Tertúlia-sopar amb l’esportista Sr. Carles Rexach, exfutbolista i exentrenador del Barça, dijous 4 de setembre de 2014

24 Agost 2014 at 12:00 1 comentari

Avui el sopar ha canviat de dia perquè els dimarts en Charlie està compromès amb la tertúlia esportiva que setmanalment fa RAC1. Arriben ell i Josep M. Minguella i tot esperant els gironins, informalment, ens diu que ha de posar fre, perquè hi ha tertúlies a totes hores i no acabaria mai. A més, els suposats “experts” prenen espai i temps als periodistes en detriment de la professió, com se li va queixar un jove. «Al meu entendre la culpa és dels mateixos periodistes que ens conviden.» En Josep Trias li fa referència a la fàbrica de filats del seu pare a Ripoll i Campdevànol i ell assegura que es passava els estius al Ripollès i fins i tot hi va passar un parell d’hiverns, internat als Salesians.

Quan hi som tots, el Sr. Minguella comença la presentació dient que és molt difícil presentar una persona com en Charlie que tothom coneix. El compara amb l’actual jugador del Barça Munir, tot i que l’època era molt diferent. També el club era molt diferent. El conec des de l’any 1965. Així i tot, recorda quan Salvador Artigas el va fer debutar a una copa del Rei als 18 anys, una cosa així com en aquest principi de temporada s’ha esdevingut amb Munir. Llavors, corria l’any 1965, en un temps en què la construcció de l’estadi havia deixat molts pocs diners a la caixa i el Barça no tenia el potencial que ara té. Ens confessa que hi va haver un moment que volien fer fora del Barça a Reixach, així com amb en Marcial. Llavors van parlar amb el president Montal i aquest va decidir només va fer fora Marcial. Quant va acabar la seva etapa en actiu, se li va fer un comiat com cal. Es va convidar la selecció argentina, amb Maradona. Tot i que no va marxar mai i va seguir fins que se’n va anar entrenar al Japó. Ens explica que s’ha de ser molt llest per seguir, després de tants anys, en l’esfera del Barça aconsellant tots els presidents.
Descriu a continuació les qualitats tècniques de Reixach com a davanter, gran “diblador” (dibbling) i amb un gran posicionament en el camp, tot i que amb el lema que ha de córrer la pilota i no el jugador (la seva frase cèlebre: «Córrer és de covards!»), la gent no sempre l’entenia i el xiulava. (Charlie ho ratifica en veu baixa: «Collons si em xiulava!»). Tot seguit ens revela que en un informe de l’entrenador holandès Rinus Michels —va entrenar el Barça en dues etapes, 1971-75 i 1976-78 , i aconseguí una Copa de Fires, una Lliga i una Copa del Rei—, ell i en Marcial eren transferibles, cosa que com ens ha comentat, es va poder arranjar. Finalment ens fa unes pinzellades com a entrenador, inclosa la temporada amb el Yokohama del Japó (1997-98). Ara, acaba, té una vida tranquil•la i organitzada, juga a tennis, practica la bicicleta i no ha deixat mai la seva passió: el futbol.

IMG_0776+

En Charlie comença la seva intervenció reafirmant que, malgrat la fama de despistat, és una persona organitzada, que no falla en els compromisos que té. I assegura que parlarà amb coneixement de causa gràcies a un avantatge: ha viscut experiències a totes les seccions del Barça (juvenil, jugador, segon entrenador, primer, director tècnic…) i en totes les etapes. «Quan vaig arribar hi havia jugadors molt bons: Sandor Kocsis, Zoltán Czibor,… », jugadors persuadits per Ladislau Kubala per fitxar pel Barça i que varen formar part del llegendari equip de finals dels 50 i principis dels 60 amb el que es guanyà el doblet (lliga i copa) el 1959 i un nou doblet (lliga i Copa de Fires) el 1960, però aquest cop la lliga amb una pugna apassionant contra el Real Madrid. Any en que Luis Suárez va ser Pilota d’Or, encara amb l’argentí Helenio Herrera d’entrenador. L’any següent s’arribà a la final de la Copa d’Europa davant el SL Benfica. Amb un verb prou animat, que acceptava preguntes i interrupcions, la conversa se’n va d’un lloc a l’altre, tot i que toca determinades àrees que aquí mirarem d’ordenar.

La primera àrea de la conversa incidí en la tesi que el futbol ha canviat molt. En tots sentits. En l’econòmic, en el del tracte al jugador, en el tècnic i en l’estructural. L’econòmic salta a la vista en els fitxatges, traspassos i clàusules de rescissió. Al seu temps, tenies dues botes per a la temporada; ara te’n fan a mida quaranta parells. Inicialment no ens canviàvem la samarreta suada ni a mitja part. Després, sí i en podies regalar fins a set en una temporada; si en regalaves més, anaven a compte de la teva butxaca. Ara els jugadors regalen els dos jocs a cada partit. Admet que el Barça dels anys 60, tècnicament, era bastant fluixet. «Venien nous jugadors i me’ls mirava. Per exemple, Serafín. «Et prendran el lloc», em deien. «No hi havia perill…» Jo havia començat amb una davantera amb Rifé, Pereda, Re, i Fuster. Quan va arribar Rinus Michels, l’home de la “taronja mecànica” i Johan Cruyff, les coses van començar a canviar: Van pujar Pujol, Martí Filosia, Marcial, Sotil… Va arribar Neskeens.

—He tingut una colla d’entrenadors —Sassot (1964-65), Olsen (1965-67), Artigas (1967-69), Seguer (69-70) Buckingham (70-71), que era una gran persona, Michels (1971-75 i 1976-78), Weisweiler (1975-76), Lucien Muller (1978-79), Joaquim Rifé (1979-80), Ladislao Kubala i Helenio Herrera (1980-81)…—. El primer entrenador que va canviar el concepte tècnic del futbol va ser Rinus Michels. Sens dubte el millor tècnicament i tàctica. Abans, els entrenadors et deien: «Pit i collons!». Primer havies de ser un atleta, i després futbolista. Tipus Kubala, Migueli…Amb Cruyff havies de ser tècnic, alt i esprimatxat. El que és bo és bo. Michels va començar a dir que tothom defensava i tothom atacava. Abans Vic Buckingham (entrenador el 1970-71) havia iniciat el «Futbol total». Michels va començar amb frases d’aquelles que queden: «Hay que hacer el campo pequeño». Parlava d’espais i línies. Tàctiques, estratègies i tècniques. I fèiem pissarra. Imagineu quatre jugadors. Porter A passa la pilota al jugador A que és a l’àrea del B; el jugador B ha de córrer com un boig per marcar A; si aquest torna la pilota al porter A, el B ha de tornar a córrer… Penseu que les mides del terreny de joc, aproximadament són uns 100×50 mts. Pensant en el camp contrari, si descomptem on comença la defensa, en realitat, útils ens queden uns 35×50 mts., i pensant que tenim 10 jugadors de camp, correspondrien poc més d’uns 15 m2 per cada jugador. Amb això cobrim tot l’espai de joc possible. Feia matemàtiques. Si el contrari ultrapassava la seva àrea, ja li tocava a un altre jugador… Després anàvem al camp, i posicionava cadascú… Quan vaig ser entrenador amb en Johan, vàrem implantar aquest sistema que encara segueix vigent. Avui dia, però, els futbolistes en general no saben xutar. Bé alguns ho fan bé, com ara en Munir. La qüestió és que quan els arriba la pilota, la paren i llavors xuten. No saben xutar tal i com els arriba. Per altre banda, ara hi ha més caps que indis.

Ja ha entrat l’aperitu: Botons de pernil ibèric, crespells de bacallà amb melmelada de tomàquet i Bloody Mary d’escopinyes.

Algú insisteix i li demana ampliar la informació sobre Buckingham i, perquè pugui menjar una mica, explica una anècdota. Una vegada tot el Camp Nou xiulava Martí Filosia perquè havia fet una fallada de les seves davant de porta, i l’entrenador el va treure… El Barça va perdre. I quan li van demanar quin error havia fet va tenir els nassos de declarar davant la premsa: «Hacer caso al público y sacar a Martí Filosía del campo».
—Era especialíssim. Com a persona, el millor que he tingut. Un vegada que a Sevilla no era el meu dia, però havia fet el gol de la victòria de cap, a l’hora de l’anàlisi comentada del partit esperava una gran «bronca». Va l’home i diu: «Reixach. Mmm. (Fa un gest d’unir les dues mans i posar-les sota una galta en senyal de dormir). Luego, toc. (S’assenyala el cap amb un cop.) Y luego, Mm. (Mateix gest de dormir)». Aquest va ser tota la seva esbroncada. Abans dels partits volia esperonar els jugadors. Contra un Espanyol, un altre cop, agafa en Martí Filosia i li diu: «¡Huy! Te toca marcar a Fulano. Por arriba, nada, porquè es más alto que tú. No la vas a tocar. Y por abajo, tampoco: Regatea muy bien». El Martí Filosía se’l queda mirant, i li respon: «¡Collons, míster! Si es así, ¿por qué me pone?» Una altra vegada havíem de preparar un partit contra el Betis. Ens asseu a tots davant la pissarra, es toca la galta, i anava d’una banda a l’altra amb la cara amoïnada. Un minut. Dos minuts. Esborra la pissarra. Nou passeig. Tres minuts. El temps es feia etern. Hi havia un silenci candent. Agafa un guix. Volta per darrera on érem tots asseguts i tira el guix contra la pissarra tot dient: «Però, ¿quién es el Betis?» Aquella va ser tota la seva tàctica. El Betis no havia de ser ningú per a nosaltres.

Serveixen el primer plat: Amanida de roastbeef de magret d’ànec amb figues i vinagreta de mel. Regat amb Masia Freye D.O. Penedès.

Amb això li hem fet perdre el fil, de la seva primera tesi sobre els canvis en el futbol. Només volia afegir que fins i tot els marcatges han canviat.
—Ara, amb les zones, no és com abans, que amb un marcatge individual et trobaves el contrari fins a la cuina de casa.

Ara tocava parlar dels canvis estructurals. Ens recorda la diferència de pressupostos (amb l’oportuna o importuna incidència de la TV), els primers estrangers arribats (només podien ser dos, abans de tot l’envitricoll dels “oriundos”) i que la puntuació era a dos punts si guanyaves i un si empataves. Això volia dir que un equip que empatés tots els partits, feia 38 punts i anava a segona divisió…
—Per què el Madrid té més copes d’Europa?, pregunta un dels gironins.
—Doncs, perquè per guanyar-la l’havies de poder jugar, només hi participava el primer de la lliga i nosaltres no quedàvem campions. Tot i que dels que la jugaven, només eren bons alguns dels equips d’Itàlia, d’Anglaterra i d’Alemanya, la resta para de comptar. Però, en canvi, nosaltres jugàvem la Copa Fires o de la UEFA, que era més difícil que la lliga de Campions, ja que era a un partit. No hi havia lligueta i et podia tocar qualsevol el primer partit. Hi havia tots els bons i es feia més complicat passar. D’aquestes si que n’havíem guanyat!
I prossegueix.
—Ara hi ha molta diferència entre equips i amb els preus dels fitxatges, cada cop n’hi haurà més. Enguany un equip que no perdi mai, si no guanya cap partit, baixa de categoria segur. Tot va contra els febles.

En una segona àrea de la seva conversa tocà plenament la desmitificació del món del futbol, malgrat els diners i les emocions que arrossega.

—El futbol és per fruir-lo. Jo no he entès mai aquell jugador que en sortir al camp, al túnel, et deia: «M’agradaria ser a casa i haver guanyat per 1-0 encara que sigui de penal». Jo, no. Jo vull jugar, gaudir, emocionar-me, espifiar-la i encertar-la, gaudir de tot això i dels crits de l’afició. Qui no vulgui fer-ho, no és apte per al futbol d’elit. L’altra cosa que em fa riure és una certa terminologia que s’està imposant: «Jugava per dins de forma romboïdal perquè la pilota surti per fora… » Òndia! Què vol dir jugar per dins? I sobretot, em fa riure que ara els jugadors necessitin «mucho trabajo». Quan el meu nano era petit i em demanava on anava sempre li deia a jugar a futbol, noi. Jo el veia amb la cartera carregat de llibres i em feia una certa pena. «Tu a jugar i jo al cole?», em deia. «Les coses són així, noi!».

En Charlie ens explica que quan un entrenador li deia que, si feia d’extrem i li passaven la pilota, havia de córrer fins a l’extrem, i un altre entrenador que no havia de córrer en absolut per no donar espai al defensa, que havia de retenir la pilota, pensava: «Un d’aquests dos m’està engalipant!».

Ara ens parla d’alguns jugadors.
—En Sergi Roberto juga però no es nota. Sembla com si no s’atrevís. I ara ha començat a passar amb en Rakitic. Per jugar bé, no cal pensar gaire. A cops el més “tonto”, és el que funciona millor. Fixeu-vos que hi ha jugadors que juguen amb tots els entrenadors: Asensi, Pujol, Xavi, jo … Abans xiulaven quan des de l’extrem passava la pilota enrere. Bakero per exemple. No s’entenia que era una feina que perseguia ajuntar línies i que l’equip estigués més compacte.

Llavors en Minguella hi afegeix:
—Abans no es protegia tant els jugadors, el futbol era més dur.
I en Pep?, pregunta un gironí.
—En Pep, interpretava molt bé els partits. Ho va aprendre d’en Koeman, que va ser el primer jugador que, com a entrenadors, vàrem escollir per fer aquesta funció al camp. Calia algú que fos capaç d’entendre ràpidament qualsevol indicació o canvi tàctic des de la banda, en funció de com anava el partit. Des de la banqueta és molt difícil corregir diverses posicions dels jugadors sense una figura així, que ho entengui i sigui capaç de transmetre ràpidament els canvis desitjats. Als jugadors quan surten, els pots dir que han de fer, però no complicar-los en alternatives posteriors segons vagi el partit. Si ho fessis, no recordarien les alternatives i quan voguessis canvis seria un embolic. És també el cas d’en Xavi Hernández. En Maradona per exemple, no entenia el futbol. En canvi, en Johan Cruyff, no només jugava molt bé també l’entenia.

Assegura també que el futbol és un món ple de vel•leïtats. I fa dos exemples. En un partit Barça-Madrid no li sortien les coses, la gent el cridava i el xiulava a tot pulmó. Fins va sentir crits que deien «Rexach al banquillo!»….
—A punt d’acabar el partit, va arribar un córner a favor nostre. Jo els tirava sempre, però no em vaig atrevir anar a l’angle per por que no em tiressin alguna cosa al cap. Em vaig quedar fora l’àrea i al davant de la porteria amb tanta fortuna que la pilota va arribar just on era, no vaig dubtar un segon, vaig rematar tal com venia i la pilota va entrar per l’esquadra. Va ser un gran gol! Els que em volien estossinar m’esperaven la sortida i em volien pujar a coll-i-bé com si fos un torero…

Ens fa un altre exemple.
—A Koeman el vam fitxar com a interior o migcampista. En aquella posició era un patata. Era tant lent que no funcionava. Llavors amb en Johan vàrem decidir posar-lo de central, i la vàrem endevinar. Des d’allà les passava com pocs. I va acabar manant damunt del camp, cosa que al Pep, que el va substituir, li va costar de fer… Penseu que una passada llarga de Koeman, arribava a uns 60 mts enllà. Aleshores era bàsic col•locar-lo a prop del mig del camp. Això s’aconseguia amb els tocs curts que ajuntaven els jugadors.
I rebla el clau.
—La gent ens atribuí al Johan Cruyff i a mi, l’invent del tiqui-taca. No, no… El tiqui-taca per ell mateix, no és res. Nosaltres fèiem “rondos”. El nostres “rondos” es feien de forma que els jugadors del mig no ens agafessin mai la pilota, és a dir amb la finalitat de conservar la pilota, retenir-la, assegurar-la… Ara Simeone, de l’Atlètic de Madrid, també fa “rondos”, però amb una altra perspectiva: que els jugadors del mig del camp robin la pilota sempre que puguin, desconstruint el joc de l’altre…
Arriba el segon: Lluç a la planxa amb sofregit de gingebre.

I ja a la tercera àrea, se li demanaren detalls de la seva biografia…
—Jo vaig ser solter fins als 32 anys. Vivia a casa del pare i la mare. Fèiem les nostres malifetes, és clar. Els jugadors són com un internat de col•legi. Estàvem en una mena de túnel. Dilluns: viatge i recuperació; dimarts, entrenament; dimecres partit (i viatges) o entrenament: dijous, rondo… Busques qualsevol vàlvula de sortida. Quan viatjàvem a l’estranger, també era molt diferent. Per exemple recordo anar a jugar un partit oficial a Polònia. En total dos dies, un d’anar i un per tornar. Quan arribaves, estaves tant cansat que només volies dormir. No tenies esma ni per atendre la novia. Ara, quan els companys es van començar a casar, les dones els controlaven fins quan sortíem dels entrenaments. Sense fer noms. N’hi havia d’abassegadores que jo no hauria aguantat. Ara passa el mateix… Les parelles dels jugadors els fan anar més a ratlla que l’entrenador.

Se li comenta la seva fama de no córrer. «M’estan passant vídeos de partits i ja ho miraré si es tan cert que no corria. Però jo recordo que acabava força esgotat… No sé si exhaurit, perquè allò de morir damunt del camp no m’ho he cregut mai».

Se li demana per què concentrava els jugadors la vigília.
—El primer cop que ho vaig fer em van fer morros. L’endemà la premsa em demanà el perquè de la concentració. Mirin, vaig dir; Quan jo em vaig casar i el nen plorava a la nit, feia un cop de colze a la meva muller, ella s’alçava i portava el nen a una altra habitació perquè pogués seguir dormint. Ara, la dona també treballa i és el jugador qui s’aixeca… En un hotel segur que no tenia aquest problema. I, ara, ja em poden dir masclista.

Se li recorden els gols olímpics, fets d’un xut directa des del córner, almenys tres: un Espanya-Portugal, un contra el Feyenord i un altre. «Ara els extrems no saben passar-la amb rosca», comenta.

—Els entrenaments han de ser força avorrits; com ho feu per motivar els jugadors?
—Jo sóc partidari d’entrenaments curts, intensos i competitius. No més d’una hora i mitja.

Se li plantegen dos temes roents que no defuig. Les tensions entre ell i en Cruyff i entre Guardiola i Vilanova.
—Tot comença quan Cruyff fa unes declaracions informant que plegava. Jo m’hi vaig sumar defensant‘el, però llavors ell em va dir que em quedés. Quan en Cruyff fou substituït jo vaig dir que només acabaria els dos partits que faltaven i tot seguit me n’aniria amb ell. Més tard en una reunió força histriònica, amb la presència de Gaspar, hi va haver de tot fins i tot alguna cadira va voleiar. En Cruyff estava molt empipat fins al punt que el seu fill no se’m va presentar al primer partit al que jo, ja tot sol, l’havia convocat. Truco al Johan i el fa venir al partit. Vaig arranjar aquest tema dient-li que una cosa érem nosaltres i l’altre els nostres fills. Llavors li pregunto al Jordi si vol jugar i em diu que si. Comença el partit i quan ja perdíem per 2-0, decideixo fer dos canvis i quan estem 2-3, canvio el Jordi Cruyff. El públic l’aplaudeix molt. El president Núñez em volia matar…En relació al següent partit, el perdíem per 2-0 però amb el Pep el vàrem aconseguir empatar. Després d’aquests dos partits ja s’havia acabat el campionat i llavors vaig plegar. Em vaig acomiadar dels jugadors i del club. Bé, el club va fitxar Robson. Tot al seu lloc, només que després d’haver-me estat dos mesos a casa, en Robson em va oferir anar de segon seu. Li vaig contestar que no, dons jo estava amb en Cruyff. Enfront la seva insistència i la d’altres instàncies del club, vaig decidir anar a parlar amb en Johan. Em va dir que li cabrejaria molt si fos entrenador del primer equip del Barça, però si feia qualsevol altre tasca tant li feia. I això és el que vaig dir al club i és el que vaig fer. Llavors es va a començar a dir que havia traït el club i tot es va embolicar. Així doncs cal deduir que tot i que en Johan m’havia dit que no hi tenia inconvenient, en el fons li va saber greu Tot i que el problema d’en Johan probablement el te a casa seva… Abans en Cruyff estava tot el dia a casa meva. Em trucava ja a les 8 del matí, sovint quan jo encara dormia. Ara només ens trobem algun cop al Muntanyà on coincidim quan anem a jugar al golf, ens preguntem per la família i poc més.

I prossegueix en relació al segon tema qüestionat.
—Una cosa semblant va passar entre el Pep i el Tito, quan el Tito es queda a entrenar el Barça. Tot i que el meu cas amb el Johan havia estat més espectacular. El Tito tenia un gran temperament. El conflicte sorgeix quan el Tito accepta entrenar el primer equip. D’entrada en Pep semblava que ho havia acceptat, però l’entorn li varen omplir el cap. I és que tenien una oferta pels dos per entrenar el Manchester, un cop passat l’any sabàtic, que també tenien pagat. Cal recordar que en Pep volia descansar un temps per recuperar la energia que sentia haver perdut. La cosa es va agreujar a Nova York, quan el Tito hi va anar a una clínica a fer-se un tractament oncològic i el Pep, que llavors hi residia amb la seva família, mai no el va visitar. En Pep ho sabia ja que casualment, en algun moment de l’estada, varen coincidir físicament les dues mullers.

També se li fa explicar la seva intervenció en el fitxatge del Messi, quan tenia 12 o 13 anys.
—Era un nen baixet, el Dr. Borrell ens havia dit que creixeria fins a 1,69-1,70 com a molt, la tocava bé, però no hi veien futur. Van muntar un partit a les cinc de la tarda. Va començar abans que jo sortís al camp. Sortia des de l’angle diagonalment oposat a la banqueta, on em dirigia caminant entorn de la gespa. Encara no estava a la porteria ja vaig veure que calia fitxar-lo. «És un nen per jugar a futbolí», em van comentar d’altres tècnics quan vaig arribar a la banqueta. «Doncs porteu-me’n uns quants d’aquests nens de futbolí, perquè els fitxarem tots.”

Per Reixach, ni president, ni entrenadors haurien de familiaritzar-se amb els jugadors. No es pot confraternitzar, perquè, al capdavall, són treballadors de la casa i a algun, que potser té una muller amiga de la teva dona, li pots haver de signar la quitança (el “finiquito”). Ens explica que a Núñez encara el tracta de vostè. I això que va ser la causa que el 1997 se n’anés al Japó. Abans per arribar al president, calia passar almenys per tres filtres. Quan el vicepresident Casaus, venia a saludar els jugadors, tothom ens posàvem drets. Ara tot ha canviat molt.
—Al costat de Van Gaal pul•lulàvem els seus ajudants, en Robson, jo mateix. Li vaig dir que em donés feina. Em va dir: «Vostè portarà els afers internacionals del Barça». Li vaig preparar tot un calendari de viatges per anar a veure campionats, finals, partits important, per Sud-Amèrica i Europa. Em va dir que molt bé. Però que allò ho podria fer en Robson. Vaig tenir l’oferta japonesa. I la vaig acceptar. «Vostè n’aprendrà i podrà tornar més bé que mai», em va dir el Núñez. «Aprendre, allà?»

Se li demana si és cert que els jugadors paguen multes quan arriben tard o fan trapelleries…
—I tant! Vaig voler-les pactar amb ells. Em van dir: «Cada malifeta 10.000 pessetes». Els vaig dir si em prenien el pèl. Vam acordar 10.000 la primera vegada, 20.000 la segona, i anar doblant… Vaig recollir al cap de la temporada 18 milions de pessetes. Quines males passades són més freqüents? Retards a entrenaments, als àpats, a l’autocar… No apagar el llum de l’habitació a mitjanit. Emprar el mòbil a l’hora dels àpats. Beure Coca-cola o altres begudes gasificades… Ells poden beure vi (una ampolla per a quatre), però algú es feia posar Coca-cola al got… Van Gaal hauria muntat el numeret escridassant el cambrer i el jugador davant de tothom. Jo m’hi vaig acostar i li vaig dir: «Vés a pagar perquè aquesta trampeta és molt vella…»

Arriben les postres: macedònia de fruites amb hibisc i crema de vainilla. I una copa de cava Vallformosa Origen D.O. Deuen ser les 11 i escreix. Minguella marxa per anar a una tertúlia de BTV i l’Arcadi n’arriba d’una altra, en aquest cas de 8TV.

Arribem així a l’hora de les preguntes obertes, indiscriminadament. Les posarem resumidament.
—Diferències entre el Barça i el Madrid.
—Són els dos equips espanyols de més pressupost. Tenen jugadors de primera. Si els jugadors hi van, han de guanyar. Però cal fer un equip d’entesa i no sé si el Madrid el té. De tota manera, Florentino Pérez: mira el mercat mundial. Vol un equip galàctic, d’aparador. Del Bosque o Di Maria són lletjos per al Madrid. Ben diferents de Kroos o James. Enteneu què vull dir? Ronaldo és el buc insigne. Florentino cerca vendre marca internacional.
—I les diferències amb el Bayern?
—El Bayern el porten ex-jugadors. Un gestiona, l’altre té l’àrea tècnica. I el Guardiola entrena. Punt.
—Però s’insisteix, paga la pena el càrrec de Director Tècnic?
—Sense pensar amb els que ho han estat, i jo en sóc un, o en l’actual, sóc de l’opinió que més val que desaparegui. A Robson el van matar. I han d’anar molt d’acord entrenador i Director Tècnic…
Pensa que els Directors Tècnics desapareixeran. Creu que els entrenadors són els que decideixen.

—Serveixen d’alguna cosa les concentracions?
—Ens segons quins partits hi ha jugadors que el que necessiten és que els desconcentris. Els hi has de dir que si demà perdem, no passa res…
—Què opines de la mala sort del Valdés?
—Crec que es va equivocar liquidant el seu contacte ja al mes de maig. El varen aconsellar fer-ho per raons fiscals, amb la idea de fitxar la temporada següent pel Mònaco. Però el pitjor és que va sortir del Barça sense tenir les coses prou lligades. Igual que li va passar al Pep el 2001. Pensava anar a la Juventus i, llavors varen fitxar Fabio Capello, que és un entrenador de fúria, no el va voler i va acabar al Brescia. Veurem què passa…
—És comparable amb Casillas?
—Ara Casillas és un absent.
—Del Tata Martino què en dius?
—Una bellíssima i boníssima persona.
—És cert que quan Luis Enrique estava als juvenils i Pep al primer equip no s’entenien?
—Em sembla que a Luis Enrique no li agradava que li pispés jugadors. Els que anaven al primer equip, ni que fos a entrenar, després, amb ell, no jugaven. Això és cert.
—Deulofeu?
—Bo. Potser s’ho té un pèl massa cregut.
—Què li va passar l’any passat a Messi?
—Massa coses de cop. fill, dona, hisenda, lesió, mundial, família… Estava avesat a dinar al club i a reposar havent dinat. Enguany em sembla que potser ha menjat més pizzes de les que volia o calia. I us ho dic jo, que no les suporto llevat del cas d’extrema necessitat.
—Munir?
—Està cremant etapes amb velocitat i cap, però encara s’ha de fer.
—Tenim equip?
—Sí. Veurem com ho lliga tot l’entrenador.
—Un defecte de Luis Enrique.
—Em sembla que ha començat amb massa normes. «Qui no entrena, no juga»; d’acord. Veurem què passa quan no s’entreni Messi i el necessiti. Una vegada, en un partit europeu, veníem d’un altre en què mitja plantilla havia quedat baldada i jo vaig dir: “A qui li faci mal alguna cosa que m’ho digui, perquè serà substituït. Només jugaran els que estant al 100%.”. Van venir primeres figures a queixar-se i no van jugar. Al vestidor, en Laudrup, en veure que hi havia baixes, se m’acosta i em diu: «Mister, jo també em ressento del maluc, però no ho he volgut dir…» Li vaig dir: «Mira, tu, al 50% ja em serveixes…» En futbol no hi ha línies rectes! Quan Van Gaal va tornar a entrenar el Barça, per segon cop, jo el vaig assessorar. En un moment determinat la premsa em va preguntar si jo l’havia aconsellat. Els vaig respondre que això no era rellevant, l’important és que ho beneeixi el director del diari Sport. Hi va haver un embolic considerable. La línia recta no existeix. En Van Gaal, però no ho feia així.

IMG_0772+Encara , a l’hora dels cafès, hi ha temps de parlar de la lliga, dels diferents rasers davant del cas del Múrcia i de moltes altres coses. Però és mitjanit, l’hora de plegar. Li oferim un gravat d’Aguilar Moré, fem les fotos prescriptives i …ens acomiadem.

 

 

Biografia (viquipèdia i web del FCBarcelona)

Nascut al barri de Pedralbes de Barcelona l’any 1947 és una institució a Can Barça, a més d’un famós i carismàtic ex futbolista dels anys 70 i posteriorment entrenador de futbol, conegut amb els sobrenoms de Charly i el noi de Pedralbes. Fill de la pedrera barcelonista, era un extrem dret de tècnica exquisida que destacava pel seu gran dribbling, la seva excel•lent visió de joc i els seus magistrals llançaments de penals i cops francs. Va ser considerat un dels millors extrems d’Europa de l’època. Desenvolupà tota la seva trajectòria esportiva al FC Barcelona, on hi va arribar als dotze anys, des de l’infantil, el juvenil (amb el qual fou campió d’Espanya i fou internacional) i el CD Comtal (que era el nom del filial del primer equip). Es a dir, té el rècord d’haver mantingut una relació contractual amb el Barça al llarg de 44 anys, 5 com a jugador de la cantera, 17 com a jugador del primer equip i 22 om a membre del cos tècnic. És un dels jugadors que més cops ha defensat la samarreta blaugrana: va disputar amb el Barça un total de 656 partits, en els que marcà 197 gols (el vuitè màxim golejador de la història blaugrana). És el cinquè jugador amb més partits oficials amb el Barça (449 partits i 122 gols).

L’any 1965, l’entrenador blaugrana Salvador Artigas, el va fer debutar a la Copa del Rei al primer equip del Barça. Tenia 18 anys i va fer el quart gol de la victòria i el seu primer gol a primera divisió. Fou un jugador molt estimat pels seguidors, però també rebé fortes crítiques per la irregularitat i la seva sang freda. Va fer seva una famosa frase que diu que “córrer és de covards”. Va guanyar la lliga del 73-74 amb Johan Cruyff, Sotil i Asensi. També quatre copes del rei. A més va ser un dels grans protagonistes de la final de la Recopa a Basilea l’any 1979, on va fer un gol, guanyant per 4-3 al Fortuna Düsseldorf. L’1 de setembre de 1981 s’organitzà un partit de comiat a Rexach al Camp Nou en el que el Barça guanyà la selecció argentina amb totes les seves estrelles, inclòs un jove de nom Maradona. Era la vigent campiona del món de futbol, i a la qual derrotà per 1 a 0 amb gol d’Allan Simonsen, qui fóra el seu substitut al primer equip. Fou 15 cops internacional A, 7 internacional olímpic i 7 sots-23. Va disputar el Mundial d’Argentina 1978.

Carrera com a entrenador: Com a tècnic s’inicià a les categories de formació del Barça. L’any 1984 creà l’escola TARR juntament amb quatre companys seus, Torres, Asensi i Rifé. Fou vuit anys segon entrenador del Barça de Johan Cruyff (entre l’any 1988 i el 1996), amb qui guanyà quatre lligues i una copa d’Europa, i a qui substituí durant dos partits després del seu cessament. Posteriorment va ser entrenador del primer equip entre l’any 2001 i 2002. Uns anys abans havia substituït Luis Aragonés, de qui també va ser segon, i el 2001 a Llorenç Serra Ferrer, seguint la temporada següent. També visqué una curta etapa d’entrenador al Japó, entrenant el Yokohama Flugels a la primera divisió japonesa. Actualment, és comentarista i tertulià de ràdio i televisió.

Trajectòria esportiva
Com a jugador:CD Comtal: 1962-64; FC Barcelona: 1965-81
Com a entrenador: Equips inferiors del FC Barcelona: 1981-87.
Segon entrenador del FC Barcelona: 1987-96. FC Barcelona: 1988 / 1996 / 2001-02. Yokohama Flügels: 1997-98
Títols: 1 Recopa d’Europa: 1978-79. 1 Copa de Fires: 1965-66. 1 Finalíssima de la Copa de les Ciutats en Fires: 1971. 1 Lliga: 1973-74. 4 Copes d’Espanya: 1968, 1971, 1978, 1981. 1 Trofeu Pichichi: 1971.

Anuncis

Entry filed under: Diversos.

Visita a la basílica i Tertúlia-sopar amb el Sr. Jordi Bonet, director emèrit i coordinador del temple expiatori de la Sagrada Família, dimarts 1 de juliol de 2014 Tertúlia-sopar amb l’Hble. Sr. Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia i Coneixement, dimarts 7 d’octubre de 2014

1 comentari Add your own

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Trackback this post  |  Subscribe to the comments via RSS Feed


Estadístiques del Blog

  • 18,496 visites

Proper Sopar de Girona

Sopar de Girona28/09/2017
7 dies to go.

Categories

Agost 2014
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« juny   set. »
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Categories més visitades en text més gran

Diversos Empresaris Escriptors o intel·lectuals Polítics Uncategorized

Campanya Un país normal

Per traduir – Para traducir – To translate

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 10 other followers


%d bloggers like this: