin 300 investigadors, quan ara n’hi ha 150?
« Tenim professionals que dediquen molta part del seu temps a cercar finançament per a poder-los subvencionar. Cal tenir present que l’estatus d’investigador no és encara el del metge d’hospital. Es a dir, hi ha molts investigadors que treballen amb beques o sota contractes per un període limitat d’anys. La qüestió és que hi ha pocs diners estructurals per pagar sous, i la major part és diner competitiu.»

Entrem a comentar qüestions diverses, com la compartició d’equipaments tant cars, de forma que treballin totes les hores possibles atès l’alt cost que suposen, o la curiositat de la semiòtica, com en parlar de malalties malignes, quan de benignes alguns no les coneixem o distingim … en aquest punt el Dr. ens aporta una curiosa definició de salut “un estat transitori amb un pronòstic infaust”. Entre això i alguna anècdota el somriure generalitzat, ja és continu… Amb tants conceptes i mots nous, els gironins aliens al món mèdic, ara ens queda la feina de la seva interiorització. Embadalits encara, amb tanta bona feina, tant lloable i altruista per part del Sr. Carreras, ara però, tant ben informats i per tant conscients de la imprescindible tasca que al respecte ha fet, fa i encara farà el Dr. Feliu, l’Enric completa el comiat tot agraint la seva participació, donant per acabada la tertúlia i oferint-li al Dr., com a record de la vetllada, una litografia de Montserrat Gudiol, lliurada pel gironí del grup Dr. Bordas. Gudiol, filla d’un historiador d’art i arquitecte, formada en l’estudi de restauració medieval de la família, mostra sovint una gran sensibilitat artística. Influïda pel surrealisme i les formes de les distintes èpoques de Picasso, la seva obra mostra interioritat i una certa tristesa. Això si amb un estil ben propi i allunyat de les modes. La pintora mostra gust per la fantasia on les figures i colors es fonen en un mon ple de misteri. La litografia n’és una mostra característica d’aquesta forma de fer. I entre comiats i darreres salutacions, ens fem la foto del grup. Qui havia de dir que una tertúlia amb un hematòleg, a més resultés tant divertida…i és que l’home més enllà de conciliador, com ens ha confessat, és un gran conversador i molt proper.

Biografia (Fundación Carreras i ICO)

Nascut a Sant Cugat del Vallès l’any 1948, casat, és va llicenciar en medicina a la UB l’any 1971, doctor l’any 1979 amb qualificació d’excel·lent “Cum Laude” per la UB, especialitzant-se en Medicina Interna i també en Hematologia i Hemoteràpia el 1980. Actualment és catedràtic de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona, unitat docent Germans Trias i Pujol (2008-), cap de servei d’Hematologia i Hemoteràpia (1991-1995) i del laboratori de l’ICO (2014-), ambdós de l’HGTiP, president de la comissió delegada i director científic de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras (2011-), patró (1992-) i director científic (2006-) de la Fundació Internacional per la lluita contra la leucèmia Josep Carreras (FIJC). Director Científic de l’IJC, amb un edifici a inaugurar els propers mesos que està ubicat al complex hospitalari de Can Ruti a Badalona (10 mil m2, auditori inclòs, que ha costat al voltant de 15 milions € i amb un pressupost anual previst d’entre 5 i 6 milions €). També és el director acadèmic universitari de l’Institut Català d’Oncologia (ICO).

Als anys 1975-76 i 1981-82 va fer estades d’investigació a la Universitat de París (Hospital Beaujon) i a la Universitat de Harvard (Massachusetts General Hospital). Va ser Professor Titular de Medicina de la UB i UAB (1985-97) (1997-2007). Procedent del Servei d’Hematologia de l’Hospital Clínic, en el qual va treballar durant 20 anys sota la direcció dels professors Ciril Rozman i Joan Lluís Vives Corrons, va ser cap de Servei d’Hematologia i Hemoteràpia de l’Hospital Germans Trias i Pujol (HGTiP) (1991-1995), director mèdic de l’HGTiP (1995-97), director gerent de l’HGTiP (1997-2002) i director de centre de l’ICO/HGTiP (2002-2008). El Dr. Feliu, durant la seva etapa com a director mèdic i director gerent del HGTiP va ser el creador de l’hospital de dia psiquiàtric, del banc de sang gestionat pel CTBT, de la unitat de ressonància magnètica nuclear (IDI), del servei de cirurgia cardíaca, del laboratori d’immunologia per la recerca i aplicacions diagnòstiques (LIRAD) i de les unitats hematooncològica “Josep Carreras”, de patologia mamària, de trastorns de la son, d’hemodinàmica, d’hospitalització a domicili, de cures pal·liatives, generadora de transplantaments, d’al·lèrgia, de citogenètica, de citometria de flux i de pediatria social. A més va crear el projecte “Escoles” que va culminar amb la construcció de la nova Facultat de Medicina de la Unitat Docent del HGTiP (UAB) i de l’Institut d’Investigació en Ciències de la Salut Germans Trias i Pujol (IICSGTiP).

Ha estat director acadèmic de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) (2009-10) i director científic de l’ICO (2010-11). Enguany és director del programa de relacions amb les universitat de l’ICO (2011-).

El Dr. Feliu és un investigador de prestigi en el camp dels procediments i mètodes integrats de diagnòstic hematològic (citologia, citometria, citogenètica i biologia molecular), especialment en la microscòpia electrònica de les cèl·lules de la sang i de la medul·la òssia i en l’estudi de la patologia de la melsa, amb contribucions rellevants en aquestes àrees en l’àmbit nacional i internacional. També ha potenciat en el sí del Servei d’hematologia, línies de recerca sobre leucèmies agudes, limfomes, síndromes mielodisplàsiques i mieloma múltiple.

Ha fet aportacions en 85 llibres i capítols de llibres i ha publicat més de 370 articles nacionals i internacionals. Va ser redactor cap i Sotsdirector de la revista Medicina Clínica (1983-99), Director de la revista JAMA en la seva versió espanyola (1999-2005) i Secretari General i Director de Redacció del llibre de Medicina Interna “Farreras-Rozman” (1992-2000). A més, va ser President de la Societat Espanyola d’Hematologia i Hemoteràpia (2007-2011), President de la Comissió Nacional d’Hematologia i Hemoteràpia 1998-2002), president honorífic de la Fundació CAT (2011-), vicepresident de la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia (2013-) i també membre de nombroses societats científiques i fundacions. A més, el 2013 va ser nomenat doctor Honoris Causa per la Universidad Asunción de Paraguai i el febrer de 2016 nou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

26 Abril 2017 at 11:21 1 comentari

Nou llibre d’art del gironí del grup Lluís Busquets: “XIRINACS El profetisme radical i no violent”

Es tracta de la biografia definitiva de Xirinacs que ha escrit, el que és el seu màxim expert. S’adjunten dues litografies originals de Gemma Molera i Jordi Junyent.

Amb motiu dels deu anys de la seva mort, l’agost de 2007, any del seu oferiment a Sant Amanç (2007-2017), han volgut promoure a través d’una edició singular la vella complicitat entre l’art i la societat civil. Amb aquest fi s’ha comptat amb la realització d’obra original i gràfica de Gemma Molera i de Jordi Junyent que acompanyarà aquesta edició en les seves diverses modalitats previstes.

Balasch Editor després d’Amic i Amat ens ofereix aquest nou llibre d’art de Lluís Busquets, podeu aprofundir-hi a l’opuscle adjunt:

Opuscle del llibre d’art Xirinacs de Ll_Busquets

Presentació a Barcelona  dimarts 18 d’abril a la Plaça Sant Jaume a les 18:00h de la tarda.

 

Hi intervindrà el Sr. David Fernàndez, exdiputat per la CUP al Parlament de Catalunya, l’Il·lm. Sr. Jaume Asens tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i la Molt Hble. Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

 

Presentació a Olot dissabte 1 d’abril a Can Trinxeria a 2/4 de 8 del vespre.

27 Març 2017 at 21:43 Deixa un comentari

Entrades antigues


Estadístiques del Blog

  • 17,662 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona4/07/2017
12 dies to go.

Categories

Juny 2017
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« maig    
 1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930  

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 9 other followers